La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana

Dijous 18 de novembre a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència: La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana, amb la participació de Gonzalo Pontón, Anna Sallés i Borja de Riquer.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història

Ja es pot veure l’acte per YouTube Historia Ateneu

Els tres eixos de la conferència: Democràcia, revolució i l’ofici d’historiador

La conferència homenatge a Josep Fontana pretén subratllar almenys tres dels fronts historiogràfics i metodològics que el mestre Fontana va desenvolupar en la seva llarga trajectòria: Capitalisme i democràcia a càrrec de Gonzalo Pontón; Imperi i revolució a càrrec d’Anna Sallés; i  Nació i l’ofici d’historiador a càrrec de Borja de Riquer.

Capitalisme i democràcia (a càrrec de Gonzalo Pontón)

Prenent com a base el llibre pòstum de Josep Fontana Capitalisme i democràcia 1756-1848, es tracta de fer un recorregut històric sobre els conceptes de pobresa i desigualtat que van ser una constant de les preocupacions de Fontana al llarg de tota la seva obra. Els inics de la Revolució industrial a finals del segle XVIII, les organitzacions obreres i les revolucions del XIX i les grans crisis del capitalisme al segle XX  (el crash de 1929, la fi del combustible barat als 1973 i 1979, la Gran Recessió de 2007) serien els punts destacats d’aquesta intervenció.

Gonzalo Pontón, historiador, editor, fundador de l’editorial Crítica, conseller delegat del grup Grijalbo-Mondadori i director de l’àrea universitària del Grup Planeta, ha estat president de la Cambra del Llibre de Catalunya. El 2007 va rebre el Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial Cultural. El 2011 va fundar l’editorial Pasado&Presente, i ha estat director del Gran Diccionari Enciclopèdic Grijalbo. El 2017 va escriure el seu primer llibre, La lucha por la desigualdad: una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premi Nacional d’Assaig. També ha escrit España. Una historia de todos nosotros desde el neolítico hasta el coronavirus (2021). Ha editat al voltant de 2.000 llibres, la meitat de temàtica històrica. És el principal editor dels llibres de Josep Fontana.

El segle de la revolució (a càrrec d’Anna Sallés)

Pren com a base els dos grans llibres de Josep Fontana dedicats al segle XX: Por el bien del imperio i El siglo de la Revolución. Serà una reflexió sobre la interpretació que fa Josep Fontana de la història dels cent anys que va des de la Revolució soviètica fins als nostres dies, amb especial atenció a la guerra freda, a l’equilibri de la por que va fer possible durant les dècades posteriors a la segona guerra mundial el desenvolupament de l’estat del benestar, l’ensulsiada de l’imperi soviètic i la represa d’un capitalisme que ja no és industrial, sinó financer i rendista.

Anna Sallés, historiadora i professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les seves recerques s’han centrat en el període de la República i de la guerra civil, i també s’ha interessat per la Revolució Russa. Destaca el llibre fruit de la seva tesi doctoral Quan Catalunya era d’Esquerra (1986). També és autora de distintes síntesis i obres de divulgació sobre aquest període històric, com “De la monarquia a la República 1930-1931”, dins el volum VI de la Història de Catalunya de l’editorial Salvat (1979), i La República i la guerra civil (1992), caracteritzades per ser escrites amb un estil àgil i rigorós. Entre el 1976 i el 1978, dirigí “Documents. 1931-1939”, una col·lecció de fascicles monogràfics sobre la República i la guerra civil a Catalunya, i realitzà l’estudi introductori de l’edició del Resum d’història del catalanisme d’Antoni Rovira i Virgili (1983). D’altres estudis seus són: “El sistema parlamentario durante la Segunda República”, dins Hispania (1995) i “El Mur i la història. Alguns elements sobre la polèmica sobre els orígens de la revolució russa i els primers anys del govern bolxevic”, dins Una historia abierta. Homenaje al profesor Nazario González (1988).

L’escola de Vicens Vives: Josep Fontana i la nació catalana (a càrrec de Borja de Riquer)

Es tracta de fer una breu genealogia de Josep Fontana, recordant el marc universitari en què es va formar i la influència de Jaume Vicens Vives que, juntament amb Ferran Soldevila i Pierre Vilar, van ser  els tres mestres reconeguts de Josep Fontana.  D’aquí van sorgir els tres grans camps historiogràfics als que Fontana va dedicar el seu treball: la història econòmica, l’ofici d’historiador i la història de Catalunya, de la qual és un exponent cabdal el seu llibre La formació d’una identitat: Una història de Catalunya.

Borja de Riquer ha escrit l’article “1931. Josep Fontana. L’historiador que feia pensar la gent” a Vides Catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director), edicions 62, Barcelona, 2020 (pàg. 940-946).

Borja de Riquer i Permanyer, historiador, catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la UAB, especialista en història del catalanisme i del franquisme. Ha publicat entre d’altres la seva tesi doctoral, Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904) (1977), Les eleccions de Solidaritat Catalana a Barcelona (1972), El franquisme i la transició democràtica. 1939-1988 (1989), amb J.B. Culla, setè volum de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar i Epistolari polític de Manuel Duran i Bas (corresponència entre 1866 i 1904) (1990).

Ha dirigit l’obra Història de la Diputació de Barcelona (1987-88). El 1992 presentà al Primer Congreso de Historia Contemporánea de España la ponència Nacionalidades y regiones en la España Contemporánea. Reflexiones, problemas y líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistas. Aquesta ponència causà un impacte notable i es publicà a Itàlia (Passato e presente, 1993), França (Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, 1994) i Espanya (Historia Social, 1994). Ha dirigit l’obra en dotze volums Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1995-99), ha codirigit Catalunya durant el franquisme. Diccionari (2006).  També ha publicat  L’últim Cambó (1936-1947) (1996), Memòria de Catalunya: del retorn de Tarradellas al pacte Pujol-Aznar (1997, Francesc Cambó. Entre la monarquia i la República (1930-32) (2007), La dictadura de Franco (2010, novè volum de la Historia de España dirigida per J. Fontana i R. Villares) i Alfonso XIII y Cambó. La monarquia y el catalanismo político (2013). Ha estat director del volum Història mundial de Catalunya (2018), que reuneix més d’un centenar d’episodis de la història de Catalunya de repercussió internacional. Amb una orientació similar, dirigí Vides catalanes que han fet història (2020), un volum que recorre la història de Catalunya a través d’un centenar llarg de biografies de personatges destacats. Ha codirigit La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar (2017).

Josep Fontana i Lázaro

Barcelona, Barcelonès, 20 de novembre de 1931 — Barcelona, Barcelonès, 28 d’agost de 2018

Fill d’un llibreter, cursà estudis de filologia, literatura i història catalanes als Estudis Universitaris Catalans (1951-54), impartits per Ferran Soldevila i Jordi Rubió i Balaguer. Llicenciat en lletres (1956) i doctor en història (1970) per la Universitat de Barcelona, fou lector a Liverpool (1956-57) i posteriorment ajudant de Jaume Vicens i Vives i Jordi Nadal a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona (1957-66). Apartat el 1966 de l’ensenyament per les autoritats franquistes, hi retornà l’any 1968 com a agregat interí a la Universitat Autònoma de Barcelona fins el 1974, que fou catedràtic d’història econòmica a la de València (1974-76) i, des del 1976, de nou a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on fou vicerector (1976-78) i degà (1981-83) de la Facultat de Lletres. 

El 1990 passà a la Universitat Pompeu Fabra, en la fundació de la qual participà i d’on fou catedràtic fins a la jubilació l’any 2001, que en fou nomenat catedràtic emèrit. Fou el principal fundador, l’any 1992, de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives d’aquesta universitat, que dirigí fins el 2001 i al qual donà l’any 2011 el seu arxiu personal de més de 37.000 documents. Dirigí també la col·lecció “Jaume Caresmar”, editada per aquest institut.

Deixeble de Pierre Vilar, Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives i també de Ramón Carande, introduí les escoles renovadores i el treball d’autors cabdals de la historiografia contemporània, inspirades en bona part pel marxisme, entre els quals hi ha l’escola dels Annales, Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaja. A partir del concepte d’història total formulat o exemplificat per l’obra dels autors anteriors, maldà per construir una explicació de la història coherent i interrelacionada en els seus diversos vessants.

Gran part de les seva recerca estigué dedicada a l’anàlisi dels models de transició de l’Antic Règim cap al capitalisme i, d’una manera monogràfica i molt acurada, estudià la formació del mercat peninsular, les revolucions del 1820 i el 1868 a Espanya i a Catalunya i, sobretot, les relacions entre les finances públiques i el desenvolupament econòmic.

Entre una llarga bibliografia es destaquen La vieja bolsa de Barcelona, 1815-1914 (1961), La revolució de 1820 a Catalunya (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), la seva tesi doctoral La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820 (1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado, 1823-1830 (1974), La revolución liberal (Política y hacienda 1833-1845) (1977), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814 amb Ramon Garrabou (1986) i La fi de l’Antic Règim i de la industrialització (1988).

Col·laborà en obres col·lectives, com ara la Historia agraria de la España contemporánea (1986), dirigida per A. García Sanz i R. Garrabou, dirigí, entre altres obres, la Història universal Planeta (1991-94) i tingué cura del volum X d’aquesta mateixa obra, L’època de les revolucions, així com de la direcció del volum V de la col·lecció Història de la cultura catalana, dirigida per Pere Gabriel, Naturalisme, positivisme, catalanisme. 1860-1890 (1995).

Des de la dècada de 1990, la seva obra prioritzà la reflexió historiogràfica de perspectiva àmplia, la metodologia i els reptes i condicionants de les ciències històriques, com també l’anàlisi de les qüestions polítiques i socials més rellevants del món contemporani: La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992) i Europa ante el espejo (1994); i la història de la historiografia i la metodologia de la història: Introducció a l’estudi de la història (1997), La història dels homes (2000), La construcció de la identitat (2005) i L’ofici d’historiador (2010). Posteriorment publicà Por el bien del Imperio. Una historia del mundo (2011), vasta panoràmica de la guerra freda i les seves conseqüències en el món d’avui; El futuro es un pais extraño: una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013); La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), que rebé el premi Crítica Serra d’Or d’humanitats (2015), i El siglo de la revolución: Una historia del mundo desde 1914 (2017).

A banda, el 2008 publicà el volum divulgatiu La guerra del Francès. L’any 2001 es començà a editar la seva obra completa, i pòstumament es publicà  La crisi com a triomf del capitalisme (2018).  

El 2002 l’Ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla d’Or al mèrit cultural, el 2003 rebé el premi Narcís Monturiol, el 2006 la Creu de Sant Jordi, el 2007 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura i el 2018 amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Nomenat doctor honoris causa per la Universidad Nacional del Comahue (Argentina) el 2002 i  per la Universitat Rovira i Virgili (2010).

Fou membre del Consell de Recerca de l’Institut Universitari Europeu, de Florència; avaluador dels Starting Grants de la Comissió Europea de Recerca, de Brussel·les i president de l’Associació d’Història Econòmica Espanyola, i formà part del consell editorial de diverses revistes internacionals.

Cal destacar també, estretament lligada a la professió d’historiador, la seva implicació en nombroses iniciatives polítiques, culturals i cíviques dirigides a la transformació social, objectiu clarament alineat amb els valors de l’esquerra en un sentit ampli, que durant molts exercí especialment des de la militància en el PSUC (on s’afilià el 1957). Copartícip en la fundació de l’òrgan d’aquest partit, Nous Horitzons (on signava amb el pseudònim de Ferran Costa), fou també impulsor i col·laborador de les revistes d’història Recerques, Taula de canvi i L’Avenç, a banda d’escriure multitud d’articles, pròlegs i col·laboracions, fer conferències arreu, participar en seminaris, etc. S’implicà també en l’ensenyament, i propugnà una pedagogia de la història en què prevalgués l’esperit crític en detriment de l’aspecte merament memorístic i, en el cas de l’Estat espanyol, denuncià les versions oficials de la història pel seu conservadorisme, pel menysteniment de la plurinacionalitat i pel nacionalisme espanyol imposat sobretot des de la dreta. Participà també en diversos projectes editorials successivament vinculats a Ariel, Crítica i Eumo Editorial. El 2015 tancà la llista de Barcelona en Comú en les eleccions municipals.

Llista bibliogràfica “Josep Fontana” a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) i la Secció d’Història han preparat una Bibliografia “Josep Fontana” amb les obres d’aquest autor disponibles a la BAB i que conté  també altres obres prologades o amb la intervenció de Fontana, l’enregistrament d’actes amb la seva participació o sobre la seva obra a l’Ateneu Barcelonès.

Es pot consultar al blog d’Història de l’Ateneu Barcelonès aquí.

Més informació d’actes organitzats per Amics de la Història

També podeu veure el contingut de tres tertúlies sobre llibres de Josep Fontana organitzades per Amics de la Història:

La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Tertúlia d’Amics de la Història, 16 de novembre 2015

El millor homenatge és llegir els seus llibres, Tertúlia d’Amics de la Història sobre Josep Fontana, 22 d’octubre de 2018

L’ofici d’historiador i Por el bien del imperio. Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana, 5 febrer 2019

Els grans negocis del marquès de Comillas. Un tauró dins la història colonial espanyola

Dimarts 26 d’octubre de 2021 a les 18,30h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència: “Els grans negocis del marquès de Comillas. Un tauró dins la història colonial espanyola” a càrrec de Martín Rodrigo y Alharilla, professor del Departament d’Humanitats – Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives (UPF).

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Antonio López y López, primer marquès de Comillas

L’any 2018 l’Ajuntament de Barcelona va retirar l’estàtua que Antonio López y López, primer marquès de Comillas, tenia a la ciutat. Per a alguns Antonio López era un negrer i per a d’altres un gran emprenedor i mecenes. Aquest personatge, començant de zero, va arribar a ser l’home més ric de Catalunya de la seva generació.

Establert a Barcelona i casat amb Lluïsa Bru Lassús, va arribar a bastir el hòlding empresarial més important de l’economia espanyola a la segona meitat del segle XIX amb tot tipus de negocis: compra venda d’esclaus, compra dels primers vapors, transport de correu a les Antilles, creació de bancs, companyies ferroviàries, especulació immobiliària a Madrid i Barcelona, mines de carbó, tabacs de Filipines…

Tanmateix va contribuir al finançament dels batallons catalans per lluitar contra l’independentisme a Cuba. Amb la proclamació de la I República la família d’Antonio López va fugir d’Espanya per instal·lar-se a Toulouse, d’on varen tornar després del cop d’estat del general Pavía, que donaria pas a la restauració borbònica

Va comptar amb el suport espiritual de Mossèn Cinto Verdaguer, capellà de la família, que va escriure l’Atlàntida en els vaixells d’Antonio López, a qui va dedicar l’obra. Va saber relacionar-se amb el poder, portant la família d’Alfons XII a estiuejar a la seva casa de Comillas.

La trajectòria del primer marquès de Comillas ens ofereix una perspectiva clara sobre un període clau en la història colonial d’Espanya.

L’estàtua del Marquès de Comillas obra de Frederic Marès que va ser retirada l’any 2018

Martín Rodrigo y Alharilla

Professor Titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF.

És doctor en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en Filosofia i Lletres i forma part, a més, de la Unitat Associada del CSIC del Grup d’Estudis de Àsia i el Pacífic.

Les seves línies de treball s’han centrat en la història de l’empresa contemporània a Espanya, en l’estudi de l’activitat naviliera catalana i sobretot en l’anàlisi del sistema imperial espanyol durant el segle XIX.

Martín Rodrigo y Alharilla

Entre els seus llibres destaquen: 

  • Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), Rodrigo y Alharilla, Martin; Chaviano Pérez, Lizbeth (eds)
  • Los marqueses de Comillas, 1817-1925. Antonio y Claudio López, Finalista del III Premio LID de Biografía Empresarial
  • La Casa Ramos, 1845-1960. Más de un siglo de historia marítima
  • Indians a Catalunya. Capitals cubans en l’economia catalana.
  • Cuba de Colonia a República, Rodrigo y Alharilla, Martin (ed)
  • Los Goytisolo. Una próspera familia de indianos
  • Un hombre mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas

Més informació

Entrevista a Martín Rodrigo y Alharilla a La Vanguardia aquí

La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet

Dimecres 9 de juny de 2021 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” a càrrec d’Antoni Gelonch, escriptor i col·leccionista.

Presenta l’acte Joan Solé Camardons, sociolingüista i membre la Secció d’Història.

L’acte s’hi va poder assistir presencialment i també en directe per Internet.

Debats que els catalans no hem fet (encara)

Antoni Gelonch, assagista, col·leccionista, acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, president dels cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès ha publicat recentment, entre altres, dos assaigs: Luter. Buscant la veritat, va canviar la història i Napoleó, la revolució i els catalans.

Aquests dos llibres el de Luter i la Reforma; i el de Napoleó i la Revolució formen part d’una trilogia que culminarà amb Camus i Sartre: “Són personatges cabdals que em permeten explicar que els catalans som bastant menys tolerants del que ens pensem. Com a societat, no hem debatut mai la Reforma, ni la Revolució, ni els ideals de la llibertat i la justícia”. Les raons són  perquè som fills d’una cultura profundament catolicista i antireformista que ens fa “provincians”.

Luter i la Reforma

A Luter. Buscant la veritat, va canviar Europa (Viena Edicions), Antoni Gelonch creu que: “Hi ha europeus que són cristians. Els fonaments intel·lectuals d’Europa són una barreja entre Atenes, Roma i Jerusalem. Entre l’antiguitat clàssica i la romanitat. Una romanitat que és escapçada al segle XI pel Gran Cisma d’Orient, i que ha provocat viure d’esquena a Orient durant mil anys. Al segle XV hi ha un nou cisma nord-sud. La Revolució Francesa al segle XVIII secularitzarà la societat. Per això crec que Europa té fonaments cristians, però no crec que sigui un continent cristià. La influència de les esglésies catòliques i protestants ha disminuït molt. Tot i això no es pot dir que els valors cristians (d’acollida, respecte, de no mentir) estiguin gaire estesos pel món“.

Com és sabut, Luter  va propiciar un trencament en el sí de l’Església. Gelonch l’explica d’aquesta manera: “Era un moment molt agitat. Però per tal d’entendre a Luter hem d’entendre la corrupció de l’Església. No només de la cúria romana, sinó la seva corrupció total. Els capellans no tenien cap preparació, una tercera part dels clergues a Alemanya vivien en concubinat. Alhora que la jerarquia havia acumulat grans riqueses i controlava les monarquies”. Luter davant dels intents fallits de renovació de l’Església va aconseguir que els interessos econòmics anessin de la mà de la revolució espiritual. Si el poder de Roma desapareixia de les seves comarques, els nobles podrien posseir les propietats de l’església i explotar-les en el seu benefici. D’aquesta manera la santa aliança entre els dos poders de l’Edat Mitjana: Imperi i Papa, es trencava i s’obria una fissura que permetia exercir el pensament d’una forma diferent.

I continua Antoni Gelonch: “El papa tenia un dels poders més grans sobre la Terra. Era el bisbe de Roma, vicari de Crist. Era molt difícil lluitar contra la seva omnipresència. Al principi no se’l van prendre seriosament. La sorpresa de la jerarquia eclesiàstica va ser descobrir que tenia aliats. Segons el pensament de l’època, tant el Papa com l’Emperador hi havien estat sempre, per això s’havien de respectar. Tot estava tan ben travat que en aparèixer Luter es van sorprendre de veritat”.

Pel triomf de la seva causa, Luter va fer servir les imatges impreses (una completa novetat en aquell moment): “A partir de la meva col·lecció de gravats, em vaig preguntar quina tasca tenien les imatges en tot aquest procés. A causa de l’analfabetisme generalitzat, els gravats eren una via de propaganda. Aquest fet el veiem amb obres com; Passional Christi un Antichristi, de Lucas Cranach i Phillip Melanchthon”. Però també la paraula escrita: “A la mort de Luter, el 20% dels textos que circulaven per Alemanya eren de la ploma de Luter, eren best-sellers els seus llibres“. Luter feia servir tàctiques de màrqueting ben pensades. Com explica Gelonch; va clavar les seves 95 tesis a les portes de l’Església de Tots els Sants de Wittenberg el dia homònim de 1517, ho fa, ja que era el dia que s’exposaven les relíquies del temple. O sigui, el dia que hi havia més públic.

Durant massa temps, massa persones han decidit que Luter era un heretge o un sant. Però no era així, simplement era un home que cercava la veritat i tenia un caràcter impossible. Però si no comencem a intentar entendre les coses, continuarem desconeixent-nos, i estarem parlant sempre sobre tòpics”.

[Font: “Luter, l’home que va canviar Europa”  article de Joan Vila i Boix i entrevista a Antoni Gelonch, publicat  Revista Mirall, 21 de març de 2019]

Autor: Michiel Cnobbaert, Títol: “Triomf de la Veritable Església”
Època: Segle XVII, Datació: Anvers, 1673, Tècnica: Aiguafort
Número de registre: GE-822. Col·lecció Gelonch Viladegut

La Revolució i els catalans

Antoni Gelonch: Napoleó, la revolució i els catalans amb prolèg de Joan Josep Queralt Jiménez, Ed. Viena, B, 400 p.

Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!

Una lectura del nou assaig d’Antoni Gelonch per Oriol Pérez Treviño

Hi ha figures històriques que desperten tanta fascinació com refús. Possiblement Napoleó Bonaparte (1769-1821) sigui una d’elles. Quan el proper 5 de maig es commemoraran els dos-cent anys de la seva mort, l’editorial Viena Edicions acaba de publicar un brillant assaig d’Antoni Gelonch (Lleida, 1956) sobre aquest controvertit personatge i, d’alguna forma, hem de veure la publicació com una important aportació a l’esmentada efemèride. És més. Podem dir com Napoleó, la revolució i els catalans és un llibre que, ara per ara, ja hem de considerar com indispensable per a desxifrar ja no tant aspectes biogràfics i/o històrics, sinó sobre la complexa i difícil relació que va mantenir Napoleó amb Catalunya.

Antoni Gelonch,una persona formada en Dret i Farmàcia a més d’un apassionat col·leccionista d’art com així ho avala la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats, porta força temps defensant una visió del perquè de moltes realitats del nostre país. Tal i com explica en la Introducció, abans de finalitzar el seu assaig sobre Martí Luter (Luter. Buscant la veritat, va canviar la història) ja es va proposar d’escriure una «trilogia» per intentar desxifrar el per què «som una societat tan pendular pel que fa a les conviccions, per què reaccionem visceralment als fets, per què ens movem entre l’orgull i la desesperança, per què…i tants perquès».

Si l’escriptura de l’assaig de Luter el va fer adonar com l’aposta per la Modernitat que portava implícita la Reforma no només no va integrar-se a casa nostra, sinó que a més se’n va liderar la seva oposició amb la creació de la Contrarreforma, ara ha volgut indagar amb tot allò que va succeir a la fi de l’Antic Règim. I és que, certament, la figura de Napoléo, com també extensiblement les d’un Ludwig van Beethoven (1770-1827), un Francisco de Goya (1746-1828) o un Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), són característiques i representatives en l’apassionant moment històric on van dilapidar-se els fonaments del feudalisme i les societats van començar a endinsar-se cap a les noves estructures pròpies de la burgesia industrial. Tot això és el que portava, implícitament, la Revolució Francesa i el que li va seguir sota el mandat de Napoléo, però la veritat és que la història de Catalunya del segle XIX és una història carregada de misèria, guerres i absolutisme.

És per tot això que la lectura de l’assaig de Gelonch sobre aquest moment històric resulta tan interessant com estimulant perquè també ens posa sobre la pista de les necessitats del nostre present. En espera, encara, de la tercera entrega de la trilogia de Gelonch dedicada a un altre apassionant moment de la història, en aquest cas del segle XX, com ho va ser el maig del 68 i la «polèmica» entre partidaris de Jean Paul Sartre (1905-1980) i Albert Camus (1913-1960), no ésmenys veritat que en haver llegit l’assaig sobre Napoléo un no es pot estar de pensar en si el nostre actual ara i aquí no ens està reclamant haver d’anhelar un horitzó de futur capaç de superar i trascendir tot allò que res tingui a veure amb l’emergència dels reptes i problemes que tenim pel davant.

Gelonch, de moment, ens ha assenyalat dos moments de la història (la fi de l’Edat Mitjana amb Luter i la fi de l’Antic Règim amb Napoleó) que ens poden «ressonar». Va ser l’historiador i rabí jueu Jacob Taubes (1923-1987) qui ja va mostrar com la història de la investigació d’un fet històric podia llegir-se de dues maneres. En primer lloc per poder estudiar el fet històric en qüestió, però també «com un palimpsest que ajuda a determinar la situació del present». És, possiblement, el moment d’adonar-nos, ara sí, com estem vivint de ple la maledicció xinesa que ja hem apuntat en diferents ocasions: la de viure temps interessants. Són els temps interessants propis d’aquells que volem ser conscients de la mort d’un món, però del que encara en desconeixem quin i com serà el nou. De moment només en sabem que ja no serà mai més el vell perquè és mort. En aquest aspecte, en l’anterior assaig de Luter Gelonch apuntava: «tot està trasbalsat, perquè està morint el que és vell, però potser a les coses noves els costa néixer».

Aquesta situació històrica tanmateix no té res d’apocal·líptica ni de dramàtica, a menys que no ho sigui per haver de constatar que va acompanyada d’una problemàtica complexa com la que subjau al fons de tot i apuntada per paleontòlegs com Eudald Carbonell: la possibilitat real d’un col·lapse de l’espècie humana. Però històricament, podem assegurar com la situació és concomitant i anàloga amb la d’altres moments com ara la decadència i caiguda de l’Imperi Romà, com també l’assenyalada en el potent llibre de Gelonch: la fi de l’Ancien Régime. Potser no seria mala idea fer-ne arribar un exemplar a tots i cadascun dels nous diputats del Parlament de Catalunya més preocupats pel que sembla en les picabaralles de sempre, ben guarnits i que estan a l’aguait sobre quines pàgines pornogràfiques miren alguns exdiputats. Absolutament manicomial.

[Font: El nuevo ensayo de Antoni Gelonch. Por Oriol Pérez Treviño. No Sólo Cine.net marzo 14, 2021]

Napoleó, la Revolució i els Catalans. Una entrevista de Marc Pons

Entrevista de Marc Pons a Antoni Gelonch: “Els antibonapartistes catalans no eren patriotes espanyols” El Nacional, Foto: Sergi Alcàzar, Barcelona. Dilluns, 3 de maig de 2021.

Per què un llibre sobre Napoleó i els catalans?

És la segona part d’una trilogia que inicio amb Luter, que passa per Napoleó, i que culminarà amb Camus i Sartre. Són personatges cabdals que em permeten explicar que els catalans som bastant menys tolerants del que ens pensem. Com a societat, no hem debatut mai la Reforma, ni la Revolució, ni els ideals de la llibertat i la justícia.

I això per què?

Doncs perquè som fills d’una cultura profundament catolicista i antireformista que ens fa “provincians”. La publicació del meu llibre la fem coincidir amb el 200 aniversari de la mort de Napoleó. A França, aquesta fita no passa desapercebuda. En canvi, a Catalunya, tinc els meus dubtes.

Napoleó és una figura cabdal en la història de França. Però té el mateix grau d’importància en la història de Catalunya?

Napoleó impulsa el tercer intent francès de solucionar la qüestió catalana. El primer havia estat el 1640, en plena Revolta dels Segadors, quan el cardenal Richelieu i el president Pau Claris van pactar la constitució d’una República catalana independent com un estat-tap entre les monarquies francesa i espanyola. I el segon va ser el 1793, en plena Revolució Francesa, quan Robespierre va recuperar el projecte de Richelieu, i va proposar la creació d’una República catalana independent, que seria una germana petita de la República Francesa.

I quina era la proposta de Napoleó per a Catalunya?

Els espies de Napoleó a Catalunya havien informat a París que Catalunya, principalment pel seu paisatge econòmic, era l’únic territori de la corona espanyola que estava més o menys adobat per a iniciar un procés revolucionari i modernitzador. En aquest punt, Napoleó es va proposar “civilitzar” la societat catalana; és a dir, incorporar els catalans en les dinàmiques revolucionàries i en els valors republicans. En definitiva, transportar-los cap a la modernitat.

A canvi de res?

És clar que no! L’any 1808, Catalunya era una potència industrial emergent. I Napoleó tenia molt interès a controlar les mines de ferro i la indústria de la forja catalanes; que, en aquella època, equivalia a dir indústria de la guerra. Per aquest motiu, Napoleó —a diferència de Richelieu o de Robespierre— no es va plantejar crear un estat-tap o una república germana; sinó que va projectar incorporar Catalunya directament a l’Imperi francès, com una regió més, i com així seria, de facto, entre 1812 i 1814.

Abans de prendre aquesta decisió… va sondejar la societat catalana?

No. Ni tan sols les elits del país. I, fins i tot, ho va ocultar al seu germà Josep, que des del 1808 era el nou rei d’Espanya. Napoleó, amb els catalans, el que va fer va ser seguir una estratègia de repressió-atracció. Quan els catalans li complicaven la vida, ordenava operacions repressives. I quan els catalans estaven calmats, desenvolupava maniobres d’atracció.

Ens podem imaginar les operacions repressives. Però quines maniobres d’atracció va desenvolupar?

Napoleó era molt conscient que Catalunya era una realitat històrica i cultural diferenciada d’Espanya. Tenia un coneixement de la història dels catalans, motivat pel seu interès per Catalunya. I, entre altres coses, va restaurar l’oficialitat de la llengua catalana —que havia estat proscrita amb l’ocupació borbònica de 1714—, i va ordenar que la senyera catalana onegés al costat de la tricolor francesa. Napoleó estava convençut que atrauria els catalans a la seva causa normalitzant la vida catalana. Però, hem de tenir en compte que les circumstàncies bèl·liques i l’estratègia napoleònica repressió-atracció van fer que aquestes mesures s’apliquessin de forma oscil·lant, amb la qual cosa la seva efectivitat va restar molt limitada.

Amb aquesta voluntat, si més no la que manifesta el règim napoleònic en les etapes d’atracció, resulta difícil entendre l’existència d’una resistència antibonapartista.

No ho és quan es coneix la realitat sociològica i ideològica de la Catalunya de 1808. En aquell moment la societat catalana estava dominada per un fort sentiment antifrancès, que era el resultat de la memòria col·lectiva de 1659 —la usurpació del Rosselló—, i de 1714 —l’ocupació borbònica del país i la destrucció del règim foral català—. A més, la majoria de la societat havia comprat el discurs antirevolucionari que predicaven l’Església i la noblesa locals, que veien en el règim bonapartista una continuació del règim de Robespierre; i, per tant, una autèntica amenaça als seus privilegis seculars. 

Aleshores, l’antibonapartista català era, ideològicament, reaccionari?

Era la suma de diverses coses: era antifrancès, era antirevolucionari, era defensor dels costums, de la tradició, de la religió i de la terra. No era, de cap manera, un “patriota” espanyol. La idea de “pàtria espanyola” es forja poc després, a les files dels diputats liberals de les Corts de Cadis, el 1812. I la difusió d’aquest ideari, sota el principi clònic “libres e iguales” que no reconeix la pluralitat cultural espanyola, no es produirà fins un quart de segle després, quan aquests liberals assoleixen el govern d’Espanya. Els sometents catalans que es van armar contra l’ocupació napoleònica no lluitaven en nom d’una idea que encara s’havia de fabricar, sinó en defensa de la pervivència del seu micromon.

I els bonapartistes catalans, qui eren?

En aquest punt, cal insistir que a Catalunya el bonapartisme sempre va ser molt minoritari. Però entre aquest col·lectiu n’hi havia de dos tipus: els que ho eren per convicció, principalment gent del món de la cultura; i els que ho eren per interès, generalment gent del món dels negocis. No obstant això, la línia que separava aquests grups no era tan diàfana. Coneixem el cas d’Erasme Gòmina, un exitós negociant d’origen humil que s’havia convertit en, probablement, l’home més ric de Catalunya i que tenia molta capacitat de convicció entre els seus col·legues de la Junta de Comerç de Catalunya: ell va ser un entusiasta del règim napoleònic. I també tenim diversos casos,  durant les etapes repressives, de confiscacions de patrimoni a diversos comerciants importants del país que s’havien negat a jurar fidelitat al règim bonapartista, bé a Josep I a l’inici o a Napoleó posteriorment.

El 1814, després de la derrota de Napoleó als camps de batalla, torna Ferran VII. Quines són les conseqüències d’aquella etapa napoleònica per a Catalunya?

Per a Catalunya i per Espanya, la retirada dels exèrcits i de l’administració napoleònica va tenir un efecte bumerang. Amb el retorn de Ferran VII, una part important dels militars espanyols van imposar la restauració de l’absolutisme, amb tot el que això comportava: per exemple, la recuperació de la Inquisició. La societat espanyola va ser l’única societat europea que, amb la derrota de Napoleó, va patir un retrocés.

Napoleó estava errat o anava encertat, amb relació als catalans?

Si una cosa ens mostra la història, és que no hi ha hagut cap poble al món que hagi acceptat les llums i la llibertat a punta de baioneta. Els catalans de 1808 no en van ser una excepció.

Més informació

Maig/Juny 2019 Revista de Catalunya Nº 306 Daniel Giralt-Miracle: “Apropar Luter als llecs

6/5/2021 El País: Article de Cristian Segura: “Napoleó, un llegat traumàtic per a Catalunya” Podeu llegir-lo aquí.

5/5/2021 La mañana: Article de Marc Cerón: “Napoleó, Gelonch i Lleida

5/5/2021 La Vanguardia: Article de Xavi Ayén “Un traïdor a la Revolució que no va tenir èxit a Espanya

4/5/2021 El Temps: Article d’Àlex Millan: “L’empremta de Napoleó al Principat

15/3/2021 mes324: Xavier Graset entrevista a Antoni Gelonch sobre “Napoleó, la Revolució i els catalans

La Caputxinada, la revolta dels estudiants catalans. Quan el franquisme va perdre la universitat

Dijous 20 de maig de 2021 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc la taula rodona de la presentació del llibre: Quan el franquisme va perdre la universitat. El PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966), amb la participació de Joan Clavera, Pere Gabriel, Andreu Mas-Colell i Pau Verrié, autors del llibre i antics militants del Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses.

Presenta: Josep Sauret, economista i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Podeu veure el vídeo de la sessió aquí

Els anys seixanta el franquisme va perdre la universitat i ja no la va recuperar mai més

L’any 1966 es va constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona en una assemblea al convent dels caputxins de Sarrià, coneguda també anys després com «la Caputxinada». Era el resultat d’anys de lluita per la democràcia des de la universitat, i va ser l’esperó per a l’establiment de la Taula Rodona que, per primera vegada des de la Guerra Civil, unia en un ens de coordinació tota l’oposició democràtica.

El PSUC sortia així de l’isolament a què havia estat sotmès fins aleshores per les altres forces polítiques. Cinc anys més tard es va constituir l’Assemblea de Catalunya, de la qual celebrem aquest any el 50è aniversari, com a culminació del procés d’unitat de les forces democràtiques.

Cinquanta anys més tard, els set militants que constituïen el Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses, es van retrobar i van decidir fer conjuntament una reflexió política sobre aquell període, el que va representar l’SDEUB i el paper que hi va tenir el PSUC, com estava estructurada i treballava l’organització universitària i les relacions que tenia amb la direcció del Partit.

El Sindicat Democràtic va sobreviure fins al 1968, sotmès a una repressió constant i intensa. Tanmateix, les organitzacions franquistes no van tornar a ocupar la universitat catalana i aquesta, socialment i culturalment, va esdevenir territori democràtic.

Autors

Joan Clavera (n. 1944).Doctor en Ciències Econòmiques i catedràtic de la UAB. Es va llicenciar a la UB. Des de 1971 va desenvolupar la seva activitat acadèmica a la que ara és la Facultat d’Economia i Empresa (UAB), de la qual va ser degà i director del Departament d’Economia Aplicada. Va ser un dels fundadors del Centre de Documentació Europea i també de l‘Institut d’Estudis Europeus, ambdós a la UAB.

Albert Corominas (n. 1943). Doctor enginyer industrial per la Universitat de Valladolid, llicenciat en Informàtica per la Politècnica de Madrid i catedràtic emèrit de la UPC. Va ser membre del Comitè Executiu del PSUC. A més de llibres i articles de caràcter acadèmic ha publicat treballs sobre temes polítics i contra la mercantilització i el menyspreu del coneixement.

Pere Gabriel (n. 1945). Historiador. Doctor en Ciències Econòmiques (1981) i professor d’història contemporània de la UAB a partir del curs 1974-1975. Catedràtic (1993) i ara emèrit i professor honorari. A la UAB ha ostentat diversos càrrecs de gestió i direcció acadèmica. La seva recerca s’ha centrat en la història social i política dels segles xix-xx, en el marc de la renovació historiogràfica derivada de la consideració cultural de la política obrera i popular.

Salvador Jové (n. 1942). L’any 1984 va encapçalar la llista del PSUC a les eleccions autonòmiques per Lleida. Del 1985 al 1989 va ser el responsable de la Comissió Agrària del PCE,  i del 1989 al 1994, de l’àrea d’Economia d’IU. Diputat al Parlament Europeu (1994-2004), titular de les comissions d’Agricultura i de Pesca del seu grup i membre suplent de les d’Assumptes Econòmics i Monetaris i de Pressupostos.

Esteve Lamote de Grignon (n. 1943). Metge especialitzat en Epidemiologia i Salut Pública. Professor a diferents centres de la Universitat de Barcelona entre 1974 i 1983. Va ser cap del Servei Territorial de Promoció de la Salut a Lleida (1979-1981). Funcionari de l’Estat al servei de la Junta d’Andalusia des de 1983, ha exercit càrrecs relacionats amb programes de salut, epidemiologia, salut mental, docència i investigació.

Andreu Mas-Colell (n. 1944). Va cursar Ciències Econòmiques a la UB i es va doctorar a Minnesota. Va desenvolupar la seva carrera acadèmica a Berkeley, Harvard i, de nou a Barcelona, a la UPF (catedràtic d’Economia el 1996, des de 2015 emèrit). Va ser conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (2000-2003) i d’Economia i Coneixement (2011–2015) de la Generalitat de Catalunya.

Pau Verrié (n. 1945). Enginyer Industrial per la UPC. Va ser membre del Comitè Central del PSUC (1973-1982). Ha dedicat la seva vida professional a la gestió en l’àmbit públic o parapúblic. Ha estat coordinador de Serveis Municipals de l’Ajuntament de Barcelona, gerent de la UB, director d’Administració i Finances del COOB’92 i director general de l’IDEC-UPF (1993-2010).

Més informació

La Caputxinada, 50 anys, amb la participació de Joan Botam, Carme Trilla Bellart, Pau Verrié i Carles Santacana Torres, organitzat per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 2016. Presenta: Joan Solé Camardons.

“El franquisme va perdre la batalla de la universitat” Entrevista a Borja de Riquer, entrevistat per Jordi Vives Faig a la revista AB Origine, 2 d’abril de 2016

El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada (I), article de Jordi Vives Faig a la revista AB Origine, 9 de març de 2016

El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada (II) article de Jordi Vives Faig a la revista AB Origine, 13 de març de 2016

En el cinquantenari de la Caputxinada, un nou debat sobre la transició, article de Gustau Nerín a El Nacional,9 de març de 2016.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és assemblea-constituent-del-seub-al-convent-dels-pares-caputxins-de-sarria-marc-de-1966.png
Assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels Pares Caputxins de Sarrià, 09/03/1966, Arxiu Nacional de Catalunya, FONS ANC1-131 / GUILLEM MARTÍNEZ (CAPUTXINADA)

Francesc Layret en el temps del pistolerisme

Dijous 15 d’abril a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, va tenir lloc la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro, advocat, professor, polític i autor de l’obra “Francesc Layret. Vida, obra i pensament”.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Tercera i darrera conferència del cicle Violència política i social a Catalunya i Espanya 1868-1923

Ja podeu veure el Vídeo de la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, la darrera del Cicle “Violència política i social a Catalunya i a Espanya 1868-1923”

“Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro. Presenta Narcís Argemí. 15 d’abril de 2021.

Del Congrés de Sants i la vaga de la Canadenca als assassinats de Francesc Layret i de Salvador Seguí (1917-1923). Per Vidal Aragonés

Ara fa un segle el nostre país va viure un dels períodes més intensos des del punt de vista polític. Per una banda el moviment obrer i sindical, de la mà de CNT, va donar una salt organitzatiu en el conegut Congrés de Sants. El període 1917-1920 va destacar per un nivell de mobilitzacions sindicals sense precedents fins a aquell moment, essent-ne la màxima expressió la Vaga de la Canadenca, que va suposar la conquesta de la jornada laboral de 8 hores. Per una altra banda, el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol es va expressar a través de l’Assemblea de Parlamentaris i la proposta d’Estatut d’Autonomia.

Aquest dos moviments, sindical i d’alliberament nacional, no van unificar lluites i es van manifestar per separat, però van patir per igual la repressió de l’Estat espanyol: milers de repressaliats, centenars de morts, acomiadats, etc.

Si bé els dos moviments no coincidiren, hi ha algunes excepcions com la de Francesc Layret, que malgrat haver estat reconegut com advocat de cenetistes, ha estat poc estudiat el seu pensament polític i la seva tasca d’organitzador de les primeres iniciatives que feren coincidir catalanisme i socialisme.”

Francesc Layret, en la infantesa es va veure afectat per una paràlisi, va perdre la mobilitat de les dues cames i va haver d’utilitzar crosses tota la seva vida

Sinopsi de Francesc Layret. Vida, obra i pensament

Francesc Layret ha passat a la història del nostre país com l’advocat laboralista assassinat el 1920 pel pistolerisme promogut per la patronal i els aparells de l’Estat. Advocat, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés… Però qui va ser realment Francesc Layret?

És impossible explicar el context polític català de principis del segle XX sense remetre’ns a la figura de Layret. Aquesta obra s’endinsa i estudia per primera vegada el pensament polític d’un dels grans organitzadors i referents del naixent catalanisme d’esquerres de la segona dècada del segle XX. Layret va saber conjugar republicanisme, catalanisme i socialisme en una proposta política única. A la vegada, la seva tasca constant i incansable en el si del moviment obrer l’avalava i li atorgava un consens entre sectors amplis que anaven des de l’anarcosindicalisme fins al catalanisme republicanista. I tot això ho feia sense cap renúncia ideològica i defensant sempre els posicionaments més rupturistes en els diferents espais on va participar.

No només coneixerem, però, el Layret advocat, regidor o referent polític. També ens acostarem a la part més humana del personatge, i podrem entendre com el devia afectar la paràlisi que patia a les cames des dels 2 anys o la inseparable tríada que formava amb Companys i Seguí. El llibre també descobreix algunes de les incògnites que fins ara existien sobre Layret: el nom i cognoms de qui va ordenar i pagar el seu assassinat i les claus del procediment judicial que es va obrir després; o les certeses i mites sobre el seu projecte de partit obrer català i la candidatura electoral de 1920. Un llibre que parla del passat perquè el present necessita eines per construir futur.

La Browning va ser la pistola emblemàtica dels pistolers patronals, mentre que la Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 122.

Vidal Aragonés

Nascut a Cornellà de Llobregat, 1978. Fill de família de classe treballadora. Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda des de l’any 2002 i professor associat de Dret del Treball de la UAB des de l’any 2010. Assessor jurídic del sindicalisme alternatiu i advocat litigant.

Militant des de mitjans dels anys 90 en associacions i moviments en defensa dels drets socials. L’any 2014 va participar en la creació d’Alternativa d’Esquerres de Cornellà. Diputat de la CUP-CC a la XII Legislatura del Parlament de Catalunya. Va presidir la Comissió d’Investigació sobre la gestió de les Residències de Gent Gran.

Ha escrit desenes d’articles sobre dret del treball, relacions laborals, moviment obrer i marxisme. Ha participat en diferents obres col·lectives i és coautor de Manual para luchar contra la reforma laboral (Atrapasueños, 2012), Las transformaciones hacia el socialismo en Venezuela (Atrapasueños, 2014) i de Francesc Layret. Vida, obra i pensament.

Més informació

Frances Layret 1880-1920  perJoaquim Ferrer, Fundació Irla, Barcelona, abril de 2010

Conversa amb l’historiador Jordi Serrano sobre la figura i llegat de Francesc Layret. Fundació Josep Irla, 23 de febrer de 2021.

Francesc Layret, el político desconocido” article de Josep Playà Maset a La Vanguardia 16/01/2021.

L’exposició Francesc Layret. Diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme s’ha organitzat en el marc dels actes commemoratius del centenari del seu assassinat. Comissariada per l’historiador Jordi Serrano. Museu d’Història de Sabadell.

Les darreres hores de Francesc Layret, el primer advocat laboralista Pep Martí, NacióDigital, 28 de novembre de 2020.

Vida i assassinat de Francesc Layret Júlia Costa.  Llegir.cat Barcelona

Els anys del pistolerisme a la ciutat de Barcelona (1917-1923) Carles León Peralta Revista Ab Origine

El pistolerisme, Barcelona (1917-1923), Albert Balcells González, Pòrtic Edicions, 216 p

Repartiment d’armes al Sometent de Barcelona en motiu de la vaga general del 24 de març de 1919. Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 91.

Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30

Dijous 21 de gener de 2021 a les 18.30 h tingué lloc el debat Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30 amb la participació de Joan Esculies, historiador i autor de la introducció de “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer, i Josep Sanmartí, ateneista, autor de quatre articles al Blog  Perles Negres, Perles Blanques  sobre aquest tema.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Ja podeu veure el vídeo del debat.

De la introducció de Joan Esculies  a Catalunya contra Castella

El conflicte Catalunya-Espanya vist per un austríac en un llibre del 1936 que va ser prohibit pels nazis.

«Jaume Vicens Vives va afirmar que “la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien”. A Catalunya contra Castella que ara podem llegir en català, Sieberer té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, de forma directa i amb una mirada antropològica molt lliure de prejudicis. Interessat inicialment per la pervivència de la llengua catalana, el jove lingüista austríac va escriure aquest assaig il·luminador i de vigència persistent, que no pretén ser un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat i entendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol.

Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix una aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat.

En el seu assaig Sieberer contraposa les veritats del catalanisme amb les respostes que es donen des de Castella, entesa com la matriu d’Espanya, i sobretot Madrid, que per al catalanisme simbolitza «totes les coses dolentes». Els catalans, diu l’autor, consideren que els castellans «es comporten com si estiguessin un grau per damunt dels altres pobles de la Península i, per tant, destinats a dominar els seus pobles germans». I encara que una separació d’Espanya podria ser perjudicial en termes econòmics per a Catalunya, aquesta, segons els catalans, «podria gaudir dels fruits del seu treball en comptes de deixar-se’ls robar per Espanya» i la seva «explotació fiscal».

Per bé que l’obra repassa els principals esdeveniments del desenvolupament del catalanisme i ressegueix la història de Catalunya des del temps dels ibers, l’austríac no pretén escriure un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat. Per aconseguir-ho recorre a la cultura, l’economia, la llengua, les relacions amb França, l’evolució de l’administració i un elenc molt ampli de qüestions centrals per comprendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol. Només començar reconeix que no li interessen «tant els fets com les idees, les aspiracions i els arguments, la ideologia catalanista i l’oposició que l’envolta». És això el que fa aquest assaig d’una esgarrifosa actualitat i empeny el lector a subratllar passatges i més passatges amb la incòmoda sensació que es va escriure des dels anys trenta per al present.» De la introducció de Joan Esculies.

Joan Esculies, autor de la introducció “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer

Sobre Anton Sieberer

Anton Sieberer, filòleg de formació,  té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, amb una mirada antropològica gairebé lliure de prejudicis, de forma planera i amb una gran sinceritat.

Va ser l’estiu de 1934 que Sieberer va visitar Catalunya i Espanya amb la seva moto. També hi tornaria el 1935. De Catalunya el va fascinar la pervivència i la recuperació del català. Catalunya era un laboratori immillorable per observar la sociolingüística d’una llengua. Aquest fet, li va despertar l’interès per aprofundir en la situació i li va inocular una no amagada simpatia pels catalans. Sieberer va consultar abundant bibliografia sobre el catalanisme a la Biblioteca de Catalunya i a l’Ateneu Barcelonès.

El juliol de 1936, en esclatar la guerra civil, va situar l’interès per la qüestió catalana i espanyola al mig del tauler internacional i una editorial vienesa va publicar d’urgència l’assaig de Sieberer. Segons la revista nord-americana Foreing Affairs el llibre tractava “sobre un problema que seguirà sent problemàtic al marge de qui guanyi la guerra civil”.

Les Perles d’Anton Sieberer recollides per Josep Sanmartí

Josep Sanmartí, historiador i ateneista és l’autor del Blog Perles Negres Perles Blanques de divulgació històrica. Ha dedicat fins a 4 articles a aquesta temàtica a partir de la versió en castellà “España frente a Cataluña, 1944, traduïda i seleccionada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.

Josep Sanmartí, historiador, ateneista i autor del Bloc “Perles Negres, Perles Blanques”

Més informació

L’anàlisi d’Anton Sieberer sobre les relacions entre Espanya i Catalunya“, per Francesc Artal, economista, i Francesc Roca, professor de Política Económica a la Universitat de Barcelona, Barcelona, 19 de juliol del 2013. Podeu llegir l’article aquí.

“Introducció” de Joan Esculies a Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola d’Anton Sieberer, traducció de Ramon Monton, Pòrtic 2020. Podeu llegir un fragment de la introducció aquí

Quatre de les diverses versions de l’obra d’Anton Sieberer:

  • Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen, problematik Spaniens, 1936 (Catalunya contra Castella: la problemàtica de la política interior espanyola).
  • Espagne contre Espagne, a l’editorial J. H. Jeheber. Sieberer, encara, hi va incorporar un novè capítol sobre la guerra, amb el qual la cobria fins a l’inici de maig de 1937.
  • España frente a Cataluña, 1944, Traduïda i esporgada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.
  • Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola. Introducció de Joan Esculies, traducció de Ramon Monton, Ed Pòrtic 2020.

La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte

Dilluns 16 de novembre a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas tingué lloc el debat La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte amb Antoni Simon i Pere Cristòfol. Moderat per Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons

Activitat sense públic que es pogué seguir a Ateneu en directe

Debat amb:

  • Antoni Simon i Tarrés, catedràtic d’Història Moderna de la UAB, historiador, ha fet nombrosos recerques sobre la Revolució Catalana de 1640 i autor de l’obra 1640, Rafael Dalmau, editor, 2019 
  • Pere Cristòfol i Escorça, llicenciat en dret, autor de l’estudi introductori, dels annexos i de la traducció de La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure, Farell editors, 2020
  • Àngel Casals Martínez, professor d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, historiador especialitzat en bandolerisme, història militar i formes de violència social.
La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte amb Antoni Simon i Pere Cristòfol. Moderat per Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons

Imatge principal: L’armada hispànica davant Barcelona

Amb aquest gravat de Pierre Miotte es recupera una de les perspectives més habituals de la representació de la ciutat: la vista des del mar. La ciutat torna a aparèixer dibuixada en perspectiva i, en primer terme, podem veure el port i l’estol de vaixells de l’armada hispànica, inclosa la sorprenent inclusió de la muntanya de Montserrat. Font: MIOTTE, Pierre, Roma, 1652; NOVA E VERA DESCRITTIONE DELLA CITTA DI BARCELLONA ASSEDIATA DELL’ARMATA DI S.a MAESTA CATTOLICA. Atles de Barcelona http://www.atlesdebarcelona.cat/

Inici i desenvolupament de la Guerra

Guerra dels Segadors o Guerra de Separació? Mentre que el projecte polític impulsat des del centre castellanocortesà situava els rei i els interessos dinàstics i de reputació de la monarquia com a prioritaris, els dirigents catalans situaven els interessos de la comunitat catalana com a esglaó més alt dels valors polítics que calia defensar, evidentment en el marc institucional i mental d’una societat de l’Antic Règim.

Els catorze mesos que van del gener de 1640 al febrer de 1641 van constituir un període històric d’una extraordinària intensitat i acceleració. En aquest curt espai de temps es van encadenar esdeveniments crucials tant per a Catalunya com per al conjunt de la monarquia hispànica.  L’any 1640 esclatà una revolta antimilitar contra les tropes hispanes allotjades a Catalunya, s’inicià una revolució política que deslligà els catalans de la monarquia dirigida per Felip IV de Castella i el comte duc d’Olivares i finalment es produïren els episodis d’una llarga guerra de separació amb la monarquia espanyola.

1640, Antoni Simon i Tarrés, Rafael Dalmau, Editor, 2019 

La fi de la Guerra. El setge de Barcelona (1651-1652)

El setge de Barcelona de 1652 és un dels episodis més èpics de la història moderna de Catalunya. Barcelona, delmada per la pesta, va resistir fins a la darrera extremitat. Fou a causa de Josep de Margarit i de Biure que la ciutat va resistir durant 15 mesos, en un setge més llarg fins i tot que el de 1713-1714.

Aquests fets ens els conta la crònica del governador Josep Margarit. Encarregada per la Cort de França, fou arraconada en els seus arxius perquè era massa crítica. Amb ell assistim a totes les decisions del comandament francocatalà i coneixem també els seus temors i l’estat d’ànim de la població.

La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure, Traducció, estudi introductori i annexos a cura de Pere Cristòfol i Escorça, Farell editors, 2020

Barcelona com a escenari bèl·lic

Amb aquesta imatge d’un dels episodis de la Guerra dels Segadors (1640-1652) comença una llarga sèrie de gravats i plànols centrats en els esdeveniments bèl·lics que visqué Barcelona durant la segona meitat del segle XVII i inici del segle XVIII. Vegeu la sèrie “La Guerra dels Segadors 1641” de la col·lecció “Atles de Barcelona” www.atlesdebarcelona.cat de Ramon Soley.

La Batalla de Montjuïc

La làmina ens mostra el primer gran fet d’armes iniciat després de la revolta del Corpus de Sang: la Batalla de Montjuïc de 1641. Malgrat que el títol del gravat -bilingüe en francès i neerlandès i flanquejant l’escut de la ciutat- parla de “setge”, en realitat es representa la batalla que va tenir lloc el 26 de gener de 1641 i que va enfrontar les tropes de Felip IV amb les forces de la coronela de la ciutat ajudades per regiments francesos. L’enfrontament principal va tenir lloc a la muntanya de Montjuïc, representada en primer terme, i on es veu amb força detall l’atac de la cavalleria castellana, rebutjat pels defensors de la ciutat. Al pla, en la zona de les Hortes de Sant Bertran, es representa la resta de les tropes espanyoles que també van intentar assaltar la ciutat, sense èxit, pel portal de Sant Antoni. Observis, una perspectiva errònia de la ciutat: l’interès i el detall del gravat se centra en l’escena de la batalla a la muntanya de Montjuïc. La ciutat apareix en un segon terme i en una perspectiva força errònia, sobre tot pel que fa al traçat de la muralla del Raval –on encara es dibuixen soldats- i els seus espais lliures interiors. La superposició d’edificis entre els quals destaquen una catedral idealitzada i una immensa torre inexistent a Barcelona, fan que tota la ciutat sembli aixecada sobre un turó.

Gravat 16 – PAS II, Crispyn van de; BROESZOON, Joost. Atlas de Barcelona http://www.atlesdebarcelona.cat/

Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts

Dilluns 28 de setembre 2020 a les 18:30 – 20:00 a sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts, a càrrec Ana Fernández Álvarez, doctora en història de l’art i de Joan Solé Camardons, historiador i ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020).

Es presentà la base de dades La guerra civil espanyola i la postguerra al cinema que conté actualment 467 títols que inclouen films, documentals i sèries sobre aquesta temàtica.

Es pot consultar una versió simplificada a la llista IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/ amb 383 títols.

Espoir, Sierra de Teruel (1940), direcció André Malraux, Boris Peskine

Siendo innegable la gran influencia que el cinematógrafo tiene en la difusión del pensamiento y en la educación de las masas, es indispensable que el Estado vigile en todos los órdenes en que haya algún riesgo de que pueda apartarse de su misión…
Ordre ministerial de 2 de novembre de 1938.
Ramón Serrano Suñer

Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts

Dins l’àmbit literari trobem a l’entorn de mil sis-centes obres relacionades amb el tema de la Guerra Civil espanyola i, com afirmava l’historiador i periodista francès Jean Lacouture: “La Guerra Civil espanyola fou, sens dubte, la guerra dels escriptors. No existeix un conflicte que hagi interessat tant als escriptores i intel·lectuals de tot el món com aquella comtessa, ni tan sols la II Guerra Mundial despertà tanta fascinació”.

Es tracta d’un cas similar al cinematogràfic, ja que, a l’hora d’escollir un període històric on ubicar les trames fílmiques d’època, és, sens cap dubte, la temàtica sobre la Guerra Civil espanyola una de les més emprades dins la cinematografia hispana, fent-ho, a més, a través d’una gran diversitat de gèneres: bèl·lic, drama, comèdia, documental, thriller, etc, però també a través de nombroses i variades trames argumentals: acció bèl·lica, vida quotidiana durant la guerra, repressió franquista, maquis, exili, la dona i la guerra, etc., destacant, però i curiosament, la quasi total absència de temàtiques com la concentracionària, en relació als camps de concentració o de treball franquistes, o la dedicada a la repressió per gènere.

Los caminos de la memoria (2009), direcció José Luis Peñafuerte

També, però, és de destacar que l’especificitat del fet català, en la cinematografia hispana durant aquesta guerra no ha donat tampoc una filmografia qualitativament significativa, tot i algunes excepcions, tan sols podem trobar certes al·lusions anecdòtiques i normalment referides a tòpics en algun que altre film. Per a la cinematografica en català destaca entre altres Pa negre.

Pa negre (2010), Direcció Agustí Villaronga.

Hi ha una frase a l’obra teatral de Fernando Fernan Gòmez, Las bicicletas son para el verano, que diu: “No ha llegado la Paz, ha llegado la Victoria”, afirmació que resulta molt il·lustrativa, no solament per explicitar l’autenticitat d’una realitat social i històrica encara vigent, sinó que també ens dóna el veritable sentit que sobre aquesta guerra caïnita ens ha ofert i encara ofereix quasi tot el nostre imaginari cinematogràfic: un cinema de guanyadors i vençuts. Un símptoma i una prova més que el conflicte encara no està superat ni políticament, ni socioemotivament, perdurant així l’antitètic de les dues espanyes.

Las bicicletas son para el verano (1983), direcció de Jaime Chávarri

El més interessant, però, és analitzar aquestes produccions de manera contextualitzada i veure com el to i els tractaments fílmics anaven variant segons la conjuntura política del moment, des de 1939, amb l’inici de la denominada autarquia plena, fins la fi de la dictadura, passant pel dessarrollisme i pel tardofranquisme, sense oblidar, però, les importants i significatives conseqüències provocades per les primeres converses cinematogràfiques de Salamanca el 1955.

Franco ese hombre (1964), direcció de José Luis Sáenz de Heredia

Resulta interessantíssim també veure la incidència que van tenir en aquest cinema la desaparició de la censura o el Pacte de la Moncloa el 1977; saber quin efecte causà en aquesta cinematografia l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1982, quan molts dels ideals dels vells republicans saltaren pels aires; esbrinar el per què a partir de 1996 aquesta temàtica tornà a irrompre de manera significativa a les pantalles cinematogràfiques, en paral·lel a la intensificació d’estudis historiogràfics sobre aquest període; o entendre de quina manera el despertar i interès per la Memòria Històrica a partir de 2002, que culmina mitjançant la Llei del 2007, va mediatitzar el tractament d’aquesta classe de films.

Mambrú se fue a la guerra (1986), Fernando Fernán-Gómez

En general, aquest és un cinema que descriu una apassionant trajectòria fílmica que, salvant molt poques excepcions, va des de l’exalçament doctrinal sense matisos, passant per la creació d’un fals imaginari de reconciliació nacional, fins a un intent d’equidistància ideològica, la major part de les vegades absolutament fallida, tal i com ho demostren algunes de les realitzacions més recents.

Pero que todos sepan que no he muerto (2017), dirigit per Andrea Weiss.

La càrrega política, sovint maniquea, ha estat, doncs, molt present en la filmografia dedicada a aquesta matèria, plantejant reiteradament un subjectivisme apologètic i messiànic molt emfatitzat i on la temptació presentista apareix freqüentment actuant com a catarsi col·lectiva, ja que, en la major part dels casos, cineastes i guionistes han preferit enquadrar la mirada dels objectius en els seus propis espills ideològics i no pas fixar-la davant la finestra del temps històric, malgrat que aquesta presenti quelcom de boirassa.

Poden consultar la llista de les obres registrades a IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/

Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions

Dijous 25 de juny 2020 a les 18:00 – 19:00 tingué lloc la primera videoconferència en directe de la secció d’Història “Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions” a càrrec d’Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Presenta la sessió Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Podreu fer preguntes a través de Twitter amb el hasthag #Ateneuacasa
Per completar aquesta sessió podeu consultar dos reculls amb una selecció de conferències i debats provinents de l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès que tracten directament o de manera més indirecta alguns dels períodes i de les dates que podem considerar crisis i canvis de règim a Catalunya i a Espanya. Per accedir-hi cliqueu:
Crisis i canvis de règim a Catalunya a Espanya (1898-1930)

De la Segona República al Procés independentista

Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions” amb Arnau Gonzàlez Vilalta,

Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions

Per Arnau Gonzàlez Vilalta

La irrupció del Coronavirus o Covid-19 en la vida pública mundial amenaça d’alterar, com mai  des de la II Guerra Mundial -hom diria que fins i tot encara més globalment-, els models econòmics, polítics i culturals desenvolupats durant la postGuerra Freda nascuda el 1989-1991. Després d’unes dècades on s’albirava un progressiu canvi de paradigma en les relacions entre l’Estat, l’economia capitalista i les relacions de poder envers la ciutadania en els països occidentals, la pandèmia sembla presentar-se com a factor accelerador de tendències propicies a provocar crisis i canvis de règim.

A Catalunya i Espanya, com arreu, aquest no és ni serà el primer escenari que al llarg del darrer segle hagin provocat inestabilitat i canvis de model més o menys convulsos. Inserida en major o menor mesura en els grans moments de transformació de les estructures de poder, dels models culturals i d’uns paradigmes econòmics diversos, la realitat catalano-espanyola s’ha vist sacsejada en múltiples ocasions a cavall de factors endògens i exògens. Des de la I Guerra Mundial i la frustrada modernització d’Espanya del 1917 a la onada de canvis de règim a l’Europa dels anys vint i trenta fins a la Guerra Civil del 1936-1939, venint de la Setmana Tràgica del 1909. D’aquí, fins a les crisis del petroli del 1973 i 1978 i el final del Franquisme, el Cop d’Estat del 1981 o el Procés Independentista (2012-2019), les estructures profundes de l’Estat Espanyol han vist com les sotragades de la vida catalana -tant nacional-identitària com obrera-, esdevenien un element generador d’inestabilitats, potencials crisis i canvis de règim a nivell general espanyol.

A quasi un segle exacte de la mal anomenada Grip Espanyola del 1918-1919, com si d’un macabre aniversari es tractés, la pandèmia sorgida a la Xina capitalista-comunista, al país paradigma de la negació del canvi de règim quan tot canvia, resulta absolutament pertinent preguntar-se cap a on evolucionarà la humanitat i el nostre context més immediat. Amb una Unió Europea en descomposició crònica i amb un eix euroatlàntic absolutament debilitat que ens margina del centre de decisions per primer cop des de fa cinc segles, la capacitat de les societats europees, i dins d’elles, de la catalana, per a construir dinàmiques pròpies, resulta d’allò més incert.   

En una Espanya amb unes estructures de poder d’una extraordinària capacitat d’adaptació i supervivència com es demostrà en la crisi multiorgànica del 2009-2017, cal fer una mirada retrospectiva per a reflexionar sobre el rol a ocupar per la ciutadania en un present que s’albira ple de suspensions de drets -en pro del bé comú?- i de tensions generals per a establir uns models de vida pública encara per definir.

Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l’arribar al Palau de la Generalitat, el 23 d’octubre de 1977.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980)

Doctor en Història i professor del De­par­ta­ment d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves principals investigacions en diferents aspectes del na­cio­nalisme català del període 1931-1945. Així, al marge d’articles i participacions en con­gres­sos, ha publicat, entre d’altres, els llibres següents: La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933) i La irrupció de la dona en el ca­ta­la­nis­me (1931-1936), tots tres el 2006; La creació del mite Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Editorial Base, 2007); Un catalanófilo de Madrid. Epis­tolario catalán de Ángel Ossorio y Ga­llar­do el 2008 i, en darrer lloc, el 2009, Els di­pu­tats catalans a les Corts republicanes (1933-1939) i Cataluña bajo vigilancia. El Consulado ita­lia­no y el Fascio de Barcelona (1930-1943). La capsa vermella (Comanegra, 2019), en col·laboració amb Plàcid Garcia-Planas i David Ramos, on es publiquen un recull de les 1.000 millors imatges del recentment descobert arxiu fotogràfic de la Guerra Civil del fotògraf Antoni Campañà. Coautor del llibre Crisis i canvis de règim a Espanya i a Catalunya (1898-2015), editorial Base, 2015.

Conferències d’Arnau Gonzàlez Vilalta a l’Ateneu Barcelonès.

El procés judicial sobre el Sis d’Octubre / Arnau Gonzàlez Vilalta (2015)

Acte d’homenatge i de recerca sobre el Sis d’Octubre del 1934 que conclou amb una lectura dramatitzada de la proclama i la interlocutòria de la causa judicial al president Lluís Companys a càrrec de l’actor Jordi Boixaderas. A la xerrada es responen a les següents qüestions: Què va significar el Sis d’Octubre? Quines conseqüències va tenir? Hi ha alguna similitud amb la situació actual del país?

La mirada polièdrica estrangera a la Catalunya i Espanya en guerra 1936-1939 / Arnau Gonzàlez Vilalta (2016)

La Guerra Civil Espanyola que es perllongaria entre el juliol del 1936 i la primavera del 1939 és un dels episodis del segle XX que ha merescut més atenció per part de l’opinió pública internacional. En una Espanya i una Catalunya que vivien en la marginalitat de la història europea, el conflicte civil hereu de la inestabilitat de la II República provocaria la intervenció del gruix de les principals potències del moment. Tothom mirà cap a la Península Ibèrica per a prendre-hi partit a favor d’uns o altres. La Guerra Civil semblà un banc de proves per a tots els actors implicats. Mentre Roma i Berlín intervenien bèl·licament amb una gran intensitat al costat dels generals revoltats, la Unió Soviètica ho feia de manera menys intensa al costat de la República suposadament democràtica però de facto en mans revolucionàries.

Per què no ha existit un moviment feixista català ?  / Arnau Gonzàlez Vilalta (2018)

Hi ha interrogants incòmodes a la història catalana del segle XX. Com ara: ha existit un feixisme catalanista? Durant dècades ha semblat que plantejar aquesta pregunta era voler tacar la trajectòria d’un moviment aparentment «immunitzat» davant la temptació feixista.

Es tractaria de desxifrar si el catalanisme del segle XX i principis del XXI tingué i té avui en dia una branca feixista com tants d’altres moviments nacionalistes –amb o sense Estat– van tenir. Cal interpretar com l’ascens al poder de Mussolini i Hitler i la seva herència van afectar la política catalana. Ningú no dubta que ha existit el feixisme espanyol. Però… I el feixisme catalanista? Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril i altres que no ho van ser.

Marc històric

La República catalana és el règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d’abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República espanyola.

Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. 

Les successives fórmules emprades per Macià foren: primer, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.

Poc després digué: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics”.

Per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. A més, Macià es veié obligat des d’un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l’audiència. Val a dir, d’altra banda, que, a part l’espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l’autoritat de Francesc Macià com a part d’una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya “dins l’Estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen”) Font: Gran Enciclopèdia Catalana.

L’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès

A continuació us proposem escoltar una selecció de tres conferències fetes a l’Ateneu Barcelonès sobre la proclamació de la República catalana que podeu trobar a l’Arxiu de la Paraula, Repositori digital amb les conferències fetes a l’Ateneu des de l’any 1973 http://arxiudigital.ateneubcn.cat/.   I també un resum de la tertúlia Amics de la Història sobre Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República amb Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal.

Lliçons del 14 d’abril, Heribert Barrera, 1992

Àudio, http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/808 Dins del Cicle de la Segona República, Heribert Barrera explica algunes lliçons que extreu del 14 d’abril, de què ens pot servir l’experiència d’aquell moment històric tan important pel nostre país i des d’una perspectiva catalana? Presenta la conferència Frederic Rahola, Síndic de Greuges.  Heribert Barrera fa un explicació molt detallada dels fets de la proclamació de la República i sobretot de la valoració històrica i política.

El fet de passar a l’acció d’una manera immediata amb audàcia, però també amb realisme per trobar un compromís va ser transcendental per aconseguir el règim republicà. Un error important va ser no signar solemnement el pacte verbal entre el Govern provisional català encapçalat per Macià i la comissió del Govern republicà espanyol. Biografia Heribert Barrera

14 abril barrera-i-costa-heribert-1-min

Heribert Barrera, president del Parlament 1980-1987

Records personals de la proclamació de la República, Manuel Thió Rodés, 1978,

Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/480. Conferència en què l’autor explica els seus records de la proclamació de la Segona República. Una conferència molt viva plena de detalls d’un polític de la Lliga, Acció Catalana i Unió Democràtica. Manuel Thió és un dels signants del manifest fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya publicat a “El Matí” el 7 de novembre de 1931.

Anecdotari històric sobre la proclamació de la 2a República a Barcelona, Josep Antoni Trabal i Sans, 1976,

Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1473 Conferència en què Josep Antoni Trabal explica amb molts detalls els antecedents de la Segona República i la seva proclamació, tot viscut en primera persona. Periodista, dirigent esportiu, polític i metge amb una llarga trajectòria política des d’una posició inicial d’esquerres fins a un posicionament ideològic de dretes. Biografia de Josep Antoni Trabal. El març 1931 participà en els preparatius de la Conferència d’Esquerres Catalanes, en la que presentà una proposició sobre higiene, que fou aprovada, i en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El mes següent, després del triomf electoral d’Esquerra a les eleccions municipals, acompanyà Lluís Companys, amb qui tindria una gran relació durant els anys següents, en la proclamació de la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.

Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República. Tertúlia d’Amics de la Història.

Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participa Joan Alcaraz, periodista. Apunts: https://historia.ateneubcn.cat/2018/01/30/joan-lluhi-i-vallesca-lhome-que-va-portar-la-republica-tertulia-damics-de-la-historia/ 

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies. Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així:

“Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril  i altres que no ho van ser

Edició a cura de Joan Solé Camardons

Protagonistes més o menys destacats

Francesc Macià i Llussà

Enginyer militar i polític. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d’abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l’Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d’abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida també per ell.

Lluís Companys i Jover

Advocat, periodista i polític. Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d’Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.

Amadeu Aragay i Daví

Sindicalista, periodista, empresari i polític. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República.

Jaume Aiguader i Miró

Polític, metge, escriptor, alcalde de Barcelona. L’estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Membre de la triomfant candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals d’abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona.

Ventura Gassol i Rovira 

Polític i escriptor. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l’efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d’Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d’iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l’únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.

Joan Casanovas i Maristany

Advocat i polític. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d’abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa.

Joan Lluhí i Vallescà 

Advocat i polític. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles.

Jaume Bofill i Mates

Escriptor, poeta noucentista, polític i periodista. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. Membre d’una comissió d’Acció Catalana que es posa al servei de la gent que ha proclamat la República de Catalunya. En Macià i en Bofill i Mates s’abracen, emocionats.

Manuel Carrasco i Formiguera

L’any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l’any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.

Macià Mallol i Bosch

Polític i empresari. En representació d’Acció Republicana de Catalunya el 17 d’agost de 1930 firmà el Pacte de Sant Sebastià, l’acord d’unitat d’acció dels partits republicans. Proclamada la Segona República Espanyola assumí de forma provisional el càrrec de governador civil de la província de Tarragona.

Eduardo López de Ochoa

Militar. En proclamar-se la Segona República a Barcelona, es va fer càrrec de la capitania general de Catalunya (17 d’abril de 1931), sent substituït aquest mateix any pel general Batet.

Josep Oriol Anguera de Sojo 

Advocat i polític. En proclamar-se la Segona República ocupà el palau de justícia de Barcelona, i pocs dies després fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Catalunya.

Josep Maria Planes i Martí

Periodista pioner del periodisme d’investigació a Catalunya. Fou director de la històrica revista satírica El Be Negre. Article 14 d’abril. Dietari d’un ciutadà (“Mirador”, 16-4-1931)

Amadeu Hurtado i Miró

Advocat i polític. El 1931 fou conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya i va mantenir molt bones relacions tant amb Francesc Macià com amb Niceto Alcalá-Zamora, president del govern espanyol .

Els qui poc o molt s’hi van resistir

Emiliano Iglesias Ambrosio

Advocat, periodista i polític lerrouxista gallec. Quan es produí la proclamació de la Segona República a Barcelona el 14 d’abril de 1931, va intentar ocupar-hi la seu del govern civil, però hi fou desplaçat per Lluís Companys.

Severiano Martínez Anido 

Militar, alcalde accidental de Barcelona. En proclamar-se la República a l’abril del 1931 s’exilià a França, va ésser expulsat de l’exèrcit sense cap dret.

Joan Maluquer i Viladot

Polític i jurista.  El 1930, poc abans de la proclamació de la República, fou nomenat president de la Diputació de Barcelona, des d’on lliurà el poder a Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931.

La delegació del Govern de la República espanyola que aigualí la República catalana

Lluís Nicolau i d’Olwer

Polític i escriptor. Participà en el Pacte de Sant Sebastià, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’Economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.

Marcel·lí Domingo i Sanjuan 

Polític, periodista, escriptor i mestre. L’agost de 1930 assistí en representació del Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) a l’encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l’assoliment d’una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l’autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d’un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d’assumir les funcions de govern provisional. El 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l’Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17.

Fernando de los Ríos Urruti 

Polític, dirigent i ideòleg socialista espanyol. Participa el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià que desembocarà en la fracassada insurrecció de Jaca, cop d’estat que pretenia d’una manera violenta la proclamació de la Segona República Espanyola, la qual cosa va suposar, el seu empresonament. Alliberat el 1931, just abans de la proclamació de la Segona República Espanyola participarà en les eleccions que se celebren al juny i obtindrà novament un escó per Granada, passant a formar part, com ministre de Justícia, del govern provisional que entre el 14 d’abril i el 14 d’octubre de 1931 formarà Niceto Alcalá Zamora. Formà part de la delegació del govern provisional de la República espanyola que negocià amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17 d’abril de 1931.

Altres personatges que no hi van poder o no hi saber participar

Antoni Rovira i Virgili 

Periodista, escriptor, historiador i polític. El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, Acció Catalana Republicana, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d’abril de 1931. La forta derrota d’ARC i el triomf d’Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d’Esquerra. El 1932 fou una de les personalitats que seguí l’anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s’incorporà a Esquerra.

Martí Barrera i Maresma 

Sindicalista, polític i impressor. El 1931, incorporat a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, refusà concórrer a les eleccions municipals i a les generals espanyoles del mateix any, però en canvi acceptà integrar-se a la candidatura per Barcelona-ciutat a les eleccions de l’any següent per formar el Parlament de Catalunya, del qual obtingué l’elecció. En el II Congrés Nacional d’Esquerra, celebrat el juny de 1933, va ser elegit secretari general del partit, càrrec que exercí fins a l’any següent.