Dilluns 4 de desembre 2023 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la Tertúlia Amics de la Història amb Vicenç Lozano, autor de “Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave”
Presentació de Joan Alcaraz, periodista. Moderà la tertúlia: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 38 persones.
Joan Alcaraz, Joan Solé Camardons i Vicenç Lozano, Tertúlia Amics de la Història 4-12-2024
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Els molts enemics que té aquest papa
Apunt de Joan Alcaraz al blog Gaudirla Cultura aquí
Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.
El cardenal filipí, Luis Antonio TagleEl papa Francesc, Jorge Mario BergoglioEl guru ultradretà, Steve Bannon
Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria.
Tot plegat té noms i cognoms. En el primer cas, l’ex-president nord-americà i ara mateix gran encausat Donald Trump, a més d’un dels seus grans aliats, l’influenciador i guru de l’ultradreta, sobretot a Europa, Steve Bannon, per no parlar del president hongarès Viktor Orbán. O, en l’altre cas, prelats com el cardenal italià Carlo Maria Viganò, el nord-americò Raymond Burke, l’alemany Gerhard Müller, el guineà Robert Sarah o l’hongarès Péter Erdö, entre d’altres.
És clar que Francesc, impulsor, entre més coses, de l’anomenada “Església de les perifèries”, té al seu costat porprats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle o l’arquebisbe peruà Carlos Castillo, també entre d’altres referents. I ha emprès, de cara al futur, un interessant Camí Sinodal que, tot i així, té els seus límits. Un de molt clar és que, malgrat haver promocionat el paper de la dona dins l’Església, el pontificat de Bergoglio arribarà algun dia a terme sense la institucionalització, que seria ben justa, de la figura de la sacerdotessa.
Tot i així, els anys del pontífex argentí al Vaticà -un dels estats més intrigants del món- s’han caracteritzat, sobretot, per la lluita contra les desigualtats que genera el capitalisme, l’impuls d’actuar contra el canvi climàtic, els abusos de la pederàstia o la caspa que signifiquen el clericalisme i altres servituds del passat i del present.
Lozano -que torna a demostrar, com en el llibre anterior, que disposa de molt bones fonts- no amaga gens les seves simpaties per les traces d’aquest Papa. Especialista en Itàlia i el Vaticà i, singularment, com a redactor de la secció d’internacional de TV3 del 1984 al 2019, la seva trajectòria i la seva producció són, des de Catalunya, dues fites favorables a una Església més cristiana que no pas catòlica. Una institució global i també oberta, ara gràcies a Francesc i a tots els qui segueixen la seva línia, als vents del món
Dilluns dia 29 de gener 2017 a les 19h la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència “Els jueus: història, religió i cultura a Catalunya”, a càrrec d’Irene Llop i Jordana, doctora per la Universitat de Barcelona i professora de la Universitat de Vic.
La conferència és la quarta i darrera sessió del Cicle “Història de les religions a Catalunya”
Presenta l’acte Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Imatge principal: Expulsió dels jueus de Sevilla, representació de Joaquín Turina Areal. Centro de Interpretación de la Judería de Sevilla / Font: Wikimedia
El passat jueu de Catalunya és, encara avui força desconegut per la majoria de ciutadans. Un factor determinant és que, a diferència d’altres espais europeus, a Catalunya no hi ha hagut continuïtat en la presència jueva al territori. La primera comunitat jueva a Catalunya després de l’expulsió de 1492 va ser la de Barcelona fa justament cent anys. I durant aquest període d’absència, es va crear una idea determinada de com eren o són els jueus i les seves comunitats. Malgrat els tòpics i prejudicis envers aquest grup, hi ha un interès creixent per conèixer la seva història i cultura.
El judaisme català disposa d’un nombre excepcional de fonts escrites, en llatí i en hebreu, que permeten estudiar la vida d’aquestes comunitats. Una particularitat de les fonts notarials medievals és l’existència de llibres especials, els Libri Iudeorum, que registraven les activitats en les que una de les parts era jueva. Els testimonis documentals són imprescindibles, també, per identificar el patrimoni jueu (arquitectònic, arqueològic…). L’augment dels estudis sobre els jueus i les jueves a Catalunya no només ha augmentat, sinó que s’ha diversificat. Els temes d’interès ja no posen èmfasi només en la història de les gran comunitats jueves, els aspectes econòmics o els grans personatges. Els treballs sobre aspectes de la vida quotidiana, les comunitats menors o de les dones, són presents a la bibliografia actual.
Fig. 1. Coberta d’un Liber Iudeorum del segle XIV amb la caricatura d’un jueu. Font: Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.
A l’edat mitjana, formar part de la minoria jueva tenia implicacions que partien d’una desigualtat que es donava a tots els nivells: social, polític, legal i de manera més destacada, el religiós. Els jueus depenien del poder reial i eren considerats “cofre e tresor” del rei. Malgrat aquesta situació, gaudien de certa autonomia per tenir les seves institucions i vida jueva.
El call és el nom que rep l’espai físic on vivien els jueus a les poblacions cristianes (jueria al sud de Catalunya, cuirassa a Lleida). Dins del call, els jueus podien tenir una sèrie d’institucions per viure segons les seves tradicions i necessitats: la sinagoga, centre neuràlgic de la comunitat, els banys, que permeten realitzar els banys rituals, el cementiri per enterrar els jueus difunts segons la seva tradició, i l’escorxador, carnisseria i forn per poder seguir l’alimentació permesa dins el judaisme.
Fig. 2 Làpida funerària de Josef, infant de la segona meitat del segle XIV. Font: Museu d’Història dels Jueus, Girona.
Els jueus que vivien als comtats catalans tenien una identitat diferent dels jueus de la resta de la península ibèrica, i utilitzaven el català com a llengua vehicular (l’hebreu estava reservat a la litúrgia i a la llengua de cultura). L’arribada dels jueus a les terres que actualment són catalanes és incerta, però van gaudir d’un autèntic segle d’Or al segle XIII. La situació dels jueus va començar a declinar al segle XIV, i dues dates van marcar un punt d’inflexió: 1348 amb l’arribada de la pesta negra i 1391 amb l’esclat d’avalots antijueus. El segle XV, amb un nombre reduït de comunitats jueves, va acabar amb la seva expulsió definitiva l’any 1492, posant punt i final a segles de coexistència dels jueus amb els cristians.
Dilluns 15 gener 2018 a les 19:00 – 20:30 h tingué lloc la conferència Aportacions de l’Església catalana a la cultura universala càrrec de Jaume Aymar i Ragolta, doctor en història de l’art i professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull (URL) i de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.
Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.
Conferència del cicle “Història de les religions a Catalunya”
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’història de l’Ateneu Barcelonès
En el decurs de la història l’Església a Catalunya ha fet aportacions culturals molt valuoses que han tingut projecció universal. Sense ànim de ser exhaustius a continuació subratllem algunes de les principals aportacions.
L’establiment d’espais de pau (les sagreres) i les assembles de Pau i Treva, dels quals fou artífex l’Abat Oliba. L’art romànic, el monestir benedictí de Montserrat – amb una de les escolanies més antigues del món i l’editorial més antiga d’Europa sense solució de continuïtat- i el calendari cristià adoptat internacionalment pel Concili de la Província Tarraconense (1180) quan es prengué una decisió transcendental: trencar amb el sistema de datació basat en el any 1 de cada nou rei i adoptar un sistema més generalitzable basat a definir una nova era, un any zero, amb l’any del naixement de Jesucrist. Avui aquest sistema de datació ha estat reconegut per tots els estats del món i totes les organitzacions internacionals d’estats.
Monument a l’Abat Oliba, de Domènec Fita (Vic)
Altres aportacions catalanes i cristianes universals estan vinculades a quatre “Ramons”: sant Ramon de Penyafort, dominic un dels grans especialistes en dret canònic de l’Edat mitjana, el beat Ramon Llull, laic “el doctor il·luminat” que prengué davant de la diversitat religiosa una actitud racionalment persuasiva i fou formador del primer col·legi missional de llengües; el seu deixeble, Ramon Sibiuda, un dels filòsofs més editats a Europa al segle XVI que va defensar el coneixement d’un mateix i finalment fra Ramon Paner, jerònim (s.XV-XVI) iniciador de l’etnografia americana i primer missioner del Nou Món.
Ramon Llull/Raimundus Lullus (1232? – 1316; Encyclopedist)
Vita Christi és el primer llibre editat arreu escrit per una dona (la valenciana Sor Isabel de Villena). Altres aportacions de l’Església catalana són els centres educatius jesuïtes i la difusió de les humanitats europees al segle XVI, de la mà de Sant Francesc de Borja, superior general de la Companyia de Jesús; l’atenció humanitària i evangelitzadora dels indígenes i dels esclaus africans, obra de Sant Pere Claver; l’exploració de Califòrnia i la fundació de San Diego i Monterrey, i la fundació de les missions franciscanes a l’Alta Califòrnia, origen de ciutats californianes obrada pel beat Juníper Serra, franciscà, canonitzat pel Papa Francesc.
Vita Christi d’Isabel de Villena al monestir de la Trinitat de València
Subratllem també el valent paper de l’abadessa benedictina Teresa Sans i de Monrodon (1705-1781) excomunicada pel bisbe de Barcelona quan la Guerra de Successió i després absolta per Roma.
Ressenyem encara les escoles i els hospitals de les Germanes Carmelites de la Caritat, fundades per Santa Joaquima de Vedruna i l’orde dels Missioners del Cor de Maria, fundats per Sant Antoni Maria Claret; la universalitat del Cardenal Anselm Maria Albareda, monjo de Montserrat i director de la Biblioteca Vaticana i la projecció internacional de dos jesuïtes catalans: el Pare Miquel Batllori historiador de la cultura, i el Pare Francesc Abel impulsor de la bioètica.
Dilluns 6 de novembre de 2017 a les 19 h tingué lloc la conferència L’islam: història, religió i cultura a Catalunya, segona sessió del cicle “Història de les religions a Catalunya“, a càrrec de Dolors Bramon, doctora en filologia semítica i en història medieval i professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona.
Presenta l’acte: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Els musulmans van arribar a principis del segle VIII i van estendre el seu govern fins a les ciutats de Narbona, Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. En alguns territoris de l’actual Catalunya, el domini andalusí va durar més de quatre-cents anys, i la presència de la religió musulmana es va allargar fins al segle XVII.
La professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics Dolors Bramon (Banyoles, 1943) fa tota una declaració d’intencions a Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya(Angle Editorial): “A vegades algú se’m queixa que parlo massa bé del món de l’islam, però la veritat és que de vegades se n’ha de parlar encara millor”. L’afirmació no és gratuïta. Bramon, que treballa en els camps de les minories religioses i del passat islàmic de les terres catalanoparlants, sovint genera controvèrsia. Un dels seus últims llibres, L’islam avui (Fragmenta), va encendre la xarxa. Tot i que el text és ponderat, alguns fins i tot en van demanar la prohibició. “Em titllen de bonista però la meva feina és explicar què és l’islam i fer-ho amb la màxima objectivitat possible. I crec que ho he aconseguit, perquè m’hi entreno des de fa 40 anys”, diu. A Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya explica, amb sentit de l’humor, des de l’arribada de musulmans en terres ibèriques, l’any 711, fins que l’islam en va ser expulsat, a començaments del segle XVII pel reial decret de Felip III de Castella.
No hi va haver conquesta: A Catalunya pràcticament no hi va haver resistència
Els musulmans van arribar a principis del segle VIII i van estendre el seu govern fins a les ciutats de Narbona, Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. “Van creuar l’Ebre, van pujar i van ultrapassar els Pirineus, i a l’actual Catalunya s’hi van quedar 400 anys. Nosaltres som hereus de la seva cultura i de moltes altres cultures, però ens costa molt assumir el nostre passat islàmic”, diu Bramon. Durant el franquisme s’explicava que va ser una conquesta, però Bramon utilitza amb ironia el terme taurí “paseíllo” i defensa que molts pobles van rebre els musulmans amb els braços oberts. “A l’actual Catalunya pràcticament no hi va haver resistència perquè el govern visigot era despòtic, injust i cruel. Tot plegat era un desgavell i la població va preferir pactar amb els musulmans perquè estaven convençuts que així la seva situació milloraria”, defensa Bramon. No anaven desencaminats: “La situació dels jueus, per exemple, va millorar perquè els visigots els tractaven com si fossin esclaus”.
Bramon defensa que la religió musulmana també va penetrar sense gaire resistència a la península Ibèrica: “La idea d’una Espanya catòlica no és certa, perquè en aquell moment ni existia Espanya ni hi havia una formació catòlica prou seriosa per poder fer front a una formulació religiosa més clara i diàfana com la musulmana”.
Podem dir ‘moro’. Com la terminologia no és mai innocent
Bramon reivindica l’ús del terme moro. “En època medieval no va tenir el sentit despectiu que alguns ignorants -i potser també malintencionats- li donen avui”, diu. Moro al·ludeix els descendents dels habitants de la Mauritània romana (actual Magreb) al marge de les seves creences. “El moro més famós, per exemple, és un sant del cristianisme, Sant Agustí d’Ipona -diu Bramon-. La Corona catalanoaragonesa mostra a bastament que els musulmans hi van ser coneguts indistintament com a moros o sarraïns ”. Sarraí és el nom que utilitzaven els autors clàssics llatins per designar genèricament els àrabs. “Seria bo reivindicar el bon ús del terme moro i reimplantar el nom de sarraïns ”, defensa Bramon.
L’expressió “Espanya musulmana” s’hauria d’erradicar del tot: “No es pot parlar d’Espanya fins al temps dels Borbons i amb l’arribada dels musulmans el territori es va anomenar Al-Àndalus. “Hispanoàrabs, arabigoespanyols i arabigoandalusos” són incorrectes: s’ha de parlar d’andalusins, afegeix. Un altre error molt comú és dir “Estat Islàmic”: “No són islàmics sinó terroristes. No diríem mai, per exemple, «el catòlic Pinochet va assassinar milers de persones a Xile», sinó que diríem «el dictador», però sí que assenyalem la condició d’islam en els titulars que fan referència a alguna cosa negativa de l’islam”.
La fama dels catalans: Els andalusins, escandalitzats per la manca d’higiene
Al-Qazwiní, un autor del segle XIII, descrivia així els catalans: “No veuràs ningú més brut que ells, a més que són gent traïdora i de condició vil que no es netegen ni es renten només una vegada o dues l’any, i amb aigua freda. No es renten mai els vestits mentre els porten, d’ençà que els estrenen fins que se’ls esquincen”. En canvi, Mussa ibn Nussayr, quan l’any 714 va anar a Damasc cridat pel califa, li va assegurar que els que vivien a banda i banda dels Pirineus eren “com un lleó en llurs fortaleses, com una àliga en llur cavalleria i com una dona en llurs seguicis”, és a dir, molt cortesos, explica Bramon.
El llegat islàmic: Ni convivència ni coexistència, sinó conveniència
Bramon considera que és exagerat parlar d’harmonia entre cristians, musulmans i jueus. “Crec que era una percepció d’utilitat d’uns grups respecte als altres, és a dir, un cas de conveniència -assegura-. La nostra democràcia ha parlat molt, i amb massa triomfalisme, de l’«España de las Tres Culturas»”. No tot van ser flors i violes, i la situació dels sarraïns va canviar radicalment amb els Reis Catòlics”.
Bramon defensa que els moriscos catalans van assolir un grau d’assimilació més alt que els de la resta de la Península. L’any 1595, a Ascó i Vinebre, cristians vells i cristians nous es repartien els càrrecs municipals. A Flix, el 1610, la majoria de matrimonis eren mixtos. Segons un informe dels síndics de les viles d’Ascó, Miravet i Benissanet, “els moriscos catalans havien oblidat l’àrab i vestien a la catalana”. Però el reial decret d’expulsió també va afectar els moriscos catalans. Entre el 15 de juny i el 16 de setembre del 1610 es van embarcar 3.666 moriscos al port dels Alfacs. El seu llegat, però, encara perdura. “L’ocupació musulmana no va ser una berruga que es va extreure i ja està, com s’ha intentat inculcar”, diu Bramon. Ens van deixar un llegat importantíssim, ens van transmetre l’ús del sistema de numeració posicional i un signe de valor nul, és a dir el zero. Tot sense oblidar un munt de paraules i topònims com romesco, amanyagar, enxaneta…
Dolors Bramon
Nascuda a Banyoles el 1943, és doctora en filologia semítica i en història medieval i professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona. És membre emèrita de l’Institut d’Estudis Catalans i professora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Treballa en els camps de les minories religioses i del passat islàmic de les terres catalanoparlants des del punt de vista històric i filològic.
És autora, entre altres obres, de Raons d’identitat del País Valencià. Pèls i senyals (1976); Contra moros i jueus: Formació i estratègia d’unes discriminacions al País Valencià (1981); De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (2000); Obertura a l’islam (2002), Ser dona i musulmana (2007) i L’islam avui (2016).
Aquest darrer llibre L’islam avui. Alguns aspectes controvertits, pretén ser una eina que permeti orientar-se amb rigor i profunditat en alguns dels aspectes més controvertits relacionats amb l’islam i amb la seva inserció en el món contemporani.
L’obra estableix amb claredat la terminologia apropiada per parlar de l’islam, de manera que conceptes com gihad oxaria es presenten amb una precisió que contrasta amb l’ús que se’n fa habitualment als mitjans de comunicació.
Altres temes de l’obra són la fal·làcia de la condemna a mort per adulteri; les hurís en el paradís islàmic; veritats i mentides sobre la dona a l’islam; l’islam com a arma contra la violència de gènere; la sexualitat, el dret a escollir el marit, el dot i la maternitat; reflexions al voltant d’Europa i el Mediterrani islàmic, i el concepte de civilització islamo-cristiana.
Dijous 26 d’octubre de 2017 a les 19 h tingué lloc a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès la conferència: “El protestantisme als Països Catalans al llarg de la història” a càrrec de Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquesta sessió és la primera del Cicle Història de les religions a Catalunyaque organitza la Secció d’Història de l’Ateneu al llarg del segon semestre de 2017 i del primer trimestre de 2018.
Presenta l’acte: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Josep-Lluís Carod-Rovira, és director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra i de la revista divÈrsia. En els darrers anys s’ha especialitzat en la recerca sobre la història de la segona confessió religiosa en importància del país, el protestantisme, tema sobre el qual ha pronunciat nombroses conferències, ha dirigit seminaris i ha publicat el capítol corresponent en l’obra col·lectiva “Les religions a Catalunya”, a més de diversos treballs sobre el metodisme a Mallorca, els inicis del protestantisme a Eivissa, Vicent Mateu i el protestantisme valencià i la repressió franquista contra el protestantisme. Ha publicat el llibre Història del protestantisme als Països Catalans , Ed. Tres i Quatre, València, 2016.
La Reforma als Països Catalans
“L’aportació més important a la cultura catalana feta pels protestants és la primera traducció al català de Lo Nou Testament, duta a terme per Josep Melcior Prat”
Els 500 anys de l’inici de la Reforma protestant es commemoren, enguany, arreu del món, amb tota mena d’iniciatives, congressos, jornades especialitzades i exposicions, molt particularment a Alemanya. La Reforma arriba aviat als Països Catalans. Només dos anys després que Luter pengés les seves tesis a Wittenberg, els seus escrits ja circulen entre els revoltats amb les Germanies, bàsicament artesanat urbà, gremis tèxtils i pagesia, sectors socials molt sensibles a la Reforma a Flandes, França i Itàlia, mentre que el bisbe de Tortosa, Adrià d’Utrecht, redacta a finals del mateix 1519 el pròleg de condemna de les tesis luteranes feta per la universitat de Lovaina, on havia ensenyat teologia, obra que apareixerà el febrer de l’any següent. Aquest bisbe holandès, inquisidor general de la Corona d’Aragó i també de Castella, promulga un decret que obliga a lliurar els llibres luterans a la Inquisició i en prohibeix la lectura, la possessió i la venda, el 7 d’abril de 1521 i, aquell setembre, a València, ja hi confisquen llibres prohibits del monjo alemany, el mateix any que el mallorquí Jaume d’Olesa tramet al papa Lleó X Contra erroresMartini Lutheri, obra en llatí, malauradament perduda, la primera contrària al pensament luterà escrita al sud dels Pirineus i que el papat considerava que era el millor que s’havia escrit sobre el tema. El 4 de desembre de 1523, el Tribunal de la Inquisició de Mallorca condemna a mort i crema viu el pintor Gondisalvi, resident a Palma, per “heretge luterà negatiu”, tan sols cinc mesos després que els monjos agustins Henri Voes i Jean van Eschen, considerats els primers màrtirs del protestantisme, primeres víctimes de la Inquisició per aquest motiu, fossin també cremats vius a la Gran Plaça de Brussel·les. A Barcelona, el primer gran acte de fe té lloc el 1539, a partir del qual occitans i francesos sospitosos de ser protestants, sovintejaran com ningú els tribunals inquisitorials i el 1542 es té constància de la presència d’obres luteranes, en determinats cercles de la capital catalana. Però els primers nuclis d’influència protestant, més pròpiament dignes d’aquest nom, es troben al País Valencià, cap als anys cinquantes, a l’entorn del noble Gaspar de Centelles, el qual es reuneix per a parlar de qüestions religioses amb un petit grup, del qual forma part Jeroni Conques, Pere Lluís Berga, Miquel Centelles, Miquel Pérez i Segimon Arquer. Hi ha un altre focus d’influència luterana a la cartoixa de Porta Coeli, amb diversos monjos encapçalats pels prior Miquel Vera i Joan Bellot, així com, finalment, el grup de Morella, amb Miquel Ença i Gaspar Querol.
Les idees de Luter penetraran al país a través de la frontera, tant terrestre (Aran, Andorra i Catalunya Nord) com marítima, pels ports de mar de l’extens litoral (mariners que introduïen literatura protestant d’amagat en vaixells procedents de països de la Reforma), els intercanvis comercials (marxants procedents de països protestants, impressors, operaris i tècnics de la indústria), la immigració (sobretot la procedent del nord de les Corberes), les estades a l’estranger per estudis o feina (alguns s’hi hauran d’exiliar), els llibres (hi haurà un veritable xarxa clandestina de venda de llibres protestants) i el bandolerisme d’origen occità. Del segle XVI al XIX, l’exili serà l’únic refugi per a viure la nova fe amb normalitat, com és el cas de Pere Lluís Berga, Joan Nicolau Sacharles o Vicent Soler. I, sobretot, de Pere Galès, professor de la universitat de Ginebra, figura màxima del protestantisme català, mort a les presons de la Inquisició. A Catalunya Nord, el catolicisme s’hi viurà com a expressió de catalanitat i no serà fins al 1895 que s’hi fundarà l’església protestant de Cotlliure, primera comunitat integrada per autòctons, bàsicament pescadors. Menorca, sota domini britànic el segle XVIII, serà una excepció de civilitat, amb culte catòlic, anglicà, metodista, ortodox grec i jueu, i una veritable florida cultural en català. El 1733, Lluís de las Torres, sacerdot valencià convertit a l’anglicanisme, tradueix els evangelis al català.
Si la Reforma no arrelà als Països Catalans va ser més per motius culturals i polítics que no pas pròpiament religiosos. La Inquisició perseguí fins a la mort tota dissidència de fe, d’acord amb una monarquia que conqueria Amèrica per a l’església de Roma, els representants de la qual no duien aquí un model de vida tan degradat com en altres indrets. El clima mediterrani afavoria una religiositat d’exhibició pública (processons, romeries, rosaris de l’aurora, etc.), als antípodes de l’austeritat d’un protestantisme que rebutjava el culte als sants i mare de Déu als quals van lligades les festes majors i, fins i tot, tants noms de pobles i ciutats. Era, doncs, un canvi massa brusc per a ser admès amb naturalitat. A més, els grans textos dels reformadors europeus no han arribat a la nostra llengua fins a la dècada dels 90 del segle passat, alimentant així la idea que el protestantisme era una religió estrangera per als estrangers i no per a la població autòctona.
Amb el segle XIX arriba la represa protestant en terres catalanes, excepte a Eivissa, on el cristianisme de la Reforma no arrelarà fins al 1977 i a Formentera, ja al segle XXI. El 1804 es funda la British and Foreing Bible Society per a la difusió de la Bíblia arreu del món, de la qual seran activíssims propagandistes, aquí, J.N.Graydon, J.Thompson i W.Greene. Els primers missioners baptistes seran suecs (E.Lund, O.Duren, K.A.Haglund, J.E.Uhr), britànics els metodistes (W.T.Brown, F.Smith) i de les assemblees de germans (G.Lawrence) i suïsos els presbiterians (A.Empaytaz). El primer convertit català és F. de P.Ruet que abraça el protestantisme el 1852 a Torí. Exiliat forçós a Gibraltar, serà missioner a Algèria entre la colònia catalanoparlant, amb el català com a llengua de culte. A.Vallespinosa traurà a Barcelona, el 1869, El Eco Protestante, primera publicació d’aquesta confessió de les prop de 130 aparegudes fins avui. J.B.Cabrera, anglicà, serà el primer bisbe protestant autòcton, però el mèrit d’haver fundat la primera església protestant i obert el primer temple, a nivell nacional i a tot l’estat, el té el menorquí F.Tudurí de la Torre que, el 8 de novembre de 1868, instal·la una capella al carrer de Gràcia, 73, a Maó. A partir d’aquell moment, les diferents denominacions protestants van estenent-se arreu, sovint amb la complicitat de republicans, maçons i sectors liberals i progressistes. El 1863, l’enginyer anglès J.F.Latrobe ja tenia una capella anglicana privada, a casa seva, a sa Pobla (Mallorca). El 1869 obren centre de culte les assemblees de germans, a Barcelona, i els metodistes as Castell (Menorca), els presbiterians el 1870 a Barcelona i els baptistes, un any després, a Alacant. El 1880 són les congregacions de Monistrol de Montserrat i Sant Vicenç de Castellet les que s’adhereixen a l’església reformada episcopal o anglicana.
Caldrà esperar el parèntesi republicà perquè una setantena llarga d’esglésies protestants s’estenguin pel territori nacional i una trentena d’escoles es facin presents amb normalitat, de Llançà a Santa Pola. L’escola Model d’Alacant excel·lirà en qualitat i prestigi i, a Barcelona, l’Hospital Evangèlic serà l’únic existent al sud dels Pirineus, avui encara. Però el desenllaç de la guerra, amb dos protestants afusellats a Mallorca, temples i escoles tancats, pastors exiliats i culte clandestí, faran que el protestantisme torni a les catacumbes, tot esperant el final de la dictadura i la legalització de la llibertat de cultes. Dones com Feliciana Armengol, Antònia Zapater, Isabel Adams, Elvira Peradejordi o Noemí Celma, mereixen figurar al costat d’altres noms destacats del protestantisme autòcton com Bartomeu Alou, Pere Bonet, Ambròs Celma, Àngel Cortès, Antoni Estruch, Josep Grau, J.M.Martínez, Vicent Mateu, Joaquim Pastor, Joan Vallès, Samuel Vila o la nissaga menorquina de pastors de cognom Capó.
L’aportació més important a la cultura catalana feta pels protestants és la primera traducció al català de Lo Nou Testament, duta a terme per Josep Melcior Prat, apareguda a Londres el 1832, un any abans de l’inici formal de la Renaixença amb Aribau, de la qual van sortir-ne tres edicions més, novament a Londres, Barcelona i Madrid, fins a un total de deu mil exemplars, xifra important en una societat illetrada i no avesada a llegir en la seva llengua. Un altre fet destacat és el naixement de la revista Presència Evangèlica. Àngel Cortès en fou el motor inicial i primer director, funció que el 1975 assumirà Benjamí Planes fins a l’actualitat. Tots dos, amb Josep Grau, en són els fundadors. El primer número va aparèixer el 20 d’abril de 1968, amb un tiratge no superior als 800 exemplars. La significació històrica de la iniciativa és extraordinària, atès que es tracta de la primera publicació protestant íntegrament en català, la continuïtat de la qual arriba fins avui.
Juntament amb el protestantisme històric, trobem els adventistes del setè dia, les esglésies pentecostals o carismàtiques, les més còmodes amb l’autodenominació d’evangèliques i les que més creixen aquí i a tot Amèrica. Si bé la majoria de les denominacions protestants històriques s’anomenen també evangèliques, alguns sectors s’estimen més d’anomenar-se protestants, per a diferenciar-se de les darreres manifestacions religioses, entre les quals destaquen l’Església de Filadèlfia, integrada per població gitana, i altres esglésies ètniques integrades per coreans, xinesos, equatorians, nigerians, etc. Les diferents denominacions del protestantisme disposen d’un miler de centres de culte als Països Catalans, amb prop de 400 mil creients.
Josep-Lluís Carord-Rovira
Més informació: Justificació (de la Història del protestantisme als Països Catalans).
Secció d'Història 