Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions

Dijous 25 de juny 2020 a les 18:00 – 19:00 tindrà lloc la primera videoconferència en directe de la secció d’Història “Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions” a càrrec d’Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Presenta la sessió Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Podreu fer preguntes a través de Twitter amb el hasthag #Ateneuacasa
Per completar aquesta sessió podeu consultar dos reculls amb una selecció de conferències i debats provinents de l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès que tracten directament o de manera més indirecta alguns dels períodes i de les dates que podem considerar crisis i canvis de règim a Catalunya i a Espanya. Per accedir-hi cliqueu:
Crisis i canvis de règim a Catalunya a Espanya (1898-1930)

De la Segona República al Procés independentista

Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions

Per Arnau Gonzàlez Vilalta

La irrupció del Coronavirus o Covid-19 en la vida pública mundial amenaça d’alterar, com mai  des de la II Guerra Mundial -hom diria que fins i tot encara més globalment-, els models econòmics, polítics i culturals desenvolupats durant la postGuerra Freda nascuda el 1989-1991. Després d’unes dècades on s’albirava un progressiu canvi de paradigma en les relacions entre l’Estat, l’economia capitalista i les relacions de poder envers la ciutadania en els països occidentals, la pandèmia sembla presentar-se com a factor accelerador de tendències propicies a provocar crisis i canvis de règim.

A Catalunya i Espanya, com arreu, aquest no és ni serà el primer escenari que al llarg del darrer segle hagin provocat inestabilitat i canvis de model més o menys convulsos. Inserida en major o menor mesura en els grans moments de transformació de les estructures de poder, dels models culturals i d’uns paradigmes econòmics diversos, la realitat catalano-espanyola s’ha vist sacsejada en múltiples ocasions a cavall de factors endògens i exògens. Des de la I Guerra Mundial i la frustrada modernització d’Espanya del 1917 a la onada de canvis de règim a l’Europa dels anys vint i trenta fins a la Guerra Civil del 1936-1939, venint de la Setmana Tràgica del 1909. D’aquí, fins a les crisis del petroli del 1973 i 1978 i el final del Franquisme, el Cop d’Estat del 1981 o el Procés Independentista (2012-2019), les estructures profundes de l’Estat Espanyol han vist com les sotragades de la vida catalana -tant nacional-identitària com obrera-, esdevenien un element generador d’inestabilitats, potencials crisis i canvis de règim a nivell general espanyol.

A quasi un segle exacte de la mal anomenada Grip Espanyola del 1918-1919, com si d’un macabre aniversari es tractés, la pandèmia sorgida a la Xina capitalista-comunista, al país paradigma de la negació del canvi de règim quan tot canvia, resulta absolutament pertinent preguntar-se cap a on evolucionarà la humanitat i el nostre context més immediat. Amb una Unió Europea en descomposició crònica i amb un eix euroatlàntic absolutament debilitat que ens margina del centre de decisions per primer cop des de fa cinc segles, la capacitat de les societats europees, i dins d’elles, de la catalana, per a construir dinàmiques pròpies, resulta d’allò més incert.   

En una Espanya amb unes estructures de poder d’una extraordinària capacitat d’adaptació i supervivència com es demostrà en la crisi multiorgànica del 2009-2017, cal fer una mirada retrospectiva per a reflexionar sobre el rol a ocupar per la ciutadania en un present que s’albira ple de suspensions de drets -en pro del bé comú?- i de tensions generals per a establir uns models de vida pública encara per definir.

Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l’arribar al Palau de la Generalitat, el 23 d’octubre de 1977.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980)

Doctor en Història i professor del De­par­ta­ment d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves principals investigacions en diferents aspectes del na­cio­nalisme català del període 1931-1945. Així, al marge d’articles i participacions en con­gres­sos, ha publicat, entre d’altres, els llibres següents: La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933) i La irrupció de la dona en el ca­ta­la­nis­me (1931-1936), tots tres el 2006; La creació del mite Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Editorial Base, 2007); Un catalanófilo de Madrid. Epis­tolario catalán de Ángel Ossorio y Ga­llar­do el 2008 i, en darrer lloc, el 2009, Els di­pu­tats catalans a les Corts republicanes (1933-1939) i Cataluña bajo vigilancia. El Consulado ita­lia­no y el Fascio de Barcelona (1930-1943). La capsa vermella (Comanegra, 2019), en col·laboració amb Plàcid Garcia-Planas i David Ramos, on es publiquen un recull de les 1.000 millors imatges del recentment descobert arxiu fotogràfic de la Guerra Civil del fotògraf Antoni Campañà. Coautor del llibre Crisis i canvis de règim a Espanya i a Catalunya (1898-2015), editorial Base, 2015.

Conferències d’Arnau Gonzàlez Vilalta a l’Ateneu Barcelonès.

El procés judicial sobre el Sis d’Octubre / Arnau Gonzàlez Vilalta (2015)

Acte d’homenatge i de recerca sobre el Sis d’Octubre del 1934 que conclou amb una lectura dramatitzada de la proclama i la interlocutòria de la causa judicial al president Lluís Companys a càrrec de l’actor Jordi Boixaderas. A la xerrada es responen a les següents qüestions: Què va significar el Sis d’Octubre? Quines conseqüències va tenir? Hi ha alguna similitud amb la situació actual del país?

La mirada polièdrica estrangera a la Catalunya i Espanya en guerra 1936-1939 / Arnau Gonzàlez Vilalta (2016)

La Guerra Civil Espanyola que es perllongaria entre el juliol del 1936 i la primavera del 1939 és un dels episodis del segle XX que ha merescut més atenció per part de l’opinió pública internacional. En una Espanya i una Catalunya que vivien en la marginalitat de la història europea, el conflicte civil hereu de la inestabilitat de la II República provocaria la intervenció del gruix de les principals potències del moment. Tothom mirà cap a la Península Ibèrica per a prendre-hi partit a favor d’uns o altres. La Guerra Civil semblà un banc de proves per a tots els actors implicats. Mentre Roma i Berlín intervenien bèl·licament amb una gran intensitat al costat dels generals revoltats, la Unió Soviètica ho feia de manera menys intensa al costat de la República suposadament democràtica però de facto en mans revolucionàries.

Per què no ha existit un moviment feixista català ?  / Arnau Gonzàlez Vilalta (2018)

Hi ha interrogants incòmodes a la història catalana del segle XX. Com ara: ha existit un feixisme catalanista? Durant dècades ha semblat que plantejar aquesta pregunta era voler tacar la trajectòria d’un moviment aparentment «immunitzat» davant la temptació feixista.

Es tractaria de desxifrar si el catalanisme del segle XX i principis del XXI tingué i té avui en dia una branca feixista com tants d’altres moviments nacionalistes –amb o sense Estat– van tenir. Cal interpretar com l’ascens al poder de Mussolini i Hitler i la seva herència van afectar la política catalana. Ningú no dubta que ha existit el feixisme espanyol. Però… I el feixisme catalanista? Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.

14 d’abril de 1931. L’arxiu de la paraula

Marc històric

La República catalana és el règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d’abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República espanyola.

Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. 

Les successives fórmules emprades per Macià foren: primer, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.

Poc després digué: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics”.

Per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. A més, Macià es veié obligat des d’un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l’audiència. Val a dir, d’altra banda, que, a part l’espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l’autoritat de Francesc Macià com a part d’una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya “dins l’Estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen”) Font: Gran Enciclopèdia Catalana.

L’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès

A continuació us proposem escoltar una selecció de tres conferències fetes a l’Ateneu Barcelonès sobre la proclamació de la República catalana que podeu trobar a l’Arxiu de la Paraula, Repositori digital amb les conferències fetes a l’Ateneu des de l’any 1973 http://arxiudigital.ateneubcn.cat/.   I també un resum de la tertúlia Amics de la Història sobre Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República amb Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal.

 

Lliçons del 14 d’abril, Heribert Barrera, 1992, Àudio, http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/808 Dins del Cicle de la Segona República, Heribert Barrera explica algunes lliçons que extreu del 14 d’abril, de què ens pot servir l’experiència d’aquell moment històric tan important pel nostre país i des d’una perspectiva catalana? Presenta la conferència Frederic Rahola, Síndic de Greuges.  Heribert Barrera fa un explicació molt detallada dels fets de la proclamació de la República i sobretot de la valoració històrica i política.

El fet de passar a l’acció d’una manera immediata amb audàcia, però també amb realisme per trobar un compromís va ser transcendental per aconseguir el règim republicà. Un error important va ser no signar solemnement el pacte verbal entre el Govern provisional català encapçalat per Macià i la comissió del Govern republicà espanyol. Biografia Heribert Barrera

14 abril barrera-i-costa-heribert-1-min

Heribert Barrera, president del Parlament 1980-1987

Records personals de la proclamació de la República, Manuel Thió Rodés, 1978, Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/480. Conferència en què l’autor explica els seus records de la proclamació de la Segona República. Una conferència molt viva plena de detalls d’un polític de la Lliga, Acció Catalana i Unió Democràtica. Manuel Thió és un dels signants del manifest fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya publicat a “El Matí” el 7 de novembre de 1931.

 

Anecdotari històric sobre la proclamació de la 2a República a Barcelona, Josep Antoni Trabal i Sans, 1976, Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1473 Conferència en què Josep Antoni Trabal explica amb molts detalls els antecedents de la Segona República i la seva proclamació, tot viscut en primera persona. Periodista, dirigent esportiu, polític i metge amb una llarga trajectòria política des d’una posició inicial d’esquerres fins a un posicionament ideològic de dretes. Biografia de Josep Antoni Trabal. El març 1931 participà en els preparatius de la Conferència d’Esquerres Catalanes, en la que presentà una proposició sobre higiene, que fou aprovada, i en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El mes següent, després del triomf electoral d’Esquerra a les eleccions municipals, acompanyà Lluís Companys, amb qui tindria una gran relació durant els anys següents, en la proclamació de la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.

 

Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República. Tertúlia d’Amics de la Història. Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participa Joan Alcaraz, periodista. Apunts: https://historia.ateneubcn.cat/2018/01/30/joan-lluhi-i-vallesca-lhome-que-va-portar-la-republica-tertulia-damics-de-la-historia/ 

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies. Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així:

“Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril  i altres que no ho van ser

 

Protagonistes més o menys destacats

Francesc Macià i Llussà. Enginyer militar i polític. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d’abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l’Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d’abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida també per ell.

Lluís Companys i Jover. Advocat, periodista i polític. Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d’Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.

Amadeu Aragay i Daví. Sindicalista, periodista, empresari i polític. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República.

Jaume Aiguader i Miró, Polític, metge, escriptor, alcalde de Barcelona. L’estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Membre de la triomfant candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals d’abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona.

Ventura Gassol i Rovira. Polític i escriptor. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l’efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d’Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d’iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l’únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.

Joan Casanovas i Maristany. Advocat i polític. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d’abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa.

Joan Lluhí i Vallescà. Advocat i polític. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles.

Jaume Bofill i Mates. Escriptor, poeta noucentista, polític i periodista. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. Membre d’una comissió d’Acció Catalana que es posa al servei de la gent que ha proclamat la República de Catalunya. En Macià i en Bofill i Mates s’abracen, emocionats.

Manuel Carrasco i Formiguera. L’any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l’any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.

Macià Mallol i Bosch Polític i empresari. En representació d’Acció Republicana de Catalunya el 17 d’agost de 1930 firmà el Pacte de Sant Sebastià, l’acord d’unitat d’acció dels partits republicans. Proclamada la Segona República Espanyola assumí de forma provisional el càrrec de governador civil de la província de Tarragona.

Eduardo López de Ochoa. Militar. En proclamar-se la Segona República a Barcelona, es va fer càrrec de la capitania general de Catalunya (17 d’abril de 1931), sent substituït aquest mateix any pel general Batet.

Josep Oriol Anguera de Sojo. Advocat i polític. En proclamar-se la Segona República ocupà el palau de justícia de Barcelona, i pocs dies després fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Catalunya.

Josep Maria Planes i Martí. Periodista pioner del periodisme d’investigació a Catalunya. Fou director de la històrica revista satírica El Be Negre. Article 14 d’abril. Dietari d’un ciutadà (“Mirador”, 16-4-1931)

Amadeu Hurtado i Miró Advocat i polític. El 1931 fou conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya i va mantenir molt bones relacions tant amb Francesc Macià com amb Niceto Alcalá-Zamora, president del govern espanyol .

Els qui poc o molt s’hi van resistir

Emiliano Iglesias Ambrosio Advocat, periodista i polític lerrouxista gallec. Quan es produí la proclamació de la Segona República a Barcelona el 14 d’abril de 1931, va intentar ocupar-hi la seu del govern civil, però hi fou desplaçat per Lluís Companys.

Severiano Martínez Anido. Militar, alcalde accidental de Barcelona. En proclamar-se la República a l’abril del 1931 s’exilià a França, va ésser expulsat de l’exèrcit sense cap dret.

Joan Maluquer i Viladot Polític i jurista.  El 1930, poc abans de la proclamació de la República, fou nomenat president de la Diputació de Barcelona, des d’on lliurà el poder a Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931.

La delegació del Govern de la República Espanyola que aigualí la República Catalana

Lluís Nicolau i d’Olwer Polític i escriptor. Participà en el Pacte de Sant Sebastià, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’Economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.

Marcel·lí Domingo i Sanjuan. Polític, periodista, escriptor i mestre. L’agost de 1930 assistí en representació del Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) a l’encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l’assoliment d’una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l’autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d’un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d’assumir les funcions de govern provisional. El 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l’Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17.

Fernando de los Ríos Urruti. Polític, dirigent i ideòleg socialista espanyol. Participa el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià que desembocarà en la fracassada insurrecció de Jaca, cop d’estat que pretenia d’una manera violenta la proclamació de la Segona República Espanyola, la qual cosa va suposar, el seu empresonament. Alliberat el 1931, just abans de la proclamació de la Segona República Espanyola participarà en les eleccions que se celebren al juny i obtindrà novament un escó per Granada, passant a formar part, com ministre de Justícia, del govern provisional que entre el 14 d’abril i el 14 d’octubre de 1931 formarà Niceto Alcalá Zamora. Formà part de la delegació del govern provisional de la República espanyola que negocià amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17 d’abril de 1931.

Altres personatges que no hi van poder o saber participar

Antoni Rovira i Virgili, Periodista, escriptor, historiador i polític. El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, Acció Catalana Republicana, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d’abril de 1931. La forta derrota d’ARC i el triomf d’Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d’Esquerra. El 1932 fou una de les personalitats que seguí l’anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s’incorporà a Esquerra.

Martí Barrera i Maresma. Sindicalista, polític i impressor. El 1931, incorporat a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, refusà concórrer a les eleccions municipals i a les generals espanyoles del mateix any, però en canvi acceptà integrar-se a la candidatura per Barcelona-ciutat a les eleccions de l’any següent per formar el Parlament de Catalunya, del qual obtingué l’elecció. En el II Congrés Nacional d’Esquerra, celebrat el juny de 1933, va ser elegit secretari general del partit, càrrec que exercí fins a l’any següent.

La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República

«La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.»

Walter Benjamin (Berlín 1892-Portbou 1940)

Dimarts 3 de desembre a les 19 h tindrà lloc a la Sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), la taula rodona La memòria dels herois anònims,a càrrec de Josep Cruanyes Tor, historiador i vicepresident de l’ANC, Ramon Balasch, escriptor, i Àngel Surroca Surroca, autor i fill del protagonista de l’obra, cervell i catalitzador de Derivados Forestales, S. A. (1954-2006).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Francesc-Surroca Portada-transp

La memòria dels herois anònims

«La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom», deia Walter Benjamin. I afegia que «és una tasca més difícil honorar la memòria dels herois anònims que no la de les persones cèlebres».

Es pot seguir el fil dels pensaments d’un combatent per la República com va ser Francesc Surroca Puig, a partir del terrible Expedient Penal 51104, l’única edició facsímil íntegra existent fora de la del president Lluís Companys, a partir dels testimonis que l’acusen i les falses proves aportades, a partir dels seus textos escrits a la Presó de Girona, la correspondència amb la seva dona Carmina i els seus amics, i la seva obra de teatre La felicitat entre reixes, altament biogràfica, escrita al corredor de la mort el maig de 1940.

La recuperació del testimoni dels herois invisibles, de la nostra memòria col·lectiva, només es pot fer a partir de casos concrets. A cada família hi ha l’exemple de l’heroi anònim, a cada organització hi ha l’anella invisible d’aquells que van donar la vida per la llibertat, quan van ser atacats per la bota militar feixista i la repressió a l’estil nazi del franquisme, tal com puntualitza un dels màxims historiadors de la repressió Josep Clara Resplandis, en el seu pròleg.

La constatació de Francesc Surroca Puig, fruit de les seves vicissituds tan extremes, després d’anys de desesperació, és molt dura: «Vaig renovar la lluita en la que una vegada més m’han vençut. Fa onze anys mes per mes que em trobava en les mateixes condicions.»

Davant d’aquesta constatació cal renovar la lluita, tal com diu Francesc Surroca a la carta al seu fill Àngel l’1 de juny de 1951 hores abans de dir-nos adeu: «Us desitjo molta sort i encara que el present el pugueu veure negre, crec que ho podreu superar tot, perquè teniu condicions per sortir-vos-en. Tindreu que treballar més i sento en l’ànima no haver pogut ajudar-vos més.»

Maquetación 1

En memòria del meu pare, Francesc Surroca Puig

Per a mi, i per a ells, i per a tothom, per a tots els ciutadans del món, per als joves i les generacions que han de venir, voldria que la figura del meu pare fos l’exemple del ciutadà que representa el bo i millor de Catalunya, tal com ell ho afirmava: «Nosaltres, components del veritable poble català, l’únicament honrat i treballador».

Malauradament, més de vuitanta anys després, Catalunya es troba encara davant els mateixos reptes i davant les mateixes forces hostils. Les semblances i les coincidències dels fets que aquí es narren tenen una actualitat tan corprenedora, que sembla com si la història hagués passat en va.

La constatació d’ell, fruit de les seves vicissituds tan extremes, és molt dura:

«Vaig renovar la lluita en la que una vegada més m’han vençut. Fa onze anys mes per mes que em trobava en les mateixes condicions.»

Davant d’aquesta constatació cal renovar la lluita, tal com ell m’escrivia hores abans de dir-nos adeu:

«Us desitjo molta sort i encara que el present el pugueu veure negre, crec que ho podreu superar tot, perquè teniu condicions per sortir-vos-en. Tindreu que treballar més i sento en l’ànima no haver pogut ajudar-vos més.»

I a fe que hi hem deixat la pell treballant! I tant que haurem de treballar més! I és a aquesta voluntat de treball indefallent, de resistència i de persistència que apel·lo amb totes les meves forces. És amb aquesta voluntat de ser que parlo en memòria del meu pare i de tots els que com ell van donar la seva vida.

PER LA LLIBERTAT!

Àngel Surroca Surroca

Fragments del text liminar

Maquetación 1

Breu perfil de Francesc Surroca Puig, extret del pròleg de Josep Clara Resplandis

De Francesc Surroca i Puig, nascut el 1903 al carrer de les Ballesteries, en el cor de la Girona vella i monumental, se’ns explica la dimensió humana, professional i política. Un home que es formà com a comptable, treballà en institucions bancàries i a la Central Lletera, i que també participà en activitats agrícoles, que fou amic dels dirigents republicans Pere Cerezo i Miquel Santaló, i que participà en la llista d’Esquerra Republicana en les eleccions municipals de 1934. […]

[Durant la Guerra] Francesc Surroca fou membre de la Comissió de Banca i Borsa, del Comitè de Finances, de la Subdelegació d’Economia, d’organismes [com la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya], en els quals posà a prova la seva formació en matèria comptable i la capacitat de generar recursos per a la causa legal. Però, patriota abans que aprofitat, participà també en la lluita al front del Segre i fou capturat abans de finir el conflicte i internat en un dels molts camps de concentració dels vencedors. […]

A la Presó de Girona, el gener de 1940, hi havia més de 2.800 reclusos, entre penats, processats i detinguts, la majoria homes. […]

Però el Consell de Guerra no va fer cas ni del defensor ni del fiscal, i decidí de canviar la qualificació –delicte de rebel·lió– i condemnar Surroca amb el rigor màxim. Entre la reclusió perpètua i la pena de mort s’inclinà per la segona. […]

Francesc Surroca, des que fou sentenciat fins que arribà l’indult, va viure especialment aquesta derrota eterna durant els onze mesos que va estar pendent de la decisió superior. […]

En tot cas, l’indult aconseguit per Francesc Surroca va treure’l de la nevera i ell no va ser una unitat més per afegir a la relació dels passats per les armes de la presó gironina: tres-cents seixanta-nou el 1939, noranta-nou el 1940, deu el 1941, vint el 1942, dotze el 1943, tres el 1944 i una el 1945.

Surroca restà a la presó de Salt, on va saber fer bones amistats, fins al 1943. Refer la vida, tot seguit, i en la llibertat condicional, a Cervià de Ter i a Barcelona, no li va ser gens fàcil. […]

Tot això és reflectit en aquest llibre i molt més, perquè la lletra i les imatges es complementen perfectament i no ens deixen indiferents. La reproducció facsimilar del procediment judicial és pràcticament única i esdevé un testimoniatge impagable per conèixer, pas a pas, els mecanismes repressius que conduïren tants ciutadans d’aquest país a situacions límit. A part de centrar la figura política, el comportament polític i les activitats professionals de Francesc Surroca, aquesta obra concebuda, planificada i elaborada conjuntament per Àngel Surroca Surroca i Ramon Balasch, documenta molt precisament, de manera propera i rigorosa, com a través d’una burocràcia armada i formal el règim franquista s’imposà a casa nostra per mitjà de la violència organitzada des de dalt i amb la participació dels de baix, «sense odi ni rancúnia», com deien ells.

JOSEP CLARA RESPLANDIS
Fragments del pròleg

Maquetación 1

Perfil biogràfic de Francesc Surroca Puig

Neix a Girona el 23 d’abril de 1903, al carrer de les Ballesteries, 26, al si d’una família gironina de tota la vida. El pare regentava una armeria molt activa. El 1908, va quedar orfe de pare a cinc anys. Va estudiar als maristes les primeres lletres i el batxillerat de Comerç. A quinze anys, queda orfe de mare i viu amb la seva tia Concepció Surroca, venedora de fruita.

Treballa de meritori al sector bancari dels anys vint a Girona, on va pujant fins arribar a ser apoderat primer i sotsdirector del Banc de Catalunya (1929-1931). Es casa a Barcelona el 1929 amb Carme Surroca Casas i tenen tres fills (Jordi, 1930, Àngel, 1935, i Carles, 1948) i fixen la residència al carrer de La Força 6, de Girona.

Arran de la fallida del Banc de Catalunya (1931), compatibilitza el seu ofici d’expert administrador per a diverses empreses amb el de secretari d’ERC a les comarques gironines (1933-1938).

Urbanita del centre de Girona passa a viure a Cervià de Ter: des d’allà compatibilitza el càrrec de secretari de la cooperativa Central Lletera Municipal de Girona (1935) i posada en marxa d’una granja avícola a Cervià i membre del Sindicat Agrícola (1935).

El 20 de juliol de 1936 uns energúmens destrossen a cops de mall la Central Lletera. Durant la guerra ocupa diversos càrrecs dins la Comissió de Banca i Borsa, el Comitè de Finances, la Subdelegació d’Economia, i finalment dins la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya a Girona. El setembre de 1938 s’enrola a l’exèrcit republicà i va al front del Segre, on cau presoner.

D’allà el traslladen al Camp de Concentració de La Magdalena (1938) i un any després a la Presó de Girona. Això serà el principi d’una vida molt dura e injusta d’un combatent per la República.

Maquetación 1

Més informació a Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República

Inici

La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República, a càrrec de Josep Cruanyes Tor, historiador i vicepresident de l’ANC i Ramon Balasch, escriptor i editor; 3 de desembre de 2019. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938)

Dilluns dia 11 de novembre a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència La Línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938) a càrrec de David Tormo, historiador i coordinador del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, Josep Maria Pérez Suñé arqueòleg i de Josep Maria Solé Sabaté, historiador.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Imatge principal del blog: Posició Lomas de Castejón. Castejón del Puente és un municipi de la comarca de Somontano de Barbastro (Osca), entre Barbastre i Montsó. Foto:©Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada ed. 2018

La línia del Cinca _Portada

Imatge: Portada de La línia del Cinca a la guerra civil. Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938), Onada edicions, 2018

La línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938)

El 25 d’agost de 1936, un mes després de l’inici de la Guerra Civil, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya endegava un ambiciós pla de fortificacions defensives a la rereguarda del front d’Aragó. El projecte va ser continuat pel Consell de la Generalitat, un cop dissolt el Comitè, i en poc més d’una any va ser capaç de bastir una xarxa de punts fortificats que abastaven quatre sectors des de Broto, al Pirineu d’Osca, fins a Horta de Sant Joan, al Port. 

Sota la denominació de Línia del Cinca, per seguir l’eix d’aquest riu en bona part del seu traçat, es van bastir trenta-vuit posicions, cadascuna de les quals comptava amb diversos nuclis de resistència adaptats a l’orografia del terreny i a les necessitats tàctiques per la defensa de la posició. Aquest nuclis incloïen diversos tipus d’elements fortificats, com nius de metralladora, posicions per l’artilleria, galeries per al refugi de la tropa, trinxeres cobertes i altres serveis com aljubs per l’aigua o dipòsits de munició, repartits al llarg d’un front de prop de quatre-cents quilòmetres. 

La Línia del Cinca no responia a una fortificació continua. A cada sector les diferents posicions cobrien indrets estratègics, ja fossin carreteres o valls i barranc, que podien facilitar l’avanç de l’enemic en cas de ruptura del front aragonès. El seu objectiu era impedir l’avenç, endarrerir-lo per facilitar la reorganització de les tropes en retirada i el tancament de l’escletxa oberta per l’enemic a la línia del front.

La magnitud d’aquella empresa, que va implicar a desenes d’enginyers militars i civils i milers de treballadors de la construcció, no va passar desapercebuda per l’enemic. Aviat, el Quarter General de l’exèrcit rebel va rebre informes dels seus agents sobre l’evolució de les obres, l’emplaçament de les posicions i les seves característiques tècniques. Aquesta informació, sumada a l’esfondrament de les línies republicanes del front aragonès el març 1938, que esdevingué una veritable desbandada, feu que la major part de la línia defensiva del Cinca no complís amb la funció per a la qual s’havia construït.

Vuit dècades després es conserven bona part del conjunt d’aquells fortificacions, agrupades per posicions i distribuïdes sobre quatre sectors: Boltaña, Montsó, Fraga i Gandesa. L’estudi d’aquests vestigis i el de la documentació que es conserva als arxiu militars han permès ressenyar els orígens i motivacions del projecte, les vicissituds de la seva construcció, les estratègies d’espionatge dels agents franquistes i el valor estratègic de cada posició.

David Tormo Benavent

La linia del Cinca_Posició Caseres - Fort Milet

Imatge: Posició Caseres Fort Milet. Un observatori d’artilleria (Estaquets). Caseres és un municipi situat a la riba del riu Algars, límit entre les províncies de Tarragona i Terol. Foto: ©Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada edicions, 2018

David Tormo Benavent

Doctor en història contemporània, és coordinador tècnic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE). S’ha especialitzat en la guerra civil i en història local. És autor d’obres col·lectives i diverses monografies dedicades a la temàtica de la Guerra Civil. Coautor de La línia del Cinca a la guerra civil. Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938), Onada ed, 2018; Els capítols sobre “Els fets de Vilalba dels Arcs o l’exemple d’una guerra fratricida” i “Els fets de Solivella” a Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya (Edicions 62, 2005), dirigit per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villaroya.

Josep Maria Pérez Suñé

Llicenciat en Geografia i Història (especialitat de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia) i s’ha format com a investigador en el Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial a l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC-Universitat de Barcelona). Desenvolupa la seva activitat professional com a arqueòleg, col·labora en publicacions especialitzades i de divulgació, i és coautor de diverses monografies.

La Línia del Cinca_Posició Maella - Fort Cec

Imatge: Posició Maella Fort Cec. Situat en una turó que domina una gran extensió de terreny. Foto: © Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada edicions, 2018

Josep Maria Solé Sabaté

Catedràtic en història contemporània per la Universitat de Barcelona i llicenciat en filosofia. Professor d’Història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de més de 15 llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra. Premi de Recerca del Congrés de Cultura Catalana. Va ser delegat del Centre d’Història Contemporània de Catalunya en la recuperació de la documentació catalana a l’exili (1985-1991). Va ser el primer director del Museu d’Història de Catalunya, entre el 1996 i el 2000. L’any 2006 la Generalitat el va nomenar coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre. També ha estat director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Algunes de les seves publicacions són: Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975), junt amb Joan Villarroya i Font, (1993); Història de la Generalitat de Catalunya i els seus presidents; El franquisme a Catalunya:1939-1977 (2000) com a director.; «Sine ira et studio (Tàcit, “sense ira ni parcialitat”)» (2008).

La línia del Cinca_Posició Selgua

Imatge: Posició Selgua. Selgua és un municipi de la comarca del Cinca Mitjà (Osca) a l’oest del Cinca i a prop del riu Clamor a 9 quilòmetres de Montsó. Foto: © Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada edicions, 2018

El segle XIX i Catalunya. De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898

Dimarts dia 5 de novembre a les 19 h a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc la primera conferència del cicle El segle XIX i Catalunya. De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 a càrrec de Jordi Casassas, historiador, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president de l’Ateneu Barcelonès.

El cicle El segle XIX català tindrà lloc al llarg del darrer trimestre de 2019 i el primer semestre de 2020 organitzat per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Casassas_lluita a la plaça Marià Vayreda

Imatge: Lluita a la plaça, pintura de Marià Vayreda que il·lustra el caràcter de guerra fratricida entre carlins i liberals.

EL SEGLE XIX I CATALUNYA

Jordi Casassas

Al segle XIX se l’ha caracteritzat de moltes maneres: el segle del liberalisme, el segle del progrés, el segle romàntic, el segle de les nacions, etc. Al historiadors els ha costat posar-se d’acord en la manera com explicar un període tant dens i dinàmic, en el que passaren moltes coses en un món que començava a fer-se petit d’una manera evident. Un dels fets que dificulta més realitzar una explicació global d’aquest segle és que els seus canvis no es produïren d’una manera global i simultània com si succeeix avui en dia. Aquestes transformacions s’iniciaven en centres capdavanters i sovint tardaven força temps a afectar les àrees més allunyades a les que acostumem a denominar perifèries.

Integrada políticament a Espanya, és evident que Catalunya es troba en una d’aquestes perifèries. No obstant, es podria dir que la seva situació perifèrica no deixa de ser una  mica atípica. Catalunya havia consolidat durant el segle XVIII una economia moderna basada en una dinàmica combinació d’especialitzacions interiors i una remarcable capacitat comercial d’expansió exterior (amb l’inconvenient de dependre massa de les fluctuacions internacionals). Aquest punt d’arrencada va permetre Catalunya una assimilació remarcable amb els grans eixos europeus del canvi modern, i, en contrapartida, emprendre un camí aparentment irreversible de diferenciació respecte la resta d’Espanya.

Així doncs, del que es tracta és d’explicar de manera combinada tot allò que depenia de la subjecció (sovint violenta) de Catalunya a l’estat espanyol amb el que depèn de la seva pròpia dinàmica interna. Les repercussions són d’una gran significació i es poden comprovar en els equilibris del món rural i les seves relacions amb un país que s’urbanitzava amb rapidesa; en una dinàmica econòmica en la que cada cop sobresortia més l’activitat industrial amb els corresponents transvasaments moderns de població; en una dinàmica social, sindical i política rica i plural; o en la plural transformació de les identitats particulars en un sentiment particularista que s’acomodà als canvis generals per acabar convertint-se en una expressió política.

Casassas_portada_la-voluntat-i-la-quimera_jordi-casassas_201610261753

Jordi Casassas

El doctor Jordi Casassas ha desenvolupat la seva recerca en els àmbits de la història política, cultural i de les institucions, així com en història del nacionalisme. Entre d’altres, és autor de La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (Afers) i El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats (Proa). Ha estat codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, assessor principal de l’obra Història política, societat i cultura dels Països Catalans i codirector del Diccionari d’historiografia catalana. Va obtenir el Premi Ramon Trias Fargas 2004 pel llibre El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats. Igualment, ha estat coordinador i coautor de L’Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural i de Les identitats a la Catalunya contemporània. També és coautor dels llibres La Universitat de Barcelona. Història dels ensenyaments (1450-2010) i La Universitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce (1450), tots dos d’Edicions de la UB. Actualment, Jordi Casassas també presideix l’Ateneu Barcelonès.

Fa dos anys guanyà el XXXIII Premi Ferran Soldevila, convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, per l’obra La Voluntat i la quimera: el noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, publicada per l’editorial Pòrtic el 2017. L’obra realitza un important esforç de reintrepretació del noucentisme, en les seves vessants cultural i política, i el relaciona amb els nous papers exercits per la intel·lectualitat europea en el marc de la societat de masses contemporània.

Una cronologia* del segle XIX català

Cicle promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès 2019-2020

* Cronologia d’història de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, Jesús Mestre Campi i Montserrat Roig Aran, Edic. 62, Barcelona, 2005.

1793-1795          Guerra Gran del Regne d’Espanya i la República Francesa

1808-1814          Guerra del Francès entre Espanya i el Primer Imperi Francès

  •     1812-1814 Promulgació-derogació de la Constitució de 1812 “La Pepa”

1814-1822          Reacció i revolució. El Regnat de Ferran VII (1814-1833)

  • 1817      Pronunciament i afusellament del general Lacy
  • 1820-1822          El Trienni Liberal o constitucional

1823-1833          La Dècada absolutista. La crisi final de la vella societat

  • 1823      La invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís: exèrcit de la Santa                        Aliança
  • 1827      La Guerra del Malcontents: insurrecció armada absolutista
  • 1831-1833          La regència de Maria Cristina

1833-1843          Revolució liberal i revolta popular

  • 1833-1840          Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys
  • 1836     La Desamortització de Mendizábal
  • 1837     Bullanga de 1837 a Barcelona. Execució de Ramon Xauradó, líder del         liberalisme radical, republicà i federalista.
  • 1837     Trasllat de la universitat de Cervera a Barcelona
  • 1840     “La revolució de 1840”
  • 1840-1843     La regència d’Espartero
  • 1841      Joaquim Rubió i Ors publica el llibre “Lo Gaiter del Llobregat, el pròleg del    qual és considerat el manifest de la Renaixença
  • 1842      Insurrecció o Bullanga. Bombardeig de Barcelona per Espartero
  • 1842      Ambó Terradas escriu l’himne revolucionari La Campana
  • 1843      La Jamància. Una revolta progressista i popular
  • 1843      Andorra es proclama estat independent sota la protecció d’Espanya i França

1844-1854         La Dècada Moderada

  • 1844    El Govern de González Bravo crea la Guàrdia Civil, nou sistema políciac
  • 1845    Anselm Clavé, músic i polític republicà fundà la coral l’Aurora que                                 esdevindrà amb altres entitats els Cors de Clavé
  • 1846   Laureà Figuerola funda l’Escola Normal de Barcelona, institució educativa encarregada de la formació del professorat
  • 1847   S’inagura el Gran Teatre del Liceu de Barcelona
  • 1846-1849          La Guerra del Matiners o Segona Guerra Carlina
  • 1850   Víctor Balaguer publica la “Historia de Cataluña y la Corona de Aragón” amb  una interpretació dels fets que l’allunya de les versions tradicionals

1854-1856          El Bienni Progressista

  • Govern de coalició de progressistes i liberals moderats
  • 1855      Primera vaga general obrera a Catalunya

1856-1868          La Unión Liberal

  • 1868      Revolució de Setembre de 1868 o La Gloriosa

1868-1874          Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari

  • 1869     Joan Alsina, dirigent republicà esdevé el primer obrer diputat a les Corts pel  Partit Republicà Democràtic Federal
  • 1869    Pacte Federal de Tortosa o Pacte de Tortosa dels republicans federals de          Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó (18 de maig)
  • 1869     Constitució de 1869. Sufragi universal masculí (6 de juny)
  • 1869     Joan Prim militar reusenc és nomenat cap del govern espanyol (juliol)
  • 1869     Insurrecció federalista (setembre i octubre)
  • 1870-1873          Amadeu I de Savoia, rei d’Espanya
  • 1870    Se celebra a Barcelona el primer Congrés Obrer Espanyol
  • 1873-1874          Primera República Espanyola
  • 1872-1876          Tercera Guerra Carlina

1874-1898          De la Restauració borbònica a la Crisi de 1898

  • 1876      Constitució de 1876. Cánovas del Castillo
  • 1880      Primer Congrés Catalanista
  • 1883      Segon Congrés Catalanista
  • 1885      Mort Alfons XII. Memorial de Greuges 1885
  • 1886      Valentí Almirall publica “Lo Catalanisme
  • 1887      Fundació de la Lliga de Catalunya (Guimerà, Domènech i Montaner,              Cambó, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer, Lluís Duran, Puig i Cadafalch)
  • 1888      Exposició Universal de Barcelona
  • 1888      Missatge a la Reina Regent
  • 1892      Bases de Manresa
  • 1895-1898          Guerra de la Independència de Cuba
  • 1898      Guerra Hispano-nordamericana o Desastre del 98
  • 1899      La Unión Conservadora de Francisco Silvela guanya les eleccions generals    espanyoles. “Gobierno de regeneración nacional”
  • 1899      Tancament de caixes

Casassas- Crema de retrats dels Borbó a Barcelona-1868-324x235

Crema de retrats dels Borbó a Barcelona durant la Revolució de Setembre de 1868

El segle XIX i Catalunya. De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 a càrrec de Jordi Casassas, historiador, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president de l’Ateneu Barcelonès. 5 de novembre de 2019. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

“La Exposición Iberoamericana de Sevilla (1929): historia, legado y repercusión” ACTE SUSPÈS

ACTE SUSPÈS. Dilluns 21 Octubre 2019 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “La Exposición Iberoamericana de Sevilla (1929): historia, legado y repercusión” a càrrec d’Amparo Graciani, doctora en Història de l’Art i catedràtica de la Universidad de Sevilla.

Presenta: Josep Sauret, de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

 

La Exposición Iberoamericana de Sevilla (1929): historia, legado y repercusión

Amparo Graciani García

1929 fue el año de la Exposición Internacional de Barcelona y de la Iberoamericana de Sevilla, siendo la sevillana de duración algo mayor, pues mientras la de Barcelona se celebró del 20 de mayo de 1929 a 30 de enero de 1930, la de Sevilla, transcurrió del 9 de mayo de 1929 al 21 de junio de 1930.

Aunque la historia de ambas fue larga, ya que se remonta a la primera década del siglo XX, la materialización final de dichos certámenes se debió a la reconversión de la idea primigenia, en ambos casos por iniciativa municipal, en un proyecto político de Primo de Rivera denominado la Exposición General Española que se fundamentaba en una campaña propagandística por la que se pretendía convertir España en el centro de mira internacional a fin de fortalecer los lazos institucionales, políticos y económicos del país.

Ambos certámenes presentan entre sí evidentes diferencias como consecuencia de su distinto carácter (iberoamericana / internacional) pero también existen confluencias entre ellos. Esta conferencia pretende precisamente despertar en el auditorio ideas que contribuyan a establecer conexiones y puntos de confluencia entre ambos certámenes; para ello se explicarán los hitos esenciales del proceso histórico que llevó a la celebración de la Exposición Iberoamericana de Sevilla, así como unas reflexiones sobre su legado y repercusión.

Estas serán las tres partes en que se organizará la intervención. En la primera, se realizará un rápido recorrido por el largo periodo de preparativos, desde el anuncio de la idea de celebrar este certamen el 25 de junio de 1909 hasta su celebración; se abordarán las distintas fases históricas, de impulso y retroceso en la idea, organizadas cronológicamente en función de los Comisarios Regios que estuvieron al frente de la iniciativa.

En la segunda parte de la conferencia se explica lo que fue el recinto exposicional, su conformación urbanística y sus elementos principales, incidiendo en las tipologías de pabellones y los estilos arquitectónicos en que se realizaron, indicando qué edificaciones de la Exposición Iberoamericana han llegado a nuestros días. Se plantea así mismo, la incidencia de la exposición –a lo largo de todo el periodo previo al certamen– en el esplendor artístico que otras artes, como la pintura y la escultura, alcanzaron en el marco de un proyecto regionalista.

En la tercera parte se abordará la repercusión que para la ciudad la Exposición Iberoamericana tuvo en la época desde diferentes puntos de vista (urbanístico, turístico, artístico, económico,…) y lo que actualmente este legado supone para la ciudad de Sevilla.

EXpo_ Sevilla

 

Amparo Graciani García

Amparo Graciani García (Sevilla, 1966), doctora en Historia del Arte por la Universidad de Sevilla, es Catedrática de la Universidad de Sevilla, adscrita al departamento Construcciones Arquitectónicas II, donde imparte desde hace 30 años la asignatura Historia de la Construcción, clases de doctorado y másteres en la Escuela Técnica Superior de Ingeniería de Edificación, ETS de Arquitectura y en la Facultad de Geografía e Historia. Cuenta con diversos premios destacando el Premio Ciudad de Sevilla, al número 1 de promoción, el Premio Nacional de Expediente Académico, el Premio Ciudad de Sevilla de Investigación, el Premio de Investigación Ciudad de Sevilla de la Real Academia Sevillana de Buenas Letras y el Premio del Ayuntamiento de Sevilla por una vida ejemplar en defensa del Distrito Sur.

Sus investigaciones se centran en dos líneas fundamentales. La Historia de la Construcción y las técnicas constructivas, centrándose especialmente en el estudio de las fábricas, y la Exposición Iberoamericana de Sevilla de 1929. 

Desde 2017 centra sus esfuerzos en esta última línea, de cara a los preparativos de la Conmemoración del Centenario en 2029, si bien su trayectoria investigadora sobre la Exposición Iberoamericana se remonta a 1989, cuando comenzó su Tesis Doctoral (defendida en 1993) sobre los pabellones internacionales y coloniales del Certamen, investigación que le valió el premio Relaciones Andalucía y América (sección de arte) de la Academia Sevillana de Buenas letras (1993). 

Amparo Graciani cuenta con numerosas publicaciones sobre el tema, muchas de ellas en forma de monografías, entre las que destacan su tesis doctoral (ICAS, 2010), el pabellón de México (Braojos y Graciani, US, 1998), el pabellón de Brasil (US, 2006), el Parque de María Luisa (Parque Centenario, catálogo de la magna exposición sobre el parque que comisarió en 2014 con motivo de su centenario; ICAS, 2015), el Pabellón de Portugal (Imprenta Municipal, 2014), el pabellón de Colombia (Graciani, Padilla y Rivadeneira, 2014), y los seis libros, que coordina derivados de la celebración del referido congreso, de los cuales ya dos han visto la luz en sus ediciones digital e impresa publicadas por la US; el dedicado a la Imagen, el espectáculo y escenografía en la Exposición Iberoamericana (2018) y, el segundo, sobre la conservación y la divulgación del legado de la Exposición Iberoamericana (2019), estando en ciernes la que compila nuevas aportaciones a la historia del certamen (2019). 

Entre las tesis que ha dirigido, algunas versan sobre la Exposición Iberoamericana, en concreto, la del Doctor José Antonio Solís Burgos sobre la Plaza de España y la de la Doctora Eva María Valenzuela Montalvo sobre las empresas de construcción en la Exposición.  Actualmente dirige la tesis doctoral de Inmaculada Gallego Maya sobre la eficiencia energética del Pabellón de Artes e Industrias Decorativas (Pabellón Mudéjar) de Plaza de América y su relación con el uso museístico del edificio.

Algunos de sus estudios sobre la Exposición se han focalizado en obras de Aníbal González; entre ellos, los Pabellones de las Bellas Artes, (abordado como pieza del mes, diciembre de 2010, del Museo Arqueológico), el de las Artes e Industrias Decorativas, el Colegio Mayor Hispanoamericano para los Jardines de San Telmo-Sector Norte, y la evolución del planeamiento que el arquitecto realizó entre 1910 y 1925 para dicho sector.

Destaca especialmente su interés por la promoción y la divulgación de la Exposición Iberoamericana y su legado. Así, ha impartido numerosas conferencias sobre el tema, en foros locales, nacionales e internacionales. Recientemente, en paralelo a su labor sobre la conmemoración del Centenario de la Exposición, desarrolla acciones diversas para la promoción inclusiva del legado patrimonial de la Exposición Iberoamericana en aras de que ésta alcance al mayor espectro de público posible, con especial incidencia en los niños y los discapacitados auditivos y visuales.

Selección de publicaciones de la autora (sobre la Exposición Iberoamericana)

    • (a) Graciani García, Amparo. El pabellón de Colombia en la Eia, en Revista Todos por el 92, Asociación Todos por el 92, 2: 1988, pp. 22-23.
    • (A) Graciani García, Amparo. El pabellón de la Marina de Guerra en la Exposición Iberoamericana, en Revista Aparejadores, Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Sevilla, 1990, pp. 13-18. Issn: 1695-8934. 
    •  (a) Graciani García, Amparo. El Barrio Moro en la Exposición Iberoamericana. Sevilla, 1929, en Cuadernos de Inice, Instituto de Investigaciones Científicas y Ecológicas Inice, España), 1991, pp. 187- 192. Issn: 0211-5875.
    • (a) Graciani García, Amparo. El Pabellón Vasco en la Exposición Iberoamericana, en Revista Aparejadores, Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Sevilla, 1991, pp. 13-18. Issn: 1695-8934. 
    • (a) Graciani García, Amparo. Pabellones comerciales en la Exposición Iberoamericana: El Pabellón Domecq, en Revista Aparejadores, Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Sevilla, 1991, pp. 15-27, Issn: 1695-8934.
    •  (a) Graciani García, Amparo. El Pabellón de Castilla y León en la Exposición Iberoamericana, en Revista Aparejadores, Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Sevilla, 1992, pp. 23-26. Issn: 1695-8934.
    •  (A) Graciani García, Amparo. La iconografía del d Méjico en la Exposición Iberoamericana, en Cuadernos de Arte e Iconografía, Fundación Universitaria Española. Seminario de Arte Marqués de Lozoya, 1993, vol. 6, pp. 400-411. Issn: 0214-2821.
    •  (CL) Graciani García, Amparo. La participación argentina en la Exposición Iberoamericana. La actuación de Martín Noel: un edificio una misión, en Gutiérrez, Ramón; Gutman, Margarita, y Pérez Escolano, Víctor (eds). El arquitecto Martín Noel. Su tiempo y su obra, Consejería de Cultura. Junta de Andalucía, Sevilla, 1995, pp. 161-179. Isbn 10: 84-87826-71-7. Isbn 13: 9788487826719. 
    • (A) Graciani García, Amparo. La escultura ornamental del Pabellón Nacional Portugués en la Exposición Iberoamericana, en Laboratorio de Arte, 1995, vol. 8, pp.459-478. Issn: 1130-5762.
  •  (L) Braojos Garrido, Alfonso y Graciani García, Amparo. El Pabellón de México en la Sevilla de 1929: evocaciones históricas y artísticas. Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla. Ediciones Especiales, núm. 23. Sevilla, 1998. Isbn: 84-472-04-634, 173 pp. 
  •  (A) Graciani García, Amparo. El Pabellón de México en la Exposición Iberoamericana, en Hábitat, 2002, pp. 58-78, Universidad Autónoma de San Luis Potosí (México). Issn: 2007-2112
    • (L) Graciani García, Amparo. El pabellón de Brasil en la Exposición Iberoamericana (1929–1999). Sevilla, Universidad de Sevilla, Ediciones Especiales, número 26, 2006. 128 pp. Isbn: 84-472-1002-2. 
    •  (L) Graciani García, Amparo. La participación internacional y colonial en la Exposición Iberoamericana de Sevilla de 1929. Secretariado de Publicaciones de la Us (Colección Arte, núm. 28) – Icas (Instituto de Cultura y Artes de Sevilla) del Ayuntamiento de Sevilla (Colección Temas Libres, núm. 42). Sevilla, 2010, 524 pp. Isbn: 978-84-472-1245-3. 
  •  (A) Graciani García, Amparo. Presencia, valores, visiones y representaciones del hispanismo latinoamericano en la exposición iberoamericana de Sevilla de 1929, en Revista Iberoamericana. América Latina, España, Portugal. Instituto Ibero-Americano, Berlín; Instituto de Estudios Iberoamericanos de Hamburgo; Iberoamericana/Vervuert, Frankfurt /Madrid, Vol. 13, núm. 50 (2013), pp. 133-146. Dossier coord. Thomas Fischer y Andrés Jiménez Ángel (La hispanidad en América: la construcción escrita y visual del idioma y de la raza). Issn: 1577-3388. 
  •  (CL) Graciani García, Amparo. La Exposición Iberoamericana de Sevilla de 1929. Contextualizando la presencia colombiana, en Graciani, A.; Padilla, C. (ed.) y Rivadeneira, R. El Pabellón de Colombia en la Exposición Iberoamericana de Sevilla. Ed. La Bachué, Bogotá (Colombia), 2014, pp. 14-37. Isbn: 978-958-5767-1-2-6. 
  • (P) Graciani García, Amparo. Prólogo, en Graciani, A.; Padilla, C. (ed.) y Rivadeneira, R. El Pabellón de Colombia en la Exposición Iberoamericana de Sevilla. Ed. La Bachué, Bogotá (Colombia), 2014, pp. 14-37. Isbn: 978-958-5767-1-2-6. 
  • (L) Graciani García, Amparo. El pabellón de Portugal en la Exposición Iberoamericana. Imprenta Municipal, Ayuntamiento de Sevilla, 2014, 20 pp. Isbn: 978-84-92417-87-2 
  •  (L) Graciani García, Amparo y Cháves Maza, José Lucas. Parque Centenario. Icas  (Instituto de Cultura y Artes de Sevilla). Ayuntamiento de Sevilla. Sevilla, 2014, 235 pp. ISBN: 978-84-92417-60-5.
  •  (A) Graciani García, Amparo. Los planos de Juan Talavera de la Vega para las obras derivadas de la donación de los terrenos para le creación del Parque de María Luisa de Sevilla, en Laboratorio de Arte, 2015, pp. 441-457. Issn: 1130-5762 
  • (A) Graciani García, Amparo. El relato cosmogónico y el origen del hombre como expresión de la identidad nacional colombiana en la exposición iberoamericana de sevilla (1929). Convergencias y traducciones en las manifestaciones visuales, en Olivero Guidobono, Sandra y Caño Ortigosa, José Luis (coords.). Temas Americanistas: historia, cultura y diversidad cultural. Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla y Diputación Provincial de Sevilla. Sevilla, 2015. Isbn: 978-84-472-1604-8. 
  •  (L) Graciani García, Amparo y Fernandez, Fernando (eds.). Reflexiones en torno al Parque de María Luisa. Conferencias del ciclo conmemorativo de su Centenario (1914-2014). Icas, Ayuntamiento de Sevilla, 2017-18 (en prensa).
  • (CL) Graciani García, Amparo. Los jardines no donados. De San Telmo a la Exposición Iberoamericana, en Graciani, A. y Fernandez, F. (eds.). Reflexiones en torno al Parque de María Luisa. Conferencias del ciclo conmemorativo de su Centenario (1914-2014). Icas, 
  • (L) Graciani García, Amparo y Barrientos-Bueno, Mercedes (coords.) Imagen, escenografía y espectáculo en la Exposición Iberoamericana (vol. I).  Testimonios, artistas y manifestaciones. Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2018.
  • (P) Graciani García, Amparo y Barrientos-Bueno, Mercedes (coords.). Prólogo, en Imagen, escenografía y espectáculo en la Exposición Iberoamericana (vol. I). Testimonios, artistas y manifestaciones (pp. 11-14). Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2018.
  • (L) Graciani García, Amparo y Ponce Ortiz de Insagurbe, Mercedes (coords.). Devenir y actualidad del legado de la Exposición Iberoamericana. Vol. I., Conservación y divulgación. Reflexiones, estudios, procesos, estrategias y experiencias. Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019.
  • (CL) Graciani García, Amparo y Ponce Ortiz de Insagurbe, Mercedes (coords.). Introducción, en Devenir y actualidad del legado de la Exposición Iberoamericana. Vol. I, Conservación y divulgación. Reflexiones, estudios, procesos, estrategias y experiencias (pp. 13-15). Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019.
  • (CL) Graciani García, Amparo y Rincón Millán, María Dolores. Reflexiones sobre la promoción y accesibilidad del legado de la Exposición Iberoamericana. Una experiencia: la muestra Rómulo Rozo. El mensaje de las esencias. En A. Graciani García y M. Ponce Ortiz de Insagurbe (coords.), Devenir y actualidad del legado de la Exposición Iberoamericana. Vol. I. Conservación y divulgación. Reflexiones, estudios, procesos, estrategias y experiencias (pp. 113-135). Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019.
  • (L) Graciani García, Amparo y Langa Nuño, Concha (coords.). La Exposición Iberoamericana de Sevilla. Nuevas aportaciones desde la Historia. Vol. I. Oportunidades, intereses y perspectivas. Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019.
  • (CL) Graciani García, Amparo y Langa Nuño, Concha. Preámbulo, en La Exposición Iberoamericana de Sevilla. Nuevas aportaciones desde la Historia. Vol. I. Oportunidades, intereses y perspectivas (pp. 13-18). Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019.
  • (CL) Graciani García, Amparo. Cincuenta años de historiografía sobre la exposición iberoamericana (1968-2018). Autores, iniciativas, estímulos e intereses, en La Exposición Iberoamericana de Sevilla. Nuevas aportaciones desde la Historia. Vol. I. Oportunidades, intereses y perspectivas (pp. 19-46). Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019.
  • (CL) Graciani García, Amparo. Proyectos y avatares para la incorporación de los Jardines del Seminario de San Telmo al recinto de la Exposición, en La Exposición Iberoamericana de Sevilla. Nuevas aportaciones desde la Historia. Vol. I. Oportunidades, intereses y perspectivas (pp. 107-128). Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019.
  • (L) Graciani García, Amparo (coord.). El turismo y la Exposición Iberoamericana (vol. I).  Oportunidades, promoción, imagen e identidad. Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019 (en prensa).
  • (CL) Graciani García, Amparo. Preámbulo, en El turismo y la Exposición Iberoamericana (vol. I).  Oportunidades, promoción, imagen e identidad (pp. 11-14). Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019 (en prensa).
  • (L) Graciani García, Amparo (coord.). Empresas, industria y Comercio en la Exposición Iberoamericana de Sevilla (vol. I). Presencias, intereses y manifestaciones. Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019 (en prensa).
  • (L) Graciani García, Amparo (coord.). El legado de la Exposición Iberoamericana (vol. I).  Artífices, fundamentos, identidades y manifestaciones. Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019 (en prensa).
  •  (L) Graciani García, Amparo y Barral, Margarita (coords.). Huellas de España en la Exposición Iberoamericana. Vol. I. Galicia. Visión, presencia y mensajes. Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, 2019 (en prensa)

Exposicions Iberoamericana

Els orígens del neoliberalisme als Estats Units: un debat econòmic sobre la democràcia

Dijous 13 Juny 2019 a les 19:00h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Els orígens del neoliberalisme als Estats Units: un debat econòmic sobre la democràcia, a càrrec d’Andreu Espasa de la Fuente, professor de la Universidad Nacional Autónoma de Mexico (UNAM).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Walter Lippmann (Nova York, 23 de setembre de 1889 – Nova York, 14 de desembre de 1974) va ser un escriptor nord-americà, periodista, comentarista polític i una figura clau en l’organització i l’estudi de l’opinió pública del segle XX. També, va ser l’artífex del terme estereotip, molt recurrent en la psicologia moderna.

Origens dels neoliberalisme 

Text d’Andreu Espasa de la Fuente

Tot i que els inicis del triomf del neoliberalisme estan associats amb les conseqüències de la crisi del petroli de 1973, el cert és que els orígens d’aquest influent moviment es poden traçar fins als anys de la Gran Depressió. Als Estats Units, la publicació del llibre del periodista Walter Lippman The Good Society, al 1937, popularitzà entre el gran públic algunes de les idees dels economistes més importants de l’Escola Austríaca, Friedrich Hayek i Ludwig Von Mises, i de la primera Escola de Chicago, entre els quals destacava Frank Knight.

Neolibealisme Friedrich_Hayek

Friedrich Hayek

En el context nord-americà, les idees neoliberals es van interpretar com una crítica a les tendències més socialitzants del New Deal, el programa de reformes econòmiques que estava duent a terme l’Administració Roosevelt. Al mateix temps, però, el neoliberalisme també es presentava com una impugnació del vell liberalisme decimonònic del laissez-faire. En contra de la idea del caràcter natural dels mercats, els nous ideòlegs plantejaven que, per garantir el seu correcte funcionament, l’Estat havia de regular fortament el mercat. Més enllà de les discussions econòmiques, molt sovint les propostes dels primers neoliberals se centraven en arguments polítics i s’entrelligaven, de fet, amb el gran debat dels anys trenta sobre la crisi del sistema democràtic, en un moment en què l’ascens del feixisme i la popularitat del comunisme feien témer pel futur de la democràcia liberal. Des d’aleshores, i malgrat l’evolució del moviment i de les seves idees, la relació entre neoliberalisme i democràcia ha estat permanentment marcada per una tensió de difícil solució.

Neoliberalisme Franklin Delano Roosevelt

Franklin Delano Roosevelt

Bibliografia bàsica (Facilitada per Andreu Espasa)

  • Alan Brinkley, The end of reform: New Deal liberalism in recession and war, New York: Random House, 1996.
  • Angus Burgin, Great persuasion: reinventing free markets since the depression, Cambridge: Harvard University Press, 2015.
  • Fernando Escalante, Historia mínima del neoliberalismo, Madrid: Turner, 2016.
  • David Harvey, Breve historia del neoliberalismo, Madrid: Ediciones Akal, 2007.
  • Ben Jackson, “At the Origins of Neo-Liberalism: The Free Economy and the Strong State, 1930–1947”, The Historical Journal, Volume 53, Issue 1, March 2010, pp. 129-151.
  • Philip Mirowski i Dieter Plehwe (editors), The Road from Mont Pèlerin: The Making of the Neoliberal Thought Collective, With a New Preface, Cambridge: Harvard University Press, 2016.
  • Jurgen Reinhoudt, The Walter Lippmann Colloquium: the birth of neo-liberalism, Cham, Switzerland: Palgrave Macmillan, 2018.
  • María Eugenia Romero Sotelo, Los orígenes del neoliberalismo en México: la escuela austriaca, Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica, 2016.
  • Quinn Slobodian, Globalists: the end of empire and the birth of neoliberalism, Cambridge: Harvard University Press, 2018.
  • Ronald Steel, Walter Lippmann and the American century, London: Bodley Head, 1981.

Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939). Una nova mirada al conflicte

Dilluns 27 de maig 2019 a les 19:00 – 20:30 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Diaris personals durant la Guerra a Catalunya (1936-1939). Una nova mirada al conflicte a càrrec d’Oriol Riart i Arnalot, historiador, arxiver i autor del llibre Itinerari d’una memòria enfrontada.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

DIARIS_2

“Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”, Oriol Riart i Arnalot

Aquesta comunicació té com a objectiu presentar, analitzar i posar en discussió els diaris personals escrits per combatents en la Guerra Civil Espanyola com a font historiogràfica i eina didàctica que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte. A més, es pretén establir aquesta font com a complement i / o alternativa a les fonts més tradicionals en l’àmbit de la investigació històrica.

El diari personal és un tipus de document on l’autor escriu de primera mà i en primera persona, els fets que considera destacables en què participa o observa, alhora que en dóna la seva opinió. Tot i que l’autor intenta plasmar en el diari allò que més li crida l’atenció, el seu contingut no deixa de ser la més humil i inessencial quotidianitat que, amb el pas del temps, adquireix més rellevància, ja que pot apreciar-se el modus vivendi de determinats sectors socials, en aquest cas dels combatents al front català.

D’aquesta manera, els diaris personals dels combatents són una font historiogràfica que permet una mirada més propera i personal als fets històrics. Es tracta d’una documentació complementària i alternativa a les limitacions de l’oralitat, a la documentació militar i al relat històric oficial. Les fonts autobiogràfiques, degudament sotmeses a contrast com qualsevol altra, són les òptimes per a aquest enfocament historicista que va de baix a dalt, construint un relat més pròxim, atractiu i didàctic de la història.

Diaris 5 RED

Imatge d’alguns dels diaris utilitzats en l’estudi d’Oriol Riart i Arnalot “Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”

El corpus documental per a la comunicació és l’estudi de 30 diaris personals de combatents d’ambdós bàndols escrits al front català. Aquest volum permet conèixer l’interès i les influències literàries que van portar els joves a escriure un diari personal, també els objectius i motivacions que hi ha darrera d’aquest hàbit, i sobretot conèixer com vivien aquests homes els fets col·lectius o històrics dels què n’eren els protagonistes però que en canvi el relat històric oficial poques vegades els té en compte.

DIARIS_3

Imatge d’un dels diaris utilitzats en l’estudi d’Oriol Riart i Arnalot “Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”

Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya

Dijous 9 de maig de 2019, a les 19.00 a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la sessió “Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya” amb la participació de Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours; Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols; i de Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia.

Presentarà l’acte el president de l’Ateneu Barcelonès, el dr. Jordi Casassas Ymbert, catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona.

Els tres ponents, que recentment han editat el llibre La Nazione catalana. Storia, lingua, politica costituzionale nella prospettiva plurinazionale, plantejaran temes per comprendre la complexitat des d’una mirada estrangera sobre el procés independentista català.

Lanazionecatalana2-600x408

El professor Cagiao analitzarà la crisi del sistema polític espanyol com a conseqüència d’un problema o falta de reconeixement nacional. El nacionalisme espanyol s’ha negat a debatre durant llargs anys el seu propi model d’Estat, rebutjant un darrere l’altre qualsevol intent d’encaix del pluralisme nacional existent en el seu si fora del marc autonòmic en vigor. Com se sap, aquesta dinàmica oposada al reconeixement nacional ha acabat generant un important suport social a la solució referendària i a la independència. El professor Cagiao reflexionarà sobre aquest tema des d’una perspectiva més controvertida (i potser paradoxal), posant el focus en el problema de reconeixement nacional de Catalunya: si el procés hagués dividit el Principat en dos grans blocs (independentistes i unionistes) amb un pes similar, seria d’interès analitzar aquesta divisió i sobretot les actituds observades, principalment en el catalanisme unionista, sobre el reconeixement nacional de Catalunya per part dels catalans contraris a la independència.

Nazione Catalana_Cagiao

Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours

Per part del professor Ferraiuolo intervindrà explicant com la lectura italiana d’esdeveniments catalans sovint es deforma pel fenomen cultural i polític de la Lliga Nord. De fet, hi ha diversos indicadors que ens permeten mostrar l’enganyós que és  aquest paral·lelisme. La seva intervenció se centrarà en aquests elements, que es poden trobar en els estudis i dades sociològiques i polítiques, així com també en l’evolució del model regional italià. A partir de l’anàlisi de la trajectòria política de la Lliga Nord, també serà possible avaluar la forma en què l’Estat italià s’enfronta al conflicte territorial: les respostes de les institucions centrals que des d’un punt de vista legal i formal poden semblar idèntiques a les espanyoles, adquireixen però, un significat diferent si s’emmarquen en la dimensió dels processos polítics i institucionals de cada país.

Nazione Catalana_Ferraiuolo

Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols

Finalment, el professor Rigobon oferirà una reflexió sobre com ha reaccionat la premsa diària italiana als fets catalans  de setembre i octubre 2017, plantejant-se els següents interrogants: Quina cobertura han donat als esdeveniments? Quin grau de coneixement de la realitat catalana tenien els periodistes involucrats? Quines pautes resseguien els editorials? A partir d’un repàs general dels diaris italians més importants  i dels seus articles sobre Catalunya es veurà com els plantejaments sobre el tema han estat molt diferents i s’han vist actituds oposades dins els mateixos sectors ideològics. No hi ha hagut, segons el professor Rigobon, una resposta “de dretes” o “d’esquerres”: hi ha hagut diferents respostes  (i sovint molt diferents entre elles)  dins dels mateixos blocs, la qual cosa demostra que el cas català representa un desafiament a qualsevol categorització i simplificació.

Nazione Catalana_Rigobon

Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia

 

Autor del text: Giovanni Cattini

Per saber-ne més:

http://www.editorialescientifica.com/materia/diritto/diritto-costituzionale/la-nazione-catalana-detail.html

Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939

Dilluns 6 de maig de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939 a càrrec de Josep Lluís Martín Berbois, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, 2018.

 

Presenta:  Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.

La violència dels primers mesos de la Guerra Civil a Catalunya es traduí en una nombrosa xifra de víctimes i l’exili de milers de persones a diferents països europeus, en especial França i Itàlia. Un èxode, que per diferents motius, encara avui ha restat força descuidat per la historiografia catalana. Es coneix com l’exili de 1936.

Exili La Tribuna Illustrata

Imatge: Portada de la Tribuna Illustrata, diari italià que parlava de l’arribada dels catalans a Gènova el 9 d’agost de 1936.

El progressiu avanç de les tropes franquistes obligà a milers de persones a fugir de Catalunya inicialment direcció a França. Un total d’aproximadament 470.000 individus provinents de tot l’Estat espanyol travessaren la frontera. Posteriorment, milers d’ells acabaren sent internats en camps de concentració improvisats i en condicions molt deplorables.

Els militars republicans no van poder entrar a França fins al 5 de febrer i van ser enviats als camps de concentració. AUGUSTE CHAUVIN (ARCHIVES DÉPARTEMENTALES DES PYRÉNÉES-ORIENTALES)

Tanmateix hi hagueren molts catalans que pogueren exiliar-se a França, Londres o a països de l’altra banda de l’Atlàntic com Mèxic, Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela, la República Dominicana o els Estats Units. Un dels fets més tràgics d’aquest exili fou l’assassinat, per part del règim franquista, del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover el 15 d’octubre de 1940, el qual havia estat detingut inicialment a França per la Policia Militar Alemanya.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial feu que molts republicans s’allistessin a les Companyies de Treballadors Estrangeres i posteriorment s’integressin a la resistència antinazi després de l’ocupació Alemanya. Un important nombre d’ells foren detinguts i deportats en algun camp nazi (especialment a Mauthausen). Dels 9.446 deportats que coneixem actualment, uns 3.000 eren nascuts a Catalunya i uns 1.800 no sobrevisqueren.

Text de Josep Lluís Martin Berbois

Per saber-ne més: Museu Memorial de l’Exili