Sessió 4a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 24 d’octubre a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès

Ponència de Joaquim Albareda, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Plaça Nova de Barcelona a principis del segle XIX amb les construccions que unien el Palau del Bisbe amb la Casa de l’Ardiaca, 1806 de Reville et Couché Font: AHCB 18498

SITUACIÓ DE CONTEXT: LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVIII

No hi ha cap viatger estranger de la segona meitat del segle XVIII que no quedi impactat a Catalunya. Alguns la qualifiquen com a “La petita Anglaterra” o altres la comparen amb Holanda. Un desenvolupament sense precedents, amb una bona base productiva especialitzada per comarques i intercanvis específics i un elevat creixement demogràfic (un 70 % al llarg del segle). Les viles i ciutats creixen molt.  Les llindes de les cases d’aquella època i la riquesa de les esglésies, el barroc català, ho testimonien.

La historiografia hispànica clàssica afirmava que hi havia unes estructures econòmiques antiquades que són substituïdes per d’altres, les borbòniques,  de més modernes i el canvi porta a la prosperitat; també parla de la política econòmica reformista del Borbons com a factor determinant i, però si bé introdueix alguns estímuls a l’economia, com ara l’abolició dels drets d’estrangeria i duanes, els decrets de lliure comerç amb Amèrica, la possibilitat de proveir l’exèrcit (roba sobretot) o el proteccionisme puntual als teixits de cotó (res comparat al britànic amb les seves produccions), això no n’és la causa, sinó que el motiu fonamental és que els sectors productius eren adequats i preparats, ja el 1700, per aprofitar la conjuntura.

En el cas de l’Aragó o el País Valencià, no se’n van beneficiar perquè no estaven preparats per a fer-ho. De fet, per a altres sectors espanyols no preparats, l’abolició de les duanes serà causa de ruïna d’alguns sectors: els catalans envairan els teixits de llana castellans, tot arruïnant el sector  o tindran accés a la pesca de la sardina gallega amb conseqüències nefastes pels pescadors gallecs; tot això provocarà un rebuig fort dels catalans pels gallecs.

La clau del progrés era l’emfiteusi, com ja s’ha apuntat a la sessió anterior, i això incentivava el progrés i millora de les terres a mig i llarg termini. La figura de l’hereu també és important per a garantir una mida de les explotacions que les fessin rendibles. Les acumulacions de capital a l’agricultura i el comerç van ser claus per iniciar la primera fase de la industrialització; de tota manera cal no oblidar que estem en una societat de l’Antic Règim en la qual alguns naixien privilegiats i on l’alfabetització només abastava el nobles i els clergues. Malgrat tot ja comencen alguns signes de modernitat per a les incipients classes burgeses, les Juntes de Comerç, una mena de govern a l’ombra,  donaven educació (escoles, d’art, de navegació i acadèmies professionals), es munten escoles primàries als pobles, de l’església o municipals per contractar un “mestre de minyons”.  L’alfabetització entre classes mitjanes era força més elevat del que es pensava fa uns anys. Surten inquietuds científiques, com els invents o la botànica i artístiques pròpies de la il·lustració aplicada ben representada per homes com Antoni de Capmany, el primer que planteja a Europa la necessitat de fer una història econòmica. També el paper actiu de les dones marca un canvi i és un bon índex de la modernitat d’una societat. El camí cap a la industrialització del cotó és una notable diferència amb la resta d’Espanya, encara basada en la llana  i que va quedant  cada cop més endarrerida com molts viatgers constataran.

Però malgrat la prosperitat econòmica i l’acomodació a l’absolutisme borbònic, sobretot a partir de 1740 quan moren els darrers referents austriacistes de l’exili vienès com Ramon de Vilana Perles (1663 – 1741), els conflictes i la dissidència eren constants: guerrilles els primers anys, després denúncies, protestes, memorials de greuges, revoltes o projectes de canvi. L’amenaça a la identitat està en aquesta època més amenaçada que mai i en perill de desaparèixer, però la llengua es va mantenir entre el poble, no entre la burgesia, i el Dret Civil Català es va conservar. El record de les llibertats es manté en sentit reivindicatiu: es demanaven ajuntaments com els d’abans, perquè eren millors, volien que tornessin les “tres mans” perquè es governava millor, no volien els regidors a dit o els que compraven els càrrecs perquè “era un desastre”. Un funcionari del Cadastre apuntava l’any 1723 que “seria millor restablir la Diputació del General” perquè funcionava millor i era més respectada pels ciutadans.

LA CLAU: EL DINER CIRCULA

Jaume Caresmar, en el seu ”Discurso sobre agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña”, l’any 1780, ho resumia així: “En otras provincias està el dinero como estancado en pocas manos sin que apenas en pequeño pueblo lo conozca en su figura; però en Cataluña es un humor que figura y se extiende por todos los miembros de su provincia […] en más o menos cantidad  según su estado y proporción se lo permitan”. Qui treballava, tenia diners i podia comprar bens que facturaven altres i això generava un cercle econòmic virtuós. Un dels protagonistes d’aquesta circulació era la Junta de Comerç, dirigida pels principals burgesos catalans que ja el 1713 col·laboraven i finançaven Felip V quan les seves tropes assetjaven Barcelona. Després el rei premia aquest suport amb els contractes de roba per l’exèrcit a les guerres d’Itàlia.

El concepte “botiga”, esteses per tot el territori (a Barcelona més de seixanta), era molt ampli i feia referència a un productor i al mateix temps un comerciant. La botiga era una planta superior on vivia la família i una planta baixa amb taller de manufactura, ja que la feina de filar es feia al camp, sovint mobilitzant milers de dones. Les feines es distribuïen per domicilis i després al taller s’acabaven les manufactures. Aquestes negocis tenien corresponsals-venedors per Espanya i l’estranger. La manufactura indiana és de final de segle XVIII, la del lli i el cotó. En aquells moments i endavant,  s’introduiran també les fàbriques i les màquines  de vapor  per moure els telers: els productes de cotó inundaran els mercats espanyols a les acaballes de segle XVIII i el segle XIX. 

La imatge de la Barcelona del cotó d’inicis  del XIX és la de les xemeneies de vapor fumejant per treballar les indianes, per acolorir els cotons. La producció industrial i d’intercanvis del XVIII a Catalunya ens mostra una Catalunya molt especialitzada: zones d’aiguardent, zones papereres i zones de llana i cotó i cal afegir el nord del país ramader, la pesca a la costa, el vidre a Mataró, etc. Calia necessàriament comprar blat (a Itàlia o al Nord de l’Àfrica), ja que el produït al Pla d’Urgell era insuficient i això es feia tranquil·lament amb els beneficis de l’exportació de l’aiguardent o d’altres productes.

El 1778 Carles III signa el Reglament que obre el comerç a diferents ports peninsulars amb les colònies americanes. La Junta de Comerç es mostrà molt agraïda amb el monarca pel seguit de mesures que va impulsar i que els afavoria. El neoclàssic edifici de la Llotja de Barcelona acollí la Cambra de Comerç el darrer quart del segle XVIII fins la invasió napoleònica. Fou construïda sobre la base d’un edifici medieval. Quan la Junta es l’any 1752, no s’hi pot traslladar, ja que és una caserna ocupada per militars i no serà buidada fins passades més de dues dècades, tot i que l’edifici era seu. Un bon indicador de la modernitat del país era el “Diario de Barcelona”  que veié el seu primer número l’1 d’octubre de 1792, escrit totalment en castellà i que actuà com una mena de diari oficial. Marca l’arrancada de la premsa al país.

Antoni de Capmany escriu les “Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la Antigua ciudad de Barcelona (1779 – 1792)”  amb l’objectiu de lligar la història medieval amb el bon moment econòmic que hi vivien; serà el primer assaig d’història econòmica a Europa, com dirà Pierre Vilar. El  metge Francesc Salvà i Campillo (1751 – 1828) fou un precursor en el descobriment de la vacuna de la verola. L’antic Teatre de la Santa Creu tingué un bon creixement i acollí obres de teatre i de la òpera italiana; a partir de 1840 canviaria de nom: el Teatre Principal, però aquesta és una altra història. El gabinet botànic dels Salvador era molt remarcable i cridava l’atenció de gairebé tots els viatgers que hi venien. Era fruit del treball naturalista de la família Salvador d’apotecaris i botànics des del segle XVII al XIX.

Malgrat tot, les desigualtats socials i la pobresa són molt importants, de fet és una cosa comuna a totes les ciutats europees. Un dels viatgers reflexiona sobre això: “Els processos de creixement curiosament també porten l’empobriment”. Fins aleshores la pobresa havia estat atesa per la caritat de l’Església, però al segle XVIII es fan per primera vegada polítiques públiques com hospicis i cases de pobres per acollir-los, per retirar-los dels carrers i fer-los treballar. L’any 1787 hi havia un bon munt d’aquests centres repartits pel territori; també n’hi havia d’específics per a les dones que venien de comarques on el pas a les fàbriques deixava dones sense la feina domiciliària, ja que el seu protagonisme com a operàries havia estat immens, desenes de milers hi treballaven filant per tot el territori o bugaderies industrials molt esteses a Barcelona.

LA DISSIDÈNCIA QUE NO ACABA

Ja el 1715 apareix penjat a casa del principal felipista de la ciutat de Barcelona, Josep d’Alós, un escrit en llatí: “No quedarà res sense venjança”, això ho signa un patriota imperial. L’any 1726 al poble de l’Esquirol, un grup d’homes cansats dels abusos dels regidors que acusaven de col·laboracionistes i del Cadastre, els amenaçaven de mort amb un escrit que deia: “Traïdors” i seguien els noms dels regidors i deien  “si porteu més soldats a les cases […] us volem matar[…]”.

Una altra dissidència dels primers anys va ser la revolta dels Carrasclets, aixecament militar o guerriller a comarques del sud de Catalunya, ja que s’inicià una guerra dels anglofrancesos contra les tropes de Felip V que no respectaven els termes del Tractat d’Utrecht; al sud s’aixecaren grups armats contra els borbònics, mentre que els pobles del nord de Catalunya ocupats per tropes francobritàniques, restabliren l’estructura municipal anterior. Cap a 1752 encara hi havia gent que penjava l’aligot austriacista de les cases. El Via fora als adormits fou un opuscle antiborbònic publicat a Barcelona l’any 1734, una crida a la defensa de les llibertats arrabassades  i a la reclamació dels territoris cedits a França per la Pau dels Pirineus, tot pensant que la conjuntura política europea podria donar lloc a un canvi polític a l’interior que no es va produir. La mort de Vilana Perles i del propi emperador és el final d’un cicle i de les esperances de canvi.

L’any 1740 i fins el 1770 comença un nou cicle, el de les protestes dels gremis contra els regidors corruptes. Els gremis eren l’únic element antic que no s’havia eliminat si bé no tenia cap representació ni poder en els municipis. Els gremis, ben organitzats i dolguts per la pèrdua de la representativitat, presenten al·legacions a Madrid però no aconsegueixen res, davant del poder militar absolut a Catalunya, ja que per sobre dels regidors corruptes hi havia els corregidors que ostentaven fèrriament el poder militar. Molts municipis es mobilitzaren en aquest anys de diverses maneres (memorials, protestes, revoltes, etc) contra els abusos. Els dietaris de pagesos són una bona eina per anar seguint aquestes accions. El pagès Amer Masó de Banyoles, denunciava la ”lladronicia ab capa de justícia” del governador i dels secretaris “dels lladres de perruca i espasa […]” i que “los qui pagant són los pobres que los richs, per una o altra enbustaria ja quedan franchs”. Lamentava la poca pietat del rei i dels ministres d’Espanya “traïdors que no castiguen cap rich per lladra que sigui […] porti perruca i espasa” i diu que el “catastro és l’esclavitud dels pobres”. En contrast, elogiava els síndics municipals dels temps dels Àustries i deia que eren respectats i que s’ocupaven de les tasques municipals a diferència dels borbònics.

Com queda la identitat dels catalans? Evidentment queda afectada, però hi ha testimonis de la persistència  com el text de Baldiri Reixac de 1749 «Instruccions per la ensenyansa de minyons” on defensa també l’educació de les dones, de les nenes al costat dels nens. Cat tenir en compte que la “Real Cédula de Aranjuez”  de 1768 obligava a utilitzar el castellà a les escoles, que l’edició de llibres en català havia baixat moltíssim i que en aquest context el català era una mena de llengua morta – viva, que resistia. Pau Ignasi Dalmases, un comerciant que compra llibres per Europa, va crear una bona biblioteca al Palau Dalmases al carrer Montcada. És el creador de la Real Acadèmia de Bones Lletres, institució important en època austriacista i que en època posterior tingué una doble funció: defensa de la llengua i fer una història de Catalunya que no arribà a fer-se. Apareixen senyals identitaris com el que ara explico: una marca de fàbrica que situa l’escut de la ciutat en lloc preeminent o un altre que titula els productes “Fàbrica de Catalunya”, en una forma de recordar el país.

LA CRISI DE FINALS DE SEGLE

Al final del segle XVIII, el sistema social entra en crisi perquè és una societat de l’Antic Règim basada en el sistema senyorial. Hi ha molts conflictes per la negativa dels pagesos a pagar la contribució, molts plets en els tribunals, la monarquia està endeutada amb una demografia creixent i unes estructures productives limitades. El problema de fons, però són les contínues guerres que ocasionaren un greu col·lapse econòmic: A) La Guerra Gran contra la França revolucionaria (1793 – 1795) que va comportar un gran endeutament a l’estat. B) La Guerra contra el Regne Unit (1796 – 1802) que va afectar greument el comerç marítim, a més, les males collites van agreujar encara més la situació. C) Una nova Guerra contra el Regne Unit (1804 – 1809) que estronca el comerç de l’aiguardent i de teixits  amb Anglaterra i Holanda, tot i que es manté el comerç interior espanyol. D) El darrer i més terrible és la Guerra del Francès (1808 – 1814). Enmig del conflicte les Corts reunides a Cadis aproven la primera Constitució espanyola el 1812.

A partir de la nova Constitució Liberal el marc social i polític canvia, però el nou marc és molt uniformista, consolida el model borbònic.

TESTIMONIS I TEXTOS DE VIATGERS I DIPLOMÀTICS

Parlant de Catalunya, els viatgers segueixen enlluernats per Montserrat “el santuario más frecuentado de Europa”. Ara hi afegeixen l’impacte de la Muntanya de sal de Cardona. Un viatger francès l’any 1765 enuncia que “Cataluña es la provincia de España más bella […] vale  más ella sola que la mitad del reino de España […] los catalanes pueden pasarse sin España y sin  el Universo entero”. Voltaire en la seva edició  “El segle de Lluis XIV” de l’any 1784, copia aquesta darrera frase. El castellà Franscisco de Zamora constata que el règim senyorial estava en reculada i veu l’accés dels pagesos catalans a la terra: “muchas de esas casas no tienen señor directo”.

Els cultius de Barcelona enlluernen com ara l’anglès Townsend  l’any 1786 que diu que es cultiva amb bous o una mula amb una bona arada de ferro i que hi ha moltes sínies per pujar l’aigua; explica que les rotacions dels cultius estan ben pensades per tal d’eliminar el guaret i que passen dels cereals al blat de moro o el cànem, mill, cols, mongetes, tot alternant-los i que el rendiment del blat és molt alt de 10 per 1 o de 15 per 1. També descriu les bones pràctiques agrícoles d‘altres llocs i en arribar a Tarragona diu que “es una ciudad poco importante y despoblada […] con un puerto peligroso […]”. En canvi Reus és “una población moderna […] exporta a través de Salou los frutos secos, vinos y aguardiente”.

Quan arriben als camins, els viatgers coincideixen de manera unànime que són un desastre; la monarquia il·lustrada no va fer res d’això al contrari d’altres països com França. Jean François Peyron el 1779 diu que  “el camino de Gerona a Malgrat es horrible, sobre todo cuando ha llovido”.  Townsend el 1786 diu que “cuando se entra en España, antes de llegar a Barcelona, parece como si no hubieran hecho nada desde la creación del mundo […] sea para facilitar el transporte o para proveer la Seguridad del viajero”. Un altre anglès, Arthur Young parla del pobres i miserables camins de Catalunya i quan passa a França parla dels grans camins i ponts que permetien salvar els rius al viatger i acaba “quan més coses es veuen més crec que s’ha de pensar que hi ha una cosa que influeix sobre el gènere humà i és el govern”, per dir que en aquest àmbit no s’havia fet res.

Quant a les condicions de vida, Francisco de Zamora diu que “llevan unos gorros rojos sobre una redecilla negra [s’hi recollien els llargs cabells] llevan calzones de terciopelo negro, alpargatas en lugar de zapatos y rara vez medias […] su blusa con botones de plata està rodeada  per una ancha faja que da vueltas alrededor y cuelga […]”.

L’il·lustrat castellà Gaspar Melchor de Jovellanos passa per l’Anoia l’any 1801 i parla de forma poc elogiosa de les dones,  “estas catalanas de mis pecados, siempre zafias, siempre pequeñas y rechochudas, siempre llenas de sayas y con la ropa a la rodilla […] y con un girigay que el diablo que las entienda […] agradan siempre muy poco, aunque el trato las haga serviciales” i dels homes diu “ […] los labradores con su capa parda y el gorro colorado […] hasta clérigos hemos visto llevar la gorra”.

Pel que fa a l’alimentació era força precària en general; un viatger castellà per la plana de Vic diu “la comida de todo el año es la de harina de maiz y un pedazo de tocino […] el vino usual pocos lo beben”.  Townsend deia “rara vez se conceden la licencia de un poco de carne asada o cocida […] la mayor parte del tiempo la cocinan en la estufa en pucheros de barro”. Tots remarquen que beuen en bota perquè diuen que així eviten les infeccions. Quant a les febres eren habituals sobretot en zones d’aiguamolls o inundades; a la plana del Llobregat hi havia hagut plagues importants. L’any 1764 hi ha una plaga important a Lleida, Tarragona, Igualada i Martorell.

Parlaven amb elogi també de l’Hospital de Barcelona com un hospital ben administrat que podia albergar fins a 10.000 persones i diuen que “en el primer año murieron 874, en el último 926 , lo que hace un noveno [del total que hi havien entrat] […] envían varios enfermos solo para ahorrar los gastos de los funerales”. També hi havia un establiment per recollir nens abandonats, cosa molt freqüent; hi havia 528 nens acollits a Barcelona i Townsend continua: “cuando las niñas son púbiles, las llevan en procesión […] y si algun jovent ve alguna que quiere como pareja tiene la libertad de designarla, lo que hace arrojando un pequeño pañuelo en el suelo”.

L’hospici o “casa de industria de los pobres” era lloc d’acollida i treball; hi havia 1436 pobres acolitats i diu Townsend que “de ese número, unos mil son capaces de trabajar, 300 son idiotas y el resto, niños pequeños. Las mujeres y los niños hacen punto, hilan o hacen encajes […] los hombres cardan, hilan y peinan algodón, lino y lana”. Sortien de l’hospici amb un ofici senzill. També hi havia a la ciutat una casa de correcció per a les dones, per a les moltes prostitutes que hi havia com a conseqüència dels desequilibris socials i per a les lladres. Aquesta casa era un càstig per a les internes que havien de treballar per a corregir la conducta.

El que és important, i això els viatgers ho remarquen molt, és el paper de les dones en el treball (filar, teixir, fer puntes, feines del camp de tota mena. Francisco de Zamora en parla, tot fent un llistat molt extens per comarques, de les feines que fan les dones: indústria dels pinyons o dels coralls o la dels encaixos al Maresme i diu que las “mujeres que hacen esa actividad, organizan escuelas para enseñar a las niñas el oficio”. La conseqüència de tot plegat és que la dona s’emancipa econòmicament i, a Barcelona a finals del segle XVIII hi ha més separacions que a la resta d’Espanya pel nivell d’ingressos que permeten a les dones marxar de casa si les coses venen maldades. El procés de separació eclesiàstic solia donar la raó a les dones.

La desigualtat és molt present, sobretot al Pirineu però també en altres zones, amb cases sense el mínim per viure, gent mal vestida, alimentació precària. La brutícia preocupa molt als viatgers que troben sovint en les fondes polls, puces i rates; de les pudors de les cases que tenen els femers a la planta baixat i això ho inundava tot. Malgrat això, la societat catalana té un nivell de vida superior al d’altres zones d’Espanya. Això ho remarquen viatgers castellans que diuen que aquí la “gente tiene de qué vivir [no són jornalers, la majoria]”. Acusen els catalans de cobdiciosos i garrepes que amaguen la riquesa que tenen. Així, l’aragonès Francisco Mariano Nifo, l’any 1770 diu que “Cataluña es una pequeña Inglaterra dentro de España”. I molts castellans diuen que el model català s’hauria d’aplicar a la resta d’Espanya: José Cadalso diu que són “los holandeses de España”. D’aquí surt el conegut poema de 1797 “los catalanes hacen de las piedras panes”. Malgrat tot, hi posen pegues: el seu amor a la pàtria, el seu orgull. L’escriptor francès Alexandre de Laborde en el seu “Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, 1806 – 1820”, justifica l’orgull “sovint cal tenir l’orgull de no poder ser vençut per assolir la victòria .[…] això els manté com a poble”. Fa unes descripcions molt macabres de les processons de Setmana Santa, dels flagel·lants ensangonats amb plors i crits col·lectius.

Townsend se’n riu de la universitat de Cervera i un italià diu que el rei hauria de “enviar els professors i estudiants a remar a galeres a Barcelona […] que aprenguessin millor la teoria i la pràctica de la humanitat i no les tonteries que estudien que no serveixen per a res [la crítica d’un il·lustrat a quelcom que no tenia cap utilitat real]”.

A Barcelona, els espectacles teatrals eren de qualitat, Arthur Young el 1797, fa la següent descripció “els seients eren individuals i confortables  […]  feien una comèdia espanyola i una opera italiana […] hi havia nombrosos eclesiàstics, cosa no habitual a França. Hi ha òpera italiana dos cops a la setmana i els altres dies representen comèdia. Hi havia gent de tota condició. Vaig veure un ferrer [a l’amfiteatre] que disfrutava com la bona gent de les llotges”.

Quant a l’idioma, continuaven confonent el català pensant que era una barreja d’altres coses o un dialecte del castellà. De Laborde, l’any 1800, és el primer que afina i diu “els catalans tenen un idioma que els és particular”. Francisco de Zamora diu que el fet que catalans i meridionals francesos parlin la mateixa llengua, els uneix i separa. L’Escola d’Arts i Oficis també crida l’atenció als viatgers i diu que els alumnes anaven de deu a dotze i de sis a vuit i així podien treballar  la resta de la jornada“[…] se ve concurrida. Una tarde conté más de 500 niños […] la mayoría aprende diseño para futuros oficios […] tales Instituciones faltan en Inglaterra”.

Les descripcions entreveuen un gran progrés i que el pagès no és un serf, sinó un petit propietari i que porten els conreus a llocs inhòspits i amb sistemes de regadiu molt perfeccionats. El seu comerç és important i exporten els seus productes de “paper, draps, sabates, mocadors de seda o aiguardent”. També sorprèn l’estalvi dels fems “la merda es cull i es guarda per adobar la terra, estalviant així el guaret”. Diu un viatger que les vinyes són  a “Mataró, Valls, Vilanova, Valls i Granollers on es fan vins negres […] els blancs més bons eren de Sitges i Valls”. El comerç d’exportacions i importacions era intens i “entren al port de Barcelona cada any mil vaixells, la meitat dels quals són espanyols, cent anglesos, cent vint francesos i seixanta danesos”. El sector tèxtil era molt gran, a Barcelona hi treballaven 12.000 persones, un 10 % de la població.

La imatge dels catalans com a insubmisos és constant, diu “s’han adaptat al nou règim, tot i que estan pagant més impostos que ningú [un anglès quantifica uns impostos del doble que el que paguen els castellans”. I escriu un francès que malgrat l’acomodació no abaixen el cap “son orgullosos y republicanos”. El caràcter orgullós, rebel, a punt d’amotinar-se apareix sovint i un anglès explica que “la seva passió per la llibertat […] Catalunya suporta el jou amb paciència sorruda”. Finalment alguns viatgers a finals del XVIII remarquen el caràcter materialista dels catalans que avancen decididament cap a la industrialització: un refugiat francès de la Revolució, el marquès de Marsillac escriu  “si hom vol veure on arriba el treball i les ganes d’enriquir-se, que vagi al port de Barcelona […] tot es fa per especular […] la paraula diners és la segona que s’ensenya als infants, la primera és Déu, però hi ha qui assegura que dels dos mots se’n fa un de sol al Diccionari català”.

A mode de Conclusió: Catalunya, la “petita Anglaterra”( 1756-1808)

Recordem que al segle XVI, Francesco Guicciardini, que és un diplomàtic florentí, teòric de la raó d’estat, diu que Catalunya és un territori salvatge, despoblat, poc cultivat, farcit d’assassins i de lladres, bel·licosos i roïns, és a dir, de bandolers al servei dels diferents nobles. Però, ell mateix s’adona que els catalans tenen unes lleis i uns privilegis fora dels quals el rei no pot manar-los. Uns altres contemporanis seus, assenyalaran justament aquest reconeixement molt condicional d’un rei que no té poder absolut. La imatge de bel·licosos i violents, dura fins després de la guerra de Successió. És llavors quan apareix la imatge del català treballador, violent, però treballador.

La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de cent anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats.

A partir de la segona meitat del segle XVIII Catalunya atrau molts viatgers europeus, que comencen a adonar-se de les transformacions que hi ha en el comerç i la indústria. Fins i tot, es diu que els catalans poden passar sense Espanya i l’univers sencer.

Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans.

Val a dir que, en general, les visions d’aquest viatgers són versemblants i ajustades a la realitat, per bé que, a vegades, vagin a remolc de les interpretacions oficials que els han proporcionat les autoritats i que, per tant, la visió que aporten sigui, en algun punt, esbiaixada. Però, fet i fet, l’abundor de testimonis, sobretot per al XVIII, permet constatar tant el múltiples punts de coincidència, com aquells aspectes en els quals divergeixen. Entre l’acomodació i la dissidència: així podríem definir la Catalunya del segle XVIII. Perquè, al capdavall, l’acomodació al nou règim per la via econòmica i per la relativa prosperitat que va comportar no va impedir la dissidència política,  expressada en múltiples manifestacions, si bé limitades per la constant repressió que imperava. En aquest sentit els testimonis estrangers esdevenen, en conjunt, valuosos d´un temps i d´un país en plena recuperació i expansió, el qual s’encaminava, decidit, cap a la industrialització.

Bibliografia

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: “De la resistència armada a la reivindicació política”, a J. Albareda, coord. Catalunya, nació d´Europa, 1714-2014, vol. 1, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2013, pp. 74-119.

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Barcelona, Empúries, 2000

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: La Guerra de Sucesión de España, 1700-1714. Barcelona Crítica, 2010

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM; i  ESCULIES, JOAN: La Guerra de 1714 : la clau catalana d’un conflicte mundial, Barcelona, Pòrtic, 2013

LLUCH, ERNEST: La Catalunya vençuda del segle XVIII: foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona, Edicions 62, 1996

PONTÓN, GONZALO: La lucha por la desigualdad una historia del mundo occidental en el siglo XVIII. Pròleg de Josep Fontana. Barcelona, Pasado & Presente, 2016

STRUBELL, MICHAEL B [editor literari]: Consideració del cas dels catalans. Seguit de: La deplorable història des catalans. Amb una presentació de Fèlix Cucurull. Barcelona, Curial, 1992

VILAR, PIERRE: Catalunya dins l’Espanya moderna : recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, [traducció d’Eulàlia Duran], 3 Volums. Barcelona, Curial Edicions 62 1979-1991

ZAMORA, FRANCISCO DE: Diario de los viajes hechos en Cataluña. A cura de Ramon Boixareu, Barcelona, Curial, 1973