Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra

Dimarts 20 de desembre de 2022, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la sessió Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili, estudiós del jazz i regidor d’òpera.

Encara avui en dia als Estats Units d’Amèrica la discriminació social, política i econòmica resulta evident per a la població afroamericana. En aquesta conferència veurem com el jazz, una música negra, es vincula amb els orígens per la defensa dels drets civils.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, adjunt a la Secció d’Història

Accés obert.

Imatge principal: Dr. Martin Luther King Moviment de Drets Civils (carbó de Donald Dais). Creative Commons

Foto: “Jazz i drets Civils”, Ateneu Barcelonès, 20-12-2022, conferència a càrrec de Pau Fuster Bausili.

Presenta: Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

Jazz i drets civils als EUA

El jazz és una música negra que ha tingut una transcendència absoluta en el desenvolupament de la música occidental i també és una música que pot explicar la història de la comunitat afroamericana als EUA.

El moviment pels drets civils als Estats Units s’acostuma a datar cap a mitjans de la dècada dels 50. Si bé, és cert, que en aquell moment la transcendència mediàtica i implicació social seran més grans, ja a principis de segle XX hi ha un moviment social i intel·lectual que serà la base de moltes reivindicacions que, encara, avui són vigents. La música afroamericana no és aliena als canvis socials del país i no podem entendre l’evolució del jazz sense comprendre els canvis i les reivindicacions de la societat afroamericana.


Imatge: Marxa pels drets civils a Washington, DC (Líders de la marxa conduint els manifestants pel carrer.) 28 d’agost de 1963. Autor desconegut o no proporcionat. Domini públic

Pau Fuster explica com la història afroamericana i el jazz van de la mà. La música ens explicarà la història. Entre els personatges citats destaquen: Nina Simone, Martin Luther King, John Coltrane, Malcom X, Hazel Scott, Dizzy Gillespie, Mahalia Jackson, Rosa Parks, Little Rock Nine, Charles Mingus, Clarlie Parker, Art Blakey, Cannoball Adderley, Medgar Evers, Grant Green Archie Shepp, Hervie Hancock, Shirley Chishom, Fred Hampton, Gil Scott-Heron, Angela Davis, Lee Morgan, Rahsaan Roland Kirk, Wynton Marsalis, Terence Blanchard, Delffaio Marsalis… Una manera fantàstica de gaudir el  jazz i d’aprendre i entendre la història pels drets civils als Estats Units. Música extraordinària i història apassionant.

Segons Pau Fuster, la pretensió de ser una música culta, que per a alguns té el jazz, o l’estigma de ser una música de la mala vida han fet molt de mal en la difusió i comprensió d’aquest moviment cultural i musical. Que és al cap i a la fi, l’expressió artística més important i influent de la història dels EUA.

Imatge: Martin Luther King, Malcom X, John Coltrane i Nina Simone (Fotos Wikipèdia)

Pau Fuster Bausili

El ponent de la conferència, Pau Fuster Bausili va estudiar música al Taller de Músics de Barcelona, va cursar estudis de  Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), estudis de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), estudis de regidoria d’espectacles al Taller de Tecnologies de l’espectacle (TTE) i actualment treballa com a regidor d’òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

És un gran aficionat al jazz, i ha dirigit i presentat el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK de Barcelona. També, fa cursos i conferències sobre diferents temàtiques del jazz a centres cívics, a l’Ateneu Barcelonès, al cicle de  Música Negra de Barcelona, al Sonaswing, al Miravins, al Festival de Jazz antic de Sitges i al Festival Vijazz, entre altres.

Foto: Ateneu Barcelonès, Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili

Moviment afroamericà pels drets civils

El Moviment (afroamericà) pels drets civils (1955-1968) es refereix als moviments que van aparèixer als Estats Units d’Amèrica (especialment als estats del sud, entre els quals hi destaquen Mississippí, Alabama, Arkansas i Geòrgia) amb l’objectiu de prohibir la discriminació racial contra els afroamericans i restablir el seu dret a vot.

L’aparició de l’eslògan del Black Power (‘Poder Negre’), que va durar aproximadament des del 1966 al 1975, va ampliar els objectius del moviment pels drets civils en incloure la dignitat ètnica, l’autosuficiència econòmica i política, i la llibertat davant l’opressió dels blancs americans.

El moviment es va caracteritzar per grans campanyes de resistència civil. Entre 1955 i 1968, els actes de protesta no-violenta i la desobediència civil van produir situacions de crisi entre els activistes i les autoritats governamentals. Els governs federal, estatals i locals, empreses i comunitats, sovint havien de respondre immediatament a aquestes situacions que van posar en relleu les desigualtats que les enfrontaven amb els afroamericans.

Formes de protesta i/o desobediència civil van incloure boicots, com l’exitós boicot als autobusos de Montgomery (1955-1956) a Alabama, segudes com ara la influent seguda de Greensboro (1960) a Carolina del Nord; marxes, com les marxes de Selma a Montgomery (1965) a Alabama, i una àmplia gamma d’altres activitats no violentes. Freedom Riders, activistes joves pels drets civils que, el 1961 i anys subsegüents, van començar un periple en autobusos interestatals pel Sud dels Estats Units per desafiar l’incompliment de les sentències de la Cort Suprema dels Estats Units.

Assassinats de líders: Medgar Evers (12 juny 1963), John F. Kennedy (22 nov. 1963); Malcom X (21 febrer 1965); Martin Luter King (4 abril 1968; Robert Kennedy (6 juny 1968).

Van destacar els èxits legislatius durant aquesta fase del moviment de drets civils, que van ser l’aprovació de:

  • Civil Rights Act (‘Llei de Drets Civils’) del 1964, que prohibeix la discriminació basada en “ètnia, color, religió, o origen nacional”, en les pràctiques d’ocupació i serveis públics,
  • Voting Rights Act (‘Llei de Drets Electorals’) 1965, restaurà i protegí els drets de vot,
  • Immigration and Nationality Services Act (‘Llei de Serveis d’Immigració i Nacionalitat’) del 1965, obrí l’entrada als EUA als immigrants que no fossin els tradicionals grups europeus.
  • Fair Housing Act (‘Llei d’Habitatge Just’) del 1968, que va prohibir la discriminació en la venda o lloguer de l’habitatge.

Una referència cinematogràfica: Green Book (2018), film dirigit per Peter Farrelly que transcorre l’any 1962. Viggo Mortensen és un rude italoamericà del Bronx que és contractat com a xofer del virtuós pianista negre Don Shirley (Mahershala Ali). Tots dos emprendran un viatge per a una gira de concerts pel Sud dels Estats Units, on haurà de tenir present “Green Book” (el llibre verd), una guia que indicava els pocs establiments on s’acceptava els afroamericans.

Celebrant Carlos Cano

Dimecres 2 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc l’homenatge festa Celebrant Carlos Cano.

Hi participaren: Óscar Jurado, periodista; Javier García Fernández, historiador; Paco Ibañez, artista; David Castillo, escriptor; Giulia Valle, artista; i Marina Rosell, artista.

Presentà l’acte: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Accés obert.

Amb motiu del 50 aniversari del debut de Carlos Cano en un acte de la UNESCO a París el 1972 en homenatge a Federico García Lorca i del 20 è aniversari de la seva mort l’any 2000, que no es va poder commemorar per la pandèmia, avui retem homenatge a un cantautor compromès, que es va formar a Catalunya i que va fer l’adaptació musical i va gravar l’Himno de Andalucía el 1977, a partir de la composició musical de José del Castillo Díaz amb lletra de Blas Infante .

Qui fou Carlos Cano?

Carlos Cano va néixer a  Granada  el  28 de gener  de  1946. Viu l’infantesa tenint una clara memòria familiar republicana amb el record del seu avi que havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil.
De ben jove, com milers de granadins, emigra a  Suïssa  i posteriorment a  Alemanya  darrera d’una feina.

Després d’un any a l’estranger, el 1964, amb els estalvis aconseguits amb el seu treball, arriba a Barcelona. Es matricula en un curs d’electrònica, que aprova amb bones notes, però quan se li acaben els estalvis comença a treballar en la construcció per poder seguir costejant-se els estudis.

Carlos Cano (1946-2000)

Poc després és quan apareix l’autèntic Carlos Cano. Deixa els estudis, l’acomiaden de la feina i comença a escriure, verbalitzant poèticament la barreja de sentiments de soledat, d’identitat i d’esperança. Torna a Granada i comença a compondre les seves primeres cançons. Coneix al poeta Juan de Loxa, que en aquell moment encapçalava el col·lectiu de poesia anomenat Poesía 70, i s’integra al grup. El 1972 participa a París en un homenatge a Federico García Lorca en un acte de la UNESCO, on debuta professionalment com a cantautor. Allà coneix Paco Ibáñez, Elisa Serna, Luís Cilia i especialment Lluís Llach amb qui acaba mantenint una llarga amistat.

Carlos Cano és un dels representants més destacats de la cançó andalusa, va ser creador d’un nou tipus de cobla popular, compromesa amb la problemàtica social d’Andalusia tal com es reflecteix al primer disc publicat l’any 1976.

El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques a Andalusia, el Partido Socialista de Andalucía (PSA) li edita l’”Himno de Andalucía” amb lletra de Blas Infante. El  1998  posa música als poemes del  Diván del Tamarit, últim llibre de Federico García Lorca. Mor l’any 2000 d’un aneurisma de l’aorta a la seva ciutat natal.

Reunió anual d’inscrits a la Secció d’Història

Dijous, dia 6 d’octubre, a les 18h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la reunió anual de la Secció d’Història, per a tots els socis i les sòcies inscrits en aquesta secció.

Convoca: Narcís Argemí Terrades, ponent de la Secció.

Resum de la reunió d’Història 2022

Reunits a la sala Sagarra el dijous 6 d’octubre, vint-i-cinc inscrits a la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès van repassar la trajectòria de la secció durant l’exercici de 2022. Podeu veure una crònica de les activitats al Blog d’Història

També es van repassar els actes previstos fins a final d’any, que són els següents:

  • Una història de l’andalusisme. Javier García Fernández., Divendres 4 de novembre, 18,30h, Sala Sagarra
  • Catalans en la colonització de Guinea. Eduard Gargallo i Jordi Sant. Dilluns 14 de novembre, 18,30h. Sala Bohigas
  • Drets civils americans i música negra. Pau Fuster. Dimarts 20 desembre, 18,30h. Sala Verdaguer.
  • Una història del capitalisme. Alfons Duran-Pich. Dimarts 17 de Gener, 18,30h Sala Bohigas

Propostes dels participants

Finalment dins el capítol de precs i preguntes, hi hagué aportacions força interessants sobre futures activitats de la secció d’història per al 2023 i més endavant. Es van anotar les propostes següents:

  • Conferència sobre la commemoració del 150 aniversari de la primera república espanyola.
  • Al voltant de l’11 de setembre 2023 fer un acte sobre els 50 anys del cop d’estat a Xile.
  • Realització d’un cicle transversal de totes les seccions de l’Ateneu sobre els anys 20 del segle XX. Primo de Rivera i Mussolini (Història), Crack del 29 (Economia), Bauhaus (Arts), Chaplin (Cinema) cada secció segur que trobaria algun fet rellevant dels anys 20.
  • Fer un cicle sobre la Història de Barcelona des dels romans, o inclús abans, veient com s’ha anat transformant la ciutat, l’urbanisme, l’habitatge, la immigració i la cultura urbana. Podeu veure un cicle de sis conferències sobre “Històries de Barcelona”, aquí
  • Una conferència sobre Ildefons Cerdà, sobre el seu pla urbanístic. Podeu veure aquí la conferència de Lluís Permanyer: Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona que tingué lloc 14 de maig de 2018.
  • Estudiar les aportacions a la ciència que els descobriments botànics que es van fer durant la colonització d’Amèrica han representat per a la cultura occidental.
  • Conferència sobre els bombardejos que sistemàticament ha patit la ciutat de Barcelona: Espartero, Prim, Franco…
  • Conferència sobre la història del Brasil aprofitant l’actualitat de les eleccions en aquell país.
  • Conferència o cicle sobre la Segona Guerra Mundial, ara que podem estar a prop de la tercera.
  • Conferència sobre transculturalitat i fronteres, de la qual Trieste en seria un bon exemple i Claudio Magris un conferenciant idoni.
  • Història de la Catalunya nova versus la Catalunya vella.

Difusió de les activitats de la Secció

També es van comentar accions per aconseguir augmentar l’audiència de les activitats de la secció amb propostes com:

  • Comunicar als ajuntaments de pobles petits que no tenen accés a activitats culturals, que puguin retransmetre en streaming els actes de la secció.
  • Enviar comunicacions a les facultats d’història de les universitats catalanes sobre les nostres activitats.
  • Realitzar podcasts de les nostres activitats.

Crònica de les activitats de 2022

Podeu veure una crònica de les activitats de la Secció i de les tertúlies d’Amics de la Història al bloc d’Història: https://historia.ateneubcn.cat/

Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història

Dilluns 13 de juny de 2022 a les 17.00 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història. Comptarem com a tertulians convidats: Gemma Domènech, historiadora, autora i promotora de l’obra Segundo diccionario de los Catalanes de México, i Salomó Marquès historiador i coautor de la mateixa obra.

Presenta la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Segundo Diccionario de los Catalanes de México

La Tertúlia Amics de la Història tindrà com a eix temàtic la presència dels catalans i de les catalanes a Mèxic al llarg de la història a partir de les biografies recollides al Segundo diccionario de los Catalanes de México, un recull ordenat alfabèticament amb 2.637 entrades de biografies de persones catalanes a Mèxic des del segle XVI fins als nostres dies i que van deixar una empremta a l’àmbit de les ciències, la política, les arts, l’empresa privada o l’acadèmia.

El Segundo diccionario té almenys dos antecedents successius. El primer es titula Diccionari dels catalans d’Amèrica, la presentació del qual al Col·legi de Jalisco dels seus quatre toms molt ben editats, el 1992, va donar lloc que es concertés la realització d’un Diccionario de los catalanes de México que, a banda de traduir a l’espanyol tot el que fa referència a Mèxic, ho va augmentar de manera considerable i, el 1996, en publicar-se, va merèixer el premi “Joan B. Cendrós”.

Amb els anys va augmentar molt la informació i va donar lloc a aquest segon diccionari molt més ric que l’anterior i que comprova que la presència catalana a Mèxic és més gran del que s’havia suposat.

La història compartida entre Catalunya i Mèxic, així com dels milers de catalans que han viscut o viuen en aquest país llatinoamericà, fan necessari conèixer els llaços culturals d’ambdós països, segons l’historiador José María Muriá a la ciutat de Guadalajara, capital de l’estat mexicà de Jalisco. Muriá es va referir així a una iniciativa del Col·legi de Jalisco per editar publicacions que reforcin aquest llaç. “La vocació que té el Col·legi de Jalisco per incrementar i recuperar les relacions amb Catalunya són part d’aquesta intenció”. Muriá, de pares catalans, ens recorda que hi ha una llarga història compartida entre Catalunya i Mèxic des del segle XVIII fins a l’actualitat. Per això, el diccionari és un text inacabat ja que van quedar alguns noms fora, malgrat l’esforç per incloure la major quantitat de personatges dels quals es té informació.

Aquesta segona edició del primer diccionari publicat el 1996 inclou també una llista de professors i acadèmics catalans exiliats després de la Guerra Civil, el 1939, juntament amb 10.000 persones més. Alguns d’aquests personatges destacats són Pelegrí Clavé, que va ser director de l’Acadèmia de Sant Carles de la Ciutat de Mèxic i Jaume Nunó, coautor de l’himne nacional mexicà.

L’historiador de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic Luis Muñoz Oliveira destacà que el diccionari té un impacte tant per als mexicans, que podran reconèixer la història de certs personatges, com per als catalans, que aconsegueixen identificar el camí que han recorregut els seus familiars i coneguts.

Notes biogràfiques de catalans i catalanes a Mèxic

Hem fet una brevíssima selecció de 18 dones i de 18 homes que es van haver d’exiliar a Mèxic. Molts d’ells amb una carrera política i professional de primer ordre. I en el cas de les dones, a més com diu Gemma Domènech, van patir un exili a l’ombra. La prova és que la majoria dels homes són coneguts i reconeguts per a la població, no és així per a les dones.

Margarita Abril i Gonzàlez (Argentona, 1910 – Mataró, 2003). Obrera tèxtil. Dirigent de Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC). Voluntària al front d’Aragó. Membre del Comitè Central i el Comitè Executiu del PSUC. Imatge: https://www.realitat.cat/

Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 1916 – Ciutat de Mèxic, 1957). Jutgessa, la primera dona jutge a l’Estat espanyol), periodista i autora de teatre. Imatge: https://www.lapajareramagazine.com/

Emma Alonso i Fernández (Barcelona, 1914 – Ciutat de Mèxic, 2000). Actriu, primera dama de teatre, actuà en obres de Josep Maria de Sagarra als teatres barcelonins. Militant d’ERC. Imatge: http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/autoridad/125573

Josep Andreu i Abelló (Montblanc, 1906 – Barcelona, 1993). Advocat i polític. President del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), cofundador d’ERC (1931), diputat al Parlament (1932), President de l’Audiència de Barcelona (1936), President de l’Ateneu Barcelonès (1936 i de nou 1977-1985). Diputat a Corts constituents pel PSC (1977). President de l’Assemblea de Parlamentaris (1978). Milità a ERC i a PSC-Congrés. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/

Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 1912-2000) conegut com a Tísner. Escriptor, periodista, escenògraf, traductor, caricaturista i pintor. Imatge: https://www.enciclopedia.cat/ 

Dolors Bargalló i Serra (Barcelona, 1902 – Ciutat de Mèxic, 1980). Militant d’ERC, activista a favor de la participació de les dones a la política. Va presidir la Unió de Dones de Catalunya. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici

Pere Bosch i Gimpera (Barcelona 1891 – Ciutat de Mèxic, 1974). Prehistoriador i arqueòleg. Primer rector de la UAB (1933-1939). Catedràtic de la UNAM, cap de la divisió de Filosofia i Lletres de la UNESCO (1948-1952). Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Main_Page

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994). Escriptor, contista, periodista i dibuixant. Retornà el 1962.  Imatge: https://www.enciclopedia.cat/

Montserrat Callicó i Gallet (Barcelona, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1978). Pintora, dibuixant i il·lustradora. Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884 – Brusel·les, 1970). Poeta, autor teatral i traductor. Figura clau del noucentisme. Activista intel·lectual a Mèxic. Imatge: https://dbe.rah.es/biografias/10747/josep-carner-i-puig-oriol

Assumpció Casals i Rovira (Barcelona, 1896 – 1975). Actriu i empresària teatral. Dama indiscutible de l’escena a Barcelona  i Madrid abans de la Guerra. Imatge: http://www.cdmae.cat/fons-assumpcio-casals/

Joan Comorera i Soler (Cervera, 1894 – Burgos, 1958). Polític, diputat al Parlament, Conseller d’Economia i Agricultura, secretari general del PSUC (1936-1949) fins que fou expulsat. Jutjat pel franquisme el 1954, mort a la presó de Burgos. Imatge: Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/60990/1/comorera_MB.jpg

Carme Cortès i Lladó (Santa Coloma de Gramenet, 1892 – Ciutat de Mèxic, 1979). Pintora. Imatge:  https://www.geni.com/people/Carmen-Cort%C3%A8s-Llad%C3%B3/6000000003206846033

Joan García Oliver (Reus, 1902 – Guadalajara, Jalisco, 1980). Anarcosindicalista, pistoler els anys vint i ministre de la CNT durant la Guerra civil.

Imatge: https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Garc%C3%ADa_Oliver#/media/Archivo:Juan_Garc%C3%ADa_Oliver,_1936.jpg

Emília Guiu i Estivella (Manresa, 1920 – San Diego, California, 2004). Actriu que interpretà més de 50 pel·lícules a Mèxic. Va treballar al costat dels artistes més destacats del cinema mexicà, com Pedro Infante, amb qui va protagonitzar Angelitos Negros (1948), una de les seves millors pel·lícules. Imatge: web heraldodemexico.com.

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Ciutat de Mèxic, 1944). Advocat, polític,  conseller de la Generalitat de Catalunya i ministre del govern espanyol republicà. Membre del nucli fundacional d’ERC. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici

Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906 – Barcelona, 1988). Enginyer, polític i escriptor. Milità a Estat Català, BOC, ERC i CDC. Comissari de Propaganda de la Generalitat. Autor prolífic d’articles i llibres. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/biografies/miravitlles-navarra-jaume

Josep Moix i Regàs (Sabadell, 1898 – Praga, 1973). Teixidor i polític comunista, secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1949-1965), alcalde de Sabadell (1936-1938), director general de Treball i ministre de Treball al govern espanyol. Imatge: https://dbe.rah.es/biografias/25549/jose-moix-regas

Anna Murià i Romaní (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002). Escriptora i periodista. Militant d’ERC i Estat Català (1936). Directora del Diari de Catalunya en els darrers mesos de la Guerra. Imatge: https://www.pencatala.cat/wp-content/uploads/2016/06/album_muria.pdf

Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Ciutat de Mèxic, 1961). Polític i escriptor, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés dels Diputats per Acció Catalana Republicana i Ministre d’Economia del govern republicà. Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Luis_Nicolau_d%27Olwer

Josefina Oliva i Teixell (Reus, 1912 – Mèxic, 2007). Geògrafa, professora de geografia, arqueòloga i historiadora. Imatge: https://www.centrelectura.cat/revistadigital/la-resistencia-indigena-vista-per-una-historiadora-de-reus/

Pere Pagès i Elies; conegut com a Víctor Alba. (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003). Escriptor, assagista, periodista i polític. Milità al BOC i al POUM. Imatge: https://en.wikipedia.org/wiki/File:V%C3%ADctor_Alba.jpg

Serafina Palma Delgado (Còrdova, 1907 – Ciutat de Mèxic, d.1970). Metgessa, s’afilià a la UGT, a Mèxic desenvolupà una llarga carrera acadèmica a l’Instituto Politécnico Nacional i a la Escuela Nacional de Ciencias Biológicas. Imatge: Galeria de Metges Catalans: https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDEH

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012). Escriptora, periodista i activista comunista del PSUC que escrigué una cinquantena d’obres. Imatge: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d2/Teresa_P%C3%A0mies_i_Bertran.jpg

Marcel·lí Perelló i Domingo (Barcelona, 1898 – Ciutat de Mèxic, 1961). Guerriller, polític independentista i periodista. A Mèxic creà la Unió dels Catalans Independentistes. Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Marcel%C2%B7l%C3%AD_Perell%C3%B3_-_Dueso.jpg

Aurèlia Pijoan i Querol (Castellserà, 1910 – Mèxic, 1998). Metgessa, militant del PSUC i de la Unió de Dones de Catalunya, i primera regidora de l’Ajuntament de Lleida (1937). Imatge https://feminismes.paeria.cat/noticies/100-dones-que-van-canviar-el-mon-aurelia-pijuan-querol/

Adela Ramon i Lligé (Barcelona, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1992). Administrativa al Museu d’Arqueologia i després, arqueòloga. Militant d’Acció Catalana Republicana. Premi “Josep Maria Batista i Roca” per la seva tasca de projecció exterior de la cultura catalana. Imatge: http://blog.mac.cat/fent-historia-del-museu-el-cas-dadela-ramon-lligue/

Llibertat Ródenas i Rodríguez (Xera, País Valencià, 1892 – Mèxic, 1970). Militant anarcosindicalista i oradora. Voluntària a la columna Durruti al front d’Aragó. Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Joan Sales i Vallès (Barcelona 1912-1983). Escriptor, poeta, traductor i editor. La seva obra més coneguda és la novel·la Incerta glòria. Director d’editorial Ariel i fundador del Club Editor. Imatge: https://www.escriptors.cat/autors/salesj/biografia-joan-sales

Jaume Serra i Hunter (Manresa, 1878 – Cuernavaca, 1943). Filòsof, polític i rector de la Universitat de Barcelona (1931-1933). Milità a AC i a ERC.  Diputat i vicepresident del Parlament català. Imatge:https://serrahunter.gencat.cat/ca/el_serra_hunter_programme_shp_pla_serra_hunter/la_figura_de_jaume_serra_i_hunter/

Maria Soteras i Maurí. (Barcelona, 1905 – Ciutat de Mèxic, 1976). Advocada. Primera dona que es va llicenciar i doctorar en dret per la Universitat de Barcelona i primera dona membre del Col·legi d’Advocats d’aquesta ciutat (1927). Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Jordi Tell i Novelles (Barcelona, 1907- Noruega, 1991). Arquitecte, activista polític i diplomàtic. A Mèxic treballa com arquitecte i en el disseny de mobles. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/biografies/tell-novellas-jordi

Maria dels Àngels Vayreda i Trullol (Lladó, 1910 – Figueres, 1977). Escriptora. A Mèxic escrigué la seva novel·la més coneguda, Encara no sé com sóc. Imatge: http://emilicasademont.blogspot.com/2010/12/recordem-maria-dels-angels-vayreda.html

Elionor Vinyerta i Cuartero (Barcelona, 1893 – Ciutat de Mèxic, 1967). Actriu. Militant d’ERC. Activa propagandista del sufragi femení. Membre del Comitè Executiu de la Unió de Dones de Catalunya (1937-1939). Imatge: https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/02/22/elionor-vinyerta/

Josep Maria Xammar i Sala (Juneda, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1967). Advocat i polític independentista. Fabricant de mobles amb Jordi Tell i autor de pamflets anònims o que signava com a Joan d’Oc. Imatge: https://www.somgarrigues.cat/reportatges/68/l-accent-garriguenc-en-els-inicis-del-front-nacional-de-catalunya

Joaquim Xirau i Palau (Figueres, 1895, Ciutat de Mèxic 1946). Filòsof, professor de la UNAM i autor d’una vintena de llibres de filosofia. L’Ateneu Barcelonès convocà, entre els anys 1989 i 2000, el premi d’assaig Joaquim Xirau. Imatge: https://www.catedraferratermora.cat/simposis/en/xirau/

Més informació

DOMÈNECH I CASADEVALL, Gemma. “L’exili a l’ombra”, La República. núm. 175, 25.setembre – 1.octubre de 2021, pp. 30-37. El podeu llegir aquí

Les dones han quedat sovint en el segon pla de la història, i l’exili republicà n’és un exemple, amb centenars de protagonistes femenines ara recuperades en el Segundo Diccionario de los Catalanes de México.

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2018). “Artistas republicanas en el exilio mexicano”. Manuel Alcántara, Mercedes García Montero y Francisco Sánchez López (Coords.), Arte. Memoria del 56.º Congreso Internacional de Americanistas. Salamanca, ed. Ediciones Universidad de Salamanca, 2018. ISBN 978-84-9012-916-6, p. 309-313 / DOI: http://dx.doi.org/10.14201/0AQ0251_3  / https://edicionesusal.com/obra/978-84-9012-916-6/

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2019). “Dibujando en el Olvido. Artistas republicanas en el exilio mexicano: Carme Millà, Mercè Casals y Montserrat Callicó”, CABAÑAS BRAVO, Miguel (ed) Identidades y tránsitos artísticos en el exilio español de 1939 hacia Latinoamérica. Madrid, ed. Doce Calles. ISBN 978-84-9744-252-7 p.217-234.

DOMÈNECH, Gemma; RIBERA, Carles. “Republicanas catalanas en México: por el exilio hacia el olvido” Mujeres en el Exilio Republicano de 1939 (Homenaje a Josefina Cuesta). Madrid, Ministerio de la Presidencia, Relaciones con la Cortes y Memoria Democrática – Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2021. ISBN 978-84-7471-155-4. Pàg. 339-350 

MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable; Pagès editors, 2008, 88 pàg. Sinopsi: Se centra en la presència catalana en aquest país, sobretot a partir de 1937, com a conseqüència de la diàspora que es produí arran de l’alçament militar feixista contra la República espanyola i la seva posterior victòria. Però també rastreja la seva presència en altres èpoques històriques, com la conquesta. I és que José M. Murià, descendent de catalans, pretén dues coses amb aquesta obra: primer, conscienciar del paper que els catalans han jugat en la formació de la nació mexicana; i segon, conscienciar Catalunya del seu passat emigrant i recordar la solidaritat de la diplomàcia mexicana en moments difícils. Com diu l’autor: “el pòsit que han deixat aquests quatre segles i mig […] podria aprofitar-se molt més pels homes i les dones que avui viuen aquí i allà, tot fomentant un especial apropament que aniria bé a tothom.”

MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable

FUNDACIÓ JOSEP IRLA: Esquerra a Mèxic (1941-1980), edició corregida i ampliada (electrònica): desembre 2016; Coordinació editorial Josep Vall; Coordinació de la Recerca Històrica a Mèxic, José Maria Murià. Lluny del país a causa de l’exili, tres-cents catalans i catalanes van donar vida a Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic durant quatre llargues dècades. Aquest llibre vol retre homenatge al compromís militant d’aquella generació dels conciutadans, que mentre somniaven amb la tornada a casa, recreaven a 10.000 quilòmetres de distància de la seva llar nacional, la llengua i la cultura que els identificava i els ideals que els unien. El podeu llegir aquí

MARIA COLL: “L’organització de l’exili català a Europa i Amèrica”, Sàpiens. Història dels milers d’exiliats republicans que, a partir del 1939, van anar a França, Anglaterra, Mèxic, la República Dominicana o Xile. Article de la revista Sàpiens que podeu llegir aquí

ACTE SUSPÈS. Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?


Atenció: per motius de salut, se suspèn aquest acte. 

Dimecres 11 de maig 2022 a les 18:30 h fins a 20:00 h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència debat “Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?” a càrrec de Llibert Ferri, periodista i corresponsal de Tv3 (1987-2007) i Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute.

Presenta Marta Chavarría ponent adjunta de la Secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials; i Joan Solé Camardons ponent adjunt de la secció d’Història.

Accés obert. També es podrà veure en directe

Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?

Tot just quan va començar la guerra de Rússia contra Ucraïna, vàrem fer una conferència, a càrrec d’Abel Riu, que ens permeté conèixer els antecedents històrics i polítics que hi ha darrere d’aquest conflicte. Després de dos mesos de guerra, destrucció, exili i mort, sembla que el clam dels pobles de gairebé tot el món, no aconsegueix aturar un enfrontament que va començar desigual pel que fa a les forces militars i que cada dia que passa es mostra més cruel amb la població civil.

Com va dir el president ucraïnès Volodímir Zelensky, les Nacions Unides serveixen de ben poc per aturar el conflicte. Sembla que les sancions dels països occidentals tampoc no donen resultats, si més no, a curt termini. És la Xina qui té a les seves mans la clau per obrir la porta a una solució negociada? Serà el poble rus, quan estigui ben informat, qui es pronunciï al respecte? En tindrà prou Putin amb conquerir el Donbass i assegurar la neutralitat de l’Estat ucraïnès? O tot això és només el principi d’un malson que encara pot ser molt més llarg?

LLIBERT FERRI: Putin trenta anys després del final de l’URSS

La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre de Llibert Ferri comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder. Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi.

Entrevista d’Adela Genís a LLIBERT FERRI a La República. El Punt Avui 25-02-2022

Llibert Ferri va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i Ciències Socials a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials. Va començar la seva carrera fa més de trenta anys a Mundo Diario, i va decidir dedicar-se al periodisme internacional amb l’arribada de Mikhaïl Gorbatxov i la perestroika. Com enviat especial i corresponsal de la televisió pública catalana TV3 va ser testimoni de l’esfondrament del bloc comunista europeu, de la desintegració de la Unió Soviètica, i de la transició a un capitalisme salvatge i mafiós. Aquesta experiència va inspirar els llibres Cròniques postsoviètiques (Llibres de l’Índex, 1993), Caiguda i retorn (Ed. 3 i 4, 1996), Dies de roig i vermell (Columna, 1999), Memòria del fred (Empúries, 2006) i L’esclat de l’Est (Eumo, 2008). És coautor del documental Operació Nikolai que aclareix l’assassinat del líder marxista català Andreu Nin, i ha investigat els arxius soviètics de Moscou per al Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Actualment es dedica a qüestions socials, especialment les relacionades amb la crisi de valors i amb el col·lectiu gai-lèsbic-bisexual-transexual. Autor de Putin trenta anys després del final de l’URSS.

05/11/2021 Xavier Graset (Més 324) conversa amb Llibert Ferri, periodista i assagista sobre el seu darrer llibre Putin trenta anys després del final de l’URSS

Entrevista de Sergi Picazo a ABEL RIU a Crític 16-03-2022

Per què Rússia s’ha ficat en l’embolic d’envair Ucraïna sencera, un país de 44 milions d’habitants i 600.000 quilòmetres quadrats, el segon més gran d’Europa? Què significa Ucraïna per a la mentalitat russa? Putin vol quedar-se Ucraïna o s’acontentaria amb el Donbass i Crimea? Ucraïna podria realment haver evitat l’agressió reconeixent políticament una autonomia per a Donetsk i Lugansk? Hi ha un problema amb l’extrema dreta a Ucraïna, com denuncien diversos periodistes experts en la zona, o s’ha exagerat el seu poder?
Abel Riu (Barcelona, 1986), especialista en geopolítica i en l’espai postsoviètic, és un dels catalans que millor coneixen la història i la política actual tant a Rússia com a Ucraïna. S’ha format com a politòleg i té un màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala. Actualment és president del nou Catalonia Global Institute, un think tank català dedicat a estudiar les relacions exteriors de Catalunya. Abans havia col·laborat amb el Centre Delàs d’Estudis per la Pau i amb el Centre d’Anàlisi en Política Exterior i Seguretat Internacional de Catalunya. De fet, abans de l’aplicació del 155 a la Generalitat, treballava com a tècnic a la Delegació de la Generalitat a Polònia.

Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute

Recull de llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història. Collita del 2021

Aquest tercer recull de llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història, inclou 26 llibres de temàtica històrica en sentit ampli, editats el 2021 i disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el segon recull de 2021 o  aquest primer de 2021 o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

 

Obres sobre història de Catalunya o de temàtica hispànica

BATISTA, ANTONI: Memòria de la resistència antifranquista, Lleida: Pagès Editores, 2021, 197 p.

Sinopsi: Una sèrie d’episodis de la lluita contra la dictadura, una visió en profunditat del combat democràtic a favor de les llibertats polítiques i nacionals. Un seguit d’històries amb contingut humà, recreades literàriament, a vegades com a seqüència cinematogràfica. Tots els capítols són temes que l’autor ha investigat amb la seva aportació creativa personal, i a vegades una implicació que els fa sempre vius i àgils, de crònica periodística o relat de no-ficció. Un llibre per a qui vol recordar i per a qui vulgui descobrir i conèixer. Hi surten les lluites de tot l’espectre polític i des de la força del que el va unir: la bondat personal, la militància clandestina i la generositat del compromís ètic fins a les últimes conseqüències de detencions, tortura, presó i execucions.

BERGER, GONZALO i BALLÓ, TÀNIA: Les Combatents: la història oblidada de les milicianes antifeixistes, Barcelona, Rosa dels Vents, gener del 2021, 250 p.

Ressenya de J.L. Martín Berbois: La publicació d’aquest llibre és una bona notícia per la recuperació dels noms de les 1.195 milicianes que van participar en la Guerra Civil, ja que moltes d’elles havien quedat ignorades. Els autors ens apropen a la vida d’una vintena de dones conegudes i desconegudes que van patir les conseqüències de la seva ideologia política i de la seva condició de dona. En totes les biografies podem veure una clara implicació de les protagonistes, que van lluitar per les seves creences polítiques, les quals van portar-les fins a la mort, l’exili i l’eliminació de la seva existència. Balló i Berger han dut a terme una minuciosa recerca, que prossegueix amb el Museu Virtual de la Dona Combatent de la Universitat Pompeu Fabra, que ens ha proporcionat una valuosa informació per a futures recerques. Tanmateix, es troba a faltar en la bibliografia alguns treballs dels historiadors Mary Nash, Joan Villarroya o Susanna Tavera, i més context històric de la Segona República. Tot i aquests aspectes puntuals, aquest és un llibre rellevant per donar a conèixer totes aquestes dones que la història havia relegat a l’oblit. [Josep Lluís Martín i Berbois, «Les Combatents. La història Oblidada De Les Milicianes Antifeixistes». Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic, (en línia), 2021, Núm. 06, p. 113, https://raco.cat/index.php/TEM/article/view/394147; Consulta: 19-03-2022 ].

BOSCH, QUIM : Una asimetria cartografiada: els Països Catalans i Espanya en 27 mapes; Barcelona, Angle Editorial, 2021, 191 p.

Conclusions més destacades: El llibre consta de 13 capítols on s’hi analitzen indicadors polítics, demogràfics, socials, i econòmics, de les 2 ciutats i 17 comunitats autònomes d’Espanya. L’anàlisi inclou el creuament de diferents dades (com ara el PIB per càpita i l’abandonament prematur dels estudis) per buscar-hi possibles correlacions. Tot plegat dona lloc a 20 taules, 27 mapes, i 52 gràfics que ofereixen un retrat polièdric d’Espanya on hi apreciem diferències territorials prou notables, algunes d’elles amb patrons recurrents. És el cas dels Països Catalans, però també n’hi ha d’altres. Es constata una correlació positiva del PIB per càpita d’un territori amb el grau d’internacionalització del seu sistema universitari, amb la formació acadèmica de la seva població, amb la inversió en recerca i desenvolupament (R+D), i amb l’ocupació en activitats de ciència i tecnologia. Des del punt de vista qualitatiu, als territoris amb un PIB per càpita superior a la mitjana estatal tendeixen a tenir dèficit fiscal i a tenir superàvit els que el tenen per sota de la mitjana. Però hi ha algunes excepcions, com és el cas del País Valencià, que amb un PIB per càpita inferior a la mitjana espanyola té un important dèficit fiscal. Des del punt de vista quantitatiu, les balances fiscals entre comunitats autònomes espanyoles són un ordre de magnitud superior a les de la Unió Europea amb els seus estats membres: mentre a la UE el dèficit fiscal a cap país arriba al 200 € per càpita, el dèficit fiscal de Catalunya supera els 2.000 € per càpita i el de les Illes Balears els 3.000 €. Quan es creuen les dades de les balances fiscals amb les d’altres indicadors no apreciem correlació amb cap dels indicadors capaços de produir canvis estructurals en el model econòmic: ni amb els indicadors acadèmics, ni amb els de ciència i recerca. Les úniques correlacions que apareixen són en relació als quilòmetres d’autovies i autopistes i, molt especialment, en el percentatge de població ocupada al sector públic; de manera que els fluxos monetaris de les balances fiscals semblen tenir únicament un efecte de subvenció cap les regions amb menor PIB per càpita, sense cap capacitat per provocar-hi canvis estructurals vers una economia més productiva.

Els Països Catalans segueixen un mateix patró en indicadors d’àmbit molt diferents. En demografia, tant Catalunya com les Illes Balears i el País Valencià tenen una densitat de població molt superior (més del doble) a la mitjana estatal i, si exceptuem Melilla, són els tres territoris de l’Estat amb major percentatge de població estrangera. Com a conseqüència de la seva demografia i del sistema d’assignació d’escons els tres territoris també són, conjuntament amb Madrid, els que tenen un menor índex de representació al Congrés dels Diputats. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears també són els tres territoris de l’Estat amb menor percentatge de població ocupada al sector públic. I també són els tres territoris amb major dèficit fiscal en relació al seu PIB tot i que, com hem comentat anteriorment, el PIB per càpita del País Valencià sigui inferior a la mitjana espanyola. Més informació aquí.

CALLAU, TOMÀS i RUBIRALTA, FERMÍ ( COORD): Diccionari biogràfic d’Estat Català, Exaequo Ed., 2021,  176 p.

Sinopsi: Aquest Diccionari biogràfic recull amb voluntat didàctica 100 biografies que il·lustren el recorregut de 100 anys decisius de la història del nostre país. Plena d’esculls personals i col lectius, d’encerts i errors, aquest llibre dona testimoni, gràcies a la col·laboració imprescindible de quinze especialistes en el tema, de la singladura de cent personatges, triats entre molts més, que han contribuït a fer possible que, avui en dia, una part prou important de la societat catalana hagi fet seu l’anhel de sobirania nacional i justícia social que empenyé la seva trajectòria vital i política.

CAROD-ROVIRA, JOSEP-LLUÍS i CASASSAS YMBERT, JORDI: Josep Termes i el catalanisme popular. Càtedra Josep Termes UB, Ed. Afers,La Rosa del Foc, 2022, 63 p.

Sinopsi: El professor Josep Termes va morir el 9 de setembre de 2011. El 2021 se’n va complir el desè aniversari i per això la Càtedra de la Universitat de Barcelona que porta el seu nom va organitzar, conjuntament amb l’Ajuntament de la Fatarella, una jornada commemorativa. L’acte continuava la tradició, iniciada el 2012, de celebrar les Jornades Josep Termes al poble d’on era originària la seva família materna i on ell hi tenia casa i hi passava els estius. El present llibret, que és el primer de la nova col·lecció «La rosa de foc», coeditada per la Càtedra i l’Editorial Afers, aplega els textos de les conferències pronunciades per Josep-Lluís Carod-Rovira i Jordi Casassas Ymbert. L’antic dirigent d’ERC i assagista se centra a explicar l’impacte del catalanisme popular en la teoria política de l’independentisme, mentre que el catedràtic emèrit i president de la Universitat Catalana d’Estiu aporta la visió historiogràfica sobre el significat de la formulació que Termes va fer dels orígens populars del catalanisme, a partir de l’anàlisi històrica, per replicar a qui, des de la politicologia, reproduïen els vells esquemes interpretatius de l’estalinisme sobre els orígens burgesos de tots els nacionalismes.

PONTÓN, GONZALO: España: historia de todos nosotros desde el neolítico hasta el coronavirus, Barcelona : Ed. Pasado & Presente, 2021, 907 p.

Sinopsi: Per primera vegada, una història d’Espanya escrita des dels interessos i les percepcions de les classes populars, és a dir, de la immensa majoria de la població d’Espanya. D’aquells homes i dones que han viscut, treballat i patit a casa nostra des de la revolució neolítica fins al coronavirus. Aquest llibre és potser l’únic que cobreix en un sol volum tota la història d’Espanya fins als temps de la covid-19. Des de l’anàlisi i crítica dels textos fonamentals de cada període històric, aquest llibre posa al descobert les mentides i els mites que durant tants anys han contaminat el nostre coneixement de la història d’Espanya. Una narrativa pensada per a qualsevol lector sense estereotips amb sentit de l’humor. Amb més de cent textos d’època que ens ajuden a comprendre com van viure els esdeveniments els seus contemporanis.

PRESTON, PAUL: Arquitectes del terror. Franco i els artífexs de l’odi, traducció de Jordi Ainaud i Escudero, Ed. Base, 2021, 521 p.

Ressenya de Miquel Nistal: L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un procés d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premissa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola. Vegeu la ressenya completa Gaudir la Cultura

RICO GARCIA, ANTONI: Joan Fuster i el pensament nacional: entre el problema i el programa, Catarroja ; Barcelona, Editorial Afers, juliol 2021, 362 p.

Sinopsi: Joan Fuster i Ortells ha estat un dels intel·lectuals valencians més importants de la història. Fuster no ens va dir «què pensar» sinó «en què pensar». En què havien de pensar els valencians? En la llengua, el país, els països, la modernització d’una societat endarrerida i la construcció d’un subjecte nacional propi. Aquest corpus teòric és el que anomenem «fusterianisme». Com tot pensament intel·lectual, ací el context històric és fonamental. Tota influència i recepció no és un element estanc sinó dinàmic. L’impacte de qualsevol intel·lectual se circumscriu a un moment històric. Aquest llibre analitza la influència del pensament nacional de Joan Fuster en les diferents cultures polítiques dels Països Catalans entre 1962 i 1992. Ho fa a partir d’un concepte molt concret: «cultura política». Superant els marges en què la ciència política situa el terme, la concepció històrica d’aquest serveix a l’autor per a resseguir cronològicament l’impacte de conceptes com «Països Catalans», «catalanitat», «valencianitat» o «regionalisme», entre d’altres. La influència fusteriana va ser molt més transversal del que de vegades es pensa. Davant concepcions com «la història de les idees», Antoni Rico planteja l’anàlisi de «les idees en la història» partint de la premissa que recepció no vol dir assumpció. Fuster impactà en tothom, en una societat que necessitava noves idees, nous plantejaments. L’antifranquisme el sacralitzà i el règim el criminalitzà. La Transició i l’autonomia van fer la resta.

RYDER, ALAN: El naufragi de Catalunya: la guerra civil catalana del segle XV, pròleg: Flocel Sabaté; trad. d’Eva Garcia Pinós; La Bisbal d’Empordà: Ed, Sidillà, 2021, 431 p.

Sinopsi: La guerra civil catalana del segle XV (1462-1472) va trasbalsar la història de Catalunya, escriu Flocel Sabaté al pròleg d’aquest llibre. El model polític va atiar el conflicte: Qui representa la sobirania? El rei per la gràcia divina, o els estaments, com a representants de la terra? Als conflictes d’interessos entre la monarquia, la ciutat de Barcelona i les institucions s’hi van afegir la crisi agrària, els cicles de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga i entre els pagesos de remença i els senyors feudals.

Deu anys de guerra van deixar Catalunya arruïnada i exhausta, el comerç perdut, la població minvada i van comportar la pèrdua de pes del Principat dins de la Corona d’Aragó. Les conseqüències d’aquell conflicte llunyà van marcar el rumb de Catalunya. «Jugàrem poc net amb el Minotaure -escrivia Vicens Vives—. I d’ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d’un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques». «Durant segles, els catalans s’han esforçat per revertir aquest resultat», escrivia Alan Ryder. Tanmateix, sobre aquest conflicte cabdal hi havia poca historiografia. L’historiador Alan Ryder hi va començar a posar remei amb El naufragi de Catalunya.

Presentació de l’assaig: “El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV”, d’Alan Ryder.

SOLÉ SABATÉ, JOSEP MARIA i VILLARROYA FONT, JOAN : L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya: actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme; presenta Jaume Sobrequés i Calicó, Centre d’Història Contemporània de Catalunya [entitat editora], 2021, 465 p.

Sinopsi: Els reconeguts historiadors Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya segueixen la seva consolidada trajectòria d’especialistes en la Guerra civil espanyola amb un nou títol L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya (actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme). Amb l’esclat de la Guerra Civil, la munió de milícies sindicals i polítiques no gaudien d’uns quadres que els adrecessin al combat. Amb una estructura provinent de l’oficialitat de l’exèrcit republicà acabat de dissoldre, la Generalitat i quadres llibertaris van dreçar aquesta institució que tenia per objectiu donar qualificació tècnica als “oficials” del que seria el nou exèrcit republicà. L’obra ressegueix les trajectòries dels 1800 graduats durant la contesa, detallant totes les diverses trajectòries en circumstàncies, temences i interessos, tant en la vida civil i en al trajectòria durant la llarga dictadura franquista. S’adjunten les referències de tots els graduats en les seves 6 promocions, la qual cosa fa del llibre, també, motiu d’interès per moltes famílies que poden, així, entendre la trajectòria dels seus avantpassats.

Altres llibres de temàtica històrica mundial

BLOM, PHILIPP : Lo que está en juego; traducció de Daniel Najmías; Barcelona : Anagrama, 2021, 225 p.

FERRI,LLIBERT: Putin trenta anys després del final de l’URSS, Barcelona: Edicions de 1984, octubre de 2021, 312 p.

GELONCH, ANTONI: Mirar el Renaixement. Temps de canvis, noves esperances, Viena Edicions, Col·lecció: Assaig, octubre del 2021, 224 p.

HARARI, YUVAL NOAH. Sàpiens. Els Pilars de la civilització [Una història gràfica 2], Adaptació de David Vandermeulen; I·lustració de Daniel Casavate; Color de Claire Champion, Traducció d’Imma Estany, Edicions 62, 2021. 254 p.

HOOCK, HOLGER: Las cicatrices de la independencia: el violento nacimiento de Estados Unidos traducció de Joaquín Mejía Alberdi, Madrid: Desperta Ferro Ediciones, abril de 2021, 531 p.

OKRENT, DANIEL: El último trago: la verdadera historia de la Ley Seca, traducció de Joan Eloi Roca, Barcelona: Ático de los Libros, setembre de 2021, 663 p.

PIKETTY, THOMAS: Una breu història de la igualtat, traducció d’Imma Estany, Ed. 62. Llibres a l’abast, 2021, 266 p.

PUIG, MIQUEL: Els salaris de la ira. L’empobriment de molts amenaça la democràcia de tots, Ed. Penguin Random House, La Campana, 2021. 286 p.

RIAÑO, PEIO H. : Decapitados: una historia contra los monumentos a racistas, esclavistas e invasores, Barcelona: Ediciones B, setembre de 2021 Edició, 319 p.

VUILLARD, ÉRIC: Tristesa de la terra: una història d’en Buffalo Bill Cody, traducció de Jordi Martín Lloret,  Barcelona: Edicions 62, juny del 2021, 143 p.

WRAGG SYKES, REBECCA: Neandertales : la vida, el amor, la muerte y el arte de nuestros primos lejanos; Traducció: Alberto Delgado, Editor: Barcelona : GeoPlaneta, 2021, 480 p.

Altres llibres programats a la tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant el 2022

CAÑELLAS, CÈLIA i TORÁN, ROSA: Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Barcelona, Edicions 62, octubre del 2021, 195 p. Conferència prevista per al segon semestre a la Secció d’Història.

DOMENECH i CASADEVALL, GEMMA; MARQUÈS, SALOMÓ; MURIÀ, JOSÉ; i PEREGRINA, ANGÉLICA: Segundo diccionario de los catalanes de México. México: Ed. El Colegio de Jalisco, Institut d’Estudis Catalans, Miguel Ángel Porrúa, abril de 2021, 473 p. Tertúlia programada per Amics de la Història (13-6-2022).

GARGALLO SARIOL, EDUARD  i SANT GISBERT, JORDI: El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Ed. Angle, 2021, 320 p. Conferència prevista al segon semestre de 2022 per la Secció d’Història.

LLAUDÓ AVILA, EDUARD: Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània, Manresa Parcir Edicions Selectes, octubre de 2021, 336 p.  Tertúlia programada per Amics de la Història (2-5-2022).

RIUS SANT, XAVIER: Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox, Pòrtic edicions, 2022, 296 p. Tertúlia programada per Amics de la Història (2-5-2022)

La vaga dels tramvies 1951. Una vaga autogestionada?

Dilluns 4 d’abril de 2022 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: La vaga dels tramvies 1951. Una vaga autogestionada? amb Francesc Vilanova Vila-Abadal, tertulià convidat, historiador i professor de la UAB

Presenta, Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Llibre de referència: La vaga dels tramvies. 1 de març de 1951. Ed. Rosa del Vents, Col·lecció “Dies que han fet història”,  2021, 339 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB]

Joan Solé Camardons i Francesc Vilanova Vila-Abadal, Tertúlia 4 d’abril de 2022

La vaga dels tramvies de 1951: Sinopsi

L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’augment del preu dels bitllets. Com es podia combatre una vaga d’usuaris en plena dictadura? Les lleis franquistes prohibien un munt d’activitats, però no havien previst la possibilitat de castigar aquells que es neguessin a utilitzar un servei públic. Aquesta protesta popular, que denunciava la incompetència i la corrupció moral del poder, i la posterior vaga general van esdevenir una referència inexcusable per a la lluita contra la dictadura. I van ser el punt de partida per a deixar enrere la resignació i el fatalisme de la postguerra i la descoberta que valia la pena lluitar i plantar cara.  

Qui hi havia darrere les vagues? Qui les havia organitzat? Què es podia deduir d’un fenomen tan extraordinari?

Francesc Vilanova i Vila-Abadal

Professor d’Història Contemporània a la UAB, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF), integrat en el Centre d’Estudis sobre les Dictadures i les Democràcies (UAB).

El seu darrer treball publicat és Al voltant de Destino. Una batalla cultura de postguerra (1944-1950), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020.

Més informació

Ressenya de Miquel Nistal “La vaga dels tramvies” Blog Gaudir la Cultura, 10 Novembre 2021

Reportatge de la revista “Picture Post” sobre Barcelona i la vaga dels tramvies. Foto Bert Hardy 1951

Reportatge de Sergi Picazo: “Vaga dels tramvies de 1951: Com una guspira encén el foc de la protesta”  Crític, 1-03-2021

Ressenya de Júlia Costa: “La vaga dels tramviesLlegir.cat

Tramviaries. Arxiu TMB

La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació

Dimarts 22 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació a càrrec d’Agustí Alcoberro, historiador, vicerector de la Universitat de Barcelona i professor d’Història Moderna de la UB i Pau Castell historiador i professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.

Accés obert. Ja es pot veure al Canal You Tube Ateneu

El dossier “No eren Bruixes” de la revista Sàpiens, (2021) i els documentals “Bruixes, la gran mentida” (2022) de TV3 i també “Les bruixes porten dol” (2020) de TVE Catalunya han difós per al gran públic una realitat històrica amagada o poc coneguda que les diverses recerques històriques d’Agustí Alcoberro i de Pau Castell mostren en tota la seva dimensió. Un recerca històrica que pot canviar el nostre passat.

Recerca història i reivindicació

Entre 1450 i 1750 es va donar a Europa un intens fenomen repressiu que ha estat conegut amb l’expressió la cacera de bruixes. Els episodis més sagnants d’aquest llarg fenomen van tenir lloc en el període 1450-1500 i, sobretot, de 1580 a 1650. Els càlculs més ponderats per a aquest segon període, que va tenir repercussions locals fins ben entrat el segle XVIII, ens parlen d’un total de cent deu mil persones processades i de no menys de seixanta mil execucions. Les magnituds quantitatives d’aquest fenomen, però també les seves repercussions socials i culturals, han suscitat una actitud oscil·lant en la historiografia contemporània, a mig camí del silenciament, prou constatable en un gran nombre de manuals d’història moderna, o de l’exageració, que ha generat una certa literatura més o menys sensacionalista o militant.

A Catalunya, en contra del que es pensava en recerques realitzades als anys vuitanta quan es creia que la iniciativa de caçar les bruixes provenia dels estaments en el poder, la recerca històrica ha mostrat que la majoria de processos per bruixeria s’iniciaven per denúncies dels veïns. Aquests veïns pressionaven les autoritats locals perquè les dones fossin ajusticiades i cremades a la foguera. La cacera es desenvolupava gairebé sempre en el marc local, des de la sospita i l’acusació, fins al processament i l’execució de les culpables. Les poques dones que aconseguien sobreviure a judicis per bruixeria era perquè apel·laven a tribunals superiors allunyats dels seus pobles, com els de la Inquisició o el Reial Consell.

Aquesta acusació de baix a dalt explicaria que els processos per bruixeria augmentessin de manera important en períodes d’epidèmies i de grans mortaldats, durant els quals s’accentua la necessitat de buscar culpables. La recerca històrica situa la cacera de bruixes en la mateixa línia que les persecucions als jueus o als leprosos, però amb l’afegit que en el cas de les bruixes hi hauria altres factors, com ara la misogínia i l’avanç del patriarcat en aquella època.

La idea de bruixa ha estat ben viva fins als anys quaranta del segle passat. L’historiador Pau Castell va parlar amb la gent gran del Pallars, que manté viu el concepte de què és una bruixa i quines famílies o cases dels voltants tenien fama de practicar la bruixeria. Durant el segle xx, amb la desestructuració d’aquella societat, és quan desapareixen realment aquestes creences.

A tot Europa, la persecució contra les bruixes suscita un seguit de preguntes amb una resposta incerta. La condició civil, és a dir, no eclesiàstica, de la majoria de tribunals que van perseguir-les, encausar-les i condemnar-les fa que normalment s’invalidi el tòpic que vincula la repressió de la bruixeria amb l’ascens de la intolerància religiosa en les jerarquies de les diverses confessions cristianes.

La instigació popular d’un gran nombre de processos no permet una vinculació mecànica entre la cacera de bruixes i la formació de l’Estat modern, sinó que la situació va ser, més aviat, la inversa, ja que les formulacions més moderades es donaren allí on els estats naixents van tenir una capacitat més gran per incidir en les causes. La seva presència precoç en algunes de les regions econòmicament més desenvolupades, com l’occident de l’Imperi alemany i les diverses unitats polítiques situades entre aquest i França, tampoc no facilita considerar el fenomen com un corrent d’arrel medieval o consolidat en les àrees més endarrerides del continent. De fet, totes les anàlisis recents més o menys objectives de la cacera de bruixes n’han destacat el caràcter essencialment modern –és a dir, no medieval–, civil i popular. Aquesta constatació, lluny d’esbandir els fantasmes, planteja preguntes fins i tot més inquietants.

Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder

Agustí Alcoberro i Pericay

Historiador, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, professor d’Història Moderna de la UB. Membre del Grup d’Estudis d’Història del Mediterrani Occidental. Societat, poder i cultura a l’època moderna (GEHMO). Director de la col·lecció: ‘Dies que han fet Catalunya’ (ed. Rosa dels Vents). Director del Museu d’Història de Catalunya (2008-2014)

Línies de recerca: Historiografia catalana moderna; Guerra de Successió d’Espanya, postguerra i exili; La cacera de bruixes a Catalunya.

Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.

ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.

ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF

ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina  (comissaris): Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs

Agustí Alcoberro

Pau Castell Granados

Historiador, professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona; Investigador postdoctoral  de la Université de Lausanne. Membre del Grup de Recerca en Estudis Medievals d’Art, Història, Paleografia i Arqueologia; i del Grup d’innovació Docent en Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB.

Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

CASTELL GRANADOS, Pau: “Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya. El Pirineu i les Terres de Ponent” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019.

CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462   

Pau Castell

          

Altra bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

FEDERICI, Silvia:  Bruixes, caça de bruixes i dones,  traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p. [BAB]

FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p. [BAB]

GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.

GARI LACRUZ, Ángel: “Brujería en los Pirineos (siglos XIII al XVII). Aproximación a su historia” a Cuadernos de Etnología y Etnografía Navarra (85), 2010, p317-354. PDF https://revistas.navarra.es/index.php/CEEN/article/view/194/548

GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915,  amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, Editor: Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p. [BAB]

MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF

POHLE,  Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.

PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

PUJOL, Clàudia (dir):  “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Històrianúm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.

SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (Audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts, Context  històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro; Antropologia: Nuria Morelló; Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill; Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras, Accés al documental

SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.

Més informació

Ressenya de Joan Solé Camardons “La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca i memòria” al bloc Gaudirla cultura, 22 de febrer de 2022. Cliqueu Aquí.

Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya“. Exposició. Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2007. Comissaris Agustí Alcoberro i Josefina Roma. Cliqueu Aquí.

Desc: Public burning of witches at stake at Derneburg Harz Germany from broadside newsletter October 1555 ´ Credit: [ The Art Archive ] ´ Ref: AA349198

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu“, Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran Exposició virtual. Guió, comissariat i textos: Pau Castell. Cliqueu Aquí

Catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu

Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte

Dijous 10 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la conferència “Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte” a càrrec d’Abel Riu, politòleg i màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala (UU). El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica, i col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació catalans.

Presenten: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història i Marta Chavarría, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials.

El podeu veure a Historia Ateneu You Tube

A partir d’una introducció històrica al conflicte, abordarem la seva vessant geopolítica i de seguretat per a tot el continent europeu, i molt especialment la seva dimensió interna a Ucraïna.

Mapa: 2022 Invasió russa d’Ucraïna; Data 26 de febrer de 2022. Font: treball derivat del conflicte rus-ucraïnès (2014-present).svg de Rr016; Font dels atacs amb míssils: BNO News; Autor Viewsridge

El fracàs diplomàtic més evident que ha portat a aquesta guerra ha estat la impossibilitat d’implementar els Acords de Minsk, que responien a un tractat signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015 per a la resolució del conflicte al Donbass. Aquests acords representaven una base legal sobre la qual actuar, perquè estaven consensuats per totes les parts, com a solució política que preveia el reconeixement per part de Kíiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos. La guerra és un fracàs per a totes les bandes, un fracàs multilateral, tot i que la responsabilitat de la guerra és únicament i exclusivament de Rússia. Però, com s’ha arribat a la situació actual?

Articles d’Abel Riu publicats a Catalonia Global Institute

Rússia i Ucraïna: l’amenaça de guerra és real

23/12/2021

L’octubre de 2021, la CIA va començar a emetre senyals d’alarma en relació amb una acumulació de tropes, armament i equipament militar rus a la zona fronterera amb Ucraïna. Una situació que recorda a la de la primavera de 2021, amb la diferència que en aquesta ocasió la dimensió de la mobilització de tropes és […]

Relacions UE-Rússia: moment de superar l’estancament?

02/04/2021

“Una llar comuna europea des de Lisboa fins a Vladivostok”. Aquesta era la visió de l’últim secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. Trenta anys després de la desintegració de l’URSS, aquest somni està més lluny que mai, ja que l’estat de les relacions entre la UE i Rússia ha arribat […]

Abel Riu, politòleg. El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica

La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana

Dijous 18 de novembre de 2021 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència: La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana, amb la participació de Gonzalo Pontón, Anna Sallés i Borja de Riquer.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història

Ja es pot veure l’acte per YouTube Historia Ateneu

Els tres eixos de la conferència: Democràcia, revolució i l’ofici d’historiador

La conferència homenatge a Josep Fontana pretén subratllar almenys tres dels fronts historiogràfics i metodològics que el mestre Fontana va desenvolupar en la seva llarga trajectòria: Capitalisme i democràcia a càrrec de Gonzalo Pontón; Imperi i revolució a càrrec d’Anna Sallés; i  Nació i l’ofici d’historiador a càrrec de Borja de Riquer.

Capitalisme i democràcia (a càrrec de Gonzalo Pontón)

Prenent com a base el llibre pòstum de Josep Fontana Capitalisme i democràcia 1756-1848, es tracta de fer un recorregut històric sobre els conceptes de pobresa i desigualtat que van ser una constant de les preocupacions de Fontana al llarg de tota la seva obra. Els inics de la Revolució industrial a finals del segle XVIII, les organitzacions obreres i les revolucions del XIX i les grans crisis del capitalisme al segle XX  (el crash de 1929, la fi del combustible barat als 1973 i 1979, la Gran Recessió de 2007) serien els punts destacats d’aquesta intervenció.

Gonzalo Pontón, historiador, editor, fundador de l’editorial Crítica, conseller delegat del grup Grijalbo-Mondadori i director de l’àrea universitària del Grup Planeta, ha estat president de la Cambra del Llibre de Catalunya. El 2007 va rebre el Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial Cultural. El 2011 va fundar l’editorial Pasado&Presente, i ha estat director del Gran Diccionari Enciclopèdic Grijalbo. El 2017 va escriure el seu primer llibre, La lucha por la desigualdad: una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premi Nacional d’Assaig. També ha escrit España. Una historia de todos nosotros desde el neolítico hasta el coronavirus (2021). Ha editat al voltant de 2.000 llibres, la meitat de temàtica històrica. És el principal editor dels llibres de Josep Fontana.

El segle de la revolució (a càrrec d’Anna Sallés)

Pren com a base els dos grans llibres de Josep Fontana dedicats al segle XX: Por el bien del imperio i El siglo de la Revolución. Serà una reflexió sobre la interpretació que fa Josep Fontana de la història dels cent anys que va des de la Revolució soviètica fins als nostres dies, amb especial atenció a la guerra freda, a l’equilibri de la por que va fer possible durant les dècades posteriors a la segona guerra mundial el desenvolupament de l’estat del benestar, l’ensulsiada de l’imperi soviètic i la represa d’un capitalisme que ja no és industrial, sinó financer i rendista.

Anna Sallés, historiadora i professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les seves recerques s’han centrat en el període de la República i de la guerra civil, i també s’ha interessat per la Revolució Russa. Destaca el llibre fruit de la seva tesi doctoral Quan Catalunya era d’Esquerra (1986). També és autora de distintes síntesis i obres de divulgació sobre aquest període històric, com “De la monarquia a la República 1930-1931”, dins el volum VI de la Història de Catalunya de l’editorial Salvat (1979), i La República i la guerra civil (1992), caracteritzades per ser escrites amb un estil àgil i rigorós. Entre el 1976 i el 1978, dirigí “Documents. 1931-1939”, una col·lecció de fascicles monogràfics sobre la República i la guerra civil a Catalunya, i realitzà l’estudi introductori de l’edició del Resum d’història del catalanisme d’Antoni Rovira i Virgili (1983). D’altres estudis seus són: “El sistema parlamentario durante la Segunda República”, dins Hispania (1995) i “El Mur i la història. Alguns elements sobre la polèmica sobre els orígens de la revolució russa i els primers anys del govern bolxevic”, dins Una historia abierta. Homenaje al profesor Nazario González (1988).

L’escola de Vicens Vives: Josep Fontana i la nació catalana (a càrrec de Borja de Riquer)

Es tracta de fer una breu genealogia de Josep Fontana, recordant el marc universitari en què es va formar i la influència de Jaume Vicens Vives que, juntament amb Ferran Soldevila i Pierre Vilar, van ser  els tres mestres reconeguts de Josep Fontana.  D’aquí van sorgir els tres grans camps historiogràfics als que Fontana va dedicar el seu treball: la història econòmica, l’ofici d’historiador i la història de Catalunya, de la qual és un exponent cabdal el seu llibre La formació d’una identitat: Una història de Catalunya.

Borja de Riquer ha escrit l’article “1931. Josep Fontana. L’historiador que feia pensar la gent” a Vides Catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director), edicions 62, Barcelona, 2020 (pàg. 940-946).

Borja de Riquer i Permanyer, historiador, catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la UAB, especialista en història del catalanisme i del franquisme. Ha publicat entre d’altres la seva tesi doctoral, Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904) (1977), Les eleccions de Solidaritat Catalana a Barcelona (1972), El franquisme i la transició democràtica. 1939-1988 (1989), amb J.B. Culla, setè volum de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar i Epistolari polític de Manuel Duran i Bas (corresponència entre 1866 i 1904) (1990).

Ha dirigit l’obra Història de la Diputació de Barcelona (1987-88). El 1992 presentà al Primer Congreso de Historia Contemporánea de España la ponència Nacionalidades y regiones en la España Contemporánea. Reflexiones, problemas y líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistas. Aquesta ponència causà un impacte notable i es publicà a Itàlia (Passato e presente, 1993), França (Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, 1994) i Espanya (Historia Social, 1994). Ha dirigit l’obra en dotze volums Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1995-99), ha codirigit Catalunya durant el franquisme. Diccionari (2006).  També ha publicat  L’últim Cambó (1936-1947) (1996), Memòria de Catalunya: del retorn de Tarradellas al pacte Pujol-Aznar (1997, Francesc Cambó. Entre la monarquia i la República (1930-32) (2007), La dictadura de Franco (2010, novè volum de la Historia de España dirigida per J. Fontana i R. Villares) i Alfonso XIII y Cambó. La monarquia y el catalanismo político (2013). Ha estat director del volum Història mundial de Catalunya (2018), que reuneix més d’un centenar d’episodis de la història de Catalunya de repercussió internacional. Amb una orientació similar, dirigí Vides catalanes que han fet història (2020), un volum que recorre la història de Catalunya a través d’un centenar llarg de biografies de personatges destacats. Ha codirigit La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar (2017).

Josep Fontana i Lázaro

Barcelona, Barcelonès, 20 de novembre de 1931 — Barcelona, Barcelonès, 28 d’agost de 2018

Fill d’un llibreter, cursà estudis de filologia, literatura i història catalanes als Estudis Universitaris Catalans (1951-54), impartits per Ferran Soldevila i Jordi Rubió i Balaguer. Llicenciat en lletres (1956) i doctor en història (1970) per la Universitat de Barcelona, fou lector a Liverpool (1956-57) i posteriorment ajudant de Jaume Vicens i Vives i Jordi Nadal a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona (1957-66). Apartat el 1966 de l’ensenyament per les autoritats franquistes, hi retornà l’any 1968 com a agregat interí a la Universitat Autònoma de Barcelona fins el 1974, que fou catedràtic d’història econòmica a la de València (1974-76) i, des del 1976, de nou a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on fou vicerector (1976-78) i degà (1981-83) de la Facultat de Lletres. 

El 1990 passà a la Universitat Pompeu Fabra, en la fundació de la qual participà i d’on fou catedràtic fins a la jubilació l’any 2001, que en fou nomenat catedràtic emèrit. Fou el principal fundador, l’any 1992, de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives d’aquesta universitat, que dirigí fins el 2001 i al qual donà l’any 2011 el seu arxiu personal de més de 37.000 documents. Dirigí també la col·lecció “Jaume Caresmar”, editada per aquest institut.

Deixeble de Pierre Vilar, Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives i també de Ramón Carande, introduí les escoles renovadores i el treball d’autors cabdals de la historiografia contemporània, inspirades en bona part pel marxisme, entre els quals hi ha l’escola dels Annales, Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaja. A partir del concepte d’història total formulat o exemplificat per l’obra dels autors anteriors, maldà per construir una explicació de la història coherent i interrelacionada en els seus diversos vessants.

Gran part de les seva recerca estigué dedicada a l’anàlisi dels models de transició de l’Antic Règim cap al capitalisme i, d’una manera monogràfica i molt acurada, estudià la formació del mercat peninsular, les revolucions del 1820 i el 1868 a Espanya i a Catalunya i, sobretot, les relacions entre les finances públiques i el desenvolupament econòmic.

Entre una llarga bibliografia es destaquen La vieja bolsa de Barcelona, 1815-1914 (1961), La revolució de 1820 a Catalunya (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), la seva tesi doctoral La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820 (1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado, 1823-1830 (1974), La revolución liberal (Política y hacienda 1833-1845) (1977), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814 amb Ramon Garrabou (1986) i La fi de l’Antic Règim i de la industrialització (1988).

Col·laborà en obres col·lectives, com ara la Historia agraria de la España contemporánea (1986), dirigida per A. García Sanz i R. Garrabou, dirigí, entre altres obres, la Història universal Planeta (1991-94) i tingué cura del volum X d’aquesta mateixa obra, L’època de les revolucions, així com de la direcció del volum V de la col·lecció Història de la cultura catalana, dirigida per Pere Gabriel, Naturalisme, positivisme, catalanisme. 1860-1890 (1995).

Des de la dècada de 1990, la seva obra prioritzà la reflexió historiogràfica de perspectiva àmplia, la metodologia i els reptes i condicionants de les ciències històriques, com també l’anàlisi de les qüestions polítiques i socials més rellevants del món contemporani: La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992) i Europa ante el espejo (1994); i la història de la historiografia i la metodologia de la història: Introducció a l’estudi de la història (1997), La història dels homes (2000), La construcció de la identitat (2005) i L’ofici d’historiador (2010). Posteriorment publicà Por el bien del Imperio. Una historia del mundo (2011), vasta panoràmica de la guerra freda i les seves conseqüències en el món d’avui; El futuro es un pais extraño: una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013); La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), que rebé el premi Crítica Serra d’Or d’humanitats (2015), i El siglo de la revolución: Una historia del mundo desde 1914 (2017).

A banda, el 2008 publicà el volum divulgatiu La guerra del Francès. L’any 2001 es començà a editar la seva obra completa, i pòstumament es publicà  La crisi com a triomf del capitalisme (2018).  

El 2002 l’Ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla d’Or al mèrit cultural, el 2003 rebé el premi Narcís Monturiol, el 2006 la Creu de Sant Jordi, el 2007 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura i el 2018 amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Nomenat doctor honoris causa per la Universidad Nacional del Comahue (Argentina) el 2002 i  per la Universitat Rovira i Virgili (2010).

Fou membre del Consell de Recerca de l’Institut Universitari Europeu, de Florència; avaluador dels Starting Grants de la Comissió Europea de Recerca, de Brussel·les i president de l’Associació d’Història Econòmica Espanyola, i formà part del consell editorial de diverses revistes internacionals.

Cal destacar també, estretament lligada a la professió d’historiador, la seva implicació en nombroses iniciatives polítiques, culturals i cíviques dirigides a la transformació social, objectiu clarament alineat amb els valors de l’esquerra en un sentit ampli, que durant molts exercí especialment des de la militància en el PSUC (on s’afilià el 1957). Copartícip en la fundació de l’òrgan d’aquest partit, Nous Horitzons (on signava amb el pseudònim de Ferran Costa), fou també impulsor i col·laborador de les revistes d’història Recerques, Taula de canvi i L’Avenç, a banda d’escriure multitud d’articles, pròlegs i col·laboracions, fer conferències arreu, participar en seminaris, etc. S’implicà també en l’ensenyament, i propugnà una pedagogia de la història en què prevalgués l’esperit crític en detriment de l’aspecte merament memorístic i, en el cas de l’Estat espanyol, denuncià les versions oficials de la història pel seu conservadorisme, pel menysteniment de la plurinacionalitat i pel nacionalisme espanyol imposat sobretot des de la dreta. Participà també en diversos projectes editorials successivament vinculats a Ariel, Crítica i Eumo Editorial. El 2015 tancà la llista de Barcelona en Comú en les eleccions municipals.

Llista bibliogràfica “Josep Fontana” a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) i la Secció d’Història han preparat una Bibliografia “Josep Fontana” amb les obres d’aquest autor disponibles a la BAB i que conté  també altres obres prologades o amb la intervenció de Fontana, l’enregistrament d’actes amb la seva participació o sobre la seva obra a l’Ateneu Barcelonès.

Es pot consultar al blog d’Història de l’Ateneu Barcelonès aquí.

Més informació d’actes organitzats per Amics de la Història

També podeu veure el contingut de tres tertúlies sobre llibres de Josep Fontana organitzades per Amics de la Història:

La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Tertúlia d’Amics de la Història, 16 de novembre 2015

El millor homenatge és llegir els seus llibres, Tertúlia d’Amics de la Història sobre Josep Fontana, 22 d’octubre de 2018

L’ofici d’historiador i Por el bien del imperio. Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana, 5 febrer 2019