Dilluns, 4 de marc, 17 h a la sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia Amics de la Història Les cares de Marianne: història i actualitat de França. Hi assistiren 31 persones.
Tertuliana convidada: Montserrat Besses, periodista i autora de: Totes les cares de França“, Ed. Pòrtic, 2023.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.
Les cares de Marianne: història i actualitat de França
La figura de Marianne simbolitza la República Francesa. Nascuda amb la Revolució, la seva imatge ens porta per les lluites, patiments i repressions que han patit i pateixen els valors republicans. No hi ha una Marianne més oficial que una altra. Versions infinites, des de monuments a caricatures, d’escultures a art urbà, fan que Marianne sigui un personatge estimat, popular i actual. Malgrat estar present a totes les institucions, el seu lligam -únic i privilegiat- continua sent, al segle XXI, amb el poble.
La Tertúlia abordà tant aspectes històrics com problemes actuals que tenen a veure amb els valors republicans, és a dir, amb Marianne.
La periodista Montserrat Besses, tertuliana convidada per Amics de la Història, amb una llarga experiència com a corresponsal de TV3 a París i una vinculació de més de quaranta anys amb França, ofereix un retrat actual i incisiu d’aquest país a través del símbol de Marianne, l’encarnació —la cara— de la República Francesa, en el seu darrer llibre Totes les cares de França, ed. Pòrtic.
Montserrat Besses amb el riu Sena darrere. Foto: Xristoph Geriment
La vitalitat dels patiments de Marianne
“D’encà de la Revolució, en què el poder del sobirà va ser substituït per la sobirania nacional, França s’ha representat a ella mateixa com una dona lluitadora, mare del francesos i símbols dels valors republicans. La seva història de dos segles, com la de França és agitada”.
La nova cara dels segells “Marianne” creats per l’artista Yseult “YZ” Digan
[Marianne] “pot mostrar-se entremaliada sota el traç d’un caricaturista, simbolitzar la mare que alleta el seu país, la combatent exaltada que guia el poble en la lluita per la llibertat…Els partidaris d’una república reivindicativa representen Marianne amb gorra frígia. Els més conservadors la representen sense la gorra, amb diadema o llorers. Hi ha moltes Mariannes amb cares d’actrius famoses, però de qui es continuen demanant més reproduccions avui dia és de la Marianne-Brigitte Bardot. A Tolosa sobreviu una Marianne negra encarregada pels francmaçons el 1848 any de l’evolució de l’Esclavitud”.
Montserrat Besses: “La vitalitat dels patiments de Marianne” El Món d’ahir. Hivern 2024, núm. 29.
Paul LECREUX alias Jacques FRANCE (1826-1894) “Marianne Maçonnique” c.1881Marianne – Brigitte Bardot d’Alain Aslan
Dilluns 12 de juny a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la tertúlia sobre Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, amb Antoni Gelonch, escriptor, assagista i autor d’aquesta obra.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Amb la col·laboració de Viena Edicions.
Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).
El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al Blog Gaudirlacultura) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.
La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.
Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…
En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.
Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.
Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.
Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.
Imatge: Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier.Foto per Gilberte Brassaï
Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.
Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.
La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.
La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.
A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.
A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.
Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.
Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.
El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el premi Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la deDostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.
Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…
Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.
Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.
Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.
Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956)
Va fer els estudis de Dret i de Farmàcia a la Universitat de Barcelona, i també ha seguit cursos a les universitats de Grenoble i de Harvard. Ha treballat a l’Administració pública i en empreses multinacionals. Apassionat de l’art i de la reflexió sobre el fet artístic, és director de la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats. És acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i president dels Cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès de Barcelona.
Antoni Gelonch Viladegut
És autor de diverses obres, entre les quals destaquen: Luter; Napoleó, la Revolució i els Catalans; Mirar Rembrandt; Mirar el Renaixement i la sèrie 100 dones, 100 inspiracions creatives;100 dones catalanes, i 100 pioneres catalanes; Quan érem Lleidatans. Unes memòries no heroiques.
En ocasió dels 150 anys de la Comuna de París de 1871 us recomanem la lectura de dos llibres sobre aquesta temàtica.
Els socis i les sòcies de l’Ateneu Barcelonès podeu demanar-los en préstec a la Biblioteca o si els compreu a la llibreria la Central recordeu que teniu el 5 % de descompte amb el carnet de l’Ateneu.
Quan sigui possible hem previst reiniciar les tertúlies presencials d’Amics de la Història.
Selecció de les obres: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.
Què fou la Comuna de París de 1871?
La Comuna de París fou la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].
Historia de la Comuna de París de 1871: Prosper-Olivier Lissagaray, [pròleg d’Eric Hazan, introducció d’Eleanor Marx, traducció de Blanca Gago Domínguez], Editorial Capitán Swing, 2021, 656 pàg.
Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va ]acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics.
Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.
Més info “La Comuna de París” article de Joan Solé Camardons al Blog Gaudir la Cultura.
“Historia de la Comuna de París de 1871” per Prosper-Olivier Lissagaray
La comuna de París: historia y recuerdos:Louise Michel[pròleg de Dolors Marín], La Malatesta Editorial, col·lecció: Tierra de Fuego, 2014.
Sinopsi:En aquest llibre de records i memòria, l’anarquista francesa, narra els esdeveniments de la Comuna de París de 1871. Incansable lluitadora, Louise Michel va dedicar la seva vida a l’educació i la transformació de la societat cap a la revolució social. Lluitadora infatigable en les barricades de París en contra dels excessos del govern de Versalles durant la Comuna de París en 1871, Louise Michel va posar la seva vida en perill, juntament amb tota la classe oprimida de la capital francesa. “Pot el poble substituir l’Estat? Aquesta pregunta, que havia rondat en la ment de molts revolucionaris al llarg de la primera meitat de segle XIX, va tenir una resposta directa a la Comuna de París: Sí, pot.
D’aquest procés, d’aquesta substitució, tenim una crònica minuciosa, en primera persona, de mans de Louise Michel, qui no obviarà assenyalar els errors comesos però que no dubtarà a valorar aquest moviment revolucionari en la seva justa mesura: un triomf obrer, un breu flaix d’un futur igualitari, que va poder entreveure amb la Comuna, ofegada en sang per la confluència d’antics enemics que, davant d’aquest somni de llibertat, es posen d’acord per passar per les armes als seus propis conciutadans.”
Més info: Vegeu la ressenya de Josep Sauret al Blog Gaudir la Cultura
Dilluns 20 gener 2020 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “L’Ordre del dia” i “14 de juliol” dues novel·les històriques d’Éric Vuillard,
Els primers lectors ateneistes foren: Narcís Argemí i Miquel Nistal
Modera: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història
Sobre Éric Vuillard
Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor i cineasta. Ha realitzat dos films, L’homme qui marche i Mateo Falcone. És autor de Conquistadors, que va obtenir el Prix Ignatius J. Reilly. També ha merescut el premi Franz-Hessel 2012 i el Valery-Larbaud 2013 per La bataille d’Occident i Congo, el premi Joseph-Kessel 2015 per Tristesse de la terre, el premi Alexandre-Viallatte per 14 de juliol i el premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia.
Éric Vuillard, premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia
Sinopsi de L’ordre del dia
L’Alemanya nazi té les seves llegendes. Compta amb un exèrcit ràpid, poderós i modern, amb tots els elements per a un triomf inexorable. Però, i si els fonaments de les seves primeres proeses ocultessin mercadejos i relacions de vulgars interessos comuns? I si les imatges glorioses de la Wehrmacht entrant triomfalment a Àustria dissimulessin un immens embús de tancs panzers a la frontera? Una pana, simplement! I si darrere de l’ascens fulgurant de Hitler s’ocultessin misèries i interessos espuris, petits detalls que van marcar una important diferència?
En aquesta novel·la Éric Vuillard narra a través de diversos episodis desconeguts el que realment va passar just abans de l’annexió d’Àustria. Un relat magistral que situa el lector com el principal intèrpret de la Història.
A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Sí que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.
Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.
En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.
Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.
I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.
Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.
Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.
Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé: la veritat es dispersa en tota mena de partícules. I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.
Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual: A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut. No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.
Un relat crònica històrica, de l’estil de L’ordre del dia, sobre els dies d’abans, durant i després de la presa de la Bastilla. Una pintura general del que va passar i del perquè. Mostra les circumstàncies (fam, decisions polítiques errònies, pobresa…) que van possibilitar l’esclat de violència.
Tal com passa a L’ordre del dia, el punt de vista és moral i polític i apunta a la idea que avui dia estem en una situació comparable.
Éric Vuillard: “El present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. A 14 de juliol, l’escriptor francès novel·la la presa de la Bastilla des del punt de vista de la gent anònima que hi va participar.
Ressenya de Manel Haro. Barcelona / @manelhc, publicat per Llegir en cas d’incendi 20/02/2019
Éric Vuillard (Lió, 1968) era un autèntic desconegut a casa nostra quan el 2018 va aterrar amb la seva novel·la L’ordre del dia (Edicions 62/Tusquets). Cert és que ja circulava un llibre seu en castellà, Tristeza de la tierra (Errata Naturae, 2015), però va ser amb l’obra guanyadora del Goncourt que va fer autèntic soroll aquí. L’ordre del dia es va convertir ràpidament en tota una revelació tant en català com en castellà, i fruit d’aquell èxit -com acostuma a passar amb totes les sorpreses literàries-, les mateixes editorials van decidir publicar la seva novel·la anterior, 14 de juliol, títol que fa referència al dia en què va tenir lloc, el 1789, la presa de la Bastilla i l’inici de la Revolució Francesa. La novel·la (amb traducció al català de Jordi Martín Lloret i al castellà de Javier Albiñana) arriba en un moment en què França viu dies de revoltes, cosa que ha fet que molts lectors hagin volgut fer una lectura en clau d’actualitat. Això no resulta gens agosarat, donat que l’obra de Vuillard s’ha destacat precisament fer una nova mirada al present aprofitant el llegat de la història.
En la presentació a Barcelona, a la llibreria La Central, amb Josep Maria Fonalleras com a mestre de cerimònia, l’autor francès estableix una relació bidireccional entre passat i present: “el present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. Al mateix temps, però, Vuillard reivindica la necessitat de buscar altres relats, presents i passats, per mirar d’entendre el que la nostra civilització ha viscut anys i segles enrere. És a dir, vivim una època de canvis, de recerca de la nostra identitat, de reescriptura del nostre paper en la societat, i per això necessitem mirar amb uns altres ulls d’on venim, i alhora que fem aquest exercici, posem en dubte o sotmetem a anàlisi aquest mateix llegat històric. Per tant, passat i present s’estiren en la taula del laboratori de la narrativa de Vuillard.
“Sempre escrivim a partir del present, no podem escriure sobre la nostra història des del passat, perquè no hi vivim allà”, diu l’autor, que afegeix: “la del 14 de juliol va ser la història d’una revolta escrita i descrita moltes vegades, i tots els escriptors que han publicat alguna cosa sobre la Revolució Francesa, ho han fet des de la seva mirada”. Ara bé, una de les queixes que Vuillard té sobre tota aquesta literatura històrica és que la majoria dels autors passen una vegada i una altra sobre els mateixos fets i detalls. Vuillard volia anar més enllà, volia posar-se en la pell de la gent anònima que va protagonitzar la presa de la Bastilla. I per aconseguir-ho va decidir obrir els arxius sobre la Revolució Francesa. “Deia Zola que no hi havia res més emotiu que un arxiu, i sento que té raó, perquè quan et trobes amb un seguit de noms desconeguts del passat, sents alguna cosa, se t’activa la imaginació -diu l’autor francès-; ara bé, trobar una llista de noms no et converteix en Proust”.
Diu Vuillard que el que volia amb la seva novel·la era fer un relat coral del que va passar aquell dia, però no conformant-se només amb les vivències de quatre o cinc testimonis, perquè “unes poques persones no poden explicar el que van fer 200.000”. De fet, Vuillard es declara admirador de Balzac, perquè “la seva Comèdia humana va esdevenir tota una revolució quan la va publicar, donat que en els seus llibres congregava molta gent de tota naturalesa”. Al respecte, opina que “escriure és una actitud democràtica, perquè escrivim per a tothom i això implica escriure sobre tothom”. En els arxius que va consultar l’escriptor, va trobar registres d’un miler de persones amb noms i cognoms i també va poder consultar dietaris de l’època. Cal dir, perquè el lector no es despisti, que 14 de juliol no és una obra gaire llarga, no arriba a les dues-centes pàgines, ni resulta una lectura densa: “encara que vaig consultar molts arxius, l’escriptura va ser totalment espontània”, declara.
Sobre el present, Vuillard creu que “des que va esclatar la crisi econòmica del 2008, la gent està en una recerca constant de la seva identitat” al temps que s’ha adonat que “la democràcia representativa no funciona del tot, perquè als parlaments de tot el món no veiem que hi hagi una representació real del que és el poble”. I cita, amb ironia, un exemple: “al parlament francès hi ha una secretària per cada vint-i-nou advocats, quan en la societat francesa el número de secretàries és infinitament superior al dels advocats”. Sigui com sigui, les societats avancen, es reivindiquen i exigeixen canvis, els governs cauen i neixen d’altres, i així les nacions es van configurant contínuament d’acord a l’empenta de la seva gent anònima. La llibertat sempre està guiant el poble.
El Cultural Crítica “14 de julio” de Fran G. Matute, 1 febrero, 2019
Sans-culottes és la denominació que es donava a la França de la Revolució al poble pla (obrers, artesans), que no vestien com la noblesa i la burgesia, amb calça curta (culotte) i mitges, sinó amb calces llargues. Inicialment, va ser un terme despectiu, però després va ser exhibit amb orgull pels revolucionaris.
Secció d'Història 
.jpg){kind=link}