“Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 4 de Juny 2018 a les 17:00 – 19:00  a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme” amb la participació de Rosa Toran, autora del llibre “Josep Miret Musté (1907-1944). Conseller de la Generalitat, deportat i mort a Mauthausen. Militància política, acció institucional i lluita antifeixista”, amb pròleg de Josep Fontana. 

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

josep-miret-muste-1907-1944-rosa-toran-edicions-62

Josep Miret Musté fou un home de compromís polític durant els anys de la segona República i la guerra civil, primer des de les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya i, després, al PSUC. Tingué un paper actiu, amb responsabilitats polítiques i militars, dins de les institucions de la Generalitat, l’Exèrcit Popular de la República —en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en la presidència del Consell de Transports, en la Conselleria de Proveïments i, per últim, com a comissari polític als fronts.

Un cop abandonà Catalunya, mantingué el seu compromís polític jugant un paper singular en els moviments de resistència antinazi al nord de França, fins a jugar-se la pròpia vida i que el portà a afegir-se als milers de republicans que romanien des de 1940 al camp de Mauthausen, on fou assassinat l’any 1944.

Imatge: Josep Miret Musté  http://deportados.es/miret_historia

 

Del pròleg de Josep Fontana 

Rosa Toran ha triat en aquesta ocasió el camí d’evocar la vida d’un dels interns catalans que va ser assassinat a Floridsdorf el 17 de novembre de 1944, Josep Miret Musté, natural de Barcelona, serraler d’ofici, jugador de rugbi i sobretot, militant socialista primer, i comunista després, a partir de la fundació del PSUC.

Això és justament el que dona un interès especial a aquest llibre que, amb el seguiment de la trajectòria de Miret, ens permet una valuosa aproximació a l’evolució del socialisme a Catalunya durant els anys de la Segona República, una etapa no prou coneguda de l’evolució política de les esquerres a Catalunya”

Rosa Toran

Rosa Toran (Manresa, 1947) és doctora en Història i professora d’aquesta matèria a l’IES Vilassar de Mar (Barcelona). Ha escrit diversos llibres, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, sobre la política municipal durant la Restauració de la Segona República i sobre l’acció política de les dones. En els darrers anys ha investigat la deportació i la vida als camps nazis, singularment la dels republicans espanyols. Col·labora amb regularitat en premsa i revistes especialitzades sobre aquests temes. Com a membre de l’associació Amical de Mauthausen, ha portat a terme diverses tasques i ha estat comissària d’exposicions com Mauthausen, l’univers de l’horror i Resistents i deportades. Edicions 62 li ha publicat Els camps de concentració Nazis i la biografia de Joan de DiegoTercer secretari a Mauthausen.

Vegeu també l’article d’Ignasi Aragay Del rugbi a Mauthausen, la vida d’un heroi a l’ARA 04/11/2017

 

“Com una pàtria. Vida de Josep Benet”. Tertúlia d’Amics de la Història

Dimarts 22 de Maig  de 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès).

Tertúlia d’Amics de la Història sobre el llibre Com una pàtria. Vida de Josep Benet

Amb Jordi Amat, escriptor i autor de la biografia de Josep Benet.

Comptarà amb la participació de Pilar Torres, economista i ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Com un petit homenatge a Patrícia Gabancho la nostra estimada vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès us deixem una breu ressenya que va publicar a l’Ara 15/07/2017

Josep Benet_portada_com-una-patria-vida-de-josep-benet_jordi-amat_201705260925

Retrat de Josep Benet, un heroi amb febleses

Patrícia Gabancho

Una escena en el llibre: un petit grup de resistents catalanistes, cap als anys 60, juguen a votar qui creuen que serà president en el futur, quan es giri la truita. Tots els presents voten que ho serà Josep Benet. Ell també, ni tan sols ha cregut elegant dissimular-ho. Està convençut de ser l’home destinat a regir el destí de la nació. Jordi Amat, en aquesta portentosa biografia, en fa un dels eixos principals de la construcció de Benet com a personatge. I a través d’aquesta ambició, revestida d’ideal nacional, explica moltes coses.

Amat és un investigador minuciós i pacient, que estima la biografia com a gènere que reuneix el perfil psicològic, l’acció i l’època. Ha treballat molt la postguerra franquista i té molta traça per evidenciar jocs de poder i estratègies ocultes entre la informació que li ofereixen documents, cartes i entrevistes. És un biògraf lúcid i implacable. Amat estima el personatge de Benet, li confereix una èpica i el situa dins d’un entramat d’accions i reaccions on queda clar que hi juga l’egocentrisme però també l’ideal. El llibre té el mèrit de sistematitzar els fets -tan minsos- de la resistència catalanista, un segment de la lluita antifranquista que ha estat estudiat de forma dispersa o parcial i al qual se li ha negat tota possible mitificació (una mancança inexplicable en la construcció de l’imaginari català). Amat tracta aquest món minúscul i tanmateix valent amb respecte, i hi posa ordre.

Resistir era sobreviure

El personatge central de la narrativa és Josep Benet. Un home complex, segons com torturat psicològicament, compromès i imbuït d’una missió. El catalanisme de la primera volada només volia establir unes bases de reconstrucció nacional, convençuts que Catalunya com a entitat nacional havia perdut la guerra i patia un procés d’anorreament. Resistir era sobreviure. A partir d’un cert moment ja es tracta de redreçar la consciència històrica i cultural del país, a través d’iniciatives -conferències, editorials o estudis- de poc abast. Tot finançat per un trio successiu de mecenes: Millet, Jordi Pujol, Vilaseca. D’ells Benet vol protecció i feina, convençut que, si les coses no les fa ell personalment seguint les seves planificacions (sovint ditiràmbiques i sobretot caríssimes) s’està traint el país. Aquesta necessitat de ser el líder de la reconstrucció nacional ens dona claus per entendre la mala relació amb altres figures, inclòs Pujol. Però alhora transmet la necessitat de dedicar-hi la vida, costés el que costés.

Com a teló de fons apareix la història des de la reconstrucció primerenca fins a la política unitària -sota hegemonia del PSUC-, que marca l’última etapa del franquisme. La dissecció de la brega pel poder és interessantíssima, amb un fràgil equilibri entre Benet, Tarradellas i Pujol, i amb l’ombra creixent dels comunistes, que durant anys oposen la lluita social a la lluita nacional. Impagable el relat de la Transició, que culmina els pactes -distrets- amb les forces intel·lectuals i polítiques espanyoles. Està en disputa la direcció política del catalanisme. És, doncs, un univers conegut però ara explicitat amb claus diferents. I Benet sempre al mig, combatent defectes que només veia ell, apassionat, derrotat per les seves pròpies exigències. Poques vegades el retrat d’un personatge indispensable és tan cruel i tan respectuós: Amat salva Benet pel seu ideal i l’enfonsa a partir de les febleses.

Finalment, Benet es refugia en el PSUC, perquè no té res més, i acaba presentant una inoportuna moció de censura contra el president Pujol. I serà Pujol qui, condescendent, el rescabalarà i li donarà una cadira amb sou i relatiu poder. El llibre de Jordi Amat és un retrat del país, entre heroic i mesquí; és un retrat de la difícil supervivència; de la lluita tramposa per l’hegemonia; de la dificultat d’entendre’s amb una Espanya indiferent. I sobretot és el retrat d’una figura clau de tot plegat. Potser excessiu per al lector corrent, té el mèrit d’estar extraordinàriament informat i molt ben escrit. Per cert, no hi trobem cap dona en primera fila.

Vegeu també la ressenya “L’antifranquista Josep Benet” de Júlia Costa. Barcelona @liujatasco publicada a Llegir en cas d’incendi.

Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha trigat uns deu anys en enllestir aquesta esperada biografia de Josep Benet. Amat ha publicat molts altres llibres sobre la nostra història recent i sobre diferents personatges, més o menys coneguts, que han tingut un pes específic rellevant en el desenvolupament cultural, social i polític del nostre país. Mentre elaborava la biografia de Benet, Amat, que és un gran treballador, ha publicat altres llibres i un munt d’articles periodístics.

No és gens estrany que el llibre hagi tingut una gestació tan llarga. Com una pàtria (Edicions 62) és i no és una biografia de Josep Benet. Benet potser sigui poc conegut avui per part de la gent més jove que no tingui unes grans inquietuds històriques o una necessitat acadèmica d’entrar a fons en la nostra llarga postguerra i en la transició i que no llegeix aquest tipus de llibres. En l’actualitat s’han publicat d’altres volums sobre fets i personatges d’aquells anys, tan propers, tan llunyans, tan diferents, molts dels quals amb una certa frivolitat documental.

La situació del nostre país ha estat anòmala, complexa. La postguerra va fer que la cultura i la cultureta fossin senyorejades pels qui s’ho podien permetre, burgesos amb mala consciència, sectors de l’església catalana, intel·lectuals amb ganes d’endegar projectes diversos i fins i tot il·luminats amb calerons. Al capdavall també la Renaixença va sorgir des de dalt. La procedència de tot un munt d’iniciatives les quals, durant un temps, van marginar els marginats i una gran part dels vençuts, va potenciar certa visió que avui sembla curta de vista sobre la relació de tot allò que era català amb el conservadorisme i la burgesia rància i benestant.

Josep Benet va ser un home amb moltes idees, complex, intel·ligent, coratjós gairebé sempre, amb un caràcter difícil i una certa megalomania o, més aviat, amb una tendència personal excessiva a creure’s cridat a menar i salvar el país. Al darrere hi ha aspectes personals que entrarien més aviat en el camp de la psicologia, l’absència del pare i la manca d’una vida familiar convencional i acollidora, una educació religiosa contundent, la manca de fills, un fet que al llibre sorgeix poc i de passada però que jo crec que també devia pesar, i força. Al costat, una dona forta, fidel i devota, amb poc paper aparent en el conjunt de la seva biografia, potser per decisió pròpia, però de la qual ens agradaria saber molt més.

Les dones, més d’una comentarista del llibre ho ha remarcat, eren unes grans absents. Però, ho eren, en realitat? O és que no s’ha pogut aprofundir, per diferents raons, en el pes de les seves aportacions pràctiques i imprescindibles? El llibre és tota una lliçó d’història contemporània, recuperem fets, personatges. El problema de Benet, com el de molts intel·lectuals carregats de bones intencions, va ser no tenir un mitjà de vida que els permetés ser més independents i més lliures de condicionants i de lligams econòmics. Abans eren els mecenatges, avui, les subvencions, els clientelismes prenen formes diverses però sembla que no ens en podem alliberar del tot. Per més generós i útil que sigui el mecenatge, qui paga, mana. La llibertat professional és, en general, un miratge.

Benet forma part d’aquest triangle de prestigi polític en els altres vèrtexs del qual trobem a Tarradellas i Pujol, persones que van tenir més poder que Benet, més espavilades i potser més tèrboles, tot s’ha de dir. Però al capdavall fa certa angúnia comprovar com Benet accepta al capdavall la feina que Pujol li procura en els seus darrers anys, voldria suposar que per respecte personal més que no pas per evitar una competència que ja feia temps que no existia. Benet manté una dignitat seriosa, però és humà i té les seves ombres i les seves febleses i en ocasions es mostra excessivament preocupat per la subsistència pràctica. Evoluciona, s’adona de la distància d’aquelles elits culturals amb el món real dels barris, de la gent treballadora. En aquest sentit és molt rellevant el que per a Benet representa el trasbals de les inundacions del 62.

Hi ha tants temes, tants fets, tantes situacions diverses i tanta documentació en aquest llibre que es fa difícil comentar-lo de forma global. És un d’aquells volums per tenir, per consultar durant anys, per contrastar amb d’altres publicacions sobre l’època, una època plena d’entrebancs i de complicacions, l’aïllament i la manca de llibertat, la clandestinitat i el pes feixuc d’una dictadura que tan sols s’acabarà amb la mort del dictador van passar factura a tothom. Benet era contrari al restabliment d’una Generalitat republicana en un context que no tenia res de republicà, el pas del temps li ha donat la raó, en part, però som on érem o potser, en certs aspectes, més endarrerits, i Tarradellas era un gat vell.

No és aquest un llibre fàcil de llegir ni que es pugui ventilar en un parell de setmanes. He llegit diferents ressenyes sobre el volum que en ocasions m’han semblat fins i tot contradictòries, en aquest tipus de llibres cadascú hi troba allò que hi vol trobar i potser no hi troba allò que pensava trobar-hi. També he llegit comentaris diversos a l’entorn d’algunes d’aquestes ressenyes, el país continua sent complex i divers. El que no es pot discutir és que la feina de documentació resulta impressionant i la figura de Benet, en el present, fins i tot amb les seves ombres personals manté en tot moment, com Amat ha remarcat en alguna entrevista, la dignitat.

No sabem com hauria pogut ser una Generalitat amb Josep Benet com a president. Les coses són com són i la resta es especulació, el mateix que pensar que Maragall hauria evolucionat des de la seva visió burgesa dels fets, del moment històric. Tot i que el llibre de Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, citat sovint a la primera part de Com una pàtria és admirable i emblemàtic, la seva visió de Maragall m’ha semblat sempre magnificada a causa de la necessitat de comptar històricament amb una altra burgesia.

Crec que pagaria la pena poder afegir, en aquest tipus de llibres, destinats a un públic eclèctic, una cronologia que situés els fets en el context català, espanyol, europeu i mundial. En tot cas, és aquest un llibre imprescindible per als afeccionats a la història o per als encuriosits que vam viure aquella època des d’estaments socials molt diferents, més modestos i menys implicats en política o en cultura i que tot just fa poc temps que hem anat esbrinant què hi havia darrere de diferents publicacions, de les editorials que editaven en català, de les cançons dels Setze Jutges o de la desaparició sobtada o agònica de coses que semblaven destinades a perdurar. Entristeix comprovar quantes iniciatives no van arribar a bon port o no van tenir continuïtat, no tant a causa de la manca de coratge o de mitjans, sinó per temes com ara els personalismes, els malentesos, la mala organització o la manca d’unitat.

Com una pàtria no és una biografia a l’estil de les de Zweig, d’aquestes que aprofundeixen més aviat en el biografiat i en les quals l’autor es permet llibertats especulatives literàries. Es tot un fresc documentat sobre aquells anys que explica, en part, el nostre present. En ocasions pot semblar un llibre una mica desordenat, és fàcil perdre’s per les seves pàgines si no es tenen coneixements previs, vaja. Però quan el lector s’orienta una mica enmig de tanta informació, la lectura esdevé molt més planera i senzilla. La figura de Benet, eix central del llibre, resta, malgrat tot, boirosa, una mica distant i fins i tot freda. Potser el biografiat era així, no ho sé. Benet es un d’aquells personatges que podia haver estat i no va ser, amb aspiracions patriòtiques i valors personals no n’hi ha prou, per tal d’assolir el poder. No sempre, més aviat poques vegades, els més ben dotats assoleixen el poder, el poder del tipus que sigui.

La seva personalitat causa admiració i fins i tot desvetlla tendresa retrospectiva. Les seves defenses de presoners polítics, en ocasions molt rellevants històricament, com Rosa Santacana, la dona de Comorera, i tants altres, amb les quals es feia, segurament més savi que ric, parafrasejant Sagarra, les seves innumerables idees, la seva participació en gairebé totes les iniciatives culturals i polítiques del país, en uns anys difícils i perillosos… I la seva marginació, en diferents ocasions, de la direcció d’aquelles mateixes iniciatives que ell havia endegat produeix admiració i angúnia a la vegada. Un caràcter difícil i cantellut no ho explica tot, d’altres polítics amb més sort també han estat complexos i difícils de tractar. Com una pàtria, més enllà de la història personal, política, social i cultural de Benet hauria de generar una reflexió sobre el país, les seves limitacions i les seves relliscades.

Aquest tipus de llibres haurien de propiciar debats i xerrades, puntualitzacions i controvèrsies, al capdavall el present és també fruit d’aquell passat i no el podem defugir. Malauradament l’interès pel passat recent no sembla ser, ara per ara, una prioritat generalitzada. Un llibre tan complex, potser, com el mateix Benet, resulta avui imprescindible. El gruix i contingut dels llibres i articles de Jordi Amat em produeix una gran admiració en aquests temps en els quals crec que hi ha una tendència a criticar l’eficiència i lloar la galvana amb grapa comercial. Amat avantposa el rigor a l’amenitat i aquest llibre, com d’altres de l’autor, resulten i resultaran imprescindibles a l’hora de poder valorar com som i com érem. I com hauríem pogut ser.

 

“Les lliçons polítiques de la història”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 12 de març a les 17-19h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) amb Vicenç Pedret, enginyer i doctor en filosofia autor de “Les lliçons polítiques de la Història. Explicar per conèixer, el plaer de llegir Tucídides”.

Hi participaran també Quim Torra, editor i diputat al Parlament de Catalunya i Josep Montserrat, filòsof i historiador. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.Vicenç Pedret_PortadaVegeu l’article d’Ignasi Aragay a  “Les lliçons polítiques (i filosòfiques) de Tucídides” ARA 10-06-2017.

Vicenç Pedret (Barcelona, 1963) és un empresari del vidre per tradició familiar: dirigeix una firma de flascons al Masnou fundada el 1931. S’ha dedicat, també, a la política: va ser l’alternativa interna a Duran i Lleida fins a abandonar UDC uns anys abans que l’històric líder enfonsés la formació cristianodemòcrata. I és doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Tucídides a la qual ara ha donat forma d’assaig sota el títol Les lliçons polítiques de la història (Acontravent). Pedret és, doncs, un empresari llegit i amb inquietuds polítiques, de servei a la comunitat. En necessitaríem més.

L’atenès Tucídides (455-398 aC), contemporani de Sòcrates, militar (es va haver d’exiliar durant vint anys a causa d’una sagnant derrota), ciutadà compromès i home de lletres, és autor d’un sol llibre inacabat: Història de la Guerra del Peloponès, tractat d’història i de filosofia política. A diferència d’Heròdot, gran compilador d’històries, Tucídides es vol cenyir als fets, les dades, els testimonis. Fa història contemporània i es posa al servei de la veritat, o si voleu de la realitat -del que és, no del que voldria que fos-. Alhora que busca comprendre, busca extreure lliçons, regles de comportament. Pedret n’ha trobat 221 i les ha classificat en set gran temes.

Conscient que un cert determinisme seria el punt dèbil de Tucídides, Pedret el considera tanmateix “el primer historiador precientífic”, amb vocació d’objectivitat, i “el primer prefilòsof polític” -perquè, a més dels fets, també li interessen les idees-, i l’analitza a través de tres fragments: la famosa oració fúnebre de Pèricles en què es descriu l’Atenes democràtica i intel·lectualment brillant, la descripció de l’epidèmia de pesta que va assolar la ciutat i a la qual el mateix Tucídides va sobreviure, i la victòria dels atenesos sobre els espartans en la batalla de l’illa d’Esfactèria.

És aquest darrer text el que la teoria política sovint ha utilitzat com a justificació de la realpolitik, és a dir, del maquiavèl·lic principi que el fi justifica els mitjans. Pedret, però, nega la major, fent èmfasi en la que segons Tucídides és la “regla d’or” dels seus conciutadans: “No cedir davant d’un igual, mostrar-se deferent amb el més fort, i tractar el feble amb moderació”.

¿Voleu algun altre consell de Tucídides? Jo em quedo amb aquests: “L’obediència de la llei està supeditada a la necessitat de protegir els més febles”. “Com a poble, és una feblesa no escometre una empresa en comú”. “La llibertat ha de ser la norma de govern en la vida pública”. “La funció pública l’han d’exercir els ciutadans amb més mèrit”. “És humiliant no voler defugir la pobresa”. “Les discòrdies internes són la ruïna total de les ciutats”. “Tots els pobles tenen els mateixos drets, però només els forts conserven llur independència”.

 

llicons-politiques-filosofiques-Tucidides_1811828817_41410933_1500x950

Vicenç Pedret; ARA “Les lliçons polítiques (i filosòfiques) de Tucídides” 10-06-2017

“Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 5 febrer 2018 a les 17:00 – 18:30. Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), amb la participació d’Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participarà Joan Alcaraz, com a primer lector i periodista. Tots els ateneistes hi sou convidats.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció a la tertúlia: historiaateneu@gmail.com

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies.

Joan Lluhí Vallescà2

Biografia de Joan Lluhí i Vallescà

Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així: “Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Joanlluhi(pg)

Vegeu la crítica de Joan Safont: “Joan Lluhí i Vallescà, vindicat” Diari Ara 04-11-2017

Autors:
Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948). Catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor de centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets, entre altres. Amb Arnau Gonzàlez ja ha col·laborat en diverses obres anteriors.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha centrat la seva trajectòria investigadora en diversos aspectes del nacionalisme català d’entreguerres. Autor d’una quinzena de monografies, destaquen, entre altres, les obres La nació imaginada (1931-1939); Els fonaments dels Països Catalans; La Tercera Catalunya (1936-1940), Catalunya bajo vigilancia. El consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943) i Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava Europa.

 

Tertúlia d’Amics de la Història sobre la novel·la “Jo confesso” de Jaume Cabré

Dilluns dia 11 de desembre a les 17 h tindrà lloc la tertúlia sobre “Jo confesso” de Jaume Cabrè, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès)

Participaran a la tertúlia organitzada per Amics de la Història: Joan Josep Isern, escriptor i crític literari, i tots els ateneistes i lectors de la novel·la interessats.

Moderen: Joan Solé i Carme Llobet d’Amics de la Història.

La crítica de Joan Josep Isern: El Mal, el Mal, que sempre recomença…

… Per si encara quedés algun dubte us diré que, al meu parer, “Jo confesso” és una d’aquelles obres que apareixen molt de tant en tant i que, efectivament, honoren el seu autor i la literatura a què pertany, però que, sobretot, dignifiquen la cultura del país en el qual l’obra ha sorgit.

Dit això passo a explicar amb una certa extensió i detall què hi trobareu a “Jo confesso” i quines són les virtuts que al meu parer conté el text.

Un home, un violí

Tal com es pregona des del mateix títol, “Jo confesso” és el relat introspectiu que fa Adrià Ardèvol, el protagonista de la novel·la, quan comença a detectar els primers símptomes de la malaltia degenerativa que acabarà amb la seva vida intel·lectual.

Adrià, nascut a Barcelona l’any 1946, és un individu singular, un superdotat en tot allò relacionat amb els estudis i l’adopció de nous coneixements: parla deu idiomes, toca el violí, escriu llibres erudits i ha heretat de son pare un afany, més que de col·leccionista, de recol·lector. Des de les primeres pàgines de la seva confessió sabrem, a més a més, que és també un home solitari, poc estimat des de la infantesa i carregat amb un fort sentit de la responsabilitat que en algun moment el fa exclamar: “Crec que sóc culpable de la deriva poc engrescadora de la humanitat”. Un home al qual sa mare, de petit, li diu que “no hem vingut al món a ser feliços”, que en una de les primeres frases de la novel·la assumeix com si fos culpa d’ell l’error d’haver nascut en una família com la seva i que, per acabar-ho d’adobar, arrossega un considerable complex de culpabilitat per la mort de son pare.

Al costat de la figura d’Adrià Ardèvol Jaume Cabré ens posa un altre protagonista tant o més important encara: un violí construït a Cremona el 1764 per Lorenzo Storioni. Un instrument de valor històric (i econòmic) incalculable del qual és posseïdor Adrià i que porta associada a la seva existència com a objecte –i abans fins i tot de la seva fabricació, com explicaré més endavant- una tèrbola trajectòria de robatoris i crims.

Amb aquests dos elements –un home i un violí- com a eix vertebrador de tot el conjunt l’autor va desplegant davant nostre una estremidora reflexió sobre el Mal –considerat així: amb majúscula- i la seva constant presència al costat de l’ésser humà en el seu itinerari damunt de la terra. I, molt especialment, en el darrer mil·lenni.

Una novel·la total

Per desenvolupar el seu projecte narratiu Jaume Cabré ha optat per escriure una novel·la total i sense concessions, ambiciosa i, alhora, engrescadora. Una veritable catedral narrativa. Amb un centenar llarg de personatges, un miler de pàgines i un argument que s’endinsa en el pou del temps fins a mitjans del segle XIV -un judici de la Inquisició contra un jueu de Girona- i que s’acaba en l’època actual. Al llarg d’aquest extens arc temporal el lector s’anirà trobant amb un repertori molt complet de les diverses tipologies del Mal -la intolerància, el fanatisme, el totalitarisme, la cobdícia, la crueltat, la hipocresia, l’enveja…- i, sobretot, de les maneres com el Mal ha estat posat a la pràctica de manera institucionalitzada al llarg de la Història. Més concretament en determinades maneres d’actuar de l’Església, en determinades maneres d’actuar de l’Islam, en la Inquisició i, per antonomàsia, en el nazisme.

Arribat a aquest punt crec que és el moment d’esmentar “Viatge d’hivern”, un recull de contes que Jaume Cabré va publicar l’any 2000 –i que, dit de passada, desmenteix qui sostingui l’animalada que el conte és un gènere menor- perquè alguns ressons argumentals i una bona part del trucs narratius i dels recursos estilístics emprats en aquell esplèndid llibre són a la base de “Jo confesso”, una obra que jo veig com la versió expandida i magnificent d’aquell notabilíssim i, ara més que mai, recomanable “Viatge d’hivern”.

Escriure la història del Mal

L’evolució intel·lectual d’Adrià Ardèvol el porta a escriure i publicar diversos textos de reflexió sobre la història del món i de les idees que l’han anat prefigurant que li atorguen un reconeixement acadèmic internacional. Fins al moment que les circumstàncies de la seva vida –i, de manera molt especial, la seva relació amb Sara Voltes-Epstein- el porten a afrontar l’aventura d’escriure una Història del Mal, a la qual no es veu capaç de donar una redacció definitiva. Significativament, el text que a continuació afrontarà –el relat que el lector figura que llegeix a “Jo confesso”- Adrià l’escriurà a mà en el revers dels fulls que contenen la seva frustrada reflexió sobre el Mal.

Per Jaume Cabré –i per Adrià Ardèvol, és clar- el Mal és un dau de múltiples cares que mai s’acaben d’abastar en la seva totalitat perquè el principi d’incertesa és inherent a la condició humana i a la manera com s’ha organitzat damunt de la terra al llarg dels segles. I a “Jo confesso” trobem diversos exemples d’aquesta polivalència: la subtil frontera que separa l’heroi del traïdor (la història de Franz Grubbe), l’eterna pregunta sobre l’existència d’un Déu que en nom del seu respecte a la llibertat de l’home tolera el Mal, el cruel contrast entre el silenci d’aquest mateix Déu i el clam de la memòria dels morts, el famós debat generat per Adorno sobre la impossibilitat, o no, d’escriure poesia després d’Auschwitz o la coexistència del Mal i de la Bellesa (els que dirigien els forns crematoris gaudien amb les sonates de Schubert) resumida en una frase que fa por quan s’analitza fredament: “L’home destrueix l’home, i també compon El Paradís Perdut”.

Cabré ens parla d’un Mal total i, sobretot, implacable amb qui l’ha viscut de prop, ja sigui víctima o botxí. Un Mal que destrueix el supervivent quan el fa preguntar-se quin dret té ell a viure quan els altres són morts i que tortura el culpable amb la idea de l’inassolible penediment, de la impossible restitució de tot el dolor que ha generat. Una situació embrutidora que Adrià, just després de conèixer per boca del pare de Sara la trista història de l’oncle Haïm, supervivent d’Auschwitz, resumeix dient que té ganes de viure mirant de no fer mal, perquè voler viure fent el bé és massa pretensiós.

La llavor d’erable

Com he dit més amunt, “Jo confesso” és una novel·la que engloba un espai cronològic de més de set-cents anys amb un eix vertebrador que és el violí del qual Adrià és propietari. Un instrument marcat amb l’estigma de la violència des dels seus orígens més pregons ja que la llavor d’erable -que tres-cents anys després esdevindrà arbre esponerós que, tallat adequadament, servirà perquè Storioni construeixi el violí- és a la butxaca de l’hàbit de fra Miquel de Susqueda quan, per condemna de la Santa Inquisició, és mort i enterrat enmig del bosc sense dret a reposar en terra sagrada.

La cadena d’esdeveniments relacionada amb aquest violí –i amb un altre objecte paral·lel: una medalla que també viatja al llarg dels segles de mà en mà, de crim en crim, fins arribar també a Adrià- és el canemàs damunt del qual Jaume Cabré ha teixit aquesta excepcional novel·la que no qualificaré de maduresa perquè en la bibliografia de Jaume Cabré ja fa bastant temps que aquest grau s’ha assolit. En tot cas el que sí que em sembla veure a “Jo confesso” és la culminació d’un procés d’excel·lència en l’ofici d’escriure –és a dir, tècnica, argument i estil- que té fites anteriors de tant nivell com “Senyoria”, “L’ombra de l’eunuc”, “Les veus del Pamano” o la ja esmentada “Viatge d’hivern”.

Un festival de recursos tècnics

Per potenciar l’interès que es deriva del desenvolupament argumental de la història, Jaume Cabré ha aplicat una sèrie de recursos tècnics encaminats a accentuar la idea d’unitat temàtica. Una precaució sàvia i necessària en un text de tanta extensió i amb tants episodis narratius diferents incorporats.

No oblidem que a través de les pàgines de “Jo confesso” i de l’àmplia nòmina de personatges i de situacions que hi són descrites el lector es passejarà per Girona i els monestirs del Pallars els segles XIV i XV, per Cremona i París el segle XVII, per Vic i Roma els anys de la primera Guerra Mundial, per l’Alemanya nazi i Auschwitz i per la Barcelona dels anys 40 i 50 fins arribar, seguint les peripècies vitals d’Adrià Ardèvol, fins als primers anys del nou segle.

Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació.

Aquest recurs es complementa de tant en tant amb diàlegs creuats entre diversos personatges que no sempre coincideixen en el lloc o en el temps. Vegeu, a tall d’exemple, l’escena en la qual Adrià exposa la seva intenció d’abandonar els estudis de violí (pàgina 291 i següents).

Una variant encara més sorprenent –i d’una eficàcia descriptiva summament remarcable- és la filigrana tècnica d’unir en un sol paràgraf (pàgina 794) accions paral·leles fetes per l’inquisidor Nicolau Eimeric (s. XIV), el comerciant Ali Bahr (s. XIX), el frare dominicà belga Felix Morlin (s. XX) i el Sturmmbannführer Aribert Voigt, comandant mèdic d’Auschwitz.

Una altra escena en la que Cabré utilitza aquest mateix recurs, centrat ara només en les figures de l’inquisidor i el metge nazi, és la que obre el capítol 24 (pàgina 369).

Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.

Un clàssic, ras i curt

A “Jo confesso” assistim, doncs, a un desplegament de creativitat narrativa i de recursos tècnics que funcionen a la perfecció i que, al meu parer, situen el llibre i el seu autor en uns nivells altíssims d’excel·lència.

No era gens fàcil afrontar una empresa com aquesta sense tenir molt controlats aspectes tan importants com evitar les baixades en el ritme i la tensió –esperables, d’altra banda, en un projecte d’aquestes dimensions- o saber relligar tots els fils d’un argument ambiciós i complex.

De tot aquest caramull de riscos Cabré se’n surt amb una envejable mestria i a través de la biografia del seu protagonista ens invita a conèixer la gent que envolta el cercle més íntim d’Adrià Ardèvol: Sara, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amor, i Bernat, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amistat, personatges complexos que justificarien un comentari gairebé tan llarg com el que ara estic a punt de tancar. Un duet al qual es podria afegir el curiós rol d’un parell de figuretes de plàstic de joguina –un cow-boy i un indi- que al llarg del text representen el paper de ressons de la consciència (o, si ho preferiu, d’àngels guardians) d’Adrià.

El llibre es clou amb un parell d’efectes importants concentrats en les darreres deu pàgines –sobre els quals, lògicament, no donaré detalls- i que tanquen una obra de la qual se’n parlarà a bastament.

Ja ho he dit en començar: “Jo confesso” és una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestatgeria del passadís. Just on hi tinc tots els clàssics.

El Bloc de Joan Josep Isern. Totxos, totxanes i maons. 

“Deu dies que trasbalsaren el món”. Tertúlia sobre el llibre de John Reed

El dia 13 de novembre a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la tertúlia Deu dies que trasbalsaren el món, crònica de referència de la Revolució Russa escrita pel periodista i activista nord-americà John Reed.

Hi intervindran Pelai Pagès historiador, professor de la UB i redactor del pròleg sobre la biografia de John Reed d’aquesta crònica.

Moderen la tertúlia: Carme Llobet i Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

John Reed (Portland, Oregon, Estats Units, 22 d’octubre del 1887 – Moscou, 19 d’octubre del 1920) fou un periodista i dirigent obrer nord-americà.

Membre d’una família de l’alta burgesia, va estudiar a la Universitat Harvard. El 1913 va començar a treballar en el periòdic radical The Masses. El 1911, com a corresponsal de guerra del Metropolitan Magazine, va ser destacat a Mèxic, on les seves entrevistes i reportatges sobre la Revolució mexicana van tenir un gran èxit.

John Reed va acompanyar les tropes de camperols revolucionaris dirigides per Pancho Villa en les seves accions armades a la zona nord de Mèxic, va conviure amb els soldats i va conèixer Venustiano Carranza, president d’aquell país. Les seves impressions i experiències sobre la Revolució mexicana van ser recollides en el seu llibre Mèxic Insurgent.

També va escriure sobre les vagues dels miners de Colorado (Estats Units) el 1914. En esclatar la Primera Guerra mundial va tornar a treballar com a corresponsal de guerra i el 1916 va escriure La guerra a l’est d’Europa sobre aquests fets.

Cobrint la Primera Guerra mundial va arribar a Rússia, que estava en plena efervescència revolucionària. Va conèixer Lenin i va estar present a la capital Petrograd (avui Sant Petersburg) durant les jornades d’octubre-novembre del 1917 en què va tenir lloc el 2n Congrés dels Sòviets d’Obrers, Soldats i Camperols de tota Rússia i durant les setmanes posteriors en què el Congrés, liderat pel Partit Socialdemòcrata Obrer de Rússia (bolxevic) va acordar la presa del poder sota el programa bàsic d’aconseguir una pau justa i immediata, el control obrer de la indústria i la reforma agrària al camp.

Reed, acreditat com a periodista, va fer un seguiment diari del procés revolucionari, assistint a les multitudinàries assemblees i a les reunions de totes les fraccions enfrontades, entrevistant els principals dirigents del moment i va fer una crònica diària de la Revolució d’Octubre. Aquest relat de primera mà amb els detalls i el dia a dia de la revolució bolxevic va quedar plasmat en la seva obra més famosa, Deu dies que trasbalsaren el món, publicat el 1919.

John-Reed-29145308

Ara que s’escau el centenari de l’esclat de la Revolució Russa, Edicions de 1984 ha reeditat una de les cròniques més apassionants sobre aquell fet històric que va canviar el món: Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, en una traducció de Roser Berdagué. Edicions de 1984 la va publicar per primera vegada el febrer de 1986, dins la col·lecció ‘Soldats de ploma’. Llegiu-ne el primer capítol.

The days that shook the Woord

Els editors Laura Baena i Josep Cots ens parlen de l’edició d’aquest clàssic:

«La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en els soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després l’intent contrarevolucionari fallit del general Kornílov.

»L’ordre mundial acabava de fer un dels tombs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

»John Reed va ser testimoni de primera mà del començament d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o Lenin mateix entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que allò que vivia era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.

»De la importància literària del llibre, en dóna fe el fet que, avui, cent anys després, Deu dies que trasbalsaren el món continua essent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.»

Reds (Rojos) una pel·lícula èpica

El llibre de John Reed inspirà la pel·lícula Reds (Rojos), (1981) dirigida, produïda, escrita i protagonitzada per Warren Beatty que interpreta a John Reed, i Diane Keaton com a Louise Bryant. Considerat com un dels 10 millors films nord-americans en la categoria “Pel·lícules èpiques”.

Reds-369974162-large

         Fotograma de la pel·lícula Reds: Warren Beatty (John Reed)                                        i Diane Keaton (Louise Bryant).

May_Day_1917_at_the_Winter_Palace_Saint_Petersburg_Russia

May Day 1917 at the Winter Palace.” Banner in photograph reads: “Our international.” The American journalist John Reed (1887-1920) wrote on the back of the photograph that the banner reads: “Long live the International.” Image courtesy of the Louise Bryant Papers, Yale University Manuscripts & Archives Digital Images Database, Yale University, New Haven, Connecticut. Bryant was the wife of the presumed photographer, John Reed.

Fonts: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món, Edicions de 1984; John Reed (Viquipèdia); Reds (Filmaffinity).

Amics de la Història us proposa per aquest estiu tres llibres que debatrem a partir de l’octubre

Amics de la Història ha programat tres tertúlies per al quart trimestre de 2017 on compartirem la lectura i debatrem sobre tres llibres d’història o de novel·la amb trama històrica.

Les tertúlies tindran lloc el segon dilluns dels mesos d’octubre (9), novembre (13) i desembre (11).  La dinàmica de la tertúlia constarà d’un ponent o presentador del llibre i de diversos lectors ateneistes que faran el seu comentari personal o crítica del llibre; i a continuació obrirem un debat amb tots els assistents. Acabarem de fixar ordre de lectura a la reunió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que tindrà lloc el 19 de setembre a les 18h a la sala Sagarra.

Fem una crida a tots els ateneistes que vulguin fer una breu exposició d’algun dels llibres que us proposem a continuació:

La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme. Jordi Casassas, editorial Pòrtic; temàtica: història, premi d’assaig Carles Rahola 2016.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Podeu llegir el primer capítol aquí

portada_la-voluntat-i-la-quimera_jordi-casassas_201610261753

 

Deu dies que trasbalsaren el món John Reed, Edicions 1984. Pròleg de Pelai Pagès amb una breu biografia de John Reed, aventurer, romàntic i revolucionari.

La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en el soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després del fallit intent contrarevolucionari del general Kornílov.

L’ordre mundial acabava de fer un dels girs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

John Reed va ser testimoni de primera mà de l’inici d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o el mateix Lenin entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que el que estava vivint era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.

De la importància literària del llibre en dóna fe el fet que, avui dia, cent anys després,  Deu dies que trasbalsaren el món continua sent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.

Font: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món

Nascut el 1887 en una família de l’alta burgesia nord-americana, John Reed va trencar aviat amb el seu entorn benestant i es va implicar activament en la lluita social del seu temps. Ho va fer amb la seva millor arma: una ploma àgil, veraç i brillant.

Podeu llegir el primer capítol aquí

Deudies

 

 

Jo confesso  és una novel·la de Jaume Cabré  publicada originalment en català l’any 2011 per Edicions Proa a Barcelona. Jo confesso ha estat distingida amb diferents guardons literaris: Premi de la Crítica 2012; Premi Crítica Serra d’Or 2012; Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012; Premi “La tormenta en un vaso” 2012; i Premi Crexells 2012.

L’autor reflexiona sobre la idea del mal en la història de la humanitat a partir de la vida d’un personatge culte i molt intel·ligent nascut a la Barcelona de la postguerra.

Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les.

Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.

Font: Contraportada de Jo confesso

jo confesso