Dilluns dia 19 de setembre de 2016 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la sessió “La classe obrera a Catalunya: treballadors de brusa i de coll blanc”, quarta sessió del cicle “Grups i classes socials a Catalunya” a càrrec de Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona, que va realitzar la tesi doctoral sobre Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914)

Al llarg del segle XIX Catalunya es va transformar radicalment i es van anar creant les bases que portarien a l’ensulsida de l’antic règim i a la creació d’una societat nova. Els canvis van començar des que Catalunya va iniciar el camí cap a la industrialització, tot diferenciant-se de la resta de l’estat que, majoritàriament, s’orientava cap el capitalisme agrari.

El canvi es va consolidar lligat a la progressiva industrialització del país i a les transformacions que, paral·lelament, s’anaven produint al camp i que van provocar un fenomen migratori des de l’interior del país cap a les zones costaneres, espai de major implantació industrial, que es va incrementar a partir dels anys vuitanta amb la incorporació de l’emigració procedent d’altres indrets de la Península, que acabaria consagrant Barcelona com el gran nucli urbà.

Imatge: “La conciencia tranquila” de Julio Romero de Torres.

En aquesta nova societat el protagonisme va recaure en el món obrer, en la classe obrera, en els treballadors de tot tipus –obrers de fàbrica, menestrals, escrivents, dependents de comerç, … – que van lluitar per conquerir uns drets polítics i socials que, a priori, els hi eren negats o escatimats. L’estudi del món obrer passa per analitzar les noves formes organitzatives que va crear per reclamar els seus drets, però no es poden passar per alt les condicions de vida i de treball d’aquesta nova classe social que, sotmesa a nombrosos condicionants (salari, jornada de treball, condicions laborals, analfabetisme, …) la condemnaven a la subordinació. La capacitat de resposta lligada a les organitzacions sindicals i als nombrosos espais de sociabilitat que va saber crear, la va individualitzar i definir com a grup social.

Imatge: Proudhon segons Gustave Courbet (1865).

Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) fou un dels pares de l’anarquisme modern.

Esquema de la sessió

1. L’arrencada del tèxtil.
2. Menestrals i obrers:
   1. Formes de treball noves.
   2. Les condicions de vida del mon obrer.
   3. Treball i obrerisme enfront la política liberal.
3. La sociabilitat obrera:
   1. Una cultura pròpia: els ateneus.
   2. Pensament, pedagogia i oci.
   3. El mon lúdic
4. Organització i mobilització obrera:
   1. Els gran corrents de pensament: federalisme i anarquisme.
   2. Internacionalisme i anarcosindicalisme.
   3. Internacionalisme i catalanisme.

Informació facilitada per Teresa Abelló ; Vegeu  Conversa amb Teresa Abelló

Imatge: Obrers sabaters a Elna. “La sociedad de aparadoras y zapateros. La Racional”

Font: “Alacant Obrera. Centre d’estudis socials”