Dijous 29 febrer 2024 a les 18.30h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres?
Taula rodona amb Queralt Solé, historiadora i Oriol Riart Arnalot, historiador, arxiver, fotògraf i autor d’Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023, 370 pàg.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Accés Obert.
Queralt Solé, Oriol Riart i Joan Solé Camardons. Ateneu Barcelonès 29-2-2024
Diaris personals de combatents a la guerra civil
Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil, mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la guerra civil. Oriol Riart, historiador, arxiver i fotògraf ha fet una recerca històrica a través dels diaris personals dels combatents i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que van deixar per escrit en el mateix moment dels fets.
Es tracta de relats no exposats a les possibles modificacions i readaptacions de la memòria. S’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre, que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte.
A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? Una sessió a l’Ateneu Barcelonès que ens farà sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la guerra civil de 1936-1939.
Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquesta sessió s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil com una font historiogràfica de primer ordre.
Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos més destaquen en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres.
Imatge: “Recull de diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”, Oriol Riart i Arnalot
Dijous 22 febrer 2024 a les 19h a la Sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia organitzada per Cafè Continental en col·laboració amb la Secció d’Història.
Projecció del documental i tertúlia posterior amb Dolors Folch i Josep Maria Carreras, dos dels protagonistes de “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”.
Divendres 16 de febrer a les 18.30h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que actuarà com a moderadora.
Presenten l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Anna Sallés, Gerardo Pisarello, Carme Sansa, Albert Portillo i Pelai Pagès (dret) a la taula rodona “Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari” a l’Ateneu Barcelonès, 16-2-2024.
La mirada ampla de Joaquim Maurín
Crònica de l’acte per Marià de Delàs
“Terra, nacionalitats, estructuració de l’Estat, alliberament de la dona, destrucció del poder de l’Església, aniquilació de les castes parasitàries, millora moral i material de la situació dels treballadors”. Aquesta enumeració de qüestions socials i polítiques podria semblar realitzada per referir-se a problemes actuals, del segle XXI, tot i que va ser escrita per Joaquim Maurín, que va ser successivament dirigent durant els anys trenta del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM, i que va sintetitzar d’aquesta manera els objectius de la revolució democràtica i social que considerava necessària en aquell temps. Així ho va assenyalar l’actriu Carme Sansa per obrir i moderar una taula rodona, a l’Ateneu Barcelonès, sobre L’actualitat del llegat revolucionari de Joaquim Maurín. Un col·loqui entre coneixedors de la història i amb experiències vitals i trajectòries acadèmiques ben diferents: la historiadora Anna Sallés, el diputat al Congrés Gerardo Pisarello i el politòleg Albert Portillo. Prèviament, el president de la Fundació Andreu Nin, Pelai Pagès, va recordar l’activitat sindical de Maurín a la CNT, els seus llibres i escrits, el seu entusiasme pel que van significar els primers anys de la revolució russa, les detencions i empresonament que va patir fins l’any 1946 i el desencant que va expressar ja des de l’exili davant la deriva totalitària que va prendre el règim soviètic. La convocatòria d’aquesta trobada, el passat 16 de febrer, organitzada per la secció d’Història de l’Ateneu i per la Fundació Andreu Nin, va despertar una expectació més que notable. Més d’un centenar d’assistents van desbordar l’aforament de la sala. Anna Sallés va recordar la crítica de Maurín a la feblesa del PSOE dels anys trenta i va posar l’accent en l’oportunitat perduda l’any 1931 per dur a terme una profunda revolució democràtica. “Els problemes que Espanya tenia aparcats des del segle XIX van quedar aparcats”, va assenyalar Sallés. “Com evitar una contrarevolució quan la revolució semblava possible?”. Gerardo Pisarello va formular aquesta pregunta per recordar a continuació l’existència llavors d’un bloc ben reaccionari i centralista, integrat per rendistes de tradició secular, una Església Catòlica immobilista i una monarquia que feia de “pegament” entre el conservadorisme més recalcitrant. Albert Portillo va recordar esdeveniments clau i factors socials que Maurín tenia ben presents en les seves reflexions i escrits, com la proclamació de la Primera República, el cop d’Estat de Primo de Rivera, el carlisme o els moviments d’emancipació nacional. El debat entre els tres ponents va seguir amb visions complementàries sobre l’evolució ideològica de Maurín, marcada per lectures i esdeveniments, la influència de personatges com Joaquin Costa o Francesc Pi i Margall, a qui va admirar com a mestre i també va criticar, la seva activitat antimonàrquica, la seva insistència en fer possible l’Aliança Obrera, la radicalitat democràtica, el rebuig cap a la burocràcia. “El comunisme, per ell, era una alternativa real”, i la seva manera d’entendre el jacobinisme, no tenia res a veure amb el centralisme, sinó com “una manera de passar comptes amb l’aristocràcia”, va explicar Albert Portillo, que va coincidir amb Pisarello en destacar l’internacionalisme del dirigent poumista. Carme Sansa i no pocs assistents van propiciar amb les seves preguntes que els ponents es pronunciessin sobre la utilitat del pensament de Maurín en les circumstàncies actuals. “On és avui la classe obrera? Què està passant al camp?”, va preguntar Anna Sallés. La clau de les seves idees cal buscar-la en la unió que va defensar entre les classes treballadores urbanes i del camp. Les qüestions nacional i social havien d’anar de la mà, segons ell, va dir Pisarello. Cal recordar també el seu antimilitarisme, va assenyalar Portillo, i les manifestacions de solidaritat amb el poble rifeny. “Cal recuperar la mirada ampla de Joaquim Maurin”. Gerardo Pisarello va sintetitzar amb aquesta frase la riquesa del llegat de qui va orientar la insubordinació a l’aristocràcia i l’ordre burgés de la pagesia i el moviment obrer.
Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari
El dia 16 de febrer de 1936, a les eleccions que varen tenir lloc, Joaquim Maurín va aconseguir l’acta de diputat per Barcelona, representant el POUM en la candidatura del Front Popular. Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Joaquim Maurín, que va tenir lloc el dia 5 de novembre de 1973, la Fundació Andreu Nin ha organitzat tota una sèrie d’actes commemoratius, que culminaran el proper 16 de febrer de 2024, d’aquí l’elecció d’aquesta data per a taula rodona que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès.
L’objectiu de la taula rodona no és només donar a conèixer la vida política de Joaquim Maurín, des de la seva inicial militància a les files del republicanisme fins a la seva mort a Nova York l’any 1973, passant per la seva activitat sindical a la CNT, i el paper que va tenir en el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, sinó també informar de les seves aportacions intel·lectuals i polítiques en el moment present, unes contribucions que posen de manifest l’actualitat del pensament d’un dels revolucionaris més actius i internacionals del segle XX.
Joaquim Maurin (1896-1973)
Bibliografia bàsica
JOAQUÍN MAURÍN: Los Hombres de la dictadura : Sánchez Guerra. Cambó. Iglesias-Largo Caballero. Lerroux. Melquiades Alvarez, Ed. Visiones políticas y sociales, Cénit, 1930.
JOAQUÍN MAURÍN: Hacia la segunda revolución : el fracaso de la república y la insurrección de octubre. Introducció de Andy Durgan, Ed. El Perro Malo: Fundació Andreu Nin, 2023, 305 pàg.
JOAQUÍN MAURÍN: Les forces motrius de la revolució, Pròleg d’Albert Portillo i epíleg de Jaime Pastor Verdú Ed, Tigre de Paper, 2023
ENRIQUE DEL OLMO, PELAI PAGÉS (COORD.): Joaquín Maurín, una historia del siglo XX, Fundació Andreu Nin & El Perro Malo, 2023, 175 pàgines
Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”.
TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg.També hi participaran Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural que llegirà uns fragments de la biografia de Victòria Pujolar.
És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Presenta: Joan Solé Camardons
Imatge principal: Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.
Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat
Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.
Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX, ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.
Elvira Altès, biògrafa de l’autora
Elvira Altés (Barcelona) acumula una llarga experiència en el treball de recuperació de figures de dones que la història androcèntrica ha decantat. Ja els anys 80 del segle passat va presentar la sèrie radiofònica Elles també hi eren, on posava en valor les pioneres, exercici que va seguir mentre va dirigir la revista Dones. A ‘Les periodistes en temps de la República’, publicada el 2007, aborda la professionalització femenina en el periodisme. L’any 2021 va presentar ‘Dones a les ones’, on explica la història de la ràdio a Catalunya a partir de la veu i la contribució de les radiofonistes.
Susanna Tavera García
Historiadora catedràtica i professora titular en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. És autora d’Experiencias desiguales: conflictos sociales y respuestas colectivas (siglo XIX) (1994) —amb Mary Nash—,Solidaridad Obrera. El fer-se i desfer-se d’un diari anarcosindicalista (1915-1939) (1994) —un estudi sobre el diari Solidaridad Obrera— Feminisme, socialisme utòpic i moviments socials, 1815-1834 (2006),Anarchism or anarchisms? The history of a heterogeneus revolutionary deployment, 1930-1938 (2012) o Federica Montseny, La indomable (1995) —una biografia de l’anarquista Federica Montseny—, entre d’altres. També ha organitzat, amb Nash, l’obra Las mujeres y las guerras: el papel de las mujeres en las guerras de la Edad Antigua a la Contemporánea. Ha publicat més de trenta articles acadèmics.
Araceli Bruch i Pla
Filla de la Plana de Vic i barcelonina d’adopció, dona de teatre, feminista i activista cultural. Formada en Historia de l’Art, Filologia catalana i Arts escèniques, ha projectat la passió per la paraula al teatre, la literatura i la pedagogia. Ha fet d’actriu, directora i dramaturga i ha publicat llibres com el que destaco: Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. L’impuls de rebel·lia l’ha portat a militar com a feminista en l’àmbit públic i privat des dels anys 70, i l’interès per la cultura l’ha menat a formar part de les Juntes d’entitats diverses entre elles l’Ateneu Barcelonès on va impulsar la Secció de Feminismes. Un altre llibre és: Carme Karr. Contra la incultura femenina a cura de Susanna Tavera i d’Araceli Bruch.
Autorretrat. Dona davant de balcó (1965). Victòria Pujolar Amat
Acuarelas de Victoria Pujolar Amat -1921-2017, CarlMechor, <https://youtu.be/tQNKpLaZlK8> . Acuarelas realizadas por Victoria Pujolar Amat a la edad de 94 años. Una producción de ReflejosRotosPicture – 2022
Victoria Pujolar AMAT Diari íntim, CarlMechor <https://youtu.be/NUJ8yLkuHaQ>. Exposición -Homenaje a la pintora Victoria Pujolar Amat (1921 Barcelona-2017 Madrid ) en la Fundació Felicia Fuster
AMAT, JORGE (dir). Victoria (1921-2017) <https://vimeo.com/530259309> Película “Victoria” sobre la vida de mi madre Victoria Pujolar Amat; 2021, 44 min
Victoria Pujolar Amat filmé par Albert Sole Bruset en 2007, <https://vimeo.com/564149943> Jorge Amat “Ma mère filée par Albert Sole en 2007 parlant de son expérience à la Radio Espagne Independante”
Albert Winterhalder: “Todas las revoluciones aportan algo bueno. Entrevista a Victòria Pujolar”El Viejo Topo, núm. 257, juny 2009, p. 41-48.
“Conversa radiofònica entre Victòria Pujolar i Teresa Pàmies” Dones a les ones. Històries. 20 Novembre de 2022. Un dels actes de commemoració de l’any Victòria Pujolar va ser la recreació radiofònica d’una conversa entre Victòria Pujolar (Araceli Bruch) i Teresa Pàmies (Pepa Arenós), la qual us oferim a continuació en format podcast. <https://donesalesones.adpc.cat/conversa-radiofonica-entre-victoria-pujolar-i-teresa-pamies/>
Pepa Arenós i Araceli Bruch, Dones a les ones, 20 novembre de 2022
“La lluita antifranquista” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022).Llegit per Araceli Bruch
Mentre baixava amb els dos policies per la Via Laietana el seu cervell treballava ràpid. Calia entendre què havia passat i com calia reaccionar. Que algú l’havia delatat era segur. Es va comprometre a no anomenar ningú: “Jo seré l’última”-es va dir.
El comissari Quintela va començar a llegir els fulls volanders de propaganda antifeixista amb molta dificultat perquè estaven en català i la Victòria li digué que girant el full es podia llegir en castellà. Com a resposta li van caure un reguitzell de bufetades (…) Després dels mastegots la van baixar als calabossos. La cel.la era plena de dones d’edats distintes, moltes més de les que hi podien cabre. En aquella caserna tots els policies tenien mala fama, però a la Victòria li va tocar enfrontar-se als sinistres germans Creix. Per les preguntes que li feien es va adonar de la mentalitat masclista d’aquells homes. No podien entendre que una dona pogués ser la responsable d’una organització de resistència clandestina, per això entre cops i improperis li preguntaven pel nom de l’home que dirigia la JSU. Tanmateix la Victòria tenia ben clar què la mantenia sencera: no esmentar ningú de l’organització. “Aquesta és la meva força” -es deia.
Una nit, un dels germans Creix va agafar una porra de plom, folrada de cautxú i van arribar els cops de porra a l’esquena de dalt a baix, des dels peus fins al cap. El dolor era atroç, va perdre la noció del temps i no podria dir si va cridar. El que sí que li va queda clar és que no va dir ni un nom. La Victòria s’enduria de la Via Laietana un record inesborrable com el d’aquella nit que va sentir una coral d’homes joves que en veu baixa cantaven un himne. Sí, era l’himne dels guerrillers republicans espanyols a la Resistència francesa i dels guerrillers de l’interior, de tot Espanya.
Viure a la presó. La Victòria observà colpida i esgarrifada aquella fàbrica de tortures, no tan físiques, com morals que s’acarnissaven en les dones que estaven preses per motius polítics. Volien convertir aquelles dones republicanes en robots, sense caràcter, sense criteri ni personalitat. En aquell pavelló hi havia moltes coses a fer. Calia aixecar la moral de les dones grans, perquè algunes s’enfonsaven. Amb les dones joves del pavelló ajudaven en el que podien. El grup de la Victòria feia dies que rumiaven què es podien empescar per fer participar totes les preses i que les monges i els funcionaris no els posessin impediments. Van descobrir que en el reglament no estava prohibit que hi hagués un pista de bàsquet. Van posar fil a l’agulla i l’activitat va ser un èxit, s’hi van apuntar gairebé totes les joves i van començar a fer partits. Totes les dones de la presó s’asseien a banda i banda de la pista esperant que el partit comencés. Era la capitana i l’enorgullia veure com s’havia fet realitat aquella idea.
Va arribar el dia de traslladar les tres dones del mateix expedient a la presó de Las Ventas de Madrid on se’ls faria un consell de guerra. Pel camí havien de fer nit a un parell de presons, per això cadascuna portava un paquet a cada mà: en un hi duien el menjar per al viatge (llaunes de sardines i pa) i en l’altre les seves pertinences, motiu per al qual no les van emmanillar. Quan anaven cap a l’estació de França, a la Victòria li va passar com una pel·lícula al davant, era una ocasió perfecta per escapar-se. Va posar els diners a la butxaca d’una de les preses i li va xiuxiuejar: “tu pagues i després dius que t’han tornat malament el canvi”. En sortir del taxi eren les set del matí i l’estació era plena de gent entrant i sortint. “M’han donat malament el canvi!” va sentir que cridava la Mercedes. El guàrdia civil girà cua per saber que estava passant i va ser en aquell moment que la Victòria va aprofitar per escapar-se. Com que havia memoritzat el número d’un camarada de les JSU va entrar en un bar i li va trucar. Quan va arribar el company havia tingut temps de valorar la situació: Què penses fer? Passar a França. Al cap d’una estona va arribar un taxi amb dues companyes que la van recollir. Després de descansar una mica, es va iniciar l’operació canvi d’imatge: li van tintar el cabell, la van maquillar i li van posar una roba elegant, bones sabates, un bon abric i un xal per completar la transformació. Quan van arribar a l’estació de França, estava plena de guàrdies. La Victòria va seure elegantíssima en un vagó de primera, fingint una serenitat que no tenia. El cas es que va arribar a Figueres molt més tard del que tenia previst. Era la una de la matinada quan es va trobar sola, enmig de la foscor dels carrers buits: Tranquil.la, recordes bé l’adreça i has memoritzat el camí. No et pots perdre. La companya de la presó, Àngela Ramis li havia indicat on vivia la seva mare.
“La vocació et segueix” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat, 2022). Llegit per Araceli Bruch
Quan, el setembre de 1950, el govern francès, arran de la pressió del dictador Franco, prohibeix el Partit Comunista d’Espanya, els dirigents són expulsat del país, han de passar a la clandestinitat i adoptar mesures per sobreviure. La Victòria va agafar els dos fills, el Carlos i el Jorge, i ja embarassada del tercer va marxar cap a un futur incert. (…) Calia trobar un lloc per donar a llum la criatura. Com tantes vegades a la seva vida, en l’últim moment va aparèixer l’ajut. En sortir de la clínica de maternitat, i amb la criatura acaba de néixer, la situació no va millorar. Van passar gairebé dos anys, anant en pisos que els deixaven o en una habitació que compartien. Només una cosa aconseguia abstreure-la de les angúnies i preocupacions: dibuixar. Com que sempre portava un bloc i un llapis, un dia que se sentia aclaparada va començar a fer un retrat del nen.
En una de les seves passejades, la Victòria es va assabentar que a Bucarest i havia una bona escola de Belles Arts, i va començar a picar-li el cuquet d’aquella vocació mai oblidada. Va veure clar que era el moment d’inscriure-s’hi i va sol·licitar seguir les classes a nivell universitari (a l’Institut Nicolau Grigorescu). Si a Barcelona no havia pogut cursar la carrera, ara els seus quatre fills no serien obstacle per tirar endavant el seu desig més preuat. Trobava el seu refugi en la pintura. Sempre que podia esgarrapar una mica de temps entre la feina, els fills, la militància política i tot plegat , se situava allà, en aquell espai , entre el llit i la finestra per tornar a sentir la intensitat i l’emoció de crear. Pintava els diumenges o quan podia, però eren aquelles estones que li retornaven la sensació de plenitud. De vegades, la Victòria s’aturava a pensar en com havia estat la seva vida: tornava a sentir l’excitació d’aquell dia que va pujar les escales de la Llotja i des de la mirada d’aquella noieta de dotze anys, repassava totes les esperances i les il·lusions que s’havien quedat pel camí. Sí, la vida havia estat ben diferent de com se l’havia imaginada, potser perquè aquesta ruta que s’emprèn en néixer és imprevisible, de vegades sorprenent i altres terrible, i els éssers humans que hi transiten, tan vulnerables, tan subjectes a les giragonses de la història, no poden fer gaire més per sobreviure que el que ella havia fet: lluitar quan havia estat possible i emmotllar-se al que li arribava quan no hi havia més opció.
L’any 2023 ha estat un any amb una extensa edició d’obres de temàtica històrica. La Secció d’Història ha seleccionat un total de 26 obres (25 editades el 2023 i una el 2022), disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu. S’ha fet una selecció de llibres inèdits editats aquest mateix any, de temàtica històrica, i també alguns que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès. No s’han inclòs els referenciats en un altre recull de llibres d’Amics de la Història com el cinquè recull (2022 2n semestre), el quart recull (2021-2022), el tercer recull (2021), el segon recull (2017-2021) o primer recull (2021) o aquest inicial de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.
Les temàtiques tractades són: Edat Moderna (2), Història contemporània de Catalunya i d’Espanya (8), Biografies republicanes i altres testimonis (8), Història i geografia de Barcelona (4) i Història del món (4).
Per al 2024 hem previst tractar algunes d’aquestes obres a la secció d’Història i també a la tertúlia d’Amics de la Història:
15 gener 2024 a les 17 h. Tertúlia: Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista veu femenina i catalana de “La Pirenaica”, sala Pompeu Fabra. Tertuliana convidada: Elvira Altès, autora de “Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat“. Presenta: Susanna Tavera.
17 gener 2024 a les 18:30 h. Taula rodona: El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme, Intervindran: Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors de “El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español”; i Gonzalo Pontón, editor de “Pasado y Presente”
29 febrer 2024 a les 18:30 h. Conferència: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Amb Oriol Riart, historiador i autor de: “Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil espanyola“
Edat Moderna
AGUSTÍ ALCOBERRO: Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682-Viena, 1757) : la memòria de la Guerra de Successió, Rafael Dalmau editor, març 2023, 278 pàg.
Sinopsi: Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682 ? Viena, 1757) va escriure, al llarg de la seva vida, la millor crònica de la Guerra de Successió. Les Narraciones históricas, però, han restat inèdites durant més de dos segles als arxius d’estat de Viena. La seva publicació recent ha contribuït a millorar el nostre coneixement sobre aquella contesa bèl·lica.
Però qui era Francesc de Castellví? Fill d’una família de la petita noblesa de Montblanc, vinculada a les institucions de govern local i al monestir de Santa Maria Vallbona, Castellví no va poder completar els estudis de Dret a Lleida a causa del tancament de la Universitat per l’ocupació borbònica. A partir de 1707 va comandar cossos de fusellers destinats a la defensa de fronteres. Va tenir un paper actiu en la Junta General de Braços de 1713, on va advocar per la defensa a ultrança de Catalunya i va ser capità de la Coronela, la milícia urbana de Barcelona, durant el setge. Retornat a la Conca de Barberà després de l’11 de setembre, va patir la repressió borbònica. El 1726 es va exiliar a Viena, amb l’objectiu de redactar la seva crònica. Allí va poder entrevistar-se o establir correspondència amb molts dels protagonistes de la contesa i va accedir a un gran nombre d’arxius que també havien estat estranyats. Francesc de Castellví va morir a Viena sense haver pogut publicar la seva voluminosa obra.
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: Vençuda però no submisa : la Catalunya del segle XVIII, Edicions 62, setembre de 2023, 455 pàg.
Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.
Història contemporània de Catalunya i del País Valencià
CASALS MESEGUER, XAVIER i UCELAY-DA CAL, ENRIC: El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo espanyol, Ed. Pasado y Presente, 2023, 568 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre vol plantejar tres qüestions importants que obvien les històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país n’ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes. La segona és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats. La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la “Capitania cubana” […] Finalment, els autors han volgut assenyalar també que el feixisme de “primera generació” va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà es van establir les seus dels grups i components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la “banda negra”, espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí ve l’expressió que dona títol a aquesta obra: El Fascio de la Rambla.
PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa; Col·lecció: Mar de Fons; 2023, 137 pàg.
Sinopsi(del pròleg de Xavier Domènech Sampere): A L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans quatre joves autors i investigadors ordeixen de nou els fils, massa voltes escapçats, que uneixen de forma indestriable la història del republicanisme, els moviments nacionals i les esquerres de les diverses configuracions històriques dels Països Catalans. En el viatge que ens proposen ens aboquen així a les matrius originàries d’un riu de foc comú sense el qual la història d’aquests països és incomprensible, com tampoc ho és cada un d’aquests moviments polítics i socials.
Aquest llibre és un viatge. Un viatge que ens porta, dansant per la línia temporal, des de les Germanies fins a aquest nou segle xxi. Això té lloc en un enclavament territorial concret, que no és altre que el de les terres germanes de parla catalana. Es fa amb una finesa que ens parla tant de les convergències com de les particularitats de cada una d’aquestes configuracions històriques —el republicanisme, la reivindicació nacional i les esquerres— per separat.
El fil republicà del qual es parteix en aquest treball és alhora un fil roig. Republicanisme, democràcia, sindicalisme i socialisme formaven un mateix espai del qual emergiren els primers intents contemporanis d’articulació sobirana i federalista o confederal, tant de Catalunya com del País Valencià i de Mallorca.
RIBERA, BORJA: Una historia de violencia. La transición valenciana (1975-1982), Ed. Tirant lo Blanch, 2023, 580 pàg.
Sinopsi: Al llarg de la transició, hi va haver al País Valencià centenars d’episodis violents políticament motivats, molts d’extraordinària gravetat. Hi va haver almenys 68 atemptats amb bomba. Figures polítiques i intel·lectuals van ser objecte de repetides agressions i atemptats. La majoria d’aquelles accions van anar a càrrec de grups d’extrema dreta i anticatalanistes, els quals sovint es mimetitzaven, i romanen impunes fins avui. La campanya terrorista i de desestabilització empresa per aquests grups va tenir un fort impacte polític, jugant un paper clau a la sortida del PSPV-PSOE del Consell preautonòmic a finals de 1979. També el contingut final de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià de 1982, molt alineat amb les demandes de la dreta, s’explica en part per aquella campanya.
Fruit de més de cinc anys de recerca, aquest llibre analitza el que va passar aquells anys prenent la violència política com a fil conductor, però sense perdre de vista la mobilització popular, ni, per descomptat, l’evolució política dels esdeveniments. També demostra que almenys una part d’aquella violència es va dur a terme amb el consentiment de les autoritats.
RIDAO, JOAN: Una història del català a l’escola : del Decret de Nova Planta al 25 % de castellà, Ed. Pòrtic, febrer de 2023, 234 pàg.
Sinopsi: El treball de Joan Ridao se centra en l’àmbit de l’ensenyament ―vist com un camp estratègic pel supremacisme castellà―, en què s’han manifestat amb més virulència els atacs contra la llengua catalana, des de la Nova Planta borbònica a principis del segle XVIII fins a la recent imposició del 25% de castellà, passant pels períodes liberals i absolutistes del XIX, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República o el franquisme. El repàs exhaustiu de les decisions polítiques i les lleis dels darrers tres segles a Espanya posen en relleu allò que el ministre Wert, com abans Primo de Rivera, havien dit: “Hay que españolizar a los niños catalanes”.
VALLVERDÚ, MARTA: Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60, Ed. L’Avenç, gener, 2023, 403 pàg.
Ressenya de Joan Solé Camardons: El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!
L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022. El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts! També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.
El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.” Vegeu la ressenya completa al Bloc Gaudir la cultura aquí
PISARELLO, GERARDO: La República inesperada: de la Gloriosa a la utopía democrática de 1873; [pròleg Ada Colau], Ed. Escritos Contextatarios, 2023, 186 pàg.
Extracte de l’autor: El repàs de les gestes del 1873 i dels seus antecedents demostra que la republicana és una cultura secular. Que no s’esgota en uns quants episodis aïllats, sinó que ha romàs en el temps, transformant-se, però amb una notable penetració espaial. Històricament, és possible registrar una geografia de republicanes i republicans, fins i tot en moments en què no hi ha República, que no es limita ni a Madrid ni a Barcelona. I que resulta clau, encara avui, per explicar la política popular a La Corunya o Cadis, a Màlaga o València, a Gijón o a Terol.
Des d’aquesta perspectiva, el republicanisme apareix com un fenomen amb projecció peninsular, que des dels seus inicis busca articular-se a través de fórmules federals i confederals, amb programes d’elevació de les classes populars i mesocràtiques, crítiques amb el centralisme oligàrquic i que la monarquia va servir d’adhesiu. Aquest republicanisme social, (con)federal, de lliure adhesió, continua sent una font viva de regeneració política, econòmica, territorial. De fet, si l’amnèsia democràtica no hagués calat tant, l’11 de febrer hauria de ser, a més a més d’una efemèride digna de celebració popular, un moment clau de reflexió sobre el nostre futur polític i social. Apel·lar a aquesta recuperació no pot ser un gest inert de nostàlgia.
XAVIER CARMANIU MAINADÉ Si el timbaler del Bruc : històries alternatives de Catalunya, [Dibuixos de CARLOS CUBEIRO], Pòrtic, 2023 229 pàg. i il·lustracions
Descripció de l’editorial: Què hauria passat si el timbaler del Bruc en comptes d’un timbal s’hagués tocat una altra cosa? I si Pere el Catòlic no s’hagués fet el valent a la batalla de Muret? Us imagineu què hauria passat si els carlins derroten els liberals, si Joan Prim hagués sobreviscut a l’atemptat del carrer del Turco … L’historiador i periodista Xavier Carmaniu s’enfronta als grans episodis de la història de Catalunya i es pregunta què hauria passat si… Des de Guifré el Pelós fins a l’octubre del 2017, són molts els episodis que conviden a preguntar-se si el nostre present seria diferent en el cas que una decisió, una batalla, un casament, un acord, una revolta o unes eleccions haguessin tingut un altre resultat. Com la pilota que balla sobre la xarxa a la pel·lícula Match Point.
Biografies republicanes i altres testimonis
ALTÉS, ELVIRA:Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg.
Sinopsi: Biografia de Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística. I, mentre vivia a Bucarest, encara va trobar el temps per estudiar la carrera de Belles Arts, aconseguint finalment el seu somni, poder pintar tot allò que vivia.
RIART ARNALOT, ORIOL: Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil. Pagès editors, 2023, 396 pàg.
Sinopsi: Érem feres mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la Guerra civil. L’autor ho fa a través dels seus diaris personals i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que els combatents van deixar per escrit en el mateix moment dels fets. A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? En definitiva, un testimoni imprescindible per sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la Guerra Civil de 1936-1939.
Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos destaquen més en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres. Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquest llibre s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre.
ESCULIES, JOAN: Joan Selves, de l’alcaldia republicana de Manresa a governar l’ordre públic de Catalunya, Ed. Fundació Irla, març de 2023, 216 pàg.
Sinopsi: Joan Selves i Carner (Castelltallat, 1898 – Barcelona, 1934) inicia de ben jove, el 1921, la seva trajectòria pública com a periodista vocacional a El Pla de Bages. Ja advocat, impulsa amb la nova generació de catalanistes republicans de Manresa la creació, el 1929, del diari El Dia des del qual articulen la candidatura guanyadora de les eleccions municipals d’abril del 1931 que porten l’adveniment de la República.
Esdevé el primer alcalde republicà de la ciutat i posteriorment, en una carrera política meteòrica a les files d’Esquerra Republicana de Catalunya: diputat a les Corts Constituents, diputat al Parlament de Catalunya, conseller d’Agricultura i Economia, conseller de Governació, comissari general d’Ordre Públic, governador general de Catalunya i de nou conseller de Governació. Home de la màxima confiança del president Lluís Companys i figura preeminent d’ERC, pilota el traspàs de l’ordre públic de la Catalunya autònoma fins que mor sobtadament en plena joventut a les portes dels Fets d’Octubre de 1934.
FERRER GONZÁLEZ, CRISTIAN i PUIG VALLVERDÚ, GUILLEM: Joaquim Fort : alcalde republicà de Tarragona, Ed. Fundació Irla, abril de 2023, 167 pàg.
Sinopsi: Joaquim Fort i Gibert (Tarragona, 1906 – Santiago de Xile, 1987) destaca en la seva joventut com a esportista d’elit, esdevenint en diverses ocasions —amb el Club Nàutic de Tarragona— campió de Catalunya i d’Espanya de rem. Periodista vocacional, treballa en la premsa tarragonina i com a corresponsal de El Diluvio de Barcelona. Des del 1932 milita a Esquerra Republicana i el 1934 és elegit primer tinent d’alcalde de la ciutat de Tarragona.
Els Fets d’Octubre d’aquell any el porten a patir un breu captiveri al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port. El febrer de 1936, la victòria del Front d’Esquerres el retorna a l’Ajuntament, i quatre mesos després és elegit nou alcalde de la ciutat. Amb l’esclat de la Guerra Civil lidera la resposta política al cop d’estat a la ciutat de Tarragona i, a partir del gener de 1937, com a comissari delegat de la Generalitat a Tarragona, fa front a les dificultats materials de la rereguarda, abans d’incorporar-se a l’Exèrcit Popular de la República i ser ferit en combat.
La derrota el porta a l’exili, primer a França i posteriorment a Panamà, Argentina, Perú i Xile, on finalment s’estableix, formant una família i sense oblidar mai el compromís amb el catalanisme republicà̀.
VINYES I ROIG, PAU:Celestí Boada, alcalde republicà de Gramenet de Besòs afusellat pel franquisme, Fundació Irla, 2023, 192 pàg.
Sinopsi: Celestí Boada i Salvador (Barcelona, 1902-1939), gramenetenc des de la joventut, treballa de jornaler alhora que esdevé líder rabassaire local. El compromís sindical camperol l’amplia també́ al camp polític quan, amb l’adveniment de la República, comença a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Esdevé́ president del Centre Republicà̀ Català̀ «Les Carolines» i, a partir de 1934, regidor a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, i pateix, com milers de catalanistes republicans, presó́ pels Fets d’Octubre de 1934. Arran de l’esclat de la Guerra Civil és elegit alcalde de Gramenet de Besòs, maldant per evitar les morts a la rereguarda i per governar en temps de conflicte armat. Esdevingut un dels líders de la Unió́ de Rabassaires abandona l’alcaldia en incorporar-se la seva lleva a l’Exèrcit Popular de la República.
Amb la derrota republicana, no marxa a l’exili, amb la consciència tranquil·la de qui no ha fet cap malvestat. Però la lògica dels colpistes franquistes acusa de «rebel·lió́ militar» als qui s’han mantingut lleials a la democràcia republicana i, jutjat en un irrisori Consell de guerra sumaríssim, és condemnat a mort i executat.
ROCA RICART, RAFAEL (ed.): Ser invisible : testimonis literaris i documentals femenins, Editorial Afers, febrer 2023, 340 pàg.
Sinopsi: En molt poc de temps, s’ha manifestat com a ben fecunda una línia d’investigació que té com a finalitat exhumar i estudiar informació textual referent a testimonis vitals de persones que, pels més diversos motius —de gènere, religió, ètnia, identitat, orientació sexual…—, en el passat varen ser marginades i/o invisibilitzades pels àmbits de poder. Ha sigut així com, en els darrers anys, diversos estudiosos valencians han buscat i analitzat obres literàries, historiogràfiques i documents que permeteren reconstruir fragments biogràfics de nombroses dones, hòmens i xiquets que els relats oficials relegaren a una posició social subalterna. I, en aquest procés de recuperació, han considerat que calia dedicar un llibre en exclusiva a un dels grups socials que, malgrat ser tan copiós —o precisament per això—, més discriminat s’ha vist al llarg de la història: el de les dones. Aquest és, doncs, l’estímul que ha guiat el volum Ser invisible. Testimonis literaris i documentals femenins, integrat per catorze estudis que conviden a fer un recorregut de huit segles —des del XIV fins al XXI— per tal d’examinar de quina manera dones i xiquets han patit i continuen patint el silenci i la marginació que imposen els grups de poder, sempre integrats per hòmens d’edat adulta.
FUENTES RUIZ, ANTONIO : La Huella borrada, Plaza Janés, març de 2023, 395 pàg.
Ressenya de Miquel Nistal: L’apassionant vida novel·lada de l’últim alcalde republicà de Sevilla. Una ficció basada en fets reals, rescatada de l’oblit a partir dels records d’un dels supervivents de la història. “Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves…” Vegeu la ressenya completa aquí
PASQUAL I ESCRIVÀ, GEMMA:Torturades: Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019), Pròleg Carla Vidal, Ed. Comanegra, 2023, 318 pàg.
Sinopsi: La història de la comissaria de Via Laietana es fosca i opaca. Una història marcada per la por, el silenci i la impunitat. Però avui la por queda enrere, el silenci comença a trencar-se i la impunitat es combat. Perquè es ara o mai: ni por, ni silenci ni impunitat. Al llarg dels anys i fins a dia d’avui, una gran quantitat d’acusacions de tortura i violència policial planen sobre l’edifici deixant-hi una ombra espessa, i aquest llibre mira d’aclarir-la gràcies a la veu de les dones. Elles ens expliquen el que hi van viure; les seqüeles físiques i emocionals d’aquell tràngol i quina relació tenen amb el record. Són relats de dignitat i justícia. Testimonis contra l’oblit que trenen una crònica corprenedora del que no hauria d’haver passat mai. Del pròleg de Carla Vall i Duran: «Quan el poder se situa més enllà dels marges de la llei, els cossos de les dones es converteixen en la diana perfecta per a la demostració de la força, la violència i la crueltat de l’estat».
Història i geografia de Barcelona
FARRÀS, ANDREU:Roses de Foc de Barcelona. Les grans explosions d’ira social a la capital catalana durant més de cent anys,Edicions 62, 2023, 272 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre posa el focus en una qüestió tant popular com mancada d’un volum divulgatiu: les grans explosions d’ira social a la capital catalana durant més de cent anys.
Una història d’acció i reacció, de revolta i repressió, d’exilis i de presó que recull uns episodis fonamentals del nostre passat recent plens de violència política i que mostren una desgraciada constant històrica: des de les primeres bullangues del 1835, als bombardejos del general Espartero, la Setmana Tràgica o la Vaga de la Canadenca fins a les manifestacions contra la sentència de l’1 d’Octubre. Una crònica de la violència sociopolítica al nostre país que permet seguir les petges de les tragèdies personals que van originar les grans revoltes contemporànies.
GRAU I FERNÁNDEZ, RAMON: Les opcions de Barcelona. Vol. 1 Els historiadors i els mites de la ciutat i Vol. 2 El segle de CapmanyEd. Ajuntament de Barcelona, MUHBA juny 2023, V1 (296 p.) V2 (366 p.)
Sinopsi: La recopilació d’escrits de Ramon Grau i Fernández s’inspira explícitament en la tradició historiogràfica de Barcelona. S’hi remarca la successió d’oportunitats percebudes per la societat urbana al llarg del temps, centra l’atenció en els efectes de les opcions preses sobre la trajectòria de la ciutat i aporta perspectiva històrica a les reflexions que exigeixen els reptes del temps present.
Extret de la ressenya de Josep M. Fradera: L’atenció de Ramon Grau als qui van contribuir a la història de la ciutat no ens ha sorprès. Ell ha estat sempre interessat tant en els relats sobre Barcelona com en la història de la ciutat en sí mateixa, fins al punt que molts dels estudis d’historiografia sobre la ciutat —matèria negligida per tants historiadors— n’és l’objecte principal.
En la seva obra Barcelona esdevé un gran laboratori historiogràfic en què s’analitzen les narratives il·lustrades, positivistes i modernes en relació amb els moviments intel·lectuals europeus. És significatiu que, entre les moltes imatges que contenen els dos primers volums, hi trobem fotografies d’Henri Berr, Lucien Febvre i Fernand Braudel. La ciutat i la seva història es converteixen en un cas pràctic des d’on Grau imparteix lliçons amb una perspectiva extraordinàriament original. El seu enfocament es podria qualificar de calidoscòpic: des de múltiples perspectives però a partir d’uns elements nuclears clarament establerts —com ara la noció de positivisme o la idea de progrés—, ens ofereix interpretacions dels discursos historiogràfics complexes, plurals i fluides, molt ben estructurades.
Cap dels treballs aplegats en aquests primers dos volums, com tampoc les introduccions que els precedeixen, són d’erudició. Són erudits, sí, però no escauria definir-los com a treballs de la mena d’erudició que el marc local de vegades imposa. Ben al contrari, apunten vers una visió de la transformació de la ciutat en els contextos més amplis on aquesta es va produir, des del món medieval i la suposada decadència posterior en les crisis medievals tardanes, fins al desplaçament de la iniciativa comtal vers els horitzons hispànics (mediterranis i atlàntics) fruit dels canvis de l’època moderna. La tradició artesana i industrial urbana hi és discutida a fons; com ho és Antoni de Capmany meditant sobre el “comercio y las artes de Barcelona” i participant decisivament en les Corts de Cadis, aplanant el camí de la transformació de la ciutat en la capital marítima i industrial de Catalunya; l’urbs que Cerdà haurà d’ordenar. Aquesta és la clau: interrogar els testimonis rellevants del passat per refer el fil de la transformació de la ciutat, els èxits i les insuficiències de “les opcions de Barcelona”.
ROCA ALBERT, JOAN (dir): Atles MUHBA d’història de Barcelona, Editor: Ajuntament de Barcelona, 2023, 503 pàg. Conté il·lustracions i fotografies
Sinopsi:L’Atles MUHBA d’història de Barcelona, coordinat pel Museu d’Història de Barcelona és una obra original, innovadora i de referència per a especialistes i també per a la ciutadania. Una publicació amena pel contingut visual, amb cartografies, mapes i fotografies de gran qualitat, i rigorosa pels continguts textuals, fets per especialistes de la història de Barcelona.
L’Atles MUHBA d’Història de Barcelona posa la ciutat davant del mirall per interrogar-ne els temps i els espais. La primera part ressegueix la trajectòria històrica de Barcelona, abordant les opcions —i les contradiccions— de les seves elits i majories. Cada capítol té un text general que permet interrogar les peces de les col·leccions del museu, traçar una aproximació cartogràfica a l’estructura urbana, descriure la visió geopolítica del moment i oferir una mirada sobre el paisatges contemporanis.
La segona part aborda temes estratègics de la Barcelona del segle xx, i la tercera mostra la nova organització en xarxa del MUHBA, nou museu de la ciutadania, amb 55 sales ubicades en espais patrimonials per tota la ciutat. Els textos són d’especialistes en la història de la ciutat com Borja de Riquer, Oriol Nel·lo, Francesc Vilanova o Mercè Tatjer, entre d’altres.
VILANOVA VILA-ABADAL, FRANCESC: Barcelona, gener de 1939. La caiguda, Ajuntament de Barcelona, Col·lecció Barcelona, Ciutat i Barris, 2023, 250 pàg.
Sinopsi: Després de Viena (març del 1938) i abans de Praga (març del 1939), Barcelona va ser la segona gran ciutat europea que va caure —va ser liberada, en el llenguatge del feixisme espanyol— en mans d’un règim feixista, com era el dels revoltats contra la Segona República Espanyola, encapçalats pel general Francisco Franco, en el marc de l’anomenada «guerra civil europea» del segle XX (1914-1945).
Aquesta és la crònica de la caiguda i l’ocupació de Barcelona, a partir de testimonis escrits, documentals i gràfics, i de com, una vegada sotmesa, es va convertir en l’escenari de la celebració d’altres victòries franquistes: la caiguda de Girona, la de Madrid, la fi de la guerra. Però és, en molt bona part, la crònica documental i gràfica dels vencedors i dels ciutadans que van sortir a rebre’ls als carrers i les places principals de la ciutat. La ciutat vençuda —la de les tropes republicanes i civils en retirada, la dels ciutadans que es van tancar a casa i no van baixar als carrers o sortir als balcons— va desaparèixer de l’escenari.
El silenci es va estendre sobre els barris, els carrers i homes, dones i infants que en van sortir derrotats. A la fi, aquell hivern del 1939, només els vencedors civils i militars van deixar testimoni gràfic del seu triomf, del seu retorn al poder municipal i de l’aclaparadora venjança que van desplegar.
GONZÁLEZ I SUGRANYES, MIQUEL: La República a Barcelona : 1873-1874,[Edició i estudi introductori de JORDI ROCA VERNET; presentació dels documents i biografies de GINÉS PUENTE], Editor : Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàg.
Ressenya de Joan Solé Camardons: El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente. La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.
La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente… Vegeu la ressenya completa aquí (Blog Gaudir la Cultura)
Història del món
BLOM, PHILIPP: El gran teatro del mundo, traducció de Daniel Najmías, Ed. Anagrama, 2023, 144 pàg.
Sinopsi: Un perspicaç assaig sobre la crisi del present i la necessitat de buscar nous paradigmes com a societat. Cap on es dirigeix el gran teatre del món? Podem tenir la sensació que molts avenços de la humanitat –tecnològics, polítics, socials, sanitaris…– ens han conduït a una època en què les condicions de vida són millors que en qualsevol període històric anterior. Però és realment així? O el transatlàntic del món porta rumb fix cap al col·lapse? S’han esgotat els ideals de la Il·lustració? El creixement sostingut ens ha portat a un punt de no tornada? Fosques nuvolades ens llancen senyals d’alerta que no anem per bon camí: crisi climàtica, crisi econòmica, auge dels populismes, pandèmies, guerres…
A principis del tercer mil·lenni, potser ens ho hem de replantejar tot. És el que fa Philipp Blom en aquest àgil, erudit i sagaç recorregut pel passat i el present d’Europa per intentar entendre com hem arribat a la situació actual i què hem de fer per corregir un sistema de valors que ens acabarà portant al desastre si no actuem ja. L’autor recorre a Calderón i a Astèrix, evoca la Petita Edat de Gel i les seves conseqüències, la persecució de les bruixes, l’emergència de la Il·lustració… Ressons del passat per entendre el present. Perquè ha arribat el moment de cercar nous paradigmes, nous relats, nous mites, noves estructures mentals, noves identitats culturals. Ha arribat el moment de reinventar-nos com a éssers humans i com a societat.
VUILLLARD, ÉRIC: Una Sortida honorable, traducció de Jordi Martín Lloret, Edicions 62, 2023, 173 pàg.
Sinopsi: Si la literatura té una vocació universal, calia explicar com, en un tomb prodigiós de la història, un país tan petit com el Vietnam va poder vèncer dues de les primeres potències mundials. La guerra d’Indoxina (1946-1954) és una de les guerres modernes més llargues i terribles, amb tres milions de morts. I gairebé no se’n parla. Una sortida honorable ens submergeix de ple en l’envitricoll d’interessos que va conduir a la desfeta i ens descriu una inquietant comèdia humana. De què discutien els polítics durant la guerra? Voleu saber com un secretari d’Estat nord-americà va proposar seriosament al ministre d’afers estrangers francès donar-li dues bombes atòmiques per resoldre el conflicte, o com el Banc d’Indoxina va determinar en secret el curs de la guerra? Vegeu la ressenya de Josep Sauret al blog Gaudir la Culturaaquí:
LOZANO, VICENÇ: Vaticangate: el complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave, Raval Edicions SLU, Pòrtic, març del 2023, 364 pàg.
Ressenya de Joan Alcaraz: Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà-vegeu la ressenya Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu , – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.
Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria… Vegeu la ressenya completa aquí (Blog Gaudir la cultura)
Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic
Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020 i 2024), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.
Sessió 7a. del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”. Dimarts 14 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.
Ponència de Margarida Casacuberta (Universitat de Girona)
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Imatge principal: Dibuix de Maurice Sand. Casa de Son Vent a Establiments, on van allotjar-se George Sand amb Chopin. Font: Maurice Sand cap a 1842
LA CIUTAT I EL CONTEXT HISTÒRIC
Aquesta sessió fa una revisió, especialment literària, de viatgers estrangers per Barcelona, des dels moment de la primera Guerra Carlina i les bullangues a la ciutat fins a la mort de Franco i els primers anys de la Transició. És una visió de la ciutat des d’una zona que sovint els viatgers han mitificat i que està lligada als anomenats “baixos fons”: el Districte Cinquè, més conegut pel nom que li donaren a partir dels anys vint del segle XX, el “Barri Xino”. Es tracta de la zona compresa entre la Rambla i el carrer Pelai i entre el Port, el Paral·lel i les Rondes de Sant Pau i de Sant Antoni. La història del barri comença amb les reordenacions urbanístiques del segle XVIII i, sobretot, el XIX quan la zona coneguda com Raval, canvia els cultius i molts dels monestirs i convents per les noves fàbriques industrials de vapor. Començà a atraure treballadors de dins i fora de la ciutat que s’instal·laven prop d’on treballaven. Amb el temps i encara amb les muralles, la densitat del nucli històric va fer-se insuportable, essent la ciutat més densament poblada d’Europa. A finals del segle XIX, amb l’Eixample en construcció, l’annexió dels pobles del pla i una ràpida expansió demogràfica, la Ciutat Comtal començava a treure el cap com a gran ciutat mediterrània. El Catalanisme emergent no la volia com una gran capital de província, sinó com a cap i casal de la nació catalana. També es consolidava una dinàmica bicèfala amb dues ciutats que vivien una a l’esquema de l’altra: la burgesa i la proletària (o tres si en comptem la marginal). Els sectors benestants es traslladaven a l’Eixample en construcció i els més adinerats a barris més allunyats com Sant Gervasi, Tres Torres, Sarrià o Pedralbes.
DE LA GUERRA CARLINA A LA REVOLUCIÓ DE 1868
Prosper Merimée visita la ciutat el 1835 i escriu una carta a Stendhal. Ell sempre veu una contraposició amb Madrid: “València és […] després de Madrid i Cadis, la ciutat que jo triaria per viure-hi. […] No cal buscar-hi savis ni artistes, a València. […] A Barcelona hi ha una òpera italiana, i a València amb prou feines un teatre. Cap biblioteca ni cap museu. .[…] A València no s’hi parla gaire espanyol, però tothom l’entén, mentre que a Barcelona quasi tothom parla català i poca gent entén l’espanyol. Això va fer que agafés mania a la ciutat […]Si tens molt interès a parlar amb gent intel·ligent, demana Barcelona”. Hi ha una certa idealització de Barcelona, però la llengua el frena.
El 30 de setembre de 1837, Stendhal fa un viatge de Perpinyà a Mataró i passa unes hores a Barcelona i escriu en el seu llibre “Memoires d’un touriste”: “[…] vam veure la ciutadella de Montjuïc, que domina Barcelona. […] vam llogar un cotxet […] amb aquesta tripulació que vam aparèixer a La Rambla, un bonic bulevard situat al bell mig de Barcelona. Hi ha la fonda Cuatro Naciones [de les Quatre Nacions], on finalment vam aconseguir sopar: ha estat un gran plaer. […] vaig passejar per la ciutat, gaudint del deliciós plaer de veure allò que mai no havia vist”. En el seu escrit queda implícita la sensació de conflicte que veia a la ciutat: “Barcelona […] està adossada a Montjuïc.[…] aquest mar queda amagat per les fortificacions que hi ha al final de la Rambla. No m’atreveixo a dir les reflexions polítiques que vaig fer durant una estada de vint hores […] La Rambla m’ha encantat […]”.
George Sand escriu “Un hivern a Mallorca” l’any 1842; passa per Barcelona amb Chopin de camí a Mallorca el novembre de 1838, amb sensació de fred després d’un viatge per mar des de Port Vendres: “[…]. Vam fer una excursió al camp [fora de muralles], no sense els bons cavallets andalusos per poder, en cas d’un mal encontre, resguardar-nos ràpidament sota els murs de la ciutadella”, manifesta la por de les partides que rondaven la ciutat: “[…] en aquella època [1838] els rebels recorrien el país en bandes errants […]. Tanmateix, vam aventurar-nos diverses llegües fins a la vora del mar, i només ens vam trobar amb destacaments de Cristins que baixaven a Barcelona”. Parla del masos fortificats al voltant de la ciutat: “[…] les fortificacions aixecades al voltant dels caserius més petits i pobres […] en molts indrets, aquestes petites fortificacions en ruïnes presentaven traces recents d’atac i defensa». En tornar a Barcelona: “res no feia pensar que ens trobàvem en una ciutat en guerra”. Explica l’ambient distès i animat d’homes i dones passejant per la Rambla de la ciutat aïllada del bandolerisme i la guerra externa: “[…] els homes ocupats amb els seus cigars, rient, xerrant, mirant les dames, parlant de l’òpera italiana […]”; es refereix a l’òpera italiana en el Teatre de la Santa Creu que després seria el Teatre Principal. Però, en fer-se de nit:”[…] només se sentia, enmig del monòton cruixir del mar, els sinistres crits dels sentinelles i els trets, encara més sinistres […]”.
Washington Irving visita la ciutat l’any 1844que troba bonica i a cavall entre una ciutat espanyola, italiana i francesa: “[…] El seu clima és suau i voluptuós, la calor és moderada per les brises marines. […] una plana fèrtil plena de masies mig amagades entre horts i jardins […[ […] òpera italiana excel·lent que per a mi és un gran esbarjo. És el principal indret de reunió nocturna i hi ha uns passejos molt animats d’una llotja a l’altra […] més plaer que les passejades al capvespre, amb alguns dels meus col·legues, en aquestes cases de camp o “torres”, com les anomenen aquí, […] envoltades d’horts de tarongers, llimoners, figueres i magraners; totes disposen d’uns jardins en terrassa plens de fonts i de flors. ¡Com vaig gaudir assegut per contemplar des d’elles la plana rica i variada!. Fa una descripció molt poètica i idealitzada del gaudir dels passejos i els capvespres en aquestes “torres” a la plana lluny de la ciutat.
L’any 1852 el metge francès Émile Begin escriu “Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal” el mateix any que fa el viatge. En el capítol “Catalogne” parla de Barcelona com una ciutat més comercial, més animada i més rica d’Espanya: “[…] La Rembla (sic), un passeig amb quatre fileres d’arbres, molt semblant als bulevards parisencs, separa el nucli antic de la ciutat nova i comunica amb un altre passeig, anomenat Muralla, té un port molt gran […] Un recinte emmurallat, vorejat per profundes sèquies […]; una ciutadella, situada a l’extrem nord-est de la ciutat; un fort, Fort Montjuïc, construït al cim d’una muntanya vorejant el mar “Montjuic”, diu que a Montjuïc hi ha entre 9.000 i 10.000 soldats i “hi és, amenaçant […] Aquest gran fantasma […] ben disposat a enviar-li un ruixat de bales de canó, sense avisar-la. “Oh! que boniques que són les ciutadelles; quina cosa més bonica és una guerra civil i un Regent [es refereix a Espartero] senyalitzant amb la llum de les flames la sagnant autoritat del sabre!…”.
Hans Christian Andersen viatja a espanya i escriu “I Spanien”, el mateix any. Fa alguna pinzellada sobre Barcelona comparant-la amb París i parla de la catedral sense cap grandesa [era la catedral prèvia a la reforma neogòtica de finals del segle XIX], envoltada de cases altes que no criden l’atenció “hom hi podia passar per davant [de la catedral] i no veure-la; abans li haurien de donar un cop de colze, com passa amb algunes celebritats, perquè se n’adonés”.
EL SEXENNI DEMOCRÀTIC I ELS PRIMERS REVOLUCIONARIS
Entre 1865 i 1868, visiten Barcelona Élie Reclus i Elisée Reclus, dos membres de la “Fraternitat Internacional Revolucionària”, grup liderat per Mijaíl Bakunin, per contactar amb les societats obreres catalanes. Coincidint amb els moments de la Revolució Gloriosa (setembre de 1868) i la marxa del país de la Reina Isabel II, Élie Reclus torna al país, tot i que li diran que no hi vagi, que tot està molt malament. Arriba a Barcelona amb l’ànim inquiet. La seva experiència la descriurà a “Incidents in the Spanish Strugle by a French Republican” publicat l’any 1869: “[…] La transició va ser sobtada: de les tempestes del Nord, dels seus vents i pluges freds, els seus cels grisos i malenconiosos pressentiments […] [diu que ha trobat un poble] embriagat d’alegria”.
Descriu una societat molt confiada, amb perills que no acaba de veure: “La Rambla, el gran passeig que divideix la ciutat en dos, ple de gent passejant sota els verds plàtans; […] tothom anava i venia tan alegrement com si no haguessin tastat la metralla fa tres setmanes, com si no estiguessin en perill de ser abatuts al carrer. A la nit, l’animació es va redoblar. […] i la gent omplia els carrers, omplia els onze teatres, els salons de ball i, sobretot, els bulevards interiors. Les barcelonines anaven i tornaven coquetejant amb les seves formes i mantellines negres […]. Aquesta alegria en si mateixa era inquietant, perquè semblava implicar una fatal manca de previsió. […] Aquests esplèndids cafès, més magnífics que els de París […] I a la Rambla, entre les noies boniques amb mantellines, circulaven lletjos sacerdots panxuts, coberts amb els seus enormes barrets d’alfàbrega […]. Mentrestant, mentre la gent s’aplegava aquí i allà […], la contrarevolució tramava les seves maquinacions a l’ombra, perquè un bon matí el món es despertés i es trobés carregat amb un rei, tal com feia uns dies s’havia despertat alliberat d’una reina […] Vaig obrir el cor als meus amics de Barcelona, confiant-los les meves pors i els meus records tristos de 1848, quan la confiança universal va anar seguida de tan amargs desencants”.
Fa una bona descripció de l’anticlericalisme que comença a emergir: “El municipi revolucionari ha enderrocat tres esglésies […]. Entre d’altres, la gran església dels Jesuïtes està en ruïnes. A Barcelona, ningú no s’atreveix a dir res contra la santa religió catòlica, però, tothom s’enfada amb els jesuïtes, com a font original de tots els problemes […]. També explica que alguns es dediquen a enderrocar la Ciutadella i les parts avançades de Montjuïc, però amb poques ganes: “per un [jornaler] que fa servir la picota, n’hi ha tres que descansen ociosament, i trenta burgesos que s’ho miren” I acaba amb això: “Al jardí públic, al costat de l’aviari, una xiqueta taral·lejava una melodia: La, la, tra, la, la! El seu germà, un nen de sis anys, la va renyar per la seva frivolitat. ”Més val que cantis l’himne de Garibaldi”, li va dir”.
Piotr A. Kropotkin, feu diverses visites a Barcelona que quedaren reflectides en el seu llibre “Memorias de un revolucionario” de 1899; la primera fou entre 1871 – 72 i parla de l’estructura organitzativa del proletariat que s’estenia per Catalunya, València i Andalusia amb 80.000 afiliats a la Internacional i diu: “Los trabajos de sus congresos comarcales y nacionales, y los manifiestos que publicaron eran modelos de lógica y severa crítica de lo existente, así como una exposición admirablemente luminosa de los ideales del proletariado”. L’any 1898, reflexiona sobre els fets que conduïren i acabaren amb la primera República: “[…]sé que estaban dispuestos a proclamar la República federal en España, dar independencia a las colonias y en algunas de las regiones más avanzadas intentar algo serio en sentido colectivista. Esta amenaza permanente fue la que impidió que la monarquía española suprimiera todas las organizaciones de agricultores y obreros, e inaugurase una franca reacción clerical”.
EL SEGLE XX FINS A LA GUERRA CIVIL
La “subclasse” social que habitava en llocs degradats i bruts, no era exclusiva de Barcelona, sinó un fet comú a Europa i als Estats Units. Els “baixos fons” de Barcelona ja eren ben delimitats abans de la Primera Guerra Mundial. La misèria material marcava la vida dels seus habitants i els obligava a cometre actes reprovables. El destí arrossegava en un espiral descendent i continu tot un conjunt de trinxeraires, lladres, borratxos i contrabandistes amb batudes de la policia que eren poc efectives. En el límit occidental del Barri, el Paral·lel ja era a finals del segle XIX el centre de l’oci nocturn. Amb la Gran Guerra, Barcelona esdevingué uns dels ports neutrals més importants de la Mediterrània occidental i acollí una important entrada de públic internacional i un flux de capital portà una gran onada immigratòria de treballadors provinents de l’Aragó, País Valencià, Múrcia i Almeria que es concentraren en les segones perifèries urbanes com Can Dragó, Camp de l’Arpa, Guinardó, Sants, etc. El Barri Xino encara es densifica i proletaritza com no ho havia estat mai. La conflictivitat social s’anirà incrementant progressivament.
Ja a l’any 1909, en un Discurs pronunciat al Memorial Hall de Londres, Kropotkin parla de la Setmana Tràgica, del Procés de Montjuïc i de les infàmies del govern espanyol dels darrers anys i que “és una llàstima que la sublevació de Barcelona encara no hagi derrocat aquest govern pocavergonya”.
Marie Marguerite de Laborde, més coneguda pel seu pseudònim literari Andrée Bearn viatja per Espanya l’any 1909. S’havia casat amb el pintor català Alexandre de Riquer i per això feu estades llargues a Barcelona els anys 1910 i 1911 /finalment la parella es va separar). Escrivia articles que es publicaven a França i a Catalunya en el diari “La Publicidad”; en els seus escrits comparava Barcelona i Madrid: “Si hagués marxat de Barcelona al cap d’una setmana m’hagués endut una impressió detestable de la seva gent. Em va sorprendre tot: el seu aspecte, el seu llenguatge, les seves maneres, la seva mirada massa concentrada, els seus madrigals massa despullats, la manca de cortesia dels seus comerciants i dels seus empleats… Venint de Madrid, la diferència és radical, les relacions allà són tan vellutades! Els castellans […] són tots, per gràcia natural, «homes de món», amb poca educació, però d’una cortesia exquisida: els mateixos captaires són una companyia excel·lent! Caballeros, en definitiva” “[…]Barcelona, és veure en una terra tan revolucionària i socialista, la diferència de castes i condicions tan clarament i cruelment marcada, el menyspreu de les classes dominants cap al poble. A Castella, la fraternitat és més que un nom. L’industrial parlarà afectuosament amb els seus empleats, la comtessa abraçarà efusivament els fills del seu porter […]. Crist va dir que tots els homes som germans, i ho repeteix el jesuïta, l’omnipotent jesuïta de Castella, aleshores el castellà neix hidalgo (fill d’algú) o s’ho creu, i actua en conseqüència. Un gran senyor no pot ajupir-se ni caure. El català, en canvi, no ha estat mai prou ric per decidir si és un gran senyor. En relacionar-se amb la plebs, tem que li falti l’elegància i que el prenguin pel seu lacai”.
Jorge Luis Borges passa l’any 1921 per la Barcelona del Barri Xino, on la pobresa aflora. Ell ho mitifica com a lloc del vici i escriu una carta a un amic on ho descriu amb cruesa: “[…]desde la ciudad rectangular e inmunda, lanzo hacia ti mi corazón como una red […] en la ruleta tuve una suerte inaudita para mí […] me permitió triunfar tres noches seguidas en el burdel. Una rubia suntuosamente chanca y una morena que llamábamos La Princesa […] (¡una catalana, perdóname!)”.
L’escriptor francès Paul Morand a la seva novel·la de 1922 “Ouvert la nuit” parla de “nit catalana” tot referint-se a la dura repressió de la Setmana Tràgica de 1909 com li explica la Remedios, viuda d’un obrer heroic afusellat: “—Això és Barcelona en el seu despertar, deia Remedios, cases luxoses, tramvies dòcils, adornaments municipals, tota l’eloqüència industrial; però no saps com són les hores sagnants: persianes trencades, canonades trencades, i sota les meves finestres, abraçada pel sol, una sola taca: el cos d’una nena assassinada en sortir de l’escola, estirada a terra, amb el cap menjat per les mosques”. La Remedios explica com va anar la revolució: “[…] una reunió de protesta contra l’enviament de reservistes al Marroc. […] vigilava la Capitania General, davant d’aquesta estació que fumeja [es refereix a l’estació de França] de la qual s’havien arrencat les vies per evitar l’arribada de reforços de València i Madrid. Era un dimecres. Vam aixecar llambordes, vam tallar arbres. Al migdia va començar el saqueig dels convents… A mitjanit, em vaig aventurar a sortir […] Maristes, Sant Antoni, Sant Pau, […] se’n van cremar quaranta-nou. Des de dalt de l’estàtua de Colom, les metralladores disparaven. La infanteria es va negar a disparar. Els Jesuïtes de Sarrià, aquella caserna, prop del gasòmetre, es defensaven amb trets de fusell.[…] Després van arribar els reforços. El general Santiago va publicar proclames aterridores. Hi va haver una estampida […]. Finalment, les detonacions es van anar més espaiant, es van aturar… Barcelona havia tornat a ser el que es veu: la ciutat dels diners i del vici, la ciutat de les llars de menors, de les fotografies obscenes, dels instruments ortopèdics del plaer, amagant la seva vella ànima inquisitorial rere la lluminosa publicitat, amb els seus convents i bancs fortificats, les cases amb portes segures, els cellers blindats i els confessionaris defensats dels pobres per les mateixes reixes daurades. Mentrestant, Puig [es refereix al seu home] havia estat detingut i tancat allà. Finalment havien posat les mans sobre aquest anarquista perillós”.Cap advocat civil no podia entrar a la seva cel·la”. Probablement l’anarquista detingut sigui una al·legoria de Ferrer i Guàrdia.
L’any 1924 Thomas Mann publicà “La muntanya màgica”. En aquesta gran obra es fan al·lusions a la Barcelona de l’època. Hom parla de la Lliga per a l’organització del Progrés que, partint del darwinisme social, molt en aquells anys, pretenia que “la vocació més natural de la humanitat és perfeccionar-se a si mateixa” i seguint això ”[…]S’estudia el problema de la salut de la nostra raça, es comproven tots els mètodes per combatre la degeneració, que sens dubte és una conseqüència deplorable de la industrialització creixent […] al capdavall, de suprimir les lluites entre els pobles, de suprimir les guerres” I continua “una junta general de la Lliga va ser convocada a Barcelona. Ja sap que aquesta ciutat pot fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític. El congrés va tenir-hi lloc al llarg d’una setmana entre banquets i festes” i acaba redundant en les idees del darwinisme social “la Lliga, doncs, ha decidit a Barcelona publicar una obra de molts toms que durà el títol Patologia sociològica”
El francès Henry de Montherlant publica l’any 1929 el relat “La Petite infante de Castille” on mitifica el districte V i el vici. Això serà comú entre els noucentistes que idealitzen la realitat de Barcelona que topa amb una realitat crua i negativa.
En el “Diari del lladre”, publicat l’any 1949, Jean Genet descriu l’ambient dels baixos fons de l’any 1932: “[…] A Barcelona freqüentàvem principalment el carrer del Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormim sis persones en un llit sense llençols i de matinada anàvem als mercats a mendicar. Sortíem del Barri Xino en grup i marxàvem pel Paral·lel, una bossa de la compra al braç, perquè les mestresses de casa preferien donar-nos un porc o un nap que no pas un cèntim. Al migdia tornàvem i amb la collita ens fèiem la sopa […]”
El francès Pierre Mac Orlan en el seu “Rues Secrètes” fa una ruta per moltes ciutats i a la Barcelona de 1934 fa una mena de guia alternativa pel baixos fons amb personatges d’aquell lumpen com prostitutes, furtius, matons en recerca de plaer, delators, policies, etc.: “La nuit de Barcelone au printemps est parfumée comme une chanson d’amour. Le caractère espagnol et maure n’intervient pas. C’est une grande ville moderne, dont les traditions ne sont pas très apparentes. […] C’est sur les Ramblas que l’on peut se rendre compte de l’urbanité courtoise de cette charmante ville catalane dont on garde un souvenir amoureux […] on peut croire que Barcelone est une ville tout entière englobée dans son fameux Barrio Chino. C’est très loin d’être exact […] J’avais lu des descriptions parfaitement évocatrices de ce quartier célèbre et je m’étais imaginé une gigantesque ville du plaisir, tantôt mal éclairée, tantôt lumineuse à l’excès. Je savais, en entrant dans ces rues, que je trouverais tel établissement à droite, telle maison close à gauche […] au Barrio Chino il semble bien que la faim, au milieu de tous ces haillons de couleur et de ce luxe indigent, règne en maîtresse ».
La fotògrafa Margaret Michaelis descriu amb la seva càmera l’any 1934 la gran misèria i pobresa del districte cinquè: paisatges humans i urbans dels carrers més emblemàtics com el carrer de les Tàpies o el de l’Om. Robador, Sant Oleguer o l’Arc del Teatre. La mateixa fotògrafa, cobrirà l’any 1936 el multitudinari enterrament del dirigent de la FAI Buenaventura Durruti.
DE LA GUERRA CIVIL ALS INICIS DE LA TRANSICIÓ
El cop d’estat de 1936 fracassat en el nostre país portà l’escenari de la revolució social i la violència repressora contra els enemics (explícits o implícits) de la revolució. El llarg conflicte bèl·lic i la derrota final implicaren la pèrdua de les institucions d’autogovern i l’exili per una bona part de la intel·lectualitat catalana. En els anys de la postguerra immediata, Barcelona va esdevenir l’escenari dels efectes que la guerra havia tingut al país. En el cas del Barri xinès els efectes sobre la marginalitat s’accentuaren. L’escriptor i anarquista alemany Carl Einstein, amb cinquanta anys d’edat, es va allistar al Grup Internacional de la Columna Durruti, de la qual n’era portaveu, fou ferit en combat i organitzà l’homenatge pòstum a Durruti el novembre de 1936. El sis de gener del 1939, amb la derrota a sobre, escriu una carta a Kahnweiler, el marxant de Picasso: “[…]l’esforç que han realitzat és insuperable; quin poble tan magnífic, com estimo aquesta gent […] hem passat junts moments tensos, decisius, difícils, cosa que et lliga molt estretament amb els companys. […] Els treballadors ara ja ho saben, saben que ells caminen fermament amb el seu país i, essent així, és necessari que nosaltres defensem aquesta gent amb tots els mitjans. Si en un futur podrà escriure’s i pintar lliurement, això només serà possible —diguem-ho clarament— gràcies a la resistència espanyola”.
El periodista i escriptor britànic George Orwell s’allistà a les columnes del POUM i participà a la guerra en el front d’Aragó. En la seva novel·la “Homenatge a Catalunya”, escrivia l’any 1938: “[…]era evident que el període revolucionari s’estava acabant [parlava del gener de 1937]; però, per a qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en coptes de “Bon dia”. Les propines havien estat prohibides per la llei i des del temps de Primo de Rivera; gairebé la meva primera experiència fou de rebre tota una conferència de llavis del gerent d’un hotel perquè havia intentat donar propina a l’ascensorista […] Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia”.
André Corthis, pseudònim de l’escriptora francesa Andrée Madeleine Husson escriu el llibre “L’Espagne de la victoire” i dedica un capítol a la Barcelona de les txeques on fa una crítica total al règim i dirigents republicans: “Oui, Barcelone a souffert, autant et plus que nulle autre, malgré le sourire de son accueil, les fleurs de ses Ramblas, l’animation élégante ou populeuses de ses grandes avenues claires et de ses noires petites rues. Ne fut-elle pas à mesure que grandissaient parmi les maîtres de la malheureuse Espagne, l’abjection et la folie, le refuge, le repaire des plus abjecte et des plus fous ? Quand le gouvernement fit appel aux Russes pour l’aider contre les anarchistes devenus trop exigeants, n’est-ce pas ici que la S. I. M. fit régner sa terreur ? Ici que Negrín, le pharmacien hystérique et voleur, autorisa la construction des Tchekas ? […] De ceci, j’aurais préféré ne pas parler. Mais serait-il possible sur un tel silence d’achever ce tour d’Espagne ?”.
L’escriptora britànica Rose Macaulay en el seu llibre de viatge “Fabled Shore” de 1949 té una altra visió de la Barcelona de postguerra: “Les famoses Rambles són encantadores; dividides per una ombrosa avinguda de plàtans, dos carrers estrets, d’una sola direcció, pugen a la muntanya i baixen al mar, al llarg de la Ciutat Vella, atapeïda de cafès, botigues, quioscos, gent, tramvies, cotxes, enllustradors i venedors de bitllets de loteria. A l’avinguda central, la gent passeja entremig de parades de flors, quioscos de diaris i parades plenes a vessar d’ocells […] Uns joves se’ns acosten […]persuadir-nos perquè els comprem un rellotge, un bolígraf o un anell […] al final sembla que et supliquin que t’ho quedis com un regal, com si la policia (cosa força probable) els seguís la pista. […] ¡La visió d’aquesta multitud embruixada en una perpètua animació nocturna era preciosa, fantàstica!”.
L’autor estatunidenc Henry Miller en el seu llibre “Reunion in Barcelona” de 1954, també parla de les Rambles, de les copes als cafès, dels enllustradors de sabates i diu que: “Les coses se succeïen com en un somni, un d’aquests somnis deliciosos que es connecten i es desconnecten a voluntat” i també que: “[…] el que ens va tornar brutalment a la realitat va ser el soroll de les martellades contra les nostres soles i els nostres talons. Eren allí, tots dos —bandits increïbles— picant com dos ferrers [en realitat els arreglaven les soles]” I acaba: “Va arribar el súmmum quan vas convidar aquells bandits”.
El poeta i novel·lista francès André Pieyre de Mandiargues va obtenir l’any 1967 el Premi Goncourt amb la seva novel·la “La marge”, l’acció de la qual passa a una Barcelona del “Xino”: “En una plaça a la cantonada, entre un cinema i un cafè, llegeix el nom del carrer: Marquès del Duero [actual avinguda del Paral·lel]; quan reconeix al plànol de la ciutat la llarga artèria en diagonal es recorda que es troba al Paral·lel, aquella avinguda de la qual li havia parlat el seu cosí, tot assegurant-li que, trenta anys abans, en aquell vast indret tots els plaers eren oferts als visitants […] Tot el que aquells establiments, reforçats per llums parpellejants i estridents sorolls musicals, ofereixen al públic a canvi d’uns quants bitllets de banc o monedes on figura l’efígie del führóncol [Franco] entra, sens dubte, a la categoria d’allò que molta gent considera com a diversions o plaers.[…] La vigilància de la policia fürhoncolesca, present allí i fora d’allí, no pot evitar que exhibeixin llur caràcter”.
El novel·lista irlandès Colm Toibín en graduar-se a la universitats es va traslladar a Barcelona on viuria fins el 1978. Faltaven dos mesos per la mort de Franco quan arribà a la ciutat: “Recordo l’estranya humitat d’aquell primer setembre a la ciutat. Recordo les olors ranci i el soroll constant quan s’aixecaven i baixaven les persianes d’acer. Recordo el so dels cotxes i les motos ressonant contra els antics edificis de pedra, els passos i les veus que ressonaven als carrers estrets. Jo era l’any 1975, dos mesos abans de la mort del general Franco. Jo tenia vint anys i acabava d’arribar a Barcelona. […] La Rambla, ocupada tota l’estona, era tot un altre món per passejar i descobrir. Els quioscs de venda de diaris i llibres estaven oberts dia i nit. Durant el dia en tram hi havia quioscs de venda de flors, un altre tenia quioscs amb animals a la venda. La gent es va asseure a les taules de fora durant hores i hores mirant els transeünts […] la Rambla tenia els seus propis costums, les seves pròpies normes. Les prostitutes, per exemple, no semblaven pujar del port més enllà d’un punt determinat […] semblava que ningú anava a cap lloc en particular […] Una nit, mentre estava a prop de la catedral, em vaig desviar a una petita plaça per un carreró estret. Estava tranquil, fosc i amagat. Una de les parets havia estat molt malmesa per metralla o bales [segurament parla de Sant Felip Neri]. Ningú va passar pel carreró mentre jo era allà i no es va fer cap so, excepte un raig d’aigua d’una font petita al mig de la plaça […] Aquest era el món baix medieval [parla de Ciutat Vella] dels mestres artesans, picapedrers, paletes, escultors i arquitectes que sobreviuen intactes enmig d’una ciutat”.
Per acabar, l’escriptor anglès Anthony Burgess en el seu llibre de 1978 “Homage to Barcelona” fa una imatge d’aquella ciutat que sortia de la dictadura i entrava en un nou camí: “Agafem un taxi per arribar-nos a un indret que ens semblava que era fora de la ciutat, però quinze quilòmetres més amunt, pels turons, encara som dins els límits de la ciutat. El conductor del taxi és andalús […] i va venir a Catalunya perquè és on sempre van els espanyols que volen treballar: la resta d’Espanya, ens diu, és d’una mandra impenitent. Ens porta al Tibidabo, dalt de tot de la serra de Collserola, des d’on es copsa una vista de tota la ciutat i del mar al seu darrere […] Ara començo a entendre la natura de l’orgull català. L’energia creadora que ha estat capaç de produir un Tibidabo no és precisament el que la gent ignorant anomenaria una qualitat típicament espanyola, i els catalans, amb raó o sense, la consideren una fruita molt rara a la terra ibèrica. No volen que les seves realitzacions pròpies siguin integrades a la glòria espanyola general i veure com Madrid ensenya Catalunya tot dient: “Veieu el que els espanyols són capaços de fer?”. Els espanyols no poden fer-ho, diuen els catalans, però els catalans sí. El xofer andalús del nostre taxi hi està d’acord. […] Barcelona ofereix la mena de vida diürna i nocturna que abans s’associava a París. Anomeneu-la el París de la Mediterrània i no us equivocareu gaire. No és presonera d’Espanya, sinó lliure per regnar sobre la cultura múltiple d’aquest mar del mig del qual, al cap i a la fi, hem sortit tots”.
Les opinions, els punts de vista, les valoracions són tan variables, polièdriques i diferents entre les persones, en funció del temps i de la perspectiva de cadascú que ens apropen a la visió caòtica i cosmopolita d’una casa de bojos, l’auberge spagnole.
La mirada estrangera sobre Barcelona: Personatges
Selecció de Joan Solé Camardons
Què tenen en comú George Sand, André Corthis, Pierre Mac Orlan, Jean Genet, Thomas Mann, Gisèle Freund, George Orwell, André Pieyre de Mandiargues, Colm Toíbín, Mary Ann Newman, Cédric Klapisch, Woody Allen o J. M. Coetzee?
Entre la primera meitat del segle XIX i els primers anys del segle XXI, la seva mirada i la seva veu han intentat captar i reproduir el pols de Barcelona. Resseguir-ne les obres resultants (novel·la, assaig, cinema, fotografia) ens ha de permetre veure, a través de l’òptica dels altres, la complexitat i les contradiccions, les llums i les ombres, de la societat catalana contemporània.
George Sand
Amandine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant i més coneguda pel seu pseudònim masculí George Sand (París, 1 de juliol del 1804 – 8 de juny del 1876), va ser una escriptora francesa. Precursora del feminisme, va escriure novel·les, contes, peces teatrals, una autobiografia, crítica literària, textos polítics, etc. No sols es va dedicar a la literatura, sinó també a la pintura. També va ser una dona compromesa amb la política, i va participar, en l’ombra, en el govern provisional del 1848. Va conèixer Franz Liszt, i sobretot Frédéric Chopin, amb qui va viure gairebé deu anys (del 1838 al 1847). A Mallorca, s’hi pot visitar actualment la cartoixa de Valldemossa, on van passar plegats l’hivern del 1838-39, amb els fills d’ella.
Va escriure, entre molts altres, Un hivern a Mallorca (en l’original en francès Un hiver à Majorque) és un quadern de viatge autobiogràfic escrit per George Sand, amant llavors de Frédéric Chopin, editat el 1842, encara que va aparèixer per primera vegada el 1841 en la Revue des deux mondes. En aquesta obra, Sand relata les vivències del seu viatge i de la seva estada amb Chopin a l’illa de Mallorca a causa de la malaltia del pianista. Sand i Chopin i els dos nens de Sand van romandre a la Cartoixa de Valldemossa uns mesos, des de finals de 1838 fins a febrer de 1839, temps en què pretenien que la salut de Chopin millorés, encara que a les Balears van confirmar que havia contret tuberculosi. Aquell any, però, l’hivern va ser dur i la seva situació no va millorar, així que no van tardar a tornar a Barcelona, després a Marsella i per últim a París.
André Corthis
De soltera Andrée Magdeleine Husson (15 d’abril de 1882 – 8 d’agost de 1952) va ser una escriptora francesa del segle XX. Va rebre el premi Femina l’any 1906. Va passar part de la seva joventut a Espanya, un país que sovint evocava. La seva obraL’Espagne de la victoire va ser una oda a l’Espanya franquista.
Pierre Mac Orlan
Nom amb què és conegut Pierre Dumarchais, poeta i novel·lista francès (Péronne, Picardia, 1882 — Cyr-sur-Morin, Illa de França, 1970). De primer es dedicà a la pintura i a les narracions humorístiques. Fou un dels residents del Bateau-Lavoir immoble al barri de Montmartre, conegut per haver estat, a principis del segle xx, lloc de residència i de reunió de nombrosos pintors i escriptors. En acabar la Primera Guerra Mundial s’especialitzà en la novel·la d’aventures: Le chant de l’équipage (1918), Le quai des brumes(1927). Algunes de les seves obres han esdevingut temes de films, com La Bandera (1931), que situa al Barri Xinès de Barcelona, popularitzat per l’autor en altres llibres. També és autor de moltes poesies.
Film “La Bandera” (1935) inspirada en la novel·la de Pierre Mac Orlan
Jean Genet
Escriptor francès. (París, 19 de desembre de 1910 — París, 15 d’abril de 1986). Passà una part de la seva joventut en un reformatori —experiència reflectida en la novel·la Miracle de la rose(1945-46)— i practicà la prostitució homosexual i el lladronici a Barcelona i en altres ciutats europees; el Journal du voleur (1949) el revelà com un esteta i un capdavanter de l’absurd. Empresonat (1942), escriví una sèrie de poemes, on manifestà la seva obsessió per la mort i el sexe masculí, la novel·la Notre-Dame des Fleurs (1944), sobre els marginats socials i Querelle de Brest (1944), portada al cinema per R.W.Fassbinder. Condemnat a reclusió perpètua (1947), li fou commutada la pena. Amb Les bonnes (1946) esdevingué un dels dramaturgs més importants del teatre d’avantguarda; a Le balcon (1956), Les nègres (1958) i Les paravents (1961) ataca els prejudicis polítics, socials i religiosos. Ha escrit també alguns guions cinematogràfics: Mademoiselle (1966), La nuit venue (1977), etc. El 1983 fou guardonat amb el Grand Prix des Lettres Françaises.
Diario del ladrón de Jean Genet
Thomas Mann
Escriptor alemany (Lübeck, 6 de juny de 1875 — Zuric, 12 d’agost de 1955). Fill d’una antiga i rica família de comerciants de Lübeck, estudià a Munic. Juntament amb el seu germà Heinrich viatjà a Itàlia, on inicià la seva primera obra important, Die Buddenbrooks(1901), on descriu la decadència d’una família burgesa de Lübeck. La seva atenció, però, se centra més en els éssers humans i en llurs caràcters que en llur situació política i social. També el preocupa el conflicte que pot sorgir entre la intel·ligència (l’art) i la vida, tal com ho planteja en Tonio Kröger (1903) i en Der Tod in Venedig (‘La mort a Venècia’, 1912). Durant la Primera Guerra Mundial desaprovà els atacs del seu germà Heinrich contra el nacionalisme alemany, i així ho plantejà a Betrachtungen eines Unpolitischen (‘Consideracions d’un apolític’, 1918). Però més tard s’hi reconcilià i es convertí en un fervent defensor de les llibertats democràtiques. En aquest període escriví la seva obra mestra, Der Zauberberg(‘La muntanya màgica’ 1924), on fa una profunda anàlisi de la seva època, a través dels diversos personatges que coincideixen en un sanatori de tuberculosos. Correspon també a aquesta etapa la narració Mario und der Zauberer (‘Mario i el mag’, 1930), dura sàtira del feixisme. El 1933, amb motiu de l’arribada de Hitler al poder, hagué d’exiliar-se. Davant el perill d’una nova barbàrie, destacà el valor de les forces espirituals i intel·lectuals i feu una advertència a les potències democràtiques occidentals, que havien permès el desenvolupament del feixisme, en una sèrie d’articles titulats Achtung, Europa! (1938), entre els quals és inclòs un escrit sobre la Guerra Civil Espanyola de 1936-39. Tot inspirant-se en el tema bíblic escriví la tetralogia Joseph und seine Brüder (‘Josep i els seus germans’, 1933-43), d’una gran matisació psicològica. En la biografia novel·lada de Goethe Lotte in Weimar (1939) féu un homenatge a l’humanisme europeu. El 1947 acabà la seva darrera gran novel·la, Doktor Faustus. De les seves obres posteriors cal citar Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull (‘Confessions de l’aventurer Felix Krull’, 1954). El 1929 obtingué el premi Nobel de literatura.
Gisèle Freund
Nascuda Gisela Freund (Schöneberg, 19 de desembre de 1908 – París, 31 de març de 2000). Va ser una fotògrafa francesa nascuda a Alemanya, especialment coneguda per la seva labor en fotografia documental i pels seus retrats d’escriptors i artistes. La seva obra d’assaig fotogràfic més famosa és Photographie et société de 1974, sobre els usos i abusos d’aquest medi artístic. Més info aquí CCCB “Gisèle Freund. El món i la meva càmera” 24 juliol — 3 novembre 2002.
George Orwell
De nom Eric Arthur Blair, conegut pel pseudònim literari George Orwell (Motihari, Raj Britànic, 25 de juny de 1903 – Londres, 21 de gener de 1950). Fou un escriptor i periodista anglès. El seu corpus literari es caracteritza per la claredat, la intel·ligència i l’enginy, i pel coneixement de la injustícia social, l’oposició al totalitarisme i el compromís amb el socialisme democràtic. Entre la resta del seu corpus creatiu, també destaca el seu llibre, àmpliament aclamat, Homenatge a Catalunya (1938), en què relata la seva experiència en la Guerra Civil espanyola. Com a membre del Partit Laborista Independent, es va unir a milers d’estrangers per lluitar per la defensa de la Segona República durant la Guerra Civil espanyola. Va arribar a Barcelona el desembre del 1936, i el mateix dia s’allistà i fou assignat com a milicià al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), formació comunista antiestalinista.
Homenaje a Cataluña, ed Ariel 1970
André Pieyre de Mandiargues
Fou un escriptor surrealista francès (París, 1909 – 1991). Obtingué el Premi Goncourt per la seva novel·la La Marge el 1967; novel·la que fou portada al cinema el 1976.
Colm Tóibín
Escriptor i crític irlandès (30 de maig de 1955) que ha guanyat nombrosos guardons per la seva obra literària. També és professor de Literatura comparada a la Universitat de Colúmbia. Va viure a Barcelona entre els anys 1975 i 1978, experiència de la qual van sorgir Homenatge a Barcelona (Columna, 2003) i The South (1990). El seu retorn a Irlanda, l’any 1978, marca l’inici de la seva carrera periodística, que compaginà amb l’escriptura de viatges. Actualment escriu per a The New York Review of Books i la London Review of Books, entre altres publicacions. L’obra de Tóibín, considerat una de les figures literàries actuals més importants d’Irlanda, comprèn tant novel·la com assaig i teatre, i ha estat traduïda a trenta idiomes. Entre els seus títols principals destaquen Brooklyn (Ara Llibres, 2010), The Blackwater Lightship (1999), New Ways to Kill Your Mother: Writers and Their Families (Penguin, 2012) i El testament de Maria (Ara Llibres, 2014).
Mary Ann Newman
Lingüista estatunidenca (Nova York, 1951) amb una intensa relació amb Catalunya i la cultura catalana. Es llicencià en literatura espanyola i literatura catalana a la Universitat de Nova York, on és professora. Va aprendre català gràcies a Alan Yates i aconseguí una beca Fulbright per fer una tesi doctoral sobre Eugeni d’Ors. El 1972 va visitar Barcelona per primer cop. Ho va tornar a fer el 1976 i entre 1980 i 1981 hi va viure; establí contacte amb Xavier Rubert de Ventós, Jaume Vallcorba i Quim Monzó. Impulsà la primera càtedra Barcelona – Nova York (1983-1986), amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
Ha ensenyat llengua i literatura espanyola i catalana en diverses universitats estatunidenques, ha escrit articles sobre literatura i traducció i ha publicat traduccions del castellà i el català a l’anglès d’autors com Quim Monzó, Joan Maragall, Narcís Comadira o Josep M. de Sagarra. Ha treballat com a coordinadora institucional de l’Institut Ramon Llull i és membre de la North American Catalan Society. Va fer de voluntària per a la candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 i 2003. De 2006 a 2011 va dirigir el Catalan Center de Nova York-Institut Ramon Llull, adscrit a la Universitat de Nova York, i actualment és investigadora visitant del Center for European and Mediterranean Studies. Impulsa el Farragut Fund for Catalan Culture in the US, que pretén documentar el llegat català als EUA i facilitar l’intercanvi cultural.
L’any 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2016 se li concedí el Premi Internacional Joan Baptista Cendrós d’Òmnium Cultural. És membre del jurat del Premi Internacional Catalunya, que presideix des de 2019. El 2022 va rebre el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística i a la Diversitat Cultural. És neboda del dramaturg Arthur Miller.
Mary Ann Newman a la presentació de “Private Life” a l’Institut Ramon Llull (2014)
Cédric Klapisch
Klapisch (Neuilly-sur-Seine, 4 de setembre de 1961) és un guionista, actor, productor i director de cinema francès. Fill d’una família jueva atea del barri parisenc del Marais. Va estudiar a l’Institut Rodin de París. Quan va acabar el batxillerat, va fer dos anys de preparació literària, opció filosofia. Va provar d’entrar a l’IDHEC (Institut d’Alts Estudis Cinematogràfics) de França, però no ho va aconseguir. Va estudiar llavors a la Universitat París III i, després, a la París VIII a Saint-Denis (Sena Saint-Denis) on es llicencià en cinema. La seva tesi sobre Tex Avery, Woody Allen i els Germans Marx es titula: «le non-sens au cinéma, 6 ème sens du 7 ème art» (el sense sentit al cinema, el 6è sentit del 7è art). Amb 23 anys, se n’anà finalment a la Universitat de Nova York durant dos anys.
Quan acabà els estudis, va treballar en diferents rodatges abans d’atrevir-se com a director dels seus propis curtmetratges. Malgrat tenir una forta cobertura mediàtica, no aconseguí l’èxit esperat. Serà gràcies a Un air de famille (1996) que, finalment, sortirà de l’ombra per integrar-se al paisatge audiovisual francès. El seu talent es va confirmar amb Una casa de bojos i Ni pour ni contre (bien au contraire). L’obra Una casa de bojos tracta sobre un professor de francès perdut en el moment de donar la seva classe a la Universitat de Barcelona.
Woody Allen
Allan Stewart Konigsberg, més conegut pel nom artístic de Woody Allen, (Bronx, Nova York, 1 de desembre de 1935) és un director, guionista, escriptor i actor de cinema estatunidenc. Ha filmat la major part de les seves pel·lícules a Nova York, la seva ciutat natal. És també clarinetista a una banda de jazz, amb la qual toca sovint al Cafè Carlyle de Nova York.
El 2007 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, per la seva contribució a les arts i la cultura popular. L’any 2008 va fer una pel·lícula a Barcelona amb Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem: Vicky Cristina Barcelona.
John Maxwell Coetzee
Escriptor australià (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) d’origen sud-africà, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2003. És un dels escriptors en llengua anglesa més ben valorats per la crítica. Ha guanyat per partida doble el premi Booker, per triplicat el CNA Prize, el premi Jerusalem, el Prix Femina étranger, i el premi internacional de ficció del The Irish Times, així com altres guardons i doctorats honoris causa. Més informació aquí CCCB Debat, 30 setembre de 2023. J. M. Coetzee. Professor de literatura, lingüista i escriptor, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2003
Margarida Casacuberta
Professora i investigadora en Literatura contemporània a la Universitat de Girona. Doctorada en Filologia, és especialista en narrativa catalana del segle XX i en la figura i l’obra de Santiago Rusiñol. Ha traduït al català obres d’Émile Zola i Georges Pérec o Irène Némirovsky. Col·labora a la Revista de Girona, és membre del Consell de Redacció de la revista L’Avenç i del Consell d’Administració del Teatre Nacional de Catalunya.
D’entre els seus llibres publicats, destaquen Víctor Català, l’escriptora emmascarada (2019, L’Avenç) Els Jocs Florals de Girona, 1902-1935 (CCG, 2010), Marian Vayreda i Vila, 1853-1903: la recerca d’una veu pròpia (Llibres de Batet, 2002) o Els noms de Rusiñol (Quaderns Crema, 1999).
Actualment, dirigeix la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de Santa Coloma de Farners i la Càtedra Víctor Català d’Estudis sobre el Modernisme. Entre 2019 i 2020 va dirigir la Càtedra M. Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de Patrimoni Literari.
Dimecres 18 d’octubre a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona: 100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera. El cop i Puig i Cadafalch, amb la participació de Jordi Casassas, Giovanni C. Cattini i Teresa Abelló, historiadors i Esteve Mach de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch.
Presenten: Oriol Calvo i Vergés, president de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i Joan Solé Camardons de la Secció d’Història
L’acte és una iniciativa conjunta de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i de l’Ateneu Barcelonès.
Accés obert
Josep Puig i Cadafalch. Fotografia de Pau Audouard
100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera. El cop i Puig i Cadafalch
El 13 de setembre passat, s’acaba de complir un aniversari molt trist: els 100 anys del cop d’Estat de Primo de Rivera. Un cop, que tallà de soca-rel, el primer assaig d’autogovern de Catalunya des de 1714. Un autogovern, el de la Mancomunitat que, en termes de cost-benefici; és a dir, per la relació entre mitjans i resultats, ha estat dels més productius de la nostra història moderna. Encara avui en vivim d’aquells fonaments i d’algunes d’aquelles parets mestres.
Primo de Rivera implantà una dictadura militar que feu una repressió brutal dels drets polítics, socials i lingüístics dels catalans i, en certa manera, constituí un assaig de la posterior dictadura de Franco. Per a Puig i Cadafalch fou la causa d’un exili voluntari – encara que inevitable – i, alhora, representà un final avançat de la seva carrera política a la primera fila.
L’actuació de Puig i Cadafalch, en tant que president del govern català en el moment del cop d’estat, ha estat jutjada de forma lleugera i, sovint, pejorativa. Fet que ha tingut un pes clar en la seva valoració històrica com a personatge polític. Els professors Jordi Casassas, Giovanni C. Cattinni i Teresa Abelló, ens ajudaran a reviure i analitzar el que va passar.
Bibliografia bàsica
CASASSAS YMBERT, JORDI (Edit): La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos. Selección, bibliografia e introducción de Jordi Casassas,Ed.Anthropos, 1983. historia ideas y textos. 348 pàg.
La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos. Selección, bibliografia e introducción de Jordi Casassas
QUIROGA FERNÁNDEZ DE SOTO, ALEJANDRO: Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación, Ed. Crítica, 2022, 416 pàg.
Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación
ROIG ROSICH, JOSEP M. : La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, 684 pàg.
La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural
AB ORIGINE Número 87 (setembre 2023) – Especial «Cent anys de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera» Aquí
«En l’àmbit de la cultura és on podem trobar un model i idea de nació. Que podia estar, o no, identificat amb el de la dictadura» Entrevista a Marta García Carrión
“Les causes i l’inici de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera”, Jaume Esteva, Maria Eugènia (2023)
“Els socialistes i la dictadura: una estranya relació de simbiosi”, Atienza Pérez, Carlos (2023)
“El Marroc: la pedra a la sabata de Primo de Rivera”, Pizarro Homs, Xavi (2023),
“Gènere, masculinitats i feminitats en la Dictadura de Miguel Primo de Rivera”, Rubio Lapeña, Miguel Ángel (2023)
“La repressió de l’anarcosindicalisme durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)”, Vicente Pareja, David (2023)
“Editorial: una dictadura de segona?”, Equip Editorial AB ORIGINE (2023)
Més informació
Alejandro Quiroga: “La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya” Conferència a l’Ateneu Barcelonès. Secció d’Història, 9 maig 2023. Aquí.
No es pot entendre Miguel Primo de Rivera sense Catalunya, de la mateixa manera que és difícil comprendre la Catalunya dels anys 20 sense la figura de Primo de Rivera. La conferència té un doble objectiu. D’una banda, s’analitza la figura del general Miguel Primo de Rivera i la seva experiència política a la Barcelona dels anys anteriors al cop d’Estat del 13 de setembre del 1923. D’altra banda, examinem les polítiques de nacionalització de masses dutes a terme a Catalunya durant la dictadura primorriverista.
Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira: “Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera” Fundació Irla a l’Ateneu Barcelonès, 13 setembre 2023. Aquí.
La nit del 12 al 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va declarar l’estat de guerra com a resposta a la conflictivitat social que travessava el país. Amb el plàcet del rei Alfons XIII al seu pronunciament militar, Primo de Rivera començava així un període dictatorial atípic de set anys. Quan es compleixen 100 anys de l’inici de la dictadura, la Fundació Irla promou aquesta jornada per analitzar les conseqüències d’aquesta etapa, especialment a Catalunya, i que són determinants per entendre la República i el Franquisme.
Miquel Nistal:”Primo de Rivera” Ressenya al Blog Gaudirlacultura, 25 maig 2023. Aquí
Aquest important personatge de la història espanyola del segle XX, ha estat poc estudiat ja que esdeveniments històrics posteriors a la seva vida l’han relegat a una posició secundària, no justificada historiogràficament, ja que el seu rol és molt important en el desenllaç de la Restauració i en el posterior adveniment de la llarga dictadura franquista.
Maria Coll(text) / Teresa Abelló(assessorament): “El Noi del Sucre: una víctima del pistolerisme“, Sàpiens 252, març 2023.
Salvador Seguí va ser el líder de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya durant el període més dur i conflictiu de l’organització. El seu lideratge combatiu, però també conciliador, el va convertir en un blanc de la Patronal. El 10 de març de 1923, en un moment en què empresaris i obrers es mataven pels carrers, era assassinat d’un tret al cap.
Xavier Casals: “Anatomia d’un cop d’estat”, Sàpiens 258, setembre 2023
El mes de setembre de 2023 va fer exactament cent anys que, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va protagonitzar un cop d’estat. L’article dissecciona minuciosament les arrels de l’alçament, el suport tebi –però suficient– del rei Alfons XIII i els suports antagònics que el futur dictador tenia a Catalunya, abans i després del cop.
Maria Coll (text) / Andreu Mayayo (assessorament): “La guerra del Rif, des de dins”, Sàpiens 237, desembre 2021
Milers de joves catalans van participar en la guerra del Marroc, un conflicte colonial que pretenia salvar l’honor d’una pàtria que no sentien seva. Entre ells, Josep Tarradellas, el futur president de la Generalitat de Catalunya, i Joaquim Ventalló, que seria regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Recuperem les cròniques dels veritables protagonistes d’aquella guerra, algunes de les quals inèdites.
Giovanni Cattini:L’Aixecament de Prats de Molló i l’Exèrcit Català,4 de novembre de 1926. Dies que han fet Catalunya. Ed. Rosa dels Vents, 2021, 304 pàgines. Aquí
El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria francesa havia avortat un projecte d’invasió del Principat des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir. Hi participaven alguns centenars d’independentistes catalans, i també un grup nodrit d’antifeixistes italians, que comptaven amb uns suports incerts a l’interior de Catalunya, entre els quals hi havia destacats militants de la CNT. Giovanni Cattini ens explica per primera vegada com va anar la persecució de la diplomàcia espanyola contra els exiliats independentistes dels anys vint.
Jordi Casassas: La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme. Premi d’assaig Carles Rahola. Pòrtic Edicions, 2017, 320 pàgines.
La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra. El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el refl ex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme. Sobre la Dictadura de Primo i Puig i Cadafalch: pàgines 209-210 i 245-262.
Dilluns 2 d’octubre 2023 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra, amb Amadeu Gallart, economista, escriptor i autor del llibre La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història
La Tertúlia, amb una assistència de 29 persones despertà una gran interès per part dels tertulians.
Tertúlia Amics de la Història 2-10-2023 La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Amadeu Gallart: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.
La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra
La figura d’Enric Canturri, alcalde de la Seu entre el 1931 i el 1933, diputat al Parlament català des del 1932, exiliat a Andorra, França i Bèlgica arran dels Fets d’octubre del 1934, retornat el febrer del 1936 amb el triomf del Front Popular i comissari de la columna Macià-Companys durant la Guerra civil, és sens dubte una de les més fascinants dels anys 30 del segle passat al Pirineu. Fascinant i també controvertit, pel paper que va tenir –o que més aviat, no va tenir– en els funestos mesos inicials de la conflagració, quan una trentena de veïns de la Seu i comarca van ser víctimes dels faistes que controlaven el Comitè de Milícies Antifeixistes.
Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971)
El llibre d’Amadeu Gallart arrenca amb la proclamació de la República i l’ascens de Canturri a l’alcaldia, en repassa les principals fites –assenyaladament, la instauració de l’institut a la Seu– i la participació als Fets d’octubre, i l’estretíssima relació que durant tot aquest període va mantenir amb Andorra, amb atenció destacada per a la vaga de Forces Hidroelèctriques d’Andorra (FHASA) del 1933 i per on va marxar a l’exili en dues ocasions, la primera, el 1934; la segona i definitiva el 1939: va desfilar per Montlluís, Montpeller i Casablanca, i el 1942 es va embarcar cap a Mèxic, on va morir el 1971 sense haver tornat mai a trepitjar la Seu. (Font: A. Luengo a Bon Dia AD 31/12/2019)
Barcelona, 6 de desembre de 1932. El president Francesc Macià amb els diputats d’Esquerra Republicana de la circumscripció de Lleida, durant l’obertura del Parlament de Catalunya. D’esquerra a dreta: Francesc Viadiu, Josep Magre, Enric Canturri, Pere Mias, Josep Maria Espanya, Francesc Macià, Humbert Torres, Pere Coromines, Ricard Palacín, Josep Companys i Joan Sauret. Autoria: Pau Lluís Torrents. Font: Fundació Irla
Amadeu Gallart
Amadeu Gallart, és economista i llicenciat en història contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a gestor administratiu i com a col·laborador del negoci familiar de vins i licors. Va ser alcalde de la Seu de 1979 al 1984. Ara dedica bona part del seu temps a llegir i a escriure sobre la nostra història pirinenca. Entre altres llibres destaquen:
Alt Urgell: una visió de conjunt: una aproximaxió a la seva història, vol. 3 (coescrit amb Sol Gasch i Duran i Mercè Grau) (2011)
Trossos de temps de la Seu de postguerra (coescrit amb Sol Gasch) (2016)
Per Déu, per la pàtria i el rei : la vida d’un carlista pirinenc (Antoni Martí, 1806-1863) (2022)
Amadeu Gallart, tertulià convidat d’Amics de la Història
Dilluns 12 de juny a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la tertúlia sobre Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, amb Antoni Gelonch, escriptor, assagista i autor d’aquesta obra.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Amb la col·laboració de Viena Edicions.
Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).
El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al Blog Gaudirlacultura) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.
La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.
Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…
En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.
Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.
Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.
Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.
Imatge: Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier.Foto per Gilberte Brassaï
Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.
Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.
La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.
La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.
A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.
A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.
Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.
Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.
El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el premi Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la deDostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.
Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…
Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.
Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.
Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.
Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956)
Va fer els estudis de Dret i de Farmàcia a la Universitat de Barcelona, i també ha seguit cursos a les universitats de Grenoble i de Harvard. Ha treballat a l’Administració pública i en empreses multinacionals. Apassionat de l’art i de la reflexió sobre el fet artístic, és director de la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats. És acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i president dels Cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès de Barcelona.
Antoni Gelonch Viladegut
És autor de diverses obres, entre les quals destaquen: Luter; Napoleó, la Revolució i els Catalans; Mirar Rembrandt; Mirar el Renaixement i la sèrie 100 dones, 100 inspiracions creatives;100 dones catalanes, i 100 pioneres catalanes; Quan érem Lleidatans. Unes memòries no heroiques.
Dimarts 23 de maig a les 18,30h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc Les presidències de l’Ateneu de Domènech i Montaner, un diàleg entre Lluís Domènech Girbau, arquitecte i president de la Fundació Lluís Domènech i Montaner, i Mireia Freixa, catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona i vicepresidenta de la Fundació Lluís Domènech i Montaner, per debatre sobre les complexes presidències de Domènech a l’Ateneu Barcelonès.
Acte de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès
Accés obert i retransmés en directe
Les presidències de l’Ateneu de Domènech i Montaner
Lluís Domènech i Montaner va ser soci de l’entitat des de molt jove, i aviat destacà en les activitats de la Secció de Belles Arts. El 1898 va ser elegit president per una forta majoria de vots. El seu discurs inaugural va ser El catalanisme i les condicions del poble Català i va tornar a ser reelegit com a president l’any següent, el 1899.
Després d’uns anys dedicats intensament a la política, va tornar a ocupar la presidència el 1904 i 1905. El discurs presidencial de 1905, que no fou publicat, parlà dels seus estudis sobre el romànic català. Va ser reelegir el 1911, el 1912 i el 1913. Mai ningú havia estat set vegades president de l’entitat.
Durant les presidències, la seva activitat va ser permanent amb múltiples conferències i aportacions a la dinàmica cultural i social de l’entitat, així com l’adquisició i reforma del Palau de Savassona com a seu social.
Exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país
Visiteu l’exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país”, a l’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès. Comissariada pel Centre d’Estudis Domènech i Montaner
Inauguració de l’exposició a càrrec d’Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès. Foto: Gemma Martí
Dimarts dia 16 de maig es va inaugurar a l’Ateneu Barcelonès l’exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país. La vertebració de la Catalunya moderna” a càrrec de l’historiador Carles Sàiz, comissari de la mostra i president del CEDIM. L’acte, que va obrir la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola i la vicepresidenta Lluïsa Julià, va comptar amb la presentació de Gemma Martí, comissària de l’Any Domènech i Montaner i coordinadora del CEDIM. Durant el parlament, Carles Sàiz va explicar el paper de l’Ateneu en la projecció política i del catalanisme i va dir que des del Centre d’Estudis “avui hem volgut que Domènech i Montaner retorni a l’Ateneu, una entitat que sempre el va acollir en moments de crisi i de la qual va ser president en set ocasions”.
L’exposició, produïda pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, es pot veure en el vestíbul de l’Ateneu fins a finals de juny.
El Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner és un centre de recerca, sense afany de lucre, fundat a Canet de Mar, l’abril de 2013.
L’objectiu bàsic del Centre d’Estudis és portar a terme estudis sobre Lluís Domènech i Montaner en totes les seves vessants. Per això es compta amb un equip pluridisciplinar de col·laboradors, format per historiadors, historiadors del l’art, escriptors, arquitectes i restauradors que porten a terme tot un ambiciós projecte de recerca que centra el seu camp d’investigació en:
· Arquitectura · Nacionalisme · Heràldica · Història i arqueologia · Art · Bibliofília · Llengua
:quality(100)/files/20236/f89a6f17_dsc_8584.jpg)
Secció d'Història 