Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz

Dilluns 8 Abril 2019 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió “Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz” a càrrec de Pau Fuster Bausili, professor a diferents centres cívics de Barcelona sobre temàtiques relacionades amb el jazz.

La sessió és una història del jazz, amena i didàctica que subratlla la importància que té el jazz en tota la música que s’ha fet al segle XX i XXI.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

El contingut  

Es tracta d’una sessió amena, didàctica i entenedora de la història del jazz i de la importància que té en tota la música que s’ha fet al segle XX i XXI.

Té una durada de 1:30 hores, s’estructura en cinc parts, cadascuna fa referència a una època i per tant també, a un tipus de jazz concret. Cada part tindrà la seva audició de músics essencials de la història del jazz.

La música i els esdeveniments històrics que han succeït als Estats Units van estretament lligats, així doncs serà també necessari que allò que escoltem i sigui entès dins d’un context històric.

Es vol aconseguir sortir d’alguns estigmes que arrosseguen al Jazz, ja sigui per ser una música culta i/o pretensiosa, com una música que només sonava a locals de “malavida”. També ens ha de servir per poder entendre les dificultats de ser un home o dona negre en un país com els EEUU.

Estructura i temes que s’escoltaran  

  • Presentació històrica, precursors i orígens del jazz. (Un tema a escoltar)
  • El jazz de Nova Orleans (Dos temes d’audició guiada)
  • El Swing. (Dos temes d’audició guiada)
  • El Bebop de Charlie Parker i Dizzy Gillespie. (Dos temes d’audició guiada)
  • Cool Jazz i Jazz modal. Miles Davis. (Dos temes d’audició guiada)
  • Hard bop, Latin jazz, Soul jazz, Free jazz. S’obre un camí ple de variants. (Dos temes d’audició guiada)

Metodologia de la sessió

Per tal d’explicar un tema com aquest a persones de tota mena i moltes vegades sense coneixements musicals, s’introdueix la música com a element fonamental de la xerrada. Així doncs, hi ha en totes les parts audicions guiades, en les quals s’ajuda als oients a poder entendre i gaudir de la música d’una manera directa. S’impulsarà la interacció, fent que la participació faci més interessant i dinàmica l’explicació.

Historia Jazz Original Dixieland Jass Band

El jazz (Text adaptat de la Gran Enciclopèdia Catalana)

El jazz  és una varietat de música popular nord-americana que aparegué, al principi del segle XX, principalment a l’àrea de Nova Orleans, però es desenvolupà simultàniament en altres punts dels Estats Units (Missouri, Kansas, Chicago i Nova York, sobretot). Els orígens —i els del seu nom— són obscurs, i cal atribuir-los a la intervenció —en diverses proporcions— d’elements de folklore africà, música religiosa, música de ball de tavernes i bordells, música militar i elements clàssics europeus (sobretot pel que fa als instruments emprats) i, d’una manera directa, als seus antecedents, el minstrel show, el ragtime i, sobretot, el blues. Era interpretada principalment per negres, bé que als primers temps sovint ho era per blancs (alguns cops disfressats de negres). La instrumentació era variable, i la improvisació, molt freqüent. Cal situar aquesta etapa de formació i evolució instrumental entre el 1900 i el 1917, i té com a figures prominents Buddy Bolden (~ 1875-1931) i Scott Joplin (1868-1917).

No adquireix consciència del jazz com a entitat independent fins els anys 1912-14, i no se’n popularitzà el nom fins a l’aparició de l’Original Dixieland Jazz Band de Nick La Rocca, que el 1917 enregistrà els primers discs. Aquests —juntament amb la ràdio— contribuïren poderosament al progrés del jazz i a la seva expansió pels EUA i aviat per Europa (a través de França, sobretot). Hotels i salons prescindiren de llurs orquestres tradicionals i llogaren bandes de jazz. Aquestes (jazz-band) havien anat evolucionant; el 1918 la Creole Jazz Band de Joe King Oliver, a Chicago, constava d’una corneta, un trombó, timbals, clarinet, contrabaix i piano. Aviat hom hi afegí una tuba —o un altre contrabaix—, una segona corneta (o bé trompetes), un saxòfon tenor i un o dos saxòfons contralts. Tot sovint hi havia també un banjo o una guitarra. En aquesta època de transició es destacaren especialment Fletcher Henderson (1898-1952), arranjador i enregistrador del gran èxit Sugar Foot Stomp, Paul Whiteman (1890-1967), creador de l’anomenat symphonic jazz i de mescles de jazz amb música clàssica que influïren Gershwin, i l’anomenat Joe King Oliver (1885-1938).

De Chicago sorgí, vers l’any 1925, principalment per influència de Louis Armstrong, l’anomenat hot-jazz, de ritme més pronunciat i melodies menys cantables. A la darreria del decenni dels anys vint Duke Ellington creà un nou estil, de ritme molt acurat i d’interpretació rigorosa, però no gaire ortodoxa, fortament individualista. L’expansió del jazz els anys vint culminà amb l’aparició del cinema sonor (precisament amb el film The Jazz Singer, 1927); aquesta generalització i la multiplicitat d’intèrprets feu que molts consideressin les noves formes gairebé com a espúries. Això no impedí l’èxit de jazzmen, com Count Basie, Bix Beiderbecke, Jimmy Dorsey, Tommy Dorsey, Lionel Hampton, Benny Goodman, Gene Krupa, Woody Herman, Glenn Miller, Ben Pollack, Chick Webb, Ben Nichols i molts altres. Una forma ballable, el swing, assolí un èxit fulminant. Gradualment les grans bandes desaparegueren i els conjunts es feren més reduïts.

El decenni dels quaranta hi hagué l’aparició de la tendència bop (en la qual es destacà Dizzy Gillespie, entre d’altres), les seves derivades cool (amb figures com Stan Getz, Charlie Parker i Miles Davis) i el progressive jazz (amb Thelonious Monk, Stan Kenton, Jerry Mulligan, Gil Evans i el cèlebre Modern Jazz Quartet, d’interpretacions acurades i subtils). John Lewis intentà de fondre aquesta tendència amb la música clàssica; Gunther Schuller l’ha seguit en l’intent d’una manera independent. A l’inici del decenni dels seixanta es destacaren els intents reformistes d’Ornette Coleman (nat el 1930), i posteriorment l’aparició del free-jazz, estretament vinculat als moviments reivindicatius negres dels EUA. Des de mitjan dècada dels setanta hom assisteix a la coexistència de diferents corrents que s’influeixen entre ells. Després d’un període marcat pel predomini del free-jazz, el bop ha conegut una revifalla i ha constituït la base per a desenvolupaments força variats, en els quals és sovint palesa l’empremta de T. Monk i J. Coltrane. D’entre els seguidors d’una línia bop més ortodoxa cal esmentar els saxofonistes D. Gordon, P.  Woods, el pianista R. Bryant, el guitarrista K. Burrell i el bateria A. Blakey, el grup del qual continua formant noves generacions de músics en aquest estil. Més agosarats són els trompetistes F. Hubbard i W. Shaw i els saxofonistes J. Henderson, J. McLean i S. Rollins. Darrerament, el trompeta W. Marsalis ha destacat per les seves interpretacions en un bop molt evolucionat… Continua a  Jazz (Gran Enciclopèdia Catalana)

Historia Jazz 2 bandas-n-orleans

Pau Fuster Bausili

Estudia música al Institut Llongueras i al Taller de Músics de Barcelona. Després cursa estudis de Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), Regidoria d’Espectacles al Taller de Tecnologies de l’Espectacle (TTE) i d’Integrador Social al Institut Miquel Tarradell de Barcelona. Actualment treballa com a regidor al Gran Teatre del Liceu i d’integrador en diferents programes i institucions.

Historia jazz_ Pau Fuster

Pau Fuster Bausili

Gran aficionat al jazz, dirigeix i presenta el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK a Barcelona. Conferenciant al SayitLoud (Cicle de música negra de Barcelona), Sonaswing de Castellar del Vallès, Miravins (centre cultural del vi), Festival de Jazz Antic de Sitges i a l’Aula de la Gent gran de l’Anoia, entre d’altres. També forma part, com a vocalista, de les formacions “Theswing Threesome” i “Theswingin’ Butts”. Professor de LindyHop, a diferents escoles de swing.

Imparteix xerrades i cursos a diferents centres cívics de Barcelona sobre temàtiques relacionades amb el jazz (cantants, el swing, precursors del jazz, dones instrumentistes, Nova Orleans…).

Aportacions historiogràfiques d’Eva Serra.

Dilluns 18 Març 2019 a les 17:00 – 18:30 a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Aportacions historiogràfiques d’Eva Serra amb la participació de Josep Capdeferro, historiador i Blanca Serra, lingüista.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Eva Serra i Puig

Text de la Gran Enciclopèdia Catalana

Filla de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols, i germana de l’activista Josep de Calassanç Serra i de la lingüista Blanca Serra i Puig. Llicenciada per la Universitat de Barcelona (1967), es doctorà l’any 1978 amb la tesi La societat rural catalana del segle XVII: Sentmenat, un exemple local del Vallès Occidental, 1590-1729, estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional, dirigida per Emili Giralt i publicada el 1988 amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. Col·laborà al volum Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977; i a La revolució catalana de 1640 (1991). A banda dels estudis sobre el camp català, la seva aportació se centrà en l’estudi de les institucions catalanes i la seva relació amb la monarquia hispànica. Feu el pròleg al volum II de Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994), fou responsable de l’edició i l’estudi introductori del llibre Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995) i dirigí, amb Xavier Torres, Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1997). Publicà també el volum de divulgació La Guerra dels Segadors (1966). Després de treballar per a diverses editorials (Salvat, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana), el 1970 inicià la trajectòria acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins el 1975 que passà a la Universitat de Barcelona. Entre el 1991 i el 1997 impartí cursos a la Universitat Pompeu Fabra, i després tornà a la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2002 era membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Eva Serra Pagesos i Senyors

Vinculada sempre a l’independentisme d’esquerres, milità des dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya, que abandonà el 1968 per incorporar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), on el 1974 participà en l’escissió del PSAN-P, des del 1978 Independentistes dels Països Catalans (IPC). Per la seva militància independentista fou acusada de col·laborar amb ETA-PM i detinguda el febrer del 1977 i el juliol del 1980 amb la seva germana Blanca i altres militants independentistes, interrogada per la policia i alliberada sense càrrecs. Membre i impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que defensaven l’alliberament dels presos polítics, el desembre del 1981 tornà a ser detinguda amb la seva germana Blanca, Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però de nou fou absolta. El 8 de juny de 1991, juntament amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez (exmembre de Terra Lliure), promogué l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), que el 1993 s’integraria a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), embrió de la CUP.

 

Eva Serra la Guerra dels Segadors

La formació de la Catalunya moderna (1640-1714), Eva Serra i Puig, EUMO editorial i Institut d’Estudis Catalans, 2018, pròleg de Josep Fontana Lázaro, nota introductòria de Joaquim Albareda i Salvadó

La història de les institucions polítiques catalanes a l’època moderna va ser el principal àmbit de recerca d’Eva Serra. Gràcies a ella vam entendre més bé un període cabdal per a Catalunya, ja que fou en aquests anys que les institucions heretades de l’Antic Règim van haver d’adaptar-se per superar les conjuntures més crítiques i trobar solucions a les exigències de cada moment. La historiadora va subratllar el paper de les Corts i la importància de les Constitucions com a peces clau del sistema polític català anterior a 1714, tot mostrant-nos les potencialitats d’aquells mecanismes de representació política basats en estaments i privilegis, on no hi havia llibertat de l’individu, però sí «llibertats» dels col·lectius.

Aquesta edició, que inclou un pròleg de Josep Fontana i una nota introductòria de Joaquim Albareda, posa a l’abast dels lectors alguns dels treballs fonamentals d’Eva Serra, il·lustratius d’una recerca que ha enriquit la nostra mirada sobre la història institucional i política catalana en els segles moderns.

Us oferim un capítol complet d’aquest volum pòstum d’Eva Serra, la conferència ‘El sistema constitucional català i el dret de les persones entre 1702 i 1706′, que la historiadora va pronunciar al simposi “La Via catalana, 1705-2014. La construcció d’una nació política ” i publicada al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

Eva Serra_La_Formacio_de_la_Catalunya.small

Josep Capdeferro Pla

Professor d’Història del Dret  (Universitat Pompeu Fabra), historiador del Dret apassionat de la recerca en arxius i de la documentació inèdita o infrautilitzada. S’interessa preferentment per la història jurídica de la Catalunya moderna, dins la monarquia hispànica, en l’Europa del ius commune (dret romano-canònic). Les seves  línies de recerca actives són:

  • Advocats, dret i cultura jurídica.
  • Institucions de dret públic: municipis, Corts, Diputació o Generalitat, fiscalització d’oficis públics.
  • Administració de justícia: jurisdicció retinguda pel rei (Reial Audiència) i jurisdiccions delegades (justícies senyorials i municipals). Justícia paraconstitucional o protoconstitucional i observança del dret.
  • Qüestions institucionals i processals vinculades a concepcions preliberals de ciutadania, drets i garanties, mobilitat social, cohesió social i tolerància cap als descendents de judeoconversos, promoció gremial, vida quotidiana, l’adulteri com a crim, etc.

La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa

Dimarts 12 de març 2019 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa, a càrrec Daniel Roig Sanz, historiador i professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, en el marc del cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” organitzat per la Comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

RF_Le_Serment_du_Jeu_de_paume

Imatge:Jacques-Louis David, Le Serment du Jeu de paume, Musée du Château de Versalles

El jurament del Joc de pilota és un compromís d’unió pres el 20 de juny de 1789 a la sala del Joc de pilota (Jeu de paume), a Versalles, pels 577 diputats del tercer estat als Estats Generals de França de 1789. Per fer front a les pressions del rei de França Lluís XVI, van jurar de no separar-se fins a l’aprovació d’una Constitució. Malgrat la manca de valor jurídic d’aquest jurament, el seu impacte simbòlic va ser molt fort.

La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa.

Text de Daniel Roig i Sanz professor de la Universitat de Barcelona

La Revolució francesa ha estat sens dubte un dels esdeveniments més importants de la història moderna. De fet, no només ha estat l’element clau que ha configurat la identitat contemporània francesa, sinó que a l’època la revolució també inauguraria un nou cicle històric a Europa, caracteritzat per l’expansió de les conquestes revolucionàries, i per un intent d’enderrocar tot vestigi social i polític anterior a 1789. Tanmateix no tots els contemporanis ni principals protagonistes farien la mateixa lectura de la revolució, i si bé la seva empremta es deixà sentir arreu la internacionalització del procés revolucionari també implicà l’inici d’un període convuls i de guerra contínua que sacsejaria el continent europeu fins a deixar-lo, vint-i-cinc anys després, completament exhaust.
Per comprendre, però, la seva dimensió històrica, cal subratllar que la Revolució francesa no fou en cap cas un fenomen espontani, per bé que al llarg del període –des de 1789 fins el 1799– ben sovint la imprevisibilitat s’imposés a la planificació, i que fins i tot aquest mateix factor també acabés marcant els ritmes de la revolució. I és que si bé tots aquests elements s’entrellaçaren a l’hora de demolir l’Ancien Régime, el cert és que els orígens de la revolució no es troben només en el desafiament que el Tercer Estat realitzaria contra l’ordre existent durant la celebració dels Estats Generals aquell mes de maig de 1789. Sinó també –i sobretot– en l’espectacular canvi de paradigma polític i social que es registraria al llarg i ample de França des de mitjans del s. XVIII, i que tot i que certament no fou l’únic estat d’Europa on això succeiria, sí que fou, probablement, on més magnitud prendria el debat al voltant de la naturalesa política de l’encara vigent societat estamental.
Aquest procés –que pot ésser qualificat d’autèntica revolució cultural– tingué sens dubte un pòsit important en l’aportació que farien els intel·lectuals de la Il·lustració, els quals de forma més o menys patent afermarien les bases d’aquest canvi de paradigma. Un canvi que no només incidiria en algunes elits del país, sinó també entre àmplies capes de la població, que, al seu torn, també es veurien estimulades per l’aparició i proliferació de tota una literatura crítica d’abast popular.
En el seu conjunt, doncs, foren tots aquests factors, juntament amb els múltiples períodes de carestia i la greu crisi financera que afectaria el règim borbònic durant la dècada dels anys vuitanta –en part a causa de les despeses ocasionades per la Guerra dels Set Anys i per la participació francesa en la Guerra d’independència dels Estats Units–, els que compondrien en definitiva els elements que acabarien convergint en l’esclat de la Revolució el 1789. Al capdavall només l’arribada del Directori el 1795, primer, i de Napoleó Bonaparte a partir de 1799, aconseguirien aturar els excessos i la versió més radical dels primers anys. Tot i que això no impediria, en suma, que alguns dels principis fundacionals de la Revolució seguissin en peu.

RF_Declaration des Droits de l'Homme. Jacques-François Le Barbier. 1789..jpg

Imatge: Jean-Jacques-François El Barber, Representació de La Déclaration des droits de l’homme et du citoyen 1789. Inclou el símbol “Ull de providència” (ull en triangle), Musée Carnavalet.

La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà és un dels documents fonamentals de la Revolució Francesa. Aquesta declaració defineix un conjunt de drets individuals i col·lectius. Va ser adoptada el 26 d’agost de 1789 per l’Assemblea Nacional Constituent francesa com a primer pas per redactar una Constitució. Les fonts o influències d’aquest text es troben sobretot en els pensadors de la Il·lustració francesa, especialment Rousseau i Montesquieu, i en la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776. Malgrat el seu caràcter d’universalitat, no inclou les dones (malgrat els intents posteriors d’aplicació), reconeixent la condició de ciutadania només als homes.

Bibliografia  sobre la Revolució francesa – 14 juliol 1789 – 9 novembre 1799 (Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès) 
(2018) CRAVERI, Bendetta. Los últimos libertinos 
(2018) DEULONDER, Xavier. Llibre de les revolucions : Anglaterra, Escòcia, Irlanda, l’Amèrica del Nord, França i Rússia / Xavier Deulonder i Camins (2018)
(2018) DEULONDER, Xavier. Els Borbó a la guillotina: la fi de la monarquia a França 
(2017) GUENIFFEY, Patrice. La politique de la Terreur
(2017) STAËL Anne-Louise-Germaine Madame de. Consideraciones sobre la Revolución francesa 25 años decisivos de la historia de Francia y de Europa en primera persona 
(2016) BURKE, Edmund. Reflexiones sobre la revolución en Francia 
(2015) SPANG, Rebecca L. Stuff and money in the time of the French Revolution 
(2015) TACKETT, Timothy. El terror en la Revolución Francesa 
(2015) PETITFRÈRE, Claude. La vendée et les vendéens 
(2014) LEFEBVRE, Georges. La grande peur 
(2014) MAYER Arno. J. Las furias: violencia y terror en las revoluciones francesa y rusa
(2014) ZAMOYSKI, Adam. Phantom terror: the threat of revolution and the repression of liberty 1789-1848
(2013) MARTIN, Jean-Clément. La Revolución francesa 
(2013) MCPHEE, Peter. La Revolución francesa, 1789-1799 una nueva historia
(2011) CARLYLE, Thomas. Fuego y cenizas: la revolución francesa
(2009) CASTELAR, Emilio. Historia de la Revolución francesa: un prólogo a Thiers Emilio Castelar 
(2009) RESTIF de La Bretonne. Las Noches revolucionarias 
(2008) BACZKO, Bronislaw → Politiques de la Révolution française
(2008) ESCANDE, Renaud. Le livre noir de la Révolution Française 
(2008) MICHELET, Jules. Historia de la Revolución Francesa; [editor: Ernesto Santolaya ; traducción y prólogo de 1898, Vicente Blasco Ibáñez ; actualización, traducción y corrección: Juan Manuel Ibeas ; ilustraciones: Daniel Urrabieta Vierge]
(2007) AFTALION, Florin. L’économie de la Revolution Française
(2007) FURET, François. La Révolution Française 
(2007) SIEYÈS, Emmanuel. Escritos y discursos de la Revolución 
(2006) TOCQUEVILLE, Alexis de. El Antiguo Régimen y la Revolución; traducción Jorge Ferreiro ; prefacio, tabla cronológica y bibliografía de Enrique Serrano Gómez ; introducción, J. P. Mayer
(2005) AYMES, Jean-René. Ilustración y Revolución francesa en España 
(2005) KROPOTKIN, Piotr Alekseievitx. Historia de la Revolución 
(2005) CHAUSSINAND-NOGARET, Guy. Les Grands discours parlementaires de la Révolution: De Mirabeau à Robespierre; préface de Jean-Louis Debré
(2005) MARTIN, Jean-Clément. La Révolution à oeuvre: perspectives actuelles dans l’histoire de la Révolution française 
(2002) CROW, Thomas. Emulación: la formación de los artistas para la Francia revolucionaria
(2002) REICHARDT, Rolf E. La Revolución Francesa y la cultura democràtica 
(2002) La Révolution par la gravure: les tableaux historiques de la Révolution française, une entreprise éditoriale d’information et sa diffusion en Europe (1791-1817) [commissariat scientifique Claudette Hould] (2002)
(1990) Cine y Revolución francesa
(1999) COBBAN, Alfred. French Revolution 
(1992) HOBSBAWM, E. J. Eric J. Los Ecos de la Marsellesa 
(1981) SOBOUL, Albert. La Revolución Francesa 

“L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio”. Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana

Dilluns 18 febrer 2019 a les 17:00 – 18:30 sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana: “L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio” .

Amb la participació d’Anna Sallés i Maria Mestre, historiadores i de Josep Sauret, economista que comentaran aquests dos llibres de Josep Fontana.

Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

L’ofici d’historiador (Arcadia, 2018)

La tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui, per ajudar a resoldre’ls. L’ofici d’historiador és, doncs, un ofici socialment útil, i només té sentit quan es duu a terme amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Les lliçons aplegades en aquest llibre van ser pronunciades, originalment, en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, l’any 2009. Josep Fontana es proposava fer una mena de balanç, encara provisional, de la feina feta en més de cinquanta anys, centrant-se en els camps en què ha treballat i en els motius que el van guiar a escollir-los.

fontana2

Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. (Ed. Pasado y Presente, 2011)

Sinopsi: Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, ‘el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir’ y una paz que había de proporcionar ‘a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza’. Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año. Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo

 

fontana por el bien del imperio

El món empresarial i parlamentari: el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919. Cicle 1919 La Vaga de la Canadenca (2)

Dimarts 5 febrer 2019 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la segona conferència del cicle Cicle 1919 La Vaga de la Canadenca (2)El món empresarial i parlamentari: el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919 a càrrec de Manuel Pérez Nespereira, historiador.

Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Una dreta antidemocràtica. La Canadenca com a espoleta (1917-1923)

El final de la primera guerra mundial, la Gran Guerra, no va ser traumàtic només per a les potències derrotades; els aliats, els neutrals i, en general, tot el continent europeu va ser  un espai de fortes convulsions socials i polítiques. Obrers, dones, soldats desmobilitzats es trobaren davant un marc sociopolític que ja no s’ajustava als esforços i a la sang esmerçats en el terrible conflicte.

El que va entrar en crisi amb la Gran Guerra va ser tot el sistema polític vertebrat durant el darrer terç del segle dinou, que es basava en una estructura aparentment democràtica, construïda sobre els detenidors del poder econòmic i amb diversos nivells de participació mitjançant el sufragi, generalment només masculí, prou controlat per no posar en perill els fonaments del règim. No era únicament el cas espanyol, sinó un model present amb major o menor grau al conjunt dels països europeus occidentals.

Amb l’acabament de la Gran Guerra, els grups que en major nombre havien posat els seus cossos davant els canons, i les dones que a la rereguarda havien mantingut la producció industrial, ja no es conformaran amb el retorn a la situació de 1914. La revolució del 1917 a Rússia va servir d’exemple perquè les masses hongareses i alemanyes protagonitzessin sengles revolucions tot just acabada la guerra (primer trimestre de 1919), o que a Itàlia es produís el conegut com a Bienni Roig (1019-1921). A partir d’aquest moment, i fins el 1945, la democràcia parlamentària d’arrel burgesa entra en crisi i tant el socialisme com les diferents formes de feixismes i/o règims autoritaris quan no directament autocràtics, la qüestionen doctrinalment i insurreccionalment.

Tot i no participar directament al conflicte, Catalunya no va romandre aliena  a la problemàtica esmentada i ens pot servir d’exemple per acostar-nos a les respostes polítiques i especialment ideològiques que es va donar a aquesta crisi. Al llarg del segle XIX els industrials catalans s’havien aplegat en diverses plataformes en defensa dels seus interessos econòmics, fins i tot de vegades amb un cert recolzament per part de les associacions obreres que el que estava en joc era la pervivència del model industrial català davant les competències de països industrialment més avançats, pregonament la Gran Bretanya. Ara bé, malgrat  demanar sovint l’ajuda del poder espanyol per a mantenir “l’ordre”, el cert era que en cap moment qüestionaven ni l’origen ni l’estructura del poder establert. Certament, feien pressió per aranzels que preservessin el seu mercat, tant interior com colonial, i quan alguna circumstància el posava en risc, feien manifestos i memorials que no anaven més enllà de peticions puntuals, amb l’excepció, amb molts matisos, del concert econòmic.

Amb la Gran Guerra, els beneficis dels industrials catalanes es va multiplicar, i en tenir tot el que produïen venut, a més de la compra per part de les potències en conflicte dels productes agraris, la inflació es va disparar i les pujades de sou no van en cap cas, anivellar  els salaris als preus. Els salaris van augmentar durant la guerra un 25,6 % i els preus ho feren en un 61,8 %. L’índex del cost de la vida s’havia apujat per a una família obrera de 100 el 1913 fins a 180 el 1919, en el conjunt de l’estat, si bé el cas de Barcelona aquest increment era superior.

A partir de 1917 comença un cicle de vagues generals, i es va estenent entre la població treballadora  l’exemple de la revolució soviètica. Per acabar de donar força al moviment obrer, el Congrés de Sants del 1918 dota a la CNT, la gran sindical catalana, de nous i més efectius mitjans de lluita amb la constitució de les federacions de sindicats únics d’indústria, ja no d’ofici com abans. La Canadenca serà al camp de proves d’aquest nou model sindical i, com no podia ser altrament, el triomf incontestable dels confederals obliga la patronal catalana a replantejar-se la seva doctrina.

el paral·lel mhc (paco amate)

Ara ja no es tractava de defensar punts concrets; calia establir una doctrina total que garantís  el manteniment de l’statu quo, ja que el sistema parlamentari de la Restauració havia fet fallida, havia estat incapaç d’enfrontar el desafiament sindical.

La resposta que articularan es bastirà sobre tres potes:

  • Manteniment de l’ordre amb actuacions d’autodefensa activa
  • Necessitat de encotillar la societat en corporacions i descansar sobre aquest model el poder deliberatiu.
  • Definició del parlament com a espai  de treball no polític, eliminant les ideologies per donar pas a les tecnologies.

Serà des d’aquest punt de partida que intentarem explicar, i explicar-nos les propostes polítiques de la burgesia catalana en el marc d’aquest conflictiu període.  

(Text de Manuel Pérez Nespereira)

Manuel Pérez Nespereira,  Doctor en Història Contemporània. Títol de la Tesi: La Recepció del pensament i la cultura europees en la Catalunya de la Restauració. La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Camps de recerca: Història de la Ciència; Pensament sociològic; Catalanisme i corporativisme.

Principals llibres publicats:
– Martí Barrera. Sindicalista, impressor, polític, Barcelona, Fundació Irla, 2014  
1912-2012 Escola d’Administració Pública de Catalunya Cent anys, EAPC, Barcelona, 2012.
La fallida del parlamentarisme, Editorial Afers, Catarroja, 2010

nespereira la fallida del parlamentarisme (gran)La ciutadella. Símbol d’opressió nacional , Editorial Base, Barcelona, 2009

La secessió catalana. Els corrents europeus de la fi de segle, Editorial Afers, Catarroja, 2007
Prat de la Riba: nacionalisme i formació d’un estat català, Editorial Base, Barcelona, 2007
La privatització de la follia. L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el segle XIX, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003

Articles:
– “Positivisme, higienisme i salut mental al segle XIX. El conflicte Sant Boi-Ciempozuelo”, dins Afers, número 38, 2001
– “Nació i identitat nacional a la Revista Jurídica de Catalunya. Materials per al debat”, dins Cercles d’història cultural, número 5
– “La crisi de fi de segle a l’Ateneu Barcelonès, El Contemporani”, Ed. Afers num. 26, Juliol-Desembre 2002.
Precedents de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860), Revista d’Història Cultural Cercles, Núm. 7, Universitat de Barcelona, 2004

Altres informacions sobre la Vaga de la Canadenca:

Se funda la Canadiense  La Vanguardia, documentació: 12/09/1911 01:01; Actualizado a
12/09/2011 12:58

Barcelona sin luz   La Vanguardia 23-03-1919

La huelga general de Barcelona     La Vanguardia 15-04-1919

L’impacte de la Gran Guerra a Catalunya   Ara.cat 10-11-2018

La gran aventura de La Canadenca  CCMA.cat. Tv3 Sense ficció 04-12-2012, Documental sobre els inicis de La Canadenca i la transformació que va suposar per a Catalunya i especialment per als Pirineus.

La Vaga de la Canadenca: reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social

Dilluns 28 gener de 2019 a les 19:00 – 20:30 a sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la primera conferència del cicle “1919 La Vaga de la Canadenca: Reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social
a càrrec de Teresa Abelló, historiadora.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

La Vaga de la Canadenca

Els mesos de febrer-març de 1919 va tenir lloc la que es coneix amb el nom de ”Vaga de la Canadenca”, com a culminació d’un procés de reivindicació obrera creixent i generalitzat, iniciat el 1916, al qual s’oposava la intransigència del sector patronal, més radicalitzat que mai, sota l’ombra del  fantasma bolxevic.

El conflicte que portà a la vaga es va iniciar a les terres de Lleida en una empresa filial de la companyia “Barcelona Traction Light and Power”, la Canadenca, que va acabar arrastrant a tota l’empresa proveïdora majoritària d’electricitat a Barcelona i, per solidaritat, a tots els treballadors del ram, als que s’hi van afegir els d’altres sectors.

La vaga es va combatre amb l’exèrcit i el sometent. Fou declarat l’estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts. Aleshores es declararen també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i es transformà en vaga general de Barcelona; fou utilitzada la “censura roja” per tal d’impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes.

 

VagaMemories-03-ES-620x454

Tropes de l’exèrcit al carrer durant la vaga de la Canadenca.

Foto: Josep M. Sagarra i Plana / Arxiu Nacional de Catalunya

 

L’actitud transaccionista de Salvador Seguí en un míting a les Arenes (19 de març) féu possible un acord i la tornada victoriosa al treball (20 de març); però, el 24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no havien alliberat 79 vaguistes, es declarà vaga general a tot el Principat, que finalitzà en ésser declarat de nou l’estat de guerra.

Tot i que inicialment el resultat fou una victòria pels treballadors que van aconseguir la reivindicació històrica de la jornada de vuit hores, l’èxit fou efímer i a curt i mig termini les conseqüències van ser demolidores: dimissió dels màxims responsables polítics i policials, imposició per part de la Federació Patronal de la tornada dels treballadors a la feina amb les condicions anteriors a la vaga, i enduriment progressiu de les relacions patrons-sindicats fins a desembocar en l’etapa de major violència social viscuda fins el moment.

Font: Teresa Abelló i “Vaga de la Canadenca” Gran Enciclopèdia Catalana

Vaga pestaña-segui-piera-molins
D’esquerra a dreta: Àngel Pestaña, Salvador Seguí, Simón Piera  i Mauro Bajatierra

Teresa Abelló Güell

Doctora en Geografia i Història (Universitat de Barcelona), professora titular d’universitat (Universitat de Barcelona).

Títol de la Tesi: Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914), 1984.

És membre del Grup d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI). Participa en els projectes I+D+i: El Franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició (1938-1979), i Política i identitat. La construcció dels discursos identitaris en la Europa contemporània: el cas de Catalunya.

Bibliografia bàsica

Teresa ABELLÓ, “L’Ateneu i la qüestió obrera” dins L’Ateneu de Barcelona. 1 segle i ½ d’acció cultural, RBA. La Magrana, Barcelona, 2006.

Teresa ABELLÓ, El movimiento obrero en España, ss. XIX-XX, Barcelona, Editorial Hipòtesi, 1997

Josep TERMES, De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil: 1868-1939 [Vol. VI d’Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar], Barceloan: Edicions 62, 1989.

Josep TERMES,  Història del moviment anarquista a Espanya, 1870-1989, Barcelona: L’Avenç, 2011.

Albert BALCELLS, El sindicalisme a Barcelona, 1916-1923, Barcelona: Nova Terra, 1965

Xavier DIEZ, El pensament polític de Salvador Seguí. Barcelona: Virus Editorial, Octubre de 2016, p. 267

Juan Cristobal MARINELLO, Sindicalismo y violencia en Cataluña 1902-1919 Tesi Doctoral, dirigida per Pere Gabriel Sirvent, Departament d’Història Moderna i Contemporània, UAB, 2014.

Vegeu Diari d’una vaga La Canadenca, 1919

Paco Ignacio Taibo II “La huelga de la canadiense” Memoria Revista crítica militante.

Vaga canadiense_ Plaça catalunya

Vaga de la Canadenca 1919

Una breu història del separatisme i de l’independentisme català. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 21 gener 2019 a les 17:00 – 18:30 tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès).
Debat i tertúlia amb la participació d’Enric Ucelay Da-Cal, historiador i autor de Breve historia del separatismo catalán i de David Martínez Fiol, historiador que farà la crìtica del llibre. Moderador: Joan Solé Camardons.

Ucelay Da-Cal Breve Historia del separatismo catalán

Portada del llibre d’Enric Ucelay Da-Cal “Breve historia del separatismo catalán”

El propòsit de “Breve historia del separatismo catalán”

Enric Ucelay-Da Cal explica els orígens del terme i concepte separatisme en el món durant els segles XVII, XVIII i XIX. Després, descriu com aquesta idea o paraula al costat de moltes altres, estretament relacionades com patriota o nacionalista es consoliden a Catalunya, totes amb un sentit concret, entre mitjans o finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX.

Quan el separatisme català apareix durant l’hivern de 1918-1919 no com una noció, idea o insult sinó com un moviment polític intencionadament innovador era una forma supranacionalista més radical i extrema que qualsevol altre enfocament catalanista, però la paradoxa és que es va mostrar com antinacionalista, si per nacionalisme català s’entenia com era habitual aleshores el missatge de la Lliga regionalista suposadament hegemònica entre 1901 i 1923.

Una vegada establert un separatisme polític català a finals de 1918 s’estengué ràpidament com un corrent polític que envolcallava un cert mitjà social a Barcelona. També s’hi estudia el desenvolupament del separatisme des de la dècada de 1920 en endavant, especialment els anys 30 amb la República i la Generalitat republicana i la Guerra Civil de 1936-39.  D’una manera estranya la dictadura franquista fou una continuació dels conflictes dels anys 30, la seva mateixa existència era una prova que “la guerra encara no havia acabat”.

A partir de 1968, cinquanta anys després de la fundació del separatisme polític, sorgeix l’independentisme com a alguna cosa clarament diferent del separatisme.  Així doncs, el separatisme i l’independentisme estan estretament relacionats: l’independentisme deriva del separatisme però no és la mateixa cosa.

També es repassen les principals pautes organitzatives que imperaven en aquesta mutació, una vegada que sorgeix l’independentisme el 1968, tot i que no es detalla cada lluita ideològica, cada petita escissió, cada grupuscle de la naixent esquerra independentista i del seu desenvolupament com a moviment, amb freqüència més marcat per les seves lluites internes que pels seus encerts polítics.

Finalment, respecte els últims anys de 2010 a 2018, el llibre segueix el relat del nou independentisme de masses d’allò que popularment s’ha anomenat els indepes. Aquesta abreviació una mica despectiva, per referir-se a la gent que emplena les manifestacions no és accidental. Una altra vegada ens trobem amb alguna cosa diferent dins d’un moviment en curs, viu, vinculat a un corrent polític semblant però distint. Aquí es presenta una tesi essencial: els independentistes no són la mateixa cosa que els indepes com tampoc l’esquerra independentista és la multitud de tots els indepes.  A les primeres dècades del segle XX els indepes han passat de combregar amb la política catalanista convencional, sobretot en el que fou en la seva plenitud Convergència Democràtica de Catalunya i el pujolisme, per formar una quantitat ingent de contestataris què es creuen iguals entre sí però que no ho són. El llibre també acaba amb un esforç per aclarir la naturalesa i el significat dels indepes, a més a més d’intentar explicar com van sorgir aquest canvi, enfront de la supervivència de l’esquerra independentista avui més coneguda i la millor organitzada com la CUP.

L’autor recorda que pràcticament no hi ha cites, ni notes,  tampoc s’indiquen les fonts. No és un manual d’estudi, ni un text acadèmic. El lector que vulgui aprofundir en el tema, així com consultar la varietat de materials entre llibres i articles en què es basa el llibre, trobarà una bibliografia final monogràfica d’on poden sorgir nocions o tesis diferents a la d’aquesta obra o contradir la interpretació aquí presentada.

(Traducció i adaptació de Joan Solé Camardons del capítol preliminar “El sentido de este libro”, Breve historia del separatismo catalán)

img_jplaya_20171111-141220_imagenes_lv_terceros_macia_bruselas-k3H-U432748905504D5B-992x558@LaVanguardia-Web

Francesc Macià, líder d’Estat Català exiliat a Brusel·les, 1927. Font: La Vanguardia

Enric Ucelay-Da Cal

Catedràtic emèrit d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i membre de l’IUHJVV. Actualment és coordinador del Grup de Recerca de la UPF GRENS (Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies). És llicenciat pel Bard College (Nova York, 1969) i doctor per la Columbia University (1970) i la Universitat Autònoma de Barcelona (1983). Prèviament va ser professor titular (1985-95) i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor visitant a la Duke University (1994), la Venice International University (2002) i l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París (2004). Entre els anys 1993 i 1998, va ser un dels codirectors de L’Avenç. Revista d’Història.

La seva recerca s’ha centrat en el nacionalisme europeu, espanyol i català i en la història política, cultural i intel·lectual del segle xx. Ha estat investigador principal de quatre projectes ministerials des del 1997. Ha publicat diversos llibres i més de dos-cents articles en llengües diverses en revistes especialitzades. Entre les seves nombroses publicacions destaquen: La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939 (Barcelona: La Magrana, 1982); La paz simulada: una historia de la Guerra Fría, 1941-1991 (Madrid: Alianza, 1997; 2a. edició 2006, juntament amb Francisco Veiga i Pere Gabriel); i El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (Barcelona: Edhasa, 2003).

ucelay[1]

Vegeu diversos articles Enric Ucelay Da-Cal:

 

  • Estat Català 1922-1931 Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya segle XX, Diccionaris de l’Enciclopèdia, 2000