Recull de llibres recomanats per Amics de la Història (Segon semestre de 2022)

Un segon recull de 2022

Amics de la Història us presenta un total de 19 obres de temàtica històrica en un sentit ampli, editades el 2022. Algunes d’elles preveiem que es puguin programar i debatre a la Tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant el 2023.

Us animen a què ens digueu quines obres us agradaria tractar enviant-nos un correu a amicsdelahistoria2015@gmail.com amb una llista d’un màxim de 10 d’aquestes obres. Les disponibles actualment o properament a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, s’han indicat amb l’acrònim [BAB].

No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el quart recull (2021-2022),el tercer recull (2021), el segon recull (2017-2021) o  primer recull (2021) o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

Centre d’Interès amb els Llibres collita de 2022 recomanats per Amics de la Història

CARBONELL, EUDALD: El futur de la humanitat. Decàleg per a la supervivència de la nostra espècie, Ara llibres, 212 p. 2022. [BAB].

Ressenya de Miquel Nistal, Blog Gaudir la Cultura: En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie.

L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment crític de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implícit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.

Podeu llegir la ressenya completa al blog Gaudir la Cultura aquí

DE RIQUER, BORJA: Francesc Cambó. L’últim retrat, Edicions 62, 960 p. 2022. [BAB].

Sinopsi: Francesc Cambó (1876-1947) va ser un polític destacat, un home de negocis d’èxit, un mecenes prominent i, a més, va tenir una vida sentimental força agitada.

Un polític amb una carrera fulgurant que representa millor que ningú el catalanisme que vol reformar Espanya per aconseguir l’autonomia. La seva involució conservadora coincideix amb quan es fa ric, multimilionari, i es converteix en el més destacat mecenes de la cultura catalana del segle XX. Fou el primer polític que contractà intel·lectuals —Pla, Soldevila, Bosch Gimpera, Gaziel, Riba, Fabra, Sagarra, etc.— per les seves empreses culturals. Es passava les nits llegint Plutarc o Titus Livi, que havia fet traduir al català, i contemplant els Botticelli que havia comprat. És un exemple clar de les complexes vinculacions entre els interessos econòmics i la política (advocat, assessor de bancs, president de la Compañía Hispano Americana de Electricidad fins a la seva mort, la més important companyia elèctrica de Llatinoamèrica, que el va fer immensament ric).

Borja de Riquer ha reconstruït amb nova documentació la vida complexa, contradictòria i insòlita de Francesc Cambó i ens la presenta com una lectura apassionant.

ESCULIES SERRAT, JOAN: Josep Fornas, el solucionador. L’home de Tarradellas a CatalunyaPòrtic Edicions, 440 p.  2022. Premi Carles Rahola 2022,  [BAB].

Sinopsi: El polític i editor Josep Fornas (1924-2021) va ser una peça clau de l’antifranquisme i un gran conspirador. Va viatjar al Marroc a la recerca de diners per iniciar una insurrecció i derrocar Franco. Va col·laborar amb Estat Català i el Partit Comunista, va militar a Unió Democràtica i va ser diputat per Esquerra Republicana. Va ser amic de Montserrat i de l’abat Escarré i també adversari. Durant quinze anys va ser l’home de confiança de Josep Tarradellas a l’interior. Li va aconseguir diners i crèdits. L’informava al detall. El va relacionar amb empresaris com Valls i Taberner o Duran Farell i amb la nova generació de polítics, com Jordi Pujol. Va ser, en definitiva, l’antena a Catalunya del president a l’exili, perquè res no li passés per alt. Sense aquesta tasca a l’ombra, el posterior retorn de Tarradellas no es podria comprendre. Així mateix, al llarg de la seva vida, com una faceta més del seu compromís polític i cultural, Fornas va reunir una biblioteca ingent sobre la història de Catalunya i va fundar l’editorial Pòrtic perquè la memòria d’aquest país no es perdés.

DURAN SOLÀ, LLUÍS: Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa, Viena edicions, 928 p. 2022. [BAB].

Ressenya de Pere Bosch (El Punt Avui, 6-12-2022): El 30 de setembre del 1930 representants dels principals partits republicans espanyols es van reunir a Sant Sebastià amb l’objectiu de traçar un full de ruta per enderrocar la monarquia. En la trobada es va pactar el govern provisional i les primeres mesures del nou règim republicà; però bona part del debat es va centrar en “el problema referent a Catalunya, el que més dificultats podia oferir per arribar a un acord unànime”, tal com es llegia a la nota de premsa que es va difondre l’endemà.

La reunió va tenir un protagonista destacat, el català Manuel Carrasco i Formiguera. El polític, que hi anava en representació d’Acció Catalana, va voler “fixar la doctrina de l’autodeterminació”; la qual cosa va provocar la incomoditat dels delegats espanyols, poc avesats a un interlocutor que els parlava de tu a tu, amb un rigor jurídic notable i gran claredat.

La vida i la tràgica mort de Carrasco i Formiguera, afusellat pels feixistes el 9 d’abril del 1938, han estat objecte d’alguns llibres de Josep Benet i Hilari Raguer; però mancava un assaig que analitzés a fons el seu pensament i la seva acció, tan singulars com incompresos a la seva època. L’historiador Lluís Duran (Barcelona, 1960), doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en la història del catalanisme, va assumir el repte i ha dedicat 10 anys de recerca a reconstruir la petja del polític demòcrata cristià. El resultat és un llibre monumental publicat per Viena Edicions.

Carrasco i Formiguera no només va ser el principal protagonista del Pacte de Sant Sebastià, sinó també el plenipotenciari designat per Macià, com a president de la República Catalana, per negociar amb el govern provisional de la República Espanyola; i, molt probablement, la persona que va fixar les bases de l’acord que se segellaria dos dies després al Palau de la Generalitat. Un paper ben sorprenent si tenim en compte que el seu partit, Acció Catalana, s’havia estavellat en les eleccions del 12 d’abril. En realitat, es tractava d’una prova evident que el prestigi de Carrasco anava molt més enllà d’unes sigles, fossin les d’Acció Catalana o, a partir del 1932, les d’Unió Democràtica de Catalunya. De fet, un dels trets que van caracteritzar-lo és la capacitat per traçar la seva pròpia via; una via en què era possible ser catòlic i republicà alhora, defensar la llei de congregacions religioses i la integritat de l’Estatut de Núria, tot i que acabés aïllat per la resta de republicans catalans.

En el llibre també es dedica una atenció especial a les relacions que va establir amb Euskadi i amb el Partit Nacionalista Basc. No es tractava, tal com afirma Duran, d’una “basquitis avant-la-lettre”, habitual en l’independentisme de finals del segle passat; sinó d’una “inspiració en diferents plans, com a referent per aplicar idees polítiques a Catalunya, per referendar intuïcions i per establir ponts”. Carrasco serà una persona admirada a Euskadi, fins al punt que serà allà on rebrà l’homenatge més multitudinari.

TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels Vents, 368 p. [Sol·licitat a la BAB].

Sinopsi:  La relectura del carlisme no es del tot nova, però la recerca de gran abast realitzada per Lluís Ferran Toledano Gonzàlez durant dècades construeix un relat sòlid i documentat d’aquest corrent, que contribuí sens dubte a forjar la nostra realitat nacional.

Historiar la Catalunya carlina es una bona ocasió per desfer mites i estereotips sobre la Catalunya interior, l’anomenada un xic despectivament “Catalunya del tractor”. El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes mes llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, com hem dit, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.

GELONCH, ANTONI: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, Viena edicions, col·lecció Assaig, 264 p. 2022.  [BAB]

Sinopsi:  Entre el final de la Segona Guerra Mundial i la dècada del 1960, Europa va viure una intensa polèmica entre dos fars de la intel·lectualitat parisenca, Albert Camus i Jean-Paul Sartre, ambdós guardonats amb el Premi Nobel de Literatura. Tot i que al començament eren bons amics (encara que partien de vivències d’infància i joventut distintes), a poc a poc es van anar distanciant i les seves diferències van fer que la relació travessés unes turbulències que els van marcar profundament. La mort prematura de Camus va fer que la reconciliació no es pogués començar ni a albirar. Els seus posicionaments respecte dels totalitarismes (el comunista, en especial), la Resistència, la guerra d’Algèria o l’ús de l’arma nuclear els van separar cada vegada més. Però la qüestió de fons sempre va ser si cal donar prioritat a la justícia o a la llibertat, i si la fi justifica sempre els mitjans.

El debat va recórrer l’Europa de la seva època i encara avui intentem donar-hi resposta. Tanmateix, al nostre país, hem preferit no plantejar-nos el dilema i hem fet com si no existís. Però ignorar-lo no vol dir que no hi sigui, de manera que, en tot allò que fem, en el fons, hi ha una tria, de manera conscient o inconscient, que dona la raó a Camus o a Sartre.

PAGÈS JORDÀ, VICENÇ: Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Ed. Folch & Folch, 232 p. 2022 [BAB].

Sinopsi: Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Arriben als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Se succeeixen els magnicidis i els accidents d’avió, els adulteris i les amenaces de guerra, les conspiracions i les fatalitats. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de tombarelles argumentals.

Vicenç Pagès Jordà ens guia en unes vides que superen qualsevol ficció, i que instauren nous paradigmes en novel·les, sèries i pel·lícules.

Més informació i ressenyes a Folch & Folch

AGUILERA POVEDANO, MANUEL:  El oro de Mussolini. Como la República planeó vender parte de España al fascismo, Arzalia Ediciones, 224 p. 2022.  [BAB]

Sinopsi: El 1937, després d’un any de guerra civil, el Govern de la República va activar l’Operació Schulmeister amb l’objectiu d’aconseguir la retirada de l’ajuda de Hitler i Mussolini al bàndol nacional, per a això es va plantejar la cessió de territoris com les Illes Balears, Canàries i el Marroc espanyol. Donada la importància del botí en joc, les grans potències van desplegar un joc diplomàtic amb espies, empreses pantalla i testaferros per controlar la Mediterrània occidental.

Tot i la posterior oposició de Franco a l’alienació de Mallorca, Mussolini va comprar la tercera finca en extensió de l’illa per tal de colonitzar-la i establir un cap de pont per al futur. Sobre això, el 1950 l’exministra republicana Federica Montseny va assenyalar: «Encara és massa aviat per escriure tota la història». El 2022, després de quinze anys d’investigacions a set ciutats de quatre països diferents, Manuel Aguilera ens revela el secret més ben guardat de la Segona República. Ho fa amb un pols narratiu propi de la novel·la, però amb un suport documental ferri. Estem davant de l’explosiu descobriment d’un episodi desconegut de la guerra civil.

ASENSIO, JOSEP El fantasma de Lerroux , Edicions 1984, 160 p. 2022 [BAB]

Sinopsi: Alejandro Lerroux fou un publicista i polític republicà que impulsà la seva carrera confrontant-se a un catalanisme en ascens. Revifant un ambient envellit com era el republicanisme barceloní de principis de segle i cultivant les seves relacions amb la classe treballadora, Lerroux va imposar-se com un nucli de poder. El seu llegat, conegut amb el nom de lerrouxisme, s’empra des de llavors com a sinònim de divisionisme, d’atiar el ressentiment de les capes més baixes i de la immigració en contra del nacionalisme català. Tanmateix, la història d’un malvat foraster pagat per Madrid que ve a Catalunya per incendiar esglésies i destruir l’harmonia social ha distorsionat la seva herència.

En la lluita històrica entre les forces que volen alliberar el potencial humà i les que el volen mantenir subjecte als interessos d’un grup reduït de persones, l’estratègia lerrouxista consisteix a liquidar les ànsies de llibertat dels catalans usurpant l’agència dels més febles, siguin aquests els obrers, els pobres, els immigrants o, ara mateix, els independentistes. Una política feta des de dins i des de fora, que no es pot associar a cap partit ni a cap facció concrets i que ha anat passant el relleu de generació en generació. El fantasma de Lerroux exposa algunes idees, pràctiques i lliçons que es poden extreure del llegat lerrouxista en la política catalana actual, lliçons que es poden absorbir com a antídot i també com a recordatori que els fantasmes solen poblar la imaginació d’aquells que estan més predisposats a veure’ls. En resum, no estem davant d’un llibre d’història, sinó davant d’un assaig amb voluntat ideològica. Així, El fantasma de Lerroux és una impugnació de la política i els polítics catalans dels darrers 150 anys.

RODRIGO Y ALHARILLA, MARTÍN (ed): Del olvido a la memoria. La esclavitud en la España contemporània, Icaria editorial, Col. Esclavitudes 1, 334 p. 2022. [BAB]

Sinopsi: El trànsit transatlàntic dels africans esclavitzats és un dels grans temes de la història global. Ho és per diferents raons: Perquè implica tres continents diferents (Àfrica, Amèrica i Europa); per la seva llarga durada (van ser 350 anys ininterromputs de viatges directes entre Àfrica i Amèrica); i, sobretot, pel seu notable impacte demogràfic. Almenys 12,5 milions de captius africans van ser embarcats contra la seva voluntat en algun punt del continent africà per ser venuts com a esclaus al Nou món. Espanya va ser un actor històric rellevant en aquesta història. Ho va ser tant pel que fa al tràfic de persones esclavitzades com pel que fa a l’esclavitud colonial, als seus dominis americans. Ara bé, si alguna cosa singularitza Espanya (en comparació amb altres països europeus com la Gran Bretanya, França o els Països Baixos) és l’absència d’una memòria pública i col·lectiva sobre aquesta participació espanyola destacada en el comerç d’esclaus i en l’esclavitud colonial. Del olvido a la memòria, inclou 13 capítols de 14 autors diferents amb  anàlisis al voltant dels llegats materials que sobreviuen, avui dia. Uns vestigis materials que ens permeten conèixer i recordar el nostre passat esclavista.

SÀPIENS. Tot és Història Núm. 248, Especial 20è aniversari: Quan érem negrers: Descobrim l’origen d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX. Martín Rodrigo Alharilla (Assessor), 63 p. novembre, 2022,  [BAB].

Articles (sinopsi):

  1. Esclavitud: una història global inacabada (Martín Rodrigo Alharilla). Més de 12 milions de persones van ser embarcades contra la seva voluntat en algun punt de les costes africanes per ser venudes com a esclaves a Amèrica. Ni Catalunya ni la resta de l’Estat espanyol no van ser actors històrics menors en aquest comerç aberrant, però, a diferència d’altres indrets, no hi ha una memòria pública i col·lectiva del nostre passat esclavista.
  2. Espais de memòria de l’esclavisme.
  3. Barcelona, port d’esclaus (Arnau Cònsul). A mitjan segle XV, la capital catalana va viure un autèntic segle d’or de l’esclavitud. Aquell costum venia d’antic, però es va disparar d’ençà de l’epidèmia de pesta negra, el 1348, quan la possessió de mà d’obra esclava va deixar de ser exclusiva dels estaments privilegiats i quan els propietaris d’esclaus es van adonar que tenir un captiu podia ser un negoci molt beneficiós.
  4. Capitans negrers (Alfred Bosch). A partir del 1821, el comerç d’esclaus es va convertir en una pràctica il·legal. Malgrat aquest entrebanc, el negoci no va decaure; de fet, es va triplicar. La història del bergantí Tellus i la del seu capità, Joan Font Fors, són un exemple extraordinari del paper significatiu que van tenir els catalans en aquest sector.
  5. Dins una factoria africana (Gustau Nerin). Al segle XIX es van enviar europeus a Àfrica amb la missió de comprar esclaus i facilitar-ne l’embarcament als vaixells. Eren els anomenats ‘factors’, entre els quals hi havia catalans. Per exemple, els germans Rovirosa, que van instal·lar una factoria negrera a Cap López, a l’actual Gabon, des d’on compraven persones que enviaven per mar al Brasil i a Cuba.
  6. Malson a la plantació (Agnès Rotger). Dotze milions i mig de persones van ser obligades a viatjar d’Àfrica a Amèrica amb una única finalitat: ser venudes com a esclaves. A aquells que tenien la sort d’arribar vius a Cuba, encara els esperava un altre infern: la vida als ingenis, les finques on es produïa el sucre. Desenes de catalans, propietaris d’aquells negocis, van generar grans fortunes gràcies a l’explotació d’aquesta mà d’obra.
  7. El retorn a la metròpolis (Maria Coll). L’esclavisme explica l’origen d’algunes de les grans fortunes que al segle XIX estaven en mans de catalans. Prohoms que tornaven a Barcelona des de les Antilles enriquits de manera ràpida i amb un objectiu: reinvertir el capital que havien guanyat a Cuba i a Puerto Rico en els nous sectors econòmics. Hauria estat possible el creixement de Barcelona i de Catalunya sense aquest capital obtingut del comerç d’humans?
  8. Ruta per la Barcelona esclavista. Barcelona no pot negar la seva relació amb l’esclavitud. Cent vuitanta-cinc anys després de l’abolició d’aquest sistema a Espanya (1837), que no vol dir la seva eliminació, encara se’n poden veure traces i vestigis materials als carrers.
  9. L’esclavitud avui (Caterina Úbeda). Gairebé cinquanta milions de persones viuen en situació d’esclavitud avui dia. Una xacra que afecta tots els països del món, incloent-hi les anomenades economies desenvolupades, que importen productes que s’han obtingut en condicions inhumanes.

MÁRQUEZ, EDUARD: 1969, L’Altra Editorial, 536 p. 2022; en castellà Navona editorial [BAB].

Ressenya d’Anna Carreras a Núvol 02-11-2022: L’escriptor Eduard Márquez (Barcelona, 1960) publica 1969 a L’Altra Editorial —en castellà a Navona—, un gran relat sobre la Barcelona de finals dels anys seixanta, una època de somnis col·lectius, lluites polítiques i obreres, experimentació artística, reivindicacions feministes i moviments socials LGBT, ecologia, espiritualitat i la creença que un altre món pot ser possible: «En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent tenia que dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida».

1969 és la culminació de vuit anys de recerca […]. El 1969 és l’any que l’home arriba a la Lluna, es funda el grup La Trinca, té lloc el segon Festival de l’illa de Wight (amb Bob Dylan i Joe Cocker, entre d’altres) i el primer Festival de Woodstock (amb Jimi Hendrix, Ravi Shankar o Carlos Santana).

1969 s’erigeix com l’obra monumental d’Eduard Márquez, la que marcarà un punt d’inflexió en la seva trajectòria literària i la que, sens dubte, constitueix el seu projecte més ambiciós.

Som davant d’un mosaic construït a base de material històric, veus, documents legals, narracions orals, registres, sentències, informes policials i testimonis en primera persona i molt d’ofici. Podríem parlar de joc amb les fronteres dels gèneres literaris, fins i tot amb la idea de palimpsest postmodern, però no ho farem, perquè el mateix autor concep 1969 com una novel·la de ficció i això s’ha de respectar. La gran novel·la de la Barcelona tardofranquista d’Eduard Márquez narra el principi del final de la dictadura a través de les veus i les atmosferes. L’autor s’ha proposat de copsar «la vida en tota la seva varietat d’aspiracions, de fracassos, de renúncies, de compromisos, de pors, de mentides, de sacrificis, de coratges, d’hipocresies, d’abusos, d’indignitats, de traïcions, de victòries…».

Més informació a La premsa ha dit  (1969, d’Eduard Márquez, L’Altra Editorial)

SIMON TARRÉS, ANTONI: La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual, Editorial Afers, 456 p. 2022.

Sinopsi: El concepte «unitat d’Espanya» és central i gairebé omnipresent en el llenguatge de la política espanyola actual. Sovint no tan sols se li atorga una dimensió estrictament política sinó també una de transcendent; una dimensió metapolítica que no deixa de ser un constructe cultural fruit d’una manera d’elaborar i intentar enlairar determinats valors dels discursos ideològics.

En aquest llibre, l’autor parteix de la premissa de la historicitat dels conceptes, els quals, en la mesura que cerquen definicions, són una mena de contenidors que inclouen «històries» intel·lectuals realitzades en diferents moments temporals. Unes «històries» que, pel que fa al concepte «unitat d’Espanya», la recerca d’aquest estudi vol exposar d’una manera sistemàtica. Al capdavall, es tracta d’oferir eines de coneixement per distingir de quins valors, fonamentacions i transmissions culturals es nodreixen les construccions polítiques del concepte «unitat d’Espanya» en el nostre present.

RODRIGO, JAVIER: Generalísimo: las vidas de Francisco Franco, 1892-2020, Ed. Galaxia Gutenberg, 496 p. 2022.

Sinopsi:Paquito, Comandantín, Caudillo, Generalíssimo, Su Excelencia el Jefe del Estado…“Aquestes i altres denominacions van acompanyar al llarg de tota la seva vida Francisco Franco Bahamonde. Segons els seus biògrafs i propagandistes, l’immortal, heroic i providencial home enviat per Déu per salvar Espanya, el defensor de la pàtria, santificat fins al punt que, a la seva mort, la gent li deixaria peticions manuscrites de miracles al taüt. O, en el revers tenebrós representat des de l’antifranquisme, l’ésser tímid, reprimit i astut, el cruel traïdor, dèspota i despietat criminalíssim.

Amb aquest llibre, Javier Rodrigo no pretén tornar a reconstruir el periple vital de Franco, sinó recórrer la seva vida a partir de les seves denominacions: de com el van anomenar i de com es va autodenominar. El resultat és una reconstrucció de vegades torbadora i sempre fascinant dels mites adherits a la seva biografia. Un recorregut des del mite del guerrer tocat per Déu, immortal i invencible, fins a la caricatura present, convertit en carn de mem, passant per la seva projecció narrativa com a salvador de la pàtria, pacificador nacional, bon dictador, avi feliç, protodemòcrata, home excepcional i irrepetible. Generalísimo parla de les vides, reals o inventades, del dictador. Però sobretot parla de la nostra història i el nostre present.

DOMÈNECH SAMPERE, XAVIER: Lucha de clases, franquismo y democràcia. Obreros y empresarios (1939-1979),Ed.Akal, 416 p. 2022.

Sinopsi: La trama de fons d’aquest llibre són les experiències dels treballadors i treballadores que van patir una de les dictadures més dures i longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van preservar i van construir un món de valors propis i van desplegar formes de lluita que van transformar la vida de la gent. En definitiva, una experiència de resistència i conflictivitat que va suposar el desafiament principal al franquisme.

El franquisme va néixer per acabar amb la lluita de classes, però aquesta va impregnar tot el seu desenvolupament i hi troba la clau de la fi de la dictadura i les característiques que va prendre la democràcia. Per això, aquest llibre es mou en la tensió entre treballadors i empresaris, avançant cap a una nova comprensió del canvi polític en termes de lluita posicions i moviments, de crisi i rearticulació d’hegemonia. Una obra que aporta noves claus per entendre tant el funcionament de la dictadura com els fonaments de la democràcia.

NIUBÓ, EDUARD:  Geografia de l’oblit. Exploradors i aventurers silenciats per la història, Pròleg: Albert Bosch; Il·lustracions: David Granato, Edicions Sidillà, 386 p. 2022.

Sinopsi: La història dels descobriments geogràfics és plena d’exploradors que amb prou feines coneixem, però que ens han canviat la imatge del món. Molts d’aquests exploradors, tot i les aventures sorprenents que van viure, sovint queden oblidats sota el relat dels conqueridors que els han seguit, o a l’ombra dels seus líders. Però des dels mapes més antics de la prehistòria fins a les últimes troballes d’expedicions perdudes, la descoberta del món és plena de nàufrags, mariners, fugitius… tot de gent modesta que calia rescatar abans no acabin ofegats sota la marea de la història oficial. Fugint dels tòpics establerts, Geografia de l’oblit ens endinsa en el camí dels pioners que han obert la porta al coneixement del món.

Un llibre apassionant sobre les limitacions de la capacitat humana, la curiositat, els reptes, l’ànsia de descoberta, el desig que mou les persones a anar més enllà. Els protagonistes de Geografia de l’oblit travessen sovint la línia vermella que separa la vida de la mort. Als límits del món, hi ha gent que se la juga a tot o res. Una història que algú havia d’escriure i que no podran deixar de llegir.

Més informació a la premsa: Edicions Sidillà aquí

SOLER, ISABEL: Magallanes & Co, Ed. Acantilado, 421p. 2022.

Sinopsi: Aquest llibre narra la més espectacular de totes les epopeies marítimes, la celebèrrima primera circumnavegació del globus terrestre liderada per Fernando de Magallanes, l’armada del qual va salpar de Sanlúcar de Barrameda el setembre de 1519 i va tornar a la península, reeixida però tràgicament minvada, tres anys després.

La seva històrica gesta va canviar per sempre la imago mundi que havia governat el pensament occidental durant segles, però també va estar plena de clarobscurs sovint ignorats en el relat oficial. A Magallanes & Co., Isabel Soler parteix dels testimonis de navegants, aventurers i mercaders, a més d’altres nombroses fonts sobre l’empresa de les Moluques, per donar forma a un relat exhaustiu i viu de la seva travessia, inclosos els vuit anys, fonamentals per a la seva posterior empresa, que Magallanes va passar al servei de l’armada de l’Índia a terres orientals. Un relat vibrant que traslladarà el lector a l’època dels grans viatges i descobriments de la mà d’una de les principals especialistes.

Més informació a Ed Acaltilado aquí

ALCOBERRO, AGUSTÍ: Judici a una bruixa catalana. La història de l’Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII, Ed. La Campana, 128 p, 2022 [Donació BAB].

Sinopsi: Un llibre que dona resposta a la veritat sobre el mite de les bruixes. Un format híbrid en que ficció i no ficció se sumen per il·lustrar un episodi singular de la història: la cacera de les bruixes.

La frontera entre realitat i mite es desdibuixa; tanmateix, les raons històriques i objectives del postfaci d’Agustí Alcoberro, expert en el tema, ens acosta als motius pels quals les bruixes van aparèixer en l’imaginari col·lectiu. Una història sobre les pors, els prejudicis i la intolerància de les persones davant d’un hipotètic delicte: la diferència.

NÚÑEZ SEIXAS, XOSÉ MANOEL:  Volver a Stalingrado. El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, Ed. Galaxia Gutenberg, 400 p. 2022.

Sinopsi:  El conflicte germano-soviètic (1941-1945) va ser l’escenari més sagnant de la Segona Guerra Mundial. Al front de l’est es va decidir la sort de la contesa a Europa i Àsia, es van enfrontar dos projectes totalitaris i es van mobilitzar milions de combatents en el conflicte terrestre més gran de la història. Va ser el marc d’una despietada guerra d’extermini d’acord amb un pla de reordenació racial i imperial, i d’una guerra total que va afectar el front i la rereguarda. A més d’Alemanya i la Unió Soviètica, milions de soldats europeus, des d’Espanya fins a Finlàndia, Hongria, Itàlia o Eslovàquia, van participar a la guerra i van patir les seves seqüeles duradores.

Aquest llibre reconstrueix les diverses modalitats del record públic i privat del front de l’est a l’Europa de postguerra, durant la Guerra Freda, després de la caiguda del bloc soviètic i fins ara. Comprèn amb una mirada comparativa l’evolució de les polítiques públiques de la memòria als antics països contendents, el culte als caiguts, els herois i les víctimes, així com les formes de remembrança social, les recreacions literàries, visuals, artístiques i fílmiques de la contesa a Alemanya, l’URSS i Rússia, l’espai postsoviètic, Finlàndia, Itàlia i Espanya, detectant paral·lelismes i diferències entre les diverses cultures de la memòria. Vuitanta anys després, l’ombra de la guerra germano-soviètica segueix molt present a la memòria i a la política europees, com mostra el conflicte entre Ucraïna i Rússia desencadenat el 2022.

Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic

Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).

Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra

Dimarts 20 de desembre de 2022, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la sessió Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili, estudiós del jazz i regidor d’òpera.

Encara avui en dia als Estats Units d’Amèrica la discriminació social, política i econòmica resulta evident per a la població afroamericana. En aquesta conferència veurem com el jazz, una música negra, es vincula amb els orígens per la defensa dels drets civils.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, adjunt a la Secció d’Història

Accés obert.

Imatge principal: Dr. Martin Luther King Moviment de Drets Civils (carbó de Donald Dais). Creative Commons

Foto: “Jazz i drets Civils”, Ateneu Barcelonès, 20-12-2022, conferència a càrrec de Pau Fuster Bausili.

Presenta: Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

Jazz i drets civils als EUA

El jazz és una música negra que ha tingut una transcendència absoluta en el desenvolupament de la música occidental i també és una música que pot explicar la història de la comunitat afroamericana als EUA.

El moviment pels drets civils als Estats Units s’acostuma a datar cap a mitjans de la dècada dels 50. Si bé, és cert, que en aquell moment la transcendència mediàtica i implicació social seran més grans, ja a principis de segle XX hi ha un moviment social i intel·lectual que serà la base de moltes reivindicacions que, encara, avui són vigents. La música afroamericana no és aliena als canvis socials del país i no podem entendre l’evolució del jazz sense comprendre els canvis i les reivindicacions de la societat afroamericana.


Imatge: Marxa pels drets civils a Washington, DC (Líders de la marxa conduint els manifestants pel carrer.) 28 d’agost de 1963. Autor desconegut o no proporcionat. Domini públic

Pau Fuster explica com la història afroamericana i el jazz van de la mà. La música ens explicarà la història. Entre els personatges citats destaquen: Nina Simone, Martin Luther King, John Coltrane, Malcom X, Hazel Scott, Dizzy Gillespie, Mahalia Jackson, Rosa Parks, Little Rock Nine, Charles Mingus, Clarlie Parker, Art Blakey, Cannoball Adderley, Medgar Evers, Grant Green Archie Shepp, Hervie Hancock, Shirley Chishom, Fred Hampton, Gil Scott-Heron, Angela Davis, Lee Morgan, Rahsaan Roland Kirk, Wynton Marsalis, Terence Blanchard, Delffaio Marsalis… Una manera fantàstica de gaudir el  jazz i d’aprendre i entendre la història pels drets civils als Estats Units. Música extraordinària i història apassionant.

Segons Pau Fuster, la pretensió de ser una música culta, que per a alguns té el jazz, o l’estigma de ser una música de la mala vida han fet molt de mal en la difusió i comprensió d’aquest moviment cultural i musical. Que és al cap i a la fi, l’expressió artística més important i influent de la història dels EUA.

Imatge: Martin Luther King, Malcom X, John Coltrane i Nina Simone (Fotos Wikipèdia)

Pau Fuster Bausili

El ponent de la conferència, Pau Fuster Bausili va estudiar música al Taller de Músics de Barcelona, va cursar estudis de  Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), estudis de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), estudis de regidoria d’espectacles al Taller de Tecnologies de l’espectacle (TTE) i actualment treballa com a regidor d’òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

És un gran aficionat al jazz, i ha dirigit i presentat el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK de Barcelona. També, fa cursos i conferències sobre diferents temàtiques del jazz a centres cívics, a l’Ateneu Barcelonès, al cicle de  Música Negra de Barcelona, al Sonaswing, al Miravins, al Festival de Jazz antic de Sitges i al Festival Vijazz, entre altres.

Foto: Ateneu Barcelonès, Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili

Moviment afroamericà pels drets civils

El Moviment (afroamericà) pels drets civils (1955-1968) es refereix als moviments que van aparèixer als Estats Units d’Amèrica (especialment als estats del sud, entre els quals hi destaquen Mississippí, Alabama, Arkansas i Geòrgia) amb l’objectiu de prohibir la discriminació racial contra els afroamericans i restablir el seu dret a vot.

L’aparició de l’eslògan del Black Power (‘Poder Negre’), que va durar aproximadament des del 1966 al 1975, va ampliar els objectius del moviment pels drets civils en incloure la dignitat ètnica, l’autosuficiència econòmica i política, i la llibertat davant l’opressió dels blancs americans.

El moviment es va caracteritzar per grans campanyes de resistència civil. Entre 1955 i 1968, els actes de protesta no-violenta i la desobediència civil van produir situacions de crisi entre els activistes i les autoritats governamentals. Els governs federal, estatals i locals, empreses i comunitats, sovint havien de respondre immediatament a aquestes situacions que van posar en relleu les desigualtats que les enfrontaven amb els afroamericans.

Formes de protesta i/o desobediència civil van incloure boicots, com l’exitós boicot als autobusos de Montgomery (1955-1956) a Alabama, segudes com ara la influent seguda de Greensboro (1960) a Carolina del Nord; marxes, com les marxes de Selma a Montgomery (1965) a Alabama, i una àmplia gamma d’altres activitats no violentes. Freedom Riders, activistes joves pels drets civils que, el 1961 i anys subsegüents, van començar un periple en autobusos interestatals pel Sud dels Estats Units per desafiar l’incompliment de les sentències de la Cort Suprema dels Estats Units.

Assassinats de líders: Medgar Evers (12 juny 1963), John F. Kennedy (22 nov. 1963); Malcom X (21 febrer 1965); Martin Luter King (4 abril 1968; Robert Kennedy (6 juny 1968).

Van destacar els èxits legislatius durant aquesta fase del moviment de drets civils, que van ser l’aprovació de:

  • Civil Rights Act (‘Llei de Drets Civils’) del 1964, que prohibeix la discriminació basada en “ètnia, color, religió, o origen nacional”, en les pràctiques d’ocupació i serveis públics,
  • Voting Rights Act (‘Llei de Drets Electorals’) 1965, restaurà i protegí els drets de vot,
  • Immigration and Nationality Services Act (‘Llei de Serveis d’Immigració i Nacionalitat’) del 1965, obrí l’entrada als EUA als immigrants que no fossin els tradicionals grups europeus.
  • Fair Housing Act (‘Llei d’Habitatge Just’) del 1968, que va prohibir la discriminació en la venda o lloguer de l’habitatge.

Una referència cinematogràfica: Green Book (2018), film dirigit per Peter Farrelly que transcorre l’any 1962. Viggo Mortensen és un rude italoamericà del Bronx que és contractat com a xofer del virtuós pianista negre Don Shirley (Mahershala Ali). Tots dos emprendran un viatge per a una gira de concerts pel Sud dels Estats Units, on haurà de tenir present “Green Book” (el llibre verd), una guia que indicava els pocs establiments on s’acceptava els afroamericans.

Tarradellas, una certa idea de Catalunya. Tertúlia amb Joan Esculies

Dilluns, 12 de desembre 2022 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: Tarradellas, una certa idea de Catalunya amb Joan Esculies, historiador i autor de Tarradellas, una certa idea de Catalunya.

Presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Tertúlia d’Amics de la Història

La tertúlia comptà amb més de trenta persones. Joan Esculies destacà vuit etapes de la llarga vida de Josep Tarradellas (1899-1988). A continuació fem un resum imperfecte de la seva intervenció de més d’una hora:

a) 1899-1930. La formació d’un polític diferent. Un polític autodidacta que és formà al CADCI i que s’acaba guanyant molt bé la vida com a viatjant de comerç. Coneix a Antònia Macià i Gómez amb qui festejarà i es casarà. És un gran organitzador que ho classifica tot i a tothom en fitxes. La seva formació i visió comercial, l’aplicarà a la política: “La política és el tracte del homes”. El 1927 es casa i el 1928 neix la seva filla Montserrat Tarradellas i Macià amb síndrome de Down. Això el marcarà de per vida. La Montserrat és alhora la persona més important per a ell, i també serà el factor que el farà sortir de casa i entrà a la política d’una manera plena i intensa totes les hores del dia, intentant “fugir” de casa. Molta gent creia que Tarradellas era solter.

b) 1931-1936. La conversió de self-man en polític. Fa una progressió política meteòrica i esdevé diputat d’ERC i secretari del President Francesc Macià. Però aviat tenen una forta discrepància i amb el lluhins o grup de l’Opinió se separen d’ERC i formen el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE) coneguts com els “panarres” per les seves sigles. Els fets del 6 d’octubre de 1934, en què no hi participa activament, suposen per a Tarradellas un punt d’inflexió, d’un error que sempre té present i que cal evitar. Catalunya i el govern de Catalunya ha de tractar directament amb el Govern d’Espanya, sense intermediaris de tu a tu i no intentar mai “arrreglar” els assumptes espanyols. Tarradellas, no és un separatista, no és un federalista, no és un confederalista, no és tampoc un regionalista, ni un autonomista, és un nacionalista que cada moment històric, vol i lluita pel màxim autogovern de Catalunya. Tarradellas amb Macià aprèn aviat la importància de la imatge en política. Ell mateix acabarà sent un polític amb una bona planta, elegant i que alguns començarien a imitar amb els seus vestits de gris tarradellas.

c) 1936-1938. Polític de Guerra i de Revolució. Amb 40 anys, Tarradellas assoleix personalment i també el Govern de Catalunya, el màxim autogovern, a la pràctica, confederat amb la República espanyola. Durant la guerra reconquereix el poder arrabassat amb la retallada de l’Estatut que havien fet les Corts espanyoles. Entre altres temes, incauta el fons del banc d’Espanya i dirigeix les indústries de Guerra. Té molta més bona afinitat amb els anarquistes de la CNT que amb els comunistes del PSUC amb qui creu que estats subordinats al PCE.

d) 1939-1944. La gestió de la derrota. Tarradellas intenta reorganitzar ERC que tenia els seus quadres i militants dispersos entre Mèxic i arreu de França. Fa una munt de viatges per Europa per recomposar ERC i donar suport a tots els seus militants i quan cal i pot amb ajuda econòmica. Josep Irla esdevé, sense gaire convenciment personal, president de la Generalitat a l’exili. Per a Irla en paraules seves “El càrrec de president de la Generalitat és un fardo“. Entre 1942-44 viu a Suïssa i neix el seu fill Josep Tarradellas i Macià, és un fill no esperat, amb qui no va tenir mai una relació bona, tampoc dolenta. Finalment l’octubre de 1944 pot marxar de Suïssa i torna a París.

e) 1945-1954. Recompondre ERC i cap a la Presidència. En acabar la segona Guerra Mundial, Tarradellas reapareix i reorganitza de nou ERC i prova diferents estratègies que no acaben de funcionar (la Solidaritat Catalana, formació d’un Govern a l’exili i altres) i apareix el problema amb els bascos. La Generalitat està econòmicament ofegada. Havia hagut de tornar al govern de la República el fons que administrava, mentre que el govern basc no ho va fer. Des de 1952, és de facto el president de la Generalitat. Irla fa temps que ho vol deixar per motius de salut i de cansament.

f) 1954-1977. Consolidar la presidència (1954-1959), Lligar-se a l’interior i amb nous actors (1960-1969), Aconseguir el reconeixement i fer el camí (1970-1977) i el Retorn (1977)

Aquesta llarga etapa amb diversos subperíodes, suposen la seva elecció i consolidació com a president de la Generalitat, amb una intensíssima vida política amb dotzenes de viatges per Europa i Amèrica i milers de cartes, sempre amb l’objectiu de preservar la institució de la Generalitat, no només des del punt de vista simbòlic. sinó també real, però lligat amb l’interior. Per això no fa mai una govern de la Generalitat a l’exili com els bascos o els republicans espanyols. I manté relacions amb l’exili mexicà, i sobretot amb diferents actors catalans i espanyols (Jaume Vicens Vives, Domingo Valls Taberner, Manuel Ortínez, Duran Farell, Carles Sentís, Jordi Pujol, Josep Maria Bricall, Jaume Ros Serra, Frederic Rahola, Joan Sauret, Humbert i Víctor Torres, Heribert Barrera, Carles Martí Feced, Baltasar Porcel, Antoni Gutiérrez, Verde i Aldea, Serra i Moret, Pallach, Joan Reventós, Adolfo Suárez i un llarg etcètera)

g) 1978-1980. Un altre cop al capdavant del govern, 1978-1980

Tarradellas fa un govern d’unitat i intenta omplir de contingut la Generalitat, amb la figura de Jordi Pujol que emergeix i que clarament no es refia de Tarradellas. Alguns esdevenen tarradellistes sense que hi hagi un partit, ni ERC, tarradellista.

h) 1981-1988. Després del Govern, Tarradellas continua fent política

S’aguditzen les relacions amb Jordi Pujol i es declara contra la LOHAPA i les 17 autonomies. Els socialistes reclamen la seva figura. De fet és una veu que ningú fa callar. Fins hi tot Obiols podria semblar un candidat tarradellista.

Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx.

Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.

Joan Esculies

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és escriptor i historiador. Ha publicat biografies, assaigs i articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle xx. L’any 2018 va rebre el premi Gaziel de Biografies i Memòries per Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Exerceix de professor a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya i escriu a La Vanguardia.

Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat el Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas.

Ja està exposat a biblioteca i confiem que serà de l’interès dels socis.

Catalans en la colonització de la Guinea espanyola

Dilluns 14 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la conferència: Catalans en la colonització de la Guinea espanyola, a càrrec d’Eduard Gargallo i Jordi Sant Gisbert, historiadors, recercadors i autors d’El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea espanyola. Intervindrà també Rosa Maria Pujol Vilallonga.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Accés Obert. Podeu veure el vídeo aquí:

Catalans en la colonització de la Guinea espanyola amb Eduard Gargallo i Jordi Sant Gisbert, Ateneu Barcelonès 14-12-2022

Un petit imperi

La conferència tractarà sobre la important petjada colonial catalana, sota l’empara de l’estructura colonial espanyola a Guinea, tant a l’esfera econòmica i comercial, com a la religiosa i educativa, dues de les línies d’acció bàsiques del colonialisme durant dos segles, especialment reforçades durant el franquisme. També es detallarà l’acció político-militar, òbviament controlada per l’estat espanyol. Aquí els catalans van tenir molt poca participació, però tampoc no van ser prou crítics amb la gestió estatal, ni durant el període colonial, ni després.

El Petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola

Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola

El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós.

D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català.

Més enllà d’aquestes dues esferes, Eduard Gargallo Sariol i Jordi Sant Gisbert, experts en historia de l’Àfrica, donen una visió més completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.

Preparació d’una plantació de cacau la finca de Rius i Torres. Inicis del segle XX (Biblioteca Real de Palacio).

Eduard Gargallo Sariol

Doctor en Història Contemporània (UB), investigador de l’ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa, Centro de Estudos Internacionais. Ha estat director de projectes del Centre d’Estudis Africans, director del Postgrau en Societats Africanes (CEA-UPF) i professor d’Història d’Àfrica a la Universitat de Barcelona. Ha publicat articles en revistes acadèmiques internacionals, i capítols en diversos llibres dedicats a l’Àfrica. Va ser coeditor del llibre Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre Àfrica (PUV, 2005).

Eduard Gargallo Sariol

Jordi Sant Gisbert

Doctor en Història (UPF, 2017) i professor de Ciències Socials. Membre del Centro de Estudios Afro-Hispánicos de la UNED. Ha publicat diversos capítols en obres col·lectives relacionades amb la Guinea Espanyola i Catalunya com ara Ikunde. Barcelona Metròpoli Colonial (Museu de les Cultures del Món, 2017) o Les bases colonials de Barcelona (MUHBA, 2012)

Jordi Sant Gisbert

Més informació aquí

Una història de l’andalusisme polític

Divendres 4 de novembre a les 18.30h tingué lloc a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) la conferència: Una història de l’andalusisme polític, a càrrec de Javier García Fernández historiador i recercador de la Universitat Pompeu Fabra.

Presentà: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Javier García Fernández: Una història de l’andalusisme polític, Ateneu Barcelonès, 4-11-2022. Presenta: Narcís Argemí

Una història de l’andalusisme polític

La conferència ens portarà a esbrinar els elements fonamentals del cicle polític andalús en relació a la “Tercera ola andalucista”. Sota aquesta denominació s’engloben les expressions polítiques i culturals del nou andalusisme.

Un recorregut per la història de l’andalusisme des del primer regionalisme liderat per Blas Infante als anys vint i anys trenta del segle passat, fins al paper de l’andalusisme polític durant el tardofranquisme, durant el procés de democratització i la configuració de l’estat autonòmic. Així mateix la conferència exposarà algunes de les propostes fonamentals del nou andalusisme, els seus plantejaments econòmics, polítics i la seva visió de les aliances dins el conjunt de l’Estat, davant la política actual, tan a nivell estatal com continental. També exposarà la visió del procés que s’ha construït des d’Andalusia, les conseqüències del procés sobiranista català i les transformacions polítiques que s’han produït.
Finalment, tractarà d’abordar el futur de les societats i projectes emancipadors tan al conjunt de l’estat espanyol com a la Unió Europea a la propera dècada.

Blas Infante (1885-1936) polític, ideòleg i escriptor andalús, màxim exponent del nacionalisme andalús.

Javier García Fernández (Granada, 1987) és professor a la Universitat Pompeu Fabra. Doctor en Filosofia (Ph.D) en Estudis Postcolonials, Universitat de Coimbra, és investigador postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra al Grup de Recerca sobre Imperis, Metròpolis i Societats Extraeuropees. També és membre de la direcció d’Adelante Andalucía i del Sindicato Andaluz de Trabajadores.

Javier García Fernández

Ventura Gassol. Una biografia política. Tertúlia amb Manuel Pérez Nespereira

Dilluns 7 de novembre a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió Ventura Gassol. Una biografia política. El tertulià convidat serà Manuel Pérez Nespereira, historiador, ateneista i autor de Ventura Gassol. Una biografia política.

Joan Manuel Tresserras, escriptor, assagista i president de la Fundació Jose Irla, editora de l’obra participarà també a la tertúlia i en farà la seva presentació.

La tertúlia compta amb el suport de la Fundació Irla, que lliurarà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.

Modera la tertúlia: Joan Solé Camardons

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Ventura Gassol i Rovira (1893-1980)

Una biografia política

Ventura Gasol i Rovira (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980) inicia de ben jove un sòlid compromís amb el catalanisme polític i cultural, com a propagandista i activista i com a notable poeta. Exiliat arran de la Dictadura primoriverista, s’alia a Estat Català̀, esdevé́ un dels lloctinents de Francesc Macià̀ i participa en la insurrecció́ de Prats de Molló́, acompanyant posteriorment el líder separatista en el seu periple americà̀.

Retornat a Catalunya participa en la fundació́ d’Esquerra Republicana i en l’adveniment de la República i la Generalitat de Catalunya. Com a conseller d’Instrucció́ Pública i de Cultura promou una obra de govern que continua, actualitza i amplia l’endegada per la Mancomunitat, malgrat el convuls període en la qual es desenvolupa. Empresonat amb tot el Govern arran els Fets d’Octubre de 1934, reprèn la tasca de conseller arran la victòria del Front d’Esquerres del 1936, per a tot seguit afrontar durant la Guerra Civil el salvament de vides i patrimoni abans d’haver d’exiliar-se per les amenaces dels incontrolats. Allunyat de la primera línia política, viu un segon exili a cavall de França i Suïssa fins el seu retorn a Catalunya, a la del franquisme, per a morir-hi en pau.

Barcelona, 16 d’octubre de 1936. Festival al Teatre Olympia, en honor als mariners del Zirianin, el vaixell soviètic arribats dies abans amb un carregament de queviures per la ciutat. D’esquerra a dreta: el consol Vladimir Antónov-Ovséienko, Josep Tarradellas i Ventura Gassol. Agustí Centelles /CDMH. Fundació Josep Irla

Manuel Pérez Nespereira

Doctor en Història Contemporània de Catalunya, especialista en la figura d’Enric Prat de la Riba, el primer terç del segle XX a Catalunya i el catalanisme d’aquest període.

Autor de més de mitja dotzena d’obres, entre les quals: Prat de la Riba, nacionalisme i formació d’un estat català; La secessió catalana; La Ciutadella; Jaume aiguader, la nació popular.

Ha publicat en revistes especialitzades i genèriques, i al costat de l’obra individual ha col·laborat en un bon nombre d’obres col·lectives.

Una breu selecció d’articles de revistes: La crisi de la fi de segle a l’Ateneu barcelonès; La primera crisi positivista a l’Ateneu Barcelonès (1877-1878); Precedents de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860); La recepció de la cultura i el pensament europeus a la Catalunya de la Restauració. L’Ateneu Barcelonès i la seva biblioteca com a vehicles de recepció, assumpció i difusió; L’Ateneu Barcelonès i Josep Pla. Dues actituds davant la lluita social. Més informació aquí.

Manuel Pérez Nespereira

Celebrant Carlos Cano

Dimecres 2 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc l’homenatge festa Celebrant Carlos Cano.

Hi participaren: Óscar Jurado, periodista; Javier García Fernández, historiador; Paco Ibañez, artista; David Castillo, escriptor; Giulia Valle, artista; i Marina Rosell, artista.

Presentà l’acte: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Accés obert.

Amb motiu del 50 aniversari del debut de Carlos Cano en un acte de la UNESCO a París el 1972 en homenatge a Federico García Lorca i del 20 è aniversari de la seva mort l’any 2000, que no es va poder commemorar per la pandèmia, avui retem homenatge a un cantautor compromès, que es va formar a Catalunya i que va fer l’adaptació musical i va gravar l’Himno de Andalucía el 1977, a partir de la composició musical de José del Castillo Díaz amb lletra de Blas Infante .

Qui fou Carlos Cano?

Carlos Cano va néixer a  Granada  el  28 de gener  de  1946. Viu l’infantesa tenint una clara memòria familiar republicana amb el record del seu avi que havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil.
De ben jove, com milers de granadins, emigra a  Suïssa  i posteriorment a  Alemanya  darrera d’una feina.

Després d’un any a l’estranger, el 1964, amb els estalvis aconseguits amb el seu treball, arriba a Barcelona. Es matricula en un curs d’electrònica, que aprova amb bones notes, però quan se li acaben els estalvis comença a treballar en la construcció per poder seguir costejant-se els estudis.

Carlos Cano (1946-2000)

Poc després és quan apareix l’autèntic Carlos Cano. Deixa els estudis, l’acomiaden de la feina i comença a escriure, verbalitzant poèticament la barreja de sentiments de soledat, d’identitat i d’esperança. Torna a Granada i comença a compondre les seves primeres cançons. Coneix al poeta Juan de Loxa, que en aquell moment encapçalava el col·lectiu de poesia anomenat Poesía 70, i s’integra al grup. El 1972 participa a París en un homenatge a Federico García Lorca en un acte de la UNESCO, on debuta professionalment com a cantautor. Allà coneix Paco Ibáñez, Elisa Serna, Luís Cilia i especialment Lluís Llach amb qui acaba mantenint una llarga amistat.

Carlos Cano és un dels representants més destacats de la cançó andalusa, va ser creador d’un nou tipus de cobla popular, compromesa amb la problemàtica social d’Andalusia tal com es reflecteix al primer disc publicat l’any 1976.

El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques a Andalusia, el Partido Socialista de Andalucía (PSA) li edita l’”Himno de Andalucía” amb lletra de Blas Infante. El  1998  posa música als poemes del  Diván del Tamarit, últim llibre de Federico García Lorca. Mor l’any 2000 d’un aneurisma de l’aorta a la seva ciutat natal.

Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista

Dijous 20 d’octubre a les 18.30 h a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista a càrrec de Cèlia Cañellas Julià, historiadora i Rosa Toran Belver, historiadora; ambdues coautores de Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, edicions 62.

Presenta: Josep Sauret, membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Cèlia Cañellas Julià i Rosa Toran Belver, autores de la biografia de Hilda Agostini; Josep Sauret de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 20 d’octubre de 2022. Foto JSC.

Una biografia singular

La biografia de Hilda Agostini (Tarragona 1890-Paris 1976), filla d’un pare d’origen italià, esdevé singular per la seva formació en els àmbits del protestantisme i per la trajectòria que la conduí al compromís polític i a la integració en els cercles maçònics. En aquests àmbits es forjà el seu esperit profundament republicà i laic i el seu compromís en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal.


Exercí de mestra a l’escola pública barcelonina, on acabà per dirigir l’Escola Montessori, i també a l’Escola del Treball. Amiga de Marcel·lí Domingo, milità en el Partit Republicà Radical Socialista, a Izquierda Republicana i en els anys de guerra, al PSUC, destacant per la seva labor de propaganda en mítings i en les seves col·laboracions a la premsa.

Des de l’exili al sud de França col·laborà en la tasca d’ajut als refugiats, continuada a Paris des de les oficines de la CIMADE, ONG francesa fundada al començament de la Segona Guerra Mundial per grups d’estudiants protestants francesos, en particular l’activista cristiana i membre de la Resistència francesa Madeleine Barot, per donar assistència i suport a les persones desarrelades per la guerra, en primera instància els que van ser evacuats de les províncies franceses d’Alsàcia i Lorena situades a la frontera amb Alemanya.

En resum, la biografia de Hilda Agostini és singular per la seva formació i la seva trajectòria, com a dona d’esperit profundament laic, compromesa i entestada en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal, a més de la seva dedicació al magisteri, la integració en una lògia maçònica i el seu compromís polític.

Les autores del llibre Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Cèlia Cañellas i Rosa Toran, a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Foto Natàlia Costa / ACN

Rosa Toran (1948) és doctora en Història i ha estat professora d’història en diversos instituts de batxillerat. Becada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Jaume Bofill, l’any 1988 obtingué la Borsa d’Estudis Agustí Duran i Sanpere dins els Premis Ciutat de Barcelona, i el 2015 fou guardonada amb el Premi Bages de Cultura d’Òmnium Cultural. Com a autora, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, ha divulgat estudis i publicacions sobre la política escolar de l’Ajuntament de Barcelona, el personal polític (1875-1931), la representació de la dona en els consistoris durant la Segona República i el paper de les dones durant la Guerra Civil a la rereguarda. Exvicepresidenta de l’Amical de Mauthausen i altres camps i responsable d’arxius i publicacions, ha comissariat exposicions i ha escrit llibres i articles sobre la deportació republicana als camps nazis.

A l’Ateneu Barcelonès va ser la tertuliana convidada d’Amics de la Història a la tertúlia: Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme, que podeu veure aquí

Reunió anual d’inscrits a la Secció d’Història

Dijous, dia 6 d’octubre, a les 18h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la reunió anual de la Secció d’Història, per a tots els socis i les sòcies inscrits en aquesta secció.

Convoca: Narcís Argemí Terrades, ponent de la Secció.

Resum de la reunió d’Història 2022

Reunits a la sala Sagarra el dijous 6 d’octubre, vint-i-cinc inscrits a la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès van repassar la trajectòria de la secció durant l’exercici de 2022. Podeu veure una crònica de les activitats al Blog d’Història

També es van repassar els actes previstos fins a final d’any, que són els següents:

  • Una història de l’andalusisme. Javier García Fernández., Divendres 4 de novembre, 18,30h, Sala Sagarra
  • Catalans en la colonització de Guinea. Eduard Gargallo i Jordi Sant. Dilluns 14 de novembre, 18,30h. Sala Bohigas
  • Drets civils americans i música negra. Pau Fuster. Dimarts 20 desembre, 18,30h. Sala Verdaguer.
  • Una història del capitalisme. Alfons Duran-Pich. Dimarts 17 de Gener, 18,30h Sala Bohigas

Propostes dels participants

Finalment dins el capítol de precs i preguntes, hi hagué aportacions força interessants sobre futures activitats de la secció d’història per al 2023 i més endavant. Es van anotar les propostes següents:

  • Conferència sobre la commemoració del 150 aniversari de la primera república espanyola.
  • Al voltant de l’11 de setembre 2023 fer un acte sobre els 50 anys del cop d’estat a Xile.
  • Realització d’un cicle transversal de totes les seccions de l’Ateneu sobre els anys 20 del segle XX. Primo de Rivera i Mussolini (Història), Crack del 29 (Economia), Bauhaus (Arts), Chaplin (Cinema) cada secció segur que trobaria algun fet rellevant dels anys 20.
  • Fer un cicle sobre la Història de Barcelona des dels romans, o inclús abans, veient com s’ha anat transformant la ciutat, l’urbanisme, l’habitatge, la immigració i la cultura urbana. Podeu veure un cicle de sis conferències sobre “Històries de Barcelona”, aquí
  • Una conferència sobre Ildefons Cerdà, sobre el seu pla urbanístic. Podeu veure aquí la conferència de Lluís Permanyer: Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona que tingué lloc 14 de maig de 2018.
  • Estudiar les aportacions a la ciència que els descobriments botànics que es van fer durant la colonització d’Amèrica han representat per a la cultura occidental.
  • Conferència sobre els bombardejos que sistemàticament ha patit la ciutat de Barcelona: Espartero, Prim, Franco…
  • Conferència sobre la història del Brasil aprofitant l’actualitat de les eleccions en aquell país.
  • Conferència o cicle sobre la Segona Guerra Mundial, ara que podem estar a prop de la tercera.
  • Conferència sobre transculturalitat i fronteres, de la qual Trieste en seria un bon exemple i Claudio Magris un conferenciant idoni.
  • Història de la Catalunya nova versus la Catalunya vella.

Difusió de les activitats de la Secció

També es van comentar accions per aconseguir augmentar l’audiència de les activitats de la secció amb propostes com:

  • Comunicar als ajuntaments de pobles petits que no tenen accés a activitats culturals, que puguin retransmetre en streaming els actes de la secció.
  • Enviar comunicacions a les facultats d’història de les universitats catalanes sobre les nostres activitats.
  • Realitzar podcasts de les nostres activitats.

Crònica de les activitats de 2022

Podeu veure una crònica de les activitats de la Secció i de les tertúlies d’Amics de la Història al bloc d’Història: https://historia.ateneubcn.cat/

Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa i miliciana. Tertúlia d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

Una Tertúlia de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

Dilluns 3 d’octubre a les 17 h tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana.

La Tertúlia tingué lloc al passeig central de les Rambles, (Les Rambles, 128 Barcelona) i comptà amb la col·laboració de Línia Cultura Rambles. L’espai acotat disposava de cadires, micròfons i de tota la logística i seguretat, en un indret històric davant mateix del Cafè Moka. Hi assistiren una trentena llarga de persones a més de tots els vianants i tafaners que escoltaren la tertúlia

Els tertulians convidats foren Isidre Surroca, coautor de Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana i Imma Cabré escriptora i autora de la novel·la històrica Els Senyors del poder.

La Tertúlia comptà també amb el suport de la Fundació Irla, editora de la biografia de Nativitat Yarza que lliurà una dotzena d’exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la història a les primeres persones inscrites a la Tertúlia.

Presentà la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Crònica de la Tertúlia

Joan Solé Camardons en nom d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès informà sobre el 150è aniversari del naixement de Nativitat Yarza i reivindicà les Rambles com a espai cívic i de cultura de tot el veïnat, les entitats barcelonines i tota la ciutadania. La tertúlia de l’Ateneu Barcelonès s’inscriu com una activitat Àgora tertúlia del projecte Línia cultura Rambles.

Isidre Surroca, historiador i biograf de Nativitat Yarza, destacà els moments més importants de la llarga trajectòria de la primera alcadessa elegida per sufragi universal.

Imma Cabré, escriptora, explicà l’origen de la seva novel·la “Els senyors del Poder” inspirada en el personatge. També llegí un fragment del míting que suposadament Nativitat Yarza feu per a la seva elecció com a alcaldessa. I finalment recreà el dia que passejà per les Rambles en motiu de la recepció oficial que li oferí el president Companys.

Al final el públic assistent, feu diverses preguntes als dos tertulians ponents i van reivindicar el paper del personatge com a mestra, alcaldessa i miliciana per la llibertat i educació de tota la ciutadania.

Imma Cabré, Joan Solé Camardons i Isidre Surroca. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 3 d’octubre de 2022, en motiu del 150 aniversari de Nativitat Yarza
Antoni Dalmau i Isidre Surroca: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana

Nativitat Yarza. Una biografia

Nativitat Yarza i Planas (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960), criada a Barcelona, fou una mestra amb un marcat compromís laïcista i feminista que la portà a militar en partits polítics republicans i esdevenir la primera alcaldessa electa de la història de Catalunya, el gener de 1934 a Bellprat, per Esquerra Republicana. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà a la Columna del Barrio, vinculada a la UGT i el PSUC, i durant uns mesos esdevingué miliciana al front d’Aragó. Retornada a la rereguarda dirigí el Grup Escolar Lina Òdena de Barcelona en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada, fins que la derrota republicana la portà a l’exili. A França va mantenir el seu compromís republicà, es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista i va morir en condicions molt precàries, en el més absolut dels oblits.

Barcelona, 12 de febrer de 1934. Joan Tauler, Josep Tomàs i Piera, Nativitat Yarza, Lluís Companys i Francesc Riera a la recepció oferta pel president de la Generalitat a l’alcaldessa de Bellprat. Foto Carlos Pérez de Rozas / AFB.

Una novel·la sobre Nativitat Yarza

L’argument de la novel·la d’Imma Cabré, Els senyors del poder, alterna l’època de Nativitat Yarza i una ficció política coincidint amb unes eleccions a la presidència de la Generalitat. El punt de connexió de les dues èpoques és la Margarida i Sira, la seva néta que treballa en una empresa de publicitat que porta la campanya de Pere Pau Aligó, candidat a la presidència de la Generalitat.

Imma Cabré: Els senyors del poder

Biografia de Nativitat Yarza editada per la Fundació Irla

Podeu descarregar-vos el pdf aquí

Àgora Cultura Rambles

L’Ajuntament de Barcelona, en complicitat amb els agents culturals implantats al territori com l’Ateneu Barcelonès, promou un ambiciós projecte de dinamització cultural de la Rambla barcelonina i els seus entorns. El programa, integrat en el pla de Transformació de la Rambla traçat per l’equip KM0 i reenfocat en el context covid, porta el nom genèric d’Àgora Rambles, un paraigües que aixopluga diferents programacions culturals a la via pública amb l’objectiu de revitalitzar l’emblemàtic passeig i reconnectar-lo amb el veïnat de la ciutat.