Dimecres 9 de juny de 2021 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” a càrrec d’Antoni Gelonch, escriptor i col·leccionista.
Presenta l’acte Joan Solé Camardons, sociolingüista i membre la Secció d’Història.
L’acte s’hi va poder assistir presencialment i també en directe per Internet.
Debats que els catalans no hem fet (encara)
Antoni Gelonch, assagista, col·leccionista, acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, president dels cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès ha publicat recentment, entre altres, dos assaigs: Luter. Buscant la veritat, va canviar la història i Napoleó, la revolució i els catalans.
Aquests dos llibres el de Luter i la Reforma; i el de Napoleó i la Revolució formen part d’una trilogia que culminarà amb Camus i Sartre: “Són personatges cabdals que em permeten explicar que els catalans som bastant menys tolerants del que ens pensem. Com a societat, no hem debatut mai la Reforma, ni la Revolució, ni els ideals de la llibertat i la justícia”. Les raons són perquè som fills d’una cultura profundament catolicista i antireformista que ens fa “provincians”.
Luter i la Reforma
A Luter. Buscant la veritat, va canviar Europa (Viena Edicions), Antoni Gelonch creu que: “Hi ha europeus que són cristians. Els fonaments intel·lectuals d’Europa són una barreja entre Atenes, Roma i Jerusalem. Entre l’antiguitat clàssica i la romanitat. Una romanitat que és escapçada al segle XI pel Gran Cisma d’Orient, i que ha provocat viure d’esquena a Orient durant mil anys. Al segle XV hi ha un nou cisma nord-sud. La Revolució Francesa al segle XVIII secularitzarà la societat. Per això crec que Europa té fonaments cristians, però no crec que sigui un continent cristià. La influència de les esglésies catòliques i protestants ha disminuït molt. Tot i això no es pot dir que els valors cristians (d’acollida, respecte, de no mentir) estiguin gaire estesos pel món“.
Com és sabut, Luter va propiciar un trencament en el sí de l’Església. Gelonch l’explica d’aquesta manera: “Era un moment molt agitat. Però per tal d’entendre a Luter hem d’entendre la corrupció de l’Església. No només de la cúria romana, sinó la seva corrupció total. Els capellans no tenien cap preparació, una tercera part dels clergues a Alemanya vivien en concubinat. Alhora que la jerarquia havia acumulat grans riqueses i controlava les monarquies”. Luter davant dels intents fallits de renovació de l’Església va aconseguir que els interessos econòmics anessin de la mà de la revolució espiritual. Si el poder de Roma desapareixia de les seves comarques, els nobles podrien posseir les propietats de l’església i explotar-les en el seu benefici. D’aquesta manera la santa aliança entre els dos poders de l’Edat Mitjana: Imperi i Papa, es trencava i s’obria una fissura que permetia exercir el pensament d’una forma diferent.
I continua Antoni Gelonch: “El papa tenia un dels poders més grans sobre la Terra. Era el bisbe de Roma, vicari de Crist. Era molt difícil lluitar contra la seva omnipresència. Al principi no se’l van prendre seriosament. La sorpresa de la jerarquia eclesiàstica va ser descobrir que tenia aliats. Segons el pensament de l’època, tant el Papa com l’Emperador hi havien estat sempre, per això s’havien de respectar. Tot estava tan ben travat que en aparèixer Luter es van sorprendre de veritat”.
Pel triomf de la seva causa, Luter va fer servir les imatges impreses (una completa novetat en aquell moment): “A partir de la meva col·lecció de gravats, em vaig preguntar quina tasca tenien les imatges en tot aquest procés. A causa de l’analfabetisme generalitzat, els gravats eren una via de propaganda. Aquest fet el veiem amb obres com; Passional Christi un Antichristi, de Lucas Cranach i Phillip Melanchthon”. Però també la paraula escrita: “A la mort de Luter, el 20% dels textos que circulaven per Alemanya eren de la ploma de Luter, eren best-sellers els seus llibres“. Luter feia servir tàctiques de màrqueting ben pensades. Com explica Gelonch; va clavar les seves 95 tesis a les portes de l’Església de Tots els Sants de Wittenberg el dia homònim de 1517, ho fa, ja que era el dia que s’exposaven les relíquies del temple. O sigui, el dia que hi havia més públic.
“Durant massa temps, massa persones han decidit que Luter era un heretge o un sant. Però no era així, simplement era un home que cercava la veritat i tenia un caràcter impossible. Però si no comencem a intentar entendre les coses, continuarem desconeixent-nos, i estarem parlant sempre sobre tòpics”.
[Font: “Luter, l’home que va canviar Europa” article de Joan Vila i Boix i entrevista a Antoni Gelonch, publicat Revista Mirall, 21 de març de 2019]
La Revolució i els catalans
Antoni Gelonch: Napoleó, la revolució i els catalans amb prolèg de Joan Josep Queralt Jiménez, Ed. Viena, B, 400 p.
Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!
Una lectura del nou assaig d’Antoni Gelonch per Oriol Pérez Treviño
Hi ha figures històriques que desperten tanta fascinació com refús. Possiblement Napoleó Bonaparte (1769-1821) sigui una d’elles. Quan el proper 5 de maig es commemoraran els dos-cent anys de la seva mort, l’editorial Viena Edicions acaba de publicar un brillant assaig d’Antoni Gelonch (Lleida, 1956) sobre aquest controvertit personatge i, d’alguna forma, hem de veure la publicació com una important aportació a l’esmentada efemèride. És més. Podem dir com Napoleó, la revolució i els catalans és un llibre que, ara per ara, ja hem de considerar com indispensable per a desxifrar ja no tant aspectes biogràfics i/o històrics, sinó sobre la complexa i difícil relació que va mantenir Napoleó amb Catalunya.
Antoni Gelonch,una persona formada en Dret i Farmàcia a més d’un apassionat col·leccionista d’art com així ho avala la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats, porta força temps defensant una visió del perquè de moltes realitats del nostre país. Tal i com explica en la Introducció, abans de finalitzar el seu assaig sobre Martí Luter (Luter. Buscant la veritat, va canviar la història) ja es va proposar d’escriure una «trilogia» per intentar desxifrar el per què «som una societat tan pendular pel que fa a les conviccions, per què reaccionem visceralment als fets, per què ens movem entre l’orgull i la desesperança, per què…i tants perquès».
Si l’escriptura de l’assaig de Luter el va fer adonar com l’aposta per la Modernitat que portava implícita la Reforma no només no va integrar-se a casa nostra, sinó que a més se’n va liderar la seva oposició amb la creació de la Contrarreforma, ara ha volgut indagar amb tot allò que va succeir a la fi de l’Antic Règim. I és que, certament, la figura de Napoléo, com també extensiblement les d’un Ludwig van Beethoven (1770-1827), un Francisco de Goya (1746-1828) o un Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), són característiques i representatives en l’apassionant moment històric on van dilapidar-se els fonaments del feudalisme i les societats van començar a endinsar-se cap a les noves estructures pròpies de la burgesia industrial. Tot això és el que portava, implícitament, la Revolució Francesa i el que li va seguir sota el mandat de Napoléo, però la veritat és que la història de Catalunya del segle XIX és una història carregada de misèria, guerres i absolutisme.
És per tot això que la lectura de l’assaig de Gelonch sobre aquest moment històric resulta tan interessant com estimulant perquè també ens posa sobre la pista de les necessitats del nostre present. En espera, encara, de la tercera entrega de la trilogia de Gelonch dedicada a un altre apassionant moment de la història, en aquest cas del segle XX, com ho va ser el maig del 68 i la «polèmica» entre partidaris de Jean Paul Sartre (1905-1980) i Albert Camus (1913-1960), no ésmenys veritat que en haver llegit l’assaig sobre Napoléo un no es pot estar de pensar en si el nostre actual ara i aquí no ens està reclamant haver d’anhelar un horitzó de futur capaç de superar i trascendir tot allò que res tingui a veure amb l’emergència dels reptes i problemes que tenim pel davant.
Gelonch, de moment, ens ha assenyalat dos moments de la història (la fi de l’Edat Mitjana amb Luter i la fi de l’Antic Règim amb Napoleó) que ens poden «ressonar». Va ser l’historiador i rabí jueu Jacob Taubes (1923-1987) qui ja va mostrar com la història de la investigació d’un fet històric podia llegir-se de dues maneres. En primer lloc per poder estudiar el fet històric en qüestió, però també «com un palimpsest que ajuda a determinar la situació del present». És, possiblement, el moment d’adonar-nos, ara sí, com estem vivint de ple la maledicció xinesa que ja hem apuntat en diferents ocasions: la de viure temps interessants. Són els temps interessants propis d’aquells que volem ser conscients de la mort d’un món, però del que encara en desconeixem quin i com serà el nou. De moment només en sabem que ja no serà mai més el vell perquè és mort. En aquest aspecte, en l’anterior assaig de Luter Gelonch apuntava: «tot està trasbalsat, perquè està morint el que és vell, però potser a les coses noves els costa néixer».
Aquesta situació històrica tanmateix no té res d’apocal·líptica ni de dramàtica, a menys que no ho sigui per haver de constatar que va acompanyada d’una problemàtica complexa com la que subjau al fons de tot i apuntada per paleontòlegs com Eudald Carbonell: la possibilitat real d’un col·lapse de l’espècie humana. Però històricament, podem assegurar com la situació és concomitant i anàloga amb la d’altres moments com ara la decadència i caiguda de l’Imperi Romà, com també l’assenyalada en el potent llibre de Gelonch: la fi de l’Ancien Régime. Potser no seria mala idea fer-ne arribar un exemplar a tots i cadascun dels nous diputats del Parlament de Catalunya més preocupats pel que sembla en les picabaralles de sempre, ben guarnits i que estan a l’aguait sobre quines pàgines pornogràfiques miren alguns exdiputats. Absolutament manicomial.
[Font: El nuevo ensayo de Antoni Gelonch. Por Oriol Pérez Treviño. No Sólo Cine.net marzo 14, 2021]
Napoleó, la Revolució i els Catalans. Una entrevista de Marc Pons
Entrevista de Marc Pons a Antoni Gelonch: “Els antibonapartistes catalans no eren patriotes espanyols” El Nacional, Foto: Sergi Alcàzar, Barcelona. Dilluns, 3 de maig de 2021.
Per què un llibre sobre Napoleó i els catalans?
És la segona part d’una trilogia que inicio amb Luter, que passa per Napoleó, i que culminarà amb Camus i Sartre. Són personatges cabdals que em permeten explicar que els catalans som bastant menys tolerants del que ens pensem. Com a societat, no hem debatut mai la Reforma, ni la Revolució, ni els ideals de la llibertat i la justícia.
I això per què?
Doncs perquè som fills d’una cultura profundament catolicista i antireformista que ens fa “provincians”. La publicació del meu llibre la fem coincidir amb el 200 aniversari de la mort de Napoleó. A França, aquesta fita no passa desapercebuda. En canvi, a Catalunya, tinc els meus dubtes.
Napoleó és una figura cabdal en la història de França. Però té el mateix grau d’importància en la història de Catalunya?
Napoleó impulsa el tercer intent francès de solucionar la qüestió catalana. El primer havia estat el 1640, en plena Revolta dels Segadors, quan el cardenal Richelieu i el president Pau Claris van pactar la constitució d’una República catalana independent com un estat-tap entre les monarquies francesa i espanyola. I el segon va ser el 1793, en plena Revolució Francesa, quan Robespierre va recuperar el projecte de Richelieu, i va proposar la creació d’una República catalana independent, que seria una germana petita de la República Francesa.
I quina era la proposta de Napoleó per a Catalunya?
Els espies de Napoleó a Catalunya havien informat a París que Catalunya, principalment pel seu paisatge econòmic, era l’únic territori de la corona espanyola que estava més o menys adobat per a iniciar un procés revolucionari i modernitzador. En aquest punt, Napoleó es va proposar “civilitzar” la societat catalana; és a dir, incorporar els catalans en les dinàmiques revolucionàries i en els valors republicans. En definitiva, transportar-los cap a la modernitat.
A canvi de res?
És clar que no! L’any 1808, Catalunya era una potència industrial emergent. I Napoleó tenia molt interès a controlar les mines de ferro i la indústria de la forja catalanes; que, en aquella època, equivalia a dir indústria de la guerra. Per aquest motiu, Napoleó —a diferència de Richelieu o de Robespierre— no es va plantejar crear un estat-tap o una república germana; sinó que va projectar incorporar Catalunya directament a l’Imperi francès, com una regió més, i com així seria, de facto, entre 1812 i 1814.
Abans de prendre aquesta decisió… va sondejar la societat catalana?
No. Ni tan sols les elits del país. I, fins i tot, ho va ocultar al seu germà Josep, que des del 1808 era el nou rei d’Espanya. Napoleó, amb els catalans, el que va fer va ser seguir una estratègia de repressió-atracció. Quan els catalans li complicaven la vida, ordenava operacions repressives. I quan els catalans estaven calmats, desenvolupava maniobres d’atracció.
Ens podem imaginar les operacions repressives. Però quines maniobres d’atracció va desenvolupar?
Napoleó era molt conscient que Catalunya era una realitat històrica i cultural diferenciada d’Espanya. Tenia un coneixement de la història dels catalans, motivat pel seu interès per Catalunya. I, entre altres coses, va restaurar l’oficialitat de la llengua catalana —que havia estat proscrita amb l’ocupació borbònica de 1714—, i va ordenar que la senyera catalana onegés al costat de la tricolor francesa. Napoleó estava convençut que atrauria els catalans a la seva causa normalitzant la vida catalana. Però, hem de tenir en compte que les circumstàncies bèl·liques i l’estratègia napoleònica repressió-atracció van fer que aquestes mesures s’apliquessin de forma oscil·lant, amb la qual cosa la seva efectivitat va restar molt limitada.
Amb aquesta voluntat, si més no la que manifesta el règim napoleònic en les etapes d’atracció, resulta difícil entendre l’existència d’una resistència antibonapartista.
No ho és quan es coneix la realitat sociològica i ideològica de la Catalunya de 1808. En aquell moment la societat catalana estava dominada per un fort sentiment antifrancès, que era el resultat de la memòria col·lectiva de 1659 —la usurpació del Rosselló—, i de 1714 —l’ocupació borbònica del país i la destrucció del règim foral català—. A més, la majoria de la societat havia comprat el discurs antirevolucionari que predicaven l’Església i la noblesa locals, que veien en el règim bonapartista una continuació del règim de Robespierre; i, per tant, una autèntica amenaça als seus privilegis seculars.
Aleshores, l’antibonapartista català era, ideològicament, reaccionari?
Era la suma de diverses coses: era antifrancès, era antirevolucionari, era defensor dels costums, de la tradició, de la religió i de la terra. No era, de cap manera, un “patriota” espanyol. La idea de “pàtria espanyola” es forja poc després, a les files dels diputats liberals de les Corts de Cadis, el 1812. I la difusió d’aquest ideari, sota el principi clònic “libres e iguales” que no reconeix la pluralitat cultural espanyola, no es produirà fins un quart de segle després, quan aquests liberals assoleixen el govern d’Espanya. Els sometents catalans que es van armar contra l’ocupació napoleònica no lluitaven en nom d’una idea que encara s’havia de fabricar, sinó en defensa de la pervivència del seu micromon.
I els bonapartistes catalans, qui eren?
En aquest punt, cal insistir que a Catalunya el bonapartisme sempre va ser molt minoritari. Però entre aquest col·lectiu n’hi havia de dos tipus: els que ho eren per convicció, principalment gent del món de la cultura; i els que ho eren per interès, generalment gent del món dels negocis. No obstant això, la línia que separava aquests grups no era tan diàfana. Coneixem el cas d’Erasme Gòmina, un exitós negociant d’origen humil que s’havia convertit en, probablement, l’home més ric de Catalunya i que tenia molta capacitat de convicció entre els seus col·legues de la Junta de Comerç de Catalunya: ell va ser un entusiasta del règim napoleònic. I també tenim diversos casos, durant les etapes repressives, de confiscacions de patrimoni a diversos comerciants importants del país que s’havien negat a jurar fidelitat al règim bonapartista, bé a Josep I a l’inici o a Napoleó posteriorment.
El 1814, després de la derrota de Napoleó als camps de batalla, torna Ferran VII. Quines són les conseqüències d’aquella etapa napoleònica per a Catalunya?
Per a Catalunya i per Espanya, la retirada dels exèrcits i de l’administració napoleònica va tenir un efecte bumerang. Amb el retorn de Ferran VII, una part important dels militars espanyols van imposar la restauració de l’absolutisme, amb tot el que això comportava: per exemple, la recuperació de la Inquisició. La societat espanyola va ser l’única societat europea que, amb la derrota de Napoleó, va patir un retrocés.
Napoleó estava errat o anava encertat, amb relació als catalans?
Si una cosa ens mostra la història, és que no hi ha hagut cap poble al món que hagi acceptat les llums i la llibertat a punta de baioneta. Els catalans de 1808 no en van ser una excepció.
Més informació
Maig/Juny 2019 Revista de Catalunya Nº 306 Daniel Giralt-Miracle: “Apropar Luter als llecs”
6/5/2021 El País: Article de Cristian Segura: “Napoleó, un llegat traumàtic per a Catalunya” Podeu llegir-lo aquí.
5/5/2021 La mañana: Article de Marc Cerón: “Napoleó, Gelonch i Lleida”
5/5/2021 La Vanguardia: Article de Xavi Ayén “Un traïdor a la Revolució que no va tenir èxit a Espanya”
4/5/2021 El Temps: Article d’Àlex Millan: “L’empremta de Napoleó al Principat”
15/3/2021 mes324: Xavier Graset entrevista a Antoni Gelonch sobre “Napoleó, la Revolució i els catalans”