Jornades del Centre d’Estudis Africans. Àfrica Negra: propostes per a la transformació urbana

Els dies 4 i 5 de juliol de 2018, a l’Ateneu Barcelonès, Carrer de la Canuda, 6 de Barcelona, sala Verdaguer tindran lloc les Jornades del Centre d’Estudis AfricansÀfrica Negra: propostes per a la transformació urbana. 

Els fenòmens lligats a les ciutats tenen una importància creixent a l’Àfrica, on el procés d’urbanització de les poblacions continua de forma progressiva i planteja nous reptes per a la gestió de les noves (i també les antigues) comunitats urbanes. Si bé la història urbana africana, en contra del que poden fer creure certs estereotips, no és ni recent ni d’origen forà, en les darreres dècades les ciutats han patit transformacions importants en gairebé tots els aspectes: urbanístics, arquitectònics, demogràfics, artístics i culturals.

La voluntat d’aquestes Jornades és aproximar-se a aquestes realitats des d’una perspectiva multidisciplinària i que ens permetrà descobrir un continent que es transforma d’una manera genuïna i on es desenvolupen múltiples propostes per a aconseguir que les ciutats siguin un lloc millor on viure. Ho farem comptant amb especialistes de diferents àmbits científics i que han treballat a àrees geogràfiques diverses del continent.

PROGRAMA

Dimecres 4 de juliol de 2018 (17.30 a 20.30h)

  • Presentació, Joan Solé i Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès; Eduard Gargallo (coorganitzador de les Jornades)
  • Iniciativas artísticas y culturales para la transformación urbana en África (Vanessa Anaya, sociòloga, cofundadora i editora de Wiriko i responsable de comunicació de l’ONG Agua de Coco)
  • Entenent l’onada de protestes a l’Àfrica Subsahariana: cap a la construcció d’un nou subjecte social? (Òscar Mateos, Professor de Relacions internacionals a la Facultat de Comunicació i RRII Blanquerna-URL, membre d’Africaye.org i investigador associat del CIDOB)
  • SmartCities sin logo (Carlos Bajo, periodista, postgraduat en Comunicació dels conflictes i de la pau (UAB) i Màster Euroafricà de Ciències Socials del Desenvolupament: Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica (URV)
  • Preguntes i debat

Dijous 5 de juliol de 2018 (17.30 a 20.30h)

  • La Memòria històrica i el seu impacte en l’urbanisme i l’arquitectura, Eduard Gargallo (Investigador del CEI-ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa i del CEA)
  • Los procesos de transformación participativa en los barrios informales (Ana Cubillo, arquitecta, Arquitectes Sense Fronteres (ASF), Maputo)
  • Noves planificacions urbanes i inversions econòmiques (Montse Gibert, arquitecta, ONU-Hábitat)
  • Preguntes i debat
  • Cloenda, Maria Grande (co-organitzadora de les Jornades)

Coordinació: Maria Grande (Arquitecta i investigadora del CEA) i Eduard Gargallo (Investigador del CEI-ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa i del CEA)
centredestudisafricans@gmail.com • T. 93 412 39 37 • Entrada gratuïta

Jornadesfotomaputo2

 

 

CARLOS BAJO
Llicenciat en Periodisme per la Universidad de Navarra, postgraduat en Comunicació dels Conflictes i de la Pau per la UAB i Màster en Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica per la URV. A la seva activitat professional combina el periodisme independent, la investigació i la comunicació per a organitzacions socials. S’ha especialitzat en l’ús de les TIC i en moviments socials a l’Àfrica. Col·labora de manera estable amb Planeta Futuro, la secció d’informació sobre desenvolupament del diari El País, així com amb altres mitjans de comunicació; ha publicat en diverses revistes acadèmiques i ha guanyat el premi d’assaig de Casa África, junt amb l’Antoni Castel, pel llibre Redes sociales para el cambio en África.

VANESSA ANAYA
Llicenciada en Sociologia (UB), postgraduada en Desenvolupament Internacional (Setem/UPC) i Màster Euroafricà de Ciències Socials del Desenvolupament: Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica (URV). Treballa sobre art, gènere, desenvolupament, i les noves tecnologies per a la comunicació i la transformació social. Coordina la secció d’Arts Visuals de Wiriko.

OSCAR MATEOS
Professor i Vice-degà de Recerca i RRII a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, Universitat Ramon Llull. Premio Casa África 2008 al millor assaig sobre “Processos de democratització a l’Àfrica Subsahariana” amb l’assaig Las últimas horas de ‘Pa’ Kabbah.

EDUARD GARGALLO
Doctor en Història Contemporània (Universitat de Barcelona).
Actualment, Investigador del Centre d’Estudis Africans (CEA) i Investigador Post-Doctoral del Centro de Estudos Internacionais (ISCTE-IUL) de Lisboa. Director del Postgrau en Societats Africanes. Singularitats i Mundialització (CEA-Universitat Pompeu Fabra). Ha publicat al Journal of Contemporary African Studies, Politique Africaine, Journal of Namibian Studies i Journal of Southern African Studies. Co-editor del llibre Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre África. Publicacions de la Universitat de València (2005).

MONTSE GIBERT
Arquitecta per la Universitat Politècnica de Catalunya.
Durant els darrers quatre anys ha estat treballant com a especialista en planificació regional i urbana als diferents programes que el Programa de las Nacions Unides per als Assentaments Humans (ONU-Hàbitat) desenvolupa a Myanmar, Rwanda, Angola i Sudan. Abans d’incorporar-se l’equip d’ONU-Hàbitat, va treballar en el marco del Programa de Cooperació que l’ONG Arquitectura sense Fronteres, estava realitzant a Moçambic per a promoure el desenvolupament urbà sostenible i millorar les tècniques locals de construcció al poble de Mecúfi.

ANA CUBILLO
Arquitecta per la Universidad Politécnica de Madrid, especialitzada en restauració del patrimoni i urbanisme.
Des de 2010 ha participat en diversos col·lectius i associacions vinculades a la cooperació local sobre regeneració urbana. Des de 2013 treballa a Moçambic en projectes de planificació urbana als barris informals de Maputo amb la Universidade Eduardo Mondlane i diverses ONGs, entre elles Arquitectura Sense Fronteres (ASF). Coordinadora dels projectes d’ASF a Maputo sobre tinença de la terra, regularització urbana, apoderament ciutadà, mobilitat urbana i espai públic.

JornadesAfricanes

Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos

Dimecres 27  de juny  de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona sobre “Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos”.

Hi participaran Roger Mateos, periodista i autor del llibre “Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista” Ed. Anagrama; Antonio Martos, germà de Cipriano Martos; Plàcid Garcia Planas, periodista; Maria José Bernete, activista per la Memòria Històrica.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Cipriano Martos portada

La mort atroç de Cipriano Martos: un cas no prescrit

L’afer del militant del FRAP torturat per la Guàrdia Civil a Reus el 1973 pot acabar a la querella argentina
Article de ROGER MATEOS Ara Barcelona 03/05/2014 00:00

La seqüència és esgarrifosa. El 25 d’agost del 1973, l’obrer d’origen granadí Cipriano Martos és detingut i enviat als calabossos de la caserna de la Guàrdia Civil a Reus. Hores i hores d’interrogatoris en va: el jove militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) encaixa les tortures sense revelar dades que puguin comprometre els seus companys de lluita. Els agents opten per la solució més dràstica: l’anomenen el licor de la veritat, una poció de càstig per aterrir els més obstinats. Li fan ingerir una corrosiva combinació d’àcid sulfúric i gasolina, semblant als ingredients del còctel Molotov.

L’efecte devastador del verí obliga els agents a traslladar urgentment Martos a l’Hospital Sant Joan de Reus. És el dia 27 d’agost. L’equip mèdic li salva la vida, però poc després del rentat d’estómac els uniformats se l’enduen, encara mig estabornit, novament cap a la caserna i hi reprenen les sessions. Martos segueix sense obrir la boca. La metzina que s’havia hagut d’empassar li va abrasant els conductes digestius i als seus botxins no els queda més remei que tornar-lo a ingressar l’endemà d’haver-se’l endut.

Amb l’aparell digestiu destruït, Martos mor el 17 de setembre fruit d’hemorràgies internes. Assabentats de la detenció, la seva mare i un dels germans es desplacen a Reus procedents de Loja, un llogarret de la província de Granada on Martos havia nascut feia 28 anys. La dona, desesperada, malda per retrobar-se amb el seu fill a l’hospital, però un guàrdia civil els barra el pas i els fa fora a puntades de peu. Ni tan sols els permeten veure el cadàver. La mare insisteix, fins que un agent posa el dit índex a la pistola que duu cenyida a la cintura per advertir-li què li espera si pretén indagar. Cipriano Martos és enterrat secretament en una fossa del Cementiri General de Reus. Res feia pensar llavors als responsables de l’assassinat que algun dia se’ls buscaria la pista.

L’escletxa penal argentina

El cas, mai investigat per cap instància oficial, ha aflorat ara gràcies a les gestions de la xarxa catalana i balear de suport a la querella argentina contra els crims del franquisme. Tot arrenca quan el 2010 familiars de víctimes i entitats de defensa dels drets humans interposen una querella davant un jutjat penal de l’Argentina. A poc a poc s’hi han anat sumant centenars de denunciants i aviat pot ser el torn dels Martos.

L’Antonio, germà de la víctima, en col·laboració amb la xarxa de querellants, ha començat la cerca de dades, testimonis i expedients que documentin suficientment el cas per poder-lo dur a la justícia argentina. Antonio Martos demana “una mica d’humanitat” perquè es pugui fer finalment justícia. Aquesta setmana ha visitat Reus per difondre la seva tasca i assistir a un petit homenatge davant de l’antiga caserna on va ser torturat el seu germà.

Un dels més actius a promoure la recuperació de la memòria de Cipriano Martos és el portaveu de la CUP a Reus, David Vidal, per qui -segons explica a l’ARA- la llei d’amnistia del 1977 “serveix encara avui” d’aixopluc per als autors de “crims esgarrifosos” durant la dictadura franquista. La querella vol posar fi a la “impunitat”, rebla també a l’ARA Felipe Moreno, coordinador de la xarxa catalana.

Un grup d’historiadors reusencs ja s’han posat a treballar per donar-hi gruix documental. Disposen de la partida de defunció, un informe hospitalari, el registre del cementiri i, l’última troballa, el sumari del cas, que ha permès conèixer nous detalls. El jove granadí, que als 11 anys ja llaurava els camps andalusos, va fugir a la recerca d’una vida més digna, primer a les mines de lignit de Terol, després a les fàbriques tèxtils de Sabadell i Terrassa i, finalment, fent d’encofrador a Barcelona i Reus, on residia. Oposat al règim, va iniciar la seva militància marxista-leninista als 23 anys. I va ser un repartiment de fullets del FRAP a Igualada l’origen de la seva detenció, segons relata Frederic Samarra, un dels historiadors que en segueix la pista. El repte és ara identificar-ne els botxins.

Vegeu el blog Cipriano Martos Jimenez in memoriam

Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes

Cipriano Martos cada mes està present a les reivindicacions de Veritat, Justícia i Reparació de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes on es demana l’anul·lació dels judicis franquistes, es reivindiquen els drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició. També es recullen signatures de suport a la querella argentina de la qual formen part alguns del seus membres, que també ho són de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina. El germà d’en Cipriano s’ha querellat a l’Argentina per Cipriano i va declarar als jutjats de Sabadell el dia 30 d’agost de 2016 a requeriment de la jutgessa María Romilda Servini de Cubría que instrueix la Causa 4591/10 per crims de lesa humanitat i/o genocidi comesos a l’estat espanyol pel franquisme del 17 de juliol de 1936 al 15 de juny de 1977.

Cipriano Mesa Catalunya

“Món rural. Mots que es perden” Presentació del llibre de Josep Espunyes

Dimarts 26 Juny 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la presentació del llibre de Josep Espunyes “Món rural. Mots que es perden”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Al món rural hi ha desaparegut, en cosa de pocs anys, tot un seguit de formes de vida i de treball que, de ben segur, no s’hi tornarà a repetir mai més. Arreu, la tracció mecànica ha desplaçat la força animal, les granges de porcs i d’aviram han reemplaçat la cort i el galliner de casa, la calefacció de gas o de gasol ha ocupat el lloc del foc a terra, el motocultor ha arraconat la fanga i l’aixada… Una desaparició de velles formes de vida de treball que ha comportat, també, la desaparició o la reculada, en la parla viva, d’una part del llenguatge que els era inherent. Un llenguatge antic i ric que Josep Espunyes recull, en bona part, en el seu darrer llibre: Món rural. Mots que es perden.

Espunyes_Peramola

Foto: “Josep Espunyes a Peramola” de Feliu Sirvent

Una petita joia lingüística

El llibre de Josep Espunyes, és d’aquelles obres que pots obrir per qualsevol pàgina i abastar o abescar  dotzenes de mots, mentre esperes que l‘amistançat s’abilli o veus com qui hauria de vetllar pel teu bé s’acarnissa amb tu perquè l’amoles, perquè ets una andrònima i no et poden apariar. Si fossis un peça de roba encara et podrien aparracar i si fossis les calces de l’home et podrien apatracar. Però potser de xic et van assardonar i ara ets assencerat, mentre atalaies ben atricat el Roc de les Hores i estàs avesat a llevar-te d’hora.

A l’estiu, amb tantes hores de dia, has de fer un badall a mig matí i un altre a mitja tarda. Tu no ets un baldragues, ni un baliga-balaga, potser havies fet de baner al bosc perquè no hi hagués robatoris. Sempre has estat barba-serrat i tu mateix te la barbeges, però no has tingut mai una basca, i casa teva no deu ser un batader, això sí, sovint t’ha pegat la baterola d’anar a dinar a Can Boix de Peramola, ni tampoc no fas befarotes als amics. Ni et feia res anar a birbar les tomaqueres de l’hort de la Font del Caner.

Ets persona bogal i bregada, a qui treballar no li espanta, i no sé si mai has cobrat una picossada, però saps quan una broma pot portar pedra. Només les serps et fan grivi i poques coses encara et fan gruar,  sense semblar guillat. I sovint ens trobem de zup a zup a l’Ateneu.

Text de Joan Solé Camardons

Empobriment de la llengua, castellanització del català

Vegeu l’article de Feliu Sirvent a Viure als Pirineus 18/04/2018

Aquesta setmana llegia una entrevista de l’ACN a l’escriptor Quim Monzó. El flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes declarava, sense embuts, que la llengua catalana “s’està podrint” i “cada vegada va més a ser un dialecte del castellà”. Monzó remarcava que sovint es fan servir “uns estereotips que vénen donats pels mitjans de comunicació com la televisió i per les xarxes socials i es repeteixen clixés i jocs de paraules del castellà”. L’escriptor es mostrava molt crític amb la immersió lingüística: “és una de les fantasmades més grosses que s’han explicat, ja que hi ha una immersió relativa. Tu vas a les classes i el català en molts llocs té una categoria secundària, hi ha moltes zones de l’àrea metropolitana, Barcelona inclosa, on les classes es fan en castellà i sense cap problema, per no parlar de casos de gent que havia de fer classes de català i les feia en castellà”.

No m’ha sorprès gens l’opinió de Quim Monzó, no són declaracions provocadores, en altres ocasions ja s’havia expressat en la mateixa línia i amb la mateixa claredat. Recordo que ara fa uns anys, el 2009, Monzó ja denunciava l’empobriment de la cultura i la llengua del país, en un esmorzar de premsa organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol per analitzar l’estat de la cultura catalana. En aquella ocasió, Quim Monzó i l’expresident Jordi Pujol, coincidien i es mostraven molt crítics amb la situació de la llengua. Monzó va arribar a afirmar que “el país s’enfonsa”, que “el català s’està convertint en un dialecte del castellà, amb el suport dels mitjans de comunicació” i que moltes edicions digitals “fan vomitar” i s’expressen en un català “que fa feredat”.

Les opinions de Quim Monzó, m’han fet pensar en Josep Espunyes i la seva insubornable defensa del català i del seu ús social. L’any 2010, el poeta i escriptor peramolí publicava un article a la revista Llengua Nacional amb el títol “La castellanització del català”. Espunyes afirmava que “veure com el català s’afebleix i s’aperdura em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament”. En aquell article, Espunyes també es mostrava molt crític amb els mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el transmeten fortament contaminat. “Avui sentim, a la ràdio i a la televisió, al carrer, com el català que s’hi parla es va quedant sense pronoms febles. I, de retruc, veiem com el català escrit comença a patir del mateix mal”. Recula ampolla i avança botella, recula got i avança vas, recula aresta i avança espina, recula mancar i avança faltar …

Peramola, Alt Urgell, 2 de gener de 1942

 

La seva obra reflecteix l’enfrontament d’un món obrer i rural amb un altre d’urbà i intel·lectual. Els seus llibres de poemes exploren aquest contrast Temps de manobre. De l’evangeli segons sant Lluc (1977), Cendra a l’abast. Viatge al record (1979), Notes mínimes d’un paisatge (1988), La quarteta informal (1988), Pa d’àngel (1991, premi Les Talúries 1990), Alt Urgell, plany i passió (1996) i Racó de calaix (1999).

Ha publicat, també, les novel·les Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1984), En Calçons (1985), Hora foscant a la ribera (1991) i Del passat en el present (1995), i els treballs de recerca històrica Baronia i municipi de Peramola (1995), Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell (2001, premi Valeri Serra i Boldú 2000), Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell (2002), Dites, locucions i frases fetes (2007), Municipi de Peramola. Història i rutes (2008, juntament amb Jordi Pasques), Lluís Escaler. Morir per Catalunya (2008), Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles XVI, XVII i XVIII (2010), Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (2011) i Peramolins amb nom (2011).

 

El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana

Dilluns 11 de juny de 2018 a les 19:00 – 20:30 a  la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana, a càrrec d’Ana Fernández, doctora en Geografia i Història, Història de l’Art, professora, crítica d’art i investigadora i Joan Solé Camardons, historiador, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada i ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu. Ambdós són autors de la Base de dades (IMDb) Tractament Història Catalana al Cinema.

Tractament IMBd Joan Solé

Imatge: Llista “Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana” de la base de dades IMBD Tractament Història Catalana al Cinema 

En aquesta conferència es pretén donar a conèixer una base de dades sobre films, documentals i sèries sobre la història del conjunt de terres de llengua catalana creada per tal de mostrar quina ha estat la filmografia que fins els nostres dies s’ha ocupat del fet històric català, des dels llargmetratges de ficció als documentals, incloent també el format sèrie, biografies i altres films basats en obres literàries. En aquesta base de dades queden explicitats el criteris seguits per a incloure cadascuns dels films, així com els aspectes d’anàlisi emprats a l’hora de classificar-los i valorar-los, prestant atenció a quin tipus de tractament se li ha donat a cada argument i quin àmbit narratiu s’ha escollit a l’hora de guionitzar cada història. La base de dades, amb més de 200 títols és d’accés públic a IMDb  https://www.imdb.com/list/ls020564110/ .

La llista de films i documentals sobre Història catalana i cinema, inclou: a) Gènere històric; b) Biografies de personatges catalans; c) Adaptacions d’obres literàries catalanes; d) Documentals amb mirada històrica sobre Catalunya; e) Sèries sobre Història de Catalunya.

Tractament Historia Ermessenda (2011), Lluís Maria Güell

Imatge: “Ermesenda”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: biografia; Època: Edat Mitjana

Aquesta compilació fílmica és, a més, el fonament d’un ampli estudi sobre quins han estat els tractaments formal i argumentatiu que la història catalana ha experimentat des del cinema mut fins els mitjans audiovisuals actuals. El tractament inclou fins a set categories: a) Dramatització; b) Hagiogràfic; c) Documentalisme; d) Recreació dramatitzada; e) Descriptiu informatiu; f) Costumisme; g) Metahistòric.

Concretament, i a manera d’exemple, en aquesta ocasió es parlarà sobre la fotogènia medieval catalana al cinema, tot reflexionant sobre quin tracte ha rebut aquest període a la pantalla, sense oblidar, però, la directa relació entre l’any de realització de cada film i la seva corresponen conjuntura sociopolítica. Vegeu la llista de films:  Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana (IMBd).

Tractament Historia Cinema_Jo, Ramon Llull (2016), Joan Gallifa i Antoni Tortajada“Jo, Ramon Llull”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: docudrama; Època: Edat Mitjana

“Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 4 de Juny 2018 a les 17:00 – 19:00  a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme” amb la participació de Rosa Toran, autora del llibre “Josep Miret Musté (1907-1944). Conseller de la Generalitat, deportat i mort a Mauthausen. Militància política, acció institucional i lluita antifeixista”, amb pròleg de Josep Fontana. 

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

josep-miret-muste-1907-1944-rosa-toran-edicions-62

Josep Miret Musté fou un home de compromís polític durant els anys de la segona República i la guerra civil, primer des de les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya i, després, al PSUC. Tingué un paper actiu, amb responsabilitats polítiques i militars, dins de les institucions de la Generalitat, l’Exèrcit Popular de la República —en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en la presidència del Consell de Transports, en la Conselleria de Proveïments i, per últim, com a comissari polític als fronts.

Un cop abandonà Catalunya, mantingué el seu compromís polític jugant un paper singular en els moviments de resistència antinazi al nord de França, fins a jugar-se la pròpia vida i que el portà a afegir-se als milers de republicans que romanien des de 1940 al camp de Mauthausen, on fou assassinat l’any 1944.

Imatge: Josep Miret Musté  http://deportados.es/miret_historia

 

Del pròleg de Josep Fontana 

Rosa Toran ha triat en aquesta ocasió el camí d’evocar la vida d’un dels interns catalans que va ser assassinat a Floridsdorf el 17 de novembre de 1944, Josep Miret Musté, natural de Barcelona, serraler d’ofici, jugador de rugbi i sobretot, militant socialista primer, i comunista després, a partir de la fundació del PSUC.

Això és justament el que dona un interès especial a aquest llibre que, amb el seguiment de la trajectòria de Miret, ens permet una valuosa aproximació a l’evolució del socialisme a Catalunya durant els anys de la Segona República, una etapa no prou coneguda de l’evolució política de les esquerres a Catalunya”

Rosa Toran

Rosa Toran (Manresa, 1947) és doctora en Història i professora d’aquesta matèria a l’IES Vilassar de Mar (Barcelona). Ha escrit diversos llibres, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, sobre la política municipal durant la Restauració de la Segona República i sobre l’acció política de les dones. En els darrers anys ha investigat la deportació i la vida als camps nazis, singularment la dels republicans espanyols. Col·labora amb regularitat en premsa i revistes especialitzades sobre aquests temes. Com a membre de l’associació Amical de Mauthausen, ha portat a terme diverses tasques i ha estat comissària d’exposicions com Mauthausen, l’univers de l’horror i Resistents i deportades. Edicions 62 li ha publicat Els camps de concentració Nazis i la biografia de Joan de DiegoTercer secretari a Mauthausen.

Vegeu també l’article d’Ignasi Aragay Del rugbi a Mauthausen, la vida d’un heroi a l’ARA 04/11/2017

 

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus

Dilluns, 28 de Maig de 2018 a les 19:00 – 20:30 tindrà lloc a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) la conferència Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus a càrrec de Martín Rodrigo Alharilla, historiador i coeditor de Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX) 

Presenta: Josep Lluís Belmonte, antropòleg

Coordina el cicle “Històries de Barcelona”: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història-

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus

El tràfic atlàntic d’esclaus va ser un dels principals fenòmens de la història del món durant gairebé quatre segles. Parlem d’una activitat que va implicar tres continents (Àfrica, Amèrica i Europa) i d’un fenomen que va implicar que un mínim de dotze milions i mig d’homes, dones i nens africans fossin carregats en vaixells, entre 1501 i 1866, amb destí a Amèrica (un milió i mig dels quals van morir, per cert, durant la travessa). Una part important d’aquests africans esclavitzats van arribar als principals ports de les possessions colonials espanyoles al Nou Món (Cartagena de Indias, Veracruz, La Habana, Buenos Aires, …).

Durant els segles XVI, XVII i bona part del segle XVIII, el subministrament d’esclaus als dominis espanyols a Amèrica es va desenvolupar sota el règim de licencias i asientos, un sistema que va afavorir, en successives etapes, homes de negoci estrangers (portuguesos, holandesos, francesos, britànics, …). Serà només a partir de 1789, és a dir, quan s’acordi la liberalització total en la importació d’esclaus per les possessions americanes de la Corona espanyola, que qualsevol súbdit de la monarquia hispànica (entre ells, qualsevol català) podrà dedicar-se lliurement a aquesta activitat. I, efectivament, serà a partir d’aleshores quan començarem a trobar (i cada cop més) comerciants catalans dedicats al tràfic atlàntic d’esclaus.

1830_velopassahera_ouidah_royalnavymuseum_ss

Fragata Veloz Pasajera, que era d’un comerciant barceloní (i va protagonitzar una història molt singular, l’any 1832).

Quan Ferran VII accedeixi a les pressions britàniques i il·legalitzi el tràfic d’esclaus (a partir de 1820), la participació catalana en la susdita activitat ja era un fet remarcable. Val a dir que amb la seva il·legalització, el tràfic d’esclaus no va desaparèixer sinó que es va mantenir durant quaranta sis anys més, fins l’any 1866. A més, la desaparició dels comerciants britànics i nord-americans d’aquesta activitat permetria la resta d’agents implicats poder omplir els forats que van deixar. Parlem d’un moment que els dos grans mercats d’esclaus eren Brasil i Cuba.

A l’illa de Cuba hi havia aleshores una important presència de comerciants i hisendats catalans. A més, la portuària ciutat de Barcelona mantenia també una notable relació comercial amb l’Havana i amb els principals ports de l’Illa. Per tot plegat, la Barcelona del segle XIX fou una ciutat estretament vinculada amb el tràfic atlàntic d’esclaus, especialment a partir de la seva il·legalització (en 1820) i amb destí a l’Illa de Cuba. Uns vincles que es van produir de diferents maneres i que han deixat diferents petjades i llegats a la capital catalana. Sense anar més lluny, la mateixa seu de l’Ateneu Barcelonès era el lloc de residencia i des d’on manegava els seus negocis, un comerciant barceloní vinculat al tràfic d’esclaus anomenat Jaume Torrents Serramalera. El que s’intentarà, a la conferencia, és precisament repassar quina va ser la dimensió d’aquesta relació entre Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus i descriure alguns dels seus llegats.

Martín Rodrigo y Alharilla

Professor Titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats, membre de l’IUHJVV i anterior coordinador de l’MHM. És llicenciat en Filosofia i Lletres (1992) i Doctor en Economia (2000) per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les seves investigacions han estat becades i finançades per diferents institucions i fundacions (Banc d’Espanya, Museu Marítim de Barcelona, ​​Fundació Caja Madrid, Fundació Noguera i Fundació Gas Natural) i forma part, a més, de la Unitat Associada del CSIC del Grup d’Estudis de Àsia i el Pacífic. Integra el consell de redacció de la revista d’història TST, Transports, Serveis i Telecomunicacions i és Secretari de la revista Illes i Imperis, Illes i Imperis.

Les seves línies de treball s’han centrat en la història de l’empresa contemporània a Espanya, en l’estudi de l’activitat naviliera catalana i sobretot en l’anàlisi del sistema imperial espanyol durant el segle XIX, tant en l’espai antillà (Cuba i Puerto Rico ) com en el filipí.

Entre els seus llibres destaquen: Los marqueses de Comillas, 1817-1925. Antonio y Claudio López (Madrid; LID Editorial Empresarial, 2000, Finalista del III Premio LID de Biografía Empresarial); La Casa Ramos, 1845-1960. Más de un siglo de historia marítima (Barcelona, MuseuMarítim de Barcelona, 2005, Finalista del IV Premi d’investigació Josep Ricart i Giralt), i Indians a Catalunya. Capitals cubans en l’economia catalana, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.

negreros_y_esclavos

“Com una pàtria. Vida de Josep Benet”. Tertúlia d’Amics de la Història

Dimarts 22 de Maig  de 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès).

Tertúlia d’Amics de la Història sobre el llibre Com una pàtria. Vida de Josep Benet

Amb Jordi Amat, escriptor i autor de la biografia de Josep Benet.

Comptarà amb la participació de Pilar Torres, economista i ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Com un petit homenatge a Patrícia Gabancho la nostra estimada vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès us deixem una breu ressenya que va publicar a l’Ara 15/07/2017

Josep Benet_portada_com-una-patria-vida-de-josep-benet_jordi-amat_201705260925

Retrat de Josep Benet, un heroi amb febleses

Patrícia Gabancho

Una escena en el llibre: un petit grup de resistents catalanistes, cap als anys 60, juguen a votar qui creuen que serà president en el futur, quan es giri la truita. Tots els presents voten que ho serà Josep Benet. Ell també, ni tan sols ha cregut elegant dissimular-ho. Està convençut de ser l’home destinat a regir el destí de la nació. Jordi Amat, en aquesta portentosa biografia, en fa un dels eixos principals de la construcció de Benet com a personatge. I a través d’aquesta ambició, revestida d’ideal nacional, explica moltes coses.

Amat és un investigador minuciós i pacient, que estima la biografia com a gènere que reuneix el perfil psicològic, l’acció i l’època. Ha treballat molt la postguerra franquista i té molta traça per evidenciar jocs de poder i estratègies ocultes entre la informació que li ofereixen documents, cartes i entrevistes. És un biògraf lúcid i implacable. Amat estima el personatge de Benet, li confereix una èpica i el situa dins d’un entramat d’accions i reaccions on queda clar que hi juga l’egocentrisme però també l’ideal. El llibre té el mèrit de sistematitzar els fets -tan minsos- de la resistència catalanista, un segment de la lluita antifranquista que ha estat estudiat de forma dispersa o parcial i al qual se li ha negat tota possible mitificació (una mancança inexplicable en la construcció de l’imaginari català). Amat tracta aquest món minúscul i tanmateix valent amb respecte, i hi posa ordre.

Resistir era sobreviure

El personatge central de la narrativa és Josep Benet. Un home complex, segons com torturat psicològicament, compromès i imbuït d’una missió. El catalanisme de la primera volada només volia establir unes bases de reconstrucció nacional, convençuts que Catalunya com a entitat nacional havia perdut la guerra i patia un procés d’anorreament. Resistir era sobreviure. A partir d’un cert moment ja es tracta de redreçar la consciència històrica i cultural del país, a través d’iniciatives -conferències, editorials o estudis- de poc abast. Tot finançat per un trio successiu de mecenes: Millet, Jordi Pujol, Vilaseca. D’ells Benet vol protecció i feina, convençut que, si les coses no les fa ell personalment seguint les seves planificacions (sovint ditiràmbiques i sobretot caríssimes) s’està traint el país. Aquesta necessitat de ser el líder de la reconstrucció nacional ens dona claus per entendre la mala relació amb altres figures, inclòs Pujol. Però alhora transmet la necessitat de dedicar-hi la vida, costés el que costés.

Com a teló de fons apareix la història des de la reconstrucció primerenca fins a la política unitària -sota hegemonia del PSUC-, que marca l’última etapa del franquisme. La dissecció de la brega pel poder és interessantíssima, amb un fràgil equilibri entre Benet, Tarradellas i Pujol, i amb l’ombra creixent dels comunistes, que durant anys oposen la lluita social a la lluita nacional. Impagable el relat de la Transició, que culmina els pactes -distrets- amb les forces intel·lectuals i polítiques espanyoles. Està en disputa la direcció política del catalanisme. És, doncs, un univers conegut però ara explicitat amb claus diferents. I Benet sempre al mig, combatent defectes que només veia ell, apassionat, derrotat per les seves pròpies exigències. Poques vegades el retrat d’un personatge indispensable és tan cruel i tan respectuós: Amat salva Benet pel seu ideal i l’enfonsa a partir de les febleses.

Finalment, Benet es refugia en el PSUC, perquè no té res més, i acaba presentant una inoportuna moció de censura contra el president Pujol. I serà Pujol qui, condescendent, el rescabalarà i li donarà una cadira amb sou i relatiu poder. El llibre de Jordi Amat és un retrat del país, entre heroic i mesquí; és un retrat de la difícil supervivència; de la lluita tramposa per l’hegemonia; de la dificultat d’entendre’s amb una Espanya indiferent. I sobretot és el retrat d’una figura clau de tot plegat. Potser excessiu per al lector corrent, té el mèrit d’estar extraordinàriament informat i molt ben escrit. Per cert, no hi trobem cap dona en primera fila.

Vegeu també la ressenya “L’antifranquista Josep Benet” de Júlia Costa. Barcelona @liujatasco publicada a Llegir en cas d’incendi.

Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha trigat uns deu anys en enllestir aquesta esperada biografia de Josep Benet. Amat ha publicat molts altres llibres sobre la nostra història recent i sobre diferents personatges, més o menys coneguts, que han tingut un pes específic rellevant en el desenvolupament cultural, social i polític del nostre país. Mentre elaborava la biografia de Benet, Amat, que és un gran treballador, ha publicat altres llibres i un munt d’articles periodístics.

No és gens estrany que el llibre hagi tingut una gestació tan llarga. Com una pàtria (Edicions 62) és i no és una biografia de Josep Benet. Benet potser sigui poc conegut avui per part de la gent més jove que no tingui unes grans inquietuds històriques o una necessitat acadèmica d’entrar a fons en la nostra llarga postguerra i en la transició i que no llegeix aquest tipus de llibres. En l’actualitat s’han publicat d’altres volums sobre fets i personatges d’aquells anys, tan propers, tan llunyans, tan diferents, molts dels quals amb una certa frivolitat documental.

La situació del nostre país ha estat anòmala, complexa. La postguerra va fer que la cultura i la cultureta fossin senyorejades pels qui s’ho podien permetre, burgesos amb mala consciència, sectors de l’església catalana, intel·lectuals amb ganes d’endegar projectes diversos i fins i tot il·luminats amb calerons. Al capdavall també la Renaixença va sorgir des de dalt. La procedència de tot un munt d’iniciatives les quals, durant un temps, van marginar els marginats i una gran part dels vençuts, va potenciar certa visió que avui sembla curta de vista sobre la relació de tot allò que era català amb el conservadorisme i la burgesia rància i benestant.

Josep Benet va ser un home amb moltes idees, complex, intel·ligent, coratjós gairebé sempre, amb un caràcter difícil i una certa megalomania o, més aviat, amb una tendència personal excessiva a creure’s cridat a menar i salvar el país. Al darrere hi ha aspectes personals que entrarien més aviat en el camp de la psicologia, l’absència del pare i la manca d’una vida familiar convencional i acollidora, una educació religiosa contundent, la manca de fills, un fet que al llibre sorgeix poc i de passada però que jo crec que també devia pesar, i força. Al costat, una dona forta, fidel i devota, amb poc paper aparent en el conjunt de la seva biografia, potser per decisió pròpia, però de la qual ens agradaria saber molt més.

Les dones, més d’una comentarista del llibre ho ha remarcat, eren unes grans absents. Però, ho eren, en realitat? O és que no s’ha pogut aprofundir, per diferents raons, en el pes de les seves aportacions pràctiques i imprescindibles? El llibre és tota una lliçó d’història contemporània, recuperem fets, personatges. El problema de Benet, com el de molts intel·lectuals carregats de bones intencions, va ser no tenir un mitjà de vida que els permetés ser més independents i més lliures de condicionants i de lligams econòmics. Abans eren els mecenatges, avui, les subvencions, els clientelismes prenen formes diverses però sembla que no ens en podem alliberar del tot. Per més generós i útil que sigui el mecenatge, qui paga, mana. La llibertat professional és, en general, un miratge.

Benet forma part d’aquest triangle de prestigi polític en els altres vèrtexs del qual trobem a Tarradellas i Pujol, persones que van tenir més poder que Benet, més espavilades i potser més tèrboles, tot s’ha de dir. Però al capdavall fa certa angúnia comprovar com Benet accepta al capdavall la feina que Pujol li procura en els seus darrers anys, voldria suposar que per respecte personal més que no pas per evitar una competència que ja feia temps que no existia. Benet manté una dignitat seriosa, però és humà i té les seves ombres i les seves febleses i en ocasions es mostra excessivament preocupat per la subsistència pràctica. Evoluciona, s’adona de la distància d’aquelles elits culturals amb el món real dels barris, de la gent treballadora. En aquest sentit és molt rellevant el que per a Benet representa el trasbals de les inundacions del 62.

Hi ha tants temes, tants fets, tantes situacions diverses i tanta documentació en aquest llibre que es fa difícil comentar-lo de forma global. És un d’aquells volums per tenir, per consultar durant anys, per contrastar amb d’altres publicacions sobre l’època, una època plena d’entrebancs i de complicacions, l’aïllament i la manca de llibertat, la clandestinitat i el pes feixuc d’una dictadura que tan sols s’acabarà amb la mort del dictador van passar factura a tothom. Benet era contrari al restabliment d’una Generalitat republicana en un context que no tenia res de republicà, el pas del temps li ha donat la raó, en part, però som on érem o potser, en certs aspectes, més endarrerits, i Tarradellas era un gat vell.

No és aquest un llibre fàcil de llegir ni que es pugui ventilar en un parell de setmanes. He llegit diferents ressenyes sobre el volum que en ocasions m’han semblat fins i tot contradictòries, en aquest tipus de llibres cadascú hi troba allò que hi vol trobar i potser no hi troba allò que pensava trobar-hi. També he llegit comentaris diversos a l’entorn d’algunes d’aquestes ressenyes, el país continua sent complex i divers. El que no es pot discutir és que la feina de documentació resulta impressionant i la figura de Benet, en el present, fins i tot amb les seves ombres personals manté en tot moment, com Amat ha remarcat en alguna entrevista, la dignitat.

No sabem com hauria pogut ser una Generalitat amb Josep Benet com a president. Les coses són com són i la resta es especulació, el mateix que pensar que Maragall hauria evolucionat des de la seva visió burgesa dels fets, del moment històric. Tot i que el llibre de Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, citat sovint a la primera part de Com una pàtria és admirable i emblemàtic, la seva visió de Maragall m’ha semblat sempre magnificada a causa de la necessitat de comptar històricament amb una altra burgesia.

Crec que pagaria la pena poder afegir, en aquest tipus de llibres, destinats a un públic eclèctic, una cronologia que situés els fets en el context català, espanyol, europeu i mundial. En tot cas, és aquest un llibre imprescindible per als afeccionats a la història o per als encuriosits que vam viure aquella època des d’estaments socials molt diferents, més modestos i menys implicats en política o en cultura i que tot just fa poc temps que hem anat esbrinant què hi havia darrere de diferents publicacions, de les editorials que editaven en català, de les cançons dels Setze Jutges o de la desaparició sobtada o agònica de coses que semblaven destinades a perdurar. Entristeix comprovar quantes iniciatives no van arribar a bon port o no van tenir continuïtat, no tant a causa de la manca de coratge o de mitjans, sinó per temes com ara els personalismes, els malentesos, la mala organització o la manca d’unitat.

Com una pàtria no és una biografia a l’estil de les de Zweig, d’aquestes que aprofundeixen més aviat en el biografiat i en les quals l’autor es permet llibertats especulatives literàries. Es tot un fresc documentat sobre aquells anys que explica, en part, el nostre present. En ocasions pot semblar un llibre una mica desordenat, és fàcil perdre’s per les seves pàgines si no es tenen coneixements previs, vaja. Però quan el lector s’orienta una mica enmig de tanta informació, la lectura esdevé molt més planera i senzilla. La figura de Benet, eix central del llibre, resta, malgrat tot, boirosa, una mica distant i fins i tot freda. Potser el biografiat era així, no ho sé. Benet es un d’aquells personatges que podia haver estat i no va ser, amb aspiracions patriòtiques i valors personals no n’hi ha prou, per tal d’assolir el poder. No sempre, més aviat poques vegades, els més ben dotats assoleixen el poder, el poder del tipus que sigui.

La seva personalitat causa admiració i fins i tot desvetlla tendresa retrospectiva. Les seves defenses de presoners polítics, en ocasions molt rellevants històricament, com Rosa Santacana, la dona de Comorera, i tants altres, amb les quals es feia, segurament més savi que ric, parafrasejant Sagarra, les seves innumerables idees, la seva participació en gairebé totes les iniciatives culturals i polítiques del país, en uns anys difícils i perillosos… I la seva marginació, en diferents ocasions, de la direcció d’aquelles mateixes iniciatives que ell havia endegat produeix admiració i angúnia a la vegada. Un caràcter difícil i cantellut no ho explica tot, d’altres polítics amb més sort també han estat complexos i difícils de tractar. Com una pàtria, més enllà de la història personal, política, social i cultural de Benet hauria de generar una reflexió sobre el país, les seves limitacions i les seves relliscades.

Aquest tipus de llibres haurien de propiciar debats i xerrades, puntualitzacions i controvèrsies, al capdavall el present és també fruit d’aquell passat i no el podem defugir. Malauradament l’interès pel passat recent no sembla ser, ara per ara, una prioritat generalitzada. Un llibre tan complex, potser, com el mateix Benet, resulta avui imprescindible. El gruix i contingut dels llibres i articles de Jordi Amat em produeix una gran admiració en aquests temps en els quals crec que hi ha una tendència a criticar l’eficiència i lloar la galvana amb grapa comercial. Amat avantposa el rigor a l’amenitat i aquest llibre, com d’altres de l’autor, resulten i resultaran imprescindibles a l’hora de poder valorar com som i com érem. I com hauríem pogut ser.