Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història

Dilluns 13 de juny de 2022 a les 17.00 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història. Comptarem com a tertulians convidats: Gemma Domènech, historiadora, autora i promotora de l’obra Segundo diccionario de los Catalanes de México, i Salomó Marquès historiador i coautor de la mateixa obra.

Presenta la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Segundo Diccionario de los Catalanes de México

La Tertúlia Amics de la Història tindrà com a eix temàtic la presència dels catalans i de les catalanes a Mèxic al llarg de la història a partir de les biografies recollides al Segundo diccionario de los Catalanes de México, un recull ordenat alfabèticament amb 2.637 entrades de biografies de persones catalanes a Mèxic des del segle XVI fins als nostres dies i que van deixar una empremta a l’àmbit de les ciències, la política, les arts, l’empresa privada o l’acadèmia.

El Segundo diccionario té almenys dos antecedents successius. El primer es titula Diccionari dels catalans d’Amèrica, la presentació del qual al Col·legi de Jalisco dels seus quatre toms molt ben editats, el 1992, va donar lloc que es concertés la realització d’un Diccionario de los catalanes de México que, a banda de traduir a l’espanyol tot el que fa referència a Mèxic, ho va augmentar de manera considerable i, el 1996, en publicar-se, va merèixer el premi “Joan B. Cendrós”.

Amb els anys va augmentar molt la informació i va donar lloc a aquest segon diccionari molt més ric que l’anterior i que comprova que la presència catalana a Mèxic és més gran del que s’havia suposat.

La història compartida entre Catalunya i Mèxic, així com dels milers de catalans que han viscut o viuen en aquest país llatinoamericà, fan necessari conèixer els llaços culturals d’ambdós països, segons l’historiador José María Muriá a la ciutat de Guadalajara, capital de l’estat mexicà de Jalisco. Muriá es va referir així a una iniciativa del Col·legi de Jalisco per editar publicacions que reforcin aquest llaç. “La vocació que té el Col·legi de Jalisco per incrementar i recuperar les relacions amb Catalunya són part d’aquesta intenció”. Muriá, de pares catalans, ens recorda que hi ha una llarga història compartida entre Catalunya i Mèxic des del segle XVIII fins a l’actualitat. Per això, el diccionari és un text inacabat ja que van quedar alguns noms fora, malgrat l’esforç per incloure la major quantitat de personatges dels quals es té informació.

Aquesta segona edició del primer diccionari publicat el 1996 inclou també una llista de professors i acadèmics catalans exiliats després de la Guerra Civil, el 1939, juntament amb 10.000 persones més. Alguns d’aquests personatges destacats són Pelegrí Clavé, que va ser director de l’Acadèmia de Sant Carles de la Ciutat de Mèxic i Jaume Nunó, coautor de l’himne nacional mexicà.

L’historiador de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic Luis Muñoz Oliveira destacà que el diccionari té un impacte tant per als mexicans, que podran reconèixer la història de certs personatges, com per als catalans, que aconsegueixen identificar el camí que han recorregut els seus familiars i coneguts.

Notes biogràfiques de catalans i catalanes a Mèxic

Hem fet una brevíssima selecció de 18 dones i de 18 homes que es van haver d’exiliar a Mèxic. Molts d’ells amb una carrera política i professional de primer ordre. I en el cas de les dones, a més com diu Gemma Domènech, van patir un exili a l’ombra. La prova és que la majoria dels homes són coneguts i reconeguts per a la població, no és així per a les dones.

Margarita Abril i Gonzàlez (Argentona, 1910 – Mataró, 2003). Obrera tèxtil. Dirigent de Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC). Voluntària al front d’Aragó. Membre del Comitè Central i el Comitè Executiu del PSUC. Imatge: https://www.realitat.cat/

Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 1916 – Ciutat de Mèxic, 1957). Jutgessa, la primera dona jutge a l’Estat espanyol), periodista i autora de teatre. Imatge: https://www.lapajareramagazine.com/

Emma Alonso i Fernández (Barcelona, 1914 – Ciutat de Mèxic, 2000). Actriu, primera dama de teatre, actuà en obres de Josep Maria de Sagarra als teatres barcelonins. Militant d’ERC. Imatge: http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/autoridad/125573

Josep Andreu i Abelló (Montblanc, 1906 – Barcelona, 1993). Advocat i polític. President del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), cofundador d’ERC (1931), diputat al Parlament (1932), President de l’Audiència de Barcelona (1936), President de l’Ateneu Barcelonès (1936 i de nou 1977-1985). Diputat a Corts constituents pel PSC (1977). President de l’Assemblea de Parlamentaris (1978). Milità a ERC i a PSC-Congrés. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/

Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 1912-2000) conegut com a Tísner. Escriptor, periodista, escenògraf, traductor, caricaturista i pintor. Imatge: https://www.enciclopedia.cat/ 

Dolors Bargalló i Serra (Barcelona, 1902 – Ciutat de Mèxic, 1980). Militant d’ERC, activista a favor de la participació de les dones a la política. Va presidir la Unió de Dones de Catalunya. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici

Pere Bosch i Gimpera (Barcelona 1891 – Ciutat de Mèxic, 1974). Prehistoriador i arqueòleg. Primer rector de la UAB (1933-1939). Catedràtic de la UNAM, cap de la divisió de Filosofia i Lletres de la UNESCO (1948-1952). Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Main_Page

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994). Escriptor, contista, periodista i dibuixant. Retornà el 1962.  Imatge: https://www.enciclopedia.cat/

Montserrat Callicó i Gallet (Barcelona, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1978). Pintora, dibuixant i il·lustradora. Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884 – Brusel·les, 1970). Poeta, autor teatral i traductor. Figura clau del noucentisme. Activista intel·lectual a Mèxic. Imatge: https://dbe.rah.es/biografias/10747/josep-carner-i-puig-oriol

Assumpció Casals i Rovira (Barcelona, 1896 – 1975). Actriu i empresària teatral. Dama indiscutible de l’escena a Barcelona  i Madrid abans de la Guerra. Imatge: http://www.cdmae.cat/fons-assumpcio-casals/

Joan Comorera i Soler (Cervera, 1894 – Burgos, 1958). Polític, diputat al Parlament, Conseller d’Economia i Agricultura, secretari general del PSUC (1936-1949) fins que fou expulsat. Jutjat pel franquisme el 1954, mort a la presó de Burgos. Imatge: Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/60990/1/comorera_MB.jpg

Carme Cortès i Lladó (Santa Coloma de Gramenet, 1892 – Ciutat de Mèxic, 1979). Pintora. Imatge:  https://www.geni.com/people/Carmen-Cort%C3%A8s-Llad%C3%B3/6000000003206846033

Joan García Oliver (Reus, 1902 – Guadalajara, Jalisco, 1980). Anarcosindicalista, pistoler els anys vint i ministre de la CNT durant la Guerra civil.

Imatge: https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Garc%C3%ADa_Oliver#/media/Archivo:Juan_Garc%C3%ADa_Oliver,_1936.jpg

Emília Guiu i Estivella (Manresa, 1920 – San Diego, California, 2004). Actriu que interpretà més de 50 pel·lícules a Mèxic. Va treballar al costat dels artistes més destacats del cinema mexicà, com Pedro Infante, amb qui va protagonitzar Angelitos Negros (1948), una de les seves millors pel·lícules. Imatge: web heraldodemexico.com.

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Ciutat de Mèxic, 1944). Advocat, polític,  conseller de la Generalitat de Catalunya i ministre del govern espanyol republicà. Membre del nucli fundacional d’ERC. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici

Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906 – Barcelona, 1988). Enginyer, polític i escriptor. Milità a Estat Català, BOC, ERC i CDC. Comissari de Propaganda de la Generalitat. Autor prolífic d’articles i llibres. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/biografies/miravitlles-navarra-jaume

Josep Moix i Regàs (Sabadell, 1898 – Praga, 1973). Teixidor i polític comunista, secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1949-1965), alcalde de Sabadell (1936-1938), director general de Treball i ministre de Treball al govern espanyol. Imatge: https://dbe.rah.es/biografias/25549/jose-moix-regas

Anna Murià i Romaní (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002). Escriptora i periodista. Militant d’ERC i Estat Català (1936). Directora del Diari de Catalunya en els darrers mesos de la Guerra. Imatge: https://www.pencatala.cat/wp-content/uploads/2016/06/album_muria.pdf

Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Ciutat de Mèxic, 1961). Polític i escriptor, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés dels Diputats per Acció Catalana Republicana i Ministre d’Economia del govern republicà. Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Luis_Nicolau_d%27Olwer

Josefina Oliva i Teixell (Reus, 1912 – Mèxic, 2007). Geògrafa, professora de geografia, arqueòloga i historiadora. Imatge: https://www.centrelectura.cat/revistadigital/la-resistencia-indigena-vista-per-una-historiadora-de-reus/

Pere Pagès i Elies; conegut com a Víctor Alba. (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003). Escriptor, assagista, periodista i polític. Milità al BOC i al POUM. Imatge: https://en.wikipedia.org/wiki/File:V%C3%ADctor_Alba.jpg

Serafina Palma Delgado (Còrdova, 1907 – Ciutat de Mèxic, d.1970). Metgessa, s’afilià a la UGT, a Mèxic desenvolupà una llarga carrera acadèmica a l’Instituto Politécnico Nacional i a la Escuela Nacional de Ciencias Biológicas. Imatge: Galeria de Metges Catalans: https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDEH

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012). Escriptora, periodista i activista comunista del PSUC que escrigué una cinquantena d’obres. Imatge: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d2/Teresa_P%C3%A0mies_i_Bertran.jpg

Marcel·lí Perelló i Domingo (Barcelona, 1898 – Ciutat de Mèxic, 1961). Guerriller, polític independentista i periodista. A Mèxic creà la Unió dels Catalans Independentistes. Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Marcel%C2%B7l%C3%AD_Perell%C3%B3_-_Dueso.jpg

Aurèlia Pijoan i Querol (Castellserà, 1910 – Mèxic, 1998). Metgessa, militant del PSUC i de la Unió de Dones de Catalunya, i primera regidora de l’Ajuntament de Lleida (1937). Imatge https://feminismes.paeria.cat/noticies/100-dones-que-van-canviar-el-mon-aurelia-pijuan-querol/

Adela Ramon i Lligé (Barcelona, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1992). Administrativa al Museu d’Arqueologia i després, arqueòloga. Militant d’Acció Catalana Republicana. Premi “Josep Maria Batista i Roca” per la seva tasca de projecció exterior de la cultura catalana. Imatge: http://blog.mac.cat/fent-historia-del-museu-el-cas-dadela-ramon-lligue/

Llibertat Ródenas i Rodríguez (Xera, País Valencià, 1892 – Mèxic, 1970). Militant anarcosindicalista i oradora. Voluntària a la columna Durruti al front d’Aragó. Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Joan Sales i Vallès (Barcelona 1912-1983). Escriptor, poeta, traductor i editor. La seva obra més coneguda és la novel·la Incerta glòria. Director d’editorial Ariel i fundador del Club Editor. Imatge: https://www.escriptors.cat/autors/salesj/biografia-joan-sales

Jaume Serra i Hunter (Manresa, 1878 – Cuernavaca, 1943). Filòsof, polític i rector de la Universitat de Barcelona (1931-1933). Milità a AC i a ERC.  Diputat i vicepresident del Parlament català. Imatge:https://serrahunter.gencat.cat/ca/el_serra_hunter_programme_shp_pla_serra_hunter/la_figura_de_jaume_serra_i_hunter/

Maria Soteras i Maurí. (Barcelona, 1905 – Ciutat de Mèxic, 1976). Advocada. Primera dona que es va llicenciar i doctorar en dret per la Universitat de Barcelona i primera dona membre del Col·legi d’Advocats d’aquesta ciutat (1927). Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Jordi Tell i Novelles (Barcelona, 1907- Noruega, 1991). Arquitecte, activista polític i diplomàtic. A Mèxic treballa com arquitecte i en el disseny de mobles. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/biografies/tell-novellas-jordi

Maria dels Àngels Vayreda i Trullol (Lladó, 1910 – Figueres, 1977). Escriptora. A Mèxic escrigué la seva novel·la més coneguda, Encara no sé com sóc. Imatge: http://emilicasademont.blogspot.com/2010/12/recordem-maria-dels-angels-vayreda.html

Elionor Vinyerta i Cuartero (Barcelona, 1893 – Ciutat de Mèxic, 1967). Actriu. Militant d’ERC. Activa propagandista del sufragi femení. Membre del Comitè Executiu de la Unió de Dones de Catalunya (1937-1939). Imatge: https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/02/22/elionor-vinyerta/

Josep Maria Xammar i Sala (Juneda, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1967). Advocat i polític independentista. Fabricant de mobles amb Jordi Tell i autor de pamflets anònims o que signava com a Joan d’Oc. Imatge: https://www.somgarrigues.cat/reportatges/68/l-accent-garriguenc-en-els-inicis-del-front-nacional-de-catalunya

Joaquim Xirau i Palau (Figueres, 1895, Ciutat de Mèxic 1946). Filòsof, professor de la UNAM i autor d’una vintena de llibres de filosofia. L’Ateneu Barcelonès convocà, entre els anys 1989 i 2000, el premi d’assaig Joaquim Xirau. Imatge: https://www.catedraferratermora.cat/simposis/en/xirau/

Més informació

DOMÈNECH I CASADEVALL, Gemma. “L’exili a l’ombra”, La República. núm. 175, 25.setembre – 1.octubre de 2021, pp. 30-37. El podeu llegir aquí

Les dones han quedat sovint en el segon pla de la història, i l’exili republicà n’és un exemple, amb centenars de protagonistes femenines ara recuperades en el Segundo Diccionario de los Catalanes de México.

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2018). “Artistas republicanas en el exilio mexicano”. Manuel Alcántara, Mercedes García Montero y Francisco Sánchez López (Coords.), Arte. Memoria del 56.º Congreso Internacional de Americanistas. Salamanca, ed. Ediciones Universidad de Salamanca, 2018. ISBN 978-84-9012-916-6, p. 309-313 / DOI: http://dx.doi.org/10.14201/0AQ0251_3  / https://edicionesusal.com/obra/978-84-9012-916-6/

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2019). “Dibujando en el Olvido. Artistas republicanas en el exilio mexicano: Carme Millà, Mercè Casals y Montserrat Callicó”, CABAÑAS BRAVO, Miguel (ed) Identidades y tránsitos artísticos en el exilio español de 1939 hacia Latinoamérica. Madrid, ed. Doce Calles. ISBN 978-84-9744-252-7 p.217-234.

DOMÈNECH, Gemma; RIBERA, Carles. “Republicanas catalanas en México: por el exilio hacia el olvido” Mujeres en el Exilio Republicano de 1939 (Homenaje a Josefina Cuesta). Madrid, Ministerio de la Presidencia, Relaciones con la Cortes y Memoria Democrática – Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2021. ISBN 978-84-7471-155-4. Pàg. 339-350 

MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable; Pagès editors, 2008, 88 pàg. Sinopsi: Se centra en la presència catalana en aquest país, sobretot a partir de 1937, com a conseqüència de la diàspora que es produí arran de l’alçament militar feixista contra la República espanyola i la seva posterior victòria. Però també rastreja la seva presència en altres èpoques històriques, com la conquesta. I és que José M. Murià, descendent de catalans, pretén dues coses amb aquesta obra: primer, conscienciar del paper que els catalans han jugat en la formació de la nació mexicana; i segon, conscienciar Catalunya del seu passat emigrant i recordar la solidaritat de la diplomàcia mexicana en moments difícils. Com diu l’autor: “el pòsit que han deixat aquests quatre segles i mig […] podria aprofitar-se molt més pels homes i les dones que avui viuen aquí i allà, tot fomentant un especial apropament que aniria bé a tothom.”

MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable

FUNDACIÓ JOSEP IRLA: Esquerra a Mèxic (1941-1980), edició corregida i ampliada (electrònica): desembre 2016; Coordinació editorial Josep Vall; Coordinació de la Recerca Històrica a Mèxic, José Maria Murià. Lluny del país a causa de l’exili, tres-cents catalans i catalanes van donar vida a Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic durant quatre llargues dècades. Aquest llibre vol retre homenatge al compromís militant d’aquella generació dels conciutadans, que mentre somniaven amb la tornada a casa, recreaven a 10.000 quilòmetres de distància de la seva llar nacional, la llengua i la cultura que els identificava i els ideals que els unien. El podeu llegir aquí

MARIA COLL: “L’organització de l’exili català a Europa i Amèrica”, Sàpiens. Història dels milers d’exiliats republicans que, a partir del 1939, van anar a França, Anglaterra, Mèxic, la República Dominicana o Xile. Article de la revista Sàpiens que podeu llegir aquí

ACTE SUSPÈS. Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?


Atenció: per motius de salut, se suspèn aquest acte. 

Dimecres 11 de maig 2022 a les 18:30 h fins a 20:00 h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència debat “Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?” a càrrec de Llibert Ferri, periodista i corresponsal de Tv3 (1987-2007) i Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute.

Presenta Marta Chavarría ponent adjunta de la Secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials; i Joan Solé Camardons ponent adjunt de la secció d’Història.

Accés obert. També es podrà veure en directe

Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?

Tot just quan va començar la guerra de Rússia contra Ucraïna, vàrem fer una conferència, a càrrec d’Abel Riu, que ens permeté conèixer els antecedents històrics i polítics que hi ha darrere d’aquest conflicte. Després de dos mesos de guerra, destrucció, exili i mort, sembla que el clam dels pobles de gairebé tot el món, no aconsegueix aturar un enfrontament que va començar desigual pel que fa a les forces militars i que cada dia que passa es mostra més cruel amb la població civil.

Com va dir el president ucraïnès Volodímir Zelensky, les Nacions Unides serveixen de ben poc per aturar el conflicte. Sembla que les sancions dels països occidentals tampoc no donen resultats, si més no, a curt termini. És la Xina qui té a les seves mans la clau per obrir la porta a una solució negociada? Serà el poble rus, quan estigui ben informat, qui es pronunciï al respecte? En tindrà prou Putin amb conquerir el Donbass i assegurar la neutralitat de l’Estat ucraïnès? O tot això és només el principi d’un malson que encara pot ser molt més llarg?

LLIBERT FERRI: Putin trenta anys després del final de l’URSS

La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre de Llibert Ferri comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder. Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi.

Entrevista d’Adela Genís a LLIBERT FERRI a La República. El Punt Avui 25-02-2022

Llibert Ferri va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i Ciències Socials a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials. Va començar la seva carrera fa més de trenta anys a Mundo Diario, i va decidir dedicar-se al periodisme internacional amb l’arribada de Mikhaïl Gorbatxov i la perestroika. Com enviat especial i corresponsal de la televisió pública catalana TV3 va ser testimoni de l’esfondrament del bloc comunista europeu, de la desintegració de la Unió Soviètica, i de la transició a un capitalisme salvatge i mafiós. Aquesta experiència va inspirar els llibres Cròniques postsoviètiques (Llibres de l’Índex, 1993), Caiguda i retorn (Ed. 3 i 4, 1996), Dies de roig i vermell (Columna, 1999), Memòria del fred (Empúries, 2006) i L’esclat de l’Est (Eumo, 2008). És coautor del documental Operació Nikolai que aclareix l’assassinat del líder marxista català Andreu Nin, i ha investigat els arxius soviètics de Moscou per al Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Actualment es dedica a qüestions socials, especialment les relacionades amb la crisi de valors i amb el col·lectiu gai-lèsbic-bisexual-transexual. Autor de Putin trenta anys després del final de l’URSS.

05/11/2021 Xavier Graset (Més 324) conversa amb Llibert Ferri, periodista i assagista sobre el seu darrer llibre Putin trenta anys després del final de l’URSS

Entrevista de Sergi Picazo a ABEL RIU a Crític 16-03-2022

Per què Rússia s’ha ficat en l’embolic d’envair Ucraïna sencera, un país de 44 milions d’habitants i 600.000 quilòmetres quadrats, el segon més gran d’Europa? Què significa Ucraïna per a la mentalitat russa? Putin vol quedar-se Ucraïna o s’acontentaria amb el Donbass i Crimea? Ucraïna podria realment haver evitat l’agressió reconeixent políticament una autonomia per a Donetsk i Lugansk? Hi ha un problema amb l’extrema dreta a Ucraïna, com denuncien diversos periodistes experts en la zona, o s’ha exagerat el seu poder?
Abel Riu (Barcelona, 1986), especialista en geopolítica i en l’espai postsoviètic, és un dels catalans que millor coneixen la història i la política actual tant a Rússia com a Ucraïna. S’ha format com a politòleg i té un màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala. Actualment és president del nou Catalonia Global Institute, un think tank català dedicat a estudiar les relacions exteriors de Catalunya. Abans havia col·laborat amb el Centre Delàs d’Estudis per la Pau i amb el Centre d’Anàlisi en Política Exterior i Seguretat Internacional de Catalunya. De fet, abans de l’aplicació del 155 a la Generalitat, treballava com a tècnic a la Delegació de la Generalitat a Polònia.

Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute

Recull de llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història. Collita del 2021

Aquest tercer recull de llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història, inclou 26 llibres de temàtica històrica en sentit ampli, editats el 2021 i disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el segon recull de 2021 o  aquest primer de 2021 o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

 

Obres sobre història de Catalunya o de temàtica hispànica

BATISTA, ANTONI: Memòria de la resistència antifranquista, Lleida: Pagès Editores, 2021, 197 p.

Sinopsi: Una sèrie d’episodis de la lluita contra la dictadura, una visió en profunditat del combat democràtic a favor de les llibertats polítiques i nacionals. Un seguit d’històries amb contingut humà, recreades literàriament, a vegades com a seqüència cinematogràfica. Tots els capítols són temes que l’autor ha investigat amb la seva aportació creativa personal, i a vegades una implicació que els fa sempre vius i àgils, de crònica periodística o relat de no-ficció. Un llibre per a qui vol recordar i per a qui vulgui descobrir i conèixer. Hi surten les lluites de tot l’espectre polític i des de la força del que el va unir: la bondat personal, la militància clandestina i la generositat del compromís ètic fins a les últimes conseqüències de detencions, tortura, presó i execucions.

BERGER, GONZALO i BALLÓ, TÀNIA: Les Combatents: la història oblidada de les milicianes antifeixistes, Barcelona, Rosa dels Vents, gener del 2021, 250 p.

Ressenya de J.L. Martín Berbois: La publicació d’aquest llibre és una bona notícia per la recuperació dels noms de les 1.195 milicianes que van participar en la Guerra Civil, ja que moltes d’elles havien quedat ignorades. Els autors ens apropen a la vida d’una vintena de dones conegudes i desconegudes que van patir les conseqüències de la seva ideologia política i de la seva condició de dona. En totes les biografies podem veure una clara implicació de les protagonistes, que van lluitar per les seves creences polítiques, les quals van portar-les fins a la mort, l’exili i l’eliminació de la seva existència. Balló i Berger han dut a terme una minuciosa recerca, que prossegueix amb el Museu Virtual de la Dona Combatent de la Universitat Pompeu Fabra, que ens ha proporcionat una valuosa informació per a futures recerques. Tanmateix, es troba a faltar en la bibliografia alguns treballs dels historiadors Mary Nash, Joan Villarroya o Susanna Tavera, i més context històric de la Segona República. Tot i aquests aspectes puntuals, aquest és un llibre rellevant per donar a conèixer totes aquestes dones que la història havia relegat a l’oblit. [Josep Lluís Martín i Berbois, «Les Combatents. La història Oblidada De Les Milicianes Antifeixistes». Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic, (en línia), 2021, Núm. 06, p. 113, https://raco.cat/index.php/TEM/article/view/394147; Consulta: 19-03-2022 ].

BOSCH, QUIM : Una asimetria cartografiada: els Països Catalans i Espanya en 27 mapes; Barcelona, Angle Editorial, 2021, 191 p.

Conclusions més destacades: El llibre consta de 13 capítols on s’hi analitzen indicadors polítics, demogràfics, socials, i econòmics, de les 2 ciutats i 17 comunitats autònomes d’Espanya. L’anàlisi inclou el creuament de diferents dades (com ara el PIB per càpita i l’abandonament prematur dels estudis) per buscar-hi possibles correlacions. Tot plegat dona lloc a 20 taules, 27 mapes, i 52 gràfics que ofereixen un retrat polièdric d’Espanya on hi apreciem diferències territorials prou notables, algunes d’elles amb patrons recurrents. És el cas dels Països Catalans, però també n’hi ha d’altres. Es constata una correlació positiva del PIB per càpita d’un territori amb el grau d’internacionalització del seu sistema universitari, amb la formació acadèmica de la seva població, amb la inversió en recerca i desenvolupament (R+D), i amb l’ocupació en activitats de ciència i tecnologia. Des del punt de vista qualitatiu, als territoris amb un PIB per càpita superior a la mitjana estatal tendeixen a tenir dèficit fiscal i a tenir superàvit els que el tenen per sota de la mitjana. Però hi ha algunes excepcions, com és el cas del País Valencià, que amb un PIB per càpita inferior a la mitjana espanyola té un important dèficit fiscal. Des del punt de vista quantitatiu, les balances fiscals entre comunitats autònomes espanyoles són un ordre de magnitud superior a les de la Unió Europea amb els seus estats membres: mentre a la UE el dèficit fiscal a cap país arriba al 200 € per càpita, el dèficit fiscal de Catalunya supera els 2.000 € per càpita i el de les Illes Balears els 3.000 €. Quan es creuen les dades de les balances fiscals amb les d’altres indicadors no apreciem correlació amb cap dels indicadors capaços de produir canvis estructurals en el model econòmic: ni amb els indicadors acadèmics, ni amb els de ciència i recerca. Les úniques correlacions que apareixen són en relació als quilòmetres d’autovies i autopistes i, molt especialment, en el percentatge de població ocupada al sector públic; de manera que els fluxos monetaris de les balances fiscals semblen tenir únicament un efecte de subvenció cap les regions amb menor PIB per càpita, sense cap capacitat per provocar-hi canvis estructurals vers una economia més productiva.

Els Països Catalans segueixen un mateix patró en indicadors d’àmbit molt diferents. En demografia, tant Catalunya com les Illes Balears i el País Valencià tenen una densitat de població molt superior (més del doble) a la mitjana estatal i, si exceptuem Melilla, són els tres territoris de l’Estat amb major percentatge de població estrangera. Com a conseqüència de la seva demografia i del sistema d’assignació d’escons els tres territoris també són, conjuntament amb Madrid, els que tenen un menor índex de representació al Congrés dels Diputats. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears també són els tres territoris de l’Estat amb menor percentatge de població ocupada al sector públic. I també són els tres territoris amb major dèficit fiscal en relació al seu PIB tot i que, com hem comentat anteriorment, el PIB per càpita del País Valencià sigui inferior a la mitjana espanyola. Més informació aquí.

CALLAU, TOMÀS i RUBIRALTA, FERMÍ ( COORD): Diccionari biogràfic d’Estat Català, Exaequo Ed., 2021,  176 p.

Sinopsi: Aquest Diccionari biogràfic recull amb voluntat didàctica 100 biografies que il·lustren el recorregut de 100 anys decisius de la història del nostre país. Plena d’esculls personals i col lectius, d’encerts i errors, aquest llibre dona testimoni, gràcies a la col·laboració imprescindible de quinze especialistes en el tema, de la singladura de cent personatges, triats entre molts més, que han contribuït a fer possible que, avui en dia, una part prou important de la societat catalana hagi fet seu l’anhel de sobirania nacional i justícia social que empenyé la seva trajectòria vital i política.

CAROD-ROVIRA, JOSEP-LLUÍS i CASASSAS YMBERT, JORDI: Josep Termes i el catalanisme popular. Càtedra Josep Termes UB, Ed. Afers,La Rosa del Foc, 2022, 63 p.

Sinopsi: El professor Josep Termes va morir el 9 de setembre de 2011. El 2021 se’n va complir el desè aniversari i per això la Càtedra de la Universitat de Barcelona que porta el seu nom va organitzar, conjuntament amb l’Ajuntament de la Fatarella, una jornada commemorativa. L’acte continuava la tradició, iniciada el 2012, de celebrar les Jornades Josep Termes al poble d’on era originària la seva família materna i on ell hi tenia casa i hi passava els estius. El present llibret, que és el primer de la nova col·lecció «La rosa de foc», coeditada per la Càtedra i l’Editorial Afers, aplega els textos de les conferències pronunciades per Josep-Lluís Carod-Rovira i Jordi Casassas Ymbert. L’antic dirigent d’ERC i assagista se centra a explicar l’impacte del catalanisme popular en la teoria política de l’independentisme, mentre que el catedràtic emèrit i president de la Universitat Catalana d’Estiu aporta la visió historiogràfica sobre el significat de la formulació que Termes va fer dels orígens populars del catalanisme, a partir de l’anàlisi històrica, per replicar a qui, des de la politicologia, reproduïen els vells esquemes interpretatius de l’estalinisme sobre els orígens burgesos de tots els nacionalismes.

PONTÓN, GONZALO: España: historia de todos nosotros desde el neolítico hasta el coronavirus, Barcelona : Ed. Pasado & Presente, 2021, 907 p.

Sinopsi: Per primera vegada, una història d’Espanya escrita des dels interessos i les percepcions de les classes populars, és a dir, de la immensa majoria de la població d’Espanya. D’aquells homes i dones que han viscut, treballat i patit a casa nostra des de la revolució neolítica fins al coronavirus. Aquest llibre és potser l’únic que cobreix en un sol volum tota la història d’Espanya fins als temps de la covid-19. Des de l’anàlisi i crítica dels textos fonamentals de cada període històric, aquest llibre posa al descobert les mentides i els mites que durant tants anys han contaminat el nostre coneixement de la història d’Espanya. Una narrativa pensada per a qualsevol lector sense estereotips amb sentit de l’humor. Amb més de cent textos d’època que ens ajuden a comprendre com van viure els esdeveniments els seus contemporanis.

PRESTON, PAUL: Arquitectes del terror. Franco i els artífexs de l’odi, traducció de Jordi Ainaud i Escudero, Ed. Base, 2021, 521 p.

Ressenya de Miquel Nistal: L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un procés d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premissa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola. Vegeu la ressenya completa Gaudir la Cultura

RICO GARCIA, ANTONI: Joan Fuster i el pensament nacional: entre el problema i el programa, Catarroja ; Barcelona, Editorial Afers, juliol 2021, 362 p.

Sinopsi: Joan Fuster i Ortells ha estat un dels intel·lectuals valencians més importants de la història. Fuster no ens va dir «què pensar» sinó «en què pensar». En què havien de pensar els valencians? En la llengua, el país, els països, la modernització d’una societat endarrerida i la construcció d’un subjecte nacional propi. Aquest corpus teòric és el que anomenem «fusterianisme». Com tot pensament intel·lectual, ací el context històric és fonamental. Tota influència i recepció no és un element estanc sinó dinàmic. L’impacte de qualsevol intel·lectual se circumscriu a un moment històric. Aquest llibre analitza la influència del pensament nacional de Joan Fuster en les diferents cultures polítiques dels Països Catalans entre 1962 i 1992. Ho fa a partir d’un concepte molt concret: «cultura política». Superant els marges en què la ciència política situa el terme, la concepció històrica d’aquest serveix a l’autor per a resseguir cronològicament l’impacte de conceptes com «Països Catalans», «catalanitat», «valencianitat» o «regionalisme», entre d’altres. La influència fusteriana va ser molt més transversal del que de vegades es pensa. Davant concepcions com «la història de les idees», Antoni Rico planteja l’anàlisi de «les idees en la història» partint de la premissa que recepció no vol dir assumpció. Fuster impactà en tothom, en una societat que necessitava noves idees, nous plantejaments. L’antifranquisme el sacralitzà i el règim el criminalitzà. La Transició i l’autonomia van fer la resta.

RYDER, ALAN: El naufragi de Catalunya: la guerra civil catalana del segle XV, pròleg: Flocel Sabaté; trad. d’Eva Garcia Pinós; La Bisbal d’Empordà: Ed, Sidillà, 2021, 431 p.

Sinopsi: La guerra civil catalana del segle XV (1462-1472) va trasbalsar la història de Catalunya, escriu Flocel Sabaté al pròleg d’aquest llibre. El model polític va atiar el conflicte: Qui representa la sobirania? El rei per la gràcia divina, o els estaments, com a representants de la terra? Als conflictes d’interessos entre la monarquia, la ciutat de Barcelona i les institucions s’hi van afegir la crisi agrària, els cicles de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga i entre els pagesos de remença i els senyors feudals.

Deu anys de guerra van deixar Catalunya arruïnada i exhausta, el comerç perdut, la població minvada i van comportar la pèrdua de pes del Principat dins de la Corona d’Aragó. Les conseqüències d’aquell conflicte llunyà van marcar el rumb de Catalunya. «Jugàrem poc net amb el Minotaure -escrivia Vicens Vives—. I d’ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d’un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques». «Durant segles, els catalans s’han esforçat per revertir aquest resultat», escrivia Alan Ryder. Tanmateix, sobre aquest conflicte cabdal hi havia poca historiografia. L’historiador Alan Ryder hi va començar a posar remei amb El naufragi de Catalunya.

Presentació de l’assaig: “El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV”, d’Alan Ryder.

SOLÉ SABATÉ, JOSEP MARIA i VILLARROYA FONT, JOAN : L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya: actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme; presenta Jaume Sobrequés i Calicó, Centre d’Història Contemporània de Catalunya [entitat editora], 2021, 465 p.

Sinopsi: Els reconeguts historiadors Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya segueixen la seva consolidada trajectòria d’especialistes en la Guerra civil espanyola amb un nou títol L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya (actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme). Amb l’esclat de la Guerra Civil, la munió de milícies sindicals i polítiques no gaudien d’uns quadres que els adrecessin al combat. Amb una estructura provinent de l’oficialitat de l’exèrcit republicà acabat de dissoldre, la Generalitat i quadres llibertaris van dreçar aquesta institució que tenia per objectiu donar qualificació tècnica als “oficials” del que seria el nou exèrcit republicà. L’obra ressegueix les trajectòries dels 1800 graduats durant la contesa, detallant totes les diverses trajectòries en circumstàncies, temences i interessos, tant en la vida civil i en al trajectòria durant la llarga dictadura franquista. S’adjunten les referències de tots els graduats en les seves 6 promocions, la qual cosa fa del llibre, també, motiu d’interès per moltes famílies que poden, així, entendre la trajectòria dels seus avantpassats.

Altres llibres de temàtica històrica mundial

BLOM, PHILIPP : Lo que está en juego; traducció de Daniel Najmías; Barcelona : Anagrama, 2021, 225 p.

FERRI,LLIBERT: Putin trenta anys després del final de l’URSS, Barcelona: Edicions de 1984, octubre de 2021, 312 p.

GELONCH, ANTONI: Mirar el Renaixement. Temps de canvis, noves esperances, Viena Edicions, Col·lecció: Assaig, octubre del 2021, 224 p.

HARARI, YUVAL NOAH. Sàpiens. Els Pilars de la civilització [Una història gràfica 2], Adaptació de David Vandermeulen; I·lustració de Daniel Casavate; Color de Claire Champion, Traducció d’Imma Estany, Edicions 62, 2021. 254 p.

HOOCK, HOLGER: Las cicatrices de la independencia: el violento nacimiento de Estados Unidos traducció de Joaquín Mejía Alberdi, Madrid: Desperta Ferro Ediciones, abril de 2021, 531 p.

OKRENT, DANIEL: El último trago: la verdadera historia de la Ley Seca, traducció de Joan Eloi Roca, Barcelona: Ático de los Libros, setembre de 2021, 663 p.

PIKETTY, THOMAS: Una breu història de la igualtat, traducció d’Imma Estany, Ed. 62. Llibres a l’abast, 2021, 266 p.

PUIG, MIQUEL: Els salaris de la ira. L’empobriment de molts amenaça la democràcia de tots, Ed. Penguin Random House, La Campana, 2021. 286 p.

RIAÑO, PEIO H. : Decapitados: una historia contra los monumentos a racistas, esclavistas e invasores, Barcelona: Ediciones B, setembre de 2021 Edició, 319 p.

VUILLARD, ÉRIC: Tristesa de la terra: una història d’en Buffalo Bill Cody, traducció de Jordi Martín Lloret,  Barcelona: Edicions 62, juny del 2021, 143 p.

WRAGG SYKES, REBECCA: Neandertales : la vida, el amor, la muerte y el arte de nuestros primos lejanos; Traducció: Alberto Delgado, Editor: Barcelona : GeoPlaneta, 2021, 480 p.

Altres llibres programats a la tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant el 2022

CAÑELLAS, CÈLIA i TORÁN, ROSA: Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Barcelona, Edicions 62, octubre del 2021, 195 p. Conferència prevista per al segon semestre a la Secció d’Història.

DOMENECH i CASADEVALL, GEMMA; MARQUÈS, SALOMÓ; MURIÀ, JOSÉ; i PEREGRINA, ANGÉLICA: Segundo diccionario de los catalanes de México. México: Ed. El Colegio de Jalisco, Institut d’Estudis Catalans, Miguel Ángel Porrúa, abril de 2021, 473 p. Tertúlia programada per Amics de la Història (13-6-2022).

GARGALLO SARIOL, EDUARD  i SANT GISBERT, JORDI: El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Ed. Angle, 2021, 320 p. Conferència prevista al segon semestre de 2022 per la Secció d’Història.

LLAUDÓ AVILA, EDUARD: Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània, Manresa Parcir Edicions Selectes, octubre de 2021, 336 p.  Tertúlia programada per Amics de la Història (2-5-2022).

RIUS SANT, XAVIER: Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox, Pòrtic edicions, 2022, 296 p. Tertúlia programada per Amics de la Història (2-5-2022)

La vaga dels tramvies 1951. Una vaga autogestionada?

Dilluns 4 d’abril de 2022 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: La vaga dels tramvies 1951. Una vaga autogestionada? amb Francesc Vilanova Vila-Abadal, tertulià convidat, historiador i professor de la UAB

Presenta, Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Llibre de referència: La vaga dels tramvies. 1 de març de 1951. Ed. Rosa del Vents, Col·lecció “Dies que han fet història”,  2021, 339 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB]

Joan Solé Camardons i Francesc Vilanova Vila-Abadal, Tertúlia 4 d’abril de 2022

La vaga dels tramvies de 1951: Sinopsi

L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’augment del preu dels bitllets. Com es podia combatre una vaga d’usuaris en plena dictadura? Les lleis franquistes prohibien un munt d’activitats, però no havien previst la possibilitat de castigar aquells que es neguessin a utilitzar un servei públic. Aquesta protesta popular, que denunciava la incompetència i la corrupció moral del poder, i la posterior vaga general van esdevenir una referència inexcusable per a la lluita contra la dictadura. I van ser el punt de partida per a deixar enrere la resignació i el fatalisme de la postguerra i la descoberta que valia la pena lluitar i plantar cara.  

Qui hi havia darrere les vagues? Qui les havia organitzat? Què es podia deduir d’un fenomen tan extraordinari?

Francesc Vilanova i Vila-Abadal

Professor d’Història Contemporània a la UAB, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF), integrat en el Centre d’Estudis sobre les Dictadures i les Democràcies (UAB).

El seu darrer treball publicat és Al voltant de Destino. Una batalla cultura de postguerra (1944-1950), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020.

Més informació

Ressenya de Miquel Nistal “La vaga dels tramvies” Blog Gaudir la Cultura, 10 Novembre 2021

Reportatge de la revista “Picture Post” sobre Barcelona i la vaga dels tramvies. Foto Bert Hardy 1951

Reportatge de Sergi Picazo: “Vaga dels tramvies de 1951: Com una guspira encén el foc de la protesta”  Crític, 1-03-2021

Ressenya de Júlia Costa: “La vaga dels tramviesLlegir.cat

Tramviaries. Arxiu TMB

La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació

Dimarts 22 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació a càrrec d’Agustí Alcoberro, historiador, vicerector de la Universitat de Barcelona i professor d’Història Moderna de la UB i Pau Castell historiador i professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.

Accés obert. Ja es pot veure al Canal You Tube Ateneu

El dossier “No eren Bruixes” de la revista Sàpiens, (2021) i els documentals “Bruixes, la gran mentida” (2022) de TV3 i també “Les bruixes porten dol” (2020) de TVE Catalunya han difós per al gran públic una realitat històrica amagada o poc coneguda que les diverses recerques històriques d’Agustí Alcoberro i de Pau Castell mostren en tota la seva dimensió. Un recerca històrica que pot canviar el nostre passat.

Recerca història i reivindicació

Entre 1450 i 1750 es va donar a Europa un intens fenomen repressiu que ha estat conegut amb l’expressió la cacera de bruixes. Els episodis més sagnants d’aquest llarg fenomen van tenir lloc en el període 1450-1500 i, sobretot, de 1580 a 1650. Els càlculs més ponderats per a aquest segon període, que va tenir repercussions locals fins ben entrat el segle XVIII, ens parlen d’un total de cent deu mil persones processades i de no menys de seixanta mil execucions. Les magnituds quantitatives d’aquest fenomen, però també les seves repercussions socials i culturals, han suscitat una actitud oscil·lant en la historiografia contemporània, a mig camí del silenciament, prou constatable en un gran nombre de manuals d’història moderna, o de l’exageració, que ha generat una certa literatura més o menys sensacionalista o militant.

A Catalunya, en contra del que es pensava en recerques realitzades als anys vuitanta quan es creia que la iniciativa de caçar les bruixes provenia dels estaments en el poder, la recerca històrica ha mostrat que la majoria de processos per bruixeria s’iniciaven per denúncies dels veïns. Aquests veïns pressionaven les autoritats locals perquè les dones fossin ajusticiades i cremades a la foguera. La cacera es desenvolupava gairebé sempre en el marc local, des de la sospita i l’acusació, fins al processament i l’execució de les culpables. Les poques dones que aconseguien sobreviure a judicis per bruixeria era perquè apel·laven a tribunals superiors allunyats dels seus pobles, com els de la Inquisició o el Reial Consell.

Aquesta acusació de baix a dalt explicaria que els processos per bruixeria augmentessin de manera important en períodes d’epidèmies i de grans mortaldats, durant els quals s’accentua la necessitat de buscar culpables. La recerca històrica situa la cacera de bruixes en la mateixa línia que les persecucions als jueus o als leprosos, però amb l’afegit que en el cas de les bruixes hi hauria altres factors, com ara la misogínia i l’avanç del patriarcat en aquella època.

La idea de bruixa ha estat ben viva fins als anys quaranta del segle passat. L’historiador Pau Castell va parlar amb la gent gran del Pallars, que manté viu el concepte de què és una bruixa i quines famílies o cases dels voltants tenien fama de practicar la bruixeria. Durant el segle xx, amb la desestructuració d’aquella societat, és quan desapareixen realment aquestes creences.

A tot Europa, la persecució contra les bruixes suscita un seguit de preguntes amb una resposta incerta. La condició civil, és a dir, no eclesiàstica, de la majoria de tribunals que van perseguir-les, encausar-les i condemnar-les fa que normalment s’invalidi el tòpic que vincula la repressió de la bruixeria amb l’ascens de la intolerància religiosa en les jerarquies de les diverses confessions cristianes.

La instigació popular d’un gran nombre de processos no permet una vinculació mecànica entre la cacera de bruixes i la formació de l’Estat modern, sinó que la situació va ser, més aviat, la inversa, ja que les formulacions més moderades es donaren allí on els estats naixents van tenir una capacitat més gran per incidir en les causes. La seva presència precoç en algunes de les regions econòmicament més desenvolupades, com l’occident de l’Imperi alemany i les diverses unitats polítiques situades entre aquest i França, tampoc no facilita considerar el fenomen com un corrent d’arrel medieval o consolidat en les àrees més endarrerides del continent. De fet, totes les anàlisis recents més o menys objectives de la cacera de bruixes n’han destacat el caràcter essencialment modern –és a dir, no medieval–, civil i popular. Aquesta constatació, lluny d’esbandir els fantasmes, planteja preguntes fins i tot més inquietants.

Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder

Agustí Alcoberro i Pericay

Historiador, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, professor d’Història Moderna de la UB. Membre del Grup d’Estudis d’Història del Mediterrani Occidental. Societat, poder i cultura a l’època moderna (GEHMO). Director de la col·lecció: ‘Dies que han fet Catalunya’ (ed. Rosa dels Vents). Director del Museu d’Història de Catalunya (2008-2014)

Línies de recerca: Historiografia catalana moderna; Guerra de Successió d’Espanya, postguerra i exili; La cacera de bruixes a Catalunya.

Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.

ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.

ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF

ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina  (comissaris): Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs

Agustí Alcoberro

Pau Castell Granados

Historiador, professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona; Investigador postdoctoral  de la Université de Lausanne. Membre del Grup de Recerca en Estudis Medievals d’Art, Història, Paleografia i Arqueologia; i del Grup d’innovació Docent en Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB.

Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

CASTELL GRANADOS, Pau: “Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya. El Pirineu i les Terres de Ponent” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019.

CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462   

Pau Castell

          

Altra bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

FEDERICI, Silvia:  Bruixes, caça de bruixes i dones,  traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p. [BAB]

FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p. [BAB]

GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.

GARI LACRUZ, Ángel: “Brujería en los Pirineos (siglos XIII al XVII). Aproximación a su historia” a Cuadernos de Etnología y Etnografía Navarra (85), 2010, p317-354. PDF https://revistas.navarra.es/index.php/CEEN/article/view/194/548

GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915,  amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, Editor: Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p. [BAB]

MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF

POHLE,  Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.

PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

PUJOL, Clàudia (dir):  “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Històrianúm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.

SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (Audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts, Context  històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro; Antropologia: Nuria Morelló; Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill; Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras, Accés al documental

SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.

Més informació

Ressenya de Joan Solé Camardons “La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca i memòria” al bloc Gaudirla cultura, 22 de febrer de 2022. Cliqueu Aquí.

Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya“. Exposició. Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2007. Comissaris Agustí Alcoberro i Josefina Roma. Cliqueu Aquí.

Desc: Public burning of witches at stake at Derneburg Harz Germany from broadside newsletter October 1555 ´ Credit: [ The Art Archive ] ´ Ref: AA349198

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu“, Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran Exposició virtual. Guió, comissariat i textos: Pau Castell. Cliqueu Aquí

Catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu

Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte

Dijous 10 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la conferència “Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte” a càrrec d’Abel Riu, politòleg i màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala (UU). El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica, i col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació catalans.

Presenten: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història i Marta Chavarría, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials.

El podeu veure a Historia Ateneu You Tube

A partir d’una introducció històrica al conflicte, abordarem la seva vessant geopolítica i de seguretat per a tot el continent europeu, i molt especialment la seva dimensió interna a Ucraïna.

Mapa: 2022 Invasió russa d’Ucraïna; Data 26 de febrer de 2022. Font: treball derivat del conflicte rus-ucraïnès (2014-present).svg de Rr016; Font dels atacs amb míssils: BNO News; Autor Viewsridge

El fracàs diplomàtic més evident que ha portat a aquesta guerra ha estat la impossibilitat d’implementar els Acords de Minsk, que responien a un tractat signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015 per a la resolució del conflicte al Donbass. Aquests acords representaven una base legal sobre la qual actuar, perquè estaven consensuats per totes les parts, com a solució política que preveia el reconeixement per part de Kíiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos. La guerra és un fracàs per a totes les bandes, un fracàs multilateral, tot i que la responsabilitat de la guerra és únicament i exclusivament de Rússia. Però, com s’ha arribat a la situació actual?

Articles d’Abel Riu publicats a Catalonia Global Institute

Rússia i Ucraïna: l’amenaça de guerra és real

23/12/2021

L’octubre de 2021, la CIA va començar a emetre senyals d’alarma en relació amb una acumulació de tropes, armament i equipament militar rus a la zona fronterera amb Ucraïna. Una situació que recorda a la de la primavera de 2021, amb la diferència que en aquesta ocasió la dimensió de la mobilització de tropes és […]

Relacions UE-Rússia: moment de superar l’estancament?

02/04/2021

“Una llar comuna europea des de Lisboa fins a Vladivostok”. Aquesta era la visió de l’últim secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. Trenta anys després de la desintegració de l’URSS, aquest somni està més lluny que mai, ja que l’estat de les relacions entre la UE i Rússia ha arribat […]

Abel Riu, politòleg. El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica

La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana

Dijous 18 de novembre de 2021 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència: La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana, amb la participació de Gonzalo Pontón, Anna Sallés i Borja de Riquer.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història

Ja es pot veure l’acte per YouTube Historia Ateneu

Els tres eixos de la conferència: Democràcia, revolució i l’ofici d’historiador

La conferència homenatge a Josep Fontana pretén subratllar almenys tres dels fronts historiogràfics i metodològics que el mestre Fontana va desenvolupar en la seva llarga trajectòria: Capitalisme i democràcia a càrrec de Gonzalo Pontón; Imperi i revolució a càrrec d’Anna Sallés; i  Nació i l’ofici d’historiador a càrrec de Borja de Riquer.

Capitalisme i democràcia (a càrrec de Gonzalo Pontón)

Prenent com a base el llibre pòstum de Josep Fontana Capitalisme i democràcia 1756-1848, es tracta de fer un recorregut històric sobre els conceptes de pobresa i desigualtat que van ser una constant de les preocupacions de Fontana al llarg de tota la seva obra. Els inics de la Revolució industrial a finals del segle XVIII, les organitzacions obreres i les revolucions del XIX i les grans crisis del capitalisme al segle XX  (el crash de 1929, la fi del combustible barat als 1973 i 1979, la Gran Recessió de 2007) serien els punts destacats d’aquesta intervenció.

Gonzalo Pontón, historiador, editor, fundador de l’editorial Crítica, conseller delegat del grup Grijalbo-Mondadori i director de l’àrea universitària del Grup Planeta, ha estat president de la Cambra del Llibre de Catalunya. El 2007 va rebre el Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial Cultural. El 2011 va fundar l’editorial Pasado&Presente, i ha estat director del Gran Diccionari Enciclopèdic Grijalbo. El 2017 va escriure el seu primer llibre, La lucha por la desigualdad: una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premi Nacional d’Assaig. També ha escrit España. Una historia de todos nosotros desde el neolítico hasta el coronavirus (2021). Ha editat al voltant de 2.000 llibres, la meitat de temàtica històrica. És el principal editor dels llibres de Josep Fontana.

El segle de la revolució (a càrrec d’Anna Sallés)

Pren com a base els dos grans llibres de Josep Fontana dedicats al segle XX: Por el bien del imperio i El siglo de la Revolución. Serà una reflexió sobre la interpretació que fa Josep Fontana de la història dels cent anys que va des de la Revolució soviètica fins als nostres dies, amb especial atenció a la guerra freda, a l’equilibri de la por que va fer possible durant les dècades posteriors a la segona guerra mundial el desenvolupament de l’estat del benestar, l’ensulsiada de l’imperi soviètic i la represa d’un capitalisme que ja no és industrial, sinó financer i rendista.

Anna Sallés, historiadora i professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les seves recerques s’han centrat en el període de la República i de la guerra civil, i també s’ha interessat per la Revolució Russa. Destaca el llibre fruit de la seva tesi doctoral Quan Catalunya era d’Esquerra (1986). També és autora de distintes síntesis i obres de divulgació sobre aquest període històric, com “De la monarquia a la República 1930-1931”, dins el volum VI de la Història de Catalunya de l’editorial Salvat (1979), i La República i la guerra civil (1992), caracteritzades per ser escrites amb un estil àgil i rigorós. Entre el 1976 i el 1978, dirigí “Documents. 1931-1939”, una col·lecció de fascicles monogràfics sobre la República i la guerra civil a Catalunya, i realitzà l’estudi introductori de l’edició del Resum d’història del catalanisme d’Antoni Rovira i Virgili (1983). D’altres estudis seus són: “El sistema parlamentario durante la Segunda República”, dins Hispania (1995) i “El Mur i la història. Alguns elements sobre la polèmica sobre els orígens de la revolució russa i els primers anys del govern bolxevic”, dins Una historia abierta. Homenaje al profesor Nazario González (1988).

L’escola de Vicens Vives: Josep Fontana i la nació catalana (a càrrec de Borja de Riquer)

Es tracta de fer una breu genealogia de Josep Fontana, recordant el marc universitari en què es va formar i la influència de Jaume Vicens Vives que, juntament amb Ferran Soldevila i Pierre Vilar, van ser  els tres mestres reconeguts de Josep Fontana.  D’aquí van sorgir els tres grans camps historiogràfics als que Fontana va dedicar el seu treball: la història econòmica, l’ofici d’historiador i la història de Catalunya, de la qual és un exponent cabdal el seu llibre La formació d’una identitat: Una història de Catalunya.

Borja de Riquer ha escrit l’article “1931. Josep Fontana. L’historiador que feia pensar la gent” a Vides Catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director), edicions 62, Barcelona, 2020 (pàg. 940-946).

Borja de Riquer i Permanyer, historiador, catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la UAB, especialista en història del catalanisme i del franquisme. Ha publicat entre d’altres la seva tesi doctoral, Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904) (1977), Les eleccions de Solidaritat Catalana a Barcelona (1972), El franquisme i la transició democràtica. 1939-1988 (1989), amb J.B. Culla, setè volum de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar i Epistolari polític de Manuel Duran i Bas (corresponència entre 1866 i 1904) (1990).

Ha dirigit l’obra Història de la Diputació de Barcelona (1987-88). El 1992 presentà al Primer Congreso de Historia Contemporánea de España la ponència Nacionalidades y regiones en la España Contemporánea. Reflexiones, problemas y líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistas. Aquesta ponència causà un impacte notable i es publicà a Itàlia (Passato e presente, 1993), França (Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, 1994) i Espanya (Historia Social, 1994). Ha dirigit l’obra en dotze volums Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1995-99), ha codirigit Catalunya durant el franquisme. Diccionari (2006).  També ha publicat  L’últim Cambó (1936-1947) (1996), Memòria de Catalunya: del retorn de Tarradellas al pacte Pujol-Aznar (1997, Francesc Cambó. Entre la monarquia i la República (1930-32) (2007), La dictadura de Franco (2010, novè volum de la Historia de España dirigida per J. Fontana i R. Villares) i Alfonso XIII y Cambó. La monarquia y el catalanismo político (2013). Ha estat director del volum Història mundial de Catalunya (2018), que reuneix més d’un centenar d’episodis de la història de Catalunya de repercussió internacional. Amb una orientació similar, dirigí Vides catalanes que han fet història (2020), un volum que recorre la història de Catalunya a través d’un centenar llarg de biografies de personatges destacats. Ha codirigit La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar (2017).

Josep Fontana i Lázaro

Barcelona, Barcelonès, 20 de novembre de 1931 — Barcelona, Barcelonès, 28 d’agost de 2018

Fill d’un llibreter, cursà estudis de filologia, literatura i història catalanes als Estudis Universitaris Catalans (1951-54), impartits per Ferran Soldevila i Jordi Rubió i Balaguer. Llicenciat en lletres (1956) i doctor en història (1970) per la Universitat de Barcelona, fou lector a Liverpool (1956-57) i posteriorment ajudant de Jaume Vicens i Vives i Jordi Nadal a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona (1957-66). Apartat el 1966 de l’ensenyament per les autoritats franquistes, hi retornà l’any 1968 com a agregat interí a la Universitat Autònoma de Barcelona fins el 1974, que fou catedràtic d’història econòmica a la de València (1974-76) i, des del 1976, de nou a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on fou vicerector (1976-78) i degà (1981-83) de la Facultat de Lletres. 

El 1990 passà a la Universitat Pompeu Fabra, en la fundació de la qual participà i d’on fou catedràtic fins a la jubilació l’any 2001, que en fou nomenat catedràtic emèrit. Fou el principal fundador, l’any 1992, de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives d’aquesta universitat, que dirigí fins el 2001 i al qual donà l’any 2011 el seu arxiu personal de més de 37.000 documents. Dirigí també la col·lecció “Jaume Caresmar”, editada per aquest institut.

Deixeble de Pierre Vilar, Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives i també de Ramón Carande, introduí les escoles renovadores i el treball d’autors cabdals de la historiografia contemporània, inspirades en bona part pel marxisme, entre els quals hi ha l’escola dels Annales, Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaja. A partir del concepte d’història total formulat o exemplificat per l’obra dels autors anteriors, maldà per construir una explicació de la història coherent i interrelacionada en els seus diversos vessants.

Gran part de les seva recerca estigué dedicada a l’anàlisi dels models de transició de l’Antic Règim cap al capitalisme i, d’una manera monogràfica i molt acurada, estudià la formació del mercat peninsular, les revolucions del 1820 i el 1868 a Espanya i a Catalunya i, sobretot, les relacions entre les finances públiques i el desenvolupament econòmic.

Entre una llarga bibliografia es destaquen La vieja bolsa de Barcelona, 1815-1914 (1961), La revolució de 1820 a Catalunya (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), la seva tesi doctoral La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820 (1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado, 1823-1830 (1974), La revolución liberal (Política y hacienda 1833-1845) (1977), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814 amb Ramon Garrabou (1986) i La fi de l’Antic Règim i de la industrialització (1988).

Col·laborà en obres col·lectives, com ara la Historia agraria de la España contemporánea (1986), dirigida per A. García Sanz i R. Garrabou, dirigí, entre altres obres, la Història universal Planeta (1991-94) i tingué cura del volum X d’aquesta mateixa obra, L’època de les revolucions, així com de la direcció del volum V de la col·lecció Història de la cultura catalana, dirigida per Pere Gabriel, Naturalisme, positivisme, catalanisme. 1860-1890 (1995).

Des de la dècada de 1990, la seva obra prioritzà la reflexió historiogràfica de perspectiva àmplia, la metodologia i els reptes i condicionants de les ciències històriques, com també l’anàlisi de les qüestions polítiques i socials més rellevants del món contemporani: La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992) i Europa ante el espejo (1994); i la història de la historiografia i la metodologia de la història: Introducció a l’estudi de la història (1997), La història dels homes (2000), La construcció de la identitat (2005) i L’ofici d’historiador (2010). Posteriorment publicà Por el bien del Imperio. Una historia del mundo (2011), vasta panoràmica de la guerra freda i les seves conseqüències en el món d’avui; El futuro es un pais extraño: una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013); La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), que rebé el premi Crítica Serra d’Or d’humanitats (2015), i El siglo de la revolución: Una historia del mundo desde 1914 (2017).

A banda, el 2008 publicà el volum divulgatiu La guerra del Francès. L’any 2001 es començà a editar la seva obra completa, i pòstumament es publicà  La crisi com a triomf del capitalisme (2018).  

El 2002 l’Ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla d’Or al mèrit cultural, el 2003 rebé el premi Narcís Monturiol, el 2006 la Creu de Sant Jordi, el 2007 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura i el 2018 amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Nomenat doctor honoris causa per la Universidad Nacional del Comahue (Argentina) el 2002 i  per la Universitat Rovira i Virgili (2010).

Fou membre del Consell de Recerca de l’Institut Universitari Europeu, de Florència; avaluador dels Starting Grants de la Comissió Europea de Recerca, de Brussel·les i president de l’Associació d’Història Econòmica Espanyola, i formà part del consell editorial de diverses revistes internacionals.

Cal destacar també, estretament lligada a la professió d’historiador, la seva implicació en nombroses iniciatives polítiques, culturals i cíviques dirigides a la transformació social, objectiu clarament alineat amb els valors de l’esquerra en un sentit ampli, que durant molts exercí especialment des de la militància en el PSUC (on s’afilià el 1957). Copartícip en la fundació de l’òrgan d’aquest partit, Nous Horitzons (on signava amb el pseudònim de Ferran Costa), fou també impulsor i col·laborador de les revistes d’història Recerques, Taula de canvi i L’Avenç, a banda d’escriure multitud d’articles, pròlegs i col·laboracions, fer conferències arreu, participar en seminaris, etc. S’implicà també en l’ensenyament, i propugnà una pedagogia de la història en què prevalgués l’esperit crític en detriment de l’aspecte merament memorístic i, en el cas de l’Estat espanyol, denuncià les versions oficials de la història pel seu conservadorisme, pel menysteniment de la plurinacionalitat i pel nacionalisme espanyol imposat sobretot des de la dreta. Participà també en diversos projectes editorials successivament vinculats a Ariel, Crítica i Eumo Editorial. El 2015 tancà la llista de Barcelona en Comú en les eleccions municipals.

Llista bibliogràfica “Josep Fontana” a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) i la Secció d’Història han preparat una Bibliografia “Josep Fontana” amb les obres d’aquest autor disponibles a la BAB i que conté  també altres obres prologades o amb la intervenció de Fontana, l’enregistrament d’actes amb la seva participació o sobre la seva obra a l’Ateneu Barcelonès.

Es pot consultar al blog d’Història de l’Ateneu Barcelonès aquí.

Més informació d’actes organitzats per Amics de la Història

També podeu veure el contingut de tres tertúlies sobre llibres de Josep Fontana organitzades per Amics de la Història:

La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Tertúlia d’Amics de la Història, 16 de novembre 2015

El millor homenatge és llegir els seus llibres, Tertúlia d’Amics de la Història sobre Josep Fontana, 22 d’octubre de 2018

L’ofici d’historiador i Por el bien del imperio. Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana, 5 febrer 2019

Llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història. Segon semestre de 2021

Catorze llibres

A partir de setembre de 2021 hem previst, si les condicions sanitàries ho permeten, reiniciar les tertúlies d’Amics de la Història. Mentrestant, us informem d’una selecció de diversos llibres de temàtica històrica, alguns dels quals, si són del vostre interès, podrem debatre amb tertulians convidats per l’ocasió. 

La llista de llibres que us proposem és provisional i podrà ser modificada en funció dels interessos de la Tertúlia Amics de la Història. La majoria dels llibres seleccionats estan disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB).

Hem seleccionat dos llibres sobre la Comuna de París de 1871 en ocasió del 150 aniversari i dos més sobre Napoleó Bonaparte quan fa 200 anys de la seva mort.  També hi ha altres novetats i reedicions de clàssics que s’han actualitzat.

Selecció de les obres: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

La destrucción de la democracia en España: Reforma, reacción y revolución en la Segunda República. Paul Preston. Ed Debate, 2018. Llibre suggerit per comprar BAB.

Vegeu un extensa ressenya de Miquel Nistal:  Blog Gaudir la Cultura

Un Poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. Paul Preston. Ed Base, 2019.  Disponible BAB (versió en castellà).

Ressenya de Miquel Nistal: Blog Gaudir la Cultura

La bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835: Jordi Roca i Núria Miquel, Ed. Rosa del Vents, 2021, 221 p.

Sinopsi: El 25 de juliol de 1835 va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d’El Torín de la Barceloneta, des d’on es va estendre ràpidament per tota la ciutat. Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l’assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l’energia del vapor i l’assassinat del governador militar. Abans ja s’havien produït revoltes, però aquesta bullanga -en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica- convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia. Disponible BAB. Més info aquí.

El Diluvio y la prensa en la Segunda República:  Gil Toll, Icaria editorial, 2021, 360 pàg

Sinopsi: El Diluvio va ser durant més de vuitanta anys el gran diari popular, republicà i federalista de la ciutat de Barcelona. El seu final abrupte, el 1939, explica parcialment el desconeixement d’aquesta institució ciutadana. Aquest llibre sintetitza una tesi doctoral en Història que ha significat la recuperació d’El Diluvio. El treball es centra en la Segona República per ser l’episodi de més transcendència de la història del diari. A més, emmarca la història del diari en el context de la premsa de Barcelona i Madrid durant aquells anys.

El Diluvio va ser l’únic suport mediàtic de Francesc Macià i la recentment fundada Esquerra Republicana a les eleccions municipals de 1931. Va encoratjar la revolta pacífica el mateix 14 d’abril, va assenyalar a Lluís Companys com el millor candidat a succeir a Macià, va presentar una candidatura electoral de síntesi per superar la divisió republicana el 1933, va animar sense descans la formació del Front Popular i va defensar la República fins a darrer dia. No disponible BAB. Més info aquí

Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas: Martín Rodrigo Alharilla, Editorial Ariel, 424 p.

Sinopsi: Les llums i les ombres del primer marquès de Comillas. Qui fou Antonio López? Per què, més d’un segle després de la seva mort, aquest personatge genera tanta controvèrsia? ¿Va estar realment implicat en el tràfic d’esclaus durant els seus anys d’estada a Cuba? Quins negocis van ser decisius perquè fes una enorme fortuna i com va articular el major holding empresarial de l’economia espanyola a la fi del segle XIX? Aquesta extraordinària biografia dona resposta a preguntes com aquestes a través del relat més complet al voltant de la vida del primer marquès de Comillas. Disponible BAB. Més info aquí.

Historia de la Comuna de París de 1871: Prosper-Olivier Lissagaray, Ed. Capitán Swing, 2021, 656 p.  

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat. Disponible BAB. Més info aquí.

La comuna de París: historia y recuerdos: Louise Michel [pròleg de Dolors Marín], La Malatesta Editorial, Col·lecció: Tierra de Fuego, 2014, 346 p.

Sinopsi: En aquest llibre de records i memòria, l’anarquista francesa, narra els esdeveniments de la Comuna de París de 1871. Incansable lluitadora, Louise Michel va dedicar la seva vida a l’educació i la transformació de la societat cap a la revolució social. Lluitadora infatigable en les barricades de París en contra dels excessos del govern de Versalles durant la Comuna de París en 1871. Disponible BAB.

Ressenya de Josep Sauret al Blog Gaudir la Cultura

Una violència indòmita. El Siglo XX Europeo. Julian Casanova, Ed. Crítica.

Sinopsi: Casanova contempla des d’un punt de vista innovador i aplicant una anàlisi comparada la rellevància d’Europa central i de l’est -tenint en compte també Espanya- en la narració de les polítiques de violència en el considerat «llarg» segle xx. Pren com a punt de partida l’efecte explosiu del colonialisme abans de 1914, considerant la rellevància de l’etnonacionalisme, racisme i darwinisme social com a llavors de la Gran Guerra.

Més enllà de les conseqüències de la primera guerra mundial més divulgades pels historiadors, aquesta investigació incorpora temes menys estudiats com la violència sexual, el paper de les dones en la resistència, en el terrorisme i en els camps d’extermini, l’explotació dels nens a les guerres i el retorn de les execucions públiques després de la segona guerra mundial, entre d’altres, així com, ja en la segona meitat de segle XX, les insurreccions contra la dominació soviètica -des Berlín el 1953, fins a Praga el 1968, passant per Budapest en 1952-, l’impacte de totes aquestes dictadures, fins a la guerra genocida dels anys noranta a l’antiga Iugoslàvia. Disponible BAB.

La guerra dels pobres,  Éric Vuillard, edicions 62, Traductor: Jordi Martin Lloret, 96 pàg.

Sinopsi: Un relat-crònica històrica, com L’ordre del dia, sobre la figura de Thomas Müntzer. El 1524, al sud d’Alemanya, la gent pobra s’aixeca i ràpidament la insurrecció s’estén cap a Suïssa i Alsàcia. Entre el caos d’aquell dia, una figura es manté dreta, la d’un teòleg, Thomas Müntzer, un home jove que lluita entre els insurgents i es converteix en un dels seus líders. Acusa les autoritats de no complir correctament amb el seu paper. La seva vida va valdre la pena i ara es mereix ser narrada. La seva vida és terrible i novel·lesca. Ningú millor que el premi Goncourt Éric Vuillard per seguir els passos d’aquest predicador que simplement volia justícia. També per retratar altres personatges que, com John Wyclif o John Ball a l’Anglaterra de dos segles abans, o Jan Hus, van obrir una bretxa i, esgrimint la Bíblia -traduïda ja a les llengües vulgars, i el missatge arriba a tots-, es van alçar contra els privilegiats. Disponible BAB. Més info aquí.

El mito de la conspiración judía mundial. Los Protocolos de los Sabios de Sión: Norman Cohn Traductor: Fernando Santos Fontenla.  

Sinopsi: “Els Protocols dels Savis de Sió”, és una grotesca falsificació nascuda en l’estrany món d’agents contrarevolucionaris i pseudomístics que va florir durant els anys de decadència de l’imperi tsarista. Consten d’una sèrie d’actes en què el membre d’un suposat govern secret jueu mundial exposa els plans conspiratoris de la implacable secta per aconseguir la dominació del planeta. Aquest difús, tortuós i il·lògic text realitza una crítica del liberalisme, explica els mecanismes de la sinistra conjura i descriu les característiques del futur Estat mundial regit per un sobirà de la Casa de David. Malgrat el seu contingut demencial, aquesta burda mentida donaria la volta al món, especialment a partir del 1920, data de la seva divulgació general fora de Rússia, i es convertiria en una justificació del genocidi que el nazisme va perpetrar contra els jueus durant la Segona Guerra Mundial. En aquest text de referència Norman Cohn investiga els tèrbols orígens i els mecanismes de difusió d’aquest gegantí frau a fi d’explicar el paper que aquest mite va exercir com a coartada d’algunes de les explosions més notables de barbàrie del segle XX. Disponible BAB. Vegeu l’article: «Els Protocols dels savis de Sió», Sàpiens 225, desembre 2020. Assessorat per Daniel Roig.

Napoleó, la revolució i els catalans, Antoni Gelonch Viladegut; Prolèg de Joan Josep Queralt Jiménez, Ed. Viena, B, 2021, 400 p.

Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana! Disponible BAB. Més info al Blog d’Història Ateneu.

Napoleón Bonaparte: Albert Manfred, Pròleg de V.M. Daline, Traducció de Vicente Bordoy, Ed. Akal Biografías, 2021, 620 pàg.

Sinopsi:  Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.

L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.

L’armadura del Rei, Calatrava, Albert ; Hurtado, Eider ; Pardo De Vera, Ana; Ara Llibres; 2021

Sinopsi: Una investigació periodística rigorosa i trepidant que revela tot allò que encara no sabem sobre els escàndols que han dut a l’exili al rei Juan Carlos I El rei, ara emèrit, Joan Carles I va ocupar la cúspide de la piràmide de l’Estat espanyol protegit per una armadura que, des de la mort de Francisco Franco, li va servir per consolidar i augmentar el seu poder i per ser agraït i generós amb els que el van ajudar. Mitjançant un centenar d’entrevistes a protagonistes i còmplices, i després d’investigar durant mesos material i documentació inèdita sobre el monarca espanyol, els periodistes Eider Hurtado, Albert Calatrava i Ana Pardo de Vera uneixen totes les peces d’un trencaclosques complex que, vist en conjunt, dona una idea clara de les complicitats i els enganys que han caracteritzat una època. Una radiografia completa, rigorosa i contrastada amb les millors fonts sobre la fugida de l’emèrit, el cop d’estat que va fundar el joancarlisme, tota la colla d’amics i aprofitats que l’envoltaven i se’n servien, les amants, el blindatge legislatiu que el feia immune, els vestits fets a mida pels tribunals quan les coses anaven mal dades, el periodisme servil i la crisi institucional que va provocar. I, finalment, també sabrem com s’està construint l’estratègia per dotar d’una altra armadura al seu fill, Felip VI, l’últim Borbó que regna. L’armadura del rei és una obra necessària i valenta que ningú més s’ha atrevit a escriure. El llibre definitiu que dibuixa el retrat d’un regnat que va fer hegemònic allò queavui dia coneixem com el règim del 78. Demanat BAB.

Les memòries del notari Espriu: vida i records de Francesc Espriu i Torres: Agustí Espriu Malagelada, Crea’t Edicions, 2018

Sinopsi: La proposta de la Fundació Noguera de fer una ressenya biogràfica del notari Francesc Espriu i Torres (Arenys de Mar, 1875 – Barcelona, 1940), pare de l’escriptor Salvador Espriu, va anar-se ampliant fins a esdevenir l’actual obra. Ja en la primera fase del seu treball, Agustí Espriu va tenir a les seves mans les “Memòries” dels records d’infantesa i joventut que Francesc Espriu va dictar, els darrers mesos de la seva vida i ja greument afectat per la malaltia que el duria a la mort, a la seva filla Maria Lluïsa Espriu i Castelló i a l’amiga d’aquesta, Maria de la Pau Lossius i Viñas, que els transcriviren a mà. L’autor de l’edició ha fet un treball molt més extens amb una introducció, on tracta la història d’Arenys de Mar al segle XIX, des de l’economia, la política, l’esbarjo i la cultura locals del darrer terç? d’aquella centúria, així com de les festes i tradicions especifiques de la vila. Una immersió al lector, sobretot el foraster, en el món fabulós de l’Arenys vuitcentista, per tal que, en encetar la lectura tant de la biografia com de les Memòries, tingui una idea global del que va ser el teló de fons de la infantesa i la joventut de Francesc Espriu.

Quant a Barcelona, Francesc Espriu fa una exhaustiva relació de personatges destacats del darrer quart del segle XIX i, per tant, no tan complicats de localitzar: des de polítics, eclesiàstics, banquers, fabricants i membres de l’alta burgesia i de l’aristocràcia, fins a comerciants i botiguers d’anomenada, passant per actors de teatre, cantants d’òpera i sarsuela, escriptors, artistes i arquitectes, toreros i jugadors de pilota basca. També es refereix a edificis notables i als incidents polítics i militars més importants del moment.  No disponible BAB.

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i la Tertúlia “Amics de la Història” (2015-2020)

Un balanç quantitatiu

Al llarg dels dos mandats, 2015-2017 i 2018-2020, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha organitzat o bé ha acollit 93 actes. El balanç provisional, sense haver tancat, encara, les dades de 2020, suposen una assistència de més de 6.550 persones, que representa una mitjana de 70 persones, per acte. Quant a les visualitzacions, dels 60 vídeos que es poden veure a You Tube Ateneu Barcelonès, fan un total de més de 28.000 visualitzacions, amb una mitjana de 467 visualitzacions per vídeo. Els formats dels actes han estat els següents: la conferència emmarcada en un cicle temporal o temàtic, la conferència singular, el debat, la commemoració, l’homenatge a persones o institucions i el cinefòrum.

A més, l’any 2015, un grup de socis i sòcies de l’Ateneu vàrem crear, amb una periodicitat mensual,  la Tertúlia Amics de la Història, que ha dut a terme 32 tertúlies.

Així doncs, s’han dut a terme 125 activitats a l‘entorn de la Història en aquests sis anys. Naturalment, només, s’han comptabilitzat els actes promoguts directament o acollits per la Secció d’Història i les tertúlies d’Amics de la Història. De ben segur, que s’han fet altres actes vinculats amb la Història, promoguts directament per la Junta de l’Ateneu o per altres seccions, presentacions de llibres, entre altres.   

Des del 2015, la majoria d’actes d’Història (69 de 93) s’han enregistrat en vídeo o àudio i es poden tornar a visionar o escoltar a l’Arxiu de la Paraula. En algun casos, hi va haver problemàtiques tècniques que no van permetre l’enregistrament, durant algunes setmanes o algun dia en particular. Tot i així el nostre balanç és molt positiu. Agraïm molt aquesta feina discreta, però, tan eficaç i imprescindible per garantir l’accés als diferents actes realitzats, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc.

Pau Fuster Bausili “Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz” 8-4-2019

Algunes i alguns ateneistes ens han demanat si es podria editar una versió en vídeo més resumida de l’acte, sense deixar de fer la versió completa. D’aquesta manera, la difusió podria ser molt més gran. Sovint costa trobar el temps per veure per You Tube una conferència que dura més d’una hora. Amb una versió més breu (15 minuts) o molt breu (2 minuts), la difusió seria molt més gran, sense perdre la possibilitat de poder veure la versió completa. Podeu veure tots els vídeos a Secció d’Història You Tube Ateneu.

Tots els actes i, també, les tertúlies pròpies i les participades (126) tenen un informació complementària, sovint amb un resum, bibliografia o altres dades de les persones conferenciants o tertulianes al Blog d’Història https://historia.ateneubcn.cat/. que vàrem iniciar el 2015 i que hem anat ampliant en continguts. A  més, durant l’any 2020, en haver-se hagut de reduir l’activitat presencial, per raó de l’emergència sanitària, s’han preparat 6 reculls de recursos en línia. Us convidem a visitar i a subscriure-us al Blog d’Història. Només, heu d’anotar el vostre correu electrònic.

Dades de la Secció d’Història i d’Amics de la Història 2015-2020
*Dades fins al 5-11-2020. Sd= sense dades. Pendent de la Memòria 2020 de l’AB

Un balanç qualitatiu

Quan el 2015 vàrem prendre possessió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, Patrícia Gabancho, aleshores vicepresidenta de l’Ateneu, ens va encoratjar a realitzar una programació de les seccions, amb algunes directrius ben clares: a) innovar en els continguts i en els formats;  b) captar talent jove i mantenir el talent madur; c) fer més patent la presència de la dona i de la temàtica feminista; i d) finalment programar cicles curts o mitjans, alternant-los amb les conferències singulars.

Amb aquest esperit, hem organitzat 12 cicles temporals, des de la Secció d’Història i, també, hem promogut un cicle intersectorial, que va coordinar la Comissió de Cultura de l’Ateneu, amb la participació de la majoria de les seccions de l’Ateneu: De la Revolució americana a la Revolució Francesa.

Daniel Roig “La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa” 12-3-2019

Dotze cicles històrics

En el període 2015-2020, pel que fa als actes d’Història, s’han realitzat 46 conferències en el marc d’un cicle, mentre que s’han dut a terme 47 conferències singulars. Podem dir que la meitat dels actes formen part d’un cicle, amb una programació cultural que intenta ser coherent i que voldria seguir les orientacions de l’enyorada Patrícia Gabancho, i l’altra meitat, és un calaix de sastre, on hi ha compromisos institucionals, novetats editorials, convenis amb entitats, oportunitats, bones idees i idees no reeixides, demandes de les sòcies i els socis, entre molts altres. A continuació, donem una brevíssima informació dels cicles organitzats per la Secció d’Història, al llarg dels dos mandats.

L’any 2015, s’organitzaren dos cicles: L’endemà de 1714 i el 75è aniversari de l’execució de Companys. El primer cicle, amb quatre conferències, tractava dels efectes de la derrota del 1714. Hi varen participar Josep Maria Torras (Repressió i resistència antiborbònica a Catalunya), Agustí Alcoberro (L’exili austriacista), Enric Pujol (La recuperació de la memòria de la Guerra de Successió i els orígens de la Diada nacional) i Francesc Xavier Hernàndez (Aspectes estratègics i militars poc coneguts de la Guerra de Successió). El segon cicle, amb un doble format de conferència i de lectura dramatitzada, interpretada per l’actor Jordi Boixaderas, amb dues conferències: El procés judicial sobre el Sis d’Octubre, a càrrec d’Arnau Gonzalez Vivalta i 75 è aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys, amb Josep Maria Solé i Sabaté.

“El procés judicial sobre el Sis d’Octubre” amb Arnau Gonzàlez Vilalta i Jordi Boixaderas

L’any 2016, es dugueren a terme tres cicles: Internacionalització i Guerra civil, amb dues conferències; un cicle llarg Grups i classes socials a Catalunya, amb sis conferències sobre la pagesia, la menestralia, la burgesia industrial, la classe obrera, la gent de mar i les dones. El tercer cicle, Contra la barbàrie nazi, amb tres conferències es va iniciar el 2016 i va acabar el 2017: Les set caixes. Una història familiar sobre l’Holocaust (Dory Sontheimer); Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna(Assumpta Montellà) i La Barcelona deportada.  70 anys de l’alliberament dels camps nazis (Juan Manuel Calvo).

Durant l’any 2017, es dugueren a terme dos cicles: el primer, Centenari 1917, amb sis conferències, feia un recorregut històric de les Revolucions russes i els viatgers catalans a la Rússia revolucionària de 1917, fins a la Barcelona cultural i obrera, passant per la crisi espanyola de 1917, l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona i el pensament i l’obra de Prat de la Riba. El segon cicle, fou una breu Història de les Religions  a Catalunya: el protestantisme als Països Catalans (Josep-Lluís Carod-Rovira), l’Islam a Catalunya (Dolors Bramon), l’Església catalana (Jaume Aymar) i els jueus a Catalunya (Irene Llop).

L’any 2018, es varen dur a terme dos cicles: Històries de Barcelona, amb temes ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus (Martín Rodrigo Alharilla); Cerdà i l’Eixample(Lluís Permanyer); El doctor Robert i el Tancament de caixes (Enric Calpena); El Barri gòtic (Dani Cortijo); Dones barcelonines (Elisenda Albertí); Els nazis a Barcelona (Francesc Vilanova). L’altre cicle, Catalanisme versus feixisme, es preguntava Per què no ha existit un moviment feixista català? (Arnau Gonzàlez i Vilalta) i El catalanisme davant del feixisme: 1919-1975 (Enric Ucelay Da Cal).

Durant l’any 2019, es dugué a terme el cicle històric La vaga de la Canadenca de 1909,amb tres conferències: La Vaga de la Canadenca: Reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social (Teresa Abelló); El món empresarial i parlamentari: el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919 (Manuel Pérez Nespereira) i Una mirada internacional al 1919 català (Josep Puigsech). A més, també, es va organitzar el cicle intersectorial De la Revolució americana a la Revolució francesa, coordinat per la Comissió de Cultura, amb la participació de la majoria de les seccions de l’Ateneu. La nostra Secció d’Història va proposar i presentar tres conferències, amb una assistència notable de públic i, també posteriorment, de visualitzacions: La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda? (Alberto Pellegrini); La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa (Daniel Roig) i La Revolució Francesa al pensament i l’obra de Madame de Staël, (Xavier Roca Ferrer), aquesta darrera en col·laboració amb la Secció de Llengua i Literatura. També, es dugué a terme el cicle curt sobre Les exposicions universals: Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia (Paola Lo Cascio) i L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La transformació de Montjuïc (Elena de Ortueta Hilberath).

Durant el curs 2019-2020,  s’ha dut a terme el cicle El segle XIX Català, amb 4 conferències. Malauradament, no hem pogut acabar tot el programa previst, per les limitacions sanitàries que tots patim. La conferència inaugural del cicle va anar a càrrec de Jordi Casassas:  De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898, seguida de La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament (Maties Ramisa); Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823 (Jordi Roca Vernet) i Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843 (Anna Maria Garcia Rovira).

Imatges: “Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos” (Roger Mateos, Antonio Martos, M. J. Bernete i Plàcid Garcia Planas); “Francesc Mestre i La Veu de Tortosa (1899-1902). La Veu del primer catalanisme a l’antiga comarca de Tortosa” (Maria Mestre i Prat de Pàdua, Borja de Riquer i Rafel Català); “Les revolucions russes de 1917” (José Manuel Rúa)

L’any 2020, en plena pandèmia i amb l’Ateneu sense poder fer actes presencials amb públic, hem preparat sis articles al Blog d’Història, amb recursos en línia: tres sobre cicles històrics (Històries de Barcelona, Grups i classes socials a Catalunya i Centenari 1917), vistos anteriorment i tres reculls amb actes celebrats a l’Ateneu Barcelonès: 14 d’abril de 1931,  Crisis i canvis de règim a Catalunya a Espanya (1898-1930), De la Segona República al Procés independentista. Aquests tres reculls precediren l’entrevista debat amb Arnau Gonzàlez Vilalta:  Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions.

Les persones que hi han participat i les que trobarem a faltar

Al llarg d’aquests sis anys, han participat 150 persones conferenciants i 40 convidades a la Tertúlia Amics de la Història. A totes i a tots els agraïm la seva participació i el seu interès. A títol de record i d’homenatge, anotem una referència a les persones conferenciants i convidades que ens han deixat:

Patrícia Gabancho, escriptora, activista i vicepresidenta de l’Ateneu que va protagonitzar, amb Agustí Alcoberro, historiador i escriptor la conferència debat promoguda per la Secció d’Història amb més visualitzacions (2.945): Moments clau en la història de Catalunya. Episodis decisius o oportunitats perdudes?

Patrícia Gabancho, escriptora, activista i vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès 2014-2017

Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador sabadellenc, professor de la Universitat de Barcelona, que va participar en el cicle sobre Grups i classes socials a Catalunya, amb la conferència que ens consta que va preparar amb molta cura, per la dificultat de trobar informació rellevant sobre el tema: Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura.

Hilari Raguer, monjo benedictí i historiador, que va participar a l’acte Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, que va argumentar i defensar Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera.

Pep Bujosa, matemàtic i docent, que havia participat recentment a la Tertúlia Amics de la Història, crític de teatre de qui podeu llegir-ne els darrers articles al Blog Gaudir la Cultura, a l’apartat: El racó del Pep: In memoriam.

També van dedicar dues tertúlies homenatges als llibres del mestre d’historiadors Josep Fontana (1938-2018) “Tertúlia sobre Josep Fontana. El millor homenatge és llegir els seus llibres” i la tertúlia a Eva Serra i Puig (1942-2018), historiadora, professora i activista: “Aportacions historiogràfiques d’Eva Serra” a càrrec de Josep Capdeferro .

Tinc un bon record i un gran agraïment per a totes les sòcies i els socis de la Secció d’Història i, d’una manera especial, als qui han participat més activament: Maria Mestre ponent adjunta, Josep Sauret, Josep Sanmartí, Carme Llobet, Maria del Pilar Moya i Narcís Argemí. També, per a totes les persones membres de la Comissió de Cultura i a totes les persones treballadores de l’Ateneu i, d’una manera especial, al personal de la Biblioteca, d’informàtica, de difusió i a les regidores de sala. Finalment, per a tota la Junta, especialment amb les persones vocals amb qui hi he tingut més contacte, i amb el seu president, Jordi Casassas, del qual puc dir que, sempre, m’ha escoltat i que ha presentat diversos actes de la Secció d’Història i que també ha participat en la Tertúlia d’Amics de la Història. També, el meu agraïment a aquelles persones amb qui he discrepat subtilment o obertament, però que malgrat tot, m’han ajudat a continuar.

Més informació

Les persones que tingueu interès a disposar de més informació podeu consultar l’annex que s’adjunta, que conté dades amb la data de l’acte, el títol, les persones participants, l’assistència, el nombre de visualitzacions, el tipus d’acte, el tipus de suport, presentador/a, l’adreça de l’arxiu digital on consultar l’àudio, el vídeo o el Blog d’Història. Es pot cercar la informació per qualsevol d’aquestes variables. Per buscar informació en aquest annex pdf cliqueu la tecla Control + “F”, apareixerà un requadre on podreu escriure el que es busca.

En aquest annex podeu veure els actes amb més assistència i els vídeos que tenen més visualitzacions. També diferenciem els 12 cicles amb colors. Totes les tertúlies d’Amics de la Història s’han marcat amb color blau fosc.

A mode de conclusió

El balanç de totes aquestes activitats l’ha de poder fer cada ateneista. Com a ponent coordinador de la Secció d’Història, aspiraria a millorar-ne el contingut, l’assistència en directe de sòcies i socis i de públic en general i, també, incrementar-ne la difusió dels vídeos. Crec que cal continuar potenciant els cicles d’Història propis de la Secció i, també, els cicles intersectorials, amb la participació d’altres seccions de l’Ateneu. També, es podrien potenciar les activitats anomenades de “Memòria Democràtica” i, almenys una vegada a l’any, seria molt interessant, en aquests moments que vivim, programar una activitat, en col·laboració amb altres entitats memorialístiques, com es va fer recentment amb l’acte: La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. D’altra banda, recomanaria contactar, novament, amb entitats acadèmiques recercadores i amb entitats i revistes de divulgació històrica. La recerca històrica ha de poder arribar a un gran públic, sense perdre el seu rigor intrínsec.  

Finalment, caldria pensar en crear i desenvolupar nous formats (jornades, concursos, sortides, recorreguts, crítica de sèries sobre història, cinefòrum, debats amb joves historiadores i historiadors i periodistes, entre molts altres), per divulgar i arribar a persones joves i, en general, a un públic que, actualment, pot veure la “Història” com una cosa del passat, sense gaire atractiu, en lloc de tenir-la com a un referent per millorar la construcció del seu futur.

Barcelona, 21 de novembre de 2020

Joan Solé Camardons

Ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

“La Guerra dels Segadors” (Pere Cristòfol, Àngel Casals i Antoni Simon); “Viatgers catalans a la Rússia revolucionària” (Pelai Pagès); “Gent de mar: navegants i mariners a la flota catalana del vuit-cents” (Francesc Lleal); “La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig” (Ramon Balasch, Josep Cruanyes, Joan Solé)

La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria.

Dijous dia 22 d’octubre de 2020 a les 18.30 h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc l’acte  La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. 

L’acte comptà amb la participació de Gemma Domènech, directora general de Memòria Democràtica; Josep Cruanyes, jurista de la Comissió de la Dignitat i d’Agustí Alcoberro, historiador i testimoni.

Presentà l’acte: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Aquest acte cultural s’ha fet sense públic, només ha comptat amb la presència de representants d’entitats memorialístiques i de testimonis;  i s’ha emès en directe  des del web de l’Ateneu Barcelonès. 

L’acte tenia un doble caràcter: reivindicar la memòria democràtica pel que fa a les diverses etapes de l’edifici de la Comissaria de Via Laietana i d’una manera especial l’etapa franquista com a espai de tortura de milers de persones, i també pretén argumentar i informar sobre l’oportunitat per esdevenir un centre memorial i documental de la repressió franquista a Catalunya. 

Entitats memorialístiques i altres testimonis

Les persones i representants d’entitats memorialistes que han manifestat la seva adhesió a l’acte com a testimonis són: 

  • Carles Vallejo (Associació d’Ex-presos Polítics del Franquisme)
  • Carme Travesset (Testimoni personal, ex-presa)
  • Angelina Puig (Ateneu Memòria Popular)
  • Rosa Sans (Fundació Cipriano García de CCOO)
  • Pilar Rebaque Mas, Comissió de la Dignitat
  • Carles Castellanos, Elisenda Romeu i Carles Rosa (sectorial de represaliats de l’ANC totes elles ex-preses. 
  • Ricard Gené i Xesca Casals Oliver  (Fundació Catalunya)

Les persones i les entitats memorialístiques interessades han pogut donar el seu testimoni amb una breu intervenció. A continuació reproduïm la intervenció de les entitats que ens han fet arribar el text llegit.  

Associació Memòria Popular

Text llegit per Angelina Puig i Valls presidenta de l’Ateneu Memòria Popular (AMP)

Barcelona 22 d’octubre 2020
En primer lloc, moltes gràcies per haver-nos convidat a un acte tan
interessant, sobre un tema que ens interpel·la particularment. La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria.
Nosaltres, l’Ateneu Memòria Popular som una entitat barcelonina punt de reunió i plataforma d’acció de prop de mig centenar d’entitats memorials, des de les més antigues, com l’Amical de Mauthausen i altres camps,  l’Associació d’Expresos Polítics, la Fundació Cipriano García fins de més noves com el grup de joves advocats Iridia.
Volem que l’AMP sigui us espai de debat, de pensament i de creació perquè sabem que si no s’aprofundeix en la democràcia, si aquesta no guanya en qualitat, es debilita, es redueix, passa a estar amenaçada. Amenaces que busquen una democràcia sense llibertats, una democràcia baixa en drets, una democràcia buidada dels seus valors essencials. En tenim una mostra, amb la moció de censura, d’avui i ahir, d’un partit integracionista, contra el govern central a qui acusa d’il·legítim i ser un front popular socialcomunista en aliança amb independentistes i terroristes.
Unes màfies. Això han dit. Per a nosaltres la memòria serveix no solament per a la reconstrucció dels esdeveniments del passat, sinó per plantejar una mirada als problemes actuals i a partir d’ells proposar una genealogia històrica, per tal de conèixer la construcció col·lectiva de la ciutat democràtica en els temps contemporanis.
Tot adoptant la idea d’Henri Lefebvre sobre el dret a la ciutat com
a espai social hem confegit l’eix conductor del nostre programa
d’activitats: Laietanes. Memòries en la ciutat: la construcció de la raó democràtica. És el títol del projecte endegat el 2019 i que seguirà fins el 2021. Es centrat en l’arteria urbana de la Via Laietana que, amb els seus singulars i significatius edificis i espais, pot ser contemplada com a metàfora de la conquesta de la ciutat democràtica a partir del conflicte, les lluites laborals, veïnals, feministes i el manteniment de les impunitats.
Un dels eixos més significatius del nostre programa és el de combatre les impunitats de la violència franquista. Vam començar amb un conjunt d’activitats l’any passat:
• Acte reivindicatiu a l’espai públic en demanda de la recuperació de la Prefectura de Policia de Via Laietana com a lloc de memòria. I defensar públicament l’obertura i accés lliure als expedients i arxius del franquisme
• Jornada Tortures impunes: passat i present dels drets humans. Que vam celebrar en el Born.
Aquest any i el vinent donem continuïtat aquest eix de treball amb la preparació i presentació d’una querella per les tortures conduïdes de forma sistemàtica durant el franquisme com a delicte de lesa humanitat.
És una breu relació de la nostra activitat, si volen més informació sobre nosaltres o participar de les nostres activitats poden visitar la nostra pàgina web i/o associar-se a l’AMP perquè, no ho he dit a l’inici, a part de les entitats memorials, també en formen part persones a títol individual, com jo mateixa.
Moltes gràcies.
Angelina Puig i Valls, Presidenta de AMP

Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya

Text llegit per Rosa Sans Amenós, directora de la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya

Via Laietana: D’espai de tortura a espai de memòria
Fa deu anys que ens va deixar Angel Rozas, treballador de la construcció i sindicalista, fundador de les CCOO. Per la seva lluita contra la dictadura i en la defensa de la llibertat i els drets dels treballadors, fou víctima de les tortures a les comissaries franquistes, per les quals va passar en 16 ocasions en el interval de temps que va de 1958 fins 1969, i com tan d’altres, per la Via Laietana.
Ja en democràcia va ser l’impulsor de la creació de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya, ara fa 30 anys, per contribuir a recuperar la nostra història i preservar la memòria del moviment obrer.
Conèixer el passat, tant la seva vessant més fosca, la repressió política, com la més humana, l’esperit de resistència a favor de les llibertats democràtiques, és una de les millors eines de que disposem per prevenir la tornada a actituds totalitàries.
Per això, després de quatre dècades de dictadura i quatre més de democràcia, no hi ha cap raó, a banda de la manca de voluntat política, per no obrir el fons de la ‘Jefatura’ a la ciutadania i permetre l’accés a la documentació, en definitiva tenir una política arxivística en defensa dels drets humans.
El problema de l’accés als arxius és avui un obstacle al dret a la veritat. Els documents que testimonien la violació dels drets humans han d’estar disponibles també per exercir el dret a la justícia i a la reparació.
L’immoble de Via Laietana 43 de la ciutat de Barcelona és un espai amb un valor històric i memorialístic indiscutible. La posada en valor de la ‘Jefatura’ de Via Laietana és una oportunitat per documentar i per explicar dins un espai històric la repressió franquista i la persecució de l’antifranquisme a Catalunya.
Aquest edifici té una rellevància com a patrimoni immaterial pels episodis i vivències que van tenir lloc a les seves dependències, persones represaliades durant la llarga dictadura i que van lluitar per les llibertats com l’Ángel Rozas.

Des de la Fundació Cipriano García hem estat reivindicant durant molts anys que la ‘Jefatura’ de Via Laietana sigui un espai de memòria. No defallirem.

Rosa Sans Amenós
Directora de la Fundació Cipriano García –CCOO de Catalunya

“Via Laietana”. Text llegit per Carme Travesset, represaliada i torturada en aquesta comissaria.

Fa dècades, amb el franquisme, una prèvia a la presó era “La Via Laietana”, on la policia interrogava perquè volia saber, necessitava confessions. Calia conservar la dictadura a qualsevol preu i desarticular les organitzacions que lluitaven per la democràcia. A la Jefatura Superior, els detinguts patien els interrogatoris, l’angoixa, la por, els maltractaments, el dolor i, de vegades, la tortura i la mort…

Els germans Creix, Antonio González Pacheco (Billy el niño) i tants altres, tot de noms i malsons que apel·len necessàriament la memòria. Cada un ens recorda una història que també és la nostra.

A la Via Laietana, encara ara ressonen de tant en tant les paraules del general Mola: “Hay que sembrar el terror… hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros”.

S’empresona o es vol empresonar per fer por. Es multa per debilitar, per afeblir. S’amenaça per espantar. S’empresona per un xiulet groc, per un watsapp, per una piulada, per un tall de carretera, per una fotografia…

S’empresona per permetre debats al Parlament, per exercir la sobirania natural dels pobles, per proclamar i exercitar el dret a decidir, per no acovardir-se davant la repressió, per venjança, per despit i per humiliar, per actes administratius, per no apartar-se de la política quan ells voldrien, per una desobediència, per una resistència, per un encadenament…

Per atemorir i que la gent es quedi a casa, per aplicar el programa electoral ofert als electors, perquè comptaven que l’adversari s’estavellaria a les urnes però resulta que guanya les eleccions.

S’empresona per no haver reprimit prou, per no haver aplicat la màxima violència com volia la metròpoli.

En definitiva, s’empresona els que no es pleguen a la voluntat del poder constituït, s’intenta violentar llurs principis i valors perquè s’avinguin a abjurar de llurs conviccions. Volen que representin el paper i el símbol de la rendició.

L’any 1975 parlàvem de presos polítics i amnistia. Ara i avui, quaranta-cinc anys després, tornem a parlar de presos polítics i amnistia. 

El 1977 es va proclamar una Amnistia. Molt oportuna ja que alhora que s’alliberaren molts dels presos polítics d’esquerra, també es va exonerar de TOTA responsabilitat TOT l’aparell de la dictadura: policia, polítics, militars, jutges, funcionaris… tots els crims, les execucions i les tortures, la presó i els escàndols… són esborrats d’un cop de ploma. No es van tocar les estructures de la dictadura. Ens van vendre la moneda falsa d’una transició exemplar, però en realitat vam sofrir milers d’actes de repressió i ens van encolomar una “Constitución” tutelada per l’exèrcit que va guanyar la guerra i un funcionariat franquista per gestionar l’aparell de l’estat.

Esperem que algun dia, quan tinguem una democràcia real, s’obrin els arxius –militars, secrets, policials…– i es pugui fer justícia i, com a mínim, reparació a la dignitat i memòria de tantes víctimes de la repressió.

En temps de consciències líquides i fins i tot gasoses cal honestedat i referents sòlids.

Hem d’edificar-los amb transparència democràtica, amb la defensa dels drets civils, coherència en l’acció política i el coneixement necessari per tal d’orientar-nos i saber d’on venim, qui som i on anem. 

I finalment, hem d’exigir que aquest edifici de la Via Laietana, la “Jefatura Superior de Policia”, es converteixi en un monument inapel·lable de memòria, en testimoni d’uns fets que no podem oblidar i esdevingui una brúixola que ens alerti d’allò que mai més ha de tornar a passar.

 

La Comissaria de Via Laietana: d’espai de tortura a espai de memòria

El 1928 Teresa Vidal Cuadras va comprar l’edifici del número 43 de la Via Laietana i el va convertir en una construcció de cinc plantes amb baixos i soterrani. El 1929 el va vendre al Ministeri de Governació perquè hi instal·lés la Prefectura Superior de Policia, que aleshores va assumir el comissari Tenorio.

Amb l’arribada de la Segona República l’edifici es va transformar en la Comissaria d’Ordre Públic. El 1936 se’n va fer càrrec Frederic Escofet, que va dirigir la neutralització a Catalunya del cop d’estat del 19 de juliol des d’aquest edifici.

Als anys 50 van assumir la direcció de la prefectura els germans Antonio Juan i Vicente Juan Creix. Van ser els que van torturar Manuel Vázquez Montalbán, el poeta Joan Oliver o els militants del PSUC Joan Comorera i Gregorio López Raimundo. També van patir les seves tortures activistes de tot signe de la lluita antifranquista, com  Josep Maria Benet i Jornet, Oriol Bohigas, Maria del Mar Bonet, Josep-Lluís Carod-Rovira, Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra, Jordi Pujol o Carles Santos, Ramon i Agustí Alcoberro, Carles Vallejo, Carme Travesset i un llarg etcètera. Els germans Creix també van planificar la repressió dels fets del Palau o la Caputxinada. A la Caputxinada van detenir el catedràtic de la universitat Jordi Rubió i Balaguer, que havia nascut a l’edifici de la via Laietana i hi va tornar amb les manilles posades.

El 6 de juliol de 2005, davant mateix de la prefectura, un grup format per Jordi Carbonell, com a testimoni dels torturats; Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, i el diputat Joan Tardà i Antoni Batista, van fer una roda de premsa demanant la museïtzació de l’espai. Anys més tard, l’estiu de 2017, es va aprovar una proposta no de llei al Congrés dels Diputats per a la seva museïtzació.

El Govern Rajoy va ignorar la resolució, però les entitats memorialístiques han seguit treballant perquè els fets comesos a Via Laietana no s’oblidin i la proposta de museïtzació tiri endavant.

Entre les entitats i institucions que hi donen suport hi ha l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme, Òmnium Cultural, la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya, la Fundació Josep Irla, l’Ateneu Memòria Popular, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat a través del Memorial Democràtic. 

Fins a 50 entitats han signat un manifest perquè la comissaria de Via Laietana de Barcelona es converteixi finalment en un centre d’interpretació de la tortura i en un espai de memòria històrica i democràtica.  

Amical de les Brigades internacionals de Catalunya, Amical de Mathausen i altres camps, Amical Ravensbruck, ANC, Associació Ateos y Republicanos, Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (ACEPF), Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, Associació d’escriptors en llengua catalana (AELC), Associació de Juristes Drets, Associació Memòria de Mallorca (Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca), Associació Memorial Democràtic del Berguedà, Associació per a la Preservació i Difusió de la Memòria Històrica – Triangle Blau, Associació per la Memòria Històrica de Manresa, Associació per la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC), Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà (ARMHER), Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, Atenes Associació de Juristes pels Drets Civils, Ateneu Barcelonès, Ateneu Memòria Popular, Banc d’ADN dels desapareguts/ BarnaSants, Brasileiras contra o fascismo, Ca la dona, Casal Lambda, Col.lectiu Maspons i Anglasell, Col·lectiu Praga, Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat, Comissió de Defensa del Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia – ICAB, Comissió Dignitat, Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), Federació Catalana d’Automobilisme, Fundació Catalunya-Fons per la Defensa dels Drets dels Catalans, Fundació Cipriano Garcia – CCOO, Fundació Congrés Cultura Catalana, Fundació Irla, Fundació Museu Històrico social de Maquinista Terrestre i Marítima i MACOSA, Fundació Randa – Xirinachs, Fundació Salvador Seguí, Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels drets humans, ICEC (International Commission of European Citizens), ICIP, Iridia, Joves Esquerra Verda, Justícia i Pau, La Voz Ahogada – Projecte escènic, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Memorial Democràtic, Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, PEN Català, Revista Sàpiens, Rosa Sensat, Sindicat: Intersindical, SOS Racisme Catalunya, Súmate, Unió de Pagesos, USTEC, Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, Xarxa de comunitats de memòria i Xarxa Feminista.

La revista Sàpiens. núm. 213, desembre 2019. Dedica dos articles a la temàtica i en destaca la portada “Via Laietana. La casa dels horrors”:

  • Maria Jansana: “D’espai de tortura a espai de memòria” (pàg. 10-14)
  • Antoni Batista: “Tortures a Via Laietana: els testimonis de Jordi Pujol i Pep Martínez (pàg. 36-45). 1. El reportatge: Els interiors foscos de la tortura; 2. Jordi Pujol: “Que t’enviessin a la presó era el millor que et podia passar”; 3. Pep Martínez: “No acabes de saber mai per què resisteixes”

Via Laietana sapiens-213

Més informació a:

La Vanguardia 20/11/2019 Manifiesto para convertir la Jefatura de Via Laietana en un espacio de memoria

La Vanguardia 26/10/2019 Placa y tabú, per Jordi Amat

Òmnium Cultural 20/10/2019 Reclamem a Sánchez accions efectives per convertir la comissaria de Via Laietana en un espai de memòria

La Vanguardia 01/06/2017 El Congreso aprueba convertir la comisaría de Via Laietana en un museo de memoria histórica

El País 30/05/2017  ERC vol convertir la comissaria de Via Laietana en un memorial de la repressió franquista

Notícies 324 TV3 01/06/2017  S’ha aprovat al Congrés dels Diputats una proposició d’ERC per convertir aquest edifici de Barcelona en un museu de la repressió franquista

 

Via Laietana d’espai de tortura a espai de memòria. Ateneu Barcelonès, 22 d’octubre de 2020. Barcelona.