Un segon recull de 2022

Amics de la Història us presenta un total de 19 obres de temàtica històrica en un sentit ampli, editades el 2022. Algunes d’elles preveiem que es puguin programar i debatre a la Tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant el 2023.

Us animen a què ens digueu quines obres us agradaria tractar enviant-nos un correu a amicsdelahistoria2015@gmail.com amb una llista d’un màxim de 10 d’aquestes obres. Les disponibles actualment o properament a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, s’han indicat amb l’acrònim [BAB].

No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el quart recull (2021-2022),el tercer recull (2021), el segon recull (2017-2021) o  primer recull (2021) o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

CARBONELL, EUDALD: El futur de la humanitat. Decàleg per a la supervivència de la nostra espècie, Ara llibres, 212 p. 2022. [BAB].

Ressenya de Miquel Nistal, Blog Gaudir la Cultura: En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie.

L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment crític de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implícit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.

Podeu llegir la ressenya completa al blog Gaudir la Cultura aquí

DE RIQUER, BORJA: Francesc Cambó. L’últim retrat, Edicions 62, 960 p. 2022. [BAB].

Sinopsi: Francesc Cambó (1876-1947) va ser un polític destacat, un home de negocis d’èxit, un mecenes prominent i, a més, va tenir una vida sentimental força agitada.

Un polític amb una carrera fulgurant que representa millor que ningú el catalanisme que vol reformar Espanya per aconseguir l’autonomia. La seva involució conservadora coincideix amb quan es fa ric, multimilionari, i es converteix en el més destacat mecenes de la cultura catalana del segle XX. Fou el primer polític que contractà intel·lectuals —Pla, Soldevila, Bosch Gimpera, Gaziel, Riba, Fabra, Sagarra, etc.— per les seves empreses culturals. Es passava les nits llegint Plutarc o Titus Livi, que havia fet traduir al català, i contemplant els Botticelli que havia comprat. És un exemple clar de les complexes vinculacions entre els interessos econòmics i la política (advocat, assessor de bancs, president de la Compañía Hispano Americana de Electricidad fins a la seva mort, la més important companyia elèctrica de Llatinoamèrica, que el va fer immensament ric).

Borja de Riquer ha reconstruït amb nova documentació la vida complexa, contradictòria i insòlita de Francesc Cambó i ens la presenta com una lectura apassionant.

ESCULIES SERRAT, JOAN: Josep Fornas, el solucionador. L’home de Tarradellas a Catalunya,  Pòrtic Edicions, 440 p.  2022. Premi Carles Rahola 2022,  [BAB].

Sinopsi: El polític i editor Josep Fornas (1924-2021) va ser una peça clau de l’antifranquisme i un gran conspirador. Va viatjar al Marroc a la recerca de diners per iniciar una insurrecció i derrocar Franco. Va col·laborar amb Estat Català i el Partit Comunista, va militar a Unió Democràtica i va ser diputat per Esquerra Republicana. Va ser amic de Montserrat i de l’abat Escarré i també adversari. Durant quinze anys va ser l’home de confiança de Josep Tarradellas a l’interior. Li va aconseguir diners i crèdits. L’informava al detall. El va relacionar amb empresaris com Valls i Taberner o Duran Farell i amb la nova generació de polítics, com Jordi Pujol. Va ser, en definitiva, l’antena a Catalunya del president a l’exili, perquè res no li passés per alt. Sense aquesta tasca a l’ombra, el posterior retorn de Tarradellas no es podria comprendre. Així mateix, al llarg de la seva vida, com una faceta més del seu compromís polític i cultural, Fornas va reunir una biblioteca ingent sobre la història de Catalunya i va fundar l’editorial Pòrtic perquè la memòria d’aquest país no es perdés.

DURAN SOLÀ, LLUÍS: Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa, Viena edicions, 928 p. 2022. [BAB].

Ressenya de Pere Bosch (El Punt Avui, 6-12-2022): El 30 de setembre del 1930 representants dels principals partits republicans espanyols es van reunir a Sant Sebastià amb l’objectiu de traçar un full de ruta per enderrocar la monarquia. En la trobada es va pactar el govern provisional i les primeres mesures del nou règim republicà; però bona part del debat es va centrar en “el problema referent a Catalunya, el que més dificultats podia oferir per arribar a un acord unànime”, tal com es llegia a la nota de premsa que es va difondre l’endemà.

La reunió va tenir un protagonista destacat, el català Manuel Carrasco i Formiguera. El polític, que hi anava en representació d’Acció Catalana, va voler “fixar la doctrina de l’autodeterminació”; la qual cosa va provocar la incomoditat dels delegats espanyols, poc avesats a un interlocutor que els parlava de tu a tu, amb un rigor jurídic notable i gran claredat.

La vida i la tràgica mort de Carrasco i Formiguera, afusellat pels feixistes el 9 d’abril del 1938, han estat objecte d’alguns llibres de Josep Benet i Hilari Raguer; però mancava un assaig que analitzés a fons el seu pensament i la seva acció, tan singulars com incompresos a la seva època. L’historiador Lluís Duran (Barcelona, 1960), doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en la història del catalanisme, va assumir el repte i ha dedicat 10 anys de recerca a reconstruir la petja del polític demòcrata cristià. El resultat és un llibre monumental publicat per Viena Edicions.

Carrasco i Formiguera no només va ser el principal protagonista del Pacte de Sant Sebastià, sinó també el plenipotenciari designat per Macià, com a president de la República Catalana, per negociar amb el govern provisional de la República Espanyola; i, molt probablement, la persona que va fixar les bases de l’acord que se segellaria dos dies després al Palau de la Generalitat. Un paper ben sorprenent si tenim en compte que el seu partit, Acció Catalana, s’havia estavellat en les eleccions del 12 d’abril. En realitat, es tractava d’una prova evident que el prestigi de Carrasco anava molt més enllà d’unes sigles, fossin les d’Acció Catalana o, a partir del 1932, les d’Unió Democràtica de Catalunya. De fet, un dels trets que van caracteritzar-lo és la capacitat per traçar la seva pròpia via; una via en què era possible ser catòlic i republicà alhora, defensar la llei de congregacions religioses i la integritat de l’Estatut de Núria, tot i que acabés aïllat per la resta de republicans catalans.

En el llibre també es dedica una atenció especial a les relacions que va establir amb Euskadi i amb el Partit Nacionalista Basc. No es tractava, tal com afirma Duran, d’una “basquitis avant-la-lettre”, habitual en l’independentisme de finals del segle passat; sinó d’una “inspiració en diferents plans, com a referent per aplicar idees polítiques a Catalunya, per referendar intuïcions i per establir ponts”. Carrasco serà una persona admirada a Euskadi, fins al punt que serà allà on rebrà l’homenatge més multitudinari.

TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels Vents, 368 p. [Sol·licitat a la BAB].

Sinopsi:  La relectura del carlisme no es del tot nova, però la recerca de gran abast realitzada per Lluís Ferran Toledano Gonzàlez durant dècades construeix un relat sòlid i documentat d’aquest corrent, que contribuí sens dubte a forjar la nostra realitat nacional.

Historiar la Catalunya carlina es una bona ocasió per desfer mites i estereotips sobre la Catalunya interior, l’anomenada un xic despectivament “Catalunya del tractor”. El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes mes llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, com hem dit, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.

GELONCH, ANTONI: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, Viena edicions, col·lecció Assaig, 264 p. 2022.  [BAB]

Sinopsi:  Entre el final de la Segona Guerra Mundial i la dècada del 1960, Europa va viure una intensa polèmica entre dos fars de la intel·lectualitat parisenca, Albert Camus i Jean-Paul Sartre, ambdós guardonats amb el Premi Nobel de Literatura. Tot i que al començament eren bons amics (encara que partien de vivències d’infància i joventut distintes), a poc a poc es van anar distanciant i les seves diferències van fer que la relació travessés unes turbulències que els van marcar profundament. La mort prematura de Camus va fer que la reconciliació no es pogués començar ni a albirar. Els seus posicionaments respecte dels totalitarismes (el comunista, en especial), la Resistència, la guerra d’Algèria o l’ús de l’arma nuclear els van separar cada vegada més. Però la qüestió de fons sempre va ser si cal donar prioritat a la justícia o a la llibertat, i si la fi justifica sempre els mitjans.

El debat va recórrer l’Europa de la seva època i encara avui intentem donar-hi resposta. Tanmateix, al nostre país, hem preferit no plantejar-nos el dilema i hem fet com si no existís. Però ignorar-lo no vol dir que no hi sigui, de manera que, en tot allò que fem, en el fons, hi ha una tria, de manera conscient o inconscient, que dona la raó a Camus o a Sartre.

PAGÈS JORDÀ, VICENÇ: Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Ed. Folch & Folch, 232 p. 2022 [BAB].

Sinopsi: Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Arriben als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Se succeeixen els magnicidis i els accidents d’avió, els adulteris i les amenaces de guerra, les conspiracions i les fatalitats. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de tombarelles argumentals.

Vicenç Pagès Jordà ens guia en unes vides que superen qualsevol ficció, i que instauren nous paradigmes en novel·les, sèries i pel·lícules.

Més informació i ressenyes a Folch & Folch

AGUILERA POVEDANO, MANUEL:  El oro de Mussolini. Como la República planeó vender parte de España al fascismo, Arzalia Ediciones, 224 p. 2022.  [BAB]

Sinopsi: El 1937, després d’un any de guerra civil, el Govern de la República va activar l’Operació Schulmeister amb l’objectiu d’aconseguir la retirada de l’ajuda de Hitler i Mussolini al bàndol nacional, per a això es va plantejar la cessió de territoris com les Illes Balears, Canàries i el Marroc espanyol. Donada la importància del botí en joc, les grans potències van desplegar un joc diplomàtic amb espies, empreses pantalla i testaferros per controlar la Mediterrània occidental.

Tot i la posterior oposició de Franco a l’alienació de Mallorca, Mussolini va comprar la tercera finca en extensió de l’illa per tal de colonitzar-la i establir un cap de pont per al futur. Sobre això, el 1950 l’exministra republicana Federica Montseny va assenyalar: «Encara és massa aviat per escriure tota la història». El 2022, després de quinze anys d’investigacions a set ciutats de quatre països diferents, Manuel Aguilera ens revela el secret més ben guardat de la Segona República. Ho fa amb un pols narratiu propi de la novel·la, però amb un suport documental ferri. Estem davant de l’explosiu descobriment d’un episodi desconegut de la guerra civil.

ASENSIO, JOSEP El fantasma de Lerroux , Edicions 1984, 160 p. 2022 [BAB]

Sinopsi: Alejandro Lerroux fou un publicista i polític republicà que impulsà la seva carrera confrontant-se a un catalanisme en ascens. Revifant un ambient envellit com era el republicanisme barceloní de principis de segle i cultivant les seves relacions amb la classe treballadora, Lerroux va imposar-se com un nucli de poder. El seu llegat, conegut amb el nom de lerrouxisme, s’empra des de llavors com a sinònim de divisionisme, d’atiar el ressentiment de les capes més baixes i de la immigració en contra del nacionalisme català. Tanmateix, la història d’un malvat foraster pagat per Madrid que ve a Catalunya per incendiar esglésies i destruir l’harmonia social ha distorsionat la seva herència.

En la lluita històrica entre les forces que volen alliberar el potencial humà i les que el volen mantenir subjecte als interessos d’un grup reduït de persones, l’estratègia lerrouxista consisteix a liquidar les ànsies de llibertat dels catalans usurpant l’agència dels més febles, siguin aquests els obrers, els pobres, els immigrants o, ara mateix, els independentistes. Una política feta des de dins i des de fora, que no es pot associar a cap partit ni a cap facció concrets i que ha anat passant el relleu de generació en generació. El fantasma de Lerroux exposa algunes idees, pràctiques i lliçons que es poden extreure del llegat lerrouxista en la política catalana actual, lliçons que es poden absorbir com a antídot i també com a recordatori que els fantasmes solen poblar la imaginació d’aquells que estan més predisposats a veure’ls. En resum, no estem davant d’un llibre d’història, sinó davant d’un assaig amb voluntat ideològica. Així, El fantasma de Lerroux és una impugnació de la política i els polítics catalans dels darrers 150 anys.

RODRIGO Y ALHARILLA, MARTÍN (ed): Del olvido a la memoria. La esclavitud en la España contemporània, Icaria editorial, Col. Esclavitudes 1, 334 p. 2022. [BAB]

Sinopsi: El trànsit transatlàntic dels africans esclavitzats és un dels grans temes de la història global. Ho és per diferents raons: Perquè implica tres continents diferents (Àfrica, Amèrica i Europa); per la seva llarga durada (van ser 350 anys ininterromputs de viatges directes entre Àfrica i Amèrica); i, sobretot, pel seu notable impacte demogràfic. Almenys 12,5 milions de captius africans van ser embarcats contra la seva voluntat en algun punt del continent africà per ser venuts com a esclaus al Nou món. Espanya va ser un actor històric rellevant en aquesta història. Ho va ser tant pel que fa al tràfic de persones esclavitzades com pel que fa a l’esclavitud colonial, als seus dominis americans. Ara bé, si alguna cosa singularitza Espanya (en comparació amb altres països europeus com la Gran Bretanya, França o els Països Baixos) és l’absència d’una memòria pública i col·lectiva sobre aquesta participació espanyola destacada en el comerç d’esclaus i en l’esclavitud colonial. Del olvido a la memòria, inclou 13 capítols de 14 autors diferents amb  anàlisis al voltant dels llegats materials que sobreviuen, avui dia. Uns vestigis materials que ens permeten conèixer i recordar el nostre passat esclavista.

SÀPIENS. Tot és Història Núm. 248, Especial 20è aniversari: Quan érem negrers: Descobrim l’origen d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX. Martín Rodrigo Alharilla (Assessor), 63 p. novembre, 2022,  [BAB].

Articles (sinopsi):

1. Esclavitud: una història global inacabada (Martín Rodrigo Alharilla). Més de 12 milions de persones van ser embarcades contra la seva voluntat en algun punt de les costes africanes per ser venudes com a esclaves a Amèrica. Ni Catalunya ni la resta de l’Estat espanyol no van ser actors històrics menors en aquest comerç aberrant, però, a diferència d’altres indrets, no hi ha una memòria pública i col·lectiva del nostre passat esclavista.
2. Espais de memòria de l’esclavisme.
3. Barcelona, port d’esclaus (Arnau Cònsul). A mitjan segle XV, la capital catalana va viure un autèntic segle d’or de l’esclavitud. Aquell costum venia d’antic, però es va disparar d’ençà de l’epidèmia de pesta negra, el 1348, quan la possessió de mà d’obra esclava va deixar de ser exclusiva dels estaments privilegiats i quan els propietaris d’esclaus es van adonar que tenir un captiu podia ser un negoci molt beneficiós.
4. Capitans negrers (Alfred Bosch). A partir del 1821, el comerç d’esclaus es va convertir en una pràctica il·legal. Malgrat aquest entrebanc, el negoci no va decaure; de fet, es va triplicar. La història del bergantí Tellus i la del seu capità, Joan Font Fors, són un exemple extraordinari del paper significatiu que van tenir els catalans en aquest sector.
5. Dins una factoria africana (Gustau Nerin). Al segle XIX es van enviar europeus a Àfrica amb la missió de comprar esclaus i facilitar-ne l’embarcament als vaixells. Eren els anomenats ‘factors’, entre els quals hi havia catalans. Per exemple, els germans Rovirosa, que van instal·lar una factoria negrera a Cap López, a l’actual Gabon, des d’on compraven persones que enviaven per mar al Brasil i a Cuba.
6. Malson a la plantació (Agnès Rotger). Dotze milions i mig de persones van ser obligades a viatjar d’Àfrica a Amèrica amb una única finalitat: ser venudes com a esclaves. A aquells que tenien la sort d’arribar vius a Cuba, encara els esperava un altre infern: la vida als ingenis, les finques on es produïa el sucre. Desenes de catalans, propietaris d’aquells negocis, van generar grans fortunes gràcies a l’explotació d’aquesta mà d’obra.
7. El retorn a la metròpolis (Maria Coll). L’esclavisme explica l’origen d’algunes de les grans fortunes que al segle XIX estaven en mans de catalans. Prohoms que tornaven a Barcelona des de les Antilles enriquits de manera ràpida i amb un objectiu: reinvertir el capital que havien guanyat a Cuba i a Puerto Rico en els nous sectors econòmics. Hauria estat possible el creixement de Barcelona i de Catalunya sense aquest capital obtingut del comerç d’humans?
8. Ruta per la Barcelona esclavista. Barcelona no pot negar la seva relació amb l’esclavitud. Cent vuitanta-cinc anys després de l’abolició d’aquest sistema a Espanya (1837), que no vol dir la seva eliminació, encara se’n poden veure traces i vestigis materials als carrers.
9. L’esclavitud avui (Caterina Úbeda). Gairebé cinquanta milions de persones viuen en situació d’esclavitud avui dia. Una xacra que afecta tots els països del món, incloent-hi les anomenades economies desenvolupades, que importen productes que s’han obtingut en condicions inhumanes.

MÁRQUEZ, EDUARD: 1969, L’Altra Editorial, 536 p. 2022; en castellà Navona editorial [BAB].

Ressenya d’Anna Carreras a Núvol 02-11-2022: L’escriptor Eduard Márquez (Barcelona, 1960) publica 1969 a L’Altra Editorial —en castellà a Navona—, un gran relat sobre la Barcelona de finals dels anys seixanta, una època de somnis col·lectius, lluites polítiques i obreres, experimentació artística, reivindicacions feministes i moviments socials LGBT, ecologia, espiritualitat i la creença que un altre món pot ser possible: «En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent tenia que dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida».

1969 és la culminació de vuit anys de recerca […]. El 1969 és l’any que l’home arriba a la Lluna, es funda el grup La Trinca, té lloc el segon Festival de l’illa de Wight (amb Bob Dylan i Joe Cocker, entre d’altres) i el primer Festival de Woodstock (amb Jimi Hendrix, Ravi Shankar o Carlos Santana).

1969 s’erigeix com l’obra monumental d’Eduard Márquez, la que marcarà un punt d’inflexió en la seva trajectòria literària i la que, sens dubte, constitueix el seu projecte més ambiciós.

Som davant d’un mosaic construït a base de material històric, veus, documents legals, narracions orals, registres, sentències, informes policials i testimonis en primera persona i molt d’ofici. Podríem parlar de joc amb les fronteres dels gèneres literaris, fins i tot amb la idea de palimpsest postmodern, però no ho farem, perquè el mateix autor concep 1969 com una novel·la de ficció i això s’ha de respectar. La gran novel·la de la Barcelona tardofranquista d’Eduard Márquez narra el principi del final de la dictadura a través de les veus i les atmosferes. L’autor s’ha proposat de copsar «la vida en tota la seva varietat d’aspiracions, de fracassos, de renúncies, de compromisos, de pors, de mentides, de sacrificis, de coratges, d’hipocresies, d’abusos, d’indignitats, de traïcions, de victòries…».

Més informació a La premsa ha dit  (1969, d’Eduard Márquez, L’Altra Editorial)

SIMON TARRÉS, ANTONI: La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual, Editorial Afers, 456 p. 2022.

Sinopsi: El concepte «unitat d’Espanya» és central i gairebé omnipresent en el llenguatge de la política espanyola actual. Sovint no tan sols se li atorga una dimensió estrictament política sinó també una de transcendent; una dimensió metapolítica que no deixa de ser un constructe cultural fruit d’una manera d’elaborar i intentar enlairar determinats valors dels discursos ideològics.

En aquest llibre, l’autor parteix de la premissa de la historicitat dels conceptes, els quals, en la mesura que cerquen definicions, són una mena de contenidors que inclouen «històries» intel·lectuals realitzades en diferents moments temporals. Unes «històries» que, pel que fa al concepte «unitat d’Espanya», la recerca d’aquest estudi vol exposar d’una manera sistemàtica. Al capdavall, es tracta d’oferir eines de coneixement per distingir de quins valors, fonamentacions i transmissions culturals es nodreixen les construccions polítiques del concepte «unitat d’Espanya» en el nostre present.

RODRIGO, JAVIER: Generalísimo: las vidas de Francisco Franco, 1892-2020, Ed. Galaxia Gutenberg, 496 p. 2022.

Sinopsi: “Paquito, Comandantín, Caudillo, Generalíssimo, Su Excelencia el Jefe del Estado…“Aquestes i altres denominacions van acompanyar al llarg de tota la seva vida Francisco Franco Bahamonde. Segons els seus biògrafs i propagandistes, l’immortal, heroic i providencial home enviat per Déu per salvar Espanya, el defensor de la pàtria, santificat fins al punt que, a la seva mort, la gent li deixaria peticions manuscrites de miracles al taüt. O, en el revers tenebrós representat des de l’antifranquisme, l’ésser tímid, reprimit i astut, el cruel traïdor, dèspota i despietat criminalíssim.

Amb aquest llibre, Javier Rodrigo no pretén tornar a reconstruir el periple vital de Franco, sinó recórrer la seva vida a partir de les seves denominacions: de com el van anomenar i de com es va autodenominar. El resultat és una reconstrucció de vegades torbadora i sempre fascinant dels mites adherits a la seva biografia. Un recorregut des del mite del guerrer tocat per Déu, immortal i invencible, fins a la caricatura present, convertit en carn de mem, passant per la seva projecció narrativa com a salvador de la pàtria, pacificador nacional, bon dictador, avi feliç, protodemòcrata, home excepcional i irrepetible. Generalísimo parla de les vides, reals o inventades, del dictador. Però sobretot parla de la nostra història i el nostre present.

DOMÈNECH SAMPERE, XAVIER: Lucha de clases, franquismo y democràcia. Obreros y empresarios (1939-1979),Ed.Akal, 416 p. 2022.

Sinopsi: La trama de fons d’aquest llibre són les experiències dels treballadors i treballadores que van patir una de les dictadures més dures i longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van preservar i van construir un món de valors propis i van desplegar formes de lluita que van transformar la vida de la gent. En definitiva, una experiència de resistència i conflictivitat que va suposar el desafiament principal al franquisme.

El franquisme va néixer per acabar amb la lluita de classes, però aquesta va impregnar tot el seu desenvolupament i hi troba la clau de la fi de la dictadura i les característiques que va prendre la democràcia. Per això, aquest llibre es mou en la tensió entre treballadors i empresaris, avançant cap a una nova comprensió del canvi polític en termes de lluita posicions i moviments, de crisi i rearticulació d’hegemonia. Una obra que aporta noves claus per entendre tant el funcionament de la dictadura com els fonaments de la democràcia.

NIUBÓ, EDUARD:  Geografia de l’oblit. Exploradors i aventurers silenciats per la història, Pròleg: Albert Bosch; Il·lustracions: David Granato, Edicions Sidillà, 386 p. 2022.

Sinopsi: La història dels descobriments geogràfics és plena d’exploradors que amb prou feines coneixem, però que ens han canviat la imatge del món. Molts d’aquests exploradors, tot i les aventures sorprenents que van viure, sovint queden oblidats sota el relat dels conqueridors que els han seguit, o a l’ombra dels seus líders. Però des dels mapes més antics de la prehistòria fins a les últimes troballes d’expedicions perdudes, la descoberta del món és plena de nàufrags, mariners, fugitius… tot de gent modesta que calia rescatar abans no acabin ofegats sota la marea de la història oficial. Fugint dels tòpics establerts, Geografia de l’oblit ens endinsa en el camí dels pioners que han obert la porta al coneixement del món.

Un llibre apassionant sobre les limitacions de la capacitat humana, la curiositat, els reptes, l’ànsia de descoberta, el desig que mou les persones a anar més enllà. Els protagonistes de Geografia de l’oblit travessen sovint la línia vermella que separa la vida de la mort. Als límits del món, hi ha gent que se la juga a tot o res. Una història que algú havia d’escriure i que no podran deixar de llegir.

Més informació a la premsa: Edicions Sidillà aquí

SOLER, ISABEL: Magallanes & Co, Ed. Acantilado, 421p. 2022.

Sinopsi: Aquest llibre narra la més espectacular de totes les epopeies marítimes, la celebèrrima primera circumnavegació del globus terrestre liderada per Fernando de Magallanes, l’armada del qual va salpar de Sanlúcar de Barrameda el setembre de 1519 i va tornar a la península, reeixida però tràgicament minvada, tres anys després.

La seva històrica gesta va canviar per sempre la imago mundi que havia governat el pensament occidental durant segles, però també va estar plena de clarobscurs sovint ignorats en el relat oficial. A Magallanes & Co., Isabel Soler parteix dels testimonis de navegants, aventurers i mercaders, a més d’altres nombroses fonts sobre l’empresa de les Moluques, per donar forma a un relat exhaustiu i viu de la seva travessia, inclosos els vuit anys, fonamentals per a la seva posterior empresa, que Magallanes va passar al servei de l’armada de l’Índia a terres orientals. Un relat vibrant que traslladarà el lector a l’època dels grans viatges i descobriments de la mà d’una de les principals especialistes.

Més informació a Ed Acaltilado aquí

ALCOBERRO, AGUSTÍ: Judici a una bruixa catalana. La història de l’Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII, Ed. La Campana, 128 p, 2022 [Donació BAB].

Sinopsi: Un llibre que dona resposta a la veritat sobre el mite de les bruixes. Un format híbrid en que ficció i no ficció se sumen per il·lustrar un episodi singular de la història: la cacera de les bruixes.

La frontera entre realitat i mite es desdibuixa; tanmateix, les raons històriques i objectives del postfaci d’Agustí Alcoberro, expert en el tema, ens acosta als motius pels quals les bruixes van aparèixer en l’imaginari col·lectiu. Una història sobre les pors, els prejudicis i la intolerància de les persones davant d’un hipotètic delicte: la diferència.

NÚÑEZ SEIXAS, XOSÉ MANOEL:  Volver a Stalingrado. El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, Ed. Galaxia Gutenberg, 400 p. 2022.

Sinopsi:  El conflicte germano-soviètic (1941-1945) va ser l’escenari més sagnant de la Segona Guerra Mundial. Al front de l’est es va decidir la sort de la contesa a Europa i Àsia, es van enfrontar dos projectes totalitaris i es van mobilitzar milions de combatents en el conflicte terrestre més gran de la història. Va ser el marc d’una despietada guerra d’extermini d’acord amb un pla de reordenació racial i imperial, i d’una guerra total que va afectar el front i la rereguarda. A més d’Alemanya i la Unió Soviètica, milions de soldats europeus, des d’Espanya fins a Finlàndia, Hongria, Itàlia o Eslovàquia, van participar a la guerra i van patir les seves seqüeles duradores.

Aquest llibre reconstrueix les diverses modalitats del record públic i privat del front de l’est a l’Europa de postguerra, durant la Guerra Freda, després de la caiguda del bloc soviètic i fins ara. Comprèn amb una mirada comparativa l’evolució de les polítiques públiques de la memòria als antics països contendents, el culte als caiguts, els herois i les víctimes, així com les formes de remembrança social, les recreacions literàries, visuals, artístiques i fílmiques de la contesa a Alemanya, l’URSS i Rússia, l’espai postsoviètic, Finlàndia, Itàlia i Espanya, detectant paral·lelismes i diferències entre les diverses cultures de la memòria. Vuitanta anys després, l’ombra de la guerra germano-soviètica segueix molt present a la memòria i a la política europees, com mostra el conflicte entre Ucraïna i Rússia desencadenat el 2022.

Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic

Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).

La Tertúlia Amics de la Història us presenta un total de 15 obres editades la majoria durant el període 2021-2022. Hem seleccionat en primer lloc les 8 obres que hem programat a la Tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant aquest segon semestre de 2022. Els llibres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, s’han indicat amb l’acrònim [BAB].

No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el tercer recull de 2021, el segon recull de 2021 o  aquest primer de 2021 o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

 

Llibres programats per la Tertúlia Amics de la Història i la Secció d’Història durant el segon semestre de 2022

MARTí, PEP i MACIÀ, MIQUEL: Els que manen: Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, editorial Saldonar, 648 pp, 2022. [Disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès, BAB]. Tertúlia programada per Amics de la Història el dia 19 de setembre a les 17 h.

Sinopsi: No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia. Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí. El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis ―amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants―, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.

DALMAU, ANTONI i SURROCA, ISIDRE: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana, Editor Josep Vall, Fundació Irla, març 2022, 107 pp.  Tertúlia d’Amics de la Història prevista el dia 3 d’octubre a les 17h.

Sinopsi: Nativitat Yarza i Planas (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960), criada a Barcelona, fou una mestra amb un marcat compromís laïcista i feminista que la portà a militar en partits polítics republicans i esdevenir la primera alcaldessa electa de la història de Catalunya, el gener de 1934 a Bellprat, per Esquerra Republicana. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà a la Columna del Barrio, vinculada a la UGT i el PSUC, i durant uns mesos esdevingué miliciana al front d’Aragó. Retornada a la rereguarda dirigí el Grup Escolar Lina Òdena de Barcelona en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada, fins que la derrota republicana la portà a l’exili. A França va mantenir el seu compromís republicà, es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista i va morir en condicions molt precàries, en el més absolut dels oblits.

CABRÉ, IMMA: Els Senyors del poder, Ed. Gregal, 236 pp. 2013. Premi Gregal de novel·la històrica 2013. Tertúlia d’Amics de la Història prevista el dia 3 d’octubre a les 17h.

Ressenya de Josep Terradas: la novel·la històrica d’Imma Cabré reivindica l’extraordinària labor educativa de les mestres durant la República a través de la figura de Natividad Yarza, injustament oblidada. Nascuda a Valladolid l’any 1872, arriba com a mestra a Catalunya l’any 1906, participa en l’Asociación Femenina Republicana i l’any 1934 guanya les eleccions municipals de Bellprat per ERC; serà la primera dona a Catalunya i a Espanya que ho aconsegueix. Durant la Guerra Civil s’allista a la columna del Barrio i marxa al front; l’any 1941 es donada de baixa com a mestre per la Comisión Depuradora del Magisterio; morí exiliada a França l’any 1960.

L’argument de la novel·la alterna l’època de la Natividad Yarza i una ficció política coincidint amb unes eleccions a la presidència de la Generalitat. El punt de connexió de les dues èpoques és la Margarida Sira, la seva néta treballa en una empresa de publicitat que porta la campanya de Pere Pau Aligó, candidat a la presidència de la Generalitat. En una de les trobades entre la néta i l’àvia, aquesta li explica que de petita va tenir com a mestra a donya Natividad i li conta com aquesta mestra lluitava per millorar l’educació del menuts i la situació de les dones. Malauradament, es va trobar amb l’enfrontament del terratinent del poble i del poder eclesiàstic: els senyors del poder. Era inversemblant veure una dona parlant de llibertat i igualtat entre homes i dones, dones que treballaven tan durament com els homes i, a més, havien de tenir cura de la casa i dels petits.

L’autora, amb la trama que es desenvolupa a l’actualitat, vol evidenciar que aquesta desigualtat i domini masclista del passat encara es manifesta en els nostres dies, on també apareixen els senyors del poder amb un altre imatge, però amb el mateix pensament; o sigui, que no volen desprendre’s dels seus privilegis i volen continuar imposant les seves decisions. Un estil narratiu àgil i directe. Les descripcions precises i els diàlegs molts col·loquials fan la lectura molt propera i entretinguda, amb una trama que no decau en cap moment. Novel·la molt recomanable que ens apropa a uns fets històrics que els senyors del poder han volgut esborrar i, sobretot, al lloc de la dona en la societat, un lloc que s’ha menystingut.

PÉREZ NESPEREIRA, MANUEL: Ventura Gassol. Una biografia política, Ed. Fundació Irla, col·lecció d’Estudis Històrics i Biogràfics, 272 ppp, 2022. [Descarregar aquí]. Tertúlia d’Amics de la Història prevista el 7 de novembre a les 17h.

Sinopsi:  Ventura Gassol i Rovira (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980) inicia de ben jove un sòlid compromís amb el catalanisme polític i cultural, com a propagandista i activista i com a notable poeta. Exiliat arran de la Dictadura primoriverista, s’alia a Estat Català̀, esdevé un dels lloctinents de Francesc Macià i participa en la insurrecció́ de Prats de Molló, acompanyant posteriorment el líder separatista en el seu periple americà̀. Retornat a Catalunya participa en la fundació́ d’Esquerra Republicana i en l’adveniment de la República i la Generalitat de Catalunya. Com a conseller d’Instrucció́ Pública i de Cultura promou una obra de govern que continua, actualitza i amplia l’endegada per la Mancomunitat, malgrat el convuls període en la qual es desenvolupa. Empresonat amb tot el Govern arran els Fets d’Octubre de 1934, reprèn la tasca de conseller arran la victòria del Front d’Esquerres del 1936, per a tot seguit afrontar durant la Guerra Civil el salvament de vides i patrimoni abans d’haver d’exiliar-se per les amenaces dels incontrolats. Allunyat de la primera línia política, viu un segon exili a cavall de França i Suïssa fins el seu retorn a Catalunya, a la del franquisme, per a morir-hi en pau.

CAÑELLAS, CÈLIA i TORÁN, ROSA : Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Barcelona, Edicions 62, octubre del 2021, 195 p. Conferència prevista al mes d’octubre de 2022 per la Secció d’Història.

Sinopsi: Filla d’un empresari americà, protestant i maçó, i d’una jove de Reus,  Hilda Agostini Banús (Tarragona, 1890 – París, 1976), amb un perfil ben particular —protestant i maçona—, la seva trajectòria —mestra i política— revela una dona activa i compromesa que participà amb empenta en els projectes renovadors i de progrés de la societat catalana els anys vint i trenta del segle XX. Va participar en el moviment de les escoles renovadores i en l’associacionisme (membre del Lyceum Club) que va comportar la sociabilitat i la mobilització del moviment femení, fins al punt que es va comprometre políticament amb el catalanisme republicà, participant activament en la tasca propagandística durant la República i la Guerra Civil. Exiliada a França, va continuar les relacions amb la maçoneria francesa, el republicanisme d’esquerres i els cercles protestants.

GARGALLO SARIOL, EDUARD  i SANT GISBERT, JORDI : El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Ed. Angle, 2021, 320 p. [BAB], Conferència prevista al mes de novembre de 2022 per la Secció d’Història.

Sinopsi: El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós. D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català. Mes enllà d’aquestes dues esferes, els autors, experts en historia de l’Àfrica, han volgut proporcionar una visió mes completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.

DURAN-PICH, ALFONS: El capitalisme i el seu setè de cavalleria: D’Adam Smith a l’economia de casino, editorial Parcir, 283 pp, 2022. [BAB]. Conferència prevista al mes de desembre de 2022 per la Secció d’Història.

Ressenya de Narcís Argemí a Gaudir la Cultura: El llibre és una història del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de Nord-Amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.

Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies. Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret Natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.

El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV. Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes.  Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica. Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència.

Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví. Durant la Il·lustració la teoria econòmica dominant, el mercantilisme, consistia en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or.

Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria. El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme.

El llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor. Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat. Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.

Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en què “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis. Segons J. S. Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres.

HURTADO, VÍCTOR (dir): Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània. Segles XII-XVI, pròleg de Jaume Sobrequés. Ed. Base, 318 pp. 2021. Tertúlia prevista al darrer trimestre de 2022.

Descripció de l’obra: Amb detallats textos i més de 180 mapes, el lector viatjarà amb les diferents expedicions catalanes que van travessar la Mediterrània cap a Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Nàpols, Atenes, Alexandria, el nord d’Àfrica i altres indrets. L’acurada cronologia, els diversos índexs (onomàstic, toponímic i cartogràfics), juntament amb les espectaculars imatges i els mapes, fets expressament per a aquesta obra, proporcionen una barreja de coneixement i gaudi visual veritablement impressionant. Segons l’autor: «Un cartògraf professional ha de tenir tres premisses clares: el mapa ha de ser veraç, ha de ser entenedor i ha de ser bonic». Se n’han imprès en edició única 890 exemplars numerats de l’1 al 890 i 6 proves d’autor (PA) numerades en xifres romanes de l’I al VI. El llibre va acompanyat d’una obra pictòrica en forma de tríptic, de l’artista Narcís Comadira. Vegeu el sumari aquí.

Història de Catalunya

DUEÑAS, ORIOL: L’ocupació de Catalunya. 26 de gener de 1939, Ed. Plaza & Janés, 334 pp, 2021. [BAB]

Ressenya de Miquel Nistal al blog Gaudir la cultura: Aquest llibre narra una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya. El sots títol que podeu veure en color vermell en la caràtula del llibre, fa referència a la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el dijous 26 de gener de 1939. Oriol Dueñas realitza un intens i rigorós viatge pels esdeveniments que van precedir la fatídica data i a les conseqüències immediates de la caiguda i ocupació total de Catalunya que es completa entre el 12 i el 13 de febrer. El relat s’articula en tres parts; la primera (La desfeta) s’inicia el 27 de març de 1938 amb l’ofensiva de Llevant que propicià que el front de guerra entrés per primera vegada en terres catalanes, concretament a Massalcoreig, poble del Segrià prop de Lleida on les tropes del Cos de l’Exèrcit Marroquí comandades pel general Yagüe irromprien el dia 3 d’abril després que els dies anteriors la ciutat patís intensos i sagnants bombardejos aeris. Dos dies després, el 5 d’abril, els rebels derogaren l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ofensiva continuà cap al nord seguint les ribes del Segre i la Noguera Pallaresa fins la Vall d’Aran; l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques privà d’energia elèctrica tota la Catalunya republicana. Al sud, l’ocupació s’estengué al llarg de la riba dreta de l’Ebre que no aconseguiren travessar en cap punt. La repressió s’inicia en les zones ocupades de manera immediata, tot sent el Pallars la zona on l’acarnissament va ser més gran. Després de l’interval que suposà la fracassada contraofensiva republicana de l’Ebre (25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938), el col·lapse de l’exèrcit republicà ja no admetia interpretacions i l’ofensiva final feixista s’inicià el 23 de desembre amb el front completament trencat. En aquesta part del llibre es narren de manera detallada i dia a dia, els esdeveniments previs a la caiguda de Barcelona (des del dia 21 de gener fins el dia 25), tot utilitzant dades historiogràfiques i testimonis escrits de persones que visqueren aquells dies terribles. Es descriu la sortida del Parlament de Catalunya, l’evacuació d’infants i el paper de l’Ajuda Suïssa en aquesta evacuació.

El dia 23 de gener es declara oficialment l’estat de guerra pel govern republicà que fins aleshores i formalment, estava en estat d’alarma. En aquests dies previs té lloc la sortida cap a l’exili de la majoria dels intel·lectuals catalans i del govern de la Generalitat; en concret Lluís Companys, acompanyat del president del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló, sortí el dia 24.  Els dies previs, els bombardejos aeris franquistes van ser intensos i van contribuir a una sortida caòtica de  centenars de milers de persones que abandonaren penosament  la ciutat camí de l’exili. Un aspecte interessant d’aquests dies previs a la caiguda, són els plans de destrucció de la ciutat, tot practicant una tàctica de terra cremada que no es van arribar a concretar. El darrer numero del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) publicat el 25 de gener, ofereix informació curiosa i sorprenent en el dia previ a la desfeta. Per acabar aquesta part, esmentar l’assalt que part de la població feu la nit del 25 al 26 de gener als magatzems de queviures davant les penúries i la fam de dos anys i mig de guerra. Vegeu la ressenya completa aquí sobre la segona i la tercera part de l’obra.

CASAL, ÀNGEL (dir): Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya, Ed. Afers, 276 pp, 2022.

Sinopsi: Catalunya ha estat al llarg del temps una societat políticament i socialment conflictiva que ha esclatat en periòdics episodis revolucionaris i de violència social. Aquest llibre presenta una panoràmica dels mecanismes de control i repressió social des de la formació del país a l’Edat Mitjana fins a la consolidació del model policial creat per la Generalitat des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1979 i fins al 2019. Es pot seguir a través seu el complex procés que comença per l’autoorganització de la comunitat per a la seva defensa amb el sometent medieval i les dificultats de la monarquia moderna per introduir el seu poder entre la pluralitat jurisdiccional del món feudal que es va imposar amb el sistema borbònic després de la Guerra de Successió, que va anul·lar les formes tradicionals de defensa i va crear un dels primers cossos policials europeus, els mossos d’esquadra el 1719. El desplegament de l’ordre liberal del segle XIX va crear noves formes policials d’àmbit estatal vinculades a la defensa dels interessos dels grups privilegiats i només durant la Segona República es va fer un esforç per replantejar el model policial del país, una oportunitat estroncada. El franquisme, per contra, es va basar en uns cossos policials d’àmbit estatal especialitzats en la repressió de la població, amb l’ús de la violència discriminada tant en les manifestacions al carrer com en el control dels membres de la resistència antifranquista. Aquesta trajectòria històrica de cossos policials aliens més preocupada per defensar el poder de l’estat i de les classes dirigents que els drets dels ciutadans va estar ben present en la construcció d’un model policial propi, el dels actuals mossos d’esquadra, que es va construir en un procés llarg d’estira-i-arronsa amb l’Estat central fins al 2019.

ESCULIES, JOAN: Tarradellas, una certa idea de Catalunya, Pòrtic edicions, 1192 pp, 2022, [BAB]

Sinopsi: La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx. Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.

La Mediterrània

RUIZ-DOMENEC, JOSE ENRIQUE: El somni d’Ulisses. La Mediterrània. De la Guerra de Troia a les pateres, Editorial Rosa dels Vents, 481 pp. 2022.

Sinopsi: La Mediterrània és un mar aparentment plàcid sobre el qual s’alcen sovint núvols negres, un lloc de trobada i alhora de conflictes, bressol dels mites clàssics i de les grans religions monoteistes, escenari de l’eclosió d’algunes de les creacions de la humanitat més enlluernadores i camp de batalla de guerres terribles.

Amb una amenitat extraordinària, José Enrique Ruiz-Domènec construeix un retrat elegant d’aquest món mediterrani, des de l’Antiguitat clàssica fins als nostres dies, que integra idees i esdeveniments, figures històriques i literàries, intrigues polítiques i passions humanes, obres d’art i llibres d’una biblioteca universal del coneixement humà. De la mort de Sòcrates a Carlemany, de Marco Polo a Napoleó i als savis d’Egipte, de Trieste a Israel, de la Barcelona olímpica a la guerra dels Balcans, El somni d’Ulisses és la gran obra d’un mestre de la historiografia que, després de quaranta anys d’estudi sobre la Mediterrània i de diversos libres d’èxit, presenta la síntesi definitiva sobre una civilització que ha marcat de forma indeleble el curs de la historia al llarg de tres mil anys.

Amb una narració fascinant, un veritable regal per als sentits, l’autor ofereix una reflexió il·luminadora sobre la importància del llegat mediterrani en la cultura mundial, des de la guerra de Troia, que inspirà la poesia èpica d’Homer, fins a les pasteres que avui arriben a la costa i que són la imatge de les nostres pitjors decisions sobre el futur. Un llibre d’història per entendre el present i pensar el futur.

GARCIA ESPUCHE, ALBERT: El viatger, Ed. Símbol, 376 pp, 2022.

Resum: El 26 de juliol de 1708, Giovanni Gemelli ­un viatger italià conegut arreu per haver fet la volta al món­ arriba a Barcelona amb voluntat d’obtenir un càrrec per part de l’arxiduc Carles III, que té la cort a la capital catalana. Durant la seva estada a la ciutat, que es perllongarà fins a finals de 1709, entrarà en contacte amb els nobles de la cort i amb el poble de Barcelona, i es veurà immers en una trama de conspiracions i atemptats que perseguiran, sobretot, la mort del rei. El viatger té tots els ingredients que conformen una gran novel·la històrica: una intriga apassionant, l’atmosfera de l’època excel·lentment documentada i uns personatges que atrapen el lector des de la primera pàgina.

GONZÀLEZ VILALTA, ARNAU (ed): El Mediterrani català (1931-1939). Un inèdit contemporani. Enric Ucelay-Da Cal, Susanna Tavera, Àngel Duarte i David Martínez Fiol, ed. Aledis, 744 pp. 2022.

Sinopsi: A vegades s’obre un calaix i apareix un manuscrit oblidat. Aquest és el cas d´El Mediterrani català (1931-1939). Acabat d´escriure el 1995 com a mirada plural dels territoris de parla catalana o Països Catalans durant el període republicà, vicissituds diverses el deixaren inèdit. Llegida avui, aquesta obra esdevé tant una nova i encara suggerent interpretació com un testimoni del moment polític i historiogràfic dels anys 1980-1990. Per a explicar-ho breument: Vist des de fora, els anys trenta foren a la Mediterrània catalana una romàntica combinació d´assolellats paisatges i violent colorisme polític. Tot i que tal record romàntic ha sobreviscut, per la gent que la visqué, la dècada passà ràpidament com un aiguat, deixant rere seua confusió i fang. El crescendo dels anys republicans, culminat per la Guerra Civil, fou l´experiència definitiva per als qui no van viure, fent que els lustres posteriors estiguessin carregats de grisor. Com descodificar una etapa emblemàtica, els eslògans i els missatges de la qual han estat vius durant gairebé mig segle, tant en els sentiments de la gent del país com en les imatges que han donat la volta al món?

La Transició a Espanya

BALLESTER, DAVID: Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982), Prensas de la Universidad de Zaragoza, 316 pp, 2022. Més info aquí

Ressenya de Sílvia Marimón Molas diari ARA, 17 maig de 2022: “Cap jutge reconeixerà que la policia és terrorista. 134 persones van morir víctimes de la violència policial durant la Transició, entre 1975 i 1982”. L’historiador David Ballester ha posat nom i cognom a les víctimes de la violència policial que hi va haver durant la Transició espanyola. Segons Ballester, del 20 de novembre del 1975 al 2 de desembre del 1982, 134 persones van morir per culpa d’una mala actuació policial. Eren homes i dones innocents i les seves morts, precisa l’historiador, són responsabilitat de l’Estat: “Aquests agents formaven part de l’aparell de l’Estat i actuaven sota les ordes de comandaments policials i responsables polítics. No és que l’Estat perseguís aquestes víctimes ni que ordenés matar-les, però és responsable dels errors i crims comesos pels seus funcionaris”. Ballester, doctor en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, documenta i contextualitza totes aquestes morts a Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982) (Prensas de la Universidad Zaragoza). Fa temps que se sap que la Transició no va ser un conte de fades. Hi va haver violència. Molta. Tanmateix, és un capítol ple de clarobscurs perquè costa molt tenir xifres i dades sobre les morts i sobre quines van ser les conseqüències per als perpetradors, perquè és gairebé impossible accedir als arxius policials i penitenciaris. “Consultar aquests arxius és una batalla que ja he donat per perduda”, diu l’historiador. En aquest sentit, Ballester ha fet una tasca ingent per documentar totes aquestes morts i al final del llibre adjunta un annex amb fitxes individualitzades dels que van tenir la mala sort de creuar-se amb la policia. “Són ciutadans que van perdre la vida de manera absurda, en un control, en una discussió, en una persecució…”, afirma Ballester. Aquells anys anar a una manifestació era arriscar-se a morir, a perdre un ull o a ser apallissat. Hi va haver morts als carrers però també en controls policials, víctimes de l’anomenat gallet fàcil: primer dispara i després pregunta, i també persones que no van sobreviure a les tortures. Tantes morts, segons l’historiador, s’expliquen perquè, mort el dictador, hi va haver continuïtat en l’estructura, la composició i el funcionament de la policia. “Hi havia hàbits enquistats i això es va traduir en una alta xifra de víctimes. El 80% de les víctimes mortals per tortura es van produir el 1981, és a dir, durant el tram final de la Transició”, assegura Ballester. Durant la dictadura, l’objectiu de la policia era molt clar: Liquidar qualsevol oposició, i els mitjans per aconseguir-ho no eren importants. La policia estava per sobre de la llei i aquesta situació de privilegi es va perpetuar durant la Transició”, afirma. La majoria de les víctimes eren homes, 123 –per 11 dones– i molt joves: un 68% dels morts tenien menys de 30 anys. Hi ha també diferències territorials: el País Basc lidera les xifres de morts, 40, és a dir, un 30%. Després ve Madrid, amb 22 casos; Andalusia, amb 19, i Catalunya, amb 18.  Vegeu la ressenya completa aquí.

Sàpiens publica: Microsite ‘Les víctimes oblidades de la Transició’: Mapa interactiu i les fitxes de les 134 persones que van morir a mans dels cossos policials entre el 1975 i el 1982. Hi trobareu tots els detalls i el context de la mort de les 134 víctimes oblidades de la Transició. Consulteu-lo aquí.

Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic

Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).