Presentació i projecció del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”

Dimarts dia 30 de gener de 2024, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas tingué lloc l’estrena del documental “Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès”. L’acte clogué amb un taula rodona amb les sis persones sòcies entrevistades.  

Hi participaren Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès i Jordi Font director del Memorial Democràtic de la Generalitat que ha donat suport a l’edició del documental.

Presentà l’acte: Enric Calpena, periodista que dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio.

Taula rodona amb Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i director del documental i amb les persones sòcies entrevistades: Pere Baltà Llopart, periodista i promotor cultural; Araceli Bruch Pla, actriu, directora i dramaturga; Josep Maria Carreras Puigdengolas, economista i tècnic urbanista; Joan Clavera Monjonell, economista i catedràtic d’universitat; Dolors Folch Fornesa, historiadora, sinòloga i professora;  Maria Teresa Lecha Berges, infermera, activista i cofundadora de l’Associació de Veïns de Sant Andreu.

Sota el jou del franquisme. Memorial Ateneu Barcelonès

El documental és el primer producte del projecte Memorial Ateneu promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que pretén la recuperació i la difusió de la memòria democràtica, mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones, i de la repressió i l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes durant la seva adolescència i joventut.

Els temes principals tractats han estat: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) la vida laboral i professional de les dones ateneistes o llurs familiars durant el franquisme; i c) el coneixement que tenien sobre la vida de les persones represaliades o exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.

Els sis ateneistes narren com van viure en primera persona la repressió cultural i política franquista en la seva adolescència i en la seva joventut; i quines activitats culturals i socials van impulsar. També parlen sobre els seus referents familiars, professionals o culturals que els han fet créixer com a persones i com a professionals.

És un projecte totalment voluntari que ha tingut una petita subvenció de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic que ha permès enregistrar sis entrevistes a tres socis i tres sòcies de l’Ateneu i editar el documental resum d’aquestes entrevistes. La idea i la direcció és de Joan Solé Camardons, amb l’ajut de Miquel Nistal i Narcís Argemí i la producció i l’edició a càrrec de Iaco Rocher. També ha comptat amb Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu, que ha coordinat tots els serveis interns.

Projecció de pel·lícula “Her”. Debat posterior sobre “L’amor en temps cibernètics”

Divendres dia 10 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas, es projectà la pel·lícula “Her”, de Spkie Jonze, seguit d’un col·loqui sobre “l’amor en temps cibernètics”.

La projecció i el col·loqui posterior és una iniciativa conjunta de la secció de Cinema i de la secció d’Història en el marc del Cicle de l’Ateneu Barcelonès Més intel·ligents, més humans? Algoritmes, societat i cultura.

El col·loqui posterior sobre la pervivència dels sentiments en aquests temps de Intel·ligència Artificial (IA) fou conduït per Salvador Llopart, ponent de la secció de Cinema i per Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Salvador Llopart, ponent de la secció de Cinema i Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Accés obert a socis i a no socis.

Her de Spike Jonze

L’amor en temps cibernètics

Text de Salvador Llopart

La Intel·ligència Artificial (IA), les seves promeses d’una vida millor acompanyats dels perills de deshumanització, ocupa el centre d’un debat social de llarg abast. La possibilitat, evident, per part de les noves tecnologies, d’incidir en la vida quotidiana està modificant el nostre mateix concepte d’humanitat. Lles preguntes sobre aquest tema s’acumulen: Com afectarà la IA a això que fins ara definíem com ètica i responsabilitat? Què passarà amb el futur de l’ocupació? Quin significat té la privacitat -i la seguretat- en els temps que vindran? 

Aquestes qüestions, i moltes mës, generen incògnites socials que ens marcaran i definiran a tots en un futur pròxim. Des de la ponència d’Història i des de la de Cinema de l’Ateneu pensem, a més, que, a aquests interrogants d’abast social, cal afegir uns altres podríem dir d’àmbit més íntim i privat, allà on la seva existència afectarà la mateixa condició humana. Ens referim al territori dels sentiments. 

Ens preguntem, en definitiva, com es veuran afectats, per exemple, idees com l’amor i el seu revés fosc: això que podríem definir com a sol·litud. Dos sentiments dels quals parla amb profusió, sense perdre mai l’hàlit poètic de la ficció, un film com “Her”, de Spike Jonze, que projectarem el pròxim divendres dia 10 de novembre a la sala Oriol Bohigas, del Ateneu, a les 18.30 h. de la tarda, seguida d’un debat obert. 

Her” parla de sentiments i parla de IA i deixa entreveure, en la intersecció de tots dos, les paradoxes d’aquesta trobada. El film de Spike Jonze planteja  qüestions sobre l’amor i la sol·litud d’una forma imaginativa, sense alçar la veu. Conta la història de Theodore, el protagonista, un home apocat i més aviat solitari, i la seva interacció amb Samantha, un sistema operatiu d’Intel·ligència Artificial. A mesura que Samantha desenvolupa majors habilitats d’aprenentatge i empatia, aquesta relació canvia i s’aprofundeix. És amor el que sent Theodore -interpretat amb sobrietat i sentiment, per Joaquin Phoenix– per Samantha? I què sent en realitat Samantha, la IA dotada en la versió original del film, la que projectarem en l’Ateneu, de la sensual veu de Scarlett Johansson?

Joaquin Phoenix al film “Her”, de Spike Jonze

La pel·lícula de Jonze ens convidarà a reflexionar en veu alta sobre que significa intimitat en aquests temps cibernètics i en la seva interacció amb les màquines, així com sobre els límits de la IA i l’impacte que pot tenir en les nostres pròpies vides.

Us esperem divendres dia 10, a partir de les 18.30 hores, a la sala Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. 

Hi esteu convidats.

Joaquin Phoenix & Olivia Wilde al film “Her” de Spike Jonze

Breu història de la IA (Explicada per la pròpia IA)

La intel·ligència artificial (IA) té una història que es remunta a mitjan segle XX. Aquí en tenim un breu resum:

  1. Dècada de 1950: El Naixement. La IA sorgeix com un camp d’estudi formal, marcada pel famós article del matemàtic precursor Alan Turing sobre la possibilitat que les màquines puguin pensar. Els primers enfocaments se centren en la creació de programes d’escacs i el desenvolupament de llenguatges de programació.
  2. Dècades de 1960 i 1970: Lògica i regles: Durant aquest període, els investigadors es van centrar en l’ús de lògica i regles per a simular el raonament humà. Es van desenvolupar llenguatges de programació com LISP, que encara s’utilitza en l’actualitat. També va sorgir el concepte de “sistemes experts”, programes de IA dissenyats per a resoldre problemes específics.
  3. Dècades de 1980 i 1990: Auge i caiguda. L’hivern de la IA: En aquesta època va haver-hi un creixement significatiu de la IA i es van començar a aplicar tècniques d’aprenentatge automàtic. No obstant això, les expectatives van sobrepassar els resultats reals, la qual cosa va portar a un període conegut com l’hivern de la IA, en el qual l’interès i el finançament van disminuir.
  4. Dècada de 2000: Renaixement de la IA: Amb els avanços en el processament de grans quantitats de dades i els algorismes d’aprenentatge automàtic, especialment l’aprenentatge profund (deep learning), la IA va experimentar un renaixement. Es van aconseguir avanços significatius en àrees com el reconeixement de veu, el processament d’imatges i la traducció automàtica.
  5. Present i futur: La IA s’ha tornat ubiqua en la nostra vida quotidiana, des dels assistents virtuals en els nostres telèfons fins als sistemes de recomanació en plataformes en línia. La IA també ha impulsat avanços en camps com la medicina, la robòtica i la conducció autònoma.

Futur de la IA

La història de la IA és contínua i continua evolucionant a mesura que es desenvolupen noves tècniques i s’exploren noves aplicacions. Les possibilitats futures de la IA són emocionants i encara queden molts descobriments per fer-ne.

El desafiament de la “singularitat tecnològica” es refereix a un punt en el futur en el qual la intel·ligència artificial superarà la intel·ligència humana. Hi ha debats sobre si això és possible, quines implicacions tindria i com podríem manejar una situació així.

Aquests són només alguns dels debats fonamentals en el camp de la IA. A mesura que la tecnologia avança, s’espera que sorgeixin noves interrogants i desafiaments ètics, socials i legals.

Cinefòrum i projecció del film “Espoir. Sierra de Teruel”

Dimarts 24 d’octubre  de 2017 a les 18.30 h tingué lloc el cinefòrum i projecció del film Espoir. Sierra de Teruel” a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. L’acte ha estat organitzat conjuntament per la Secció de Cinema i la Secció d’Història.

Presenta: Carles Cortés, ponent de la Secció de Cinema.
Cometari i anàlisi: Antoni Cisteró, escriptor i autor de la novel·la Campo de Esperanza que va rebre el premi a la millor investigació 2008 per l’acurada recerca històrica i interpretació novel·lada del rodatge “Espoir. Sierra de Teruel”. Hi participa Jaume Comas, ponent de la Secció de Teatre que llegeix el text d’Antoni Cisteró i que analitza també el film.
Coordina i edita: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Espoir. Sierra de Teruel, és una pel·lícula dirigida per l’escriptor francès André Malraux entre els anys 1938 i 1939. El guió està basat en la novel·la del mateix Malraux L’Espoir (L’esperança). Recrea un episodi de la Guerra Civil espanyola, en la qual l’escriptor va participar com a aviador al servei de l’Exèrcit republicà.

l_espoir-166542213-mmed

A continuació podeu llegir el text que ha preparat pel cinefòrum Antoni Cisteró sobre aquest mític film:

Campo de Esperanza_Cistero

A la primavera de 1938, l’escriptor André Malraux es va presentar a les oficines del Consell Nacional del Teatre, on Max Aub era secretari, a proposar-li la filmació d’una pel·lícula. Aquest li diu: “però si no entenc de cinema! De teatre i encara”, i el francès respon: “Jo tampoc, però l’hem de fer”. Obligació moral de tirar endavant un projecte utòpic, en plena guerra, per donar suport a una República assetjada per la No-Intervenció.

L’empresa era titànica, però hi ha més: Entre els bombardejos, el bloqueig de la frontera, i dificultats de tota mena, no aconsegueixen acabar-la a temps, i els primers dies de febrer passen la frontera per Bourg-Madame, amb gran part de l’attrezzo, instal·lant-se als estudis Pathé de Joinville, prop de París. Segueixen rodant alguns exteriors, principalment a Villefranche de Rouergue, tot i que la guerra s’ha acabat. Quin sentit tenia continuar amb una promoció de les idees republicanes: solidaritat amb el poble, heroisme, paper de les brigades internacionals, quan Franco ja havia proclamat el final de la Guerra civil? Potser ho trobarem en una anècdota que crec important: Cap el final de la pel·lícula, quan l’avió ja s’ha estavellat i algunes persones del poble es plantegen anar a assistir els ferits, uns ancians reunits a la centraleta de telèfons volen també anar-hi. Aleshores, un jove els diu que perquè, que cal fer coses útils, que “què es pot fer per un mort?”. I la resposta és lapidària: “Donar-li les gràcies”. Jo ho considero una mena de signatura, de testament. Aquesta escena no estava inclosa en el guió original, compost de 39 parts, i se li donà el nom d’Escena 39 bis. Un afegit. Sí, calia donar les gràcies a tots els que es varen esforçar, heroicament, per mantenir la República i les seves idees.

Voldria reflexionar una mica més sobre el paper d’André Malraux durant la guerra d’Espanya. Ell creia que el paper de l’intel·lectual passa per diverses fases. En la primera, és imprescindible una presa de consciència a partir de l’experiència en directe, fer-se càrrec del problema, i processar els diversos inputs amb les eines del seu bagatge intel·lectual. Una cita de l’Espoir ens ho diu clarament:

“Dites donc, commandant, qu’est-ce qu’un homme peut faire de mieux de sa vie, selon vous:-Transformer en conscience une expérience aussi large que possible, mon bon ami”. (“Per tant, comandant, què pot fer un home millor en la seva vida, segons vostè? -Transformar en consciència una experiència tan àmplia com sigui possible, amic meu”).

Aquí el paper de l’intel·lectual és clau, perquè s’adona més clarament del problema, als Noyers d’Altenburg, ens diu:

« Il faut tenter de donner conscience aux hommes de la grandeur qu’ils ignorent en eu »

És així que va a Espanya setmanes abans del cop d’estat, i després hi torna el 20 de juliol, s’adona de la situació i fa d’intermediari entre els governs espanyol i francès per a la compra d’avions. N’aconsegueix una trentena, i els passa just abans de la signatura de la No-Intervenció, o sigui que ho fa en menys de tres setmanes. Perquè això és clar: l’experiència, la consciència, serveixen de ben poc si no es passa a l’acció. Diu també a l’Espoir:

Penser à ce qui devrait être au lieu de penser à ce qu’on peut faire est moche. C’est un poison. Sans remède ».(“Pensar què hauria de ser, enlloc de pensar què es pot fer, és lleig. És un verí. Sense remei”)

Però no acaba aquí el plantejament de la trajectòria intel·lectual per a l’autor francès. Cal anar més enllà. Segons ell, les persones estan condicionades per un destí imposat, i ens cal lluitar contra ell. I això es fa amb transcendència que aporta l’obra d’art. Un testimoni de la consciència i l’acció que va més enllà d’un fet concret i s’ofereix a les generacions futures. I ell ho fa amb dues obres: la novel·la L’Espoir, i la pel·lícula Espoir – Sierra de Teruel (que agafa com argument un petit fragment de la primera).

Malraux havia organitzat una esquadreta d’avions, després havia participat en l’organització i direcció del II Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura de València, Madrid i Barcelona de l’any 1937, escrivint posteriorment L’Espoir que es va publicar el novembre d’aquell any. Posteriorment es desplaçà als Estats Units, sempre en suport de la República espanyola, i quedà impressionat per la força divulgativa del cinema. L’any següent, la República retrocedia, després d’algunes victòries esporàdiques, i necessitava més que mai el suport internacional. A Estats Units, a finals del 38 s’havia de votar l’esmena Nye, que hagués obert les portes a adquisicions en aquell país. Amb tot això, Malraux anà a veure Juan Negrín, que li atorgà diners i materials. També comptà amb el suport de la Generalitat de Catalunya, mitjançant Laya Films del Comissariat de Propaganda dirigit per Jaume Miravitlles. I començaren a rodar el juliol d’aquell 1938.

Espoir

Hi ha encara alguns elements més, per copsar millor aquest film. Primer  de tot l’argument: En un plantejament no freqüent aleshores, ens planteja tres àmbits diferents: Un poble assetjat (Linàs); una ciutat (Terol?) on uns republicans volen anar a ajudar aquells, i finalment, una esquadreta d’aviació internacional (amb els records que el mateix Malraux tenia de la que va organitzar durant els primers mesos de guerra). En totes les escenes, es fan paleses dues coses bàsiques en el missatge de la pel·lícula: la solidaritat del poble amb els combatents republicans (l’escena final, amb el poble marcant una zeta quan baixa de recuperar els ferits i els morts de l’avió), i la manca esfereïdora de material (en especial l’escena dels republicans que volen portar armes, i la de l’aeroport).

Però potser el més rellevant d’Espoir-Sierra de Teruel sigui la seva pròpia història. El rodatge es féu en condicions molt precàries. No pogueren filmar a Terol, ja en possessió dels sollevats, no podien revelar el negatiu a Barcelona a causa dels talls d’electricitat que provocaven els bombardejos, no tenien focus, ni tan sols maquillatge…Durant la tardor de 1938 es pogueren rodar tres grups d’escenes bastant sencers: El dels republicans que surten de la ciutat per ajudar Linàs (rodat a Barcelona –carrer Santa Anna- i Tarragona, excepte on troben un cotxe per estavellar-lo contra un canó feixista, que està al que avui és l’entrada del museu Picasso del carrer Montcada). També és força completa l’escena final, rodada a Collbató (l’efecte de l’avió que s’estavella està filmant posant la càmera a l’aeri de Montserrat), i per la que el Govern de la República va deixar dos mil soldats per fer d’extres. Podem considerar bastant acabades també les escenes de l’esquadreta internacional, rodades al Prat i a Sabadell. Una curiositat és que el moment en què els dos pagesos que volen passar les línies per avisar els aviadors s’aturen en un bar, on troben un traïdor, va ser filmat al Poble Espanyol de Montjuïc.

Però tot això, no fou suficient. A l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona han de fugir i seguir rodant a França. Però allí hi ha vents de guerra, i apressats per l’imminent esclat d’aquesta, munten 28 de les 39 escenes previstes i la projecten a les autoritats republicanes i alguns amics a París. Pocs dies abans de la seva presentació pública, el govern francès la prohibeix, i mesos després, en entrar els nazis, s’ordena la destrucció de tot el material propagandístic republicà i amb ell, la pel·lícula de Malraux.

Miraculosament, algú va tenir la pensada de canviar les bobines del film i posar-les en les caixes d’un altre: Drôle de drame de Marcel Carné, pertanyent al mateix productor. Fou així com se salvà una còpia. Recuperada al final de la guerra, el mateix 1945 guanyà el Prix Louis Delluc.

Tot plegat, una epopeia que espero que no sols us agradi, sinó que us commogui. I és per això que he guardat pel final una cita de qui va ser la mà dreta de Malraux durant la filmació: Max Aub:

“Tal vez se halle en estas viejas y humildes imágenes el recuerdo de la figura que mi generación buscó desesperadamente; el puerto de la libertad por el camino siempre áspero de la justicia. Nos quedamos en el camino, pero éste es el camino.”

Us haig de confessar que a mi em va emocionar. I vaig decidir reflectir-ho en una novel·la, “Campo de esperanza”, que aviat veurà també la seva publicació en francès. En ella Malraux, Aub, i els personatges de les seves novel·les, així com altres personatges, com Jaume Miravitlles, Juan Negrín o José Félix de Lequerica, intervenen en el relat de les vicissituds d’aquesta pel·lícula mítica. I ho vaig fer contradint Max Aub, que va dir al seu llibre Hablo como hombre:

”La historia de la filmación de Sierra de Teruel fue una sucesión de hechos tragicómicos que ya nadie contará.”

Em permeto dir-li, amb tot el respecte i admiració: Lo siento Max, pero sí lo he contado. 

Antoni Cisteró, autor de Campo de Esperanza editorial Mediterrània, Barcelona, 2008.

La Barcelona deportada.  70 anys de l’alliberament dels camps nazis

Dimarts dia 31 gener de 2017 a les 19:00 – 20:30 a  la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la projecció del documental La Barcelona deportada”, comentat per Juan Manuel Calvo, historiador i membre de l’Amical de Mauthausen.

Presenta l’acte Josep Sauret, ateneista de la Secció d’Història.

Podeu escoltar l’enregistrament de la sessió a l’Arxiu de la Paraula    <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1425 >

El documental La Barcelona deportada explica les trajectòries particulars d’una dotzena de deportats barcelonins. Ens serveix per explicar el drama col·lectiu del miler llarg de barcelonins que varen patir la deportació i, també, la dels més de 9.000 republicans espanyols deportats durant la Segona Guerra Mundial‎.

El 10 de desembre de 2015 es va presentar al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) la vídeo instal·lació “La Barcelona deportada” amb motiu de la commemoració del 70 aniversari de l’alliberament dels camps nazis. Un treball que va ser produït pel Museu en col·laboració amb l’Amical de Mauthausen.

Montserrat Roig, al seu llibre “Els deportats catalans als camps nazis” (1978), donava a conèixer que Barcelona era la ciutat de l’estat que havia aportat el major nombre de víctimes, amb un llistat que superava les 600 persones.  Els nous treballs efectuats des de l’Amical de Mauthausen quasi dupliquen aquesta xifra, a l’afegir els barcelonins que havien arribat procedents d’altres indrets  de l’estat durant els anys anteriors a la Guerra Civil i que, com a conseqüència de la derrota republicana van compartir el mateix camí de l’exili i deportació.  Molts d’ells van perdre la vida als camps nazis entre 1940 i 1945. Alguns dels barcelonins supervivents van tornar i van tenir un paper important en l’organització, a Barcelona, de la resistència antifranquista.

barcelona_catalans-camps-nazis

Barcelona tingué en les primeres dècades del segle XX un caràcter fortament receptor de gent arribada des d’indrets de tot Espanya –als quals se’ls ha d’atorgar la categoria de barcelonins- per raons familiars, laborals o de trajectòria sindical i política. La Barcelona dels anys trenta, una ciutat dinàmica i compromesa políticament, va rebre també durant els anys de la guerra civil nombrosos refugiats, ferits de guerra i membres de l’exercit republicà. El final de la guerra va suposar per a molts d’ells l’exili a França i, des d’allà, 1.180 van ser deportats als camps nazis.

Donar a conèixer els deportats barcelonins als camps nazis és un fet significatiu i singular en la historia de la deportació republicana, alhora que reforça el caràcter de ciutat d’acollida de Barcelona. Hores d’ara, la xifra de deportats nascuts o amb relació directa amb la ciutat de Barcelona assoleix una xifra notablement superior als 730 que consten en els registres oficials. Tampoc es pot menystenir el fet que alguns supervivents dels camps nazis que decidiren retornar a Espanya s’instal·laren a la ciutat, per raons vinculades a la possibilitat de romandre en l’anonimat o per raons polítiques, com la implicació en la lluita antifranquista.

barceloni_deportat

Continua llegint