ACTE SUSPÈS. Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?


Atenció: per motius de salut, se suspèn aquest acte. 

Dimecres 11 de maig 2022 a les 18:30 h fins a 20:00 h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència debat “Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?” a càrrec de Llibert Ferri, periodista i corresponsal de Tv3 (1987-2007) i Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute.

Presenta Marta Chavarría ponent adjunta de la Secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials; i Joan Solé Camardons ponent adjunt de la secció d’Història.

Accés obert. També es podrà veure en directe

Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?

Tot just quan va començar la guerra de Rússia contra Ucraïna, vàrem fer una conferència, a càrrec d’Abel Riu, que ens permeté conèixer els antecedents històrics i polítics que hi ha darrere d’aquest conflicte. Després de dos mesos de guerra, destrucció, exili i mort, sembla que el clam dels pobles de gairebé tot el món, no aconsegueix aturar un enfrontament que va començar desigual pel que fa a les forces militars i que cada dia que passa es mostra més cruel amb la població civil.

Com va dir el president ucraïnès Volodímir Zelensky, les Nacions Unides serveixen de ben poc per aturar el conflicte. Sembla que les sancions dels països occidentals tampoc no donen resultats, si més no, a curt termini. És la Xina qui té a les seves mans la clau per obrir la porta a una solució negociada? Serà el poble rus, quan estigui ben informat, qui es pronunciï al respecte? En tindrà prou Putin amb conquerir el Donbass i assegurar la neutralitat de l’Estat ucraïnès? O tot això és només el principi d’un malson que encara pot ser molt més llarg?

LLIBERT FERRI: Putin trenta anys després del final de l’URSS

La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre de Llibert Ferri comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder. Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi.

Entrevista d’Adela Genís a LLIBERT FERRI a La República. El Punt Avui 25-02-2022

Llibert Ferri va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i Ciències Socials a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials. Va començar la seva carrera fa més de trenta anys a Mundo Diario, i va decidir dedicar-se al periodisme internacional amb l’arribada de Mikhaïl Gorbatxov i la perestroika. Com enviat especial i corresponsal de la televisió pública catalana TV3 va ser testimoni de l’esfondrament del bloc comunista europeu, de la desintegració de la Unió Soviètica, i de la transició a un capitalisme salvatge i mafiós. Aquesta experiència va inspirar els llibres Cròniques postsoviètiques (Llibres de l’Índex, 1993), Caiguda i retorn (Ed. 3 i 4, 1996), Dies de roig i vermell (Columna, 1999), Memòria del fred (Empúries, 2006) i L’esclat de l’Est (Eumo, 2008). És coautor del documental Operació Nikolai que aclareix l’assassinat del líder marxista català Andreu Nin, i ha investigat els arxius soviètics de Moscou per al Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Actualment es dedica a qüestions socials, especialment les relacionades amb la crisi de valors i amb el col·lectiu gai-lèsbic-bisexual-transexual. Autor de Putin trenta anys després del final de l’URSS.

05/11/2021 Xavier Graset (Més 324) conversa amb Llibert Ferri, periodista i assagista sobre el seu darrer llibre Putin trenta anys després del final de l’URSS

Entrevista de Sergi Picazo a ABEL RIU a Crític 16-03-2022

Per què Rússia s’ha ficat en l’embolic d’envair Ucraïna sencera, un país de 44 milions d’habitants i 600.000 quilòmetres quadrats, el segon més gran d’Europa? Què significa Ucraïna per a la mentalitat russa? Putin vol quedar-se Ucraïna o s’acontentaria amb el Donbass i Crimea? Ucraïna podria realment haver evitat l’agressió reconeixent políticament una autonomia per a Donetsk i Lugansk? Hi ha un problema amb l’extrema dreta a Ucraïna, com denuncien diversos periodistes experts en la zona, o s’ha exagerat el seu poder?
Abel Riu (Barcelona, 1986), especialista en geopolítica i en l’espai postsoviètic, és un dels catalans que millor coneixen la història i la política actual tant a Rússia com a Ucraïna. S’ha format com a politòleg i té un màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala. Actualment és president del nou Catalonia Global Institute, un think tank català dedicat a estudiar les relacions exteriors de Catalunya. Abans havia col·laborat amb el Centre Delàs d’Estudis per la Pau i amb el Centre d’Anàlisi en Política Exterior i Seguretat Internacional de Catalunya. De fet, abans de l’aplicació del 155 a la Generalitat, treballava com a tècnic a la Delegació de la Generalitat a Polònia.

Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute

La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació

Dimarts 22 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca històrica i reivindicació a càrrec d’Agustí Alcoberro, historiador, vicerector de la Universitat de Barcelona i professor d’Història Moderna de la UB i Pau Castell historiador i professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.

Accés obert. Ja es pot veure al Canal You Tube Ateneu

El dossier “No eren Bruixes” de la revista Sàpiens, (2021) i els documentals “Bruixes, la gran mentida” (2022) de TV3 i també “Les bruixes porten dol” (2020) de TVE Catalunya han difós per al gran públic una realitat històrica amagada o poc coneguda que les diverses recerques històriques d’Agustí Alcoberro i de Pau Castell mostren en tota la seva dimensió. Un recerca històrica que pot canviar el nostre passat.

Recerca història i reivindicació

Entre 1450 i 1750 es va donar a Europa un intens fenomen repressiu que ha estat conegut amb l’expressió la cacera de bruixes. Els episodis més sagnants d’aquest llarg fenomen van tenir lloc en el període 1450-1500 i, sobretot, de 1580 a 1650. Els càlculs més ponderats per a aquest segon període, que va tenir repercussions locals fins ben entrat el segle XVIII, ens parlen d’un total de cent deu mil persones processades i de no menys de seixanta mil execucions. Les magnituds quantitatives d’aquest fenomen, però també les seves repercussions socials i culturals, han suscitat una actitud oscil·lant en la historiografia contemporània, a mig camí del silenciament, prou constatable en un gran nombre de manuals d’història moderna, o de l’exageració, que ha generat una certa literatura més o menys sensacionalista o militant.

A Catalunya, en contra del que es pensava en recerques realitzades als anys vuitanta quan es creia que la iniciativa de caçar les bruixes provenia dels estaments en el poder, la recerca històrica ha mostrat que la majoria de processos per bruixeria s’iniciaven per denúncies dels veïns. Aquests veïns pressionaven les autoritats locals perquè les dones fossin ajusticiades i cremades a la foguera. La cacera es desenvolupava gairebé sempre en el marc local, des de la sospita i l’acusació, fins al processament i l’execució de les culpables. Les poques dones que aconseguien sobreviure a judicis per bruixeria era perquè apel·laven a tribunals superiors allunyats dels seus pobles, com els de la Inquisició o el Reial Consell.

Aquesta acusació de baix a dalt explicaria que els processos per bruixeria augmentessin de manera important en períodes d’epidèmies i de grans mortaldats, durant els quals s’accentua la necessitat de buscar culpables. La recerca històrica situa la cacera de bruixes en la mateixa línia que les persecucions als jueus o als leprosos, però amb l’afegit que en el cas de les bruixes hi hauria altres factors, com ara la misogínia i l’avanç del patriarcat en aquella època.

La idea de bruixa ha estat ben viva fins als anys quaranta del segle passat. L’historiador Pau Castell va parlar amb la gent gran del Pallars, que manté viu el concepte de què és una bruixa i quines famílies o cases dels voltants tenien fama de practicar la bruixeria. Durant el segle xx, amb la desestructuració d’aquella societat, és quan desapareixen realment aquestes creences.

A tot Europa, la persecució contra les bruixes suscita un seguit de preguntes amb una resposta incerta. La condició civil, és a dir, no eclesiàstica, de la majoria de tribunals que van perseguir-les, encausar-les i condemnar-les fa que normalment s’invalidi el tòpic que vincula la repressió de la bruixeria amb l’ascens de la intolerància religiosa en les jerarquies de les diverses confessions cristianes.

La instigació popular d’un gran nombre de processos no permet una vinculació mecànica entre la cacera de bruixes i la formació de l’Estat modern, sinó que la situació va ser, més aviat, la inversa, ja que les formulacions més moderades es donaren allí on els estats naixents van tenir una capacitat més gran per incidir en les causes. La seva presència precoç en algunes de les regions econòmicament més desenvolupades, com l’occident de l’Imperi alemany i les diverses unitats polítiques situades entre aquest i França, tampoc no facilita considerar el fenomen com un corrent d’arrel medieval o consolidat en les àrees més endarrerides del continent. De fet, totes les anàlisis recents més o menys objectives de la cacera de bruixes n’han destacat el caràcter essencialment modern –és a dir, no medieval–, civil i popular. Aquesta constatació, lluny d’esbandir els fantasmes, planteja preguntes fins i tot més inquietants.

Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder

Agustí Alcoberro i Pericay

Historiador, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, professor d’Història Moderna de la UB. Membre del Grup d’Estudis d’Història del Mediterrani Occidental. Societat, poder i cultura a l’època moderna (GEHMO). Director de la col·lecció: ‘Dies que han fet Catalunya’ (ed. Rosa dels Vents). Director del Museu d’Història de Catalunya (2008-2014)

Línies de recerca: Historiografia catalana moderna; Guerra de Successió d’Espanya, postguerra i exili; La cacera de bruixes a Catalunya.

Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.

ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.

ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF

ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina  (comissaris): Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs

Agustí Alcoberro

Pau Castell Granados

Historiador, professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona; Investigador postdoctoral  de la Université de Lausanne. Membre del Grup de Recerca en Estudis Medievals d’Art, Història, Paleografia i Arqueologia; i del Grup d’innovació Docent en Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB.

Selecció de publicacions de l’autor sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

CASTELL GRANADOS, Pau: “Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya. El Pirineu i les Terres de Ponent” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019.

CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462   

Pau Castell

          

Altra bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

FEDERICI, Silvia:  Bruixes, caça de bruixes i dones,  traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p. [BAB]

FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p. [BAB]

GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.

GARI LACRUZ, Ángel: “Brujería en los Pirineos (siglos XIII al XVII). Aproximación a su historia” a Cuadernos de Etnología y Etnografía Navarra (85), 2010, p317-354. PDF https://revistas.navarra.es/index.php/CEEN/article/view/194/548

GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915,  amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, Editor: Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p. [BAB]

MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF

POHLE,  Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.

PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

PUJOL, Clàudia (dir):  “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Històrianúm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.

SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (Audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts, Context  històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro; Antropologia: Nuria Morelló; Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill; Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras, Accés al documental

SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.

Més informació

Ressenya de Joan Solé Camardons “La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca i memòria” al bloc Gaudirla cultura, 22 de febrer de 2022. Cliqueu Aquí.

Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya“. Exposició. Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2007. Comissaris Agustí Alcoberro i Josefina Roma. Cliqueu Aquí.

Desc: Public burning of witches at stake at Derneburg Harz Germany from broadside newsletter October 1555 ´ Credit: [ The Art Archive ] ´ Ref: AA349198

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu“, Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran Exposició virtual. Guió, comissariat i textos: Pau Castell. Cliqueu Aquí

Catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu

Art en retirada. Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra

Dijous dia 3 de febrer de 2022 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència Art en retirada. Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra a càrrec de Gemma Domènech, investigadora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) i professora al departament d’història i història de l’art de la Universitat de Girona i de Joaquim Nadal, catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat de Girona i director de l’ICRPC.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Aquest acte se suma al Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, que tindrà lloc el 5 de febrer com un homenatge institucional a les persones exiliades i deportades que van creuar la frontera amb França l’any 1939. També compta amb el suport del Museu Memorial de l’Exili (MUME).

Podeu veure la sessió aquí

Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra

El febrer de 1939, en els dies finals de la Guerra Civil, les peces més emblemàtiques de l’art català són a Agullana i Darnius. En els masos Perxés i Descals el govern català hi ha estat traslladant en els darrers mesos dipòsits artístics d’arreu del país amenaçats per l’avenç de la Guerra. Una epopeia que avui podem conèixer millor gràcies a la recent recuperació dels testimonis memorials de dos dels seus protagonistes, Joan Subias Galter (Figueres, 1897-Barcelona, 1984), cap de la Secció de Museus de la Generalitat i Alexandre Blasi Boher (Alentorn, Artesa de Segre, 1910- Barcelona, 1989), carrabiner responsable de l’evacuació dels dipòsits.

Joan Subias Galter, durant la Guerra Civil, primer a Girona i després d’una curta estada a Barcelona, des del Mas Can Descals de Darnius i com a delegat del cap de la Secció de Museus del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya, va ser responsable de la salvaguarda de les grans col·leccions d’art del patrimoni català. Va formar part de la Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic, creada el 22 de juliol de 1936 per iniciativa dels comitès antifeixistes, i va intervenir directament en la protecció de diversos monuments de la demarcació de Girona recollint objectes de gran valor artístic que eren concentrats a la Catedral de Girona i al Palau Episcopal.

Alexandre Blasi Boher (Alentorn, Artesa de Segre, 1910 – Barcelona, 1989), va ser tinent de carrabiners destinat a la Vajol i encarregat del darrer desallotjament del patrimoni artístic de la Mina Canta (la Vajol), Mas Perxés (Agullana) i Can Descals (Darnius) entre l’1 i el 9 de febrer del 1939. El mateix dia que les tropes franquistes arribaven a la frontera francesa al Pertús, Blasi va marxar a l’exili pel coll de Lli i les Illes. Va residir a França fins que el 1942 va retornar a Barcelona. A través dels seus dietaris i documents epistolars, conservats per la seva família i custodiats avui al Museu Memorial de l’Exili (MUME), es pot reconstruir la seva experiència de l’exili a França i detalls importants de l’evacuació del patrimoni artístic de la Catalunya republicana.

Obres de referència

BLASI BOHER, Alexandre (2021) Les Agendes del tinent Blasi (1939-1942) Domènech i Casadevall, G, Nadal i Farreras, J; Serrano Jiménez, M (Ed). Edició de textos: Miquel Serrano Jiménez. Transcripció de textos: Alexandre Blasi Damer, Miquel Serrano Jiménez. Barcelona, Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic de Catalunya. Col·lecció Memòries, 6. ISBN: 978-84-18601-57-6.

NADAL FARRERAS, Joaquim; DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2019). “Febrer de 1939. Art en retirada”, L’Avenç, 453, gener 2019, 28-35.

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2017). “La destrucció i el salvament del patrimoni”. DUEÑAS ITURBE, Oriol; MARTÍN BERBOIS, Josep Lluís (eds). La Guerra Civil al territori. Lleida, Tarragona i Girona. Col·lecció “Referents”,9. Barcelona. Memorial Democràtic de Catalunya – Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, pp. 529-544.

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2017). “La protecció del patrimoni de l’Església de Girona a través de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic (1936-1938)”. VELASCO, Alberto; SUREDA, Marc (ed.) La salvaguarda del patrimoni religiós català durant la Guerra Civil Espanyola. Girona, Museu d’Art, 2017 ISBN: 978-84-393-9543-0 pp. 82-96

NADAL FARRERAS, Joaquim; (2016) Joan Subias Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra. Col·lecció: Publicacions de la Presidència. Sèrie major, 4. Editorial: IEC Ed. Institut d’Estudis Catalans. ISBN: 978-84-9965-335-8

NADAL FARRERAS, Joaquim. (2016) Joan Subias Galter. Col·lecció Girona fotògrafs. Fotografia: fons Subias IEC, introducció: Ed. Ajuntament de Girona-AMR. ISBN : 978-84-8496-223-6

NADAL i FARRERAS, Joaquim – DOMÈNECH i CASADEVALL, Gemma (2015). Patrimoni i guerra. Girona 1936-1940. Girona, Ajuntament de Girona, 2015. ISBN 978-84-8496-205-2

Pàtria, independència i emancipació? Reflexions en torn el bicentenari de la Independència del Perú

Dimecres dia 12 de gener de 2022 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència:  Pàtria, independència i emancipació? Reflexions en torn el bicentenari de la Independència del Perú, a càrrec de Cielo Zaidenwerg, doctora en Història d’Amèrica (Universitat de Barcelona), professora associada de la UB i investigadora assistent en l’Instituto Interdisciplinario de Estudios de Género, Universidad de Buenos Aires.

Presenta: Miquel Nistal en substitució de Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.

Nota: Activitat d’accés obert al públic general, d’acord amb les restriccions sanitàries. També es pot veure a Canal You Tube Ateneu Història

Imatge principal

Proclamación de la Independencia del Perú”. San Martín proclama la independencia del Perú el 28 de julio de 1821, en Lima, Perú. Óleo de Juan Lipiani

Contingut

Aquesta conferència és la segona i darrera del cicle “Bicentenari de les independències hispanoamericanes” i proposa un recorregut històric que incorpora algunes reflexions dels principals consensos i qüestionaments de la independència i posterior construcció de l’Estat nació al Perú.  També proposa una reflexió sobre les conseqüències socials actuals d’aquests processos: perspectiva ètnica i econòmica.

Reflexions entorn el bicentenari de la Independència del Perú

Des de l’any 2009 fins als nostres dies, es commemoren els bicentenaris de les independències de les Repúbliques llatinoamericanes. Aquest escenari històric és transcendental i oportú per reflexionar entorn dels processos revolucionaris i republicans que han transitat la majoria dels països en aquesta regió. En aquesta oportunitat ens proposem identificar, des d’una mirada àmplia, el cas concret de l’experiència peruana.

S’abordarà per això, els antecedents, les causes i la conseqüència al voltant de la idea de legitimitat, a partir de la qual es va fonamentar el procés d’independència i la construcció de l’Estat nació al Perú. Entenent, a més, que és una oportunitat per obrir una reflexió sobre els desafiaments actuals que travessa aquesta societat.

És important que aquestes reflexions, ja siguin en forma de consensos, ja siguin en forma de qüestionaments, s’emmarquin també en espais fora de l’acadèmia. Com a comunitat hem d’assumir que les experiències socials històriques i actuals ens atenyen sempre, siguin processos que passin dins de les nostres fronteres o fora. Ser capaços de generar espais de trobada i discussió d’aquestes pràctiques ens converteix en protagonistes de la nostra història, que no és altra que la història de la humanitat.

Cronologia. “Independencias Americanas

Font: Instituto Cervantes

Cronologia dels esdeveniments més rellevants en els processos d’independència dels països americans. S’ha dividit en tres períodes principals:

  • Primeres revoltes i orígens: 1740-1807.
  • Ocupació francesa d’Espanya i desenvolupament dels processos d’independències: 1808-1830.
  • Consolidació de les independències: 1831-1983.

Independencia del Perú” (Font: Wikipedia en español)

“La Independencia del Perú fue un capítulo importante en las guerras de independencia hispanoamericanas. Fue un proceso histórico y social, el cual corresponde a todo un periodo de fenómenos sociales, levantamientos y conflictos bélicos que propiciaron la independencia política y el surgimiento de la República Peruana como un estado independiente de la monarquía española, resultado de la ruptura política y desaparición del Virreinato del Perú por la convergencia de las corrientes liberadoras y la acción de sus propios hijos.[…]
[…] En 1820, la rebelión de la Grande Expedición de Ultramar hizo desaparecer la amenaza de invasión del Río de la Plata y Venezuela, y posibilitó la llegada al Perú de las corrientes libertadoras. La Expedición Libertadora del Perú al mando del general argentino José de San Martín desembarcó en las costas peruanas procedente de Chile.

Desembarco de la Expedición Libertadora  de San Martín en la bahía de Paracas” Arxivo Clarín

“Los realistas abandonaron Lima, se fortificaron en el Cuzco y el general San Martín proclamó la independencia del Estado peruano el 28 de julio de 1821, y bajo su Protectorado se formó el primer Congreso Constituyente del país”.

“Primer Congreso Constituyente del Perú” Que tuvo lugar en la capilla de la Universidad de San Marcos, 1822

“La Guerra de Maynas consigue liberar el oriente peruano en 1822. Con el estancamiento del conflicto y la decepcionante Entrevista de Guayaquil con el Libertador Simón Bolívar, San Martín se ve obligado a retirarse del Perú”.

Entrevista de Guayaquil, entre los libertadores José de San Martín y Simón Bolívar”. Autor: J. Collignon (1776-1863) – Archivo El Comercio

“La joven república sostenía una guerra de resultado incierto contra los reductos realistas en el interior del país, y esta situación propicia la llegada al Perú de la corriente libertadora del norte y de Simón Bolívar que se pone al frente del Ejército Unido Libertador del Perú.
Finalmente, en 1824, la rebelión del Alto Perú quiebra el bastión de la sierra, tuvieron lugar las batallas de Junín y Ayacucho que culminaron con la capitulación del ejército realista y el fin del Virreinato del Perú” .[…]

[…] “El rey español Fernando VII muere en 1833 y el parlamento español el 4 de diciembre de 1836 renuncia de todo derecho de soberanía sobre América continental y autoriza a sus gobiernos para sellar tratados de paz y amistad con las nuevas repúblicas reconociendo su independencia.
Sin embargo, debido a distintos desencuentros, España concluirá el tratado con el Perú en fecha de 14 de agosto de 1879, mediante la firma en París del Tratado de Paz y Amistad España-Perú, por parte de España lo hace el Marqués de Molíns y Mariano Roca de Togores, y por el Perú, Juan Mariano de Goyeneche y Gamio, conde de Guaqui. España envía como su primer embajador en Lima a Emilio de Ojeda”.

“Combate del dos de mayo de 1866” (Batalla del Callao). Después de la guerra hispano-sudamericana, el Perú y España firmaron el Tratado de París de 1879 en donde la nación peninsular reconocía la existencia de la república americana.

La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana

Dijous 18 de novembre de 2021 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència: La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana, amb la participació de Gonzalo Pontón, Anna Sallés i Borja de Riquer.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història

Ja es pot veure l’acte per YouTube Historia Ateneu

Els tres eixos de la conferència: Democràcia, revolució i l’ofici d’historiador

La conferència homenatge a Josep Fontana pretén subratllar almenys tres dels fronts historiogràfics i metodològics que el mestre Fontana va desenvolupar en la seva llarga trajectòria: Capitalisme i democràcia a càrrec de Gonzalo Pontón; Imperi i revolució a càrrec d’Anna Sallés; i  Nació i l’ofici d’historiador a càrrec de Borja de Riquer.

Capitalisme i democràcia (a càrrec de Gonzalo Pontón)

Prenent com a base el llibre pòstum de Josep Fontana Capitalisme i democràcia 1756-1848, es tracta de fer un recorregut històric sobre els conceptes de pobresa i desigualtat que van ser una constant de les preocupacions de Fontana al llarg de tota la seva obra. Els inics de la Revolució industrial a finals del segle XVIII, les organitzacions obreres i les revolucions del XIX i les grans crisis del capitalisme al segle XX  (el crash de 1929, la fi del combustible barat als 1973 i 1979, la Gran Recessió de 2007) serien els punts destacats d’aquesta intervenció.

Gonzalo Pontón, historiador, editor, fundador de l’editorial Crítica, conseller delegat del grup Grijalbo-Mondadori i director de l’àrea universitària del Grup Planeta, ha estat president de la Cambra del Llibre de Catalunya. El 2007 va rebre el Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial Cultural. El 2011 va fundar l’editorial Pasado&Presente, i ha estat director del Gran Diccionari Enciclopèdic Grijalbo. El 2017 va escriure el seu primer llibre, La lucha por la desigualdad: una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premi Nacional d’Assaig. També ha escrit España. Una historia de todos nosotros desde el neolítico hasta el coronavirus (2021). Ha editat al voltant de 2.000 llibres, la meitat de temàtica històrica. És el principal editor dels llibres de Josep Fontana.

El segle de la revolució (a càrrec d’Anna Sallés)

Pren com a base els dos grans llibres de Josep Fontana dedicats al segle XX: Por el bien del imperio i El siglo de la Revolución. Serà una reflexió sobre la interpretació que fa Josep Fontana de la història dels cent anys que va des de la Revolució soviètica fins als nostres dies, amb especial atenció a la guerra freda, a l’equilibri de la por que va fer possible durant les dècades posteriors a la segona guerra mundial el desenvolupament de l’estat del benestar, l’ensulsiada de l’imperi soviètic i la represa d’un capitalisme que ja no és industrial, sinó financer i rendista.

Anna Sallés, historiadora i professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les seves recerques s’han centrat en el període de la República i de la guerra civil, i també s’ha interessat per la Revolució Russa. Destaca el llibre fruit de la seva tesi doctoral Quan Catalunya era d’Esquerra (1986). També és autora de distintes síntesis i obres de divulgació sobre aquest període històric, com “De la monarquia a la República 1930-1931”, dins el volum VI de la Història de Catalunya de l’editorial Salvat (1979), i La República i la guerra civil (1992), caracteritzades per ser escrites amb un estil àgil i rigorós. Entre el 1976 i el 1978, dirigí “Documents. 1931-1939”, una col·lecció de fascicles monogràfics sobre la República i la guerra civil a Catalunya, i realitzà l’estudi introductori de l’edició del Resum d’història del catalanisme d’Antoni Rovira i Virgili (1983). D’altres estudis seus són: “El sistema parlamentario durante la Segunda República”, dins Hispania (1995) i “El Mur i la història. Alguns elements sobre la polèmica sobre els orígens de la revolució russa i els primers anys del govern bolxevic”, dins Una historia abierta. Homenaje al profesor Nazario González (1988).

L’escola de Vicens Vives: Josep Fontana i la nació catalana (a càrrec de Borja de Riquer)

Es tracta de fer una breu genealogia de Josep Fontana, recordant el marc universitari en què es va formar i la influència de Jaume Vicens Vives que, juntament amb Ferran Soldevila i Pierre Vilar, van ser  els tres mestres reconeguts de Josep Fontana.  D’aquí van sorgir els tres grans camps historiogràfics als que Fontana va dedicar el seu treball: la història econòmica, l’ofici d’historiador i la història de Catalunya, de la qual és un exponent cabdal el seu llibre La formació d’una identitat: Una història de Catalunya.

Borja de Riquer ha escrit l’article “1931. Josep Fontana. L’historiador que feia pensar la gent” a Vides Catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director), edicions 62, Barcelona, 2020 (pàg. 940-946).

Borja de Riquer i Permanyer, historiador, catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la UAB, especialista en història del catalanisme i del franquisme. Ha publicat entre d’altres la seva tesi doctoral, Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904) (1977), Les eleccions de Solidaritat Catalana a Barcelona (1972), El franquisme i la transició democràtica. 1939-1988 (1989), amb J.B. Culla, setè volum de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar i Epistolari polític de Manuel Duran i Bas (corresponència entre 1866 i 1904) (1990).

Ha dirigit l’obra Història de la Diputació de Barcelona (1987-88). El 1992 presentà al Primer Congreso de Historia Contemporánea de España la ponència Nacionalidades y regiones en la España Contemporánea. Reflexiones, problemas y líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistas. Aquesta ponència causà un impacte notable i es publicà a Itàlia (Passato e presente, 1993), França (Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, 1994) i Espanya (Historia Social, 1994). Ha dirigit l’obra en dotze volums Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1995-99), ha codirigit Catalunya durant el franquisme. Diccionari (2006).  També ha publicat  L’últim Cambó (1936-1947) (1996), Memòria de Catalunya: del retorn de Tarradellas al pacte Pujol-Aznar (1997, Francesc Cambó. Entre la monarquia i la República (1930-32) (2007), La dictadura de Franco (2010, novè volum de la Historia de España dirigida per J. Fontana i R. Villares) i Alfonso XIII y Cambó. La monarquia y el catalanismo político (2013). Ha estat director del volum Història mundial de Catalunya (2018), que reuneix més d’un centenar d’episodis de la història de Catalunya de repercussió internacional. Amb una orientació similar, dirigí Vides catalanes que han fet història (2020), un volum que recorre la història de Catalunya a través d’un centenar llarg de biografies de personatges destacats. Ha codirigit La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar (2017).

Josep Fontana i Lázaro

Barcelona, Barcelonès, 20 de novembre de 1931 — Barcelona, Barcelonès, 28 d’agost de 2018

Fill d’un llibreter, cursà estudis de filologia, literatura i història catalanes als Estudis Universitaris Catalans (1951-54), impartits per Ferran Soldevila i Jordi Rubió i Balaguer. Llicenciat en lletres (1956) i doctor en història (1970) per la Universitat de Barcelona, fou lector a Liverpool (1956-57) i posteriorment ajudant de Jaume Vicens i Vives i Jordi Nadal a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona (1957-66). Apartat el 1966 de l’ensenyament per les autoritats franquistes, hi retornà l’any 1968 com a agregat interí a la Universitat Autònoma de Barcelona fins el 1974, que fou catedràtic d’història econòmica a la de València (1974-76) i, des del 1976, de nou a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on fou vicerector (1976-78) i degà (1981-83) de la Facultat de Lletres. 

El 1990 passà a la Universitat Pompeu Fabra, en la fundació de la qual participà i d’on fou catedràtic fins a la jubilació l’any 2001, que en fou nomenat catedràtic emèrit. Fou el principal fundador, l’any 1992, de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives d’aquesta universitat, que dirigí fins el 2001 i al qual donà l’any 2011 el seu arxiu personal de més de 37.000 documents. Dirigí també la col·lecció “Jaume Caresmar”, editada per aquest institut.

Deixeble de Pierre Vilar, Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives i també de Ramón Carande, introduí les escoles renovadores i el treball d’autors cabdals de la historiografia contemporània, inspirades en bona part pel marxisme, entre els quals hi ha l’escola dels Annales, Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaja. A partir del concepte d’història total formulat o exemplificat per l’obra dels autors anteriors, maldà per construir una explicació de la història coherent i interrelacionada en els seus diversos vessants.

Gran part de les seva recerca estigué dedicada a l’anàlisi dels models de transició de l’Antic Règim cap al capitalisme i, d’una manera monogràfica i molt acurada, estudià la formació del mercat peninsular, les revolucions del 1820 i el 1868 a Espanya i a Catalunya i, sobretot, les relacions entre les finances públiques i el desenvolupament econòmic.

Entre una llarga bibliografia es destaquen La vieja bolsa de Barcelona, 1815-1914 (1961), La revolució de 1820 a Catalunya (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), la seva tesi doctoral La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820 (1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado, 1823-1830 (1974), La revolución liberal (Política y hacienda 1833-1845) (1977), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814 amb Ramon Garrabou (1986) i La fi de l’Antic Règim i de la industrialització (1988).

Col·laborà en obres col·lectives, com ara la Historia agraria de la España contemporánea (1986), dirigida per A. García Sanz i R. Garrabou, dirigí, entre altres obres, la Història universal Planeta (1991-94) i tingué cura del volum X d’aquesta mateixa obra, L’època de les revolucions, així com de la direcció del volum V de la col·lecció Història de la cultura catalana, dirigida per Pere Gabriel, Naturalisme, positivisme, catalanisme. 1860-1890 (1995).

Des de la dècada de 1990, la seva obra prioritzà la reflexió historiogràfica de perspectiva àmplia, la metodologia i els reptes i condicionants de les ciències històriques, com també l’anàlisi de les qüestions polítiques i socials més rellevants del món contemporani: La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992) i Europa ante el espejo (1994); i la història de la historiografia i la metodologia de la història: Introducció a l’estudi de la història (1997), La història dels homes (2000), La construcció de la identitat (2005) i L’ofici d’historiador (2010). Posteriorment publicà Por el bien del Imperio. Una historia del mundo (2011), vasta panoràmica de la guerra freda i les seves conseqüències en el món d’avui; El futuro es un pais extraño: una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013); La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), que rebé el premi Crítica Serra d’Or d’humanitats (2015), i El siglo de la revolución: Una historia del mundo desde 1914 (2017).

A banda, el 2008 publicà el volum divulgatiu La guerra del Francès. L’any 2001 es començà a editar la seva obra completa, i pòstumament es publicà  La crisi com a triomf del capitalisme (2018).  

El 2002 l’Ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla d’Or al mèrit cultural, el 2003 rebé el premi Narcís Monturiol, el 2006 la Creu de Sant Jordi, el 2007 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura i el 2018 amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Nomenat doctor honoris causa per la Universidad Nacional del Comahue (Argentina) el 2002 i  per la Universitat Rovira i Virgili (2010).

Fou membre del Consell de Recerca de l’Institut Universitari Europeu, de Florència; avaluador dels Starting Grants de la Comissió Europea de Recerca, de Brussel·les i president de l’Associació d’Història Econòmica Espanyola, i formà part del consell editorial de diverses revistes internacionals.

Cal destacar també, estretament lligada a la professió d’historiador, la seva implicació en nombroses iniciatives polítiques, culturals i cíviques dirigides a la transformació social, objectiu clarament alineat amb els valors de l’esquerra en un sentit ampli, que durant molts exercí especialment des de la militància en el PSUC (on s’afilià el 1957). Copartícip en la fundació de l’òrgan d’aquest partit, Nous Horitzons (on signava amb el pseudònim de Ferran Costa), fou també impulsor i col·laborador de les revistes d’història Recerques, Taula de canvi i L’Avenç, a banda d’escriure multitud d’articles, pròlegs i col·laboracions, fer conferències arreu, participar en seminaris, etc. S’implicà també en l’ensenyament, i propugnà una pedagogia de la història en què prevalgués l’esperit crític en detriment de l’aspecte merament memorístic i, en el cas de l’Estat espanyol, denuncià les versions oficials de la història pel seu conservadorisme, pel menysteniment de la plurinacionalitat i pel nacionalisme espanyol imposat sobretot des de la dreta. Participà també en diversos projectes editorials successivament vinculats a Ariel, Crítica i Eumo Editorial. El 2015 tancà la llista de Barcelona en Comú en les eleccions municipals.

Llista bibliogràfica “Josep Fontana” a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) i la Secció d’Història han preparat una Bibliografia “Josep Fontana” amb les obres d’aquest autor disponibles a la BAB i que conté  també altres obres prologades o amb la intervenció de Fontana, l’enregistrament d’actes amb la seva participació o sobre la seva obra a l’Ateneu Barcelonès.

Es pot consultar al blog d’Història de l’Ateneu Barcelonès aquí.

Més informació d’actes organitzats per Amics de la Història

També podeu veure el contingut de tres tertúlies sobre llibres de Josep Fontana organitzades per Amics de la Història:

La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Tertúlia d’Amics de la Història, 16 de novembre 2015

El millor homenatge és llegir els seus llibres, Tertúlia d’Amics de la Història sobre Josep Fontana, 22 d’octubre de 2018

L’ofici d’historiador i Por el bien del imperio. Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana, 5 febrer 2019

Els grans negocis del marquès de Comillas. Un tauró dins la història colonial espanyola

Dimarts 26 d’octubre de 2021 a les 18,30h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència: “Els grans negocis del marquès de Comillas. Un tauró dins la història colonial espanyola” a càrrec de Martín Rodrigo y Alharilla, professor del Departament d’Humanitats – Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives (UPF).

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Antonio López y López, primer marquès de Comillas

L’any 2018 l’Ajuntament de Barcelona va retirar l’estàtua que Antonio López y López, primer marquès de Comillas, tenia a la ciutat. Per a alguns Antonio López era un negrer i per a d’altres un gran emprenedor i mecenes. Aquest personatge, començant de zero, va arribar a ser l’home més ric de Catalunya de la seva generació.

Establert a Barcelona i casat amb Lluïsa Bru Lassús, va arribar a bastir el hòlding empresarial més important de l’economia espanyola a la segona meitat del segle XIX amb tot tipus de negocis: compra venda d’esclaus, compra dels primers vapors, transport de correu a les Antilles, creació de bancs, companyies ferroviàries, especulació immobiliària a Madrid i Barcelona, mines de carbó, tabacs de Filipines…

Tanmateix va contribuir al finançament dels batallons catalans per lluitar contra l’independentisme a Cuba. Amb la proclamació de la I República la família d’Antonio López va fugir d’Espanya per instal·lar-se a Toulouse, d’on varen tornar després del cop d’estat del general Pavía, que donaria pas a la restauració borbònica

Va comptar amb el suport espiritual de Mossèn Cinto Verdaguer, capellà de la família, que va escriure l’Atlàntida en els vaixells d’Antonio López, a qui va dedicar l’obra. Va saber relacionar-se amb el poder, portant la família d’Alfons XII a estiuejar a la seva casa de Comillas.

La trajectòria del primer marquès de Comillas ens ofereix una perspectiva clara sobre un període clau en la història colonial d’Espanya.

L’estàtua del Marquès de Comillas obra de Frederic Marès que va ser retirada l’any 2018

Martín Rodrigo y Alharilla

Professor Titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF.

És doctor en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en Filosofia i Lletres i forma part, a més, de la Unitat Associada del CSIC del Grup d’Estudis de Àsia i el Pacífic.

Les seves línies de treball s’han centrat en la història de l’empresa contemporània a Espanya, en l’estudi de l’activitat naviliera catalana i sobretot en l’anàlisi del sistema imperial espanyol durant el segle XIX.

Martín Rodrigo y Alharilla

Entre els seus llibres destaquen: 

  • Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), Rodrigo y Alharilla, Martin; Chaviano Pérez, Lizbeth (eds)
  • Los marqueses de Comillas, 1817-1925. Antonio y Claudio López, Finalista del III Premio LID de Biografía Empresarial
  • La Casa Ramos, 1845-1960. Más de un siglo de historia marítima
  • Indians a Catalunya. Capitals cubans en l’economia catalana.
  • Cuba de Colonia a República, Rodrigo y Alharilla, Martin (ed)
  • Los Goytisolo. Una próspera familia de indianos
  • Un hombre mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas

Més informació

Entrevista a Martín Rodrigo y Alharilla a La Vanguardia aquí

La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet

Dimecres 9 de juny de 2021 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” a càrrec d’Antoni Gelonch, escriptor i col·leccionista.

Presenta l’acte Joan Solé Camardons, sociolingüista i membre la Secció d’Història.

L’acte s’hi va poder assistir presencialment i també en directe per Internet.

Debats que els catalans no hem fet (encara)

Antoni Gelonch, assagista, col·leccionista, acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, president dels cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès ha publicat recentment, entre altres, dos assaigs: Luter. Buscant la veritat, va canviar la història i Napoleó, la revolució i els catalans.

Aquests dos llibres el de Luter i la Reforma; i el de Napoleó i la Revolució formen part d’una trilogia que culminarà amb Camus i Sartre: “Són personatges cabdals que em permeten explicar que els catalans som bastant menys tolerants del que ens pensem. Com a societat, no hem debatut mai la Reforma, ni la Revolució, ni els ideals de la llibertat i la justícia”. Les raons són  perquè som fills d’una cultura profundament catolicista i antireformista que ens fa “provincians”.

Luter i la Reforma

A Luter. Buscant la veritat, va canviar Europa (Viena Edicions), Antoni Gelonch creu que: “Hi ha europeus que són cristians. Els fonaments intel·lectuals d’Europa són una barreja entre Atenes, Roma i Jerusalem. Entre l’antiguitat clàssica i la romanitat. Una romanitat que és escapçada al segle XI pel Gran Cisma d’Orient, i que ha provocat viure d’esquena a Orient durant mil anys. Al segle XV hi ha un nou cisma nord-sud. La Revolució Francesa al segle XVIII secularitzarà la societat. Per això crec que Europa té fonaments cristians, però no crec que sigui un continent cristià. La influència de les esglésies catòliques i protestants ha disminuït molt. Tot i això no es pot dir que els valors cristians (d’acollida, respecte, de no mentir) estiguin gaire estesos pel món“.

Com és sabut, Luter  va propiciar un trencament en el sí de l’Església. Gelonch l’explica d’aquesta manera: “Era un moment molt agitat. Però per tal d’entendre a Luter hem d’entendre la corrupció de l’Església. No només de la cúria romana, sinó la seva corrupció total. Els capellans no tenien cap preparació, una tercera part dels clergues a Alemanya vivien en concubinat. Alhora que la jerarquia havia acumulat grans riqueses i controlava les monarquies”. Luter davant dels intents fallits de renovació de l’Església va aconseguir que els interessos econòmics anessin de la mà de la revolució espiritual. Si el poder de Roma desapareixia de les seves comarques, els nobles podrien posseir les propietats de l’església i explotar-les en el seu benefici. D’aquesta manera la santa aliança entre els dos poders de l’Edat Mitjana: Imperi i Papa, es trencava i s’obria una fissura que permetia exercir el pensament d’una forma diferent.

I continua Antoni Gelonch: “El papa tenia un dels poders més grans sobre la Terra. Era el bisbe de Roma, vicari de Crist. Era molt difícil lluitar contra la seva omnipresència. Al principi no se’l van prendre seriosament. La sorpresa de la jerarquia eclesiàstica va ser descobrir que tenia aliats. Segons el pensament de l’època, tant el Papa com l’Emperador hi havien estat sempre, per això s’havien de respectar. Tot estava tan ben travat que en aparèixer Luter es van sorprendre de veritat”.

Pel triomf de la seva causa, Luter va fer servir les imatges impreses (una completa novetat en aquell moment): “A partir de la meva col·lecció de gravats, em vaig preguntar quina tasca tenien les imatges en tot aquest procés. A causa de l’analfabetisme generalitzat, els gravats eren una via de propaganda. Aquest fet el veiem amb obres com; Passional Christi un Antichristi, de Lucas Cranach i Phillip Melanchthon”. Però també la paraula escrita: “A la mort de Luter, el 20% dels textos que circulaven per Alemanya eren de la ploma de Luter, eren best-sellers els seus llibres“. Luter feia servir tàctiques de màrqueting ben pensades. Com explica Gelonch; va clavar les seves 95 tesis a les portes de l’Església de Tots els Sants de Wittenberg el dia homònim de 1517, ho fa, ja que era el dia que s’exposaven les relíquies del temple. O sigui, el dia que hi havia més públic.

Durant massa temps, massa persones han decidit que Luter era un heretge o un sant. Però no era així, simplement era un home que cercava la veritat i tenia un caràcter impossible. Però si no comencem a intentar entendre les coses, continuarem desconeixent-nos, i estarem parlant sempre sobre tòpics”.

[Font: “Luter, l’home que va canviar Europa”  article de Joan Vila i Boix i entrevista a Antoni Gelonch, publicat  Revista Mirall, 21 de març de 2019]

Autor: Michiel Cnobbaert, Títol: “Triomf de la Veritable Església”
Època: Segle XVII, Datació: Anvers, 1673, Tècnica: Aiguafort
Número de registre: GE-822. Col·lecció Gelonch Viladegut

La Revolució i els catalans

Antoni Gelonch: Napoleó, la revolució i els catalans amb prolèg de Joan Josep Queralt Jiménez, Ed. Viena, B, 400 p.

Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!

Una lectura del nou assaig d’Antoni Gelonch per Oriol Pérez Treviño

Hi ha figures històriques que desperten tanta fascinació com refús. Possiblement Napoleó Bonaparte (1769-1821) sigui una d’elles. Quan el proper 5 de maig es commemoraran els dos-cent anys de la seva mort, l’editorial Viena Edicions acaba de publicar un brillant assaig d’Antoni Gelonch (Lleida, 1956) sobre aquest controvertit personatge i, d’alguna forma, hem de veure la publicació com una important aportació a l’esmentada efemèride. És més. Podem dir com Napoleó, la revolució i els catalans és un llibre que, ara per ara, ja hem de considerar com indispensable per a desxifrar ja no tant aspectes biogràfics i/o històrics, sinó sobre la complexa i difícil relació que va mantenir Napoleó amb Catalunya.

Antoni Gelonch,una persona formada en Dret i Farmàcia a més d’un apassionat col·leccionista d’art com així ho avala la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats, porta força temps defensant una visió del perquè de moltes realitats del nostre país. Tal i com explica en la Introducció, abans de finalitzar el seu assaig sobre Martí Luter (Luter. Buscant la veritat, va canviar la història) ja es va proposar d’escriure una «trilogia» per intentar desxifrar el per què «som una societat tan pendular pel que fa a les conviccions, per què reaccionem visceralment als fets, per què ens movem entre l’orgull i la desesperança, per què…i tants perquès».

Si l’escriptura de l’assaig de Luter el va fer adonar com l’aposta per la Modernitat que portava implícita la Reforma no només no va integrar-se a casa nostra, sinó que a més se’n va liderar la seva oposició amb la creació de la Contrarreforma, ara ha volgut indagar amb tot allò que va succeir a la fi de l’Antic Règim. I és que, certament, la figura de Napoléo, com també extensiblement les d’un Ludwig van Beethoven (1770-1827), un Francisco de Goya (1746-1828) o un Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), són característiques i representatives en l’apassionant moment històric on van dilapidar-se els fonaments del feudalisme i les societats van començar a endinsar-se cap a les noves estructures pròpies de la burgesia industrial. Tot això és el que portava, implícitament, la Revolució Francesa i el que li va seguir sota el mandat de Napoléo, però la veritat és que la història de Catalunya del segle XIX és una història carregada de misèria, guerres i absolutisme.

És per tot això que la lectura de l’assaig de Gelonch sobre aquest moment històric resulta tan interessant com estimulant perquè també ens posa sobre la pista de les necessitats del nostre present. En espera, encara, de la tercera entrega de la trilogia de Gelonch dedicada a un altre apassionant moment de la història, en aquest cas del segle XX, com ho va ser el maig del 68 i la «polèmica» entre partidaris de Jean Paul Sartre (1905-1980) i Albert Camus (1913-1960), no ésmenys veritat que en haver llegit l’assaig sobre Napoléo un no es pot estar de pensar en si el nostre actual ara i aquí no ens està reclamant haver d’anhelar un horitzó de futur capaç de superar i trascendir tot allò que res tingui a veure amb l’emergència dels reptes i problemes que tenim pel davant.

Gelonch, de moment, ens ha assenyalat dos moments de la història (la fi de l’Edat Mitjana amb Luter i la fi de l’Antic Règim amb Napoleó) que ens poden «ressonar». Va ser l’historiador i rabí jueu Jacob Taubes (1923-1987) qui ja va mostrar com la història de la investigació d’un fet històric podia llegir-se de dues maneres. En primer lloc per poder estudiar el fet històric en qüestió, però també «com un palimpsest que ajuda a determinar la situació del present». És, possiblement, el moment d’adonar-nos, ara sí, com estem vivint de ple la maledicció xinesa que ja hem apuntat en diferents ocasions: la de viure temps interessants. Són els temps interessants propis d’aquells que volem ser conscients de la mort d’un món, però del que encara en desconeixem quin i com serà el nou. De moment només en sabem que ja no serà mai més el vell perquè és mort. En aquest aspecte, en l’anterior assaig de Luter Gelonch apuntava: «tot està trasbalsat, perquè està morint el que és vell, però potser a les coses noves els costa néixer».

Aquesta situació històrica tanmateix no té res d’apocal·líptica ni de dramàtica, a menys que no ho sigui per haver de constatar que va acompanyada d’una problemàtica complexa com la que subjau al fons de tot i apuntada per paleontòlegs com Eudald Carbonell: la possibilitat real d’un col·lapse de l’espècie humana. Però històricament, podem assegurar com la situació és concomitant i anàloga amb la d’altres moments com ara la decadència i caiguda de l’Imperi Romà, com també l’assenyalada en el potent llibre de Gelonch: la fi de l’Ancien Régime. Potser no seria mala idea fer-ne arribar un exemplar a tots i cadascun dels nous diputats del Parlament de Catalunya més preocupats pel que sembla en les picabaralles de sempre, ben guarnits i que estan a l’aguait sobre quines pàgines pornogràfiques miren alguns exdiputats. Absolutament manicomial.

[Font: El nuevo ensayo de Antoni Gelonch. Por Oriol Pérez Treviño. No Sólo Cine.net marzo 14, 2021]

Napoleó, la Revolució i els Catalans. Una entrevista de Marc Pons

Entrevista de Marc Pons a Antoni Gelonch: “Els antibonapartistes catalans no eren patriotes espanyols” El Nacional, Foto: Sergi Alcàzar, Barcelona. Dilluns, 3 de maig de 2021.

Per què un llibre sobre Napoleó i els catalans?

És la segona part d’una trilogia que inicio amb Luter, que passa per Napoleó, i que culminarà amb Camus i Sartre. Són personatges cabdals que em permeten explicar que els catalans som bastant menys tolerants del que ens pensem. Com a societat, no hem debatut mai la Reforma, ni la Revolució, ni els ideals de la llibertat i la justícia.

I això per què?

Doncs perquè som fills d’una cultura profundament catolicista i antireformista que ens fa “provincians”. La publicació del meu llibre la fem coincidir amb el 200 aniversari de la mort de Napoleó. A França, aquesta fita no passa desapercebuda. En canvi, a Catalunya, tinc els meus dubtes.

Napoleó és una figura cabdal en la història de França. Però té el mateix grau d’importància en la història de Catalunya?

Napoleó impulsa el tercer intent francès de solucionar la qüestió catalana. El primer havia estat el 1640, en plena Revolta dels Segadors, quan el cardenal Richelieu i el president Pau Claris van pactar la constitució d’una República catalana independent com un estat-tap entre les monarquies francesa i espanyola. I el segon va ser el 1793, en plena Revolució Francesa, quan Robespierre va recuperar el projecte de Richelieu, i va proposar la creació d’una República catalana independent, que seria una germana petita de la República Francesa.

I quina era la proposta de Napoleó per a Catalunya?

Els espies de Napoleó a Catalunya havien informat a París que Catalunya, principalment pel seu paisatge econòmic, era l’únic territori de la corona espanyola que estava més o menys adobat per a iniciar un procés revolucionari i modernitzador. En aquest punt, Napoleó es va proposar “civilitzar” la societat catalana; és a dir, incorporar els catalans en les dinàmiques revolucionàries i en els valors republicans. En definitiva, transportar-los cap a la modernitat.

A canvi de res?

És clar que no! L’any 1808, Catalunya era una potència industrial emergent. I Napoleó tenia molt interès a controlar les mines de ferro i la indústria de la forja catalanes; que, en aquella època, equivalia a dir indústria de la guerra. Per aquest motiu, Napoleó —a diferència de Richelieu o de Robespierre— no es va plantejar crear un estat-tap o una república germana; sinó que va projectar incorporar Catalunya directament a l’Imperi francès, com una regió més, i com així seria, de facto, entre 1812 i 1814.

Abans de prendre aquesta decisió… va sondejar la societat catalana?

No. Ni tan sols les elits del país. I, fins i tot, ho va ocultar al seu germà Josep, que des del 1808 era el nou rei d’Espanya. Napoleó, amb els catalans, el que va fer va ser seguir una estratègia de repressió-atracció. Quan els catalans li complicaven la vida, ordenava operacions repressives. I quan els catalans estaven calmats, desenvolupava maniobres d’atracció.

Ens podem imaginar les operacions repressives. Però quines maniobres d’atracció va desenvolupar?

Napoleó era molt conscient que Catalunya era una realitat històrica i cultural diferenciada d’Espanya. Tenia un coneixement de la història dels catalans, motivat pel seu interès per Catalunya. I, entre altres coses, va restaurar l’oficialitat de la llengua catalana —que havia estat proscrita amb l’ocupació borbònica de 1714—, i va ordenar que la senyera catalana onegés al costat de la tricolor francesa. Napoleó estava convençut que atrauria els catalans a la seva causa normalitzant la vida catalana. Però, hem de tenir en compte que les circumstàncies bèl·liques i l’estratègia napoleònica repressió-atracció van fer que aquestes mesures s’apliquessin de forma oscil·lant, amb la qual cosa la seva efectivitat va restar molt limitada.

Amb aquesta voluntat, si més no la que manifesta el règim napoleònic en les etapes d’atracció, resulta difícil entendre l’existència d’una resistència antibonapartista.

No ho és quan es coneix la realitat sociològica i ideològica de la Catalunya de 1808. En aquell moment la societat catalana estava dominada per un fort sentiment antifrancès, que era el resultat de la memòria col·lectiva de 1659 —la usurpació del Rosselló—, i de 1714 —l’ocupació borbònica del país i la destrucció del règim foral català—. A més, la majoria de la societat havia comprat el discurs antirevolucionari que predicaven l’Església i la noblesa locals, que veien en el règim bonapartista una continuació del règim de Robespierre; i, per tant, una autèntica amenaça als seus privilegis seculars. 

Aleshores, l’antibonapartista català era, ideològicament, reaccionari?

Era la suma de diverses coses: era antifrancès, era antirevolucionari, era defensor dels costums, de la tradició, de la religió i de la terra. No era, de cap manera, un “patriota” espanyol. La idea de “pàtria espanyola” es forja poc després, a les files dels diputats liberals de les Corts de Cadis, el 1812. I la difusió d’aquest ideari, sota el principi clònic “libres e iguales” que no reconeix la pluralitat cultural espanyola, no es produirà fins un quart de segle després, quan aquests liberals assoleixen el govern d’Espanya. Els sometents catalans que es van armar contra l’ocupació napoleònica no lluitaven en nom d’una idea que encara s’havia de fabricar, sinó en defensa de la pervivència del seu micromon.

I els bonapartistes catalans, qui eren?

En aquest punt, cal insistir que a Catalunya el bonapartisme sempre va ser molt minoritari. Però entre aquest col·lectiu n’hi havia de dos tipus: els que ho eren per convicció, principalment gent del món de la cultura; i els que ho eren per interès, generalment gent del món dels negocis. No obstant això, la línia que separava aquests grups no era tan diàfana. Coneixem el cas d’Erasme Gòmina, un exitós negociant d’origen humil que s’havia convertit en, probablement, l’home més ric de Catalunya i que tenia molta capacitat de convicció entre els seus col·legues de la Junta de Comerç de Catalunya: ell va ser un entusiasta del règim napoleònic. I també tenim diversos casos,  durant les etapes repressives, de confiscacions de patrimoni a diversos comerciants importants del país que s’havien negat a jurar fidelitat al règim bonapartista, bé a Josep I a l’inici o a Napoleó posteriorment.

El 1814, després de la derrota de Napoleó als camps de batalla, torna Ferran VII. Quines són les conseqüències d’aquella etapa napoleònica per a Catalunya?

Per a Catalunya i per Espanya, la retirada dels exèrcits i de l’administració napoleònica va tenir un efecte bumerang. Amb el retorn de Ferran VII, una part important dels militars espanyols van imposar la restauració de l’absolutisme, amb tot el que això comportava: per exemple, la recuperació de la Inquisició. La societat espanyola va ser l’única societat europea que, amb la derrota de Napoleó, va patir un retrocés.

Napoleó estava errat o anava encertat, amb relació als catalans?

Si una cosa ens mostra la història, és que no hi ha hagut cap poble al món que hagi acceptat les llums i la llibertat a punta de baioneta. Els catalans de 1808 no en van ser una excepció.

Més informació

Maig/Juny 2019 Revista de Catalunya Nº 306 Daniel Giralt-Miracle: “Apropar Luter als llecs

6/5/2021 El País: Article de Cristian Segura: “Napoleó, un llegat traumàtic per a Catalunya” Podeu llegir-lo aquí.

5/5/2021 La mañana: Article de Marc Cerón: “Napoleó, Gelonch i Lleida

5/5/2021 La Vanguardia: Article de Xavi Ayén “Un traïdor a la Revolució que no va tenir èxit a Espanya

4/5/2021 El Temps: Article d’Àlex Millan: “L’empremta de Napoleó al Principat

15/3/2021 mes324: Xavier Graset entrevista a Antoni Gelonch sobre “Napoleó, la Revolució i els catalans

La Caputxinada, la revolta dels estudiants catalans. Quan el franquisme va perdre la universitat

Dijous 20 de maig de 2021 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc la taula rodona de la presentació del llibre: Quan el franquisme va perdre la universitat. El PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966), amb la participació de Joan Clavera, Pere Gabriel, Andreu Mas-Colell i Pau Verrié, autors del llibre i antics militants del Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses.

Presenta: Josep Sauret, economista i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Podeu veure el vídeo de la sessió aquí

Els anys seixanta el franquisme va perdre la universitat i ja no la va recuperar mai més

L’any 1966 es va constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona en una assemblea al convent dels caputxins de Sarrià, coneguda també anys després com «la Caputxinada». Era el resultat d’anys de lluita per la democràcia des de la universitat, i va ser l’esperó per a l’establiment de la Taula Rodona que, per primera vegada des de la Guerra Civil, unia en un ens de coordinació tota l’oposició democràtica.

El PSUC sortia així de l’isolament a què havia estat sotmès fins aleshores per les altres forces polítiques. Cinc anys més tard es va constituir l’Assemblea de Catalunya, de la qual celebrem aquest any el 50è aniversari, com a culminació del procés d’unitat de les forces democràtiques.

Cinquanta anys més tard, els set militants que constituïen el Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses, es van retrobar i van decidir fer conjuntament una reflexió política sobre aquell període, el que va representar l’SDEUB i el paper que hi va tenir el PSUC, com estava estructurada i treballava l’organització universitària i les relacions que tenia amb la direcció del Partit.

El Sindicat Democràtic va sobreviure fins al 1968, sotmès a una repressió constant i intensa. Tanmateix, les organitzacions franquistes no van tornar a ocupar la universitat catalana i aquesta, socialment i culturalment, va esdevenir territori democràtic.

Autors

Joan Clavera (n. 1944).Doctor en Ciències Econòmiques i catedràtic de la UAB. Es va llicenciar a la UB. Des de 1971 va desenvolupar la seva activitat acadèmica a la que ara és la Facultat d’Economia i Empresa (UAB), de la qual va ser degà i director del Departament d’Economia Aplicada. Va ser un dels fundadors del Centre de Documentació Europea i també de l‘Institut d’Estudis Europeus, ambdós a la UAB.

Albert Corominas (n. 1943). Doctor enginyer industrial per la Universitat de Valladolid, llicenciat en Informàtica per la Politècnica de Madrid i catedràtic emèrit de la UPC. Va ser membre del Comitè Executiu del PSUC. A més de llibres i articles de caràcter acadèmic ha publicat treballs sobre temes polítics i contra la mercantilització i el menyspreu del coneixement.

Pere Gabriel (n. 1945). Historiador. Doctor en Ciències Econòmiques (1981) i professor d’història contemporània de la UAB a partir del curs 1974-1975. Catedràtic (1993) i ara emèrit i professor honorari. A la UAB ha ostentat diversos càrrecs de gestió i direcció acadèmica. La seva recerca s’ha centrat en la història social i política dels segles xix-xx, en el marc de la renovació historiogràfica derivada de la consideració cultural de la política obrera i popular.

Salvador Jové (n. 1942). L’any 1984 va encapçalar la llista del PSUC a les eleccions autonòmiques per Lleida. Del 1985 al 1989 va ser el responsable de la Comissió Agrària del PCE,  i del 1989 al 1994, de l’àrea d’Economia d’IU. Diputat al Parlament Europeu (1994-2004), titular de les comissions d’Agricultura i de Pesca del seu grup i membre suplent de les d’Assumptes Econòmics i Monetaris i de Pressupostos.

Esteve Lamote de Grignon (n. 1943). Metge especialitzat en Epidemiologia i Salut Pública. Professor a diferents centres de la Universitat de Barcelona entre 1974 i 1983. Va ser cap del Servei Territorial de Promoció de la Salut a Lleida (1979-1981). Funcionari de l’Estat al servei de la Junta d’Andalusia des de 1983, ha exercit càrrecs relacionats amb programes de salut, epidemiologia, salut mental, docència i investigació.

Andreu Mas-Colell (n. 1944). Va cursar Ciències Econòmiques a la UB i es va doctorar a Minnesota. Va desenvolupar la seva carrera acadèmica a Berkeley, Harvard i, de nou a Barcelona, a la UPF (catedràtic d’Economia el 1996, des de 2015 emèrit). Va ser conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (2000-2003) i d’Economia i Coneixement (2011–2015) de la Generalitat de Catalunya.

Pau Verrié (n. 1945). Enginyer Industrial per la UPC. Va ser membre del Comitè Central del PSUC (1973-1982). Ha dedicat la seva vida professional a la gestió en l’àmbit públic o parapúblic. Ha estat coordinador de Serveis Municipals de l’Ajuntament de Barcelona, gerent de la UB, director d’Administració i Finances del COOB’92 i director general de l’IDEC-UPF (1993-2010).

Més informació

La Caputxinada, 50 anys, amb la participació de Joan Botam, Carme Trilla Bellart, Pau Verrié i Carles Santacana Torres, organitzat per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 2016. Presenta: Joan Solé Camardons.

“El franquisme va perdre la batalla de la universitat” Entrevista a Borja de Riquer, entrevistat per Jordi Vives Faig a la revista AB Origine, 2 d’abril de 2016

El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada (I), article de Jordi Vives Faig a la revista AB Origine, 9 de març de 2016

El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada (II) article de Jordi Vives Faig a la revista AB Origine, 13 de març de 2016

En el cinquantenari de la Caputxinada, un nou debat sobre la transició, article de Gustau Nerín a El Nacional,9 de març de 2016.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és assemblea-constituent-del-seub-al-convent-dels-pares-caputxins-de-sarria-marc-de-1966.png
Assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels Pares Caputxins de Sarrià, 09/03/1966, Arxiu Nacional de Catalunya, FONS ANC1-131 / GUILLEM MARTÍNEZ (CAPUTXINADA)

Francesc Layret en el temps del pistolerisme

Dijous 15 d’abril de 2021 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro, advocat, professor, polític i autor de l’obra “Francesc Layret. Vida, obra i pensament”.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Tercera i darrera conferència del cicle Violència política i social a Catalunya i Espanya 1868-1923

Ja podeu veure el Vídeo de la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, la darrera del Cicle “Violència política i social a Catalunya i a Espanya 1868-1923”

“Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro. Presenta Narcís Argemí. 15 d’abril de 2021.

Del Congrés de Sants i la vaga de la Canadenca als assassinats de Francesc Layret i de Salvador Seguí (1917-1923). Per Vidal Aragonés

Ara fa un segle el nostre país va viure un dels períodes més intensos des del punt de vista polític. Per una banda el moviment obrer i sindical, de la mà de CNT, va donar una salt organitzatiu en el conegut Congrés de Sants. El període 1917-1920 va destacar per un nivell de mobilitzacions sindicals sense precedents fins a aquell moment, essent-ne la màxima expressió la Vaga de la Canadenca, que va suposar la conquesta de la jornada laboral de 8 hores. Per una altra banda, el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol es va expressar a través de l’Assemblea de Parlamentaris i la proposta d’Estatut d’Autonomia.

Aquest dos moviments, sindical i d’alliberament nacional, no van unificar lluites i es van manifestar per separat, però van patir per igual la repressió de l’Estat espanyol: milers de repressaliats, centenars de morts, acomiadats, etc.

Si bé els dos moviments no coincidiren, hi ha algunes excepcions com la de Francesc Layret, que malgrat haver estat reconegut com advocat de cenetistes, ha estat poc estudiat el seu pensament polític i la seva tasca d’organitzador de les primeres iniciatives que feren coincidir catalanisme i socialisme.”

Francesc Layret, en la infantesa es va veure afectat per una paràlisi, va perdre la mobilitat de les dues cames i va haver d’utilitzar crosses tota la seva vida

Sinopsi de Francesc Layret. Vida, obra i pensament

Francesc Layret ha passat a la història del nostre país com l’advocat laboralista assassinat el 1920 pel pistolerisme promogut per la patronal i els aparells de l’Estat. Advocat, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés… Però qui va ser realment Francesc Layret?

És impossible explicar el context polític català de principis del segle XX sense remetre’ns a la figura de Layret. Aquesta obra s’endinsa i estudia per primera vegada el pensament polític d’un dels grans organitzadors i referents del naixent catalanisme d’esquerres de la segona dècada del segle XX. Layret va saber conjugar republicanisme, catalanisme i socialisme en una proposta política única. A la vegada, la seva tasca constant i incansable en el si del moviment obrer l’avalava i li atorgava un consens entre sectors amplis que anaven des de l’anarcosindicalisme fins al catalanisme republicanista. I tot això ho feia sense cap renúncia ideològica i defensant sempre els posicionaments més rupturistes en els diferents espais on va participar.

No només coneixerem, però, el Layret advocat, regidor o referent polític. També ens acostarem a la part més humana del personatge, i podrem entendre com el devia afectar la paràlisi que patia a les cames des dels 2 anys o la inseparable tríada que formava amb Companys i Seguí. El llibre també descobreix algunes de les incògnites que fins ara existien sobre Layret: el nom i cognoms de qui va ordenar i pagar el seu assassinat i les claus del procediment judicial que es va obrir després; o les certeses i mites sobre el seu projecte de partit obrer català i la candidatura electoral de 1920. Un llibre que parla del passat perquè el present necessita eines per construir futur.

La Browning va ser la pistola emblemàtica dels pistolers patronals, mentre que la Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 122.

Vidal Aragonés

Nascut a Cornellà de Llobregat, 1978. Fill de família de classe treballadora. Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda des de l’any 2002 i professor associat de Dret del Treball de la UAB des de l’any 2010. Assessor jurídic del sindicalisme alternatiu i advocat litigant.

Militant des de mitjans dels anys 90 en associacions i moviments en defensa dels drets socials. L’any 2014 va participar en la creació d’Alternativa d’Esquerres de Cornellà. Diputat de la CUP-CC a la XII Legislatura del Parlament de Catalunya. Va presidir la Comissió d’Investigació sobre la gestió de les Residències de Gent Gran.

Ha escrit desenes d’articles sobre dret del treball, relacions laborals, moviment obrer i marxisme. Ha participat en diferents obres col·lectives i és coautor de Manual para luchar contra la reforma laboral (Atrapasueños, 2012), Las transformaciones hacia el socialismo en Venezuela (Atrapasueños, 2014) i de Francesc Layret. Vida, obra i pensament.

Més informació

Frances Layret 1880-1920  perJoaquim Ferrer, Fundació Irla, Barcelona, abril de 2010

Conversa amb l’historiador Jordi Serrano sobre la figura i llegat de Francesc Layret. Fundació Josep Irla, 23 de febrer de 2021.

Francesc Layret, el político desconocido” article de Josep Playà Maset a La Vanguardia 16/01/2021.

L’exposició Francesc Layret. Diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme s’ha organitzat en el marc dels actes commemoratius del centenari del seu assassinat. Comissariada per l’historiador Jordi Serrano. Museu d’Història de Sabadell.

Les darreres hores de Francesc Layret, el primer advocat laboralista Pep Martí, NacióDigital, 28 de novembre de 2020.

Vida i assassinat de Francesc Layret Júlia Costa.  Llegir.cat Barcelona

Els anys del pistolerisme a la ciutat de Barcelona (1917-1923) Carles León Peralta Revista Ab Origine

El pistolerisme, Barcelona (1917-1923), Albert Balcells González, Pòrtic Edicions, 216 p

Repartiment d’armes al Sometent de Barcelona en motiu de la vaga general del 24 de març de 1919. Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 91.

Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30

Dijous 21 de gener de 2021 a les 18.30 h tingué lloc el debat Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30 amb la participació de Joan Esculies, historiador i autor de la introducció de “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer, i Josep Sanmartí, ateneista, autor de quatre articles al Blog  Perles Negres, Perles Blanques  sobre aquest tema.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Ja podeu veure el vídeo del debat.

De la introducció de Joan Esculies  a Catalunya contra Castella

El conflicte Catalunya-Espanya vist per un austríac en un llibre del 1936 que va ser prohibit pels nazis.

«Jaume Vicens Vives va afirmar que “la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien”. A Catalunya contra Castella que ara podem llegir en català, Sieberer té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, de forma directa i amb una mirada antropològica molt lliure de prejudicis. Interessat inicialment per la pervivència de la llengua catalana, el jove lingüista austríac va escriure aquest assaig il·luminador i de vigència persistent, que no pretén ser un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat i entendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol.

Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix una aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat.

En el seu assaig Sieberer contraposa les veritats del catalanisme amb les respostes que es donen des de Castella, entesa com la matriu d’Espanya, i sobretot Madrid, que per al catalanisme simbolitza «totes les coses dolentes». Els catalans, diu l’autor, consideren que els castellans «es comporten com si estiguessin un grau per damunt dels altres pobles de la Península i, per tant, destinats a dominar els seus pobles germans». I encara que una separació d’Espanya podria ser perjudicial en termes econòmics per a Catalunya, aquesta, segons els catalans, «podria gaudir dels fruits del seu treball en comptes de deixar-se’ls robar per Espanya» i la seva «explotació fiscal».

Per bé que l’obra repassa els principals esdeveniments del desenvolupament del catalanisme i ressegueix la història de Catalunya des del temps dels ibers, l’austríac no pretén escriure un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat. Per aconseguir-ho recorre a la cultura, l’economia, la llengua, les relacions amb França, l’evolució de l’administració i un elenc molt ampli de qüestions centrals per comprendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol. Només començar reconeix que no li interessen «tant els fets com les idees, les aspiracions i els arguments, la ideologia catalanista i l’oposició que l’envolta». És això el que fa aquest assaig d’una esgarrifosa actualitat i empeny el lector a subratllar passatges i més passatges amb la incòmoda sensació que es va escriure des dels anys trenta per al present.» De la introducció de Joan Esculies.

Joan Esculies, autor de la introducció “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer

Sobre Anton Sieberer

Anton Sieberer, filòleg de formació,  té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, amb una mirada antropològica gairebé lliure de prejudicis, de forma planera i amb una gran sinceritat.

Va ser l’estiu de 1934 que Sieberer va visitar Catalunya i Espanya amb la seva moto. També hi tornaria el 1935. De Catalunya el va fascinar la pervivència i la recuperació del català. Catalunya era un laboratori immillorable per observar la sociolingüística d’una llengua. Aquest fet, li va despertar l’interès per aprofundir en la situació i li va inocular una no amagada simpatia pels catalans. Sieberer va consultar abundant bibliografia sobre el catalanisme a la Biblioteca de Catalunya i a l’Ateneu Barcelonès.

El juliol de 1936, en esclatar la guerra civil, va situar l’interès per la qüestió catalana i espanyola al mig del tauler internacional i una editorial vienesa va publicar d’urgència l’assaig de Sieberer. Segons la revista nord-americana Foreing Affairs el llibre tractava “sobre un problema que seguirà sent problemàtic al marge de qui guanyi la guerra civil”.

Les Perles d’Anton Sieberer recollides per Josep Sanmartí

Josep Sanmartí, historiador i ateneista és l’autor del Blog Perles Negres Perles Blanques de divulgació històrica. Ha dedicat fins a 4 articles a aquesta temàtica a partir de la versió en castellà “España frente a Cataluña, 1944, traduïda i seleccionada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.

Josep Sanmartí, historiador, ateneista i autor del Bloc “Perles Negres, Perles Blanques”

Més informació

L’anàlisi d’Anton Sieberer sobre les relacions entre Espanya i Catalunya“, per Francesc Artal, economista, i Francesc Roca, professor de Política Económica a la Universitat de Barcelona, Barcelona, 19 de juliol del 2013. Podeu llegir l’article aquí.

“Introducció” de Joan Esculies a Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola d’Anton Sieberer, traducció de Ramon Monton, Pòrtic 2020. Podeu llegir un fragment de la introducció aquí

Quatre de les diverses versions de l’obra d’Anton Sieberer:

  • Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen, problematik Spaniens, 1936 (Catalunya contra Castella: la problemàtica de la política interior espanyola).
  • Espagne contre Espagne, a l’editorial J. H. Jeheber. Sieberer, encara, hi va incorporar un novè capítol sobre la guerra, amb el qual la cobria fins a l’inici de maig de 1937.
  • España frente a Cataluña, 1944, Traduïda i esporgada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.
  • Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola. Introducció de Joan Esculies, traducció de Ramon Monton, Ed Pòrtic 2020.