Dimarts 26 Juny 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la presentació del llibre de Josep Espunyes Món rural. Mots que es perden.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Al món rural hi ha desaparegut, en cosa de pocs anys, tot un seguit de formes de vida i de treball que, de ben segur, no s’hi tornarà a repetir mai més. Arreu, la tracció mecànica ha desplaçat la força animal, les granges de porcs i d’aviram han reemplaçat la cort i el galliner de casa, la calefacció de gas o de gasol ha ocupat el lloc del foc a terra, el motocultor ha arraconat la fanga i l’aixada… Una desaparició de velles formes de vida de treball que ha comportat, també, la desaparició o la reculada, en la parla viva, d’una part del llenguatge que els era inherent. Un llenguatge antic i ric que Josep Espunyes recull, en bona part, en el seu darrer llibre: Món rural. Mots que es perden.

Foto: “Josep Espunyes a Peramola” de Feliu Sirvent

Una petita joia lingüística

El llibre de Josep Espunyes, és d’aquelles obres que pots obrir per qualsevol pàgina i abastar o abescar  dotzenes de mots, mentre esperes que l‘amistançat s’abilli o veus com qui hauria de vetllar pel teu bé s’acarnissa amb tu perquè l’amoles, perquè ets una andrònima i no et poden apariar. Si fossis un peça de roba encara et podrien aparracar i si fossis les calces de l’home et podrien apatracar. Però potser de xic et van assardonar i ara ets assencerat, mentre atalaies ben atricat el Roc de les Hores i estàs avesat a llevar-te d’hora.

A l’estiu, amb tantes hores de dia, has de fer un badall a mig matí i un altre a mitja tarda. Tu no ets un baldragues, ni un baliga-balaga, potser havies fet de baner al bosc perquè no hi hagués robatoris. Sempre has estat barba-serrat i tu mateix te la barbeges, però no has tingut mai una basca, i casa teva no deu ser un batader, això sí, sovint t’ha pegat la baterola d’anar a dinar a Can Boix de Peramola, ni tampoc no fas befarotes als amics. Ni et feia res anar a birbar les tomaqueres de l’hort de la Font del Caner.

Ets persona bogal i bregada, a qui treballar no li espanta, i no sé si mai has cobrat una picossada, però saps quan una broma pot portar pedra. Només les serps et fan grivi i poques coses encara et fan gruar,  sense semblar guillat. I sovint ens trobem de zup a zup a l’Ateneu.

Text de Joan Solé Camardons

Empobriment de la llengua, castellanització del català

Vegeu l’article de Feliu Sirvent a Viure als Pirineus 18/04/2018

Aquesta setmana llegia una entrevista de l’ACN a l’escriptor Quim Monzó. El flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes declarava, sense embuts, que la llengua catalana “s’està podrint” i “cada vegada va més a ser un dialecte del castellà”. Monzó remarcava que sovint es fan servir “uns estereotips que vénen donats pels mitjans de comunicació com la televisió i per les xarxes socials i es repeteixen clixés i jocs de paraules del castellà”. L’escriptor es mostrava molt crític amb la immersió lingüística: “és una de les fantasmades més grosses que s’han explicat, ja que hi ha una immersió relativa. Tu vas a les classes i el català en molts llocs té una categoria secundària, hi ha moltes zones de l’àrea metropolitana, Barcelona inclosa, on les classes es fan en castellà i sense cap problema, per no parlar de casos de gent que havia de fer classes de català i les feia en castellà”.

No m’ha sorprès gens l’opinió de Quim Monzó, no són declaracions provocadores, en altres ocasions ja s’havia expressat en la mateixa línia i amb la mateixa claredat. Recordo que ara fa uns anys, el 2009, Monzó ja denunciava l’empobriment de la cultura i la llengua del país, en un esmorzar de premsa organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol per analitzar l’estat de la cultura catalana. En aquella ocasió, Quim Monzó i l’expresident Jordi Pujol, coincidien i es mostraven molt crítics amb la situació de la llengua. Monzó va arribar a afirmar que “el país s’enfonsa”, que “el català s’està convertint en un dialecte del castellà, amb el suport dels mitjans de comunicació” i que moltes edicions digitals “fan vomitar” i s’expressen en un català “que fa feredat”.

Les opinions de Quim Monzó, m’han fet pensar en Josep Espunyes i la seva insubornable defensa del català i del seu ús social. L’any 2010, el poeta i escriptor peramolí publicava un article a la revista Llengua Nacional amb el títol “La castellanització del català”. Espunyes afirmava que “veure com el català s’afebleix i s’aperdura em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament”. En aquell article, Espunyes també es mostrava molt crític amb els mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el transmeten fortament contaminat. “Avui sentim, a la ràdio i a la televisió, al carrer, com el català que s’hi parla es va quedant sense pronoms febles. I, de retruc, veiem com el català escrit comença a patir del mateix mal”. Recula ampolla i avança botella, recula got i avança vas, recula aresta i avança espina, recula mancar i avança faltar …