Cerdà | Secció d'Història

Cinquena sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Dilluns 14 de Maig de 2018 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona a càrrec de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Ildefons Cerdà retratat per Ramon Martí i Alsina (1878). Ateneu Barcelonès

L’Eixample de Barcelona i Ildelfons Cerdà

La gran aventura de la construcció de l’Eixample és un dels tres moments més brillants de la història de l’urbanisme de Barcelona. Contrasta que el desenvolupament constructiu fos ràpid i imparable, mentre que l’actitud exhibida per l’Ajuntament i altres poders fàctics, com els propietaris, fos la de posar pals a les rodes.

El desenllaç fou la mutilació del Pla de l’Eixample i el descrèdit que va caure sobre Ildefons Cerdà. Llegendes malèvoles van enterbolir la imatge de la obra i també la del seu creador. La recuperació es va fer esperar: fins l’etapa de l’alcalde Porcioles, per iniciativa del catedràtic Fabià Estapé.

Un dels motius afegits al descrèdit del Pla i de Cerdà van sorgir a causa d’un avantguardisme que llavors ningú no va entendre, les bondats del qual ara són descobertes. Cal destacar que és l’únic planejament d’estil ortogonal que té xamfrans, introduïts per afavorir la bona circulació de vehicles.

Els qui visiten Barcelona acostumen a preguntar quin rei o quin govern va construir aquella espectacular operació urbanística (deu vegades més gran que la superfície de la ciutat emmurallada), la més extensa duta a terme a una gran ciutat europea de l’època. Doncs la resposta és: l’empenta de la societat civil i concretament de la burgesia.

Text de Lluís Permanyer

Imatge: Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859.

Illa versus mansana. Etimologia

L’ús de la paraula illa prové del concepte de grup de cases «aïllades» que aplicaven els romans quan les anomenaven domuum insula. En francès (îlot urbain), italià (isolato) i en català es fa servir aquest origen. Altres idiomes (anglès, holandès, polonès, portuguès,…) fan servir el concepte «bloc» o «bloc urbà».

Mansana, en canvi, és una denominació catalana derivada de «manso» que al seu torn prové del llatí mansio, mansionis (habitació, casa). A l’edat mitjana, s’anomenava manso a les cases de camp que en època romana se’n denominaven «vil·la». L’agrupació de diverses cases al voltant dels manso van anomenar-se mansana.

Així, doncs, l’accepció castellana manzana és una castellanització del mansana català que es va popularitzar a Catalunya a partir del segle XVIII fins a arribar a desplaçar l’expressió original. Al seu Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà va dedicar dues pàgines a la justificació etimològica del terme raonant la nul·la relació de la paraula manzana ni amb el fruit ni amb res que ho relacioni amb la seva forma, demostrant que es tracta d’una pura derivació de la forma escrita. Cerdà va intentar introduir un neologisme per a evitar aquesta discussió, anomenant-les «intervies», sense massa èxit en la seva implantació. Finalment, «mansana» no és una paraula normativa malgrat els intents d’arquitectes, d’alguns llibres d’estil de mitjans escrits o autors com Lluís Permanyer.

Foto: Secció de carrer de l’Eixample tal com hi figurava al projecte

Lluís Permanyer i Lladós

Periodista i assagista català. Es va llicenciar en Dret, però s’ha dedicat des de molt jove al periodisme: va col·laborar a la revista Destino, on va donar a conèixer el Qüestionari Proust i, des de 1966, escriu habitualment La Vanguardia. Home reconegut per la professió, ha guanyat els premis Luca de Tena (1969) i Ciutat de Barcelona de periodisme (1987).

Atret per la seva ciutat natal i bon coneixedor de la seva història, n’ha esdevingut cronista oficial i ha escrit diversos llibres sobre aquest tema. És patró de la Fundació Joan Brossa per expressa designació del poeta. Ha publicat diversos llibres sobre poetes (Sagarra, Brossa), artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé) i sobretot sobre Barcelona: L’Eixample. 150 anys d’història. Barcelona 1900; Postals de Hauser y Menet 1894-1905; El Molino, un segle d’història, entre molts d’altres.

Dilluns 9 maig de 2016 a les 17:00 – 19:00 a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia “Ildefons Cerdà, l’Eixample i la càbala jueva amb Francesc Xavier Hernàndez Cardona, historiador, organitzat per la Tertúlia d’Amics de la Història.

Ildefons Cerdà és l’artífex de la construcció de l’Eixample de Barcelona, la quadrícula urbana més famosa del món. Enginyer, urbanista, jurista, economista i polític, va ser un home polifacètic considerat un dels fundadors de l’urbanisme modern. Malgrat tot, va haver de passar gairebé un segle perquè es reconegués el seu llegat i alguns aspectes de la seva biografia ens són desconeguts encara avui dia.

En Francesc Xavier Hernàndez Cardona compta amb una bibliografia considerable sobre Barcelona, amb articles i llibres sobre diversos moments i aspectes de la ciutat. A partir del 2000 va dedicar esforços a estudiar la possible herència del cadastre romà en la trama urbana de la ciutat que ens ha perviscut. Intentava valorar la possibilitat que Cerdà hagués plantejat el seu Eixample a partir de la quadrícula romana. Tanmateix aquesta línia de recerca no va prosperar, tot i que va arribar a assenyalar la continuïtat d’algunes vies rellevants.

A partir de 2012 va avaluar la possibilitat de la pervivència de traçats simbòlics en la trama tenint en compte que Ildefons Cerdà era maçó i, com a tal, estava influït per les formes de pensament i religions orientals. A finals de 2012 va establir la hipòtesi que Cerdà podria haver plantejat el seu disseny a partir de diverses herències, i entre elles la de l’arbre de la vida cabalístic, amb les seves columnes i sefirots. Aquesta hipòtesis, tot i que versemblant i fonamentada a partir de la geometria urbana que ens ha perviscut, no es encara demostrable. És una hipòtesi de treball no demostrada o si voleu una teoria.

En aquest context i per socialitzar el possible coneixement apuntat, a fi que altra gent pugui orientar les seves recerques, en Francesc Xavier Hernàndez, va optar per avançar la hipòtesi a partir de dues vies: un llibre de divulgació centrat en Cerdà i el disseny de l’Eixample (La Barcelona de Cerdà. La Càbala i la construcció de l’Eixample) que va elaborar conjuntament amb Mar H. Pongiluppi; i una novel·la d’aventures que aprofitès la suggerent hipòtesi de la presència de l’arbre cabalístic a Barcelona (El Zohar de Barcelona).

Segons la hipòtesi, Cerdà va dissenyar l’Eixample tenint el compte un arbre cabalístic que s’organitzaria a partir de tres columnes: la central en el que avui es la Gran Via de les Corts Catalanes; la Travessera i la línia de costa. Els extrems de l’arbre vindrien definits per la Plaça d’Espanya (Keter) i per la cruïlla entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el Besòs.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona. És historiador i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona i autor de nombrosos treballs d’història militar. http://www.ub.edu/dcs/francesc_xavier_esp.html

Mar Hernàndez Pongiluppi. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i realitza escultures, maquetes i escenografies amb finalitats museogràfiques. També treballa en el camp de la il·lustració i la iconografia didàctica, principalment en reconstruccions hipotètiques, històriques i d’arqueologia virtual.

Informació facilitada per F. Xavier Hernàndez Cardona: La Barcelona de Cerdà. La Càbala i la construcció de l’Eixample http://www.angleeditorial.com/la-barcelona-de-cerda-627