Sessió 7a. del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”. Dimarts 14 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.
Ponència de Margarida Casacuberta (Universitat de Girona)
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Imatge principal: Dibuix de Maurice Sand. Casa de Son Vent a Establiments, on van allotjar-se George Sand amb Chopin. Font: Maurice Sand cap a 1842
LA CIUTAT I EL CONTEXT HISTÒRIC
Aquesta sessió fa una revisió, especialment literària, de viatgers estrangers per Barcelona, des dels moment de la primera Guerra Carlina i les bullangues a la ciutat fins a la mort de Franco i els primers anys de la Transició. És una visió de la ciutat des d’una zona que sovint els viatgers han mitificat i que està lligada als anomenats “baixos fons”: el Districte Cinquè, més conegut pel nom que li donaren a partir dels anys vint del segle XX, el “Barri Xino”. Es tracta de la zona compresa entre la Rambla i el carrer Pelai i entre el Port, el Paral·lel i les Rondes de Sant Pau i de Sant Antoni. La història del barri comença amb les reordenacions urbanístiques del segle XVIII i, sobretot, el XIX quan la zona coneguda com Raval, canvia els cultius i molts dels monestirs i convents per les noves fàbriques industrials de vapor. Començà a atraure treballadors de dins i fora de la ciutat que s’instal·laven prop d’on treballaven. Amb el temps i encara amb les muralles, la densitat del nucli històric va fer-se insuportable, essent la ciutat més densament poblada d’Europa. A finals del segle XIX, amb l’Eixample en construcció, l’annexió dels pobles del pla i una ràpida expansió demogràfica, la Ciutat Comtal començava a treure el cap com a gran ciutat mediterrània. El Catalanisme emergent no la volia com una gran capital de província, sinó com a cap i casal de la nació catalana. També es consolidava una dinàmica bicèfala amb dues ciutats que vivien una a l’esquema de l’altra: la burgesa i la proletària (o tres si en comptem la marginal). Els sectors benestants es traslladaven a l’Eixample en construcció i els més adinerats a barris més allunyats com Sant Gervasi, Tres Torres, Sarrià o Pedralbes.
DE LA GUERRA CARLINA A LA REVOLUCIÓ DE 1868
Prosper Merimée visita la ciutat el 1835 i escriu una carta a Stendhal. Ell sempre veu una contraposició amb Madrid: “València és […] després de Madrid i Cadis, la ciutat que jo triaria per viure-hi. […] No cal buscar-hi savis ni artistes, a València. […] A Barcelona hi ha una òpera italiana, i a València amb prou feines un teatre. Cap biblioteca ni cap museu. .[…] A València no s’hi parla gaire espanyol, però tothom l’entén, mentre que a Barcelona quasi tothom parla català i poca gent entén l’espanyol. Això va fer que agafés mania a la ciutat […]Si tens molt interès a parlar amb gent intel·ligent, demana Barcelona”. Hi ha una certa idealització de Barcelona, però la llengua el frena.
El 30 de setembre de 1837, Stendhal fa un viatge de Perpinyà a Mataró i passa unes hores a Barcelona i escriu en el seu llibre “Memoires d’un touriste”: “[…] vam veure la ciutadella de Montjuïc, que domina Barcelona. […] vam llogar un cotxet […] amb aquesta tripulació que vam aparèixer a La Rambla, un bonic bulevard situat al bell mig de Barcelona. Hi ha la fonda Cuatro Naciones [de les Quatre Nacions], on finalment vam aconseguir sopar: ha estat un gran plaer. […] vaig passejar per la ciutat, gaudint del deliciós plaer de veure allò que mai no havia vist”. En el seu escrit queda implícita la sensació de conflicte que veia a la ciutat: “Barcelona […] està adossada a Montjuïc.[…] aquest mar queda amagat per les fortificacions que hi ha al final de la Rambla. No m’atreveixo a dir les reflexions polítiques que vaig fer durant una estada de vint hores […] La Rambla m’ha encantat […]”.
George Sand escriu “Un hivern a Mallorca” l’any 1842; passa per Barcelona amb Chopin de camí a Mallorca el novembre de 1838, amb sensació de fred després d’un viatge per mar des de Port Vendres: “[…]. Vam fer una excursió al camp [fora de muralles], no sense els bons cavallets andalusos per poder, en cas d’un mal encontre, resguardar-nos ràpidament sota els murs de la ciutadella”, manifesta la por de les partides que rondaven la ciutat: “[…] en aquella època [1838] els rebels recorrien el país en bandes errants […]. Tanmateix, vam aventurar-nos diverses llegües fins a la vora del mar, i només ens vam trobar amb destacaments de Cristins que baixaven a Barcelona”. Parla del masos fortificats al voltant de la ciutat: “[…] les fortificacions aixecades al voltant dels caserius més petits i pobres […] en molts indrets, aquestes petites fortificacions en ruïnes presentaven traces recents d’atac i defensa». En tornar a Barcelona: “res no feia pensar que ens trobàvem en una ciutat en guerra”. Explica l’ambient distès i animat d’homes i dones passejant per la Rambla de la ciutat aïllada del bandolerisme i la guerra externa: “[…] els homes ocupats amb els seus cigars, rient, xerrant, mirant les dames, parlant de l’òpera italiana […]”; es refereix a l’òpera italiana en el Teatre de la Santa Creu que després seria el Teatre Principal. Però, en fer-se de nit:” […] només se sentia, enmig del monòton cruixir del mar, els sinistres crits dels sentinelles i els trets, encara més sinistres […]”.
Washington Irving visita la ciutat l’any 1844que troba bonica i a cavall entre una ciutat espanyola, italiana i francesa: “[…] El seu clima és suau i voluptuós, la calor és moderada per les brises marines. […] una plana fèrtil plena de masies mig amagades entre horts i jardins […[ […] òpera italiana excel·lent que per a mi és un gran esbarjo. És el principal indret de reunió nocturna i hi ha uns passejos molt animats d’una llotja a l’altra […] més plaer que les passejades al capvespre, amb alguns dels meus col·legues, en aquestes cases de camp o “torres”, com les anomenen aquí, […] envoltades d’horts de tarongers, llimoners, figueres i magraners; totes disposen d’uns jardins en terrassa plens de fonts i de flors. ¡Com vaig gaudir assegut per contemplar des d’elles la plana rica i variada!. Fa una descripció molt poètica i idealitzada del gaudir dels passejos i els capvespres en aquestes “torres” a la plana lluny de la ciutat.
L’any 1852 el metge francès Émile Begin escriu “Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal” el mateix any que fa el viatge. En el capítol “Catalogne” parla de Barcelona com una ciutat més comercial, més animada i més rica d’Espanya: “[…] La Rembla (sic), un passeig amb quatre fileres d’arbres, molt semblant als bulevards parisencs, separa el nucli antic de la ciutat nova i comunica amb un altre passeig, anomenat Muralla, té un port molt gran […] Un recinte emmurallat, vorejat per profundes sèquies […]; una ciutadella, situada a l’extrem nord-est de la ciutat; un fort, Fort Montjuïc, construït al cim d’una muntanya vorejant el mar “Montjuic”, diu que a Montjuïc hi ha entre 9.000 i 10.000 soldats i “hi és, amenaçant […] Aquest gran fantasma […] ben disposat a enviar-li un ruixat de bales de canó, sense avisar-la. “Oh! que boniques que són les ciutadelles; quina cosa més bonica és una guerra civil i un Regent [es refereix a Espartero] senyalitzant amb la llum de les flames la sagnant autoritat del sabre!…”.
Hans Christian Andersen viatja a espanya i escriu “I Spanien”, el mateix any. Fa alguna pinzellada sobre Barcelona comparant-la amb París i parla de la catedral sense cap grandesa [era la catedral prèvia a la reforma neogòtica de finals del segle XIX], envoltada de cases altes que no criden l’atenció “hom hi podia passar per davant [de la catedral] i no veure-la; abans li haurien de donar un cop de colze, com passa amb algunes celebritats, perquè se n’adonés”.
EL SEXENNI DEMOCRÀTIC I ELS PRIMERS REVOLUCIONARIS
Entre 1865 i 1868, visiten Barcelona Élie Reclus i Elisée Reclus, dos membres de la “Fraternitat Internacional Revolucionària”, grup liderat per Mijaíl Bakunin, per contactar amb les societats obreres catalanes. Coincidint amb els moments de la Revolució Gloriosa (setembre de 1868) i la marxa del país de la Reina Isabel II, Élie Reclus torna al país, tot i que li diran que no hi vagi, que tot està molt malament. Arriba a Barcelona amb l’ànim inquiet. La seva experiència la descriurà a “Incidents in the Spanish Strugle by a French Republican” publicat l’any 1869: “[…] La transició va ser sobtada: de les tempestes del Nord, dels seus vents i pluges freds, els seus cels grisos i malenconiosos pressentiments […] [diu que ha trobat un poble] embriagat d’alegria”.
Descriu una societat molt confiada, amb perills que no acaba de veure: “La Rambla, el gran passeig que divideix la ciutat en dos, ple de gent passejant sota els verds plàtans; […] tothom anava i venia tan alegrement com si no haguessin tastat la metralla fa tres setmanes, com si no estiguessin en perill de ser abatuts al carrer. A la nit, l’animació es va redoblar. […] i la gent omplia els carrers, omplia els onze teatres, els salons de ball i, sobretot, els bulevards interiors. Les barcelonines anaven i tornaven coquetejant amb les seves formes i mantellines negres […]. Aquesta alegria en si mateixa era inquietant, perquè semblava implicar una fatal manca de previsió. […] Aquests esplèndids cafès, més magnífics que els de París […] I a la Rambla, entre les noies boniques amb mantellines, circulaven lletjos sacerdots panxuts, coberts amb els seus enormes barrets d’alfàbrega […]. Mentrestant, mentre la gent s’aplegava aquí i allà […], la contrarevolució tramava les seves maquinacions a l’ombra, perquè un bon matí el món es despertés i es trobés carregat amb un rei, tal com feia uns dies s’havia despertat alliberat d’una reina […] Vaig obrir el cor als meus amics de Barcelona, confiant-los les meves pors i els meus records tristos de 1848, quan la confiança universal va anar seguida de tan amargs desencants”.
Fa una bona descripció de l’anticlericalisme que comença a emergir: “El municipi revolucionari ha enderrocat tres esglésies […]. Entre d’altres, la gran església dels Jesuïtes està en ruïnes. A Barcelona, ningú no s’atreveix a dir res contra la santa religió catòlica, però, tothom s’enfada amb els jesuïtes, com a font original de tots els problemes […]. També explica que alguns es dediquen a enderrocar la Ciutadella i les parts avançades de Montjuïc, però amb poques ganes: “per un [jornaler] que fa servir la picota, n’hi ha tres que descansen ociosament, i trenta burgesos que s’ho miren” I acaba amb això: “Al jardí públic, al costat de l’aviari, una xiqueta taral·lejava una melodia: La, la, tra, la, la! El seu germà, un nen de sis anys, la va renyar per la seva frivolitat. ”Més val que cantis l’himne de Garibaldi”, li va dir”.
Piotr A. Kropotkin, feu diverses visites a Barcelona que quedaren reflectides en el seu llibre “Memorias de un revolucionario” de 1899; la primera fou entre 1871 – 72 i parla de l’estructura organitzativa del proletariat que s’estenia per Catalunya, València i Andalusia amb 80.000 afiliats a la Internacional i diu: “Los trabajos de sus congresos comarcales y nacionales, y los manifiestos que publicaron eran modelos de lógica y severa crítica de lo existente, así como una exposición admirablemente luminosa de los ideales del proletariado”. L’any 1898, reflexiona sobre els fets que conduïren i acabaren amb la primera República: “[…] sé que estaban dispuestos a proclamar la República federal en España, dar independencia a las colonias y en algunas de las regiones más avanzadas intentar algo serio en sentido colectivista. Esta amenaza permanente fue la que impidió que la monarquía española suprimiera todas las organizaciones de agricultores y obreros, e inaugurase una franca reacción clerical”.
EL SEGLE XX FINS A LA GUERRA CIVIL
La “subclasse” social que habitava en llocs degradats i bruts, no era exclusiva de Barcelona, sinó un fet comú a Europa i als Estats Units. Els “baixos fons” de Barcelona ja eren ben delimitats abans de la Primera Guerra Mundial. La misèria material marcava la vida dels seus habitants i els obligava a cometre actes reprovables. El destí arrossegava en un espiral descendent i continu tot un conjunt de trinxeraires, lladres, borratxos i contrabandistes amb batudes de la policia que eren poc efectives. En el límit occidental del Barri, el Paral·lel ja era a finals del segle XIX el centre de l’oci nocturn. Amb la Gran Guerra, Barcelona esdevingué uns dels ports neutrals més importants de la Mediterrània occidental i acollí una important entrada de públic internacional i un flux de capital portà una gran onada immigratòria de treballadors provinents de l’Aragó, País Valencià, Múrcia i Almeria que es concentraren en les segones perifèries urbanes com Can Dragó, Camp de l’Arpa, Guinardó, Sants, etc. El Barri Xino encara es densifica i proletaritza com no ho havia estat mai. La conflictivitat social s’anirà incrementant progressivament.
Ja a l’any 1909, en un Discurs pronunciat al Memorial Hall de Londres, Kropotkin parla de la Setmana Tràgica, del Procés de Montjuïc i de les infàmies del govern espanyol dels darrers anys i que “és una llàstima que la sublevació de Barcelona encara no hagi derrocat aquest govern pocavergonya”.
Marie Marguerite de Laborde, més coneguda pel seu pseudònim literari Andrée Bearn viatja per Espanya l’any 1909. S’havia casat amb el pintor català Alexandre de Riquer i per això feu estades llargues a Barcelona els anys 1910 i 1911 /finalment la parella es va separar). Escrivia articles que es publicaven a França i a Catalunya en el diari “La Publicidad”; en els seus escrits comparava Barcelona i Madrid: “Si hagués marxat de Barcelona al cap d’una setmana m’hagués endut una impressió detestable de la seva gent. Em va sorprendre tot: el seu aspecte, el seu llenguatge, les seves maneres, la seva mirada massa concentrada, els seus madrigals massa despullats, la manca de cortesia dels seus comerciants i dels seus empleats… Venint de Madrid, la diferència és radical, les relacions allà són tan vellutades! Els castellans […] són tots, per gràcia natural, «homes de món», amb poca educació, però d’una cortesia exquisida: els mateixos captaires són una companyia excel·lent! Caballeros, en definitiva” “[…]Barcelona, és veure en una terra tan revolucionària i socialista, la diferència de castes i condicions tan clarament i cruelment marcada, el menyspreu de les classes dominants cap al poble. A Castella, la fraternitat és més que un nom. L’industrial parlarà afectuosament amb els seus empleats, la comtessa abraçarà efusivament els fills del seu porter […]. Crist va dir que tots els homes som germans, i ho repeteix el jesuïta, l’omnipotent jesuïta de Castella, aleshores el castellà neix hidalgo (fill d’algú) o s’ho creu, i actua en conseqüència. Un gran senyor no pot ajupir-se ni caure. El català, en canvi, no ha estat mai prou ric per decidir si és un gran senyor. En relacionar-se amb la plebs, tem que li falti l’elegància i que el prenguin pel seu lacai”.
Jorge Luis Borges passa l’any 1921 per la Barcelona del Barri Xino, on la pobresa aflora. Ell ho mitifica com a lloc del vici i escriu una carta a un amic on ho descriu amb cruesa: “[…]desde la ciudad rectangular e inmunda, lanzo hacia ti mi corazón como una red […] en la ruleta tuve una suerte inaudita para mí […] me permitió triunfar tres noches seguidas en el burdel. Una rubia suntuosamente chanca y una morena que llamábamos La Princesa […] (¡una catalana, perdóname!)”.
L’escriptor francès Paul Morand a la seva novel·la de 1922 “Ouvert la nuit” parla de “nit catalana” tot referint-se a la dura repressió de la Setmana Tràgica de 1909 com li explica la Remedios, viuda d’un obrer heroic afusellat: “—Això és Barcelona en el seu despertar, deia Remedios, cases luxoses, tramvies dòcils, adornaments municipals, tota l’eloqüència industrial; però no saps com són les hores sagnants: persianes trencades, canonades trencades, i sota les meves finestres, abraçada pel sol, una sola taca: el cos d’una nena assassinada en sortir de l’escola, estirada a terra, amb el cap menjat per les mosques”. La Remedios explica com va anar la revolució: “[…] una reunió de protesta contra l’enviament de reservistes al Marroc. […] vigilava la Capitania General, davant d’aquesta estació que fumeja [es refereix a l’estació de França] de la qual s’havien arrencat les vies per evitar l’arribada de reforços de València i Madrid. Era un dimecres. Vam aixecar llambordes, vam tallar arbres. Al migdia va començar el saqueig dels convents… A mitjanit, em vaig aventurar a sortir […] Maristes, Sant Antoni, Sant Pau, […] se’n van cremar quaranta-nou. Des de dalt de l’estàtua de Colom, les metralladores disparaven. La infanteria es va negar a disparar. Els Jesuïtes de Sarrià, aquella caserna, prop del gasòmetre, es defensaven amb trets de fusell.[…] Després van arribar els reforços. El general Santiago va publicar proclames aterridores. Hi va haver una estampida […]. Finalment, les detonacions es van anar més espaiant, es van aturar… Barcelona havia tornat a ser el que es veu: la ciutat dels diners i del vici, la ciutat de les llars de menors, de les fotografies obscenes, dels instruments ortopèdics del plaer, amagant la seva vella ànima inquisitorial rere la lluminosa publicitat, amb els seus convents i bancs fortificats, les cases amb portes segures, els cellers blindats i els confessionaris defensats dels pobres per les mateixes reixes daurades. Mentrestant, Puig [es refereix al seu home] havia estat detingut i tancat allà. Finalment havien posat les mans sobre aquest anarquista perillós”.Cap advocat civil no podia entrar a la seva cel·la”. Probablement l’anarquista detingut sigui una al·legoria de Ferrer i Guàrdia.
L’any 1924 Thomas Mann publicà “La muntanya màgica”. En aquesta gran obra es fan al·lusions a la Barcelona de l’època. Hom parla de la Lliga per a l’organització del Progrés que, partint del darwinisme social, molt en aquells anys, pretenia que “la vocació més natural de la humanitat és perfeccionar-se a si mateixa” i seguint això ”[…]S’estudia el problema de la salut de la nostra raça, es comproven tots els mètodes per combatre la degeneració, que sens dubte és una conseqüència deplorable de la industrialització creixent […] al capdavall, de suprimir les lluites entre els pobles, de suprimir les guerres” I continua “una junta general de la Lliga va ser convocada a Barcelona. Ja sap que aquesta ciutat pot fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític. El congrés va tenir-hi lloc al llarg d’una setmana entre banquets i festes” i acaba redundant en les idees del darwinisme social “la Lliga, doncs, ha decidit a Barcelona publicar una obra de molts toms que durà el títol Patologia sociològica”
El francès Henry de Montherlant publica l’any 1929 el relat “La Petite infante de Castille” on mitifica el districte V i el vici. Això serà comú entre els noucentistes que idealitzen la realitat de Barcelona que topa amb una realitat crua i negativa.
En el “Diari del lladre”, publicat l’any 1949, Jean Genet descriu l’ambient dels baixos fons de l’any 1932: “[…] A Barcelona freqüentàvem principalment el carrer del Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormim sis persones en un llit sense llençols i de matinada anàvem als mercats a mendicar. Sortíem del Barri Xino en grup i marxàvem pel Paral·lel, una bossa de la compra al braç, perquè les mestresses de casa preferien donar-nos un porc o un nap que no pas un cèntim. Al migdia tornàvem i amb la collita ens fèiem la sopa […]”
El francès Pierre Mac Orlan en el seu “Rues Secrètes” fa una ruta per moltes ciutats i a la Barcelona de 1934 fa una mena de guia alternativa pel baixos fons amb personatges d’aquell lumpen com prostitutes, furtius, matons en recerca de plaer, delators, policies, etc.: “La nuit de Barcelone au printemps est parfumée comme une chanson d’amour. Le caractère espagnol et maure n’intervient pas. C’est une grande ville moderne, dont les traditions ne sont pas très apparentes. […] C’est sur les Ramblas que l’on peut se rendre compte de l’urbanité courtoise de cette charmante ville catalane dont on garde un souvenir amoureux […] on peut croire que Barcelone est une ville tout entière englobée dans son fameux Barrio Chino. C’est très loin d’être exact […] J’avais lu des descriptions parfaitement évocatrices de ce quartier célèbre et je m’étais imaginé une gigantesque ville du plaisir, tantôt mal éclairée, tantôt lumineuse à l’excès. Je savais, en entrant dans ces rues, que je trouverais tel établissement à droite, telle maison close à gauche […] au Barrio Chino il semble bien que la faim, au milieu de tous ces haillons de couleur et de ce luxe indigent, règne en maîtresse ».
La fotògrafa Margaret Michaelis descriu amb la seva càmera l’any 1934 la gran misèria i pobresa del districte cinquè: paisatges humans i urbans dels carrers més emblemàtics com el carrer de les Tàpies o el de l’Om. Robador, Sant Oleguer o l’Arc del Teatre. La mateixa fotògrafa, cobrirà l’any 1936 el multitudinari enterrament del dirigent de la FAI Buenaventura Durruti.
DE LA GUERRA CIVIL ALS INICIS DE LA TRANSICIÓ
El cop d’estat de 1936 fracassat en el nostre país portà l’escenari de la revolució social i la violència repressora contra els enemics (explícits o implícits) de la revolució. El llarg conflicte bèl·lic i la derrota final implicaren la pèrdua de les institucions d’autogovern i l’exili per una bona part de la intel·lectualitat catalana. En els anys de la postguerra immediata, Barcelona va esdevenir l’escenari dels efectes que la guerra havia tingut al país. En el cas del Barri xinès els efectes sobre la marginalitat s’accentuaren. L’escriptor i anarquista alemany Carl Einstein, amb cinquanta anys d’edat, es va allistar al Grup Internacional de la Columna Durruti, de la qual n’era portaveu, fou ferit en combat i organitzà l’homenatge pòstum a Durruti el novembre de 1936. El sis de gener del 1939, amb la derrota a sobre, escriu una carta a Kahnweiler, el marxant de Picasso: “[…]l’esforç que han realitzat és insuperable; quin poble tan magnífic, com estimo aquesta gent […] hem passat junts moments tensos, decisius, difícils, cosa que et lliga molt estretament amb els companys. […] Els treballadors ara ja ho saben, saben que ells caminen fermament amb el seu país i, essent així, és necessari que nosaltres defensem aquesta gent amb tots els mitjans. Si en un futur podrà escriure’s i pintar lliurement, això només serà possible —diguem-ho clarament— gràcies a la resistència espanyola”.
El periodista i escriptor britànic George Orwell s’allistà a les columnes del POUM i participà a la guerra en el front d’Aragó. En la seva novel·la “Homenatge a Catalunya”, escrivia l’any 1938: “[…]era evident que el període revolucionari s’estava acabant [parlava del gener de 1937]; però, per a qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en coptes de “Bon dia”. Les propines havien estat prohibides per la llei i des del temps de Primo de Rivera; gairebé la meva primera experiència fou de rebre tota una conferència de llavis del gerent d’un hotel perquè havia intentat donar propina a l’ascensorista […] Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia”.
André Corthis, pseudònim de l’escriptora francesa Andrée Madeleine Husson escriu el llibre “L’Espagne de la victoire” i dedica un capítol a la Barcelona de les txeques on fa una crítica total al règim i dirigents republicans: “Oui, Barcelone a souffert, autant et plus que nulle autre, malgré le sourire de son accueil, les fleurs de ses Ramblas, l’animation élégante ou populeuses de ses grandes avenues claires et de ses noires petites rues. Ne fut-elle pas à mesure que grandissaient parmi les maîtres de la malheureuse Espagne, l’abjection et la folie, le refuge, le repaire des plus abjecte et des plus fous ? Quand le gouvernement fit appel aux Russes pour l’aider contre les anarchistes devenus trop exigeants, n’est-ce pas ici que la S. I. M. fit régner sa terreur ? Ici que Negrín, le pharmacien hystérique et voleur, autorisa la construction des Tchekas ? […] De ceci, j’aurais préféré ne pas parler. Mais serait-il possible sur un tel silence d’achever ce tour d’Espagne ?”.
L’escriptora britànica Rose Macaulay en el seu llibre de viatge “Fabled Shore” de 1949 té una altra visió de la Barcelona de postguerra: “Les famoses Rambles són encantadores; dividides per una ombrosa avinguda de plàtans, dos carrers estrets, d’una sola direcció, pugen a la muntanya i baixen al mar, al llarg de la Ciutat Vella, atapeïda de cafès, botigues, quioscos, gent, tramvies, cotxes, enllustradors i venedors de bitllets de loteria. A l’avinguda central, la gent passeja entremig de parades de flors, quioscos de diaris i parades plenes a vessar d’ocells […] Uns joves se’ns acosten […]persuadir-nos perquè els comprem un rellotge, un bolígraf o un anell […] al final sembla que et supliquin que t’ho quedis com un regal, com si la policia (cosa força probable) els seguís la pista. […] ¡La visió d’aquesta multitud embruixada en una perpètua animació nocturna era preciosa, fantàstica!”.
L’autor estatunidenc Henry Miller en el seu llibre “Reunion in Barcelona” de 1954, també parla de les Rambles, de les copes als cafès, dels enllustradors de sabates i diu que: “Les coses se succeïen com en un somni, un d’aquests somnis deliciosos que es connecten i es desconnecten a voluntat” i també que: “[…] el que ens va tornar brutalment a la realitat va ser el soroll de les martellades contra les nostres soles i els nostres talons. Eren allí, tots dos —bandits increïbles— picant com dos ferrers [en realitat els arreglaven les soles]” I acaba: “Va arribar el súmmum quan vas convidar aquells bandits”.
El poeta i novel·lista francès André Pieyre de Mandiargues va obtenir l’any 1967 el Premi Goncourt amb la seva novel·la “La marge”, l’acció de la qual passa a una Barcelona del “Xino”: “En una plaça a la cantonada, entre un cinema i un cafè, llegeix el nom del carrer: Marquès del Duero [actual avinguda del Paral·lel]; quan reconeix al plànol de la ciutat la llarga artèria en diagonal es recorda que es troba al Paral·lel, aquella avinguda de la qual li havia parlat el seu cosí, tot assegurant-li que, trenta anys abans, en aquell vast indret tots els plaers eren oferts als visitants […] Tot el que aquells establiments, reforçats per llums parpellejants i estridents sorolls musicals, ofereixen al públic a canvi d’uns quants bitllets de banc o monedes on figura l’efígie del führóncol [Franco] entra, sens dubte, a la categoria d’allò que molta gent considera com a diversions o plaers.[…] La vigilància de la policia fürhoncolesca, present allí i fora d’allí, no pot evitar que exhibeixin llur caràcter”.
El novel·lista irlandès Colm Toibín en graduar-se a la universitats es va traslladar a Barcelona on viuria fins el 1978. Faltaven dos mesos per la mort de Franco quan arribà a la ciutat: “Recordo l’estranya humitat d’aquell primer setembre a la ciutat. Recordo les olors ranci i el soroll constant quan s’aixecaven i baixaven les persianes d’acer. Recordo el so dels cotxes i les motos ressonant contra els antics edificis de pedra, els passos i les veus que ressonaven als carrers estrets. Jo era l’any 1975, dos mesos abans de la mort del general Franco. Jo tenia vint anys i acabava d’arribar a Barcelona. […] La Rambla, ocupada tota l’estona, era tot un altre món per passejar i descobrir. Els quioscs de venda de diaris i llibres estaven oberts dia i nit. Durant el dia en tram hi havia quioscs de venda de flors, un altre tenia quioscs amb animals a la venda. La gent es va asseure a les taules de fora durant hores i hores mirant els transeünts […] la Rambla tenia els seus propis costums, les seves pròpies normes. Les prostitutes, per exemple, no semblaven pujar del port més enllà d’un punt determinat […] semblava que ningú anava a cap lloc en particular […] Una nit, mentre estava a prop de la catedral, em vaig desviar a una petita plaça per un carreró estret. Estava tranquil, fosc i amagat. Una de les parets havia estat molt malmesa per metralla o bales [segurament parla de Sant Felip Neri]. Ningú va passar pel carreró mentre jo era allà i no es va fer cap so, excepte un raig d’aigua d’una font petita al mig de la plaça […] Aquest era el món baix medieval [parla de Ciutat Vella] dels mestres artesans, picapedrers, paletes, escultors i arquitectes que sobreviuen intactes enmig d’una ciutat”.
Per acabar, l’escriptor anglès Anthony Burgess en el seu llibre de 1978 “Homage to Barcelona” fa una imatge d’aquella ciutat que sortia de la dictadura i entrava en un nou camí: “Agafem un taxi per arribar-nos a un indret que ens semblava que era fora de la ciutat, però quinze quilòmetres més amunt, pels turons, encara som dins els límits de la ciutat. El conductor del taxi és andalús […] i va venir a Catalunya perquè és on sempre van els espanyols que volen treballar: la resta d’Espanya, ens diu, és d’una mandra impenitent. Ens porta al Tibidabo, dalt de tot de la serra de Collserola, des d’on es copsa una vista de tota la ciutat i del mar al seu darrere […] Ara començo a entendre la natura de l’orgull català. L’energia creadora que ha estat capaç de produir un Tibidabo no és precisament el que la gent ignorant anomenaria una qualitat típicament espanyola, i els catalans, amb raó o sense, la consideren una fruita molt rara a la terra ibèrica. No volen que les seves realitzacions pròpies siguin integrades a la glòria espanyola general i veure com Madrid ensenya Catalunya tot dient: “Veieu el que els espanyols són capaços de fer?”. Els espanyols no poden fer-ho, diuen els catalans, però els catalans sí. El xofer andalús del nostre taxi hi està d’acord. […] Barcelona ofereix la mena de vida diürna i nocturna que abans s’associava a París. Anomeneu-la el París de la Mediterrània i no us equivocareu gaire. No és presonera d’Espanya, sinó lliure per regnar sobre la cultura múltiple d’aquest mar del mig del qual, al cap i a la fi, hem sortit tots”.
Les opinions, els punts de vista, les valoracions són tan variables, polièdriques i diferents entre les persones, en funció del temps i de la perspectiva de cadascú que ens apropen a la visió caòtica i cosmopolita d’una casa de bojos, l’auberge spagnole.
La mirada estrangera sobre Barcelona: Personatges
Selecció de Joan Solé Camardons
Què tenen en comú George Sand, André Corthis, Pierre Mac Orlan, Jean Genet, Thomas Mann, Gisèle Freund, George Orwell, André Pieyre de Mandiargues, Colm Toíbín, Mary Ann Newman, Cédric Klapisch, Woody Allen o J. M. Coetzee?
Entre la primera meitat del segle XIX i els primers anys del segle XXI, la seva mirada i la seva veu han intentat captar i reproduir el pols de Barcelona. Resseguir-ne les obres resultants (novel·la, assaig, cinema, fotografia) ens ha de permetre veure, a través de l’òptica dels altres, la complexitat i les contradiccions, les llums i les ombres, de la societat catalana contemporània.
George Sand
Amandine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant i més coneguda pel seu pseudònim masculí George Sand (París, 1 de juliol del 1804 – 8 de juny del 1876), va ser una escriptora francesa. Precursora del feminisme, va escriure novel·les, contes, peces teatrals, una autobiografia, crítica literària, textos polítics, etc. No sols es va dedicar a la literatura, sinó també a la pintura. També va ser una dona compromesa amb la política, i va participar, en l’ombra, en el govern provisional del 1848. Va conèixer Franz Liszt, i sobretot Frédéric Chopin, amb qui va viure gairebé deu anys (del 1838 al 1847). A Mallorca, s’hi pot visitar actualment la cartoixa de Valldemossa, on van passar plegats l’hivern del 1838-39, amb els fills d’ella.
Va escriure, entre molts altres, Un hivern a Mallorca (en l’original en francès Un hiver à Majorque) és un quadern de viatge autobiogràfic escrit per George Sand, amant llavors de Frédéric Chopin, editat el 1842, encara que va aparèixer per primera vegada el 1841 en la Revue des deux mondes. En aquesta obra, Sand relata les vivències del seu viatge i de la seva estada amb Chopin a l’illa de Mallorca a causa de la malaltia del pianista. Sand i Chopin i els dos nens de Sand van romandre a la Cartoixa de Valldemossa uns mesos, des de finals de 1838 fins a febrer de 1839, temps en què pretenien que la salut de Chopin millorés, encara que a les Balears van confirmar que havia contret tuberculosi. Aquell any, però, l’hivern va ser dur i la seva situació no va millorar, així que no van tardar a tornar a Barcelona, després a Marsella i per últim a París.
André Corthis
De soltera Andrée Magdeleine Husson (15 d’abril de 1882 – 8 d’agost de 1952) va ser una escriptora francesa del segle XX. Va rebre el premi Femina l’any 1906. Va passar part de la seva joventut a Espanya, un país que sovint evocava. La seva obra L’Espagne de la victoire va ser una oda a l’Espanya franquista.
Pierre Mac Orlan
Nom amb què és conegut Pierre Dumarchais, poeta i novel·lista francès (Péronne, Picardia, 1882 — Cyr-sur-Morin, Illa de França, 1970). De primer es dedicà a la pintura i a les narracions humorístiques. Fou un dels residents del Bateau-Lavoir immoble al barri de Montmartre, conegut per haver estat, a principis del segle xx, lloc de residència i de reunió de nombrosos pintors i escriptors. En acabar la Primera Guerra Mundial s’especialitzà en la novel·la d’aventures: Le chant de l’équipage (1918), Le quai des brumes (1927). Algunes de les seves obres han esdevingut temes de films, com La Bandera (1931), que situa al Barri Xinès de Barcelona, popularitzat per l’autor en altres llibres. També és autor de moltes poesies.
Jean Genet
Escriptor francès. (París, 19 de desembre de 1910 — París, 15 d’abril de 1986). Passà una part de la seva joventut en un reformatori —experiència reflectida en la novel·la Miracle de la rose (1945-46)— i practicà la prostitució homosexual i el lladronici a Barcelona i en altres ciutats europees; el Journal du voleur (1949) el revelà com un esteta i un capdavanter de l’absurd. Empresonat (1942), escriví una sèrie de poemes, on manifestà la seva obsessió per la mort i el sexe masculí, la novel·la Notre-Dame des Fleurs (1944), sobre els marginats socials i Querelle de Brest (1944), portada al cinema per R.W.Fassbinder. Condemnat a reclusió perpètua (1947), li fou commutada la pena. Amb Les bonnes (1946) esdevingué un dels dramaturgs més importants del teatre d’avantguarda; a Le balcon (1956), Les nègres (1958) i Les paravents (1961) ataca els prejudicis polítics, socials i religiosos. Ha escrit també alguns guions cinematogràfics: Mademoiselle (1966), La nuit venue (1977), etc. El 1983 fou guardonat amb el Grand Prix des Lettres Françaises.
Thomas Mann
Escriptor alemany (Lübeck, 6 de juny de 1875 — Zuric, 12 d’agost de 1955). Fill d’una antiga i rica família de comerciants de Lübeck, estudià a Munic. Juntament amb el seu germà Heinrich viatjà a Itàlia, on inicià la seva primera obra important, Die Buddenbrooks (1901), on descriu la decadència d’una família burgesa de Lübeck. La seva atenció, però, se centra més en els éssers humans i en llurs caràcters que en llur situació política i social. També el preocupa el conflicte que pot sorgir entre la intel·ligència (l’art) i la vida, tal com ho planteja en Tonio Kröger (1903) i en Der Tod in Venedig (‘La mort a Venècia’, 1912). Durant la Primera Guerra Mundial desaprovà els atacs del seu germà Heinrich contra el nacionalisme alemany, i així ho plantejà a Betrachtungen eines Unpolitischen (‘Consideracions d’un apolític’, 1918). Però més tard s’hi reconcilià i es convertí en un fervent defensor de les llibertats democràtiques. En aquest període escriví la seva obra mestra, Der Zauberberg (‘La muntanya màgica’ 1924), on fa una profunda anàlisi de la seva època, a través dels diversos personatges que coincideixen en un sanatori de tuberculosos. Correspon també a aquesta etapa la narració Mario und der Zauberer (‘Mario i el mag’, 1930), dura sàtira del feixisme. El 1933, amb motiu de l’arribada de Hitler al poder, hagué d’exiliar-se. Davant el perill d’una nova barbàrie, destacà el valor de les forces espirituals i intel·lectuals i feu una advertència a les potències democràtiques occidentals, que havien permès el desenvolupament del feixisme, en una sèrie d’articles titulats Achtung, Europa! (1938), entre els quals és inclòs un escrit sobre la Guerra Civil Espanyola de 1936-39. Tot inspirant-se en el tema bíblic escriví la tetralogia Joseph und seine Brüder (‘Josep i els seus germans’, 1933-43), d’una gran matisació psicològica. En la biografia novel·lada de Goethe Lotte in Weimar (1939) féu un homenatge a l’humanisme europeu. El 1947 acabà la seva darrera gran novel·la, Doktor Faustus. De les seves obres posteriors cal citar Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull (‘Confessions de l’aventurer Felix Krull’, 1954). El 1929 obtingué el premi Nobel de literatura.
Gisèle Freund
Nascuda Gisela Freund (Schöneberg, 19 de desembre de 1908 – París, 31 de març de 2000). Va ser una fotògrafa francesa nascuda a Alemanya, especialment coneguda per la seva labor en fotografia documental i pels seus retrats d’escriptors i artistes. La seva obra d’assaig fotogràfic més famosa és Photographie et société de 1974, sobre els usos i abusos d’aquest medi artístic. Més info aquí CCCB “Gisèle Freund. El món i la meva càmera” 24 juliol — 3 novembre 2002.
George Orwell
De nom Eric Arthur Blair, conegut pel pseudònim literari George Orwell (Motihari, Raj Britànic, 25 de juny de 1903 – Londres, 21 de gener de 1950). Fou un escriptor i periodista anglès. El seu corpus literari es caracteritza per la claredat, la intel·ligència i l’enginy, i pel coneixement de la injustícia social, l’oposició al totalitarisme i el compromís amb el socialisme democràtic. Entre la resta del seu corpus creatiu, també destaca el seu llibre, àmpliament aclamat, Homenatge a Catalunya (1938), en què relata la seva experiència en la Guerra Civil espanyola. Com a membre del Partit Laborista Independent, es va unir a milers d’estrangers per lluitar per la defensa de la Segona República durant la Guerra Civil espanyola. Va arribar a Barcelona el desembre del 1936, i el mateix dia s’allistà i fou assignat com a milicià al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), formació comunista antiestalinista.
André Pieyre de Mandiargues
Fou un escriptor surrealista francès (París, 1909 – 1991). Obtingué el Premi Goncourt per la seva novel·la La Marge el 1967; novel·la que fou portada al cinema el 1976.
Colm Tóibín
Escriptor i crític irlandès (30 de maig de 1955) que ha guanyat nombrosos guardons per la seva obra literària. També és professor de Literatura comparada a la Universitat de Colúmbia. Va viure a Barcelona entre els anys 1975 i 1978, experiència de la qual van sorgir Homenatge a Barcelona (Columna, 2003) i The South (1990). El seu retorn a Irlanda, l’any 1978, marca l’inici de la seva carrera periodística, que compaginà amb l’escriptura de viatges. Actualment escriu per a The New York Review of Books i la London Review of Books, entre altres publicacions. L’obra de Tóibín, considerat una de les figures literàries actuals més importants d’Irlanda, comprèn tant novel·la com assaig i teatre, i ha estat traduïda a trenta idiomes. Entre els seus títols principals destaquen Brooklyn (Ara Llibres, 2010), The Blackwater Lightship (1999), New Ways to Kill Your Mother: Writers and Their Families (Penguin, 2012) i El testament de Maria (Ara Llibres, 2014).
Mary Ann Newman
Lingüista estatunidenca (Nova York, 1951) amb una intensa relació amb Catalunya i la cultura catalana. Es llicencià en literatura espanyola i literatura catalana a la Universitat de Nova York, on és professora. Va aprendre català gràcies a Alan Yates i aconseguí una beca Fulbright per fer una tesi doctoral sobre Eugeni d’Ors. El 1972 va visitar Barcelona per primer cop. Ho va tornar a fer el 1976 i entre 1980 i 1981 hi va viure; establí contacte amb Xavier Rubert de Ventós, Jaume Vallcorba i Quim Monzó. Impulsà la primera càtedra Barcelona – Nova York (1983-1986), amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
Ha ensenyat llengua i literatura espanyola i catalana en diverses universitats estatunidenques, ha escrit articles sobre literatura i traducció i ha publicat traduccions del castellà i el català a l’anglès d’autors com Quim Monzó, Joan Maragall, Narcís Comadira o Josep M. de Sagarra. Ha treballat com a coordinadora institucional de l’Institut Ramon Llull i és membre de la North American Catalan Society. Va fer de voluntària per a la candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 i 2003. De 2006 a 2011 va dirigir el Catalan Center de Nova York-Institut Ramon Llull, adscrit a la Universitat de Nova York, i actualment és investigadora visitant del Center for European and Mediterranean Studies. Impulsa el Farragut Fund for Catalan Culture in the US, que pretén documentar el llegat català als EUA i facilitar l’intercanvi cultural.
L’any 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2016 se li concedí el Premi Internacional Joan Baptista Cendrós d’Òmnium Cultural. És membre del jurat del Premi Internacional Catalunya, que presideix des de 2019. El 2022 va rebre el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística i a la Diversitat Cultural. És neboda del dramaturg Arthur Miller.
Cédric Klapisch
Klapisch (Neuilly-sur-Seine, 4 de setembre de 1961) és un guionista, actor, productor i director de cinema francès. Fill d’una família jueva atea del barri parisenc del Marais. Va estudiar a l’Institut Rodin de París. Quan va acabar el batxillerat, va fer dos anys de preparació literària, opció filosofia. Va provar d’entrar a l’IDHEC (Institut d’Alts Estudis Cinematogràfics) de França, però no ho va aconseguir. Va estudiar llavors a la Universitat París III i, després, a la París VIII a Saint-Denis (Sena Saint-Denis) on es llicencià en cinema. La seva tesi sobre Tex Avery, Woody Allen i els Germans Marx es titula: «le non-sens au cinéma, 6 ème sens du 7 ème art» (el sense sentit al cinema, el 6è sentit del 7è art). Amb 23 anys, se n’anà finalment a la Universitat de Nova York durant dos anys.
Quan acabà els estudis, va treballar en diferents rodatges abans d’atrevir-se com a director dels seus propis curtmetratges. Malgrat tenir una forta cobertura mediàtica, no aconseguí l’èxit esperat. Serà gràcies a Un air de famille (1996) que, finalment, sortirà de l’ombra per integrar-se al paisatge audiovisual francès. El seu talent es va confirmar amb Una casa de bojos i Ni pour ni contre (bien au contraire). L’obra Una casa de bojos tracta sobre un professor de francès perdut en el moment de donar la seva classe a la Universitat de Barcelona.
Woody Allen
Allan Stewart Konigsberg, més conegut pel nom artístic de Woody Allen, (Bronx, Nova York, 1 de desembre de 1935) és un director, guionista, escriptor i actor de cinema estatunidenc. Ha filmat la major part de les seves pel·lícules a Nova York, la seva ciutat natal. És també clarinetista a una banda de jazz, amb la qual toca sovint al Cafè Carlyle de Nova York.
El 2007 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, per la seva contribució a les arts i la cultura popular. L’any 2008 va fer una pel·lícula a Barcelona amb Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem: Vicky Cristina Barcelona.
John Maxwell Coetzee
Escriptor australià (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) d’origen sud-africà, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2003. És un dels escriptors en llengua anglesa més ben valorats per la crítica. Ha guanyat per partida doble el premi Booker, per triplicat el CNA Prize, el premi Jerusalem, el Prix Femina étranger, i el premi internacional de ficció del The Irish Times, així com altres guardons i doctorats honoris causa. Més informació aquí CCCB Debat, 30 setembre de 2023. J. M. Coetzee. Professor de literatura, lingüista i escriptor, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2003
Margarida Casacuberta
Professora i investigadora en Literatura contemporània a la Universitat de Girona. Doctorada en Filologia, és especialista en narrativa catalana del segle XX i en la figura i l’obra de Santiago Rusiñol. Ha traduït al català obres d’Émile Zola i Georges Pérec o Irène Némirovsky. Col·labora a la Revista de Girona, és membre del Consell de Redacció de la revista L’Avenç i del Consell d’Administració del Teatre Nacional de Catalunya.
D’entre els seus llibres publicats, destaquen Víctor Català, l’escriptora emmascarada (2019, L’Avenç) Els Jocs Florals de Girona, 1902-1935 (CCG, 2010), Marian Vayreda i Vila, 1853-1903: la recerca d’una veu pròpia (Llibres de Batet, 2002) o Els noms de Rusiñol (Quaderns Crema, 1999).
Actualment, dirigeix la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de Santa Coloma de Farners i la Càtedra Víctor Català d’Estudis sobre el Modernisme. Entre 2019 i 2020 va dirigir la Càtedra M. Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de Patrimoni Literari.
Bibliografia
CASTELLANOS, JORDI: Literatura, vides, ciutats, Barcelona, Edicions 62, 1997
HUGHES, ROBERT: Barcelona, BCN, Anagrama, 1992, BAB.