Dimarts dia 16 a les 18.30h a la sala Sagarra es presenta el llibre Dibuixos amagats de Maria Àngels Viladot Presas, psicòloga social i escriptora Intervindrà Carme Arenas, filòloga, escriptora, traductora i crítica. Presenta l’acte: Jordi Castelló, director editorial Stonberg. La concertista de guitarra clàssica Claudia Salamonesco interpretarà a la guitarra trossets de cançons de l’època (anys 70 del segle XX).
Accés obert (sense inscripció)
Sinopsi
La història de Dibuixos amagats, la nova novel·la de l’escriptora Maria Àngels Viladot, es desenvolupa als anys setanta del segle XX, una època marcada per fets històrics rellevants i per la lluita a favor del canvi social i polític. Reunions clandestines, manis i enfrontaments entre els «grisos» i els estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, barri del Putxet, locals famosos d’aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio i Flash-Flash, són el teló de fons en el qual es va forjant la trama de la narració. La gran amistat entre dues noies, una catalana, i l’altra filla d’exiliats a Mèxic, l’assetjament que una d’elles pateix de la seva parella, les angoixes degudes a traumes viscuts que condicionen la vida, la solidaritat de grup, l’idealisme, i, sobretot, la il·lusió i la força de la joventut per superar i remuntar els contratemps i els esculls personals i socials, donen fondària a la història. Maria Àngels Viladot ens mostra actituds, emocions, sentiments, situacions, i ho fa amb un calat i una solidesa que, sens dubte, són fruit de la seva formació, amb una llarga trajectòria com a psicòleg social.
Crítica
L’escriptora Olga Xirinacs n’ha fet una crítica aquí :
“Maria Àngels Viladot ens ofereix Dibuixos amagats, un llibre de narrativa lluminosa, perspicaç, profunda, ben construïda i empàtica. Utilitzo aquest adjectiu, «empàtica», en últim lloc, però és potser el més importat, perquè en l’obra la qualitat es fa present des del principi ja aplicada a la persona, costums i situació de l’àvia Rosa. I, en el transcurs de la novel·la, aquesta expressió comunicativa fa que el sentit dels personatges diversos arribi plenament als lectors”. Vegeu la crítica completa aquí
Carles Duarte i Montserrat: “Dibuixos amagats” Diari de Girona 14 d’abril de 2024
S’ha parlat sovint de la funció guaridora que tenen les arts. I és cert que la música, la literatura o la pintura ens poden acompanyar -escoltant-la, llegint-la o contemplant-la- quan ens sentim trasbalsats o ens domina un impuls d’aturar el ritme amb què la vida s’esdevé, al nostre entorn i alhora dins nostre. Però també tenen aquesta naturalesa per a qui s’expressa a través de les notes musicals, les paraules o les formes, els colors i les textures. Les arts projecten enfora el que ens inquieta i ens commou per dintre. Uns dibuixos poden explicar com ens sentim. Això és el que succeeix a la Lupe, una de les protagonistes de Dibuixos amagats, la darrera novel·la de l’escriptora i psicòloga Maria Àngels Viladot, autora d’una obra acadèmica i de ficció molt notable. A la seva literatura hi ha un acurat treball del llenguatge i de la descripció, però possiblement on les seves obres de ficció resulten més excepcionals és en la construcció dels personatges, que hi adquireixen uns perfils d’un gruix ben poc freqüent. En aquesta ocasió la Lupe, la Carol, l’Isidre i l’Oriol hi són retratats amb precisió i densitat humana, sense caricatures ni edulcoracions. En una acció situada entre Barcelona i Mèxic, coincident amb l’atemptat que va acabar amb la vida de Luis Carrero Blanco, l’execució de Salvador Puig i Antich, la fi del franquisme, el progressisme benestant de l’anomenada gauche divine, els moviments universitaris de contestació,…, Maria Àngels Viladot ens confronta amb la fragilitat i la crueltat. Les ferides del passat s’arrosseguen latents, es disfressen per mantenir la normalitat aparent fins que, mal cicatritzades, acaben enverinant el present. En un moment històric en què una bona part de la joventut, com un ressò del Maig del 68 francès, planta cara als valors tradicionals i unes elits culturals agafen un protagonisme creixent, Maria Àngels Viladot fuig dels tòpics i penetra en les llums i les ombres d’uns personatges que participen de la tensió i l’efervescència d’aquella etapa on el franquisme trontolla i agonitza sense abandonar el seu rostre violent. L’autora, a més, ens capbussa en l’univers dels descendents de l’exili català a Mèxic, amb notòries desigualtats socials i una societat vulnerable als segrestos i assassinats amb motivacions lucratives. L’autora aconsegueix que en els fragments més dramàtics de la narració la prosa assoleixi la necessària intensitat expressiva perquè ressoni amb força en la nostra mirada, atrapats pel fil precís que hi teixeix. Lluny de la temptació de l’esquematisme simplificador, a Dibuixos amagats Viladot posa en relleu i denuncia l’ambició sense escrúpols i el masclisme opressiu que de vegades batega sota discursos i lideratges brillants: «El que ningú no sap és que utilitza tothom per a la seva pròpia i exclusiva singularitat, xapoteja en la mateixa ombra, en un buit existencial, amb l’ànima infartada. Anhela el poder per damunt del bé comú».
Dilluns, 4 de marc, 17 h a la sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia Amics de la Història Les cares de Marianne: història i actualitat de França. Hi assistiren 31 persones.
Tertuliana convidada: Montserrat Besses, periodista i autora de: Totes les cares de França“, Ed. Pòrtic, 2023.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.
Les cares de Marianne: història i actualitat de França
La figura de Marianne simbolitza la República Francesa. Nascuda amb la Revolució, la seva imatge ens porta per les lluites, patiments i repressions que han patit i pateixen els valors republicans. No hi ha una Marianne més oficial que una altra. Versions infinites, des de monuments a caricatures, d’escultures a art urbà, fan que Marianne sigui un personatge estimat, popular i actual. Malgrat estar present a totes les institucions, el seu lligam -únic i privilegiat- continua sent, al segle XXI, amb el poble.
La Tertúlia abordà tant aspectes històrics com problemes actuals que tenen a veure amb els valors republicans, és a dir, amb Marianne.
La periodista Montserrat Besses, tertuliana convidada per Amics de la Història, amb una llarga experiència com a corresponsal de TV3 a París i una vinculació de més de quaranta anys amb França, ofereix un retrat actual i incisiu d’aquest país a través del símbol de Marianne, l’encarnació —la cara— de la República Francesa, en el seu darrer llibre Totes les cares de França, ed. Pòrtic.
Montserrat Besses amb el riu Sena darrere. Foto: Xristoph Geriment
La vitalitat dels patiments de Marianne
“D’encà de la Revolució, en què el poder del sobirà va ser substituït per la sobirania nacional, França s’ha representat a ella mateixa com una dona lluitadora, mare del francesos i símbols dels valors republicans. La seva història de dos segles, com la de França és agitada”.
La nova cara dels segells “Marianne” creats per l’artista Yseult “YZ” Digan
[Marianne] “pot mostrar-se entremaliada sota el traç d’un caricaturista, simbolitzar la mare que alleta el seu país, la combatent exaltada que guia el poble en la lluita per la llibertat…Els partidaris d’una república reivindicativa representen Marianne amb gorra frígia. Els més conservadors la representen sense la gorra, amb diadema o llorers. Hi ha moltes Mariannes amb cares d’actrius famoses, però de qui es continuen demanant més reproduccions avui dia és de la Marianne-Brigitte Bardot. A Tolosa sobreviu una Marianne negra encarregada pels francmaçons el 1848 any de l’evolució de l’Esclavitud”.
Montserrat Besses: “La vitalitat dels patiments de Marianne” El Món d’ahir. Hivern 2024, núm. 29.
Paul LECREUX alias Jacques FRANCE (1826-1894) “Marianne Maçonnique” c.1881Marianne – Brigitte Bardot d’Alain Aslan
Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Verdaguer, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.
Les tertulianes convidades foren: Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats;Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 44 persones inscrites prèviament amicsdelahistoria2015@gmail.com
Disset Esclats
Text de Maria Àngels Viladot
Em fa molt feliç que Disset esclats sigui motiu d’una tertúlia d’història. Com ja s’ha dit, es tracta d’un conjunt de relats basats en fets reals de quan les dones inspiradores eren joves; val a dir que aquests fets han passat pel sedàs de la meva imaginació.
Són píndoles de la vida quotidiana. És de consens que la Història amb majúscules no es pot entendre sense tenir en compte la vida de cada dia. És gràcies a la historiografia de la quotidianitat que sabem com vivien i pensaven les generacions anteriors a la nostra. Les formes de vida i les mentalitats evolucionen cada dia que passa i aquesta evolució està directament relacionada amb descobriments de tota mena –tecnològics, mèdics, biològics—amb corrents de pensament i filosòfics…– i hi ha períodes de la història humana on la transformació gradual és visiblement pronunciada. Per exemple, la transformació que s’esdevingué des del descobriment de l’electricitat és brutal; ho va canviar tot, va fer possible la mobilitat a grans distàncies amb els cotxes i els avions, la comunicació verbal parlada des de la llunyania amb el telèfon… Hem de tenir present que, per exemple, la majoria de les dones de Disset esclats no van fruir de la invenció de la televisió fins a l’adolescència. No pararia d’explicar situacions que ens mostren que les dones de la nostra generació partim d’un bagatge d’experiències viscudes molt i molt diferent del de les nostres filles i netes. Ens separa un abisme. I, tot i així, ens hem adaptat a la normalitat d’una manera sorprenent.
Venim del franquisme tardà, quan hi havia la Pilar Primo de Rivera, amb un ideari femení nacional-católico que feia feredat. Quan no ens podíem casar abans de complir els 21 anys d’edat sense autorització paterna. Quan ETA fa fer volar pels aires a Carrero Blanco, quan Franco va empresonar els líders de Comissions Obreres (que aleshores eren il·legals), quan Salvador Puig Antich va ser assassinat amb garrot vil (es diu aviat), quan hi va haver la «Caputxinada» i les manis al carrer estaven a l’ordre del dia. Som dones que estàvem amatents als esdeveniments del Maig del 68 a França, veiem cinema prohibit al sud de França, seguíem els passos de la primera onada de feminisme que ens arribava d’EEUU, llegíem La mística de la feminitat de la Betty Friedan, El Segon Sexe de Simone de Beauvoir, L’Amant de Lady Chatterly de D.H. Laurance o Sexus, Plexus i Nexus de Henry Miller, per posar uns poquíssims exemples. Jo diria que érem una barreja de revolucionàries, contraculturals, hippies, polítiques, feministes, unes joves conscienciades socialment… Érem enormement felices i teníem una gran, grandíssima il·lusió per viure i poder canviar les coses. El que és evident és que estem a una distància sideral d’aquells anys grisos, de l’Espanya mojigata i hipòcrita. La majoria recordareu el NO-DO obligatori en totes les sales de cinema mitjançant el qual Franco tatxonava la seva ideologia. No hi havia contrapoder, no hi havia competència.
De manera que tenim ja dues explicacions dels motius pels quals se’m va acudir la idea d’escriure aquests Disset esclats:
— d’una banda, els relats podien ser testimoni d’un temps passat que ja no existeix (la dictadura de Franco versus la democràcia actual)
— d’altra banda, el fet que les inspiradores dels relats i jo som dones grans, em permetia fer comparacions «significatives» de les formes de vida d’ahir i d’avui. L’educació, la permisivitat social, les millores quant a la igualtat de gènere, la tecnologia (Internet, Intel·ligència Artificial…) són aspectes que situen les joves d’avui a les nostres antípodes.
I per què la idea d’escriure relats inspirats per altres dones? La història ve de molt lluny. Arrenca del meu interès per la historiografia de la vida quotidiana. Sabeu que soc psicòleg social i, en psicologia social, per analitzar i entendre els comportaments grupals i col·lectius, les relacions intergrupals, és molt important situar-los en els contextos en els quals es desenvolupen. La història personal és fonamental per copsar un temps, una cultura, unes formes de vida. Anys enrere vaig escriure un llibre que palesa que el meu interès per la vida quotidiana ve de lluny. És un estudi teòric sobre l’aparició del concepte d’infantesa. Em vaig basar, fonamentalment, en les importants aportacions de l’historiador Phillipe Àries a La historia de la vida privada; aportacions que donen llum a com va anar sorgint el concepte d’infantesa i els infants deixaven de ser considerats adults en miniatura.
Fa uns anys vaig anar a un congrés de literatura autobiogràfica a la Fundació Caballero-Bornal, a Jerez de la Frontera; jo tenia uns relats autobiogràfics desats convenientment en un calaix i, en tornar a Barcelona, vaig decidir acabar-los de polir i publicar-los. No m’interessava gens la vanitat que es pot pensar d’una persona que s’escriu a sí mateixa. O que es pensa que ho fa (em refereixo a això de relatar-se a una mateixa) perquè, a més, els records llunyans es desdibuixen tot sovint; si bé tenen un pou de veritat, també hi ha molta invenció involuntària afegida. La línia entre la realitat del que recordem i el que inventem (afegim al record) és molt fina, sobretot, esclar, quan els records són llunyans. Amb aquest llibre de relats autobiogràfics m’interessava aportar anècdotes, vivències, emocions, sentiments, unes maneres de viure d’un passat que no existeix. Quan el vaig publicar, vaig pensar que, de fet, tothom té records, anècdotes, històries per contar. Que tothom pot contribuir a fer història de la vida quotidiana. Com deia l’enyorada Montserrat Roig «si hi ha un acte d’amor és la memòria», volent significar que l’escriptura que recupera la memòria és també un acte d’amor.
Va arribar la pandèmia, tots estavem sumits en un sentiment d’incertesa, d’horror, de vulnerabilitat, el confinament era espantós, volia connectar-me, comunicar-me amb l’exterior i va ser llavors quan va sorgir la idea del projecte Disset esclats. Val a dir que sense la llosa de la pandèmia igualment l’hauria ideat. La qüestió és que vaig posar-me en contacte amb les dones inspiradores d’aquests disset esclats. M’oferia a escriure un relat d’un record que em contessin: Aquest quedaria intacte en el nucli fonamental, si bé jo donaria curs a la meva imaginació. Per tant, en faria literatura (art de l’expressió verbal). La vivència que elles m’expliquessin havia de ser llunyana en el temps per, com dic, poder deixar un rastre escrit de com es vivia, de com es pensava, de com es sentia en una època passada que ja forma part de la història.
Els relats es poden agrupar en tres grans blocs: a) uns són més aviat cròniques del passat, b) altres reflecteixen experiències viscudes a l’època franquista i, c) finalment, hi ha relats de vivències molt personals relacionades amb els fills i fins i tot amb els germans.
Molta informació que podia formar part del gruix de la història de la vida quotidiana ha desaparegut. No es coneix degut als «pactes de silenci» de les famílies. Fins i tot molta informació ha deixat de passar d’una generació a l’altra a causa d’aquests pactes familiars. I, per tant, s’ha esfumat. Els motius són diversos, per vergonya o perquè els de fora de la família «no n’han de fer res», però també per oblidar la lletjor del passat, per deixar de mirar enrere i mirar només cap endavant. I també per por a represàlies. Posem un exemple de possible represàlia: després de la guerra (in)civil, els senyors de les cases burgeses no sabien si el servei que els atenia eren rojos anarquistes o de la falange i un comentari, una relliscada, un reny podia ser motiu de revenja. Com dic és només un exemple. Aquests pactes de silenci familiars i socials es troben en multiplicitat de situacions al llarg de la història de la humanitat.
Un dels relats-crònica de Disset esclats és un exemple d’allò més il·lustratiu d’aquests pactes de silenci familiars: si el silenci no s’hagués trencat hauria significat informació rellevant perduda. Abans de morir, el pare de la inspiradora li explica que havia vist com un escamot de les ordes franquistes afusellaven el seu pare (és a dir, a l’avi de la inspiradora) davant del mur del cementiri. L’horror és absolut. El relat se situa entre Barcelona i Badajoz i, com dic, és més una crònica que un relat de la cruent anomenada Matanza de Badajoz que van perpetrar els franquistes (a la II República la Reforma agrària estava en ple desenvolupament, sobretot a Extremadura, i els insurrectes van atacar brutalment Badajoz i tots els pobles de la província). Un altre relat se situa al Segrià: en els pobles d’Espanya manaven el cacics, els poders fàctics, l’alcalde, el capellà, la benemèrita, tots, esclar, devots falangistes. L’ombra de la por a les represàlies flotava en les famílies del poble, arriba un Ministre de Franco al poble i algú d’entre la multitud llença una pedra que fa diana al cap del senyor ministre, bé, no vull fer spoiler…
Un altre relat explica una anècdota divertida del mateix dia de la mort de Franco, altres conten experiències de viatges mítics a París (París, Londres, fins i tot Milà, eren ciutats meca de la nostra joventut, eren una mena de viatges iniciàtics). Un altre ens situa al Poblenou d’aquella època, ple de fàbriques i fum espès, un altre a Camprodon on queda palès l’opressió de l’Esglèsia, un dels poders més importants i rancis de l’Espanya d’aquells anys. Un altre ens parla de l’assassinat amb garrot vil de Puig Antich (com he comentat, es diu aviat). Encara un altre ens trasllada al Brasil on la inspiradora protagonitza una història d’amor i engany amb un hacker de coll blanc.
I, finalment, hi ha relats que expliquen vivències fortament emocionals relacionades amb els fills. Un dels relats té a veure amb una mare que es revel.la davant del comportament de gelosia del seu fill. Un altre ens transmet l’angoixa d’una mare que es pensa que els seus fills han estat en perill a l’alta muntanya. Hi ha un relat oníric que es basa en un accident de moto contat per la mateixa noia quan ja es morta (la germana de la inspiradora). Un altre té a veure amb una filla que neix amb la Síndrome de Down. I un altre encara amb el naixement d’un nen amb discapacitat intel·lectual. Abans a les criatures amb la síndrome de Down se’ls anomenava despectivament mongòlics i a les criatures amb deficiències cognitives se’l deia dements o imbècils: ressalto aquests reemplaçaments semàntics, aquests canvis de denominació, perquè ens denoten una evolució de la mentalitat social davant l’exclusió i el rebuig d’allò diferent. La societat ha anat canviant a poc a poc de rasant i s’ha tornat més inclusiva. Ja no és una vergonya que cal amagar sinó que ho accepta com una circumstància de la biologia i actua amb responsabilitat.
No vull allargar-me més. Ara farem un tast de cada relat. Llegirem un fragment molt curtet de cada un d’ells. En acabar, us cedirem la paraula: de ben segur teniu moltes coses a aportar i ens agradarà molt escoltar-vos i que ens pregunteu el que us vingui de gust.
Mercè Birba, Maria Àngels Viladot, i Carme Triadó, Ateneu Barcelonès 5-02-2024.
Maria Àngels Viladot
Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.
Maria Àngels Viladot
Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres. També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació» amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.
Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com
Carme Triadó Tur
Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)
Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona
A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.
Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.
Mercè Birba i Fonts.
Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.
L’any 2023 ha estat un any amb una extensa edició d’obres de temàtica històrica. La Secció d’Història ha seleccionat un total de 26 obres (25 editades el 2023 i una el 2022), disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu. S’ha fet una selecció de llibres inèdits editats aquest mateix any, de temàtica històrica, i també alguns que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès. No s’han inclòs els referenciats en un altre recull de llibres d’Amics de la Història com el cinquè recull (2022 2n semestre), el quart recull (2021-2022), el tercer recull (2021), el segon recull (2017-2021) o primer recull (2021) o aquest inicial de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.
Les temàtiques tractades són: Edat Moderna (2), Història contemporània de Catalunya i d’Espanya (8), Biografies republicanes i altres testimonis (8), Història i geografia de Barcelona (4) i Història del món (4).
Per al 2024 hem previst tractar algunes d’aquestes obres a la secció d’Història i també a la tertúlia d’Amics de la Història:
15 gener 2024 a les 17 h. Tertúlia: Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista veu femenina i catalana de “La Pirenaica”, sala Pompeu Fabra. Tertuliana convidada: Elvira Altès, autora de “Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat“. Presenta: Susanna Tavera.
17 gener 2024 a les 18:30 h. Taula rodona: El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme, Intervindran: Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors de “El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español”; i Gonzalo Pontón, editor de “Pasado y Presente”
29 febrer 2024 a les 18:30 h. Conferència: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Amb Oriol Riart, historiador i autor de: “Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil espanyola“
Edat Moderna
AGUSTÍ ALCOBERRO: Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682-Viena, 1757) : la memòria de la Guerra de Successió, Rafael Dalmau editor, març 2023, 278 pàg.
Sinopsi: Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682 ? Viena, 1757) va escriure, al llarg de la seva vida, la millor crònica de la Guerra de Successió. Les Narraciones históricas, però, han restat inèdites durant més de dos segles als arxius d’estat de Viena. La seva publicació recent ha contribuït a millorar el nostre coneixement sobre aquella contesa bèl·lica.
Però qui era Francesc de Castellví? Fill d’una família de la petita noblesa de Montblanc, vinculada a les institucions de govern local i al monestir de Santa Maria Vallbona, Castellví no va poder completar els estudis de Dret a Lleida a causa del tancament de la Universitat per l’ocupació borbònica. A partir de 1707 va comandar cossos de fusellers destinats a la defensa de fronteres. Va tenir un paper actiu en la Junta General de Braços de 1713, on va advocar per la defensa a ultrança de Catalunya i va ser capità de la Coronela, la milícia urbana de Barcelona, durant el setge. Retornat a la Conca de Barberà després de l’11 de setembre, va patir la repressió borbònica. El 1726 es va exiliar a Viena, amb l’objectiu de redactar la seva crònica. Allí va poder entrevistar-se o establir correspondència amb molts dels protagonistes de la contesa i va accedir a un gran nombre d’arxius que també havien estat estranyats. Francesc de Castellví va morir a Viena sense haver pogut publicar la seva voluminosa obra.
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: Vençuda però no submisa : la Catalunya del segle XVIII, Edicions 62, setembre de 2023, 455 pàg.
Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.
Història contemporània de Catalunya i del País Valencià
CASALS MESEGUER, XAVIER i UCELAY-DA CAL, ENRIC: El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo espanyol, Ed. Pasado y Presente, 2023, 568 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre vol plantejar tres qüestions importants que obvien les històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país n’ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes. La segona és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats. La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la “Capitania cubana” […] Finalment, els autors han volgut assenyalar també que el feixisme de “primera generació” va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà es van establir les seus dels grups i components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la “banda negra”, espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí ve l’expressió que dona títol a aquesta obra: El Fascio de la Rambla.
PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa; Col·lecció: Mar de Fons; 2023, 137 pàg.
Sinopsi(del pròleg de Xavier Domènech Sampere): A L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans quatre joves autors i investigadors ordeixen de nou els fils, massa voltes escapçats, que uneixen de forma indestriable la història del republicanisme, els moviments nacionals i les esquerres de les diverses configuracions històriques dels Països Catalans. En el viatge que ens proposen ens aboquen així a les matrius originàries d’un riu de foc comú sense el qual la història d’aquests països és incomprensible, com tampoc ho és cada un d’aquests moviments polítics i socials.
Aquest llibre és un viatge. Un viatge que ens porta, dansant per la línia temporal, des de les Germanies fins a aquest nou segle xxi. Això té lloc en un enclavament territorial concret, que no és altre que el de les terres germanes de parla catalana. Es fa amb una finesa que ens parla tant de les convergències com de les particularitats de cada una d’aquestes configuracions històriques —el republicanisme, la reivindicació nacional i les esquerres— per separat.
El fil republicà del qual es parteix en aquest treball és alhora un fil roig. Republicanisme, democràcia, sindicalisme i socialisme formaven un mateix espai del qual emergiren els primers intents contemporanis d’articulació sobirana i federalista o confederal, tant de Catalunya com del País Valencià i de Mallorca.
RIBERA, BORJA: Una historia de violencia. La transición valenciana (1975-1982), Ed. Tirant lo Blanch, 2023, 580 pàg.
Sinopsi: Al llarg de la transició, hi va haver al País Valencià centenars d’episodis violents políticament motivats, molts d’extraordinària gravetat. Hi va haver almenys 68 atemptats amb bomba. Figures polítiques i intel·lectuals van ser objecte de repetides agressions i atemptats. La majoria d’aquelles accions van anar a càrrec de grups d’extrema dreta i anticatalanistes, els quals sovint es mimetitzaven, i romanen impunes fins avui. La campanya terrorista i de desestabilització empresa per aquests grups va tenir un fort impacte polític, jugant un paper clau a la sortida del PSPV-PSOE del Consell preautonòmic a finals de 1979. També el contingut final de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià de 1982, molt alineat amb les demandes de la dreta, s’explica en part per aquella campanya.
Fruit de més de cinc anys de recerca, aquest llibre analitza el que va passar aquells anys prenent la violència política com a fil conductor, però sense perdre de vista la mobilització popular, ni, per descomptat, l’evolució política dels esdeveniments. També demostra que almenys una part d’aquella violència es va dur a terme amb el consentiment de les autoritats.
RIDAO, JOAN: Una història del català a l’escola : del Decret de Nova Planta al 25 % de castellà, Ed. Pòrtic, febrer de 2023, 234 pàg.
Sinopsi: El treball de Joan Ridao se centra en l’àmbit de l’ensenyament ―vist com un camp estratègic pel supremacisme castellà―, en què s’han manifestat amb més virulència els atacs contra la llengua catalana, des de la Nova Planta borbònica a principis del segle XVIII fins a la recent imposició del 25% de castellà, passant pels períodes liberals i absolutistes del XIX, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República o el franquisme. El repàs exhaustiu de les decisions polítiques i les lleis dels darrers tres segles a Espanya posen en relleu allò que el ministre Wert, com abans Primo de Rivera, havien dit: “Hay que españolizar a los niños catalanes”.
VALLVERDÚ, MARTA: Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60, Ed. L’Avenç, gener, 2023, 403 pàg.
Ressenya de Joan Solé Camardons: El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!
L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022. El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts! També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.
El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.” Vegeu la ressenya completa al Bloc Gaudir la cultura aquí
PISARELLO, GERARDO: La República inesperada: de la Gloriosa a la utopía democrática de 1873; [pròleg Ada Colau], Ed. Escritos Contextatarios, 2023, 186 pàg.
Extracte de l’autor: El repàs de les gestes del 1873 i dels seus antecedents demostra que la republicana és una cultura secular. Que no s’esgota en uns quants episodis aïllats, sinó que ha romàs en el temps, transformant-se, però amb una notable penetració espaial. Històricament, és possible registrar una geografia de republicanes i republicans, fins i tot en moments en què no hi ha República, que no es limita ni a Madrid ni a Barcelona. I que resulta clau, encara avui, per explicar la política popular a La Corunya o Cadis, a Màlaga o València, a Gijón o a Terol.
Des d’aquesta perspectiva, el republicanisme apareix com un fenomen amb projecció peninsular, que des dels seus inicis busca articular-se a través de fórmules federals i confederals, amb programes d’elevació de les classes populars i mesocràtiques, crítiques amb el centralisme oligàrquic i que la monarquia va servir d’adhesiu. Aquest republicanisme social, (con)federal, de lliure adhesió, continua sent una font viva de regeneració política, econòmica, territorial. De fet, si l’amnèsia democràtica no hagués calat tant, l’11 de febrer hauria de ser, a més a més d’una efemèride digna de celebració popular, un moment clau de reflexió sobre el nostre futur polític i social. Apel·lar a aquesta recuperació no pot ser un gest inert de nostàlgia.
XAVIER CARMANIU MAINADÉ Si el timbaler del Bruc : històries alternatives de Catalunya, [Dibuixos de CARLOS CUBEIRO], Pòrtic, 2023 229 pàg. i il·lustracions
Descripció de l’editorial: Què hauria passat si el timbaler del Bruc en comptes d’un timbal s’hagués tocat una altra cosa? I si Pere el Catòlic no s’hagués fet el valent a la batalla de Muret? Us imagineu què hauria passat si els carlins derroten els liberals, si Joan Prim hagués sobreviscut a l’atemptat del carrer del Turco … L’historiador i periodista Xavier Carmaniu s’enfronta als grans episodis de la història de Catalunya i es pregunta què hauria passat si… Des de Guifré el Pelós fins a l’octubre del 2017, són molts els episodis que conviden a preguntar-se si el nostre present seria diferent en el cas que una decisió, una batalla, un casament, un acord, una revolta o unes eleccions haguessin tingut un altre resultat. Com la pilota que balla sobre la xarxa a la pel·lícula Match Point.
Biografies republicanes i altres testimonis
ALTÉS, ELVIRA:Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg.
Sinopsi: Biografia de Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística. I, mentre vivia a Bucarest, encara va trobar el temps per estudiar la carrera de Belles Arts, aconseguint finalment el seu somni, poder pintar tot allò que vivia.
RIART ARNALOT, ORIOL: Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil. Pagès editors, 2023, 396 pàg.
Sinopsi: Érem feres mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la Guerra civil. L’autor ho fa a través dels seus diaris personals i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que els combatents van deixar per escrit en el mateix moment dels fets. A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? En definitiva, un testimoni imprescindible per sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la Guerra Civil de 1936-1939.
Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos destaquen més en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres. Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquest llibre s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre.
ESCULIES, JOAN: Joan Selves, de l’alcaldia republicana de Manresa a governar l’ordre públic de Catalunya, Ed. Fundació Irla, març de 2023, 216 pàg.
Sinopsi: Joan Selves i Carner (Castelltallat, 1898 – Barcelona, 1934) inicia de ben jove, el 1921, la seva trajectòria pública com a periodista vocacional a El Pla de Bages. Ja advocat, impulsa amb la nova generació de catalanistes republicans de Manresa la creació, el 1929, del diari El Dia des del qual articulen la candidatura guanyadora de les eleccions municipals d’abril del 1931 que porten l’adveniment de la República.
Esdevé el primer alcalde republicà de la ciutat i posteriorment, en una carrera política meteòrica a les files d’Esquerra Republicana de Catalunya: diputat a les Corts Constituents, diputat al Parlament de Catalunya, conseller d’Agricultura i Economia, conseller de Governació, comissari general d’Ordre Públic, governador general de Catalunya i de nou conseller de Governació. Home de la màxima confiança del president Lluís Companys i figura preeminent d’ERC, pilota el traspàs de l’ordre públic de la Catalunya autònoma fins que mor sobtadament en plena joventut a les portes dels Fets d’Octubre de 1934.
FERRER GONZÁLEZ, CRISTIAN i PUIG VALLVERDÚ, GUILLEM: Joaquim Fort : alcalde republicà de Tarragona, Ed. Fundació Irla, abril de 2023, 167 pàg.
Sinopsi: Joaquim Fort i Gibert (Tarragona, 1906 – Santiago de Xile, 1987) destaca en la seva joventut com a esportista d’elit, esdevenint en diverses ocasions —amb el Club Nàutic de Tarragona— campió de Catalunya i d’Espanya de rem. Periodista vocacional, treballa en la premsa tarragonina i com a corresponsal de El Diluvio de Barcelona. Des del 1932 milita a Esquerra Republicana i el 1934 és elegit primer tinent d’alcalde de la ciutat de Tarragona.
Els Fets d’Octubre d’aquell any el porten a patir un breu captiveri al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port. El febrer de 1936, la victòria del Front d’Esquerres el retorna a l’Ajuntament, i quatre mesos després és elegit nou alcalde de la ciutat. Amb l’esclat de la Guerra Civil lidera la resposta política al cop d’estat a la ciutat de Tarragona i, a partir del gener de 1937, com a comissari delegat de la Generalitat a Tarragona, fa front a les dificultats materials de la rereguarda, abans d’incorporar-se a l’Exèrcit Popular de la República i ser ferit en combat.
La derrota el porta a l’exili, primer a França i posteriorment a Panamà, Argentina, Perú i Xile, on finalment s’estableix, formant una família i sense oblidar mai el compromís amb el catalanisme republicà̀.
VINYES I ROIG, PAU:Celestí Boada, alcalde republicà de Gramenet de Besòs afusellat pel franquisme, Fundació Irla, 2023, 192 pàg.
Sinopsi: Celestí Boada i Salvador (Barcelona, 1902-1939), gramenetenc des de la joventut, treballa de jornaler alhora que esdevé líder rabassaire local. El compromís sindical camperol l’amplia també́ al camp polític quan, amb l’adveniment de la República, comença a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Esdevé́ president del Centre Republicà̀ Català̀ «Les Carolines» i, a partir de 1934, regidor a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, i pateix, com milers de catalanistes republicans, presó́ pels Fets d’Octubre de 1934. Arran de l’esclat de la Guerra Civil és elegit alcalde de Gramenet de Besòs, maldant per evitar les morts a la rereguarda i per governar en temps de conflicte armat. Esdevingut un dels líders de la Unió́ de Rabassaires abandona l’alcaldia en incorporar-se la seva lleva a l’Exèrcit Popular de la República.
Amb la derrota republicana, no marxa a l’exili, amb la consciència tranquil·la de qui no ha fet cap malvestat. Però la lògica dels colpistes franquistes acusa de «rebel·lió́ militar» als qui s’han mantingut lleials a la democràcia republicana i, jutjat en un irrisori Consell de guerra sumaríssim, és condemnat a mort i executat.
ROCA RICART, RAFAEL (ed.): Ser invisible : testimonis literaris i documentals femenins, Editorial Afers, febrer 2023, 340 pàg.
Sinopsi: En molt poc de temps, s’ha manifestat com a ben fecunda una línia d’investigació que té com a finalitat exhumar i estudiar informació textual referent a testimonis vitals de persones que, pels més diversos motius —de gènere, religió, ètnia, identitat, orientació sexual…—, en el passat varen ser marginades i/o invisibilitzades pels àmbits de poder. Ha sigut així com, en els darrers anys, diversos estudiosos valencians han buscat i analitzat obres literàries, historiogràfiques i documents que permeteren reconstruir fragments biogràfics de nombroses dones, hòmens i xiquets que els relats oficials relegaren a una posició social subalterna. I, en aquest procés de recuperació, han considerat que calia dedicar un llibre en exclusiva a un dels grups socials que, malgrat ser tan copiós —o precisament per això—, més discriminat s’ha vist al llarg de la història: el de les dones. Aquest és, doncs, l’estímul que ha guiat el volum Ser invisible. Testimonis literaris i documentals femenins, integrat per catorze estudis que conviden a fer un recorregut de huit segles —des del XIV fins al XXI— per tal d’examinar de quina manera dones i xiquets han patit i continuen patint el silenci i la marginació que imposen els grups de poder, sempre integrats per hòmens d’edat adulta.
FUENTES RUIZ, ANTONIO : La Huella borrada, Plaza Janés, març de 2023, 395 pàg.
Ressenya de Miquel Nistal: L’apassionant vida novel·lada de l’últim alcalde republicà de Sevilla. Una ficció basada en fets reals, rescatada de l’oblit a partir dels records d’un dels supervivents de la història. “Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves…” Vegeu la ressenya completa aquí
PASQUAL I ESCRIVÀ, GEMMA:Torturades: Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019), Pròleg Carla Vidal, Ed. Comanegra, 2023, 318 pàg.
Sinopsi: La història de la comissaria de Via Laietana es fosca i opaca. Una història marcada per la por, el silenci i la impunitat. Però avui la por queda enrere, el silenci comença a trencar-se i la impunitat es combat. Perquè es ara o mai: ni por, ni silenci ni impunitat. Al llarg dels anys i fins a dia d’avui, una gran quantitat d’acusacions de tortura i violència policial planen sobre l’edifici deixant-hi una ombra espessa, i aquest llibre mira d’aclarir-la gràcies a la veu de les dones. Elles ens expliquen el que hi van viure; les seqüeles físiques i emocionals d’aquell tràngol i quina relació tenen amb el record. Són relats de dignitat i justícia. Testimonis contra l’oblit que trenen una crònica corprenedora del que no hauria d’haver passat mai. Del pròleg de Carla Vall i Duran: «Quan el poder se situa més enllà dels marges de la llei, els cossos de les dones es converteixen en la diana perfecta per a la demostració de la força, la violència i la crueltat de l’estat».
Història i geografia de Barcelona
FARRÀS, ANDREU:Roses de Foc de Barcelona. Les grans explosions d’ira social a la capital catalana durant més de cent anys,Edicions 62, 2023, 272 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre posa el focus en una qüestió tant popular com mancada d’un volum divulgatiu: les grans explosions d’ira social a la capital catalana durant més de cent anys.
Una història d’acció i reacció, de revolta i repressió, d’exilis i de presó que recull uns episodis fonamentals del nostre passat recent plens de violència política i que mostren una desgraciada constant històrica: des de les primeres bullangues del 1835, als bombardejos del general Espartero, la Setmana Tràgica o la Vaga de la Canadenca fins a les manifestacions contra la sentència de l’1 d’Octubre. Una crònica de la violència sociopolítica al nostre país que permet seguir les petges de les tragèdies personals que van originar les grans revoltes contemporànies.
GRAU I FERNÁNDEZ, RAMON: Les opcions de Barcelona. Vol. 1 Els historiadors i els mites de la ciutat i Vol. 2 El segle de CapmanyEd. Ajuntament de Barcelona, MUHBA juny 2023, V1 (296 p.) V2 (366 p.)
Sinopsi: La recopilació d’escrits de Ramon Grau i Fernández s’inspira explícitament en la tradició historiogràfica de Barcelona. S’hi remarca la successió d’oportunitats percebudes per la societat urbana al llarg del temps, centra l’atenció en els efectes de les opcions preses sobre la trajectòria de la ciutat i aporta perspectiva històrica a les reflexions que exigeixen els reptes del temps present.
Extret de la ressenya de Josep M. Fradera: L’atenció de Ramon Grau als qui van contribuir a la història de la ciutat no ens ha sorprès. Ell ha estat sempre interessat tant en els relats sobre Barcelona com en la història de la ciutat en sí mateixa, fins al punt que molts dels estudis d’historiografia sobre la ciutat —matèria negligida per tants historiadors— n’és l’objecte principal.
En la seva obra Barcelona esdevé un gran laboratori historiogràfic en què s’analitzen les narratives il·lustrades, positivistes i modernes en relació amb els moviments intel·lectuals europeus. És significatiu que, entre les moltes imatges que contenen els dos primers volums, hi trobem fotografies d’Henri Berr, Lucien Febvre i Fernand Braudel. La ciutat i la seva història es converteixen en un cas pràctic des d’on Grau imparteix lliçons amb una perspectiva extraordinàriament original. El seu enfocament es podria qualificar de calidoscòpic: des de múltiples perspectives però a partir d’uns elements nuclears clarament establerts —com ara la noció de positivisme o la idea de progrés—, ens ofereix interpretacions dels discursos historiogràfics complexes, plurals i fluides, molt ben estructurades.
Cap dels treballs aplegats en aquests primers dos volums, com tampoc les introduccions que els precedeixen, són d’erudició. Són erudits, sí, però no escauria definir-los com a treballs de la mena d’erudició que el marc local de vegades imposa. Ben al contrari, apunten vers una visió de la transformació de la ciutat en els contextos més amplis on aquesta es va produir, des del món medieval i la suposada decadència posterior en les crisis medievals tardanes, fins al desplaçament de la iniciativa comtal vers els horitzons hispànics (mediterranis i atlàntics) fruit dels canvis de l’època moderna. La tradició artesana i industrial urbana hi és discutida a fons; com ho és Antoni de Capmany meditant sobre el “comercio y las artes de Barcelona” i participant decisivament en les Corts de Cadis, aplanant el camí de la transformació de la ciutat en la capital marítima i industrial de Catalunya; l’urbs que Cerdà haurà d’ordenar. Aquesta és la clau: interrogar els testimonis rellevants del passat per refer el fil de la transformació de la ciutat, els èxits i les insuficiències de “les opcions de Barcelona”.
ROCA ALBERT, JOAN (dir): Atles MUHBA d’història de Barcelona, Editor: Ajuntament de Barcelona, 2023, 503 pàg. Conté il·lustracions i fotografies
Sinopsi:L’Atles MUHBA d’història de Barcelona, coordinat pel Museu d’Història de Barcelona és una obra original, innovadora i de referència per a especialistes i també per a la ciutadania. Una publicació amena pel contingut visual, amb cartografies, mapes i fotografies de gran qualitat, i rigorosa pels continguts textuals, fets per especialistes de la història de Barcelona.
L’Atles MUHBA d’Història de Barcelona posa la ciutat davant del mirall per interrogar-ne els temps i els espais. La primera part ressegueix la trajectòria històrica de Barcelona, abordant les opcions —i les contradiccions— de les seves elits i majories. Cada capítol té un text general que permet interrogar les peces de les col·leccions del museu, traçar una aproximació cartogràfica a l’estructura urbana, descriure la visió geopolítica del moment i oferir una mirada sobre el paisatges contemporanis.
La segona part aborda temes estratègics de la Barcelona del segle xx, i la tercera mostra la nova organització en xarxa del MUHBA, nou museu de la ciutadania, amb 55 sales ubicades en espais patrimonials per tota la ciutat. Els textos són d’especialistes en la història de la ciutat com Borja de Riquer, Oriol Nel·lo, Francesc Vilanova o Mercè Tatjer, entre d’altres.
VILANOVA VILA-ABADAL, FRANCESC: Barcelona, gener de 1939. La caiguda, Ajuntament de Barcelona, Col·lecció Barcelona, Ciutat i Barris, 2023, 250 pàg.
Sinopsi: Després de Viena (març del 1938) i abans de Praga (març del 1939), Barcelona va ser la segona gran ciutat europea que va caure —va ser liberada, en el llenguatge del feixisme espanyol— en mans d’un règim feixista, com era el dels revoltats contra la Segona República Espanyola, encapçalats pel general Francisco Franco, en el marc de l’anomenada «guerra civil europea» del segle XX (1914-1945).
Aquesta és la crònica de la caiguda i l’ocupació de Barcelona, a partir de testimonis escrits, documentals i gràfics, i de com, una vegada sotmesa, es va convertir en l’escenari de la celebració d’altres victòries franquistes: la caiguda de Girona, la de Madrid, la fi de la guerra. Però és, en molt bona part, la crònica documental i gràfica dels vencedors i dels ciutadans que van sortir a rebre’ls als carrers i les places principals de la ciutat. La ciutat vençuda —la de les tropes republicanes i civils en retirada, la dels ciutadans que es van tancar a casa i no van baixar als carrers o sortir als balcons— va desaparèixer de l’escenari.
El silenci es va estendre sobre els barris, els carrers i homes, dones i infants que en van sortir derrotats. A la fi, aquell hivern del 1939, només els vencedors civils i militars van deixar testimoni gràfic del seu triomf, del seu retorn al poder municipal i de l’aclaparadora venjança que van desplegar.
GONZÁLEZ I SUGRANYES, MIQUEL: La República a Barcelona : 1873-1874,[Edició i estudi introductori de JORDI ROCA VERNET; presentació dels documents i biografies de GINÉS PUENTE], Editor : Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàg.
Ressenya de Joan Solé Camardons: El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente. La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.
La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente… Vegeu la ressenya completa aquí (Blog Gaudir la Cultura)
Història del món
BLOM, PHILIPP: El gran teatro del mundo, traducció de Daniel Najmías, Ed. Anagrama, 2023, 144 pàg.
Sinopsi: Un perspicaç assaig sobre la crisi del present i la necessitat de buscar nous paradigmes com a societat. Cap on es dirigeix el gran teatre del món? Podem tenir la sensació que molts avenços de la humanitat –tecnològics, polítics, socials, sanitaris…– ens han conduït a una època en què les condicions de vida són millors que en qualsevol període històric anterior. Però és realment així? O el transatlàntic del món porta rumb fix cap al col·lapse? S’han esgotat els ideals de la Il·lustració? El creixement sostingut ens ha portat a un punt de no tornada? Fosques nuvolades ens llancen senyals d’alerta que no anem per bon camí: crisi climàtica, crisi econòmica, auge dels populismes, pandèmies, guerres…
A principis del tercer mil·lenni, potser ens ho hem de replantejar tot. És el que fa Philipp Blom en aquest àgil, erudit i sagaç recorregut pel passat i el present d’Europa per intentar entendre com hem arribat a la situació actual i què hem de fer per corregir un sistema de valors que ens acabarà portant al desastre si no actuem ja. L’autor recorre a Calderón i a Astèrix, evoca la Petita Edat de Gel i les seves conseqüències, la persecució de les bruixes, l’emergència de la Il·lustració… Ressons del passat per entendre el present. Perquè ha arribat el moment de cercar nous paradigmes, nous relats, nous mites, noves estructures mentals, noves identitats culturals. Ha arribat el moment de reinventar-nos com a éssers humans i com a societat.
VUILLLARD, ÉRIC: Una Sortida honorable, traducció de Jordi Martín Lloret, Edicions 62, 2023, 173 pàg.
Sinopsi: Si la literatura té una vocació universal, calia explicar com, en un tomb prodigiós de la història, un país tan petit com el Vietnam va poder vèncer dues de les primeres potències mundials. La guerra d’Indoxina (1946-1954) és una de les guerres modernes més llargues i terribles, amb tres milions de morts. I gairebé no se’n parla. Una sortida honorable ens submergeix de ple en l’envitricoll d’interessos que va conduir a la desfeta i ens descriu una inquietant comèdia humana. De què discutien els polítics durant la guerra? Voleu saber com un secretari d’Estat nord-americà va proposar seriosament al ministre d’afers estrangers francès donar-li dues bombes atòmiques per resoldre el conflicte, o com el Banc d’Indoxina va determinar en secret el curs de la guerra? Vegeu la ressenya de Josep Sauret al blog Gaudir la Culturaaquí:
LOZANO, VICENÇ: Vaticangate: el complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave, Raval Edicions SLU, Pòrtic, març del 2023, 364 pàg.
Ressenya de Joan Alcaraz: Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà-vegeu la ressenya Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu , – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.
Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria… Vegeu la ressenya completa aquí (Blog Gaudir la cultura)
Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic
Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020 i 2024), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.
Desena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món” dirigit per Joaquim Albareda (UPF). Dimecres 13 desembre 2023 sala Oriol Bohigas
Ponència de Joaquim Nadal (Universitat de Girona).
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Coordinació del Curs: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
LES FONTS I LA DIFICULTAT METODOLÒGICA
Per començar cal dir que no és fàcil atansar-se als temps actuals per tal de fer una revisió de la mirada externa. El període que tractem avui, va des del 1975, amb la mort del Dictador, fins el 2020, any marcat per l’inici de la pandèmia de la COVID-19. Segons com es miri és més difícil la mirada dels temps actuals ja que tot està o molt esbiaixat o molt condicionat pel desenvolupament de les noves tecnologies. En aquest sentit, el canvi experimentat en els darrers cinquanta anys ens han portat a un món molt diferent, en el qual la globalització per nosaltres ara mateix forma part de la quotidianitat: els desplaçaments es fan en una fracció de temps molt petita comparat amb cinquanta anys enrere. En el cas de la comunicació humana, el procés és similar o més intens si cap. A dia d’avui, les noves tecnologies de la informació, han abolit la correspondència que era una font escrita bàsica fa vint anys. Ara la gent ja no escriu cartes de cap mena; això és un fet transcendent. La comunicació telefònica entre ciutats fa cinquanta anys era un procés lent i ple de demores i dificultats
Quan el ponent inicia el treball encarregat fa uns anys d’escriure aquesta part corresponent del llibre “Una història de Catalunya als ulls del món”, pensa, tenint en compte la modernitat en què ens vivim que serà fàcil trobar en algun lloc alguna base de dades que reculli el què s’ha dit a la premsa internacional sobre Catalunya els últims cinquanta o cent anys: ni a la Conselleria d’Acció exterior, ni a l’IBEI (Institut Barcelona d’Estudis Internacionals), ni al CIDOB Centre d’Informació i Documentació Internacionals de Barcelona) tenen res que pugui pensar en quelcom sistematitzat. Per abordar la tasca hi havia moltes mancances.
Un fet lligat a tot això, és que sovint quan es parla de Catalunya fora d’aquí, el missatge que s’emet del que nosaltres emetem cap allà o del que la gent ha volgut enviar de fora estant cap a Catalunya. Un exemple d’això serien molts viatges internacionals del president Jordi Pujol que eren clarament de consum intern; el doctor Nadal explica el cas (ell hi era en el viatge) de les commemoracions del mil·lenni carolingi a Europa. El president Pujol construïa l’opinió externa buscant el que es deia allà (llegia habitualment diaris de la premsa europea) i s’acompanyava de periodistes i corresponsals catalans. El missatge que tornava cap a Catalunya era bàsicament per consum intern, però el president li donava el valor afegit que tot allò venia de fora.
Molt sovint, el tractament de la realitat catalana que es fa a la premsa internacional és subsidiari i lligat a la realitat espanyola, encara que això no ens pugui agradar. Això fa que la premsa internacional parli del conflicte català des de 2010 sempre des del prisma final del què passa amb la relació amb Espanya. Per tant, de cara al món, el plet català serà vist en funció de la forma que vagi prenent quan a la relació amb Espanya. En cada moment de la història dels darrers cinquanta anys, quan hi ha hagut un fet de certa transcendència, la visió dels corresponsals, sempre és sobre què passa amb Espanya, sigui el 1975 amb la mort de Franco o el 1977, amb les eleccions generals o demandes d’autonomia, o el 1982, o 1986 amb l’entrada d’Espanya a la CEE, o amb els fenòmens de terrorisme i corrupció al llarg dels anys o amb l’evolució política i l’alternança dels partits al poder. Per tant, a l’estranger, de Catalunya se’n parla, però menys del que ens pensem.
PERQUÈ SOM RELLEVANTS? PERQUÈ SE’N PARLA, O SE N’HAURIA DE PARLAR?
Sovint Catalunya apareix a la premsa internacional en funció dels seus atractius turístics (territorials o paisatgístics) que estan associats a tot el litoral espanyol. En aquest sentit, els principals ambaixadors nostres, seran els milions de turistes que hi venen cada any; aquests són els que projecten internacionalment el nostre país. Però ara, ja situats en el primer terç del segle XXI ens hem de preguntar, apart d’això, com volem que la gent ens miri? Aquesta mirada cal que sigui diferent a la que focalitza el turisme de sol i platja.
El president Pere Aragonès li planteja al conseller Nadal, amb motiu del seu darrer viatge a Corea que ell vol viatjar pel món fent de referent de Catalunya i que ha d’explicar que Catalunya ha tingut una industrialització molt potent, però que en aquests moments, aquestes imatges, la del turisme i la industrialització ni són suficients ni tenen prou força de futur. Calen deu projectes dominants i emblemàtics en el camp de la recerca (biomèdica, física, química, quàntica, humanística,…) per explicar al món i “desplegar la maleta” quan viatgi pel món com ara el sincrotró, l’anella hospitalària de Barcelona i els centre de recerca associats directa o indirectament i alguns projectes en construcció ara mateix com el pol del Coneixement de la Ciutadella amb quantitat de figures humanes que excel·leixin en la recerca científica. Caldria doncs un mapa interactiu amb aquestes i altres i altres línies de recerca internacional com el centre de recerca forestal de Solsona o el centre de recerca en el camp de l’hidrogen de Tarragona o Girona amb el centre de l’aigua, imprescindible en la situació de sequera actual, etc. Tenim a Catalunya, gràcies a la iniciativa d’Andreu Mas Colell el sistema CERCA, un model que facilita l’assoliment de fites científiques i tecnològiques amb aplicació de polítiques i estratègies conjuntes tot dissenyant i posant en contacte el sector públic i el privat i instal·lat internacionalment des de Catalunya.
Apart dels elements científico-tecnològics hi ha altres elements diferencials de nivell mundial com ara l’arquitectura i l’urbanisme i la gastronomia. En el primer cas cal esmentar urbanistes de la talla de Josep Lluís Sert o Oriol Bohigas i també arquitectes que a hores d’ara tenen ressò mundial com ara el taller RCR d’Olot i molts altres. En el camp de la gastronomia, cal dir que Catalunya té els millors restaurants del món i que l’univers de les estrelles Michelin és espectacular en relació al que havia estat un referent internacional com França. En el camp de la música antiga, un músic com Jordi Savall és referent mundial. El patrimoni de la humanitat de l’UNESCO és espectacular quant a monuments reconeguts (l’obra de Gaudí o de Domènech i Montaner, l’art romànic del Pirineu, el conjunt de Tàrraco, etc.) o en el camp de la riquesa immaterial com les falles del Pirineu, la Patum, els castells, etc. Hi ha, doncs, tot un conjunt de valors sòlids i estables que ens situen de manera brillant en el món. També hi ha aspectes que ens porten inestabilitat, de tot això també en parlarem.
LA INESTABILITAT: COMENCEM PEL FINAL?
Ahir dotze de desembre de 2023, el president Pere Aragonès publicà una columna al New York Times, no pas central, però es publica aquest dia, perquè al mateix temps, al Congrés dels Diputats, l’Espanya en guerra es mirava el projecte d’amnistia com si fos un atemptat de primera categoria a la “sacrosanta unidad de España”. En l’article, el president Aragonès escriu: “Amnistia i autodeterminació, alguna mena de consulta que acordada, signifiqui la possibilitat de prendre el pols a la societat catalana i que el poble determini lliurement el seu futur” i segueix: “Volem la consulta i sabem que la podem perdre, tot i que la volem guanyar i cita l’exemple del Quebec i d’Escòcia.
El dia 11 de desembre de 2023, Andrew Dowling, professor de la Universitat de Cardiff, publica un article al Quadern de diumenge d’El País: “El començament del final o el final del començament?” on diu: “Ja hem estat aquí abans i probablement hi tornarem a ser de nou. La retòrica política centrada en una amenaça a la unitat d’Espanya pels polítics conservadors, considera que el govern espanyol ha establert uns acords amb els enemics d’Espanya per a desfer un país que, suposadament ha estat unit dos mil anys. La fal·làcia és considerar una unitat indivisible i longeva per mil·lennis. Si la unitat s’entén com un procés evolutiu incomplet i variable en el temps, aleshores les coses són diferents” i segueix: “aquesta visió catastrofista es pot trobar en èpoques anteriors (1898, 1907, la Mancomunitat, la Generalitat republicana o fins i tot a l’Estatut de 2006 – 2009)”. La mirada acadèmica de Dowling ens entén. A la dreta espanyola, el seu discurs, de vegades, li ha sortit molt bé: l’aixafament brutal de la Generalitat republicana, va deixar en orris qualsevol via de construcció del país. Tornant enrere i enllaçant la darrera frase, Josep Lluís Sert és reconegut internacionalment a conseqüència de l’exili, tot i que el seu tiet Josep Maria Sert proper al franquisme i que reeixí com ell internacionalment també. L’exili fou el mitjà on s’expressaven molts il·lustres intel·lectuals que van haver de sortir el gener de 1939 i que obtingueren gran reconeixement internacional com Bosch i Gimpera a Mèxic o els Pi i Sunyer a Veneçuela i Mèxic o Aiguader a Xile, per citar alguns exemples: els intel·lectuals catalans a l’exili, se’n surten i se’ls rifen.
Dowling continua el seu article dient: “Qualsevol observador raonable de Catalunya podria afirmar que la independència catalana és menys probable ara que en qualsevol moment dels darrers deu anys” i analitza l’actual pacte PSOE – Junts com un “pacte de reconciliació i de passar pàgina”. No n’esmenta el pacte PSOE – ERC. Diu que “el pacte amb Junts és un moment crucial”. Acaba l’article dient que “[…] l’acord és internament important perquè permet assolir un desig de bona part de la societat catalana i, tant en sentit simbòlic com real, la veu política de Catalunya serà important per la vida política espanyola en els propers anys” i acaba “[segons el que passi a Madrid] el nombre de descontents a Catalunya pot créixer novament o continuar pel camí d’una estabilitat cooperativa […]. La voluntat del poble encara s’ha de determinar”. Tot parlant del Procés diu que ja se n’han escrit 500 llibres dels quals poquíssims des de la perspectiva de Madrid, tot i que l’economista Eugeni Giralt ja n’ha compilat més de 960 en un sentit ampli des de l’inici del segle XX fins gairebé l’actualitat. .
El doctor Nadal publicà el 2018 el llibre “Catalunya, mirall trencat” on feia algunes propostes per a sortir de l’atzucac en què ens trobem amb dotze punts de propostes, algunes de les quals són: que l’Estat ha de reconèixer que s’ha equivocat, que la repressió estatal és intolerable i això ho ha de reconèixer també, que el sobiranisme ha de reconèixer que la via unilateral no té sentit i que cal avançar cap a una consulta en termes diferents de la de 2017. Hi ha una frase provocadora en aquest llibre: “Quelcom més impossible que la independència de Catalunya és una Espanya federal”. En el camp dels supòsits una possible pregunta és: perquè som on som i tenim els problemes que tenim? La resposta és que la part espanyola no ha cedit en res; en el PSOE, per posar un partit, no hi ha res de federal, tot i el nom del seu comitè, és un partit molt jacobí com ho demostra el seu paper, juntament amb el PP quan la discussió de l’Estatut del 2006: un cop ben tibada la corda i passat el ribot on volien, no s’aporta cap solució al problema.
LA MIRADA EXTERNA DEL POSTFRANQUISME I LA TRANSICIÓ
Situem l’inici del relat pocs anys abans de la mort de Franco, concretament el 24 d’octubre de 1971, quan el ponent treballava a la Universitat de Liverpool i era davant un televisor en el moment que Pau Casals parlava a l’Assemblea General de l’ONU: “Aquest és l’honor més gran que he rebut en la meva vida. La pau […] la meva gran preocupació […] Jo mateix vaig néixer enmig d’una guerra […]. Tot el que fa l’ONU ho he seguit amb interès […]. Sóc català, avui una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món; us diré perquè: Catalunya va tenir el primer parlament abans que Anglaterra i fou el primer país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps, el segle XI, van reunir-se en una ciutat de França, en aquells temps Catalunya per parlar de la pau al món, contra les guerres les guerres i la manca d’humanitat de les guerres. És per això que estic tan feliç i tan emocionat de ser avui aquí […] crec que he de fer-ho en aquesta ocasió [tocar el violoncel] tocaré el ‘Cant dels ocells’ una melodia popular del meu país […] Pau és el que diuen els ocells quan volen”. A Catalunya el discurs passa totalment opac als mitjans oficials; en aquells moment les relacions humanes eren per carta i hi havia censura. Ara no fa gaire s’ha celebrat el cinquantenari del discurs.
L’inici de la nova etapa amb l’acabament formal del Franquisme, significà l’eclosió de les llibertats, el restabliment de la Generalitat; tot semblava que era una expansió lliure en aquells moments primerencs que venien d’una lluita en la clandestinitat de partits polítics, moviment obrer i ciutadà i sectors del Catalanisme polític al voltant de símbols com l’Assemblea de Catalunya, encara present els anys 1975 i 1976 i les famoses manifestacions unitàries d’aquells anys. Posteriorment s’ha tractat de minimitzar el que s’ha denominat “Règim del 78”, però allò no es pot jutjar amb els ulls d’ara. Si s’analitzen els fets de llavors amb els ulls d’avui, la realitat del moment era Dolores Ibárruri asseguda al Congrés dels Diputats o Santiago Carrillo empassant-se gripaus (la bandera o la Monarquia) per acceptar la legalització del PCE, tot a canvi d’un règim constitucional amb unes llibertats polítiques i col·lectives.
Pau Casals citava les Assemblees de Pau i Treva i el ponent fa un curt repàs al que la historiografia internacional explica sobre això: Thomas Bisson, historiador medievalista a Harvard escriu sobre aquestes assemblees i sobre aquest primer “parlamentarisme” un llibre l’any 1984, “Comptes fiscals de Catalunya sota els primers comtes-reis, 1151 – 1213”, en un moment en què a Espanya i a Catalunya sortíem del bloqueig historiogràfic i eren autors estrangers com Bisson, amb consulta d’arxius procedents de les catedrals de Girona i Barcelona, que tractaven amb rigor el que Casals una dècada abans descrivia de manera romàntica a l’ONU. Bisson constatava el pacte medieval entre la monarquia i els estaments socials (clergat, bisbes, nobles) per combatre la guerra i afirmar els principis de la pau. Autors com Marie-Claire i Michel Zimmermann fan un llibre divulgatiu de la col·lecció “Que sais-je?” “Histoire de la Catalogne”, així com Pierre Vilar, que en la mateixa col·lecció publica l’any 1965 publica “Histoire de l’Espagne”. Seran referents primerencs per al gran públic i traduïts al català també ho seran aquí.
Hi ha, doncs, un punt de partida: A) L’interès acadèmic cap a Catalunya en el món, sobretot en les ciències socials. B) El món ens mira amb persistència per a conèixer els fets i les causes de la nostra realitat social, política i econòmica tan conflictiva. C) Per a tots els historiadors que han treballat el tema, no hi ha cap dubte que Catalunya és una nació. Només no ho és pels espanyols. Els que ens miren de lluny ja saben que les nacions no són creacions divines sinó que les fan i les desfan els homes i les dones. De tota manera, per acabar això, cal tenir present que la mirada més conjuntural i no tan científica de la premsa internacional dels darrers cinquanta anys, projecta una mirada més esbiaixada, no tan aprofundida com l’acadèmica.
UN COP D’ULL HISTÒRIC ALS ANYS DE LA TRANSICIÓ
Cal fer un cop d’ull, en forma de pinzellades, a l’evolució política espanyola d’aquests anys, o sigui, l’alternança PSOE – PP en les presidències de Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez i també les alternances en la política catalana a la restablerta Generalitat amb una hegemonia sobtada de CiU i com es produeix la construcció del nacionalisme català entorn de la figura de Jordi Pujol. Dowling diu que “Junts tracta de repetir, però no se’n surt un Jordi Pujol 2.0”. En la peripècia política d’Espanya (i de Catalunya dintre) durant aquests anys hi ha moments rellevants: el cop d’estat del 23 F (1981), l’entrada a l’OTAN (1982) i tot el que s’escaigué posteriorment fins el referèndum (1986), l’adhesió a la CEE (1985). En clau catalana, el restabliment de la Generalitat (1977), en nou Estatut de Sau (1979) que no es va poder desplegar totalment i que desembocà en el Pacte del Tinell (2003) i la voluntat de reforma i ampliació de l’estatut en la idea que el bloqueig estatal a les ampliacions competencials es podria esmenar amb l’ampli consens d’un nou estatut per a refer el Pacte Constitucional entre Catalunya i Espanya, amb un nou marc de sobirania. Això ja sabem com va acabar, en un “desencuentro profundo”.
En el context de la Transició espanyola, les coses van anar així: mor Franco (20 de novembre de 1975), hi ha unes primeres eleccions generals legislatives (15 juny de 1977), un referèndum constitucional (6 d’octubre de 1978), unes noves eleccions legislatives a Corts (1 de març de 1979) i el 3 d’abril de 1979 hi ha unes eleccions municipals. El ponent sosté que el que ell anomena “revolució municipal” i que ell ha viscut de prop, i en primera persona, és la revolució més sòlida produïda a Catalunya en els darrers cent anys i que implica la transformació de pobles i ciutats com a conseqüència que el poder municipal passi a mans de forces democràtiques; això fou un revulsiu contra l’estancament i que originà una fase de creixement, sobretot en polítiques de benestar de tota mena (arxius, biblioteques, centres cívics, atenció a les persones, etc.). Perquè les eleccions municipals són tan tardanes? Es feien coexistir unes Corts (Congrés i Senat) democràtiques amb ajuntaments franquistes. La raó senzilla es troba amb una entrevista de Joan Carles I amb el Secretari d’Estat dels EUA Henry Kissinger on el rei declarava: “No m’enganxaran com al meu avi [es refereix a Alfons XIII], primer consolidar les institucions. No vull un plebiscit com l’any 1931”. Això s’ha trobat en documents del Departament d’Estat recentment desclassificats. El problema és que durant aquests anys (del 76 al 79), els municipis continuaren prostrats amb pressupostos irrisoris i sense fer política municipal.
En la relació sovint complicada entre el món municipal català (PSC fonamentalment) i el de la Generalitat (CiU) d’aquells anys, irromp amb força i de manera molt mediàtica un fet que possibilitarà una confluència momentània al voltant del projecte per als Jocs Olímpics de 1992, concedit pel COI l’any 1986 i que, en principi era totalment municipalista; això va representar de fet, un projecte transversal compartit malgrat la campanya “Freedom for Catalonia” o els atemptats d’ETA (Hipercor, Vic o posteriorment la mort d’Ernest Lluch). En aquells anys, la relació Catalunya – Espanya eren complexes i convulses, al voltant del terrorisme i, cada cop més, de la corrupció. L’enfrontament polític dins del país entre el PSC i CiU girava al voltant de la idea de Pujol: ”El que vosaltres [els socialistes] defenseu és un projecte hanseàtic [de ciutats] i jo vull construir una nació” i el que defensava Pasqual Maragall: “O fem construcció nacional des de Barcelona, tot condicionant la política espanyola o no ens en sortirem”. A nivell internacional hi ha força unanimitat sobre el tema olímpic, The New York Times titula “And the gold medal go to… Barcelona”. És la ciutat qui s’emporta el reconeixement internacional.
LA MIRADA EXTERNA DE L’ACTUALITAT
Es fa una anàlisi de la realitat catalana a partir de tres llibres molt singulars, tot fent una mirada molt de passada. Els tres autors triats són Andrew Dowling, John H. Elliot i Paul Preston que traslladen la visió acadèmica dels vuitanta del segle XX a la Catalunya actual. Dowling, ha publicat l’any 2022 “Catalonia, a New History”, on l’autor revisa moltes concepcions tradicionals i romàntiques en la historiografia catalana i relaciona amb erudició l’última dècada tot separant la història dels mites nacionalistes dels processos històrics reals. Elliot publicà l’any 2018 “Escoceses y catalanes. Unión y discordia” on explora les similituds i els contrastos entre les experiències històriques d’Escòcia i Catalunya els darrers cinc-cents anys. Preston fa un judici sumaríssim a la democràcia espanyola entorn de la corrupció al seu llibre de 2019 “Un poble traït. Incompetència política, corrupció i divisió social. Espanya del 1876 als nostres dies”. En la visió d’aquest darrer llibre, el poble espanyol ha patit una corrupció i incompetència generalitzada al llarg del darrer segle i mig que cal revisar i corregir.
Les referències internacionals sobre el Procés entre 2017 i 2020 posen l’accent en les aportacions i els riscos. El 30 de setembre de 2017, un dia abans del referèndum, Le Monde deia: “A Catalunya, un referèndum no porta enlloc”, tot i l’explosió participativa i la creença d’alguna part de la societat que les potències del món reconeixerien la Catalunya independent, la visió de la premsa era més que escèptica al respecte. Ningú va alçar la veu reconeixent res. L’endemà de la consulta, Le Monde editorialitzava: “Catalogne place à la démocratie” on es parlava de la nova república com una ficció i es descrivia l’actuació de l’independentisme com “una immaduresa política absoluta”. Premsa més de dretes com Le Figaro titulava: “Voyage vers l’absurde”. En diferents moments i més tard The Washington Post,The Financial Times i d’altres van ajudar a millorar la imatge de l’entorn polític de Catalunya i aquí es pot deduir que la forma com ens miren, no és la manera com nosaltres pensem que ens veuen i ens caldrà, com a col·lectiu modificar o rectificar actituds i praxis per arribar a resultats plausibles.
Hi ha qui creu que l’exili actual ens fa més visibles i altres que l’exili i la presó han fet més present el conflicte amb Espanya però d’això no se n’ha desprès a nivell internacional cap pas significatiu en el camí de la resolució del conflicte. No tanquem, doncs, cap qüestió sinó que es deixen oberts molts interrogants des de la pròpia insatisfacció del ponent.
A mode coda final
Sovint la visió de Catalunya des de l’estranger ha projectat la visió que es volia donar des de Catalunya mateix. Els viatges internacionals tenien una lectura en clau interna. El focus de l’actualitat internacional ha evolucionat des de la superació de la clandestinitat estricta a l’emergència internacional del pes del catalanisme polític en l’escena internacional. Les puntes de l’atenció concorden amb els esdeveniments més potents de reivindicació i mobilització popular ja sigui en les successives manifestacions dels 11 de setembre o en els fets de 2017.
Hem assistit també a un procés d’afebliment de la presència internacional fruit de circumstàncies molt complexes. Des del pes de l’economia d’una banda fins la fragmentació dels espais polítics a Catalunya.
Bibliografia bàsica
GIRAL, EUGENI: Els 525 llibres del procés ; pròleg de Joan B. Culla i Clarà, Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, març de 2019
Sinopsi: Un recull de 525 llibres del Procés, dels quals s’ofereix la fitxa bibliogràfica, una referència de l’autor i un breu resum del contingut. Els llibres ressenyats tenen caràcter d’eines de combat i no cal estranyar-se de l’escàs contingut teòric, ja que hi ha un gran predomini de reflexions personals. Més endavant començaran a tenir sentit les memòries dels protagonistes del Procés.
MINDER, RAPHAEL: Les lluites dels catalans : cop d’ull crític d’un periodista de The New York Times. Traducció Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum SL, març 2019
Sinopsi: A través de llargs viatges i de reportatges publicats a The New York Times, i com a resultat de nombroses entrevistes, fetes a tota mena de personatges, Raphael Minder presenta en aquest assaig periodístic una història cultural de Catalunya. Analitza sobretot com el catalanisme cultural s’ha anat convertint en un enraonat separatisme polític i mostra com ha esdevingut un afer de l’agenda política espanyola i internacional. Amb un estil incisivament crític, l’assaig no oculta les inevitables mancances del moviment independentista, si bé no s’està de valorar-ne l’anhel de llibertat, expressat sempre de manera pacífica -enjogassada fins i tot-, alhora que posa en relleu com la identitat catalana s’ha anat reforçant en tot i pertot arreu, des dels clubs de futbol fins al món de l’alta cuina, des dels Xiquets de Valls fins a la Patum bergadana.
NADAL i FARRERAS, JOAQUIM: “La ruptura municipal de 1979”, L’Avenç: Revista d’història i cultura, Núm. 465, p. 42-51, 2020: Cloenda del XVI Congrés d’Història de Barcelona
NADAL i FARRERAS, JOAQUIM: Catalunya, mirall trencat, Pòrtic Edicions, 2018, 112 pàg.
SANDRINE, MOREL: En el huracán catalán: una mirada privilegiada al laberinto del procés, Traducció de Lara Cortés, Barcelona, Planeta, 2018.
Sinopsi: Al llarg de la convulsa tardor política del 2017, els corresponsals a Espanya van gaudir d’una mirada privilegiada sobre els esdeveniments que es van produir abans, durant i després del referèndum català de l’1 d’octubre. En primer lloc, perquè el mateix executiu català els va donar un protagonisme important de cara a internacionalitzar el conflicte. I, en segon lloc, perquè contemplaven els fets des de la perspectiva única que dona la manca de vinculació emocional. Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde a Espanya, explica en aquest llibre la seva versió del que ha passat amb informació de primera mà i amb un resultat sorprenent. A l’obra es reprodueixen declaracions dels protagonistes desconegudes fins aquell moment. Encara que no és aquesta una anàlisi asèptica. La visió de Morel és crítica i mordaç, i posa en evidència les estratègies de manipulació i mobilització dutes a terme per les parts, alhora que dona la seva pròpia versió dels fets sobre els veritables motius ―històrics, polítics i econòmics― que van confluir en el procés.
Dilluns 18 Setembre 2023 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la presentació del llibre de Joaquim Albareda Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle XVIII , edicions 62, 2023.
Presentació a càrrec de Joaquim Nadal, historiador i conseller de Recerca i Universitats.
Acte en col·laboració amb Edicions 62
Una nova mirada al segle XVIII català
Un llibre d’història sobre el segle XVIII català per un dels grans historiadors actuals. Una nova visió de conjunt del segle.
Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.
Joaquim Albareda
És catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de La guerra de Sucesión de España (2010). Ha sigut director de les obres col·lectives Catalunya, nació d’Europa, 1714-2014 (2013), i Catalunya als ulls del món (2022). Ha coordinat els llibres Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (2001), El declive de la monarquía y del imperio español. Los tratados de Utrecht (2015). Amb Manuel Herrero (eds.), Political Representation in the Ancien Regime (2019). I amb Núria Sallés: La reconstrucción de la política internacional española. El reinado de Felipe V (2021).
Director del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del mónque tindrà lloc durant el darrer trimestre de 2023, del 3 d’octubre al 13 de desembre. Vegeu informació aquí
Més informació
JOAQUIM ALBAREDA SALVADÓ. Historiador i autor de Vençuda però no insubmisa “El règim sempre va desconfiar dels catalans”. LA REPÚBLICA. El PUNT AVUI 8 de setembre de 2023 aquí
Joaquim Albareda ens presenta l’assaig històric Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. 12/09/2023 Xavier Graset conversa amb Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna. Més 324 Aquí
La tertúlia d’Amics de la Història : L’Alguer. L’encant de la història amb Antonio Budruni, autor de l’obra del mateix títol en què també hi participava Gustau Navarro, responsable de l’Ofici de l’Alguer de la Generalitat de Catalunya, prevista dilluns 18 de setembre a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) s’ha hagut d’anul·lar.
Ressenya “L’Alguer, l’encant de la història” d’Antonio Budruni (2022)
Autor de la ressenya: Adrià Mainar Scanu, historiador i guia cultural (@EsguardHistòric @MainarScanu, Blog Esguard Històric )
Imatges: Antonio Budruni, autor de Breu història de l’Alguer i L’Alguer. L’encant de la història
Ressenya
L’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, com se sol anomenar, és un mirall de la nostra Història. És el testimoni d’un passat gairebé oblidat, amb llums i ombres, que avui ens pot sorprendre però que convé conèixer. Llegint sobre l’Alguer aprenem sobre l’expansió mediterrània de l’antiga corona d’Aragó i l’herència cultural que els catalans deixàrem, amb grans dolors, a Sardenya.
L’any 1353, en temps de la conquesta catalano-aragonesa de l’illa, que s’havia complicat més del que hom preveia, un estol dirigit per Bernat II de Cabrera ocupà l’Alguer. Mesos més tard, la població s’aixecà en armes i foragità els soldats de la guarnició. Arran d’això, l’estiu de 1354 el rei Pere el Cerimoniós s’hi dirigí, hi posà setge personalment i la feu capitular; llavors, per castigar la “rebel·lia” dels sards i genovesos que hi habitaven, els expulsà i ordenà que la ciutat fos repoblada amb catalans. Des d’aquell moment, l’Alguer, oberta al mar i emmurallada, funcionà com a “cap de pont” per sotmetre Sardenya en una guerra que encara s’allargaria més de 60 anys. Per la seva condició estratègica, la “fidelíssima” fortalesa de l’Alguer, ara habitada per catalans, fou mimada amb nombrosos privilegis i tancada als sards amb pany i forrellat.
Malgrat les vicissituds històriques, com el sonat assalt nocturn que patí l’any 1412, la terrible pesta de 1582 o el desenllaç de la Guerra de Successió, pel qual Sardenya passà als Savoia (1720) i l’Alguer quedà separada de la resta de territoris de parla catalana, els algueresos mantingueren al llarg dels segles el català, que a la Sardenya moderna tenia consideració de llengua de prestigi, i a finals del s. XIX redescobriren un sentiment de “catalanitat” que tot i les convulsions del s. XX, i gràcies a iniciatives com el “Viatge del Retrobament” (1960), perviu fins avui.
Imatge: L’arribada de l’expedició catalana a l’Alguer, 1960/ A. F. Scanu. Font: Esguard Històric
Antonio Budruni, després de la seva Breu història de l’Alguer (2010), un llibre de referència per conèixer l’Alguer medieval i moderna, el procés de repoblament i pervivència dels pobladors catalans així com el funcionament institucional de la ciutat, a semblança del Principat, presenta ara L’Alguer, l’encant de la història (2022). En aquest nou llibre, on recupera i amplia alguns punts de l’anterior, que acabava al s. XVIII, Budruni aborda també l’època savoiana (1720-1946).
En rebre el Regne de Sardenya (1720) els Savoia pogueren coronar-se reis, si bé inicialment regiren l’illa com a un mer apèndix de llurs dominis al Piemont. L’Alguer i Sardenya, fins llavors acomodades a l’ordenament hispànic, toparen amb les noves institucions piemonteses, que en llur exercici sovint entraren en conflicte amb el funcionament del municipi de l’Alguer.
A mitjans del s. XVIII els Savoia emprengueren un seguit de mesures que afectaren a Sardenya i l’Alguer entre les quals destaquen la introducció de l’italià a l’illa, la reforma dels consells cívics o un intent de “nacionalització” de la pesca del corall, activitat que duien a terme principalment corallers napolitans. L’any 1861 els Savoia proclamaren la unificació d’Itàlia, de manera que l’illa de Sardenya quedà incorporada al naixent estat italià. Arran d’això, la vida dels sards i dels algueresos restà lligada al govern de Roma i es veieren directament involucrats en els episodis més importants de la història contemporània italiana, com fou la 1a Guerra Mundial (1915-1918), l’adveniment del feixisme de Mussolini (1922) i la 2a Guerra Mundial (1939-1945), després de la qual s’instituí la República italiana i els Savoia foren desterrats.
De tot plegat Budruni ens en parla L’Alguer, l’encant de la Història (2022). I ho fa en el català de l’Alguer, cosa que singularitza el llibre. Tot i que això pot desconcertar inicialment a qui no conegui la variant algueresa, la lectura és prou amena i es fa entenedora, oferint una aproximació panoràmica a la història, la societat i la cultura de la ciutat.
L’autor
Antonio Budruni, catedràtic de disciplines jurídiques i econòmiques, va néixer al centre històric de l’Alguer, a la Muralla. Ha publicat diversos llibres que estudien la història de l’Alguer i Sardenya. Ha publicat la novel·la “Los minyons de la Muralla” (2009), premi Osilo (2011) i “Los adolescents de la Muralla” (edicions Abbà, 2021), “L’Alguer, l’encant de la història” (edicions, Abbà 2022).
Selecció d’obres sobre l’Alguer disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
ARMANGUÉ I HERRERO, JOAN. Llengua i cultura a l’Alguer durant el segle XVIII. Barcelona : Curial Abadia de Montserrat, 1996. 274 pàgines.
CATALÀ I ROCA, PERE. L’aventura catalanista de “La Palmavera” : L’Alguer, 1906. [Alguer] : Edicions Municipi de l’Alguer, 1998. 365 pàgines.
FARINELLI, MARCEL A. El feixisme a l’Alguer. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis : Angle, 2010. 149 pàgines.
TODA, EDUARD. L’Alguer: un poble català d’Itàlia. Barcelona : La Renaixensa, 1888. 200 pàgines. (consulta a sala)
Mans manetes : l’Alguer : paraules, cançons i veus de minyons. [Barcelona] : Plataforma per la Llengua, [2018]. 100 pàgines.
Retrobament de l’Alguer. [Lloc de publicació no identificat] : Tramontane, 1961. 168 pàgines.
Rondalles alguereses. Barcelona : Rafael Dalmau, [1985]. 141 pàgines.
Més informació
GUIDO SARI: “Commemoració del cinquantè aniversari del Retrobament [de l’Alguer]”, Llengua Nacional – núm. 73 – IV trimestre del 2010, aquí
MAINAR SCANU, ADRIÀ: “Lo Retrobament”, el viatge que restablí els lligams amb l’Alguer (1960)”, Esguard Històric. Blog d’història, artesanal, propera i autocentrada, agost, 2016, aquí
MAINAR SCANU, ADRIÀ: “4 llibres per conèixer l’Alguer”, Esguard Històric. Blog d’història, artesanal, propera i autocentrada , abril, 2019, aquí
Imatge: El Virginia de Churruca, al fons, fou el creuer que portà els catalans a l’Alguer / A. F. Scanu. Font: Esguard Històric
Curs Aula Ateneu: “Una història de Catalunya als ulls del món
Curs promogut per l’Ateneu Barcelonès i dirigit per Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’obra Catalunya als ulls del món, d’Enciclopèdia catalana, 2023.
Una mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història, des de les primeres cròniques àrabs sobre el territori actual de Catalunya, fins als esdeveniments polítics més recents com els fets de l’1-O.
Curs de 10 sessions, un cop a la setmana al matí d’11 i 13h. Aula Sagarra de l’Ateneu Barcelonès. La inscripció i pagament es farà presencialment a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona. No us quedeu sense plaça!
La Biblioteca de l’Ateneu ha preparat un Centre d’Informació on s’exposen els llibres amb la bibliografia bàsica del Curs Aula Ateneu.Una història de Catalunya als ulls del món.
Centre d’Informació on s’exposen els llibres amb la bibliografia bàsica del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món.
Vint llibres recomanats pel professorat
Nota: Les obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) s’indiquen amb l’acrònim BAB
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.
Contingut: Quan apareix Catalunya a l’escena mundial? Per què al segle XVI es caracteritzava els catalans com a aguerrits i després com a grans treballadors? Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans.
La consciència que Catalunya és una nació, es consolida a partir del XIX. Catalunya és una societat industrial i els viatgers són conscients que és una illa dins l’estat espanyol, amb tots els problemes de la industrialització. D’una banda, la prosperitat. De l’altra, la conflictivitat i la desigualtat. Friedrich Engels, per exemple, afirma que Barcelona és la ciutat amb més lluita a les barricades d’Europa. Es comença a parlar del caràcter nacional català.
Com es va seguir a l’estranger la Guerra Civil o l’1 d’octubre? Aquest obra Catalunya als ulls del món, és un estudi inèdit dirigit per Joaquim Albareda, que analitza la mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història.
Sinopsi: Obra ambiciosa i rigorosa que ofereix una síntesi a partir del ric bagatge historiogràfic de les últimes dècades. Amb tres volums: I. De la fi de l’Estat a l’arrencada industrial (1714-1814), dirigit per Joaquim Albareda; II. Naixement i configuració del catalanisme (1814-1914) dirigit per Pere Gabriel; i III. Dels assaigs d’autogovern al clam per l’autodeterminació (1914-2014), per Conxita Mir.
BALAÑÀ i ABADIA, PERE (Ed): Visió cosmopolita de Catalunya:Relats de Viatgers i Escriptors (Segles I a C.-XIX), vol. I, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions, 1991.
Sinopsi: Conjunt de quaranta-un textos d’autors forans de totes les èpoques (segles I a. C. – XIX) que han deixat escrites les seves impressions sobre Catalunya i els catalans. Llibre singular que aplega textos poc o gens coneguts de caràcter geogràfic, històric, social, militar, econòmic, literari, polític, etc., els autors dels quals van des de l’historiador grec Polibi fins a l’historiador mexicà Justo Sierra.
FONTANA, JOSEP: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo Edit., 2016, BAB
Ressenya d’Albert Ventura: Fontana parteix de les beceroles, de la protonació establerta a partir del segle VIII, i de l’anàlisi de la història d’aquest bocí dels Països Catalans, el Principat, fins a l’actualitat, i ho fa mitjançant un rigor científic exemplar, però lluny de ser un volum exclusiu i cenyit a erudits i estudiosos. L’historiador i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra aposta pel rigor —com no pot ser altrament— i acara els fets amb una nombrosa i riquíssima bibliografia, la qual cosa confereix al seu estudi un valor importantíssim, perquè malgrat ser exhaustiu té per missió fer de difusor de la història catalana a qualsevol persona que, simplement, hi tingui interès. Ressenya completa a Núvol 12-12-2016, aquí
FONTANA, JOSEP: “La Época del liberalismo”, a J. Fontana i R. Villares (Eds.), Historia de España, vol. 6, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2015, BAB
Sinopsi: Aquest volum corresponent al període de 1808-1874, el segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts. Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període que, Fontana determina les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria de ciutadans sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política.
GIRAL, EUGENI: Els 525 llibres del procés. Pròleg de Joan B. Culla i Clarà, Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, març de 2019, 158 p. BAB
Sinopsi: Un recull de 525 llibres del Procés, dels quals s’ofereix la fitxa bibliogràfica, una referència de l’autor i un breu resum del contingut. Els llibres ressenyats tenen caràcter d’eines de combat i no cal estranyar-se de l’escàs contingut teòric, ja que hi ha un gran predomini de reflexions personals. Més endavant començaran a tenir sentit les memòries dels protagonistes del Procés.
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014, BAB
Sinopsi: Si hi ha un període històric en el qual la història de Catalunya podria haver patit canvis radicals, aquest és la Guerra Civil. En un país en plena Revolució social, diversos diplomàtics europeus i americans destacats a Barcelona especularen insistentment amb la creació d’una República Catalana independent. Una possibilitat que expressarien desenes de vegades en els documents enviats a Mussolini, al govern francès, al Foreign Office o al Palácio das Necessidades de Lisboa. De fet, tant els diplomàtics com la premsa internacional es preguntaven per què no s’acomplia una possibilitat que els semblava evident. La resposta cal buscar-la en la realitat complexa d’una Catalunya en guerra dominada pels anarquistes, gairebé independent de facto, en pugna amb el govern republicà i amb uns sectors nacionalistes que no van voler o no es van atrevir a anar més enllà. Una suma sorprenent d’elements que descobrirem a partir de l’estudi de la visió dels diplomàtics i periodistes de França, Itàlia, Portugal, Bèlgica i la Creu Roja Internacional.
Sinopsi: Amb tot l’enginy i l’empenta de les seves famoses crítiques d’art, amb tota la vehemència del relat de la colonització australiana, Robert Hughes emprèn a Barcelona una apassionada i apassionant «biografia», al llarg de tota la seva història, d’una ciutat on es va atansar per primera vegada el 1966 i que el va seduir per sempre. El llibre es construeix, segons la crítica anglosaxona, com una obra mestra, «destinada a convertir-se en un clàssic», en paraules de Nicholas Shrady, recolzant-se sobretot en una anàlisi de les arts visuals –arquitectura, pintura, escultura i artesania–, però també en el paisatge, les indústries i la política, especialment dels dos darrers segles.
MARÍN, MARTÍ: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Vic, Eumo, 2019, 376 p. BAB.
Sinopsi: Martí Marín, un dels grans experts sobre el franquisme, analitza i sistematitza amb el rigor que li és característic l’especificitat de la política franquista a Catalunya. I emmarca aquesta política entre dues dates significatives, el 1938 quan comencen les operacions militars a Lleida i el BOE publica el decret que anul·la l’Estatut d’Autonomia de 1932 i el 1977 quan les eleccions segellen la derrota de qualsevol opció continuista. El resultat és un exercici de síntesi brillant que demostra que a Catalunya l’oposició al règim va ser més forta i ben estructurada que a altres territoris de l’Estat, però també desvela la trama d’interessos que van dur a polítics i empresaris catalans a col·laborar amb la construcció del nou estat feixista.
MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel. Dept. d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017, 218 p. BAB
Sinopsi: L’Assemblea de Parlamentaris, la qual actuà i es donà a conèixer, fonamentalment, al llarg de la segona meitat de l’any 1917, fou un moviment i una aposta de reforma democràtica de la monarquia d’Alfons XIII i de l’Estat espanyol. Els autors d’aquest llibre, en el marc del centenari del sorgiment de l’Assemblea, n’expliquen la seva trajectòria i el context social, polític i econòmic en el qual es va desenvolupar.
MINDER, RAPHAEL: Les lluites dels catalans: cop d’ull crític d’un periodista de The New York Times. Traducció Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum SL, març 2019, 354p. BAB
Sinopsi: A través de llargs viatges i de reportatges publicats a The New York Times, i com a resultat de nombroses entrevistes, fetes a tota mena de personatges, Raphael Minder presenta en aquest assaig periodístic una història cultural de Catalunya. Analitza sobretot com el catalanisme cultural s’ha anat convertint en un enraonat separatisme polític i mostra com ha esdevingut un afer de l’agenda política espanyola i internacional. Amb un estil incisivament crític, l’assaig no oculta les inevitables mancances del moviment independentista, si bé no s’està de valorar-ne l’anhel de llibertat, expressat sempre de manera pacífica -enjogassada fins i tot-, alhora que posa en relleu com la identitat catalana s’ha anat reforçant en tot i pertot arreu, des dels clubs de futbol fins al món de l’alta cuina, des dels Xiquets de Valls fins a la Patum bergadana.
MOLINERO, CARME i YSÀS, PERE: La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica, 2008, 320 p. BAB.
Sinopsi: Un llibre que ofereix una imatge interna del franquisme, que ens permet seguir l’evolució del règim, des que el 1945 es va veure obligat a reinventar-se fins al seu pretès suïcidi el 1977, situant-nos en la seva pròpia anatomia, amb documentació fins ara no utilitzada, i molt especialment de la del Consejo Nacional del Movimento, al qual la Ley Orgánica del Estado de 1966 -aprovada en un referèndum en què, segons Garicano, havien “sobrat dos milions de vots”, va convertir en una mena de “cambra alta” del sistema, on es discutien, en secret, els problemes del règim i del país. Podem així seguir els seus intents de fer front a les dificultats del present i els dubtes sobre el futur, enmig de les pugnes entre els diversos sectors i entre els personatges que els representaven, i viure pas a pas el desmantellament final del franquisme.
MOREL, SANDRINE:En el huracán catalán: una mirada privilegiada al laberinto del procés. Traducció de Lara Cortés, Barcelona, Planeta, 2018, 224 p. BAB
Sinopsi: Al llarg de la convulsa tardor política del 2017, els corresponsals a Espanya han gaudit d’una mirada privilegiada sobre els esdeveniments que es van produir abans, durant i després del referèndum català de l’1 d’octubre. En primer lloc, perquè el mateix executiu català els va donar un protagonisme important de cara a internacionalitzar el conflicte. I, en segon lloc, perquè contemplaven els fets des de la perspectiva única que dona la manca de vinculació emocional. Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde a Espanya, explica en aquest llibre la seva versió del que ha passat amb informació de primera mà i amb un resultat sorprenent. A l’obra es reprodueixen declaracions dels protagonistes desconegudes fins aquell moment. Encara que no és aquesta una anàlisi asèptica. La visió de Morel és crítica i mordaç, i posa en evidència les estratègies de manipulació i mobilització dutes a terme per les parts, alhora que dona la seva pròpia versió dels fets sobre els veritables motius ―històrics, polítics i econòmics― que van confluir en el procés.
PÉREZ LATRE, MIQUEL: Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI, pròleg d’Eva Serra, Vic, Eumo, 2004, 320 p. BAB.
Sinopsi: El llibre proporciona una visió innovadora de la política a Catalunya al segle XVI. Exposa el desenvolupament institucional de la Diputació del General de Catalunya en el marc de la política imperial dels Àustria i posa en relleu la confrontació entre les necessitats de «la terra» i les del rei. En efecte, el desplegament polític i territorial de la Diputació -vist amb malfiança des de la monarquia, la qual havia supeditat la política i la fiscalitat a les urgències imperials- coincidia amb un procés d’expansió demogràfica i econòmica de la societat catalana que tenia com a corol·lari la participació en les institucions dels grups socials vinculats a les activitats econòmiques, que necessitaven que el sistema polític funcionés. Com afirmava la historiadora Eva Serra en el preàmbul, a la llum d’aquest estudi la Diputació del General deixa de ser un organisme només oligàrquic i anacrònic per esdevenir una institució que, d’una manera o altra, articula bona part del país: la petita noblesa no titulada o els ciutadans, els homes vinculats a negocis mercantils o a la botiga i també els menestrals.
REGLÀ, JOAN i FUSTER, JOAN: Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, Amb un estudi sobre Serrallonga a la Literatura per Joan Fuster, Barcelona, Aedos, 1961, 274 p. BAB
Sinopsi: Qui fou Joan Serrallonga? Joan Reglà ens revela en el present estudi, amb abundant documentació, qui era i què va fer el famós bandoler. Queda ben palès, l’home, el seu ambient i les seves circumstàncies històriques. En la segona part de l’estudi, Joan Fuster presenta el naixement, desplegament i evolució del mite, seguint-ne les incidències amb sensibilitat i penetració psicològica, de tal manera que ambdues parts es complementen adequadament.
RIQUER, BORJA DE (Dir): Història mundial de Catalunya. Assessors: Joaquim Albareda, Miquel Molist, Isabel Rodà, Josep M. Salrach. Barcelona, Edicions 62, novembre 2018, 992 p. BAB
Sinopsi: Un llibre d’història rigorós i alhora divulgatiu, ordenat per dates clau, en el qual un centenar d’historiadors i experts en cada època i matèria ens ofereixen un retrat de com Catalunya s’explica amb el món i, també, del que Catalunya ha aportat a Europa i al món des de la Prehistòria fins als temps contemporanis. Una història mundial de Catalunya amb una concepció global, oberta, plural i universal que, inspirada en la historiografia francesa més moderna, transcendeix els llocs de la memòria habituals. Polifònica, accessible i amb exigència crítica, aquesta Història mundial situa Catalunya dins d’un context global i universal i es qüestiona i ajuda a entendre el passat, el present i el futur del nostre país en relació amb el món.
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, pròleg de Joan Esculies, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], 336 p. BAB.
Sinopsi: Jaume Vicens Vives va afirmar que «la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien». A Catalunya contra Castella, publicat a Viena el 1936 i que ara podem llegir en català, Sieberer té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, de forma directa i amb una mirada antropològica molt lliure de prejudicis. Interessat inicialment per la pervivència de la llengua catalana, el jove lingüista austríac va escriure aquest assaig il·luminador i de vigència persistent, que no pretén ser un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat i entendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol.
Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix un aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat. «Empeny el lector a subratllar passatges i més passatges amb la incòmoda sensació que es va escriure des dels anys trenta per al present.» Del pròleg de Joan Esculies.
VICENS VIVES, JAUME: Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans. Avantpròleg de Borja de Riquer, Barcelona (Editorial Vicens Vives), 2010, 219 p. BAB.
Ressenya de Carles Cabrera. Vicens comença per investigar els prehistòrics que colonitzaren el país per primer cop, pel que d’atàvic n’hagi pogut romandre en el present, perquè evidentment seria anacrònic referir-se a ells com a poble català, expressió que, per ell, no podem remuntar més enllà de la fita inaugural de la Marca Hispànica dins l’Imperi Carolingi. Essent Catalunya un poble passadís en què les migracions mai han cessat —devia pensar en tota l’allau castellano andalusa d’aquell moment—, hi ha un pòsit de mestissatge en el fons del català al qual també han contribuït gascons, llenguadocians i francesos, que s’hi han confós, més que no pas grecs, romans, visigots o francs que s’han limitat a “travessar” el país mentre el poble continuava fent, a part, el seu camí. Ressenya completa aquí, Diario de Mallorca, Bellver, 30-9-2010
VILLARES, RAMÓN i JAVIER MORENO LUZÓN, “Restauración y dictadura”, a Josep Fontana i Ramón Villares (Eds.), Historia de España, vol. 7, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 804 p. 2009.
Sinopsi: Dues formes polítiques molt diferents, una monarquia constitucional i una dictadura militar, defineixen el període històric que discorre entre el final del Sexenni revolucionari i l’adveniment de la Segona República espanyola. La historiografia tradicional veia la Restauració com un sistema polític estable, presidit per l’alternança pacífica al poder, i a la dictadura de Primo de Rivera la fèrria cirurgia que necessitaven els mals seculars d’Espanya. Sense deixar de reconèixer el canvi de paradigma demogràfic que es produeix durant aquesta època, la gran capacitat d’adaptació del món rural als reptes de la crisi finisecular o la represa de l’impuls industrialitzador amb l’ajut de la Primera guerra mundial, els autors d’aquest volum, Ramón Villares i Javier Moreno Luzón, no ens presenten precisament aquest període com un estany de plàcides aigües, sinó com un enorme laboratori en què es van experimentar diferents remeis per als problemes crucials de la societat espanyola sense que cap quallés. I és que ni un sistema oligàrquic de govern ni, encara menys, un pretorianisme paternalista podien ser compatibles amb l’aparició en escena de nous actors polítics que els urgien amb nous requeriments nacionals i socials.
Imatge principal: Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Aquarel·la d’Antoni Morell i Mestre, 16-02-2023.
Amb aquesta obra, ja són 47 les biblioteques que ha reproduït aquest arquitecte i dibuixant. El seu propòsit és pintar aquarel·les d’espais que no són a la vista, que cal entrar-hi per veure’n el contingut. Per dur-ho a terme aplica una tècnica pròpia de fer vistes de 360º en les que es mostren en relleu tots els serveis i detalls que s’ofereixen als visitants.
Una Catalunya esclavista i una Espanya negrera
La història de l’esclavitud és la història de tota la humanitat i per tant, també la nostra història, sovint desconeguda o directament amagada. En els darrers anys, però, s’han publicat diverses obres i també s’han organitzat una Jornada a Barcelona sobre esclavisme o conferències com les tres que ha promogut l’Ateneu Barcelonès: al voltant del tràfic d’esclaus i Barcelona; el Marqués de Comillas o La Guinea equatorial espanyola. Algunes d’aquestes obres duen el nom de Martín Rodrigo y Alharilla com a autor o com a editor o director.
Recentment, també, TV3 va emetre el documental Sense ficció: La Catalunya esclavista. El gran negoci dels negrers catalans. Una producció de Televisió de Catalunya produïda per Abacus. Direcció i guió: Jordi Portals, 12-02-2023, on deia literalment: “Sobta saber que, on avui hi ha l’Ateneu Barcelonès, abans hi vivia el negrer, Jaume Torrents Serramalera, des d’aquí governava la seva flota de velers” Sobre titulat de TV3: Palau Savassona. Propietat del negrer Jaume Torrents Serramalera.
Hem cercat informació sobre el personatge i hi trobareu la seva biografia i les activitats que dugué a terme descrites per Martín Rodrigo Alharilla a Indians a Catalunya: capitals cubans en l’economia catalana (pàg. 77-84). També Arturo Masriera a Oliendo a brea:hombres, naves, hechos y cosas de mar de la Cataluña ochocentista..., 1926 diu: “Para dar mayores vuelos a su casa armadora trasladóse de la Habana a Barcelona, instalando su despacho en el piso principal del gran edificio que en la calle Canuda, esquina a la rambla de Estudios, ocupa hoy el Ateneo Barcelonés”.
Segons la recerca feta a l’Arxiu Històric de l’Ateneu Barcelonès, no apareix cap membre de nom Jaume Torrents Serramalera (Moià, 1796 – Barcelona, 1854). Aquest ciutadà, tampoc, no va poder formar part de les següents entitats que van ser antecessores a la fundació de l’Ateneu Barcelonès (1872–actualitat): Círculo Mercantil (1864-1869), Centro Mercantil Barcelonés (1869-1872). En conclusió, si bé la casa on va viure Torrents Serramalera és, actualment, i des de 1906, la seu de l’Ateneu Barcelonès, ell no ha estat membre de l’Ateneu, ni de les entitats antecessores, perquè va morir el 1854 i les entitats són totes posteriors.
Imatge: Els esclaus a bord d’un vaixell d’esclaus són encadenats abans de ser posats a la bodega. Un gravat en fusta de Joseph Swain, cap a 1835 (Foto de Rischgitz/Getty Images)
No hi ha dubte que la societat catalana ha tingut negrers i que molts d’ells han tingut un paper econòmic i social important. La revista Sàpiens núm. 248 n’assenyala els 50 més notoris, tot diferenciant tres categories: a) capitans de vaixells negrers, b) propietaris de factories a Àfrica -uns centres esclavistes dirigits per europeus que servien per proveir de captius amb més facilitat i rapidesa els vaixells d’esclaus- i c) propietaris d’ingenis, finques colonials iberoamericanes amb instal·lacions per processar canya de sucre amb l’objectiu d’obtenir sucre, rom, alcohol i altres productes. Es poden consultar aquí. No hem trobat cap d’ells relacionat amb l’Ateneu Barcelonès.
La llista de negrers espanyols de totes les regions és llarguíssima. Podeu consultar algunes dotzenes al llibre de José Antonio Piqueras, Negreros. Españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas. També, la breu descripció de cada negrer: La saga O’Farril o l’ambició sense límits, Sebastián de Lasa e Irala, Gabriel de Azcárate Lascurain; el valencià Pedro Guarch Miralles (1773-1838) i els catalans Isidro Inglada, Francisco Güell, José Mestre y Ferrer, Pablo Samá, Pablo Güell, José Xifré Casas; els gallegs associats com Juan Ramon Méndez Fuertes, Valentín Goicuria i Ramon Pla i Monge; una pròspera família d’indians, els Goytisolo; Juan Manuel de Manzanedo, nascut a Santoña, el més ric entre els més rics; Antonio López y López, marquès de Comillas;
El “càrtel” Gómez-Zulueta-Borbón, amb Joaquín Gómez Hano de la Vegael gran traficant, associat a Jaime Tintó Miralles i la casa Marques Ferrer y Cía. Claudio Martínez de Pinillos y Ceballos i Manuel Pastor y Fuentes, comte de Bagaes, coronel gadità o el desenvolupament científic al servei de sa MajestatAgustín Fernando Muñoz, duc de Riánsares i espòs de María Cristina de Borbón, la mare d’Isabel II i reina governant entre 1830 a 1840, que constitueix a París la Societat Agustín Muñoz y Cía, el negoci principal, no declarat, és el comerç d’esclaus entre África i Cuba. Juan Parejo Cañero (natural de Puente Genil) company d’armes i amic de Muñoz; Julian Zulueta y Amondo, el príncep dels esclavistes i la saga Zulueta, Eugenio Viñes y Castellets, el capità negrer valencià més gran i sense ànima; Pedro Martínez Pérez de Terán, Pablo de Eplaza, José Antonio de Ybarra. Alguns d’ells eren partidaris del partido negrero, un veritable lobby polític a Madrid que bloquejava els projectes del Govern i repartia diners entre les redaccions dels diaris per crear opinió (Font de tot el paràgraf: José Antonio Piqueras: Negreros. Españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas).
Imatge: Corte de caña (Cutting sugar cane), Victor Patricio de Landaluze (Bilbao, 1830 – La Habana, 1889), pintura 1874
L’ONU i la Unesco han condemnat explícitament l’esclavitud, en diferents ciutats portuàries d’Europa s’han fet museus sobre l’esclavisme i França celebra el 10 de maig el Dia Commemoratiu de l’Esclavitud i la seva Abolició. A Espanya el Congrés ha aprovat, fa uns mesos, una proposició no de llei que insta el govern espanyol a commemorar cada 23 d’agost el Dia Internacional de l’Abolició de l’Esclavitud. El Parlament de Catalunya no ha legislat sobre aquesta qüestió. El tràfic d’esclaus continua enterrat en la desmemòria.
La darrera setmana d’abril, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat una conferència debat “Esclavistes i negrers. Una història global amagada” amb la participació de Martín Rodrigo y Alharilla i Gustau Nerín.
Ara ens preguntem també, quin fou el paper de la monarquia i dels governs espanyols amb les seves colònies en aquesta història? Què van fer altres països abolicionistes o esclavistes i que han fet després? Quin fou el paper de l’esclavitud en el desenvolupament socioeconòmic de les societats occidentals? Quin paper van tenir altres ciutats i regions espanyoles en la història de l’esclavitud? Quines bones pràctiques de memòria democràtica s’han desenvolupat en aquesta temàtica? Hi ha alguna iniciativa institucional o historiogràfica?
Una bibliografia bàsica sobre indians, esclavistes i negrers
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) han preparat aquest recull bibliogràfic que inclou totes les obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
ALVÁREZ-CHILLIDA, GONZALO i NERÍN, GUSTAU (eds): La colonización española en el golfo de Guinea: una perspectiva socialRevista AYER, 109, Editor: Madrid : Asociación de Historia Contemporánea : Marcial Pons, 2018, 384 pag. Dossier:
Introducción. “Guinea Ecuatorial: el legado de la colonización espanyola”, Gonzalo Álvarez-Chillida i Gustau Nerín.
“La formación de elites guineo-ecuatorianas durante el régimen colonial”, Gonzalo Álvarez-Chillida i Gustau Nerín.
“Leyendas e historias sobre el reino de Riabba (algunos indicios para una sospecha)”, Juan Aranzadi.
“Historias claretianas sobre el rey Moka”, Juan Aranzadi.
“Colonización, resistencia y transformación de la memoria histórica fang en Guinea Ecuatorial (1900-1948)”, Enrique N. Okenve.
“El negocio del cacao: origen y evolución de la elite económica colonial en Fernando Poo (1880-1936)”, Jordi Sant Gisbert.
“Corrupción y contrabando: funcionarios españoles y traficantes nigerianos en la economía de Fernando Poo (1936-1968)”, Enrique Martino Martín.
Sinopsi: En els darrers lustres la investigació acadèmica intenta superar l’enfocament colonialista que va fer llast el coneixement sobre la colònia espanyola del golf de Guinea. Amb un enfocament multidisciplinari, aquests estudis s’endinsen en diferents i aspectes rellevants de l’impacte del domini espanyol a les societats colonitzades.
CABRÉ, TATE i OLIVÉ, MIREIA: Guia de rutes indianes de Catalunya, Editor: Valls : Cossetània, 2011, 156 pàg.
Sinopsi: Més de vint itineraris desconeguts i sorprenents, rurals i urbans, per fer a peu, amb cotxe, amb bici o amb trenet!, per la Catalunya dels indians, dels palaus, les palmeres i les porxades colonials. Per a qualsevol dia de l’any o a l’estiu.
“Esclavitud: una historia de la humanidad”. Michael Zeuske
“L’esclavitud a la Barcelona medieval i moderna”. Roser Salicrú, Iván Armenteros i Eloy Martín Corrales. Modera Martín Rodrigo.
“Barcelona i l’esclavitud al món atlàntic”. Ponents: José Antonio Piqueras, Gustau Nerín i Martín Rodrigo. Modera Josep Maria Fradera.
“Memòria i polítiques de memòria al món, una mirada comparativa”. Ponents: Ana Lucía Araujo, Myriam Cottias i Ulrike Schmieder. Modera Lizbeth J. Chaviano.
“Itinerari: Les petjades de l’esclavitud i el comerç d’esclaus a la Barcelona actual”. Acompanyats per Martín Rodrigo Alharilla.
Sinopsi: Jornades d’anàlisi general de l’esclavitud en la història global i aprofundiments en el cas de Barcelona i reflexió sobre les formes de l’esclavisme en l’actualitat. La història de l’esclavitud és una història de la humanitat. Hi va haver homes i dones, nenes i nens esclavitzats en moltes societats disseminades arreu del món. També a Barcelona hi va haver esclaus, i mercats d’esclaus, des de l’Edat Mitjana i fins ben entrat el segle XIX. I tot i que l’esclavitud està oficialment prohibida a tot el món, no hi ha dubte que continua existint. En l’actualitat es continua utilitzant l’apropiació i el reclutament de mà d’obra a partir de la violència i la coerció directa. Què en sabem, d’aquesta part de la nostra història? Si ens l’amaguem perquè és incòmoda, la silenciem. Però forma part del nostre present i de la nostra memòria. Reflexionar-hi col·lectivament és el primer pas per obtenir les claus per abordar-la.
Sinopsi: El llibre de J. M. Fradera consta de cinc assajos amb un comú denominador: l’interès per les polítiques relacionades amb la formació dels espais colonials dominats pels països europeus al món modern. Són aquests: “La experiència colonial europea del S.XIX (una aproximación al debate sobre los costes y beneficios del colonialismo europeo); Raza y ciudadanía. El factor racial en la delimitación de los derechos de los americanos. ¿Porqué no se promulgaron las «leyes especiales» de ultramar?; Quiebra imperial y reorganización del poder colonial en las Antillas españolas y Filipinas” ; i per últim, “Opio y negocio, o las desventures de un espanyol en China.“
GARGALLO, EDUARD i SANT, JORDI: El petit imperi : catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Barcelona : Angle Editorial, 2021, 318 pag.
Sinopsi: La influència catalana, els negocis i la vida quotidiana a la colònia de guinea equatorial. El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós. D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català. Mes enllà d’aquestes dues esferes, els autors, experts en historia de l’Àfrica, han volgut proporcionar una visió mes completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.
GARGALLO, EDUARD i SANT, JORDI (oradors): Catalans en la colonització de la Guinea espanyola, presenta: Narcís Argemí, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador], Material visual; disponible en línia remot; 14 de novembre de 2022. Vídeo https://youtu.be/00E7JmOUn0U
GRANDAS, M. CARMEN: Presencia de los indianos en Barcelona, Barcelona: Àmbit, 2012, 199 pag.
Sinopsi: Els indians van influir decisivament en la creació de la nova imatge de Barcelona. A través de les seves biografies i les seves realitzacions es dona a conèixer els qui van ser els indians, la manera com van actuar com a agents de transformació i de modernització de Barcelona, deixant-nos un llegat urbà que en la seva renovació i en el seu desenvolupament, va passar a ser una ciutat que recuperava la capitalitat i la identitat.
NERÍN, GUSTAU: Traficants d’ànimes els negrers espanyols a l’Àfrica, Editor: Barcelona Pòrtic 2015, 383 pag.
Sinopsi: L’antropòleg Gustau Nerín ha aconseguit posar al descobert l’activitat dels negrers espanyols a la costa africana durant el segle XIX. Entre els negrers, hi havia homes de Cadis, de Màlaga i de Santander, però també de l’Escala, de Sant Feliu de Guíxols, de Vilanova i, sobretot, de Maó.
La majoria procedien de riques famílies de mercaders o de capitans de vaixell, però també n’hi havia que eren mariners abandonats pels seus patrons a la costa africana, o fins i tot algun que compaginava el tràfic d’esclaus amb la pirateria. Aquests factors negrers compraven els esclaus a baix preu a la costa africana i els guardaven empresonats en barracots abans d’embarcar-los cap a les plantacions de Cuba, Puerto Rico, Brasil, l’illa de la Reunió, etcètera. Molts esclavistes van morir a la costa africana: de malària, de disenteria, en enfrontaments armats o, fins i tot, enverinats; uns pocs van quedar-se a l’Àfrica, i d’altres van retornar. Nerín deixa constància d’alguns negrers que van gaudir d’un gran reconeixement social al nostre país. Traficants d’ànimes documenta una realitat incòmoda i punyent sense la qual no s’entén ni la història d’Àfrica ni la nostra.
NERÍN, GUSTAU: Guinea Equatorial, història en blanc i negre : dones negres i homes blancs a la Guinea Equatorial, 1843-1968, Editor: Barcelona Empúries 1998, 267 pag.
Sinopsi: La literatura colonial ofereix una visió ambigua dels colons espanyols a la Guinea Equatorial. Aquesta obra se submergeix, amb una ironia despietada, en els textos del període colonial, rescatant de l’oblit algunes joies del pensament africanista espanyol. Comparant els testimonis de missioners, colons, administradors, prostitutes, viatgers, cabdills, catequistes, escriptors, historiadors, antropòlegs i fins i tot ministres, l’autor analitza el conflicte colonial en aquest petit territori africà. Gustau Nerín (Barcelona, 1968) és antropòleg, s’ha especialitzat en història de la Guinea Equatorial i ha viatjat amb freqüència per l’Àfrica central per realitzar els seus estudis.
PIQUERAS, JOSÉ ANTONIO: Negreros : españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas, Editor: Madrid : Los Libros de la Catarata , 2021, 347 pag.
Sinopsi: La història de l’esclavatge és una història de violència i beneficis, de supervivència i desigualtat; és també la història de la formació del capitalisme i de les seves elits econòmiques, polítiques i aristocràtiques. Contra el tòpic molt estès que atenua la participació d’espanyols en el tràfic negre, la seva intervenció decisiva es pot constatar en gairebé totes les èpoques dels seus quatre segles d’existència, amb la connivència de reis i Estats, i amb la sanció de la llei. Qui van ser els seus artífexs, responsables de la deportació de més de dos milions d’africans, dels patiments ocasionats a ells i els seus descendents? Ocults sota veus menys infames que la de negrer, com la de comerciant, traficant, hisendat, etc., molts d’aquests “prohoms” han escapat a l’assenyalament, com els financers del negoci, claus en el trànsit i sosteniment de l’esclavatge entre la península i les colònies. El seu llegat i influència és recognoscible en la posició i la fortuna transmesa durant generacions. Aquest llibre enllaça aquest passat amagat amb noms actuals de l’alta societat, les finances, la política i la vida pública. Una història, que només havia estat parcialment explicada, amb la finalitat de donar visibilitat a un passat espanyol negat o minimitzat, així com oferir respostes i pensar preguntes sobre l’origen de la societat present.
RIAÑO, PEIO H: Decapitados: una historia contra los monumentos a racistas, esclavistas e invasores, Editor: Barcelona : Ediciones B, 2021, 319 pag.
Sinopsi: És lícit acabar amb la propaganda de genocides, dictadors, esclavistes, invasors i altres personatges tan menyspreable a l’espai públic? Aquest assaig provocador i fascinant demostra per què és hora de retirar els homenatges que ofenen la ciutat progressista. Ja a la Roma clàssica la destrucció de monuments i símbols era una manera d’esborrar de la història els enemics que havien estat derrotats. En èpoques més recents, aquesta pràctica ha adquirit un altre significat les estàtues de Colom, Lenin o Saddam Hussein han estat expulsades dels llocs on una vegada es van alçar, convertint-se en una reivindicació pel respecte a la nova ciutadania que no vol aquesta càrrega. L’historiador de l’art i periodista Peio H. Riaño aborda un debat en auge que es pregunta com volem que sigui la ciutat del segle XXI, mentre que el moviment Black Lives Matter protesta contra els símbols racistes i a Llatinoamèrica milers de persones es manifesten demanant la desaparició dels conqueridors de bronze i pedra que encara adornen els seus carrers. A través d’un recorregut per una sèrie de representacions «artístiques», des de Mao fins a Franco, aquesta investigació cultural qüestiona que s’hagin de conservar els monuments que representen valors insuportables com el racisme, el masclisme i l’exclusió. El resultat és un text polèmic i erudit, que ens demostra perquè la decapitació d’aquests monuments no pretén depurar la història, com alguns sostenen, sinó netejar el present amb la veritat històrica i extirpar els elements que tergiversen la lectura del passat.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: Cases d’indians, fotografies de Pere Pascual i Rosina Ramírez, Editor: Manresa Caixa Manresa Angle 2004, 249 pag.
Sinopsi: Es coneix com a indians, o com a «americanos», aquells catalans que, al llarg de tot el segle XIX moguts per l’afany de fer fortuna a les Amèriques, es van embarcar en un llarg viatge i van emprendre negocis a terres d’ultramar: conreu de tabac i de sucre, comerç de licors, espècies i altres productes agrícoles, finances, transport i tràfic de persones i de mercaderies, etc. Aquests personatges, sovint havent guanyat una riquesa fabulosa per a l’època, decideixen retornar a Catalunya i construeixen cases i palaus que mostren el seu nou estatus econòmic. Molts d’ells formen part de la generació que, amb els diners guanyats a Amèrica, van impulsar la industrialització de Catalunya, sigui amb empreses de transports (ferrocarril, vaixells), sigui amb indústries tèxtils, sigui amb la creació de negocis bancaris. Els indians van establir-se majoritàriament a Barcelona i a poblacions de la costa catalana, tot i que alguns ho van fer a l’interior (al Bages, la Garrotxa, etc.). Les cases, palaus i cases d’estiueig edificades pels indians no s’inscriuen en un únic corrent artístic, sinó que recullen els diferents moviments artístics de l’època: des del neoclassicisme o l’eclecticisme fins a l’expressió màxima del modernisme que constitueix el Palau Güell d’Antoni Gaudí, casa de l’indià Joan Güell. En moltes de les cases s’aprecia una voluntat de recordar la vida viscuda a ultramar, amb grans jardins de vegetació tropical, motius artístics d’inspiració caribenya, la proximitat del mar, etc. Els indians mantenien viu, així, el record dels anys passats a Amèrica.
Sinopsi: Estudi sobre la presència econòmica catalana al llarg del segle XIX a les Antilles, especialment a la illa de Cuba, tant a l’Havana com a altres ciutats, com ara Santiago, Matanzas, Càrdenas o Manzanillo, per part de comerciants catalans. A Puerto Rico, per exemple, el 80% dels comerciants eren catalans. S’analitzen les principals famílies catalanes afincades a la zona, les seves activitats econòmiques i polítiques, com ara els Samà, de Vilanova i la Geltrú, o els Biada, de Mataró. Així mateix, s’analitzen els catalans que havent fet negocis i havent-se enriquit a les Antilles, es traslladaren novament a Catalunya amb part dels seus patrimonis, creant també empreses aquí, explicant els casos dels Goytisolo, els Ribalta, els Taltaurell, els Vidal Quadras, etc, alguns dels quals foren importants promotors de la indústria catalana del final del segle XIX. L’estudi inclou els casos de Jaume Torrens i Serramalera, de Josep Munné i Nogareda, de Tomás Ribalta, de la família Biada, de la família Samà, els Baradat, els Vidal Quadras, els Goytisolo, dels germans Solé i Casañes, dels germans Carbó i Martinell, de Joaquim Fábregas i d’altres indians.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: La Casa Ramos, 1845-1960: más de un siglo de historia marítima, Editor: Barcelona Museu Marítim de Barcelona 2005, 189 pag.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: La Familia Gil: empresarios catalanes en la Europa del siglo XIX, Editor: Barcelona Gas Natural Fundación 2010, 231 pag.
Sinopsi: El llibre recorre l’activitat emprenedora de la família Gil, no només pel que fa al gas, sinó també en la construcció de vaixells i en el comerç marítim amb ultramar, així com a l’empresa de la sal del Principat de Catalunya, la Companyia General de Mines de Catalunya i Aragó, i la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, contemplant la seva actuació en la compra de finques a la desamortització, o en la creació d’una casa de banca a París.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: Un hombre, mil negocios : la controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas, Editor: Barcelona : Ariel, 2021, 409 pag.
Sinopsi: El 4 de març del 2018 l’Ajuntament de Barcelona va retirar del seu pedestal la rèplica d’una estàtua que s’havia aixecat originalment el 1884 per honrar la figura d’Antonio López i López. Aquesta decisió va estar marcada per la polèmica. Pels que van aplaudir la iniciativa municipal, López era un negrer i la ciutat no havia d’honrar la seva memòria en un espai públic. Els que es van oposar a la resolució consideraven que no només no estava clar que López s’hagués dedicat al comerç d’esclaus, sinó que es tractava, sobretot, d’un empresari excepcional i un mecenes destacat, la figura del qual mereixia ser recordada. Qui va ser Antonio López? Per què, més d’un segle després de la mort, aquest personatge genera tanta controvèrsia? Va estar realment implicat en el trànsit d’esclaus durant els anys d’estada a Cuba? Quins negocis van ser decisius perquè reunís una enorme fortuna i com va articular el holding empresarial més gran de l’economia espanyola a finals del segle XIX? Aquesta extraordinària biografia dona resposta a preguntes com aquestes a través del relat més complet al voltant de la vida del primer marquès de Comillas. Un llibre que revela de manera progressiva passatges decisius de la trajectòria vital de López i ens ofereix alhora una aproximació sense comparació a un període clau en la història colonial d’Espanya.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (presentació): El tráfico atlántico de esclavos en el siglo XIX Editor: Revista AYER 128, Madrid: Asociación de Historia Contemporánea : Marcial Pons, 2022, 336 pag.
Dossier:
“Presentación”: Martín Rodrigo y Alharilla.
“El tráfico estadounidense de esclavos al Río de la Plata y los circuitos de la plata más allá del Atlántico, 17981809”, Alex Borucki.
“El cuerpo del delito. Esclavización, cicatrices y escarificaciones en la trata esclavista a Puerto Rico, 18001820”, José Luis Belmonte Postigo.
“Caracterizando la trata ilegal en Cuba: espacios, redes y actores”, María del Carmen Barcia Zequeira.-
“Beneficios y beneficiarios del comercio de esclavos en Cuba (18151867)”, Martín Rodrigo y Alharilla.
Sinopsi: Espanya va ser un dels principals actors al comerç transatlàntic d’africans esclavitzats. Als seus dominis colonials a Amèrica van arribar més de dos milions de captius, molts dels quals es van emportar en vaixells de pavelló espanyol. Aquest dossier analitza algunes de les dimensions d’aquest fenomen i ho fa en tres espais geogràfics diferents (Riu de la Plata, Puerto Rico i Cuba).
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (ed.): Les Bases colonials de Barcelona, 1765-1968 Editor: Barcelona Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, MUHBA Documents, 5, 2012, 117 pag.
Sinopsi: La Barcelona actual és també el resultat de la interacció dels assentaments passats i dels seus habitants amb altres societats i altres territoris, tant els més propers com els més llunyans. De fet, no es pot copsar la complexitat de la configuració contemporània de Barcelona sense entendre, per exemple, els vincles de la ciutat amb el món colonial espanyol. Els vuit autors que han col·laborat en aquest volum han volgut reflexionar justament sobre diferents aspectes d’aquests vincles i relacions.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (orador): Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus; presenten: Josep Lluís Belmonte i Joan Solé Camardons, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador] Cicle Històries de Barcelona 2018 Barcelona: Material visual; disponible en línia remot; 2018. Vídeo https://youtu.be/TCa0jVKvnJs
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (orador): Els grans negocis del marquès de Comillas; presenta: Narcís Argemí, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador], Material visual; disponible en línia remot; 2021. Vídeo https://youtu.be/3WbkMi1khk8
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN, i CHAVIANO PÉREZ, LIZBET J. (eds): Negreros y esclavos : Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), Editor: Barcelona : Icaria, 2017, 246 pag.
Sinopsi: La figura del ric i pròsper indià forma part de l’imaginari col·lectiu de moltes poblacions de la costa catalana. Eren emprenedors transatlàntics amb fortunes basades en bona mesura en el trànsit o l’explotació d’esclaus a Cuba i Puerto Rico. A partir de l’aportació de diferents especialistes a la història de l’esclavitud i del trànsit negrer, aquest llibre aborda la presència d’esclaus negres a Barcelona fins ben entrat el segle XIX i els primers esforços per participar en el negoci del tràfic (d’Àfrica a Amèrica) organitzats des de Catalunya. També estudia la important presència de comerciants negrers catalans a la Cuba de mitjans del segle XIX i les trajectòries de diferents capitans negrers nascuts a Catalunya. Analitza les fórmules utilitzades pels capitans negrers per burlar la persecució anglesa en temps del tràfic il·legal i ofereix també una detallada descripció de com operaven aquests mateixos marins per desembarcar les seves càrregues en llocs amagats de l’illa de Cuba. Al llarg d’aquests estudis històrics rigorosos apareixen individus destacats de la societat catalana establint, així, la relació entre el tràfic i l’explotació de mà d’obra esclava i la prosperitat futura de la burgesia catalana del s. XIX.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (ed): Del olvido a la memoria : la esclavitud en la España contemporània, Editor: Vilassar de Dalt, Barcelona : Icaria, septiembre de 2022, 344 pag.
Sinopsi: El trànsit transatlàntic dels africans esclavitzats és un dels grans temes de la història global. Ho és per diferents raons: Perquè implica tres continents diferents (Àfrica, Amèrica i Europa); per la seva llarga durada (van ser 350 anys ininterromputs de viatges directes entre Àfrica i Amèrica); i, sobretot, pel seu notable impacte demogràfic. Almenys 12,5 milions de captius africans van ser embarcats contra la seva voluntat en algun punt del continent africà per ser venuts com a esclaus al Nou Món. Espanya va ser un actor històric rellevant en aquesta història. Ho va ser tant pel que fa al tràfic de persones esclavitzades com pel que fa a l’esclavitud colonial, als seus dominis americans. Ara bé, si alguna cosa singularitza Espanya (en comparació amb altres països europeus com la Gran Bretanya, França o els Països Baixos) és l’absència d’una memòria pública i col·lectiva sobre aquesta participació espanyola destacada en el comerç d’esclaus i en l’esclavitud colonial.
SÀPIENS, 248: Quan érem negrers. Sàpiens Tot és història, núm. 248, novembre 2022, pag 32-95: amb l’assessorament de Martín Rodrigo Alharilla.
Dossier:
Martín Rodrigo Alharilla: “Esclavitud: una història global inacabada”
Sàpiens: “Espais de memòria de l’esclavisme”
Arnau Cònsul (text) / Roser Salicrú (assessorament): “Barcelona, port d’esclaus. La esclavitud a la ciutat medieval”
Alfred Bosch: “Capitans negrers. Com s’organitzava una expedició negrera?”
Gustau Nerín: “Dins una factoria africana. Els esclavistes catalans a Àfrica”
Agnès Rotger: “Malson a la plantació. Ser esclau a Cuba. Propietaris catalans de plantacions amb esclaus ”
Maria Coll: “Retorn a la Metròpolis. Les inversions del capital negrer”
Sinopsi: Un dossier a l’esclavitud i descobrim l’origen d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX. Més de 12 milions de persones van ser embarcades contra la seva voluntat en algun punt de les costes africanes per ser venudes com a esclaves a Amèrica. Ni Catalunya ni la resta de l’Estat espanyol no van ser actors històrics menors en aquest comerç aberrant, però, a diferència d’altres indrets, no hi ha una memòria pública i col·lectiva del nostre passat esclavista.
SUST FATJÓ, XAVIER: Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX, Icària editorial, 2022, 236 pag.
Sinopsi: L’infame transport a Amèrica d’africans per ser esclavitzats, durant els dos primers terços del segle xix, va ser una pràctica molt estesa entre els marins catalans. Per exercir-la calia escapolir-se de la persecució dels vaixells britànics, exposar-se a greus malalties tropicals, corrompre les autoritats espanyoles i negociar amb despòtics caps locals africans que havien de proporcionar els esclaus. A vegades, fins i tot, davant la dificultat d’obtenir-los, practicar la pirateria. El llibre relata algunes d’aquestes expedicions negreres. Per als marins, algunes reeixides, altres fracassades. El primer relat es refereix a la realitzada l’any 1812, quan encara no s’havia prohibit el tràfic d’esclaus, per dues goletes comandades per pilots formats a l’escola d’Arenys de Mar. L’últim, a la realitzada l’any 1864, un any abans de la prohibició total de l’esclavitud als Estats Units, per Pere Mas “el Pigat”, conegut popularment com l’últim capità negrer de la costa catalana. El vaixell que capitanejava ja no era un veler. Era un vapor.
Sinopsi: Al segle XIX, desenes de milers d’esclaus africans van ser venuts a Cuba per negrers catalans. “Negrers. La Catalunya esclavista” recupera la memòria d’aquest gran negoci il·legal, vergonyós i encara ocult.
[“Sobta saber que, on avui hi ha l’Ateneu Barcelonès, abans hi vivia el negrer, Jaume Torrents Serramalera, des d’aquí governava la seva flota de velers” Sobre titulat: Palau Savassona. Propietat del negrer Jaume Torrents Serramalera. m. 43.02-43.16]
ZEUSKE, MICHAEL: Esclavitud: Una historia de la humanidad, Gema Facal Lozano (traductor), editorial Katakrak, 2018, 332 pag.
Sinopsi: L’esclavitud està oficialment prohibida a tot el món, i no obstant segueix existint. El que passa, simplement, és que no se’n parla gaire. Aquest assaig precís ens explica de quina manera les persones, tant a Europa com a Àsia, han estat convertides en mercaderia des de l’Antiguitat fins als nostres dies, quant han costat els seus cossos i com és possible que, després de l’abolició de l’esclavatge en el segle XIX, res no hagi canviat. Zeuske ens proposa una definició de l’esclavatge («la disponibilitat sobre cossos humans basada en una violència real exercida sobre aquests mateixos cossos i la degradació de l’estatus»), que va molt més enllà de les dimensions jurídiques, vinculades al dret romà. Si bé és una proposta que, com ell mateix afirma al llarg del llibre, no està exempta de polèmica, té la virtut d’englobar les diferents modalitats en què l’apropiació i el reclutament de la mà d’obra s’han fet utilitzant la violència o la coerció directa. La història de l’esclavatge és una història de la humanitat. I viceversa. Ja no té sentit, especialment després del corrent d’estudis crítics en què s’insereix aquest text, parlar de l’esclavatge com d’un període històric previ al capitalisme, conclòs feliçment després de l’abolició. Com diu un dels seus capítols, no hi ha final al final, i l’esclavatge roman, vestit amb nous vestits, mudat en una pell nova.
Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic
Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.
Premsa
MONTANYÀ, XAVIER: “Negrers catalans: com feien el tràfic il·legal d’éssers humans”VilaWeb, 20-2-2023. Consulta aquí
PLAYÀ MASET, JOSEP: “El passat esclavista de Catalunya”, La Vanguardia 22/06/2020. Consulta:
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB), amb la col·laboració de Jordi Roca Vernet (UB), han preparat aquest recull bibliogràfic, en ocasió del 150è aniversari de la Primera República a Espanya.
També s’ha dut a terme la sessió La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, el dia 15 febrer de 2023, a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la Universitat de Barcelona.
La història de la Primera República és relativament poc coneguda per la població general, sobretot si la comparem amb la de la Segona República, però també, amb altres períodes històrics (Guerra de Successió, Guerra dels Segadors, etc.). També, és cert que la producció historiogràfica és molt menor. A continuació enunciem algunes de les obres i temàtiques tractades en aquesta bibliografia agrupades per gènere historiogràfic i per la temàtica ad hoc que hem analitzat.
Obres amb poca o nul·la vigència: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, de Josep Fontana, 2007; Realidad y mito de la Primera República, de José Maria Jover, 1991; Pi y Margall y el movimiento republicano federal: 1868-1874 de C.A.M. Hennessy, 1966; La Primera República Española: 1873-1874, de Francisco Martí Gilabert, 2007.
Obres més actuals que intenten explicar o corregir mancances historiogràfiques amb nous punts de vista: ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal, d’Eloy Arias (coor), 2017; La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023 i “El primer republicanismo español” Historia y Política, número 25, 2011, ambdues obres de Florencia Peyrou; Las dos repúblicas en España, d’Ana Martínez i Raquel Sánchez (eds), 2018; La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873, d’Alejandro Nieto, 2021; Experiencias republicanas en la historia de España, de Juan Sisinio Pérez Garzón, 2015; El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936,de Manuel Suárez Cortina, 2022.
Antologia de textos: La Primera República: Reformismo y revolución social, de Javier Echenagusia, 2012; Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, de Pi i Margall, 2009; Federalismo y República, de Pi i Margall, 2006.
Biografies catalanes: Joan Tutau i Vergés, ministre d’Hisenda de la Primera República; Josep Anselm Clavé, una vida al servei de la cultura i la llibertat; Francesc Pi i Margall, 1824-1901, intel·lectual i polític federal; Ildefons Cerdà, la política pràctica a la Diputació de Barcelona; Fernando Garrido Tortosa, la pulsió cooperativista; Josep Roca i Galès, economista i cooperativista; Narcís Monturiol, polític i inventor que volia salvar el món. Altres biografiats: Antonio López y López; Manuel Girona; Joaquim Rubió i Ors; Víctor Balaguer; Frederic Soler; Els Vayreda; Jacint Verdaguer.
Biografies espanyoles: Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978), d’Eduardo Higueras Castañeda (coord), 2018; Con los Borbones, jamás. Biografía de Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895), d’Eduardo Higueras Castañeda, 2016; Nicolás Salmerón y el republicanismo parlamentario, a cura de Fernando Martínez López, 2007; Figuras de La Gloriosa: Aproximación biográfica al sexenio democrático, de Rafael Serrano García, 2006; Emilio Castelar. La patria y la república, de Jorge Vilches Garcia, 2001.
Memòries de personatges públics o anònims: Memòries d’Antoni Feliu i Codina, un veterà de la República; Miguel Morayta, “las Constituyentes de la República española”; la novel·la de Benito Pérez Galdós, La Primera República; Memòries de Conrad Roure sobre la crisi de la República.
Catalunya, el catalanisme i la República Federal: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873”, de Joan Esculies, 2023; El catalanisme i la cultura federal: Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle XIX, de Pere Gabriel, 2007; La República a Barcelona 1873-1874, 2023, llibre original de Miquel González Sugranyes escrit el 1896 i ara reeditat amb un extens i documentat estudi introductori de Jordi Roca Vernet; La I República española en Barcelona, de Mercedes Nieto, 1974; Valentí Almirall i el federalisme intransigent, de Josep Pich Mitjana, 2006; La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), de Lluís Ferran Toledano, 2022.
Mitologia i República: The myths of the Republic: Literature and Identity, a cura d’Emili Samper, 2016; Els mites de la República: Arguments per al futur, de Magí Sunyer, 2022.
Enregistraments sonors: “Commemoració dels 125 anys de la proclamació de la Primera República”, AB, 1998; “Per la República: la República de l’11 de febrer de 1873”, AB.
La selecció i edició del recull ha anat a càrrec de Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.
La llista no pretén ser exhaustiva sinó indicativa i conté una selecció de les obres més rellevants i també algunes de les editades recentment i adquirides per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès: 38 llibres, 3 revistes i 2 enregistraments sonors, en total, 43 obres disponibles. La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat un Centre d’Interès amb una selecció d’aquestes obres.
Centre d’Interès de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès amb obres sobre la Primera República (1873-1874)
Obres seleccionades
ALBA, VÍCTOR; PONS PRADES, EDUARDO; FIGUERES, JOSEP MARIA: Commemoració dels 125 anys de la proclamació de la Primera República [Enregistrament sonor]. Ateneu Barcelonès, 1998. 1 fitxer d’àudio ; 86 minuts.
ARIAS CASTAÑÓN, ELOY (COORD): ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal. Sevilla: Fundació Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces, 2017, 283 pàgines.
Sinopsi: L’estudi del republicanisme vuitcentista i del federalisme, tant a Espanya com a Andalusia, mantenia la interpretació que les experiències federals haurien produït un caos que hauria deixat immunitzada la política espanyola per a qualsevol nou projecte d’aquest tipus. No obstant això, la investigació recent d’aquests temes aborda des d’altres perspectives i amb criteris renovats l’anàlisi de les causes del seu escàs atractiu, o en suma del seu fracàs, sobretot si tenim present que podria haver estat la fórmula (almenys en teoria) que permetés conjugar en aquells moments la unitat amb la diversitat a Espanya i a Andalusia.
Els interrogants són múltiples: el seu fracàs va ser degut a la inadequació de les idees i els projectes que es proposaven? O ho va ser per les circumstàncies socials i econòmiques, les tradicions i herències, i els tòpics, els mites i les pors existents en els discursos i en les pràctiques polítiques establertes? En aquesta obra es pretén reflexionar sobre aquests interrogants, plantejant una aproximació al republicanisme, el federalisme i l’andalusisme, amb les diferents orientacions municipalistes i regionalistes a l’Andalusia del segle XIX, presents en alguns projectes com La Unión Andaluza, els Pactes federals del Sexenni Democràtic i el Projecte de Constitució Federal d’Antequera el 1883.
BERNILS, JOSEP MARIA: “El figuerenc Joan Tutau, ministre d’Hisenda de la Primera República”, Revista de Girona, núm. 179, desembre 1996
Contingut: Joan Totau i Vergés ha estat el primer figuerenc que ha ocupat càrrec de ministre. Fou en el segon govern de la Primera República.
CANADELL RUSIÑOL, ROGER: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat Editorial Comanegra 2016, 201 pàgines
Sinopsi: La vida i l’obra de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ha estat objecte de llibres, articles, exposicions, treballs i recerques, amb enfocaments ben diversos al llarg del temps. El mateix Clavé va deixar escrites i publicades algunes pàgines en les quals explicava la història de les societats corals que va fundar, les seves idees i alguns passatges de la pròpia vida, però la gran popularitat de què va gaudir va comportar de seguida que la frontera entre la realitat i el mite s’anés esvaint de mica en mica. Un nou llibre sobre la vida de Josep Anselm Clavé té una justificació clara si es té en compte que la darrera biografia pròpiament dita va ser l’escrita l’any 1973. Durant els darrers anys ha aflorat molta informació fins ara inèdita que projecta una nova llum sobre l’autor de L’aplec del Remei. «Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.» Josep Anselm Clavé.
CASASSAS YMBERT, JORDI i GHANIME RODRÍGUEZ, ALBERT Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític federal, Editor, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Catalans il·lustres 14 2001, 259 pàgines.
Contingut: Recorregut per la trajectòria intel·lectual i política de Francesc Pi i Margall, acompanyada per una àmplia antologia de la seva producció, que permeten una aproximació curosa a la seva figura. L’obra inclou bibliografia general per a aquells lectors que vulguin aprofundir aquesta figura històrica i la seva època.
DIPUTACIÓ DE BARCELONA: La Política pràctica : Cerdà i la Diputació de Barcelona Editor, Diputació de Barcelona 2009, 131 pàgines.
Contingut i nota biogràfica: Coneixem Cerdà perquè és l’autor del Pla d’Eixample de Barcelona. Els seus estudis teòrics sobre la ciutat contemporània li han valgut el títol de pioner de l’urbanisme modern. Aquest llibre, però, reivindica la seva trajectòria com a polític i la seva aportació original en el camp de l’ordenació del territori.
Fou president de la Diputació de Barcelona (1873-1874): Persona de gran prestigi, pertanyent al sector moderat del federalisme, fou elegit diputat per sufragi popular a les eleccions de 1871 pel districte electoral de Centelles, del partit Judicial de Vic, i a la sessió de constitució de la corporació en fou nomenat vicepresident. En dimitir el president Arabio Torre, ocupà la presidència des del mes de maig de 1873 fins al gener de 1874, moment en què el capità general de Catalunya va dissoldre la corporació com a conseqüència del cop d’estat del general Pavía. El seu pas per la Diputació va coincidir amb un rebrot de la guerra carlina, per aquest motiu la Junta de Salvació i defensa de Catalunya organitzà una milícia ciutadana d’homes d’entre 20 i 40 anys per fer front a la guerra, que passava per uns moments molt greus a Catalunya, milícia que no va aprovar el govern de Madrid. Així i tot es varen organitzar quatre batallons de Guies de la Diputació amb el mateix propòsit. Formà part de la Junta d’Obres del Port de Barcelona i intervingué en les discussions per la proclamació de la República i en les de proclamació d’Estat Català. Es va caracteritzar pel seu independentisme.
ECHENAGUSIA, JAVIER: La Primera República: Reformismo y revolución social. Barcelona : RBA, cop. 2012. 619 pàgines.
Sinopsi: El llibre és una antologia de textos de l’època. És una reedició amb una revisió bibliogràfica i un nou pròleg de l’autor.
L’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, Congrés i Senat es constitueixen en Assemblea Nacional i proclamen la República. Decisió que adoptava una assemblea aclaparadorament monàrquica, en una situació de buit de poder, sotmesa a escrutini per part de les cancelleries europees, en el marc anunciat d’una profunda crisi econòmica i amb un país en fallida fent front a dues guerres simultànies, civil una, colonial l’altra. En el nou marc polític inaugurat per la revolució setembrina del 1868 monàrquics, conservadors, liberals, republicans, federals o no, competien en la tasca per aconseguir un lloc de privilegi en la nova situació. O de trastocar-la per poder tornar al passat. L’aparició de l’Associació Internacional de Treballadors introdueix al tauler un element clarament diferenciat que, de manera rellevant, contribuirà a marcar el signe dels esdeveniments posteriors. A la pugna, juntament amb la debilitat de la burgesia realment existent residirà la clau del fracàs del projecte republicà que amb prou feines gaudirà d’uns mesos plens de vida, els que hi ha entre la seva proclamació i l’aixecament cantonal per caure després en un accelerat procés de descomposició. Però tot i així, breu i convulsa, la història de la Primera República, segle i mig després, ofereix un grapat d’elements de gran interès. Entre ells, l’intent de desenvolupar un programa de reformes socials per part dels republicans federals i els primers passos ferms del “proletariat organitzat”: aquelles organitzacions que buscaven convertir-se en veu i instrument d’acció.
ESCULIES, JOAN: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873” a Sàpiens núm. 250, gener 2023. Pàg. 44-51.
Contingut: Ara fa cent cinquanta anys, la Diputació de Barcelona va intentar aprovar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, proclamada un mes abans a Madrid. A causa de la confusió respecte al tipus de república, la proposta no va triomfar, però Madrid es va veure obligat a actuar.
FELIU I CODINA, ANTONI: Memòries d’un veterà de la República. Barcelona: Tigre de paper, 2022. 704 pàgines
Sinopsi: Les ‘Memòries d’un veterà de la República‘, dictades des del llit de mort pel republicà federal Antoni Feliu i Codina, van ser publicades a principis de segle pel diari republicà barceloní El Diluvio. L’editorial Fil Roig ha compilat i traduït al català aquestes memòries, que són un retrat de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX. A través d’anècdotes i vivències, però sense abandonar el rigor històric, aquestes Memòries ens submergeixen en una etapa fonamental per entendre l’aparició del catalanisme i l’articulació de l’esquerra republicana i obrera. Des de l’assassinat d’un empresari per part d’un grup d’obrers fins a l’adveniment del Sexenni Revolucionari i la divisió dels republicans federalistes entre «intransigents» i «benèvols». Escenes tan sonades com la baralla a cops de puny entre Anselm Clavé i el capità general de Catalunya, l’escridassada a Joan Prim a Barcelona, o com un grup liderat per Valentí Almirall va ocupar l’Ajuntament de Barcelona i va llançar el retrat de la reina pel balcó, troben el seu context en aquest volum imprescindible. Sabies que l’alcalde de Figueres Abdó Terrades va ser destituït i deportat a Andalusia per negar-se a jurar fidelitat a la monarquia? O que l’inventor del submarí era Narcís Monturiol, un dels primers comunistes catalans?
FERRER I GIRONÈS, FRANCESC: Joan Tutau i Vergès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 5, Barcelona: Edicions Cossetània, 2006, 102 pàgines.
Sinopsi: Joan Tutau i Vergés (Figueres, Alt Empordà, 21 d’octubre de 1829 – 13 de juliol de 1893) dirigent republicà i escriptor català. Formà part del grup d’Abdó Terradas i el 1854 fou elegit segon alcalde de Figueres, càrrec que hagué de deixar el juliol de 1855, destituït pel govern. S’exilià a França entre 1855-1858 i, en ésser amnistiat, passà a residir a Barcelona. Llavors es convertí en un dels principals dirigents, especialista en qüestions econòmiques, del grup democràtic i republicà (amb Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, etc.). Francesc Ferrer atribueix a Joan Tutau el primer article de tota la península Ibèrica sobre cooperativisme. Fou publicat al diari bisetmanal El Ampurdanés el 24 de desembre de 1863. En aquest article Totau alabava els beneficis de la cooperació i es lamentava que a España no existissin associacions obreres cooperatives, ja que si es repliquessin les experiències angleses en territori espanyol significaria una millora en la qualitat de vida i en l’economia de les classes obreres.
També hi ha referències a conferències on Totau parla sobre el cooperativisme. Una d’elles és la conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès (1886), on defensa la força del cooperativisme per resoldre les problemàtiques socials. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (i com a tal hi dugué com a conferenciants Anselmo Lorenzo, i Josep Llunas l’abril de 1887) i feu un interessant esforç teòric: l’any 1886 publicà Las crisis (monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales), primera anàlisi global de les crisis del capitalisme feta al país i que considerava producte de la superproducció i de la lluita entre el capital i el treball.
FONTANA, JOSEP: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, Josep Fontana i Ramon Villares (directors), Barcelona, Crítica/Marcial Pons 2007, 12 Vol. 612 pàgines.
Sinopsi: Aquest volum de la Historia de España dirigida per Fontana i Villares corresponent al període de 1808-1874, és autor Josep Fontana, màxim especialista del segle XIX espanyol. Aquest segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió completament renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts.
Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període -que, tot i això, a Fontana li interessa determinar les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria d’espanyols sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política, aquells que Antonio Machado va definir com “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.
FONTANA, JOSEP; CAMINAL I BADIA, MIQUEL; CANDEL, MIGUEL: Per la República: la República de l’11 de febrer de 1873 [Enregistrament sonor]. Ateneu Barcelonès, 2005. 1 fitxer d’àudio ; 90 minuts.
GABRIEL, PERE:El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle XIX. Reus: Fundació Requesens, 2007. 283 pàgines.[Sense imatge]
Ressenya de Teresa Abelló: Aquest llibre es una recopilació de treballs sobre el republicanisme federal catalanista, publicats per Pere Gabriel durant la darrera dècada. P. Gabriel, prou conegut per tots pels seus treballs sobre l’obrerisme i l’anarquisme, analitza aquí diversos aspectes del republicanisme federal del segle XIX, esquerrà per definició i intencionadament catalanista. Amb rigor i extrema minuciositat, al llarg del llibre s’analitza el paper que van exercir els diferents grups republicans en la construcció de l’Estat liberal espanyol del vuit-cents, i es valora el component catalanista del federalisme a Catalunya i el caràcter excloent o la compatibilitat amb d’altres federalismes peninsulars. Es descriu el fracàs de la política federal en aquells anys i la participació dels republicans federals de les diferents escoles en les grans campanyes catalanistes, i s’analitza la construcció d’una cultura republicana, eminentment popular, sota el règim de la Restauració.
GABRIEL, PERE: Fernando Garrido Tortosa. Agitació i escriptura política. La pulsió cooperativista. Col·lecció Cooperativistes Catalans 32, Barcelona: Edicions Cossetània, 2019, 93 pàgines.
Sinopsi: Fernando Garrido Tortosa (Cartagena, 1821 ? Còrdova, 1883) fou un polític demòcrata i republicà federal espanyol que es proclamà socialista. Escriptor d’una extensa obra progressista, anticlerical i lliurepensadora, fou, també, un dels principals i més influents propagandistes del cooperativisme a Espanya i molt especialment a Catalunya al segle XIX, arran de la visita que feu a Manchester i en què conegué l’obra dels Pioneers of Rochdale. La seva reiterada implicació en les principals conspiracions revolucionàries antimonàrquiques el dugué a romandre sovint a la presó i a l’exili i, de retruc, a conèixer i formar part de les principals avantguardes demòcrates i revolucionàries europees del moment, al costat de personatges com els italians Mazzini i Garibaldi, l’hongarès Kossuth, els francesos Ledru-Rollin i els germans Reclus, o el rus Bakunin.
La importància de les relacions de Garrido amb el republicanisme i el cooperativisme catalans ha estat sovint recordada, però no ha comptat amb cap estudi específic. Al costat de la valoració de Fernando Garrido en tant que historiador, publicista i polític republicà federal, sens dubte un dels principals personatges del vuit-cents, aquest llibre pretén posar de manifest la seva contribució fonamental al cooperativisme i també a la cultura republicana i obrerista catalanes.
GONZÁLEZ SUGRANYES, MIQUEL; ROCA VERNET, JORDI (edició i estudi introductori); PUENTE, GINÉS (Presentació de documents i biografies): La República a Barcelona1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023, 216 pàgines http://hdl.handle.net/11703/128867
Sinopsi: La història de la Primera República és un país desconegut per a la majoria. És una història fascinant per sí mateixa, sense ser el precedent de res, i ens mostra la imprevisibilitat dels moments d’acceleració del temps històric. Per acostar-nos-hi i descobrir el que va significar, en aquest volum reprodueix el llibre original de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona. Apuntes para una crónica (Impr. de Henrich, 1896, 523 pàgines). Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i historiador analista alhora. El llibre té un extens i documentat estudi introductori de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. A més, el llibre ofereix la possibilitat de consultar els annexos de l’obra de González Sugranyes amb més d’un centenar de documents, cadascun precedit per una petita descripció a càrrec de Ginés Puente que s’ha incorporat en aquesta edició per a la lectura; i que també ha preparat les biografies de les autoritats polítiques i militars protagonistes de la Primera República a Barcelona.
HENNESSY, C. A. M.: Pi y Margall y el movimiento republicano federal, 1868-1874, Madrid Aguilar, 1966, 304 pàgines.
Sinopsi: Un llibre reeditat el 2010, pioner el 1966 i que ha esdevingut un clàssic de la historiografia. Va ser el primer que va rescatar de l’oblit la tradició republicana i federal. C.A.M. Hennessy va fer la seva investigació el 1962 a Oxford, i el 1966, en traduir-se al castellà, va llançar a la palestra pública ni més ni menys que dos temes tabús i oficialment proscrits: el republicanisme i el federalisme. Era el primer llibre que es publicava sobre el primer intent d’organització democràtica, el sexenni comprès entre la Revolució Gloriosa del 1868 i la Primera República del 1873. A més, el Partit Republicà Federal, liderat per Pi i Margall, havia estat protagonista indubtable d’aquest sexenni. El seu programa polític pretenia situar Espanya a la primera línia de la modernitat política, social i cultural. La lectura suscita debats per al present i ens concerneix en les seves anàlisis. És un clàssic per conèixer aquells anys tan intensos del nostre passat.
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO; PÉREZ TRUJILLANO, RUBÉN; i VADILLO MUÑOZ, JULIÁN (coords): Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica Ediciones Universitarias. 2018, 438 pàgines.
Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels primers dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans del segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor dels líders que sovint van donar nom als partits republicans. També es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i diaris locals, aixecaven partides armades o agitaven les masses a les reunions polítiques, va ser crucial. Per fer-ho, s’ha seleccionat un conjunt de figures representatives.
El propòsit no és tant rescatar-les de l’oblit, sinó projectar-hi un marc d’aquest espai on es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat els historiadors en els darrers anys. Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com a espais homogenis, com a imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquests límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política.
Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius del llibre. Per acabar, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, així, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional dins del magma radical en què es desenvolupava el moviment republicà i les organitzacions obreristes.
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO: Con los Borbones, jamás. Biografía de Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895). Madrid: Marcial Pons, 2016, 450 pàgines.
Ressenya de Rafael Serrano García: Una biografia sobre Manuel Ruiz Zorrilla necessària per entendre millor la vida política espanyola de la segona meitat del segle XIX, ja que, ja sigui ocupant un primer pla de l’escena pública o a distància, aquest líder progressista i després republicà va resultar determinant en molts dels processos que es van dur a terme o es van intentar, per encaminar Espanya per una senda diferent de l’encarnada en l’exitós model moderat-canovista en què el joc dels partits i, més encara, dels grans corrents de l’opinió pública quedava fortament condicionat –o, millor, subordinat– per les decisions del monarca i del seu entorn cortesà. En aquest sentit, la perseverança de Ruiz Zorrilla primerament per consolidar a Espanya una monarquia democràtica que fos el revers de l’encarnada per Isabel II i, més tard, quan es va convèncer que aquest projecte polític no era viable, a fer fracassar el règim de la Restauració posant al seu lloc una República, i torna a reconstruir d’una manera rigorosa i sense prejudicis la seva biografia, un afany més que necessari perquè Ruiz Zorrilla no ha estat precisament ben tractat per la historiografia, més aviat al contrari.
Vegeu la ressenya completa de Rafael Serrano Garcíaaquí
HISTORIA Y POLÍTICA: “El primer republicanismo español”Historia y Política número 25, enero/junio 2011, Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. 388 pàgines ; 22 cm. S. 305 arm. 01-II [Monogràfic de revista, no prestable].
Presentació: El Primer republicanismo español (Florencia Peyrou)Vegeu el pdf
JOVER ZAMORA, JOSÉ MARÍA: Realidad y mito de la Primera República : del “Gran Miedo” meridional a la utopía de Galdós. Pròleg José Antonio Maravall, Madrid: Espasa-Calpe 1991. 215 pàgines
Sinopsi: José María Jover Zamora va ser un dels renovadors de la historiografia de l’Espanya contemporània. La seva tesi, llegida el curs 1946-1947 Realidad y mito de la Primera República, va tenir una edició renovada i ampliada del seu discurs d’ingrés a la Real Academia Española, i encara avui aporta algunes claus necessàries per a la comprensió d’una època de la història d’Espanya convulsa i apassionant.
MARTÍ GILABERT, FRANCISCO: La Primera República Española : 1873-1874. Madrid : Rialp, 2007, 162 pàgines
Sinopsi: En aquest llibre l’autor aborda els principals episodis la ràpida trajectòria de la Primera República Espanyola. Aquest període de la Història d’Espanya va durar menys de dos anys, va tenir quatre presidents i una vida tan breu com intensa, plena d’incidents, disturbis i inestabilitat. L’autor, membre l’Opus Dei té una visió personalista i partidista que explica sui géneris que va impedir que quallés un règim que la Revolució de 1868 havia presentat com a possible. És per tant, una visió força esbiaixada de l’època. Francisco Martí Gilabert era Doctor en Ciències Històriques, i havia dirigit la seva investigació cap al món contemporani; també havia estudiat les relacions entre l’Església i l’Estat, en què era un especialista.
MARTÍNEZ RUS, ANA; SÁNCHEZ GARCÍA, RAQUEL (EDS.): Las dos repúblicas en España. Madrid : Editorial Pablo Iglesias, 2018. 327 pàgines : taules gràfiques
Introducció d’Ana Martínez Rus i Raquel Sánchez García: El llibre és producte d’un cicle de conferències celebrat entre el 26 d’octubre i el 28 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, organitzat per la Fundació Pablo Iglesias, sota el títol de Las dos repúblicas en España. Hi van participar professors de diverses universitats espanyoles i estrangeres debatent al voltant de sis eixos que van articular la reflexió sobre les dues experiències republicanes a Espanya: el tractament dels drets i llibertats en el constitucionalisme republicà; la violència i el conflicte social; l’educació i la cultura com a bases del desenvolupament humà; la cultura política republicana i l’Església; els partits i dirigents polítics de totes dues repúbliques; i la qüestió territorial.
Vegeu l’article complet “Las dos experiencias republicanas en la historia de España: El largo camino hacia la democracia”aquí:
MORAYTA, MIGUEL: Las Constituyentes de la República española. Pamplona: Urgoiti Editores, 2012. 229 pàgines.
Sinopsi: Quaranta anys després dels fets, Miguel Morayta y Sagrario, el vell professor, el republicà històric bregat en mil batalles, va publicar el 1907 el relat d’uns fets, dels quals va ser protagonista, perquè la seva memòria romangués a l’imaginari del republicanisme espanyol. El llibre és una reivindicació del paper dels republicans en la història de la llibertat a Espanya, un protagonisme que l’autor entronca amb el de les principals fites de l’Espanya que sorgeix a partir del 1808, i que viurà el seu zenit a l’històric any de 1873, quan la I República va culminar primer, i va arronsar després, un somni llargament esperat.
NIETO, ALEJANDRO: La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873. Albolote, Granada: Editorial Comares, 2021. XIV, 330 pàgines.
Sinopsi: La Primera República (1873-1874) espanyola ha cridat relativament poc l’atenció dels historiadors actuals. Per què es passa avui gairebé de puntetes sobre el que va passar el 1873? Període del qual només ha quedat a l’imaginari popular (i fins i tot al culte) el record de tres dades qualificades severament de negatives: la presència de quatre presidents i gairebé una dotzena de governs en dotze mesos, la rebel·lió cantonal de Cartagena entesa com una anècdota pintoresca, i l’entrada del «cavall del general Pavia» al Congrés, metàfora de tots els cops d’Estat que hi ha hagut i per haver-hi. Sembla que la Primera República va ser un breu parèntesi dins l’altre parèntesi, tampoc llarg, que va representar el sexenni revolucionari (1868-1874).
Ressenya de Francisco Sosa Wagner (Universidad de León): L’obra d’Alejandro Nieto dona solidesa al coneixement integral de la I República espanyola perquè la seva «història política ha quedat una mica arraconada a les biblioteques i sobretot a les prestatgeries de les hemeroteques, en contrast amb l’enorme atractiu que des de la Transició han despertat la ideologia republicana i la federal».
Vegeu la ressenya completa de Francisco Sosa Wagneraquí
NIETO DE SANGENÍS, MERCEDES: La I República española en Barcelona. Pròleg de Carlos Seco Serrano, Barcelona: Editor: Barcelona Publicaciones de la Cátedra de Historia General de España Universitat de Barcelona, 1974. 242 pàgines.
PÉREZ GALDÓS, BENITO: La Primera República. Madrid, Eneida, 2014. 292 pàgines.
Contingut: La Primera República és el títol de la quarta novel·la de la sèrie final dels Episodios Nacionales, escrita a Madrid, entre febrer i abril del 1911. Dedicada al període executiu de la Primera República Espanyola, l’acció històrica transcorre l’any 1873. Galdós, relata la sortida d’Amadeu a Lisboa, després de la seva abdicació, i la proclamació de la República, les seves crisis ministerials, i les successives gestions presidencials d’Estanislao Figueras, Francisco Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar. També s’hi apunten passatges de les insurreccions armades de carlins i cantonalistes. Per a l’entramat fantàstic, l’escriptor recorre de nou als personatges creats a l’anterior episodi, el periodista i faldiller Tito Liviano –un àlter ego parcial de Galdós– com a narrador i Mariclío (personificació de Clío, la musa de la Història). Juga amb ells a posar en dansa el concepte unamunià d’«intrahistòria» (que Galdós nomena com a «història interna»).
PÉREZ GARZÓN, JUAN SISINIO (Ed.): Experiencias republicanas en la historia de España. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2015. 349 pàgines
Sinopsi: Què en sabem del republicanisme en la història d’Espanya? Per què la idea de federalisme ha esdevingut sinònim de separació i caos nacional? Els monàrquics que el 1874 van donar un cop militar contra la Primera República van ser els propagadors inicials d’aquesta imatge de caos que després van cultivar, al llarg de quaranta anys de martelleig constant, els que van intentar justificar la seva insurrecció violenta contra la legalitat de la segona República. Tot i això, un important grup d’historiadors, aliens a qualsevol mitificació, ha replantejat la complexitat i el significat de les trajectòries i aportacions del republicanisme espanyol als segles XIX i XX. Els autors del llibre documenten i expliquen les teories i pràctiques, no sempre unànimes, d’un republicanisme que va anar molt més enllà del canvi a la prefectura de l’Estat, alhora que subratllen, sense arguments partidistes, la riquesa de la cultura republicana, que converteix la garantia col·lectiva dels drets individuals en el primer assumpte públic.
FLORENCIA PEYROU: La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023, 384 pag.
Sinopsi: La Primera República va ser un moment d’obertura que va permetre l’eclosió de debats i projectes, la pràctica efectiva de llibertats i de drets llargament exigits, l’experiència al poder –així com a l’espai públic– de sectors prèviament exclosos, la realització (o programació ) de tota una sèrie de reformes polítiques i socioeconòmiques de calat, i una molt intensa mobilització i politització popular, tant en àmbit urbà com rural. Tot això en el marc duna situació conflictiva plena de fronts de lluita. En un moment en què els partits polítics no gaudien d’estructures desenvolupades d’organització estratègica i doctrinal, i el règim representatiu i parlamentari no estava totalment consolidat.
Va ser una experiència democratitzadora que mostra una notable implantació del republicanisme a Espanya, i el final del qual no va derivar de la incapacitat dels líders republicans i de la vaguetat dels seus programes i discursos, sinó de l’antipluralisme que dominava les cultures polítiques de l’època i, sobretot, de l’organització d’una trama conspirativa capaç de mobilitzar amplis recursos per tal d’acabar-hi.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; MÁIZ, RAMÓN [editor i estudi introductori.] Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, Editor Tres Cantos Akal 2009, 720 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (1824-1901) és el pensador polític espanyol més important del segle XIX. Fundador i líder del Partit Federal, i president del Govern de la Primera República, fou un escriptor prolífic i un propagador incansable de la causa federal republicana. La força de les idees i la personalitat acusada el van convertir en un dels mites de referència de l’esquerra espanyola. A la seva trajectòria política i intel·lectual tracta temes tan decisius com la qüestió obrera i el socialisme, el problema religiós i la laïcitat de l’Estat, la crítica de la monarquia, la qüestió territorial i la federació de les «antigues províncies abans van ser nacions», i l’antimilitarisme com a fonament de la idea d’una Europa federal. Aquest llibre reuneix, per primer cop, els seus escrits i discursos més importants sobre el problema del federalisme. A l’edició íntegra de Las nacionalidades (1877) s’acompanyen els capítols dedicats a la federació dels llibres La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de nuestros dias (1890). A més, en el volum s’ofereixen al lector pròlegs, discursos a les Corts, diversos articles publicats al diari El Nuevo Régimen (1891-1901), el programa del Partit Federal, així com els projectes constitucionals de 1883 i altres textos de interès.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; SANTAMARÍA, ANTONIO [editor literari]: Federalismo y República, Barcelona, Ed. El Viejo topo, 2006, 249 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), teòric de la revolució democràtica i del federalisme, president del Govern de la I República, fundador i dirigent del Partit Federal, va ser fins al franquisme un dels mites més potents de l’esquerra espanyola. El seu llegat teòric el disputen anarquistes, catalanistes i republicanosocialistes. Potser és l’única figura la talla intel·lectual i política de la qual pugui comparar-se amb altres grans teòrics socials europeus del segle XIX.
PICH I MITJANA, JOSEP: Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Barcelona Afers 2006. 307 pàgines; 21 cm
Sinopsi: Durant el Sexenni Revolucionari, a la ciutat de Barcelona, els federals intransigents dirigiren el comitè local del Partit Republicà Democràtic Federal durant una gran part del període i tingueren un notable protagonisme en alguns dels esdeveniments més destacats de l’etapa, tot i que fins avui dia no disposàvem de cap publicació que estudiés de manera aprofundida el seu ideari i actuació. Per la seva tasca investigadora centrada en el pensament i l’activitat política de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), figura capdavantera del federalisme intransigent barceloní durant el Sexenni i, alhora, personatge clau de la politització del catalanisme a partir del darrer quart del segle XIX, Josep Pich és l’historiador que millor podia omplir aquesta llacuna de la historiografia sobre el republicanisme federal català. Més enllà de l’idealisme, dogmatisme i maximalisme que caracteritzaren la formació, cosa que dificultà la concreció pràctica dels seus objectius polítics, destaca el fet que el federalisme intransigent va constituir i impulsar un projecte polític i doctrinal que per primera vegada vinculava federalisme i catalanisme.
PLANA I GABERNET, GABRIEL: Josep Roca i Galès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 8, Barcelona: Edicions Cossetània, 2007. 79 pàgines.
Sinopsi: Josep Roca i Galès (Barcelona, 1828-Gràcia, 1891) introduí i divulgà les idees cooperativistes en el periòdic La Asociación (1866). L’associació que representava, La Propagadora del Trabajo, fou la primera cooperativa catalana. Va pertànyer al Partit Democràtic i després al Partit Republicà Federal. Va ser escollit diputat provincial per Barcelona l’any 1872. Des de la Diputació de Barcelona va destacar en la defensa dels interessos obrers. Teixidor d’ofici, tingué una sòlida formació tècnica i econòmica. És autor del llibre Un obrero en Fairmount Park, en què descriu l’Exposició Internacional de Filadèlfia. Va ser un defensor del proteccionisme català, fet que li permeté exercir un paper de pont entre els sectors obrers i burgesos, mitjançant l’entitat Centre Industrial de Catalunya. Fou definit com un obrer honrat, un economista pràctic i una autoritat moral dins del moviment obrer català.
POBLET, JOSEP MARIA: Josep Anselm Clavé i la seva època : 1824-1874 Editor: Barcelona DOPESA 1973. 317 pàgines
Biografia de Josep Anselm Clavé: Milità al partit republicà d’Abdó Terrades i col·laborà amb seu amic Narcís Monturiol. Projectà de sostreure els obrers de l’ambient miserable de les tavernes i d’unir-los en societats corals. Compongué melodies, que eren cantades als cafès. L’èxit l’encoratjà a organitzar, el 1845, una agrupació coral, L’Aurora, que obtingué un èxit popular en el Carnestoltes barceloní del 1846 i que transformà en La Fraternitat, societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular (1850). El 1857, li canvià el nom pel menys compromès d’Euterpe, i aviat s’estengueren pel Principat i pel País Valencià nombroses “societats euterpenses”, origen dels Cors de Clavé. Durant el Bienni Progressista (1854-56) intervingué en política, però la repressió del 1856, li costà el confinament a les Balears. El 1867 fou empresonat a Madrid, i, en triomfar la Revolució de Setembre (1868), la política absorbí gairebé totes les seves activitats: militant del partit federal i membre de la Junta Revolucionària, formà part de la redacció de La Vanguardia i d’El Estado Catalán, que dirigia el seu amic Valentí Almirall. Fou elegit president de la diputació provincial de Barcelona durant el regnat d’Amadeu I (1873) i, el mateix any, diputat a les Corts Constituents i governador civil de Castelló de la Plana i de Tarragona (1873-74). Es retirà de la vida pública després del cop d’estat del general Pavía.
RIQUER, BORJA DE (direcció): Vides catalanes que han fet història. Assessors: Joaquim Albareda, Mita Casacuberta, Isabel Rodà, Josep M. Salrach; Barcelona : Edicions 62, novembre del 2020, 996 pàgines.
Selecció de personatges biografiats a Vides catalanes que han fet història que van viure en la seva maduresa durant la Primera República (1873-1874):
“Antonio López y López [1817-1883]. L’empresari més ric i més controvertit del seu temps”, per Martín Rodrigo y Alharilla, p. 430-437.
“Manuel Girona i Agrafel [1817-1905]. Un burgès laboriós i perseverant”, per Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià i Triay, p. 438-444.
“Joaquim Rubió i Ors [1818-1899]. Els Rubió. Catalunya com a nació literària”, per Josep M. Domingo, p. 445-453.
“Víctor Balaguer [1824-1901]. La construcció de la catalanitat”, per Montserrat Comas, p. 454-461.
“Francesc Pi i Margall [1824-1901]. L’apòstol del federalisme republicà que sembrà en terra estèril”, per Pere Gabriel, p. 470-478.
“Frederic Soler [1839-1895]. La figura oblidada?”, per Ramon Bacardit, p. 479-485.
“Valentí Almirall [1841-1904]. El primer líder del catalanisme polític”, per Josep Pich Mitjana, p. 486-493.
“Els Vayreda. Tres enfants du siècle entre l’enyor del passat i la incertesa del futur”, [Joaquim (1843-1894), Estanislau (1848-1901) i Marian (1853-1903)], per Margarida Casacuberta, p. 494-504.
“Jacint Verdaguer [1845-1902]. Geni de la terra, remuntador de la poesia catalana als cels europeus”, per Pep Paré, p. 512-521.
ROURE, CONRAD; PICH I MITJANA, JOSEP (Ed. literari): Memòries de Conrad Roure: Recuerdos de mi larga vida, Barcelona] [Vic] Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives Eumo, 1993. 6 volums.
Continguts: vol. 7. La República en España (II). La crisis de la primera República
SALMERÓN, NICOLÁS; MARTÍNEZ LÓPEZ, FERNANDO (ed. literari): Nicolás Salmerón y el republicanismo parlamentario, Editorial Biblioteca Nueva, Madrid, 2007, 297 pàgines.
Sinopsi: La personalitat i els comportaments polítics de Nicolás Salmerón y Alonso (Alhama la Seca, 1837-Pau, 1908), filòsof, catedràtic de la Universitat Central i tercer president del Govern de la Primera República, no van deixar ningú indiferent. La seva dimissió de la presidència de la República, per no signar sentències de mort, va assentar la imatge de polític idealista que no va sacrificar els seus principis per mantenir-se en el poder. Institucionista, demoliberal, patriota, gradualista, defensor d’una República parlamentària, aliena als plantejaments del federalisme pactista i distant de les concepcions revolucionàries. Partidari de la via legal d’accés al poder, va creure en el paper redemptor del sufragi i va posar tot el seu esforç per canalitzar el republicanisme per la via parlamentària a l’Espanya d’entre segles. Els articles d’aquest llibre són fruit de les reflexions d’una trobada, celebrada a Almeria amb motiu del centenari de la Unió Republicana del 1903, que han estat actualitzats pels seus autors. Els historiadors, filòsofs i sociòlegs que van participar en aquella trobada van tractar sobre la talla intel·lectual i política de Salmerón, l’època que li va tocar viure, les cultures polítiques republicanes, la maçoneria i el republicanisme andalús, el món de la Institución Llibre de Enseñanza i, alhora, van analitzar els valors i la pervivència del llegat republicà a la llum de la nova filosofia política i de la sociologia.
SAMPER, EMILI (Ed.): The myths of the Republic: Literature and Identity. Kassel: Editions Reichenberger. 2016. 240 pàgines.
Ressenya de Laura Hugas Orpina i Enric Cassany (UAB): The Myths of the Republic. Literature and Identity recull un conjunt d’estudis sobre la contribució de la literatura a la mitologia republicana, inscrits en les tasques del Grup de Recerca d’Identitats en la Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Editats per Emili Samper, apareixen a la col·lecció «Estudis Catalans» d’Edition Reichenberger (Kassel) convenientment traduïts a l’anglès.
SERRANO GARCÍA, RAFAEL: Figuras de La Gloriosa: Aproximación biográfica al sexenio democrático. Valladolid: Universidad de Valladolid, Secretariado de Publicaciones e Intercambio Editorial, 2006. 235 pàgines
Sinopsi: Aquest llibre aborda el moment del Sexenni Democràtic (1868-1874), per mitjà d’onze estudis dedicats a sengles personatges -Prim, Victor Balaguer, Manuel Ruiz Zorrilla, Francisco Pi i Margal, Gaspar Núñez d’Arce, etc.- que, si ben identificats amb la revolució Gloriosa del 1868 i amb els seus propòsits regeneradors, van encapçalar projectes polítics molt diferenciats que els van portar a enfrontar-se durament entre si. El llibre va precedit d’una introducció del coordinador al voltant de l’actualitat i els problemes del gènere biogràfic i d’una extensa bibliografia conjunta, al final.
STEWART, MATTHEW: El somni de Monturiol: l’extraordinària història de l’inventor del submarí que volia salvar el món, Barcelona, Ed. Graó, 2009, 310 pàgines.
Notes biogràfiques de Narcís Monturiol: La recerca incansable per trobar respostes a un seguit d’interrogants al voltant de la navegació submarina: els animals i les plantes del fons marí; l’oxigen i la llum; el llit de l’oceà, les corrents marines. L’Ictineu I, el primer veritable submarí del món.
A partir de 1868 va retornar a l’activitat política. Com a membre del Partido Federal, fou diputat per Manresa a les Corts Constituents de la Primera República Espanyola (1873) i, poc després, nomenat director de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, amb seu a Madrid, càrrec que exercí durant els mesos que perdurà el règim republicà i on posà en pràctica un procés de la seva invenció per incrementar la velocitat de producció de paper adhesiu.
SUÁREZ CORTINA; MANUEL: El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936, Editorial Universidad de CantabriaSantander, 2022; 401 pàgines.
Sinopsi:El León durmiente és una aproximació als registres bàsics amb què el republicanisme, la democràcia i el federalisme van concebre Espanya, com a Estat i com a nació, en el període que va des de les Corts de Cadis fins a la Guerra Civil el 1936. Des de la història cultural de la política, i d’una manera sintètica, el lector es trobarà amb una delimitació creixent dels camps liberal, democràtic i republicà, on s’observa una pluralitat de maneres de ser en cadascun d’ells. Es podria dir que el centre de l’exposició resideix en la idea que són els plurals els que delimiten i decanten les relacions entre el liberalisme, el republicanisme, la democràcia i el federalisme, ja que s’exposen la varietat d’imaginaris, fonaments doctrinals i pràctiques polítiques que uns i altres van desenvolupar en la seva competència per inclinar a favor de la seva causa la conformació de les institucions polítiques. En definitiva, es tracta d’observar la història contemporània d’Espanya a partir dels projectes i de les aspiracions dels defensors de la democràcia.
SUNYER, MAGÍ: Els mites de la República. Arguments per al futur. Barcelona: Eumo Editorial, 2022. 230 pàgines.
Ressenya de Jordina Gort Oliver (URV). El llibre de Magí Sunyer reflexiona sobre el desgast de les idees i dels mites del republicanisme i el perquè d’aquesta pèrdua i desorientació respecte els fonaments que les van originar. El llibre vol respondre a aquesta qüestió amb la recerca i recuperació del punt de partida de les idees que van crear uns símbols de lluita, que amb el temps sembla que s’han desdibuixat precisament per l’oblit i el descuit d’aquesta primera base inicial[…] Sunyer vol abastar aquells mites que no havia pogut encabir en estudis anteriors perquè van més enllà de la mitologia únicament catalana.
En aquest repertori republicà s’hi descriuen uns ideals que els catalans compartien amb la resta de republicans del món. Mostra una ideologia que és clarament de caràcter universal i recull una sèries de qualitats que va exposant al llarg d’aquest volum: ”La hipòtesi que defenso és que el republicanisme català contemporani està compost pels valors que examino: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme”.
Vegeu la ressenya completa Anuari Verdaguer 30 – 2022, p. 553-562 aquí
TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels vents, setembre 2022, 363 pàgines.
Del pròleg d’Agustí Alcoberro i sinopsi: Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català. Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.
El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.
El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.
VILCHES GARCIA, JORGE: Emilio Castelar. La patria y la república
Contingut: Biografia d’un dels republicans espanyols més important del segle XIX. L’autor reconstrueix el seu ideari i analitza la seva intervenció en la vida política, ambdós aspectes importants en l’origen i el desenvolupament del republicanisme conservador a Espanya.
Obres no disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
Constitución republicana de 1873 : autògrafa de D. Emilio Castelar : el orador y su tiempo. Madrid : Servicio de Publicaciones de la Universidad Autónoma de Madrid, cop. 2014. 349 pàgines + 1 disc òptic CD-ROM ; 24 cm.
ESTÉVANEZ, NICOLÁS. Mis memorias. Madrid: Tebas, 1975. 328 pàgines
GARCÍA LADEVESE, ERNESTO. Memorias de un conspirador republicano. Santander : PUbliCan, Ediciones de la Universidad de Cantabria, 2008. 267 pàgines ; 19 cm.
JUAN BOLUFER, AMPARO DE. Valle-Inclán, candidato republicano. Santiago de Compostela : Universidad de Santiago de Compostela, 2007. 179 pàgines : il. ; 21 cm.
MAZARIEGOS, JOSÉ LUIS. El Mundo tricolor: apuntes sobre la I República. Barcelona : Debarris, DL 2002. 96 pàgines : il. ; 21 cm.
PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa, CCol·lecció Mar de Fons, 2023, 137 pàgines.
REIRIZ REY, JESÚS MARIA. Tiempos republicanos. A Coruña : Ateneo Republicano de Galicia, 2004. 239 pàgines: il. ; 24 cm.
RISQUES, MANEL. Clavé, demòcrata i federalista : la Primera república. Barcelona : Graó, 1987. 63 pàgines : il. ; 21 cm.
VILCHES, JORGE: La Primera República Española (1873-1874), Espasa libros, Madrid, 2023, 512 pàgines
Nota: Durant els propers mesos del 2023 hi ha altres novetats dedicades a la Primera República, com ara: Florencia Peyrou: La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023, 384 pàg. o el de Jeanne Moisand (Comunards i cantonalisme), o la reedició del llibre de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona : apuntes para una crónica.
:quality(100)/files/20236/f89a6f17_dsc_8584.jpg)
Secció d'Història 