Curs Aula Ateneu “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”

8 Març 202425 Abril 2024 / historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 13 de març a les 18-30h a la sala Sagarra tingué lloc la presentació del Curs: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), a càrrec de Jordi Roca Vernet historiador, professor agregat UB i director acadèmic del curs. Hi haurà també la participació de Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la UB que feu una introducció general a la temàtica de la violència política a Catalunya i a tota Europa durant l’edat contemporània.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i coordinador tècnic del Curs Aula Ateneu Història.

Accés obert sense inscripció

Imatge principal

La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.

Contingut del Curs

El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.

El Curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius.

Calendari, durada i horari del curs

Curs de 8 sessions, del 3 d’abril al 29 de maig. Matí d’11 a 13 h.

Dimecres 3 d’abril, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823). Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat UB i director del curs.
Dimecres 10 d’abril, 11-13h. Sala Verdaguer. Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840). Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador UB.
Dimecres 17 d’abril, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora UB.
Dimecres 24 d’abril, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Conflictivitat entre moderats i progressistes (1844-1859). Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor agregat UB.
Dimecres 8 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Barcelona en revolució 1868-1873. Ponent: Marició Janué Miret, historiadora i professora agregada UPF.
Dimecres 15 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Revolució o Setmana Tràgica. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic UPF.
Dimarts 21 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. La vaga de la Canadenca 1919. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular UB.
Dimecres 29 de maig, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. El fets de Prats de Molló (1926). Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat UB.

Preu del curs

Alumnat no soci: 120 € per les 8 sessions amb un passi especial mentre duri el curs. Els alumnes disposaran d’un descompte especial per fer-se’n soci/sòcia, mentre duri el curs.
Alumnat soci de l’Ateneu: 60 € per les 8 sessions

Dossier de l’alumnat

L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També disposarà, si és el cas, del material en format digital (Power Point) després de cada sessió.

Inscripció i pagament

La inscripció i pagament es farà presencialment a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, Barcelona, a partir del dia 1 de març.

Si no hi hagués un mínim nombre d’alumnes garantit, s’avisarà amb antelació de la cancel·lació del curs i es tornarien els diners.

Direcció i coordinació tècnica

La direcció acadèmica correspondrà a Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB) i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). La coordinació tècnica a càrrec de Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.

Tarradellas, una certa idea de Catalunya. Tertúlia amb Joan Esculies

15 Novembre 202218 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns, 12 de desembre 2022 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: Tarradellas, una certa idea de Catalunya amb Joan Esculies, historiador i autor de Tarradellas, una certa idea de Catalunya.

Presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Tertúlia d’Amics de la Història

La tertúlia comptà amb més de trenta persones. Joan Esculies destacà vuit etapes de la llarga vida de Josep Tarradellas (1899-1988). A continuació fem un resum imperfecte de la seva intervenció de més d’una hora:

a) 1899-1930. La formació d’un polític diferent. Un polític autodidacta que és formà al CADCI i que s’acaba guanyant molt bé la vida com a viatjant de comerç. Coneix a Antònia Macià i Gómez amb qui festejarà i es casarà. És un gran organitzador que ho classifica tot i a tothom en fitxes. La seva formació i visió comercial, l’aplicarà a la política: “La política és el tracte del homes”. El 1927 es casa i el 1928 neix la seva filla Montserrat Tarradellas i Macià amb síndrome de Down. Això el marcarà de per vida. La Montserrat és alhora la persona més important per a ell, i també serà el factor que el farà sortir de casa i entrà a la política d’una manera plena i intensa totes les hores del dia, intentant “fugir” de casa. Molta gent creia que Tarradellas era solter.

b) 1931-1936. La conversió de self-man en polític. Fa una progressió política meteòrica i esdevé diputat d’ERC i secretari del President Francesc Macià. Però aviat tenen una forta discrepància i amb el lluhins o grup de l’Opinió se separen d’ERC i formen el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE) coneguts com els “panarres” per les seves sigles. Els fets del 6 d’octubre de 1934, en què no hi participa activament, suposen per a Tarradellas un punt d’inflexió, d’un error que sempre té present i que cal evitar. Catalunya i el govern de Catalunya ha de tractar directament amb el Govern d’Espanya, sense intermediaris de tu a tu i no intentar mai “arrreglar” els assumptes espanyols. Tarradellas, no és un separatista, no és un federalista, no és un confederalista, no és tampoc un regionalista, ni un autonomista, és un nacionalista que cada moment històric, vol i lluita pel màxim autogovern de Catalunya. Tarradellas amb Macià aprèn aviat la importància de la imatge en política. Ell mateix acabarà sent un polític amb una bona planta, elegant i que alguns començarien a imitar amb els seus vestits de gris tarradellas.

c) 1936-1938. Polític de Guerra i de Revolució. Amb 40 anys, Tarradellas assoleix personalment i també el Govern de Catalunya, el màxim autogovern, a la pràctica, confederat amb la República espanyola. Durant la guerra reconquereix el poder arrabassat amb la retallada de l’Estatut que havien fet les Corts espanyoles. Entre altres temes, incauta el fons del banc d’Espanya i dirigeix les indústries de Guerra. Té molta més bona afinitat amb els anarquistes de la CNT que amb els comunistes del PSUC amb qui creu que estats subordinats al PCE.

d) 1939-1944. La gestió de la derrota. Tarradellas intenta reorganitzar ERC que tenia els seus quadres i militants dispersos entre Mèxic i arreu de França. Fa una munt de viatges per Europa per recomposar ERC i donar suport a tots els seus militants i quan cal i pot amb ajuda econòmica. Josep Irla esdevé, sense gaire convenciment personal, president de la Generalitat a l’exili. Per a Irla en paraules seves “El càrrec de president de la Generalitat és un fardo“. Entre 1942-44 viu a Suïssa i neix el seu fill Josep Tarradellas i Macià, és un fill no esperat, amb qui no va tenir mai una relació bona, tampoc dolenta. Finalment l’octubre de 1944 pot marxar de Suïssa i torna a París.

e) 1945-1954. Recompondre ERC i cap a la Presidència. En acabar la segona Guerra Mundial, Tarradellas reapareix i reorganitza de nou ERC i prova diferents estratègies que no acaben de funcionar (la Solidaritat Catalana, formació d’un Govern a l’exili i altres) i apareix el problema amb els bascos. La Generalitat està econòmicament ofegada. Havia hagut de tornar al govern de la República el fons que administrava, mentre que el govern basc no ho va fer. Des de 1952, és de facto el president de la Generalitat. Irla fa temps que ho vol deixar per motius de salut i de cansament.

f) 1954-1977. Consolidar la presidència (1954-1959), Lligar-se a l’interior i amb nous actors (1960-1969), Aconseguir el reconeixement i fer el camí (1970-1977) i el Retorn (1977)

Aquesta llarga etapa amb diversos subperíodes, suposen la seva elecció i consolidació com a president de la Generalitat, amb una intensíssima vida política amb dotzenes de viatges per Europa i Amèrica i milers de cartes, sempre amb l’objectiu de preservar la institució de la Generalitat, no només des del punt de vista simbòlic. sinó també real, però lligat amb l’interior. Per això no fa mai un govern de la Generalitat a l’exili com els bascos o els republicans espanyols. I manté relacions amb l’exili mexicà, i sobretot amb diferents actors catalans i espanyols (Jaume Vicens Vives, Domingo Valls Taberner, Manuel Ortínez, Duran Farell, Carles Sentís, Jordi Pujol, Josep Maria Bricall, Jaume Ros Serra, Frederic Rahola, Joan Sauret, Humbert i Víctor Torres, Heribert Barrera, Carles Martí Feced, Baltasar Porcel, Antoni Gutiérrez, Verde i Aldea, Serra i Moret, Pallach, Joan Reventós, Adolfo Suárez i un llarg etcètera)

g) 1978-1980. Un altre cop al capdavant del govern, 1978-1980

Tarradellas fa un govern d’unitat i intenta omplir de contingut la Generalitat, amb la figura de Jordi Pujol que emergeix i que clarament no es refia de Tarradellas. Alguns esdevenen tarradellistes sense que hi hagi un partit, ni ERC, tarradellista.

h) 1981-1988. Després del Govern, Tarradellas continua fent política

S’aguditzen les relacions amb Jordi Pujol i es declara contra la LOHAPA i les 17 autonomies. Els socialistes reclamen la seva figura. De fet és una veu que ningú fa callar. Fins hi tot Obiols podria semblar un candidat tarradellista.

Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx.

Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.

Joan Esculies

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és escriptor i historiador. Ha publicat biografies, assaigs i articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle xx. L’any 2018 va rebre el premi Gaziel de Biografies i Memòries per Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Exerceix de professor a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya i escriu a La Vanguardia.

Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat el Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas.

Ja està exposat a biblioteca i confiem que serà de l’interès dels socis.

Tertúlia El debat nacional: “Procés català, classe mitjana i crisi europea” amb Arnau Gonzàlez i Vilalta

27 gener 202017 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 4 febrer 2020 a les 19 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia El debat nacional sobre Procés català, classe mitjana i crisi europea amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador. Participa, Joan Solé Camardons de la secció d’Història.

Coordinadors de la Tertúlia: Carme Adzerias i Jordi Papell.

Procés català, classe mitjana i crisi europea

Vivim un moment d’incertesa absoluta, de canvi i desori global. El model social europeu occidental nascut després de la II Guerra Mundial el 1945 està arribant al seu final? L’estat del benestar i l’hegemonia de les classes mitjanes semblen perdre’s en el passat mentre el present i el futur s’albiren plens de dubtes i pors.

Davant d’un panorama semblant, les respostes per part de les societats europees i occidentals en general han estat diverses. Si algunes han reaccionat a través de forces populistes o d’extrema dreta, de moviments de protesta al carrer i, a les institucions, des de posicions moderadament d’esquerres, a Catalunya s’ha produït un fenomen particular. El Procés independentista iniciat el 2012, amb els seus errors i virtuts, ha fet convergir en un mateix moviment de masses, horitzontal i de baix a dalt, la reivindicació d’un Estat català sobirà separat d’Espanya amb la supervivència de la classe mitjana i el canvi de rumb de les tendències econòmiques globals al centre.

El fracàs de la traducció d’aquesta doble dinàmica -on intervindran qüestions lingüístiques, de cultura política i polítiques governamentals i de riscos calculats- a una praxi articulada en partits polítics serà la clau per a entendre el no menys remarcable desconcert de l’independentisme català. Un exemple més de la desorientació de les societats europees.

Contraportada: Procés, classe mitjana i crisi europea d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador, ed. Gregal, 2019.

Arnau Gonzàlez i Vilalta

Doctor en Història i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves principals investigacions en diferents aspectes del nacionalisme català del període 1931-1945. És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Autor d’una vintena de llibres, s’ha especialitzat en l’estudi del nacionalisme català al llarg del segle XX i de l’Espanya republicana. En els darrers anys ha centrat les seves investigacions en la mirada diplomàtica i periodística europea i americana envers la Catalunya del període 1931-1939.

Al marge d’articles i participacions en congressos, ha publicat, entre d’altres, els llibres següents: La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933) i La irrupció de la dona en el catalanisme (1931-1936), tots tres el 2006; La creació del mite Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Editorial Base, 2007); Un catalanófilo de Madrid. Epistolario catalán de Ángel Ossorio y Gallardo el 2008 i, en darrer lloc, el 2009, Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939) i Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943).

Més 324, 12/11/2019 Xavier Graset conversa amb l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta. L’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta ens presenta el seu darrer assaig “Procés català, classe mitjana i crisi europea”

Actualment treballa en diferents aspectes relatius a la història de l’Argentina, del continent africà, sobre el fotògraf Antoni Campañà i de la diplomàcia francesa a la Catalunya franquista. Amb Gregal ha publicat, conjuntament amb E. Ucelay-Da Cal i P. Garcia-Planas, “Tumulto”. Meditacions sobre l’octubre català (2017), i amb Ucelay-Da Cal i X. M. Núñez Seixas, l’obra col·lectiva El catalanisme davant del feixisme (1919-2018). Properament publicarà Cataluña y Barcelona en la crisis europea. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?

Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya

24 Abril 201918 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 9 de maig de 2019, a les 19h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya” amb la participació de Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours; Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols; i de Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia.

Presentaren l’acte el president de l’Ateneu Barcelonès Jordi Casassas Ymbert i el professor Giovanni Cattini

Els tres ponents, que recentment han editat el llibre La Nazione catalana. Storia, lingua, politica costituzionale nella prospettiva plurinazionale, plantejaran temes per comprendre la complexitat des d’una mirada estrangera sobre el procés independentista català.

El professor Cagiao analitzarà la crisi del sistema polític espanyol com a conseqüència d’un problema o falta de reconeixement nacional. El nacionalisme espanyol s’ha negat a debatre durant llargs anys el seu propi model d’Estat, rebutjant un darrere l’altre qualsevol intent d’encaix del pluralisme nacional existent en el seu si fora del marc autonòmic en vigor. Com se sap, aquesta dinàmica oposada al reconeixement nacional ha acabat generant un important suport social a la solució referendària i a la independència. El professor Cagiao reflexionarà sobre aquest tema des d’una perspectiva més controvertida (i potser paradoxal), posant el focus en el problema de reconeixement nacional de Catalunya: si el procés hagués dividit el Principat en dos grans blocs (independentistes i unionistes) amb un pes similar, seria d’interès analitzar aquesta divisió i sobretot les actituds observades, principalment en el catalanisme unionista, sobre el reconeixement nacional de Catalunya per part dels catalans contraris a la independència.

Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours

Per part del professor Ferraiuolo intervindrà explicant com la lectura italiana d’esdeveniments catalans sovint es deforma pel fenomen cultural i polític de la Lliga Nord. De fet, hi ha diversos indicadors que ens permeten mostrar l’enganyós que és aquest paral·lelisme. La seva intervenció se centrarà en aquests elements, que es poden trobar en els estudis i dades sociològiques i polítiques, així com també en l’evolució del model regional italià. A partir de l’anàlisi de la trajectòria política de la Lliga Nord, també serà possible avaluar la forma en què l’Estat italià s’enfronta al conflicte territorial: les respostes de les institucions centrals que des d’un punt de vista legal i formal poden semblar idèntiques a les espanyoles, adquireixen però, un significat diferent si s’emmarquen en la dimensió dels processos polítics i institucionals de cada país.

Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols

Finalment, el professor Rigobon oferirà una reflexió sobre com ha reaccionat la premsa diària italiana als fets catalans de setembre i octubre 2017, plantejant-se els següents interrogants: Quina cobertura han donat als esdeveniments? Quin grau de coneixement de la realitat catalana tenien els periodistes involucrats? Quines pautes resseguien els editorials? A partir d’un repàs general dels diaris italians més importants i dels seus articles sobre Catalunya es veurà com els plantejaments sobre el tema han estat molt diferents i s’han vist actituds oposades dins els mateixos sectors ideològics. No hi ha hagut, segons el professor Rigobon, una resposta “de dretes” o “d’esquerres”: hi ha hagut diferents respostes (i sovint molt diferents entre elles) dins dels mateixos blocs, la qual cosa demostra que el cas català representa un desafiament a qualsevol categorització i simplificació.

Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia

Autor del text: Giovanni Cattini

Per saber-ne més:

http://www.editorialescientifica.com/materia/diritto/diritto-costituzionale/la-nazione-catalana-detail.html

El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques.

4 Novembre 201818 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 13 novembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió “El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques “, a càrrec de Josep Sanmartí, historiador, docent i autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Presenta la sessió, Josep Sauret membre de la Secció d’Història

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona

Perles negres, Perles blanques

Les “Perles” que es recullen en el Blog Perles negres, Perles blanques, https://perlesnegresblog.wordpress.com/ tenen dos colors. No pretenen seguir un ordre cronològic, ni temàtic. Cadascuna tracta d’interrelacionar un mateix aspecte anant endavant i endarrere en el temps.

A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres “trobats” en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.

Els escrits que s’articulen dins cada perla (basats sempre en textos contrastats) pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.

La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència.

La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.

Fins el dia d’avui s’han editat 35 “Perles” sobre les complexes relacions entre Catalunya i Espanya, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.

Darreres Perles editades

Perla 35. Visions de la guerra 1936-39: rojos i separatistes
Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona?
Perla 33. El Pacte Federal de Tortosa de 1869
Perla 32. Cendrós: Un singular activista de la cultura catalana durant el franquisme
Perla 31. Adoctrinament en castellà. El càstig de l’anell

Qui hi ha darrera les Perles

Josep Sanmartí i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.

Josep Samartí i Sala, autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Col·labora en l’edició i difusió Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.

El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

17 Octubre 201817 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 5 de novembre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona i debat posterior “El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana” amb la participació de Carles Santacana, historiador i membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès; Ramon Espasa, metge i conseller de Sanitat de la Generalitat (1977-1980); Montserrat Casals vicepresidenta de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; i Joan Solé Camardons presentador i moderador, ponent de la Secció d’Història.

MÉS DE DOTZE MIL CONGRESSISTES I DOS ANYS DE CONGRÉS

El 28 de gener de 1975 la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un Congrés en defensa de la cultura catalana. Ràpidament va rebre adhesions per part de les entitats i dels intel·lectuals. Amb col·laboració de tothom es va dissenyar un congrés que impliqués la participació popular, la revisió i actualització dels elements de la cultura catalana de cara al futur.

Foto: Comitè executiu del Congrés de Cultura Catalana

El Congrés es va allargar durant dos anys, fins al 1977. Hi van participar més de dotze mil congressistes i s’hi van adherir més de 1.500 entitats i quinze mil persones.

L’esdeveniment del Congrés de Cultura Catalana va marcar l’inici de la Transició a Catalunya, i als Països Catalans, va mobilitzar a més de dotze mil persones entre experts, acadèmics i ciutadans al voltant dels debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia. Durant els dos anys que va durar el Congrés es va treballar per analitzar l’estat de la cultura catalana i per establir un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans des de l’any 1936 fins a la celebració del Congrés.

Foto: Mesa presidencial i congressistes del CCC. Autor: Jaume i Anton Muns

L’ESTRUCTURA DEL CONGRÉS

El Congrés es va configurar sobre els organismes d’un Patronat, el president del qual fou Jordi Rubió i Balaguer, i una comissió promotora, formada per totes les entitats adherides i presidida pel degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona d’aleshores, Miquel Casals Colldecarrera. La Comissió Promotora tenia alhora una Comissió Permanent, formada per una vuitantena de persones de diverses entitats i un secretariat cultural encarregat de dur a terme la tasca cultural del Congrés i de posar en marxa les 20 seccions.

Entre els continguts del Congrés s’havia d’elaborar un balanç d’allò que havia estat la vida cultural fins aquell moment en cadascun dels àmbits, i, alhora, presentar vies alternatives de cara al futur. S’havia de tractar, amb criteris unitaris, la problemàtica dels Països Catalans, amb les peculiaritats i diferències que són pròpies de cadascun d’ells i que els caracteritzen i s’havia de garantir la participació del major nombre possible d’especialistes i d’entesos de cada matèria, així com una participació popular autèntica i viva.

Imatge: Cartell de final d’Àmbit d’Estructura Social

ÀMBITS

El Congrés de Cultura Catalana es va dividir en 25 àmbits diferenciats, els quals pretenien establir un balanç de l’estat de la cultura i de la societat dels Països Catalans, així com concretar unes propostes a curt i a mitjà termini per tal del poder iniciar el procés de recuperació en tots els àmbits. En un principi, es va fer una primera divisió en 18 àmbits elaborada per Jordi Carbonell. Finalment, però, es va fer una segona divisió i es van establir 25 àmbits definitius. Així doncs, es van realitzar paral·lelament 25 congressos de la cultura catalana els quals cadascun d’ells va presentar els treballs i les resolucions a una població diferent dels Països Catalans.

Foto: Cloenda de l’Àmbit de Recerca el 16-10-1977.

El Secretariat Cultural era el que aplegava els diferents grups de treball que impulsaven cadascun dels àmbits. Va comptar amb la col·laboració de més de tres mil professionals, intel·lectuals, artistes o persones interessades en les matèries d’estudi. Totes aquestes persones van col·laborar de forma desinteressada durant més de dos anys en el Congrés. Cada àmbit constava d’uns quants responsables territorials i responsables de subàmbits els quals s’anomenaven delegats d’àmbits. L’agrupació d’aquests delegats prengué el nom de Secció General del Secretariat Cultural i funcionaven com un organisme autònom del Congrés.

A partir de la cloenda de tots els àmbits es va redactar el Manifest de la Cultura Catalana. A més, la tasca intel·lectual del Congrés no es va aturar aquí, sinó que va continuar amb la creació de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Imatge: Míting amb els sindicats. Palau d’Esports

CAMPANYES

Des del Congrés de Cultura Catalana hi havia la necessitat de mobilitzar la població dels Països Catalans. En una reunió entre la Comissió coordinadora del Secretariat Cultural i Josep Espar, el qual s’acabava d’incorporar com a gerent del Congrés, va sorgir la idea de realitzar unes campanyes que acomplissin la funció que els àmbits no podien realitzar: la mobilització popular. L’objectiu principal d’aquestes Campanyes havia de ser motivar la ciutadania per tal que participessin activament en el Congrés de Cultura Catalana ja que s’havia de donar mitjans a la població per poder reivindicar els seus drets. D’aquesta manera, es van dissenyar 5 Campanyes diferents les quals van tenir un any de durada, del Novembre del 76 a l’Octubre – Novembre del 77: “Ús oficial del català”, “Salvaguarda del patrimoni natural”, “Identificació del territori”, “Revitalització dels valors populars i del folklore” i “Institucions Autonòmiques”.

El Congrés va assentar les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions pròpies dels Països Catalans, en un procés de participació ciutadana sense precedents, des del 1975 fins al 1977.

Imatge: Cartell de la Campanya per a l’ús oficial de la llengua catalana

Text de la Fundació Congrés de Cultura Catalana per al Blog de la Secció d’Història

El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició. Cicle Catalanisme versus feixisme (2)

9 Octubre 201817 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

15 Octubre 2018 a les 19:00 – 20:30 Sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència “El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició”, a càrrec d’Enric Ucelay-Da Cal historiador i coautor de l’obra El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

El catalanisme davant del feixisme: 1919-1975

En l’actualitat es tendeix a establir una oposició i confrontació absoluta entre tots els corrents propers al que es podria considerar el feixisme espanyol i el catalanisme. Tanmateix, si ens endinsem als anys 20 i 30 del segle XX, veurem com tot aquell conglomerat de noms i sigles, des de Falange Española a les JONS, des d’Ernesto Giménez Caballero a José Antonio Primo de Rivera passant per Ramiro Ledesma Ramos, tingueren una fase propera al catalanisme, de directa col·laboració, d’influència o d’un rebuig axiomàtic imprescindible per a entendre els seus posicionaments nacionalistes. Catalunya i el nacionalisme català foren elements essencials en el naixement del feixisme espanyolista. Barcelona i la seva potent irradiació en foren un important nucli.

Imatge: Ernesto Giménez Caballero (1899 – 1988) fou un escriptor espanyol, un dels creadors ideològics del feixisme espanyol al costat de Ramiro Ledesma Ramos.

Vegeu l’article de Sílvia Marimón “Ha existit un feixisme catalanista? Ara 01-06-2018

“El moviment polític originat a Itàlia no va trobar mai el seu espai, però va tenir partidaris”

“És xocant com els últims anys s’ha utilitzat la paraula feixista per demonitzar l’independentisme. Hi ha hagut moltes disputes polítiques, però pocs debats sobre si realment ha existit mai un feixisme catalanista. “Ha sigut durant molts anys un tabú; no es podia parlar alhora de feixisme i catalanisme”, diu l’historiador Enric Ucelay Da Cal, que firma amb altres especialistes catalans i espanyols El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal). La conclusió dels autors, entre els quals hi ha Arnau Gonzàlez i Vilalta, X.M. Núñez, Xavier Casals, J.B. Culla, J.M. Thomàs, E.González Calleja, Pere Grau o Martí Marín, és que hi ha hagut feixistes catalanistes, però no un feixisme catalanista, bàsicament per una qüestió cronològica. “Hi ha hagut feixistes catalanistes i molts feixistes catalans, però el context polític espanyol i català ha fet impossible que es creés un moviment catalanista que imités Mussolini o Hitler, no ha pogut trobar el seu espai”, diu Gonzàlez i Vilalta.”

Podeu llegir l’article complet: Ha existit un feixisme catalanista?

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, Estats Units, 1948) és un historiador català especialitzat en Història Contemporània. Catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i coordinador del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranismes, vinculat a la Universitat Pompeu Fabra.

Ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola.

Enric Ucelay-Da Cal ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià. Els seus principals llibres són:

La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939. Barcelona: La Magrana, 1982
Francesc Macià: Una vida en imatges. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984.
Macià i el seu temps. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985; 2ª edición, 1988.
La Joventut a Catalunya al segle XX: Materials per a una història. Barcelona, Diputació de Barcelona, 1987.
La paz simulada: Una historia de la Guerra Fría, 1941-1991, conjuntament amb Francisco Veiga i Ángel Duarte. Madrid: Alianza Editorial, 1997; 2a edició, 2006 .
El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Barcelona: Edhasa, 2003
Notícia nova de Catalunya: Consideracions crítiques sobre la historiografia catalana als cinquanta anys de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives, conjuntament amb Josep Maria Fradera. Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2005.
Contra Companys 1936: Contra Companys. La frustración nacionalista ante la Revolución, editat conjuntament amb Arnau González Vilalta. València, Publicacions de la Universitat de València, 2012.
6 d’Octubre: La desfeta de la revolució catalanista de 1934, editat conjuntament amb Arnau González i Vilalta i Manel López. Barcelona, Editorial Base, 2014 .
«Tumulto»: Meditacions sobre l’octubre català (2017), editat conjuntament amb Arnau González i Vilalta i Plàcid Garcia-Planas. Maçanet de la Selva, Gregal, 2017.

Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902). La veu del primer catalanisme a l’antiga comarca de Tortosa.

19 Setembre 201818 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 9 d’octubre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència debat Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902). La Veu del primer catalanisme a l’antiga comarca de Tortosa, amb la participació del professor i historiador Borja de Riquer i Permanyer, l’historiador i editor Rafel Català i Dalmau i la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua -autora de El Franctirador. Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa”.

Francesc Mestre, la veu de Tortosa

L’any 1899 Francesc Mestre i Noè funda i dirigeix La Veu de Tortosa; el primer periòdic escrit íntegrament en llengua catalana a les Terres de l’Ebre, sense cap entitat coneguda al seu darrera, ni cap mena de suport econòmic extern.

Francesc Mestre pertany a la primera generació de polítics catalanistes de finals del segle XIX, que des de fa més d’una dècada es dedica al periodisme comarcal a més de portar, entre d’altres, les corresponsalies de La Veu de Catalunya, La Ilustració Catalana i La Ilustració Llevantina a les comarques ebrenques. Els seus articles seran llegits arreu dels territoris de parla catalana: des de La Veu de l’Ampurdà de Figueres; Diario de Tarragona, El Album o La Veu de Tarragona d’aquesta mateixa ciutat; Gazeta de Vich o Gazeta Montanyesa de Vic; La Actualitat, La Publicidad o La Ilustración Musical Hispanoamericana de Barcelona; Lo Campanar de Lleyda o La Veu del Segre de Lleida; Lo Somaten de Reus; El Dia de Terrassa…

Imatge: Francesc Mestre als 34 anys

Aquesta nova etapa al capdavant de La Veu de Tortosa, neix amb una missió ben clara: la del periodista conscient dels alts percentatges d’analfabetisme, que creu en la funció pedagògica del periòdic com a mitjà de difusió de la llengua i del coneixement, de les idees i dels ideals. Per a Francesc Mestre, la ploma del periodista necessita alliçonar-se per a guerrejar bé i poder oferir los seus fruits a la Societat de la qual, per virtut cívica, se fa apòstol i soldat, fins al punt que ell mateix es defineix com a soldat de la causa catalana disposat sempre a la lluita. Amb aquestes paraules no és estrany que l’historiador Pere Anguera defineixi la seva postura com la d’un franctirador i que l’historiador Borja de Riquer l’anomeni “el Precursor de Tortosa”.

La Veu de Tortosa serà un periòdic atípic. Rebrà el suport d’un gran nombre de lectors i subscriptors, a més de 240 col·laboradors procedents de tots els territoris de parla catalana, que li donen un toc de pluralitat i una visió àmplia i diversa de les vivències, les opinions i el sentir d’aquesta societat.

Imatge: La Veu de Tortosa. 3 de desembre de 1899, Núm. 1.

El passat mes de juny, es va publicar el llibre “EL FRANCTIRADOR. Francesc Mestre i La Veu de Tortosa”, publicat per Rafael Dalmau Edicions -dins la col·lecció Camí Ral núm. 42- i l’Ajuntament de Tortosa, amb un pròleg a càrrec de l’historiador i catedràtic emèrit de la UAB Borja de Riquer i Permanyer, director de la tesi doctoral que Maria Mestre està portant a terme a la UAB.

En aquesta conferència debat intervindran el professor Borja de Riquer i Permanyer, l’historiador i editor Rafel Català i Dalmau i la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua -autora de El Franctirador. Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa”, per tal de situar-nos en els precedents històrics, polítics, socials i econòmics de finals del segle XIX i que conduïren a la fundació d’aquest periòdic; entendre el significat i les repercussions envers la futura premsa del segle XX a Catalunya, i el paper que hi jugaran Francesc Mestre i La Veu de Tortosa dins del procés de recuperació i de reconeixement de la llengua i de la cultura catalana, no tan sols dins l’antiga comarca de Tortosa, sinó arreu dels territoris de parla catalana.

S’analitzarà i es donarà a conèixer el treball de Francesc Mestre durant els quatre anys en que va estar al capdavant d’aquest periòdic; el paper que hi va jugar al costat d’Enric Prat de la Riba, mostrant una estampa, fins ara desconeguda d’aquest periodista polifacètic i de la seva implicació en la construcció de la Catalunya de les primeres dècades del segle XX.

Maria Mestre i Prat de Paula

Maria Mestre és besneta i legatària de Francesc Mestre i Noè, actualment és ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Llicenciada en història per la Universitat de Barcelona (U.B.) i doctorant en història comparada, política i social per la Universitat Autònoma de Barcelona (U.A.B.). Ha estat membre del Centre d’Estudis d’Història Moderna “Pierre Vilar”, membre del programa de recerca sobre la història de l’economia marítima del Departament d’Història Moderna de la U.B. Coordinadora i professora de “Els Juliols” de la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a historiadora per al Ministeri de Cultura francès, per al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) i per a l’Obra Social de la Fundació “La Caixa”.

Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945)

Llicenciat en Filosofia i Lletres (secció d’Història) l’any 1968 i Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’any 1975. És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB des de l’any 1969, en què es va incorporar com a professor ajudant. L’any 1985 passa a ser professor titular, i posteriorment, catedràtic d’Història Contemporània l’any 1988. De l’any 1987 al 2012 va ser director del Servei de Documentació d’Història de Catalunya (SDHLC), i posteriorment passa a ser director del servei científico-tècnic SIBHIL·LA (Servei d’Informació Bibliogràfica i Documentació d’Història, Llengua, Literatura i Art de Catalunya) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Sota la seva direcció el servei ha creat una de les base de dades bibliogràfiques més importants de l’àmbit català i espanyol, actualment amb més de 155.000 referències, sobre història, societat i cultura de Catalunya.

Rafael Català i Dalmau

Editor i llicenciat en Història Moderna per la Universitat de Barcelona l’any 1985. Es dedica professionalment a la divulgació històrica. Ha treballat en el món editorial des de 1980 (Rafael Dalmau, Editor, més col·laboracions per a Curial Edicions Catalanes) i des de 1998 està al front de l’Editorial Rafael Dalmau, especialitzada en història i geografia de Catalunya. Hi dirigeix col·leccions com ara “Episodis de la Història”, “Bofarull”, “Nissaga”, “Camí Ral”, “Al Guió del Temps”, “Toc de Gralla” i “Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia”.
Ha combinat l’activitat editorial amb els cursos sobre història i cultura catalanes: n’ha desenvolupat més d’un centenar —per a adults, però ocasionalment també per a infants— tant de caire divulgatiu com en vessant erudit. N’ha impartit, entre altres àmbits, al Museu d’Història de Catalunya, a les aules universitàries per a gent gran i a les seus d’Òmnium Cultural. Ha estat cap de colla i president dels Castellers de Terrassa, i és membre de la junta de la Delegació de Terrassa d’Òmnium Cultural.

Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme” (1)

17 Setembre 201817 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 2 d’octubre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència a càrrec d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador, Ha existit un feixisme catalanista? primera sessió del cicle “Catalanisme versus feixisme 1919-2018″.

Hi ha interrogants incòmodes a la història catalana del segle XX. Com ara: ha existit un feixisme catalanista? Durant dècades ha semblat que plantejar aquesta pregunta era voler tacar la trajectòria d’un moviment aparentment «immunitzat» davant la temptació feixista.

Es tractaria de desxifrar si el catalanisme del segle XX i principis del XXI tingué i té avui en dia una branca feixista com tants d’altres moviments nacionalistes –amb o sense Estat– van tenir. Cal interpretar com l’ascens al poder de Mussolini i Hitler i la seva herència van afectar la política catalana. Ningú no dubta que ha existit el feixisme espanyol. Però… I el feixisme catalanista?

Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.

Els tres editors d’aquesta interessant aportació (Enric Ucelay-Da Cal, Arnau Gonzàlez Vilalta i Xosé Manoel Núñez Seixas) han plasmat així la conclusió que es pot extreure de la lectura conjunta dels treballs:

“D’aquest volum, surten explicacions noves, originals i de rellevància, que es poden sintetitzar en una primera conclusió: feixistes catalanistes, sí, hi ha hagut, i potser molts, però feixisme catalanista, no. Així de clar i de complicat alhora”.

En resum, cal historiar. Aquest llibre aborda el tema des de la complexitat, a través d’un conjunt d’especialistes –catalans i espanyols– que tracten la qüestió amb rigor, sense prevencions ni intencionalitats obscures.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 2007. Ha publicat una quinzena de llibres sobre el període republicà espanyol, la Catalunya d’entreguerres, el nacionalisme català i la diplomàcia europea.

El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat.

10 Mai 201718 Novembre 2023 / historiaab / 2 comentaris

Dimarts dia 16 de maig de 2017 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència “El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat” del cicle “Centenari 1917” a càrrec de Manuel Pérez Nespereira, ateneista, historiador i membre del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (CEHCI). Presenta: Maria Mestre, historiadora i adjunta de la Secció d’Història de l’Ateneu.

En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris.

Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906.

A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya.

Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.

Manuel Pérez Nespereira (Barcelona, 1961) és doctor en història contemporània de Catalunya. Ha col·laborat en l’elaboració de diverses obres col·lectives, entre les quals destaquen Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1812-1975), publicada l’any 1999, i L’Ateneu i Barcelona, un segle i mig d’acció cultural, editada el 2006, totes dues dirigides per Jordi Casassas i Ymbert.

Entre la seva obra individual sobresurten La privatització de la follia; L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el segle XIX (2003), i La secessió catalana. Els corrents intel·lectuals europeus de la fi de segle (1872-1900) (2007), a més d’articles sobre història cultural i nacionalisme en diverses revistes especialitzades en història i pensament. L’any 2006 va obtenir el premi “Projecte Prat de la Riba i La Nacionalitat Catalana”, que va donar lloc a l’obra Prat de la Riba. Nacionalisme i formació d’un estat català.

També és l’autor de La crisi de fi de segle a l’Ateneu Barcelonès, El Contemporani, Ed. Afers núm. 26, Juliol-Desembre 2002 (A) i Precedents de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860), Revista d’Història Cultural Cercles, Núm. 7, Universitat de Barcelona, 2004 (A).

Bibliografia bàsica

Pérez Nespereira, Manuel: Prat de la Riba: Nacionalisme i formació d’un estat català, Barcelona, Base, 2007
Rovira i Virgili, Antoni: Prat de la Riba, Barcelona, Edicions 62, 1968
Olivar Bertrand, Rafael: Prat de la Riba, Barcelona, Aedos, 1964
Prat de la Riba, Enric: Nacionalisme: textos extrets dels seus llibres, escrits i discursos. tria, sistematització i pròleg de: A. Rovira i Virgili, Barcelona, Editorial Catalana, 1918
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917: Obra completa, Barcelona; Institut d’Estudis Catalans, Proa, 1998-2000
Cattini, Giovanni C: Prat de la Riba i la historiografia catalana. Intel·lectuals i crisi política a la fi del segle XIX, Catarroja, ed. Afers, 2008.