Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 6a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Sinopsi
L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.
El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.
Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.
La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.
Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.
El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.
Bibliografia bàsica
BENET, JOSEP: Maragall i la Setmana Tràgica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1963.
PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: La Revolución de julio de 1909: un intento fallido de regenerar España, Granada, Editorial Comares, 2019.
ROMERO MAURA, JOAQUÍN: La Rosa de Fuego. Republicanos y anarquistas: la política de los obreros barceloneses entre el desastre colonial y la Semana Trágica, 1899-1909, Barcelona, Grijalbo, 1975.
ULLMANN, JOAN CONNELLY: La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España, 1898-1912, Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972 [reeditado en Barcelona, Ed. B., 2009].
JOSEP PICH I MITJANA (Manresa, 1967) és llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999), amb la tesi «Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític», dirigida per Josep Termes i Ardèvol.
Actualment exerceix com a professor d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Especialista en història del moviment catalanista, tant del seu vessant polític com del cultural, ha guanyat ex aequo el premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans de 2001 amb el treball Almirall i el Diari Català (1879-1881). L’inici del projecte politicoideològic del catalanisme progressista i el XXI premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana de 2004 amb el treball Almirall i el federalisme intransigent.
Ha editat les memòries de l’advocat, periodista i dirigent republicano federal barceloní Conrad Roure (1841-1928) titulades Recuerdos de mi larga vida, 7 toms, Vic, Eumo-IUHJVV, 1994-1999 i 2010, de Valentí Almirall, una Antologia de textos, amb un estudi introductori, Barcelona, Generalitat-Institut d’Estudis Autonòmics, 2011, i és un dels editors d’Antoni Saumell Soler. Miscel·lània in Memoriam, Barcelona, UPF, 2007.
Ha participat en la publicació d’obres col·lectives com Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975). Materials per a un assaig d’història cultural del món català contemporani, 1808-1975 (1998), La Diputació revolucionària, 1868-1874 (2003), Figuras de la Gloriosa. Aproximación biográfica al Sexenio Democrático (2006), Cuba: de Colonia a república (2006), Una Relació difícil: Catalunya i l’Espanya moderna (segles XVII-XIX) (2007). La Setmana Tràgica. Motius i fets (2010). Semana Trágica. Entre las barricadas de Barcelona y el barranco del Lobo (2011). Catalunya, nació d’Europa (2013) i Los bombardeos de Barcelona (2014).
Ha publicat El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894) (2002). Almirall i el Diari Català (2003). Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer(1841-1904) (2004), Valentí Almirall i el federalisme intransigent (2006), Francesc Pi y Margall y la crisis de Melilla de 1893-1894 (2008) i Les llums s’apaguen a tot Europa. La fi de la Belle Époque (2014).
També és autor de diversos articles de recerca històrica publicats en revistes especialitzades. Les seves línies d’investigació actual són: la història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol a Marroc.
Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. Sessió 1a.
Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.
Primera sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)“
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història i coordinador del Curs Aula Ateneu Història.
Apunts de la 1a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
Alumnat: 63 persones inscrites
“Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona”, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona
Sinopsi
La sessió versà sobre la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya per tal de demostrar com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.
Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.
El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.
SESSIÓ 1: “LA GUERRA DEL FRANCÈS O L’ESCLAT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL. 1808 – 1823”
Ponència de JORDI ROCA VERNET (UB)
Apunts de la 1a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
INTRODUCCIÓ
El segle XIX va ser un període convuls a Catalunya, marcat per la violència; malgrat això, parlem d’un país normal en el seu context, un país en el qual avançava el procés d’industrialització i urbanització. La història es movia a batzegades fent passes endavant i endarrere, no hi havia, ni aleshores ni ara, una via de progrés dirigida. El camí de la il·lustració era dispers a casa nostra, però allunyat de les aglomeracions urbanes: n’hi havia focus esparsos pel territori, a la universitat de Cervera, l’escola de Bellpuig de les Avellanes, el Seminari Conciliar, les Juntes de Comerç o les Societats Econòmiques d’Amics del País de Tarragona o Tàrrega, poca cosa a Reus o Barcelona.
Hi ha la idea, de certa historiografia, de la modernització a través de la manufactura, però la cosa no va anar així. Hi ha també la idea estesa de la poca conflictivitat de la segona meitat del segle XVIII, però això també cal matisar-ho ja que en el període hi ha molts moments de tensió social, com ara el Motí de les Quintes (1773) o el Rebombori del Pa (1789) on la societat desenvolupa mecanismes d’una certa representativitat per abordar els conflictes, com eren les Juntes de Gremis i Col·legis que s’organitzaven en una mena de Diputació que servia per mobilitzar en record del que vàries dècades abans havia estat una realitat política eliminada per les armes i l’ocupació borbònica.
El final de segle portaran les guerres contra la França revolucionària a Catalunya (1793 – 1795) i una nova guerra contra Anglaterra que portarà a la suspensió definitiva del comerç colonial i a una important crisi econòmica (1804).
LA GUERRA DEL FRANCÈS: OCUPACIÓ I JUNTISME
En el marc de la guerra contra Anglaterra, Napoleó ordena l’ocupació militar d’Espanya (1807) camuflada en una aparent col·laboració hispano-francesa i les tropes bonapartistes arriben a Barcelona el febrer de 1808; la ciutat serà ocupada sense violència, però el conflicte esclatarà el maig d’aquell any quan el buit de poder creat per la invasió dona lloc a una revolta social que s’enfronta a les autoritats monàrquiques i les elits locals: es produiran assassinats a Manresa, Tortosa, Olot i es destruiran de forma massiva els arxius i els títols de propietat. Aquesta revolta és prèvia a la guerra pròpiament dita i passa en molts llocs de l’Estat.
L’impacte social serà molt gran i donarà lloc de manera lenta i progressiva a una revolució social i a un aixecament popular contra els ocupants; amb l’esfondrament de les estructures borbòniques i una sobirania que retorna al poble, apareixen Juntes locals pels corregiments que s’aniran organitzant per les antigues províncies i acabaran constituint una Junta Suprema Central.
El moviment “juntista” suposa una nova forma de poder constituït de baix a dalt en mans de les elits locals i que amplien molt el marc de participació. Utilitzen una nova forma de llenguatge i s’estenen arreu on l’exèrcit napoleònic no hi arribava; aquest juntisme serà la clau de volta de totes les revoltes i revolucions al llarg de bona part del segle XIX fins el Sexenni Democràtic (1868 – 1874) i és clau per explicar i entendre la història de Catalunya, d’Espanya o de les colònies americanes.
La Barcelona ocupada (1808 -1814), esdevé la segona ciutat de l’Imperi napoleònic per nombre d’habitants, una ciutat amb un bon dinamisme econòmic i industrial. L’administració francesa del mariscal Augereau (1757 – 1816) durà a terme una política catalanitzadora, tot pensant que atansant-se a la realitat del territori, seria més fàcil el control polític. Alguns hi col·laboraren, els afrancesats, com el cas de Tomàs Puig (1771 – 1835) que, de tot cor, ajudà Augereau en la seva política, partint de la base de l’extrema modernitat que representava en aquella època l’Imperi napoleònic. De tota manera, la conflictivitat històrica gairebé constant entre França i Catalunya des del segle XVI, contribuí a que pocs catalans hi col·laboressin, tot i que en el nostre país hi hagué més afrancesats que a la resta de l’Estat, a la qual cosa hi contribuí el fet d’una molt llarga ocupació.
Mariscal Augereau
LA GUERRA: ELS SETGES I LES PARTIDES
L’ocupació del territori fou complicada i costosa per a les tropes imperials. Excepte Barcelona, ocupada sense lluita, les principals ciutats patiren setges més o menys llargs i sagnants com els de Girona (1809), Lleida i Tortosa (1810) o Tarragona (1811); tot això contribuí a una idea de martiri de la població, la gestió del qual per part de l’Església possibilitarà la mobilització popular contra l’ocupant. L’exèrcit francès ocupa o destrossa molts espais conventuals (Montserrat, Poblet) en el que es pot considerar com la primera desamortització de les que vindran en el futur. La capacitat d’adaptació del clergat va ser molt gran i, a la Barcelona ocupada, contemporitzarà i viurà bé amb els francesos, tot i que el seu discurs posterior serà molt diferent de la realitat tranquil·la i col·laboradora. La guerra servirà a l’Església per a rearmar-se davant del poble després de segles de decadència continuada per a defensar un determinat model de vida i societat.
Setge de Lleida pel general Suchet el 14 de maig de 1810
En els primers moments de la guerra, els francesos intenten controlar les ciutats del país movent tropes amunt i avall que en alguns casos seran sorpreses per la reacció catalana com és el cas de la columna francesa que sortint de Barcelona el juny de 1808 en direcció Manresa i Igualada va ser derrotada en una emboscada de tropes regulars i dels sometents d’aquelles ciutats. D’aquí sortirà el mite del timbaler del Bruc que s’utilitzarà posteriorment en la construcció de l’espanyolitat i també molt després en el catalanisme. Els enfrontaments militars clàssics entre exèrcits sempre eren desfavorables a les tropes espanyoles, per la qual cosa els espanyols de les zones ocupades utilitzen com a mètode de lluita la guerra de guerrilles, com a única manera de desgastar i destorbar l’esforç de guerra del francès, en la qual grups de poca gent, coneixedors del terreny, fustiguen amb ràpids cops de mà les tropes enemigues, per dissoldre’s immediatament i desaparèixer a les muntanyes; com a conseqüència d’això, el domini francès no passarà de les ciutats, quedant el camp sota el control de les partides guerrilleres.
LES CORTS GENERALS I EXTRAORDINÀRIES DE CADIS (1810)
El buit de poder originat per l’ocupació i guerra i l’absència/fugida del Rei, portarà la necessitat d’una actualització de la Monarquia. Es convocaran Corts a Cadis, una de les poques ciutats lliures de l’ocupació francesa. Les diferents juntes provincials enviaran representants a Cadis. Tot i que les Corts no eren constituents, aprovaran una Constitució que serà un referent revolucionari a Espanya i al món durant les dècades posteriors: es traduirà i es distribuirà per molts països, com Portugal, Amèrica llatina, Rússia o la Índia britànica. Molts del diputats a Corts eren personatges de les elits culturals il·lustrades de l’Antic Règim i dels quals no era esperable una Carta tan revolucionària; en el cas català, homes com Antoni de Capmany (1742 – 1813), Jaume Creus (1760 – 1825) o Ramon Llatzer de Dou (1742 – 1832) eren gent gran, monàrquica i amb poques o nul·les ínfules liberals, però hi havia d’altres catalans, no diputats, més joves i fent tasques auxiliars que si que eren autèntics liberals i que deixaran la seva empremta en el disseny de la Carta constitucional. Entre aquests destaquem: Genís Quintana (1780 – 1828), Josep Melcior Prat (1779 – 1855), Guillem Oliver (1775 – 1839), Pròsper Bofarull (1777 – 1859) i Antoni Puigblanch (1775 – 1840); formen part de l’elit política liberal i controlaran el procés polític en el futur Trienni Liberal (1820 -1823). El que està clar és que el text que s’aprova té significats polítics diferents segons qui ho llegia.
«Apertura de las Cortes en la Isla de León», por F. Pérez, el 24 de septiembre de 1810. Museo de las Cortes de Cádiz.
La Constitució de Cadis de 1812 es pot considerar així com una polifonia interpretativa: alguns la veuen com molt revolucionària i rupturista (els més liberals), mentre que pels il·lustrats més conservadors és només una actualització de la Constitució històrica que en el sentit interpretatiu de Jovellanos era el conjunt de normes que el pas del temps havia anat incorporant. Quan la norma es comenci a aplicar, serà vista com a molt revolucionària i motivarà queixes i cartes dels conservadors que no acceptaran, per exemple, l’abolició de la Inquisició que traurà poder a l’Església.
Els enfrontaments apareixeran molt aviat, entre La Junta Superior del Principat i un militar brillant a la guerra, Luis de Lacy (1772 – 1817) que pugnarà amb la Junta (molt conservadora) per aprovar la Constitució, tot interpretant-la en funció de les lleis històriques catalanes. Els polítics de la Junta maniobraran a Cadis contra Lacy que serà destituït i traslladat com a capità general a Galícia. Durant el breu període de Lacy es creà (novembre de 1812) la Diputació de Catalunya que tindria un curt recorregut degut a la restauració del Nou Règim al retorn del rei Ferran VII.
RESTAURACIÓ DE FERRAN VII: EL REI AMB MÉS PODER DE LA HISTÒRIA
El rei torna a Espanya després de la desfeta napoleònica (març de 1814). Se li demana que juri la Constitució, però ell retarda la signatura tot viatjant per les “ciutats màrtirs” i deixant-se estimar per la gent; amb això i el suport de 69 diputats a Corts, que signen l’anomenat “Manifest dels Perses”, el rei fa un cop d’estat que restaura l’absolutisme. Entre 1814 i 1820 serà el monarca amb més poder d’Europa ja que totes les estructures de poder intermedi han desaparegut i la submissió de l’Església és total. Malgrat tot, hi haurà resistències en forma de xarxes civils i de l’exèrcit, dins del qual es jugarà a fer política en contra amb l’aparició dels Pronunciamentos que actuaran de desencadenants de les ànsies revolucionàries. El primer de tots, amb l’objectiu de restaurar la Constitució fou promogut pel general Lacy (1817). L’acció fracassa i Lacy serà detingut per l’aleshores Capità General de Catalunya Francisco Javier Castaños (1758 – 1852), l’heroi de Bailén. Processat i condemnat a mort, se l’embarcà cap a Mallorca davant la por d’una insurrecció popular. Allà serà afusellat tot convertint-se en un màrtir de la causa liberal.
Execució del general Lacy en el Castell de Bellver, el 5 de juliol de 1817.
LES REVOLUCIONS DELS ANYS 20 AL SUD D’EUROPA
A finals de gener de 1820, el general Rafael del Riego (1784–1823) fa un Pronunciamiento a Las Cabezas de San Juan, prop de Sevilla, demanant al rei acatar la Constitució de 1812. Després de tres mesos rondant per Andalusia buscant suports, el rei va perdre molts dels suports que tenia i de manera cínica acatà el text amb el seu conegut escrit: «Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional». D’aquesta manera començava el Trienni Liberal (1820–1823). Aquest moviment revolucionari s’estengué per diversos països del sud d’Europa: Portugal (1820), Piemont i Sardenya (1821), El Regne de les Dues Sicílies (1820), Grècia (1821) o fins i tot a Rússia (1825). També saltà l’oceà Atlàntic per l’Amèrica hispana, excepte el món antillà, que estava immers en aquella època en les lluites d’emancipació. S’enviaren diputats liberals per a “vendre” la Constitució amb les diverses vies que se’n podien desprendre, des de la possibilitat federalitzant (federal o confederal), a més de la independència.
Moviments revolucionaris de 1820
En el cas de Catalunya, cal tenir en compte, com a previ i per tal d’interpretar els fets, l’episodi tremendament disruptiu que va significar 1714. Hi ha moltes similituds entre la Barcelona de 1820 i el París de 1789. La nostra ciutat serà una punta de llança en el fenomen revolucionari i una bona prova és l’assalt al Palau de la Inquisició el 10 de març de 1820. El Palau estava situat on avui dia hi ha el Museu Marès i encara avui es pot veure a la façana del museu, l’antic escut del palau. La revolució que a la nostra ciutat s’inicià a la Guerra del Francès continuarà durant el Trienni Liberal on s’imposarà un llenguatge molt trencador i emmirallat amb el procés revolucionari francès: Riego, en els quadres, apareix amb postures pròpies de Napoleó o agafat a la Constitució o representat com un ciutadà a l’estil jacobí. Les tragalas i cançons patriòtiques del moment contenen un fort missatge anticlerical, dirigit sobretot contra el clergat regular. Es van portar les restes del general Lacy des de Mallorca i es va retre un homenatge en un multitudinari funeral a Santa Maria del Mar on el seu cos va ser exposat en un túmul. Els frares no accepten la presència d’un panteó laic en un lloc religiós i això significarà el trencament definitiu amb els liberals; els ulteriors canvis polítics al llarg dels segles XIX i XX, afectaren diverses vegades el lloc d’enterrament de les despulles de Lacy. Actualment està enterrat al panteó del soldat del cementiri de Sant Andreu de Palomar.
LA PREMSA, OPINIÓ PÚBLICA I SÍMBOLS: LA GUERRA DE PAPER
El 1820 es publiquen set diaris a Barcelona; es convertiran en artefactes polítics de propaganda i simbologia. La Constitució és la base de la premsa i les commemoracions. Un exemple era el “Diario Constitucional político y mercantil de Barcelona” que com a capçalera superior indicava: “Constitución o muerte”. Els diaris actuaven com autèntics Catecismes de la Constitució espanyola. Es publiquen llibrets o pamflets que actuen en aquest sentit.
La sociabilitat política obre nous espais com ara les societats patriòtiques que es reuneixen a la Rambla, on ara hi ha el Liceu i que comptava amb 500 socis i entre 1.000 i 1.200 participants. Els cafès i els quarters de milicians eren també importants; molts ciutadans estaven integrats a la Milícia Nacional, un enquadrament alhora polític i relacionat amb l’ordre públic. La integració era fàcil i hi havia uns 4.000 milicians, més de la meitat joves d’entre 18 i 34 anys. Molt ideologitzada, convertiran Barcelona en la ciutat del sud d’Europa amb més presència miliciana. Una forma habitual de fer política era a través de les societats secretes (maçons, comuners, carbonaris) que no devien ser massa secretes ja que es publicitaven a la premsa i que actuaven com embrió dels futurs partits polítics.
La conquesta de l’espai públic fou molt important durant aquest període i nombroses places eren guarnides amb plaques al·lusives. Podem trobar, de forma borrosa pel pas dels anys, un article de la Constitució a una de les portes de la Catedral de Barcelona: “El amor de la Patria es una de las principales obligaciones de todos los españoles, y asimismo el ser justos y benéficos” (art 6º, cap. II). Per molts llocs, en places o carrers principals es poden trobar plaques o gravats que feien referència al fervor revolucionari del moment. També es plantejaren projectes urbanístics com una nova plaça (allà on tenim la Plaça Reial que, amb el nom de plaça de la Constitució s’havia d’obrir a banda i banda de la Rambla.
A finals de març i principis d’abril de 1821 la premsa liberal barcelonina va reproduir les opinions més bel·ligerants contra els enemics del règim liberal en les quals s’amenaçava directament a aquests amb disparar-los. Aquella expressió pública de violència a través de la premsa era completament nova i amb la publicació a la premsa legitimaven aquelles opinions. Prova d’això va ser el que va ocórrer en els dies successius quan es va produir una Jornada Revolucionària perpetrada per líders del liberalisme exaltat (milicians, civils i militars). En aquella jornada del 3 i 4 d’abril de 1821 es va ordenar la proscripció de les principals autoritats militars i eclesiàstiques de la ciutat, traslladant-les a les illes Balears, i algunes, després de ser posades en llibertat, van decidir fugir de la ciutat. Això va representar un impuls a la violència política en diferents ciutats o pobles i s’executaren 83 eclesiàstics, en diferents llocs, considerats anticonstitucionals. Es formaren doncs, dues realitats que s’enfrontaren de manera violenta: l’Església col·laboradora amb l’absolutisme en la percepció dels liberals i en l’altra part els liberals anticlericals.
Bibliografia bàsica(BAB = disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu)
ARNABAT, RAMON: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001. (BAB)
FRASQUET, IVANA; RÚJULA, PEDRO (ED): ElTrienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, Comares, Granada, 2020. (BAB)
MOLINER, ANTONI: Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2007. (BAB)
RAMISA, MATIES: Polítics i militars a la guerra del francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2008.
RAMISA VERDAGUER, MATIES: “La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 26-11-2019, Videoconferència, <https://youtu.be/B5IRFE_t-QQ>
ROCA VERNET, JORDI: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Editorial Pagès, Fundació Noguera, 2011. (BAB)
ROCA VERNET, JORDI “Las Cortes de Cádiz: génesis del liberalismo romántico catalán”, Trienio: Ilustración y Liberalismo, núm. 61, (2013), pp. 73-124.
ROCA VERNET, JORDI: “La violencia política del liberalismo exaltado durante el Trienio Liberal. La defensa del régimen constitucional desde Barcelona”, Pasado y Memoria, núm. 22 (2021), pp. 155-186.
ROCA VERNET, JORDI: “Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823” Vídeoconferència. Ateneu Barcelonès, 13-01-2023. Blog d’Història aquí
ROCA VERNET, JORDI: “Sociedades patrióticas”, article a El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, de Pedro Rújula i Ivana Frasquet (coords.) Ed. Comares, Granada, 2020. pp. 239-263 (BAB)
Dilluns 19 de setembre a les 17h tingué lloc la tertúlia “Els que manen a Catalunya” amb Pep Martí, periodista, ateneista i coautor del llibre Els que manen. Les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, ed. Saldonar, 2022
Pep Martí, periodista de Nació Digital i Joan Solé Camardons. Foto MSSM
Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.
L’acte tingué lloc a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès amb una assistència de 63 persones i amb una dotzena de preguntes dels assistents.
Tertúlia Amics de la Història: “Els que manen” Foto JSC
Breu crònica de la Tertúlia Amics de la Història “Els que Manen”
Pep Martí explicà la gènesi del llibre Els que manen, tot subratllant que és un recull actualitzat dels 50 articles publicats a Nació Digital sobre una selecció de les famílies que mouen els fils de Catalunya. Naturalment, hi poden faltar altres nissagues amb perfils similars. Es va optar per fer una selecció al més heterogènia possible i que tinguessin una certa continuïtat, dues o tres generacions, per poder mostrar una relat històric. Tot i així, és un treball periodístic fet amb rigor i ben documentat, però no té un caràcter de recerca històrica o sociològica.
A tall d’exemple, Pep Martí, feu menció d’alguns noms, entre ells, destacà: Els Güell i els Vall Taberner en el grup Els cognoms que sempre i són; Isidre Fainé i Carles Tusquets en el grup La seducció dels negocis. Els Rodés i Carme Cervera entre El triomf dels mitjans i la cultura. Els Grífols, els Gallardo i els Sánchez Llibre en Els que aixequen la persiana. Demetrio Carceller (Damm) del grup Begudes, joc i hotels. I finalment per al grup El contrapoder de Barcelona mencionà Vall Companys, el poder agroalimentari de Lleida i Jaume Alzina i BonÀrea, del camp a la botiga sense intermediaris. Podeu veureu els articles corresponents a Nació Digitalaquí
Un dels analistes que ha estat més corrosiu envers l’actuació política de les elits econòmiques ha estat Xavier Bru de Sala. En una entrevista a NacióDigital, establia la diferència entre classe dominant i classe dirigent. Aquesta darrera és la que treballa també pels altres sectors socials i té una visió de país. A Catalunya, segons ell, hi ha hagut més classe dominant que dirigent. Per a Bru de Sala, la vella classe dominant no ha estat a l’alçada: “Aquí, les classes dominants van canviant de cavall per mantenir el seu domini”.
Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya
No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia.
Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí.
El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis —amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants—, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.
On és la burgesia catalana? Pep Martí.
On és la burgesia catalana? Què pensen i com són? Què se n’ha fet d’aquella classe dirigent que va fer la Revolució Industrial, que va impulsar la Renaixença i que, amb la Mancomunitat, va assentar les bases de l’entramat institucional català? Fins a quin punt el franquisme la va desvirtuar? Es pot seguir parlant d’una burgesia catalana? Continuen dempeus els grans llinatges? Com són els nous, d’on surten i què fan? NacióDigital ha editat la sèrie monogràfica “Els que manen. 50 noms” per veure, qui és qui en el nostre patriciat.
Vegeu l’article complet de Nació Digital de 15 de setembre de 2019 aquí
El mirall trencat dels mandarins catalans. Pròleg de Ferran Casas
Una burgesia amb capacitat d’innovar i d’arriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans d’indústria, un selecte grup de milionaris —alguns força discrets—, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista d’ocell. Era una classe social, una elit, que gaudia d’una certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.
N’hi havia, i n’hi ha, que només volien fer diners, i d’altres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació d’incidir i que s’esforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i l’aixecament feixista del 1936, o els que s’han entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.
En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, l’estiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.
Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat d’adaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de l’entorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit d’una revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.
Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. S’hi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a l’abast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure l’interès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a l’hora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.
Hi apareixen tots els que espereu —si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil—, però també hi surten d’altres sense els quals no s’entén el present de determinades comarques i sectors. N’hi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, se’ls situa en l’epicentre de totes les conxorxes. D’altres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit d’una iniciativa periodística genuïna i independent.
I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o l’altre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici d’honestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre s’han negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; d’altres s’han limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o portaveus per facilitar informació, i també n’hi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. L’accés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.
Els que manen ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. N’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més. Segurament és l’altra cara de la dificultat que ha tingut «el carrer» —les classes populars— i alguns partits per ser conscients de fins a quin punt l’estat espanyol i les seves estructures eren fortes i estaven disposades a jugar tan fort com calgués per mantenir en peu l’statu quo.
L’establishment espanyol ha superat la prova d’estrès que, entre 2014 i 2017, va suposar la crisi monàrquica que va provocar l’abdicació de Joan Carles I, el Procés català i la irrupció de Podem. El genuïnament català, que en els anys de la pax autonomista va acceptar el rol que assumia la Generalitat quan facilitava fer negocis i defensava la idea d’una Catalunya motor econòmic d’Espanya, presenta un balanç de danys més gran. Els nostres noms no han estat aliens a la polarització i un ampli sector ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid. Els canvis de seus socials de 2017 en són el paradigma.
Aquest llibre us permetrà entendre què fan i per què les grans nissagues patronals del país, i també cap a on pot transitar la nostra economia en un context global i de qüestionament de l’aposta pels serveis després d’anys d’un menysteniment erroni de la indústria tradicional i l’emprenedoria que van fer pròspera i socialment inquieta la Catalunya dels segles XIX i XX. Que tingueu una grata i útil lectura.
Pep Martí
1964, Barcelona. Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i periodista. Ha treballat a El Triangle i actualment és redactor de Nació Digital.
És autor de les biografies Maura, uno de ellos i Tarradellas, de L’heroisme de la normalitat, Una història d’Amics de la Unesco a Barcelona, i del recull d’entrevistes Catalunya, cap a on vas?, publicat a Saldonar.
Ha estat membre de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès i d’Amics de la Unesco.
Pep Martí
Les grans nissagues catalanes arriben a RAC1
El periodista de Nació Digital Pep Martí farà cada dimecres a “Islàndia”, el programa d’Albert Om, una secció sobre la sèrie “Es que manen. 50 noms” que va publicar el diari Nació Digital.
Dilluns 7 de març de 2022 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia “Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador i professor de la UAB.
Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.
Llibre de referència: Arnau Gonzàlez i Vilalta: Cataluña en la crisis europea 1931-1939. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?, Ed Milenio, 2021, 650 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB].
Quin paper va jugar Catalunya durant la crisi europea dels anys trenta? Fou una època convulsa en què el relat internacional sempre va tindre present la realitat catalana. Entre fets i rumorologia, el cas és que Catalunya va estar en boca dels uns i dels altres com a possible moneda de canvi, com a singularitat territorial i com a excepció mediterrània que podia jugar a favor i a la contra dels distints interessos estatals [Entrevista de Manuel Lillo a Arnau Gonzàlez Vilalta a El Temps, 09.07.2021]
Arnau Gonzàlez Vilalta i Joan Solé Camardons, Tertúlia 7 de març de 2022
Sinopsi
Catalunya era el centre d’Espanya i Barcelona la seva “autèntica” capital? És possible interpretar i analitzar la història de l’Espanya republicana (1931-1939) sense situar el focus als vaivens polítics, socials i culturals catalans? La resposta és simple i inequívoca: no. Això és el que desprèn d’un estudi exhaustiu dels informes diplomàtics i de la premsa mundial d’aquells anys fulgurants. De la mirada estrangera sobre Espanya i de com aquesta va ser transmesa als governs i a les opinions públiques. I és que durant la convulsa dècada dels anys trenta del segle XX, mentre Europa s’embrancava en els prolegòmens de la II Guerra Mundial, alguns escenaris perifèrics van gaudir d’un protagonisme inesperat. Perquè a Catalunya hi havia dos grans focus d’inestabilitat que podien fer esclatar Espanya: el catalanisme governamental potencialment independentista i l’obrerisme anarquista. Perquè la política catalana, més enllà d’Espanya, era política europea i es va interpretar així.
El llibre d’Arnau Gonzàlez Vilalta és el resultat d’un treball de documentació minuciós en diversos arxius europeus i americans. Però també suposa una mirada fresca i suggerent al panorama historiogràfic. És molt més que una història de Catalunya en el context europeu. Catalunya o Barcelona? És una pregunta que el llibre deixa oberta. En resum, una història cultural de la política internacional, amb un toc diplomàtic i una dimensió transnacional.
(Del pròleg de Xosé Manoel Núñez Seixas)
Arnau Gonzàlez i Vilalta
Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.
Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021
Referències sobre la temàtica de la tertúlia
Arnau Gonzàlez i Vilalta: “La por dels cònsols davant la Catalunya soviètica” a Història Mundial de Catalunya, dirigida per Borja de Riquer, 2018, Edicions 62, [746-753]
Arnau Gonzàlez i Vilalta:Cataluña bajo vigilància. El consulado italiano y el fascio de Barcelona, 1930-1943. València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 377 p. [BAB].
Arnau Gonzàlez i Vilalta: Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa, diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, Ed. Base, 2015, 551 p. [BAB].
Arnau Gonzàlez i Vilalta: Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Barcelona, Memorial Democràtic, 2017, 301 p. [BAB].
Josep Puigsech Farràs: Falsa Leyenda Del Kremlin. El consulado y la URSS en la guerra civil espanyola, Ed. Biblioteca Nueva SL, 2014. 312p.
Més informació
Arnau Gonzàlez Vilalta ens presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”. Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021.
Manuel Lillo entrevista a Arnau Gonzàlez i Vilalta: «Als trenta hi havia la percepció que Catalunya no permetria la tranquil·litat d’Espanya» El Temps, 09.07.2021
Ressenya de Josep Sauret del llibre Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea? a Blog Gaudir la Cultura, 6 febrer de 2022.
Dijous 25 de juny 2020 a les 18:00 – 19:00 tingué lloc la primera videoconferència en directe de la secció d’Història “Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions” a càrrec d’Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB.
Presenta la sessió Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Podreu fer preguntes a través de Twitter amb el hasthag #Ateneuacasa Per completar aquesta sessió podeu consultar dos reculls amb una selecció de conferències i debats provinents de l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès que tracten directament o de manera més indirecta alguns dels períodes i de les dates que podem considerar crisis i canvis de règim a Catalunya i a Espanya. Per accedir-hi cliqueu: • Crisis i canvis de règim a Catalunya a Espanya (1898-1930)
Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions” amb Arnau Gonzàlez Vilalta,
Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions
Per Arnau Gonzàlez Vilalta
La irrupció del Coronavirus o Covid-19 en la vida pública mundial amenaça d’alterar, com mai des de la II Guerra Mundial -hom diria que fins i tot encara més globalment-, els models econòmics, polítics i culturals desenvolupats durant la postGuerra Freda nascuda el 1989-1991. Després d’unes dècades on s’albirava un progressiu canvi de paradigma en les relacions entre l’Estat, l’economia capitalista i les relacions de poder envers la ciutadania en els països occidentals, la pandèmia sembla presentar-se com a factor accelerador de tendències propicies a provocar crisis i canvis de règim.
A Catalunya i Espanya, com arreu, aquest no és ni serà el primer escenari que al llarg del darrer segle hagin provocat inestabilitat i canvis de model més o menys convulsos. Inserida en major o menor mesura en els grans moments de transformació de les estructures de poder, dels models culturals i d’uns paradigmes econòmics diversos, la realitat catalano-espanyola s’ha vist sacsejada en múltiples ocasions a cavall de factors endògens i exògens. Des de la I Guerra Mundial i la frustrada modernització d’Espanya del 1917 a la onada de canvis de règim a l’Europa dels anys vint i trenta fins a la Guerra Civil del 1936-1939, venint de la Setmana Tràgica del 1909. D’aquí, fins a les crisis del petroli del 1973 i 1978 i el final del Franquisme, el Cop d’Estat del 1981 o el Procés Independentista (2012-2019), les estructures profundes de l’Estat Espanyol han vist com les sotragades de la vida catalana -tant nacional-identitària com obrera-, esdevenien un element generador d’inestabilitats, potencials crisis i canvis de règim a nivell general espanyol.
A quasi un segle exacte de la mal anomenada Grip Espanyola del 1918-1919, com si d’un macabre aniversari es tractés, la pandèmia sorgida a la Xina capitalista-comunista, al país paradigma de la negació del canvi de règim quan tot canvia, resulta absolutament pertinent preguntar-se cap a on evolucionarà la humanitat i el nostre context més immediat. Amb una Unió Europea en descomposició crònica i amb un eix euroatlàntic absolutament debilitat que ens margina del centre de decisions per primer cop des de fa cinc segles, la capacitat de les societats europees, i dins d’elles, de la catalana, per a construir dinàmiques pròpies, resulta d’allò més incert.
En una Espanya amb unes estructures de poder d’una extraordinària capacitat d’adaptació i supervivència com es demostrà en la crisi multiorgànica del 2009-2017, cal fer una mirada retrospectiva per a reflexionar sobre el rol a ocupar per la ciutadania en un present que s’albira ple de suspensions de drets -en pro del bé comú?- i de tensions generals per a establir uns models de vida pública encara per definir.
Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l’arribar al Palau de la Generalitat, el 23 d’octubre de 1977.
Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980)
Doctor en Història i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves principals investigacions en diferents aspectes del nacionalisme català del període 1931-1945. Així, al marge d’articles i participacions en congressos, ha publicat, entre d’altres, els llibres següents: La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933) i La irrupció de la dona en el catalanisme (1931-1936), tots tres el 2006; La creació del mite Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Editorial Base, 2007); Un catalanófilo de Madrid. Epistolario catalán de Ángel Ossorio y Gallardo el 2008 i, en darrer lloc, el 2009, Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939) i Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943). La capsa vermella (Comanegra, 2019), en col·laboració amb Plàcid Garcia-Planas i David Ramos, on es publiquen un recull de les 1.000 millors imatges del recentment descobert arxiu fotogràfic de la Guerra Civil del fotògraf Antoni Campañà. Coautor del llibre Crisis i canvis de règim a Espanya i a Catalunya (1898-2015), editorial Base, 2015.
Conferències d’Arnau Gonzàlez Vilalta a l’Ateneu Barcelonès.
El procés judicial sobre el Sis d’Octubre / Arnau Gonzàlez Vilalta (2015)
Acte d’homenatge i de recerca sobre el Sis d’Octubre del 1934 que conclou amb una lectura dramatitzada de la proclama i la interlocutòria de la causa judicial al president Lluís Companys a càrrec de l’actor Jordi Boixaderas. A la xerrada es responen a les següents qüestions: Què va significar el Sis d’Octubre? Quines conseqüències va tenir? Hi ha alguna similitud amb la situació actual del país?
La mirada polièdrica estrangera a la Catalunya i Espanya en guerra 1936-1939 / Arnau Gonzàlez Vilalta (2016)
La Guerra Civil Espanyola que es perllongaria entre el juliol del 1936 i la primavera del 1939 és un dels episodis del segle XX que ha merescut més atenció per part de l’opinió pública internacional. En una Espanya i una Catalunya que vivien en la marginalitat de la història europea, el conflicte civil hereu de la inestabilitat de la II República provocaria la intervenció del gruix de les principals potències del moment. Tothom mirà cap a la Península Ibèrica per a prendre-hi partit a favor d’uns o altres. La Guerra Civil semblà un banc de proves per a tots els actors implicats. Mentre Roma i Berlín intervenien bèl·licament amb una gran intensitat al costat dels generals revoltats, la Unió Soviètica ho feia de manera menys intensa al costat de la República suposadament democràtica però de facto en mans revolucionàries.
Per què no ha existit un moviment feixista català ? / Arnau Gonzàlez Vilalta (2018)
Hi ha interrogants incòmodes a la història catalana del segle XX. Com ara: ha existit un feixisme catalanista? Durant dècades ha semblat que plantejar aquesta pregunta era voler tacar la trajectòria d’un moviment aparentment «immunitzat» davant la temptació feixista.
Es tractaria de desxifrar si el catalanisme del segle XX i principis del XXI tingué i té avui en dia una branca feixista com tants d’altres moviments nacionalistes –amb o sense Estat– van tenir. Cal interpretar com l’ascens al poder de Mussolini i Hitler i la seva herència van afectar la política catalana. Ningú no dubta que ha existit el feixisme espanyol. Però… I el feixisme catalanista? Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.
Dimecres 12 febrer de 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843 a càrrec d’Anna Maria Garcia Rovira, historiadora de la Universitat de Girona.
Quarta sessió del cicle El Segle XIX català
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Imatge principal. Text original que acompanya “Làmina 472. Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. Coleccion de ocho laminas finas en 4º de marca mayor. Barcelona imprenta y litografia de J. Roger, 1843″.
“Imprudencias de las autoridades dieron causa al movimiento de 15 de noviembre de 1842. La alarma de la puerta del Angel en la noche del dia 13 y las prisiones de la madrugada siguiente probaron á la vez la indignacion del pueblo contra las demasias del poder y la pertinaz resistencia de este a toda especie de transaccion. Amotinandose paisanos y milicianos en la plaza de S. Jaime: y durante todos aquellos dias las barricadas, los cañones, las escenas de tumulto y desorden propias de tales casos daban el aspecto de un campamento á aquel teatro ordinario de las agitaciones populares de Barcelona.
Revolució en temps de guerra: Catalunya, 1835-1843
Anna Maria Garcia Rovira
Entre 1835 i 1843 es succeeixen a Catalunya un seguit d’aldarulls -de bullangues en deien a l’època- que provoquen la transformació liberal del sistema polític absolutista.
El fet que a l’estiu del 1835 esclatés la revolució liberal en algunes ciutats catalanes, en particular Reus i Barcelona, només s’explica si tenim en compte que Catalunya es trobava immersa en una guerra, l’anomenada primera guerra carlina, una verdadera guerra civil. Però també, si no oblidem la situació política internacional, és a dir, la proximitat de les revolucions de 1830 i el seu èxit a França, on les Tres Jornades Glorioses de juliol havien posat fi a la restauració borbònica per donar pas a un règim liberal. I, si no oblidem, tampoc, que l’amnistia de 1832, decretada arran de la mort de Ferran VII, havia permès el retorn de centenars d’exiliats de la “Dècada Ominosa” que havien viscut a França la revolució i el canvi de règim.
L’odi popular a frares i monjos, considerats els valedors morals i econòmics de la facció carlina, expressió de l’absolutisme més pur, va provocar la crema de convents al juliol de 1835, que iniciava el que s’havia de convertir en una llarga tradició d’avalots anticlericals a Catalunya, i que es va estendre a tota Espanya donant lloc a la primera desamortització de béns eclesiàstics, l’anomenada desamortització de Mendizábal. L’aldarull va ser aprofitat pels grups liberals, organitzats secretament, per donar-li uns objectius polítics amb l’objectiu de provocar un canvi de règim.
A partir d’aquell moment, i fins a la tardor de 1837, quan la repressió militar va aconseguir escapçar la cúpula dirigent del liberalisme radical, es van succeir un seguit de bullangues en les quals s’observa, d’una banda, una progressiva divisió al si del liberalisme entre moderats, progressistes i republicans (encara encoberts), que acaba en enfrontament obert; en segon lloc, una relació estreta i alhora complexa entre els nuclis liberals i el poble menut, protagonista majoritari dels episodis revolucionaris; i, en darrer lloc, una presència cada cop més gran de problemes socials, que derivarà en una verdadera confrontació de classes.
La radicalització tant política com social es farà progressivament més evident, un cop finalitzada la guerra carlista, al llarg del nou cicle revolucionari de 1840-1843, quan el republicans es manifestaran ja a cara descoberta. La protesta contra la llei d’ajuntaments, el desacord amb el govern progressista del general Espartero i la conflictivitat social, derivada de la industrialització, provocaran el primer esclat el 1840; altra vegada dos anys després (el 1842), ofegat pel bombardeig de Barcelona per part de l’exèrcit; i, finalment, l’epíleg de la revolta centralista de l’any següent (1843), coneguda també com la Jamància.
El 1843, com el 1837, la repressió i l’aposta de bona part de la burgesia barcelonina per l’ordre posava punt i final a l’etapa de “la revolta popular” per deixar pas al “temps dels moderats”, en paraules de Josep Fontana.
Imatge 1.Bullanga de Barcelona 1835. La tarda del 25 de juliol de 1835 se celebrava a Barcelona un cursa de braus. El toros van sortir dolents i el públic indignat va començar a fer estelles amb els seients de la plaça Torín de Barcelona. Així s’inicià la Bullanga de 1835. Font: commons.wikipedia.org
Imatge 2. Crema de Convents 1835. Gravat contemporani de la crema de convents de Santa Caterina, Sant Josep, els trinitaris, Sant Agustí i el Carme, la nit del 25 de juliol de 1835. Entre les set de la tarda i les cinc de la matinada una dotzena de convents van ser atacats: sis van cremar i la resta només van patir algunes destrosses. Font: Ajuntament de Barcelona, espai bombers mediateca.
Imatge 3. Incendi fàbrica Bonaplata 1835. La nit del 5 d’agost de 1835 va ser incendiada la Fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull i cia coneguda com el Vapor del Seminari, la més gran d’Espanya que des de 1832 accionava les màquines de filar i els telers mecànics amb vapor. Font: commons.wikipedia.org
Anna Maria Garcia Rovira
Catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la Universitat de Girona. Ha estat Degana de la Facultat de Lletres i Directora del Departament de Geografia, Història i Història de l’Art d’aquesta Universitat. És membre de l’Institut de Recerca Històrica, sempre de la UdG, on va crear el Grup de Recerca Història, Memòria, Identitats. Va dirigir el Museu Memorial de l’Exili (MUME), en el moment de la seva creació, i actualment forma part de la Comissió Assessora Científica i Pedagògica del museu. La seva recerca es centra en camps temàtics i cronològics ben diferenciats. D’una banda, el segle XIX espanyol: Revolució Liberal i guerres civils, primer republicanisme i construcció de les identitats nacionals; d’una altra, el segle XX europeu: la “memòria històrica”, els exilis, el nazisme i la deportació republicana.
Imatge 4. Portada de l’obra Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. Coleccion de ocho laminas finas en 4º de marca mayor. Barcelona imprenta y litografia de J. Roger, 1843.
Font: SOLEY, Ramon: Atlas de Barcelona. Història de Barcelona a través de mapes i plànols de la ciutat fin a l’any 1900. http://www.atlesdebarcelona.cat/?lang=ca
Imatge 5. Proezas y hazañas de la Jamancia en 1843 Barcelona: Librería de José TORNER, bajada del Regomí. Text que acompanya la imatge “Vista de la Ciutadella atacada per la Jamància”. “[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […] Font: http://www.atlesdebarcelona.cat/gravats/703/
Dijous 9 de maig de 2019, a les 19h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya” amb la participació de Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours; Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols; i de Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia.
Presentaren l’acte el president de l’Ateneu Barcelonès Jordi Casassas Ymbert i el professor Giovanni Cattini
Els tres ponents, que recentment han editat el llibre La Nazione catalana. Storia, lingua, politica costituzionale nella prospettiva plurinazionale, plantejaran temes per comprendre la complexitat des d’una mirada estrangera sobre el procés independentista català.
El professor Cagiao analitzarà la crisi del sistema polític espanyol com a conseqüència d’un problema o falta de reconeixement nacional. El nacionalisme espanyol s’ha negat a debatre durant llargs anys el seu propi model d’Estat, rebutjant un darrere l’altre qualsevol intent d’encaix del pluralisme nacional existent en el seu si fora del marc autonòmic en vigor. Com se sap, aquesta dinàmica oposada al reconeixement nacional ha acabat generant un important suport social a la solució referendària i a la independència. El professor Cagiao reflexionarà sobre aquest tema des d’una perspectiva més controvertida (i potser paradoxal), posant el focus en el problema de reconeixement nacional de Catalunya: si el procés hagués dividit el Principat en dos grans blocs (independentistes i unionistes) amb un pes similar, seria d’interès analitzar aquesta divisió i sobretot les actituds observades, principalment en el catalanisme unionista, sobre el reconeixement nacional de Catalunya per part dels catalans contraris a la independència.
Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours
Per part del professor Ferraiuolo intervindrà explicant com la lectura italiana d’esdeveniments catalans sovint es deforma pel fenomen cultural i polític de la Lliga Nord. De fet, hi ha diversos indicadors que ens permeten mostrar l’enganyós que és aquest paral·lelisme. La seva intervenció se centrarà en aquests elements, que es poden trobar en els estudis i dades sociològiques i polítiques, així com també en l’evolució del model regional italià. A partir de l’anàlisi de la trajectòria política de la Lliga Nord, també serà possible avaluar la forma en què l’Estat italià s’enfronta al conflicte territorial: les respostes de les institucions centrals que des d’un punt de vista legal i formal poden semblar idèntiques a les espanyoles, adquireixen però, un significat diferent si s’emmarquen en la dimensió dels processos polítics i institucionals de cada país.
Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols
Finalment, el professor Rigobon oferirà una reflexió sobre com ha reaccionat la premsa diària italiana als fets catalans de setembre i octubre 2017, plantejant-se els següents interrogants: Quina cobertura han donat als esdeveniments? Quin grau de coneixement de la realitat catalana tenien els periodistes involucrats? Quines pautes resseguien els editorials? A partir d’un repàs general dels diaris italians més importants i dels seus articles sobre Catalunya es veurà com els plantejaments sobre el tema han estat molt diferents i s’han vist actituds oposades dins els mateixos sectors ideològics. No hi ha hagut, segons el professor Rigobon, una resposta “de dretes” o “d’esquerres”: hi ha hagut diferents respostes (i sovint molt diferents entre elles) dins dels mateixos blocs, la qual cosa demostra que el cas català representa un desafiament a qualsevol categorització i simplificació.
Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia
Dilluns 3 desembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència “Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)”del Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (2) a càrrec d’Oriol Dueñas, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, Ed. Generalitat de Catalunya, 2018.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.
Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)
Al llarg de bona part de la Guerra Civil des de la zona republicana s’impulsaren diverses actuacions amb la finalitat d’aconseguir aturar les hostilitats. Aquestes iniciatives cercaven la implicació d’un país europeu, que actués com a mediador, per portar a terme converses entre el govern legítim republicà i els revoltats que conduïssin a l’aturada de les conflagracions entre els dos exèrcits.
Bona part de les relacions internacionals que establí Catalunya durant el conflicte cercaren assolir una mediació internacional per aconseguir la pau. Aquestes accions sempre es realitzaren de manera discreta a través d’aprofitar les bones relacions diplomàtiques que tingueren diverses personalitats polítiques catalanes. Algunes d’elles ho feren a través d’organitzacions alienes al govern català, mentre que d’altres es feren seguint indicacions del propi president Companys. Tot plegat amb l’objectiu d’aconseguir aturar la guerra, ja fos a tot el territori o només a Catalunya.
Jaume Miravitlles màxim responsable del Comissariat de Propaganda, òrgan autònom, depenent del Departament de Presidència, creat el primer d’octubre de 1936 per difondre la realitat cultural catalana arreu del món, que va actuar en certs aspectes com a conseller de Relacions Exteriors.
Molts autors han considerat que fou un fracàs l’activitat diplomàtica catalana durant la Guerra Civil. La historiografia espanyola en parla gairebé sempre despectivament, i la qualifica de poc realista i en alguns casos, fins i tot d’egoista en considerar-la que s’havia fet al marge del govern legítim de la República i que només cercava assolir els interessos particulars catalans.
Però que els resultats finals d’aquesta política no fossin els desitjats no vol dir que fossin un fracàs. D’entrada ja es pot valorar com un èxit majúscul que representants de la Generalitat de Catalunya, una nació sense estat, fossin rebuts i escoltats per representants diplomàtics de diversos països importants com França, Bèlgica o la Gran Bretanya.
La diplomàcia impulsada pel president Companys a través del Comissariat de propaganda i diversos col·laboradors es va fer sense mitjans, sense informació militar solvent, amb l’oposició del govern republicà, especialment del seu cap Juan Negrín, amb un context internacional difícil, i amb una situació política complicada internament a causa de les greus contradiccions de la política catalana etc. La imatge de divisió, i sobretot la visió d’alguns governs del que estava passant a la rereguarda catalana, era força greu: assassinats persecució religiosa, accions revolucionàries, col·lectivizacions etc. No va ajudar, especialment en els primers mesos de guerra, a l’activitat política internacional que es volia impulsar.
Tot i això, la veu dels representants catalans es va fer sentir fins al darrer instant. Les propostes del Govern de la Generalitat de Catalunya van ser escoltades per membres destacats dels països europeus i van tenir la capacitat de presentar propostes pròpies per defensar els interessos de la República i especialment de Catalunya. No foren propostes contra la República, com a vegades s’ha volgut presentar, però sí que algunes eren diferenciades de les que estava presentant des del govern.
Tot plegat tal com va escriure l’historiador Gregori Mir, l’activitat diplomàtica catalana fou excepcional tant que “des de la Guerra de Successió Catalunya no havia tingut un protagonisme internacional com el que va tenir durant la guerra”
Oriol Dueñas: “Relacions internacionals de Catalunya” A 80 anys del cop d’estat de Franco: actes del Simposi “La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939), celebrat a Barcelona l’1, 2 i 3 de desembre de 2016. Edició Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 2017.
Oriol Dueñas, Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.
Dilluns 11 de juny de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la conferència El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana, a càrrec d’Ana Fernández, doctora en Geografia i Història, Història de l’Art, professora, crítica d’art i investigadora i Joan Solé Camardons, historiador, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada i ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu. Ambdós són autors de la Base de dades (IMDb) Tractament Història Catalana al Cinema. < https://www.imdb.com/list/ls020564110/ >
Imatge: Llista “Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana” de la base de dades IMBD Tractament Història Catalana al Cinema
El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana
En aquesta conferència es presenta una base de dades sobre films, documentals i sèries sobre la història del conjunt de terres de llengua catalana creada per tal de mostrar quina ha estat la filmografia que fins els nostres dies s’ha ocupat del fet històric català, des dels llargmetratges de ficció als documentals, incloent també el format sèrie, biografies i altres films basats en obres literàries. En aquesta base de dades queden explicitats el criteris seguits per a incloure cadascuns dels films, així com els aspectes d’anàlisi emprats a l’hora de classificar-los i valorar-los, prestant atenció a quin tipus de tractament se li ha donat a cada argument i quin àmbit narratiu s’ha escollit a l’hora de guionitzar cada història. La base de dades, amb més de 200 títols és d’accés públic a IMDb https://www.imdb.com/list/ls020564110/ .
La llista de films i documentals sobre Història catalana i cinema, inclou: a) Gènere històric; b) Biografies de personatges catalans; c) Adaptacions d’obres literàries catalanes; d) Documentals amb mirada històrica sobre Catalunya; e) Sèries sobre Història de Catalunya.
Imatge: “Ermesenda”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: biografia; Època: Edat Mitjana
Aquesta compilació fílmica és, a més, el fonament d’un ampli estudi sobre quins han estat els tractaments formal i argumentatiu que la història catalana ha experimentat des del cinema mut fins els mitjans audiovisuals actuals. El tractament inclou fins a set categories: a) Dramatització; b) Hagiogràfic; c) Documentalisme; d) Recreació dramatitzada; e) Descriptiu informatiu; f) Costumisme; g) Metahistòric.
Concretament, i a manera d’exemple, en aquesta ocasió es parlarà sobre la fotogènia medieval catalana al cinema, tot reflexionant sobre quin tracte ha rebut aquest període a la pantalla, sense oblidar, però, la directa relació entre l’any de realització de cada film i la seva corresponen conjuntura sociopolítica. Vegeu la llista de films: Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana (IMBd).
“Jo, Ramon Llull”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: docudrama; Època: Edat Mitjana
Dimarts 22 de Maig de 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès).
Tertúlia d’Amics de la Història sobre el llibre Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Amb Jordi Amat, escriptor i autor de la biografia de Josep Benet.
Comptarà amb la participació de Pilar Torres, economista i ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història
Com un petit homenatge a Patrícia Gabancho la nostra estimada vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès us deixem una breu ressenya que va publicar a l’Ara 15/07/2017
Retrat de Josep Benet, un heroi amb febleses
Patrícia Gabancho
Una escena en el llibre: un petit grup de resistents catalanistes, cap als anys 60, juguen a votar qui creuen que serà president en el futur, quan es giri la truita. Tots els presents voten que ho serà Josep Benet. Ell també, ni tan sols ha cregut elegant dissimular-ho. Està convençut de ser l’home destinat a regir el destí de la nació. Jordi Amat, en aquesta portentosa biografia, en fa un dels eixos principals de la construcció de Benet com a personatge. I a través d’aquesta ambició, revestida d’ideal nacional, explica moltes coses.
Amat és un investigador minuciós i pacient, que estima la biografia com a gènere que reuneix el perfil psicològic, l’acció i l’època. Ha treballat molt la postguerra franquista i té molta traça per evidenciar jocs de poder i estratègies ocultes entre la informació que li ofereixen documents, cartes i entrevistes. És un biògraf lúcid i implacable. Amat estima el personatge de Benet, li confereix una èpica i el situa dins d’un entramat d’accions i reaccions on queda clar que hi juga l’egocentrisme però també l’ideal. El llibre té el mèrit de sistematitzar els fets -tan minsos- de la resistència catalanista, un segment de la lluita antifranquista que ha estat estudiat de forma dispersa o parcial i al qual se li ha negat tota possible mitificació (una mancança inexplicable en la construcció de l’imaginari català). Amat tracta aquest món minúscul i tanmateix valent amb respecte, i hi posa ordre.
Resistir era sobreviure
El personatge central de la narrativa és Josep Benet. Un home complex, segons com torturat psicològicament, compromès i imbuït d’una missió. El catalanisme de la primera volada només volia establir unes bases de reconstrucció nacional, convençuts que Catalunya com a entitat nacional havia perdut la guerra i patia un procés d’anorreament. Resistir era sobreviure. A partir d’un cert moment ja es tracta de redreçar la consciència històrica i cultural del país, a través d’iniciatives -conferències, editorials o estudis- de poc abast. Tot finançat per un trio successiu de mecenes: Millet, Jordi Pujol, Vilaseca. D’ells Benet vol protecció i feina, convençut que, si les coses no les fa ell personalment seguint les seves planificacions (sovint ditiràmbiques i sobretot caríssimes) s’està traint el país. Aquesta necessitat de ser el líder de la reconstrucció nacional ens dona claus per entendre la mala relació amb altres figures, inclòs Pujol. Però alhora transmet la necessitat de dedicar-hi la vida, costés el que costés.
Com a teló de fons apareix la història des de la reconstrucció primerenca fins a la política unitària -sota hegemonia del PSUC-, que marca l’última etapa del franquisme. La dissecció de la brega pel poder és interessantíssima, amb un fràgil equilibri entre Benet, Tarradellas i Pujol, i amb l’ombra creixent dels comunistes, que durant anys oposen la lluita social a la lluita nacional. Impagable el relat de la Transició, que culmina els pactes -distrets- amb les forces intel·lectuals i polítiques espanyoles. Està en disputa la direcció política del catalanisme. És, doncs, un univers conegut però ara explicitat amb claus diferents. I Benet sempre al mig, combatent defectes que només veia ell, apassionat, derrotat per les seves pròpies exigències. Poques vegades el retrat d’un personatge indispensable és tan cruel i tan respectuós: Amat salva Benet pel seu ideal i l’enfonsa a partir de les febleses.
Finalment, Benet es refugia en el PSUC, perquè no té res més, i acaba presentant una inoportuna moció de censura contra el president Pujol. I serà Pujol qui, condescendent, el rescabalarà i li donarà una cadira amb sou i relatiu poder. El llibre de Jordi Amat és un retrat del país, entre heroic i mesquí; és un retrat de la difícil supervivència; de la lluita tramposa per l’hegemonia; de la dificultat d’entendre’s amb una Espanya indiferent. I sobretot és el retrat d’una figura clau de tot plegat. Potser excessiu per al lector corrent, té el mèrit d’estar extraordinàriament informat i molt ben escrit. Per cert, no hi trobem cap dona en primera fila.
Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha trigat uns deu anys en enllestir aquesta esperada biografia de Josep Benet. Amat ha publicat molts altres llibres sobre la nostra història recent i sobre diferents personatges, més o menys coneguts, que han tingut un pes específic rellevant en el desenvolupament cultural, social i polític del nostre país. Mentre elaborava la biografia de Benet, Amat, que és un gran treballador, ha publicat altres llibres i un munt d’articles periodístics.
No és gens estrany que el llibre hagi tingut una gestació tan llarga. Com una pàtria(Edicions 62) és i no és una biografia de Josep Benet. Benet potser sigui poc conegut avui per part de la gent més jove que no tingui unes grans inquietuds històriques o una necessitat acadèmica d’entrar a fons en la nostra llarga postguerra i en la transició i que no llegeix aquest tipus de llibres. En l’actualitat s’han publicat d’altres volums sobre fets i personatges d’aquells anys, tan propers, tan llunyans, tan diferents, molts dels quals amb una certa frivolitat documental.
La situació del nostre país ha estat anòmala, complexa. La postguerra va fer que la cultura i la cultureta fossin senyorejades pels qui s’ho podien permetre, burgesos amb mala consciència, sectors de l’església catalana, intel·lectuals amb ganes d’endegar projectes diversos i fins i tot il·luminats amb calerons. Al capdavall també la Renaixença va sorgir des de dalt. La procedència de tot un munt d’iniciatives les quals, durant un temps, van marginar els marginats i una gran part dels vençuts, va potenciar certa visió que avui sembla curta de vista sobre la relació de tot allò que era català amb el conservadorisme i la burgesia rància i benestant.
Josep Benet va ser un home amb moltes idees, complex, intel·ligent, coratjós gairebé sempre, amb un caràcter difícil i una certa megalomania o, més aviat, amb una tendència personal excessiva a creure’s cridat a menar i salvar el país. Al darrere hi ha aspectes personals que entrarien més aviat en el camp de la psicologia, l’absència del pare i la manca d’una vida familiar convencional i acollidora, una educació religiosa contundent, la manca de fills, un fet que al llibre sorgeix poc i de passada però que jo crec que també devia pesar, i força. Al costat, una dona forta, fidel i devota, amb poc paper aparent en el conjunt de la seva biografia, potser per decisió pròpia, però de la qual ens agradaria saber molt més.
Les dones, més d’una comentarista del llibre ho ha remarcat, eren unes grans absents. Però, ho eren, en realitat? O és que no s’ha pogut aprofundir, per diferents raons, en el pes de les seves aportacions pràctiques i imprescindibles? El llibre és tota una lliçó d’història contemporània, recuperem fets, personatges. El problema de Benet, com el de molts intel·lectuals carregats de bones intencions, va ser no tenir un mitjà de vida que els permetés ser més independents i més lliures de condicionants i de lligams econòmics. Abans eren els mecenatges, avui, les subvencions, els clientelismes prenen formes diverses però sembla que no ens en podem alliberar del tot. Per més generós i útil que sigui el mecenatge, qui paga, mana. La llibertat professional és, en general, un miratge.
Benet forma part d’aquest triangle de prestigi polític en els altres vèrtexs del qual trobem a Tarradellas i Pujol, persones que van tenir més poder que Benet, més espavilades i potser més tèrboles, tot s’ha de dir. Però al capdavall fa certa angúnia comprovar com Benet accepta al capdavall la feina que Pujol li procura en els seus darrers anys, voldria suposar que per respecte personal més que no pas per evitar una competència que ja feia temps que no existia. Benet manté una dignitat seriosa, però és humà i té les seves ombres i les seves febleses i en ocasions es mostra excessivament preocupat per la subsistència pràctica. Evoluciona, s’adona de la distància d’aquelles elits culturals amb el món real dels barris, de la gent treballadora. En aquest sentit és molt rellevant el que per a Benet representa el trasbals de les inundacions del 62.
Hi ha tants temes, tants fets, tantes situacions diverses i tanta documentació en aquest llibre que es fa difícil comentar-lo de forma global. És un d’aquells volums per tenir, per consultar durant anys, per contrastar amb d’altres publicacions sobre l’època, una època plena d’entrebancs i de complicacions, l’aïllament i la manca de llibertat, la clandestinitat i el pes feixuc d’una dictadura que tan sols s’acabarà amb la mort del dictador van passar factura a tothom. Benet era contrari al restabliment d’una Generalitat republicana en un context que no tenia res de republicà, el pas del temps li ha donat la raó, en part, però som on érem o potser, en certs aspectes, més endarrerits, i Tarradellas era un gat vell.
No és aquest un llibre fàcil de llegir ni que es pugui ventilar en un parell de setmanes. He llegit diferents ressenyes sobre el volum que en ocasions m’han semblat fins i tot contradictòries, en aquest tipus de llibres cadascú hi troba allò que hi vol trobar i potser no hi troba allò que pensava trobar-hi. També he llegit comentaris diversos a l’entorn d’algunes d’aquestes ressenyes, el país continua sent complex i divers. El que no es pot discutir és que la feina de documentació resulta impressionant i la figura de Benet, en el present, fins i tot amb les seves ombres personals manté en tot moment, com Amat ha remarcat en alguna entrevista, la dignitat.
No sabem com hauria pogut ser una Generalitat amb Josep Benet com a president. Les coses són com són i la resta es especulació, el mateix que pensar que Maragall hauria evolucionat des de la seva visió burgesa dels fets, del moment històric. Tot i que el llibre de Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, citat sovint a la primera part de Com una pàtria és admirable i emblemàtic, la seva visió de Maragall m’ha semblat sempre magnificada a causa de la necessitat de comptar històricament amb una altra burgesia.
Crec que pagaria la pena poder afegir, en aquest tipus de llibres, destinats a un públic eclèctic, una cronologia que situés els fets en el context català, espanyol, europeu i mundial. En tot cas, és aquest un llibre imprescindible per als afeccionats a la història o per als encuriosits que vam viure aquella època des d’estaments socials molt diferents, més modestos i menys implicats en política o en cultura i que tot just fa poc temps que hem anat esbrinant què hi havia darrere de diferents publicacions, de les editorials que editaven en català, de les cançons dels Setze Jutges o de la desaparició sobtada o agònica de coses que semblaven destinades a perdurar. Entristeix comprovar quantes iniciatives no van arribar a bon port o no van tenir continuïtat, no tant a causa de la manca de coratge o de mitjans, sinó per temes com ara els personalismes, els malentesos, la mala organització o la manca d’unitat.
Com una pàtria no és una biografia a l’estil de les de Zweig, d’aquestes que aprofundeixen més aviat en el biografiat i en les quals l’autor es permet llibertats especulatives literàries. Es tot un fresc documentat sobre aquells anys que explica, en part, el nostre present. En ocasions pot semblar un llibre una mica desordenat, és fàcil perdre’s per les seves pàgines si no es tenen coneixements previs, vaja. Però quan el lector s’orienta una mica enmig de tanta informació, la lectura esdevé molt més planera i senzilla. La figura de Benet, eix central del llibre, resta, malgrat tot, boirosa, una mica distant i fins i tot freda. Potser el biografiat era així, no ho sé. Benet es un d’aquells personatges que podia haver estat i no va ser, amb aspiracions patriòtiques i valors personals no n’hi ha prou, per tal d’assolir el poder. No sempre, més aviat poques vegades, els més ben dotats assoleixen el poder, el poder del tipus que sigui.
La seva personalitat causa admiració i fins i tot desvetlla tendresa retrospectiva. Les seves defenses de presoners polítics, en ocasions molt rellevants històricament, com Rosa Santacana, la dona de Comorera, i tants altres, amb les quals es feia, segurament més savi que ric, parafrasejant Sagarra, les seves innumerables idees, la seva participació en gairebé totes les iniciatives culturals i polítiques del país, en uns anys difícils i perillosos… I la seva marginació, en diferents ocasions, de la direcció d’aquelles mateixes iniciatives que ell havia endegat produeix admiració i angúnia a la vegada. Un caràcter difícil i cantellut no ho explica tot, d’altres polítics amb més sort també han estat complexos i difícils de tractar. Com una pàtria, més enllà de la història personal, política, social i cultural de Benet hauria de generar una reflexió sobre el país, les seves limitacions i les seves relliscades.
Aquest tipus de llibres haurien de propiciar debats i xerrades, puntualitzacions i controvèrsies, al capdavall el present és també fruit d’aquell passat i no el podem defugir. Malauradament l’interès pel passat recent no sembla ser, ara per ara, una prioritat generalitzada. Un llibre tan complex, potser, com el mateix Benet, resulta avui imprescindible. El gruix i contingut dels llibres i articles de Jordi Amat em produeix una gran admiració en aquests temps en els quals crec que hi ha una tendència a criticar l’eficiència i lloar la galvana amb grapa comercial. Amat avantposa el rigor a l’amenitat i aquest llibre, com d’altres de l’autor, resulten i resultaran imprescindibles a l’hora de poder valorar com som i com érem. I com hauríem pogut ser.
.jpg)
“Jo, Ramon Llull”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: docudrama; Època: Edat Mitjana
Secció d'Història 