Una història de l’andalusisme polític

Divendres 4 de novembre a les 18.30h tingué lloc a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) la conferència: Una història de l’andalusisme polític, a càrrec de Javier García Fernández historiador i recercador de la Universitat Pompeu Fabra.

Presentà: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Javier García Fernández: Una història de l’andalusisme polític, Ateneu Barcelonès, 4-11-2022. Presenta: Narcís Argemí

Una història de l’andalusisme polític

La conferència ens portarà a esbrinar els elements fonamentals del cicle polític andalús en relació a la “Tercera ola andalucista”. Sota aquesta denominació s’engloben les expressions polítiques i culturals del nou andalusisme.

Un recorregut per la història de l’andalusisme des del primer regionalisme liderat per Blas Infante als anys vint i anys trenta del segle passat, fins al paper de l’andalucisme polític durant el tardofranquisme, durant el procés de democratització i la configuració de l’estat autonòmic. Així mateix la conferència exposarà algunes de les propostes fonamentals del nou andalusisme, els seus plantejaments econòmics, polítics i la seva visió de les aliances dins el conjunt de l’Estat, davant la política actual, tan a nivell estatal com continental. També exposarà la visió del procés que s’ha construït des d’Andalusia, les conseqüències del procés sobiranista català i les transformacions polítiques que s’han produït.
Finalment, tractarà d’abordar el futur de les societats i projectes emancipadors tan al conjunt de l’estat espanyol com a la Unió Europea a la propera dècada.

Blas Infante (1885-1936) polític, ideòleg i escriptor andalús, màxim exponent del nacionalisme andalús.

Javier García Fernández (Granada, 1987) és professor a la Universitat Pompeu Fabra. Doctor en Filosofia (Ph.D) en Estudis Postcolonials, Universitat de Coimbra, és investigador postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra al Grup de Recerca sobre Imperis, Metròpolis i Societats Extraeuropees. També és membre de la direcció d’Adelante Andalucía i del Sindicato Andaluz de Trabajadores.

Javier García Fernández

Celebrant Carlos Cano

Dimecres 2 de novembre de 2022 a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc l’homenatge festa Celebrant Carlos Cano.

Hi participaren: Óscar Jurado, periodista; Javier García Fernández, historiador; Paco Ibañez, artista; David Castillo, escriptor; Giulia Valle, artista; i Marina Rosell, artista.

Presentà l’acte: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Accés obert.

Amb motiu del 50 aniversari del debut de Carlos Cano en un acte de la UNESCO a París el 1972 en homenatge a Federico García Lorca i del 20 è aniversari de la seva mort l’any 2000, que no es va poder commemorar per la pandèmia, avui retem homenatge a un cantautor compromès, que es va formar a Catalunya i que va fer l’adaptació musical i va gravar l’Himno de Andalucía el 1977, a partir de la composició musical de José del Castillo Díaz amb lletra de Blas Infante .

Qui fou Carlos Cano?

Carlos Cano va néixer a  Granada  el  28 de gener  de  1946. Viu l’infantesa tenint una clara memòria familiar republicana amb el record del seu avi que havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil.
De ben jove, com milers de granadins, emigra a  Suïssa  i posteriorment a  Alemanya  darrera d’una feina.

Després d’un any a l’estranger, el 1964, amb els estalvis aconseguits amb el seu treball, arriba a Barcelona. Es matricula en un curs d’electrònica, que aprova amb bones notes, però quan se li acaben els estalvis comença a treballar en la construcció per poder seguir costejant-se els estudis.

Carlos Cano (1946-2000)

Poc després és quan apareix l’autèntic Carlos Cano. Deixa els estudis, l’acomiaden de la feina i comença a escriure, verbalitzant poèticament la barreja de sentiments de soledat, d’identitat i d’esperança. Torna a Granada i comença a compondre les seves primeres cançons. Coneix al poeta Juan de Loxa, que en aquell moment encapçalava el col·lectiu de poesia anomenat Poesía 70, i s’integra al grup. El 1972 participa a París en un homenatge a Federico García Lorca en un acte de la UNESCO, on debuta professionalment com a cantautor. Allà coneix Paco Ibáñez, Elisa Serna, Luís Cilia i especialment Lluís Llach amb qui acaba mantenint una llarga amistat.

Carlos Cano és un dels representants més destacats de la cançó andalusa, va ser creador d’un nou tipus de cobla popular, compromesa amb la problemàtica social d’Andalusia tal com es reflecteix al primer disc publicat l’any 1976.

El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques a Andalusia, el Partido Socialista de Andalucía (PSA) li edita l’”Himno de Andalucía” amb lletra de Blas Infante. El  1998  posa música als poemes del  Diván del Tamarit, últim llibre de Federico García Lorca. Mor l’any 2000 d’un aneurisma de l’aorta a la seva ciutat natal.

L’associacionisme andalús a Catalunya + concert

Dimarts 3 de març a les 19h se celebrà a la Sala d’actes Oriol Bohigas una xerrada sobre l’associacionisme andalús a Catalunya.

Lluís Cabrera, president de la Plataforma Altres Andalusos, analitzà el fenomen, vinculat entre d’altres a la Casa de Andalucía i a la Feria de Abril.

L’any 1964, Francesc Candel publicava l’emblemàtic llibre Els altres catalans sobre el fenomen de la immigració interior derivat del període de creixement industrial de la postguerra. Després de quaranta-un anys, un grup de catalans d’origen andalús que s’aglutina al voltant de l’associació Els altres andalusos s’ha tornat a qüestionar el paper que ells tenen i el que han de tenir en el futur de Catalunya.
Amb aquesta obra, Els altres andalusos, els autors busquen iniciar un nou cicle de reflexió política i ens avisen que, per a ells, la terra natal o heretada, amb reminiscències nostàlgiques o que apunten a recuperar a Catalunya una Andalusia actualment inexistent, ha deixat de ser la qüestió a defensar. Observen que si Catalunya no assoleix els objectius que té –la reforma de l’Estatut i el nou finançament– seran ells els qui hi sortiran perdent perquè correran el risc que l’ideari polític es consagri com a neolerrouxista i Catalunya acabi esdevenint la novena província andalusa.
Els altres andalusos és una crítica de l’actitud que defensa la Espanya uniformada, la que no vol entendre a Catalunya. Però també és una crítica de la Catalunya que continua pensant que els qui hi van arribar ara fa més de quatre dècades encara responen a l’estereotip i al tòpic. És un llibre on el lector trobarà una gran quantitat d’arguments per a continuar qüestionant-se el fet nacional de Catalunya.

 

Després de la conferència, la soprano Elisabet Gimeno, acompanyada per al piano per Anna Puigmartí, interpretarà obres del disc Soñando las playas.