Dilluns 12 de juny a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la tertúlia sobre Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, amb Antoni Gelonch, assagista i autor d’aquesta obra.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Amb la col·laboració de Viena Edicions.
Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).
El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al Blog Gaudirlacultura) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.
La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.
Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…
En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.
Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.
Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.
Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.
Imatge: Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier.Foto per Gilberte Brassaï
Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.
Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.
La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.
La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.
A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.
A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.
Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.
Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.
El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el premi Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la deDostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.
Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…
Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.
Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.
Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.
Dimarts 23 de maig a les 18,30h a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc Les presidències de l’Ateneu de Domènech i Montaner, un diàleg entre Lluís Domènech Girbau, arquitecte i president de la Fundació Lluís Domènech i Montaner, i Mireia Freixa, catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona i vicepresidenta de la Fundació Lluís Domènech i Montaner, per debatre sobre les complexes presidències de Domènech a l’Ateneu Barcelonès.
Acte de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès
Accés obert i retransmés en directe
Les presidències de l’Ateneu de Domènech i Montaner
Lluís Domènech i Montaner va ser soci de l’entitat des de molt jove, i aviat destacà en les activitats de la Secció de Belles Arts. El 1898 va ser elegit president per una forta majoria de vots. El seu discurs inaugural va ser El catalanisme i les condicions del poble Català i va tornar a ser reelegit com a president l’any següent, el 1899.
Després d’uns anys dedicats intensament a la política, va tornar a ocupar la presidència el 1904 i 1905. El discurs presidencial de 1905, que no fou publicat, parlà dels seus estudis sobre el romànic català. Va ser reelegir el 1911, el 1912 i el 1913. Mai ningú havia estat set vegades president de l’entitat.
Durant les presidències, la seva activitat va ser permanent amb múltiples conferències i aportacions a la dinàmica cultural i social de l’entitat, així com l’adquisició i reforma del Palau de Savassona com a seu social.
Exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país
Visiteu l’exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país”, a l’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès. Comissariada pel Centre d’Estudis Domènech i Montaner
Inauguració de l’exposició a càrrec d’Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès. Foto: Gemma Martí
Dimarts dia 16 de maig es va inaugurar a l’Ateneu Barcelonès l’exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país. La vertebració de la Catalunya moderna” a càrrec de l’historiador Carles Sàiz, comissari de la mostra i president del CEDIM. L’acte, que va obrir la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola i la vicepresidenta Lluïsa Julià, va comptar amb la presentació de Gemma Martí, comissària de l’Any Domènech i Montaner i coordinadora del CEDIM. Durant el parlament, Carles Sàiz va explicar el paper de l’Ateneu en la projecció política i del catalanisme i va dir que des del Centre d’Estudis “avui hem volgut que Domènech i Montaner retorni a l’Ateneu, una entitat que sempre el va acollir en moments de crisi i de la qual va ser president en set ocasions”.
L’exposició, produïda pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, es pot veure en el vestíbul de l’Ateneu fins a finals de juny.
El Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner és un centre de recerca, sense afany de lucre, fundat a Canet de Mar, l’abril de 2013.
L’objectiu bàsic del Centre d’Estudis és portar a terme estudis sobre Lluís Domènech i Montaner en totes les seves vessants. Per això es compta amb un equip pluridisciplinar de col·laboradors, format per historiadors, historiadors del l’art, escriptors, arquitectes i restauradors que porten a terme tot un ambiciós projecte de recerca que centra el seu camp d’investigació en:
· Arquitectura · Nacionalisme · Heràldica · Història i arqueologia · Art · Bibliofília · Llengua
Dimarts 9 de maig de 2023 a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya, a càrrec d’Alejandro Quiroga, historiador i politòleg (Universidad Complutense de Madrid ).
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.
Podeu veure el vídeo de la conferència aquí
La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya, a càrrec d’Alejandro Quiroga, Ateneu Barcelonès, 9-5-2023
Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación d’Alejandro Quiroga
Una part important dels historiadors, fins i tot contemporanis, el defineixen com un bon home, franc, obert, senzill, (campechano que diuen en castellà) impulsor d’una dictadura paternalista, bon gestor econòmic, allunyat del feixisme italià. Les investigacions més recents, entre les quals el present llibre, el descriuen d’una manera oposada: un dictador ambiciós, sense escrúpols, que va regir un règim en extrem nacionalista, repressiu de manera semblant a la resta de dictadures europees dels anys vint i trenta i proper al feixisme, del qual begué ideologia durant els anys de durada de la seva personal dictadura. Vegeu la ressenya completa aquí
La forja d’un colpista. Primo de Rivera i Catalunya
Text d’Alejandro Quiroga
No es pot entendre Miguel Primo de Rivera sense Catalunya, de la mateixa manera que és difícil comprendre la Catalunya dels anys 20 sense la figura de Primo de Rivera. La conferència té un doble objectiu. D’una banda, s’analitza la figura del general Miguel Primo de Rivera i la seva experiència política a la Barcelona dels anys anteriors al cop d’Estat del 13 de setembre del 1923. D’altra banda, examinem les polítiques de nacionalització de masses dutes a terme a Catalunya durant la dictadura primorriverista.
El març de 1922, Miguel Primo de Rivera va ser nomenat capità general de Catalunya. La Barcelona on va arribar el general de Jerez era la ciutat més moderna i més gran d’Espanya. Era, també, un autèntic polvorí social. La lluita entre sindicalistes i empresaris feia anys que provocaven centenars de vagues, locauts i enfrontaments violents amb desenes de morts. Després de la seva arribada a la ciutat comtal, Primo de Rivera va saber convertir-se en un element de referència per a les elits socioeconòmiques catalanes, alhora que guanyava suports entre molt variats grups polítics, incloent els espanyolistes de la Unión Monárquica Nacional (UMN) i importants sectors de la Lliga Regionalista. Va ser precisament en aquest marc de suport per part de l’establishment polític i social català i d’enfrontaments violents amb el sindicalisme anarquista, en què el general de Jerez va començar a pensar que podia liderar un cop d’Estat que posés fi al règim de la Restauració. El suport d’aquestes mateixes elits catalanes a la intervenció armada va suposar un element fonamental a la forja de Primo de Rivera com a general colpista.
D’esquerra a dreta els generales del Directori militar: el general Primo de Rivera, el rei Alfonso XIII, i el general José Cavalcanti de Alburquerque, a primera fila (Foto: Bundesarchiv, Bild 102-09412 / CC-BY-SA 3.0)
Una vegada al poder, Primo de Rivera va posar en marxa el major procés de nacionalització de masses de la història d’Espanya. La dictadura va desenvolupar un sistema d’adoctrinament que va promoure una identitat espanyola de tall monàrquic, catòlic i autoritari. Arreu d’Espanya, la Dictadura va utilitzar el sistema educatiu, la premsa oficial, l’Exèrcit, la Unión Patriótica (UP) i el Somatén Nacional, entre altres institucions, per promoure’n el model d’espanyolitat. En el cas de Catalunya, el procés de nacionalització va venir de la mà d’unes polítiques repressives que van portar a l’empresonament de centenars de catalanistes. Funcionaris, professors, clergues i periodistes, entre d’altres, van ser detinguts, multats i bandejats, acusats de promoure idees catalanistes. Tot i això, les polítiques repressives dels primorriveristes van acabar tenint un efecte no desitjat. Molts dels sectors socials catalans que inicialment van donar suport a la dictadura se’n van anar allunyant de mica en mica. És més, les opcions catalanistes van anar guanyant més pes social, alhora que el nacionalisme català patia un procés de republicanització com a reacció a les polítiques primorriveristes de nacionalització de masses.
Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación
Alejandro Quiroga és l’autor Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación, la primera biografia exhaustiva sobre l’home que va canviar la història d’Espanya del segle XX. Davant certes interpretacions que havien presentat Miguel Primo de Rivera com un personatge “campechano”, sense una ideologia clara i impulsor d’una dictadura paternalista molt allunyada del feixisme italià, el seu darrer llibre, Quiroga ens descriu un polític astut, ambiciós i amb pocs escrúpols, que va imposar un règim nacionalista, autoritari i profundament repressiu en línia amb les dictadures europees contemporànies.
Primo de Rivera va ser el creador del populisme de dretes a Espanya, començant per denunciar els polítics com a elits corruptes i parasitàries de la nació. Va organitzar un sistema de comunicació política basada en notícies falses i es va presentar ell mateix com el líder que duria a terme la voluntat del poble. Des de la Capitania General de Catalunya Primo de Rivera va enarborar els seus ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris per fer un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, arran del qual suspengué la constitució espanyola de 1876.
Ara que fa cent anys del començament de la dictadura de Primo de Rivera, és un bon moment per revisar la trajectòria d’un personatge, un temps i uns esdeveniments convulsos i complexos, no només per entendre el darrer segle, sinó també per comprendre alguns factors clau de la política contemporània com el populisme i el nacionalisme
Ramón Franco, Miguel Primo de Rivera, Eduardo González Galarza y Rafael Martínez Esteve.
Alejandro Quiroga Fernández de Soto
Es Investigador Senior Beatriz Galindo, licenciado en Geografía e Historia por la Universidad Autónoma de Madrid y Doctor en Ciencias Políticas por la London School of Economics and Political Science. Ha sido profesor de Historia y Políticas en King’s College London, London School of Economics, Royal Holloway y University of Nottingham. En 2005 obtuvo la plaza de profesor titular en Newcastle University y en 2008 el puesto de Reader in Spanish History en la misma universidad. Entre 2011 y 2016 fue Investigador Ramón y Cajal en la Universidad de Alcalá.
Sus trabajos se centran en el estudio de los nacionalismos y las identidades nacionales en la España del siglo XX y XXI. Es autor de Los orígenes del Nacionalcatolicismo (Comares 2006), España reinventada. Nación e identidad desde la Transición (Península, 2007) (con Sebastian Balfour), Haciendo Españoles. La nacionalización de las masas en la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2008) y Goles y banderas. Fútbol e identidades nacionales en España (Marcial Pons 2014). También ha coordinado con Miguel Ángel del Arco Soldados de Dios y Apóstoles de la Patria. Las derechas españolas en la Europa de entreguerras (Comares 2010), con Alfonso Botti y Felicano Montero Católicos y patriotas. Iglesia y nación en la Europa de entreguerras (Sílex, 2013) y con Ferran Archilés Ondear la nación. Nacionalismo banal en España (Comares 2018).
Divendres dia 5 de maig de 2023 a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: El Barça sota el franquisme: la història no es pot reescriure amb la participació de Carles Santacana i Josep Maria Solé Sabaté, historiadors, Xavier Garcia Luque, periodista, i Marta Ramon Gorina, periodista, que actuà com a moderadora.
Acte coorganitzat entre la Junta directiva i la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Amb el suport de diferents grups d’opinió agrupats en Àgora Blaugrana.
Accés obert i transmissió en directe al Canal Ateneu Barcelonès
“El Barça sota el franquisme: la història no es pot reescriure” amb Carles Santacana i Josep Maria Solé Sabaté, historiadors, Xavier Garcia Luque, periodista, i Marta Ramon Gorina, periodista, que actuà com a moderadora. Ateneu Barcelonès 5-5-2023
El Barça sota el franquisme: la història no es pot reescriure
Com a conseqüència de l’enrenou que ha representat el “cas Negreira” dins el món del futbol, i en resposta a les declaracions de Joan Laporta referint-se al Reial Madrid com a equip del règim, el Reial Madrid ha publicat un vídeo (¿Cuál es el equipo del régimen?) en què afirma que el veritable club beneficiat per la dictadura de Franco no és pas el Madrid, sinó el Barça.
Aquesta distorsió de la història del club barceloní omet, entre molts altres, fets tan importants com l’afusellament del president Josep Sunyol, el canvi de nom del club, la supressió del català durant la dictadura, el nomenament de directius espanyolistes, la intervenció entre 1939 i 1946 del FC Barcelona i d’una manera especial el control absolut de l’esport per part de la Falange.
Carles Santacana i Torres, historiador, doctor en Història Contemporània i catedràtic a la Universitat de Barcelona. Autor de nombrosos estudis sobre esport i cultura: El Barça i el franquisme; Una lectura sociopolítica del FC Barcelona. Coautor de l’obra Història il·lustrada de l’esport a Catalunya (1870-1931). Un dels darrers temes de recerca és sobre l’esport com a element de modernització de la societat catalana.
Josep Maria Solé Sabaté, un dels historiadors més prestigiosos de Catalunya. Especialitzat en Història Contemporània, concretament en el període de la Guerra Civil, és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat nombroses monografies i ha dirigit estudis sobre aquest conflicte bèl·lic. També col·labora habitualment en els mitjans de comunicació. Va ser el primer director del Museu d’Història de Catalunya i és el director científic del COMEBE (Consorci del Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre). Des del 2009 és col·laborador del programa En guàrdia a Catalunya Ràdio. Coautor de l’obra Sunyol l’altre president afusellat.
Xavier Garcia Luque, periodista i coautor d’El cas Di Stéfano i El Barça segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946). Entre 1988 i 2021, 32 Tours de França seguits.
Marta Ramon Gorina,periodista a RAC1, diari ARA i autora d’El llegat enverinat de Bartomeu: Com ensorrar el millor club del món.
Més informació
Carles Santacana: «Durant el franquisme, el Madrid representa Espanya i se li concedeixen facilitats» Entrevista de Joan Serra Carné a Carles Santacana a Nació 21-abril-2023 aquí
Article de Pep Martí: “De l’afusellament de Sunyol a la prohibició del català: el Barça sota la bota franquista”, a Nació18-abril-2023 aquí
Enric Calpena: «Amb el Barça s’entén la història de Catalunya» El periodista publica En guerra, on narra la vida del club durant la Guerra Civil: “El franquisme va considerar que era millor un club controlat que suprimit”. A Nació21-abril-2023 aquí
Enric Calpena periodista, historiador i professor: “Al Barça li van voler canviar el nom pel de Club de Fútbol España”. Entrevista a El Punt Diari 18-abril-2023 aquí
Article d’Adrià Fernández: “Barça y Real Madrid en el franquismo, ¿quién fue el equipo del régimen?” a Sport 18-abril-2023 aquí
Frederic Porta ens explica la història del Barça. En aquest capítol, els motius que van fer que el club blaugrana atorgués medalles a Franco: ”La relació entre la vaga de tramvies i les medalles del Barça a Franco” TV3 a la carta 09-10-2019 aquí
Xavier García Luque: “¿Tenía un trato preferente el Real Madrid en el franquismo?” Article a La Vanguardia 18-04-2023 aquí
Carles Viñas, historiador: “L’equip del règim era l’Atlético Aviación i a partir dels 50 el Madrid” La Tarda de Catalunya Ràdio. 18-04-2023. Analitzen el vídeo del Madrid amb dos historiadors: Carles Viñas, doctor en Història Contemporània, professor a la UB, membre de la Comissió de Memòria Històrica del Futbol Club Barcelona i expert en història del futbol, i Jordi Creus, editor de la revista Sàpiens i col·laborador d’El matí de Catalunya Ràdioaquí
Frederic Porta: “Sense Reial Madrid no hi ha Espanya”, entrevista a Frederic Porta, periodista especialitzat en història del futbol, sobre la polèmica pel vídeo del Madrid que vincula el Barça amb el franquisme. Vilaweb, entrevista de Blai Avià Nóvoa, 19-04-2023 aquí
Sàpiens: “Franco contra el Barça. El procés franquista per espanyolitzar el club blaugrana en 12 punts”. La Guerra Civil i la immediata postguerra es van convertir en l’etapa més fosca de la història del Futbol Club Barcelona. Al llarg de gairebé una dècada, els franquistes van executar un pla de depuració que va esborrar els elements catalanistes del club. Aquí
Sàpiens: “Quan el Barça va ser obligat a perdre contra el Madrid”. El 13 de juny de 1943, la policia va assegurar als jugadors blaugrana que no els podia garantir la seguretat si guanyaven a Chamartín. Aquí
Carles Castro: “Franco contra el Barça. Un estudio de 47 países refleja que las dictaduras favorecen a ciertos equipos y falsean las ligas de fútbol” La Vanguardia. 10-04-2016 aquí
Víctor Garrido, històriador, màster en Història Contemporània per la UAB, i doctorand de la UB dins el programa de Societat i Cultura de la UB. El tema d’aquesta tesi és el paper sociopolític del FCB entre 1970 i 1992. “Futbol Club Barcelona contra Real Madrid, el revisionisme històric i una batalla de memòria històrica”. Aquí
Víctor Garrido, “Futbol Club Barcelona vs Reial Madrid”. Aproximació històrica de la realitat del franquisme i anàlisi de la polèmica generada arran del vídeo del club blanc. Fil a Twitter amb dades i fonts, aquí
Dimecres 26 d’abril de 2023 a les 18,30h a sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència-debat Esclavistes i negrers. Una història global amagada amb la participació de Martín Rodrigo y Alharilla, historiador i professor (UPF), Gustau Nerín, antropòleg i historiador (UB) i Maria Coll, historiadora i periodista de la revista Sàpiens.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la secció d’Història
Aquest acte l’organitza conjuntament la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i la revista Sàpiens que distribuí gratuïtament exemplars del número especial 248 “Quan érem negrers” per als assistents a l’acte.
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès preparà un Centre d’Interès amb la Bibliografia bàsica sobre “Indians, esclavistes i negrers”. Podeu consultar totes les obres disponibles aquí
Accés obert (sense inscripció)
Imatge principal: Els esclaus a bord d’un vaixell d’esclaus són encadenats abans de ser posats a la bodega. Un gravat en fusta de Joseph Swain, cap a 1835 (Foto de Rischgitz/Getty Images)
Esclavistes i negrers. Una història global amagada, Martín Rodrigo y Alharilla, historiador i professor (UPF); Gustau Nerín, antropòleg i historiador (UB); Maria Coll, historiadora i periodista de la revista Sàpiens i Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la secció d’Història
Esclavistes i negrers. Una història global amagada
La història de l’esclavitud és la història de tota la humanitat i per tant, també la nostra història, sovint desconeguda o directament amagada. No hi ha dubte que la societat catalana ha tingut negrers i que molts d’ells han tingut un paper econòmic i social important.
La revista Sàpiens assenyalà en un dossier especial, els cinquanta negrers més notoris, tot diferenciant tres categories: a) capitans de vaixells negrers, b) propietaris de factories a Àfrica -uns centres esclavistes dirigits per europeus que servien per proveir de captius amb més facilitat i rapidesa els vaixells d’esclaus- i c) propietaris d’ingenis, finques colonials iberoamericanes amb instal·lacions per processar canya de sucre, amb l’objectiu d’obtenir sucre, rom, alcohol i altres productes. Vegeu l’interactiu de Sàpiensaquí: “Els negrers catalans. Els cinquanta principals noms de l’esclavisme català”. Recentment, també, TV3 va emetre el documental Sense ficció: La Catalunya esclavista. El gran negoci dels negrers catalans.
Ara ens preguntem també, quin fou el paper de la monarquia i dels governs espanyols amb les seves colònies en aquesta història? Què van fer altres països abolicionistes o esclavistes i que han fet després? Quin fou el paper de l’esclavitud en el desenvolupament socioeconòmic de les societats occidentals? Quin paper van tenir altres ciutats i regions espanyoles en la història de l’esclavitud? Quines bones pràctiques de memòria democràtica s’han desenvolupat en aquesta temàtica? Hi ha alguna iniciativa institucional o historiogràfica sobre memòria democràtica en aquest àmbit?
The Slave Trade (Slaves on the West Coast of Africa), François-Auguste Biard, circa 1833
Martín Rodrigo Alharilla
Professor Titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats, membre de l’IUHJVV i anterior coordinador de l’MHM. És llicenciat en Filosofia i Lletres (1992) i Doctor en Economia (2000) per la Universitat Autònoma de Barcelona. Les seves investigacions han estat becades i finançades per diferents institucions i fundacions (Banc d’Espanya, Museu Marítim de Barcelona, Fundació Caja Madrid, Fundació Noguera i Fundació Gas Natural) i forma part, a més, de la Unitat Associada del CSIC del Grup d’Estudis de Àsia i el Pacífic. Integra el consell de redacció de la revista d’història TST, Transports, Serveis i Telecomunicacions i és Secretari de la revista Illes i Imperis.
Les seves línies de treball s’han centrat en la història de l’empresa contemporània a Espanya, en l’estudi de l’activitat naviliera catalana i sobretot en l’anàlisi del sistema imperial espanyol durant el segle XIX, tant en l’espai antillà (Cuba i Puerto Rico ) com en el filipí. Entre els seus llibres destaquen: Los marqueses de Comillas, 1817-1925. Antonio y Claudio López(Madrid; LID Editorial Empresarial, 2000, Finalista del III Premio LID de Biografía Empresarial); La Casa Ramos, 1845-1960. Más de un siglo de historia marítima (Barcelona, Museu Marítim de Barcelona, 2005, Finalista del IV Premi d’investigació Josep Ricart i Giralt), i Indians a Catalunya. Capitals cubans en l’economia catalana, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.
Gustau Nerín
Doctor en Antropologia Social i Cultural. Universitat de Barcelona, 2003; Llicenciat en Geografia i Història (UB, 1991) Grau de llicenciat en Geografia i Història (UB, 1992). Línies de Recerca: Història del colonialisme espanyol a l’Àfrica; Memòria històrica del colonialisme i del tràfic d’esclaus; i Espanyols en el tràfic d’esclaus a l’Àfrica.
Antropòleg i historiador especialitzat en l’estudi del colonialisme espanyol a l’Àfrica. Ha estat professor a la Universitat Nacional de Guinea Equatorial, al Centre Associat de la UNED de Bata, a la Universitat de Montpeller i a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment és professor lector al departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona i membre del GESA-Grup d’Estudis de les Societats Africanes. Ha publicat, entre d’altres, Un guàrdia civil a la selva (La Campana, 2006), La guerra que vino de África: España colonizada (Crítica, 2005), L’antropòleg a l’olla (La Campana, 2008), La última selva de España (Los Libros de la Catarata, 2010), Blanc bo busca negre pobre(La Campana i Roca Editorial, 2011) i Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica (Pòrtic, 2015, Premi Carles Rahola). El 2019 va comissariar l’exposició Guinea: el franquisme colonial, organitzada per Memorial Democràtic.
Maria Coll Pigem
Historiadora i periodista. Actualment és cap de redacció de la revista Sàpiens.Tot és història. Codirectora de la revista Valors. Filosofia de l’actualitat. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació (EFE, El Singular Digital, El Periódico) i ha estat responsable de comunicació de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU.
Imatge principal: Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Aquarel·la d’Antoni Morell i Mestre, 16-02-2023.
Amb aquesta obra, ja són 47 les biblioteques que ha reproduït aquest arquitecte i dibuixant. El seu propòsit és pintar aquarel·les d’espais que no són a la vista, que cal entrar-hi per veure’n el contingut. Per dur-ho a terme aplica una tècnica pròpia de fer vistes de 360º en les que es mostren en relleu tots els serveis i detalls que s’ofereixen als visitants.
Una Catalunya esclavista i una Espanya negrera
La història de l’esclavitud és la història de tota la humanitat i per tant, també la nostra història, sovint desconeguda o directament amagada. En els darrers anys, però, s’han publicat diverses obres i també s’han organitzat una Jornada a Barcelona sobre esclavisme o conferències com les tres que ha promogut l’Ateneu Barcelonès: al voltant del tràfic d’esclaus i Barcelona; el Marqués de Comillas o La Guinea equatorial espanyola. Algunes d’aquestes obres duen el nom de Martín Rodrigo y Alharilla com a autor o com a editor o director.
Recentment, també, TV3 va emetre el documental Sense ficció: La Catalunya esclavista. El gran negoci dels negrers catalans. Una producció de Televisió de Catalunya produïda per Abacus. Direcció i guió: Jordi Portals, 12-02-2023, on deia literalment: “Sobta saber que, on avui hi ha l’Ateneu Barcelonès, abans hi vivia el negrer, Jaume Torrents Serramalera, des d’aquí governava la seva flota de velers” Sobre titulat de TV3: Palau Savassona. Propietat del negrer Jaume Torrents Serramalera.
Hem cercat informació sobre el personatge i hi trobareu la seva biografia i les activitats que dugué a terme descrites per Martín Rodrigo Alharilla a Indians a Catalunya: capitals cubans en l’economia catalana (pàg. 77-84). També Arturo Masriera a Oliendo a brea:hombres, naves, hechos y cosas de mar de la Cataluña ochocentista..., 1926 diu: “Para dar mayores vuelos a su casa armadora trasladóse de la Habana a Barcelona, instalando su despacho en el piso principal del gran edificio que en la calle Canuda, esquina a la rambla de Estudios, ocupa hoy el Ateneo Barcelonés”.
Segons la recerca feta a l’Arxiu Històric de l’Ateneu Barcelonès, no apareix cap membre de nom Jaume Torrents Serramalera (Moià, 1796 – Barcelona, 1854). Aquest ciutadà, tampoc, no va poder formar part de les següents entitats que van ser antecessores a la fundació de l’Ateneu Barcelonès (1872–actualitat): Círculo Mercantil (1864-1869), Centro Mercantil Barcelonés (1869-1872). En conclusió, si bé la casa on va viure Torrents Serramalera és, actualment, i des de 1906, la seu de l’Ateneu Barcelonès, ell no ha estat membre de l’Ateneu, ni de les entitats antecessores, perquè va morir el 1854 i les entitats són totes posteriors.
Imatge: Els esclaus a bord d’un vaixell d’esclaus són encadenats abans de ser posats a la bodega. Un gravat en fusta de Joseph Swain, cap a 1835 (Foto de Rischgitz/Getty Images)
No hi ha dubte que la societat catalana ha tingut negrers i que molts d’ells han tingut un paper econòmic i social important. La revista Sàpiens núm. 248 n’assenyala els 50 més notoris, tot diferenciant tres categories: a) capitans de vaixells negrers, b) propietaris de factories a Àfrica -uns centres esclavistes dirigits per europeus que servien per proveir de captius amb més facilitat i rapidesa els vaixells d’esclaus- i c) propietaris d’ingenis, finques colonials iberoamericanes amb instal·lacions per processar canya de sucre amb l’objectiu d’obtenir sucre, rom, alcohol i altres productes. Es poden consultar aquí. No hem trobat cap d’ells relacionat amb l’Ateneu Barcelonès.
La llista de negrers espanyols de totes les regions és llarguíssima. Podeu consultar algunes dotzenes al llibre de José Antonio Piqueras, Negreros. Españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas. També, la breu descripció de cada negrer: La saga O’Farril o l’ambició sense límits, Sebastián de Lasa e Irala, Gabriel de Azcárate Lascurain; el valencià Pedro Guarch Miralles (1773-1838) i els catalans Isidro Inglada, Francisco Güell, José Mestre y Ferrer, Pablo Samá, Pablo Güell, José Xifré Casas; els gallegs associats com Juan Ramon Méndez Fuertes, Valentín Goicuria i Ramon Pla i Monge; una pròspera família d’indians, els Goytisolo; Juan Manuel de Manzanedo, nascut a Santoña, el més ric entre els més rics; Antonio López y López, marquès de Comillas;
El “càrtel” Gómez-Zulueta-Borbón, amb Joaquín Gómez Hano de la Vegael gran traficant, associat a Jaime Tintó Miralles i la casa Marques Ferrer y Cía. Claudio Martínez de Pinillos y Ceballos i Manuel Pastor y Fuentes, comte de Bagaes, coronel gadità o el desenvolupament científic al servei de sa MajestatAgustín Fernando Muñoz, duc de Riánsares i espòs de María Cristina de Borbón, la mare d’Isabel II i reina governant entre 1830 a 1840, que constitueix a París la Societat Agustín Muñoz y Cía, el negoci principal, no declarat, és el comerç d’esclaus entre África i Cuba. Juan Parejo Cañero (natural de Puente Genil) company d’armes i amic de Muñoz; Julian Zulueta y Amondo, el príncep dels esclavistes i la saga Zulueta, Eugenio Viñes y Castellets, el capità negrer valencià més gran i sense ànima; Pedro Martínez Pérez de Terán, Pablo de Eplaza, José Antonio de Ybarra. Alguns d’ells eren partidaris del partido negrero, un veritable lobby polític a Madrid que bloquejava els projectes del Govern i repartia diners entre les redaccions dels diaris per crear opinió (Font de tot el paràgraf: José Antonio Piqueras: Negreros. Españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas).
Imatge: Corte de caña (Cutting sugar cane), Victor Patricio de Landaluze (Bilbao, 1830 – La Habana, 1889), pintura 1874
L’ONU i la Unesco han condemnat explícitament l’esclavitud, en diferents ciutats portuàries d’Europa s’han fet museus sobre l’esclavisme i França celebra el 10 de maig el Dia Commemoratiu de l’Esclavitud i la seva Abolició. A Espanya el Congrés ha aprovat, fa uns mesos, una proposició no de llei que insta el govern espanyol a commemorar cada 23 d’agost el Dia Internacional de l’Abolició de l’Esclavitud. El Parlament de Catalunya no ha legislat sobre aquesta qüestió. El tràfic d’esclaus continua enterrat en la desmemòria.
La darrera setmana d’abril, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat una conferència debat “Esclavistes i negrers. Una història global amagada” amb la participació de Martín Rodrigo y Alharilla i Gustau Nerín.
Ara ens preguntem també, quin fou el paper de la monarquia i dels governs espanyols amb les seves colònies en aquesta història? Què van fer altres països abolicionistes o esclavistes i que han fet després? Quin fou el paper de l’esclavitud en el desenvolupament socioeconòmic de les societats occidentals? Quin paper van tenir altres ciutats i regions espanyoles en la història de l’esclavitud? Quines bones pràctiques de memòria democràtica s’han desenvolupat en aquesta temàtica? Hi ha alguna iniciativa institucional o historiogràfica?
Una bibliografia bàsica sobre indians, esclavistes i negrers
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) han preparat aquest recull bibliogràfic que inclou totes les obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
ALVÁREZ-CHILLIDA, GONZALO i NERÍN, GUSTAU (eds): La colonización española en el golfo de Guinea: una perspectiva socialRevista AYER, 109, Editor: Madrid : Asociación de Historia Contemporánea : Marcial Pons, 2018, 384 pag. Dossier:
Introducción. “Guinea Ecuatorial: el legado de la colonización espanyola”, Gonzalo Álvarez-Chillida i Gustau Nerín.
“La formación de elites guineo-ecuatorianas durante el régimen colonial”, Gonzalo Álvarez-Chillida i Gustau Nerín.
“Leyendas e historias sobre el reino de Riabba (algunos indicios para una sospecha)”, Juan Aranzadi.
“Historias claretianas sobre el rey Moka”, Juan Aranzadi.
“Colonización, resistencia y transformación de la memoria histórica fang en Guinea Ecuatorial (1900-1948)”, Enrique N. Okenve.
“El negocio del cacao: origen y evolución de la elite económica colonial en Fernando Poo (1880-1936)”, Jordi Sant Gisbert.
“Corrupción y contrabando: funcionarios españoles y traficantes nigerianos en la economía de Fernando Poo (1936-1968)”, Enrique Martino Martín.
Sinopsi: En els darrers lustres la investigació acadèmica intenta superar l’enfocament colonialista que va fer llast el coneixement sobre la colònia espanyola del golf de Guinea. Amb un enfocament multidisciplinari, aquests estudis s’endinsen en diferents i aspectes rellevants de l’impacte del domini espanyol a les societats colonitzades.
CABRÉ, TATE i OLIVÉ, MIREIA: Guia de rutes indianes de Catalunya, Editor: Valls : Cossetània, 2011, 156 pàg.
Sinopsi: Més de vint itineraris desconeguts i sorprenents, rurals i urbans, per fer a peu, amb cotxe, amb bici o amb trenet!, per la Catalunya dels indians, dels palaus, les palmeres i les porxades colonials. Per a qualsevol dia de l’any o a l’estiu.
“Esclavitud: una historia de la humanidad”. Michael Zeuske
“L’esclavitud a la Barcelona medieval i moderna”. Roser Salicrú, Iván Armenteros i Eloy Martín Corrales. Modera Martín Rodrigo.
“Barcelona i l’esclavitud al món atlàntic”. Ponents: José Antonio Piqueras, Gustau Nerín i Martín Rodrigo. Modera Josep Maria Fradera.
“Memòria i polítiques de memòria al món, una mirada comparativa”. Ponents: Ana Lucía Araujo, Myriam Cottias i Ulrike Schmieder. Modera Lizbeth J. Chaviano.
“Itinerari: Les petjades de l’esclavitud i el comerç d’esclaus a la Barcelona actual”. Acompanyats per Martín Rodrigo Alharilla.
Sinopsi: Jornades d’anàlisi general de l’esclavitud en la història global i aprofundiments en el cas de Barcelona i reflexió sobre les formes de l’esclavisme en l’actualitat. La història de l’esclavitud és una història de la humanitat. Hi va haver homes i dones, nenes i nens esclavitzats en moltes societats disseminades arreu del món. També a Barcelona hi va haver esclaus, i mercats d’esclaus, des de l’Edat Mitjana i fins ben entrat el segle XIX. I tot i que l’esclavitud està oficialment prohibida a tot el món, no hi ha dubte que continua existint. En l’actualitat es continua utilitzant l’apropiació i el reclutament de mà d’obra a partir de la violència i la coerció directa. Què en sabem, d’aquesta part de la nostra història? Si ens l’amaguem perquè és incòmoda, la silenciem. Però forma part del nostre present i de la nostra memòria. Reflexionar-hi col·lectivament és el primer pas per obtenir les claus per abordar-la.
Sinopsi: El llibre de J. M. Fradera consta de cinc assajos amb un comú denominador: l’interès per les polítiques relacionades amb la formació dels espais colonials dominats pels països europeus al món modern. Són aquests: “La experiència colonial europea del S.XIX (una aproximación al debate sobre los costes y beneficios del colonialismo europeo); Raza y ciudadanía. El factor racial en la delimitación de los derechos de los americanos. ¿Porqué no se promulgaron las «leyes especiales» de ultramar?; Quiebra imperial y reorganización del poder colonial en las Antillas españolas y Filipinas” ; i per últim, “Opio y negocio, o las desventures de un espanyol en China.“
GARGALLO, EDUARD i SANT, JORDI: El petit imperi : catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Barcelona : Angle Editorial, 2021, 318 pag.
Sinopsi: La influència catalana, els negocis i la vida quotidiana a la colònia de guinea equatorial. El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós. D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català. Mes enllà d’aquestes dues esferes, els autors, experts en historia de l’Àfrica, han volgut proporcionar una visió mes completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.
GARGALLO, EDUARD i SANT, JORDI (oradors): Catalans en la colonització de la Guinea espanyola, presenta: Narcís Argemí, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador], Material visual; disponible en línia remot; 14 de novembre de 2022. Vídeo https://youtu.be/00E7JmOUn0U
GRANDAS, M. CARMEN: Presencia de los indianos en Barcelona, Barcelona: Àmbit, 2012, 199 pag.
Sinopsi: Els indians van influir decisivament en la creació de la nova imatge de Barcelona. A través de les seves biografies i les seves realitzacions es dona a conèixer els qui van ser els indians, la manera com van actuar com a agents de transformació i de modernització de Barcelona, deixant-nos un llegat urbà que en la seva renovació i en el seu desenvolupament, va passar a ser una ciutat que recuperava la capitalitat i la identitat.
NERÍN, GUSTAU: Traficants d’ànimes els negrers espanyols a l’Àfrica, Editor: Barcelona Pòrtic 2015, 383 pag.
Sinopsi: L’antropòleg Gustau Nerín ha aconseguit posar al descobert l’activitat dels negrers espanyols a la costa africana durant el segle XIX. Entre els negrers, hi havia homes de Cadis, de Màlaga i de Santander, però també de l’Escala, de Sant Feliu de Guíxols, de Vilanova i, sobretot, de Maó.
La majoria procedien de riques famílies de mercaders o de capitans de vaixell, però també n’hi havia que eren mariners abandonats pels seus patrons a la costa africana, o fins i tot algun que compaginava el tràfic d’esclaus amb la pirateria. Aquests factors negrers compraven els esclaus a baix preu a la costa africana i els guardaven empresonats en barracots abans d’embarcar-los cap a les plantacions de Cuba, Puerto Rico, Brasil, l’illa de la Reunió, etcètera. Molts esclavistes van morir a la costa africana: de malària, de disenteria, en enfrontaments armats o, fins i tot, enverinats; uns pocs van quedar-se a l’Àfrica, i d’altres van retornar. Nerín deixa constància d’alguns negrers que van gaudir d’un gran reconeixement social al nostre país. Traficants d’ànimes documenta una realitat incòmoda i punyent sense la qual no s’entén ni la història d’Àfrica ni la nostra.
NERÍN, GUSTAU: Guinea Equatorial, història en blanc i negre : dones negres i homes blancs a la Guinea Equatorial, 1843-1968, Editor: Barcelona Empúries 1998, 267 pag.
Sinopsi: La literatura colonial ofereix una visió ambigua dels colons espanyols a la Guinea Equatorial. Aquesta obra se submergeix, amb una ironia despietada, en els textos del període colonial, rescatant de l’oblit algunes joies del pensament africanista espanyol. Comparant els testimonis de missioners, colons, administradors, prostitutes, viatgers, cabdills, catequistes, escriptors, historiadors, antropòlegs i fins i tot ministres, l’autor analitza el conflicte colonial en aquest petit territori africà. Gustau Nerín (Barcelona, 1968) és antropòleg, s’ha especialitzat en història de la Guinea Equatorial i ha viatjat amb freqüència per l’Àfrica central per realitzar els seus estudis.
PIQUERAS, JOSÉ ANTONIO: Negreros : españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas, Editor: Madrid : Los Libros de la Catarata , 2021, 347 pag.
Sinopsi: La història de l’esclavatge és una història de violència i beneficis, de supervivència i desigualtat; és també la història de la formació del capitalisme i de les seves elits econòmiques, polítiques i aristocràtiques. Contra el tòpic molt estès que atenua la participació d’espanyols en el tràfic negre, la seva intervenció decisiva es pot constatar en gairebé totes les èpoques dels seus quatre segles d’existència, amb la connivència de reis i Estats, i amb la sanció de la llei. Qui van ser els seus artífexs, responsables de la deportació de més de dos milions d’africans, dels patiments ocasionats a ells i els seus descendents? Ocults sota veus menys infames que la de negrer, com la de comerciant, traficant, hisendat, etc., molts d’aquests “prohoms” han escapat a l’assenyalament, com els financers del negoci, claus en el trànsit i sosteniment de l’esclavatge entre la península i les colònies. El seu llegat i influència és recognoscible en la posició i la fortuna transmesa durant generacions. Aquest llibre enllaça aquest passat amagat amb noms actuals de l’alta societat, les finances, la política i la vida pública. Una història, que només havia estat parcialment explicada, amb la finalitat de donar visibilitat a un passat espanyol negat o minimitzat, així com oferir respostes i pensar preguntes sobre l’origen de la societat present.
RIAÑO, PEIO H: Decapitados: una historia contra los monumentos a racistas, esclavistas e invasores, Editor: Barcelona : Ediciones B, 2021, 319 pag.
Sinopsi: És lícit acabar amb la propaganda de genocides, dictadors, esclavistes, invasors i altres personatges tan menyspreable a l’espai públic? Aquest assaig provocador i fascinant demostra per què és hora de retirar els homenatges que ofenen la ciutat progressista. Ja a la Roma clàssica la destrucció de monuments i símbols era una manera d’esborrar de la història els enemics que havien estat derrotats. En èpoques més recents, aquesta pràctica ha adquirit un altre significat les estàtues de Colom, Lenin o Saddam Hussein han estat expulsades dels llocs on una vegada es van alçar, convertint-se en una reivindicació pel respecte a la nova ciutadania que no vol aquesta càrrega. L’historiador de l’art i periodista Peio H. Riaño aborda un debat en auge que es pregunta com volem que sigui la ciutat del segle XXI, mentre que el moviment Black Lives Matter protesta contra els símbols racistes i a Llatinoamèrica milers de persones es manifesten demanant la desaparició dels conqueridors de bronze i pedra que encara adornen els seus carrers. A través d’un recorregut per una sèrie de representacions «artístiques», des de Mao fins a Franco, aquesta investigació cultural qüestiona que s’hagin de conservar els monuments que representen valors insuportables com el racisme, el masclisme i l’exclusió. El resultat és un text polèmic i erudit, que ens demostra perquè la decapitació d’aquests monuments no pretén depurar la història, com alguns sostenen, sinó netejar el present amb la veritat històrica i extirpar els elements que tergiversen la lectura del passat.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: Cases d’indians, fotografies de Pere Pascual i Rosina Ramírez, Editor: Manresa Caixa Manresa Angle 2004, 249 pag.
Sinopsi: Es coneix com a indians, o com a «americanos», aquells catalans que, al llarg de tot el segle XIX moguts per l’afany de fer fortuna a les Amèriques, es van embarcar en un llarg viatge i van emprendre negocis a terres d’ultramar: conreu de tabac i de sucre, comerç de licors, espècies i altres productes agrícoles, finances, transport i tràfic de persones i de mercaderies, etc. Aquests personatges, sovint havent guanyat una riquesa fabulosa per a l’època, decideixen retornar a Catalunya i construeixen cases i palaus que mostren el seu nou estatus econòmic. Molts d’ells formen part de la generació que, amb els diners guanyats a Amèrica, van impulsar la industrialització de Catalunya, sigui amb empreses de transports (ferrocarril, vaixells), sigui amb indústries tèxtils, sigui amb la creació de negocis bancaris. Els indians van establir-se majoritàriament a Barcelona i a poblacions de la costa catalana, tot i que alguns ho van fer a l’interior (al Bages, la Garrotxa, etc.). Les cases, palaus i cases d’estiueig edificades pels indians no s’inscriuen en un únic corrent artístic, sinó que recullen els diferents moviments artístics de l’època: des del neoclassicisme o l’eclecticisme fins a l’expressió màxima del modernisme que constitueix el Palau Güell d’Antoni Gaudí, casa de l’indià Joan Güell. En moltes de les cases s’aprecia una voluntat de recordar la vida viscuda a ultramar, amb grans jardins de vegetació tropical, motius artístics d’inspiració caribenya, la proximitat del mar, etc. Els indians mantenien viu, així, el record dels anys passats a Amèrica.
Sinopsi: Estudi sobre la presència econòmica catalana al llarg del segle XIX a les Antilles, especialment a la illa de Cuba, tant a l’Havana com a altres ciutats, com ara Santiago, Matanzas, Càrdenas o Manzanillo, per part de comerciants catalans. A Puerto Rico, per exemple, el 80% dels comerciants eren catalans. S’analitzen les principals famílies catalanes afincades a la zona, les seves activitats econòmiques i polítiques, com ara els Samà, de Vilanova i la Geltrú, o els Biada, de Mataró. Així mateix, s’analitzen els catalans que havent fet negocis i havent-se enriquit a les Antilles, es traslladaren novament a Catalunya amb part dels seus patrimonis, creant també empreses aquí, explicant els casos dels Goytisolo, els Ribalta, els Taltaurell, els Vidal Quadras, etc, alguns dels quals foren importants promotors de la indústria catalana del final del segle XIX. L’estudi inclou els casos de Jaume Torrens i Serramalera, de Josep Munné i Nogareda, de Tomás Ribalta, de la família Biada, de la família Samà, els Baradat, els Vidal Quadras, els Goytisolo, dels germans Solé i Casañes, dels germans Carbó i Martinell, de Joaquim Fábregas i d’altres indians.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: La Casa Ramos, 1845-1960: más de un siglo de historia marítima, Editor: Barcelona Museu Marítim de Barcelona 2005, 189 pag.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: La Familia Gil: empresarios catalanes en la Europa del siglo XIX, Editor: Barcelona Gas Natural Fundación 2010, 231 pag.
Sinopsi: El llibre recorre l’activitat emprenedora de la família Gil, no només pel que fa al gas, sinó també en la construcció de vaixells i en el comerç marítim amb ultramar, així com a l’empresa de la sal del Principat de Catalunya, la Companyia General de Mines de Catalunya i Aragó, i la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, contemplant la seva actuació en la compra de finques a la desamortització, o en la creació d’una casa de banca a París.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: Un hombre, mil negocios : la controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas, Editor: Barcelona : Ariel, 2021, 409 pag.
Sinopsi: El 4 de març del 2018 l’Ajuntament de Barcelona va retirar del seu pedestal la rèplica d’una estàtua que s’havia aixecat originalment el 1884 per honrar la figura d’Antonio López i López. Aquesta decisió va estar marcada per la polèmica. Pels que van aplaudir la iniciativa municipal, López era un negrer i la ciutat no havia d’honrar la seva memòria en un espai públic. Els que es van oposar a la resolució consideraven que no només no estava clar que López s’hagués dedicat al comerç d’esclaus, sinó que es tractava, sobretot, d’un empresari excepcional i un mecenes destacat, la figura del qual mereixia ser recordada. Qui va ser Antonio López? Per què, més d’un segle després de la mort, aquest personatge genera tanta controvèrsia? Va estar realment implicat en el trànsit d’esclaus durant els anys d’estada a Cuba? Quins negocis van ser decisius perquè reunís una enorme fortuna i com va articular el holding empresarial més gran de l’economia espanyola a finals del segle XIX? Aquesta extraordinària biografia dona resposta a preguntes com aquestes a través del relat més complet al voltant de la vida del primer marquès de Comillas. Un llibre que revela de manera progressiva passatges decisius de la trajectòria vital de López i ens ofereix alhora una aproximació sense comparació a un període clau en la història colonial d’Espanya.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (presentació): El tráfico atlántico de esclavos en el siglo XIX Editor: Revista AYER 128, Madrid: Asociación de Historia Contemporánea : Marcial Pons, 2022, 336 pag.
Dossier:
“Presentación”: Martín Rodrigo y Alharilla.
“El tráfico estadounidense de esclavos al Río de la Plata y los circuitos de la plata más allá del Atlántico, 17981809”, Alex Borucki.
“El cuerpo del delito. Esclavización, cicatrices y escarificaciones en la trata esclavista a Puerto Rico, 18001820”, José Luis Belmonte Postigo.
“Caracterizando la trata ilegal en Cuba: espacios, redes y actores”, María del Carmen Barcia Zequeira.-
“Beneficios y beneficiarios del comercio de esclavos en Cuba (18151867)”, Martín Rodrigo y Alharilla.
Sinopsi: Espanya va ser un dels principals actors al comerç transatlàntic d’africans esclavitzats. Als seus dominis colonials a Amèrica van arribar més de dos milions de captius, molts dels quals es van emportar en vaixells de pavelló espanyol. Aquest dossier analitza algunes de les dimensions d’aquest fenomen i ho fa en tres espais geogràfics diferents (Riu de la Plata, Puerto Rico i Cuba).
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (ed.): Les Bases colonials de Barcelona, 1765-1968 Editor: Barcelona Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, MUHBA Documents, 5, 2012, 117 pag.
Sinopsi: La Barcelona actual és també el resultat de la interacció dels assentaments passats i dels seus habitants amb altres societats i altres territoris, tant els més propers com els més llunyans. De fet, no es pot copsar la complexitat de la configuració contemporània de Barcelona sense entendre, per exemple, els vincles de la ciutat amb el món colonial espanyol. Els vuit autors que han col·laborat en aquest volum han volgut reflexionar justament sobre diferents aspectes d’aquests vincles i relacions.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (orador): Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus; presenten: Josep Lluís Belmonte i Joan Solé Camardons, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador] Cicle Històries de Barcelona 2018 Barcelona: Material visual; disponible en línia remot; 2018. Vídeo https://youtu.be/TCa0jVKvnJs
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (orador): Els grans negocis del marquès de Comillas; presenta: Narcís Argemí, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador], Material visual; disponible en línia remot; 2021. Vídeo https://youtu.be/3WbkMi1khk8
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN, i CHAVIANO PÉREZ, LIZBET J. (eds): Negreros y esclavos : Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), Editor: Barcelona : Icaria, 2017, 246 pag.
Sinopsi: La figura del ric i pròsper indià forma part de l’imaginari col·lectiu de moltes poblacions de la costa catalana. Eren emprenedors transatlàntics amb fortunes basades en bona mesura en el trànsit o l’explotació d’esclaus a Cuba i Puerto Rico. A partir de l’aportació de diferents especialistes a la història de l’esclavitud i del trànsit negrer, aquest llibre aborda la presència d’esclaus negres a Barcelona fins ben entrat el segle XIX i els primers esforços per participar en el negoci del tràfic (d’Àfrica a Amèrica) organitzats des de Catalunya. També estudia la important presència de comerciants negrers catalans a la Cuba de mitjans del segle XIX i les trajectòries de diferents capitans negrers nascuts a Catalunya. Analitza les fórmules utilitzades pels capitans negrers per burlar la persecució anglesa en temps del tràfic il·legal i ofereix també una detallada descripció de com operaven aquests mateixos marins per desembarcar les seves càrregues en llocs amagats de l’illa de Cuba. Al llarg d’aquests estudis històrics rigorosos apareixen individus destacats de la societat catalana establint, així, la relació entre el tràfic i l’explotació de mà d’obra esclava i la prosperitat futura de la burgesia catalana del s. XIX.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (ed): Del olvido a la memoria : la esclavitud en la España contemporània, Editor: Vilassar de Dalt, Barcelona : Icaria, septiembre de 2022, 344 pag.
Sinopsi: El trànsit transatlàntic dels africans esclavitzats és un dels grans temes de la història global. Ho és per diferents raons: Perquè implica tres continents diferents (Àfrica, Amèrica i Europa); per la seva llarga durada (van ser 350 anys ininterromputs de viatges directes entre Àfrica i Amèrica); i, sobretot, pel seu notable impacte demogràfic. Almenys 12,5 milions de captius africans van ser embarcats contra la seva voluntat en algun punt del continent africà per ser venuts com a esclaus al Nou Món. Espanya va ser un actor històric rellevant en aquesta història. Ho va ser tant pel que fa al tràfic de persones esclavitzades com pel que fa a l’esclavitud colonial, als seus dominis americans. Ara bé, si alguna cosa singularitza Espanya (en comparació amb altres països europeus com la Gran Bretanya, França o els Països Baixos) és l’absència d’una memòria pública i col·lectiva sobre aquesta participació espanyola destacada en el comerç d’esclaus i en l’esclavitud colonial.
SÀPIENS, 248: Quan érem negrers. Sàpiens Tot és història, núm. 248, novembre 2022, pag 32-95: amb l’assessorament de Martín Rodrigo Alharilla.
Dossier:
Martín Rodrigo Alharilla: “Esclavitud: una història global inacabada”
Sàpiens: “Espais de memòria de l’esclavisme”
Arnau Cònsul (text) / Roser Salicrú (assessorament): “Barcelona, port d’esclaus. La esclavitud a la ciutat medieval”
Alfred Bosch: “Capitans negrers. Com s’organitzava una expedició negrera?”
Gustau Nerín: “Dins una factoria africana. Els esclavistes catalans a Àfrica”
Agnès Rotger: “Malson a la plantació. Ser esclau a Cuba. Propietaris catalans de plantacions amb esclaus ”
Maria Coll: “Retorn a la Metròpolis. Les inversions del capital negrer”
Sinopsi: Un dossier a l’esclavitud i descobrim l’origen d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX. Més de 12 milions de persones van ser embarcades contra la seva voluntat en algun punt de les costes africanes per ser venudes com a esclaves a Amèrica. Ni Catalunya ni la resta de l’Estat espanyol no van ser actors històrics menors en aquest comerç aberrant, però, a diferència d’altres indrets, no hi ha una memòria pública i col·lectiva del nostre passat esclavista.
SUST FATJÓ, XAVIER: Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX, Icària editorial, 2022, 236 pag.
Sinopsi: L’infame transport a Amèrica d’africans per ser esclavitzats, durant els dos primers terços del segle xix, va ser una pràctica molt estesa entre els marins catalans. Per exercir-la calia escapolir-se de la persecució dels vaixells britànics, exposar-se a greus malalties tropicals, corrompre les autoritats espanyoles i negociar amb despòtics caps locals africans que havien de proporcionar els esclaus. A vegades, fins i tot, davant la dificultat d’obtenir-los, practicar la pirateria. El llibre relata algunes d’aquestes expedicions negreres. Per als marins, algunes reeixides, altres fracassades. El primer relat es refereix a la realitzada l’any 1812, quan encara no s’havia prohibit el tràfic d’esclaus, per dues goletes comandades per pilots formats a l’escola d’Arenys de Mar. L’últim, a la realitzada l’any 1864, un any abans de la prohibició total de l’esclavitud als Estats Units, per Pere Mas “el Pigat”, conegut popularment com l’últim capità negrer de la costa catalana. El vaixell que capitanejava ja no era un veler. Era un vapor.
Sinopsi: Al segle XIX, desenes de milers d’esclaus africans van ser venuts a Cuba per negrers catalans. “Negrers. La Catalunya esclavista” recupera la memòria d’aquest gran negoci il·legal, vergonyós i encara ocult.
[“Sobta saber que, on avui hi ha l’Ateneu Barcelonès, abans hi vivia el negrer, Jaume Torrents Serramalera, des d’aquí governava la seva flota de velers” Sobre titulat: Palau Savassona. Propietat del negrer Jaume Torrents Serramalera. m. 43.02-43.16]
ZEUSKE, MICHAEL: Esclavitud: Una historia de la humanidad, Gema Facal Lozano (traductor), editorial Katakrak, 2018, 332 pag.
Sinopsi: L’esclavitud està oficialment prohibida a tot el món, i no obstant segueix existint. El que passa, simplement, és que no se’n parla gaire. Aquest assaig precís ens explica de quina manera les persones, tant a Europa com a Àsia, han estat convertides en mercaderia des de l’Antiguitat fins als nostres dies, quant han costat els seus cossos i com és possible que, després de l’abolició de l’esclavatge en el segle XIX, res no hagi canviat. Zeuske ens proposa una definició de l’esclavatge («la disponibilitat sobre cossos humans basada en una violència real exercida sobre aquests mateixos cossos i la degradació de l’estatus»), que va molt més enllà de les dimensions jurídiques, vinculades al dret romà. Si bé és una proposta que, com ell mateix afirma al llarg del llibre, no està exempta de polèmica, té la virtut d’englobar les diferents modalitats en què l’apropiació i el reclutament de la mà d’obra s’han fet utilitzant la violència o la coerció directa. La història de l’esclavatge és una història de la humanitat. I viceversa. Ja no té sentit, especialment després del corrent d’estudis crítics en què s’insereix aquest text, parlar de l’esclavatge com d’un període històric previ al capitalisme, conclòs feliçment després de l’abolició. Com diu un dels seus capítols, no hi ha final al final, i l’esclavatge roman, vestit amb nous vestits, mudat en una pell nova.
Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic
Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.
Premsa
MONTANYÀ, XAVIER: “Negrers catalans: com feien el tràfic il·legal d’éssers humans”VilaWeb, 20-2-2023. Consulta aquí
PLAYÀ MASET, JOSEP: “El passat esclavista de Catalunya”, La Vanguardia 22/06/2020. Consulta:
Divendres 17 març 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència d’Eudald Carbonell, arqueòleg i autor d’El futur de la humanitat, Ara llibres, 2022.
Presenten: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història i Santiago Vilanova ponent de la Secció d’Ecologia.
Acte organitzat per la Secció d’Història i la Secció d’Ecologia.
Accés obert (sense inscripció) i retransmès en directe aquí.
Divendres 17 març 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència d’Eudald Carbonell, arqueòleg i autor d’El futur de la humanitat, Ara llibres, 2022. Presenten: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història i Santiago Vilanova ponent de la Secció d’Ecologia.
Crònica de l’acte
Narcís Argemí inicià l’acte amb una breu introducció al llibre d’Eudald Carbonell. El futur de la humanitat destacant-ne a en paraules del propi autor que “La humanitat està arribant a un punt de no retorn. La nostra manera de viure està portant el món i a l’espècie al límit i només tenim dues opcions: o ens repensem i ens humanitzem o ens extingirem”
A continuació Santiago Vilanova presentà el llarg i dens currículum professional i acadèmic d’Eudald Carbonell, destacant també la seva visió eco-humanística.
Finalment, Eudald Carbonell inicià una primera intervenció en què afirmà que: “Encara hi som a temps, però la necessitat d’un gran canvi col·lectiu és urgent. No serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra manera de pensar i de relacionar-nos i de viure”
Al llarg de tota la sessió hi hagué un diàleg primer entre Carbonell-Argemí-Vilanova i després amb el públic. Podem dir que les paraules d’Eudald Carbonell han escampat consciència d’espècie a tota la sala d’actes Oriol Bohigas, un auditori amb èxit d’assistència i de participació. Per Carbonell: “Sense diversitat no hi hauria hagut evolució”. “Preservar la diversitat és fonamental”, “Cal abortar la globalització i substituir-la per la planetització”. També distingí entre diversitat i fragmentació. El poder pretén fragmentar encara més la societat i confondre-la amb la diversitat social i cultural.
El futur de la humanitat
Pregon coneixedor dels passos que han portat l’Homo sapiens fins al moment actual, Eudald Carbonell fa un salt cap al futur i ens planteja 10 reptes per evitar el col·lapse i garantir la supervivència de l’espècie humana.
Segons afirma en el seu darrer llibre El futur de la humanitat “o bé canviem o ens extingirem”. El llibre ens ofereix propostes a favor de l’evolució de l’espècie humana per garantir-ne la supervivència. La humanitat està arribant a un punt de no retorn. La nostra forma de viure està portant el món i la nostra espècie, entre moltes altres, al límit i només tenim dues opcions: o ens repensem i ens humanitzem o ens extingirem.
I el camí per evitar-ho l’Eudald Carbonell el resumeix en un decàleg que comença fent una crida per potenciar la consciència crítica de l’espècie, per avançar cap a la socialització de la tecnologia, la fi de la globalització, l’increment de la diversitat i la desaparició dels líders i jerarquies socials.
La necessitat d’un gran canvi col·lectiu és urgent. No serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra forma d’actuar, de relacionar-nos i de viure. Necessitem pensar i repensar la humanitat com un procés cap a la posthumanitat.
Què és el que hem de fer? Què és el que necessitem per assegurar el futur de la humanitat? Sobre quines bases s’ha de construir l’humanisme perquè tingui èxit en la transformació de l’Homo sapiens?
La urgència per obtenir respostes a aquestes preguntes transcendents no ens ha de fer oblidar que els fonaments del futur només es poden construir sobre el coneixement del passat i un bon funcionament del present.
Més informació
Ressenya de Miquel Nistal, ateneista de la secció d’Història “El futur de la humanitat” al Blog Gaudirlacultura:
“En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment crític de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implícit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra ” […]. Vegeu la ressenya completa aquí
Què n’ha dit la premsa? I diverses entrevistes a Eudald Carbonell
Podeu llegir una selecció de crítiques i d’entrevistes aquí
Dimarts 20 de desembre de 2022, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la sessió Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili, estudiós del jazz i regidor d’òpera.
Encara avui en dia als Estats Units d’Amèrica la discriminació social, política i econòmica resulta evident per a la població afroamericana. En aquesta conferència veurem com el jazz, una música negra, es vincula amb els orígens per la defensa dels drets civils.
Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, adjunt a la Secció d’Història
Accés obert.
Imatge principal: Dr. Martin Luther King Moviment de Drets Civils (carbó de Donald Dais). Creative Commons
Foto: “Jazz i drets Civils”, Ateneu Barcelonès, 20-12-2022, conferència a càrrec de Pau Fuster Bausili.
Presenta: Joan Solé Camardons de la Secció d’Història
Jazz i drets civils als EUA
El jazz és una música negra que ha tingut una transcendència absoluta en el desenvolupament de la música occidental i també és una música que pot explicar la història de la comunitat afroamericana als EUA.
El moviment pels drets civils als Estats Units s’acostuma a datar cap a mitjans de la dècada dels 50. Si bé, és cert, que en aquell moment la transcendència mediàtica i implicació social seran més grans, ja a principis de segle XX hi ha un moviment social i intel·lectual que serà la base de moltes reivindicacions que, encara, avui són vigents. La música afroamericana no és aliena als canvis socials del país i no podem entendre l’evolució del jazz sense comprendre els canvis i les reivindicacions de la societat afroamericana.
Imatge: Marxa pels drets civils a Washington, DC (Líders de la marxa conduint els manifestants pel carrer.) 28 d’agost de 1963. Autor desconegut o no proporcionat. Domini públic
Pau Fuster explica com la història afroamericana i el jazz van de la mà. La música ens explicarà la història. Entre els personatges citats destaquen: Nina Simone, Martin Luther King, John Coltrane, Malcom X, Hazel Scott, Dizzy Gillespie, Mahalia Jackson, Rosa Parks, Little Rock Nine, Charles Mingus, Clarlie Parker, Art Blakey, Cannoball Adderley, Medgar Evers, Grant Green Archie Shepp, Hervie Hancock, Shirley Chishom, Fred Hampton, Gil Scott-Heron, Angela Davis, Lee Morgan, Rahsaan Roland Kirk, Wynton Marsalis, Terence Blanchard, Delffaio Marsalis… Una manera fantàstica de gaudir el jazz i d’aprendre i entendre la història pels drets civils als Estats Units. Música extraordinària i història apassionant.
Segons Pau Fuster, la pretensió de ser una música culta, que per a alguns té el jazz, o l’estigma de ser una música de la mala vida han fet molt de mal en la difusió i comprensió d’aquest moviment cultural i musical. Que és al cap i a la fi, l’expressió artística més important i influent de la història dels EUA.
Imatge: Martin Luther King, Malcom X, John Coltrane i Nina Simone (Fotos Wikipèdia)
Pau Fuster Bausili
El ponent de la conferència, Pau Fuster Bausili va estudiar música al Taller de Músics de Barcelona, va cursar estudis de Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), estudis de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), estudis de regidoria d’espectacles al Taller de Tecnologies de l’espectacle (TTE) i actualment treballa com a regidor d’òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
És un gran aficionat al jazz, i ha dirigit i presentat el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK de Barcelona. També, fa cursos i conferències sobre diferents temàtiques del jazz a centres cívics, a l’Ateneu Barcelonès, al cicle de Música Negra de Barcelona, al Sonaswing, al Miravins, al Festival de Jazz antic de Sitges i al Festival Vijazz, entre altres.
Foto: Ateneu Barcelonès, Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili
Moviment afroamericà pels drets civils
El Moviment (afroamericà) pels drets civils (1955-1968) es refereix als moviments que van aparèixer als Estats Units d’Amèrica (especialment als estats del sud, entre els quals hi destaquen Mississippí, Alabama, Arkansas i Geòrgia) amb l’objectiu de prohibir la discriminació racial contra els afroamericans i restablir el seu dret a vot.
L’aparició de l’eslògan delBlack Power (‘Poder Negre’), que va durar aproximadament des del 1966 al 1975, va ampliar els objectius del moviment pels drets civils en incloure la dignitat ètnica, l’autosuficiència econòmica i política, i la llibertat davant l’opressió dels blancs americans.
El moviment es va caracteritzar per grans campanyes de resistència civil. Entre 1955 i 1968, els actes de protesta no-violenta i la desobediència civil van produir situacions de crisi entre els activistes i les autoritats governamentals. Els governs federal, estatals i locals, empreses i comunitats, sovint havien de respondre immediatament a aquestes situacions que van posar en relleu les desigualtats que les enfrontaven amb els afroamericans.
Formes de protesta i/o desobediència civil van incloure boicots, com l’exitós boicot als autobusos de Montgomery (1955-1956) a Alabama, segudes com ara la influent seguda de Greensboro (1960) a Carolina del Nord; marxes, com les marxes de Selma a Montgomery (1965) a Alabama, i una àmplia gamma d’altres activitats no violentes. Freedom Riders, activistes joves pels drets civils que, el 1961 i anys subsegüents, van començar un periple en autobusos interestatals pel Sud dels Estats Units per desafiar l’incompliment de les sentències de la Cort Suprema dels Estats Units.
Assassinats de líders: Medgar Evers (12 juny 1963), John F. Kennedy (22 nov. 1963); Malcom X (21 febrer 1965); Martin Luter King (4 abril 1968; Robert Kennedy (6 juny 1968).
Van destacar els èxits legislatius durant aquesta fase del moviment de drets civils, que van ser l’aprovació de:
Civil Rights Act (‘Llei de Drets Civils’) del 1964, que prohibeix la discriminació basada en “ètnia, color, religió, o origen nacional”, en les pràctiques d’ocupació i serveis públics,
Voting Rights Act (‘Llei de Drets Electorals’) 1965, restaurà i protegí els drets de vot,
Immigration and Nationality Services Act (‘Llei de Serveis d’Immigració i Nacionalitat’) del 1965, obrí l’entrada als EUA als immigrants que no fossin els tradicionals grups europeus.
Fair Housing Act (‘Llei d’Habitatge Just’) del 1968, que va prohibir la discriminació en la venda o lloguer de l’habitatge.
Una referència cinematogràfica:Green Book (2018), film dirigit per Peter Farrelly que transcorre l’any 1962. Viggo Mortensen és un rude italoamericà del Bronx que és contractat com a xofer del virtuós pianista negre Don Shirley (Mahershala Ali). Tots dos emprendran un viatge per a una gira de concerts pel Sud dels Estats Units, on haurà de tenir present “Green Book” (el llibre verd), una guia que indicava els pocs establiments on s’acceptava els afroamericans.
Dimecres 2 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc l’homenatge festa Celebrant Carlos Cano.
Hi participaren: Óscar Jurado, periodista; Javier García Fernández, historiador; Paco Ibañez, artista; David Castillo, escriptor; Giulia Valle, artista; i Marina Rosell, artista.
Presentà l’acte: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.
Accés obert.
Amb motiu del 50 aniversari del debut de Carlos Cano en un acte de la UNESCO a París el 1972 en homenatge a Federico García Lorca i del 20 è aniversari de la seva mort l’any 2000, que no es va poder commemorar per la pandèmia, avui retem homenatge a un cantautor compromès, que es va formar a Catalunya i que va fer l’adaptació musical i va gravar l’Himno de Andalucía el 1977, a partir de la composició musical de José del Castillo Díaz amb lletra de Blas Infante .
Qui fou Carlos Cano?
Carlos Cano va néixer a Granada el 28 de gener de 1946. Viu l’infantesa tenint una clara memòria familiar republicana amb el record del seu avi que havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil. De ben jove, com milers de granadins, emigra a Suïssa i posteriorment a Alemanya darrera d’una feina.
Després d’un any a l’estranger, el 1964, amb els estalvis aconseguits amb el seu treball, arriba a Barcelona. Es matricula en un curs d’electrònica, que aprova amb bones notes, però quan se li acaben els estalvis comença a treballar en la construcció per poder seguir costejant-se els estudis.
Carlos Cano (1946-2000)
Poc després és quan apareix l’autèntic Carlos Cano. Deixa els estudis, l’acomiaden de la feina i comença a escriure, verbalitzant poèticament la barreja de sentiments de soledat, d’identitat i d’esperança. Torna a Granada i comença a compondre les seves primeres cançons. Coneix al poeta Juan de Loxa, que en aquell moment encapçalava el col·lectiu de poesia anomenat Poesía 70, i s’integra al grup. El 1972 participa a París en un homenatge a Federico García Lorca en un acte de la UNESCO, on debuta professionalment com a cantautor. Allà coneix Paco Ibáñez, Elisa Serna,Luís Cilia i especialment Lluís Llach amb qui acaba mantenint una llarga amistat.
Carlos Cano és un dels representants més destacats de la cançó andalusa, va ser creador d’un nou tipus de cobla popular, compromesa amb la problemàtica social d’Andalusia tal com es reflecteix al primer disc publicat l’any 1976.
El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques a Andalusia, el Partido Socialista de Andalucía (PSA) li edita l’”Himno de Andalucía” amb lletra de Blas Infante. El 1998 posa música als poemes del Diván del Tamarit, últim llibre de Federico García Lorca. Mor l’any 2000 d’un aneurisma de l’aorta a la seva ciutat natal.
Dijous, dia 6 d’octubre, a les 18h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la reunió anual de la Secció d’Història, per a tots els socis i les sòcies inscrits en aquesta secció.
Convoca: Narcís Argemí Terrades, ponent de la Secció.
Resum de la reunió d’Història 2022
Reunits a la sala Sagarra el dijous 6 d’octubre, vint-i-cinc inscrits a la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès van repassar la trajectòria de la secció durant l’exercici de 2022. Podeu veure una crònica de les activitats al Blog d’Història
També es van repassar els actes previstos fins a final d’any, que són els següents:
Una història de l’andalusisme. Javier García Fernández., Divendres 4 de novembre, 18,30h, Sala Sagarra
Catalans en la colonització de Guinea. Eduard Gargallo i Jordi Sant. Dilluns 14 de novembre, 18,30h. Sala Bohigas
Drets civils americans i música negra. Pau Fuster. Dimarts 20 desembre, 18,30h. Sala Verdaguer.
Una història del capitalisme. Alfons Duran-Pich. Dimarts 17 de Gener, 18,30h Sala Bohigas
Propostes dels participants
Finalment dins el capítol de precs i preguntes, hi hagué aportacions força interessants sobre futures activitats de la secció d’història per al 2023 i més endavant. Es van anotar les propostes següents:
Conferència sobre la commemoració del 150 aniversari de la primera república espanyola.
Al voltant de l’11 de setembre 2023 fer un acte sobre els 50 anys del cop d’estat a Xile.
Realització d’un cicle transversal de totes les seccions de l’Ateneu sobre els anys 20 del segle XX. Primo de Rivera i Mussolini (Història), Crack del 29 (Economia), Bauhaus (Arts), Chaplin (Cinema) cada secció segur que trobaria algun fet rellevant dels anys 20.
Fer un cicle sobre la Història de Barcelona des dels romans, o inclús abans, veient com s’ha anat transformant la ciutat, l’urbanisme, l’habitatge, la immigració i la cultura urbana. Podeu veure un cicle de sis conferències sobre “Històries de Barcelona”, aquí
Una conferència sobre Ildefons Cerdà, sobre el seu pla urbanístic. Podeu veure aquí la conferència de Lluís Permanyer: Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona que tingué lloc 14 de maig de 2018.
Estudiar les aportacions a la ciència que els descobriments botànics que es van fer durant la colonització d’Amèrica han representat per a la cultura occidental.
Conferència sobre els bombardejos que sistemàticament ha patit la ciutat de Barcelona: Espartero, Prim, Franco…
Conferència sobre la història del Brasil aprofitant l’actualitat de les eleccions en aquell país.
Conferència o cicle sobre la Segona Guerra Mundial, ara que podem estar a prop de la tercera.
Conferència sobre transculturalitat i fronteres, de la qual Trieste en seria un bon exemple i Claudio Magris un conferenciant idoni.
Història de la Catalunya nova versus la Catalunya vella.
Difusió de les activitats de la Secció
També es van comentar accions per aconseguir augmentar l’audiència de les activitats de la secció amb propostes com:
Comunicar als ajuntaments de pobles petits que no tenen accés a activitats culturals, que puguin retransmetre en streaming els actes de la secció.
Enviar comunicacions a les facultats d’història de les universitats catalanes sobre les nostres activitats.
Realitzar podcasts de les nostres activitats.
Crònica de les activitats de 2022
Podeu veure una crònica de les activitats de la Secció i de les tertúlies d’Amics de la Història al bloc d’Història: https://historia.ateneubcn.cat/
Secció d'Història 