Sessió 3a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 17 d’octubre a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès

Ponència de Joaquim Albareda, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Setge de Barcelona de 1652 de Pandolfo Rescchi. Font: Galeria Corsini de Florència

INTRODUCCIÓ I SITUACIÓ DE CONTEXT

Les fonts de consulta són les clàssiques (militars, economia, demografia, etc.) o els viatgers que són abundants el segle XVIII i que serveixen per contrastar; ells mateixos contrasten les seves observacions amb el que diu la gent del poble. Sobretot durant el període de la guerra civil (1462 – 1472)  molt interessant. El període que tractem ara (1660 – 1755) és un moment clau ja que hi trobem l’inici de la industrialització i molts moments bèl·lics no gens tranquils: la Guerra dels Segadors (1640 – 1652), just abans del període estudiat, la Guerra amb França o dels Nou Anys (1688 – 1697), en la qual Catalunya fou el principal teatre europeu i la Guerra de Successió (1700 – 1715). Malgrat tots aquests conflictes, es posen les bases del creixement i del futur benestar de la societat catalana del segle XVIII. El punt d’arrencada del període és d’una certa millora econòmica, ja evident en el canvi de segle. Això cal remarcar-ho, ja que hi ha molta historiografia que posa l’inici del creixement en els Borbons, acabada la Guerra de Successió (1714) i no és així.  Ja el 1700 estaven posades les bases del creixement futur.

La Guerra dels Segadors té com a antecedents una Monarquia Hispànica fortament endeutada per les contínues guerres de religió. El Gran Memorial de 1624 del comte-duc d’Olivares, escrit en un moment de gran problema econòmic de la Corona i amb una davallada important de l’or i la plata que venien d’Amèrica, fa èmfasi en el fet que els territoris de la Corona d’Aragó no aportaven ni diners fixos ni homes a l’exèrcit (Olivares preveia la Unió d’Armes), ja que tot, d’acord amb les seves constitucions, havia de passar prèviament per les Corts. Com deia el Memorial: “Convé que el rei sigui d’Espanya”, passant per sobre de les constitucions i lleis de cada territori de la Corona d’Aragó. Calia, en la visió d’Olivares, fer una llei uniforme per a tothom amb un únic rei, una llei  i una moneda, polítiques matrimonials de mescla de catalans i aragonesos amb castellans, amb l’exèrcit per sotmetre directament els catalans.

Alguns historiadors volen veure en això un antecedent de l’absolutisme i la futura Nova Planta, tot i que d’altres com J. H. Elliot diuen que Olivares no pretenia castellanitzar el territori, sinó provocar una unió per “les bones”; això xoca amb l’alternativa militar ja planificada i posada en marxa d’entrada a l’ocupar el territori amb el pretext del conflicte contra França. La guerra que tingué uns antecedents pamfletaris: “Lo comte-duc és un ruc” (caricatura d’Olivares),  començà amb el famós Corpus de Sang (7 de juny de 1640), la invasió castellana, la proclamació de la República Catalana per Pau Claris (16 de gener de 1641) i l’aliança amb la França de Lluis XIII.

DE LA GUERRA DE SEPARACIÓ O DELS SEGADORS A LA PAU DELS PIRINEUS

La mort de Claris (1641) motivà que els diputats Francesc de Tamarit, diputat militar, i Josep Miquel Quintana, diputat reial, fossin desplaçats per les seves dissidències envers França i substituïts pels pro francesos Josep Fontanella, Francesc Segarra, Josep Margarit i Josep d’Ardena; es produïren llavors accions repressives contra els dissidents. La relació amb França no solucionà, ans al contrari, el problema dels allotjaments de les tropes franceses, la qual cosa motivà protestes populars  contra els francesos. Es produí una recuperació militar de les tropes castellanes que portà a un assetjament de la ciutat de Barcelona (juliol 1651 – octubre de 1652) afectada per la pesta i a l’entrada final de les tropes de Felip IV. Tingué lloc, doncs el retorn a la Monarquia Hispànica que no fou repressiu, ja que la Corona estava molt afeblida (entre d’altres coses, per la pèrdua de Portugal). Es mantingueren les institucions, amb el control del Consell de Cent i la Generalitat, però  la Pau dels Pirineus (1659), tancà el conflicte bèl·lic amb sensibles pèrdues territorials, com ja s’ha tractat en la sessió anterior.

CATALUNYA AL TOMBANT DEL SEGLE XVII

Al canviar de segle, a Catalunya es comença a consolidar una especialització productiva de les comarques (blat, llana, vidre, etc.), dirigida des de Barcelona, amb intercanvis comercials entre comarques i amb l’exterior, sobretot d’aiguardent, amb els Països Baixos i Anglaterra, aprofitant la guerra d’aquests amb França. L’aiguardent va ser clau en la balança econòmica, ja que, en ser positiva es permetia importar blat, espècies, etc. Augmenta la permeabilitat social amb l’ascens de grups socials lligats al comerç i la possibilitat d’aquests de participar  als municipis, les Corts o la Diputació del General: són els ciutadans honrats, més burgesos que nobles.

El sistema jurídic-polític (les Corts) serà important ja que determina la fiscalitat i el deute públic, la moneda, tot administrat per la Generalitat. La representació política era diferent de la de Castella o França (societats molt més rígides i menys permeables socialment), amb unes Corts tri estamentals (Nobles, Eclesiàstics i Ciutats) i un govern de la ciutat, el Consell de Cent amb relleus constants que es feien pel sistema d’insaculació. La relació amb la Corona, que jurava i respectava les Constitucions, era la tradicional del pactisme. Les Constitucions, privilegis i drets limitaven el poder del Rei i organitzaven la res publica; la fiscalitat l’aprovava les Corts, no el rei. El monarca era compartit, però governava diferent en cada territori. La representació dels municipis era essencial en el sistema, hi estaven representades les tres mans: La mà dels ciutadans honrats, la mà  dels artistes i grans mercaders i la mà dels artesans. El sistema no era una democràcia, això és un invent recent, però era representatiu i amb força mobilitat i relleu, per la insaculació, com s’ha esmentat més amunt.

Les darreres Corts (1701 – 1705) amplien les garanties individuals i reconeixen l’habeas corpus (una persona no podia estar detinguda més d’un temps concret sense que s’iniciés un judici), no es podia practicar la tortura com a eina judicial, etc. Com escriu Francisco Solanes, “El emperador político” (1700 – 1706): “El príncipe no es superior a la ley, las leyes son superiores al príncipe” i segueix,  “El más verdadero rey es aquel que se sujeta el primero a los estatutos y leyes de la patria”. Escrit a Lealtad Catalana, 1714: “Solo las resoluciones que se toman en las Cortes de un reino o provincia, son las que se atribuyen a la nación[…] La nación que solo se representa en sus brazos unidos. Toda la nación catalana junta en sus brazos, resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estaba”. El Decret de Nova Planta inverteix els termes i és “el rei qui està per sobre de la llei”.

L’APOSTA CATALANA A LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1700 – 1715)

Les Corts reunides els anys 1701 – 1702, reconeixen a Felip V, però l’any 1705 canvien per l’arxiduc Carles (Carles III). Els motius del canvi es troben en l’aposta de l’arxiduc en reconèixer el constitucionalisme català, el sentiment antifrancès que l’aspirant borbònic  provocava, així com el seu projecte polític i econòmic. En les files del “partit austriacista” trobem burgesos, nobles, eclesiàstics i “vigatans”, les tropes paramilitars que des de l’inici guerrejaven contra els borbònics; a l’abril de 1705 els vigatans signen l’anomenat Pacte de Gènova amb representants britànics pel qual aquests es comprometen a aportar 10.000 soldats, armar un grup de 6.000 catalans i aportar finançament per a la guerra. La retirada dels anglesos del conflicte a través del pacte amb els francesos i el tractat d’Utrecht (1713) i la marxa de l’arxiduc a Àustria (1711) decantà la guerra cap als borbònics i originà la darrera fase de resistència catalana: el moment republicà (1713 – 1714) i la derrota final l’onze de setembre de 1714. L’impacte austriacista a la ciutat de Barcelona fou intens i es conserven símbols del seu pas. La cançó “El cant dels ocells” ve d’aquella època i es considera l’himne oficiós dels resistents austriacistes.

El Decret de Nova Planta (1716) acaba amb la monarquia composta, situant el rei per sobre de les  lleis. La repressió va ser intensa i allargada en el temps. Es construí la Ciutadella, pel control militar de la ciutat es penjà i, per exemple és decapità i esquarterà el general Moragues (1715), un dels principals militars austriacistes; el seu cap va ser exposat en una gàbia de ferro al Portal de Mar de la muralla fins l’any 1726. La gran torre de Sant Joan al mig de la Ciutadella i presó dels dissidents, serà el principal símbol de l’absolutisme a Catalunya i demolida l’any 1868. L’exili a Viena va ser el primer exili de la història moderna de Catalunya

Amb el nou govern absolutista desapareixerà totalment la participació política i el poder serà del Capità General i una assignació quasi sistemàtica del govern dels corregiments (demarcacions  substitutòries de les vegueries) a oficials de l’exèrcit del rei. El govern provincial era basat en el dualisme entre Capità General i Reial Audiència (que rebé com a seu la Casa de la Diputació). L’Audiència serà un òrgan merament consultiu. Els corregidors eren nomenats a dit, i, a partir de 1739, aquests càrrecs es venen per necessitat de la monarquia, un desastre i una font inesgotable de corrupció.

S’imposa el Cadastre que el van haver de fer en català perquè la gent no entenia el castellà, tot i que era la nova llengua oficial. Es creen les Esquadres de Valls que tenien com a funció la persecució d’austriacistes lliures al sud del país, però acabaran sent una policia integral per a l’ordre públic i el seu model s’acabarà exportant a la resta d’Espanya. A conseqüència de la guerra Catalunya quedà molt afectada, la ciutat de Barcelona rebé més de 30.000 bombes i, per a fer espai a la Ciutadella, s’hagueren de demolir més de 1.000  cases que feren de forma obligada els mateixos propietaris. L’historiador Albert García Espuche ha fet la feina de reconstruir amb molt detall la vida de l’antic barri de la Ribera a partir dels arxius notarials i dels treballs arqueològics del Born.

LA DEMOGRAFIA I EL DESENVOLUPAMENT AL SEGLE XVIII

Segons els arxius parroquials, la població de Catalunya passa 610.000 – 687.000 habitants el 1718 a 1.100.000 – 1.126.000 l’any 1787. No s’ha doblat la població però el creixement (64 – 70 %) és força significatiu. Creixen molt les ciutats mitjanes d’arreu del país, molt notori en casos com Mataró o Reus i d’altres ciutats de l’interior. Si al 1719 hi havia vuit ciutats amb més de 3.000 habitants, l’any 1787 en són vint-i-vuit. L’agricultura s’expandí notablement, sobretot els cereals i la vinya i aquí l’efecte del creixement es veu a les grans masies escampades pel territori del segle XVIII i també a les cases dels pobles on es pot veure actualment observant la quantitat de llindes de la segona meitat del segle o moltes esglésies parroquials, també de la segona meitat del segle XVIII. Els alambins foren un element comú per a destil·lació i obtenció d’aiguardent per a l’exportació a Holanda i Anglaterra. També se n’exportarà per a Espanya i Amèrica conforme avanci el segle. Hi havia moltes cases per diferents llocs d’Europa per gestionar la venda de l’aiguardent.

CATALUNYA A ULLS DELS VIATGERS

Montserrat continua sent molt important. Un viatger francès l’any 1762 diu que “Todo el mundo sabe que Montserrat después de Santiago es un lugar de grandes peregrinaciones y de devoción de toda España […] llega gente de toda Europa” Un altre viatger l’any 1751 fa un comentari una mica punyent sobre els cuiners del monestir: “[…] más capaces de remover [de asco] el estómago que de abrir el apetito”. Diu també que allà un cor de nens canten “la Salve Regina en el lenguaje del país” i no l’identifiquen amb el català i descriu l’edat dels nens, entre 10 i 15 anys, que van vestits  amb una “sotanilla negra i […] pelados al cero hasta en invierno”.  

L’altre punt d’atenció és Barcelona, un viatger que ve de Montserrat diu que la ciutat esta “rodeada de excelentes huertos i cada árbol con una viña que produce un muy buen vino”. Repeteix una cosa que diran molts viatgers i és la bona neteja de la ciutat comparat amb Madrid, molt bruta. Remarca l’important “corral de la comedia” i la Sala de la Diputació que estava en obres quan el viatger hi accedeix. Diu que hi ha poques places públiques, la del Born “donde se celebra el mercado” i la de la Aduana i afegeix que “son casi únicas”. Relaciona la neteja dels carrers amb les bones clavegueres que s’hi troba. Una altre viatger diu que a Barcelona hi ha dues muralles amb una part entremig de les dues i diu que “en la plaza de San Miguel hay dos torreones que sirven de prisión”. Un altre viatger diu que el centre de la ciutat era la plaça del Born (Santa Maria del Mar) amb molts “ricos comerciantes y artesans”, però la construcció de la Ciutadella havia fet desaparèixer aquest gran espai. Aquest viatger descriu la Llotja, seu de la Junta de Comerç i la Duana, propera a l’Audiència. Un viatger anglès destaca la existència a la ciutat d’un “gran Banco público, con buen crédito”. Sobre el port (en això coincideix amb altres viatgers “era de poca profundidad, insuficiente”.

A finals del XVII i inicis del XVIII comença a consolidar-se la imatge del català treballador. L’anterior imatge violenta i bandolera, encara es manté, però ja a la segona meitat del segle, la imatge és d’emprenedor i treballador. A “Les delices de l’Espagne” (1707) un francès explica que: “els habitants són treballadors  amb molta civilitat i acollidors amb els estrangers”. L’any 1729, el francès Étienne de Silhouette que arribaria a ser ministre diu  “[Barcelona] más bellas de España […] y muy limpia”, parla de la Diputació, de la muralla i no s’oblida de la Ciutadella i diu: “sobre los dos baluartes […] vueltos hacia la población  […] destruir la ciudad en venticuatro horas”. Altres testimonis incideixen en la idea de la prosperitat i la civilitat de la societat. Un viatger italià l’any 1736 parla que el govern desconfia dels catalans i que els va “introduir una Ciutadella de 5.000 soldats, gairebé tots italians per tenir-los controlats”. Juan Antonio Estrada (1748) viatger castellà parla de “las calles anchas en su mayoría u limpias, sin comparación alguna con el resto de España”. A Norberto Caimo (1752) un italià li sorprèn la quantitat de dofins del ports i les boniques cases i arbres del voltant de la ciutat, “no hay dejadez […] ni esa pereza que reprochan a los españoles”.

Altres parlen d’altres llocs de Catalunya: Lleida crida l’atenció pels regadius importants, Tarragona està molt apagada d’activitat; Silhouette diu que entre Tarragona i Tortosa hi ha grans espais buits sense res. De  Girona es descriu el seu entorn fèrtil i de La Jonquera, a la duana es diu que els guàrdies exigint diners als viatgers.    

                                               

Pel que fa a la societat, hi ha el testimoni d’un capellà portuguès Fra Conceiçao (1705) que va amb tropes portugueses i va creuar tot el país i parla molt malament: “la gente vive muy pobremente, casi no gastan y, aunque tengan dinero, comen hierbas y legumbres” “en una família con diez o doce personas, matan un cerdo y les dura todo un año”. Sobre el vestit diu “casi todos visten de cáñamo y con unas espardeñas en los pies y una especie de birrete rojo en la cabeza [la barretina] como los moros”. També diu que en comarques de muntanya els homes portaven “dos pistolas y una espingarda”, perviu la imatge bel·licosa dels catalans. En acabar la guerra de Successió, el rei va desarmar als ciutadans i els va requisar milers d’armes.

Un altre viatger diu que no beuen en vas sinó en bota. Las dones són de les més belles d’Espanya i desinvoltes en la conversa; les dones tenien moltes feines i això les hi donava una certa emancipació que s’acceleraria amb els anys. Molts espanyols no els accepten com a compatriotes considerant-los un poble deslleial  infidel, com han demostrat al llarg del temps. El mateix Fra Conceiçao  (1707) parla del caràcter avar dels catalans com quelcom negatiu, “hacen dinero hasta de los ejércitos que corren por el territorio, detrás hay siempre mercaderes para su aprovisionamiento”. Un castellà (1708) els veu com “cabilosos, inquietos, inconstantes, ingeniosos, guerreros y amigos del trabajo”. És una barreja, però predominen les coses negatives que generen desconfiança. Un altre castellà ja el 1752, diu: “gente robusta de grandes ánimos però excesivamente tenaces en sus empeños, en especial cuando se imaginan agraviados, demasiado amantes de la libertad, però son laboriosos, enemigos del ocio[…]”.

La religiositat (processons excessives, autoflagel·lacions públiques) era també remarcada per alguns testimonis, però diuen que el públic s’ho mirava amb distàncies i reien. Norberto Caimo (1755) parla del control de la Inquisició i diu que els catalans no llegeixen i que hi ha convents (parla del de Santa Caterina o el de Montserrat), plens de llibres prohibits, tancats i forrellats pel Sant Ofici. El mateix viatger passa per Cervera i és molt crític amb els eclesiàstics y els convents: “allí la juventud pierde el tiempo hablando solo de esas cosas inútiles que no llevan a nada”.

Pràcticament tots els viatgers no conceben el català com una llengua sinó com una varietat del llemosí, del francès, del castellà.  Per les activitats econòmiques es destaca la transformació, les terres fèrtils de Cervera, del Pla de l’Urgell  “la gloria de toda Cataluña por su abundancia en aceitunas, uvas, vino y trigo”, etc. A Esparreguera es destaca la producció tèxtil, Tortosa per l’oli i una ceràmica d’imitació xinesa; això era una moda en aquella època. Les mules eren les grans protagonistes del transport de mercaderies, ja que els camins eren tan dolents que no admetien tartanes i les mules s’enfilaven arreu. Un viatger a principis de segle XVIII en el seu pas per Barcelona remarca l’existència de la llanterna del port per il·luminar.

La imatge del català treballador, amb la seva activitat frenètica, es va imposant en contraposició amb la indolència dels castellans. Sobre això, Montesquieu (1721) a les seves “Cartes perses” escriu que els espanyols s’estan empobrint per la seva indolència i això genera reacció per part d’escriptors castellans, però el 1782 un altre escriptor francès torna a la càrrega amb els mateixos arguments. Alguns viatgers, a finals del segle XVIII, copsen la diferència de l’accés a la terra dels catalans, l’emfiteusi, el contracte que permetia el pagès cultivar la terra sense ser-ne propietari, amb la garantia que no el traurien, cosa que contrastava amb Castella on això no existia i on els grans propietaris només llogaven els jornalers per dies de treball. Això segurament era el tema de fons de molta indolència que molts viatgers no veien en tota la seva complexitat. Caimo, en sortir de les terres de Lleida i entrar a l’Aragó remarca “la esterilidad de las campiñas nos hizo conocer que habíamos cambiado de país”.

CATALUNYA I LA POLÍTICA. LA VISIÓ ESTRANGERA

En aquest període de moltes guerres, els viatgers observen que la gent va molt carregada d’armes. Un testimoni curiós de 1654, d’un viatger anglès que es queixava d’un patriotisme excessiu dels espanyols “son ridículamente testarudos en proclamar que su España està por encima de todo […] y su Madrid por encima de cualquier ciudad […]”. Un francès, l’any 1695 durant la guerra amb França diu que els catalans estan a punt de lliurar-se del jou d’Espanya, és un poble orgullós de les seves llibertat i desitjós d’acollir-se a França per lliurar-se d’Espanya. Vicente Bacallá, un felipista, arran de les Corts de 1701, fa la següent anàlisi i diu que els catalans creuen que “todo va bien si gobiernan [ellos] con muchos fueros” i amb freqüència “olvidan su disciplina [y juramento]  con el rey”. Eren republicans, en el sentit que les lleis estaven per sobre del rei. També cal tenir en compte la francofòbia, molt dominant durant la Guerra de Successió; calia no obviar que l’ocupació francesa de Catalunya i les pèrdues territorials de la segona meitat del segle XVII i que els productes francesos inundaven el mercat català i feien molt mal a l’economia catalana. Les autoritats borbòniques ho constaten i un militar felipista escriu l’any 1705 sobre els sentiments dels catalans: “los catalanes son idólatras de sus privilegios con unos visos de república en sus pretensiones que si no las han logrado, si lo han pretendido”.

En la darrera frase hi trobem part de l’explicació de la darrera resistència catalana (1713 – 1714) temps durant el qual els catalans s’organitzen com a república. Això ho constata la premsa britànica de l’època “els catalans resisteixen sols, donen comissions en el seu nom, fan moneda ells mateixos establint un estat lliure i independent que no ha reconegut encara cap organisme”. En aquesta època, en el Parlament britànic, a la Cambra dels lords, els liberals critiquen la política dels conservadors d’abandonar els catalans. Els liberals publiquen a Londres un parell d’impresos parlant i elogiant la resistència dels catalans que “[…]  és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? […] Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? No serà la seva sang un monument etern a la nostra crueltat?”. El segon text es titula “La deplorable història dels catalans” quan Catalunya ha estat ja ocupada pels borbònics i diu que “Catalunya és a mans d’un príncep enfurismat […] ara el món ja té un exemple de la influència que pot exercir la llibertat en ments generoses […]”. Voltaire, l’il·lustrat,  també es fa ressò de la resistència dels catalans “van imaginar que podien fer una república sota protecció estrangera i que el rei d’Espanya no seria prou fort per conquerir-los […] es van defensar amb un coratge unit a un fanatisme religiós […] els capellans i els frares anaven armats com si es tractés d’una guerra de religió”.  La crida a la república és una crida desesperada, quan ha marxat l’emperador i ja no queda altre remei.

La imatge que queda dels catalans en aquest període és la d’inquiets, rebels  i insubmisos encara que hagin estat vençuts. Étienne de Silhouette (1729), elogia el valor dels catalans i diu “han tenido durante mucho tiempo antipatía por los castellanos y les ha costado soportar el yugo de su rey. Cuando fueron abandonados por el archiduque, convertido en emperador, continuaron la guerra en su nombre calificándose con el título de república […] los catalanes no esperan sinó, la ocasión de una nueva rebelión […] aunque oprimides tienen siempre una mirada atrevida y segura”. Un altre viatger  el 1755, durant la processó de Corpus a Barcelona, quedà sorprès amb “los gritos que aumentan al paso del àguila”. L’àliga era el símbol de la Casa d’Àustria, per la qual els catalans tenien admiració. A Reus, els borbònics havien destrossat a ganivetades l’àliga de la processó perquè l’associaven amb els austriacistes; al cap d’un temps la van haver de recuperar per la processó. El fet és que anaven passant dècades des de la derrota i els catalans no s’obliden de les llibertats arrabassades. 

Una visió (forastera) sobre Catalunya i els catalans (1660-1755)

(Text de Joaquim Albareda)

Acabada la guerra dels Segadors, superada la pesta, el 1652, i perduts els Comtats del Rosselló i la Cerdanya en virtut del tractat dels Pirineus, les tendències econòmiques esbossades a Catalunya, en el segle anterior, es van consolidar: la població va créixer, l´especialització productiva del territori avançava, alhora que el comerç es desenvolupava i Barcelona n´esdevenia el centre director. Però la guerra amb França (1689-1697) i l´esclat de la revolta dels Barretines (1687-1689) van irrompre amb força. Més encara ho va fer la guerra de Successió a la corona d´Espanya (1700-1714), en la qual els catalans es van comprometre amb Carles III l’Arxiduc i van pagar l´amarg preu de la derrota.

Els nombrosos viatgers, diplomàtics, polítics i escriptors que parlen de Catalunya es fan ressò del seu estat econòmic, de la seva situació política i social, de la manera de ser dels catalans, del seu esperit de llibertat i de la cultura. Solen tenir sempre present el que succeí el 1714. A vegades, amb ull crític, van molt més enllà de la pura descripció i practiquen un periodisme d’investigació avant la lettre. Uns insisteixen en l’esperit rebel dels catalans, el seu amor a la llibertat, i altres en la seva submissió i integració en el nou Estat borbònic, però, la majoria d’ells constaten el pes excessiu i el caràcter punitiu de la nova fiscalitat borbònica. Descriuen, a vegades amb tot detall, el creixement econòmic i la prosperitat de diverses contrades, ja a principis del XVIII, i molt clarament a partir de mitjan segle, la creació d’institucions socials i culturals, i lamenten la rèmora d’una religiositat excessiva i supersticiosa.

Val a dir que, en general, les seves visions són versemblants i ajustades a la realitat, per bé que, a vegades, vagin a remolc de les interpretacions oficials que els han proporcionat les autoritats i que, per tant, la visió que aporten sigui, en algun punt, esbiaixada. Però, fet i fet, l’abundor de testimonis, sobretot per al XVIII, permet constatar tant el múltiples punts de coincidència, com aquells aspectes en els quals divergeixen. Entre l’acomodació i la dissidència: així podríem definir la Catalunya del segle XVIII. Perquè, al capdavall, l’acomodació al nou règim per la via econòmica i per la relativa prosperitat que va comportar no va impedir la dissidència política,  expressada en múltiples manifestacions, si bé limitades per la constant repressió que imperava. En aquest sentit els testimonis estrangers esdevenen, en conjunt, valuosos d´un temps i d´un país en plena recuperació i expansió, el qual s’encaminava, decidit, cap a la industrialització.

Joaquim Albareda

És catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de La guerra de Sucesión de España (2010). Ha sigut director de les obres col·lectives Catalunya, nació d’Europa, 1714-2014 (2013), i Catalunya als ulls del món (2022). Ha coordinat els llibres Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (2001), El declive de la monarquía y del imperio español. Los tratados de Utrecht (2015). Amb Manuel Herrero (eds.), Political Representation in the Ancien Regime (2019). I amb Núria Sallés: La reconstrucción de la política internacional española. El reinado de Felipe V (2021). Director del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món

Bibliografia

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Dir.): Catalunya, nació d´Europa, 1714-2014, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2013

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM i  ESCULIES, JOAN: La Guerra de 1714 : la clau catalana d’un conflicte mundial, Barcelona, Pòrtic, 2013, BAB

FONTANA, JOSEP: “El Redreçament (1652-1714)” i “El segle XVIII: Repressió i represa” a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo editorial, 2014, pp. 177-258, BAB.

GARCIA ESPUCHE, ALBERT: La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII), Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2020. Volum I, 475 pàgines; Volum II, 725 pàgines.