El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya

Dilluns dia 21 de novembre de 2016 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals” a càrrec de Susanna Tavera, historiadora. Aquesta sessió és la sisena i última del Cicle “Grups i classes socials a Catalunya“.

Presenta acte Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.   

És difícil datar amb precisió el camí de les reivindicacions feministes a Catalunya. No ho és, en canvi, establir que en el pas del segle XIX al XX i fins els anomenats “anys 30” els impulsos modernitzadors de la societat catalana varen comptar amb el protagonisme de nombroses dones de diferents classes socials i també de perfils intel·lectuals i polítics molt diversos.

Destaca en primer lloc, Teresa Claramunt (1862-1931), una sabadellenca, obrera tèxtil i sindicalista molt propera a nuclis d’afinitat anarquista catalana, tan destacats com el de Teresa Mañé, molt coneguda pel pseudònim de Soledad Gustavo, i també Joan Montseny,  conegut com a Federico Urales, de nou un pseudònim.

Claramunt.png

En segon lloc sobresurt, Francesca Bonnemaison, l’escriptora i activista feminista barcelonina, que destacà enmig de les tasques de renovació en els mitjans educatius femenins, amb la creació de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona que tanta repercussió va tenir dintre i fora del catalanisme d’aquells anys i també en etapes posteriors.

francescabonnemaison

Cal no oblidar, en tercer lloc, el paper de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943), l’escriptora, periodista i musicòloga, creadora de Feminal, el Suplement Femení de la Il·lustració Catalana i  autora de nombrosos contes, novel·les, que va ser premiada als Jocs Florals del 1912 i destacà amb uns assajos sobre la cultura de les dones que reproduïren conferències prèviament impartides els anys 1910 i 1916 a l’Ateneu Barcelonès.

carme-karr

Són tres dones, entre moltes altres veus, plurals, decidides i reivindicatives que exemplifiquen el llarg camí del feminisme català vers l’emancipació de les dones.

Vegeu el Diccionari biogràfic de dones (DBD)  amb un total de 654 biografies de dones, que en la seva pàgina inicial diu: “La contribució de les dones a l’esdevenir de la història dels territoris de parla catalana ha estat una constant des de l’antiguitat fins a l’actualitat. La seua participació en l’avenç de la societat catalana ha tingut, en alguns casos, un cert relleu públic. En la seua major part, però, bé siga per l’àmbit de la seua dedicació, bé perquè la seua tasca no ha rebut el reconeixement merescut, han passat desapercebudes. La manca d’estudis i de projecció pública sobre les aportacions de les dones en les diverses esferes de la societat catalana pot conduir a l’oblit d’unes persones que, reconegudes o no, han tingut i tenen un pes substancial en el desenvolupament de nostra societat.”

Informació facilitada per Susanna Tavera, doctora en Història Contemporània, catedràtica i professora titular en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Línies de recerca: Història de les Dones i Història dels Moviments Socials.

Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna

Dilluns 14 de novembre de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna, a càrrec d’Assumpta Montellà, historiadora i escriptora.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Entre 1939 i 1944, la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la Maternitat d’Elna (Roselló).

Elisabeth Eidenbenz, que treballava com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra, impulsà la creació de la Maternitat d’Elna quan l’èxode republicà desbordà les previsions del Govern francès. Aquest havia autoritzat el pas per la frontera francesa de prop de 400.000 refugiats, els quals foren majoritàriament confinats als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià del Rosselló i el Barcarès. La Maternitat tramitava amb les autoritats franceses els permisos perquè les gestants internades fossin ateses al seu edifici durant els infantaments i el postpart.

elisabeth-60

Elisabeth Eidenbenz 1975 (Blog d’Assumpta Montellà) 

En un primer moment, la Maternitat tingué la seu a Brullà, però l’edifici molt aviat esdevingué clarament insuficient. Després de demanar finançament a Suïssa, Eidenbenz aconseguí la cessió d’un palau abandonat de tres plantes, construït el 1900, conegut popularment amb el nom d’El Castell d’en Bardou, que féu restaurar i habilitar com a centre sanitari. Amb una capacitat d’una cinquantena de llits, entrà en funcionament al desembre del 1939 i hi nasqueren uns quatre-cents infants fills de refugiades, els quals, altrament, haurien tingut unes probablitats de supervivència molt migrades. Posteriorment, en esclatar la Segona Guerra Mundial, la Maternitat acollí també dones jueves gestants, i, en total, el nombre de naixements ascendí  gairebé a uns 600.

edifici-de-la-maternitat-delna

Edifici de la Maternitat d’Elna (Arxiu Elizabeth Eidenbenz)

El material, els medicaments i els aliments provenien sobretot de la Creu Roja Internacional. La Gestapo arrestà Eidenbenz i el Govern nazi féu tancar la Maternitat l’abril del 1944.

Després de la guerra, l’edifici tornà a restar abandonat fins als anys noranta del segle XX, que fou adquirit per un particular, el qual, l’any 2001, junt amb algunes de les persones nascudes a la Maternitat, localitzà Eidenbenz, a qui els anys següents hom féu objecte de diversos homenatges. L’any 2005 l’Ajuntament d’Elna adquirí l’edifici de la Maternitat amb l’objectiu de preservar-ne la memòria com a exemple d’iniciativa humanitària.

La Maternitat d’Elna ha estat objecte de diverses investigacions i recreacions: cal esmentar els estudis històrics d’Assumpta Montellà, La maternitat d’Elna. Bressols dels exiliats (2006) i de Tristany Castanier i Palau, Femmes en exil, meres des camps (2008), i la novel·la d’Helena Legrais, Les enfants d’Elisabeth (2007).

Vegeu l’article d’Assumpta Montellà “La maternitat d’Elna: la nostra llista de Schindler” a la revista Sàpiens

Informació extreta de “Maternitat d’Elna” (enciclopèdia.cat), Sàpiens i Assumpta Montellà.

elisabet-eidenbenz

Vegeu el llibre La Maternitat d’Elna, bressol dels exiliats d’Assumpta Montellà

Les set caixes. Una història familiar sobre l’Holocaust

Dilluns dia 7 de novembre de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “Les set caixes. Una història familiar sobre l’Holocaust” a càrrec de Dory Sontheimer, autora del llibre Les set caixes.  Aquesta sessió és la primera del nou cicle “Contra la barbàrie nazi”.  

Presenta la sessió, Josep Sauret de la Secció d’història de l’Ateneu Barcelonès.

“Em dic Dory Sontheimer. Vaig néixer a  Barcelona quan ja havia acabat la segona Guerra mundial. Sóc catòlica. Vaig estudiar a les monges catòliques alemanyes de Barcelona i vaig fer la carrera universitària a la Universitat de Barcelona. Sóc farmacèutica “.

“Els meus pares eren alemanys. A casa es parlava indistintament alemany i castellà. Evidentment, durant el franquisme no es podia parlar en català, almenys en els llocs públics. Als 18 anys els meus pares, em van dir amb un gran sigil, que les nostres arrels eren jueves. No vaig entendre en aquell moment el perquè d’aquella extrema precaució. Ara que conec l’historia ho entenc.”

“Al morir la meva mare l’any 2002 i començar a desmuntar el seu pis, van aparèixer a la meva habitació de soltera set caixes amb tota la documentació de la família. Documentació dels avis paterns, dels avis materns i de les famílies de cadascun d’ells. Vaig trobar passaports, documentació, telegrames i la correspondència que els meus pares havien mantingut amb la família. Com que el meu pare escrivia a màquina i  en guardava una còpia, vaig  poder seguir i reconstruir tota la història familiar. La trobada d’aquestes caixes per mi va representar un abans i un després. La història de meva família, reflecteix la història més turbulenta del segle XX.  Un segle colpidor, on es va cometre el genocidi més pervers que ha conegut la història.”

pares_dory_sontheimer

“Hitler va arribar al poder al gener del 1933, com partit minoritari i amb l’ajuda de coalicions. Una vegada al poder, va començar a imposar la seva doctrina racista, antisemítica i feixista. A l’abril del 1933 es va fer el primer boicot contra els negocis jueus. El centre polític del Partit Nacionalsocialista era a Nuremberg. Un any després, el 1934, Hitler va ordenar fer una depuració dintre del seu propi partit. Dos-cents afusellaments Això va marcar l’inici de la política nazi.

El 15 de setembre de 1935, Hitler va imposar la Llei de la ciutadania del Reich, una de anomenades Lleis de Nuremberg; amb aquesta llei, els alemanys jueus ja no eren ciutadans del Reich. Al mateix temps, Hitler va promulgar la Llei per a la protecció de la sang i l’honor alemanys. Aquestes lleis racials van ser l’inici de l’exclusió, persecució, usurpació i finalment execució del poble jueu. Tot es va fer emparat en la legalitat constituïda per la jurisdicció nazi.”

nuremberg_laws

Gráfico publicado por el gobierno nazi en 1935, explicando los esquemas familiares que determinaban la limpieza de sangre.

Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Leyes_de_Núremberg

Sense floritures retòriques i amb una lluminosa sinceritat, Dory Sontheimer ha escrit un relat que documenta la vida dels jueus refugiats a Espanya i aconsegueix que la seva família retrobi una identitat negada i els diversos membres es descobreixin a si mateixos amb una emoció intensíssima que el lector del llibre Les set caixes comparteix fins a l’última paraula.

dory-sontheimer-viaja-holocausto-cajas_ediima20140806_0207_4

Informació facilitada per Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona el 1946, llicenciada en farmàcia i òptica per la Universitat de Barcelona i graduada en PDG per la IESE Business School. Des de 2007 realitza estudis d’història contemporània i de narrativa. Ha impartit conferències en el Grup de Treball sobre Exili, Deportació i Holocaust a l’Auditori de Barcelona, en les Jornades d’Estudi i Debat Perseguits i Salvats, en el Museu d’Història de Barcelona. Aquest és el seu primer llibre.

Vegeu el vídeo Tv3 a la carta  Les Set caixes

las-siete-cajas

Gent de mar: navegants i mariners a la flota catalana del vuit-cents

Dilluns 17 d’octubre de 2017 a les 19 h a la sala Verdaguer tingué lloc la sessió Gent de mar: navegants i mariners a la flota catalana del vuit-cents a càrrec de Francesc Lleal, capità de la marina mercat i historiador. Aquesta sessió és la cinquena del cicle “Grups i classes socials a Catalunya”.

Durant el segle XIX els increments agraris del camp català i l’augment de les produccions industrials, van impulsar les exportacions. Les drassanes construïren goletes, bergantins, pollacres i fragates que transportaven mercaderies de tot tipus, fonamentalment, cap a les excolònies americanes, però també a molts altres llocs del món.

Per tenir persones amb capacitat de comandar aquestes naus d’altura, va caldre crear escoles de nàutica, mentre que la pesca i la navegació de cabotatge, subministraven la marineria.

marina-catalana-vuit-cents

Les relacions humanes a bord d’aquests vaixells, on només hi havia homes, així com l’organització als pobles costaners d’on procedien els tripulants que emprenien aquests llargs viatges, crearen una manera de ser i de veure la vida certament singular.

En arribar al darrer quart del segle XIX, els mariners de la vela veieren com, cada vegada més, apareixien a l’horitzó de la mar les fumeres negres dels nous vaixells a vapor, que haurien d’esbandir-los definitivament de les rutes marítimes al segle següent. D’aquesta manera va començar una nova etapa de la història de la navegació.

Informació facilitada per Francesc Lleal

bricbarca

Soldats de Catalunya. Els catalans a la Primera Guerra Mundial

Dilluns dia 10 d’octubre de 2016 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra, tingué lloc la sessió  “Soldats de Catalunya. Els catalans a la Primera Guerra Mundial” a càrrec de David Martínez Fiol. L’acte  tindrà una primera part expositiva seguida d’un debat amb tots els participants de la tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.
David Martínez Fiol, nascut a Barcelona el 1962, és professor de geografia i història a l’IES Mollet del Vallès. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, El catalanisme a la Gran Guerra (1914-1918) i Els voluntaris catalans i la Gran Guerra (1914-1918), en l’anàlisi del nacionalisme revolucionari català. El 2006 es doctorà a la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi La sindicació de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), de la qual derivà el llibre Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat.
Catalunya va percebre la Gran Guerra com una oportunitat per assolir l’autogovern. Alguns catalanistes van creure que la millor manera d’aconseguir aquest objectiu era participant directament en la guerra de trinxeres. D’aquesta forma, una part important del catalanisme va actuar com si Catalunya fos un país més en guerra: amb uns soldats al front i una població civil a la reraguarda que es preocupava per ells.
bandera_catalana
La figura del Dr. Joan Solé i Pla, membre de la Unió Catalanista, s’encarregà de coordinar tots aquests esforços. La intenció era fer participar Catalunya, com subjecte polític en les negociacions de pau del final de la guerra. Fins i tot, es buscà la complicitat de les diplomàcies francesa i nord-americana amb uns resultats molt desiguals i decebedors.
dr-joan-sole-pla
Retrat que el doctor Joan Solé i Pla lliura al Col·legi de Metges de Barcelona els anys 1920. [Col·legi Oficial de Metges de Barcelona]
Informació facilitada per: David Martínez Fiol
12000_catalans

El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre. Homenatge a Francesc Mestre i Noè

Dijous dia  6 d’octubre  de 2016 a les 19h , a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc l’acte “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre. Homenatge a Francesc Mestre i Noè”,  presidit per l’Hble. Sr. Santi Vila i Vicente, Conseller de Cultura de la Generalitat,  l’Il·lm. Sr. Ferran Bel i Accensi, alcalde de Tortosa, i pel Sr. Jordi Casassas i Ymbert, president de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència que correrà a càrrec de la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua abordarà diferents aspectes d’un dels conjunts de la perifèria territorial més desconeguda: la dels territoris comarcals situats al sud de Catalunya, Baix Aragó i  comarques de l’Alt i Baix Maestrat, entre els segles XIX i XX, sota la mirada d’un dels seus protagonistes: Francesc Mestre i Noè.

Quantes vegades hem escoltat aquella frase tant recorrent de: Ni catalans, ni valencians. Som tortosins!   Si, sí… els mateixos que reclamen la “quinta” província. Què hi ha, realment, al darrera d’aquestes frases?   Són dites populars sense solta ni volta? Fabulacions que ves a saber d’on han sortit? O hi ha una realitat oculta que les sustenta?

Quina ha estat la problemàtica específica de les Terres de l’Ebre al llarg dels darrers segles?  Quina resposta han tingut per part de les respectives administracions? Certament, la història d’aquests territoris encara està plena de molts interrogants, de costats foscos i de llegendes “urbanes” i, per tant, és una assignatura que encara ens resta pendent.

Afortunadament, en els darrers temps s’han llegit tesis doctorals i s’han publicat interessants treballs dins de les nostres universitats, que han estat i són d’una importància cabdal per a l’estudi i el coneixement, tan de la història local i comarcal, com de la Història–en lletres majúscules- del nostre país. Treballs que, amb fortes dificultats, arriben fins a les llibreries barcelonines i encara amb més entrebancs poden ser distribuïdes per tots els territoris  de llengua catalana. Potser per això, encara els desconeixem i, per tant, encara ignorem una part de la història de qui som, que som i com som, realment.

Aquesta no és només una realitat del nostre present. Si miréssim enrere i poguéssim retrocedir en el temps, potser veuríem que les coses no han canviat tant. I no és que la història es repeteixi, no. Tan sols és que els problemes del passat continuen oberts: o no s’ha trobat una solució o, potser fins i tot, aquesta no s’ha volgut buscar…

La història, que no deixa de ser la memòria i la consciència de la nostra societat, persisteix en ensenyar a cada generació tot allò que s’ha fet, tot el que resta pendent i, també, allò que s’ha enquistat a l’espera de trobar una sortida…

Francesc Mestre i Noè (Tortosa, 1866-1940) arqueòleg-historiador, lingüista, escriptor, i periodista al llarg de quasi cinquanta anys, va ser arxiver honorari de l’ajuntament de Tortosa i cronista d’aquesta ciutat. Va fundar el primer periòdic escrit íntegrament en llengua catalana a l’antiga comarca de Tortosa i va ser, també, un reconegut poeta i dramaturg.

francesc_mestre_noe

   Francesc Mestre i Noè (1929)
 Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la de Màlaga; de la Reial Acadèmia de Belles Arts de “San Fernando”, de la Societat Artístic Arqueològica Barcelonesa, de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Société Archéologique du Midi de la France (Toulouse), membre corresponsal estranger de la Reial Acadèmia de Ciències aplicades i Belles Arts d’Erfurt (Alemanya); vocal de la Junta executiva del Congrés d’Art Cristià de Catalunya, acadèmic adjunt de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, membre d’honor de la Société Académique d’Histoire Internacional de Paris, entre moltes d’altres càrrecs i nomenaments d’un llarg llistat. Va publicar diversos llibres  de contingut històric, artístic, de cultura popular i lingüístics. Va fundar, entre d’altres, el Centre excursionista de Tortosa i la primera associació de la premsa d’aquesta comarca, i va ser vicepresident de la Federació de Premsa catalanobalear i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1931.

La figura de Francesc Mestre resulta ser una peça clau entre les primeres mostres, que amb timidesa, poden considerar-se com el primer catalanisme a les comarques del sud de Catalunya i l’efervescència que durant les primeres dècades del segle XX esclataran formant un ampli mostrari de sensibilitats. Ell és, de fet, l’ideòleg, el pensador i la figura que avivarà les consciències d’una gent i d’un territori que ha vist suplantar la seva llengua, la seva cultura i les seves tradicions. Que amb els anys ha anat perdent els rastres de la seva pròpia història, del seu patrimoni artístic, arquitectònic i arqueològic i que, fins i tot, davant tanta confusió, ha oblidat una part de la seva pròpia identitat.

Informació facilitada per Maria Mestre.

Vegeu també: Albert Aragonés Salvat i Montserrat Ingla Torné La gènesi del «Vocabulari català de Tortosa» de Francesc Mestre i Noé

Breu biografia de Francesc Mestre i Noè (Gran Enciclopèdia Catalana)

La política sanitària de la Generalitat republicana (1931-1936)

Dilluns dia 26 de setembre a les 19 h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió “La política sanitària de la Generalitat republicana (1931-1936) a càrrec de Carles Hervàs, metge i historiador que va realitzar la seva tesi doctoral “Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil “. Presenta l’acte Josep Sauret, economista, historiador i membre de la Secció d’història de l’Ateneu.

Foto destacada: El nou govern de la Generalitat, presidit per Francesc Macià, d’esquerra a dreta: Francesc Xavier Casals (Treball i Obres Públiques), Pere Coromines (Justícia i Dret) Carles Pi i Sunyer (Hisenda), el president, Ventura Gassol (Cultura), Joan Selves (Agricultura i Economia) i Josep Dencàs (Assistència Social i Sanitat). Palau de la Generalitat de Catalunya. 1932. [ Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM) ]

Durant els primers anys trenta del passat segle, Catalunya va tenir l’oportunitat d’organitzar una sanitat pública, civil i equitativa aprofitant les possibilitats d’un govern autonòmic.

Un antecedent proper fou la Mancomunitat de Catalunya, entitat de caràcter administratiu però carregada de significació política. Malgrat totes les seves limitacions, l’obra de la Mancomunitat tingué l’encert d’orientar la política sanitària i social a Catalunya de tal manera que la seva influència s’estendrà al llarg de tot el segle XX.

josep-dencas_serveis_pro-infancia

Foto: Josep Dencàs, conseller de Sanitat i Assistència Social, i Bonaventura Gassol, conseller de Cultura, presideixen la inauguració dels Serveis Pro-Infància a la Plaça del doctor Serrat d’El Clot, Barcelona. 1934. [ Fot. Sagarra – ANC ]

Amb la República i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia tot feia preveure que havia arribat l’hora dels canvis i la possibilitat d’instaurar una política sanitària recolzada en uns nous principis socials. El traspàs de competències i una estabilitat política mantinguda durant uns anys permeteren encetar un reduït marc legislatiu que va començar a orientar les primeres mesures en aquest terreny.

En aquesta conferència s’analitzaran els projectes i les realitzacions en tot aquest àmbit, fins arribar a l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, a partir del qual tots els elements de la vida del país i de la seva gent es van veure trasbalsats pels efectes de la guerra.

josep-dencas_-torres-picat

Foto: Josep Dencàs, conseller d’Assistència Social i Sanitat, despatxant amb el seu secretari, Torres Picart. Palau de la Generalitat. 1932. [ Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM) ]

Tesi doctoral de Carles Hervàs:  “Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil “

 

La classe obrera a Catalunya: treballadors de brusa i de coll blanc

Dilluns dia 19 de setembre de 2016 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la sessió “La classe obrera a Catalunya: treballadors de brusa i de coll blanc”, quarta sessió del cicle “Grups i classes socials a Catalunya” a càrrec de Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona, que va realitzar la tesi doctoral sobre Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914)

Al llarg del segle XIX Catalunya es va transformar radicalment i es van anar creant les bases que portarien a l’ensulsida de l’antic règim i a la creació d’una societat nova. Els canvis van començar des que Catalunya va iniciar el camí cap a la industrialització, tot diferenciant-se de la resta de l’estat que, majoritàriament, s’orientava cap el capitalisme agrari.

El canvi es va consolidar lligat a la progressiva industrialització del país i a les transformacions que, paral·lelament, s’anaven produint al camp i que van provocar un fenomen migratori des de l’interior del país cap a les zones costaneres, espai de major implantació industrial, que es va incrementar a partir dels anys vuitanta amb la incorporació de l’emigració procedent d’altres indrets de la Península, que acabaria consagrant Barcelona com el gran nucli urbà.

consciencia-tranquila-julio-romero-de-torres

Imatge: “La conciencia tranquila” de Julio Romero de Torres.

En aquesta nova societat el protagonisme va recaure en el món obrer, en la classe obrera, en els treballadors de tot tipus –obrers de fàbrica, menestrals, escrivents, dependents de comerç, … – que van lluitar per conquerir uns drets polítics i socials que, a priori, els hi eren negats o escatimats. L’estudi del món obrer passa per analitzar les noves formes organitzatives que va crear per reclamar els seus drets, però no es poden passar per alt les condicions de vida i de treball d’aquesta nova classe social que, sotmesa a nombrosos condicionants (salari, jornada de treball, condicions laborals, analfabetisme, …) la condemnaven a la subordinació. La capacitat de resposta lligada a les organitzacions sindicals i als nombrosos espais de sociabilitat que va saber crear, la va individualitzar i definir com a grup social.

proudhon-gustave-courbet-1865

Imatge: Proudhon segons Gustave Courbet (1865).

Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) fou un dels pares de l’anarquisme modern.

Esquema de la sessió

  1. L’arrencada del tèxtil.
  2. Menestrals i obrers:
    1. Formes de treball noves.
    2. Les condicions de vida del mon obrer.
    3. Treball i obrerisme enfront la política liberal.
  3. La sociabilitat obrera:
    1. Una cultura pròpia: els ateneus.
    2. Pensament, pedagogia i oci.
    3. El mon lúdic
  4. Organització i mobilització obrera:
    1. Els gran corrents de pensament: federalisme i anarquisme.
    2. Internacionalisme i anarcosindicalisme.
    3. Internacionalisme i catalanisme.

Informació facilitada per Teresa Abelló ; Vegeu  Conversa amb Teresa Abelló

obreroszapateros-elda-giracampestre-1912-arxiuemidesa

Imatge: Obrers sabaters a Elna. “La sociedad de aparadoras y zapateros. La Racional”

Font: “Alacant Obrera. Centre d’estudis socials

Lectures per aquest estiu que us recomana la tertúlia Amics de la Història 2016

Al llarg del segon semestre de 2016 la secció d’Història de l’Ateneu ha programat dues conferències tertúlia al voltant de dos llibres i dues autores que compartiran la seva obra amb nosaltres: Les set caixes de Dory Sontheimer i La maternitat d’Elna d’Assumpta Montellà. Durant el primer semestre de 2017 hem previst almenys dues tertúlies més sobre dos llibres: Les dones de la Principal de Lluís Llach i Vae Victus d’Albert Sànchez Piñol.

Us encoratgem, si encara no els heu llegit, a llegir aquests llibres i a debatre’ls amb nosaltres en les tertúlies que organitza Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.

Les set caixes: Conferència tertúlia amb Dory Sontheimer el 7 de noviembre de 2016

El primer llibre, Les set caixes (versió en castellà Las siete cajas) es tracta de la reconstrucció real de la vida familiar de Dory Sontheimer. La conferència tertúlia amb la pròpia autora tindrà lloc dilluns dia 7 de noviembre a les 19h a la sala Verdaguer.  Podeu veure el reportatge de TV3 a http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/via-llibre/dory-sontheimer-les-set-caixes/video/5465836/. Dory Sontheimer ha escrit un relat que documenta la vida dels jueus refugiats a Espanya i aconsegueix que la seva família retrobi un identitat negada i els diversos membres es descobreixen a si mateixos amb una emoció intensa que el lector comparteix fins a l’última paraula.

Les Set Caixes

La maternitat d’Elna: Conferència tertúlia amb Assumpta Montellà el 14 de novembre de 2016

La maternitat d’Elna escrit per Assumpta Montellà, descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz. La conferència tertúlia amb l’Assumpta Montellà tindrà lloc dilluns 14 de novembre a les 19 h a la sala Sagarra. Vegeu més informació a http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/3/481/la-maternitat-d’elna

La maternitat d'Elna

La burgesia empresarial catalana (1814-1923, aprox.)

Dilluns dia 6 de juny  2016 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió “La burgesia empresarial catalana (1814-1923 aproximadament)” a càrrec d’Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània,  professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Va realitzar la tesi sobre L’èlit barcelonina a mitjan segle XIX, 1977.

L’objectiu d’aquesta conferencia és mostrar, d’una banda, la considerable heterogeneïtat interna de la classe hegemònica catalana, els membres de la qual tenien diferent origen social i geogràfic i van emprendre activitats econòmiques diverses, i d’una altra, com aquesta heterogeneïtat queda esmorteïda perquè tots ells compartien un mateix sistema de valors i tenien una forma de vida comuna.

Es tracta de definir els trets més característics de la gran i mitja-alta burgesia catalana, la que va gaudir de més bona situació econòmica i major poder polític, els membres de la qual no es van mantenir inalterables en la llista dels que tenien aquesta avantatjosa posició al llarg d’aquests més de cent anys.

Fallides, èxits econòmics i trasllats de residència expliquen una mobilitat prou notable en aquesta nòmina, una característica important a tenir en compte. Un dels factors més decisius d’aquesta mobilitat geogràfica i d’ascens social és deu a la relació que bastants d’aquests homes i dones van tenir amb les colònies americanes, en especial Cuba. Totes les poblacions mercantils i manufactureres tenien la seva pròpia burgesia però la més poderosa era segurament la que vivia a Barcelona, que tanmateix en molts casos havia nascut en una d’aquestes altres poblacions catalanes: els Safont, de Vic; Josep Xifré, de Mataró; els Batlló, d’Olot…

Burgesia_Joaquim_Espadaler

Imatge: Joaquín Espalter: “La familia de Jorge Flaquer”. 1840-45. Museo del Romanticismo

Explicarem trajectòries familiars i negocis individuals. Ens aturarem a analitzar el paper de les dones. Ens referirem a l’associacionisme cultural i d’esbarjo i a la constitució de les patronals, entitats que reforçaven la identitat de classe d’aquest col·lectiu. Considerarem fins quin punt la burgesia empresarial es va relacionar amb la vella noblesa senyorial. Aquests i altres temes ens ajudaran a definir el caràcter d’aquesta classe social.

Informació facilitada per Àngels Solà 

Vegeu l’article: “La societat barcelonina en una època de canvis” d’Àngels Solà i Parera