Dimarts 9 de maig de 2023 a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya,  a càrrec d’Alejandro Quiroga, historiador i politòleg (Universidad Complutense de Madrid ). 

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història. 

Podeu veure el vídeo de la conferència aquí

Ressenya de Miquel Nistal: “Primo de Rivera” al Blog gaudirlacultura.com

Una part important dels historiadors, fins i tot contemporanis, el defineixen com un bon home, franc, obert, senzill, (campechano que diuen en castellà) impulsor d’una dictadura paternalista, bon gestor econòmic, allunyat del feixisme italià. Les investigacions més recents, entre les quals el present llibre, el descriuen d’una manera oposada: un dictador ambiciós, sense escrúpols, que va regir un règim en extrem nacionalista, repressiu de manera semblant a la resta de dictadures europees dels anys vint i trenta i proper al feixisme, del qual begué ideologia durant els anys de durada de la seva personal dictadura. Vegeu la ressenya completa aquí

La forja d’un colpista. Primo de Rivera i Catalunya

Text d’Alejandro Quiroga

No es pot entendre Miguel Primo de Rivera sense Catalunya, de la mateixa manera que és difícil comprendre la Catalunya dels anys 20 sense la figura de Primo de Rivera. La conferència té un doble objectiu. D’una banda, s’analitza la figura del general Miguel Primo de Rivera i la seva experiència política a la Barcelona dels anys anteriors al cop d’Estat del 13 de setembre del 1923. D’altra banda, examinem les polítiques de nacionalització de masses dutes a terme a Catalunya durant la dictadura primorriverista.

El març de 1922, Miguel Primo de Rivera va ser nomenat capità general de Catalunya. La Barcelona on va arribar el general de Jerez era la ciutat més moderna i més gran d’Espanya. Era, també, un autèntic polvorí social. La lluita entre sindicalistes i empresaris feia anys que provocaven centenars de vagues, locauts i enfrontaments violents amb desenes de morts. Després de la seva arribada a la ciutat comtal, Primo de Rivera va saber convertir-se en un element de referència per a les elits socioeconòmiques catalanes, alhora que guanyava suports entre molt variats grups polítics, incloent els espanyolistes de la Unión Monárquica Nacional (UMN) i importants sectors de la Lliga Regionalista. Va ser precisament en aquest marc de suport per part de l’establishment polític i social català i d’enfrontaments violents amb el sindicalisme anarquista, en què el general de Jerez va començar a pensar que podia liderar un cop d’Estat que posés fi al règim de la Restauració. El suport d’aquestes mateixes elits catalanes a la intervenció armada va suposar un element fonamental a la forja de Primo de Rivera com a general colpista.

Una vegada al poder, Primo de Rivera va posar en marxa el major procés de nacionalització de masses de la història d’Espanya. La dictadura va desenvolupar un sistema d’adoctrinament que va promoure una identitat espanyola de tall monàrquic, catòlic i autoritari. Arreu d’Espanya, la Dictadura va utilitzar el sistema educatiu, la premsa oficial, l’Exèrcit, la Unión Patriótica (UP) i el Somatén Nacional, entre altres institucions, per promoure’n el model d’espanyolitat. En el cas de Catalunya, el procés de nacionalització va venir de la mà d’unes polítiques repressives que van portar a l’empresonament de centenars de catalanistes. Funcionaris, professors, clergues i periodistes, entre d’altres, van ser detinguts, multats i bandejats, acusats de promoure idees catalanistes. Tot i això, les polítiques repressives dels primorriveristes van acabar tenint un efecte no desitjat. Molts dels sectors socials catalans que inicialment van donar suport a la dictadura se’n van anar allunyant de mica en mica. És més, les opcions catalanistes van anar guanyant més pes social, alhora que el nacionalisme català patia un procés de republicanització com a reacció a les polítiques primorriveristes de nacionalització de masses.

Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y  nación

Alejandro Quiroga és l’autor Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación,  la primera biografia exhaustiva sobre l’home que va canviar la història d’Espanya del segle XX. Davant certes interpretacions que havien presentat Miguel Primo de Rivera com un personatge “campechano”, sense una ideologia clara i impulsor d’una dictadura paternalista molt allunyada del feixisme italià, el seu darrer llibre, Quiroga ens descriu un polític astut, ambiciós i amb pocs escrúpols, que va imposar un règim nacionalista, autoritari i profundament repressiu en línia amb les dictadures europees contemporànies.

Primo de Rivera va ser el creador del populisme de dretes a Espanya, començant per denunciar els polítics com a elits corruptes i parasitàries de la nació. Va organitzar un sistema de comunicació política basada en notícies falses i es va presentar ell mateix com el líder que duria a terme la voluntat del poble. Des de la Capitania General de Catalunya Primo de Rivera va enarborar els seus ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris per fer un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, arran del qual suspengué la constitució espanyola de 1876.

Ara que fa cent anys del començament de la dictadura de Primo de Rivera, és un bon moment per revisar la trajectòria d’un personatge, un temps i uns esdeveniments convulsos i complexos, no només per entendre el darrer segle, sinó també per comprendre alguns factors clau de la política contemporània com el populisme i el nacionalisme

Alejandro Quiroga Fernández de Soto 

Es Investigador Senior Beatriz Galindo, licenciado en Geografía e Historia por la Universidad Autónoma de Madrid y Doctor en Ciencias Políticas por la London School of Economics and Political Science. Ha sido profesor de Historia y Políticas en King’s College London, London School of Economics, Royal Holloway y University of Nottingham. En 2005 obtuvo la plaza de profesor titular en Newcastle University y en 2008 el puesto de Reader in Spanish History en la misma universidad. Entre 2011 y 2016 fue Investigador Ramón y Cajal en la Universidad de Alcalá.

Sus trabajos se centran en el estudio de los nacionalismos y las identidades nacionales en la España del siglo XX y XXI. Es autor de Los orígenes del Nacionalcatolicismo (Comares 2006), España reinventada. Nación e identidad desde la Transición (Península, 2007) (con Sebastian Balfour), Haciendo Españoles. La nacionalización de las masas en la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2008) y Goles y banderas. Fútbol e identidades nacionales en España (Marcial Pons 2014). También ha coordinado con Miguel Ángel del Arco Soldados de Dios y Apóstoles de la Patria. Las derechas españolas en la Europa de entreguerras (Comares 2010), con Alfonso Botti y Felicano Montero Católicos y patriotas. Iglesia y nación en la Europa de entreguerras (Sílex, 2013) y con Ferran Archilés Ondear la nación. Nacionalismo banal en España (Comares 2018).

Dimecres 26 d’abril de 2023 a les 18,30h a sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència-debat Esclavistes i negrers. Una història global amagada amb la participació de Martín Rodrigo y Alharilla, historiador i professor  (UPF), Gustau Nerín, antropòleg i historiador (UB) i Maria Coll, historiadora i periodista de la revista Sàpiens. 

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la secció d’Història 

Aquest acte l’organitza conjuntament la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i la revista Sàpiens que distribuí gratuïtament exemplars del número especial 248 “Quan érem negrers” per als assistents a l’acte.

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès preparà un Centre d’Interès amb la Bibliografia bàsica sobre “Indians, esclavistes i negrers”. Podeu consultar totes les obres disponibles aquí

Accés obert (sense inscripció)

Imatge principal: Els esclaus a bord d’un vaixell d’esclaus són encadenats abans de ser posats a la bodega. Un gravat en fusta de Joseph Swain, cap a 1835 (Foto de Rischgitz/Getty Images)

Esclavistes i negrers. Una història global amagada

La història de l’esclavitud és la història de tota la humanitat i per tant, també la nostra història, sovint desconeguda o directament amagada. No hi ha dubte que la societat catalana ha tingut negrers i que molts d’ells han tingut un paper econòmic i social important.

La revista Sàpiens assenyalà en un dossier especial, els cinquanta negrers més notoris, tot diferenciant tres categories: a) capitans de vaixells negrers, b) propietaris de factories a Àfrica -uns centres esclavistes dirigits per europeus que servien per proveir de captius amb més facilitat i rapidesa els vaixells d’esclaus- i c) propietaris d’ingenis, finques colonials iberoamericanes amb instal·lacions per processar canya de sucre, amb l’objectiu d’obtenir sucre, rom, alcohol i altres productes. Vegeu l’interactiu de Sàpiens aquí: “Els negrers catalans. Els cinquanta principals noms de l’esclavisme català”. Recentment, també, TV3 va emetre el documental Sense ficció: La Catalunya esclavista. El gran negoci dels negrers catalans. 

Ara ens preguntem també, quin fou el paper de la monarquia i dels governs espanyols amb les seves colònies en aquesta història? Què van fer altres països abolicionistes o esclavistes i que han fet després? Quin fou el paper de l’esclavitud en el desenvolupament socioeconòmic de les societats occidentals? Quin paper van tenir altres ciutats i regions espanyoles en la història de l’esclavitud? Quines bones pràctiques de memòria democràtica s’han desenvolupat en aquesta temàtica? Hi ha alguna iniciativa institucional o historiogràfica sobre memòria democràtica en aquest àmbit?

Martín Rodrigo Alharilla

Professor Titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats, membre de l’IUHJVV i anterior coordinador de l’MHM. És llicenciat en Filosofia i Lletres (1992) i Doctor en Economia (2000) per la Universitat Autònoma de Barcelona. Les seves investigacions han estat becades i finançades per diferents institucions i fundacions (Banc d’Espanya, Museu Marítim de Barcelona, ​​Fundació Caja Madrid, Fundació Noguera i Fundació Gas Natural) i forma part, a més, de la Unitat Associada del CSIC del Grup d’Estudis de Àsia i el Pacífic. Integra el consell de redacció de la revista d’història TST, Transports, Serveis i Telecomunicacions i és Secretari de la revista Illes i Imperis.

Les seves línies de treball s’han centrat en la història de l’empresa contemporània a Espanya, en l’estudi de l’activitat naviliera catalana i sobretot en l’anàlisi del sistema imperial espanyol durant el segle XIX, tant en l’espai antillà (Cuba i Puerto Rico ) com en el filipí. Entre els seus llibres destaquen: Los marqueses de Comillas, 1817-1925. Antonio y Claudio López (Madrid; LID Editorial Empresarial, 2000, Finalista del III Premio LID de Biografía Empresarial); La Casa Ramos, 1845-1960. Más de un siglo de historia marítima (Barcelona, Museu Marítim de Barcelona, 2005, Finalista del IV Premi d’investigació Josep Ricart i Giralt), i Indians a Catalunya. Capitals cubans en l’economia catalana, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.

Gustau Nerín

Doctor en Antropologia Social i Cultural. Universitat de Barcelona, 2003; Llicenciat en Geografia i Història (UB, 1991) Grau de llicenciat en Geografia i Història (UB, 1992). Línies de Recerca: Història del colonialisme espanyol a l’Àfrica; Memòria històrica del colonialisme i del tràfic d’esclaus; i Espanyols en el tràfic d’esclaus a l’Àfrica.

Antropòleg i historiador especialitzat en l’estudi del colonialisme espanyol a l’Àfrica. Ha estat professor a la Universitat Nacional de Guinea Equatorial, al Centre Associat de la UNED de Bata, a la Universitat de Montpeller i a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment és professor lector al departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona i membre del GESA-Grup d’Estudis de les Societats Africanes. Ha publicat, entre d’altres, Un guàrdia civil a la selva (La Campana, 2006), La guerra que vino de África: España colonizada (Crítica, 2005), L’antropòleg a l’olla (La Campana, 2008), La última selva de España (Los Libros de la Catarata, 2010), Blanc bo busca negre pobre (La Campana i Roca Editorial, 2011) i Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica (Pòrtic, 2015, Premi Carles Rahola). El 2019 va comissariar l’exposició Guinea: el franquisme colonial, organitzada per Memorial Democràtic.

Maria Coll Pigem

Historiadora i periodista. Actualment és cap de redacció de la revista Sàpiens.Tot és història. Codirectora de la revista Valors. Filosofia de l’actualitat. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació (EFE, El Singular Digital, El Periódico) i ha estat responsable de comunicació de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU.

Imatge principal: Eudald Carbonell. Foto: Susana Santamaría / Fundación Atapuerca

Divendres 17 març 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència d’Eudald Carbonell, arqueòleg i autor d’El futur de la humanitat, Ara llibres, 2022.

Presenten: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història i Santiago Vilanova ponent de la Secció d’Ecologia.

Acte organitzat per la Secció d’Història i la Secció d’Ecologia.

Accés obert (sense inscripció) i retransmès en directe aquí.

Crònica de l’acte

Narcís Argemí inicià l’acte amb una breu introducció al llibre d’Eudald Carbonell. El futur de la humanitat destacant-ne a en paraules del propi autor que “La humanitat està arribant a un punt de no retorn. La nostra manera de viure està portant el món i a l’espècie al límit i només tenim dues opcions: o ens repensem i ens humanitzem o ens extingirem”

A continuació Santiago Vilanova presentà el llarg i dens currículum professional i acadèmic d’Eudald Carbonell, destacant també la seva visió eco-humanística.

Finalment, Eudald Carbonell inicià una primera intervenció en què afirmà que: “Encara hi som a temps, però la necessitat d’un gran canvi col·lectiu és urgent. No serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra manera de pensar i de relacionar-nos i de viure”

Al llarg de tota la sessió hi hagué un diàleg primer entre Carbonell-Argemí-Vilanova i després amb el públic. Podem dir que les paraules d’Eudald Carbonell han escampat consciència d’espècie a tota la sala d’actes Oriol Bohigas, un auditori amb èxit d’assistència i de participació. Per Carbonell: “Sense diversitat no hi hauria hagut evolució”. “Preservar la diversitat és fonamental”, “Cal abortar la globalització i substituir-la per la planetització”. També distingí entre diversitat i fragmentació. El poder pretén fragmentar encara més la societat i confondre-la amb la diversitat social i cultural.

El futur de la humanitat

Pregon coneixedor dels passos que han portat l’Homo sapiens fins al moment actual, Eudald Carbonell fa un salt cap al futur i ens planteja 10 reptes per evitar el col·lapse i garantir la supervivència de l’espècie humana.

Segons afirma en el seu darrer llibre El futur de la humanitat “o bé canviem o ens extingirem”. El llibre ens ofereix propostes a favor de l’evolució de l’espècie humana per garantir-ne la supervivència. La humanitat està arribant a un punt de no retorn. La nostra forma de viure està portant el món i la nostra espècie, entre moltes altres, al límit i només tenim dues opcions: o ens repensem i ens humanitzem o ens extingirem.

I el camí per evitar-ho l’Eudald Carbonell el resumeix en un decàleg que comença fent una crida per potenciar la consciència crítica de l’espècie,  per avançar cap a la socialització de la tecnologia, la fi de la globalització, l’increment de la diversitat i la desaparició dels líders i jerarquies socials.

La necessitat d’un gran canvi col·lectiu és urgent. No serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra forma d’actuar, de relacionar-nos i de viure. Necessitem pensar i repensar la humanitat com un procés cap a la posthumanitat.

Què és el que hem de fer? Què és el que necessitem per assegurar el futur de la humanitat? Sobre quines bases s’ha de construir l’humanisme perquè tingui èxit en la transformació de l’Homo sapiens?

La urgència per obtenir respostes a aquestes preguntes transcendents no ens ha de fer oblidar que els fonaments del futur només es poden construir sobre el coneixement del passat i un bon funcionament del present.

Més informació

Ressenya de Miquel Nistal, ateneista de la secció d’Història “El futur de la humanitat” al Blog Gaudirlacultura:

“En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment crític de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implícit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra ” […]. Vegeu la ressenya completa aquí

Què n’ha dit la premsa? I diverses entrevistes a Eudald Carbonell

Podeu llegir una selecció de crítiques i d’entrevistes aquí

Dimarts 20 de desembre de 2022, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la sessió Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili, estudiós del jazz i regidor d’òpera.

Encara avui en dia als Estats Units d’Amèrica la discriminació social, política i econòmica resulta evident per a la població afroamericana. En aquesta conferència veurem com el jazz, una música negra, es vincula amb els orígens per la defensa dels drets civils.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, adjunt a la Secció d’Història

Accés obert.

Imatge principal: Dr. Martin Luther King Moviment de Drets Civils (carbó de Donald Dais). Creative Commons

Foto: “Jazz i drets Civils”, Ateneu Barcelonès, 20-12-2022, conferència a càrrec de Pau Fuster Bausili.

Presenta: Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

Jazz i drets civils als EUA

El jazz és una música negra que ha tingut una transcendència absoluta en el desenvolupament de la música occidental i també és una música que pot explicar la història de la comunitat afroamericana als EUA.

El moviment pels drets civils als Estats Units s’acostuma a datar cap a mitjans de la dècada dels 50. Si bé, és cert, que en aquell moment la transcendència mediàtica i implicació social seran més grans, ja a principis de segle XX hi ha un moviment social i intel·lectual que serà la base de moltes reivindicacions que, encara, avui són vigents. La música afroamericana no és aliena als canvis socials del país i no podem entendre l’evolució del jazz sense comprendre els canvis i les reivindicacions de la societat afroamericana.

Pau Fuster explica com la història afroamericana i el jazz van de la mà. La música ens explicarà la història. Entre els personatges citats destaquen: Nina Simone, Martin Luther King, John Coltrane, Malcom X, Hazel Scott, Dizzy Gillespie, Mahalia Jackson, Rosa Parks, Little Rock Nine, Charles Mingus, Clarlie Parker, Art Blakey, Cannoball Adderley, Medgar Evers, Grant Green Archie Shepp, Hervie Hancock, Shirley Chishom, Fred Hampton, Gil Scott-Heron, Angela Davis, Lee Morgan, Rahsaan Roland Kirk, Wynton Marsalis, Terence Blanchard, Delffaio Marsalis… Una manera fantàstica de gaudir el  jazz i d’aprendre i entendre la història pels drets civils als Estats Units. Música extraordinària i història apassionant.

Segons Pau Fuster, la pretensió de ser una música culta, que per a alguns té el jazz, o l’estigma de ser una música de la mala vida han fet molt de mal en la difusió i comprensió d’aquest moviment cultural i musical. Que és al cap i a la fi, l’expressió artística més important i influent de la història dels EUA.

Imatge: Martin Luther King, Malcom X, John Coltrane i Nina Simone (Fotos Wikipèdia)

Pau Fuster Bausili

El ponent de la conferència, Pau Fuster Bausili va estudiar música al Taller de Músics de Barcelona, va cursar estudis de  Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), estudis de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), estudis de regidoria d’espectacles al Taller de Tecnologies de l’espectacle (TTE) i actualment treballa com a regidor d’òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

És un gran aficionat al jazz, i ha dirigit i presentat el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK de Barcelona. També, fa cursos i conferències sobre diferents temàtiques del jazz a centres cívics, a l’Ateneu Barcelonès, al cicle de  Música Negra de Barcelona, al Sonaswing, al Miravins, al Festival de Jazz antic de Sitges i al Festival Vijazz, entre altres.

Foto: Ateneu Barcelonès, Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili

Moviment afroamericà pels drets civils

El Moviment (afroamericà) pels drets civils (1955-1968) es refereix als moviments que van aparèixer als Estats Units d’Amèrica (especialment als estats del sud, entre els quals hi destaquen Mississippí, Alabama, Arkansas i Geòrgia) amb l’objectiu de prohibir la discriminació racial contra els afroamericans i restablir el seu dret a vot.

L’aparició de l’eslògan del Black Power (‘Poder Negre’), que va durar aproximadament des del 1966 al 1975, va ampliar els objectius del moviment pels drets civils en incloure la dignitat ètnica, l’autosuficiència econòmica i política, i la llibertat davant l’opressió dels blancs americans.

El moviment es va caracteritzar per grans campanyes de resistència civil. Entre 1955 i 1968, els actes de protesta no-violenta i la desobediència civil van produir situacions de crisi entre els activistes i les autoritats governamentals. Els governs federal, estatals i locals, empreses i comunitats, sovint havien de respondre immediatament a aquestes situacions que van posar en relleu les desigualtats que les enfrontaven amb els afroamericans.

Formes de protesta i/o desobediència civil van incloure boicots, com l’exitós boicot als autobusos de Montgomery (1955-1956) a Alabama, segudes com ara la influent seguda de Greensboro (1960) a Carolina del Nord; marxes, com les marxes de Selma a Montgomery (1965) a Alabama, i una àmplia gamma d’altres activitats no violentes. Freedom Riders, activistes joves pels drets civils que, el 1961 i anys subsegüents, van començar un periple en autobusos interestatals pel Sud dels Estats Units per desafiar l’incompliment de les sentències de la Cort Suprema dels Estats Units.

Assassinats de líders: Medgar Evers (12 juny 1963), John F. Kennedy (22 nov. 1963); Malcom X (21 febrer 1965); Martin Luter King (4 abril 1968; Robert Kennedy (6 juny 1968).

Van destacar els èxits legislatius durant aquesta fase del moviment de drets civils, que van ser l’aprovació de:

• Civil Rights Act (‘Llei de Drets Civils’) del 1964, que prohibeix la discriminació basada en “ètnia, color, religió, o origen nacional”, en les pràctiques d’ocupació i serveis públics,
• Voting Rights Act (‘Llei de Drets Electorals’) 1965, restaurà i protegí els drets de vot,
• Immigration and Nationality Services Act (‘Llei de Serveis d’Immigració i Nacionalitat’) del 1965, obrí l’entrada als EUA als immigrants que no fossin els tradicionals grups europeus.
• Fair Housing Act (‘Llei d’Habitatge Just’) del 1968, que va prohibir la discriminació en la venda o lloguer de l’habitatge.

Una referència cinematogràfica: Green Book (2018), film dirigit per Peter Farrelly que transcorre l’any 1962. Viggo Mortensen és un rude italoamericà del Bronx que és contractat com a xofer del virtuós pianista negre Don Shirley (Mahershala Ali). Tots dos emprendran un viatge per a una gira de concerts pel Sud dels Estats Units, on haurà de tenir present “Green Book” (el llibre verd), una guia que indicava els pocs establiments on s’acceptava els afroamericans.