Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. Sessió 1a.

Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.

Primera sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)“

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història i coordinador del Curs Aula Ateneu Història.

Apunts de la 1a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)

Alumnat: 63 persones inscrites

Sinopsi

La sessió versà sobre la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya per tal de demostrar com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.

Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.

El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.

SESSIÓ 1:  “LA GUERRA DEL FRANCÈS O L’ESCLAT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL. 1808 – 1823”

Ponència de JORDI ROCA VERNET (UB)

Apunts de la 1a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)

INTRODUCCIÓ

El segle XIX va ser un període convuls a Catalunya, marcat per la violència; malgrat això, parlem d’un país normal en el seu context, un país en el qual avançava el procés d’industrialització i urbanització. La història es movia a batzegades fent passes endavant i endarrere, no hi havia, ni aleshores ni ara, una via de progrés dirigida. El camí de la il·lustració era dispers a casa nostra, però allunyat de les aglomeracions urbanes: n’hi havia focus esparsos pel territori, a la universitat de Cervera, l’escola de Bellpuig de les Avellanes, el Seminari Conciliar, les Juntes de Comerç o les Societats Econòmiques d’Amics del País de Tarragona o Tàrrega, poca cosa a Reus o Barcelona.

Hi ha la idea, de certa historiografia, de la modernització a través de la manufactura, però la cosa no va anar així. Hi ha també la idea estesa de la poca conflictivitat de la segona meitat del segle XVIII, però això també cal matisar-ho ja que en el període hi ha molts moments de tensió social, com ara el Motí de les Quintes (1773) o el Rebombori del Pa (1789) on la societat desenvolupa mecanismes d’una certa representativitat per abordar els conflictes, com eren les Juntes de Gremis i Col·legis que s’organitzaven en una mena de Diputació que servia per mobilitzar en record del que vàries dècades abans havia estat una realitat política eliminada per les armes i l’ocupació borbònica. 

El final de segle portaran les guerres contra la França revolucionària a Catalunya (1793 – 1795) i una nova guerra contra Anglaterra que portarà a la suspensió definitiva del comerç colonial i a una important crisi econòmica (1804).

LA GUERRA DEL FRANCÈS: OCUPACIÓ I JUNTISME

En el marc de la guerra contra Anglaterra, Napoleó ordena l’ocupació militar d’Espanya (1807) camuflada en una aparent col·laboració hispano-francesa i les tropes bonapartistes arriben a Barcelona el febrer de 1808; la ciutat serà ocupada sense violència, però el conflicte esclatarà el maig d’aquell any quan el buit de poder creat per la invasió dona lloc a una revolta social que s’enfronta a les autoritats monàrquiques i les elits locals: es produiran assassinats a Manresa, Tortosa, Olot i es destruiran de forma massiva els arxius i els títols de propietat. Aquesta revolta és prèvia a la guerra pròpiament dita i passa en molts llocs de l’Estat.

L’impacte social serà molt gran i donarà lloc de manera lenta i progressiva a una revolució social i a un aixecament popular contra els ocupants; amb l’esfondrament de les estructures borbòniques  i una sobirania que retorna al poble, apareixen Juntes locals pels corregiments que s’aniran organitzant per les antigues províncies i acabaran constituint una Junta Suprema Central.

El moviment “juntista” suposa una nova forma de poder constituït de baix a dalt en mans de les elits locals i que amplien molt el marc de participació. Utilitzen una nova forma de llenguatge i s’estenen arreu on l’exèrcit napoleònic no hi arribava; aquest juntisme serà la clau de volta de totes les revoltes i revolucions al llarg de bona part del segle XIX fins el Sexenni Democràtic (1868 – 1874) i és clau per explicar i entendre la història de Catalunya, d’Espanya o de les colònies americanes. 

La Barcelona ocupada (1808 -1814), esdevé la segona ciutat de l’Imperi napoleònic per nombre d’habitants, una ciutat amb un bon dinamisme econòmic i industrial. L’administració francesa del mariscal Augereau (1757 – 1816) durà a terme una política catalanitzadora, tot pensant que atansant-se a la realitat del territori, seria més fàcil el control polític. Alguns hi col·laboraren, els afrancesats, com el cas de Tomàs Puig (1771 – 1835) que, de tot cor, ajudà Augereau en la seva política, partint de la base de l’extrema modernitat que representava en aquella època l’Imperi napoleònic. De tota manera, la conflictivitat històrica gairebé constant entre França i Catalunya des del segle XVI, contribuí a que pocs catalans hi col·laboressin, tot i que en el nostre país hi hagué més afrancesats que a la resta de l’Estat, a la qual cosa hi contribuí el fet d’una molt llarga ocupació.

LA GUERRA: ELS SETGES I LES PARTIDES

L’ocupació del territori fou complicada i costosa per a les tropes imperials. Excepte Barcelona, ocupada sense lluita, les principals ciutats patiren setges més o menys llargs i sagnants com els de Girona (1809), Lleida i Tortosa (1810) o Tarragona (1811); tot això contribuí a una idea de martiri de la població, la gestió del qual per part de l’Església possibilitarà la mobilització popular contra l’ocupant. L’exèrcit francès ocupa o destrossa molts espais conventuals (Montserrat, Poblet) en el que es pot considerar com la primera desamortització de les que vindran en el futur. La capacitat d’adaptació del clergat va ser molt gran i, a la Barcelona ocupada, contemporitzarà i viurà bé amb els francesos, tot i que el seu discurs posterior serà molt diferent de la realitat tranquil·la i col·laboradora. La guerra servirà a l’Església per a rearmar-se davant del poble després de segles de decadència continuada per a defensar un determinat model de vida i societat.

En els primers moments de la guerra, els francesos intenten controlar les ciutats del país movent tropes amunt i avall que en alguns casos seran sorpreses per la reacció catalana com és el cas de la columna francesa que sortint de Barcelona el juny de 1808 en direcció Manresa i Igualada va ser derrotada en una emboscada de tropes regulars i dels sometents d’aquelles ciutats. D’aquí sortirà el mite del timbaler del Bruc que s’utilitzarà posteriorment en la construcció de l’espanyolitat i també molt després en el catalanisme. Els enfrontaments militars clàssics entre exèrcits sempre eren desfavorables a les tropes espanyoles, per la qual cosa  els espanyols de les zones ocupades utilitzen com a mètode de lluita la guerra de guerrilles, com a única manera de desgastar i destorbar l’esforç de guerra del francès, en la qual grups de poca gent, coneixedors del terreny, fustiguen amb ràpids cops de mà les tropes enemigues, per dissoldre’s immediatament i desaparèixer a les muntanyes; com a conseqüència d’això, el domini francès no passarà de les ciutats, quedant el camp sota el control de les partides guerrilleres.

LES CORTS GENERALS I EXTRAORDINÀRIES DE CADIS (1810)

El buit de poder originat per l’ocupació i guerra i l’absència/fugida del Rei, portarà la necessitat d’una actualització de la Monarquia. Es convocaran Corts a Cadis, una de les poques ciutats lliures de l’ocupació francesa. Les diferents juntes provincials enviaran representants a Cadis. Tot i que les Corts no eren constituents, aprovaran una Constitució que serà un referent revolucionari a Espanya i al món durant les dècades posteriors: es traduirà i es distribuirà per molts països, com Portugal, Amèrica llatina, Rússia o la Índia britànica. Molts del diputats a Corts eren personatges de les elits culturals il·lustrades de l’Antic Règim i dels quals no era esperable una Carta tan revolucionària; en el cas català, homes com Antoni de Capmany (1742 – 1813), Jaume Creus (1760 – 1825) o Ramon Llatzer de Dou (1742 – 1832) eren gent gran, monàrquica i amb poques o nul·les ínfules liberals, però hi havia d’altres catalans, no diputats, més joves i fent tasques auxiliars que si que eren autèntics liberals i que deixaran la seva empremta en el disseny de la Carta constitucional. Entre aquests destaquem: Genís Quintana (1780 – 1828), Josep Melcior Prat (1779 – 1855), Guillem Oliver (1775 – 1839), Pròsper Bofarull (1777 – 1859) i Antoni Puigblanch (1775 – 1840);  formen part de l’elit política liberal i controlaran el procés polític en el futur Trienni Liberal (1820 -1823). El que està clar és que el text que s’aprova té significats polítics diferents segons qui ho llegia.

La Constitució de Cadis de 1812 es pot considerar així com una polifonia interpretativa: alguns la veuen com molt revolucionària i rupturista (els més liberals), mentre que pels il·lustrats més conservadors és només una actualització de la Constitució històrica que en el sentit interpretatiu de Jovellanos era el conjunt de normes que el pas del temps havia anat incorporant. Quan la norma es comenci a aplicar, serà vista com a molt revolucionària i motivarà queixes i cartes dels conservadors que no acceptaran, per exemple, l’abolició de la Inquisició que traurà poder a l’Església.

Els enfrontaments apareixeran molt aviat, entre La Junta Superior del Principat i un militar brillant a  la guerra, Luis de Lacy (1772 – 1817) que pugnarà amb la Junta (molt conservadora) per aprovar la Constitució, tot interpretant-la en funció de les lleis històriques catalanes. Els polítics de la Junta maniobraran a Cadis contra Lacy que serà destituït i traslladat com a capità general a Galícia. Durant el breu període de Lacy es creà (novembre de 1812) la Diputació de Catalunya  que tindria un curt recorregut degut a la restauració del Nou Règim al retorn del rei Ferran VII.

RESTAURACIÓ DE FERRAN VII: EL REI AMB MÉS PODER DE LA HISTÒRIA

El rei torna a Espanya després de la desfeta napoleònica (març de 1814). Se li demana que juri la Constitució, però  ell retarda la signatura tot viatjant per les “ciutats màrtirs” i deixant-se estimar per la gent; amb això i el suport de 69 diputats a Corts, que signen l’anomenat “Manifest dels Perses”, el rei fa un cop d’estat que restaura l’absolutisme. Entre 1814 i 1820 serà el monarca amb més poder d’Europa ja que totes les estructures de poder intermedi han desaparegut i la submissió de l’Església és total. Malgrat tot, hi haurà resistències en forma de xarxes civils i de l’exèrcit, dins del qual es jugarà a fer política en contra amb l’aparició dels Pronunciamentos que actuaran de desencadenants de les ànsies revolucionàries. El primer de tots, amb l’objectiu de restaurar la Constitució  fou promogut pel general Lacy (1817). L’acció fracassa i Lacy serà detingut per l’aleshores Capità General de Catalunya Francisco Javier Castaños (1758 – 1852), l’heroi de Bailén. Processat i condemnat a mort, se l’embarcà cap a Mallorca davant la por d’una insurrecció popular. Allà serà afusellat tot convertint-se en un màrtir de la causa liberal.

LES REVOLUCIONS DELS ANYS 20 AL SUD  D’EUROPA

A finals de gener de 1820, el general Rafael del Riego (1784–1823) fa un Pronunciamiento a Las Cabezas de San Juan, prop de Sevilla, demanant al rei acatar la Constitució de 1812. Després de tres mesos rondant per Andalusia buscant suports, el rei va perdre molts dels suports que tenia i de manera cínica acatà el text  amb el seu conegut escrit: «Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional». D’aquesta manera començava el Trienni Liberal (1820–1823). Aquest moviment revolucionari s’estengué per diversos països del sud d’Europa: Portugal (1820), Piemont i Sardenya (1821), El Regne de les Dues Sicílies (1820), Grècia (1821) o fins i tot a Rússia (1825). També saltà l’oceà Atlàntic per l’Amèrica hispana, excepte el món antillà, que estava immers en aquella època en les lluites d’emancipació. S’enviaren diputats liberals per a “vendre” la Constitució amb les diverses vies que se’n podien desprendre, des de la possibilitat federalitzant (federal o confederal), a més de la independència.

En el cas de Catalunya, cal tenir en compte, com a previ i per tal d’interpretar els fets, l’episodi tremendament disruptiu que va significar 1714. Hi ha moltes similituds entre la Barcelona de 1820 i el París de 1789. La nostra ciutat serà una punta de llança en el fenomen revolucionari i una bona prova és l’assalt al Palau de la Inquisició el 10 de març de 1820. El Palau estava situat on avui dia hi ha el Museu Marès i encara avui es pot veure a la façana del museu, l’antic escut del palau. La revolució que a la nostra ciutat s’inicià a la Guerra del Francès continuarà durant el Trienni Liberal on s’imposarà un llenguatge molt trencador i emmirallat amb el procés revolucionari francès: Riego, en els quadres, apareix amb postures pròpies de Napoleó o agafat a la Constitució o representat com un ciutadà a l’estil jacobí. Les tragalas  i cançons patriòtiques del moment contenen un fort missatge anticlerical, dirigit sobretot contra el clergat regular. Es van portar les restes del general Lacy des de Mallorca  i es va retre un homenatge en un multitudinari funeral a Santa Maria del Mar on el seu cos va ser exposat en un túmul. Els frares no accepten la presència d’un panteó laic en un lloc religiós i això significarà el trencament definitiu amb els liberals; els ulteriors canvis polítics al llarg dels segles XIX i XX, afectaren diverses vegades el lloc d’enterrament de les despulles de Lacy. Actualment està enterrat al panteó del soldat del cementiri de Sant Andreu de Palomar.

LA PREMSA, OPINIÓ PÚBLICA I SÍMBOLS: LA GUERRA DE PAPER

El 1820 es publiquen set diaris a Barcelona; es convertiran en artefactes polítics  de propaganda i simbologia. La Constitució és la base de la premsa i les commemoracions. Un exemple era el “Diario Constitucional político y mercantil de Barcelona” que com a capçalera superior indicava: “Constitución o muerte”. Els diaris actuaven com autèntics Catecismes de la Constitució espanyola. Es publiquen llibrets o pamflets que actuen en aquest sentit.

La sociabilitat política obre nous espais com ara les societats patriòtiques que es reuneixen a la Rambla, on ara hi ha el Liceu i que comptava amb 500 socis i entre 1.000 i 1.200 participants. Els cafès i els quarters de milicians eren també importants; molts ciutadans estaven integrats a la Milícia Nacional, un enquadrament alhora polític i relacionat amb l’ordre públic. La integració era fàcil i hi havia uns 4.000  milicians, més de la meitat joves d’entre 18 i 34 anys. Molt ideologitzada, convertiran Barcelona en la ciutat del sud d’Europa amb més presència miliciana. Una forma habitual de fer política era a través de les societats secretes (maçons, comuners, carbonaris) que no devien ser massa secretes ja que es publicitaven a la premsa i que actuaven com embrió dels futurs partits polítics.

La conquesta de l’espai públic fou molt important durant aquest període i nombroses places eren guarnides amb plaques al·lusives. Podem trobar, de forma borrosa pel pas dels anys, un article de la Constitució a una de les portes de la Catedral de Barcelona: “El amor de la Patria es una de las principales obligaciones de todos los españoles, y asimismo el ser justos y benéficos” (art 6º, cap. II). Per molts llocs, en places o carrers principals es poden trobar plaques o gravats que feien referència al fervor revolucionari del moment. També es plantejaren projectes urbanístics com una nova plaça (allà on tenim la Plaça Reial que, amb el nom de plaça de la Constitució s’havia d’obrir a banda i banda de la Rambla.

A finals  de març i principis d’abril de 1821 la premsa liberal barcelonina va reproduir les opinions més bel·ligerants contra els enemics del règim liberal en les quals s’amenaçava directament a aquests amb disparar-los. Aquella expressió pública de violència a través de la premsa era completament nova i amb la publicació a la premsa legitimaven aquelles opinions. Prova d’això va ser el que va ocórrer en els dies successius quan es va produir una Jornada Revolucionària perpetrada per líders del liberalisme exaltat (milicians, civils i militars). En aquella jornada del 3 i 4 d’abril de 1821 es va ordenar la proscripció de les principals autoritats militars i eclesiàstiques de la ciutat, traslladant-les a les illes Balears, i algunes, després de ser posades en llibertat, van decidir fugir de la ciutat. Això va representar un impuls a la violència política en diferents ciutats o pobles i s’executaren 83 eclesiàstics, en diferents llocs, considerats anticonstitucionals. Es formaren doncs, dues realitats que s’enfrontaren de manera violenta: l’Església col·laboradora amb l’absolutisme en la percepció dels liberals i en l’altra part els liberals anticlericals.

Bibliografia bàsica (BAB = disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu)

ARNABAT, RAMON: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001. (BAB)

FRASQUET, IVANA; RÚJULA, PEDRO (ED): El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, Comares, Granada, 2020. (BAB)

MOLINER, ANTONI: Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2007. (BAB)

RAMISA, MATIES: Polítics i militars a la guerra del francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2008.

RAMISA VERDAGUER, MATIES: “La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 26-11-2019, Videoconferència,  <https://youtu.be/B5IRFE_t-QQ>

ROCA VERNET, JORDI: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Editorial Pagès, Fundació Noguera, 2011. (BAB)

ROCA VERNET, JORDI “Las Cortes de Cádiz: génesis del liberalismo romántico catalán”, Trienio: Ilustración y Liberalismo, núm. 61, (2013), pp. 73-124.

ROCA VERNET, JORDI: “La violencia política del liberalismo exaltado durante el Trienio Liberal. La defensa del régimen constitucional desde Barcelona”, Pasado y Memoria, núm. 22 (2021), pp. 155-186.

ROCA VERNET, JORDI: “Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823” Vídeoconferència. Ateneu Barcelonès, 13-01-2023. Blog d’Història aquí

ROCA VERNET, JORDI: “Sociedades patrióticas”, article a El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, de Pedro Rújula i Ivana Frasquet (coords.) Ed. Comares, Granada, 2020. pp. 239-263 (BAB)