La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021)

5 Març 202414 Març 2024 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 12 Març 2024 a les 18:30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc el debat: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021.

A darrera hora Arnau González Vilalta va excusar la seva assistència.

Modera el debat: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història.

Aquesta sessió s’enmmarca en el cicle “Europa en joc” de l’Ateneu Barcelonès. La sala Verdaguer era plena (70 persones)

Accés obert

Un debat obert sobre la memòria a Europa

L’historiador gallec Xosé Manoel Núñez Seixas, autor d’una extensa obra sobre guerra, violència i memòria del segle XX i l’historiador Óscar Costa Ruibal dialogaran àmpliament sobre el significat de la batalla de Stalingrad i el paper de la memòria a Europa. I es pregunten si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit?

La batalla de Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels combatents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per part de les comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.

Xosé M. Núñez Seixas: Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, V Premio de Ensayo Memorial Walter Benjamin, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022, 400 pàgines

Resum d’Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

L’autor del llibre

Xosé Manoel Núñez Seixas és en l’actualitat catedràtic d’Història contemporània a la Universitat de Santiago de Compostela. Va exercir la docència entre el 2012 i el 2017, a la Universitat Ludwig -Maximilian de Munich i manté vincles familiars que el relacionen amb Alemanya. Es va llicenciar a la Universitat de Santiago i va doctorar-se a l’Institut Universitari Europeu de Florència, la qual cosa li facilità l’accés a arxius i universitats d’arreu del continent. S’ha especialitzat en diversos àmbits d’estudi com ara els nacionalismes i les identitats territorials a Espanya i a Europa.

Cal recordar el seu treball sobre la presència catalana a la Societat de Nacions: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), [Afers, Catarroja Universitat de València]. Així com la seva història sobre el nacionalisme espanyol: Suspiros de España. El nacionalismo espanyol 1808-2018, [Ed. Crítica, Barcelona, 2018].

Ha orientat també la seva investigació vers l’estudi de les grans conflagracions bèl·liques del segle XX i també la seva influència en la conformació de les identitats postbèl·liques. En aquesta línia: El frente del Este : Historia y memòria de la guerra germano-soviètica (1941-1945) [Alianza editorial, Madrid, 2018], i també: Guaridas del Lobo: Memorias de la Europa Autoritaria, 1945-2020, [Barcelona Crítica, 2021]

Xosé Manoel Núñez Seixas, Parc de Treptow 2021 C. Henrike Fesefeldt

Stalingrad mite i metàfora del front de l’Est

La Batalla de Stalingrad, l’actual Volgograd, va enfrontar entre l’agost de 1942 i el febrer de 1943 els exèrcits del dos grans totalitarismes del segle XX. Més enllà de la seqüència bèl·lica de la batalla va significar un punt d’inflexió en la II Guerra Mundial, percebuda ja en el seu moment, com la primera gran desfeta d’un exèrcit alemany al front de l’Est. Per uns va contribuir a posar per primera vegada a l’horitzó la possibilitat material de la desfeta de la maquinària de guerra nazi. Pels altres va posar de manifest la realitat i els perills que s’acostaven per l’est fins aleshores un front percebut relativament llunyà.

A la ciutat del Volga, Stalin va donar l’ordre de no retirar-se. Aquesta resistència extrema suportada des de la banda oriental del riu, que va romandre a mans dels soviètics, va topar-se amb el control alemany de les dues terceres parts de la ciutat i va endegar un combat entre les ruïnes que va elevar la mortalitat pels dos bàndols. L’exèrcit soviètic, amb un alt cost en vides de combatents i civils dins de la ciutat, intentava per fora i amb èxit, rodejar els flancs de l’enemic fins a tallar les possibilitats de rebre proveïment i tenir una via d’escap, tot seguint fil per randa el pla dissenyat pel general Gueorgui Jukov, sobre el qual el dictador soviètic havia delegat la direcció militar de la batalla. Tot i que l’aviació germana no va poder fer arribar els subministraments de provisions i armament, Hitler va donar l’ordre de no rendir-se, malgrat que la fam, els ferits i l’efecte del rigorós hivern van destruir les esperances. Finalment el comandant alemany general von Paulus, ascendit a Mariscal, perquè mantingué la resistència del sisè exèrcit fins al final, es va rendir el 2 de febrer de 1943. El resultat va ser prop de dos milions de morts, un milió i mig de soviètics, entre militars i civils i prop de 600.000 soldats de la Wehrmacht (“Força de Defensa”), van comptar-se com a baixes i encara es podrien afegir els nombrosos caiguts i ferits dels exèrcits aliats de l’Alemanya nazi. Les baixes soviètiques, que algunes fons eleven a més d’un milió sense comptar les víctimes civils , van romandre sota un vel de misteri degut a la por de fer públic l’alt cost de la victòria i encara avui continuen estant en discussió.

**Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia**

Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels contendents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.

Si ampliem el focus, Stalingrad va ser, com dèiem, un episodi singular per les seves dimensions i per la seva carga simbòlica dins de la guerra a l’Est, però també un símbol del conjunt del Front de l’Est. Aquest va ser per la seva importància, per les característiques del combat i pel nombre de combatents i de víctimes, un extens camp de batalla especialment decisiu i punyent dins del quadre de conjunt de la Segona Guerra Mundial.

L’anomenada Operació Barba-roja, la invasió alemanya de Rússia va endegar una guerra molt més enllà del criteri de guerra convencional. Va desplegar una guerra de conquesta, sotmetiment i extermini de poblacions senceres. En la seva rereguarda va començar de manera massiva l’extermini de jueus i romanís, però també de comissaris polítics soviètics i presoners de l’Exèrcit Roig. Va comportar també un desplaçament de poblacions senceres, mobilitzacions de milions de combatents i la participació d’un important nombre de soldats de diferents nacions, la qual cosa va contribuir a transformar-la en una guerra d’abast europeu. En primer lloc, com es obvi, la reactivació de vells conflictes entre les nacions de l’Est, lituans, estonians, letons, ucraïnesos, romanesos, els quals van tenir una participació que va assolir diverses formes i va comportar orientacions ideològiques de sentits ben diversos. Però també hi van participar polonesos, hongaresos, belgues, holandesos, francesos, italians i espanyols. La participació de kirguís i altres poblacions de l’Extrem Orient a l’Exèrcit Roig, donà una dimensió asiàtica i si es vol un abast mundial al conflicte i més encara, si aquesta participació es pren com una conseqüència de la guerra civil a la Xina, que donaria pas a la revolució maoista quatre anys després d’acabar el conflicte a Europa.

La historiografia de les diferents nacions contendents s’ha ocupat, com no podria haver estat d’altra manera, de donar compte de la seva participació al conflicte. Tots han intentat ressaltar no sols la seva intervenció militar sinó les causes i enormes repercussions que va tenir dins dels àmbits nacionals respectius. A tots els països es van realitzar també una gran diversitat d’actes commemoratius, es van construir monuments, llocs de memòria, etc. que feien referència a la gestió de la memòria d’un període singularment sagnant i compromès.

Les diferents aproximacions però van encarar el relat des d’angles molts diferents, a vegades no sols nacionals sinó també sectorials. Els tractaments que va fer cada país no sols van insistir en aspectes contradictoris sinó que dins de cada tradició historiogràfica van produir-se una evolució que va anar modificant les versions inicialment oficials. Els intents d’explicacions de conjunt per sobre de les diverses historiografies nacionals no van reeixir perquè, com assenyala l’autor, encara es tracta de ferides que no s’han acabat de tancar i perquè les evolucions posteriors al conflicte de cadascuna de les nacions contendents han estat molt diferents. No va ser igual, per exemple la manera de recordar-ho a la República Federal d’Alemanya que a la República Democràtica Alemanya. I encara dins d’elles no es va encarar de la mateixa manera la memòria en les dècades que van seguir la guerra, que, per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín.

L’intent d’aquest llibre és aproximar-se al tractament de les diverses memòries seleccionant cinc àmbits nacionals tot considerant el desenvolupament, les polítiques i la gestió de la memòria.

L’àmbit alemany

En primer lloc, l’àmbit de l’Alemanya occidental, on la percepció social va oscil·lar entre la culpa per l’esclat de la guerra i les seves conseqüències, i una convicció socialment estesa d’haver estat víctimes per partida doble: en primer lloc dels seus propis governants que van propiciar la invasió alemanya dels territoris de l’Est, així com també pel patiment que va provocar la invasió soviètica el 1945. Només una dada: el 9 de maig, dia de l’armistici, no va celebrar-se públicament a la República Federal d’Alemanya fins el 1970 amb un govern socialdemòcrata, mentre a la República Democràtica, es va celebrar des de pràcticament el començament com a Dia de l’Alliberament (Tag der Befreiung). Malgrat les sagnants ferides causades per la desfeta i més enllà del profund esquinçament de la societat alemanya, la desfeta va significar, segons assenyalava el president d’Alemanya (1984-1995) Richard von Wiezsäcker, al commemorar el 40 aniversari el 8 de maig de 1985, una oportunitat de reconstruir-se en democràcia per l’Alemanya.

Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin, Soviet War Memorial. ***La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts***

La Gran Guerra Patriòtica

Un segon àmbit seria el de la persistència de la construcció mítica-narrativa que va ser forjada per la propaganda soviètica, la Gran Guerra Patriòtica, que va estar present a tot el bloc comunista entre el 1945-47 i el 1990. En un primer moment després de tot el que va significar la caiguda del mur, el mite va desaparèixer de l’esfera pública o va ser readaptat a les narratives nacionals d’algunes de les repúbliques exsoviètiques. Més endavant, el mite va reverdir amb el llarg període de Vladimir Putin, arribant des de l’any 2000 fins al present on els fantasmes de la II Guerra Mundial tornen a estar presents arran de la invasió d’Ucraïna.

Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou

La doble invasió nazi i comunista

En tercer lloc, hi haurien aquells àmbits que es caracteritzen per la recerca d’un equilibri o una equidistància que es concretaria en el paradigma de la doble invasió, que en els països de l’est d’Europa, fa referència primer a la invasió nazi i després a la de l’Exèrcit Roig. La qual cosa ha portat des del 1989, després d’un llarg període de narrativa antifeixista, a la reivindicació d’alguns herois nacionals que van ser en el seu moment col·laboracionistes de les tropes nazis, com per exemple els nacionalistes ucraïnesos dirigents de milícies pro feixistes i antisemites com Stepan Bandera, o a cossos auxiliars de l’exèrcit alemany com ara a les Repúbliques Bàltiques.

Monument a **Stepán Bandera** a Ternópil, “*heroi d’Ucraïna”*

L’heroica Finlàndia

En un quart lloc, això que l’autor destaca com l’aparent excepcionalitat heroica de Finlàndia. La resistència d’una petita República parlamentària, enfront d’un enemic gegantí, com l’URSS que la porta a una guerra per repel·lir la invasió a la regió de Carèlia i a associar des de 1941 a 1944 a l’Alemanya nazi al considerar que la invasió nazi com una continuació de facto de la Guerra d’Hivern de 1939-41. La narrativa nacional finesa insistia en el caràcter numantí de la seva resistència que com a petita nació l’enfrontava al gegant roig, però al mateix temps la mobilització nacionalista servia per cicatritzar les ferides internes de la guerra civil entre blancs i rojos que s’havia produït el 1918.

**Memorial “*La guerra s’ha acabat*” al cementiri d’Oulu, Finlàndia**

Els països mediterranis al Front de l’Est

Un últim apartat del llibre de Núñez Seixas se centra en l’anàlisi de la participació dels països mediterranis al Front de l’Est dins del marc de l’operació Barba-roja. Els casos espanyol i italià són molt diferents quant a les característiques de la seva intervenció a Rússia sota el comandament nazi. Tant des del punt de vista quantitatiu com els esdeveniments viscuts per ambdós exèrcits a Rússia. En canvi, els relats descrivint les vivències dels combatents espanyols i italians són sovint quasi idèntics i presenten paral·lelismes temàtics, sorprenents.

Els efectius mobilitzats per la División Azul uns 48.000 van ser sensiblement menys que els 300.000 integrants del Corpo di Spedizione Italiano in Russia i la posterior Armata italiana in Russia. Els italians per la seva banda van tenir moltes més baixes que els espanyols al front rus, uns 98.000 contra uns 5.000. L’impacte dels retornats va ser també inferior en el cas dels espanyols que van retornar a una Espanya on no s’havia produït un canvi de règim polític. La qual cosa va permetre als retornats tenir certes avantatges per reintegrar-se a la vida pública sobretot per accedir a l’administració, continuar estudis o augmentar les possibilitats de promoció dins de l’exèrcit. A partir de la dècada de 1950 es van constituir a diverses províncies espanyoles “Hermandades de excombatientes de la División Azul”, tot i que en general no es va construir fins més tard monuments o es va assignar noms de carrer commemoratius, com és el cas del carrers dedicats al general Agustín Muñoz Grandes cap de les tropes espanyoles o els directament anomenats División Azul. Sí, que en canvi, es van fer plaques commemoratives als recintes militars. A Itàlia van ser també escassos els espais de memòria pública dedicats als combatents a Rússia, no així dins d’alguns cossos de l’exèrcit com ara Els Alpins.

Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)

L’autor assenyala que els recursos meta-narratius utilitzats, tant a Itàlia com a Espanya, van ser semblants i van tenir uns eixos sobre els quals van basar els seus relats van barrejar l’argument de l’externalització de la culpa amb la reivindicació del tarannà decent i generós dels combatents tant envers l’enemic com en relació amb els civils, basant-se en el transfons catòlic que diferenciava als espanyols i als italians dels combatents germànics.

Amb aquests fils narratius es van teixir els relats, els quals analitza l’historiador gallec i també l’aparició en les filmografies respectives. Encara entrat el segle XXI persisteix la convicció en amplis sectors de l’opinió públic que els espanyols i els italians havien estat bons ocupants, sobretot amb la població civil i en canvi haurien estat les víctimes per partida doble tant de l’enemic soviètic com dels seus aliats els alemanys.

Conclusió: llocs de memòria i de desmemoria.

La primera qüestió que l’autor deixa oberta és si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit? Ell mateix respon que tota resposta en aquest sentit no deixa de ser ambigua. Literalment un espai de record comú, però amb límits difusos i contorns divergents a cada país, època o inclús dins de cada espai nacional, als diversos entorns generacionals, lluny de l’existència d’una narrativa comuna consensuada al voltant d’uns mínims. Tampoc existeix un acord definitiu sobre el front oriental. Un espai que segons l’autor representa un contínuum com a territoris de sang, encara més, durant la Segona Guerra Mundial, per l’Holocaust i les matances de població civil, la neteja ètnica i la “brutal enginyeria social” practicada a les rereguardes.

En aquest escenari gegantí dos noms atrauen la memòria d’una manera aparentment contradictòria, però al final complementària: Auschwitz i Stalingrad. Les dues instàncies han concentrat part del relat als països que es van veure embolicats al conflicte, però tots dos funcionen encara, vuitanta després, com a referent per la reflexió històrica sobre el període i sobre la fundació de la memòria post bèl·lica de l’Europa contemporània. El fet que els principals contendents, que es van enfrontar a sang i foc fossin dos règims totalitaris extrems, va facilitar, com diu l’autor, l’externalització de responsabilitats i també l’equiparació moral entre ambdós contendents i va permetre una pretesa equidistància sobre la qual es van construir la justificació per a opcions difícils utilitzades per a recolzar nous escenaris nacionals on es reivindica per exemple la figura d’un mitificat Stephan Bandera, o dels legionaris letons i estonians, dels combatents finesos de la Carèlia oriental i fins i tot de la cultura militar d’alguns cossos d’exèrcit dels més allunyats estats mediterranis. En aquest sentit, cal destacar, com assenyala l’autor, en sintonia amb altres sociòlegs o historiadors destacats com Michel Wieviorka i Enzo Traverso, que el relat en què es fonamenten les legitimitats es desplacen progressivament del paper dels herois al de les víctimes, al punt de què el segle XX, per a molts, podria ser caracteritzat com el segle de les víctimes. La manera de percebre’s a sí mateixos dels excombatents alemanys i centreeuropeus, els feia mirar-se com a triple víctima d’un règim com el nazisme, d’un enemic desapiadat i d’una guerra lliurada en condicions d’una duresa excepcional. Com assenyala Nuñez Seixas, la gran excepció resideix en la persistència de la narrativa de la Gran Guerra Patriòtica a l’imaginari rus. Però, tot i així no ha estat una memòria exempta de conflictes, primer pel silenci al que va estar sotmesa la memòria dels soldats del front o frontóviki en benefici de Stalin i els seus generals.I després per l’ocultació dels aspectes més foscos dels actes comesos pels seus combatents a l’entrada als territoris alemanys, com les violacions massives i el pillatge.

Encara en ple segle XXI es mantenen en alguns casos els relats que es refugien en una visió del Front de l’Est com una confrontació dura però professional distant i per tant ignorant del que succeïa a les rereguardes. Núñez Seixas ens recorda que els forns dels crematoris d’Auschwitz van funcionar a tot rendiment mentre altres combatien a mort a Stalingrad.

Annex: Imatges del front de l’Est en la Memòria europea

A continuació hem seleccionat diverses imatges de monuments i fotogrames de films reproduïdes al llibre de Xosé M. Núñez Seixas, Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022. Les imatges s’han extret d’Internet a partir de la informació facilitada al peu de la imatge reproduïda al llibre. Per veureu les fotos de l’àlbum cliqueu l’enllaç: https://photos.app.goo.gl/cUFhGY34L6XMmpNg8

00_ Xosé M. Nuñez Seixas: Volver a Stalingrado

01_El médico de Stalingrado. Film de 1957. Narra la història d’un metge el 1943 després de la gran batalla de Stalingrad. Batallons de presoners alemanys són conduïts a camps de concentració.

02_Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia

03_Madonna de Stalingrad. Memorial de la Gedächniskirche, Berlín

04_Memorial Die Trauernde Cementiri de guerra soviètic Camp de concentració de Bergen-Belsen. Monument als captius soviètics

05_Memorial Tiergarten 1953 Ofrena de les autoritats de Berlin oriental

06_Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin. Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts.

07_Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou

08_Baix Relleu del Monument a l’Exercit Roig a Stralsund

09_Stalin in “The Fall of Berlin” 1949. Fotograma del film “La caída de Berlín”. Stalin saluda a la multitud a Berlin en baixar de l’avió.

10_Mamayev Kurgan, Volgograd. Memorial del turó Mamái.

11_Estela dedicada a Ruben Ruiz Ibárruri mort a la batalla de Stalingrad com a oficial de l’Exèrcit Roig, Volgograd.

12_Soldiers, Pilots and Citizens of Leningrad Monument a Sant Petersburg

13_Fotograma del film “Masacre Ven y mira”. 1985

14_Film Stalingrad 2013 produït a Estats Units

15_Veterans de guerra davant el Monument als 28 de Panfílov

16_Cementiri memorial de guerra soviètic Miasnoi Bor, Nóvgorod

17_Memorial tank next to the breaking of the siege of Leningrad panorama outside St Petersburg.

18_Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”

19_Estela dedicada als soldats de la Legió Estonia, Lagedi

20_Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia

21_Inaguració del carrer “División Azul” a Vitoria, 1961

22_Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)

23_Carica eroica, Film italià que narra la historia de l’última carga de caballeria de la història pel Regiment italià Savoia, a l’agosto de 1942, a Isbucensky, Ucrania

24_Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)

25_Film “Italiani brava gente”. Narra la història d’un regiment italià durant la campanya de Rússia (1941-1943)

Diaris personals de combatents a la Guerra Civil. Eren feres?

20 febrer 20246 Març 2024 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 29 febrer 2024 a les 18.30h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres?

Taula rodona amb Queralt Solé, historiadora i Oriol Riart Arnalot, historiador, arxiver, fotògraf i autor d’Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023, 370 pàg.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Accés Obert.

Queralt Solé, Oriol Riart i Joan Solé Camardons. Ateneu Barcelonès 29-2-2024

Diaris personals de combatents a la guerra civil

Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil, mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la guerra civil. Oriol Riart, historiador, arxiver i fotògraf ha fet una recerca històrica a través dels diaris personals dels combatents i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que van deixar per escrit en el mateix moment dels fets.

Es tracta de relats no exposats a les possibles modificacions i readaptacions de la memòria. S’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre, que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte.

A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? Una sessió a l’Ateneu Barcelonès que ens farà sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la guerra civil de 1936-1939.

Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquesta sessió s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil com una font historiogràfica de primer ordre.

Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos més destaquen en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres.

Imatge: “Recull de diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”, Oriol Riart i Arnalot

Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari

6 febrer 202423 febrer 2024 / historiaab / Deixa un comentari

Divendres 16 de febrer a les 18.30h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que actuarà com a moderadora.

Presenten l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Anna Sallés, Gerardo Pisarello, Carme Sansa, Albert Portillo i Pelai Pagès (dret) a la taula rodona “Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari” a l’Ateneu Barcelonès, 16-2-2024.

La mirada ampla de Joaquim Maurín

Crònica de l’acte per Marià de Delàs

“Terra, nacionalitats, estructuració de l’Estat, alliberament de la dona, destrucció del poder de l’Església, aniquilació de les castes parasitàries, millora moral i material de la situació dels treballadors”. Aquesta enumeració de qüestions socials i polítiques podria semblar realitzada per referir-se a problemes actuals, del segle XXI, tot i que va ser escrita per Joaquim Maurín, que va ser successivament dirigent durant els anys trenta del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM, i que va sintetitzar d’aquesta manera els objectius de la revolució democràtica i social que considerava necessària en aquell temps.
Així ho va assenyalar l’actriu Carme Sansa per obrir i moderar una taula rodona, a l’Ateneu Barcelonès, sobre L’actualitat del llegat revolucionari de Joaquim Maurín. Un col·loqui entre coneixedors de la història i amb experiències vitals i trajectòries acadèmiques ben diferents: la historiadora Anna Sallés, el diputat al Congrés Gerardo Pisarello i el politòleg Albert Portillo.
Prèviament, el president de la Fundació Andreu Nin, Pelai Pagès, va recordar l’activitat sindical de Maurín a la CNT, els seus llibres i escrits, el seu entusiasme pel que van significar els primers anys de la revolució russa, les detencions i empresonament que va patir fins l’any 1946 i el desencant que va expressar ja des de l’exili davant la deriva totalitària que va prendre el règim soviètic.
La convocatòria d’aquesta trobada, el passat 16 de febrer, organitzada per la secció d’Història de l’Ateneu i per la Fundació Andreu Nin, va despertar una expectació més que notable. Més d’un centenar d’assistents van desbordar l’aforament de la sala.
Anna Sallés va recordar la crítica de Maurín a la feblesa del PSOE dels anys trenta i va posar l’accent en l’oportunitat perduda l’any 1931 per dur a terme una profunda revolució democràtica. “Els problemes que Espanya tenia aparcats des del segle XIX van quedar aparcats”, va assenyalar Sallés.
“Com evitar una contrarevolució quan la revolució semblava possible?”. Gerardo Pisarello va formular aquesta pregunta per recordar a continuació l’existència llavors d’un bloc ben reaccionari i centralista, integrat per rendistes de tradició secular, una Església Catòlica immobilista i una monarquia que feia de “pegament” entre el conservadorisme més recalcitrant.
Albert Portillo va recordar esdeveniments clau i factors socials que Maurín tenia ben presents en les seves reflexions i escrits, com la proclamació de la Primera República, el cop d’Estat de Primo de Rivera, el carlisme o els moviments d’emancipació nacional.
El debat entre els tres ponents va seguir amb visions complementàries sobre l’evolució ideològica de Maurín, marcada per lectures i esdeveniments, la influència de personatges com Joaquin Costa o Francesc Pi i Margall, a qui va admirar com a mestre i també va criticar, la seva activitat antimonàrquica, la seva insistència en fer possible l’Aliança Obrera, la radicalitat democràtica, el rebuig cap a la burocràcia. “El comunisme, per ell, era una alternativa real”, i la seva manera d’entendre el jacobinisme, no tenia res a veure amb el centralisme, sinó com “una manera de passar comptes amb l’aristocràcia”, va explicar Albert Portillo, que va coincidir amb Pisarello en destacar l’internacionalisme del dirigent poumista.
Carme Sansa i no pocs assistents van propiciar amb les seves preguntes que els ponents es pronunciessin sobre la utilitat del pensament de Maurín en les circumstàncies actuals.
“On és avui la classe obrera? Què està passant al camp?”, va preguntar Anna Sallés. La clau de les seves idees cal buscar-la en la unió que va defensar entre les classes treballadores urbanes i del camp. Les qüestions nacional i social havien d’anar de la mà, segons ell, va dir Pisarello.
Cal recordar també el seu antimilitarisme, va assenyalar Portillo, i les manifestacions de solidaritat amb el poble rifeny.
“Cal recuperar la mirada ampla de Joaquim Maurin”. Gerardo Pisarello va sintetitzar amb aquesta frase la riquesa del llegat de qui va orientar la insubordinació a l’aristocràcia i l’ordre burgés de la pagesia i el moviment obrer.

Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari

El dia 16 de febrer de 1936, a les eleccions que varen tenir lloc, Joaquim Maurín va aconseguir l’acta de diputat per Barcelona, representant el POUM en la candidatura del Front Popular. Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Joaquim Maurín, que va tenir lloc el dia 5 de novembre de 1973, la Fundació Andreu Nin ha organitzat tota una sèrie d’actes commemoratius, que culminaran el proper 16 de febrer de 2024, d’aquí l’elecció d’aquesta data per a taula rodona que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès.

L’objectiu de la taula rodona no és només donar a conèixer la vida política de Joaquim Maurín, des de la seva inicial militància a les files del republicanisme fins a la seva mort a Nova York l’any 1973, passant per la seva activitat sindical a la CNT, i el paper que va tenir en el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, sinó també informar de les seves aportacions intel·lectuals i polítiques en el moment present, unes contribucions que posen de manifest l’actualitat del pensament d’un dels revolucionaris més actius i internacionals del segle XX.

Bibliografia bàsica

JOAQUÍN MAURÍN: Los Hombres de la dictadura : Sánchez Guerra. Cambó. Iglesias-Largo Caballero. Lerroux. Melquiades Alvarez, Ed. Visiones políticas y sociales, Cénit, 1930.

JOAQUÍN MAURÍN: Hacia la segunda revolución : el fracaso de la república y la insurrección de octubre. Introducció de Andy Durgan, Ed. El Perro Malo: Fundació Andreu Nin, 2023, 305 pàg.

JOAQUÍN MAURÍN: Les forces motrius de la revolució, Pròleg d’Albert Portillo i epíleg de Jaime Pastor Verdú Ed, Tigre de Paper, 2023

ENRIQUE DEL OLMO, PELAI PAGÉS (COORD.): Joaquín Maurín, una historia del siglo XX, Fundació Andreu Nin & El Perro Malo, 2023, 175 pàgines

ANABEL BONSÓN [I ALTRES]: Joaquim Maurín, Barcelona Ed. Laertes, 1999 109 pàg.

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme

8 gener 202424 gener 2024 / historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 17 gener de 2024 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023. Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu

Gonzalo Pontón, editor de “Pasado y Presente” que ha publicat el llibre de referència ha fet donació de vint llibres de temàtica històrica a la Biblioteca de l’Ateneu.

Accés Obert.

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors. Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 17-01-2024

El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme

El feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme espanyo i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes.

En aquesta sessió, el participants plantegen tres qüestions importants que obvien altres històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes.

La segona qüestió és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats.

La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la de la «Capitania cubana», que vindria a ser l’assumpció del poder civil per part de la Capitania de forma dictatorial, amb el suport de les elits locals i d’una milícia civil auxiliar.

Finalment, Casals i Ucelay-Da han volgut assenyalar també que el feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí l’expressió que dona títol a aquesta obra, el Fascio de la Rambla.

**L’Esquella de la Torratxa**, 27 d’agost de 1920
– Com estàs, estimada enemiga meva?
– Sí, mira… anem tirant.

Ressenya del llibre a càrrec de Miquel Nistal al Blog gaudirlacultura

Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí

Enric Ucelay-Da Cal

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i doctor per la Columbia University de Nova York. Ha dedicat prop de cinquanta anys a l’estudi dels nacionalismes. És autor de llibres com ara La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1982) o El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), Breve historia del separatismo catalán (2018), entre altres.

Ha dirigit en col·laboració amb Manel López Esteve i Arnau Gonzàlez Vilalta, 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (2014). Una part important de la seva obra, principalment els seus gairebé tres-cents articles, és accessible en PDF a https://enricucelaydacal.weebly.com/

Enric Ucelay-Da Cal s’ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola. Ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià.

Des de fa molts anys, ha treballat amb joves investigadors i ha col·laborat amb professors com Francisco Veiga, el principal investigador espanyol sobre l’Europa de l’Est; Joan Maria Thomàs, especialista en la Falange Española; Xavier Casals, especialitzat en el neonazisme a Espanya; Ferran Gallego, historiador del nacionalisme; Florentino Rodao, el millor especialista en les relacions hispano-japoneses a les dècades de 1930 i 1940; Xosé M. Núñez Seixas, historiador especialitzat en el nacionalisme espanyol; David Martínez Fiol, que ha investigat la recepció de la Primera Guerra Mundial a Espanya; i Arnau González Vilalta, jove historiador espanyol especialitzat en diversos temes d’Història Contemporània.

Xavier Casals Meseguer (Blog de Xavier Casals)

(Barcelona, 1963) és doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Professionalment compagina la investigació històrica amb la politològica i la docència acadèmica amb la divulgació de la història. Actualment és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (Universitat Ramon Llull).

La seva tesi va analitzar l’evolució del neonazisme espanyol i va ser publicada el 1995 amb el títol Neonazis a Espanya. Algunes audicions wagnerianes als skinheads (1966-1995). Va obtenir una menció especial del premi Ciutat de Barcelona d’Història (1993) i va merèixer el premi de politologia i sociologia Ferran Cuito i Canal de l’Institut d’Estudis Catalans (1994). Des d’aleshores, la majoria dels seus assajos i treballs de recerca s’han centrat en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins al present a Europa Occidental i en les relacions entre dictadura i monarquia a l’Espanya del segle XX.

Així, després del seu estudi sobre el neonazisme, ha publicat La temptación neofeixista a Espanya (1998); El feixisme. Entre el llegat de Franco i la modernitat de Le Pen (1975-1997) (1998); Ultrapatriotes. Extrema dreta i nacionalisme de la Guerra Freda a l’era de la globalització (2003); Political survival on the extreme right (2005) -com a editor i coautor- i Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del búnquer al rebuig de les mezquites (1966-2006) (2007).

Sobre les relacions entre Dictadura i Monarquia, és autor de la primera aproximació biogràfica acadèmica al dictador Miguel Primo de Rivera, a l’obra de la col·lecció cara i creu: Xavier Casals/Ramón Tamames, Miguel Primo de Rivera (2004) i de l’àmplia visió panoràmica de les relacions de Franco amb els diversos pretendents a la Corona espanyola a Franco i els Borbons (2005).

Ha estudiat l’evolució i el canvi polític a Catalunya a L’oasi català (1975-2010): Mirall o realitat? (2010), assenyalant la irrupció de partits populistes i les seves causes, ia l’obra col·lectiva Partits i eleccions a la Catalunya del segle XXI (2012), de la qual és coeditor juntament amb el politòleg Joan Marcet. Actualment investiga tant les dinàmiques de canvi polític a Espanya i l’eclosió de tendències populistes (notablement a El poble contra el parlament. El nou populisme a Espanya, 1989-2013, 2013), com l’impacte de la violència política a la Transició, com reflecteix la seva darrera obra: La Transició espanyola. El vot ignorat de les armes (2016).

Gonzalo Pontón Gómez

(Barcelona, 1944) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona. Fundador de les editorials Crítica (1976) i Pasado & Presente (2011), ha publicat al llarg de més de cinquanta anys uns dos mil títols, dels quals potser mil han estat llibres d’història. D’acord amb el consell de Gaston Gallimard —un bon editor no ha de ser escriptor alhora— Pontón no ha començat la seva obra fins a la seva jubilació el 2009. La lucha por la desigualdad: Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premio Nacional de Ensayo 2017 és, així, el primer llibre. El 2019 es nominat doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.

**L’Esquella de la Torratxa**, 17 de setembre de 1920 “**A qui li toca, avui? “**

Més informació

«El feixisme de matriu barcelonina» (REVISTA MIRALL)

«El fascismo español nació en Barcelona» (LA VANGUARDIA)

«Cuba i l’origen català del feixisme espanyol» (EL TEMPS)

“El primer feixisme espanyol va néixer a Barcelona” (ARA)

100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera. El cop i Puig i Cadafalch

10 Octubre 202318 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 18 d’octubre a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona: 100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera. El cop i Puig i Cadafalch, amb la participació de Jordi Casassas, Giovanni C. Cattini i Teresa Abelló, historiadors i Esteve Mach de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch.

Presenten: Oriol Calvo i Vergés, president de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

L’acte és una iniciativa conjunta de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert

Josep Puig i Cadafalch. Fotografia de Pau Audouard

100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera. El cop i Puig i Cadafalch

El 13 de setembre passat, s’acaba de complir un aniversari molt trist: els 100 anys del cop d’Estat de Primo de Rivera. Un cop, que tallà de soca-rel, el primer assaig d’autogovern de Catalunya des de 1714. Un autogovern, el de la Mancomunitat que, en termes de cost-benefici; és a dir, per la relació entre mitjans i resultats, ha estat dels més productius de la nostra història moderna. Encara avui en vivim d’aquells fonaments i d’algunes d’aquelles parets mestres.

Primo de Rivera implantà una dictadura militar que feu una repressió brutal dels drets polítics, socials i lingüístics dels catalans i, en certa manera, constituí un assaig de la posterior dictadura de Franco. Per a Puig i Cadafalch fou la causa d’un exili voluntari – encara que inevitable – i, alhora, representà un final avançat de la seva carrera política a la primera fila.

L’actuació de Puig i Cadafalch, en tant que president del govern català en el moment del cop d’estat, ha estat jutjada de forma lleugera i, sovint, pejorativa. Fet que ha tingut un pes clar en la seva valoració històrica com a personatge polític. Els professors Jordi Casassas, Giovanni C. Cattinni i Teresa Abelló, ens ajudaran a reviure i analitzar el que va passar.

Bibliografia bàsica

CASASSAS YMBERT, JORDI (Edit): La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos. Selección, bibliografia e introducción de Jordi Casassas,Ed.Anthropos, 1983. historia ideas y textos. 348 pàg.

QUIROGA FERNÁNDEZ DE SOTO, ALEJANDRO: Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación, Ed. Crítica, 2022, 416 pàg.

ROIG ROSICH, JOSEP M. : La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, 684 pàg.

AB ORIGINE Número 87 (setembre 2023) – Especial «Cent anys de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera» Aquí

«En l’àmbit de la cultura és on podem trobar un model i idea de nació. Que podia estar, o no, identificat amb el de la dictadura» Entrevista a Marta García Carrión
“Les causes i l’inici de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera”, Jaume Esteva, Maria Eugènia (2023)
“Els socialistes i la dictadura: una estranya relació de simbiosi”, Atienza Pérez, Carlos (2023)
“El Marroc: la pedra a la sabata de Primo de Rivera”, Pizarro Homs, Xavi (2023),
“Gènere, masculinitats i feminitats en la Dictadura de Miguel Primo de Rivera”, Rubio Lapeña, Miguel Ángel (2023)
“La repressió de l’anarcosindicalisme durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)”, Vicente Pareja, David (2023)
“Editorial: una dictadura de segona?”, Equip Editorial AB ORIGINE (2023)

Més informació

Alejandro Quiroga: “La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya” Conferència a l’Ateneu Barcelonès. Secció d’Història, 9 maig 2023. Aquí.

No es pot entendre Miguel Primo de Rivera sense Catalunya, de la mateixa manera que és difícil comprendre la Catalunya dels anys 20 sense la figura de Primo de Rivera. La conferència té un doble objectiu. D’una banda, s’analitza la figura del general Miguel Primo de Rivera i la seva experiència política a la Barcelona dels anys anteriors al cop d’Estat del 13 de setembre del 1923. D’altra banda, examinem les polítiques de nacionalització de masses dutes a terme a Catalunya durant la dictadura primorriverista.

Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira: “Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera” Fundació Irla a l’Ateneu Barcelonès, 13 setembre 2023. Aquí.

La nit del 12 al 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va declarar l’estat de guerra com a resposta a la conflictivitat social que travessava el país. Amb el plàcet del rei Alfons XIII al seu pronunciament militar, Primo de Rivera començava així un període dictatorial atípic de set anys. Quan es compleixen 100 anys de l’inici de la dictadura, la Fundació Irla promou aquesta jornada per analitzar les conseqüències d’aquesta etapa, especialment a Catalunya, i que són determinants per entendre la República i el Franquisme.

Miquel Nistal:”Primo de Rivera” Ressenya al Blog Gaudirlacultura, 25 maig 2023. Aquí

Aquest important personatge de la història espanyola del segle XX, ha estat poc estudiat ja que esdeveniments històrics posteriors a la seva vida l’han relegat a una posició secundària, no justificada historiogràficament, ja que el seu rol és molt important en el desenllaç de la Restauració i en el posterior adveniment de la llarga dictadura franquista.

Maria Coll (text) / Teresa Abelló (assessorament): “El Noi del Sucre: una víctima del pistolerisme“, Sàpiens 252, març 2023.

Salvador Seguí va ser el líder de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya durant el període més dur i conflictiu de l’organització. El seu lideratge combatiu, però també conciliador, el va convertir en un blanc de la Patronal. El 10 de març de 1923, en un moment en què empresaris i obrers es mataven pels carrers, era assassinat d’un tret al cap.

Xavier Casals: “Anatomia d’un cop d’estat”, Sàpiens 258, setembre 2023

El mes de setembre de 2023 va fer exactament cent anys que, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va protagonitzar un cop d’estat. L’article dissecciona minuciosament les arrels de l’alçament, el suport tebi –però suficient– del rei Alfons XIII i els suports antagònics que el futur dictador tenia a Catalunya, abans i després del cop.

Maria Coll (text) / Andreu Mayayo (assessorament): “La guerra del Rif, des de dins”, Sàpiens 237, desembre 2021

Milers de joves catalans van participar en la guerra del Marroc, un conflicte colonial que pretenia salvar l’honor d’una pàtria que no sentien seva. Entre ells, Josep Tarradellas, el futur president de la Generalitat de Catalunya, i Joaquim Ventalló, que seria regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Recuperem les cròniques dels veritables protagonistes d’aquella guerra, algunes de les quals inèdites.

Giovanni Cattini: L’Aixecament de Prats de Molló i l’Exèrcit Català, 4 de novembre de 1926. Dies que han fet Catalunya. Ed. Rosa dels Vents, 2021, 304 pàgines. Aquí

El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria francesa havia avortat un projecte d’invasió del Principat des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir. Hi participaven alguns centenars d’independentistes catalans, i també un grup nodrit d’antifeixistes italians, que comptaven amb uns suports incerts a l’interior de Catalunya, entre els quals hi havia destacats militants de la CNT. Giovanni Cattini ens explica per primera vegada com va anar la persecució de la diplomàcia espanyola contra els exiliats independentistes dels anys vint.

Jordi Casassas: La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme. Premi d’assaig Carles Rahola. Pòrtic Edicions, 2017, 320 pàgines.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra. El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el refl ex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme. Sobre la Dictadura de Primo i Puig i Cadafalch: pàgines 209-210 i 245-262.

Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera

7 Setembre 202318 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 13 Setembre 2023 a les 18:00 – 20:00 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la Jornada promoguda per la Fundació IRLA que analitzà les conseqüències de la dictadura de Primo de Rivera, ferment de la República i el Franquisme.

La Jornada comptà amb la participació dels historiadors Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira, que exposaren els suports que rebé Primo de Rivera per part de la burgesia catalana, la repressió política i cultural contra Catalunya i les seves institucions, exiliats i resistents davant el règim i els seus col·laboracionistes.

La presentació anà a càrrec de Gemma Ubasart, consellera de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya, i Josep Huguet, patró de la Fundació Irla.

Imatge: Josep Huguet, patró de la Fundació Irla; i Gemma Ubasart, consellera de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya

Joan Solé, coordinador d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès i Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana tancaren la jornada.

La Jornada també es pot veure al canal de Youtube de la Fundació IRLA aquí

Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera

PROGRAMA

18:00 h Obertura

Josep Huguet, patró de la Fundació Irla

Gemma Ubasart, consellera de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya

18:20 h Corporativisme i protofeixismes: el recurs a Primo de Rivera de la burgesia catalana. Conferència a càrrec de Soledat Bengoechea, doctora en Història per la UAB i membre de l’Institut Interuniversitari de Dones i Gènere

18:40 h La liquidació de les institucions de la Mancomunitat i la repressió política i cultura. Conferència a càrrec de Pau Vinyes, historiador per la UB, dinamitzador cultural i editor

19:00 h Exiliats i resistents a la Dictadura. Anarquistes i republicans. Conferència a càrrec de Joan Esculies, doctor en Història per la UPF i periodista

19:20 h Els col·laboracionistes. De Cambó a Largo Caballero. Conferència a càrrec de Manuel Pérez Nespereira, doctor en Història Contemporània de Catalunya

19:40 h Cloenda

Joan Solé, coordinador d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès

Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana

Les **Quatre columnes** originals, obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, aixecades l’any 1919 on actualment hi ha la font de Montjuïc, a Barcelona. Simbolitzaven les 4 barres de la senyera catalana, que estaven destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme.

Xile. 50 anys del seu 11 de setembre

1 Setembre 202318 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 14 de setembre de 2023 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la taula rodona: Xile. 50 anys del seu 11 de setembre, amb Alejandro Kemp ex director de la Fundación Salvador Allende i Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Cop d’estat de l’11 de setembre de 1973. Bombardeig de la Moneda (Palau Presidencial). Autor: Biblioteca del Congreso Nacional de Chile.

Xile. 50 anys del seu 11 de setembre

El 1970 Salvador Allende Gossens va ser elegit president de la República de Xile, després que la coalició que encapçalava, l’anomenada Unidad Popular, aconseguís guanyar les eleccions. La seva presidència havia de durar fins al 1976 però, el cop d’estat de l’onze de setembre de 1973 liderat per Augusto Pinochet i recolzat per militars contraris a les polítiques socialistes, amb el suport de sectors reaccionaris de l’extrema dreta i pels Estats Units, va finalitzar aquell període democràtic d’intenses reformes socials.

La coalició Unidad Popular, integrada principalment per socialistes i comunistes amb una ideologia de centreesquerra, va donar origen a la denominada “via xilena al socialisme” els pilars de la qual serien la nacionalització de la banca, la intervenció i expropiació de grans empreses monopolístiques, i la profundització de la reforma agrària.

Des de Washington, Richard Nixon va posar en marxa un procés boicotejar el govern Allende. La CIA va organitzar i finançar els sectors més reaccionaris que mitjançant vagues i sabotatges van fer esclatar l’economia de Xile. A principis de 1972 el gremi de camioners va decidir paralitzar el país, de cinc mil kilòmetres de llargada, de nord a sud, amb ple coneixement dels efectes polítics que això tindria per al govern.

Davant d’aquell clima d’agitació provocat per la dreta radical, amb el suport exterior dels Estats Units dins el context històric de la guerra freda, es va crear un ambient de crispació favorable per a l’esclat del cop d’Estat que l’11 de setembre de 1973 va posar fi al govern popular i va desencadenar una ona de persecució, tortura i mort que va banyar de sang els carrers de Xile.

Una vegada instal·lat al poder com a president d’una junta militar, Augusto Pinochet, comandant en cap, juntament amb Gustavo Leigh, José Toribio Merino i Cesar Mendoza, va començar una etapa de duríssima repressió contra qualsevol tipus de dissidència. Els opositors, foren detinguts, empresonats, torturats i assassinats massivament. Segons dades de la Comisión Nacional de Verdad y Reconciliación (Informe Rettig) esmenta més de 2.000 morts i més de 1.000 detinguts desapareguts.

Selecció d’obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB)

AMORÓS, MARIO: Allende. La biografia, Ediciones B, 2013, 676 pp. BAB

DAVIS, NATHANIEL: Los dos últimos años de Salvador Allende, Barcelona, Plaza & Janes 1986, 415 pp. BAB.

DIVERSOS, AUTORS: Chile bajo la Junta: Economia y Sociedad en la Dictadura Militar Chilena, Ed Bilbao Zero, 1976, 471 pp. BAB

KATZ, CLAUDE: Chile bajo Pinochet, traducció de Joaquim Jordà, Ed. Anagrama, 2006, 128 pp. BAB.

KORNBLUH, PETER: Pinochet: los archivos secretos,traducció de David León Gómez, Ed Crítica 2013, 432 pp. BAB.

ROITMAN ROSENMANN, MARCOS [selecció]: Salvador Allende: Presente; pròleg de Joan E. Garcés, Madrid, Diario Público, 2010, 138 pp. BAB.

Consolat de Mar. 750 anys d’història

12 Juny 202315 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous dia 15 Juny 2023 a les 18:30h tingué lloc a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), la conferència Consolat de Mar. 750 anys d’història a càrrec de Jordi Domingo, Cònsol Major.

Presenta Josep Sanmartí de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert.

Foto principal: I·lustració de la portada de l’edició de 1914 del Llibre del Consolat de Mar, editat per Ernest Moliné i Brasés.

El Cònsol Major del Consolat de Mar, Excm. Sr. Jordi Domingo i Garcia-Milà parlà sobre el passat, present i futur del Consolat de Mar. En altres paraules, sobre tot allò que la institució ha representat, representa i pot arribar a representar tant a nivell nacional com internacional.

El Consolat de Mar té una història de 750 anys. Va ser pioner en la creació del dret marítim i és sovint és més conegut més enllà de les nostres fronteres que no entre nosaltres. Avui en dia està reconegut internacionalment, entre d’altres coses, com:

El bressol del dret marítim internacional.
L’autor del primer codi de comerç internacional (el Llibre del Consolat de Mar) vigent, arreu del món conegut, durant segles.
I el pioner dels sistemes alternatius / adequats de resolució de conflictes (ADR).

El Cònsol Major del Consolat de Mar, Excm. Sr. Jordi Domingo i Garcia-Milà

La commemoració dels 750 anys com a eina del nou posicionament del Consolat de Mar és una bona oportunitat per abordar els tres grans projectes de futur i la seva transcendència nacional i internacional que es plantegen avui en dia: el repte social, jurídic i polític de tots plegats.

El Llibre del Consolat de Mar o Llibre del Consolat del Mar, Font Wikipèdia

El Llibre del Consolat de Mar o Llibre del Consolat del Mar és un compendi de lleis de dret marítim que va regir durant segles el comerç a la Mediterrània. D’origen català, va ser traduït a gran quantitat de llengües i ha servit com a base per a la legislació marítima actual.

En establir el rei Pere el Gran el primer Consolat de Mar a València, va ordenar que aquest apliqués els usos i costums marítims de Barcelona, que es deien costums de mar i que no havien estat encara codificats, encara que existia a Barcelona una altra compilació de normes marítimes denominades Ordinacions de Ribera, que eren el que avui s’anomenaria Normes de Policia del Port i aigües litorals.

El mèrit del llibre del Consolat del Mar és que és la primera obra que recopila les lleis marítimes disperses dels drets romà, grec, romà d’Orient, rodi, italià, francès i castellà, juntament amb els costums de mar tradicionals.

Fins a la redacció de l’Ordonnance de la Marine a França el 1681, el Llibre del Consolat del Mar va ser un codi de dret marítim vigent en tota la Mediterrània. A Espanya va seguir en ús fins a la implantació del Código de Comercio espanyol. Abans de la seva compilació s’utilitzaven com a codi marítim les Taules Amalfitanes, que eren, com aquest, un conjunt de regles per regular el comerç marítim redactades a Amalfi i que es van veure substituïdes per aquest codi.

Imatge: Coberta de l’edició del ***Llibre del Consolat de Mar,*** editat a Ciutat de Mallorca el 1320, on s’aprecien els escuts dels territoris de la Corona d’Aragó: Catalunya, Mallorca, Aragó i Sicília. Data 1320 Foto: XpoferenS

Més informació

Article de Sílvia Marimon Molas a l’ARA , 07-01-2023 : “Quan Catalunya aplicava el seu dret arreu de la Mediterrània El Consolat de Mar celebra 750 anys d’història amb exposicions, un film i un videojoc”

Fins a l’arribada del Codi de Comerç de Napoleó el 1808, el Llibre del Consolat de Mar, que el 1272 va recopilar els usos i costums de la mar, va ser l’únic codi de comerç aplicat arreu del món. “És un llibre escrit exclusivament en català, la llengua mai va ser un obstacle, que amb el temps es va traduir a una infinitat de llengües, i es va fer servir arreu de la Mediterrània, des d’Istanbul fins a Alexandria, passant per Atenes”, detalla Jordi Domingo, advocat i cònsol major del Consolat de Mar.

Entre el 1258 i el 1282, la Corona catalanoaragonesa va crear el Consolat de Mar, que celebra, fins a finals del 2023, els seus 750 anys amb una gran exposició interactiva, simpòsiums, una pel·lícula i un videojoc. Al segle XIII, l’activitat marítima del comerç català era intensíssima. Hi havia mercaders i mariners catalans en països diversos i llunyans com el Magreb, Egipte, Palestina, l’Imperi Bizantí i els estats europeus. Malgrat que eren gent intrèpida i capaç de trobar solucions a tots els problemes, aviat van veure la necessitat de tenir suport en els conflictes que podien sorgir.

Edició de 1914 del Llibre del Consolat de Mar, editat per Ernest Moliné i Brasés.

Al segle XX era encara un referent. El Llibre del Consolat de Mar legislava sobretot sobre transport, però també sobre moltes coses més, com assegurances, els drets i els sous dels mariners, la resposta davant els atacs corsaris, què passava quan es perdia mercaderia, què s’havia de fer si les rates feien malbé aquesta mercaderia…”, detalla Domingo. “Va tenir una vida extraordinàriament longeva, va ser un gran referent i es va fer amb una gran habilitat perquè tothom s’hi sentia molt representat, es va anar desenvolupant i incorporant tot el que es feia a Alexandria, Creta, Istanbul, i això el feia molt potent”, afegeix.

Una prova de la llarga vigència del Llibre del Consolat de Mar és una conferència que va fer l’advocat alemany Leopold Perels a la Universitat de Heidelberg el 1917, on detallava com va servir de model a innumerables legisladors i es va aplicar, sense alterar-ne res, a molts tribunals fora de Catalunya al llarg de més de 600 anys.

El 1874, l’advocat britànic Travers Twiss encara argumentava la necessitat de traduir-lo a l’anglès per la seva utilitat. I el 1908 un tribunal nord-americà va desestimar una pretensió perquè no respectava els usos i costums del Llibre del Consolat de Mar.

El Llibre del Consolat de Mar té 334 capítols amb legislació tant civil com militar. “És admirable en el seu conjunt, en la riquesa dels seus detalls i en la seva tendència obstinada a una justícia equitativa”, assegurava Perels a la seva conferència. “El Consolat de Mar demostra l’habilitat diplomàtica extraordinària dels comerciants de l’època i com van establir vincles arreu de la Mediterrània”, detalla Domingo. A partir del segle XIII, es van començar a establir consolats catalans a l’estranger. El 1253 ja estava en ple funcionament el de Tunis. El 1264, Guillem de Montcada ja era cònsol a Alexandria. A Gènova hi havia també cònsols catalans des del 1280. A Pisa n’hi va haver des del 1279, i a Sicília es va crear el 1286. El Consolat va arribar a tenir 80 consolats a la Mediterrània i 120 a la resta del món. Eren zones franques on s’aplicava exclusivament el dret de la Corona d’Aragó i Catalunya i on l’activitat diplomàtica era imprescindible.

Entrevista a Jordi Domingo a càrrec d’Assumpció Maresme Matas a Vilaweb 07-08-2022, que explica els envits del Consolat de Mar: Jordi Domingo: “El Consolat de Mar no el té ningú més. Aprofitem-ho!”

Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia

29 Mai 202318 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 12 de juny a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la tertúlia sobre Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, amb Antoni Gelonch, escriptor, assagista i autor d’aquesta obra.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Amb la col·laboració de Viena Edicions.

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Antoni Gelonch. Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, Viena edicions, 2022

Ressenya de Josep Sauret al blog Gaudir la cultura

Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).

El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al Blog Gaudirlacultura) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.

La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.

Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…

En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.

Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.

Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.

Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.

Imatge: Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier.Foto per Gilberte Brassaï

Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.

Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.

La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.

La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.

A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.

A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.

Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.

Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.

El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el premi Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la deDostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.

Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…

Imatge: En una foto de 1959, a l’obertura de l’adaptació teatral de Camus de Els posseïts de Dostoievski, tots dos homes porten vestits elegants. Camus, de perfil, té un aspecte més escèptic. Malraux, amb el cap inclinat de manera reflexiva. Aquesta va ser la seva darrera reunió ©LETELLIER/PARIS MATCH/SCOOP/A.HARLINGUE/ROGER-VIOLLET

Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.

Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.

Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.

Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956)

Va fer els estudis de Dret i de Farmàcia a la Universitat de Barcelona, i també ha seguit cursos a les universitats de Grenoble i de Harvard. Ha treballat a l’Administració pública i en empreses multinacionals.
Apassionat de l’art i de la reflexió sobre el fet artístic, és director de la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats. És acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i president dels Cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès de Barcelona.

És autor de diverses obres, entre les quals destaquen: Luter; Napoleó, la Revolució i els Catalans; Mirar Rembrandt; Mirar el Renaixement i la sèrie 100 dones, 100 inspiracions creatives; 100 dones catalanes, i 100 pioneres catalanes; Quan érem Lleidatans. Unes memòries no heroiques.

Més informació

Notes de premsa

Més 3/24, Antoni Gelonch ens presenta l’assaig “Camus versus Sartre. Entre la llibertat i la justícia: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/antoni-gelonch-ens-presenta-la…

Matins de Catalunya Ràdio, Vicenç Villatoro n’ha fet una engrescadora ressenya radiofònica. La podeu trobar entre els minuts 27:24 i 28:27 d’aquest àudio: https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-mati-de-catalunya-radio-de-7-a-8-h-01062022/audio/1137174/

Antoni Gelonch dialoga amb Enric Calpena i Josep M. Solé Sabaté sobre “Luter i la seva influència”. En Guàrdia: Podeu escolar-ho aquí.

GORDON MILCHAM: “Camus y Sartre: historia de una amistad y el conflicto que acabó con ella” a El Nuevo cojo ilustrado. Revista de Opinión i Arte. 18 marzo 2004

La forja d’un colpista. Miguel Primo de Rivera i Catalunya

27 Abril 202318 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 9 de maig de 2023 a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya, a càrrec d’Alejandro Quiroga, historiador i politòleg (Universidad Complutense de Madrid ).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.

Podeu veure el vídeo de la conferència aquí

La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya, a càrrec d’Alejandro Quiroga, Ateneu Barcelonès, 9-5-2023

*Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación* d’Alejandro Quiroga

Ressenya de Miquel Nistal: “Primo de Rivera” al Blog gaudirlacultura.com

Una part important dels historiadors, fins i tot contemporanis, el defineixen com un bon home, franc, obert, senzill, (campechano que diuen en castellà) impulsor d’una dictadura paternalista, bon gestor econòmic, allunyat del feixisme italià. Les investigacions més recents, entre les quals el present llibre, el descriuen d’una manera oposada: un dictador ambiciós, sense escrúpols, que va regir un règim en extrem nacionalista, repressiu de manera semblant a la resta de dictadures europees dels anys vint i trenta i proper al feixisme, del qual begué ideologia durant els anys de durada de la seva personal dictadura. Vegeu la ressenya completa aquí

La forja d’un colpista. Primo de Rivera i Catalunya

Text d’Alejandro Quiroga

El març de 1922, Miguel Primo de Rivera va ser nomenat capità general de Catalunya. La Barcelona on va arribar el general de Jerez era la ciutat més moderna i més gran d’Espanya. Era, també, un autèntic polvorí social. La lluita entre sindicalistes i empresaris feia anys que provocaven centenars de vagues, locauts i enfrontaments violents amb desenes de morts. Després de la seva arribada a la ciutat comtal, Primo de Rivera va saber convertir-se en un element de referència per a les elits socioeconòmiques catalanes, alhora que guanyava suports entre molt variats grups polítics, incloent els espanyolistes de la Unión Monárquica Nacional (UMN) i importants sectors de la Lliga Regionalista. Va ser precisament en aquest marc de suport per part de l’establishment polític i social català i d’enfrontaments violents amb el sindicalisme anarquista, en què el general de Jerez va començar a pensar que podia liderar un cop d’Estat que posés fi al règim de la Restauració. El suport d’aquestes mateixes elits catalanes a la intervenció armada va suposar un element fonamental a la forja de Primo de Rivera com a general colpista.

D’esquerra a dreta els generales del Directori militar: el general Primo de Rivera, el rei Alfonso XIII, i el general José Cavalcanti de Alburquerque, a primera fila (Foto: Bundesarchiv, Bild 102-09412 / CC-BY-SA 3.0)

Una vegada al poder, Primo de Rivera va posar en marxa el major procés de nacionalització de masses de la història d’Espanya. La dictadura va desenvolupar un sistema d’adoctrinament que va promoure una identitat espanyola de tall monàrquic, catòlic i autoritari. Arreu d’Espanya, la Dictadura va utilitzar el sistema educatiu, la premsa oficial, l’Exèrcit, la Unión Patriótica (UP) i el Somatén Nacional, entre altres institucions, per promoure’n el model d’espanyolitat. En el cas de Catalunya, el procés de nacionalització va venir de la mà d’unes polítiques repressives que van portar a l’empresonament de centenars de catalanistes. Funcionaris, professors, clergues i periodistes, entre d’altres, van ser detinguts, multats i bandejats, acusats de promoure idees catalanistes. Tot i això, les polítiques repressives dels primorriveristes van acabar tenint un efecte no desitjat. Molts dels sectors socials catalans que inicialment van donar suport a la dictadura se’n van anar allunyant de mica en mica. És més, les opcions catalanistes van anar guanyant més pes social, alhora que el nacionalisme català patia un procés de republicanització com a reacció a les polítiques primorriveristes de nacionalització de masses.

Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación

Alejandro Quiroga és l’autor Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación, la primera biografia exhaustiva sobre l’home que va canviar la història d’Espanya del segle XX. Davant certes interpretacions que havien presentat Miguel Primo de Rivera com un personatge “campechano”, sense una ideologia clara i impulsor d’una dictadura paternalista molt allunyada del feixisme italià, el seu darrer llibre, Quiroga ens descriu un polític astut, ambiciós i amb pocs escrúpols, que va imposar un règim nacionalista, autoritari i profundament repressiu en línia amb les dictadures europees contemporànies.

Primo de Rivera va ser el creador del populisme de dretes a Espanya, començant per denunciar els polítics com a elits corruptes i parasitàries de la nació. Va organitzar un sistema de comunicació política basada en notícies falses i es va presentar ell mateix com el líder que duria a terme la voluntat del poble. Des de la Capitania General de Catalunya Primo de Rivera va enarborar els seus ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris per fer un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, arran del qual suspengué la constitució espanyola de 1876.

Ara que fa cent anys del començament de la dictadura de Primo de Rivera, és un bon moment per revisar la trajectòria d’un personatge, un temps i uns esdeveniments convulsos i complexos, no només per entendre el darrer segle, sinó també per comprendre alguns factors clau de la política contemporània com el populisme i el nacionalisme

Ramón Franco, Miguel Primo de Rivera, Eduardo González Galarza y Rafael Martínez Esteve.

Alejandro Quiroga Fernández de Soto

Es Investigador Senior Beatriz Galindo, licenciado en Geografía e Historia por la Universidad Autónoma de Madrid y Doctor en Ciencias Políticas por la London School of Economics and Political Science. Ha sido profesor de Historia y Políticas en King’s College London, London School of Economics, Royal Holloway y University of Nottingham. En 2005 obtuvo la plaza de profesor titular en Newcastle University y en 2008 el puesto de Reader in Spanish History en la misma universidad. Entre 2011 y 2016 fue Investigador Ramón y Cajal en la Universidad de Alcalá.

Sus trabajos se centran en el estudio de los nacionalismos y las identidades nacionales en la España del siglo XX y XXI. Es autor de Los orígenes del Nacionalcatolicismo (Comares 2006), España reinventada. Nación e identidad desde la Transición (Península, 2007) (con Sebastian Balfour), Haciendo Españoles. La nacionalización de las masas en la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2008) y Goles y banderas. Fútbol e identidades nacionales en España (Marcial Pons 2014). También ha coordinado con Miguel Ángel del Arco Soldados de Dios y Apóstoles de la Patria. Las derechas españolas en la Europa de entreguerras (Comares 2010), con Alfonso Botti y Felicano Montero Católicos y patriotas. Iglesia y nación en la Europa de entreguerras (Sílex, 2013) y con Ferran Archilés Ondear la nación. Nacionalismo banal en España (Comares 2018).