Una breu història del separatisme i de l’independentisme català. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 21 gener 2019 a les 17:00 – 18:30 tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès).
Debat i tertúlia amb la participació d’Enric Ucelay Da-Cal, historiador i autor de Breve historia del separatismo catalán i de David Martínez Fiol, historiador que farà la crìtica del llibre. Moderador: Joan Solé Camardons.

Ucelay Da-Cal Breve Historia del separatismo catalán

Portada del llibre d’Enric Ucelay Da-Cal “Breve historia del separatismo catalán”

El propòsit de “Breve historia del separatismo catalán”

Enric Ucelay-Da Cal explica els orígens del terme i concepte separatisme en el món durant els segles XVII, XVIII i XIX. Després, descriu com aquesta idea o paraula al costat de moltes altres, estretament relacionades com patriota o nacionalista es consoliden a Catalunya, totes amb un sentit concret, entre mitjans o finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX.

Quan el separatisme català apareix durant l’hivern de 1918-1919 no com una noció, idea o insult sinó com un moviment polític intencionadament innovador era una forma supranacionalista més radical i extrema que qualsevol altre enfocament catalanista, però la paradoxa és que es va mostrar com antinacionalista, si per nacionalisme català s’entenia com era habitual aleshores el missatge de la Lliga regionalista suposadament hegemònica entre 1901 i 1923.

Una vegada establert un separatisme polític català a finals de 1918 s’estengué ràpidament com un corrent polític que envolcallava un cert mitjà social a Barcelona. També s’hi estudia el desenvolupament del separatisme des de la dècada de 1920 en endavant, especialment els anys 30 amb la República i la Generalitat republicana i la Guerra Civil de 1936-39.  D’una manera estranya la dictadura franquista fou una continuació dels conflictes dels anys 30, la seva mateixa existència era una prova que “la guerra encara no havia acabat”.

A partir de 1968, cinquanta anys després de la fundació del separatisme polític, sorgeix l’independentisme com a alguna cosa clarament diferent del separatisme.  Així doncs, el separatisme i l’independentisme estan estretament relacionats: l’independentisme deriva del separatisme però no és la mateixa cosa.

També es repassen les principals pautes organitzatives que imperaven en aquesta mutació, una vegada que sorgeix l’independentisme el 1968, tot i que no es detalla cada lluita ideològica, cada petita escissió, cada grupuscle de la naixent esquerra independentista i del seu desenvolupament com a moviment, amb freqüència més marcat per les seves lluites internes que pels seus encerts polítics.

Finalment, respecte els últims anys de 2010 a 2018, el llibre segueix el relat del nou independentisme de masses d’allò que popularment s’ha anomenat els indepes. Aquesta abreviació una mica despectiva, per referir-se a la gent que emplena les manifestacions no és accidental. Una altra vegada ens trobem amb alguna cosa diferent dins d’un moviment en curs, viu, vinculat a un corrent polític semblant però distint. Aquí es presenta una tesi essencial: els independentistes no són la mateixa cosa que els indepes com tampoc l’esquerra independentista és la multitud de tots els indepes.  A les primeres dècades del segle XX els indepes han passat de combregar amb la política catalanista convencional, sobretot en el que fou en la seva plenitud Convergència Democràtica de Catalunya i el pujolisme, per formar una quantitat ingent de contestataris què es creuen iguals entre sí però que no ho són. El llibre també acaba amb un esforç per aclarir la naturalesa i el significat dels indepes, a més a més d’intentar explicar com van sorgir aquest canvi, enfront de la supervivència de l’esquerra independentista avui més coneguda i la millor organitzada com la CUP.

L’autor recorda que pràcticament no hi ha cites, ni notes,  tampoc s’indiquen les fonts. No és un manual d’estudi, ni un text acadèmic. El lector que vulgui aprofundir en el tema, així com consultar la varietat de materials entre llibres i articles en què es basa el llibre, trobarà una bibliografia final monogràfica d’on poden sorgir nocions o tesis diferents a la d’aquesta obra o contradir la interpretació aquí presentada.

(Traducció i adaptació de Joan Solé Camardons del capítol preliminar “El sentido de este libro”, Breve historia del separatismo catalán)

img_jplaya_20171111-141220_imagenes_lv_terceros_macia_bruselas-k3H-U432748905504D5B-992x558@LaVanguardia-Web

Francesc Macià, líder d’Estat Català exiliat a Brusel·les, 1927. Font: La Vanguardia

Enric Ucelay-Da Cal

Catedràtic emèrit d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i membre de l’IUHJVV. Actualment és coordinador del Grup de Recerca de la UPF GRENS (Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies). És llicenciat pel Bard College (Nova York, 1969) i doctor per la Columbia University (1970) i la Universitat Autònoma de Barcelona (1983). Prèviament va ser professor titular (1985-95) i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor visitant a la Duke University (1994), la Venice International University (2002) i l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París (2004). Entre els anys 1993 i 1998, va ser un dels codirectors de L’Avenç. Revista d’Història.

La seva recerca s’ha centrat en el nacionalisme europeu, espanyol i català i en la història política, cultural i intel·lectual del segle xx. Ha estat investigador principal de quatre projectes ministerials des del 1997. Ha publicat diversos llibres i més de dos-cents articles en llengües diverses en revistes especialitzades. Entre les seves nombroses publicacions destaquen: La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939 (Barcelona: La Magrana, 1982); La paz simulada: una historia de la Guerra Fría, 1941-1991 (Madrid: Alianza, 1997; 2a. edició 2006, juntament amb Francisco Veiga i Pere Gabriel); i El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (Barcelona: Edhasa, 2003).

ucelay[1]

Vegeu diversos articles Enric Ucelay Da-Cal:

  • Estat Català 1922-1931 Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya segle XX, Diccionaris de l’Enciclopèdia, 2000

Reunió de la Secció d’Història amb els socis i les sòcies ateneistes 2018

Dimecres 12 Desembre 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès)

Balanç de les activitats de la Secció d’Història dutes a terme durant el 2018 i recollida d’idees i avançament de la programació 2019.

Reunió oberta als socis inscrits a la Secció d’Història, amb la participació de tots els membres de l’equip.

Modera la reunió: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció.

Durant l’any 2018 la Secció d’Història ha organitzat o ha acollit un total de 27 sessions: 20 conferències i debats i 7 tertúlies d’Amics de la Història.

S’han dut a terme 12 sessions en el marc dels quatre cicles següents: Història de les confessions religioses a Catalunya (2 sessions, la resta es va dur a terme els 2017); Històries de Barcelona (7 sessions); Cicle Feixisme versus Catalanisme (2 sessions) i Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (1 sessió feta i 1 suspesa).

La resta de les 7 sessions han estat conferències o debats al voltant d’obres publicades recentment, destaquem: Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos; Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902); commemoracions (40 anys del Congrés de Cultura Catalana); recerques en curs (El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana); divulgació (El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques).

Podeu recuperar, escoltar i veure aquestes conferències a Secció d’Història Ateneu YouTube

Sala Oriol Bohigas 2018

Quant a les tertúlies d’Amics de la Història s’han dut a terme 7 sessions, totes al volant de llibres de temàtica històrica i que hem debatut en gairebé tots els casos amb els autors. Especialment destaquem la tertúlia sobre els llibres de Josep Fontana, sobre “Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República” i també “Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)”

També hem participat en la presentació d’un llibre  (Món rural. Mots que es perden) i hem acollit les Jornades Àfrica Negra: Reinventant l’espai urbà.

Sala Sagarra 2018

Durant el 2019 hem previst organitzat un cicle sobre 1919 La Vaga de la Canadenca amb tres sessions durant els mesos de gener i febrer i un cicle intersectorial amb participació de diverses seccions de l’Ateneu Barcelonès al voltant de la Revolució americana versus la Revolució francesa (primera i segona setmana de març de 2019).

Els grans debats polítics i intel·lectuals del segle XX, segons Ferran Soldevila. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 10 de desembre  de 2018 a les 17h tingué lloc a la sala Pompeu Fabra la Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Els grans debats polítics i intel·lectuals del segle XX, segons Ferran Soldevila amb la participació d’Enric Pujol, historiador i coautor del llibre Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

El llibre Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970) recull un total de 470 cartes amb més de 100 persones, entre els quals hi trobem la flor i nata de la intel·lectualitat del seu temps, cosa que permet reconstruir el gran debat intel·lectual i polític d’aquella època tan decisiva en la conformació de la Catalunya contemporània.

En els seus fons personals conservà poques còpies de les lletres que havia tramès i per això va ser necessari fer una recerca d’anys per obtenir les que s’han reproduït al volum. Va caldre anar a mirar, un per un, els arxius de familiars, amics i col·legues per si hi trobàvem cartes seves.

Carles Riba, Joan Triadú, Josep Tarradellas, Lluís Nicolau d’Olwer o Carles Rahola són alguns dels cent-divuit corresponsals, intel·lectuals de l’època amb qui l’historiador i escriptor Ferran Soldevila va mantenir correspondència al llarg de la seva vida.

El període que abasten és molt llarg. En tenim de totes les etapes de la seva vida: Des de les escrites ja en la seva primera joventut, fins a les redactades en els darrers anys d’existència. Per això s’han publicat per ordre cronològic. Així, el lector pot seguir la trajectòria vital de Ferran Soldevila com si llegís una mena de biografia. Amb l’avantatge que s’hi recullen els moments més importants de la seva vida personal, política i professional, però també hi apareixen detalls i aspectes molt difícils de veure en les reconstruccions biogràfiques corrents.

Les notes a peu de pàgina que s’hi han introduït serveixen per entendre’n el significat, per situar el lector en el context en què foren redactades i per fer saber el vincle existent amb el seu corresponsal. D’aquesta manera, el llibre no és tan sols una eina de consulta, sinó que es pot llegir de principi al final i cada cop amb un interès creixent. Una lectura que no exigeix un coneixement previ del personatge i que pot servir perfectament d’introducció al conjunt de la seva obra i a uns moments històrics molt intensos del nostre passat col·lectiu.

Ferran Soldevila_B082446

Ferran Soldevila i Zubiburu (Gran Enciclopèdia Catalana)

En el present recull epistolar podem seguir de manera detallada, a part del context històric, l’evolució de la seva escriptura. Veure com progressivament defineix un model de llengua propi i un estil literari personal. No en va, Ferran Soldevila fou un dels escriptors més rellevant del seu temps. Aquí hem considerat la correspondència com una part no pas menor del conjunt de la seva producció escrita. Cal recordar que a part de l’obra historiogràfica, conreà també la poesia, el teatre, el periodisme i la narrativa de ficció. La seva prosa es convertí en un model de normalitat d’expressió, com remarcà l’escriptor i editor Miquel Arimany, i la seva Història de Catalunya (1934-1935) va ser, segons Joan Fuster, “la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit”.

Text d’Enric Pujol i Casademont

Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)

Dilluns 3 desembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència “Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)” del Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (2) a càrrec d’Oriol Dueñas, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, Ed. Generalitat de Catalunya, 2018.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.

Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)

Al llarg de bona part de la Guerra Civil des de la zona republicana s’impulsaren diverses actuacions amb la finalitat d’aconseguir aturar les hostilitats. Aquestes iniciatives cercaven la implicació d’un país europeu, que actués com a mediador, per portar a terme converses entre el govern legítim republicà i els revoltats que conduïssin a l’aturada de les conflagracions entre els dos exèrcits.

Bona part de les relacions internacionals que establí Catalunya durant el conflicte cercaren assolir una mediació internacional per aconseguir la pau. Aquestes accions sempre es realitzaren de manera discreta a través d’aprofitar les bones relacions diplomàtiques que tingueren diverses personalitats polítiques catalanes. Algunes d’elles ho feren a través d’organitzacions alienes al govern català, mentre que d’altres es feren seguint indicacions del propi president Companys. Tot plegat amb l’objectiu d’aconseguir aturar la guerra, ja fos a tot el territori o només a Catalunya.

jaume_miravitlles_0

Jaume Miravitlles màxim responsable del Comissariat de Propaganda, òrgan autònom, depenent del Departament de Presidència, creat el primer d’octubre de 1936 per difondre la realitat cultural catalana arreu del món, que va actuar en certs aspectes com a conseller de Relacions Exteriors. 

Molts autors han considerat que fou un fracàs l’activitat diplomàtica catalana durant la Guerra Civil. La historiografia espanyola en parla gairebé sempre despectivament, i la qualifica de poc realista i en alguns casos, fins i tot d’egoista en considerar-la que s’havia fet al marge del govern legítim de la República i que només cercava assolir els interessos particulars catalans.

Però que els resultats finals d’aquesta política no fossin els desitjats no vol dir que fossin un fracàs. D’entrada ja es pot valorar com un èxit majúscul que representants de la Generalitat de Catalunya, una nació sense estat, fossin rebuts i escoltats per representants diplomàtics de diversos països importants com França, Bèlgica o la Gran Bretanya.

La diplomàcia impulsada pel president Companys a través del Comissariat de propaganda i diversos col·laboradors es va fer sense mitjans, sense informació militar solvent, amb l’oposició del govern republicà, especialment del seu cap Juan Negrín, amb un context internacional difícil, i amb una situació política complicada internament a causa de les greus contradiccions de la política catalana etc. La imatge de divisió, i sobretot la visió d’alguns governs del que estava passant a la rereguarda catalana, era força greu: assassinats persecució religiosa, accions revolucionàries, col·lectivizacions etc. No va ajudar, especialment en els primers mesos de guerra, a l’activitat política internacional que es volia impulsar.

Tot i això, la veu dels representants catalans es va fer sentir fins al darrer instant. Les propostes del Govern de la Generalitat de Catalunya van ser escoltades per membres destacats dels països europeus i van tenir la capacitat de presentar propostes pròpies per defensar els interessos de la República i especialment de Catalunya. No foren propostes contra la República, com a vegades s’ha volgut presentar, però sí que algunes eren diferenciades de les que estava presentant des del govern.

Tot plegat tal com va escriure l’historiador Gregori Mir, l’activitat diplomàtica catalana fou excepcional tant que “des de la Guerra de Successió Catalunya no havia tingut un protagonisme internacional com el que va tenir durant la guerra”

Oriol Dueñas: “Relacions internacionals de Catalunya”  A 80 anys del cop d’estat de Franco: actes del Simposi “La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939), celebrat a Barcelona l’1, 2 i 3 de desembre de 2016.  Edició Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 2017.

Oriol Dueñas, Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques.

Dimarts 13 novembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió “El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques “, a càrrec de Josep Sanmartí, historiador, docent i autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Presenta la sessió, Josep Sauret membre de la Secció d’Història

 Perla 34_Cambó_AlfonsXIII borja-de-riquer_560x280

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona

Perles negres, Perles blanques

Les “Perles” que es recullen en el Blog Perles negres, Perles blanqueshttps://perlesnegresblog.wordpress.com/  tenen dos colors. No pretenen seguir un ordre cronològic, ni temàtic. Cadascuna tracta d’interrelacionar un mateix aspecte anant endavant i endarrere en el temps.

A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres “trobats” en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.

Els escrits que s’articulen dins cada perla (basats sempre en textos contrastats) pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.

La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència.

La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.

Fins el dia d’avui s’han editat 35 “Perles”  sobre les complexes relacions entre Catalunya i Espanya, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.

Darreres Perles editades

Qui hi ha darrera les Perles

Josep Sanmartí  i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.

Josep Sanmartí

Josep Samartí i Sala, autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Col·labora en l’edició i difusió Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.

El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

Dilluns dia 5 de novembre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona i debat posterior  El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana” amb la participació de Carles Santacana, historiador i membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès; Ramon Espasa, metge i conseller de Sanitat de la Generalitat (1977-1980); Montserrat Casals vicepresidenta de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; i Joan Solé Camardons presentador i moderador, ponent de la Secció d’Història.

MÉS DE DOTZE MIL CONGRESSISTES I DOS ANYS DE CONGRÉS

El 28 de gener de 1975 la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un Congrés en defensa de la cultura catalana. Ràpidament va rebre adhesions per part de les entitats i dels intel·lectuals. Amb col·laboració de tothom es va dissenyar un congrés que impliqués la participació popular, la revisió i actualització dels elements de la cultura catalana de cara al futur.

CCC6_Reunió-Comitè-Executiu-(Arxiu-Fotogràfic)

Foto: Comitè executiu del Congrés de Cultura Catalana

El Congrés es va allargar durant dos anys, fins al 1977. Hi van participar més de dotze mil congressistes i s’hi van adherir més de 1.500 entitats i quinze mil persones.

L’esdeveniment del Congrés de Cultura Catalana va marcar l’inici de la Transició a Catalunya, i als Països Catalans, va mobilitzar a més de dotze mil persones entre experts, acadèmics i ciutadans al voltant dels debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia. Durant els dos anys que va durar el Congrés es va treballar per analitzar l’estat de la cultura catalana i per establir un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans des de l’any 1936 fins a la celebració del Congrés.

CCC4_Mesa-presidència-i-públic-(©Jaume-i-Anton-Muns)

Foto: Mesa presidencial i congressistes del CCC.  Autor: Jaume i Anton Muns 

L’ESTRUCTURA DEL CONGRÉS

El Congrés es va configurar sobre els organismes d’un Patronat, el president del qual fou Jordi Rubió i Balaguer, i una comissió promotora, formada per totes les entitats adherides i presidida pel degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona d’aleshores, Miquel Casals Colldecarrera. La Comissió Promotora tenia alhora una Comissió Permanent, formada per una vuitantena de persones de diverses entitats i un secretariat cultural encarregat de dur a terme la tasca cultural del Congrés i de posar en marxa les 20 seccions.

Entre els continguts del Congrés s’havia d’elaborar un  balanç d’allò que havia estat la vida cultural fins aquell moment en cadascun dels àmbits, i, alhora, presentar vies alternatives de cara al futur. S’havia de tractar, amb criteris unitaris, la problemàtica dels Països Catalans, amb les peculiaritats i diferències que són pròpies de cadascun d’ells i que els caracteritzen i s’havia de garantir la participació del major nombre possible d’especialistes i d’entesos de cada matèria, així com una participació popular autèntica i viva.

CCC3_ambit-Estructura-Social
Imatge: Cartell de final d’Àmbit d’Estructura Social

ÀMBITS

El Congrés de Cultura Catalana es va dividir en 25 àmbits diferenciats, els quals pretenien establir un balanç de l’estat de la cultura i de la societat dels Països Catalans, així com concretar unes propostes a curt i a mitjà termini per tal del poder iniciar el procés de recuperació en tots els àmbits. En un principi, es va fer una primera divisió en 18 àmbits elaborada per Jordi Carbonell. Finalment, però, es va fer una segona divisió i es van establir 25 àmbits definitius. Així doncs, es van realitzar paral·lelament 25 congressos de la cultura catalana els quals cadascun d’ells va presentar els treballs i les resolucions a una població diferent dels Països Catalans.

CCC1. Cloenda àmbit Recerca 16-10-77 (Museu de Badalona)

Foto: Cloenda de l’Àmbit de Recerca el 16-10-1977.

El Secretariat Cultural era el que aplegava els diferents grups de treball que impulsaven cadascun dels àmbits. Va comptar amb la col·laboració de més de tres mil professionals, intel·lectuals, artistes o persones interessades en les matèries d’estudi. Totes aquestes persones van col·laborar de forma desinteressada durant més de dos anys en el Congrés. Cada àmbit constava d’uns quants responsables territorials i responsables de subàmbits els quals s’anomenaven delegats d’àmbits. L’agrupació d’aquests delegats prengué el nom de Secció General del Secretariat Cultural i funcionaven com un organisme autònom del Congrés.

A partir de la cloenda de tots els àmbits es va redactar el Manifest de la Cultura Catalana. A més, la tasca intel·lectual del Congrés no es va aturar aquí, sinó que va continuar amb la creació de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

CCC5_Míting-sindicats-al-Palau-d'Esports-(Arxiu-Fotogràfic)

Imatge: Míting amb els sindicats. Palau d’Esports

CAMPANYES

Des del Congrés de Cultura Catalana hi havia la necessitat de mobilitzar la població dels Països Catalans. En una reunió entre la Comissió coordinadora del Secretariat Cultural i Josep Espar, el qual s’acabava d’incorporar com a gerent del Congrés, va sorgir la idea de realitzar unes campanyes que acomplissin la funció que els àmbits no podien realitzar: la mobilització popular. L’objectiu principal d’aquestes Campanyes havia de ser motivar la ciutadania per tal que participessin activament en el Congrés de Cultura Catalana ja que s’havia de donar mitjans a la població per poder reivindicar els seus drets. D’aquesta manera, es van dissenyar 5 Campanyes diferents les quals van tenir un any de durada, del Novembre del 76 a l’Octubre – Novembre del 77: “Ús oficial del català”, “Salvaguarda del patrimoni natural”, “Identificació del territori”, “Revitalització dels valors populars i del folklore” i “Institucions Autonòmiques”.

El Congrés va assentar les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions pròpies dels Països Catalans, en un procés de participació ciutadana sense precedents, des del 1975 fins al 1977.

CCC2Abecedari---Campanya-ús-oficial-del-català

 Imatge: Cartell de la Campanya per a l’ús oficial de la llengua catalana

Text de la Fundació Congrés de Cultura Catalana per al Blog de la Secció d’Història

Tertúlia d’Amics de la Història sobre Josep Fontana. “El millor homenatge és llegir els seus llibres”

Dilluns 22 d’octubre de 2018 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), Amics de la Història organitzà la Tertúlia sobre Josep Fontana “El millor homenatge és llegir els seus llibres” amb la participació de diversos historiadors i de tots els ateneistes, amics, lectors, alumnes i companys de Josep Fontana.

Participaren entre altres: Andreu Mayayo que comentà un dels darrers llibres El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914; David Martínez Fiol  Introducció a l’estudi de la Història  i L’ofici d’historiador.

Maria Mestre comentà: De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834; Josep Sauret comentà Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945.   

Si voleu participar activament a la tertúlia podeu portar un llibre de Josep Fontana que us hagi interessat especialment i fer-ne un comentari de lectura. Si ens aviseu reservarem un espai d’uns 10 minuts per persona i llibre que vulgueu comentar. Ens podeu informar a joansolecamardons@gmail.com.

A continuació trobareu una selecció no exhaustiva d’entrevistes, de llibres i d’articles sobre Josep Fontana a cura de Joan Solé Camardons ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès,

Entrevistes a Josep Fontana

Entrevista a Josep Fontana: «L’ensenyament de la història només és útil quan ajuda la gent a pensar pel seu compte» Text de Josep M. Lluró i Josep M. Muñoz. Número extraordinari Desembre 2017 L’AVENÇ 441. http://www.lavenc.cat/index.php/cat/media/files/Entrevista-a-Josep-Fontana

“Llegir Josep Fontana és la millor manera de mantenir-lo viu” Text  de Marc Andreu, El Crític.cat, 29-08-2018. http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2018/08/29/llegir-fontana/

Josep Fontana: “Les revolucions comencen als llocs més desenvolupats, però costa arribar a tota la població”. Text de Javier Borràs Arumí, El Critic.cat, 30-10-2017.

http://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-fontana-els-fets-de-praga-van-demostrar-que-el-comunisme-no-tenia-capacitat-de-renovar-se-i-creixer-16907

Josep Fontana: “Si vols fer la independència per la força, hauràs de muntar una guerrilla”. Text de Blanca Blay i Caralp Mariné, El Critic.cat, 06-01-2016.

http://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-fontana-si-vols-fer-la-independencia-per-la-forca-hauras-de-muntar-una-guerrilla-no-fem-broma-amb-aixo-7569

Fontana, la pel·lícula del segle XX. “Han guanyat la contrarevolució, els rics”, diu en una entrevista l’historiador, que publica ‘El siglo de la revolución’, lúcida i realista anàlisi del món des de 1914. Text d’Andreu Mayayo i Artal, El País Cultura, 15-02-2017.

https://cat.elpais.com/cat/2017/02/15/cultura/1487194142_181769.html

Josep Fontana: “Les perspectives reals d’independència són mínimes, però cal persistir”. Text de Marc Andreu, El Critic.cat,01-09-2014.

http://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-fontana-les-perspectives-reals-dindependencia-son-minimes-pero-cal-persistir-363

“Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana”. L’historiador Josep Fontana traça els orígens i la continuïtat de sentiment català a ‘La formació d’una identitat’ Text de Carles Geli, El País Cultura, 05-11-2014.

https://cat.elpais.com/cat/2014/11/05/cultura/1415221082_397634.html?rel=mas

Josep Fontana: “La independència ara era un salt al buit”. L’historiador creu que el programa de Junts pel Sí va ser un error; hauria estat més prudent defensar el dret a decidir.  Text de Francesc Arroyo, El País Cultura, 05-11-2015. https://cat.elpais.com/cat/2015/10/05/cultura/1444047086_077475.html?rel=mas

Carles Capdevila entrevista a Josep Fontana. Text de Carles Capdevila, ARA, 15-11-2014.  https://www.ara.cat/premium/entrevista-Carles_Capdevila-Josep_Fontana-historia-Catalunya_3_1247305275.html#

TV3 – Els Matins – Fontana: “No han entès ni après mai a viure amb aquesta diversitat cultural” 28-10-2014, https://www.youtube.com/watch?v=6CrwNG81NVM

Josep Fontana: «Si no veu altra solució, l’Estat és capaç d’arribar a la suspensió de l’autonomia» Pep Martí 16-10-2017

https://www.naciodigital.cat/noticia/138269/josepfontana

Llibres de Josep Fontana

El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914 (Ed. Crítica, 2017)

https://www.planetadelibros.com/libro-el-siglo-de-la-revolucion/242763#soporte/242763

El periodo que va de 1914 a nuestros días ha sido un siglo de luchas de liberación, de un gran enfrentamiento de clases. La revolución que se inició en Rusia en 1917 ha marcado el siglo entero. La amenaza de subversión del orden establecido determinó la evolución política de los demás, empeñados en combatirlo y, sobre todo, en impedir que se extendiera por el mundo. La culminación de esta dinámica se produjo después de la segunda guerra mundial, cuando, tras la derrota del fascismo, se organizó por una parte la guerra fría, mientras, por otra, los avances sociales del estado de bienestar servían como antídoto para evitar la penetración de sus ideas en las sociedades del mundo desarrollado. Fue así como se alcanzó aquella situación excepcional de los años que van de 1945 a 1975, cuando en los países desarrollados se registraron las mayores cotas de igualdad hasta entonces conocidas.
A lo largo de los años setenta, sin embargo, al tiempo que se hundía el poder soviético y que el comunismo dejaba de ser una amenaza interna, esa trayectoria cambió para dar paso a la reconquista del poder por las clases dominantes y a una fase de retroceso social que nos ha llevado al triunfo actual de la desigualdad. El siglo no ha sido, pues, un «siglo revolucionario», puesto que las propuestas de 1917 acabaron derrotadas, pero ha sido «el siglo de la revolución», en la medida en que estas propuestas, en su doble papel de esperanzas para unos y de amenazas para otros, han marcado toda su historia.

Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. (Ed. Pasado y Presente, 2011) http://pasadopresente.com/autores/bookdetails/2016-11-21-12-20-21

Sinopsi: Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, ‘el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir’ y una paz que había de proporcionar ‘a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza’. Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año. Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo

El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (Ed. Pasado y Presente, 2013) http://pasadopresente.com/autores/bookdetails/el-futuro-es-un-pais-extrano

Josep Fontana: “Este libro nace de las preocupaciones que me surgieron tras haber concluido Por el bien del imperio. La profundización de la crisis y, sobre todo, el carácter que tomó al extenderse por Europa, ha sacado a la luz la dura realidad de lo que, más allá del retroceso económico, se presenta en la actualidad como una grave crisis social, cuyos rasgos más visibles son la privatización de la política, primero, y la del propio estado, más adelante, con la formación paralela de un sistema represivo capaz de prevenir y contener la protesta pública.
Lo que en la retórica con que se justifican las políticas de austeridad se presenta como un retroceso temporal destinado a superar unos momentos de dificultades esconde, en realidad, una alteración permanente de nuestros derechos sociales encaminada a liquidar definitivamente lo que queda del estado de bienestar y a asegurar la nueva sociedad de la desigualdad La visión de la historia en que fuimos educados, que nos garantizaba un porvenir de progreso continuado, ha dejado de tener validez, y el futuro se ha convertido en un país extraño que habrá que descubrir y conquistar”.

La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per una guia dels corrents actuals. (EUMO, 2012) http://eumoeditorial.com/la-historia-despres-de-la-fi-de-la-historia-epub-109760

Josep Fontana, en aquest llibre, ens ofereix una panoràmica del laberint de corrents historiogràfics actuals. El recorregut va des de la història narrativa a la història de les mentalitats tot passant per l’economicisme i el cientifisme i conclou amb la proposta de recuperar el vell principi que la història s’ha d’ocupar de l’home en la seva integritat i ha d’assolir una comprensió global de les societats humanes. Per aconseguir aquest objectiu tant cobejat, proposa incorporar nous mètodes que s’han mostrat vàlids en l’anàlisi de les societats. Una història, en definitiva, que no es desentengui de la funció social que li és pròpia, més enllà de l’academicisme pur, que pugui ajudar-nos a analitzar el present i ha planejar un nou futur. El caràcter suggerent i actual, en els temps de desconcert ideològic que corren, fa que sigui una obra de referència molt oportuna tant per als lectors com per als ensenyants habituals d’aquesta disciplina.

L’ofici d’historiador (Arcadia, 2018) : https://www.arcadia-editorial.com/llibres/lofici-dhistoriador/

La tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui, per ajudar a resoldre’ls. L’ofici d’historiador és, doncs, un ofici socialment útil, i només té sentit quan es duu a terme amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Les lliçons aplegades en aquest llibre van ser pronunciades, originalment, en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, l’any 2009. Josep Fontana es proposava fer una mena de balanç, encara provisional, de la feina feta en més de cinquanta anys, centrant-se en els camps en què ha treballat i en els motius que el van guiar a escollir-los.

La historia de los hombres: el siglo XX (Ed. Crítica, 2000) https://www.planetadelibros.com/libro-la-historia-de-los-hombres-el-siglo-xx/115273#soporte/115273

Este volumen reúne los capítulos de La historia de los hombres  dedicados al estudio de la evolución de la historiografía a lo largo del siglo XX, con la intención de ofrecer al lector un panorama que, a la vez que denuncia los daños que produce el uso público de la historia al servicio del orden establecido, pretende sentar las bases para construir una visión crítica del pasado.
Al presentar esta nueva edición el autor señala: “En los once años transcurridos desde que se editó por primera vez este libro han ocurrido muchas cosas que obligan a actualizarlo. No sólo se trata de dar noticia de las nuevas corrientes de la ciencia histórica, sino de razonar cómo y por qué un mundo que ha cambiado hasta tal punto desde la crisis económica de 2007-2008 nos incita a mirar el pasado con otros ojos, a fin de entender mejor lo que está sucediendo hoy a nuestro alrededor. A este propósito responde el capítulo adicional que he añadido a este libro, con el título de¿Qué historia para el siglo XXI?

Europa ante el espejo (Austral, 2013) https://www.planetadelibros.com/libro-europa-ante-el-espejo/92626#soporte/92626

Los europeos hemos ido construyendo una conciencia de colectividad mirándonos en el espejo de «los otros» para distinguir lo que nos identificaba, lo que nos diferenciaba de los demás. Al introducirnos en la galerÌa de espejos deformantes en que está atrapada nuestra cultura, el profesor Fontana nos ofrece en este libro una nueva visión, profundamente desmitificadora, de la historia de Europa desde los antiguos griegos hasta nuestros días.

La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (Ed. Crítica, 2002)

https://www.planetadelibros.com/libro-la-quiebra-de-la-monarquia-absoluta-1814-1820/17097#soporte/17097

Josep Fontana nos muestra un modo nuevo de analizar y comprender la crisis del Antiguo Régimen: el proceso del que surgió la España Contemporánea. Aunque el estudio se centra en la etapa de 1814 a 1820, cuando se pretendió reinstaurar la monarquía absoluta, los problemas que aquí se plantean desbordan ampliamente dicho marco cronológico. En La quiebra de la monarquía absoluta todos los episodios resultado de intrigas palaciegas o la sucesión de las intentonas revolucionarias encuentran explicación adecuada en un enfoque más amplio que el de la política histórica tradicional: en un enfoque de historia total que integre el estudio de los problemas económicos, de las tensiones en el seno de la sociedad española y de las actitudes políticas e ideológicas de los distintos grupos sociales. La conducta de los hombres no se nos aparece entonces como ese gratuito tejer y destejer que siguen mostrando muchos libros dedicados a la época de Fernando VII, sino que cobra sentido y coherencia. Muchos son los aspectos sobre los que La quiebra de la monarquía absoluta presenta nuevos puntos de vista. La historia política se ve enriquecida con la aportación de fuentes inéditas, en la que los propios dirigentes del estado nos pintan la dramática situación de un país que había llegado al fondo de la humillación y la miseria. Más importantes son aún las novedades que afectan a la historia económica de comienzos del siglo XIX, y en especial a la historia de la Hacienda en los años difíciles que siguieron a la guerra de la Independencia, cuando se ensayaron las discutidas reformas de Garay. Pero lo más interesante y original del libro del profesor Fontana es el intento de examinar globalmente la evolución de la sociedad española en unos años que vieron producirse la quiebra de la monarquía absoluta tradicional y la germinación de las primeras semillas de una época nueva.

De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834 (Ed. Crítica)

https://www.planetadelibros.com/libro-de-en-medio-del-tiempo/92258#soporte/92258

No hay otro período de la historia contemporánea española que sea tan poco y mal conocido como la llamada “década ominosa”. Una colección de tópicos sobre “el rey felón” y los mártires del liberalismo –Mariana Pineda, Torrijos y compañía- han venido a ocupar el lugar del conocimiento histórico y nos han impedido entender mejor una etapa de transición sin la cual resultan incomprensibles tanto la génesis como los límites de la revolución liberal posterior.

Este libro del profesor Fontana, fruto de muchos años de investigación, nos ofrece una visión alternativa que, contra la imagen tradicional de un régimen y una sociedad inmóviles en el tiempo, nos muestra cómo han surgido en su interior las fuerzas que iban a obligar a emprender un camino de reformas, y cómo se han situado, frente a ellas, los defensores de un inmovilismo imposible, que iban a iniciar, mucho antes de la muerte de Fernando VII, unas “guerras carlistas” en que la sucesión no era el motivo real, sino más bien un argumento de legitimación.

Aunque la naturaleza misma del absolutismo, estrechamente ligado a la voluntad y a las decisiones del monarca, obligue a mantener la atención fija en su persona y en sus actos, el profesor Fontana nos muestra también la lucha interna entre los grupos que se movían en su entorno y, más allá de estos corredores del poder, la forma en que la sociedad española ha vivido estos cambios, y ha participado en ellos, además de situar todo el proceso en el contexto europeo de su tiempo, apartándonos, así, del mito de la excepcionalidad española.

Aturar el temps: la segona restauració espanyola 1823-1834 (Ed. Crítica, 2005)

https://www.amazon.es/Josep-Fontana-Obra-restauraci%C3%B3-espanyola/dp/8484326144

Aquest llibre forma part d’un projecte que l’autor va iniciar fa uns trenta-cinc anys amb la intenció d’investigar el que ell mateix també pensava aleshores que era “la crisi de l’antic règim espanyol” i que poc a poc va anar entenent com un procés en què uns protagonistes socials van aconseguir de crear un determinat règim nou, imposant una entre les diverses formes en què era possible construir el futur i evitant que ningú no passés pels corredors que conduïen cap a una altra història.

Els fantasmes de Verona; La invasió; El restabliment de l’absolutisme; Violència i repressió; Els apostòlics; La fractura; Les dificultats de la moderació; La crisi de l’estiu de 1824; Un govern assetjat; El temps aturat; La gran revolta; Temps difícils; Les revolucions europees del 1830; La crisi del projecte reformista; La fi del regnat; La fi del sistema; Cap al nou règim i més enllà.

La época del liberalismo. Historia de España Vol. 6 (Ed. Crítica)  https://www.planetadelibros.com/libro-la-epoca-del-liberalismo/16679

Inaugura esta Historia de España el volumen correspondiente al período de 1808-1874, del que es autor Josep Fontana, máximo especialista en el siglo XIX español. Este siglo XIX “corto” es un período complejo, lleno de acontecimientos políticos, económicos y sociales que gravitarán con fuerza sobre el siglo XX y de los que el autor nos ofrece una visión enteramente renovada. Trata, con ello, de contribuir a la recuperación de un siglo calumniado y maldito, pero también de corregir la imagen tradicional en blanco y negro que lo reducía todo a intrigas cortesanas, pronunciamientos y discursos en las Cortes. Más allá, pues, de la narración de los grandes hitos del período –que, sin embargo, Fontana recorre con su precisión habitual y con gran audacia narrativa—lo que le interesa al autor es determinar las causas que llevaron a la quiebra del liberalismo y al correspondiente retraso económico y social de España en relación a los países de su entorno: un débil proceso de nacionalización, una reforma agraria titubeante, el miedo a las consecuencias sociales de la industrialización, el fracaso de la educación pública y el falseamiento del sistema parlamentario. Pero, sobre todo, lo que persigue Fontana es sacar a la luz los problemas, las luchas, las frustraciones y las esperanzas de la inmensa mayoría de españoles sin derecho al voto y sin ninguna capacidad de presión política, aquellos que Antonio Machado definió como “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.

La Revolució liberal a Catalunya (Pagès EUMO, 2003)

https://www.pageseditors.cat/ca/la-revolucio-liberal-a-catalunya.html

Josep Fontana, aborda un dels temes essencials per a la comprensió de la societat contemporània: com la crisi de l’antic règim donà pas a la construcció d’un nou règim, mitjançant la revolució liberal (1833-1844). I ho fa, no solament remarcant les millors condicions per al canvi econòmic (fi del privilegi aristocràtic, modificació de les regles de propietat, participació i hegemonia deis burgesos en la política), sinó també posant èmfasi en la lluita de les classes populars per fer realitat una revolució democràtica que garantís els drets polítics del conjunt dels ciutadans. Alhora, analitza la complexa situació de Catalunya dins d’una Espanya immersa en un dèbil procés nacionalitzador que posà traves a la cohesió social. Es tractava d’una societat, la catalana, que avançava cap a la industrialització, amb tots els canvis socials que el procés generava, però allunyada del poder polític estatal i que va topar amb una constant manca de comprensió dels governants.

Articles sobre llibres de Josep Fontana

Marc Andreu: “Historiar en defensa de la terra. Claus per llegir ‘La formació d’una identitat’, el nou llibre de Josep Fontana” https://cat.elpais.com/cat/2014/11/05/actualidad/1415221818_198912.html

Ramon Arnabat: “Josep Fontana: l’home i l’historiador. Saber escriure bé un bon llibre d’història no és fàcil, i ell hi excel·lia”

https://www.ara.cat/opinio/ramon-arnabat-josep-fontana-home-historiador_0_2078192326.html

Xavier Díez: “Josep Fontana, mestre d’historiadors” http://descriu.org/lofici-dhistoriador-de-josep-fontana/

Jordi Amat: “Revolución histórica” https://www.lavanguardia.com/cultura/20180829/451527690820/revolucion-historica.html
Llistat del Catàleg de la Biblioteca Ateneu Barcelonès “Josep Fontana, ofici d’historiador” http://cataleg.ateneubcn.org/cgi-bin/koha/opac-shelves.pl?op=view&shelfnumber=186&sortfield=title

El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició. Cicle Catalanisme versus feixisme (2)

15 Octubre 2018 a les 19:00 – 20:30 Sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència “El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició”, a càrrec d’Enric Ucelay-Da Cal  historiador i coautor de l’obra El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

El catalanisme davant del feixisme: 1919-1975

En l’actualitat es tendeix a establir una oposició i confrontació absoluta entre tots els corrents propers al que es podria considerar el feixisme espanyol i el catalanisme. Tanmateix, si ens endinsem als anys 20 i 30 del segle XX, veurem com tot aquell conglomerat de noms i sigles, des de Falange Española a les JONS, des d’Ernesto Giménez Caballero a José Antonio Primo de Rivera passant per Ramiro Ledesma Ramos, tingueren una fase propera al catalanisme, de directa col·laboració, d’influència o d’un rebuig axiomàtic imprescindible per a entendre els seus posicionaments nacionalistes. Catalunya i el nacionalisme català foren elements essencials en el naixement del feixisme espanyolista. Barcelona i la seva potent irradiació en foren un important nucli.

Ernestso Giménez caballero

Imatge: Ernesto Giménez Caballero (1899 – 1988) fou un escriptor espanyol, un dels creadors ideològics del feixisme espanyol al costat de Ramiro Ledesma Ramos.

Vegeu l’article de Sílvia Marimón “Ha existit un feixisme catalanista? Ara 01-06-2018

“El moviment polític originat a Itàlia no va trobar mai el seu espai, però va tenir partidaris”

“És xocant com els últims anys s’ha utilitzat la paraula feixista per demonitzar l’independentisme. Hi ha hagut moltes disputes polítiques, però pocs debats sobre si realment ha existit mai un feixisme catalanista. “Ha sigut durant molts anys un tabú; no es podia parlar alhora de feixisme i catalanisme”, diu l’historiador Enric Ucelay Da Cal, que firma amb altres especialistes catalans i espanyols El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal). La conclusió dels autors, entre els quals hi ha Arnau Gonzàlez i Vilalta, X.M. Núñez, Xavier Casals, J.B. Culla, J.M. Thomàs, E.González Calleja, Pere Grau o Martí Marín, és que hi ha hagut feixistes catalanistes, però no un feixisme catalanista, bàsicament per una qüestió cronològica. “Hi ha hagut feixistes catalanistes i molts feixistes catalans, però el context polític espanyol i català ha fet impossible que es creés un moviment catalanista que imités Mussolini o Hitler, no ha pogut trobar el seu espai”, diu Gonzàlez i Vilalta.”

Podeu llegir l’article complet: Ha existit un feixisme catalanista?

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, Estats Units, 1948) és un historiador català especialitzat en Història Contemporània. Catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i coordinador del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranismes, vinculat a la Universitat Pompeu Fabra.

Ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola.

Casals_el_catalanisme_davant_del_feixisme

Enric Ucelay-Da Cal ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià. Els seus principals llibres són:

  • La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939. Barcelona: La Magrana, 1982
  • Francesc Macià: Una vida en imatges. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984.
  • Macià i el seu temps. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985; 2ª edición, 1988.
  • La Joventut a Catalunya al segle XX: Materials per a una història. Barcelona, Diputació de Barcelona, 1987.
  • La paz simulada: Una historia de la Guerra Fría, 1941-1991, conjuntament amb Francisco Veiga i Ángel Duarte. Madrid: Alianza Editorial, 1997; 2a edició, 2006 .
  • El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Barcelona: Edhasa, 2003
  • Notícia nova de Catalunya: Consideracions crítiques sobre la historiografia catalana als cinquanta anys de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives, conjuntament amb Josep Maria Fradera. Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2005.
  • Contra Companys 1936: Contra Companys. La frustración nacionalista ante la Revolución, editat conjuntament amb Arnau González Vilalta. València, Publicacions de la Universitat de València, 2012.
  • 6 d’Octubre: La desfeta de la revolució catalanista de 1934, editat conjuntament amb Arnau González i Vilalta i Manel López. Barcelona, Editorial Base, 2014 .
  • «Tumulto»: Meditacions sobre l’octubre català (2017), editat conjuntament amb Arnau González i Vilalta i Plàcid Garcia-Planas. Maçanet de la Selva, Gregal, 2017.

Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902). La veu del primer catalanisme a l’antiga comarca de Tortosa.

Dimarts dia 9 d’octubre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència debat Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902). La Veu del primer catalanisme a l’antiga comarca de Tortosa, amb la participació del professor i historiador Borja de Riquer i Permanyer, l’historiador i editor Rafel Català i Dalmau i la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua -autora de El Franctirador. Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa”.

Francesc Mestre, la veu de Tortosa

L’any 1899 Francesc Mestre i Noè funda i dirigeix La Veu de Tortosa; el primer periòdic escrit íntegrament en llengua catalana a les Terres de l’Ebre, sense cap entitat coneguda al seu darrera, ni cap mena de suport econòmic extern.

Francesc Mestre pertany a la primera generació de polítics catalanistes de finals del segle XIX, que des de fa més d’una dècada es dedica al periodisme comarcal a més de portar, entre d’altres, les corresponsalies de La Veu de Catalunya, La Ilustració Catalana i La Ilustració Llevantina a les comarques ebrenques. Els seus articles seran llegits arreu dels territoris de parla catalana: des de La Veu de l’Ampurdà de Figueres; Diario de Tarragona, El Album o La Veu de Tarragona d’aquesta mateixa ciutat; Gazeta de Vich o Gazeta Montanyesa de Vic; La Actualitat, La Publicidad o La Ilustración Musical Hispanoamericana de Barcelona; Lo Campanar de Lleyda o La Veu del Segre de Lleida; Lo Somaten de Reus; El Dia de Terrassa…

Francesc_Mestre_i_Noè_als_34_anys

Imatge: Francesc Mestre als 34 anys 

Aquesta nova etapa al capdavant de La Veu de Tortosa, neix amb una missió ben clara: la del periodista conscient dels alts percentatges d’analfabetisme, que creu en la funció pedagògica del periòdic com a mitjà de difusió de la llengua i del coneixement, de les idees i dels ideals. Per a Francesc Mestre, la ploma del periodista necessita alliçonar-se per a guerrejar bé i poder oferir los seus fruits a la Societat de la qual, per virtut cívica, se fa apòstol i soldat, fins al punt que ell mateix es defineix com a soldat de la causa catalana disposat sempre a la lluita. Amb aquestes paraules no és estrany que l’historiador Pere Anguera defineixi la seva postura com la d’un franctirador i que l’historiador Borja de Riquer l’anomeni “el Precursor de Tortosa”.

La Veu de Tortosa serà un periòdic atípic. Rebrà el suport d’un gran nombre de lectors i subscriptors, a més de 240 col·laboradors procedents de tots els territoris de parla catalana, que li donen un toc de pluralitat i una visió àmplia i diversa de les vivències, les opinions i el sentir d’aquesta societat.

Francesc Mestre LA VEU DE TORTOSA

Imatge: La Veu de Tortosa. 3 de desembre de 1899, Núm. 1.

El passat mes de juny, es va publicar el llibre “EL FRANCTIRADOR. Francesc Mestre i La Veu de Tortosa”, publicat per Rafael Dalmau Edicions -dins la col·lecció Camí Ral núm. 42-  i l’Ajuntament de Tortosa, amb un  pròleg a càrrec de l’historiador i catedràtic emèrit de la UAB Borja de Riquer i Permanyer, director de la tesi doctoral que Maria Mestre està portant a terme a la UAB.

En aquesta conferència debat intervindran el professor Borja de Riquer i Permanyer, l’historiador i editor Rafel Català i Dalmau i la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua -autora de El Franctirador. Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa”, per tal de situar-nos en els precedents històrics, polítics, socials i econòmics de finals del segle XIX i que conduïren a la fundació d’aquest periòdic; entendre el significat i les repercussions envers la futura premsa del segle XX a Catalunya, i el paper que hi jugaran Francesc Mestre i La Veu de Tortosa dins del procés de recuperació i de reconeixement de la llengua i de la cultura catalana, no tan sols dins l’antiga comarca de Tortosa, sinó arreu dels territoris de parla catalana.

S’analitzarà i es donarà a conèixer el treball de Francesc Mestre durant els quatre anys en que va estar al capdavant d’aquest periòdic; el paper que hi va jugar al costat d’Enric Prat de la Riba, mostrant una estampa, fins ara desconeguda d’aquest periodista polifacètic i de la seva implicació en la construcció de la Catalunya de les primeres dècades del segle XX.

Francesc Mestre_Portada

Maria Mestre i Prat de Paula

Maria Mestre és besneta i legatària de Francesc Mestre i Noè, actualment és ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Llicenciada en història per la Universitat de Barcelona (U.B.) i doctorant en història comparada, política i social per la Universitat Autònoma de Barcelona (U.A.B.). Ha estat membre del Centre d’Estudis d’Història Moderna “Pierre Vilar”, membre del programa de recerca sobre la història de l’economia marítima del Departament d’Història Moderna de la U.B. Coordinadora i professora de “Els Juliols” de la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a historiadora per al Ministeri de Cultura francès, per al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) i per a l’Obra Social de la Fundació “La Caixa”.


Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945)

Llicenciat en Filosofia i Lletres (secció d’Història) l’any 1968 i Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’any 1975. És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB des de l’any 1969, en què es va incorporar com a professor ajudant. L’any 1985 passa a ser professor titular, i posteriorment, catedràtic d’Història Contemporània l’any 1988. De l’any 1987 al 2012 va ser director del Servei de Documentació d’Història de Catalunya (SDHLC), i posteriorment passa a ser director del servei científico-tècnic SIBHIL·LA (Servei d’Informació Bibliogràfica i Documentació d’Història, Llengua, Literatura i Art de Catalunya) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Sota la seva direcció el servei ha creat una de les base de dades bibliogràfiques més importants de l’àmbit català i espanyol, actualment amb més de 155.000 referències, sobre història, societat i cultura de Catalunya.

Rafael Català i Dalmau

Editor i llicenciat en Història Moderna per la Universitat de Barcelona l’any 1985. Es dedica professionalment a la divulgació històrica. Ha treballat en el món editorial des de 1980 (Rafael Dalmau, Editor, més col·laboracions per a Curial Edicions Catalanes) i des de 1998 està al front de l’Editorial Rafael Dalmau, especialitzada en història i geografia de Catalunya. Hi dirigeix col·leccions com ara “Episodis de la Història”, “Bofarull”, “Nissaga”, “Camí Ral”, “Al Guió del Temps”, “Toc de Gralla” i “Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia”.
Ha combinat l’activitat editorial amb els cursos sobre història i cultura catalanes: n’ha desenvolupat més d’un centenar —per a adults, però ocasionalment també per a infants— tant de caire divulgatiu com en vessant erudit. N’ha impartit, entre altres àmbits, al Museu d’Història de Catalunya, a les aules universitàries per a gent gran i a les seus d’Òmnium Cultural. Ha estat cap de colla i president dels Castellers de Terrassa, i és membre de la junta de la Delegació de Terrassa d’Òmnium Cultural.

Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme” (1)

Dimarts 2 d’octubre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència a càrrec d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador, Ha existit un feixisme catalanista? primera sessió del cicle “Catalanisme versus feixisme 1919-2018″.

Hi ha interrogants incòmodes a la història catalana del segle XX. Com ara: ha existit un feixisme catalanista? Durant dècades ha semblat que plantejar aquesta pregunta era voler tacar la trajectòria d’un moviment aparentment «immunitzat» davant la temptació feixista.

Es tractaria de desxifrar si el catalanisme del segle XX i principis del XXI tingué i té avui en dia una branca feixista com tants d’altres moviments nacionalistes –amb o sense Estat– van tenir. Cal interpretar com l’ascens al poder de Mussolini i Hitler i la seva herència van afectar la política catalana. Ningú no dubta que ha existit el feixisme espanyol. Però… I el feixisme catalanista?

Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.

Els tres editors d’aquesta interessant aportació (Enric Ucelay-Da Cal, Arnau Gonzàlez Vilalta i Xosé Manoel Núñez Seixas) han plasmat així la conclusió que es pot extreure de la lectura conjunta dels treballs:

“D’aquest volum, surten explicacions noves, originals i de rellevància, que es poden sintetitzar en una primera conclusió: feixistes catalanistes, sí, hi ha hagut, i potser molts, però feixisme catalanista, no. Així de clar i de complicat alhora”.

En resum, cal historiar. Aquest llibre aborda el tema des de la complexitat, a través d’un conjunt d’especialistes –catalans i espanyols– que tracten la qüestió amb rigor, sense prevencions ni intencionalitats obscures.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 2007. Ha publicat una quinzena de llibres sobre el període republicà espanyol, la Catalunya d’entreguerres, el nacionalisme català i la diplomàcia europea.

Casals_el_catalanisme_davant_del_feixisme