Per què no ha existit un moviment feixista català 1975-2018? Cicle “Catalanisme versus feixisme” (1)

Dimarts 2 d’octubre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència a càrrec de Xavier Casals, historiador, “Per què no ha existit un moviment feixista català 1975-2018? primera sessió del cicle “Catalanisme versus feixisme 1919-2018″.

Quina relació s’ha establert històricament entre feixisme i catalanisme? Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.

Els tres editors d’aquesta interessant aportació (Enric Ucelay-Da Cal, Arnau Gonzàlez Vilalta i Xosé Manoel Núñez Seixas) han plasmat així la conclusió que es pot extreure de la lectura conjunta dels treballs:

“D’aquest volum, surten explicacions noves, originals i de rellevància, que es poden sintetitzar en una primera conclusió: feixistes catalanistes, sí, hi ha hagut, i potser molts, però feixisme catalanista, no. Així de clar i de complicat alhora”.

Casals_el_catalanisme_davant_del_feixisme

Text de Xavier Casals  “¿HA EXISTIDO UN INDEPENDENTISMO CATALÁN FASCISTA TRAS LA MUERTE DE FRANCO? Blog de Xavier Casals. Blog sobre extremismo y democracia.

Ha existit un feixisme nacionalista-independentista català (1975-2016)?

És el títol del capítol de Xavier Casals Meseguer, doctor en Història per la Universitat de Barcelona que  compagina la investigació històrica amb la politològica i la docència acadèmica amb la divulgació de la història, i que ha elaborat per a l’obra col·lectiva, una aproximació al període que abasta des de la mort de Franco fins al present.

En el seu capítol Ha existit un feixisme nacionalista-independentista català (1975-2016)?” Casals planteja que durant el període ressenyat, a Catalunya es van produir tres evolucions diferents. Aquestes, a més, es van succeir en termes cronològics, com exposa a continuació.

Una evolució des de l’extrema dreta cap al catalanisme (1978-1980)

L’ha encarnat el dissolt Círculo Español De Amigos de Europa (CEDADE). Entre 1978 i 1980 aquest col·lectiu neonazi, amb  seu central era a Barcelona, no només va editar propaganda en català i de caràcter catalanista, sinó que també va crear un grupuscle instrumental: el Partit Nacionalsocialista Català (PNSC). Vegeu aquest rètol que es va difondre mitjançant adhesius i cartells en el breu període de temps esmentat.

Casals_Cedade


Una evolució de l’independentisme cap a la ultradreta (1980-1982)

Aquesta evolució la va plasmar el grupuscle independentista Nosaltres Sols! (NS!), actiu entre 1980 i 1982, amb un efímer pas dels seus integrants per Estat Català. Aquest rètol va guanyar ressò al llançar la campanya “xarnegos fora!” I el seu lema va aconseguir notorietat en la precampanya electoral dels comicis legislatius d’octubre de 1982, en crear una significativa controvèrsia política. Per al lector no familiaritzat amb el terme “xarnego”, assenyalem que -segons el DIEC – aquest té una accepció pejorativa: “Immigrant castellanoparlant resident a Catalunya, dit despectivament”.

Casals Nosaltres Sols

 

Una nova síntesi ideològica que supera la dicotomia Catalunya-Espanya (2002-2015)

La va reflectir la irrupció de la Plataforma per Catalunya [PxC], constituïda el 2002 i que va conèixer un llarg cicle d’ascens i un sobtat declivi entre els comicis locals del 2003, 2007, 2011 i 2015. Al·ludim en aquest cas a una nova síntesi ideològica en la mesura que aquest partit va superar -encara que de forma limitada- les contradiccions que crea l’eix catalanisme-espanyolisme amb el lema “Primer els de casa”. Aquest eslògan va projectar un eix ideològic que va contraposar “autòctons” (se sentissin aquests catalans o espanyols) i forans (immigrants).

Casals_ Plataforma x Catalunya
Com ja vam explicar en aquest blog (Per què s’ha eclipsat Plataforma per Catalunya?), la confluència de tres factors va provocar l’eclipsi de la PxC en els comicis locals de 2015: la crisi interna del partit; l’impacte del procés secessionista (que va monopolitzar l’agenda política en detriment d’altres qüestions i va crear una dinàmica electoral inclusiva); i la irrupció de noves marques anti-establishment.

Pronòstics impossibles
En el llibre esmentat finalitzem la nostra anàlisi assenyalant aquestes eventuals tendències de futur: “En aquest marc la ultradreta pot continuar estancada i marginal, persistir el seu caràcter dual (fracturada entre separatistes catalans i ultranacionalistes espanyols) o generar noves síntesis ideològiques avui imprevisibles que li permetin progressar a les urnes “.

Des de la nostra òptica és difícil anar més enllà del que s’apunta en l’obra, ja que -paradoxalment- l’únic pronòstic que avui pot fer-se (tant en relació a la política catalana com espanyola) és que resulta impossible fer pronòstics.

Text de Xavier Casals “¿HA EXISTIDO UN INDEPENDENTISMO CATALÁN FASCISTA TRAS LA MUERTE DE FRANCO? Blog de Xavier Casals. Blog sobre extremismo y democracia.

El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre. Homenatge a Francesc Mestre i Noè

Dijous dia  6 d’octubre a les 19h , a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc l’acte “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre. Homenatge a Francesc Mestre i Noè”,  presidit per l’Hble. Sr. Santi Vila i Vicente, Conseller de Cultura de la Generalitat,  l’Il·lm. Sr. Ferran Bel i Accensi, alcalde de Tortosa, i pel Sr. Jordi Casassas i Ymbert, president de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència que correrà a càrrec de la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua abordarà diferents aspectes d’un dels conjunts de la perifèria territorial més desconeguda: la dels territoris comarcals situats al sud de Catalunya, Baix Aragó i  comarques de l’Alt i Baix Maestrat, entre els segles XIX i XX, sota la mirada d’un dels seus protagonistes: Francesc Mestre i Noè.

Quantes vegades hem escoltat aquella frase tant recorrent de: Ni catalans, ni valencians. Som tortosins!   Si, sí… els mateixos que reclamen la “quinta” província. Què hi ha, realment, al darrera d’aquestes frases?   Són dites populars sense solta ni volta? Fabulacions que ves a saber d’on han sortit? O hi ha una realitat oculta que les sustenta?

Quina ha estat la problemàtica específica de les Terres de l’Ebre al llarg dels darrers segles?  Quina resposta han tingut per part de les respectives administracions? Certament, la història d’aquests territoris encara està plena de molts interrogants, de costats foscos i de llegendes “urbanes” i, per tant, és una assignatura que encara ens resta pendent.

Afortunadament, en els darrers temps s’han llegit tesis doctorals i s’han publicat interessants treballs dins de les nostres universitats, que han estat i són d’una importància cabdal per a l’estudi i el coneixement, tan de la història local i comarcal, com de la Història–en lletres majúscules- del nostre país. Treballs que, amb fortes dificultats, arriben fins a les llibreries barcelonines i encara amb més entrebancs poden ser distribuïdes per tots els territoris  de llengua catalana. Potser per això, encara els desconeixem i, per tant, encara ignorem una part de la història de qui som, que som i com som, realment.

Aquesta no és només una realitat del nostre present. Si miréssim enrere i poguéssim retrocedir en el temps, potser veuríem que les coses no han canviat tant. I no és que la història es repeteixi, no. Tan sols és que els problemes del passat continuen oberts: o no s’ha trobat una solució o, potser fins i tot, aquesta no s’ha volgut buscar…

La història, que no deixa de ser la memòria i la consciència de la nostra societat, persisteix en ensenyar a cada generació tot allò que s’ha fet, tot el que resta pendent i, també, allò que s’ha enquistat a l’espera de trobar una sortida…

Francesc Mestre i Noè (Tortosa, 1866-1940) arqueòleg-historiador, lingüista, escriptor, i periodista al llarg de quasi cinquanta anys, va ser arxiver honorari de l’ajuntament de Tortosa i cronista d’aquesta ciutat. Va fundar el primer periòdic escrit íntegrament en llengua catalana a l’antiga comarca de Tortosa i va ser, també, un reconegut poeta i dramaturg.

francesc_mestre_noe

   Francesc Mestre i Noè (1929)
 Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la de Màlaga; de la Reial Acadèmia de Belles Arts de “San Fernando”, de la Societat Artístic Arqueològica Barcelonesa, de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Société Archéologique du Midi de la France (Toulouse), membre corresponsal estranger de la Reial Acadèmia de Ciències aplicades i Belles Arts d’Erfurt (Alemanya); vocal de la Junta executiva del Congrés d’Art Cristià de Catalunya, acadèmic adjunt de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, membre d’honor de la Société Académique d’Histoire Internacional de Paris, entre moltes d’altres càrrecs i nomenaments d’un llarg llistat. Va publicar diversos llibres  de contingut històric, artístic, de cultura popular i lingüístics. Va fundar, entre d’altres, el Centre excursionista de Tortosa i la primera associació de la premsa d’aquesta comarca, i va ser vicepresident de la Federació de Premsa catalanobalear i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1931.

La figura de Francesc Mestre resulta ser una peça clau entre les primeres mostres, que amb timidesa, poden considerar-se com el primer catalanisme a les comarques del sud de Catalunya i l’efervescència que durant les primeres dècades del segle XX esclataran formant un ampli mostrari de sensibilitats. Ell és, de fet, l’ideòleg, el pensador i la figura que avivarà les consciències d’una gent i d’un territori que ha vist suplantar la seva llengua, la seva cultura i les seves tradicions. Que amb els anys ha anat perdent els rastres de la seva pròpia història, del seu patrimoni artístic, arquitectònic i arqueològic i que, fins i tot, davant tanta confusió, ha oblidat una part de la seva pròpia identitat.

Informació facilitada per Maria Mestre.

Vegeu també: Albert Aragonés Salvat i Montserrat Ingla Torné La gènesi del «Vocabulari català de Tortosa» de Francesc Mestre i Noé

 

Breu biografia de Francesc Mestre i Noè (Gran Enciclopèdia Catalana)