Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques” de Stefan Zweig

Dilluns 2 març 2020 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques, de Stefan Zweig, amb la participació dels ateneistes de la tertúlia.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Moments estel·lars de la humanitat (Sternstunden der Menschheit en l’alemany original) és un llibre de passatges d’història novel·lats escrita l’any 1927 per Stefan Zweig. El podeu trobar en català traduït per Maria Pous, Quaderns Crema, Barcelona, 2004.   

Stefan Zweig_Portada

Stefan Zweig,  Viena  1881 – Petrópolis, Brasil 1942,  va ser un prolífic escriptor de novel·les i de biografies en les que unia uns coneixements històrics profunds amb una depurada tècnica literària i una acurada construcció psicològica dels personatges. Fou un intel·lectual compromès amb el seu temps, antibel·licista i antinacionalista. Tot i ser perseguit com a jueu no es considerà mai com a sionista. La pel·lícula Stefan Zweig: Adiós a Europa  (2016) dirigida per Maria Schrader narra el seu dramàtic final, convençut  que el nazisme s’acabaria imposant a tot el món.

Stefan_Zweig
Imatge: Stefan Zweig. Autor: desconegut. Font: Commons Wikipedia

Aquest és, amb tota probabilitat, el llibre més famós de Stefan Zweig. Amb el títol de Moments estel·lars de la humanitat, aplega catorze miniatures històriques fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la caiguda de l’imperi d’Orient a mans dels turcs; el descobriment de l’oceà Pacífic; el naixement d’El Messies de Händel; la derrota de Napoleó; l’indult de Dostoievski poc abans de l’execució; el viatge de Lenin a Rússia el 1917… Tots ells moments universals que, quan es produeixen, segons paraules del mateix Stefan Zweig, resulten decisius durant segles i segles. 

Contraportada: Stefean Zweig: Moments estel·lars de la humanitat, Quadersns crema,

 Comentaris de la premsa 

«Hi ha llibres que haurien de ser lectura obligatòria a les escoles. Aquest és un volum imprescindible». Pere Estelrich, Diario de Mallorca

«Zweig tria, narra i glossa, en alta literatura, alguns dels instants que ell considera claus en la història de l’ésser humà. Zweig ha esdevingut, de llarg, un dels meus escriptors preferits, no només per la qualitat intrínseca del que escriu, sinó sobretot per la dimensió moral que impregna gairebé tota la seva obra». Txema Martínez, Segre

Catorze miniatures històriques

El llibre es compon dels següents relats històrics, precedits per un pròleg de l’autor:

  • Ciceró. 15 de març de l’any 44 abans de Crist.
  • La conquesta de Bizanci. 29 de maig de 1453.
  • Fugida cap a la immortalitat: El descobriment de l’oceà Pacífic. 25 de setembre de 1513.
  • La resurrecció de Georg Friedrich Händel. 21 d’agost de 1741.
  • El geni d’una nit: La Marsellesa. 25 d’abril de 1792.
  • El minut universal de Waterloo: Napoleó. 18 de juny de 1815.
  • L’elegia de Marienbad: Goethe entre Karlsbad i Weimar. 5 de setembre de 1823.
  • El descobriment d’El Dorado. Gener de 1848.
  • Moment heroic: Dostoievski, Sant Petersburg, plaça Semenovsk. 22 de desembre de 1849.
  • La primera paraula a través de l’oceà: Cyrus W. Field. 28 de juliol de 1858.
  • La fugida cap a Déu. Finals d’octubre de 1910.
  • La lluita pel pol sud: El capità Scott, 90 graus de latitud. 19 de gener de 1912.
  • El tren segellat: Lenin. 9 d’abril de 1917.
  • Wilson fracassa. 15 d’abril de 1919

Battle_of_Waterloo_1815 (1)

Imatge: The Battle of Waterloo de  William Sadler

“L’Ordre del dia ” i “14 de juliol” dues obres d’Éric Vuillard. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 20 gener 2020 a les 17:00 – 18:30 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “L’Ordre del dia” i “14 de juliol” dues novel·les històriques d’Éric Vuillard, comentades pels lectors ateneistes. 

Modera: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Sobre Éric Vuillard

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor i cineasta. Ha realitzat dos films, L’homme qui marche i Mateo Falcone. És autor de Conquistadors, que va obtenir el Prix Ignatius J. Reilly. També ha merescut el premi Franz-Hessel 2012 i el Valery-Larbaud 2013 per La bataille d’Occident i Congo, el premi Joseph-Kessel 2015 per Tristesse de la terre, el premi Alexandre-Viallatte per 14 de juliol i el premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia.

Éric Vuillard, premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia

Sinopsi de L’ordre del dia

L’Alemanya nazi té les seves llegendes. Compta amb un exèrcit ràpid, poderós i modern, amb tots els elements per a un triomf inexorable. Però, i si els fonaments de les seves primeres proeses ocultessin mercadejos i relacions de vulgars interessos comuns? I si les imatges glorioses de la Wehrmacht entrant triomfalment a Àustria dissimulessin un immens embús de tancs panzers a la frontera? Una pana, simplement! I si darrere de l’ascens fulgurant de Hitler s’ocultessin misèries i interessos espuris, petits detalls que van marcar una important diferència?

En aquesta novel·la Éric Vuillard narra a través de diversos episodis desconeguts el que realment va passar just abans de l’annexió d’Àustria. Un relat magistral que situa el lector com el principal intèrpret de la Història.

Ressenya de Lluís-Emili a Nosaltres Llegim.cat

A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Sí que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.

Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.

En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.

Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.

I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.

Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.

Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.

Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé: la veritat es dispersa en tota mena de partícules. I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.

Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual: A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut. No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.

L'ordre del dia_Bundesarchiv_Bild_183-R98364,_Hjalmar_Schacht,_Adolf_Hitler.jpg

Imatge: Hjalmar Schacht, Adolf Hitler. File: Bundesarchiv Bild 183-R98364, Hjalmar Schacht, Adolf Hitler.jpg

Hjalmar Schacht (1877-1970) va ser un economista alemany, ministre de finances de Hitler, a qui va ajudar a finançar diverses campanyes. 

Aquí  podeu llegir un fragment del Premi Goncourt d’Éric Vuillard 

Sinopsi de “14 de juliol”

Un relat crònica històrica, de l’estil de L’ordre del dia, sobre els dies d’abans, durant i després de la presa de la Bastilla. Una pintura general del que va passar i del perquè. Mostra les circumstàncies (fam, decisions polítiques errònies, pobresa…) que van possibilitar l’esclat de violència.
Tal com passa a L’ordre del dia, el punt de vista és moral i polític i apunta a la idea que avui dia estem en una situació comparable.

Éric Vuillard: “El present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. A 14 de juliol, l’escriptor francès novel·la la presa de la Bastilla des del punt de vista de la gent anònima que hi va participar.

20191214_040743

Ressenya de Manel Haro. Barcelona / @manelhc, publicat per Llegir en cas d’incendi 20/02/2019

Éric Vuillard (Lió, 1968) era un autèntic desconegut a casa nostra quan el 2018 va aterrar amb la seva novel·la L’ordre del dia (Edicions 62/Tusquets). Cert és que ja circulava un llibre seu en castellà, Tristeza de la tierra (Errata Naturae, 2015), però va ser amb l’obra guanyadora del Goncourt que va fer autèntic soroll aquí. L’ordre del dia es va convertir ràpidament en tota una revelació tant en català com en castellà, i fruit d’aquell èxit -com acostuma a passar amb totes les sorpreses literàries-, les mateixes editorials van decidir publicar la seva novel·la anterior, 14 de juliol, títol que fa referència al dia en què va tenir lloc, el 1789, la presa de la Bastilla i l’inici de la Revolució Francesa. La novel·la (amb traducció al català de Jordi Martín Lloret i al castellà de Javier Albiñana) arriba en un moment en què França viu dies de revoltes, cosa que ha fet que molts lectors hagin volgut fer una lectura en clau d’actualitat. Això no resulta gens agosarat, donat que l’obra de Vuillard s’ha destacat precisament fer una nova mirada al present aprofitant el llegat de la història.

En la presentació a Barcelona, a la llibreria La Central, amb Josep Maria Fonalleras com a mestre de cerimònia, l’autor francès estableix una relació bidireccional entre passat i present: “el present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. Al mateix temps, però, Vuillard reivindica la necessitat de buscar altres relats, presents i passats, per mirar d’entendre el que la nostra civilització ha viscut anys i segles enrere. És a dir, vivim una època de canvis, de recerca de la nostra identitat, de reescriptura del nostre paper en la societat, i per això necessitem mirar amb uns altres ulls d’on venim, i alhora que fem aquest exercici, posem en dubte o sotmetem a anàlisi aquest mateix llegat històric. Per tant, passat i present s’estiren en la taula del laboratori de la narrativa de Vuillard.

“Sempre escrivim a partir del present, no podem escriure sobre la nostra història des del passat, perquè no hi vivim allà”, diu l’autor, que afegeix: “la del 14 de juliol va ser la història d’una revolta escrita i descrita moltes vegades, i tots els escriptors que han publicat alguna cosa sobre la Revolució Francesa, ho han fet des de la seva mirada”. Ara bé, una de les queixes que Vuillard té sobre tota aquesta literatura històrica és que la majoria dels autors passen una vegada i una altra sobre els mateixos fets i detalls. Vuillard volia anar més enllà, volia posar-se en la pell de la gent anònima que va protagonitzar la presa de la Bastilla. I per aconseguir-ho va decidir obrir els arxius sobre la Revolució Francesa. “Deia Zola que no hi havia res més emotiu que un arxiu, i sento que té raó, perquè quan et trobes amb un seguit de noms desconeguts del passat, sents alguna cosa, se t’activa la imaginació -diu l’autor francès-; ara bé, trobar una llista de noms no et converteix en Proust”.

Diu Vuillard que el que volia amb la seva novel·la era fer un relat coral del que va passar aquell dia, però no conformant-se només amb les vivències de quatre o cinc testimonis, perquè “unes poques persones no poden explicar el que van fer 200.000”. De fet, Vuillard es declara admirador de Balzac, perquè “la seva Comèdia humana va esdevenir tota una revolució quan la va publicar, donat que en els seus llibres congregava molta gent de tota naturalesa”. Al respecte, opina que “escriure és una actitud democràtica, perquè escrivim per a tothom i això implica escriure sobre tothom”. En els arxius que va consultar l’escriptor, va trobar registres d’un miler de persones amb noms i cognoms i també va poder consultar dietaris de l’època. Cal dir, perquè el lector no es despisti, que 14 de juliol no és una obra gaire llarga, no arriba a les dues-centes pàgines, ni resulta una lectura densa: “encara que vaig consultar molts arxius, l’escriptura va ser totalment espontània”, declara.

Sobre el present, Vuillard creu que “des que va esclatar la crisi econòmica del 2008, la gent està en una recerca constant de la seva identitat” al temps que s’ha adonat que “la democràcia representativa no funciona del tot, perquè als parlaments de tot el món no veiem que hi hagi una representació real del que és el poble”. I cita, amb ironia, un exemple: “al parlament francès hi ha una secretària per cada vint-i-nou advocats, quan en la societat francesa el número de secretàries és infinitament superior al dels advocats”. Sigui com sigui, les societats avancen, es reivindiquen i exigeixen canvis, els governs cauen i neixen d’altres, i així les nacions es van configurant contínuament d’acord a l’empenta de la seva gent anònima. La llibertat sempre està guiant el poble.

  • El Cultural Crítica “14 de julio” de Fran G. Matute, 1 febrero, 2019

14-juliol_sans-culottes_en_armes_-_lesueur

Imatge: Sans-culottes en armes, gouache de Jean-Baptiste Lesueur, 1793-1794, musée Carnavalet.

Sans-culottes és la denominació que es donava a la França de la Revolució al poble pla (obrers, artesans), que no vestien com la noblesa i la burgesia, amb calça curta (culotte) i mitges, sinó amb calces llargues. Inicialment, va ser un terme despectiu, però després va ser exhibit amb orgull pels revolucionaris.

 

14 de Juliol_Siege_of_the_Bastille_(Claude_Cholat)

Imatge File:Siege of the Bastille (Claude Cholat).jpg

Claude Cholat era un petit vinater que va participar directament a la presa de la Bastilla i en va pintar un quadre ple de detalls.

“Catalans i escocesos. Unió i discòrdia” de John H. Elliott, Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 2 Desembre 2019 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: “Catalans i escocesos. Unió i discòrdia” darrera obra de John H. Elliot.

Presenta i modera la sessió Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Catalans i escocesos. Unió i discòrdia és una història comparada de Catalunya i d’Escòcia, des de l’Edat mitjana fins als referèndums d’independència, de la mà del distingit historiador John H. Elliott. 

John H. Elliott explora les arrels d’un dels problemes contemporanis més apressants d’Europa. En aquest esperat i elegant retorn al tema d’un dels seus llibres clau, La revolta catalana, l’autor examina les similituds i els contrastos entre les experiències escocesa i catalana al llarg de cinc-cents anys: partint dels matrimonis reials que van provocar la unió amb els seus veïns més poderosos, Anglaterra i Castella respectivament, ressegueix la seva història a través dels segles, des del final de l’edat mitjana fins als dramàtics esdeveniments recents. 

Elliott analitza els factors polítics, econòmics, socials, culturals i emocionals que separen els escocesos i els catalans de les nacions, més grans, a les que els seus destins els van unir. I, a més, aporta una nova mirada al caràcter i el desenvolupament del nacionalisme europeu, la naturalesa de l’independentisme i el sentiment de greuge subjacent a les aspiracions secessionistes que van conduir al referèndum escocès del 2014 i al català de l’1 d’octubre de 2017, amb la consegüent declaració unilateral, i fallida, d’una república catalana independent. 

La crítica ha dit:

  • «Una història comparada sense precedents i escrupolosament imparcial.» The Economist. 

  • «Una gran contribució a l’estudi de cinc segles d’històries conflictives i de desacords dramàtics, la culminació de dècades d’estudi al més alt nivell de la història de les societats hispànica, britànica, europea i mundial.» Josep M. Fradera, Universitat Pompeu Fabra.

  • «Formidable. Elliott desentranya la complexitat canviant i tortuosa del tema amb la fluïdesa i l’amenitat a què els seus lectors estan acostumats.» Xavier Gil, Universitat de Barcelona.

  • «Cap altre historiador viu podria igualar aquesta obra mestra d’història narrativa i comparada.» John Robertson, Universitat de Cambridge.

  • «Fascinant i oportú. Si es vol comprendre Escòcia i Catalunya en el marc més ampli de la crisi de la política dominant, aquest llibre fabulós és ideal per començar.» Donald MacCraild, Times Higher Education Supplement

John ElliotEntrevista a l’historiador John H. Elliot. Autor de “Catalans i escocesos. Unió i discòrdia”  Més 3/24 31/10/2018 TV3

 

Elliot La Revolta Catalana

La revolta catalana, 1598-1640 de John H. Elliot

 

 

“21 lliçons per al segle XXI” de Yuval Noah Harari. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 4 de novembre a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia i debat sobre 21 Lliçons per al segle XXI  obra de Yuval Noah Harari, autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat  i d’Homo Deus. Una breu història del demà.

Iniciaran el debat els lectors i ateneistes: Josep Sauret i Joan Solé Camardons

Coordinador de  la Tertúlia d’Amics de la Història, Joan Solé Camardons

De què tracta el llibre d’Harari? 

El llibre de Yuval Noah Harari es desenvolupa en cinc parts. En la primera part tracta sobre el Desafiament tecnològic: la gran desil·lusió d’una gran majoria de la població, el treball i el temor de no tenir feina quan siguem grans, la llibertat, condicionada pel Big Data que ens vigila, i finalment la igualtat en què pronostica que els qui posseeixen les dades posseiran el futur. 

En la segona sobre el Desafiament polític, afirma que els ésser humans tenen cossos i els éssers humans van viure milions d’anys sense religions i sense nacions; segurament també poden viure igual de feliços sense cap de les dues coses al segle XXI. Però no poden viure feliços si estan desconnectats dels seus cossos “si no et sents bé dins del teu cos, mai no et sentiràs bé al món”. Amb el lema al món només hi ha una civilització argumenta que l’analogia entre història i biologia que sustenta la tesi del xoc de civilitzacions és falsa. Els grups humans es defineixen més pels canvis que pateixen que no pas per cap mena de continuïtat, però tot i això se les maneguen per crear-se identitats antigues gràcies a les seves habilitats com a narradors. Tant és quines revolucions experimentin, gairebé sempre són capaços de teixir els fils nous i els vells en una sola història. I conclou que els problemes globals necessiten solucions globals i potser la resposta és revertir el procés de globalització i tornar a donar poder a l’estat nació, es pregunta. Quant a les religions tradicionals, són força irrellevants pel que fa als problemes tècnics i polítics; per contra, són extremadament rellevants pel que fa a problemes d’identitat, però en la majoria dels casos constitueixen una part important del problema, més que no pas una solució potencial, és a dir ara Déu serveix la nació. Per acabar aquest part qüestiona que algunes cultures poden ser millors que altres . Per a Harari el debat sobre la immigració s’hauria de decidir a través de procediments democràtics.

A la tercera part del llibre Desesperació i esperança observa que, tot i que els desafiaments tecnològics no tenen precedent, i tot i que els desacords polítics són intensos, la humanitat pot estar a l’altura de les circumstàncies si mantenim les nostres pors sota control i som una mica més humils pel que fa a les nostres opinions.  

La quarta part sobre la Veritat, desenvolupa els apartats sobre Ignorància, Justícia, Postveritat i Ciència-ficció. Especialment es planteja la noció de la postveritat i es pregunta fins a quin punt encara podem entendre els desenvolupaments globals i distingir entre els mals i la justícia. Existeix encara una frontera clara que separi la realitat de la ficció?

En la cinquena i última  part que anomena Resiliència, Harari aplega els diferents fils i agafa una visió més general de la vida en una època de desconcert, quan les històries velles s’han esfondrat i encara no han aparegut cap història nova per reemplaçar-les. Qui som? Es pregunta. Què hauríem de fer amb la nostra vida? Quina mena d’habilitats necessitem? Què podem dir sobre el sentit de la vida avui en dia? Per això proposa una tríode: educació, sentit de la vida i meditació.  

Harari

Yuval Harari és el professor israelí que prediu la fi de l’Homo Sàpiens | Foto: The Forward

Un lectura de Josep Sauret

El llibre d’Harari és força interessant i que convindria llegir després dels dos anteriors: Sàpiens. Una breu història de la humanitat  i  Homo Deus. Una breu història del demà.

Aquest darrer llibre està encara més orientat cap al futur que els dos anteriors. Parteix d’idees molt sorprenents, per exemple que possiblement en el futur no es necessitaran humans com a consumidors i hi reflexiona. Ens parla de nous algoritmes capaços de superar als humans fins i tot en aspectes ètics, evidentment li preocupa. També parla de reptes nuclears, ecològics, tecnològics i de la necessitat d’estimar el nostre planeta i de tenir-ne cura. Hi tracta molts d’altres temes, com la histèria terrorista amb què sembla que alguns governs volen dominar la humanitat, el racisme, la guerra cibernètica, etc. O bé la necessitat de ser proactius enfront al canvi d’anar cap a una fusió entre humans i robots, tot veient aquest aspecte com una oportunitat i no com un perill. El laïcisme pot proporcionar-nos tots els valors que necessitem. Ens proposa el pensament crític, la comunicació, la col·laboració i la creativitat com a valors de futur. L’increment d’esperança de vida ens obliga constantment a reinventar-nos. En definitiva, creiem que dona idees i proposa solucions als problemes i als reptes futurs que venen. És un bon llibre per ajudar-nos a reflexionar i a enfocar el futur.

Més informació sobre el llibre

Vegeu també la crítica de Josep Asensio a “21 lliçons per al segle XXI” al Núvol 27.08.2018. Barcelona.

No us perdeu l’entrevista a Harari que li fa Ignasi Aragay a l’Ara 29/08/2018 “L’autèntica felicitat és conèixer la veritat sobre el món i tu mateix”. Després d’explicar la història de la humanitat a ‘Sapiens‘ i el futur a ‘Homo deus’, Yuval Noah Harari hi torna amb ‘21 lliçons per al segle XXI‘ un assaig sobre els reptes del present.

Llibres de la Tertúlia “Amics de la Història” 2019-2020 

Us proposem una llista de llibres per llegir i debatre a la Tertúlia Amics de la Història (Ateneu Barcelonès) de novembre de 2019 a juny de 2020. A continuació trobareu una llista amb els llibres proposats i també amb els primers lectors que comentaran breument cadascun dels llibres. Totes les tertúlies tenen lloc a la sala Pompeu Fabra de 17 a 19 h. Acostumen a ser el primer dilluns de cada mes, a excepció dels mesos de gener i juny que es farà el tercer dilluns.

Coordinador de la Tertúlia Amics de la Història: Joan Solé Camardons.

Llibres per llegir i per debatre

  • 21 lliçons per al segle XXI, Yuval Noah Harari, Edicions 62, Col·lecció: Llibres a l’Abast, 496 pàg. Per l’autor dels èxits de vendes internacionals Sàpiens i Homo Deus, un llibre brillant sobre el present de la humanitat. Entrevista a l’autor d’Ignasi Aragay.  (Data de la Tertúlia: 4 de Novembre 2019. Lectors: Josep Sauret, Rosa Roger i Joan Solé)

Tertulies 2019-20 portada_21-llicons-per-al-segle-xxi_yuval-noah-harari_201806041510

  • Catalans i escocesos: Unió i discòrdia John H. Elliott, Jordi Ainaud i Escudero (Traductor). Ed. Rosa dels Vents, 2018. La història de Catalunya i la d’Escòcia, des de l’Edat Mitjana fins als referèndums d’independència. En aquest esperat i elegant retorn al tema d’un dels seus llibres clau, La revolta catalana 1598-1640, l’autor examina les similituds i els contrastos entre les experiències escocesa i catalana al llarg de cinc-cents anys. Elliott analitza els factors polítics, econòmics, socials, culturals i emocionals que separen els escocesos i els catalans de les nacions, més grans, a les que els seus destins els van unir. «Una gran contribució a l’estudi de cinc segles d’històries conflictives i de desacords dramàtics, la culminació de dècades d’estudi al més alt nivell de la història de les societats hispànica, britànica, europea i mundial.» Ressenya de Josep M. Fradera, Universitat Pompeu Fabra. (Data de la Tertúlia: 2 de Desembre 2019. Lectors: Josep Sauret,… )

Tertulies 2019-20 Catalans i Escocesos

  • L’ordre del dia.  Éric Vuillard, Premi Goncourt 2017, edicions 62,  144 pàg. Un relat brillant i inquietant sobre els inicis de la Segona Guerra Mundial i la implicació dels industrials en l’ascens de Hitler al poder. Del mateix autor també us proposem 14 de juliol, Éric Vuillard: edicions 62: Novel·la literària. 192 pàgines. Un relat brillant i inquietant sobre la revolució popular del 1789 amb implicacions en el present (Data de la Tertúlia: 20 Gener 2020. Lectors: Pep Bujosa, Joan Solé, …)

Tertulies 2019-2020 L'Ordre del Dia

  • La fada negra Xavier Theros Premi Josep Pla 2017,  ediciones Destino: Novel·la històrica; 448 pàg. Novel·la ambientada en la Barcelona convulsa de la revolta de la Jamància(1843) que ens ofereix un relat ple de passions i intrigues amb una força narrativa insòlita, sorprenent i captivadora. (Data de la Tertúlia: 3 de  Febrer 2020. Lectors: Josep Sanmartí…)

Tertúlies 2019-2020 La fada negra

  • Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques, Stefan Zweig. Quaderns crema, Traducció de Maria Pous, Edició: 7a; 288 pàg. Aquest és, amb tota probabilitat, el llibre més famós de Stefan Zweig. Aplega 14 miniatures històriques fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la caiguda de l’imperi d’Orient a mans dels turcs; el descobriment de l’oceà Pacífic; el naixement d’El Messies de Händel; la derrota de Napoleó; l’indult de Dostoievski; el viatge de Lenin a Rússia el 1917. Tots ells moments universals que, quan es produeixen, resulten decisius durant segles i segles. Data de la Tertúlia: 2 de Març. Lectors: Pep Bujosa, Mercè Bausili…

Tertulies 2019-2020 Moments estelars de la humanitat

  • Jo acuso! La veritat en marxa, Émile Zola, Angle editorial, Traduït per: Valèria Gaillard Francesch, Editat per: Valèria Gaillard Francesch. Nombre de Pàgines: 192, Data primera edició: Març del 2019. Aquesta edició recull els nombrosos articles que Zola va escriure al llarg de tres anys. Sempre va defensar la innocència absoluta de Dreyfus, destapant l’escàndol i acusant directament els militars, jutges i polítics d’encobrir una injustícia per preservar els interessos de l’exèrcit i de l’Estat. La denúncia valenta d’un intel·lectual que va sacsejar un país i que encara avui manté la seva vigència. (Data de la Tertúlia: 6 de Abril. Lectors: Maria Cruz Santos…)

Tertulies 2019-2020 Jo Acuso

  • August, John Williams, Edicions 62, Temàtica: Novel·la literària, Col·lecció: El Balancí, Nombre de pàgines: 480. “August és una recreació vívida de la Roma clàssica, però la manera intuitiva amb què Williams copsa l’experiència del poder la converteix en una novel·la inusual i sublim” (Data de la Tertúlia: 4 de Maig Lectors: Mercè Bausili…)

Tertulies 2019-2020 August

  • Guerras que he visto, Gertrude Stein, Traducción de A. Palomas. Alba. Barcelona, 2000. 278 páginas.  Escrito durante la ocupación alemana en el pueblecito francés de Culoz, es, como tantas obras de la autora, un inclasificable compendio de autobiografía y reflexión histórica, siempre sujeto a un espíritu radical de revolución de géneros.  (Data de la Tertúlia: 15 de Juny. Proposta de Maria Cruz Santos,…)Guerras que he Visto

Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona

Dilluns 17 Juny 2019 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona amb la participació de Manuel Pérez Nespereira, historiador i autor de “Jaume Aiguader. La nació popular
Coordina i presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Text de Manuel Pérez Nespereira

En referir-nos a Jaume Aiguader i Miró hem de valorar la capacitat d’aplegar, en la seva figura i tasca, les diverses activitats que tot un seguit de catalans, nascuts com ell als darrers decennis del segle XIX, desenvoluparen al llarg de la seva vida professional en un doble combat: la lluita per la justícia social i la lluita per la recuperació de la Nació Catalana, rere dos-cents anys d’ocupació i sotmetiment.

Jaume Aiguader i Miró (1882-1943) desenvolupà un seguit d’activitats convergents en aquest doble objectiu; l’alliberament de l’ésser humà i l’alliberament nacional. Per a ell era impossible que tingués lloc l’una sense l’altra, l’home lliure no ho era en una nació esclava, i la nació mai no seria realment lliure si els seus ciutadans patien les cadenes físiques i/o econòmiques que els subjectaven.

Jaume Aiguader_Macià

Foto: Jaume Aiguader, a la dreta de la imatge, amb Francesc Macià i altres dirigents republicans. | M.P.N.

Per acomplir aquesta meta Aiguader, fou metge higienista, impulsor de la tasca dels ateneus populars i altres centres de sociabilitat obrera, cofundador i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), membre d’Estat Català i veu de Macià a l’interior, escriptor, editor, articulista, conferenciant, pensador, subversiu, alcalde, ministre…

En resum, l’home lliurat a l’ideal, com ell deia, a través de totes les eines que en cada moment el destí, i la seva voluntat, li posaven a l’abast. Però, a més, convergí amb tota una generació que va fer de Barcelona l’espai on Catalunya es va pensar. Joves amb inquietuds polítiques, intel·lectuals, socials, i sovint totes tres indestriablement unides, portaven a la capital del país les esperances i l’esperit de les diverses contrades del país. Lluís Companys, Salvador Seguí, Prat de la Riba, Francesc Cambó, Rovira i Virgili… Barcelona actuava de galvanitzador de la voluntat del país, i s’erigia novament en cap i casal de tots els ciutadans del nostre país.

Jaume Aiguader portada Lletres

Jaume Aiguader, la nació popular, escrit per Manuel Pérez Nespereira

Podeu descarregar-vos el llibre que edita la Fundació Irla a Descarregar (PDF) 

20190607_182741-1

Barcelona, 14 d’abril de 1931. Ban municipal de Jaume Aiguader com a alcalde informant de la proclamació de la República a la ciutat. AHCB

 

 

Apunts sobre la corrupció com a resultant de la història a la península Ibèrica

Dilluns 20 de maig de 2019 a les 17:00 – 18:30 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb la participació de Jaume Montero, enginyer industrial: “Apunts sobre la corrupció com a resultant de la història a la península Ibèrica”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Jaume Montero, enginyer industrial, directiu empresarial i president de la patronal “Tecnifuego-Aespi” (1996-2002) i del seu comitè d’ètica (2010-2016). Autor de l’informe “Ilegalidad, mafia y corrupción en España

Imatge principal: “La ruta del Lazarillo”. Inocencio Medina Vera  (1876–1918) Blanco y Negro (823), 9 de febrer de 1881. 

Resum de l’autor

Acceptant que hi ha una gran correlació entre la riquesa de les nacions i la qualitat moral mitjana dels seus ciutadans, Jaume Montero fa una anàlisi d’alguns pobles de la Península Ibèrica. Considera que les guerres rebaixen la qualitat moral de les persones i que l’època de la Reconquesta va tenir una gran influència sobre la formació dels idearis col·lectius a la península Ibèrica. Avui encara pesa tot i que evoluciona molt ràpidament.

També s’assenyala que en els darrers 30 anys han aparegut nous factors que expandeixen el problema a nivell mundial i per tant, són una amenaça addicional per el futur de la nostra societat. Conclou afirmant que preservar la moralitat social és la millor manera d’assegurar el progrés econòmic col·lectiu i la qualitat de vida i felicitat personal dels ciutadans.

Corrupció_Al_asalto,_de_Demócrito

Al asalto, Eduardo Sojo «Demòcrito», publicada a la revista satírica El Motín. 24 de juliol de 1881 (Commons.wikipedia.org: Domini públic)

Text de Jaume Montero extret de l’informe La forja histórica de la corrupción. El caso ibèrico.

1.-Introducció.
Els conceptes d’il·legalitat i màfia estan ben definits, però no el de corrupció. En els diccionaris la paraula corrupció, presenta una confusa gamma de sinònims. En general s’esmenta el verb corrompre, en la seva accepció de putrefacció, degradació o suborn d’una “cosa”, que no defineix. Si busquem més, trobem que la “cosa” pot ser una organització i furgant molt una “organització política”.

Si anem a la literatura, veurem que fa molt de temps, la “cosa” era amb freqüència el cos humà o animal, mentre que avui s’aplica a més “coses”. No vull avorrir el lector i seguir amb els significats i la història literària. El que s’ha dit és suficient per entendre que aquest tema està molt generalitzat, però poc definit. En conseqüència, és pertinent tractar de definir-lo millor.

Com sigui que la “cosa” que es corromp pot ser una organització, ve al cas en una organització pública, que és la política. Però de la mateixa manera que afecta organitzacions polítiques, també es pot aplicar a associacions, empreses i per extensió a societats o a països.

Si anem a països, hi ha un fet que sorprèn. La literatura econòmica correlaciona els països pobres amb la corrupció. Ho diuen molts llibres, articles i autors de diferents ideologies, però tots estan d’acord en la correlació. A més, tots creuen que les societats corruptes presenten gran desequilibri social, mentre que l’absència de corrupció s’associa a països equilibrats i cultes.

La suma d’il·legalitat, màfia i corrupció empobreix els països. La causa d’aquest mal, allà on n’hi hagi, s’atribueix a l’evolució històrica i social. Però hi ha un gran activador, la guerra i especialment les civils. Durant la guerra, els éssers humans extreuen el pitjor de sí mateixos. Els antídots són la reflexió, l’estudi i el treball. És cert que hi ha altres factors que deixem per ser menys rellevants.

És remarcable que les societats que estimen i respecten els béns comunals, per exemple, el sòl, solen ser més honrades. És el cas dels països nòrdics on no s’especula amb el sòl. Qui el necessita, el lloga o n’obté una concessió renovable per fer el seu habitatge o indústria. En canvi, als països de dret romà, es jutja normal que l’increment de valor dels solars, causa de l’esforç col·lectiu, se l’embutxaqui un ciutadà privat que no té un altre mèrit que la possessió de la finca.

Entrant ja en aspectes dolosos, és curiós que sent l’apropiació indeguda un aspecte rellevant no hi ha gaire reflexió sobre les diferències entre els actes il·legals, corruptes i mafiosos. Tampoc es presta l’atenció sobre les causes d’aquests fenòmens i la seva evolució. Potser això condueix a no enfrontar-se a la seva reducció i, sobretot, al fet que la societat actual experimenti un ràpid creixement del mal.

Per saber-ne més:

Brioschi, Carlo Alberto: Breu història de la corrupció: de l’edat antiga fins als nostres dies; traducció d’Anna Casassas; [pròleg de Francesc Sanuy], Barcelona, La Campana, 2009, 260 pàgines.

Rabino, Federico: “La corrupción una piedra en el camino del desarrollo, Medium, feb 3, 2017

 

Biografia d’Hilari Salvador (1899-1966). El darrer alcalde republicà de Barcelona (1937-1939)

Dilluns 15 Abril 2019 a les 17:00 – 18:30 a la Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Biografia d’Hilari Salvador (1899-1966). El darrer alcalde republicà de Barcelona (1937-1939), a càrrec de Pau Vinyes i Roig, historiador i autor de la biografia “Hilari Salvadó. Alcalde de Barcelona quan plovien bombes”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal: Commemoració 11 de Setembre de 1937. Lluís Companys a la dreta d’Hilari Salvadó. Carlos Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Hilari Salvadó i Castell 

Hilari Salvadó i Castell (Barcelona, 1899-1966), fill d’una humil família de pescadors de la Barceloneta i comptable de professió, inicià la seva militància en un catalanisme cívic i cultural, que el va dur al compromís polític, primer en entitats d’àmbit local i finalment a Esquerra Republicana de Catalunya.

Regidor de l’Ajuntament de Barcelona des del 1934 i empresonat pels Fets d’Octubre, amb l’esclat de la Guerra Civil esdevindria l’alcalde d’una ciutat assetjada per l’aviació feixista, que alhora acollia milers de refugiats.

Durant el seu mandat hagué de fer mans i mànigues per tal de fer front al conflicte bèl·lic. Treballa per aconseguir que els subministraments arribin a la població malgrat la conflictivitat de la guerra. També farà tots els possibles per tal que els danys dels bombardeigs per part de l’aviació feixista italiana siguin els menys violents possibles. La seva mentalitat de servei al poble el feia anar als indrets bombardejats amb la voluntat de solidaritzar-se amb els afectats i les víctimes. Convertit en un expert de la defensa passiva, durant el seu mandat es construïren nombrosos refugis antiaeris públics i aconsellà als veïns que havien de construir amagatalls pel seu compte, ja que l’administració no hi podia arribar per manca d’efectius i de subministrament. Ho feu editant un fulletó que duia el significatiu títol ‘Defensa passiva antiaèria, refugis: instruccions elementals per a la protecció contra els atacs aeris amb bombes explosives o incendiàries’.

En els darrers mesos de la guerra s’involucrà en l’acolliment dels refugiats arribats de diversos indrets de l’Estat espanyol, tot iniciant valentes decisions en els àmbits de la sanitat i l’educació. Es calcula, segons l’historiador de la UAB Joan Serrallonga, que Barcelona va acollir 318.000 refugiats i desplaçats arran de la contesa guerra-civilista. La no-intervenció de les democràcies occidents en el conflicte bèl·lic espanyol el fa viatjar a Londres, Brussel·les i París, entrevistant-se amb diverses personalitats polítiques i sindicals en recerca d’ajut humanitari i de suport a la causa republicana. També recolza accions de subscripció popular de queviures amb destinació a Madrid i el seu front, i en alguns casos el lliurament el feia ell personalment.
Romangué a Barcelona fins a finals de gener de 1939. Un cop les tropes franquistes hagueren creuat el riu Llobregat s’enfila cap a l’exili francès. S’instal·la primer a Carcassona i Montpeller i després a Besiers. Durant l’ocupació nazi de França serà acollit per una família de descendència catalana i viurà amagat per tal d’evitar que sigui detingut per la policia secreta de Petáin i lliurat a les autoritats franquistes, fet que hagués comportat una mort segura.

Text: Pau Vinyes

Després de vint anys a l’exili francès, on continuà sent un dels principals dirigents d’ERC, va poder tornar a la seva estimada ciutat, abans de morir arran d’un accident de trànsit.

Hilari Salvador Portada Llibre

Portada Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes

Podeu descarregar el llibre Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes editat per la fundació Josep Irla i l’Ajuntament de Barcelona. Descarregar PDF

Pau Vinyes i Roig (Barcelona, 1964)

Llicenciat en Història i Màster en Estudis Històrics per la UB. Membre fundador de Centre d’Estudis Ignasi Iglésias i de Tot Història Associació Cultural. Forma part del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, vinculat a la UB.

Col·labora en diverses revistes i mitjans electrònics locals i ha escrit com a autor i coautor diversos llibres entre els quals destaquen Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític i traductor; La ciutat republicana s’enlaira. L’Avantprojecte de l’Aeroport de Barcelona (1931-1934); La Segona República al Prat de Llobregat. Política i Societat (1931-1939) —Premi de Recerca Jaume Codina 2011 de l’Ajuntament del Prat de Llobregat— i L’Abans de Sant Andreu de Palomar. Recull gràfic (1880-1976).

Aportacions historiogràfiques d’Eva Serra.

Dilluns 18 Març 2019 a les 17:00 – 18:30 a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Aportacions historiogràfiques d’Eva Serra amb la participació de Josep Capdeferro, historiador i Blanca Serra, lingüista.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Eva Serra i Puig

Text de la Gran Enciclopèdia Catalana

Filla de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols, i germana de l’activista Josep de Calassanç Serra i de la lingüista Blanca Serra i Puig. Llicenciada per la Universitat de Barcelona (1967), es doctorà l’any 1978 amb la tesi La societat rural catalana del segle XVII: Sentmenat, un exemple local del Vallès Occidental, 1590-1729, estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional, dirigida per Emili Giralt i publicada el 1988 amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. Col·laborà al volum Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977; i a La revolució catalana de 1640 (1991). A banda dels estudis sobre el camp català, la seva aportació se centrà en l’estudi de les institucions catalanes i la seva relació amb la monarquia hispànica. Feu el pròleg al volum II de Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994), fou responsable de l’edició i l’estudi introductori del llibre Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995) i dirigí, amb Xavier Torres, Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1997). Publicà també el volum de divulgació La Guerra dels Segadors (1966). Després de treballar per a diverses editorials (Salvat, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana), el 1970 inicià la trajectòria acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins el 1975 que passà a la Universitat de Barcelona. Entre el 1991 i el 1997 impartí cursos a la Universitat Pompeu Fabra, i després tornà a la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2002 era membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Eva Serra Pagesos i Senyors

Vinculada sempre a l’independentisme d’esquerres, milità des dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya, que abandonà el 1968 per incorporar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), on el 1974 participà en l’escissió del PSAN-P, des del 1978 Independentistes dels Països Catalans (IPC). Per la seva militància independentista fou acusada de col·laborar amb ETA-PM i detinguda el febrer del 1977 i el juliol del 1980 amb la seva germana Blanca i altres militants independentistes, interrogada per la policia i alliberada sense càrrecs. Membre i impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que defensaven l’alliberament dels presos polítics, el desembre del 1981 tornà a ser detinguda amb la seva germana Blanca, Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però de nou fou absolta. El 8 de juny de 1991, juntament amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez (exmembre de Terra Lliure), promogué l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), que el 1993 s’integraria a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), embrió de la CUP.

 

Eva Serra la Guerra dels Segadors

La formació de la Catalunya moderna (1640-1714), Eva Serra i Puig, EUMO editorial i Institut d’Estudis Catalans, 2018, pròleg de Josep Fontana Lázaro, nota introductòria de Joaquim Albareda i Salvadó

La història de les institucions polítiques catalanes a l’època moderna va ser el principal àmbit de recerca d’Eva Serra. Gràcies a ella vam entendre més bé un període cabdal per a Catalunya, ja que fou en aquests anys que les institucions heretades de l’Antic Règim van haver d’adaptar-se per superar les conjuntures més crítiques i trobar solucions a les exigències de cada moment. La historiadora va subratllar el paper de les Corts i la importància de les Constitucions com a peces clau del sistema polític català anterior a 1714, tot mostrant-nos les potencialitats d’aquells mecanismes de representació política basats en estaments i privilegis, on no hi havia llibertat de l’individu, però sí «llibertats» dels col·lectius.

Aquesta edició, que inclou un pròleg de Josep Fontana i una nota introductòria de Joaquim Albareda, posa a l’abast dels lectors alguns dels treballs fonamentals d’Eva Serra, il·lustratius d’una recerca que ha enriquit la nostra mirada sobre la història institucional i política catalana en els segles moderns.

Us oferim un capítol complet d’aquest volum pòstum d’Eva Serra, la conferència ‘El sistema constitucional català i el dret de les persones entre 1702 i 1706′, que la historiadora va pronunciar al simposi “La Via catalana, 1705-2014. La construcció d’una nació política ” i publicada al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

Eva Serra_La_Formacio_de_la_Catalunya.small

Josep Capdeferro Pla

Professor d’Història del Dret  (Universitat Pompeu Fabra), historiador del Dret apassionat de la recerca en arxius i de la documentació inèdita o infrautilitzada. S’interessa preferentment per la història jurídica de la Catalunya moderna, dins la monarquia hispànica, en l’Europa del ius commune (dret romano-canònic). Les seves  línies de recerca actives són:

  • Advocats, dret i cultura jurídica.
  • Institucions de dret públic: municipis, Corts, Diputació o Generalitat, fiscalització d’oficis públics.
  • Administració de justícia: jurisdicció retinguda pel rei (Reial Audiència) i jurisdiccions delegades (justícies senyorials i municipals). Justícia paraconstitucional o protoconstitucional i observança del dret.
  • Qüestions institucionals i processals vinculades a concepcions preliberals de ciutadania, drets i garanties, mobilitat social, cohesió social i tolerància cap als descendents de judeoconversos, promoció gremial, vida quotidiana, l’adulteri com a crim, etc.

“L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio”. Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana

Dilluns 18 febrer 2019 a les 17:00 – 18:30 sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana: “L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio” .

Amb la participació d’Anna Sallés i Maria Mestre, historiadores i de Josep Sauret, economista que comentaran aquests dos llibres de Josep Fontana.

Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

L’ofici d’historiador (Arcadia, 2018)

La tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui, per ajudar a resoldre’ls. L’ofici d’historiador és, doncs, un ofici socialment útil, i només té sentit quan es duu a terme amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Les lliçons aplegades en aquest llibre van ser pronunciades, originalment, en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, l’any 2009. Josep Fontana es proposava fer una mena de balanç, encara provisional, de la feina feta en més de cinquanta anys, centrant-se en els camps en què ha treballat i en els motius que el van guiar a escollir-los.

fontana2

Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. (Ed. Pasado y Presente, 2011)

Sinopsi: Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, ‘el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir’ y una paz que había de proporcionar ‘a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza’. Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año. Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo

 

fontana por el bien del imperio