Estats Units

Kennedyana. Una tertúlia de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 3 d’abril a les 17h tingué lloc al passeig central de les Rambles, 128 la Tertúlia Kennedyana, l’obra pòstuma de Vicenç Pagès amb Joaquim Noguero, periodista cultural i Ernest Folch editor de Kennedyana. La Dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch Editors.

La Tertúlia és fruit de la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès i Línia Cultura Rambles, en un espai acotat que disposa de cadires, micròfons i de tota la logística i seguretat adequades, en un indret històric davant mateix del Cafè Moka.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

La família Kennedy reapareix a la Rambla

Vicenç Pagès Jordà, homenatjat en una tertúlia al voltant del seu últim llibre, ‘Kennedyana’

Article de Jordi Nopca a l’ARA 3-abril-2023

A la Rambla de Barcelona s’hi barregen l’aroma sintètica i apegalosa que imita la xocolata amb els perfums afruitats que desprenen alguns passejants. La majoria són turistes, però també s’hi pot veure algun venedor d’artefactes voladors que no acaba d’entendre per què hi ha una cinquantena de cadires enmig del passeig. Aviat en traurà l’entrellat, si para una mica d’atenció: la família Kennedy està a punt de reaparèixer enmig de la ciutat un dilluns de Setmana Santa, avançant-se a l’anual resurrecció de Crist. Vegeu l’article complet aquí

Joaquim Noguero, periodista cultural; Ernest Folch, editor de Kennedyana; Joan Solé Camardons, d’Amics de la Història. Tertúlia a les Rambles organitzada per l’Ateneu Barcelonès i Línia Cultura Rambles 3-4-2023. Foto MSSM

Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch

Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Desembarquen als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de giragonses argumentals.

Més informació i ressenyes sobre Kennedyana aquí

Quim Noguero: “El joc a tot o res, ‘Kennedyana’ com a regla” Núvol 10-11-2022

[…] Kennedyana és un cop més això. Assaig, però d’un alè narratiu innegable, precís en cada paraula, clar en cada frase, oportú paràgraf per paràgraf. Un relat generacional, lligadíssim no sols a la biografia de l’autor [Vicenç Pagès] va néixer poc després de l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas), sinó a la seva obra (ja era present a “El món d’Horaci”). I, per descomptat, és també un tractat de narratologia encobert, que explica què va universalitzar el relat dels Kennedy (les correspondències mítiques, l’enllaç amb relats de totes les èpoques, des de la Grècia clàssica a Shakespeare passant pel cicle artúric), a més de totes les reflexions metadiscursives afegides, que enllacen la història amb molts relats contemporanis de la televisió, el cinema i la música. No hi ha res desaprofitable. Conté mil sorpreses, però amb tanta precisió i sobrietat i claredat que no sé com s’ho feia. Com pot dir tant de forma tan directa?

Vegeu l’article complet aquí

Jack i Jackie: atractius com una ficció. El matrimoni Kennedy, la imatge perfecta de joventut i bellesa, navegant en un veler a la costa de Massachusetts.

Vicenç Pagès Jordà

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torroella de Montgrí, 2022) és un dels escriptors fonamentals de la narrativa catalana contemporània. Va debutar amb Cercles d’infinites combinacions (1990) i l’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta Carta a la Reina d’Anglaterra, i el seguirien Un tramvia anomenat text (1998), i la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003. També ha obtingut reconeixement amb els reculls de contes En companyia de l’altre i El poeta i altres contes, així com amb Els jugadors de whist, que va ser un èxit de vendes i va obtenir el premi Crexells a la millor novel·la de l’any. Kennedyana és el llibre que tanca la seva obra.

Vicenç Pagès Jordà

Una història del capitalisme

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 17 gener 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Una història del capitalisme a càrrec de Alfons Durán-Pich, llicenciat en sociologia i psicologia, assagista i autor d’El capitalisme i el seu setè de cavalleria.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història

Podeu veure la conferència al vídeo

Una història del capitalisme a càrrec de Alfons Durán-Pich. Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 17-01-2023

El capitalisme i el seu setè de cavalleria

Ressenya de Narcís Argemí publicada al Blog Gaudirlacultura 28-juliol-2022

El llibre El capitalisme i el seu setè de cavalleria és una història singular del capitalisme: un viatge per la realitat històrica i contemporània del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de Nord-amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.

Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic i molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies. Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “Drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.

El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV . Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes.  Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica.

Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència. Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví.

Durant la Il·lustració la teoria econòmica dominant, el mercantilisme, consistia en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or. Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria.

Narcís Argemí ponent de la Secció d’Història i Alfons Durán-Pich, Ateneu Barcelonès 17-01-2023

El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme. El llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor.

Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat. Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.

Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en que “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis. Segons J.S Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres.

Alfons Durán Pich: El capitalisme i el seu setè de cavalleria, edicions Parcir

Alfons Durán-Pich

És llicenciat en Sociologia per la Universitat de Deusto, llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona, ​​Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya, Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School, Graduat a Periodisme per l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Estudis especialitzats en macro i microeconomia amb el professor Peter Navarro de la universitat d’Irvine (Califòrnia), i en mercats financers amb el professor Robert Shiller de la universitat de Yale.

Durant catorze anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting d’ESADE. Ha estat professor convidat a les escoles ESCP de Madrid i Fundesem d’Alacant.

Ha estat president executiu o conseller delegat d’empreses dels sectors de masses congelades, greixos i margarines, distribució, química industrial, publicitat, consultoria estratègica, responsabilitat social corporativa i d’altres. Actualment és conseller d’una corporació industrial formada per sis empreses.

És membre de la Conway Hall Ethical Society, American Marketing Association, Academy of Management, Skeptics Society, Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i del capítol espanyol d’antics alumnes de la Stanford Business School.

Alfons Durán-Pich

Més informació: https://www.alfdurancorner.com/

Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 20 de desembre de 2022, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la sessió Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili, estudiós del jazz i regidor d’òpera.

Encara avui en dia als Estats Units d’Amèrica la discriminació social, política i econòmica resulta evident per a la població afroamericana. En aquesta conferència veurem com el jazz, una música negra, es vincula amb els orígens per la defensa dels drets civils.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, adjunt a la Secció d’Història

Accés obert.

Imatge principal: Dr. Martin Luther King Moviment de Drets Civils (carbó de Donald Dais). Creative Commons

Foto: “Jazz i drets Civils”, Ateneu Barcelonès, 20-12-2022, conferència a càrrec de Pau Fuster Bausili.

Presenta: Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

Jazz i drets civils als EUA

El jazz és una música negra que ha tingut una transcendència absoluta en el desenvolupament de la música occidental i també és una música que pot explicar la història de la comunitat afroamericana als EUA.

El moviment pels drets civils als Estats Units s’acostuma a datar cap a mitjans de la dècada dels 50. Si bé, és cert, que en aquell moment la transcendència mediàtica i implicació social seran més grans, ja a principis de segle XX hi ha un moviment social i intel·lectual que serà la base de moltes reivindicacions que, encara, avui són vigents. La música afroamericana no és aliena als canvis socials del país i no podem entendre l’evolució del jazz sense comprendre els canvis i les reivindicacions de la societat afroamericana.


Imatge: Marxa pels drets civils a Washington, DC (Líders de la marxa conduint els manifestants pel carrer.) 28 d’agost de 1963. Autor desconegut o no proporcionat. Domini públic

Pau Fuster explica com la història afroamericana i el jazz van de la mà. La música ens explicarà la història. Entre els personatges citats destaquen: Nina Simone, Martin Luther King, John Coltrane, Malcom X, Hazel Scott, Dizzy Gillespie, Mahalia Jackson, Rosa Parks, Little Rock Nine, Charles Mingus, Clarlie Parker, Art Blakey, Cannoball Adderley, Medgar Evers, Grant Green Archie Shepp, Hervie Hancock, Shirley Chishom, Fred Hampton, Gil Scott-Heron, Angela Davis, Lee Morgan, Rahsaan Roland Kirk, Wynton Marsalis, Terence Blanchard, Delffaio Marsalis… Una manera fantàstica de gaudir el  jazz i d’aprendre i entendre la història pels drets civils als Estats Units. Música extraordinària i història apassionant.

Segons Pau Fuster, la pretensió de ser una música culta, que per a alguns té el jazz, o l’estigma de ser una música de la mala vida han fet molt de mal en la difusió i comprensió d’aquest moviment cultural i musical. Que és al cap i a la fi, l’expressió artística més important i influent de la història dels EUA.

Imatge: Martin Luther King, Malcom X, John Coltrane i Nina Simone (Fotos Wikipèdia)

Pau Fuster Bausili

El ponent de la conferència, Pau Fuster Bausili va estudiar música al Taller de Músics de Barcelona, va cursar estudis de  Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), estudis de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), estudis de regidoria d’espectacles al Taller de Tecnologies de l’espectacle (TTE) i actualment treballa com a regidor d’òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

És un gran aficionat al jazz, i ha dirigit i presentat el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK de Barcelona. També, fa cursos i conferències sobre diferents temàtiques del jazz a centres cívics, a l’Ateneu Barcelonès, al cicle de  Música Negra de Barcelona, al Sonaswing, al Miravins, al Festival de Jazz antic de Sitges i al Festival Vijazz, entre altres.

Foto: Ateneu Barcelonès, Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili

Moviment afroamericà pels drets civils

El Moviment (afroamericà) pels drets civils (1955-1968) es refereix als moviments que van aparèixer als Estats Units d’Amèrica (especialment als estats del sud, entre els quals hi destaquen Mississippí, Alabama, Arkansas i Geòrgia) amb l’objectiu de prohibir la discriminació racial contra els afroamericans i restablir el seu dret a vot.

L’aparició de l’eslògan del Black Power (‘Poder Negre’), que va durar aproximadament des del 1966 al 1975, va ampliar els objectius del moviment pels drets civils en incloure la dignitat ètnica, l’autosuficiència econòmica i política, i la llibertat davant l’opressió dels blancs americans.

El moviment es va caracteritzar per grans campanyes de resistència civil. Entre 1955 i 1968, els actes de protesta no-violenta i la desobediència civil van produir situacions de crisi entre els activistes i les autoritats governamentals. Els governs federal, estatals i locals, empreses i comunitats, sovint havien de respondre immediatament a aquestes situacions que van posar en relleu les desigualtats que les enfrontaven amb els afroamericans.

Formes de protesta i/o desobediència civil van incloure boicots, com l’exitós boicot als autobusos de Montgomery (1955-1956) a Alabama, segudes com ara la influent seguda de Greensboro (1960) a Carolina del Nord; marxes, com les marxes de Selma a Montgomery (1965) a Alabama, i una àmplia gamma d’altres activitats no violentes. Freedom Riders, activistes joves pels drets civils que, el 1961 i anys subsegüents, van començar un periple en autobusos interestatals pel Sud dels Estats Units per desafiar l’incompliment de les sentències de la Cort Suprema dels Estats Units.

Assassinats de líders: Medgar Evers (12 juny 1963), John F. Kennedy (22 nov. 1963); Malcom X (21 febrer 1965); Martin Luter King (4 abril 1968; Robert Kennedy (6 juny 1968).

Van destacar els èxits legislatius durant aquesta fase del moviment de drets civils, que van ser l’aprovació de:

  • Civil Rights Act (‘Llei de Drets Civils’) del 1964, que prohibeix la discriminació basada en “ètnia, color, religió, o origen nacional”, en les pràctiques d’ocupació i serveis públics,
  • Voting Rights Act (‘Llei de Drets Electorals’) 1965, restaurà i protegí els drets de vot,
  • Immigration and Nationality Services Act (‘Llei de Serveis d’Immigració i Nacionalitat’) del 1965, obrí l’entrada als EUA als immigrants que no fossin els tradicionals grups europeus.
  • Fair Housing Act (‘Llei d’Habitatge Just’) del 1968, que va prohibir la discriminació en la venda o lloguer de l’habitatge.

Una referència cinematogràfica: Green Book (2018), film dirigit per Peter Farrelly que transcorre l’any 1962. Viggo Mortensen és un rude italoamericà del Bronx que és contractat com a xofer del virtuós pianista negre Don Shirley (Mahershala Ali). Tots dos emprendran un viatge per a una gira de concerts pel Sud dels Estats Units, on haurà de tenir present “Green Book” (el llibre verd), una guia que indicava els pocs establiments on s’acceptava els afroamericans.

Els orígens del neoliberalisme als Estats Units: un debat econòmic sobre la democràcia

/ historiaab / Deixa un comentari

Dijous 13 Juny 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Els orígens del neoliberalisme als Estats Units: un debat econòmic sobre la democràcia, a càrrec d’Andreu Espasa de la Fuente, professor de la Universidad Nacional Autónoma de Mexico (UNAM).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Walter Lippmann (Nova York, 23 de setembre de 1889 – Nova York, 14 de desembre de 1974) va ser un escriptor nord-americà, periodista, comentarista polític i una figura clau en l’organització i l’estudi de l’opinió pública del segle XX. També, va ser l’artífex del terme estereotip, molt recurrent en la psicologia moderna.

Orígens dels neoliberalisme 

Text d’Andreu Espasa de la Fuente

Tot i que els inicis del triomf del neoliberalisme estan associats amb les conseqüències de la crisi del petroli de 1973, el cert és que els orígens d’aquest influent moviment es poden traçar fins als anys de la Gran Depressió. Als Estats Units, la publicació del llibre del periodista Walter Lippman The Good Society, al 1937, popularitzà entre el gran públic algunes de les idees dels economistes més importants de l’Escola Austríaca, Friedrich Hayek i Ludwig Von Mises, i de la primera Escola de Chicago, entre els quals destacava Frank Knight.

Neolibealisme Friedrich_Hayek

Friedrich Hayek

En el context nord-americà, les idees neoliberals es van interpretar com una crítica a les tendències més socialitzants del New Deal, el programa de reformes econòmiques que estava duent a terme l’Administració Roosevelt. Al mateix temps, però, el neoliberalisme també es presentava com una impugnació del vell liberalisme decimonònic del laissez-faire. En contra de la idea del caràcter natural dels mercats, els nous ideòlegs plantejaven que, per garantir el seu correcte funcionament, l’Estat havia de regular fortament el mercat. Més enllà de les discussions econòmiques, molt sovint les propostes dels primers neoliberals se centraven en arguments polítics i s’entrelligaven, de fet, amb el gran debat dels anys trenta sobre la crisi del sistema democràtic, en un moment en què l’ascens del feixisme i la popularitat del comunisme feien témer pel futur de la democràcia liberal. Des d’aleshores, i malgrat l’evolució del moviment i de les seves idees, la relació entre neoliberalisme i democràcia ha estat permanentment marcada per una tensió de difícil solució.

Neoliberalisme Franklin Delano Roosevelt

Franklin Delano Roosevelt

Bibliografia bàsica (Facilitada per Andreu Espasa)

  • Alan Brinkley, The end of reform: New Deal liberalism in recession and war, New York: Random House, 1996.
  • Angus Burgin, Great persuasion: reinventing free markets since the depression, Cambridge: Harvard University Press, 2015.
  • Fernando Escalante, Historia mínima del neoliberalismo, Madrid: Turner, 2016.
  • David Harvey, Breve historia del neoliberalismo, Madrid: Ediciones Akal, 2007.
  • Ben Jackson, “At the Origins of Neo-Liberalism: The Free Economy and the Strong State, 1930–1947”, The Historical Journal, Volume 53, Issue 1, March 2010, pp. 129-151.
  • Philip Mirowski i Dieter Plehwe (editors), The Road from Mont Pèlerin: The Making of the Neoliberal Thought Collective, With a New Preface, Cambridge: Harvard University Press, 2016.
  • Jurgen Reinhoudt, The Walter Lippmann Colloquium: the birth of neo-liberalism, Cham, Switzerland: Palgrave Macmillan, 2018.
  • María Eugenia Romero Sotelo, Los orígenes del neoliberalismo en México: la escuela austriaca, Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica, 2016.
  • Quinn Slobodian, Globalists: the end of empire and the birth of neoliberalism, Cambridge: Harvard University Press, 2018.
  • Ronald Steel, Walter Lippmann and the American century, London: Bodley Head, 1981.

Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz

/ historiaab / 1 comentari

Dilluns 8 d’abril 2019 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió “Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz” a càrrec de Pau Fuster Bausili, professor a diferents centres cívics de Barcelona sobre temàtiques relacionades amb el jazz.

La sessió és una història del jazz, amena i didàctica que subratlla la importància que té el jazz en tota la música que s’ha fet al segle XX i XXI.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

El contingut  

Es tracta d’una sessió amena, didàctica i entenedora de la història del jazz i de la importància que té en tota la música que s’ha fet al segle XX i XXI.

Té una durada de 1:30 hores, s’estructura en cinc parts, cadascuna fa referència a una època i per tant també, a un tipus de jazz concret. Cada part tindrà la seva audició de músics essencials de la història del jazz.

La música i els esdeveniments històrics que han succeït als Estats Units van estretament lligats, així doncs serà també necessari que allò que escoltem i sigui entès dins d’un context històric.

Es vol aconseguir sortir d’alguns estigmes que arrosseguen al Jazz, ja sigui per ser una música culta i/o pretensiosa, com una música que només sonava a locals de “malavida”. També ens ha de servir per poder entendre les dificultats de ser un home o dona negre en un país com els EEUU.

Estructura i temes que s’escoltaran  

  • Presentació històrica, precursors i orígens del jazz. (Un tema a escoltar)
  • El jazz de Nova Orleans (Dos temes d’audició guiada)
  • El Swing. (Dos temes d’audició guiada)
  • El Bebop de Charlie Parker i Dizzy Gillespie. (Dos temes d’audició guiada)
  • Cool Jazz i Jazz modal. Miles Davis. (Dos temes d’audició guiada)
  • Hard bop, Latin jazz, Soul jazz, Free jazz. S’obre un camí ple de variants. (Dos temes d’audició guiada)

Metodologia de la sessió

Per tal d’explicar un tema com aquest a persones de tota mena i moltes vegades sense coneixements musicals, s’introdueix la música com a element fonamental de la xerrada. Així doncs, hi ha en totes les parts audicions guiades, en les quals s’ajuda als oients a poder entendre i gaudir de la música d’una manera directa. S’impulsarà la interacció, fent que la participació faci més interessant i dinàmica l’explicació.

Historia Jazz Original Dixieland Jass Band

El jazz (Text adaptat de la Gran Enciclopèdia Catalana)

El jazz  és una varietat de música popular nord-americana que aparegué, al principi del segle XX, principalment a l’àrea de Nova Orleans, però es desenvolupà simultàniament en altres punts dels Estats Units (Missouri, Kansas, Chicago i Nova York, sobretot). Els orígens —i els del seu nom— són obscurs, i cal atribuir-los a la intervenció —en diverses proporcions— d’elements de folklore africà, música religiosa, música de ball de tavernes i bordells, música militar i elements clàssics europeus (sobretot pel que fa als instruments emprats) i, d’una manera directa, als seus antecedents, el minstrel show, el ragtime i, sobretot, el blues. Era interpretada principalment per negres, bé que als primers temps sovint ho era per blancs (alguns cops disfressats de negres). La instrumentació era variable, i la improvisació, molt freqüent. Cal situar aquesta etapa de formació i evolució instrumental entre el 1900 i el 1917, i té com a figures prominents Buddy Bolden (~ 1875-1931) i Scott Joplin (1868-1917).

No adquireix consciència del jazz com a entitat independent fins els anys 1912-14, i no se’n popularitzà el nom fins a l’aparició de l’Original Dixieland Jazz Band de Nick La Rocca, que el 1917 enregistrà els primers discs. Aquests —juntament amb la ràdio— contribuïren poderosament al progrés del jazz i a la seva expansió pels EUA i aviat per Europa (a través de França, sobretot). Hotels i salons prescindiren de llurs orquestres tradicionals i llogaren bandes de jazz. Aquestes (jazz-band) havien anat evolucionant; el 1918 la Creole Jazz Band de Joe King Oliver, a Chicago, constava d’una corneta, un trombó, timbals, clarinet, contrabaix i piano. Aviat hom hi afegí una tuba —o un altre contrabaix—, una segona corneta (o bé trompetes), un saxòfon tenor i un o dos saxòfons contralts. Tot sovint hi havia també un banjo o una guitarra. En aquesta època de transició es destacaren especialment Fletcher Henderson (1898-1952), arranjador i enregistrador del gran èxit Sugar Foot Stomp, Paul Whiteman (1890-1967), creador de l’anomenat symphonic jazz i de mescles de jazz amb música clàssica que influïren Gershwin, i l’anomenat Joe King Oliver (1885-1938).

De Chicago sorgí, vers l’any 1925, principalment per influència de Louis Armstrong, l’anomenat hot-jazz, de ritme més pronunciat i melodies menys cantables. A la darreria del decenni dels anys vint Duke Ellington creà un nou estil, de ritme molt acurat i d’interpretació rigorosa, però no gaire ortodoxa, fortament individualista. L’expansió del jazz els anys vint culminà amb l’aparició del cinema sonor (precisament amb el film The Jazz Singer, 1927); aquesta generalització i la multiplicitat d’intèrprets feu que molts consideressin les noves formes gairebé com a espúries. Això no impedí l’èxit de jazzmen, com Count Basie, Bix Beiderbecke, Jimmy Dorsey, Tommy Dorsey, Lionel Hampton, Benny Goodman, Gene Krupa, Woody Herman, Glenn Miller, Ben Pollack, Chick Webb, Ben Nichols i molts altres. Una forma ballable, el swing, assolí un èxit fulminant. Gradualment les grans bandes desaparegueren i els conjunts es feren més reduïts.

El decenni dels quaranta hi hagué l’aparició de la tendència bop (en la qual es destacà Dizzy Gillespie, entre d’altres), les seves derivades cool (amb figures com Stan Getz, Charlie Parker i Miles Davis) i el progressive jazz (amb Thelonious Monk, Stan Kenton, Jerry Mulligan, Gil Evans i el cèlebre Modern Jazz Quartet, d’interpretacions acurades i subtils). John Lewis intentà de fondre aquesta tendència amb la música clàssica; Gunther Schuller l’ha seguit en l’intent d’una manera independent. A l’inici del decenni dels seixanta es destacaren els intents reformistes d’Ornette Coleman (nat el 1930), i posteriorment l’aparició del free-jazz, estretament vinculat als moviments reivindicatius negres dels EUA. Des de mitjan dècada dels setanta hom assisteix a la coexistència de diferents corrents que s’influeixen entre ells. Després d’un període marcat pel predomini del free-jazz, el bop ha conegut una revifalla i ha constituït la base per a desenvolupaments força variats, en els quals és sovint palesa l’empremta de T. Monk i J. Coltrane. D’entre els seguidors d’una línia bop més ortodoxa cal esmentar els saxofonistes D. Gordon, P.  Woods, el pianista R. Bryant, el guitarrista K. Burrell i el bateria A. Blakey, el grup del qual continua formant noves generacions de músics en aquest estil. Més agosarats són els trompetistes F. Hubbard i W. Shaw i els saxofonistes J. Henderson, J. McLean i S. Rollins. Darrerament, el trompeta W. Marsalis ha destacat per les seves interpretacions en un bop molt evolucionat… Continua a  Jazz (Gran Enciclopèdia Catalana)

Historia Jazz 2 bandas-n-orleans

Pau Fuster Bausili

Estudia música al Institut Llongueras i al Taller de Músics de Barcelona. Després cursa estudis de Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), Regidoria d’Espectacles al Taller de Tecnologies de l’Espectacle (TTE) i d’Integrador Social al Institut Miquel Tarradell de Barcelona. Actualment treballa com a regidor al Gran Teatre del Liceu i d’integrador en diferents programes i institucions.

Historia jazz_ Pau Fuster

Pau Fuster Bausili

Gran aficionat al jazz, dirigeix i presenta el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK a Barcelona. Conferenciant al SayitLoud (Cicle de música negra de Barcelona), Sonaswing de Castellar del Vallès, Miravins (centre cultural del vi), Festival de Jazz Antic de Sitges i a l’Aula de la Gent gran de l’Anoia, entre d’altres. També forma part, com a vocalista, de les formacions “Theswing Threesome” i “Theswingin’ Butts”. Professor de LindyHop, a diferents escoles de swing.

Imparteix xerrades i cursos a diferents centres cívics de Barcelona sobre temàtiques relacionades amb el jazz (cantants, el swing, precursors del jazz, dones instrumentistes, Nova Orleans…).

Una discografia sobre UNA HISTÒRIA DEL JAZZ per Pau Fuster (pfbausili@gmail.com)
(S’han subratllats els discos que han sonat a la sessió del dia 8-4-2019 impartida per Pau Fuster Bausili a l’Ateneu Barcelonès)

NOVA ORLEANS
Autor: Louis Armstrong
Títol: The Complete Hot Five and Hot Seven Recordings
Publicació: 1925/1929 Sony 2006

Autor: Jelly Roll Morton
Títol: Jellly Rol Morton: 1926 – 1930
Publicació: 2000 JSP

Autor: Fats Waller
Títol: Handfull of Keys
Publicació: 2004 Proper, 1922 / 1943

Autor: Sidney Bechet
Títol: The Sidney Bechet Story
Publicació: 2001 Proper, temes de 1925 / 1950

ERA DEL SWING

Autor: Duke Ellington
Títol: Golden Greats
Publicació: Disky, 2002, temes de 1927 / 1948

Autor: Duke Ellington
Títol: Concert at Newport
Publicació: Sony 1999

Autor: Chick Webb
Títol: Stomping at the savoy
Publicació: Proper 2006, temes de 1931 a 1939

Autor: Benny Goodman
Títol: “At Carnegie Hall 1938 Complete”
Publicació: Columbia 1999

Autor: Count Basie
Títol: The complete Atomic Basie
Publicació: 1957 Capitol Records

Autor: Billie Holiday
Títol: Lady Day: The master takes and singles
Publicació: 20007, Sony. Temes 1933/44

BEBOP

Autor: Thelonious Monk
Títol: Genious of modern music Vol 1
Publicació: Blue Note 2001, temes de 1947

Autor: Charlie Parker
Títol: The complete Savoy and Dial Sessions
Publicació: Uptown jazz 2005, temes 1944/48

Autor: Bud Powell
Títol: The amazing Bud Powell (vol 1 i vol 2)
Publicació: Blue Note, 2001. 1949 / 51 Vol 1. 1953 Vol 2

Autor: Dizzy Gillespie i Charlie Parker
Títol: Diz’N Bird at the Carnegie Hall
Publicació: 1997, gravació de 29 setembre 1947

COOL JAZZ I JAZZ MODAL

Autor: Miles Davis
Títol: The complete Birth of the Cool
Publicació: Blue Note, 1998, temes 1948 / 1950

Autor: Miles Davis
Títol: Kind of Blue
Publicació: 1958 Columbia

Autor: Modern Jazz Quartet
Títol: Django
Publicació: Prestige, 1953

Autor: Gerry Mulligan
Títol: The original Quartet with Chet Baker
Publicació: Blue Note 1998, temes 1953/53

Autor: The Dave Brubeck Quartet
Títol: Time Out
Publicació: Sony, 1959

HARD BOP, SOUL JAZZ

Autor: Clifford Brown and Max Roach
Títol: Study in Brown
Publicació: 1955 Polygram Records

Autor: Art Blakey and the jazz messengers
Títol: Moanin’
Publicació: Blue Note, 1958

Autor: Jimmy Smith i Wes Montgomery
Títol: Further Adventures of Jimmy and Wes
Publicació: 1966. Verve.

Autor: Cannonball Adderley
Títol: Somethin’ Else
Publicació: 1958 Blue note by Capitol Records

Autor: Charles Mingus
Títol: Ahum
Publicació: Columbia, 1959

Autor: Sonny Rollins
Títol: Live at the Village Vanguard
Publicació: Blue Note 1957

FREE JAZZ I AVANGARDE

Autor: Ortette Coleman
Títol: The Shape of Jazz to come
Publicació:1959, Atlantic

Autor: Eric Dolphy
Títol: Out to Lunch
Publicació: Blue Note, 1964

Autor: John Coltrane
Títol: A Love Supreme
Publicació: 1966 MCA Records

FUSIÓ
Autor: Miles Davis
Títol: Bitches Brew
Publicació: 1969, Columbia

Autor: Chick Corea
Títol: Return to Forever
Publicació: 1972 ECM

Autor: Herbie Hancock
Títol: Head Hunters ; Publicació: 1973, Columbia

Autor: Freddie Hubbard
Títol: Red Clay
Publicació: 1970 Legacy by Sony Music

Autor: Weather Report
Títol: Heavy Weather
Publicació: 1977. Columbia.

LATIN JAZZ
Autor: Stan Getz i Joao Gilberto
Títol: Getz/Gilberto
Publicació: 1963, Verve.

Autor: Ray Barreto
Títol: Latino con Soul
Publicació: 1967. Jazzland

Autor: Mongo Santamaria
Títol: Sofrito
Publicació: 1976. Vaya.

Autor: Michel Camilo
Títol: One More Once
Publicació:

La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda?

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 5 de març  de 2019 a les 19h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la conferència La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda? a càrrec d’Alberto Pellegrini, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, en el marc del cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” organitzat per la Comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal: The Declaration of Independence la pintura de John Trumbull mostra el comitè redactor que presenta el seu esborrany de la Declaració al Congrés, un esdeveniment que va tenir lloc el 28 de juny de 1776 i no la signatura del document, que va tenir lloc més tard.

La Revolució Americana (Text d’Alberto Pellegrini)

La Revolució Americana és una de les grans revolucions de finals del segle XVIII que obren l’edat contemporània, i que, amb la creació dels Estats Units d’Amèrica, marca el naixement d’una potència que continua condicionant la nostra època actual.

Per poder entendre les causes d’aquell transcendental esdeveniment, ens hem de situar a les colònies britàniques d’Amèrica del Nord, explicant les raons del seu creixement i les seves característiques socials i polítiques. Al mateix temps, hem de comprendre també la seva peculiar ideologia, que tanta importància atribuïa al pragmatisme i a l’individualisme, i que determinarà en bona part l’actitud colonial respecte a la metròpoli en els anys que van transcórrer des de la Guerra dels Set Anys a l’inici de la Revolució.

En efecte, el període que va des de 1763 fins a 1775 es caracteritza per l’augment de tensió entre el govern de Londres i els colons d’Amèrica del Nord: les recriminacions colonials per l’augment de les taxes s’acompanyen a una difusió cada cop major d’una ideologia liberal i fins i tot democràtica que subratlla el paper de la llibertat individual i que viu cada nova imposició com un abús intolerable. No és d’estranyar, doncs, que la tensió, exacerbada per la poca flexibilitat britànica, acabi per explotar després del primer episodi de rebel·lió, el conegut Boston Tea Party, i que porti ràpidament a l’enfrontament obert entre els colons i la metròpoli.

Boston Tea Party

Boston Tea Party: Nom amb el qual és coneguda l’acció de protesta que tingué lloc el 16 de desembre de 1773 per part de comerciants nord-americans contra l’administració colonial.

La convocatòria dels Congressos Continentals de Philadelphia, a partir de 1774, marca el punt de no-retorn: mentre a les colònies es van formant milícies armades, els delegats del II Congrés Continental – estimulats també pels escrits de Thomas Paine – aposten obertament per la independència, aprovada en la fonamental Declaració del 4 de juliol de 1776. Un document, aquest, que uneix liberalisme, pensament il·lustrat i radicalisme, i que es dirigeix a tota la humanitat, afirmant per primera vegada principis universals com la igualtat de tots els homes i el dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Congress_voting_independence (1)

Congress voting independence, Robert Edge Pine

La Revolució es converteix així en una llarga lluita armada de 7 anys contra les forces britàniques: si en un primer moment l’exèrcit rebel liderat per Washington patirà greus dificultats contra els més organitzats rivals, a partir de la batalla de Saratoga de 1777 la guerra serà cada cop més favorable als colons, gràcies també al suport de francesos i espanyols. La batalla final de Yorktown obligarà així Londres a reconèixer la independència dels Estats Units d’Amèrica i posarà fi al llarg procés revolucionari. Tot i això, encara hauran de passar alguns anys, fins l’elaboració de la Constitució de 1788, abans de que el nou estat pugui estructurar-se políticament de forma més eficient, iniciant així el seu creixement.

Surrender_of_Lord_Cornwallis

Surrender of Lord Cornwallis  by John Trumbull.

Nota: Aquesta pintura representa les forces del general Major britànic Charles Cornwallis, primer marquès Cornwallis (1738-1805) (que no estava present a la rendició), lliurant-se a les forces franceses i americanes després del setge de Yorktown (del 28 de setembre al 19 d’octubre de 1781) durant la Guerra  de la Revolució Americana. Les figures centrals representades són els generals Charles O’Hara i Benjamin Lincoln. El govern dels Estats Units va encarregar a John Trumbull que pintés quadres patriòtics, incloent aquest quadre el 1817.

Estats Units i la Guerra Civil espanyola

/ historiaab / Deixa un comentari

Dijous 14 de desembre de 2017 a les 19 h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència Estats Units i la guerra civil espanyola a càrrec d’Andreu Espasa, historiador, professor d’Història Contemporània a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Presenta: Francisco Morente, professor d’Història Contemporània a la UAB

Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

DO5e7GTWAAEfNIw

Foto: Portada del llibre d’Andreu Espasa  “Estados Unidos en la Guerra Civil española”. La foto de fons reprodueix una manifestació de dones d’origen espanyol manifestant-se a Washington el 4 d’abril de 1938 en contra de l’embargament d’armes

La dimensió internacional de la Guerra Civil Espanyola representa un factor tan important que fins i tot invita a repensar la denominació del conflicte i a recuperar el vell sintagma de “Guerra d’Espanya”. Tots els grans actors de l’època hi van tenir un paper clau. Sense el suport de Hitler i Mussolini als militars insurrectes, la República hauria pogut guanyar la guerra. De la mateixa manera, sense l’ajuda soviètica i de la Internacional Comunista, els republicans haurien perdut Madrid a la tardor de 1936 i, probablement, la guerra hauria acabat abans. Menys visible però igualment decisiu fou el paper dels grans imperis democràtics europeus del moment. En una clara violació del dret internacional, els governs de França i el Regne Unit decidiren prohibir la venda d’armes a Espanya i impulsaren la creació del Comitè de No Intervenció –també conegut com a Comitè de Londres–, que arribà a comptar amb la participació de 27 països europeus.

Per raons prou comprensibles, l’estudi de la dimensió internacional del conflicte s’ha centrat, principalment, en l’àmbit europeu. Amb tot, aquesta tendència ha tingut la lamentable conseqüència de no prestar prou atenció als Estats Units, tot i que en aquell moment ja era la primera potència econòmica i un dels principals productors d’armament, especialment en el decisiu camp de l’aviació. Els aspectes més coneguts de la implicació dels Estats Units en la Guerra Civil Espanyola tenen a veure amb la reacció de la societat nord-americana: els llegendaris brigadistes de la Lincoln, el suport profranquista de la companyia petroliera Texaco i la solidaritat antifeixista de Hollywood. Per la seva banda, l’Administració Roosevelt es va sumar de manera informal a la iniciativa de París i Londres i va decretar un embargament unilateral d’armes contra Espanya que va durar fins que Washington va establir relacions diplomàtiques amb les autoritats franquistes l’1 d’abril de 1939.

Malgrat l’aparent caràcter subaltern de la diplomàcia nord-americana respecte al Foreign Office britànic, el cert és que l’Administració Roosevelt va tenir forts debats interns sobre la conveniència de mantenir o cancel·lar l’embargament d’armes. Els dubtes van aparèixer des de la tardor de 1937 i van coincidir amb les preocupacions del Departament d’Estat pels indicis de penetració feixista al continent americà. Durant 1938, les veus favorables a restablir el comerç d’armes amb l’Espanya republicana van créixer en nombre i en influència. Fins i tot el gener de 1939, quan l’ofensiva contra Catalunya semblava certificar la inevitabilitat de la victòria militar franquista, els Estats Units estaven immersos en una forta polèmica nacional entre partidaris i contraris a l’embargament.

Finalment, els amics nord-americans de la causa republicana no van ser capaços de forçar un canvi d’actitud en el govern. Tot i així, les conseqüències de les lliçons apreses en l’observació del conflicte espanyol influirien decisivament en l’actitud de Washington davant la nacionalització del petroli mexicà de març de 1938 i –més important encara– en els debats de política exterior previs a la transformació dels Estats Units en la nova potència hegemònica mundial.

Text d’Andreu Espasa