Una breu història del separatisme i de l’independentisme català. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 21 gener 2019 a les 17:00 – 18:30 tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès).
Debat i tertúlia amb la participació d’Enric Ucelay Da-Cal, historiador i autor de Breve historia del separatismo catalán i de David Martínez Fiol, historiador que farà la crìtica del llibre. Moderador: Joan Solé Camardons.

Ucelay Da-Cal Breve Historia del separatismo catalán

Portada del llibre d’Enric Ucelay Da-Cal “Breve historia del separatismo catalán”

El propòsit de “Breve historia del separatismo catalán”

Enric Ucelay-Da Cal explica els orígens del terme i concepte separatisme en el món durant els segles XVII, XVIII i XIX. Després, descriu com aquesta idea o paraula al costat de moltes altres, estretament relacionades com patriota o nacionalista es consoliden a Catalunya, totes amb un sentit concret, entre mitjans o finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX.

Quan el separatisme català apareix durant l’hivern de 1918-1919 no com una noció, idea o insult sinó com un moviment polític intencionadament innovador era una forma supranacionalista més radical i extrema que qualsevol altre enfocament catalanista, però la paradoxa és que es va mostrar com antinacionalista, si per nacionalisme català s’entenia com era habitual aleshores el missatge de la Lliga regionalista suposadament hegemònica entre 1901 i 1923.

Una vegada establert un separatisme polític català a finals de 1918 s’estengué ràpidament com un corrent polític que envolcallava un cert mitjà social a Barcelona. També s’hi estudia el desenvolupament del separatisme des de la dècada de 1920 en endavant, especialment els anys 30 amb la República i la Generalitat republicana i la Guerra Civil de 1936-39.  D’una manera estranya la dictadura franquista fou una continuació dels conflictes dels anys 30, la seva mateixa existència era una prova que “la guerra encara no havia acabat”.

A partir de 1968, cinquanta anys després de la fundació del separatisme polític, sorgeix l’independentisme com a alguna cosa clarament diferent del separatisme.  Així doncs, el separatisme i l’independentisme estan estretament relacionats: l’independentisme deriva del separatisme però no és la mateixa cosa.

També es repassen les principals pautes organitzatives que imperaven en aquesta mutació, una vegada que sorgeix l’independentisme el 1968, tot i que no es detalla cada lluita ideològica, cada petita escissió, cada grupuscle de la naixent esquerra independentista i del seu desenvolupament com a moviment, amb freqüència més marcat per les seves lluites internes que pels seus encerts polítics.

Finalment, respecte els últims anys de 2010 a 2018, el llibre segueix el relat del nou independentisme de masses d’allò que popularment s’ha anomenat els indepes. Aquesta abreviació una mica despectiva, per referir-se a la gent que emplena les manifestacions no és accidental. Una altra vegada ens trobem amb alguna cosa diferent dins d’un moviment en curs, viu, vinculat a un corrent polític semblant però distint. Aquí es presenta una tesi essencial: els independentistes no són la mateixa cosa que els indepes com tampoc l’esquerra independentista és la multitud de tots els indepes.  A les primeres dècades del segle XX els indepes han passat de combregar amb la política catalanista convencional, sobretot en el que fou en la seva plenitud Convergència Democràtica de Catalunya i el pujolisme, per formar una quantitat ingent de contestataris què es creuen iguals entre sí però que no ho són. El llibre també acaba amb un esforç per aclarir la naturalesa i el significat dels indepes, a més a més d’intentar explicar com van sorgir aquest canvi, enfront de la supervivència de l’esquerra independentista avui més coneguda i la millor organitzada com la CUP.

L’autor recorda que pràcticament no hi ha cites, ni notes,  tampoc s’indiquen les fonts. No és un manual d’estudi, ni un text acadèmic. El lector que vulgui aprofundir en el tema, així com consultar la varietat de materials entre llibres i articles en què es basa el llibre, trobarà una bibliografia final monogràfica d’on poden sorgir nocions o tesis diferents a la d’aquesta obra o contradir la interpretació aquí presentada.

(Traducció i adaptació de Joan Solé Camardons del capítol preliminar “El sentido de este libro”, Breve historia del separatismo catalán)

img_jplaya_20171111-141220_imagenes_lv_terceros_macia_bruselas-k3H-U432748905504D5B-992x558@LaVanguardia-Web

Francesc Macià, líder d’Estat Català exiliat a Brusel·les, 1927. Font: La Vanguardia

Enric Ucelay-Da Cal

Catedràtic emèrit d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i membre de l’IUHJVV. Actualment és coordinador del Grup de Recerca de la UPF GRENS (Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies). És llicenciat pel Bard College (Nova York, 1969) i doctor per la Columbia University (1970) i la Universitat Autònoma de Barcelona (1983). Prèviament va ser professor titular (1985-95) i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor visitant a la Duke University (1994), la Venice International University (2002) i l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París (2004). Entre els anys 1993 i 1998, va ser un dels codirectors de L’Avenç. Revista d’Història.

La seva recerca s’ha centrat en el nacionalisme europeu, espanyol i català i en la història política, cultural i intel·lectual del segle xx. Ha estat investigador principal de quatre projectes ministerials des del 1997. Ha publicat diversos llibres i més de dos-cents articles en llengües diverses en revistes especialitzades. Entre les seves nombroses publicacions destaquen: La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939 (Barcelona: La Magrana, 1982); La paz simulada: una historia de la Guerra Fría, 1941-1991 (Madrid: Alianza, 1997; 2a. edició 2006, juntament amb Francisco Veiga i Pere Gabriel); i El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (Barcelona: Edhasa, 2003).

ucelay[1]

Vegeu diversos articles Enric Ucelay Da-Cal:

 

  • Estat Català 1922-1931 Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya segle XX, Diccionaris de l’Enciclopèdia, 2000

Reunió de la Secció d’Història amb els socis i les sòcies ateneistes

Dimecres 12 Desembre 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès)

Balanç de les activitats de la Secció d’Història dutes a terme durant el 2018 i recollida d’idees i avançament de la programació 2019. Reunió oberta als socis inscrits a la Secció d’Història, amb la participació de tots els membres de l’equip.

Modera la reunió: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció.

Durant l’any 2018 la Secció d’Història ha organitzat o ha acollit un total de 27 sessions: 20 conferències i debats i 7 tertúlies d’Amics de la Història.

S’han dut a terme 12 sessions en el marc dels quatre cicles següents: Història de les confessions religioses a Catalunya (2 sessions, la resta es va dur a terme els 2017); Històries de Barcelona (7 sessions); Cicle Feixisme versus Catalanisme (2 sessions) i Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (1 sessió feta i 1 suspesa).

La resta de les 7 sessions han estat conferències o debats al voltant d’obres publicades recentment, destaquem: Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos; Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902); commemoracions (40 anys del Congrés de Cultura Catalana); recerques en curs (El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana); divulgació (El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques).

Podeu recuperar, escoltar i veure aquestes conferències a Secció d’Història Ateneu YouTube

Sala Oriol Bohigas 2018

Quant a les tertúlies d’Amics de la Història s’han dut a terme 7 sessions, totes al volant de llibres de temàtica històrica i que hem debatut en gairebé tots els casos amb els autors. Especialment destaquem la tertúlia sobre els llibres de Josep Fontana, sobre “Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República” i també “Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)”

També hem participat en la presentació d’un llibre  (Món rural. Mots que es perden) i hem acollit les Jornades Àfrica Negra: Reinventant l’espai urbà.

Sala Sagarra 2018

Durant el 2019 hem previst organitzat un cicle sobre 1919 La Vaga de la Canadenca amb tres sessions durant els mesos de gener i febrer i un cicle intersectorial amb participació de diverses seccions de l’Ateneu Barcelonès al voltant de la Revolució americana versus la Revolució francesa (primera i segona setmana de març de 2019).

Els grans debats polítics i intel·lectuals del segle XX, segons Ferran Soldevila. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 10 de desembre a les 17h tindrà lloc a la sala Pompeu Fabra la Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Els grans debats polítics i intel·lectuals del segle XX, segons Ferran Soldevila” amb la participació d’Enric Pujol, historiador i coautor del llibre Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

El llibre Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970) recull un total de 470 cartes amb més de 100 persones, entre els quals hi trobem la flor i nata de la intel·lectualitat del seu temps, cosa que permet reconstruir el gran debat intel·lectual i polític d’aquella època tan decisiva en la conformació de la Catalunya contemporània.

En els seus fons personals conservà poques còpies de les lletres que havia tramès i per això va ser necessari fer una recerca d’anys per obtenir les que s’han reproduït al volum. Va caldre anar a mirar, un per un, els arxius de familiars, amics i col·legues per si hi trobàvem cartes seves.

Carles Riba, Joan Triadú, Josep Tarradellas, Lluís Nicolau d’Olwer o Carles Rahola són alguns dels cent-divuit corresponsals, intel·lectuals de l’època amb qui l’historiador i escriptor Ferran Soldevila va mantenir correspondència al llarg de la seva vida.

El període que abasten és molt llarg. En tenim de totes les etapes de la seva vida: Des de les escrites ja en la seva primera joventut, fins a les redactades en els darrers anys d’existència. Per això s’han publicat per ordre cronològic. Així, el lector pot seguir la trajectòria vital de Ferran Soldevila com si llegís una mena de biografia. Amb l’avantatge que s’hi recullen els moments més importants de la seva vida personal, política i professional, però també hi apareixen detalls i aspectes molt difícils de veure en les reconstruccions biogràfiques corrents.

Les notes a peu de pàgina que s’hi han introduït serveixen per entendre’n el significat, per situar el lector en el context en què foren redactades i per fer saber el vincle existent amb el seu corresponsal. D’aquesta manera, el llibre no és tan sols una eina de consulta, sinó que es pot llegir de principi al final i cada cop amb un interès creixent. Una lectura que no exigeix un coneixement previ del personatge i que pot servir perfectament d’introducció al conjunt de la seva obra i a uns moments històrics molt intensos del nostre passat col·lectiu.

Ferran Soldevila_B082446

Ferran Soldevila i Zubiburu (Gran Enciclopèdia Catalana)

En el present recull epistolar podem seguir de manera detallada, a part del context històric, l’evolució de la seva escriptura. Veure com progressivament defineix un model de llengua propi i un estil literari personal. No en va, Ferran Soldevila fou un dels escriptors més rellevant del seu temps. Aquí hem considerat la correspondència com una part no pas menor del conjunt de la seva producció escrita. Cal recordar que a part de l’obra historiogràfica, conreà també la poesia, el teatre, el periodisme i la narrativa de ficció. La seva prosa es convertí en un model de normalitat d’expressió, com remarcà l’escriptor i editor Miquel Arimany, i la seva Història de Catalunya (1934-1935) va ser, segons Joan Fuster, “la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit”.

Text d’Enric Pujol i Casademont

Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)

Dilluns 3 desembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)” del Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (2) a càrrec d’Oriol Dueñas, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, Ed. Generalitat de Catalunya, 2018.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.

Al llarg de bona part de la Guerra Civil des de la zona republicana s’impulsaren diverses actuacions amb la finalitat d’aconseguir aturar les hostilitats. Aquestes iniciatives cercaven la implicació d’un país europeu, que actués com a mediador, per portar a terme converses entre el govern legítim republicà i els revoltats que conduïssin a l’aturada de les conflagracions entre els dos exèrcits.

Bona part de les relacions internacionals que establí Catalunya durant el conflicte cercaren assolir una mediació internacional per aconseguir la pau. Aquestes accions sempre es realitzaren de manera discreta a través d’aprofitar les bones relacions diplomàtiques que tingueren diverses personalitats polítiques catalanes. Algunes d’elles ho feren a través d’organitzacions alienes al govern català, mentre que d’altres es feren seguint indicacions del propi president Companys. Tot plegat amb l’objectiu d’aconseguir aturar la guerra, ja fos a tot el territori o només a Catalunya.

jaume_miravitlles_0

Jaume Miravitlles màxim responsable del Comissariat de Propaganda, òrgan autònom, depenent del Departament de Presidència, creat el primer d’octubre de 1936 per difondre la realitat cultural catalana arreu del món, que va actuar en certs aspectes com a conseller de Relacions Exteriors. 

Molts autors han considerat que fou un fracàs l’activitat diplomàtica catalana durant la Guerra Civil. La historiografia espanyola en parla gairebé sempre despectivament, i la qualifica de poc realista i en alguns casos, fins i tot d’egoista en considerar-la que s’havia fet al marge del govern legítim de la República i que només cercava assolir els interessos particulars catalans.

Però que els resultats finals d’aquesta política no fossin els desitjats no vol dir que fossin un fracàs. D’entrada ja es pot valorar com un èxit majúscul que representants de la Generalitat de Catalunya, una nació sense estat, fossin rebuts i escoltats per representants diplomàtics de diversos països importants com França, Bèlgica o la Gran Bretanya.

La diplomàcia impulsada pel president Companys a través del Comissariat de propaganda i diversos col·laboradors es va fer sense mitjans, sense informació militar solvent, amb l’oposició del govern republicà, especialment del seu cap Juan Negrín, amb un context internacional difícil, i amb una situació política complicada internament a causa de les greus contradiccions de la política catalana etc. La imatge de divisió, i sobretot la visió d’alguns governs del que estava passant a la rereguarda catalana, era força greu: assassinats persecució religiosa, accions revolucionàries, col·lectivizacions etc. No va ajudar, especialment en els primers mesos de guerra, a l’activitat política internacional que es volia impulsar.

Tot i això, la veu dels representants catalans es va fer sentir fins al darrer instant. Les propostes del Govern de la Generalitat de Catalunya van ser escoltades per membres destacats dels països europeus i van tenir la capacitat de presentar propostes pròpies per defensar els interessos de la República i especialment de Catalunya. No foren propostes contra la República, com a vegades s’ha volgut presentar, però sí que algunes eren diferenciades de les que estava presentant des del govern.

Tot plegat tal com va escriure l’historiador Gregori Mir, l’activitat diplomàtica catalana fou excepcional tant que “des de la Guerra de Successió Catalunya no havia tingut un protagonisme internacional com el que va tenir durant la guerra”

Oriol Dueñas: “Relacions internacionals de Catalunya”  A 80 anys del cop d’estat de Franco: actes del Simposi “La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939), celebrat a Barcelona l’1, 2 i 3 de desembre de 2016.  Edició Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 2017.

Oriol Dueñas, Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939

Dilluns 19 de novembre de 2018 a les 19h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939 del Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (1) a càrrec de Josep Lluís Martín Berbois, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, 2018.

Presenta:  Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.

La violència dels primers mesos de la Guerra Civil a Catalunya es traduí en una nombrosa xifra de víctimes i l’exili de milers de persones a diferents països europeus, en especial França i Itàlia. Un èxode, que per diferents motius, encara avui ha restat força descuidat per la historiografia catalana. Es coneix com l’exili de 1936.

Exili La Tribuna Illustrata

Imatge: Portada de la Tribuna Illustrata, diari italià que parlava de l’arribada dels catalans a Gènova el 9 d’agost de 1936.

El progressiu avanç de les tropes franquistes obligà a milers de persones a fugir de Catalunya inicialment direcció a França. Un total d’aproximadament 470.000 individus provinents de tot l’Estat espanyol travessaren la frontera. Posteriorment, milers d’ells acabaren sent internats en camps de concentració improvisats i en condicions molt deplorables.

Els militars republicans no van poder entrar a França fins al 5 de febrer i van ser enviats als camps de concentració. AUGUSTE CHAUVIN (ARCHIVES DÉPARTEMENTALES DES PYRÉNÉES-ORIENTALES)

Tanmateix hi hagueren molts catalans que pogueren exiliar-se a França, Londres o a països de l’altra banda de l’Atlàntic com Mèxic, Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela, la República Dominicana o els Estats Units. Un dels fets més tràgics d’aquest exili fou l’assassinat, per part del règim franquista, del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover el 15 d’octubre de 1940, el qual havia estat detingut inicialment a França per la Policia Militar Alemanya.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial feu que molts republicans s’allistessin a les Companyies de Treballadors Estrangeres i posteriorment s’integressin a la resistència antinazi després de l’ocupació Alemanya. Un important nombre d’ells foren detinguts i deportats en algun camp nazi (especialment a Mauthausen). Dels 9.446 deportats que coneixem actualment, uns 3.000 eren nascuts a Catalunya i uns 1.800 no sobrevisqueren.

Text de Josep Lluís Martin Berbois

Per saber-ne més: Museu Memorial de l’Exili

El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques.

Dimarts 13 novembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió “El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques “, a càrrec de Josep Sanmartí, historiador, docent i autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

 Perla 34_Cambó_AlfonsXIII borja-de-riquer_560x280

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona

Perles negres, Perles blanques

Les “Perles” que es recullen en el Blog Perles negres, Perles blanqueshttps://perlesnegresblog.wordpress.com/  tenen dos colors. No pretenen seguir un ordre cronològic, ni temàtic. Cadascuna tracta d’interrelacionar un mateix aspecte anant endavant i endarrere en el temps.

A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres “trobats” en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.

Els escrits que s’articulen dins cada perla (basats sempre en textos contrastats) pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.

La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència.

La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.

Fins el dia d’avui s’han editat 35 “Perles”  sobre les complexes relacions entre Catalunya i Espanya, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.

Darreres Perles editades

Qui hi ha darrera les Perles

Josep Sanmartí  i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.

Josep Sanmartí

Josep Samartí i Sala, autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Col·labora en l’edició i difusió Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.

El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

Dilluns dia 5 de novembre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona i debat posterior  “El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana” amb la participació de Carles Santacana, historiador i membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès; Ramon Espasa, metge i conseller de Sanitat de la Generalitat (1977-1980); Montserrat Casals vicepresidenta de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; i Joan Solé Camardons presentador i moderador, ponent de la Secció d’Història.

MÉS DE DOTZE MIL CONGRESSISTES I DOS ANYS DE CONGRÉS

El 28 de gener de 1975 la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un Congrés en defensa de la cultura catalana. Ràpidament va rebre adhesions per part de les entitats i dels intel·lectuals. Amb col·laboració de tothom es va dissenyar un congrés que impliqués la participació popular, la revisió i actualització dels elements de la cultura catalana de cara al futur.

CCC6_Reunió-Comitè-Executiu-(Arxiu-Fotogràfic)

Foto: Comitè executiu del Congrés de Cultura Catalana

El Congrés es va allargar durant dos anys, fins al 1977. Hi van participar més de dotze mil congressistes i s’hi van adherir més de 1.500 entitats i quinze mil persones.

L’esdeveniment del Congrés de Cultura Catalana va marcar l’inici de la Transició a Catalunya, i als Països Catalans, va mobilitzar a més de dotze mil persones entre experts, acadèmics i ciutadans al voltant dels debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia. Durant els dos anys que va durar el Congrés es va treballar per analitzar l’estat de la cultura catalana i per establir un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans des de l’any 1936 fins a la celebració del Congrés.

CCC4_Mesa-presidència-i-públic-(©Jaume-i-Anton-Muns)

Foto: Mesa presidencial i congressistes del CCC.  Autor: Jaume i Anton Muns 

L’ESTRUCTURA DEL CONGRÉS

El Congrés es va configurar sobre els organismes d’un Patronat, el president del qual fou Jordi Rubió i Balaguer, i una comissió promotora, formada per totes les entitats adherides i presidida pel degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona d’aleshores, Miquel Casals Colldecarrera. La Comissió Promotora tenia alhora una Comissió Permanent, formada per una vuitantena de persones de diverses entitats i un secretariat cultural encarregat de dur a terme la tasca cultural del Congrés i de posar en marxa les 20 seccions.

Entre els continguts del Congrés s’havia d’elaborar un  balanç d’allò que havia estat la vida cultural fins aquell moment en cadascun dels àmbits, i, alhora, presentar vies alternatives de cara al futur. S’havia de tractar, amb criteris unitaris, la problemàtica dels Països Catalans, amb les peculiaritats i diferències que són pròpies de cadascun d’ells i que els caracteritzen i s’havia de garantir la participació del major nombre possible d’especialistes i d’entesos de cada matèria, així com una participació popular autèntica i viva.

CCC3_ambit-Estructura-Social
Imatge: Cartell de final d’Àmbit d’Estructura Social

ÀMBITS

El Congrés de Cultura Catalana es va dividir en 25 àmbits diferenciats, els quals pretenien establir un balanç de l’estat de la cultura i de la societat dels Països Catalans, així com concretar unes propostes a curt i a mitjà termini per tal del poder iniciar el procés de recuperació en tots els àmbits. En un principi, es va fer una primera divisió en 18 àmbits elaborada per Jordi Carbonell. Finalment, però, es va fer una segona divisió i es van establir 25 àmbits definitius. Així doncs, es van realitzar paral·lelament 25 congressos de la cultura catalana els quals cadascun d’ells va presentar els treballs i les resolucions a una població diferent dels Països Catalans.

CCC1. Cloenda àmbit Recerca 16-10-77 (Museu de Badalona)

Foto: Cloenda de l’Àmbit de Recerca el 16-10-1977.

El Secretariat Cultural era el que aplegava els diferents grups de treball que impulsaven cadascun dels àmbits. Va comptar amb la col·laboració de més de tres mil professionals, intel·lectuals, artistes o persones interessades en les matèries d’estudi. Totes aquestes persones van col·laborar de forma desinteressada durant més de dos anys en el Congrés. Cada àmbit constava d’uns quants responsables territorials i responsables de subàmbits els quals s’anomenaven delegats d’àmbits. L’agrupació d’aquests delegats prengué el nom de Secció General del Secretariat Cultural i funcionaven com un organisme autònom del Congrés.

A partir de la cloenda de tots els àmbits es va redactar el Manifest de la Cultura Catalana. A més, la tasca intel·lectual del Congrés no es va aturar aquí, sinó que va continuar amb la creació de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

CCC5_Míting-sindicats-al-Palau-d'Esports-(Arxiu-Fotogràfic)

Imatge: Míting amb els sindicats. Palau d’Esports

CAMPANYES

Des del Congrés de Cultura Catalana hi havia la necessitat de mobilitzar la població dels Països Catalans. En una reunió entre la Comissió coordinadora del Secretariat Cultural i Josep Espar, el qual s’acabava d’incorporar com a gerent del Congrés, va sorgir la idea de realitzar unes campanyes que acomplissin la funció que els àmbits no podien realitzar: la mobilització popular. L’objectiu principal d’aquestes Campanyes havia de ser motivar la ciutadania per tal que participessin activament en el Congrés de Cultura Catalana ja que s’havia de donar mitjans a la població per poder reivindicar els seus drets. D’aquesta manera, es van dissenyar 5 Campanyes diferents les quals van tenir un any de durada, del Novembre del 76 a l’Octubre – Novembre del 77: “Ús oficial del català”, “Salvaguarda del patrimoni natural”, “Identificació del territori”, “Revitalització dels valors populars i del folklore” i “Institucions Autonòmiques”.

El Congrés va assentar les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions pròpies dels Països Catalans, en un procés de participació ciutadana sense precedents, des del 1975 fins al 1977.

CCC2Abecedari---Campanya-ús-oficial-del-català

 Imatge: Cartell de la Campanya per a l’ús oficial de la llengua catalana

 

Text de la Fundació Congrés de Cultura Catalana per al Blog de la Secció d’Història