Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa i miliciana. Tertúlia d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

Una Tertúlia de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

Dilluns 3 d’octubre a les 17 h tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana.

La Tertúlia tindrà lloc al passeig central de les Rambles, (Les Rambles, 128 Barcelona) i compta amb la col·laboració de Línia Cultura Rambles. L’espai acotat disposarà de cadires, micròfons i de tota la logística i seguretat, en un indret històric davant mateix del Cafè Moka.

Els tertulians convidats seran Isidre Surroca, coautor de Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana i Imma Cabré autora de la novel·la històrica Els Senyors del poder.

La Tertúlia compta també amb el suport de la Fundació Irla, editora de la biografia de Nativitat Yarza que lliurarà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la història. Les deu primeres persones inscrites a la Tertúlia seran obsequiades amb un exemplar de la biografia de Nativitat Yarza.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Antoni Dalmau i Isidre Surroca: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana

Nativitat Yarza. Una biografia

Nativitat Yarza i Planas (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960), criada a Barcelona, fou una mestra amb un marcat compromís laïcista i feminista que la portà a militar en partits polítics republicans i esdevenir la primera alcaldessa electa de la història de Catalunya, el gener de 1934 a Bellprat, per Esquerra Republicana. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà a la Columna del Barrio, vinculada a la UGT i el PSUC, i durant uns mesos esdevingué miliciana al front d’Aragó. Retornada a la rereguarda dirigí el Grup Escolar Lina Òdena de Barcelona en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada, fins que la derrota republicana la portà a l’exili. A França va mantenir el seu compromís republicà, es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista i va morir en condicions molt precàries, en el més absolut dels oblits.

Barcelona, 12 de febrer de 1934. Joan Tauler, Josep Tomàs i Piera, Nativitat Yarza, Lluís Companys i Francesc Riera a la recepció oferta pel president de la Generalitat a l’alcaldessa de Bellprat. Foto Carlos Pérez de Rozas / AFB.

Una novel·la sobre Nativitat Yarza

L’argument de la novel·la d’Imma Cabré, Els senyors del poder, alterna l’època de Nativitat Yarza i una ficció política coincidint amb unes eleccions a la presidència de la Generalitat. El punt de connexió de les dues èpoques és la Margarida i Sira, la seva néta que treballa en una empresa de publicitat que porta la campanya de Pere Pau Aligó, candidat a la presidència de la Generalitat.

Imma Cabré: Els senyors del poder

Biografia de Nativitat Yarza editada per la Fundació Irla

Podeu descarregar-vos el pdf aquí

Àgora Cultura Rambles

L’Ajuntament de Barcelona, en complicitat amb els agents culturals implantats al territori com l’Ateneu Barcelonès, promou un ambiciós projecte de dinamització cultural de la Rambla barcelonina i els seus entorns. El programa, integrat en el pla de Transformació de la Rambla traçat per l’equip KM0 i reenfocat en el context covid, porta el nom genèric d’Àgora Rambles, un paraigües que aixopluga diferents programacions culturals a la via pública amb l’objectiu de revitalitzar l’emblemàtic passeig i reconnectar-lo amb el veïnat de la ciutat.

Els que manen a Catalunya. Tertúlia amb Pep Martí

Dilluns 19 de setembre a les 17h tingué lloc la tertúlia “Els que manen a Catalunya” amb Pep Martí, periodista, ateneista i coautor del llibre Els que manen. Les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, ed. Saldonar, 2022

Pep Martí, periodista de Nació Digital i Joan Solé Camardons. Foto MSSM

Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.

L’acte tingué lloc a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès amb una assistència de 63 persones i amb una dotzena de preguntes dels assistents.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Tertúlia Amics de la Història: “Els que manen” Foto JSC

Breu crònica de la Tertúlia Amics de la Història “Els que Manen”

Pep Martí explicà la gènesi del llibre Els que manen, tot subratllant que és un recull actualitzat dels 50 articles publicats a Nació Digital sobre una selecció de les famílies que mouen els fils de Catalunya. Naturalment, hi poden faltar altres nissagues amb perfils similars. Es va optar per fer una selecció al més heterogènia possible i que tinguessin una certa continuïtat, dues o tres generacions, per poder mostrar una relat històric. Tot i així, és un treball periodístic fet amb rigor i ben documentat, però no té un caràcter de recerca històrica o sociològica.

A tall d’exemple, Pep Martí, feu menció d’alguns noms, entre ells, destacà: Els Güell i els Vall Taberner en el grup Els cognoms que sempre i són; Isidre Fainé i Carles Tusquets en el grup La seducció dels negocis. Els Rodés i Carme Cervera entre El triomf dels mitjans i la cultura. Els Grífols, els Gallardo i els Sánchez Llibre en Els que aixequen la persiana. Demetrio Carceller (Damm) del grup Begudes, joc i hotels. I finalment per al grup El contrapoder de Barcelona mencionà Vall Companys, el poder agroalimentari de Lleida i Jaume Alzina i BonÀrea, del camp a la botiga sense intermediaris. Podeu veureu els articles corresponents a Nació Digital aquí

Un dels analistes que ha estat més corrosiu envers l’actuació política de les elits econòmiques ha estat Xavier Bru de Sala. En una entrevista a NacióDigital, establia la diferència entre classe dominant i classe dirigent. Aquesta darrera és la que treballa també pels altres sectors socials i té una visió de país. A Catalunya, segons ell, hi ha hagut més classe dominant que dirigent. Per a Bru de Sala, la vella classe dominant no ha estat a l’alçada: “Aquí, les classes dominants van canviant de cavall per mantenir el seu domini”. 

   

Fotos extretes de Nació Digital

Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya

No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia. 

Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí.

El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis —amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants—, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.

On és la burgesia catalana? Pep Martí.

On és la burgesia catalana? Què pensen i com són? Què se n’ha fet d’aquella classe dirigent que va fer la Revolució Industrial, que va impulsar la Renaixença i que, amb la Mancomunitat, va assentar les bases de l’entramat institucional català? Fins a quin punt el franquisme la va desvirtuar? Es pot seguir parlant d’una burgesia catalana? Continuen dempeus els grans llinatges? Com són els nous, d’on surten i què fan? NacióDigital ha editat la sèrie monogràfica “Els que manen. 50 noms” per veure, qui és qui en el nostre patriciat.

Vegeu l’article complet de Nació Digital de 15 de setembre de 2019 aquí

El mirall trencat dels mandarins catalans. Pròleg de Ferran Casas

Una burgesia amb capacitat d’innovar i d’arriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans d’indústria, un selecte grup de milionaris —alguns força discrets—, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista d’ocell. Era una classe social, una elit, que gaudia d’una certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.

N’hi havia, i n’hi ha, que només volien fer diners, i d’altres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació d’incidir i que s’esforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i l’aixecament feixista del 1936, o els que s’han entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.

En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, l’estiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.

Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat d’adaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de l’entorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit d’una revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.

Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. S’hi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a l’abast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure l’interès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a l’hora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.

Hi apareixen tots els que espereu —si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil—, però també hi surten d’altres sense els quals no s’entén el present de determinades comarques i sectors. N’hi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, se’ls situa en l’epicentre de totes les conxorxes. D’altres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit d’una iniciativa periodística genuïna i independent.

I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o l’altre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici d’honestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre s’han negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; d’altres s’han limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o portaveus per facilitar informació, i també n’hi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. L’accés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.

Els que manen ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. N’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més. Segurament és l’altra cara de la dificultat que ha tingut «el carrer» —les classes populars— i alguns partits per ser conscients de fins a quin punt l’estat espanyol i les seves estructures eren fortes i estaven disposades a jugar tan fort com calgués per mantenir en peu l’statu quo.

L’establishment espanyol ha superat la prova d’estrès que, entre 2014 i 2017, va suposar la crisi monàrquica que va provocar l’abdicació de Joan Carles I, el Procés català i la irrupció de Podem. El genuïnament català, que en els anys de la pax autonomista va acceptar el rol que assumia la Generalitat quan facilitava fer negocis i defensava la idea d’una Catalunya motor econòmic d’Espanya, presenta un balanç de danys més gran. Els nostres noms no han estat aliens a la polarització i un ampli sector ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid. Els canvis de seus socials de 2017 en són el paradigma.

Aquest llibre us permetrà entendre què fan i per què les grans nissagues patronals del país, i també cap a on pot transitar la nostra economia en un context global i de qüestionament de l’aposta pels serveis després d’anys d’un menysteniment erroni de la indústria tradicional i l’emprenedoria que van fer pròspera i socialment inquieta la Catalunya dels segles XIX i XX. Que tingueu una grata i útil lectura.

Pep Martí

1964, Barcelona. Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i periodista. Ha treballat a El Triangle i actualment és redactor de Nació Digital.

És autor de les biografies Maura, uno de ellos i Tarradellas, de L’heroisme de la normalitat, Una història d’Amics de la Unesco a Barcelona, i del recull d’entrevistes Catalunya, cap a on vas?, publicat a Saldonar.

Ha estat membre de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès i d’Amics de la Unesco.

Pep Martí

Les grans nissagues catalanes arriben a RAC1

El periodista de Nació Digital Pep Martí farà cada dimecres a “Islàndia”, el programa d’Albert Om, una secció sobre la sèrie “Es que manen. 50 noms” que va publicar el diari Nació Digital.

Informació completa aquí

Els 50 noms: les grans famílies del poder a Catalunya. Miquel Macià i Pep Martí

Hi trobareu una descripció de les 50 famílies i de 10 coses que potser no sabies de cadascuna.

Podeu consultar els articles de Nació Digital aquí

Cinquè recull de llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història. Collita 2021-2022

La Tertúlia Amics de la Història us presenta un total de 15 obres editades la majoria durant el període 2021-2022. Hem seleccionat en primer lloc les 8 obres que hem programat a la Tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant aquest segon semestre de 2022. Els llibres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, s’han indicat amb l’acrònim [BAB].

No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el tercer recull de 2021, el segon recull de 2021 o  aquest primer de 2021 o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

 

Llibres programats per la Tertúlia Amics de la Història i la Secció d’Història durant el segon semestre de 2022

MARTí, PEP i MACIÀ, MIQUEL: Els que manen: Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, editorial Saldonar, 648 pp, 2022. [Disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès, BAB]. Tertúlia programada per Amics de la Història el dia 19 de setembre a les 17 h.

Sinopsi: No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia. Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí. El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis ―amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants―, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.

MARTí, PEP i MACIÀ, MIQUEL: Els que manen: Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya,

DALMAU, ANTONI i SURROCA, ISIDRE: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana, Editor Josep Vall, Fundació Irla, març 2022, 107 pp.  Tertúlia d’Amics de la Història prevista el dia 3 d’octubre a les 17h.

Sinopsi: Nativitat Yarza i Planas (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960), criada a Barcelona, fou una mestra amb un marcat compromís laïcista i feminista que la portà a militar en partits polítics republicans i esdevenir la primera alcaldessa electa de la història de Catalunya, el gener de 1934 a Bellprat, per Esquerra Republicana. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà a la Columna del Barrio, vinculada a la UGT i el PSUC, i durant uns mesos esdevingué miliciana al front d’Aragó. Retornada a la rereguarda dirigí el Grup Escolar Lina Òdena de Barcelona en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada, fins que la derrota republicana la portà a l’exili. A França va mantenir el seu compromís republicà, es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista i va morir en condicions molt precàries, en el més absolut dels oblits.

DALMAU, ANTONI i SURROCA, ISIDRE: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana

CABRÉ, IMMA: Els Senyors del poder, Ed. Gregal, 236 pp. 2013. Premi Gregal de novel·la històrica 2013. Tertúlia d’Amics de la Història prevista el dia 3 d’octubre a les 17h.

Ressenya de Josep Terradas: la novel·la històrica d’Imma Cabré reivindica l’extraordinària labor educativa de les mestres durant la República a través de la figura de Natividad Yarza, injustament oblidada. Nascuda a Valladolid l’any 1872, arriba com a mestra a Catalunya l’any 1906, participa en l’Asociación Femenina Republicana i l’any 1934 guanya les eleccions municipals de Bellprat per ERC; serà la primera dona a Catalunya i a Espanya que ho aconsegueix. Durant la Guerra Civil s’allista a la columna del Barrio i marxa al front; l’any 1941 es donada de baixa com a mestre per la Comisión Depuradora del Magisterio; morí exiliada a França l’any 1960.

L’argument de la novel·la alterna l’època de la Natividad Yarza i una ficció política coincidint amb unes eleccions a la presidència de la Generalitat. El punt de connexió de les dues èpoques és la Margarida Sira, la seva néta treballa en una empresa de publicitat que porta la campanya de Pere Pau Aligó, candidat a la presidència de la Generalitat. En una de les trobades entre la néta i l’àvia, aquesta li explica que de petita va tenir com a mestra a donya Natividad i li conta com aquesta mestra lluitava per millorar l’educació del menuts i la situació de les dones. Malauradament, es va trobar amb l’enfrontament del terratinent del poble i del poder eclesiàstic: els senyors del poder. Era inversemblant veure una dona parlant de llibertat i igualtat entre homes i dones, dones que treballaven tan durament com els homes i, a més, havien de tenir cura de la casa i dels petits.

L’autora, amb la trama que es desenvolupa a l’actualitat, vol evidenciar que aquesta desigualtat i domini masclista del passat encara es manifesta en els nostres dies, on també apareixen els senyors del poder amb un altre imatge, però amb el mateix pensament; o sigui, que no volen desprendre’s dels seus privilegis i volen continuar imposant les seves decisions. Un estil narratiu àgil i directe. Les descripcions precises i els diàlegs molts col·loquials fan la lectura molt propera i entretinguda, amb una trama que no decau en cap moment. Novel·la molt recomanable que ens apropa a uns fets històrics que els senyors del poder han volgut esborrar i, sobretot, al lloc de la dona en la societat, un lloc que s’ha menystingut.

CABRÉ, IMMA: Els Senyors del poder

PÉREZ NESPEREIRA, MANUEL: Ventura Gassol. Una biografia política, Ed. Fundació Irla, col·lecció d’Estudis Històrics i Biogràfics, 272 ppp, 2022. [Descarregar aquí]. Tertúlia d’Amics de la Història prevista el 7 de novembre a les 17h.

Sinopsi:  Ventura Gassol i Rovira (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980) inicia de ben jove un sòlid compromís amb el catalanisme polític i cultural, com a propagandista i activista i com a notable poeta. Exiliat arran de la Dictadura primoriverista, s’alia a Estat Català̀, esdevé un dels lloctinents de Francesc Macià i participa en la insurrecció́ de Prats de Molló, acompanyant posteriorment el líder separatista en el seu periple americà̀. Retornat a Catalunya participa en la fundació́ d’Esquerra Republicana i en l’adveniment de la República i la Generalitat de Catalunya. Com a conseller d’Instrucció́ Pública i de Cultura promou una obra de govern que continua, actualitza i amplia l’endegada per la Mancomunitat, malgrat el convuls període en la qual es desenvolupa. Empresonat amb tot el Govern arran els Fets d’Octubre de 1934, reprèn la tasca de conseller arran la victòria del Front d’Esquerres del 1936, per a tot seguit afrontar durant la Guerra Civil el salvament de vides i patrimoni abans d’haver d’exiliar-se per les amenaces dels incontrolats. Allunyat de la primera línia política, viu un segon exili a cavall de França i Suïssa fins el seu retorn a Catalunya, a la del franquisme, per a morir-hi en pau.

PÉREZ NESPEREIRA, MANUEL: Ventura Gassol. Una biografia política

CAÑELLAS, CÈLIA i TORÁN, ROSA : Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Barcelona, Edicions 62, octubre del 2021, 195 p. Conferència prevista al mes d’octubre de 2022 per la Secció d’Història.

Sinopsi: Filla d’un empresari americà, protestant i maçó, i d’una jove de Reus,  Hilda Agostini Banús (Tarragona, 1890 – París, 1976), amb un perfil ben particular —protestant i maçona—, la seva trajectòria —mestra i política— revela una dona activa i compromesa que participà amb empenta en els projectes renovadors i de progrés de la societat catalana els anys vint i trenta del segle XX. Va participar en el moviment de les escoles renovadores i en l’associacionisme (membre del Lyceum Club) que va comportar la sociabilitat i la mobilització del moviment femení, fins al punt que es va comprometre políticament amb el catalanisme republicà, participant activament en la tasca propagandística durant la República i la Guerra Civil. Exiliada a França, va continuar les relacions amb la maçoneria francesa, el republicanisme d’esquerres i els cercles protestants.

CAÑELLAS, CÈLIA i TORÁN, ROSA : Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona

GARGALLO SARIOL, EDUARD  i SANT GISBERT, JORDI : El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Ed. Angle, 2021, 320 p. [BAB], Conferència prevista al mes de novembre de 2022 per la Secció d’Història.

Sinopsi: El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós. D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català. Mes enllà d’aquestes dues esferes, els autors, experts en historia de l’Àfrica, han volgut proporcionar una visió mes completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.

GARGALLO SARIOL, EDUARD  i SANT GISBERT, JORDI : El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola

DURAN-PICH, ALFONS: El capitalisme i el seu setè de cavalleria: D’Adam Smith a l’economia de casino, editorial Parcir, 283 pp, 2022. [BAB]. Conferència prevista al mes de desembre de 2022 per la Secció d’Història.

Ressenya de Narcís Argemí a Gaudir la Cultura: El llibre és una història del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de Nord-Amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.

Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies. Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret Natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.

El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV. Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes.  Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica. Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència.

Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví. Durant la Il·lustració la teoria econòmica dominant, el mercantilisme, consistia en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or.

Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria. El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme.

El llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor. Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat. Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.

Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en què “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis. Segons J. S. Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres.

DURAN-PICH, ALFONS: El capitalisme i el seu setè de cavalleria: D’Adam Smith a l’economia de casino

HURTADO, VÍCTOR (dir): Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània. Segles XII-XVI, pròleg de Jaume Sobrequés. Ed. Base, 318 pp. 2021. Tertúlia prevista al darrer trimestre de 2022.

Descripció de l’obra: Amb detallats textos i més de 180 mapes, el lector viatjarà amb les diferents expedicions catalanes que van travessar la Mediterrània cap a Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Nàpols, Atenes, Alexandria, el nord d’Àfrica i altres indrets. L’acurada cronologia, els diversos índexs (onomàstic, toponímic i cartogràfics), juntament amb les espectaculars imatges i els mapes, fets expressament per a aquesta obra, proporcionen una barreja de coneixement i gaudi visual veritablement impressionant. Segons l’autor: «Un cartògraf professional ha de tenir tres premisses clares: el mapa ha de ser veraç, ha de ser entenedor i ha de ser bonic». Se n’han imprès en edició única 890 exemplars numerats de l’1 al 890 i 6 proves d’autor (PA) numerades en xifres romanes de l’I al VI. El llibre va acompanyat d’una obra pictòrica en forma de tríptic, de l’artista Narcís Comadira. Vegeu el sumari aquí.

HURTADO, VÍCTOR (dir): Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània. Segles XII-XVI

Història de Catalunya

DUEÑAS, ORIOL: L’ocupació de Catalunya. 26 de gener de 1939, Ed. Plaza & Janés, 334 pp, 2021. [BAB]

Ressenya de Miquel Nistal al blog Gaudir la cultura: Aquest llibre narra una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya. El sots títol que podeu veure en color vermell en la caràtula del llibre, fa referència a la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el dijous 26 de gener de 1939. Oriol Dueñas realitza un intens i rigorós viatge pels esdeveniments que van precedir la fatídica data i a les conseqüències immediates de la caiguda i ocupació total de Catalunya que es completa entre el 12 i el 13 de febrer. El relat s’articula en tres parts; la primera (La desfeta) s’inicia el 27 de març de 1938 amb l’ofensiva de Llevant que propicià que el front de guerra entrés per primera vegada en terres catalanes, concretament a Massalcoreig, poble del Segrià prop de Lleida on les tropes del Cos de l’Exèrcit Marroquí comandades pel general Yagüe irromprien el dia 3 d’abril després que els dies anteriors la ciutat patís intensos i sagnants bombardejos aeris. Dos dies després, el 5 d’abril, els rebels derogaren l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ofensiva continuà cap al nord seguint les ribes del Segre i la Noguera Pallaresa fins la Vall d’Aran; l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques privà d’energia elèctrica tota la Catalunya republicana. Al sud, l’ocupació s’estengué al llarg de la riba dreta de l’Ebre que no aconseguiren travessar en cap punt. La repressió s’inicia en les zones ocupades de manera immediata, tot sent el Pallars la zona on l’acarnissament va ser més gran. Després de l’interval que suposà la fracassada contraofensiva republicana de l’Ebre (25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938), el col·lapse de l’exèrcit republicà ja no admetia interpretacions i l’ofensiva final feixista s’inicià el 23 de desembre amb el front completament trencat. En aquesta part del llibre es narren de manera detallada i dia a dia, els esdeveniments previs a la caiguda de Barcelona (des del dia 21 de gener fins el dia 25), tot utilitzant dades historiogràfiques i testimonis escrits de persones que visqueren aquells dies terribles. Es descriu la sortida del Parlament de Catalunya, l’evacuació d’infants i el paper de l’Ajuda Suïssa en aquesta evacuació.

El dia 23 de gener es declara oficialment l’estat de guerra pel govern republicà que fins aleshores i formalment, estava en estat d’alarma. En aquests dies previs té lloc la sortida cap a l’exili de la majoria dels intel·lectuals catalans i del govern de la Generalitat; en concret Lluís Companys, acompanyat del president del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló, sortí el dia 24.  Els dies previs, els bombardejos aeris franquistes van ser intensos i van contribuir a una sortida caòtica de  centenars de milers de persones que abandonaren penosament  la ciutat camí de l’exili. Un aspecte interessant d’aquests dies previs a la caiguda, són els plans de destrucció de la ciutat, tot practicant una tàctica de terra cremada que no es van arribar a concretar. El darrer numero del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) publicat el 25 de gener, ofereix informació curiosa i sorprenent en el dia previ a la desfeta. Per acabar aquesta part, esmentar l’assalt que part de la població feu la nit del 25 al 26 de gener als magatzems de queviures davant les penúries i la fam de dos anys i mig de guerra. Vegeu la ressenya completa aquí sobre la segona i la tercera part de l’obra.

DUEÑAS, ORIOL: L’ocupació de Catalunya. 26 de gener de 1939

CASAL, ÀNGEL (dir): Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya, Ed. Afers, 276 pp, 2022.

Sinopsi: Catalunya ha estat al llarg del temps una societat políticament i socialment conflictiva que ha esclatat en periòdics episodis revolucionaris i de violència social. Aquest llibre presenta una panoràmica dels mecanismes de control i repressió social des de la formació del país a l’Edat Mitjana fins a la consolidació del model policial creat per la Generalitat des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1979 i fins al 2019. Es pot seguir a través seu el complex procés que comença per l’autoorganització de la comunitat per a la seva defensa amb el sometent medieval i les dificultats de la monarquia moderna per introduir el seu poder entre la pluralitat jurisdiccional del món feudal que es va imposar amb el sistema borbònic després de la Guerra de Successió, que va anul·lar les formes tradicionals de defensa i va crear un dels primers cossos policials europeus, els mossos d’esquadra el 1719. El desplegament de l’ordre liberal del segle XIX va crear noves formes policials d’àmbit estatal vinculades a la defensa dels interessos dels grups privilegiats i només durant la Segona República es va fer un esforç per replantejar el model policial del país, una oportunitat estroncada. El franquisme, per contra, es va basar en uns cossos policials d’àmbit estatal especialitzats en la repressió de la població, amb l’ús de la violència discriminada tant en les manifestacions al carrer com en el control dels membres de la resistència antifranquista. Aquesta trajectòria històrica de cossos policials aliens més preocupada per defensar el poder de l’estat i de les classes dirigents que els drets dels ciutadans va estar ben present en la construcció d’un model policial propi, el dels actuals mossos d’esquadra, que es va construir en un procés llarg d’estira-i-arronsa amb l’Estat central fins al 2019.

CASAL, ÀNGEL (dir): Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya

ESCULIES, JOAN: Tarradellas, una certa idea de Catalunya, Pòrtic edicions, 1192 pp, 2022, [BAB]

Sinopsi: La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx. Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.

ESCULIES, JOAN: Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La Mediterrània

RUIZ-DOMENEC, JOSE ENRIQUE: El somni d’Ulisses. La Mediterrània. De la Guerra de Troia a les pateres, Editorial Rosa dels Vents, 481 pp. 2022.

Sinopsi: La Mediterrània és un mar aparentment plàcid sobre el qual s’alcen sovint núvols negres, un lloc de trobada i alhora de conflictes, bressol dels mites clàssics i de les grans religions monoteistes, escenari de l’eclosió d’algunes de les creacions de la humanitat més enlluernadores i camp de batalla de guerres terribles.

Amb una amenitat extraordinària, José Enrique Ruiz-Domènec construeix un retrat elegant d’aquest món mediterrani, des de l’Antiguitat clàssica fins als nostres dies, que integra idees i esdeveniments, figures històriques i literàries, intrigues polítiques i passions humanes, obres d’art i llibres d’una biblioteca universal del coneixement humà. De la mort de Sòcrates a Carlemany, de Marco Polo a Napoleó i als savis d’Egipte, de Trieste a Israel, de la Barcelona olímpica a la guerra dels Balcans, El somni d’Ulisses és la gran obra d’un mestre de la historiografia que, després de quaranta anys d’estudi sobre la Mediterrània i de diversos libres d’èxit, presenta la síntesi definitiva sobre una civilització que ha marcat de forma indeleble el curs de la historia al llarg de tres mil anys.

Amb una narració fascinant, un veritable regal per als sentits, l’autor ofereix una reflexió il·luminadora sobre la importància del llegat mediterrani en la cultura mundial, des de la guerra de Troia, que inspirà la poesia èpica d’Homer, fins a les pasteres que avui arriben a la costa i que són la imatge de les nostres pitjors decisions sobre el futur. Un llibre d’història per entendre el present i pensar el futur.

RUIZ-DOMENEC, JOSE ENRIQUE: El somni d’Ulisses. La Mediterrània. De la Guerra de Troia a les pateres

GARCIA ESPUCHE, ALBERT: El viatger, Ed. Símbol, 376 pp, 2022.

Resum: El 26 de juliol de 1708, Giovanni Gemelli ­un viatger italià conegut arreu per haver fet la volta al món­ arriba a Barcelona amb voluntat d’obtenir un càrrec per part de l’arxiduc Carles III, que té la cort a la capital catalana. Durant la seva estada a la ciutat, que es perllongarà fins a finals de 1709, entrarà en contacte amb els nobles de la cort i amb el poble de Barcelona, i es veurà immers en una trama de conspiracions i atemptats que perseguiran, sobretot, la mort del rei. El viatger té tots els ingredients que conformen una gran novel·la històrica: una intriga apassionant, l’atmosfera de l’època excel·lentment documentada i uns personatges que atrapen el lector des de la primera pàgina.

GARCIA ESPUCHE, ALBERT: El viatger

GONZÀLEZ VILALTA, ARNAU (ed): El Mediterrani català (1931-1939). Un inèdit contemporani. Enric Ucelay-Da Cal, Susanna Tavera, Àngel Duarte i David Martínez Fiol, ed. Aledis, 744 pp. 2022.

Sinopsi: A vegades s’obre un calaix i apareix un manuscrit oblidat. Aquest és el cas d´El Mediterrani català (1931-1939). Acabat d´escriure el 1995 com a mirada plural dels territoris de parla catalana o Països Catalans durant el període republicà, vicissituds diverses el deixaren inèdit. Llegida avui, aquesta obra esdevé tant una nova i encara suggerent interpretació com un testimoni del moment polític i historiogràfic dels anys 1980-1990. Per a explicar-ho breument: Vist des de fora, els anys trenta foren a la Mediterrània catalana una romàntica combinació d´assolellats paisatges i violent colorisme polític. Tot i que tal record romàntic ha sobreviscut, per la gent que la visqué, la dècada passà ràpidament com un aiguat, deixant rere seua confusió i fang. El crescendo dels anys republicans, culminat per la Guerra Civil, fou l´experiència definitiva per als qui no van viure, fent que els lustres posteriors estiguessin carregats de grisor. Com descodificar una etapa emblemàtica, els eslògans i els missatges de la qual han estat vius durant gairebé mig segle, tant en els sentiments de la gent del país com en les imatges que han donat la volta al món?

GONZÀLEZ VILALTA, ARNAU (ed): El Mediterrani català (1931-1939). Un inèdit contemporani. Enric Ucelay-Da Cal, Susanna Tavera, Àngel Duarte i David Martínez Fiol,

La Transició a Espanya

BALLESTER, DAVID: Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982), Prensas de la Universidad de Zaragoza, 316 pp, 2022. Més info aquí

Ressenya de Sílvia Marimón Molas diari ARA, 17 maig de 2022: “Cap jutge reconeixerà que la policia és terrorista. 134 persones van morir víctimes de la violència policial durant la Transició, entre 1975 i 1982”. L’historiador David Ballester ha posat nom i cognom a les víctimes de la violència policial que hi va haver durant la Transició espanyola. Segons Ballester, del 20 de novembre del 1975 al 2 de desembre del 1982, 134 persones van morir per culpa d’una mala actuació policial. Eren homes i dones innocents i les seves morts, precisa l’historiador, són responsabilitat de l’Estat: “Aquests agents formaven part de l’aparell de l’Estat i actuaven sota les ordes de comandaments policials i responsables polítics. No és que l’Estat perseguís aquestes víctimes ni que ordenés matar-les, però és responsable dels errors i crims comesos pels seus funcionaris”. Ballester, doctor en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, documenta i contextualitza totes aquestes morts a Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982) (Prensas de la Universidad Zaragoza). Fa temps que se sap que la Transició no va ser un conte de fades. Hi va haver violència. Molta. Tanmateix, és un capítol ple de clarobscurs perquè costa molt tenir xifres i dades sobre les morts i sobre quines van ser les conseqüències per als perpetradors, perquè és gairebé impossible accedir als arxius policials i penitenciaris. “Consultar aquests arxius és una batalla que ja he donat per perduda”, diu l’historiador. En aquest sentit, Ballester ha fet una tasca ingent per documentar totes aquestes morts i al final del llibre adjunta un annex amb fitxes individualitzades dels que van tenir la mala sort de creuar-se amb la policia. “Són ciutadans que van perdre la vida de manera absurda, en un control, en una discussió, en una persecució…”, afirma Ballester. Aquells anys anar a una manifestació era arriscar-se a morir, a perdre un ull o a ser apallissat. Hi va haver morts als carrers però també en controls policials, víctimes de l’anomenat gallet fàcil: primer dispara i després pregunta, i també persones que no van sobreviure a les tortures. Tantes morts, segons l’historiador, s’expliquen perquè, mort el dictador, hi va haver continuïtat en l’estructura, la composició i el funcionament de la policia. “Hi havia hàbits enquistats i això es va traduir en una alta xifra de víctimes. El 80% de les víctimes mortals per tortura es van produir el 1981, és a dir, durant el tram final de la Transició”, assegura Ballester. Durant la dictadura, l’objectiu de la policia era molt clar: Liquidar qualsevol oposició, i els mitjans per aconseguir-ho no eren importants. La policia estava per sobre de la llei i aquesta situació de privilegi es va perpetuar durant la Transició”, afirma. La majoria de les víctimes eren homes, 123 –per 11 dones– i molt joves: un 68% dels morts tenien menys de 30 anys. Hi ha també diferències territorials: el País Basc lidera les xifres de morts, 40, és a dir, un 30%. Després ve Madrid, amb 22 casos; Andalusia, amb 19, i Catalunya, amb 18.  Vegeu la ressenya completa aquí.

Sàpiens publica: Microsite ‘Les víctimes oblidades de la Transició’: Mapa interactiu i les fitxes de les 134 persones que van morir a mans dels cossos policials entre el 1975 i el 1982. Hi trobareu tots els detalls i el context de la mort de les 134 víctimes oblidades de la Transició. Consulteu-lo aquí.

BALLESTER, DAVID: Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982)

Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic

Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).

L’extrema dreta al segle XXI a Catalunya i a Europa

Dijous 30 de juny a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència debat: “L’extrema dreta al segle XXI a Catalunya i a Europa” a càrrec de Jordi Borràs fotoperiodista autor de “Tots els colors del negre” i Joan Antón-Mellón, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració de la Universitat de Barcelona.

Presenta: Narcís Argemí Terrades, ponent de la secció d’Història.

L’extrema dreta al segle XXI a Catalunya i a Europa” a càrrec de Jordi Borràs i Joan Antón-Mellón. Presenta Narcís Argemí-

Fotografia principal del web: Nazis raus (Fora nazis!) Foto de Jordi Borràs

El 20 d’abril de 2016 uns 250 neonazis es van manifestar a la ciutat alemanya de Jena, situada al land de Turíngia. Malgrat que la convocatòria oficial de la marxa era contra “el feixisme d’esquerres” i contra “l’estrangerització d’Alemanya”, la data no era gens casual: aquell 20 d’abril es commemorava el 127è aniversari del naixement d’Adolf Hitler. La convocatòria neonazi va comptar amb el permís oficial de les autoritats locals, ja que la justícia va considerar que una marxa ultradretana en un dia tan assenyalat com el 20 d’abril no implicava una relació directa amb el naixement del dictador. És per això que els ultradretans van poder desfilar amb total tranquil·litat pel centre de Jena tot i la presència de 3.500 antifeixistes que van sortir al carrer com a mostra de rebuig a la manifestació neonazi, molts dels quals amb la intenció de barrar-los el pas durant el seu recorregut sota el crit de nazis raus (fora nazis). Un ampli dispositiu policial de més de 400 agents antiavalots va acordonar un perímetre del centre de la ciutat perquè la marxa pogués fer-se sense cap mena d’impediment.

L’extrema dreta al segle XXI a Catalunya i a Europa

Els canvis socials i econòmics estructurals que s’han donat a occident a partir de la globalització econòmica i cultural des de finals del segle XX, han provocat canvis ideològics rellevants en les formacions polítiques tant a Catalunya com a la resta d’Europa.

En aquesta conferència mirarem d’esbrinar els canvis socioeconòmics i els idearis doctrinals que estan portant els moviments d’extrema dreta a posicions de poder en molts països d’Europa. Estem veient com a Polònia, Hongria, Grècia, Itàlia, Portugal, Espanya, França o Alemanya, partits d’ideologia xenòfoba i ultraconservadora estan en disposició de condicionar l’acció de govern dins els seus estats. Analitzarem els trets distintius de l’extrema dreta al segle XXI i quines poden ser les conseqüències de la seva consolidació.

Jordi Borràs

Jordi Borràs, fotoperiodista que ha treballat la crònica fotogràfica social amb un interès especial en l’extrema dreta que actua a Catalunya i Europa. Membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Treballa com a reporter gràfic freelance col·laborant en diferents mitjans catalans com El Món, La Mira —on desenvolupa les funcions de cap de fotografia— o la revista basca Argia, entre d’altres. A nivell internacional ha publicat a Associated Press, Vice News, Jungle World, The Guardian o a les revistes especialitzades en extrema dreta com la britànica Hope Not Hate o la capçalera sueca Expo, on ha he fet articles i fotoreportatges sobre aquesta temàtica. Des de 2013 col·labora al Matí de Catalunya Ràdio i des de 2017 amb TV3. L’any 2018 va publicar amb Ara Llibres, Dies que duraran anys, el segon llibre de no ficció en català més venut d’aquell any, una llibre traduït al castellà i a l’anglès i que va ser premiat pel Gremi d’Arts Gràfiques de Catalunya que reconeix el millor llibre imprès de l’any.

Jordi Borràs

Publicacions:

  • Tots els colors del negre. L’extrema dreta a l’Europa del segle XXI. Ed. Ara. 2022

Sinopsi: Resultat de més de 13 anys de reportatges documentant l’extrema dreta a Catalunya i a diferents països europeus com Polònia, Grècia, Itàlia, Portugal, França o Alemanya, entre d’altres. Una crònica viva i vibrant en clau catalana i de dimensió europea, una investigació periodística de primera magnitud, un relat sense ficció de lectura àgil i necessària per entendre l’abast del perill que tenim a sobre.

Tots els colors del negre. L’extrema dreta a l’Europa del segle XXI
  • Warcelona, una història de violència (Pol·len Edicions, 2013).
  • Plus ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya (Pol·len Edicions, 2015).
  • Desmuntant Societat Civil Catalana (Saldonar, 2015).
  • La cara B, una altra mirada al procés (Pagès Editors, 2016).
  • Dies que duraran anys (Ara Llibres, 2018).
  • La revolta catalana (Ara Llibres, 2018).
  • La força de la gent (Ara llibres, 2020).
  • La revolta catalana 2018-2020 (Ara Llibres, 2020).
  • L’any sense primavera (Ara Llibres, 2020).

Joan Antón-Mellón

Joan Antón-Mellón, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona i doctor en Història Contemporània, especialitzat en Història del Pensament Polític i Radicalització. Les principals línies de recerca són: Història del pensament polític, Teoría política (dreta radical), Intel·ligència i anàlisi estratègica; i Radicalització i contra radicalització:

Joan Antón-Mellón

Publicacions:

El Fascismo Clásico (1919-1945) y sus epígonos. Nuevas aportaciones teóricas. Editorial Tecnos. 2012

El Fascismo Clásico (1919-1945) y sus epígonos
  • Las ideas políticas en el siglo XXI. Editorial Ariel. 2002
  • Ideologías y Movimientos Políticos Contemporáneos (2a edición). Editorial Tecnos. 2007
  • The idés-force of the European New Right: a new paradigm?. En Mammone, A.; Godin, E.; Jenkins, B. (Ed.) Varieties of Right-Wing Extremism in Europe. Routledge. 2013
  • Islamismo yihadista: radicalización y contraradicalicalización. Tirant Lo Blanch. 2015

Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història

Dilluns 13 de juny de 2022 a les 17.00 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història. Comptarem com a tertulians convidats: Gemma Domènech, historiadora, autora i promotora de l’obra Segundo diccionario de los Catalanes de México, i Salomó Marquès historiador i coautor de la mateixa obra.

Presenta la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Segundo Diccionario de los Catalanes de México

La Tertúlia Amics de la Història tindrà com a eix temàtic la presència dels catalans i de les catalanes a Mèxic al llarg de la història a partir de les biografies recollides al Segundo diccionario de los Catalanes de México, un recull ordenat alfabèticament amb 2.637 entrades de biografies de persones catalanes a Mèxic des del segle XVI fins als nostres dies i que van deixar una empremta a l’àmbit de les ciències, la política, les arts, l’empresa privada o l’acadèmia.

El Segundo diccionario té almenys dos antecedents successius. El primer es titula Diccionari dels catalans d’Amèrica, la presentació del qual al Col·legi de Jalisco dels seus quatre toms molt ben editats, el 1992, va donar lloc que es concertés la realització d’un Diccionario de los catalanes de México que, a banda de traduir a l’espanyol tot el que fa referència a Mèxic, ho va augmentar de manera considerable i, el 1996, en publicar-se, va merèixer el premi “Joan B. Cendrós”.

Amb els anys va augmentar molt la informació i va donar lloc a aquest segon diccionari molt més ric que l’anterior i que comprova que la presència catalana a Mèxic és més gran del que s’havia suposat.

La història compartida entre Catalunya i Mèxic, així com dels milers de catalans que han viscut o viuen en aquest país llatinoamericà, fan necessari conèixer els llaços culturals d’ambdós països, segons l’historiador José María Muriá a la ciutat de Guadalajara, capital de l’estat mexicà de Jalisco. Muriá es va referir així a una iniciativa del Col·legi de Jalisco per editar publicacions que reforcin aquest llaç. “La vocació que té el Col·legi de Jalisco per incrementar i recuperar les relacions amb Catalunya són part d’aquesta intenció”. Muriá, de pares catalans, ens recorda que hi ha una llarga història compartida entre Catalunya i Mèxic des del segle XVIII fins a l’actualitat. Per això, el diccionari és un text inacabat ja que van quedar alguns noms fora, malgrat l’esforç per incloure la major quantitat de personatges dels quals es té informació.

Aquesta segona edició del primer diccionari publicat el 1996 inclou també una llista de professors i acadèmics catalans exiliats després de la Guerra Civil, el 1939, juntament amb 10.000 persones més. Alguns d’aquests personatges destacats són Pelegrí Clavé, que va ser director de l’Acadèmia de Sant Carles de la Ciutat de Mèxic i Jaume Nunó, coautor de l’himne nacional mexicà.

L’historiador de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic Luis Muñoz Oliveira destacà que el diccionari té un impacte tant per als mexicans, que podran reconèixer la història de certs personatges, com per als catalans, que aconsegueixen identificar el camí que han recorregut els seus familiars i coneguts.

Notes biogràfiques de catalans i catalanes a Mèxic

Hem fet una brevíssima selecció de 18 dones i de 18 homes que es van haver d’exiliar a Mèxic. Molts d’ells amb una carrera política i professional de primer ordre. I en el cas de les dones, a més com diu Gemma Domènech, van patir un exili a l’ombra. La prova és que la majoria dels homes són coneguts i reconeguts per a la població, no és així per a les dones.

Margarita Abril i Gonzàlez (Argentona, 1910 – Mataró, 2003). Obrera tèxtil. Dirigent de Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC). Voluntària al front d’Aragó. Membre del Comitè Central i el Comitè Executiu del PSUC. Imatge: https://www.realitat.cat/

Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 1916 – Ciutat de Mèxic, 1957). Jutgessa, la primera dona jutge a l’Estat espanyol), periodista i autora de teatre. Imatge: https://www.lapajareramagazine.com/

Emma Alonso i Fernández (Barcelona, 1914 – Ciutat de Mèxic, 2000). Actriu, primera dama de teatre, actuà en obres de Josep Maria de Sagarra als teatres barcelonins. Militant d’ERC. Imatge: http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/autoridad/125573

Josep Andreu i Abelló (Montblanc, 1906 – Barcelona, 1993). Advocat i polític. President del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), cofundador d’ERC (1931), diputat al Parlament (1932), President de l’Audiència de Barcelona (1936), President de l’Ateneu Barcelonès (1936 i de nou 1977-1985). Diputat a Corts constituents pel PSC (1977). President de l’Assemblea de Parlamentaris (1978). Milità a ERC i a PSC-Congrés. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/

Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 1912-2000) conegut com a Tísner. Escriptor, periodista, escenògraf, traductor, caricaturista i pintor. Imatge: https://www.enciclopedia.cat/ 

Dolors Bargalló i Serra (Barcelona, 1902 – Ciutat de Mèxic, 1980). Militant d’ERC, activista a favor de la participació de les dones a la política. Va presidir la Unió de Dones de Catalunya. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici

Pere Bosch i Gimpera (Barcelona 1891 – Ciutat de Mèxic, 1974). Prehistoriador i arqueòleg. Primer rector de la UAB (1933-1939). Catedràtic de la UNAM, cap de la divisió de Filosofia i Lletres de la UNESCO (1948-1952). Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Main_Page

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994). Escriptor, contista, periodista i dibuixant. Retornà el 1962.  Imatge: https://www.enciclopedia.cat/

Montserrat Callicó i Gallet (Barcelona, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1978). Pintora, dibuixant i il·lustradora. Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884 – Brusel·les, 1970). Poeta, autor teatral i traductor. Figura clau del noucentisme. Activista intel·lectual a Mèxic. Imatge: https://dbe.rah.es/biografias/10747/josep-carner-i-puig-oriol

Assumpció Casals i Rovira (Barcelona, 1896 – 1975). Actriu i empresària teatral. Dama indiscutible de l’escena a Barcelona  i Madrid abans de la Guerra. Imatge: http://www.cdmae.cat/fons-assumpcio-casals/

Joan Comorera i Soler (Cervera, 1894 – Burgos, 1958). Polític, diputat al Parlament, Conseller d’Economia i Agricultura, secretari general del PSUC (1936-1949) fins que fou expulsat. Jutjat pel franquisme el 1954, mort a la presó de Burgos. Imatge: Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/60990/1/comorera_MB.jpg

Carme Cortès i Lladó (Santa Coloma de Gramenet, 1892 – Ciutat de Mèxic, 1979). Pintora. Imatge:  https://www.geni.com/people/Carmen-Cort%C3%A8s-Llad%C3%B3/6000000003206846033

Joan García Oliver (Reus, 1902 – Guadalajara, Jalisco, 1980). Anarcosindicalista, pistoler els anys vint i ministre de la CNT durant la Guerra civil.

Imatge: https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Garc%C3%ADa_Oliver#/media/Archivo:Juan_Garc%C3%ADa_Oliver,_1936.jpg

Emília Guiu i Estivella (Manresa, 1920 – San Diego, California, 2004). Actriu que interpretà més de 50 pel·lícules a Mèxic. Va treballar al costat dels artistes més destacats del cinema mexicà, com Pedro Infante, amb qui va protagonitzar Angelitos Negros (1948), una de les seves millors pel·lícules. Imatge: web heraldodemexico.com.

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Ciutat de Mèxic, 1944). Advocat, polític,  conseller de la Generalitat de Catalunya i ministre del govern espanyol republicà. Membre del nucli fundacional d’ERC. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici

Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906 – Barcelona, 1988). Enginyer, polític i escriptor. Milità a Estat Català, BOC, ERC i CDC. Comissari de Propaganda de la Generalitat. Autor prolífic d’articles i llibres. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/biografies/miravitlles-navarra-jaume

Josep Moix i Regàs (Sabadell, 1898 – Praga, 1973). Teixidor i polític comunista, secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1949-1965), alcalde de Sabadell (1936-1938), director general de Treball i ministre de Treball al govern espanyol. Imatge: https://dbe.rah.es/biografias/25549/jose-moix-regas

Anna Murià i Romaní (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002). Escriptora i periodista. Militant d’ERC i Estat Català (1936). Directora del Diari de Catalunya en els darrers mesos de la Guerra. Imatge: https://www.pencatala.cat/wp-content/uploads/2016/06/album_muria.pdf

Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Ciutat de Mèxic, 1961). Polític i escriptor, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés dels Diputats per Acció Catalana Republicana i Ministre d’Economia del govern republicà. Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Luis_Nicolau_d%27Olwer

Josefina Oliva i Teixell (Reus, 1912 – Mèxic, 2007). Geògrafa, professora de geografia, arqueòloga i historiadora. Imatge: https://www.centrelectura.cat/revistadigital/la-resistencia-indigena-vista-per-una-historiadora-de-reus/

Pere Pagès i Elies; conegut com a Víctor Alba. (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003). Escriptor, assagista, periodista i polític. Milità al BOC i al POUM. Imatge: https://en.wikipedia.org/wiki/File:V%C3%ADctor_Alba.jpg

Serafina Palma Delgado (Còrdova, 1907 – Ciutat de Mèxic, d.1970). Metgessa, s’afilià a la UGT, a Mèxic desenvolupà una llarga carrera acadèmica a l’Instituto Politécnico Nacional i a la Escuela Nacional de Ciencias Biológicas. Imatge: Galeria de Metges Catalans: https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDEH

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012). Escriptora, periodista i activista comunista del PSUC que escrigué una cinquantena d’obres. Imatge: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d2/Teresa_P%C3%A0mies_i_Bertran.jpg

Marcel·lí Perelló i Domingo (Barcelona, 1898 – Ciutat de Mèxic, 1961). Guerriller, polític independentista i periodista. A Mèxic creà la Unió dels Catalans Independentistes. Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Marcel%C2%B7l%C3%AD_Perell%C3%B3_-_Dueso.jpg

Aurèlia Pijoan i Querol (Castellserà, 1910 – Mèxic, 1998). Metgessa, militant del PSUC i de la Unió de Dones de Catalunya, i primera regidora de l’Ajuntament de Lleida (1937). Imatge https://feminismes.paeria.cat/noticies/100-dones-que-van-canviar-el-mon-aurelia-pijuan-querol/

Adela Ramon i Lligé (Barcelona, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1992). Administrativa al Museu d’Arqueologia i després, arqueòloga. Militant d’Acció Catalana Republicana. Premi “Josep Maria Batista i Roca” per la seva tasca de projecció exterior de la cultura catalana. Imatge: http://blog.mac.cat/fent-historia-del-museu-el-cas-dadela-ramon-lligue/

Llibertat Ródenas i Rodríguez (Xera, País Valencià, 1892 – Mèxic, 1970). Militant anarcosindicalista i oradora. Voluntària a la columna Durruti al front d’Aragó. Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Joan Sales i Vallès (Barcelona 1912-1983). Escriptor, poeta, traductor i editor. La seva obra més coneguda és la novel·la Incerta glòria. Director d’editorial Ariel i fundador del Club Editor. Imatge: https://www.escriptors.cat/autors/salesj/biografia-joan-sales

Jaume Serra i Hunter (Manresa, 1878 – Cuernavaca, 1943). Filòsof, polític i rector de la Universitat de Barcelona (1931-1933). Milità a AC i a ERC.  Diputat i vicepresident del Parlament català. Imatge:https://serrahunter.gencat.cat/ca/el_serra_hunter_programme_shp_pla_serra_hunter/la_figura_de_jaume_serra_i_hunter/

Maria Soteras i Maurí. (Barcelona, 1905 – Ciutat de Mèxic, 1976). Advocada. Primera dona que es va llicenciar i doctorar en dret per la Universitat de Barcelona i primera dona membre del Col·legi d’Advocats d’aquesta ciutat (1927). Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México

Jordi Tell i Novelles (Barcelona, 1907- Noruega, 1991). Arquitecte, activista polític i diplomàtic. A Mèxic treballa com arquitecte i en el disseny de mobles. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/biografies/tell-novellas-jordi

Maria dels Àngels Vayreda i Trullol (Lladó, 1910 – Figueres, 1977). Escriptora. A Mèxic escrigué la seva novel·la més coneguda, Encara no sé com sóc. Imatge: http://emilicasademont.blogspot.com/2010/12/recordem-maria-dels-angels-vayreda.html

Elionor Vinyerta i Cuartero (Barcelona, 1893 – Ciutat de Mèxic, 1967). Actriu. Militant d’ERC. Activa propagandista del sufragi femení. Membre del Comitè Executiu de la Unió de Dones de Catalunya (1937-1939). Imatge: https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/02/22/elionor-vinyerta/

Josep Maria Xammar i Sala (Juneda, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1967). Advocat i polític independentista. Fabricant de mobles amb Jordi Tell i autor de pamflets anònims o que signava com a Joan d’Oc. Imatge: https://www.somgarrigues.cat/reportatges/68/l-accent-garriguenc-en-els-inicis-del-front-nacional-de-catalunya

Joaquim Xirau i Palau (Figueres, 1895, Ciutat de Mèxic 1946). Filòsof, professor de la UNAM i autor d’una vintena de llibres de filosofia. L’Ateneu Barcelonès convocà, entre els anys 1989 i 2000, el premi d’assaig Joaquim Xirau. Imatge: https://www.catedraferratermora.cat/simposis/en/xirau/

Més informació

DOMÈNECH I CASADEVALL, Gemma. “L’exili a l’ombra”, La República. núm. 175, 25.setembre – 1.octubre de 2021, pp. 30-37. El podeu llegir aquí

Les dones han quedat sovint en el segon pla de la història, i l’exili republicà n’és un exemple, amb centenars de protagonistes femenines ara recuperades en el Segundo Diccionario de los Catalanes de México.

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2018). “Artistas republicanas en el exilio mexicano”. Manuel Alcántara, Mercedes García Montero y Francisco Sánchez López (Coords.), Arte. Memoria del 56.º Congreso Internacional de Americanistas. Salamanca, ed. Ediciones Universidad de Salamanca, 2018. ISBN 978-84-9012-916-6, p. 309-313 / DOI: http://dx.doi.org/10.14201/0AQ0251_3  / https://edicionesusal.com/obra/978-84-9012-916-6/

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2019). “Dibujando en el Olvido. Artistas republicanas en el exilio mexicano: Carme Millà, Mercè Casals y Montserrat Callicó”, CABAÑAS BRAVO, Miguel (ed) Identidades y tránsitos artísticos en el exilio español de 1939 hacia Latinoamérica. Madrid, ed. Doce Calles. ISBN 978-84-9744-252-7 p.217-234.

DOMÈNECH, Gemma; RIBERA, Carles. “Republicanas catalanas en México: por el exilio hacia el olvido” Mujeres en el Exilio Republicano de 1939 (Homenaje a Josefina Cuesta). Madrid, Ministerio de la Presidencia, Relaciones con la Cortes y Memoria Democrática – Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2021. ISBN 978-84-7471-155-4. Pàg. 339-350 

MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable; Pagès editors, 2008, 88 pàg. Sinopsi: Se centra en la presència catalana en aquest país, sobretot a partir de 1937, com a conseqüència de la diàspora que es produí arran de l’alçament militar feixista contra la República espanyola i la seva posterior victòria. Però també rastreja la seva presència en altres èpoques històriques, com la conquesta. I és que José M. Murià, descendent de catalans, pretén dues coses amb aquesta obra: primer, conscienciar del paper que els catalans han jugat en la formació de la nació mexicana; i segon, conscienciar Catalunya del seu passat emigrant i recordar la solidaritat de la diplomàcia mexicana en moments difícils. Com diu l’autor: “el pòsit que han deixat aquests quatre segles i mig […] podria aprofitar-se molt més pels homes i les dones que avui viuen aquí i allà, tot fomentant un especial apropament que aniria bé a tothom.”

MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable

FUNDACIÓ JOSEP IRLA: Esquerra a Mèxic (1941-1980), edició corregida i ampliada (electrònica): desembre 2016; Coordinació editorial Josep Vall; Coordinació de la Recerca Històrica a Mèxic, José Maria Murià. Lluny del país a causa de l’exili, tres-cents catalans i catalanes van donar vida a Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic durant quatre llargues dècades. Aquest llibre vol retre homenatge al compromís militant d’aquella generació dels conciutadans, que mentre somniaven amb la tornada a casa, recreaven a 10.000 quilòmetres de distància de la seva llar nacional, la llengua i la cultura que els identificava i els ideals que els unien. El podeu llegir aquí

MARIA COLL: “L’organització de l’exili català a Europa i Amèrica”, Sàpiens. Història dels milers d’exiliats republicans que, a partir del 1939, van anar a França, Anglaterra, Mèxic, la República Dominicana o Xile. Article de la revista Sàpiens que podeu llegir aquí

Llengua catalana i cultura: Reptes i propostes per al Pacte Nacional per la Llengua

Procés participatiu:  Sessió presencial sobre “Llengua catalana i cultura: Reptes i mesures”. Propostes per augmentar l’oferta i el consum en català de les produccions culturals (món editorial, videojocs, música, teatre i cinema).

Sessió de proximitat: ATENEU BARCELONÈS

Data: Dimarts 24 de maig. Hora: 18.00 h. Lloc: Sala Sagarra, Ateneu Barcelonès.

Coordinador: Joan Solé Camardons, sociolingüista amb la participació de Jaume Comas, ponent de Teatre de l’Ateneu Barcelonès, Salvador Llopart, ponent de Cinema, i altres ateneistes vinculats a la Cultura.

El català es troba en un moment crucial de la seva història: El futur del català demana un debat constructiu perquè les bases lingüístiques del futur de Catalunya i de tota la comunitat lingüística siguin compartides tan àmpliament com sigui possible. Per aconseguir-ho, cal comptar amb la participació i el compromís de les forces polítiques, però també de les organitzacions, de les entitats i de tota la població. És en aquest context que es proposa l’assoliment d’un Pacte Nacional per la Llengua.

Oferta i consum: Quina és l’oferta en català de la producció cultural? Quin és el consum en català?  (aproximadament)

Valoració: Es pot aconseguir un consum en tots els àmbits, proporcional almenys al 80 % de persones que declaren que saben parlar català?

Reptes: Quins objectius viables i la vegada transformadors es poden aconseguir en 5 anys?

Propostes i mesures: Quines propostes concretes per aconseguir els reptes es poden impulsar?

Resum de la reunió celebrada a l’Ateneu Barcelonès el dia 24 de maig

Sector culturalL’oferta és suficient?El consum es suficient? ValoracióReptesPropostes i mesures
Món editorialLa producció editorial en català és el 29%En els camps que hi ha oferta sí.

La quarta part de la població major de 14 anys llegeix llibres (també) en català
Camps insuficients: còmic, manuals universitaris, manuals tècnics, etc.Aconseguir manuals universitaris i còmics en catalàPotenciar l’edició de còmics en català, associats a videojocs o no, per a totes les edats (no només per a infants i joves)

Subvencionar l’edició de manuals universitaris en català en col·laboració estreta amb les universitats i les editorials que ja editen aquests manuals.
VídeojocsClarament noConsum declarat d’un 5%Les polítiques d’estímul a la presència del català són fonamentalsQue la indústria catalana dels videojocs editi (també) en catalàAfegir la llengua catalana als vídeojocs que editen les plataformes

Subvencionar selectivament i amb transparència la indústria videogràfica catalana
TeatreBona oferta (60%) de teatre en català, excepte musicalsEl 61 % declara el català la llengua del darrer espectacle teatral a CatalunyaEl talent artístic i tècnic en el món del teatre a Catalunya és notable i té una llarga tradició artísticaProgramar grans musicals en català

Interrelacionar tots els teatres municipals o privats per poder fer una programació compartida i diversa
Impulsar la creació d’una Companyia de Teatre Català de la Comèdia i una Companyia Nacional de Teatre Clàssic que serien una base formativa i professional d’aquest sector.

Editar sistemàticament totes les obres que s’exhibeixen a Catalunya en col·leccions populars

Potenciar una xarxa mixta pública i privada de teatres que permeti una programació que arribi a un públic molt més ampli a tot l’àmbit lingüístic (Països Catalans).

Crear una associació d’espectadors de teatre que potenciï la creació i el consum de teatre en català
Cinema en salesProducció de cinema en català deficitària (quantitativament i qualitativa) fora d’excepcionsConsum de cinema en català altament deficitari.
 
Un 2,3% d’espectadors de cinema en català, doblat o subtitulat en català.

El consum creix quan l’oferta connecta amb el públic.
Hi ha un nivell tècnic i artístic acceptable (poc conegut) similar a altres comunitats europeesAugmentar l’oferta de doblatge, subtítols i producció pròpia en català

Produir almenys una pel·lícula excel·lent en cada un dels registres cinematogràfics a l’any…

Potenciar una indústria cinematogràfica catalana
Traspassar totes les competències relatives al cinema (creació, producció, exhibició i consum) a la Generalitat de Catalunya i a partir d’aquí, impulsar una indústria catalana de cinema.
 
Fer un seguiment estret de la Llei de l’Audiovisual que permeti invertir en indústria cinematogràfica i ampliar qualitativament i quantitativa el teixit productiu
MúsicaAugment de discos en català
 
Increment de concerts de música en català
Caiguda en picat de la venda de discos

El 44% declara el català la llengua del darrer concert
La formació tècnica i artística musical és notable

Procés participatiu: Llengua catalana i cultura: Reptes i mesures. Pacte nacional per la llengua

Procés participatiu:  Sessió presencial sobre “Llengua catalana i cultura: Reptes i mesures” en què debatrem propostes per augmentar l’oferta i el consum en català de les produccions culturals (món editorial, videojocs, música, teatre i cinema).

Data: Dimarts 24 de maig

Hora: 18.00 h

Lloc: Sala Sagarra, Ateneu Barcelonès

Organització: En el marc del procés participatiu del Pacte Nacional per la Llengua que impulsa la Generalitat, l’Ateneu Barcelonès organitza aquesta sessió participativa.

Dinàmica de la sessió: El coordinador de la sessió informarà sobre les dades d’oferta i de consum en català en cadascun d’aquests àmbits culturals. A continuació en una dinàmica de grup, es debatran quins són els reptes principals de la llengua catalana en aquests cincs sectors culturals i es proposaran almenys una mesura per a cada indústria cultural destinada a augmentar-ne l’oferta i /o el consum.

Presenta i coordina: Joan Solé Camardons, soci de l’Ateneu i sociolingüista

Inscripció: Per participar-hi us podeu inscriure a info@ateneubcn.cat

L’ús global del català

Entre 2003 i 2018, l’ús del català va retrocedir, tant en termes percentuals com en termes absoluts de nombre de parlants. Aquest retrocés és complex i es produeix per diverses vies. Les pèrdues d’ús de català de les últimes dècades no tenen una explicació única. I res fa pensar que les dinàmiques poblacionals i econòmiques s’aturaran en un futur immediat. Per tant, la gestió de les esmentades dinàmiques esdevé el principal repte demolingüístic per al català a Catalunya.

Durant les dues darreres dècades, la població de llengua inicial catalana s’ha mantingut relativament estable en termes absoluts com a conseqüència, en bona part, de l’atracció de nous parlants. També ha crescut de manera constant el nombre de coneixedors del català, i d’usuaris que usen el català i altres llengües de manera combinada, gràcies sobretot al sistema escolar, a les relacions personals i a l’interès personal per la llengua. Amb tot, els augments dels coneixements i dels usos compartits han estat inferiors als moviments poblacionals, i això ha comportat una reducció de l’ús global de la llengua.

Oferta, consum, valoració, reptes i propostes

Oferta i consum: Quina és l’oferta en català de la producció cultural? Quin és el consum en català?  (aproximadament)

Valoració: Es pot aconseguir un consum en tots els àmbits, proporcional almenys al 80 % de persones que declaren que saben parlar català?

Reptes: Quins objectius viables i la vegada transformadors es poden aconseguir en 5 anys?

Propostes i mesures: Quines propostes concretes per aconseguir els reptes es poden impulsar?

 Indústria culturalL’oferta és suficient?El consum es suficient? ValoracióRepteProposta
Món editorialLa producció editorial en català és el 29%  En els camps que hi ha oferta sí. La quarta part de la població major de 14 anys llegeix llibres (també) en catalàCamps insuficients: còmic, manuals universitaris, manuals tècnics, etc.Aconseguir manuals universitaris … 
VídeojocsClarament noConsum declarat d’un 5%Les polítiques d’estímul a la presència del català són fonamentals  
MúsicaAugment de discos en català   Més concerts en catalàCaiguda en picat de la venda de discos   El 44% declara el català la llengua del darrer concertLa formació musical és notable  
TeatreBona oferta (60%) en català,  excepte musicalsEl 61 % declara el català la llengua del darrer espectacleEl talent artístic és notableProgramar grans musicals en català
Cinema en salesProducció en català deficitària (quantitativament i qualitativa) fora d’excepcionsConsum altament deficitari.   2,3% d’espectadors de cinema en català, doblat o subtitulat en català.   El consum creix quan l’oferta connecta amb el públic. Augmentar l’oferta de doblatge, subtítols i producció pròpia Produir una pel·lícula excel·lent en cada un dels registres a l’any… Potenciar una indústria cinematogràfica 

Corrupció, violència i tutela política electoral. Cicle sobre “Corrupció Política a l’Espanya Contemporània” (ss. XIX i XX)”

Dimecres 18 de maig de 2022 a les 18,30h- 20.00h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència. Corrupció, violència i tutela política electoral a càrrec de Maria Gemma Rubí, historiadora i professora de la UAB.

És la segona conferencia del cicle sobre “Corrupció Política a l’Espanya Contemporània” (ss. XIX i XX)” que organitzen la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès amb el suport del grup de recerca “Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània (PICEC)” del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB,

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Imatge principal: Vinyeta de la revista La Flaca . Tomás Padró Pedret (1840-1877) para la revista La Flaca (1869-1876) “La flaca caciquismo”. Wikimedia Commons

Corrupció, violència i tutela política electoral a càrrec de Maria Gemma Rubí, historiadora i professora de la UAB.

Corrupció, violència i tutela política electoral

Sempre s’ha identificat el règim polític de la Restauració amb el torn dinàstic, l’encasellat i el frau electoral. Darrerament, la historiografia també posa en relleu l’existència de pràctiques fraudulentes en els comicis celebrats durant el règim isabelí i el Sexenni democràtic. Malgrat que es descriuen aquestes pràctiques vulneradores de la voluntat popular, -com la coerció i intimidació de l’elector, la presència de forces de l’ordre enviades pels delegats governatius, la circulació de matons amb porres, i la manipulació del cens electoral que feia votar als morts, entre moltes d’altres-, no s’ha explicat amb profunditat per què la corrupció electoral gaudí d’un consens de denúncia moral  tan ampla.

L’objectiu immediat de la nostra conferència és el d’esbrinar les raons d’aquesta aparent paradoxa: frau i denúncia moral anaren agafades de la mà amb completa normalitat, enmig d’una cínica impunitat, sempre i quan les irregularitats comeses no esdevinguessin escandaloses.

Quan se sobrepassava aquest llindar, quan s’anava més enllà del que el sistema de valors cívics podia tolerar, aleshores es posava el crit al cel tot recriminant aquestes conductes electorals. Sense oblidar que aquestes pràctiques discursives i polítiques vulneradores de la voluntat del sufragi per als qui les cometien eren al mateix temps un signe de poder i de dominació.

Vegeu una selecció de bibliografia bàsica sobre corrupció política aquí

 

Maria Gemma Rubí Casals

Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB

Projectes de recerca acabats: cliqueu aquí

Activitat i obres: cliqueu aquí

ACTE SUSPÈS. Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?


Atenció: per motius de salut, se suspèn aquest acte. 

Dimecres 11 de maig 2022 a les 18:30 h fins a 20:00 h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència debat “Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?” a càrrec de Llibert Ferri, periodista i corresponsal de Tv3 (1987-2007) i Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute.

Presenta Marta Chavarría ponent adjunta de la Secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials; i Joan Solé Camardons ponent adjunt de la secció d’Història.

Accés obert. També es podrà veure en directe

Guerra Rússia – Ucraïna: Retorn a la guerra freda?

Tot just quan va començar la guerra de Rússia contra Ucraïna, vàrem fer una conferència, a càrrec d’Abel Riu, que ens permeté conèixer els antecedents històrics i polítics que hi ha darrere d’aquest conflicte. Després de dos mesos de guerra, destrucció, exili i mort, sembla que el clam dels pobles de gairebé tot el món, no aconsegueix aturar un enfrontament que va començar desigual pel que fa a les forces militars i que cada dia que passa es mostra més cruel amb la població civil.

Com va dir el president ucraïnès Volodímir Zelensky, les Nacions Unides serveixen de ben poc per aturar el conflicte. Sembla que les sancions dels països occidentals tampoc no donen resultats, si més no, a curt termini. És la Xina qui té a les seves mans la clau per obrir la porta a una solució negociada? Serà el poble rus, quan estigui ben informat, qui es pronunciï al respecte? En tindrà prou Putin amb conquerir el Donbass i assegurar la neutralitat de l’Estat ucraïnès? O tot això és només el principi d’un malson que encara pot ser molt més llarg?

LLIBERT FERRI: Putin trenta anys després del final de l’URSS

La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre de Llibert Ferri comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder. Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi.

Entrevista d’Adela Genís a LLIBERT FERRI a La República. El Punt Avui 25-02-2022

Llibert Ferri va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i Ciències Socials a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials. Va començar la seva carrera fa més de trenta anys a Mundo Diario, i va decidir dedicar-se al periodisme internacional amb l’arribada de Mikhaïl Gorbatxov i la perestroika. Com enviat especial i corresponsal de la televisió pública catalana TV3 va ser testimoni de l’esfondrament del bloc comunista europeu, de la desintegració de la Unió Soviètica, i de la transició a un capitalisme salvatge i mafiós. Aquesta experiència va inspirar els llibres Cròniques postsoviètiques (Llibres de l’Índex, 1993), Caiguda i retorn (Ed. 3 i 4, 1996), Dies de roig i vermell (Columna, 1999), Memòria del fred (Empúries, 2006) i L’esclat de l’Est (Eumo, 2008). És coautor del documental Operació Nikolai que aclareix l’assassinat del líder marxista català Andreu Nin, i ha investigat els arxius soviètics de Moscou per al Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Actualment es dedica a qüestions socials, especialment les relacionades amb la crisi de valors i amb el col·lectiu gai-lèsbic-bisexual-transexual. Autor de Putin trenta anys després del final de l’URSS.

05/11/2021 Xavier Graset (Més 324) conversa amb Llibert Ferri, periodista i assagista sobre el seu darrer llibre Putin trenta anys després del final de l’URSS

Entrevista de Sergi Picazo a ABEL RIU a Crític 16-03-2022

Per què Rússia s’ha ficat en l’embolic d’envair Ucraïna sencera, un país de 44 milions d’habitants i 600.000 quilòmetres quadrats, el segon més gran d’Europa? Què significa Ucraïna per a la mentalitat russa? Putin vol quedar-se Ucraïna o s’acontentaria amb el Donbass i Crimea? Ucraïna podria realment haver evitat l’agressió reconeixent políticament una autonomia per a Donetsk i Lugansk? Hi ha un problema amb l’extrema dreta a Ucraïna, com denuncien diversos periodistes experts en la zona, o s’ha exagerat el seu poder?
Abel Riu (Barcelona, 1986), especialista en geopolítica i en l’espai postsoviètic, és un dels catalans que millor coneixen la història i la política actual tant a Rússia com a Ucraïna. S’ha format com a politòleg i té un màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala. Actualment és president del nou Catalonia Global Institute, un think tank català dedicat a estudiar les relacions exteriors de Catalunya. Abans havia col·laborat amb el Centre Delàs d’Estudis per la Pau i amb el Centre d’Anàlisi en Política Exterior i Seguretat Internacional de Catalunya. De fet, abans de l’aplicació del 155 a la Generalitat, treballava com a tècnic a la Delegació de la Generalitat a Polònia.

Abel Riu, politòleg i president de Catalonia Global Institute

Racisme i supremacisme durant el franquisme (Eduard Llaudó). Els ultres són aquí (Xavier Rius Sant). Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 2 de maig de 2022 a les 17 h fins a les 19 h tingué lloc a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès la tertúlia sobre Racisme i supremacisme durant el franquisme. Els ultres ja són aquí amb els tertulians convidats Eduard Llaudó, autor de Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània i Xavier Rius Sant, periodista, autor d’ Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Eduard Llaudó, Joan Solé Camardons i Xavier Rius Sant. Tertúlia 2 de maig de 2022

Racisme i supramacisme franquista

Eduard Llaudó Avila descriu les bases ideològiques racistes i supramacistes del franquisme que ha documentat en el seu llibre Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània.

Al voltant de la Guerra Civil espanyola, va agafar força un racisme unitarista. El règim colpista del general Franco desplegà accions repressives molt clares i contundents, una política genocida de caràcter cultural i biològic. Però, a diferència del nazisme, el franquisme tingué moltes dècades per blanquejar les seves accions, i reconvertir-les en un tradicionalisme anticomunista. Tot i això, el nacionalisme espanyol modern encara conserva amb orgull facetes heretades de les pàgines negres de la seva història, com la destrucció cultural -la catalana, per exemple- com a eina de dominació.

La desmemòria històrica no és gens bona per encarar amb coneixement de causa el futur. Per això és remarcable la feina d’Eduard Llaudó, que aplega en aquest llibre nombrosa documentació al voltant d’una realitat poc coneguda. I és, doncs, un bon punt de partença per començar a despullar el relat d’un nacionalisme d’Estat clarament pervers.

Eduard Llaudó Avila: Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània

Els ultres són aquí

D’altra banda Xavier Rius Sant, un dels periodistes i estudiosos més ben informats sobre les xarxes d’ultradreta del nostre país, en el seu llibre Els ultres són aquí fa una radiografia de l’evolució de la ultradreta des dels inicis de Plataforma per Catalunya fins a la irrupció de Vox en l’àmbit espanyol i també al Parlament de Catalunya.

Quan a les eleccions del 14 de març de 2021 Vox aconsegueix 218.121 que es reflectien en 11 diputats al Parlament (amb representació a totes les circumscripcions), es tancava un cercle que s’havia iniciat a les eleccions municipals de 2007 quan Plataforma per Catalunya (PxC) obtindria 17 regidors a tot Catalunya amb un discurs xenòfob. Dels 5.000 vots que PxC va aconseguir a les eleccions al Parlament de l’any 2003 als més de 200.000 de Vox el 2021 hi ha un llarg camí de grupuscles diversos, activitats més o menys minoritàries i noms propis que es van repetint per un lloc i altre.

La irrupció i consolidació de la ultradreta és una de les qüestions més importants de la política catalana i espanyola d’avui. Vox ha entrat al Parlament amb onze diputats i és la quarta força de la cambra. A Espanya és, des del 2019, la tercera força política. Creat per dirigents del PP que troben Mariano Rajoy massa tou, Vox salta al primer pla amb les querelles contra el líders dels Procés. Hi conflueixen franquistes i ultracatòlics de l’òrbita del PP amb exmilitants de la dividida ultradreta espanyola. Després de l’entrada de Vox al Parlament andalús l’any 2018 l’organització xenòfoba Plataforma per Catalunya es dissol per facilitar la integració dels seus membres a la nova formació.

Els ultres són aquí i no n’érem prou conscients. A Catalunya encara no poden condicionar l’acció de govern, però sí que ho fan a Andalusia i Madrid, i tindrien la clau per un retorn del PP al govern d’Espanya. D’on surten tots aquests diputats i regidors? Qui són? Què en podem esperar? Quins són els trets distintius de la ultradreta del segle XXI?

Xavier Rius Sant: Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox

Xavier Rius Sant

Nascut a Barcelona el 1959, periodista i escriptor. Vinculat a moviments pacifistes els anys vuitanta, i més tard a associacions de drets humans i centres d’estudi de conflictes, publicà diversos llibres sobre l’objecció i el pacifisme. Especialitzat en conflictes internacionals com els dels Balcans i Món Àrab, ha col·laborat en la majoria de diaris de Catalunya i Madrid, i ha participat en projectes d’ajuda humanitària. El fet migratori i la ultradreta són temàtiques de la seva especialització. Ha publicat El libro de la inmigración en España ,editat el 2007. Ara col·labora al PuntAvui, El Periódico i Nació Digital. A COMRàdio portava la secció Conflictes del Món. El 2011 anys publicà Xenofòbia a Catalunya que tracta l’ascens del discurs xenòfob i d’ultradreta. Posteriorment ha publicat la novel·la Amor a la carta i Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox

Recull bibliogràfic de llibres consultables a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

Nota: S’han seleccionat només les obres a partir de 2019

JORDI BORRÀS: Tots els colors del negre : l’extrema dreta a l’Europa del segle XXI, pròleg de Mark Bray, Ara Llibres, febrer 2022, 499 p.

XAVIER CASALS: “De Fuerza Nueva a Vox: de la vieja a la nueva ultraderecha española (1975-2019)”, Ayer. Revista de historia contemporània núm 118, Marcial Pons Ed. Historia, 2020

STEVEN FORTI: Extrema derecha 2.0: qué es y cómo combatirla; pròleg d’Enric Juliana, Ed. Tres cantos: Siglo XXI, 2021, 271 p.

ANDREW MARANTZ: Antisocial: la extrema derecha y la “libertad de expresión” en Internet, traducció Lucía Barahona, Ed. Capitán Swing, 2021, 525 p.

MIGUEL URBAN CRESPO: La Emergencia de Vox : apuntes para combatir a la extrema derecha española; pròleg de Nuria Alabao, Ed. Sylone, 2019, 183 p.

JOAN ESCULIES: “Nuestros ultras”. La Vanguardia: 29/01/2022