Llibres recomanats per a la Tertúlia Amics de la d’Història

Com ja sabeu, la pandèmia ens ha impedit dur a terme diverses tertúlies d’Amics de la Història al llarg del 2020, ara de cara al 2021, us recomanem per al primer semestre, tretze  llibres al voltant de la Història. Hi trobareu diversos gèneres: actualització de clàssics, novel·la històrica, assaig històric, llibre de consulta i altres gèneres.

Hem previst reiniciar les tertúlies d’Amics de la Història, en l’horari habitual a les 17 h, cada primer dilluns de mes a partir de febrer, sempre que no sigui festiu, a la sala Pompeu Fabra. Us proposem la lectura i el debat tertulià al voltant d’aquests llibres i d’altres que ens pugueu proposar. Naturalment, estem condicionats a les circumstàncies actuals.   

Selecció de les obres: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Hem programat la primera tertúlia dilluns 1 de febrer a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès al voltant de dos llibres de Paul Preston que trobareu en aquesta llista.

Us podeu inscriure a joansolecamardons@gmail.com

La destrucción de la democracia en España: Reforma, reacción y revolución en la Segunda República. Paul Preston, Ed. Debate, 2018 (actualització).

Ressenya de Miquel Nistal: “La primera edició d’aquest llibre és de l’any 1978; aviat és convertí en un referent obligat per a l’estudi d’aquest període històric. La darrera edició de l’any 2018 està actualitzada amb incorporació de noves dades historiogràfiques[…]

En aquest llibre, Paul Preston aborda una part de la història política de la Segona República (1931 – 1936); dic una part, perquè el sistema polític que el llibre estudia és el de dos dels seus protagonistes principals: una part important de la dreta espanyola autoritària que lentament s’aglutinarà al voltant de la CEDA i el moviment socialista espanyol que, des dels seus inicis marxistes les darreres dècades del segle XIX, s’articularà en el PSOE. Aquests, doncs, són els actors principals del relat que fa Preston; hi ha molts altres grups i moviments polítics que formen part del relat, però l’autor no focalitza en ells. La CEDA i el PSOE constitueixen els dos principals moviments polítics de masses del període republicà i la seva evolució al llarg d’aquests anys posa de manifest de manera clara com els interessos econòmics i socials contraposats no es van poder solucionar en el terreny parlamentari i van originar tensions i conflictes en les zones urbanes industrials i en les depauperades zones agràries que van servir d’excusa per a justificar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la cultura

Paul Preston: La destrucción de la democracia en España: Reforma, reacción y revolución en la Segunda República

Un Poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. Paul Preston, Ed. Base, 2019.

Ressenya de Miquel Nistal: “El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura,

Paul Preston: Un Poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social.

M. El hijo del siglo. Antonio Scurati, Ed. Alfaguara, 2020

Ressenya de Miquel Nistal: “Antonio Scurati aborda en aquesta obra la tasca d’explicar de manera exhaustiva com es va produir el sorgiment del feixisme després de la Primera Guerra Mundial. No es tracta d’un assaig històric clàssic, sinó d’un llibre en forma de novel·la que des d’una estructura literària d’aparent ficció relata els fets històrics amb un rigor exquisit. No hi ha cites a l’ús, tal com esperem trobar en un assaig, però darrera de cada paràgraf del text que anem llegint es pot albirar una feina de documentació històrica excel·lent: tot el que es llegeix és rigorosament històric i es va endinsant en un llarg i cru procés de naixement i posterior creixement d’un engendre monstruós que de manera imparable va assimilant i transformant la realitat del llavors Regne d’Itàlia”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura.  

M. El hijo del siglo. Antonio Scurati, Ed. Alfaguara, 2020

La revolució alemanya 1918-1919. Sebastian Haffner, Edicions de 1984, Barcelona, 2020, traducció de Montserrat Franquesa.

Ressenya de Josep Sauret: Sebastian Haffner (1907-1999), nascut a Alemanya, emigrat a Anglaterra el 1938, tornà al seu país el 1961. Fonamentalment va treballar com a periodista i analista polític. Autor també de nombrosos assajos històrics.

Llibre interessant, clar, molt documentat i necessari per conèixer un període curt de la història d’Alemanya que va posar les bases de les futures SA, SS i l’ascens al poder de Hitler i tot el que va venir després en forma de guerra, holocaust… Tot i els anys que fa que es va escriure, uns cinquanta, és un llibre bàsic per comprendre el que va passar en aquells pocs mesos que varen canviar tantes coses a Alemanya que desprès serien en part la base del nazisme que assoliria el  poder a partir de gener del 1933.

L’obra reconstrueix els fets esdevinguts a Alemanya els últims mesos de la primera Guerra mundial, la revolució i guerra civil posterior fins a la restauració burgesa ajudada per el partit socialdemòcrata que va portar a la República de Weimar (denominació que la historiografia posterior va donar a aquest període). S’hi descriuen minuciosament els fets en què el kàiser Guillem II, abdica i deixa el poder al perdre’s la guerra i es reforma l’Estat, el pas entre l’Imperi del kàiser i la revolució, entre la dictadura militar i la democràcia parlamentària. Les discussions entre l’esquerra formada pel partit socialdemòcrata, SPD, i la seva escissió cap a l’esquerra, USPD, el partit socialdemòcrata independent, que sense ser un partit revolucionari d’esquerres tipus el bolxevic de Lenin, reunia els revisionistes, els marxistes i els espartaquistes de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg.

L’autor ens explica la formació dels consells revolucionaris de soldats i obrers i com realment no van aconseguir tenir una política comuna. Com els alts comandaments de l’exèrcit mai varen estar units enfront de l’enemic interior que representava la revolució, possiblement perquè entre altres causes més particulars, molts cops els propis soldats eren la revolució. També el fracàs del SPD teòricament alineat amb la revolució però que per mitjà d’Ebert, com a president del partit i del Reich, va defensar l’antic ordre. Veurem com tot i tenir exercits en dos fronts, l’oriental i l’occidental, es produïren manifestacions molt grans de treballadors, verdaderes masses obreres, que feien variar els esdeveniments polítics. En aquest sentit sorprèn el potencial humà d’un país que havent tingut una emigració important, va mantenir grans exercits i aconseguir que les fàbriques seguissin produint amb personal propi, no com passar en la segona guerra mundial que fou necessària ma d’obra externa com foren els jueus, membres d’altres minories ètniques i els “esclaus” provinents dels territoris ocupats. Ens presenta un Ebert com a fals líder de la revolució ja que s’hi posa al capdavant pactant amb els de l’USPD i d’alguna manera amb els soldats, per impedir-la. Ebert doncs va salvar l’antiga estructura de l’estat personificada en la burocràcia, la burgesia i els oficials de l’exercit.

El llibre relata la persecució i assassinat de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, dos personatges que en vida no tingueren gran cosa en comú tot i que els dos rebutjaven la violència de forçar una revolució al estil de Lenin i Trosky i publicaven articles crítics contra tothom. Ara bé els dos representaven als ulls de tothom la revolució i aquest segons Haffner fou el principal motiu del seu final com a preludi dels assassinats que vindrien en el període de Noske i de Hitler desprès. També ens explica com Gustav Noske, ministre de defensa amb Ebert, fou l’executor de la guerra civil contrarevolucionària que tingué lloc els primers mesos de 1919. Va ser ell el creador dels “freikorps” una tropa governamental, polititzada i de dretes, en que cada home prestava jurament al seu superior i que eren uns escamots sanguinaris que presentaven ja tots els trets de les futures SA i SS. Evidentment ni Ebert ni Noske ho sabien en aquell moment i l’únic que pretenien era una democràcia burgesa i parlamentària en ordre, pau i benestar. Tot i així encara es produí el anomenat “Putsch de Kapp” revolta militar que va precisar d’ una vaga general entre altres elements per aturar-lo. De totes formes fou la fi de l’SPD que en les noves eleccions promeses als colpistes va passar a perdre més de la meitat de vots i va començar l’època dels governs del bloc burgès que va durar fins el final de la república de Weimar i es va reprendre amb la república de Bonn. 

La revolució alemanya 1918-1919. Sebastian Haffner, Ed. de 1984, Barcelona, 2020

Ultradreta. Decàleg per entendre d’on ve i on va l’onada que amenaça la democràcia. Cas Mudde. Ed. Saldonar, 2020. Traducció d’Octavi Gil Pujol

Sinopsi: En aquest llibre tan oportú, l’expert en extremisme polític en l’àmbit global Cas Mudde proporciona una visió detallada de la quarta onada de la política ultradretana de la postguerra, i n’explora la història, la ideologia, l’organització, les causes i les conseqüències, així com les respostes que tenen disponibles la societat civil, els partits i les institucions per contrarestar les seves idees i la seva influència.

Cas Mudde, desafiant el pensament ortodox sobre la relació entre la política convencional i la d’ultradreta, ofereix una imatge complexa i perspicaç sobre un dels reptes polítics clau del nostre temps. «La ultradreta està mutant i Cas Mudde ha escrit la millor guia per entendre el seu creixement i el seu impacte». —Ryan Heath, Politico.

CAS MUDDE: Ultradreta. Decàleg per entendre d’on ve i on va l’onada que amenaça la democràcia

Aquí no hem vingut a estudiar. Enric Juliana, Ed. Arpa, 2020

Sinopsi: Presó de Burgos, desembre de 1962. Sis presidiaris —uniforme de color marró, cara gelada— discuteixen asseguts entre dues lliteres d’una de les cel·les del penal més fred d’Espanya. És una reunió del comitè del Partit Comunista d’Espanya a la presó.

El règim trontolla i un dels presos, el basc Ramón Ormazábal, arenga els seus companys: «Aquí no hem vingut a estudiar!». Manuel Moreno Mauricio, antic guerriller, reclòs des de 1947, secretari d’organització, no hi està d’acord. Aquí hem vingut a estudiar.

Són dos posicionaments polítics. Ormazábal creu que cal accelerar la lluita, liderar una onada de protestes des de l’interior del penal, convocar vagues de fam i desafiar cada dia l’autoritat. Moreno creu que els presos han de preparar-se intel·lectualment per a la llibertat, defensa una resistència a llarg termini. Trontollava de veritat el franquisme o era només un miratge? Estudiar o passar a l’acció? Paciència o aventura? Anar pas a pas o accelerar? Dilemes d’ahir, d’avui i de sempre.

Mitjançant la història dels principals protagonistes d’aquella discussió, aquest llibre construeix una gran panoràmica històrica sobre el franquisme i els seus principals opositors. Posa el focus en aspectes claus avui poc analitzats: el paper transcendental d’un economista republicà i català en l’estabilització de l’economia espanyola als anys seixanta, l’aposta de Churchill per la continuïtat de la dictadura de Franco, la gran capacitat de supervivència del franquisme gràcies a la protecció nord-americana, les duríssimes dissensions a l’interior del Partit Comunista, l’aposta del Kremlin per la restauració de la monarquia o les paraules de Mao Zedong en favor d’un ingrés ràpid d’Espanya al Mercat Comú.

Un assaig històric a ritme de novel·la. La biografia d’un heroi desconegut: Manuel Moreno Mauricio, un comunista de Badalona, nascut a Vélez-Rubio, sobre una controvèrsia històrica i una discussió política: la via de l’acció i la confrontació contra la lluita com a carrera de fons. Presó de Burgos, desembre de 1962. Sis presidiaris —uniforme de color marró, cara gelada— discuteixen asseguts entre dues lliteres d’una de les cel·les del penal més fred d’Espanya. És una reunió del comitè del Partit Comunista d’Espanya a la presó…” Llegir les primeres pàgines.

Entrevista “Enric Juliana traza un fresco de la resistencia al franquismo a través de la figura de Manuel Moreno Mauricio

Aquí no hem vingut a estudiar. Enric Juliana,Ed. Arpa, 2020

La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII). Albert Garcia Espuche, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2020. Volum I, 475 pàgines; Volum II, 725 pàgines.

Sinopsi: “L’Ajuntament de Barcelona publica La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII), de l’historiador Albert Garcia Espuche, una obra que consta de dos volums i més de mil pàgines, escrita amb la singular metodologia i l’amena narració que caracteritzen l’autor, que acaba amb els tòpics sobre el carrer Montcada. S’hi estudien la vida i les activitats d’un extraordinari nombre de persones que van viure a la via entre els segles XIII i XVIII.

L’anàlisi, feta amb pacient exhaustivitat i gran rigor, casa a casa i família a família, descobreix un microcosmos apassionant i, atès el relleu del carrer, construeix una història de Barcelona i, fins i tot, sorprenentment, una història de Catalunya. El carrer Montcada ha esdevingut un contenidor privilegiat de coneixement històric que ajuda a entendre alguns dels trets característics de la societat barcelonina, per això, un dels objectius de l’obra és retornar la memòria oblidada d’un carrer que va ser centre neuràlgic del desenvolupament social i econòmic de la ciutat i de Catalunya.

Per a l’elaboració de l’obra, l’autor ha fet un procés d’investigació que va iniciar l’any 1980: més de quaranta anys de recerca, sis dels quals han estat orientats al carrer Montcada. Sis mesos dedicats a buidar el cadastre del 1716 amb un total de 6.000 cases inventariades. » Per a la feina de recerca i documentació, l’autor ha consultat recomptes medievals de caps de foc datats fins al 1516; el cadastre borbònic de 1716 –el document més important que li ha permès vincular cada casa al seu propietari–; la documentació produïda per la Canonja de la Seu de Barcelona; així com documentació notarial: manuals diversos, més de 150 capítols matrimonials, més de 400 testaments i més de 250 inventaris post mortem.

El carrer Montcada, una de les vies més importants de Barcelona i una de les més atractives, tant per als turistes que visiten la ciutat com per als mateixos barcelonins, és un carrer envoltat de mites que ha passat a la història com el nucli d’art gòtic, símbol de riquesa i de poder, un espai urbà que fou nobiliari i exclusiu. Del carrer Montcada es diu que no hi havia activitat econòmica, ni establiments, perquè estava habitat per gent rica. L’existència dels seus falsos palaus ha fet que el carrer fos conegut com un espai on només circulava la noblesa, quan en realitat era un àmbit de barreja social i de dinamisme econòmic, en sintonia amb el context socioeconòmic en el qual es trobava inserit. En definitiva, un carrer ple de tòpics.

La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII), Albert Garcia Espuche

L’obra relata el procés d’investigació que l’autor, Albert Garcia Espuche, inicia l’any 1980. Es tracta d’un estudi sobre la societat, l’economia, l’espai urbà i el territori, a Barcelona i Catalunya, a partir d’un cens de milers de veïns i/o propietaris, amb l’objectiu d’acabar amb els tòpics abusius versats sobre el carrer Montcada, sobre la ciutat i sobre el país.

La recerca, que parteix de la singularitat de la via a través de la gent que l’ha habitat –gent anònima majoritàriament–, analitza alguns dels trets més característics i l’evolució de la societat catalana dels segles XIII a XVIII i fa un recorregut sobre el pas del temps vist des del carrer, des de les persones que hi van viure i des de la vida en societat.

L’obra es compon de dos volums. El primer volum és un estudi general acompanyat de les primeres fotos que es conserven del carrer en què s’analitzen profundament la societat i l’economia. El segon volum analitza les persones que hi van viure així com l’activitat que es duia a terme al carrer, casa a casa i família a família. Cada casa i/o cada família té una història independent, prou important i prou extensa, com és el cas de la Casa Dalmases” (Del dossier de premsa). Vegeu el dossier de premsa complet

La plaça Major del Born, en una pintura anònima datada al voltant de 1775.© MUHBA

La història de Barcelona en 10 passejades. Jaume Grau, Ed. Rosa del Vents, Barcelona, 2020.

Sinopsi: “Des de la ruta de l’aigua, de les revoltes, de les guerres o de les epidèmies fins a la ruta del treball, de les obres i especulació o la Barcelona màgica, ens convida a caminar per la ciutat per descobrir tota la seva historia.

La millor manera de conèixer Barcelona es caminant-la. En els seus carrers i places hi ha escrita tota la seva historia i nomes cal obrir be els ulls per descobrir-la. La Barcelona d’avui es el testimoni viu de les Barcelones d’ahir, i en les seves pedres ha quedat imprès un relat històric apassionant.

Les deu rutes temàtiques que proposa Jaume Grau per recórrer la ciutat es poden fer caminant, cadascú seguint el seu pas, o, fins i tot, dissenyant el seu propi trajecte. Des de la ruta de l’aigua, de les revoltes, de les guerres o de les epidèmies fins a la ruta del treball, de les obres i de l’especulació o de la Barcelona màgica, l’autor ens convida a mirar-la a traves de la historia.

Una ciutat que amaga molts mes racons i curiositats dels que ens hauríem pogut imaginar, com saber per exemple que hi fa una sabata a la façana de la catedral. Però també ens revela un passat dur i difícil, com el que podem observar al turó de la Rovira, on centenars de barcelonins van instal·lar les seves barraques”.

La història de Barcelona en 10 passejades. Jaume Grau

La NO-extradició de Ventura Gassol.  Manuel Castellet Solanas i Rosa Anna Felip Fillat, Editorial Base, col·lecció Base Històrica, 2020.

Sinopsi: “Aquesta obra se centra en el final de la vida política de Ventura Gassol, un home que creia en la República i en la llibertat de Catalunya, en un temps en què era considerat, segons els informes del mateix règim franquista, com «el elemento en que se ha tratado de idealizar el separatismo catalán». Es fa un recorregut exhaustiu i rigorós d’un període curt en el temps però intens en els esdeveniments, que el lector podrà resseguir en la documentació, sovint inèdita, que acompanya el text. Els autors s’han esmerçat a construir un llenguatge narratiu, que convida el lector a endinsar-se en aspectes no sovintejats dels estudis històrics i permet fer un seguiment de la persecució a què va estar sotmès el conseller de Cultura de la Generalitat republicana.” (De la contraportada de l’obra). Entrevista als autors a Sàpiens, 223 octubre 2020, pàg. 80-81.

La NO-extradició de Ventura Gassol.  Manuel Castellet Solanas i Rosa Anna Felip Fillat

La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Marcel Fité, Edicions 1984, col·lecció Novetats, Barcelona, 2020.  

Sinopsi: La Barcelona del XIX: assassinats i bullangues. La Barcelona tràgica del comte d’Espanya, la de les bullangues i la de la crema dels convents. És la Barcelona oprimida, convulsa i revolucionària, la ciutat menestral, laboriosa, pacífica i religiosa, esclatà amb un foc i una fúria incontenibles el dia 25 de juliol de 1835.

Una novel·la a partir d’una llegenda urbana sobre assassinats. L’evocació expansiva d’aquells esdeveniments va fer córrer molta tinta. Un dels textos literaris que es va fer ressò d’aquell rerefons revoltat i incendiari, amb una notable propagació al món cultural europeu, va ser, sens dubte, el relat de la llegenda del llibreter assassí de Barcelona. Des que va aparèixer publicat a la Gazette des Tribunaux l’any 1836, diversos autors, com ara Gustave Flaubert o Jules Janin i encara alguns altres, en van oferir les seves versions particulars.

Vegeu la ressenya de Joan Safont: “Marcel Fité reescriu la llegenda del llibreter assassí de BarcelonaEl Nacional.cat, La Llança, 21 de maig de 2020  

La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Marcel Fité

Vides catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director), Edicions 62, col·lecció Llibres a l’Abast, 912 pàg.

Sinopsi:  Més de 2000 anys d’història de Catalunya a través dels personatges més rellevants. Un llibre d’història rigorós i alhora divulgatiu en el qual més d’un centenar d’historiadors i experts ens ofereixen un retrat de Catalunya a través de la vida de les persones que al llarg dels segles amb els seus fets i obres, i en el seu dia a dia, han canviat la història i el món, des dels Temps antics fins als nostres dies.

La història es conforma de fets i persones. Si a la Història mundial de Catalunya es va fixar sobretot en els fets, aquest nou projecte es centra en les persones i en les moltes personalitats rellevants i influents que ha tingut el nostre país.

Podeu llegir-ne un fragment aquí

Vides catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director)

Història de la Segona República Espanyola. Manuscrit original català inacabat. Josep Pla, Ed. Destino, pròleg de Maria Josefa Gallofré i edició de Xavier Pla, 2020.

Sinopsi: “Manuscrit original català i inacabat d’Història de la Segona República espanyola, set capítols escrits entre el 1937 i 1938, traduïts, represos i ampliats en castellà a partir del 1939. No ha sigut fins vuit dècades després de la publicació en castellà que no s’ha descobert que es basava en un treball inacabat en català, que l’escriptor no va incloure a l’obra completa publicada a Destino a partir del 1966. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, signa un segon pròleg on posa en dubte que, “com s’ha escrit sovint”, l’autor “renunciés al llibre o que el rebutgés per les raons que fossin, fàcilment imaginables, ni tampoc que no es plantegés reeditar-lo, retraduir-lo al català o adaptar-lo algun dia”. Historia de la Segunda República española havia quedat, com “un llibre a part, maleït”, “una taca dins el que era l’obra enorme i sòlida” del prosista i periodista Pla. Per què? Per ser tan “políticament i ideològicament militant” en contra de la causa republicana. “En tant que balanç propagandístic en uns moments de guerra civil, pretén convèncer del final ineluctable del procés històric que judica amb tanta duresa”.

Ressenya de Jordi Nopca: ”El llibre maleït de Josep PlaAra Llegim, 27-11-2020

Història de la Segona República Espanyola. Manuscrit original català inacabat.  Josep Pla

El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà. Jordi Amat, Edicions 62, col·lecció No Ficció, traducció Ricard Vela.

Ressenya de Narcís Argemí: Si no fos perquè el que explica és cert, aquest llibre es podria llegir com una bona obra de ficció. Es tracta d’una mena de biografia sobre el periodista Alfons Quintà. El seu pare va ser una persona propera a Josep Pla pel fet de tenir vehicle propi i estar disposat a acompanyar-lo on calgués, d’aquí el títol del llibre. Al voltant de Pla es movien intel·lectuals i polítics, entre els que destaquen Jaume Vicens Vives i Josep Tarradellas. És impressionant la carta que Alfons Quintà, amb 16 anys, li escriu a Josep Pla intentant fer-li xantatge. Aquí, ja s’intueix la deriva del personatge.

Jordi Amat en fa un esbós psicològic, mostrant-lo com a obsessiu, rancuniós, assetjador i capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En definitiva, una persona tòxica per a tot el seu entorn personal i professional. Com una crònica, va resseguint la trajectòria de Quintà en paral·lel a l’actualitat política del moment, especialment el cas Banca Catalana i el llançament de TV3. Va saber treure profit dels seus contactes, adquirits en la joventut al voltant de Pla, i de les informacions de les que disposava com a periodista incisiu i infatigable. Va exercir de delegat d’El País a Catalunya, va ser el primer director de TV3, va ser el director del diari El Observador (un dia us explicaré una anècdota personal amb Quintà en la presentació d’aquest diari que es va fer a l’Ateneu Barcelonès) i finalment va acabar escrivint articles al Diari de Girona.

El final, penso que ja el coneixeu, un daltabaix que va segar d’un tret la vida de la dona de qui s’estava separant i va acabar amb el suïcidi del protagonista. Ressenya al Blog Gaudir la Cultura.

El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà. Jordi Amat

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques” de Stefan Zweig

Dilluns 2 març 2020 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques, de Stefan Zweig, amb la participació dels ateneistes de la tertúlia.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Moments estel·lars de la humanitat (Sternstunden der Menschheit en l’alemany original) és un llibre de passatges d’història novel·lats escrita l’any 1927 per Stefan Zweig. El podeu trobar en català traduït per Maria Pous, Quaderns Crema, Barcelona, 2004.   

Stefan Zweig_Portada

Stefan Zweig,  Viena  1881 – Petrópolis, Brasil 1942,  va ser un prolífic escriptor de novel·les i de biografies en les que unia uns coneixements històrics profunds amb una depurada tècnica literària i una acurada construcció psicològica dels personatges. Fou un intel·lectual compromès amb el seu temps, antibel·licista i antinacionalista. Tot i ser perseguit com a jueu no es considerà mai com a sionista. La pel·lícula Stefan Zweig: Adiós a Europa  (2016) dirigida per Maria Schrader narra el seu dramàtic final, convençut  que el nazisme s’acabaria imposant a tot el món.

Stefan_Zweig
Imatge: Stefan Zweig. Autor: desconegut. Font: Commons Wikipedia

Aquest és, amb tota probabilitat, el llibre més famós de Stefan Zweig. Amb el títol de Moments estel·lars de la humanitat, aplega catorze miniatures històriques fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la caiguda de l’imperi d’Orient a mans dels turcs; el descobriment de l’oceà Pacífic; el naixement d’El Messies de Händel; la derrota de Napoleó; l’indult de Dostoievski poc abans de l’execució; el viatge de Lenin a Rússia el 1917… Tots ells moments universals que, quan es produeixen, segons paraules del mateix Stefan Zweig, resulten decisius durant segles i segles. 

Contraportada: Stefean Zweig: Moments estel·lars de la humanitat, Quadersns crema,

 Comentaris de la premsa 

«Hi ha llibres que haurien de ser lectura obligatòria a les escoles. Aquest és un volum imprescindible». Pere Estelrich, Diario de Mallorca

«Zweig tria, narra i glossa, en alta literatura, alguns dels instants que ell considera claus en la història de l’ésser humà. Zweig ha esdevingut, de llarg, un dels meus escriptors preferits, no només per la qualitat intrínseca del que escriu, sinó sobretot per la dimensió moral que impregna gairebé tota la seva obra». Txema Martínez, Segre

Catorze miniatures històriques

El llibre es compon dels següents relats històrics, precedits per un pròleg de l’autor:

  • Ciceró. 15 de març de l’any 44 abans de Crist.
  • La conquesta de Bizanci. 29 de maig de 1453.
  • Fugida cap a la immortalitat: El descobriment de l’oceà Pacífic. 25 de setembre de 1513.
  • La resurrecció de Georg Friedrich Händel. 21 d’agost de 1741.
  • El geni d’una nit: La Marsellesa. 25 d’abril de 1792.
  • El minut universal de Waterloo: Napoleó. 18 de juny de 1815.
  • L’elegia de Marienbad: Goethe entre Karlsbad i Weimar. 5 de setembre de 1823.
  • El descobriment d’El Dorado. Gener de 1848.
  • Moment heroic: Dostoievski, Sant Petersburg, plaça Semenovsk. 22 de desembre de 1849.
  • La primera paraula a través de l’oceà: Cyrus W. Field. 28 de juliol de 1858.
  • La fugida cap a Déu. Finals d’octubre de 1910.
  • La lluita pel pol sud: El capità Scott, 90 graus de latitud. 19 de gener de 1912.
  • El tren segellat: Lenin. 9 d’abril de 1917.
  • Wilson fracassa. 15 d’abril de 1919

Battle_of_Waterloo_1815 (1)

Imatge: The Battle of Waterloo de  William Sadler

“L’Ordre del dia ” i “14 de juliol” dues obres d’Éric Vuillard. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 20 gener 2020 a les 17:00 – 18:30 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “L’Ordre del dia” i “14 de juliol” dues novel·les històriques d’Éric Vuillard, comentades pels lectors ateneistes. 

Modera: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Sobre Éric Vuillard

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor i cineasta. Ha realitzat dos films, L’homme qui marche i Mateo Falcone. És autor de Conquistadors, que va obtenir el Prix Ignatius J. Reilly. També ha merescut el premi Franz-Hessel 2012 i el Valery-Larbaud 2013 per La bataille d’Occident i Congo, el premi Joseph-Kessel 2015 per Tristesse de la terre, el premi Alexandre-Viallatte per 14 de juliol i el premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia.

Éric Vuillard, premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia

Sinopsi de L’ordre del dia

L’Alemanya nazi té les seves llegendes. Compta amb un exèrcit ràpid, poderós i modern, amb tots els elements per a un triomf inexorable. Però, i si els fonaments de les seves primeres proeses ocultessin mercadejos i relacions de vulgars interessos comuns? I si les imatges glorioses de la Wehrmacht entrant triomfalment a Àustria dissimulessin un immens embús de tancs panzers a la frontera? Una pana, simplement! I si darrere de l’ascens fulgurant de Hitler s’ocultessin misèries i interessos espuris, petits detalls que van marcar una important diferència?

En aquesta novel·la Éric Vuillard narra a través de diversos episodis desconeguts el que realment va passar just abans de l’annexió d’Àustria. Un relat magistral que situa el lector com el principal intèrpret de la Història.

Ressenya de Lluís-Emili a Nosaltres Llegim.cat

A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Sí que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.

Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.

En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.

Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.

I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.

Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.

Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.

Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé: la veritat es dispersa en tota mena de partícules. I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.

Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual: A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut. No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.

L'ordre del dia_Bundesarchiv_Bild_183-R98364,_Hjalmar_Schacht,_Adolf_Hitler.jpg

Imatge: Hjalmar Schacht, Adolf Hitler. File: Bundesarchiv Bild 183-R98364, Hjalmar Schacht, Adolf Hitler.jpg

Hjalmar Schacht (1877-1970) va ser un economista alemany, ministre de finances de Hitler, a qui va ajudar a finançar diverses campanyes. 

Aquí  podeu llegir un fragment del Premi Goncourt d’Éric Vuillard 

Sinopsi de “14 de juliol”

Un relat crònica històrica, de l’estil de L’ordre del dia, sobre els dies d’abans, durant i després de la presa de la Bastilla. Una pintura general del que va passar i del perquè. Mostra les circumstàncies (fam, decisions polítiques errònies, pobresa…) que van possibilitar l’esclat de violència.
Tal com passa a L’ordre del dia, el punt de vista és moral i polític i apunta a la idea que avui dia estem en una situació comparable.

Éric Vuillard: “El present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. A 14 de juliol, l’escriptor francès novel·la la presa de la Bastilla des del punt de vista de la gent anònima que hi va participar.

20191214_040743

Ressenya de Manel Haro. Barcelona / @manelhc, publicat per Llegir en cas d’incendi 20/02/2019

Éric Vuillard (Lió, 1968) era un autèntic desconegut a casa nostra quan el 2018 va aterrar amb la seva novel·la L’ordre del dia (Edicions 62/Tusquets). Cert és que ja circulava un llibre seu en castellà, Tristeza de la tierra (Errata Naturae, 2015), però va ser amb l’obra guanyadora del Goncourt que va fer autèntic soroll aquí. L’ordre del dia es va convertir ràpidament en tota una revelació tant en català com en castellà, i fruit d’aquell èxit -com acostuma a passar amb totes les sorpreses literàries-, les mateixes editorials van decidir publicar la seva novel·la anterior, 14 de juliol, títol que fa referència al dia en què va tenir lloc, el 1789, la presa de la Bastilla i l’inici de la Revolució Francesa. La novel·la (amb traducció al català de Jordi Martín Lloret i al castellà de Javier Albiñana) arriba en un moment en què França viu dies de revoltes, cosa que ha fet que molts lectors hagin volgut fer una lectura en clau d’actualitat. Això no resulta gens agosarat, donat que l’obra de Vuillard s’ha destacat precisament fer una nova mirada al present aprofitant el llegat de la història.

En la presentació a Barcelona, a la llibreria La Central, amb Josep Maria Fonalleras com a mestre de cerimònia, l’autor francès estableix una relació bidireccional entre passat i present: “el present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. Al mateix temps, però, Vuillard reivindica la necessitat de buscar altres relats, presents i passats, per mirar d’entendre el que la nostra civilització ha viscut anys i segles enrere. És a dir, vivim una època de canvis, de recerca de la nostra identitat, de reescriptura del nostre paper en la societat, i per això necessitem mirar amb uns altres ulls d’on venim, i alhora que fem aquest exercici, posem en dubte o sotmetem a anàlisi aquest mateix llegat històric. Per tant, passat i present s’estiren en la taula del laboratori de la narrativa de Vuillard.

“Sempre escrivim a partir del present, no podem escriure sobre la nostra història des del passat, perquè no hi vivim allà”, diu l’autor, que afegeix: “la del 14 de juliol va ser la història d’una revolta escrita i descrita moltes vegades, i tots els escriptors que han publicat alguna cosa sobre la Revolució Francesa, ho han fet des de la seva mirada”. Ara bé, una de les queixes que Vuillard té sobre tota aquesta literatura històrica és que la majoria dels autors passen una vegada i una altra sobre els mateixos fets i detalls. Vuillard volia anar més enllà, volia posar-se en la pell de la gent anònima que va protagonitzar la presa de la Bastilla. I per aconseguir-ho va decidir obrir els arxius sobre la Revolució Francesa. “Deia Zola que no hi havia res més emotiu que un arxiu, i sento que té raó, perquè quan et trobes amb un seguit de noms desconeguts del passat, sents alguna cosa, se t’activa la imaginació -diu l’autor francès-; ara bé, trobar una llista de noms no et converteix en Proust”.

Diu Vuillard que el que volia amb la seva novel·la era fer un relat coral del que va passar aquell dia, però no conformant-se només amb les vivències de quatre o cinc testimonis, perquè “unes poques persones no poden explicar el que van fer 200.000”. De fet, Vuillard es declara admirador de Balzac, perquè “la seva Comèdia humana va esdevenir tota una revolució quan la va publicar, donat que en els seus llibres congregava molta gent de tota naturalesa”. Al respecte, opina que “escriure és una actitud democràtica, perquè escrivim per a tothom i això implica escriure sobre tothom”. En els arxius que va consultar l’escriptor, va trobar registres d’un miler de persones amb noms i cognoms i també va poder consultar dietaris de l’època. Cal dir, perquè el lector no es despisti, que 14 de juliol no és una obra gaire llarga, no arriba a les dues-centes pàgines, ni resulta una lectura densa: “encara que vaig consultar molts arxius, l’escriptura va ser totalment espontània”, declara.

Sobre el present, Vuillard creu que “des que va esclatar la crisi econòmica del 2008, la gent està en una recerca constant de la seva identitat” al temps que s’ha adonat que “la democràcia representativa no funciona del tot, perquè als parlaments de tot el món no veiem que hi hagi una representació real del que és el poble”. I cita, amb ironia, un exemple: “al parlament francès hi ha una secretària per cada vint-i-nou advocats, quan en la societat francesa el número de secretàries és infinitament superior al dels advocats”. Sigui com sigui, les societats avancen, es reivindiquen i exigeixen canvis, els governs cauen i neixen d’altres, i així les nacions es van configurant contínuament d’acord a l’empenta de la seva gent anònima. La llibertat sempre està guiant el poble.

  • El Cultural Crítica “14 de julio” de Fran G. Matute, 1 febrero, 2019

14-juliol_sans-culottes_en_armes_-_lesueur

Imatge: Sans-culottes en armes, gouache de Jean-Baptiste Lesueur, 1793-1794, musée Carnavalet.

Sans-culottes és la denominació que es donava a la França de la Revolució al poble pla (obrers, artesans), que no vestien com la noblesa i la burgesia, amb calça curta (culotte) i mitges, sinó amb calces llargues. Inicialment, va ser un terme despectiu, però després va ser exhibit amb orgull pels revolucionaris.

 

14 de Juliol_Siege_of_the_Bastille_(Claude_Cholat)

Imatge File:Siege of the Bastille (Claude Cholat).jpg

Claude Cholat era un petit vinater que va participar directament a la presa de la Bastilla i en va pintar un quadre ple de detalls.

“Catalans i escocesos. Unió i discòrdia” de John H. Elliott, Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 2 Desembre 2019 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: “Catalans i escocesos. Unió i discòrdia” darrera obra de John H. Elliot.

Presenta i modera la sessió Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Catalans i escocesos. Unió i discòrdia és una història comparada de Catalunya i d’Escòcia, des de l’Edat mitjana fins als referèndums d’independència, de la mà del distingit historiador John H. Elliott. 

John H. Elliott explora les arrels d’un dels problemes contemporanis més apressants d’Europa. En aquest esperat i elegant retorn al tema d’un dels seus llibres clau, La revolta catalana, l’autor examina les similituds i els contrastos entre les experiències escocesa i catalana al llarg de cinc-cents anys: partint dels matrimonis reials que van provocar la unió amb els seus veïns més poderosos, Anglaterra i Castella respectivament, ressegueix la seva història a través dels segles, des del final de l’edat mitjana fins als dramàtics esdeveniments recents. 

Elliott analitza els factors polítics, econòmics, socials, culturals i emocionals que separen els escocesos i els catalans de les nacions, més grans, a les que els seus destins els van unir. I, a més, aporta una nova mirada al caràcter i el desenvolupament del nacionalisme europeu, la naturalesa de l’independentisme i el sentiment de greuge subjacent a les aspiracions secessionistes que van conduir al referèndum escocès del 2014 i al català de l’1 d’octubre de 2017, amb la consegüent declaració unilateral, i fallida, d’una república catalana independent. 

La crítica ha dit:

  • «Una història comparada sense precedents i escrupolosament imparcial.» The Economist. 

  • «Una gran contribució a l’estudi de cinc segles d’històries conflictives i de desacords dramàtics, la culminació de dècades d’estudi al més alt nivell de la història de les societats hispànica, britànica, europea i mundial.» Josep M. Fradera, Universitat Pompeu Fabra.

  • «Formidable. Elliott desentranya la complexitat canviant i tortuosa del tema amb la fluïdesa i l’amenitat a què els seus lectors estan acostumats.» Xavier Gil, Universitat de Barcelona.

  • «Cap altre historiador viu podria igualar aquesta obra mestra d’història narrativa i comparada.» John Robertson, Universitat de Cambridge.

  • «Fascinant i oportú. Si es vol comprendre Escòcia i Catalunya en el marc més ampli de la crisi de la política dominant, aquest llibre fabulós és ideal per començar.» Donald MacCraild, Times Higher Education Supplement

John ElliotEntrevista a l’historiador John H. Elliot. Autor de “Catalans i escocesos. Unió i discòrdia”  Més 3/24 31/10/2018 TV3

 

Elliot La Revolta Catalana

La revolta catalana, 1598-1640 de John H. Elliot

 

 

“21 lliçons per al segle XXI” de Yuval Noah Harari. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 4 de novembre a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia i debat sobre 21 Lliçons per al segle XXI  obra de Yuval Noah Harari, autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat  i d’Homo Deus. Una breu història del demà.

Iniciaran el debat els lectors i ateneistes: Josep Sauret i Joan Solé Camardons

Coordinador de  la Tertúlia d’Amics de la Història, Joan Solé Camardons

De què tracta el llibre d’Harari? 

El llibre de Yuval Noah Harari es desenvolupa en cinc parts. En la primera part tracta sobre el Desafiament tecnològic: la gran desil·lusió d’una gran majoria de la població, el treball i el temor de no tenir feina quan siguem grans, la llibertat, condicionada pel Big Data que ens vigila, i finalment la igualtat en què pronostica que els qui posseeixen les dades posseiran el futur. 

En la segona sobre el Desafiament polític, afirma que els ésser humans tenen cossos i els éssers humans van viure milions d’anys sense religions i sense nacions; segurament també poden viure igual de feliços sense cap de les dues coses al segle XXI. Però no poden viure feliços si estan desconnectats dels seus cossos “si no et sents bé dins del teu cos, mai no et sentiràs bé al món”. Amb el lema al món només hi ha una civilització argumenta que l’analogia entre història i biologia que sustenta la tesi del xoc de civilitzacions és falsa. Els grups humans es defineixen més pels canvis que pateixen que no pas per cap mena de continuïtat, però tot i això se les maneguen per crear-se identitats antigues gràcies a les seves habilitats com a narradors. Tant és quines revolucions experimentin, gairebé sempre són capaços de teixir els fils nous i els vells en una sola història. I conclou que els problemes globals necessiten solucions globals i potser la resposta és revertir el procés de globalització i tornar a donar poder a l’estat nació, es pregunta. Quant a les religions tradicionals, són força irrellevants pel que fa als problemes tècnics i polítics; per contra, són extremadament rellevants pel que fa a problemes d’identitat, però en la majoria dels casos constitueixen una part important del problema, més que no pas una solució potencial, és a dir ara Déu serveix la nació. Per acabar aquest part qüestiona que algunes cultures poden ser millors que altres . Per a Harari el debat sobre la immigració s’hauria de decidir a través de procediments democràtics.

A la tercera part del llibre Desesperació i esperança observa que, tot i que els desafiaments tecnològics no tenen precedent, i tot i que els desacords polítics són intensos, la humanitat pot estar a l’altura de les circumstàncies si mantenim les nostres pors sota control i som una mica més humils pel que fa a les nostres opinions.  

La quarta part sobre la Veritat, desenvolupa els apartats sobre Ignorància, Justícia, Postveritat i Ciència-ficció. Especialment es planteja la noció de la postveritat i es pregunta fins a quin punt encara podem entendre els desenvolupaments globals i distingir entre els mals i la justícia. Existeix encara una frontera clara que separi la realitat de la ficció?

En la cinquena i última  part que anomena Resiliència, Harari aplega els diferents fils i agafa una visió més general de la vida en una època de desconcert, quan les històries velles s’han esfondrat i encara no han aparegut cap història nova per reemplaçar-les. Qui som? Es pregunta. Què hauríem de fer amb la nostra vida? Quina mena d’habilitats necessitem? Què podem dir sobre el sentit de la vida avui en dia? Per això proposa una tríode: educació, sentit de la vida i meditació.  

Harari

Yuval Harari és el professor israelí que prediu la fi de l’Homo Sàpiens | Foto: The Forward

Un lectura de Josep Sauret

El llibre d’Harari és força interessant i que convindria llegir després dels dos anteriors: Sàpiens. Una breu història de la humanitat  i  Homo Deus. Una breu història del demà.

Aquest darrer llibre està encara més orientat cap al futur que els dos anteriors. Parteix d’idees molt sorprenents, per exemple que possiblement en el futur no es necessitaran humans com a consumidors i hi reflexiona. Ens parla de nous algoritmes capaços de superar als humans fins i tot en aspectes ètics, evidentment li preocupa. També parla de reptes nuclears, ecològics, tecnològics i de la necessitat d’estimar el nostre planeta i de tenir-ne cura. Hi tracta molts d’altres temes, com la histèria terrorista amb què sembla que alguns governs volen dominar la humanitat, el racisme, la guerra cibernètica, etc. O bé la necessitat de ser proactius enfront al canvi d’anar cap a una fusió entre humans i robots, tot veient aquest aspecte com una oportunitat i no com un perill. El laïcisme pot proporcionar-nos tots els valors que necessitem. Ens proposa el pensament crític, la comunicació, la col·laboració i la creativitat com a valors de futur. L’increment d’esperança de vida ens obliga constantment a reinventar-nos. En definitiva, creiem que dona idees i proposa solucions als problemes i als reptes futurs que venen. És un bon llibre per ajudar-nos a reflexionar i a enfocar el futur.

Més informació sobre el llibre

Vegeu també la crítica de Josep Asensio a “21 lliçons per al segle XXI” al Núvol 27.08.2018. Barcelona.

No us perdeu l’entrevista a Harari que li fa Ignasi Aragay a l’Ara 29/08/2018 “L’autèntica felicitat és conèixer la veritat sobre el món i tu mateix”. Després d’explicar la història de la humanitat a ‘Sapiens‘ i el futur a ‘Homo deus’, Yuval Noah Harari hi torna amb ‘21 lliçons per al segle XXI‘ un assaig sobre els reptes del present.

Llibres de la Tertúlia “Amics de la Història” 2019-2020 

Us proposem una llista de llibres per llegir i debatre a la Tertúlia Amics de la Història (Ateneu Barcelonès) de novembre de 2019 a juny de 2020. A continuació trobareu una llista amb els llibres proposats i també amb els primers lectors que comentaran breument cadascun dels llibres. Totes les tertúlies tenen lloc a la sala Pompeu Fabra de 17 a 19 h. Acostumen a ser el primer dilluns de cada mes, a excepció dels mesos de gener i juny que es farà el tercer dilluns.

Coordinador de la Tertúlia Amics de la Història: Joan Solé Camardons.

Llibres per llegir i per debatre

  • 21 lliçons per al segle XXI, Yuval Noah Harari, Edicions 62, Col·lecció: Llibres a l’Abast, 496 pàg. Per l’autor dels èxits de vendes internacionals Sàpiens i Homo Deus, un llibre brillant sobre el present de la humanitat. Entrevista a l’autor d’Ignasi Aragay.  (Data de la Tertúlia: 4 de Novembre 2019. Lectors: Josep Sauret, Rosa Roger i Joan Solé)

Tertulies 2019-20 portada_21-llicons-per-al-segle-xxi_yuval-noah-harari_201806041510

  • Catalans i escocesos: Unió i discòrdia John H. Elliott, Jordi Ainaud i Escudero (Traductor). Ed. Rosa dels Vents, 2018. La història de Catalunya i la d’Escòcia, des de l’Edat Mitjana fins als referèndums d’independència. En aquest esperat i elegant retorn al tema d’un dels seus llibres clau, La revolta catalana 1598-1640, l’autor examina les similituds i els contrastos entre les experiències escocesa i catalana al llarg de cinc-cents anys. Elliott analitza els factors polítics, econòmics, socials, culturals i emocionals que separen els escocesos i els catalans de les nacions, més grans, a les que els seus destins els van unir. «Una gran contribució a l’estudi de cinc segles d’històries conflictives i de desacords dramàtics, la culminació de dècades d’estudi al més alt nivell de la història de les societats hispànica, britànica, europea i mundial.» Ressenya de Josep M. Fradera, Universitat Pompeu Fabra. (Data de la Tertúlia: 2 de Desembre 2019. Lectors: Josep Sauret,… )

Tertulies 2019-20 Catalans i Escocesos

  • L’ordre del dia.  Éric Vuillard, Premi Goncourt 2017, edicions 62,  144 pàg. Un relat brillant i inquietant sobre els inicis de la Segona Guerra Mundial i la implicació dels industrials en l’ascens de Hitler al poder. Del mateix autor també us proposem 14 de juliol, Éric Vuillard: edicions 62: Novel·la literària. 192 pàgines. Un relat brillant i inquietant sobre la revolució popular del 1789 amb implicacions en el present (Data de la Tertúlia: 20 Gener 2020. Lectors: Pep Bujosa, Joan Solé, …)

Tertulies 2019-2020 L'Ordre del Dia

  • La fada negra Xavier Theros Premi Josep Pla 2017,  ediciones Destino: Novel·la històrica; 448 pàg. Novel·la ambientada en la Barcelona convulsa de la revolta de la Jamància(1843) que ens ofereix un relat ple de passions i intrigues amb una força narrativa insòlita, sorprenent i captivadora. (Data de la Tertúlia: 3 de  Febrer 2020. Lectors: Josep Sanmartí…)

Tertúlies 2019-2020 La fada negra

  • Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques, Stefan Zweig. Quaderns crema, Traducció de Maria Pous, Edició: 7a; 288 pàg. Aquest és, amb tota probabilitat, el llibre més famós de Stefan Zweig. Aplega 14 miniatures històriques fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la caiguda de l’imperi d’Orient a mans dels turcs; el descobriment de l’oceà Pacífic; el naixement d’El Messies de Händel; la derrota de Napoleó; l’indult de Dostoievski; el viatge de Lenin a Rússia el 1917. Tots ells moments universals que, quan es produeixen, resulten decisius durant segles i segles. Data de la Tertúlia: 2 de Març. Lectors: Pep Bujosa, Mercè Bausili…

Tertulies 2019-2020 Moments estelars de la humanitat

  • Jo acuso! La veritat en marxa, Émile Zola, Angle editorial, Traduït per: Valèria Gaillard Francesch, Editat per: Valèria Gaillard Francesch. Nombre de Pàgines: 192, Data primera edició: Març del 2019. Aquesta edició recull els nombrosos articles que Zola va escriure al llarg de tres anys. Sempre va defensar la innocència absoluta de Dreyfus, destapant l’escàndol i acusant directament els militars, jutges i polítics d’encobrir una injustícia per preservar els interessos de l’exèrcit i de l’Estat. La denúncia valenta d’un intel·lectual que va sacsejar un país i que encara avui manté la seva vigència. (Data de la Tertúlia: 6 de Abril. Lectors: Maria Cruz Santos…)

Tertulies 2019-2020 Jo Acuso

  • August, John Williams, Edicions 62, Temàtica: Novel·la literària, Col·lecció: El Balancí, Nombre de pàgines: 480. “August és una recreació vívida de la Roma clàssica, però la manera intuitiva amb què Williams copsa l’experiència del poder la converteix en una novel·la inusual i sublim” (Data de la Tertúlia: 4 de Maig Lectors: Mercè Bausili…)

Tertulies 2019-2020 August

  • Guerras que he visto, Gertrude Stein, Traducción de A. Palomas. Alba. Barcelona, 2000. 278 páginas.  Escrito durante la ocupación alemana en el pueblecito francés de Culoz, es, como tantas obras de la autora, un inclasificable compendio de autobiografía y reflexión histórica, siempre sujeto a un espíritu radical de revolución de géneros.  (Data de la Tertúlia: 15 de Juny. Proposta de Maria Cruz Santos,…)Guerras que he Visto

Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona

Dilluns 17 Juny 2019 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona amb la participació de Manuel Pérez Nespereira, historiador i autor de “Jaume Aiguader. La nació popular
Coordina i presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Text de Manuel Pérez Nespereira

En referir-nos a Jaume Aiguader i Miró hem de valorar la capacitat d’aplegar, en la seva figura i tasca, les diverses activitats que tot un seguit de catalans, nascuts com ell als darrers decennis del segle XIX, desenvoluparen al llarg de la seva vida professional en un doble combat: la lluita per la justícia social i la lluita per la recuperació de la Nació Catalana, rere dos-cents anys d’ocupació i sotmetiment.

Jaume Aiguader i Miró (1882-1943) desenvolupà un seguit d’activitats convergents en aquest doble objectiu; l’alliberament de l’ésser humà i l’alliberament nacional. Per a ell era impossible que tingués lloc l’una sense l’altra, l’home lliure no ho era en una nació esclava, i la nació mai no seria realment lliure si els seus ciutadans patien les cadenes físiques i/o econòmiques que els subjectaven.

Jaume Aiguader_Macià

Foto: Jaume Aiguader, a la dreta de la imatge, amb Francesc Macià i altres dirigents republicans. | M.P.N.

Per acomplir aquesta meta Aiguader, fou metge higienista, impulsor de la tasca dels ateneus populars i altres centres de sociabilitat obrera, cofundador i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), membre d’Estat Català i veu de Macià a l’interior, escriptor, editor, articulista, conferenciant, pensador, subversiu, alcalde, ministre…

En resum, l’home lliurat a l’ideal, com ell deia, a través de totes les eines que en cada moment el destí, i la seva voluntat, li posaven a l’abast. Però, a més, convergí amb tota una generació que va fer de Barcelona l’espai on Catalunya es va pensar. Joves amb inquietuds polítiques, intel·lectuals, socials, i sovint totes tres indestriablement unides, portaven a la capital del país les esperances i l’esperit de les diverses contrades del país. Lluís Companys, Salvador Seguí, Prat de la Riba, Francesc Cambó, Rovira i Virgili… Barcelona actuava de galvanitzador de la voluntat del país, i s’erigia novament en cap i casal de tots els ciutadans del nostre país.

Jaume Aiguader portada Lletres

Jaume Aiguader, la nació popular, escrit per Manuel Pérez Nespereira

Podeu descarregar-vos el llibre que edita la Fundació Irla a Descarregar (PDF) 

20190607_182741-1

Barcelona, 14 d’abril de 1931. Ban municipal de Jaume Aiguader com a alcalde informant de la proclamació de la República a la ciutat. AHCB

 

 

Apunts sobre la corrupció com a resultant de la història a la península Ibèrica

Dilluns 20 de maig de 2019 a les 17:00 – 18:30 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb la participació de Jaume Montero, enginyer industrial: “Apunts sobre la corrupció com a resultant de la història a la península Ibèrica”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Jaume Montero, enginyer industrial, directiu empresarial i president de la patronal “Tecnifuego-Aespi” (1996-2002) i del seu comitè d’ètica (2010-2016). Autor de l’informe “Ilegalidad, mafia y corrupción en España

Imatge principal: “La ruta del Lazarillo”. Inocencio Medina Vera  (1876–1918) Blanco y Negro (823), 9 de febrer de 1881. 

Resum de l’autor

Acceptant que hi ha una gran correlació entre la riquesa de les nacions i la qualitat moral mitjana dels seus ciutadans, Jaume Montero fa una anàlisi d’alguns pobles de la Península Ibèrica. Considera que les guerres rebaixen la qualitat moral de les persones i que l’època de la Reconquesta va tenir una gran influència sobre la formació dels idearis col·lectius a la península Ibèrica. Avui encara pesa tot i que evoluciona molt ràpidament.

També s’assenyala que en els darrers 30 anys han aparegut nous factors que expandeixen el problema a nivell mundial i per tant, són una amenaça addicional per el futur de la nostra societat. Conclou afirmant que preservar la moralitat social és la millor manera d’assegurar el progrés econòmic col·lectiu i la qualitat de vida i felicitat personal dels ciutadans.

Corrupció_Al_asalto,_de_Demócrito

Al asalto, Eduardo Sojo «Demòcrito», publicada a la revista satírica El Motín. 24 de juliol de 1881 (Commons.wikipedia.org: Domini públic)

Text de Jaume Montero extret de l’informe La forja histórica de la corrupción. El caso ibèrico.

1.-Introducció.
Els conceptes d’il·legalitat i màfia estan ben definits, però no el de corrupció. En els diccionaris la paraula corrupció, presenta una confusa gamma de sinònims. En general s’esmenta el verb corrompre, en la seva accepció de putrefacció, degradació o suborn d’una “cosa”, que no defineix. Si busquem més, trobem que la “cosa” pot ser una organització i furgant molt una “organització política”.

Si anem a la literatura, veurem que fa molt de temps, la “cosa” era amb freqüència el cos humà o animal, mentre que avui s’aplica a més “coses”. No vull avorrir el lector i seguir amb els significats i la història literària. El que s’ha dit és suficient per entendre que aquest tema està molt generalitzat, però poc definit. En conseqüència, és pertinent tractar de definir-lo millor.

Com sigui que la “cosa” que es corromp pot ser una organització, ve al cas en una organització pública, que és la política. Però de la mateixa manera que afecta organitzacions polítiques, també es pot aplicar a associacions, empreses i per extensió a societats o a països.

Si anem a països, hi ha un fet que sorprèn. La literatura econòmica correlaciona els països pobres amb la corrupció. Ho diuen molts llibres, articles i autors de diferents ideologies, però tots estan d’acord en la correlació. A més, tots creuen que les societats corruptes presenten gran desequilibri social, mentre que l’absència de corrupció s’associa a països equilibrats i cultes.

La suma d’il·legalitat, màfia i corrupció empobreix els països. La causa d’aquest mal, allà on n’hi hagi, s’atribueix a l’evolució històrica i social. Però hi ha un gran activador, la guerra i especialment les civils. Durant la guerra, els éssers humans extreuen el pitjor de sí mateixos. Els antídots són la reflexió, l’estudi i el treball. És cert que hi ha altres factors que deixem per ser menys rellevants.

És remarcable que les societats que estimen i respecten els béns comunals, per exemple, el sòl, solen ser més honrades. És el cas dels països nòrdics on no s’especula amb el sòl. Qui el necessita, el lloga o n’obté una concessió renovable per fer el seu habitatge o indústria. En canvi, als països de dret romà, es jutja normal que l’increment de valor dels solars, causa de l’esforç col·lectiu, se l’embutxaqui un ciutadà privat que no té un altre mèrit que la possessió de la finca.

Entrant ja en aspectes dolosos, és curiós que sent l’apropiació indeguda un aspecte rellevant no hi ha gaire reflexió sobre les diferències entre els actes il·legals, corruptes i mafiosos. Tampoc es presta l’atenció sobre les causes d’aquests fenòmens i la seva evolució. Potser això condueix a no enfrontar-se a la seva reducció i, sobretot, al fet que la societat actual experimenti un ràpid creixement del mal.

Per saber-ne més:

Brioschi, Carlo Alberto: Breu història de la corrupció: de l’edat antiga fins als nostres dies; traducció d’Anna Casassas; [pròleg de Francesc Sanuy], Barcelona, La Campana, 2009, 260 pàgines.

Rabino, Federico: “La corrupción una piedra en el camino del desarrollo, Medium, feb 3, 2017

 

Biografia d’Hilari Salvador (1899-1966). El darrer alcalde republicà de Barcelona (1937-1939)

Dilluns 15 Abril 2019 a les 17:00 – 18:30 a la Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Biografia d’Hilari Salvador (1899-1966). El darrer alcalde republicà de Barcelona (1937-1939), a càrrec de Pau Vinyes i Roig, historiador i autor de la biografia “Hilari Salvadó. Alcalde de Barcelona quan plovien bombes”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal: Commemoració 11 de Setembre de 1937. Lluís Companys a la dreta d’Hilari Salvadó. Carlos Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Hilari Salvadó i Castell 

Hilari Salvadó i Castell (Barcelona, 1899-1966), fill d’una humil família de pescadors de la Barceloneta i comptable de professió, inicià la seva militància en un catalanisme cívic i cultural, que el va dur al compromís polític, primer en entitats d’àmbit local i finalment a Esquerra Republicana de Catalunya.

Regidor de l’Ajuntament de Barcelona des del 1934 i empresonat pels Fets d’Octubre, amb l’esclat de la Guerra Civil esdevindria l’alcalde d’una ciutat assetjada per l’aviació feixista, que alhora acollia milers de refugiats.

Durant el seu mandat hagué de fer mans i mànigues per tal de fer front al conflicte bèl·lic. Treballa per aconseguir que els subministraments arribin a la població malgrat la conflictivitat de la guerra. També farà tots els possibles per tal que els danys dels bombardeigs per part de l’aviació feixista italiana siguin els menys violents possibles. La seva mentalitat de servei al poble el feia anar als indrets bombardejats amb la voluntat de solidaritzar-se amb els afectats i les víctimes. Convertit en un expert de la defensa passiva, durant el seu mandat es construïren nombrosos refugis antiaeris públics i aconsellà als veïns que havien de construir amagatalls pel seu compte, ja que l’administració no hi podia arribar per manca d’efectius i de subministrament. Ho feu editant un fulletó que duia el significatiu títol ‘Defensa passiva antiaèria, refugis: instruccions elementals per a la protecció contra els atacs aeris amb bombes explosives o incendiàries’.

En els darrers mesos de la guerra s’involucrà en l’acolliment dels refugiats arribats de diversos indrets de l’Estat espanyol, tot iniciant valentes decisions en els àmbits de la sanitat i l’educació. Es calcula, segons l’historiador de la UAB Joan Serrallonga, que Barcelona va acollir 318.000 refugiats i desplaçats arran de la contesa guerra-civilista. La no-intervenció de les democràcies occidents en el conflicte bèl·lic espanyol el fa viatjar a Londres, Brussel·les i París, entrevistant-se amb diverses personalitats polítiques i sindicals en recerca d’ajut humanitari i de suport a la causa republicana. També recolza accions de subscripció popular de queviures amb destinació a Madrid i el seu front, i en alguns casos el lliurament el feia ell personalment.
Romangué a Barcelona fins a finals de gener de 1939. Un cop les tropes franquistes hagueren creuat el riu Llobregat s’enfila cap a l’exili francès. S’instal·la primer a Carcassona i Montpeller i després a Besiers. Durant l’ocupació nazi de França serà acollit per una família de descendència catalana i viurà amagat per tal d’evitar que sigui detingut per la policia secreta de Petáin i lliurat a les autoritats franquistes, fet que hagués comportat una mort segura.

Text: Pau Vinyes

Després de vint anys a l’exili francès, on continuà sent un dels principals dirigents d’ERC, va poder tornar a la seva estimada ciutat, abans de morir arran d’un accident de trànsit.

Hilari Salvador Portada Llibre

Portada Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes

Podeu descarregar el llibre Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes editat per la fundació Josep Irla i l’Ajuntament de Barcelona. Descarregar PDF

Pau Vinyes i Roig (Barcelona, 1964)

Llicenciat en Història i Màster en Estudis Històrics per la UB. Membre fundador de Centre d’Estudis Ignasi Iglésias i de Tot Història Associació Cultural. Forma part del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, vinculat a la UB.

Col·labora en diverses revistes i mitjans electrònics locals i ha escrit com a autor i coautor diversos llibres entre els quals destaquen Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític i traductor; La ciutat republicana s’enlaira. L’Avantprojecte de l’Aeroport de Barcelona (1931-1934); La Segona República al Prat de Llobregat. Política i Societat (1931-1939) —Premi de Recerca Jaume Codina 2011 de l’Ajuntament del Prat de Llobregat— i L’Abans de Sant Andreu de Palomar. Recull gràfic (1880-1976).

Aportacions historiogràfiques d’Eva Serra.

Dilluns 18 Març 2019 a les 17:00 – 18:30 a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Aportacions historiogràfiques d’Eva Serra amb la participació de Josep Capdeferro, historiador i Blanca Serra, lingüista.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Eva Serra i Puig

Text de la Gran Enciclopèdia Catalana

Filla de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols, i germana de l’activista Josep de Calassanç Serra i de la lingüista Blanca Serra i Puig. Llicenciada per la Universitat de Barcelona (1967), es doctorà l’any 1978 amb la tesi La societat rural catalana del segle XVII: Sentmenat, un exemple local del Vallès Occidental, 1590-1729, estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional, dirigida per Emili Giralt i publicada el 1988 amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. Col·laborà al volum Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977; i a La revolució catalana de 1640 (1991). A banda dels estudis sobre el camp català, la seva aportació se centrà en l’estudi de les institucions catalanes i la seva relació amb la monarquia hispànica. Feu el pròleg al volum II de Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994), fou responsable de l’edició i l’estudi introductori del llibre Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995) i dirigí, amb Xavier Torres, Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1997). Publicà també el volum de divulgació La Guerra dels Segadors (1966). Després de treballar per a diverses editorials (Salvat, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana), el 1970 inicià la trajectòria acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins el 1975 que passà a la Universitat de Barcelona. Entre el 1991 i el 1997 impartí cursos a la Universitat Pompeu Fabra, i després tornà a la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2002 era membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Eva Serra Pagesos i Senyors

Vinculada sempre a l’independentisme d’esquerres, milità des dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya, que abandonà el 1968 per incorporar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), on el 1974 participà en l’escissió del PSAN-P, des del 1978 Independentistes dels Països Catalans (IPC). Per la seva militància independentista fou acusada de col·laborar amb ETA-PM i detinguda el febrer del 1977 i el juliol del 1980 amb la seva germana Blanca i altres militants independentistes, interrogada per la policia i alliberada sense càrrecs. Membre i impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que defensaven l’alliberament dels presos polítics, el desembre del 1981 tornà a ser detinguda amb la seva germana Blanca, Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però de nou fou absolta. El 8 de juny de 1991, juntament amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez (exmembre de Terra Lliure), promogué l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), que el 1993 s’integraria a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), embrió de la CUP.

 

Eva Serra la Guerra dels Segadors

La formació de la Catalunya moderna (1640-1714), Eva Serra i Puig, EUMO editorial i Institut d’Estudis Catalans, 2018, pròleg de Josep Fontana Lázaro, nota introductòria de Joaquim Albareda i Salvadó

La història de les institucions polítiques catalanes a l’època moderna va ser el principal àmbit de recerca d’Eva Serra. Gràcies a ella vam entendre més bé un període cabdal per a Catalunya, ja que fou en aquests anys que les institucions heretades de l’Antic Règim van haver d’adaptar-se per superar les conjuntures més crítiques i trobar solucions a les exigències de cada moment. La historiadora va subratllar el paper de les Corts i la importància de les Constitucions com a peces clau del sistema polític català anterior a 1714, tot mostrant-nos les potencialitats d’aquells mecanismes de representació política basats en estaments i privilegis, on no hi havia llibertat de l’individu, però sí «llibertats» dels col·lectius.

Aquesta edició, que inclou un pròleg de Josep Fontana i una nota introductòria de Joaquim Albareda, posa a l’abast dels lectors alguns dels treballs fonamentals d’Eva Serra, il·lustratius d’una recerca que ha enriquit la nostra mirada sobre la història institucional i política catalana en els segles moderns.

Us oferim un capítol complet d’aquest volum pòstum d’Eva Serra, la conferència ‘El sistema constitucional català i el dret de les persones entre 1702 i 1706′, que la historiadora va pronunciar al simposi “La Via catalana, 1705-2014. La construcció d’una nació política ” i publicada al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

Eva Serra_La_Formacio_de_la_Catalunya.small

Josep Capdeferro Pla

Professor d’Història del Dret  (Universitat Pompeu Fabra), historiador del Dret apassionat de la recerca en arxius i de la documentació inèdita o infrautilitzada. S’interessa preferentment per la història jurídica de la Catalunya moderna, dins la monarquia hispànica, en l’Europa del ius commune (dret romano-canònic). Les seves  línies de recerca actives són:

  • Advocats, dret i cultura jurídica.
  • Institucions de dret públic: municipis, Corts, Diputació o Generalitat, fiscalització d’oficis públics.
  • Administració de justícia: jurisdicció retinguda pel rei (Reial Audiència) i jurisdiccions delegades (justícies senyorials i municipals). Justícia paraconstitucional o protoconstitucional i observança del dret.
  • Qüestions institucionals i processals vinculades a concepcions preliberals de ciutadania, drets i garanties, mobilitat social, cohesió social i tolerància cap als descendents de judeoconversos, promoció gremial, vida quotidiana, l’adulteri com a crim, etc.