Una història del capitalisme

Dimarts 17 gener 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Una història del capitalisme a càrrec de Alfons Durán-Pich, llicenciat en sociologia i psicologia, assagista i autor d’El capitalisme i el seu setè de cavalleria.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història

Podeu veure la conferència al vídeo

Una història del capitalisme a càrrec de Alfons Durán-Pich. Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 17-01-2023

El capitalisme i el seu setè de cavalleria

Ressenya de Narcís Argemí publicada al Blog Gaudirlacultura 28-juliol-2022

El llibre El capitalisme i el seu setè de cavalleria és una història singular del capitalisme: un viatge per la realitat històrica i contemporània del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de Nord-amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.

Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic i molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies. Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “Drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.

El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV . Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes.  Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica.

Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència. Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví.

Durant la Il·lustració la teoria econòmica dominant, el mercantilisme, consistia en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or. Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria.

Narcís Argemí ponent de la Secció d’Història i Alfons Durán-Pich, Ateneu Barcelonès 17-01-2023

El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme. El llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor.

Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat. Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.

Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en que “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis. Segons J.S Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres.

Alfons Durán Pich: El capitalisme i el seu setè de cavalleria, edicions Parcir

Alfons Durán-Pich

És llicenciat en Sociologia per la Universitat de Deusto, llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona, ​​Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya, Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School, Graduat a Periodisme per l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Estudis especialitzats en macro i microeconomia amb el professor Peter Navarro de la universitat d’Irvine (Califòrnia), i en mercats financers amb el professor Robert Shiller de la universitat de Yale.

Durant catorze anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting d’ESADE. Ha estat professor convidat a les escoles ESCP de Madrid i Fundesem d’Alacant.

Ha estat president executiu o conseller delegat d’empreses dels sectors de masses congelades, greixos i margarines, distribució, química industrial, publicitat, consultoria estratègica, responsabilitat social corporativa i d’altres. Actualment és conseller d’una corporació industrial formada per sis empreses.

És membre de la Conway Hall Ethical Society, American Marketing Association, Academy of Management, Skeptics Society, Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i del capítol espanyol d’antics alumnes de la Stanford Business School.

Alfons Durán-Pich

Més informació: https://www.alfdurancorner.com/

Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra

Dimarts 20 de desembre de 2022, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la sessió Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili, estudiós del jazz i regidor d’òpera.

Encara avui en dia als Estats Units d’Amèrica la discriminació social, política i econòmica resulta evident per a la població afroamericana. En aquesta conferència veurem com el jazz, una música negra, es vincula amb els orígens per la defensa dels drets civils.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, adjunt a la Secció d’Història

Accés obert.

Imatge principal: Dr. Martin Luther King Moviment de Drets Civils (carbó de Donald Dais). Creative Commons

Foto: “Jazz i drets Civils”, Ateneu Barcelonès, 20-12-2022, conferència a càrrec de Pau Fuster Bausili.

Presenta: Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

Jazz i drets civils als EUA

El jazz és una música negra que ha tingut una transcendència absoluta en el desenvolupament de la música occidental i també és una música que pot explicar la història de la comunitat afroamericana als EUA.

El moviment pels drets civils als Estats Units s’acostuma a datar cap a mitjans de la dècada dels 50. Si bé, és cert, que en aquell moment la transcendència mediàtica i implicació social seran més grans, ja a principis de segle XX hi ha un moviment social i intel·lectual que serà la base de moltes reivindicacions que, encara, avui són vigents. La música afroamericana no és aliena als canvis socials del país i no podem entendre l’evolució del jazz sense comprendre els canvis i les reivindicacions de la societat afroamericana.


Imatge: Marxa pels drets civils a Washington, DC (Líders de la marxa conduint els manifestants pel carrer.) 28 d’agost de 1963. Autor desconegut o no proporcionat. Domini públic

Pau Fuster explica com la història afroamericana i el jazz van de la mà. La música ens explicarà la història. Entre els personatges citats destaquen: Nina Simone, Martin Luther King, John Coltrane, Malcom X, Hazel Scott, Dizzy Gillespie, Mahalia Jackson, Rosa Parks, Little Rock Nine, Charles Mingus, Clarlie Parker, Art Blakey, Cannoball Adderley, Medgar Evers, Grant Green Archie Shepp, Hervie Hancock, Shirley Chishom, Fred Hampton, Gil Scott-Heron, Angela Davis, Lee Morgan, Rahsaan Roland Kirk, Wynton Marsalis, Terence Blanchard, Delffaio Marsalis… Una manera fantàstica de gaudir el  jazz i d’aprendre i entendre la història pels drets civils als Estats Units. Música extraordinària i història apassionant.

Segons Pau Fuster, la pretensió de ser una música culta, que per a alguns té el jazz, o l’estigma de ser una música de la mala vida han fet molt de mal en la difusió i comprensió d’aquest moviment cultural i musical. Que és al cap i a la fi, l’expressió artística més important i influent de la història dels EUA.

Imatge: Martin Luther King, Malcom X, John Coltrane i Nina Simone (Fotos Wikipèdia)

Pau Fuster Bausili

El ponent de la conferència, Pau Fuster Bausili va estudiar música al Taller de Músics de Barcelona, va cursar estudis de  Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), estudis de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), estudis de regidoria d’espectacles al Taller de Tecnologies de l’espectacle (TTE) i actualment treballa com a regidor d’òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

És un gran aficionat al jazz, i ha dirigit i presentat el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK de Barcelona. També, fa cursos i conferències sobre diferents temàtiques del jazz a centres cívics, a l’Ateneu Barcelonès, al cicle de  Música Negra de Barcelona, al Sonaswing, al Miravins, al Festival de Jazz antic de Sitges i al Festival Vijazz, entre altres.

Foto: Ateneu Barcelonès, Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili

Moviment afroamericà pels drets civils

El Moviment (afroamericà) pels drets civils (1955-1968) es refereix als moviments que van aparèixer als Estats Units d’Amèrica (especialment als estats del sud, entre els quals hi destaquen Mississippí, Alabama, Arkansas i Geòrgia) amb l’objectiu de prohibir la discriminació racial contra els afroamericans i restablir el seu dret a vot.

L’aparició de l’eslògan del Black Power (‘Poder Negre’), que va durar aproximadament des del 1966 al 1975, va ampliar els objectius del moviment pels drets civils en incloure la dignitat ètnica, l’autosuficiència econòmica i política, i la llibertat davant l’opressió dels blancs americans.

El moviment es va caracteritzar per grans campanyes de resistència civil. Entre 1955 i 1968, els actes de protesta no-violenta i la desobediència civil van produir situacions de crisi entre els activistes i les autoritats governamentals. Els governs federal, estatals i locals, empreses i comunitats, sovint havien de respondre immediatament a aquestes situacions que van posar en relleu les desigualtats que les enfrontaven amb els afroamericans.

Formes de protesta i/o desobediència civil van incloure boicots, com l’exitós boicot als autobusos de Montgomery (1955-1956) a Alabama, segudes com ara la influent seguda de Greensboro (1960) a Carolina del Nord; marxes, com les marxes de Selma a Montgomery (1965) a Alabama, i una àmplia gamma d’altres activitats no violentes. Freedom Riders, activistes joves pels drets civils que, el 1961 i anys subsegüents, van començar un periple en autobusos interestatals pel Sud dels Estats Units per desafiar l’incompliment de les sentències de la Cort Suprema dels Estats Units.

Assassinats de líders: Medgar Evers (12 juny 1963), John F. Kennedy (22 nov. 1963); Malcom X (21 febrer 1965); Martin Luter King (4 abril 1968; Robert Kennedy (6 juny 1968).

Van destacar els èxits legislatius durant aquesta fase del moviment de drets civils, que van ser l’aprovació de:

  • Civil Rights Act (‘Llei de Drets Civils’) del 1964, que prohibeix la discriminació basada en “ètnia, color, religió, o origen nacional”, en les pràctiques d’ocupació i serveis públics,
  • Voting Rights Act (‘Llei de Drets Electorals’) 1965, restaurà i protegí els drets de vot,
  • Immigration and Nationality Services Act (‘Llei de Serveis d’Immigració i Nacionalitat’) del 1965, obrí l’entrada als EUA als immigrants que no fossin els tradicionals grups europeus.
  • Fair Housing Act (‘Llei d’Habitatge Just’) del 1968, que va prohibir la discriminació en la venda o lloguer de l’habitatge.

Una referència cinematogràfica: Green Book (2018), film dirigit per Peter Farrelly que transcorre l’any 1962. Viggo Mortensen és un rude italoamericà del Bronx que és contractat com a xofer del virtuós pianista negre Don Shirley (Mahershala Ali). Tots dos emprendran un viatge per a una gira de concerts pel Sud dels Estats Units, on haurà de tenir present “Green Book” (el llibre verd), una guia que indicava els pocs establiments on s’acceptava els afroamericans.

Catalans en la colonització de la Guinea espanyola

Dilluns 14 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la conferència: Catalans en la colonització de la Guinea espanyola, a càrrec d’Eduard Gargallo i Jordi Sant Gisbert, historiadors, recercadors i autors d’El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea espanyola. Intervindrà també Rosa Maria Pujol Vilallonga.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Accés Obert. Podeu veure el vídeo aquí:

Catalans en la colonització de la Guinea espanyola amb Eduard Gargallo i Jordi Sant Gisbert, Ateneu Barcelonès 14-12-2022

Un petit imperi

La conferència tractarà sobre la important petjada colonial catalana, sota l’empara de l’estructura colonial espanyola a Guinea, tant a l’esfera econòmica i comercial, com a la religiosa i educativa, dues de les línies d’acció bàsiques del colonialisme durant dos segles, especialment reforçades durant el franquisme. També es detallarà l’acció político-militar, òbviament controlada per l’estat espanyol. Aquí els catalans van tenir molt poca participació, però tampoc no van ser prou crítics amb la gestió estatal, ni durant el període colonial, ni després.

El Petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola

Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola

El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós.

D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català.

Més enllà d’aquestes dues esferes, Eduard Gargallo Sariol i Jordi Sant Gisbert, experts en historia de l’Àfrica, donen una visió més completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.

Preparació d’una plantació de cacau la finca de Rius i Torres. Inicis del segle XX (Biblioteca Real de Palacio).

Eduard Gargallo Sariol

Doctor en Història Contemporània (UB), investigador de l’ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa, Centro de Estudos Internacionais. Ha estat director de projectes del Centre d’Estudis Africans, director del Postgrau en Societats Africanes (CEA-UPF) i professor d’Història d’Àfrica a la Universitat de Barcelona. Ha publicat articles en revistes acadèmiques internacionals, i capítols en diversos llibres dedicats a l’Àfrica. Va ser coeditor del llibre Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre Àfrica (PUV, 2005).

Eduard Gargallo Sariol

Jordi Sant Gisbert

Doctor en Història (UPF, 2017) i professor de Ciències Socials. Membre del Centro de Estudios Afro-Hispánicos de la UNED. Ha publicat diversos capítols en obres col·lectives relacionades amb la Guinea Espanyola i Catalunya com ara Ikunde. Barcelona Metròpoli Colonial (Museu de les Cultures del Món, 2017) o Les bases colonials de Barcelona (MUHBA, 2012)

Jordi Sant Gisbert

Més informació aquí

Una història de l’andalusisme polític

Divendres 4 de novembre a les 18.30h tingué lloc a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) la conferència: Una història de l’andalusisme polític, a càrrec de Javier García Fernández historiador i recercador de la Universitat Pompeu Fabra.

Presentà: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Javier García Fernández: Una història de l’andalusisme polític, Ateneu Barcelonès, 4-11-2022. Presenta: Narcís Argemí

Una història de l’andalusisme polític

La conferència ens portarà a esbrinar els elements fonamentals del cicle polític andalús en relació a la “Tercera ola andalucista”. Sota aquesta denominació s’engloben les expressions polítiques i culturals del nou andalusisme.

Un recorregut per la història de l’andalusisme des del primer regionalisme liderat per Blas Infante als anys vint i anys trenta del segle passat, fins al paper de l’andalusisme polític durant el tardofranquisme, durant el procés de democratització i la configuració de l’estat autonòmic. Així mateix la conferència exposarà algunes de les propostes fonamentals del nou andalusisme, els seus plantejaments econòmics, polítics i la seva visió de les aliances dins el conjunt de l’Estat, davant la política actual, tan a nivell estatal com continental. També exposarà la visió del procés que s’ha construït des d’Andalusia, les conseqüències del procés sobiranista català i les transformacions polítiques que s’han produït.
Finalment, tractarà d’abordar el futur de les societats i projectes emancipadors tan al conjunt de l’estat espanyol com a la Unió Europea a la propera dècada.

Blas Infante (1885-1936) polític, ideòleg i escriptor andalús, màxim exponent del nacionalisme andalús.

Javier García Fernández (Granada, 1987) és professor a la Universitat Pompeu Fabra. Doctor en Filosofia (Ph.D) en Estudis Postcolonials, Universitat de Coimbra, és investigador postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra al Grup de Recerca sobre Imperis, Metròpolis i Societats Extraeuropees. També és membre de la direcció d’Adelante Andalucía i del Sindicato Andaluz de Trabajadores.

Javier García Fernández

Celebrant Carlos Cano

Dimecres 2 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc l’homenatge festa Celebrant Carlos Cano.

Hi participaren: Óscar Jurado, periodista; Javier García Fernández, historiador; Paco Ibañez, artista; David Castillo, escriptor; Giulia Valle, artista; i Marina Rosell, artista.

Presentà l’acte: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Accés obert.

Amb motiu del 50 aniversari del debut de Carlos Cano en un acte de la UNESCO a París el 1972 en homenatge a Federico García Lorca i del 20 è aniversari de la seva mort l’any 2000, que no es va poder commemorar per la pandèmia, avui retem homenatge a un cantautor compromès, que es va formar a Catalunya i que va fer l’adaptació musical i va gravar l’Himno de Andalucía el 1977, a partir de la composició musical de José del Castillo Díaz amb lletra de Blas Infante .

Qui fou Carlos Cano?

Carlos Cano va néixer a  Granada  el  28 de gener  de  1946. Viu l’infantesa tenint una clara memòria familiar republicana amb el record del seu avi que havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil.
De ben jove, com milers de granadins, emigra a  Suïssa  i posteriorment a  Alemanya  darrera d’una feina.

Després d’un any a l’estranger, el 1964, amb els estalvis aconseguits amb el seu treball, arriba a Barcelona. Es matricula en un curs d’electrònica, que aprova amb bones notes, però quan se li acaben els estalvis comença a treballar en la construcció per poder seguir costejant-se els estudis.

Carlos Cano (1946-2000)

Poc després és quan apareix l’autèntic Carlos Cano. Deixa els estudis, l’acomiaden de la feina i comença a escriure, verbalitzant poèticament la barreja de sentiments de soledat, d’identitat i d’esperança. Torna a Granada i comença a compondre les seves primeres cançons. Coneix al poeta Juan de Loxa, que en aquell moment encapçalava el col·lectiu de poesia anomenat Poesía 70, i s’integra al grup. El 1972 participa a París en un homenatge a Federico García Lorca en un acte de la UNESCO, on debuta professionalment com a cantautor. Allà coneix Paco Ibáñez, Elisa Serna, Luís Cilia i especialment Lluís Llach amb qui acaba mantenint una llarga amistat.

Carlos Cano és un dels representants més destacats de la cançó andalusa, va ser creador d’un nou tipus de cobla popular, compromesa amb la problemàtica social d’Andalusia tal com es reflecteix al primer disc publicat l’any 1976.

El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques a Andalusia, el Partido Socialista de Andalucía (PSA) li edita l’”Himno de Andalucía” amb lletra de Blas Infante. El  1998  posa música als poemes del  Diván del Tamarit, últim llibre de Federico García Lorca. Mor l’any 2000 d’un aneurisma de l’aorta a la seva ciutat natal.

Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista

Dijous 20 d’octubre a les 18.30 h a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista a càrrec de Cèlia Cañellas Julià, historiadora i Rosa Toran Belver, historiadora; ambdues coautores de Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, edicions 62.

Presenta: Josep Sauret, membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Cèlia Cañellas Julià i Rosa Toran Belver, autores de la biografia de Hilda Agostini; Josep Sauret de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 20 d’octubre de 2022. Foto JSC.

Una biografia singular

La biografia de Hilda Agostini (Tarragona 1890-Paris 1976), filla d’un pare d’origen italià, esdevé singular per la seva formació en els àmbits del protestantisme i per la trajectòria que la conduí al compromís polític i a la integració en els cercles maçònics. En aquests àmbits es forjà el seu esperit profundament republicà i laic i el seu compromís en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal.


Exercí de mestra a l’escola pública barcelonina, on acabà per dirigir l’Escola Montessori, i també a l’Escola del Treball. Amiga de Marcel·lí Domingo, milità en el Partit Republicà Radical Socialista, a Izquierda Republicana i en els anys de guerra, al PSUC, destacant per la seva labor de propaganda en mítings i en les seves col·laboracions a la premsa.

Des de l’exili al sud de França col·laborà en la tasca d’ajut als refugiats, continuada a Paris des de les oficines de la CIMADE, ONG francesa fundada al començament de la Segona Guerra Mundial per grups d’estudiants protestants francesos, en particular l’activista cristiana i membre de la Resistència francesa Madeleine Barot, per donar assistència i suport a les persones desarrelades per la guerra, en primera instància els que van ser evacuats de les províncies franceses d’Alsàcia i Lorena situades a la frontera amb Alemanya.

En resum, la biografia de Hilda Agostini és singular per la seva formació i la seva trajectòria, com a dona d’esperit profundament laic, compromesa i entestada en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal, a més de la seva dedicació al magisteri, la integració en una lògia maçònica i el seu compromís polític.

Les autores del llibre Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Cèlia Cañellas i Rosa Toran, a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Foto Natàlia Costa / ACN

Rosa Toran (1948) és doctora en Història i ha estat professora d’història en diversos instituts de batxillerat. Becada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Jaume Bofill, l’any 1988 obtingué la Borsa d’Estudis Agustí Duran i Sanpere dins els Premis Ciutat de Barcelona, i el 2015 fou guardonada amb el Premi Bages de Cultura d’Òmnium Cultural. Com a autora, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, ha divulgat estudis i publicacions sobre la política escolar de l’Ajuntament de Barcelona, el personal polític (1875-1931), la representació de la dona en els consistoris durant la Segona República i el paper de les dones durant la Guerra Civil a la rereguarda. Exvicepresidenta de l’Amical de Mauthausen i altres camps i responsable d’arxius i publicacions, ha comissariat exposicions i ha escrit llibres i articles sobre la deportació republicana als camps nazis.

A l’Ateneu Barcelonès va ser la tertuliana convidada d’Amics de la Història a la tertúlia: Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme, que podeu veure aquí

L’extrema dreta al segle XXI a Catalunya i a Europa

Dijous 30 de juny a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència debat: “L’extrema dreta al segle XXI a Catalunya i a Europa” a càrrec de Jordi Borràs fotoperiodista autor de “Tots els colors del negre” i Joan Antón-Mellón, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració de la Universitat de Barcelona.

Presenta: Narcís Argemí Terrades, ponent de la secció d’Història.

L’extrema dreta al segle XXI a Catalunya i a Europa” a càrrec de Jordi Borràs i Joan Antón-Mellón. Presenta Narcís Argemí-

Fotografia principal del web: Nazis raus (Fora nazis!) Foto de Jordi Borràs

El 20 d’abril de 2016 uns 250 neonazis es van manifestar a la ciutat alemanya de Jena, situada al land de Turíngia. Malgrat que la convocatòria oficial de la marxa era contra “el feixisme d’esquerres” i contra “l’estrangerització d’Alemanya”, la data no era gens casual: aquell 20 d’abril es commemorava el 127è aniversari del naixement d’Adolf Hitler. La convocatòria neonazi va comptar amb el permís oficial de les autoritats locals, ja que la justícia va considerar que una marxa ultradretana en un dia tan assenyalat com el 20 d’abril no implicava una relació directa amb el naixement del dictador. És per això que els ultradretans van poder desfilar amb total tranquil·litat pel centre de Jena tot i la presència de 3.500 antifeixistes que van sortir al carrer com a mostra de rebuig a la manifestació neonazi, molts dels quals amb la intenció de barrar-los el pas durant el seu recorregut sota el crit de nazis raus (fora nazis). Un ampli dispositiu policial de més de 400 agents antiavalots va acordonar un perímetre del centre de la ciutat perquè la marxa pogués fer-se sense cap mena d’impediment.

L’extrema dreta al segle XXI a Catalunya i a Europa

Els canvis socials i econòmics estructurals que s’han donat a occident a partir de la globalització econòmica i cultural des de finals del segle XX, han provocat canvis ideològics rellevants en les formacions polítiques tant a Catalunya com a la resta d’Europa.

En aquesta conferència mirarem d’esbrinar els canvis socioeconòmics i els idearis doctrinals que estan portant els moviments d’extrema dreta a posicions de poder en molts països d’Europa. Estem veient com a Polònia, Hongria, Grècia, Itàlia, Portugal, Espanya, França o Alemanya, partits d’ideologia xenòfoba i ultraconservadora estan en disposició de condicionar l’acció de govern dins els seus estats. Analitzarem els trets distintius de l’extrema dreta al segle XXI i quines poden ser les conseqüències de la seva consolidació.

Jordi Borràs

Jordi Borràs, fotoperiodista que ha treballat la crònica fotogràfica social amb un interès especial en l’extrema dreta que actua a Catalunya i Europa. Membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Treballa com a reporter gràfic freelance col·laborant en diferents mitjans catalans com El Món, La Mira —on desenvolupa les funcions de cap de fotografia— o la revista basca Argia, entre d’altres. A nivell internacional ha publicat a Associated Press, Vice News, Jungle World, The Guardian o a les revistes especialitzades en extrema dreta com la britànica Hope Not Hate o la capçalera sueca Expo, on ha he fet articles i fotoreportatges sobre aquesta temàtica. Des de 2013 col·labora al Matí de Catalunya Ràdio i des de 2017 amb TV3. L’any 2018 va publicar amb Ara Llibres, Dies que duraran anys, el segon llibre de no ficció en català més venut d’aquell any, una llibre traduït al castellà i a l’anglès i que va ser premiat pel Gremi d’Arts Gràfiques de Catalunya que reconeix el millor llibre imprès de l’any.

Jordi Borràs

Publicacions:

  • Tots els colors del negre. L’extrema dreta a l’Europa del segle XXI. Ed. Ara. 2022

Sinopsi: Resultat de més de 13 anys de reportatges documentant l’extrema dreta a Catalunya i a diferents països europeus com Polònia, Grècia, Itàlia, Portugal, França o Alemanya, entre d’altres. Una crònica viva i vibrant en clau catalana i de dimensió europea, una investigació periodística de primera magnitud, un relat sense ficció de lectura àgil i necessària per entendre l’abast del perill que tenim a sobre.

Tots els colors del negre. L’extrema dreta a l’Europa del segle XXI
  • Warcelona, una història de violència (Pol·len Edicions, 2013).
  • Plus ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya (Pol·len Edicions, 2015).
  • Desmuntant Societat Civil Catalana (Saldonar, 2015).
  • La cara B, una altra mirada al procés (Pagès Editors, 2016).
  • Dies que duraran anys (Ara Llibres, 2018).
  • La revolta catalana (Ara Llibres, 2018).
  • La força de la gent (Ara llibres, 2020).
  • La revolta catalana 2018-2020 (Ara Llibres, 2020).
  • L’any sense primavera (Ara Llibres, 2020).

Joan Antón-Mellón

Joan Antón-Mellón, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona i doctor en Història Contemporània, especialitzat en Història del Pensament Polític i Radicalització. Les principals línies de recerca són: Història del pensament polític, Teoría política (dreta radical), Intel·ligència i anàlisi estratègica; i Radicalització i contra radicalització:

Joan Antón-Mellón

Publicacions:

El Fascismo Clásico (1919-1945) y sus epígonos. Nuevas aportaciones teóricas. Editorial Tecnos. 2012

El Fascismo Clásico (1919-1945) y sus epígonos
  • Las ideas políticas en el siglo XXI. Editorial Ariel. 2002
  • Ideologías y Movimientos Políticos Contemporáneos (2a edición). Editorial Tecnos. 2007
  • The idés-force of the European New Right: a new paradigm?. En Mammone, A.; Godin, E.; Jenkins, B. (Ed.) Varieties of Right-Wing Extremism in Europe. Routledge. 2013
  • Islamismo yihadista: radicalización y contraradicalicalización. Tirant Lo Blanch. 2015

ACTE SUSPÈS. Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?


Atenció: per motius de salut, se suspèn aquest acte. 

Dimecres 11 de maig 2022 a les 18:30 h fins a 20:00 h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència debat “Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?” a càrrec de Llibert Ferri, periodista i corresponsal de Tv3 (1987-2007) i Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute.

Presenta Marta Chavarría ponent adjunta de la Secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials; i Joan Solé Camardons ponent adjunt de la secció d’Història.

Accés obert. També es podrà veure en directe

Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?

Tot just quan va començar la guerra de Rússia contra Ucraïna, vàrem fer una conferència, a càrrec d’Abel Riu, que ens permeté conèixer els antecedents històrics i polítics que hi ha darrere d’aquest conflicte. Després de dos mesos de guerra, destrucció, exili i mort, sembla que el clam dels pobles de gairebé tot el món, no aconsegueix aturar un enfrontament que va començar desigual pel que fa a les forces militars i que cada dia que passa es mostra més cruel amb la població civil.

Com va dir el president ucraïnès Volodímir Zelensky, les Nacions Unides serveixen de ben poc per aturar el conflicte. Sembla que les sancions dels països occidentals tampoc no donen resultats, si més no, a curt termini. És la Xina qui té a les seves mans la clau per obrir la porta a una solució negociada? Serà el poble rus, quan estigui ben informat, qui es pronunciï al respecte? En tindrà prou Putin amb conquerir el Donbass i assegurar la neutralitat de l’Estat ucraïnès? O tot això és només el principi d’un malson que encara pot ser molt més llarg?

LLIBERT FERRI: Putin trenta anys després del final de l’URSS

La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre de Llibert Ferri comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder. Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi.

Entrevista d’Adela Genís a LLIBERT FERRI a La República. El Punt Avui 25-02-2022

Llibert Ferri va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i Ciències Socials a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials. Va començar la seva carrera fa més de trenta anys a Mundo Diario, i va decidir dedicar-se al periodisme internacional amb l’arribada de Mikhaïl Gorbatxov i la perestroika. Com enviat especial i corresponsal de la televisió pública catalana TV3 va ser testimoni de l’esfondrament del bloc comunista europeu, de la desintegració de la Unió Soviètica, i de la transició a un capitalisme salvatge i mafiós. Aquesta experiència va inspirar els llibres Cròniques postsoviètiques (Llibres de l’Índex, 1993), Caiguda i retorn (Ed. 3 i 4, 1996), Dies de roig i vermell (Columna, 1999), Memòria del fred (Empúries, 2006) i L’esclat de l’Est (Eumo, 2008). És coautor del documental Operació Nikolai que aclareix l’assassinat del líder marxista català Andreu Nin, i ha investigat els arxius soviètics de Moscou per al Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Actualment es dedica a qüestions socials, especialment les relacionades amb la crisi de valors i amb el col·lectiu gai-lèsbic-bisexual-transexual. Autor de Putin trenta anys després del final de l’URSS.

05/11/2021 Xavier Graset (Més 324) conversa amb Llibert Ferri, periodista i assagista sobre el seu darrer llibre Putin trenta anys després del final de l’URSS

Entrevista de Sergi Picazo a ABEL RIU a Crític 16-03-2022

Per què Rússia s’ha ficat en l’embolic d’envair Ucraïna sencera, un país de 44 milions d’habitants i 600.000 quilòmetres quadrats, el segon més gran d’Europa? Què significa Ucraïna per a la mentalitat russa? Putin vol quedar-se Ucraïna o s’acontentaria amb el Donbass i Crimea? Ucraïna podria realment haver evitat l’agressió reconeixent políticament una autonomia per a Donetsk i Lugansk? Hi ha un problema amb l’extrema dreta a Ucraïna, com denuncien diversos periodistes experts en la zona, o s’ha exagerat el seu poder?
Abel Riu (Barcelona, 1986), especialista en geopolítica i en l’espai postsoviètic, és un dels catalans que millor coneixen la història i la política actual tant a Rússia com a Ucraïna. S’ha format com a politòleg i té un màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala. Actualment és president del nou Catalonia Global Institute, un think tank català dedicat a estudiar les relacions exteriors de Catalunya. Abans havia col·laborat amb el Centre Delàs d’Estudis per la Pau i amb el Centre d’Anàlisi en Política Exterior i Seguretat Internacional de Catalunya. De fet, abans de l’aplicació del 155 a la Generalitat, treballava com a tècnic a la Delegació de la Generalitat a Polònia.

Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute

La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació

Dimarts 22 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació a càrrec d’Agustí Alcoberro, historiador, vicerector de la Universitat de Barcelona i professor d’Història Moderna de la UB i Pau Castell historiador i professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.

Accés obert. Ja es pot veure al Canal You Tube Ateneu

El dossier “No eren Bruixes” de la revista Sàpiens, (2021) i els documentals “Bruixes, la gran mentida” (2022) de TV3 i també “Les bruixes porten dol” (2020) de TVE Catalunya han difós per al gran públic una realitat històrica amagada o poc coneguda que les diverses recerques històriques d’Agustí Alcoberro i de Pau Castell mostren en tota la seva dimensió. Un recerca històrica que pot canviar el nostre passat.

Recerca història i reivindicació

Entre 1450 i 1750 es va donar a Europa un intens fenomen repressiu que ha estat conegut amb l’expressió la cacera de bruixes. Els episodis més sagnants d’aquest llarg fenomen van tenir lloc en el període 1450-1500 i, sobretot, de 1580 a 1650. Els càlculs més ponderats per a aquest segon període, que va tenir repercussions locals fins ben entrat el segle XVIII, ens parlen d’un total de cent deu mil persones processades i de no menys de seixanta mil execucions. Les magnituds quantitatives d’aquest fenomen, però també les seves repercussions socials i culturals, han suscitat una actitud oscil·lant en la historiografia contemporània, a mig camí del silenciament, prou constatable en un gran nombre de manuals d’història moderna, o de l’exageració, que ha generat una certa literatura més o menys sensacionalista o militant.

A Catalunya, en contra del que es pensava en recerques realitzades als anys vuitanta quan es creia que la iniciativa de caçar les bruixes provenia dels estaments en el poder, la recerca històrica ha mostrat que la majoria de processos per bruixeria s’iniciaven per denúncies dels veïns. Aquests veïns pressionaven les autoritats locals perquè les dones fossin ajusticiades i cremades a la foguera. La cacera es desenvolupava gairebé sempre en el marc local, des de la sospita i l’acusació, fins al processament i l’execució de les culpables. Les poques dones que aconseguien sobreviure a judicis per bruixeria era perquè apel·laven a tribunals superiors allunyats dels seus pobles, com els de la Inquisició o el Reial Consell.

Aquesta acusació de baix a dalt explicaria que els processos per bruixeria augmentessin de manera important en períodes d’epidèmies i de grans mortaldats, durant els quals s’accentua la necessitat de buscar culpables. La recerca històrica situa la cacera de bruixes en la mateixa línia que les persecucions als jueus o als leprosos, però amb l’afegit que en el cas de les bruixes hi hauria altres factors, com ara la misogínia i l’avanç del patriarcat en aquella època.

La idea de bruixa ha estat ben viva fins als anys quaranta del segle passat. L’historiador Pau Castell va parlar amb la gent gran del Pallars, que manté viu el concepte de què és una bruixa i quines famílies o cases dels voltants tenien fama de practicar la bruixeria. Durant el segle xx, amb la desestructuració d’aquella societat, és quan desapareixen realment aquestes creences.

A tot Europa, la persecució contra les bruixes suscita un seguit de preguntes amb una resposta incerta. La condició civil, és a dir, no eclesiàstica, de la majoria de tribunals que van perseguir-les, encausar-les i condemnar-les fa que normalment s’invalidi el tòpic que vincula la repressió de la bruixeria amb l’ascens de la intolerància religiosa en les jerarquies de les diverses confessions cristianes.

La instigació popular d’un gran nombre de processos no permet una vinculació mecànica entre la cacera de bruixes i la formació de l’Estat modern, sinó que la situació va ser, més aviat, la inversa, ja que les formulacions més moderades es donaren allí on els estats naixents van tenir una capacitat més gran per incidir en les causes. La seva presència precoç en algunes de les regions econòmicament més desenvolupades, com l’occident de l’Imperi alemany i les diverses unitats polítiques situades entre aquest i França, tampoc no facilita considerar el fenomen com un corrent d’arrel medieval o consolidat en les àrees més endarrerides del continent. De fet, totes les anàlisis recents més o menys objectives de la cacera de bruixes n’han destacat el caràcter essencialment modern –és a dir, no medieval–, civil i popular. Aquesta constatació, lluny d’esbandir els fantasmes, planteja preguntes fins i tot més inquietants.

Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder

Agustí Alcoberro i Pericay

Historiador, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, professor d’Història Moderna de la UB. Membre del Grup d’Estudis d’Història del Mediterrani Occidental. Societat, poder i cultura a l’època moderna (GEHMO). Director de la col·lecció: ‘Dies que han fet Catalunya’ (ed. Rosa dels Vents). Director del Museu d’Història de Catalunya (2008-2014)

Línies de recerca: Historiografia catalana moderna; Guerra de Successió d’Espanya, postguerra i exili; La cacera de bruixes a Catalunya.

Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.

ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.

ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF

ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina  (comissaris): Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs

Agustí Alcoberro

Pau Castell Granados

Historiador, professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona; Investigador postdoctoral  de la Université de Lausanne. Membre del Grup de Recerca en Estudis Medievals d’Art, Història, Paleografia i Arqueologia; i del Grup d’innovació Docent en Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB.

Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

CASTELL GRANADOS, Pau: “Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya. El Pirineu i les Terres de Ponent” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019.

CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462   

Pau Castell

          

Altra bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

FEDERICI, Silvia:  Bruixes, caça de bruixes i dones,  traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p. [BAB]

FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p. [BAB]

GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.

GARI LACRUZ, Ángel: “Brujería en los Pirineos (siglos XIII al XVII). Aproximación a su historia” a Cuadernos de Etnología y Etnografía Navarra (85), 2010, p317-354. PDF https://revistas.navarra.es/index.php/CEEN/article/view/194/548

GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915,  amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, Editor: Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p. [BAB]

MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF

POHLE,  Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.

PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

PUJOL, Clàudia (dir):  “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Històrianúm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.

SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (Audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts, Context  històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro; Antropologia: Nuria Morelló; Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill; Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras, Accés al documental

SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.

Més informació

Ressenya de Joan Solé Camardons “La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca i memòria” al bloc Gaudirla cultura, 22 de febrer de 2022. Cliqueu Aquí.

Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya“. Exposició. Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2007. Comissaris Agustí Alcoberro i Josefina Roma. Cliqueu Aquí.

Desc: Public burning of witches at stake at Derneburg Harz Germany from broadside newsletter October 1555 ´ Credit: [ The Art Archive ] ´ Ref: AA349198

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu“, Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran Exposició virtual. Guió, comissariat i textos: Pau Castell. Cliqueu Aquí

Catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu

Art en retirada. Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra

Dijous dia 3 de febrer de 2022 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència Art en retirada. Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra a càrrec de Gemma Domènech, investigadora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) i professora al departament d’història i història de l’art de la Universitat de Girona i de Joaquim Nadal, catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat de Girona i director de l’ICRPC.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Aquest acte se suma al Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, que tindrà lloc el 5 de febrer com un homenatge institucional a les persones exiliades i deportades que van creuar la frontera amb França l’any 1939. També compta amb el suport del Museu Memorial de l’Exili (MUME).

Podeu veure la sessió aquí

Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra

El febrer de 1939, en els dies finals de la Guerra Civil, les peces més emblemàtiques de l’art català són a Agullana i Darnius. En els masos Perxés i Descals el govern català hi ha estat traslladant en els darrers mesos dipòsits artístics d’arreu del país amenaçats per l’avenç de la Guerra. Una epopeia que avui podem conèixer millor gràcies a la recent recuperació dels testimonis memorials de dos dels seus protagonistes, Joan Subias Galter (Figueres, 1897-Barcelona, 1984), cap de la Secció de Museus de la Generalitat i Alexandre Blasi Boher (Alentorn, Artesa de Segre, 1910- Barcelona, 1989), carrabiner responsable de l’evacuació dels dipòsits.

Joan Subias Galter, durant la Guerra Civil, primer a Girona i després d’una curta estada a Barcelona, des del Mas Can Descals de Darnius i com a delegat del cap de la Secció de Museus del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya, va ser responsable de la salvaguarda de les grans col·leccions d’art del patrimoni català. Va formar part de la Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic, creada el 22 de juliol de 1936 per iniciativa dels comitès antifeixistes, i va intervenir directament en la protecció de diversos monuments de la demarcació de Girona recollint objectes de gran valor artístic que eren concentrats a la Catedral de Girona i al Palau Episcopal.

Alexandre Blasi Boher (Alentorn, Artesa de Segre, 1910 – Barcelona, 1989), va ser tinent de carrabiners destinat a la Vajol i encarregat del darrer desallotjament del patrimoni artístic de la Mina Canta (la Vajol), Mas Perxés (Agullana) i Can Descals (Darnius) entre l’1 i el 9 de febrer del 1939. El mateix dia que les tropes franquistes arribaven a la frontera francesa al Pertús, Blasi va marxar a l’exili pel coll de Lli i les Illes. Va residir a França fins que el 1942 va retornar a Barcelona. A través dels seus dietaris i documents epistolars, conservats per la seva família i custodiats avui al Museu Memorial de l’Exili (MUME), es pot reconstruir la seva experiència de l’exili a França i detalls importants de l’evacuació del patrimoni artístic de la Catalunya republicana.

Obres de referència

BLASI BOHER, Alexandre (2021) Les Agendes del tinent Blasi (1939-1942) Domènech i Casadevall, G, Nadal i Farreras, J; Serrano Jiménez, M (Ed). Edició de textos: Miquel Serrano Jiménez. Transcripció de textos: Alexandre Blasi Damer, Miquel Serrano Jiménez. Barcelona, Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic de Catalunya. Col·lecció Memòries, 6. ISBN: 978-84-18601-57-6.

NADAL FARRERAS, Joaquim; DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2019). “Febrer de 1939. Art en retirada”, L’Avenç, 453, gener 2019, 28-35.

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2017). “La destrucció i el salvament del patrimoni”. DUEÑAS ITURBE, Oriol; MARTÍN BERBOIS, Josep Lluís (eds). La Guerra Civil al territori. Lleida, Tarragona i Girona. Col·lecció “Referents”,9. Barcelona. Memorial Democràtic de Catalunya – Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, pp. 529-544.

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2017). “La protecció del patrimoni de l’Església de Girona a través de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic (1936-1938)”. VELASCO, Alberto; SUREDA, Marc (ed.) La salvaguarda del patrimoni religiós català durant la Guerra Civil Espanyola. Girona, Museu d’Art, 2017 ISBN: 978-84-393-9543-0 pp. 82-96

NADAL FARRERAS, Joaquim; (2016) Joan Subias Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra. Col·lecció: Publicacions de la Presidència. Sèrie major, 4. Editorial: IEC Ed. Institut d’Estudis Catalans. ISBN: 978-84-9965-335-8

NADAL FARRERAS, Joaquim. (2016) Joan Subias Galter. Col·lecció Girona fotògrafs. Fotografia: fons Subias IEC, introducció: Ed. Ajuntament de Girona-AMR. ISBN : 978-84-8496-223-6

NADAL i FARRERAS, Joaquim – DOMÈNECH i CASADEVALL, Gemma (2015). Patrimoni i guerra. Girona 1936-1940. Girona, Ajuntament de Girona, 2015. ISBN 978-84-8496-205-2