Dilluns 28 de setembre 2020 a les 18:30 – 20:00 a sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts, a càrrec Ana Fernández Álvarez, doctora en història de l’art i de Joan Solé Camardons, historiador i ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020).

Es presentà la base de dades La guerra civil espanyola i la postguerra al cinema que conté actualment 467 títols que inclouen films, documentals i sèries sobre aquesta temàtica.

Es pot consultar una versió simplificada a la llista IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/ amb 383 títols.

Siendo innegable la gran influencia que el cinematógrafo tiene en la difusión del pensamiento y en la educación de las masas, es indispensable que el Estado vigile en todos los órdenes en que haya algún riesgo de que pueda apartarse de su misión…
Ordre ministerial de 2 de novembre de 1938.
Ramón Serrano Suñer

Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts

Dins l’àmbit literari trobem a l’entorn de mil sis-centes obres relacionades amb el tema de la Guerra Civil espanyola i, com afirmava l’historiador i periodista francès Jean Lacouture: “La Guerra Civil espanyola fou, sens dubte, la guerra dels escriptors. No existeix un conflicte que hagi interessat tant als escriptores i intel·lectuals de tot el món com aquella comtessa, ni tan sols la II Guerra Mundial despertà tanta fascinació”.

Es tracta d’un cas similar al cinematogràfic, ja que, a l’hora d’escollir un període històric on ubicar les trames fílmiques d’època, és, sens cap dubte, la temàtica sobre la Guerra Civil espanyola una de les més emprades dins la cinematografia hispana, fent-ho, a més, a través d’una gran diversitat de gèneres: bèl·lic, drama, comèdia, documental, thriller, etc, però també a través de nombroses i variades trames argumentals: acció bèl·lica, vida quotidiana durant la guerra, repressió franquista, maquis, exili, la dona i la guerra, etc., destacant, però i curiosament, la quasi total absència de temàtiques com la concentracionària, en relació als camps de concentració o de treball franquistes, o la dedicada a la repressió per gènere.

També, però, és de destacar que l’especificitat del fet català, en la cinematografia hispana durant aquesta guerra no ha donat tampoc una filmografia qualitativament significativa, tot i algunes excepcions, tan sols podem trobar certes al·lusions anecdòtiques i normalment referides a tòpics en algun que altre film. Per a la cinematografica en català destaca entre altres Pa negre.

Hi ha una frase a l’obra teatral de Fernando Fernan Gòmez, Las bicicletas son para el verano, que diu: “No ha llegado la Paz, ha llegado la Victoria”, afirmació que resulta molt il·lustrativa, no solament per explicitar l’autenticitat d’una realitat social i històrica encara vigent, sinó que també ens dóna el veritable sentit que sobre aquesta guerra caïnita ens ha ofert i encara ofereix quasi tot el nostre imaginari cinematogràfic: un cinema de guanyadors i vençuts. Un símptoma i una prova més que el conflicte encara no està superat ni políticament, ni socioemotivament, perdurant així l’antitètic de les dues espanyes.

El més interessant, però, és analitzar aquestes produccions de manera contextualitzada i veure com el to i els tractaments fílmics anaven variant segons la conjuntura política del moment, des de 1939, amb l’inici de la denominada autarquia plena, fins la fi de la dictadura, passant pel dessarrollisme i pel tardofranquisme, sense oblidar, però, les importants i significatives conseqüències provocades per les primeres converses cinematogràfiques de Salamanca el 1955.

Resulta interessantíssim també veure la incidència que van tenir en aquest cinema la desaparició de la censura o el Pacte de la Moncloa el 1977; saber quin efecte causà en aquesta cinematografia l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1982, quan molts dels ideals dels vells republicans saltaren pels aires; esbrinar el per què a partir de 1996 aquesta temàtica tornà a irrompre de manera significativa a les pantalles cinematogràfiques, en paral·lel a la intensificació d’estudis historiogràfics sobre aquest període; o entendre de quina manera el despertar i interès per la Memòria Històrica a partir de 2002, que culmina mitjançant la Llei del 2007, va mediatitzar el tractament d’aquesta classe de films.

En general, aquest és un cinema que descriu una apassionant trajectòria fílmica que, salvant molt poques excepcions, va des de l’exalçament doctrinal sense matisos, passant per la creació d’un fals imaginari de reconciliació nacional, fins a un intent d’equidistància ideològica, la major part de les vegades absolutament fallida, tal i com ho demostren algunes de les realitzacions més recents.

La càrrega política, sovint maniquea, ha estat, doncs, molt present en la filmografia dedicada a aquesta matèria, plantejant reiteradament un subjectivisme apologètic i messiànic molt emfatitzat i on la temptació presentista apareix freqüentment actuant com a catarsi col·lectiva, ja que, en la major part dels casos, cineastes i guionistes han preferit enquadrar la mirada dels objectius en els seus propis espills ideològics i no pas fixar-la davant la finestra del temps històric, malgrat que aquesta presenti quelcom de boirassa.

Poden consultar la llista de les obres registrades a IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/