Dimecres dia 10 de juny a les 18.30h Sala Sagarra: Presentació de l’obra “Ecos de guerra: El impacto de la Guerra Civil en la configuración de los museus”
Gemma Domènech, historiadora de l’art, professora de la Universitat de Girona i directora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.
Santos M. Mateos Rusillo, historiador de l’art i professor titular de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
Presenta: Joan Solé Camardons cap de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Ecos de guerra
La Guerra Civil espanyola no va acabar amb el parte militar de l’1 d’abril de 1939. El seu ressò continua present, avui, a les sales, dipòsits i magatzems de nombrosos museus. Hi romanen obres d’art i béns culturals salvaguardats durant el conflicte per les autoritats republicanes —el Govern de la República, la Generalitat de Catalunya i el Govern Basc— que mai no van ser restituïts als seus legítims propietaris.
El volum que es presenta “Ecos de guerra: El impacto de la Guerra Civil en la configuración de los museus” explora com les polítiques de protecció, els trasllats, les incautacions i la gestió posterior sota el franquisme van marcar de manera decisiva la configuració dels museus actuals. A través d’estudis de cas, amb exemples de museus catalans (MNAC, MAC, Museu de Badalona, Museu de Granollers, Museu de Solsona), i des d’una perspectiva catalana, estatal i europea, analitza els desplaçaments patrimonials provocats per la guerra i les seves conseqüències a llarg termini.
El volum ofereix una mirada interdisciplinària que connecta història, museologia, dret i memòria, i convida a reflexionar sobre l’origen de moltes col·leccions i la responsabilitat de les institucions culturals davant del seu passat. Alhora, recull les ponències presentades al congrés internacional “L’impacte de la Guerra Civil en la configuració dels museus”, celebrat al MNAC el febrer de 2026.
Perquè els ecos de la guerra no són només història: encara habiten els museus del present. Editada per la directora de l’ICRPC, Gemma Domènech i Casadevall, i l’investigador de la Universitat de Vic, Santos M. Mateos i Rusillo
Gemma Domènech Casadevall
Professora agregada Serra Húnter a la Universitat de Girona i directora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. La seva labor docent es desenvolupa en patrimoni cultural i museologia. Entre les seves línies de recerca, destaca la relativa a la gestió i la protecció del patrimoni artístic durant la Guerra Civil i les seves conseqüències sobre el patrimoni artístic a Catalunya. Entre el 2019 i el 2021 va ser directora general de Memòria Democràtica del govern de la Generalitat de Catalunya i, com a tal, responsable de les polítiques públiques de recuperació i foment del patrimoni memorial i de la memòria democràtica a Catalunya.
Són destacables els treballs dedicats a la repressió i exili dels arquitectes republicans que descobreixen els processos de depuració duts a terme al sí de la professió al final de la Guerra Civil, així com trajectòries professionals inèdites d’arquitectes fonamentals a el període republicà. Alhora, són rellevants les seves investigacions al voltant de la protecció i la salvaguarda del patrimoni artístic durant la Guerra Civil perquè plantegen un nou enfocament en la visió sobre les conseqüències del conflicte bèl·lic sobre el patrimoni artístic a Catalunya. Els seus treballs sobre l’exili republicà a Mèxic, ha donat lloc a projectes de col·laboració amb la Universidad Autónoma de México i el Colegio de Jalisco (Guadalajara, México) i, han estat premiats amb el Premi Crítica Serra d’Or de Recerca en catalanística pel Segundo Diccionario de los Catalanes de México (Mèxic: Porrúa, 2022) a la 56ena edició dels Premis Crítica Serra d’Or.
Ha format part de diversos grups de recerca reconeguts per la Generalitat de Catalunya: Grup de Recerca Consolidat 2009 SGR 1065 “Patrimonialització i usos del Patrimoni”, Grup de Recerca Emergent 2014 SGR 772 “Patrimoni Cultural de Catalunya” i, Grup de Recerca Preconsolidat 2017 SGR 835 “Recerca en Patrimoni Cultural de Catalunya”. Actualment, és membre del Grup de Recerca Consolidat 2021 SGR 139 “Art del Renaixement i del Barroc a Catalunya” i del Grup de Recerca Laboratori d’Arqueologia, Història Antiga i Prehistòria de la Universitat de Girona (GRHCS083).
Ha participat en diversos projectes R+D finançats pel Ministeri de Ciència, formant part de l’equip de recerca dels projectes “Patrimonio Etnológico, Sociedad y Cultura Marítima” (HAR2010-15566) i “La ciudad y mar. La patrimonialización de las ciudades portuarias” (HAR2013-48498-P), liderats per l’ICRPC. I, actualment, com investigadora principal del projecte “El impacto de la guerra civil en la configuración de los museos en Catalunya. Trazabilidad, localización y destino de los bienes culturales salvados” IGUEMUS (PID 2021-124518NB-I00)
Actualment la seva recerca està centrada en quatre línies que tenen el patrimoni cultural com a denominador comú. Aquestes són: els mecanismes de patrimonialització i els nous usos de l’arquitectura; l’obra, repressió i exili dels arquitectes republicans; la gestió i protecció del patrimoni artístic durant la Guerra Civil; i l’exili català a Mèxic, fent especial incidència en el cas de les dones.
Santos M. Mateos Rusillo
Historiador de l’art, postgraduat en interpretació del patrimoni i doctor en història de l’art. Actualment és professor titular de la Universitat de Vic, on coordina un grup de recerca especialitzat en comunicació cultural, el Grecopa. També és professor associat de gestió del patrimoni cultural (Universitat Rovira i Virgili) i de comunicació del patrimoni cultural (Universitat Oberta de Catalunya). El seu camp de recerca se centra en els estudis de patrimoni cultural, especialment pel que fa a la comunicació global (difusió cultural i comunicació) de museus i altres atractius patrimonials.
Ha publicat amb Ediciones Trea els títols següents: La comunicación global del patrimonio cultural. (2008), Manual de comunicación para museus y atractivos patrimoniales (2012) i La difusión preventiva del patrimonio cultural (2016). Des del 2009 és editor del portal web Miradas des de la copa. Portal de comunicació i patrimoni cultural, format per un bloc i una revista electrònica.
Podeu llegir el llibre: Gemma Domènech Casadevall i Santos M. Mateos Rusillo [Eds.] Ecos de guerra. El impacto de la Guerra Civil en la configuración de los museos, Edicions TREA, 390 pàg. 2026 a https://trea.es/producto/88179-22-ecos-guerra/
Dilluns 1 de juny a les 18,30h, Sala Verdaguer. Sostenibilitat lingüística: Es pot planificar el futur d’una llengua?
Col·loqui amb la participació de:
Miquel Àngel Pradilla, catedràtic de sociolingüística de la URV
Emili Boix, professor de sociolingüística de la UB
Montserrat Milian, professora i especialista en política lingüística i didàctica de la llengua
Isidor Marí, sociolingüista i expresident de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Modera: Mireia Arguijo ponent de Llengua i Literatura de l’Ateneu Barcelonès.
Organitzadors: Secció de Llengua i Literatura, Secció d’Història i Secció d’Ecologia.
Sostenibilitat lingüística: Es pot planificar el futur d’una llengua?
La sostenibilitat lingüística s’ha convertit en un dels conceptes centrals del debat contemporani sobre el futur de les llengües, especialment en societats complexes i profundament multilingües com la nostra.
Després de dècades en què la normalització lingüística es plantejava com un procés amb horitzó clar, avui emergeixen nous interrogants: es pot garantir la continuïtat social d’una llengua en un context de globalització accelerada?
Quin paper hi tenen les institucions, els parlants i els agents econòmics? I, sobretot, és possible (o bé necessari) planificar aquesta sostenibilitat?
Mireia Arguijo, Emili Boix, Montserrat Milian, Isidor Marí i Miquel Àngel Pradilla. Sostenibilitat lingüística: Es pot planificar el futur d’una llengua? Ateneu Barcelonès 1-6-2026
Bloc 1 – Diagnòstic: on som?
Quan parlem de sostenibilitat lingüística, de què parlem exactament? És una metàfora ecològica útil o simplificadora?
Quin és avui el principal risc per a la llengua: la substitució, la fragmentació o la irrellevància?
Hem passat d’un paradigma de normalització a un de gestió del multilingüisme?
En relació amb el català, hi ha alguna dada o indicador que us preocupi especialment i que no sigui prou present en el debat públic?
Bloc 2 – Planificació o espontaneïtat?
És realista pensar que una llengua com el català pot sobreviure sense planificació activa?
On fallen habitualment les polítiques lingüístiques: en el disseny, en la implementació o en el consens social?
La planificació lingüística ha perdut legitimitat política o capacitat operativa als Països Catalans? Com valoreu les darreres iniciatives institucionals, com ara el Pacte Nacional per la Llengua, en aquest sentit?
Bloc 3 – Responsabilitats: institucions i societat civil
Quin és avui el paper real de les institucions? Lideren o van a remolc? Quina responsabilitat tenen els parlants? És legítim demanar-los compromís?
Les empreses i el món econòmic: són part del problema o de la solució?
Quin és el gran autoengany que tenim als Països Catalans respecte a la llengua?
Bloc 4 – A futur
Quin seria un escenari de sostenibilitat lingüística ideal a casa nostra d’aquí a 20 anys?
Quines tres mesures estructurals serien imprescindibles si poguéssiu decidir avui?
És compatible la sostenibilitat lingüística amb una societat radicalment multilingüe?
Ens cal una nova Declaració Universal de Drets Lingüístics? Parlar de la proposta que lidera el PEN.https://www.dudling.org/
Llibres dels autors
Més informació
“Un Pacte Nacional per la Llengua“, Joan Solé Camardons, Blog Gaudir la cultura, 29-05-2026, https://gaudirlacultura.com/2026/05/29/un-pacte-nacional-per-la-llengua/ Resum del “Pacte Nacional per la Llengua” que inclou només un diagnòstic (la situació de la llengua catalana a Catalunya) i els Acords del Pacte (els objectius o nou horitzons i els àmbits d’aplicació sectorials). En un altre apunt es desenvoluparan les mesures proposades. És un resum fet amb intel·ligència artificial i revisat per un humà.
Dimarts 28 d’abril de 2026 a les 18.30h, Sala Verdaguer. Com degenerà la Guerra civil? amb Javier Rodrigo, historiador, professor de la UAB i autor de La Guerra degenerada
Presenta: Andreu Espasa de la Secció d’Història i professor de la UAB
Accés obert (sense inscripció)
La guerra degenerada
Conferència i diàleg de Javier Rodrigo, historiador, catedràtic de la UAB i autor del llibre ”La guerra degenerada. Violencia y resistencias en la España de posguerra” amb Andreu Espasa, historiador, professor de la UAB i ateneista de la Secció d’Història de l’Ateneu.
La repressió franquista després de 1939 va prolongar de manera brutal la guerra fins al 1952, amb milers de morts, empresonats, deportats i víctimes de violència sexual i política, en una ofensiva sistemàtica destinada a exterminar la resistència guerrillera, especialment visible a diverses regions rurals de l’Estat.
Amb Javier Rodrigo analitzarem aquesta “guerra degenerada” —irregular, cruel i sense normes— i en què posa l’èmfasi en el paper fonamental de les dones, que actuaren com a enllaç, suport logístic i informadores, alhora que patiren tortures, humiliacions públiques i càstigs exemplars basats en el gènere.
El llibre també recull episodis clau com l’operació Vall d’Aran i testimonis de guerrilleres perseguides, mostrant una història de resistència, supervivència i repressió silenciada durant dècades.
Javier Rodrigo (1977) és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en història per l’European University Institute de Florència. Coordina el Grup de Recerca en Guerra, Radicalisme Polític i Conflicte Social (GRECS) i la Xarxa d’Investigació VOICES (Violència, Identitat i Conflicte a l’Espanya del segle XX).
És autor de nombrosos llibres, entre els quals, Cautivos. Campos de concentración en la España franquista 1936-1947 (2005), La guerra fascista. Italia en la Guerra civil española, 1936-1939” (2016), traduït a l’anglès i l’italià, o Ellos, los fascistas. La banalización del franquismo y la crisis de la democracia” (2022), amb Maximiliano Fuentes, traduït a l’anglès.
«Con casi toda probabilidad, nosotros, lectores del futuro, nunca lograremos aprender y atrapar aquella guerra degenerada que sufrieron miles de paisanas y paisanos en sus propias carnes.
Mujeres y hombres de carne y hueso; niños y ancianos con las vulnerabilidades propias de cada edad; combatientes y civiles armados y desarmados. Pobres, muertos de hambre o matados de hambre casi siempre. Campesinos y pastores en su gran mayoría.
Aquellos que fueron nuestros padres, nuestros abuelos y bisabuelos. Nuestros ancestros, en definitiva, que no vieron pasar la muerte violenta de largo, sino que muchas veces se sentó a su lado y se quedó a vivir con ellos. Los acompañó durante el resto de sus días, aunque no hablaran sobre ello o nos contaran tan solo fragmentos incompletos.
Quizás todos los esfuerzos sean en balde. Quizás nunca podremos aprender y atrapar aquella guerra degenerada. Sin embargo, esa imposibilidad no nos debe desanimar a intentarlo. Así lo ha hecho Javier Rodrigo y su esfuerzo no ha sido en vano».
Films espanyols que tracten els tema dels maquis i altres formes de resistència armada
Dimecres 18 de març 18.30h Auditori Oriol Bohigas. Conferència de Pedro Olalla, escriptor, hel·lenista, professor i traductor. “La lliçó grega: Reflexions sobre la Democràcia.
Presenta, Narcís Argemí, ateneista de la Secció d’Història
Accés obert, sense inscripció. Acte en català (el presentador) i en castellà (el conferenciant)
La lliçó grega. Reflexions deontològiques urgents des dels principis de la Democràcia
Vivim realment en una democràcia? Hi ha democràcia quan les veritables decisions es prenen cada cop més lluny dels ciutadans? Hi pot haver democràcia en un món que subscriu l’ús de la força com a estratègia política i que en construeix els relats al marge de la veritat?
En el context de les actuals maniobres del poder econòmic, militar i mediàtic per aconseguir el poder polític –és a dir, en l’estratègia actual de les forces de facto per erigir-se en un poder de iure–, una atenta reflexió sobre les antigues idees gregues que van il·luminar la Política i la Democràcia pot oferir, sens dubte, una reubicació ètica davant. Aquesta és, avui dia, la més urgent lliçó grega.
Pedro Olalla
Pedro Olalla González de la Vega (Oviedo, Espanya, 1966) és escriptor, hel·lenista, professor, traductor i cineasta, i en aquests camps desenvolupa la seva activitat professional en col·laboració amb editorials i institucions educatives i culturals de diversos països del món. Des de fa més de quarant anys, manté una intensa relació amb Grècia, país on es va iniciar en l’hel·lenisme i on, el 1994, va fixar la seva residència. Les seves obres literàries i audiovisuals exploren i donen a conèixer la cultura grega i humanista combinant elements literaris, plàstics i científics mitjançant un llenguatge marcadament personal. En l’àmbit social, l’autor defensa activament mitjançant els seus escrits, iniciatives, conferències i intervencions públiques, una participació més gran del ciutadà en la presa de decisions polítiques i en la definició de l’interès comú.
La seva ocupació principal és l’escriptura creativa: ha publicat més de 30 obres originals en diferents llengües, així com una llarga sèrie d’articles periodístics i més de dues-centes traduccions d’autors grecs i espanyols, especialitzant-se en literatura, arqueologia, història i humanitats. Paral·lelament a l’escriptura, va desenvolupar durant vint-i-tres anys labor docent com a professor de traducció, d’espanyol llengua estrangera, i de llengua i civilització gregues, en institucions com l’Institut Cervantes d’Atenes, el Parlament Grec, la Universitat d’Atenes (“Màster de Traducció i Traductologia”), l’Escola Nacional d’Investigacions i la Escola Nacional d’Administracions. A l’àmbit periodístic, va ser director del Butlletí Cultural de l’Ambaixada d’Espanya a Grècia i redactor en cap de la revista mensual bilingüe “El Sol d’Atenes”, i, durant els darrers quinze anys, publica habitualment articles d’opinió sobre la situació política i social de Grècia.
Com a creador audiovisual, ha realitzat pel·lícules documentals, publicacions editorials i més de quaranta exposicions fotogràfiques individuals; com a lexicògraf, és coautor del “Nuevo Diccionario Griego Español” (ed. Text), per al qual va treballar durant anys becat per la Fundació A. G. Leventi; com a investigador, ha estat becari de les fundacions A. S. Onassis, A. G. Leventis, K. & E. Ouranis i Open Society Foundation, i ha col·laborat amb editorials especialitzades com National Geographic, Thames & Hudson, Altaïr, Planeta, Road Editions, etc, així com amb diferents productores i cadenes de televisió.
Entre les seves obres destaquen Atlas Mitológico de Grecia premiada per l’Acadèmia d’Atenes, per a l’elaboració de la qual ha recorregut més de cent mil quilòmetres per Grècia després de les empremtes dels antics mites–, la sèrie documental de televisió Los lugares del mito. La pel·lícula documental Ninfeo de Mieza: El jardín de Aristóteles –un recorregut pel lloc on el filòsof va educar el jove Alejandro Magno–, el llibre Arcadia Feliz –un ampli viatge per la cultura d’Occident rastrejant les empremtes de l’element arcàdic–, la trilogia integrada per Historia Menor de Grecia – una mirada històrica i literària sobre la formació i la supervivència de l’actitud humanista–, Grecia en el aire –herències i desafiaments de l’antiga democràcia atenesa vistos des de l’Atenes actual– i De senectute politica: carta sin respuesta a Cicerón, el llibre Palabras del Egeo: el mar, la lengua griega y los albores de la civilización, així com la pel·lícula Con Calliyannis, “Millor Llargmetratge Documental” de l’Acadèmia Grega de Cinema– i Grecia en el aire, versió audiovisual del seu llibre homònim, obra que ha donat origen a un projecte obert sobre la deontologia de la democràcia en què han participat fins ara més de cinquanta institucions de diversos països.
“Pedro Olalla escribe con la misma solvencia sobre la Grecia clásica y la Grecia de ahora, sobre el fundamento griego de casi todas las cosas mejores que tenemos y sabemos, y sobre el desastre de una Europa subordinada a los grandes poderes económicos, deshabitada de ciudadanía, estragada por clases políticas incapaces y corruptas.” Antonio Muñoz Molina, El País
Dimarts 10 de febrer a les 18.30h, sala Verdaguer: Apogeu i declivi de la intel·liguèntsia russa amb Xènia Dyakonova, poeta, traductora, crítica literària i professora d’escriptura
Presenta: Josep Llop de la Secció d’Història
Accés obert sense inscripció
Apogeu i declivi de la intel·liguèntsia russa
Text de Josep Llop partir de la informació d’El conte de l’alfabet, L’Avenç, 2022
El mot d’origen rus intel·liguèntsia s’utilitza sovint per referir-se al conjunt d’intel·lectuals d’un país. En realitat, però, la paraula original fa referència a un finíssim substrat social que es caracteritza no només per compartir unes inquietuds intel·lectuals, sinó també, i sobretot, uns principis ètics.
El concepte intel·liguèntsia va sorgir a Rússia i ha passat a formar part del llenguatge político-cultural de molts països no sempre recollint el seu significat i sentit profund. A partir de 1863, arran d’una reforma d’Alexandre II que va facilitar l’accés als estudis superiors a homes de diverses classes socials, es va anant creant un nou substrat: els no aristòcrates, amb formació universitària. Eren gent de cultura sòlida – una cultura no d’arrels bizantines, com la dels eclesiàstics ortodoxes, sinó plenament occidental- i més o menys crítica amb la ideologia oficial de l’Imperi rus, que el comte Uvàrov havia resumit amb la famosa tríada “ortodòxia, autocràcia, nacionalisme”.
“Apogeu i declivi de la intel·liguèntsia russa” amb Xènia Dyakonova, poeta, traductora, crítica literària i professora d’escriptura. Presenta: Josep Llop de la Secció d’Història, 10 de febrer de 2026. Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Al segle XX, el significat del terme es va anar modificant. Sota el poder soviètic, la intel·liguèntsia es va convertir en una classe perseguida, a les antípodes del proletariat. Durant els anys del govern soviètic el paper de la intel·liguèntsia russa, unànime en el seu rebuig del règim, va ser clau.
Actualment la situació política a Rússia és una altra, i la intel·liguèntsia també ha canviat. Des de Stalin fins a Gorbachov, la intel·liguèntsia havia passat per un agut procés que l’havia desorientat primer i desarticulat després. El rebuig del comunisme que es va generar durant la perestroika va suposar també el rebuig de l’humanisme i de la missió democràtica tradicional de la intel·liguèntsia. Es va passar de l’esperit humanista a la tecnologia i el consum. D’aquesta manera, no es tractava únicament d’una crisi del sistema, sinó també d’una crisi cultural que incloïa la de la pròpia intel·liguèntsia
A l‘acte del 10 de febrer analitzàrem amb Xènia Dyakonova el recorregut de la intel·liguèntsia russa al llarg del segle XX i durant el primer quart del XXI.
Xènia Dyakonova
Va néixer a Leningrad és poeta, traductora, crítica literària, professora d’escriptura i, sobretot, una gran lectora. L’any 1999 es trasllada a Barcelona, on estudia Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona.
Ha impartit molts cursos d’escriptura i literatura, notablement a l’Ateneu Barcelonès, i ha traduït al català obres de poesia i de narrativa de diversos autors, com ara El Mestre i Margarita de Mikhaïl Bulgàkov, Anton Txékhov, Anna Politòvskaia, Borís Pasternak i Aleksandr Kuixner.
Als vint anys publica nombroses seleccions de poemes a les revistes literàries de Sant Petersburg i Moscou. El 2003 el poemari (La meva vida sense mi) amb pròleg d’Aleksandr Kuixner, el 2007 Kanikuly (Vacances) i el 2010 Florianópol .
El pas al català el feu amb (dos llibres de poesia, un assaig i una narrativa): Per l’inquilí anterior (Blind Books, 2015). Poesia; Dos viatges (Edicions del Buc, 2020). Poesia; Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2020). Assaig; El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022). Narrativa.
Ha tingut nombrosos premis i guardons
2002 – Premi de Poesia Jove, per Nóvie Imenà (Els nous noms)
2014 – Premiada en el Certamen Joseph Brodsky en la modalitat de cicle poètic
2016 – Premi de Traducció Vidal Alcover
2018 – Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió al català del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova
2022 – Premi Núvol
2023 – Premi Crítica Serra d’Or de narrativa
Com a crítica ha escrit pròlegs i articles en diverses publicacions, ha col·laborat amb els diaris Avui i Ara i amb la revista digital La Lectora, i actualment col·labora amb Ciutat Maragda, un programa sobre llibres de Catalunya Ràdio. L’any 2023 va fundar l’editorial Vacamú.
Centre d’Interès de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
Dimecres, 19 de Novembre 18,30-20.00h Auditori Oriol Bohigas: “Què, qui, com i perquè de la dictadura franquista”
Amb motiu de l’aniversari dels 50 anys de la mort del dictador Franco, tindrem un diàleg amb el professor Nicolás Sesma de la Universitat de Grenoble i autor de l’assaig “Ni una, ni grande, ni libre” amb Miquel Nistal, ponent adjunt de la Secció d’Història
Diàleg entre Nicolás Sesma, hitoriador i autor de “Ni una, ni grande, ni libre” i Miquel Nistal de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 19 de novembre de 2025
Ni una, ni grande, ni libre
No hi ha res que hagi marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista ni que segueixi tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquest llarg període, pensat tant pels qui van viure aquells anys com per qui vulgui redescobrir i entendre aquell episodi decisiu.
Ens trobem davant una història de la dictadura, el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en el conjunt dels espanyols i que, abans de res, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. L’autor parla sempre de l’etapa, i així ho reitera en el mateix títol, com la dictadura franquista per tal de fer èmfasi en la principal definició històrica del procés, o sigui, una llarga fase de dictadura que no es pot endolcir definint-la únicament amb el terme més asèptic de franquisme.
Una de les aportacions de Sesma que serveixen per a caracteritzar la dictadura és la responsabilitat col·lectiva: no és el personatge Franco on es focalitza tota la història. La “cultura del enterado” era tota una cadena de decisions administratives que sumaven responsabilitats i complicitats i que finalment confluïen d’una determinada manera en el dictador. Un cas impressionant portat al límit són les darreres sentències de mort de la dictadura el setembre de 1975: quan Franco ha de donar l’”enterado” per a l’execució dels condemnats, insta a una aprovació nominal i personal, de manera que cada ministre és responsable últim de la resolució col·lectiva. Aquesta responsabilitat, fàcil de situar en tots els nivells administratius del Règim, s’ha de fer extensiva a una gran part de la societat que va fer possible la seva llarga durada en el temps. En molts moments actuals sembla com si una bona i immensa part del poble espanyol fos antifranquista, però els fets històrics no van anar així i la responsabilitat col·lectiva és extensiva a bona part de la gent. Vegeu la ressenya completa “La dictadura franquista” de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura, 16-9-24 aquí
Gaza des de la Història. Taula rodona amb Antoni Segura, Rokayah Navarro historiadors i docents i Joan Roura, periodista.
Presenta i modera Martí Grau, historiador i ponent adjunt de la secció d’Història.
Accés obert.
Imatge principal: Arabs marxant de Haifa mentre les forces jueves entren a la ciutat. 1948 (Imatge lliure de drets Wikicommons)
Vegeu el vídeo Gaza des de la Història. Taula rodona amb Antoni Segura, Rokayah Navarro historiadors i docents i Joan Roura, periodista.
Sinopsi
Moltes vegades pequem de presentisme a l’hora d’analitzar l’actualitat. El conflicte palestino-israelià no és nou, i precisament el que falta per comprendre’l de debò és una anàlisi que connecti l’actualitat amb els precedents. Repassarem quins són els orígens del projecte sionista, les seves lògiques i transformacions ideològiques, i també analitzarem els punts de no-retorn en aquest conflicte centenari: la Nakba, la independència, les guerres àrabo-israelianes, les intifades i la població palestina. Per acabar, connectarem aquesta informació amb les principals estratègies, els actors a la regió i una anàlisi rigorosa de l’actualitat. Per fer-ho comptarem amb una companyia d’experts immillorable: Antoni Segura, catedràtic emèrit de la UB, Rokayah Navarro, professora de la UB, i Joan Roura, periodista de la secció d’Internacional de TV3, especialitzat en el Pròxim Orient
Dijous 3 d’abril 18.30h. Sala Sagarra. Revolucionaris: Història, historiografia i pensament a Eric Hobsbawm. Acte conjunt de la Secció de Filosofia i la secció d’Història. Hi col·labora ed. Tigre de Paper. Hi participaran Xavier Domènech i Roc Solà, historiadors i professors a la UAB.
Presenta: Adriana Menacho Morera de la Vall de la Secció de Filosofia. Accés obert
Eric Hobsbawm és una de les principals figures intel·lectuals del segle XX i, per a molts, el pensador clau de la història d’aquest segle. Historiador d’afiliació marxista, fou professor d’història contemporània, economia i política, pensador, editor i crític musical, i de la seva extensa obra cal destacar la tetralogia formada per The Age of Revolution, The Age of Capital, The Age of Empire i The Age of Extremes.
Ara, en català, comptem amb Revolucionaris, un recull d’articles en què Hobsbawm reflexiona sobre la revolució com a fet històric i social, sobre el marxisme i l’anarquisme, sobre la història del moviment obrer i els problemes que ha d’afrontar l’historiador, així com de la complexa relació entre l’intel·lectual i la política, la teoria i la praxi. D’aquestes qüestions en parlarem amb Xavier Domènech i Roc Solà, historiadors i professors a la UAB.
Dimecres 26 de març 18.30h sala Verdaguer. “Trieste: Una ferida a Europa”. Conferència de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora. Presenta: Josep Llop, ateneista de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Triestre. Una ferida a Europa
Autora: Simona Škrabec
Vegeu la seva biografia aquí (font: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)
Simona Škrabec. [Fotografia extreta de L’Avenç, núm. 455, març de 2019]
1. Monarquia Austro-hongaresa (1719-1918)
Trieste va obtenir la condició de port franc el 1719 i va ser durant dos segles l’únic port que l’Imperi Austrohongarès tenia al Mediterrani. Aquest fet va convertir la ciutat en una cruïlla on es barrejaven interessos econòmics, polítics i culturals d’identitats diverses:
«Trieste té una gràcia/esquerpa. Si agrada/és com un minyonàs golut i aspre,/d’esguard blavís i mans balderes/per regalar una flor;/com un amor/amb gelosia.» (Saba, Umberto. Il Canzoniere 1900-1921, 1921. Traducció de Tomàs Garcés.)
«Àustria era un país ric, amb un mecanisme burocràtic pompós i minuciós que, naturalment, podia semblar ridícul i pedant, però que funcionava d’una manera perfecta gràcies a uns empleats lents, precisos, conscienciosos, incorruptibles i que tenien un respecte religiós per les lleis de l’Estat (també perquè estaven ben pagats, i no els calien propines, almoines ni extorsions per arribar a final de mes). Amb el sou de l’Estat es podia viure força bé per les exigències d’aleshores i, més que bé per les d’avui» (Bazlen, 2018, 27).
«Trieste era, alhora, una ciutat provinciana i cosmopolita, en la qual la burgesia italiana assimilava contínuament els grups ètnics i culturals més diversos: alemanys, eslovens, grecs, llevantins, jueus. Per mitjà del gresol triestí, a Itàlia hi penetrava la cultura europea més nova: Wagner, Ibsen, Joyce, Weininger, la psicoanàlisi. Ciutat sense passat, Trieste era una ciutat burgesa per excel·lència, nascuda, crescuda i existent —en el pla econòmic i espiritual— tan sols en aquesta dimensió mercantil. Privada d’una història il·lustre, Trieste tenia darrere seu una història recent mínima i res més, les ascendències ramificades dels seus ciutadans procedents de les regions més diverses, els empelts, encreuaments i trobades que constituïen un teixit latent de contradiccions, estrips ocults, perplexitats i inquietuds, reprimides sota el decòrum de la conducta burgesa i l’arquitectura neoclàssica» (Magris, L’anello di Clarisse, 1999).
«Pels volts del 1860, el gueto de Trieste floria en la seva originalitat llardosa. En igualtat de condicions que els altres ciutadans des de feia un segle, exempts d’impostos i alliberats de distincions especials humiliants, no tots els jueus nascuts o emigrats a la ciutat-port franc havien après a vèncer la desconfiança innata de barrejar la seva vida quotidiana amb la dels temuts (i per això odiats) goim» (Saba 2018, 43).
«El component més rellevant d’aquesta diversitat original de la cultura jueva triestina té a veure amb les teories psicoanalítiques, que just al principi de la postguerra van reeixir a Itàlia. El 1919, Edoardo Weiss, deixeble de Freud i també jueu, es va traslladar de Viena a Trieste, on va començar a exercir com a psicoanalista. En la comunitat jueva d’aquesta ciutat hi va trobar un terreny adobat: segons el testimoni de Giorgio Voghera, de fet, «gairebé tots els triestins que s’apassionaven per la psicoanàlisi en aquells anys eren jueus o mig jueus» (Riboli 2018, 21).
«Quan el 1382 la ciutat va passar a estar sota el domini dels Habsburg, la comunitat local eslovena va començar a compartir les mateixes condicions ètniques i administratives dels altres connacionals a l’interior de les fronteres de l’imperi austríac. Gràcies a l’expansió del port franc, segons el cens del 1910-1911, Trieste era la primera ciutat eslovena d’Àustria-Hongria, ja que amb 58.000 eslovens residents superava fins i tot Ljubljana, actual capital d’Eslovènia. Al final de la Primera Guerra Mundial, però, el pas del litoral adriàtic a Itàlia va amputar els eslovens locals de la resta del cos nacional i els va convertir en una minoria. El feixisme ja els va perseguir, i després també els va perseguir el nazisme, de manera que els eslovens de Friül-Venècia Júlia no van poder reconstruir el seu teixit vital fins a la Itàlia democràtica de la segona postguerra» (Košuta 2018, 46).
«Joyce. Aquest havia arribat a Trieste des de Dublín la tardor del 1903, acompanyat de la seva jove esposa, Nora Barnacle. Joyce també era jove, tenia vint anys i escaig, era pobre i tot just iniciava una carrera literària meravellosa. L’arribada a Trieste s’esdevingué després d’una aventura tragicòmica: Joyce i Barnacle van agafar el tren Viena-Trieste i, per error, van baixar a Ljubljana a les quatre del matí. L’endemà, quan van preguntar a un vianant on era el carrer Sant Nicolau i l’adreça de l’escola Berlitz de Trieste, es van adonar que s’havien equivocat de ciutat. Molt preocupats perquè no duien gaire diners, van estar-se tot el dia i part de la nit a l’estació de Ljubljana, esperant el tren cap a Trieste. Per acabar-ho d’adobar, Joyce va deixar la seva dona en un jardí petit al costat de l’estació i va anar a cercar l’escola Berlitz d’aquella ciutat per demanar-los un préstec. Però es va equivocar i va anar a parar a un carrer de la ciutat vella, on uns mariner anglesos discutien amb unes dames de mala nota. Va voler fer d’intèrpret i de pacificador, però les coses es van complicar: de sobre va arribar la policia, el van arrestar amb els altres i va passar tot el dia a la presó, mentre la seva pobra dona l’esperava asseguda en un banc del jardí, sense diners, i sense entendre la llengua d’aquella ciutat estrangera» (Veneziani 2018, 81).
2. Itàlia feixista (1918-1943)
Després de la incorporació del Vèneto al Regne d’Itàlia (1866) i la conquesta de Roma (1870), Trieste i l’Ístria s’havien convertit en els últims territoris que calia «recuperar» per completar la reunificació nacional italiana. Per l’irredemptisme, aquests territoris de frontera van adquirir la dimensió mítica. Més tard, es van convertir en un dels objectius irrenunciables de la ideologia feixista. El 1882, Guglielmo Oberdan va intentar atemptar contra l’emperador Francesc Josep. Va ser detingut i empresonat. El van executar a la caserna que l’exèrcit dels Habsburg tenia a la ciutat des de 1790 en una plaça cèntrica. El 1920, quan Trieste va passar a mans italianes, l’antiga caserna va ser enderrocada. Al seu lloc s’hi va edificar un mausoleu dedicat a Oberdan i un edifici destinat a recordar la participació de Trieste en la lluita per la unificació d’Itàlia, actualment el Museu del Ressorgiment.
Després de la Primera Guerra, la frontera iugoslavo-italiana establerta el 1920 amb els tractats de Rapallo, pels quals aproximadament una quarta part de l’actual territori d’Eslovènia va ser adjudicat a Itàlia. Aquest territori eslovè cedit a Itàlia era la compensació pels territoris litorals de Croàcia i les illes de Kvarner, amb forta presència de població italiana, que havien que van ser adjudicats a l’Estat dels Serbis, Croats i Eslovens (Primera Iugoslàvia 1918-1941).
El símbol de la repressió feixista dels eslovens a Trieste és l’incendi que va destruir, el 13 de juliol de 1920, un imponent edifici al centre de la ciutat. El Casal Nacional (Narodni dom) era una de moltes institucions semblants que abans de la Primera Guerra els eslovens construïen en les ciutats que consideraven claus amb clara voluntat de cohesionar el país. A l’edifici, acabat el 1904 per Max Fabiani amb una gran ambició arquitectònica, hi havia una caixa d’estalvis, cafeteria, restaurant, hotel i espais per a esdeveniments culturals.
Eslovènia com a corònim no va existir fins a mitjans del segle XIX, quan va començar el moviment polític de l’Eslovènia Unida (Zjedinjena Slovenija). La població eslovena vivia a Carniola amb el centre a Ljubljana —aquesta era l’única regió on els eslovens eren majoria— i també a Caríntia, Estíria i al litoral. En lloc d’un únic centre, el país pivotava entre Klagenfurt (Celovec), Maribor, Trieste (Trst) i Ljubljana. Les regions, però, no eren només entitats administratives, sinó que hi havia una forta consciència de pertinença a la comunitat local. En la llengua eslovena encara avui és possible distingir clarament set grans grups dialectals. Tot i que l’estàndard està consolidat com a mínim des del segle XVI, no hi ha cap voluntat ni necessitat d’esborrar les diferències dialectals que són percebudes com a riquesa i no com un entrebanc. Els lligams a nivell regional són encara molt presents, tot i que administrativament cap d’aquestes regions no s’ha reconstruït ni en la República Federal Socialista de Iugoslàvia (SFRJ, 1943-1991) ni en l’actual República d’Eslovènia.
L’OF (Front d’Alliberament) eslovè va ser fundat el 27 d’abril de 1941 —Hitler va declarar la guerra a Iugoslàvia el 6 d’abril— a la casa del polític i escriptor Josip Vidmar a Ljubljana amb la intenció d’organitzar la resistència a l’ocupació. La Itàlia feixista i l’Alemanya nazi es van repartir el territori eslovè aproximadament per la meitat —la zona litoral i la capital Ljubljana per a Itàlia, tot el nord rere el riu Sava per als alemanys— i el país havia de desaparèixer sense més, esborrat del mapa. Els grups fundacionals del OF van ser el Partit Comunista d’Eslovènia i els socialistes cristians. Entre els seus membres destaquen els escriptors Edvard Kocbek i France Bevk, d’una orientació marcadament cristiana. L’OF va adoptar una sèrie de determinacions contundents. La resistència a l’ocupació havia de ser una acció armada implacable. La finalitat última era canviar el caràcter nacional del poble eslovè i convertir la seva tradicional passivitat en un poble capaç de passar a l’acció. L’acord inicial també preveia que després de l’alliberament es respectaria escrupolosament la voluntat democràtica del poble per decidir els seus representants. Aquest punt, evidentment, no es va realitzar perquè el Partit Comunista, en el transcurs de la guerra, va anar assumint un rol cada cop més predominant fins acabar esborrant els altres integrants, els socialistes cristians.
La crisi més coneguda va ser la dimissió del poeta Edvard Kocbek en 1952. Tanmateix, l’OF va ser en els seus inicis un moviment aglutinador amb un vastíssim suport popular i el 27 d’abril és encara festa nacional a Eslovènia. A més de lluitar contra l’ocupació d’Itàlia i Alemanya, el seu objectiu més notori era promoure el dret d’autodeterminació del poble eslovè i la intenció d’aconseguir la unió territorial amb la regió litoral de Trieste i la de Caríntia, que després de la Primera Guerra van ser atribuïdes a Itàlia i Àustria, respectivament. En certa manera, l’OF va saber fer reviure la lluita per la sobirania nacional que va començar al segle XIX amb la lluita contra la Monarquia dels Habsburg. Durant mil anys Eslovènia va formar part del successius estats germano-austríacs i, per aquesta raó, el territori entre Viena i Trieste mai havia conegut cap frontera interna. L’impacte de les fronteres imposades després del 1918 va ser per això immens i l’assimilació forçosa a la que els italians van començar a sotmetre la població en la regió litoral adquirida després de 1920 va ser tant xocant com inaudita. Els eslovens van ser el primer poble a Europa que van patir els mètodes feixistes. Per això la resistència armada a l’ocupació el 1941 va ser assumida per la majoria de la població. D’altra banda, l’OF tenia el fort component ideològic de la lluita contra l’imperialisme i la convicció que així s’aconseguiria la germandat amb tots els pobles, especialment amb els de Iugoslàvia. Al final de 1941, l’OF va esdevenir l’organització que controlava l’exèrcit format pels partisans i es va declarar l’única força que lluitava contra l’ocupació. L’OF tenia cura també de tota l’organització tècnica de la resistència, no només militar, ja que va organitzar els serveis sanitaris i d’informació. És coneguda sobre tot la ràdio clandestina Radio Kričač («la ràdio que crida») que operava dins de la ciutat de Ljubljana sota setge i que mai va ser descoberta. Durant tota la guerra s’organitzaven mítings i reunions per tenir la població civil informada i connectada en tot moment. L’estructura i la influència del Front d’Alliberament eslovè no té cap paral·lel en els moviments de resistència dels altres pobles iugoslaus. Per aquesta raó, i també perquè en els seus orígens incloïa els sectors polítics no comunistes, sempre va despertar molts recels entre els líders comunistes iugoslaus, però després de la guerra, ja plenament dominat pels comunistes, es van anar dissolent i integrant en les estructures polítiques de República Socialista Federativa de la Iugoslàvia de Tito.
«Una ciutat que parla un dialecte vènet, envoltada d’un camp en què es parla una llengua eslava i prou; el segment més intel·lectual de la burgesia —que se sent aïllada del país al qual creu pertànyer per llengua i per cultura (malgrat que no saben el toscà, i que la cultura… bé, de la cultura val més no parlar-ne), i que, en ple segle XX, fa servir un fraseig retòric del segle XIX, propi del Risorgimento—, manté la torxa ben alta, creu que l’italià és l’idioma més noble i pur, que Florència és la ciutat de les flors, que a Roma munyen la lloba per alletar la raça, ofereix làmpades votives, ataca per tot arreu lleons de Sant Marc, es recargola, invoca, batega, aspira, pateix, espera, ambiciona, anhela, crema, s’immola, reivindica, desitja… Quan al Teatre Comunal hi representen Nabucco, el pensament de tots els comerciants, corredors, directors de banca i de societats d’assegurances, metges, advocats, importadors i exportadors asseguts a la platea, de professors d’escola mitjana asseguts a la galeria, d’estudiants i de costureres que es troben al galliner, s’eleva sobre unes ales daurades i l’entusiasme és tan gran que fa que el teatre s’ensorri, com es deia a Trieste» (Balzen 2018, 30).
«Així, doncs, a la ciutat, la burgesia que t’he descrit i, no gaire lluny, damunt el Carst, els pagesos eslovens, que vivien en un terreny pobre, rocós, estèril, on, tret de la zona dels avencs, havien d’esgarrapar a la pedra uns quants metres quadrats de terreny cultivable. Primitius, closos en mites superats, sense tradició cultural, dignes i amb tota la susceptibilitat d’un orgull fàcilment i justificadament ferit. Els italians se’n sentien superiors, era una certesa que es basava en una llicència escolar (maduresa), en què tenien la vida protegida a l’Assicurazioni Generalli (era un món en el qual tot s’assegurava), en les relacions comercials amb països estrangers, tot això els ho feia sentir. No sé pas quina possibilitat d’entesa hi podia haver en aquell moment a Trieste entre italians i eslaus, però sé que totes les famílies italianes que tenien criades eslovenes (i els contactes entre italians i eslovens es reduïen —més enllà del que s’esdevenia entre alguns comerciants i a les fruiteries, etc.— a una relació entre una família italiana burgesa i una criada eslovena que venia del camp) i que s’hi acostaven humanament, sense altivesa ni superioritat cultural, han estat sempre més que satisfetes d’aquestes dones: treballadores, fidels, atentes, més intel·ligents que les seves mestresses, ràpides a l’hora d’assimilar i d’aprendre… D’altra banda, però, s’ofenien amb facilitat i es tancaven en una oposició tossuda i vindicativa» (Balzen 2018, 31).
«Als deu anys la vaig veure així. Només un dia la vaig contemplar d’aquesta manera, com intuint-ne el secret. Entre les acàcies fragants passava el tramvia que va d’Opina a Trieste, de l’obelisc a la ciutat, des de dalt fins a baix de tot. Que estrany! Quin abisme separa Trieste dels seus voltants! I tanmateix: quin abisme més natural! Des de l’obelisc veus Trieste i el mar; la imatge s’alça davant els teus ulls, només una imatge, entelada pel fum de les fàbriques. Veus el mar, però no saps on s’acaba, veus barques, però no saps on van; tot és una imatge, la mires des del turó, quieta, silenciosa, entelada. Però quan arribes a Trieste per entre el torrent de cases altes: les campanades, la cridòria, la xerradissa animada des de la finestra que dona al carrer, la conversa d’una banda a l’altra quatre pisos més amunt, els venedors de diaris, els cotxes, els carruatges, les cases altes. Pels carrers s’arrossega un sol blanc i cansat. (Kosovel 2018, 48).
3. Adriatisches Küstenland: nazis a Trieste (1943-1945)
La plaça Oberdan va adquirir un significat especial en aquest breu, però difícil període. El número quatre de la plaça es va convertir durant l’ocupació nazi (1943-1945) en el quarter general de la Gestapo. L’espai subterrani resultava invisible pels del vianants als carrers. Era un dens entramat de sales i cel·les subterrànies, en què els presoners van ser interrogats i torturats. El 1944, va ser detingut Boris Pahor i hi va passar un mes sencer abans de ser deportat a Dachau, el que seria la primera parada del seu periple per diferents camps de concentració que va durar fins a l’alliberament. L’ocupació nazi del Litoral triestí és el tema central del llibre Trieste de Daša Drndić.
4. La postguerra (1945-1975)
Després de la Segona Guerra mundial, la regió va ser dividida en dues zones. Sota la denominació d’Estat lliure de Trieste, que va existir entre 1947 i 1954, una d’elles estava administrada per les forces aliades, i l’altra per Iugoslàvia. Finalment la zona nord va passar a Itàlia i la zona sud, a Iugoslàvia. Les fronteres entre els dos Estats es van acabar d’establir definitivament amb els tractats d’Osimo del 1975. La proclamació de la República d’Eslovènia en 1991 va confirmar la línia de la frontera preexistent.
La postguerra, però, va portar alhora la construcció d’una imatge idíl·lica del temps austríacs a la ciutat de Trieste. Claudio Magris insisteix assíduament, des del seu primer llibre fins a l’última intervenció en la premsa, en utilitzar el terme Mitteleuropa, escrit sense excepció en cursiva i en alemany, fonamentat el conegut llibre El mite dels Habsburgs en la literatura austríaca moderna (l’únic llibre seu important que no ha estat mai traduït al català). Cal situar aquest llibre correctament en el temps. Va ser publicat en 1963 a Itàlia i tres anys més tard a Salzburg, en traducció alemanya. Tant a Itàlia com a Àustria el llibre va ser rebut amb molt d’interès. El fet d’haver provocat tant de ressò té relació amb el temps en el qual el llibre es va fer conèixer. Al principi dels anys seixanta, quan el record dels horrors de la Segona Guerra mundial era ben viu encara, Claudio Magris escrivia sobre el passat d’una regió profundament marcada i transfigurada pels esdeveniments de les últimes dècades. Però Magris va escriure un llibre on hi faltava precisament aquest període de temps i per això, tot i haver-se proposat desemmascarar un mite, va contribuir significativament no només a crear una imatge idealitzada de la vella Àustria, sinó també a confondre el tumult de veus discordants del desaparegut imperi amb un sol discurs. És especialment a causa d’aquest llibre que el debat sobre la mítica Kakània s’ha de situar a l’Europa de la postguerra. El concepte de Centreeuropa, que coincideix amb els dominis de la corona dels Habsburgs, no és altra cosa que un record del món d’ahir. Un record que es desperta en un temps molt difícil i és, com no podria ser d’altra manera, una imatge trucada, un reflex infidel i una transformació imaginària de la realitat. Cal tenir present d’entrada que aquest concepte de Centreeuropa no és fonamenta sobre documents de caire polític, sinó que sorgeix a partir de les representacions literàries de la realitat històrica.
«Si al final de la guerra Trieste hagués tingut la mateixa sort que totes les altres ciutats italianes, segurament aquests records meus no haurien nascut. Però mentre que els darrers dies d’abril de 1945 els nostres germans d’Itàlia van poder sentir que realment s’acabava, per a ells, un període funest i se n’obria un de nou, encara que fos difícil, de renaixença, nosaltres, els triestins, vam comprovar com el nostre anhel de llibertat fou respost, primer, amb quaranta-cinc dies d’ocupació iugoslava, després amb l’angloamericana i, finalment, amb la burla del regal del Territori Lliure i la mutilació de l’Ístria. Fou en aquest període d’humiliació desesperada que, sense poder dirigir l’ànim al futur, em vaig tombar cap al passat, no com qui mira de consolar-se per mitjà d’un temps feliç, sinó com qui furga en els anys considerats perduts per veure si n’ha quedat res de positiu, per tal de tenir molt present la misèria dels esdeveniments actuals.» Trieste nei miei ricordi (Stuparich, Giani. Trieste nei miei ricordi. 1948).
La paraula Mitteleuropa no es pot traduir simplement com «Europa Central» perquè implica una noció d’unitat, de comunitat, tot i les múltiples i pronunciades diferències i conflictes. La paraula Mitteleuropa es va forjar durant l’últim segle com una designació historicopolítica — com un programa polític, de fet. Connota la trobada de la cultura alemanya amb les altres cultures de la mateixa regió, però la seva principal implicació és la hegemonia germànica, o millor dit, la germànico-hongaresa a Europa Central: List, Bruck, von Stein, i més tard Naumann i Srbik varen donar suport a aquestes tesis que van predominar, amb matisos i gradacions, des de l’època del liberalisme fins al nacionalsocialisme» (Magris, 1991, 29).
5. Autors literaris que han escrit sobre Trieste
BARTOL, Vladimir (1903, Trieste -1967, Ljubljana). Nascut el 1903 a Sveti Ivan, a prop de Trieste, que va estudiar biologia i filosofia a la universitat de Ljubljana. Va obtenir una beca i va assistir a les classes de la Sorbona a París, va treballar com a corrector de revistes literàries eslovenes a Trieste, va traduir Nietzsche, va publicar i estrenar el 1932 el drama Lopez, el 1935 el recull de narracions Al Araf i el 1938 la novel·la Alamut. La novel·la va ser traduïda el 1946 al txec, el 1954 al serbi, deu anys després de la publicació, el 1958, va sortir de l’impremta la segona edició eslovena, cosa prou insòlita en un mercat tan limitat i en un temps tan difícil. Tot i haver viscut a la capital i haver treballat a l’Acadèmia de les Arts i Ciències, la seva influència literària no es va fer notar més. Però el 1984 tot va canviar. Es va editar per tercera vegada Alamut, i els articles i les crítiques pul·lulaven. Dins d’aquest entusiasme va sorgir la idea que Bartol era l’únic escriptor eslovè que podria significar molt també en l’àmbit mundial. L’any 1988 no va portar només la quarta edició d’Alamut a Eslovènia. Aquest és també l’any de la traducció francesa a l’editorial Phébus i l’aparició d’aquest llibre en el conegut programa de Bernard Pivot a Antenne 2, Lire. Amb això, la novel·la sobre la llegenda negra del Vell de la Muntanya i els seus soldats suïcides va esdevenir un «clàssic» per demostrar el perill del fonamentalisme islàmic. En aquestes lectures, el fet d’haver estat escrita durant el feixisme a Trieste no es considera mai…
BAZLEN, Roberto (1902-1965), crític literari i assagista. Nascut a Trieste, és una de les figures intel·lectuals europees més atípiques de la seva època. En vida mai no va publicar res. Lector per vocació, Bazlen és la via d’entrada a Itàlia d’autors com Kafka, Blanchot o Gombrowicz. Va freqüentar figures com Saba i Svevo. Alguns dels seus escrits es van publicar pòstumament. En destaquen Lettere editoriali i Lettere a Montale.
KOSOVEL, Srečko (1904-1926), poeta eslovè. La seva obra es va publicar pòstumament. En vida va col·laborar amb diverses revistes i associacions culturals. És pioner de les avantguardes dins la literatura eslovena. Avui dia és considerat com un dels autors més rellevants de la literatura eslovena de tots els temps.
MAGRIS, Claudio (Trieste, 1939) és crític, assagista, novel·lista, traductor i professor de la Universitat de Torí. És columnista del diari Corriere della Sera. Germanista prestigiós, la seva obra ha contribuït a difondre la cultura centreeuropea i, més concretament, la relacionada amb Trieste. Gran part dels seus llibres han estat traduïts al català. La seva investigació, i la part més important de la seva obra assagística i narrativa, es desenvolupa fonamentalment en l’àmbit de la germanística, entesa en un sentit ampli per al qual va definir el concepte Mitteleuropa, un àmbit en el qual esdevé especialment rellevant la cruïlla que significa Trieste en la història (no només literària) europea.
PAHOR, Boris (Trieste 1913-2022), novel·lista eslovè nascut a Trieste. Va patir els atacs feixistes contra la minoria eslovena de Trieste, on no va poder tornar fins al 1938. Va lluitar contra el feixisme al costat dels partisans fins que va ser detingut i deportat a diversos camps nazis. Un cop alliberat dels camps, va patir la censura comunista perquè es va oposar al règim de Tito. És una de les figures més importants de la literatura europea actual i un advocat incansable del respecte per les minories. En català en podem llegir Necròpolis (2004) i La pira al port (2022).
PRESSBURGER, Giorgio (Budapest, 1937) va haver de marxar d’Hongria l’any 1956 a causa de la invasió soviètica i es va establir a Itàlia, amb el seu germà Nicola. És un dels dramaturgs més reconeguts del país transalpí i ha estat professor en diverses universitats. La seva obra literària és molt extensa i inclou obres de teatre, òperes, novel·les, assajos, i guions per al cinema, la televisió i la ràdio. No té cap obra traduïda al català.
SABA, Umberto (Trieste, 1883 – Gorizia, 1957), poeta i novel·lista italià. La seva obra es caracteritza per la claredat i la concreció, i els temes que hi dominen tenen a veure amb l’observació quotidiana de la seva ciutat natal, de la qual es va convertir en el cronista líric per excel·lència. Tenia una botiga d’antiguitats a Trieste, que fou un centre de reunions literàries. En català en podem llegir Ernest (1995) i Paraules i últimes coses (2003).
ŠALAMUN, Tomaž (1941-2014), poeta eslovè. La família de la seva mare pertanyia a la minoria eslovena que va ser forçada a marxar d’Itàlia durant el règim feixista i que es va establir a Iugoslàvia. Šalamun va viure uns quants anys als Estats Units. Ha estat traduït a 21 llengües. En català en podem llegir La balada de Metka Krašovec (2016).
SLATAPER, Scipio (Trieste, 1888 – Podgora, 1915), és un dels intel·lectuals més notables de la història de Trieste. Les seves arrels eren italianes i bohèmies. De Slataper se’n destaca la novel·la Il mio Carso (1912). Irredemptista, va morir en combat. Va col·laborar activament amb la revista La Voce, on justament l’any 1909 van aparèixer “Lletres triestines”, un conjunt molt polèmics per la descripció que Slataper hi feia de la situació cultural de Trieste. Fou molt amic de Giani Stuparich.
STUPARICH, Giani (Trieste, 1891-Roma, 1961), periodista i escriptor italià. Va estudiar a la Universitat de Praga i a la de Florència, on es va llicenciar en literatura italiana. Es va manifestar sempre com a contrari al feixisme, la qual cosa li va comportar molts problemes. En català en podem llegir L’illa (2010).
SVEVO, Italo (Trieste, 1861- 1928). «Italo Svevo no era el nom real d’aquest escriptor, la família del qual tampoc no era italiana sinó d’origen hongarès. Provenien d’una ciutat petita de Transilvània, una regió que avui és romanesa però que en aquell temps pertanyia a Hongria, és a dir a l’Imperi Austrohongarès. La ciutat — Copşa Mică en romanès i Kiskapus en hongarès. Italo Svevo en realitat es deia Aron Hector Schmitz i formava part d’una família de jueus centreeuropeus. Va triar aquest pseudònim per indicar la pertinença a dues cultures: la italiana i l’alemanya. De fet, Svevo —nascut a Trieste el 19 de desembre de 1861— tenia dues llengües maternes: l’alemany i el dialecte triestí (no pas l’italià). Va completar els estudis d’orientació comercial a Alemanya, en comptes de fer-ho a Trieste o a Itàlia. Així doncs, l’escriptor avui dia celebrat com l’orgull de la narrativa italiana, traduït i conegut arreu era, de fet, gairebé un immigrant.» (Pressburger, 2018, 22) És l’escriptor triestí més reconegut arreu. Va estudiar cinc anys a Alemanya i a disset anys va tornar a Trieste. Fins al 1899 va treballar a la filial de Trieste de la Unió Bancària de Viena. Les teories de Freud li van interessar molt i la seva obra n’és impregnada. En català en podem llegir La consciència de Zeno (2011), Una vida (2003), Senilitat (1987) i La veritat i altres comèdies curtes (2010).
6. Bibliografia sobre Trieste
Assaig i estudis
ARA, Angelo; MAGRIS, Claudio. Trieste. Una identidad de frontera. César Palma (trad). València: Pre-Textos, 2007.
BENESIU, Joan. Trieste. Una ciutat a plec de mapa. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2024.
Dimecres 26 de febrer de 2025 a les 18.30h a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: El canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM, l’enfonsament del cuirassat Roma i la retenció de 1.200 italians a Menorca (1943-1945) amb la participació d’Alberto Pellegrini, historiador i professor de la UB i Luís Alejandre, general i president de la Fundació Hospital de l’Illa del Rei.
La sessió abordà el fet històric al voltant del llibre de Giuliano Marenco: “Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943”. Fundació Hospital de l’Illa del Rei, 2024.
Presenta: Josep Sauret, historiador de la Secció d’Història.
Accés obert
Giuliano Marenco: “Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943”. Fundació Hospital de la Isla del Rey, 2024.
El canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM, l’enfonsament del cuirassat Roma
La sessió abordarà, d’una banda, el context històric del final de la II Guerra Mundial, amb el canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM i els dos governs, l’armistici i les conseqüències per l’exèrcit italià.
I de l’altra banda, l’enfonsament del Roma cuirassat insígnia italià, la recollida dels supervivents per part de cincs vaixells, l’anada i l’estada a Maó durant més d’un any i la recuperació de la memòria històrica de l’Illa del Rei.
Exposició sobre l’enfonsament del Roma. Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei
La sessió, al voltant del llibre de Giuliano Marenco: Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943, ed. Fundació Hospital Isla del Rey, és una història pràcticament desconeguda, de les naus encarregades de recuperar els nàufrags del cuirassat italià Roma, enfonsat pels alemanys el 9 de setembre de 1943. Un cop recuperats els nàufrags, amb les naus, carregades de morts i ferits, ara ja perdut el contacte amb el gruix de l’esquadra, es van refugiar a les Balears, on en contra de la seva voluntat van ser retingudes per les autoritats espanyoles.
L’internament de les cinc naus amb més de mil dos-cents homes va durar setze mesos a través de tensions amb el govern espanyol, dissensions polítiques internes entre monàrquics i feixistes, dificultats alimentàries i disciplinàries. L’impuls del comandant de l’esquadrilla, el capità de navili Giuseppe Marini, va ser constant amb vista a l’alliberament de l’internament i el retorn a Itàlia. Finalment, sobretot gràcies als esforços de l’ambaixador nord-americà a Madrid, un arbitratge a distància va posar fi a l’internament el 15 de gener del 1945.
Reproducció de la bomba torpede que va esfondrar el Roma. Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei
A més de reconstruir la partida de la flota des de La Spezia i l’atac alemany que va provocar l’enfonsament de la nau almirall Roma, també es tractarà sobre:
a) Els episodis desenvolupats a les Balears que concernien directament la vida dels mariners.
b) Les vicissituds diplomàtiques relatives a la destinació de les naus que es desenvolupaven principalment a Madrid.
Les fonts principals són els documents dels arxius de l’Ufficio Storico della Marina (en primer lloc, l’informe de permanència del comandant Marini) i dels ministeris d’Exteriors de Roma i de Madrid. També s’han utilitzat les memòries dels ambaixadors nord-americà i britànic acreditats davant de Franco.
Participants
Alberto Pellegrini (Vicenza, Itàlia, 1975), doctor en Història per la Universitat de Barcelona, és professor d’Història Contemporània de la mateixa universitat, i investigador del Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Especialista en història político-militar del segle XX, entre les seves publicacions recordem La prensa española y las derrotas militares italianas de 1940-41 i Centenary of the Russian Revolution (1917-2017).
Luis Alejandre Sintes (Maó, 4 de juny de 1941) és un militar menorquí, general de l’exèrcit espanyol. En 1976 es va graduar a l’Escola d’Estat Major. En 1980 fou ascendit a comandant i de 1984 a 1986 fou professor a l’Escola d’Estat Major. Entre altres funcions militars, va intervenir en missions de pau amb l’ONU (ONUCA i ONUSAL) a Nicaragua, El Salvador i Guatemala, i va fer de mitjancer entre el govern de Colòmbia i la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (Colòmbia). El 1998 ascendí a general de Divisió i el 2000 fou nomenat general cap de la Regió Militar Pirenaica. En el 2003 fou nomenat Cap d’Estat Major de l’Exèrcit de Terra. Actualment és el president de la Fundació Hospital Illa de Rei (Menorca).
Secció d'Història 