Dilluns dia 3 d’abril a les 17h tindrà lloc al passeig central de les Rambles, 128 la Tertúlia Kennedyana, l’obra pòstuma de Vicenç Pagès amb Joaquim Noguero, periodista cultural i Ernest Folch editor de Kennedyana. La Dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch Editors.
La Tertúlia és fruit de la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès i Línia Cultura Rambles, en un espai acotat que disposa de cadires, micròfons i de tota la logística i seguretat adequades, en un indret històric davant mateix del Cafè Moka.
Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.
Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch
Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Desembarquen als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de giragonses argumentals.
Quim Noguero: “El joc a tot o res, ‘Kennedyana’ com a regla” Núvol 10-11-2022
[…] Kennedyana és un cop més això. Assaig, però d’un alè narratiu innegable, precís en cada paraula, clar en cada frase, oportú paràgraf per paràgraf. Un relat generacional, lligadíssim no sols a la biografia de l’autor [Vicenç Pagès] va néixer poc després de l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas), sinó a la seva obra (ja era present a “El món d’Horaci”). I, per descomptat, és també un tractat de narratologia encobert, que explica què va universalitzar el relat dels Kennedy (les correspondències mítiques, l’enllaç amb relats de totes les èpoques, des de la Grècia clàssica a Shakespeare passant pel cicle artúric), a més de totes les reflexions metadiscursives afegides, que enllacen la història amb molts relats contemporanis de la televisió, el cinema i la música. No hi ha res desaprofitable. Conté mil sorpreses, però amb tanta precisió i sobrietat i claredat que no sé com s’ho feia. Com pot dir tant de forma tan directa?
Jack i Jackie: atractius com una ficció. El matrimoni Kennedy, la imatge perfecta de joventut i bellesa, navegant en un veler a la costa de Massachusetts.
Vicenç Pagès Jordà
Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torroella de Montgrí, 2022) és un dels escriptors fonamentals de la narrativa catalana contemporània. Va debutar amb Cercles d’infinites combinacions (1990) i l’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta Carta a la Reina d’Anglaterra, i el seguirien Un tramvia anomenat text (1998), i la novel·la La felicitatno és completa, premi Sant Joan 2003. També ha obtingut reconeixement amb els reculls de contes En companyia de l’altre i El poeta i altres contes, així com amb Els jugadors de whist, que va ser un èxit de vendes i va obtenir el premi Crexells a la millor novel·la de l’any. Kennedyana és el llibre que tanca la seva obra.
Dijous dia 23 de març de 2023 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència debat “L’endemà de la fi de la Guerra” del cicle El món que arriba, a càrrec d’Abel Riu, politòleg i especialista en l’espai ex-soviètic i Carme Colomina, investigadora principal de CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs).
Presenten l’acte Marta Chavarria, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials i Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.
Organitza l’acte la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials i secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Tot just quan començava la guerra de Rússia contra Ucraïna vàrem organitzar una conferència per conèixer els antecedents històrics i polítics que hi havia darrere d’aquest conflicte. Després de més d’un any de guerra, destrucció, exili i mort, sembla que el clam dels pobles de gairebé tot el món, no aconsegueix aturar un enfrontament que va començar desigual pel que fa a les forces militars i que cada dia que passa sembla que corre més perill d’enquistar-se i que sigui només el principi d’un malson que encara pot ser molt més llarg. Com pot resoldre’s el conflicte? Quin nou ordre mundial s’obrirà pas després de la guerra?
Atès que en la primera conferència sobre la guerra de Rússia contra Ucraïna no es va poder fer un debat final, vàrem citar-nos per a una segona sessió en la que poder respondre dubtes i comentaris dels assistents. El curs de la guerra, els darrers esdeveniments i les conseqüències que està tenint en el panorama internacional demanen un nou debat que ens permeti aprofundir en el tema, aquest cop amb la mirada posada en el futur i en el nou món que s’obre pas.
Anàlisi d’Abel Riu
Abel Riu: ” Ucraïna en l’ignot camí d’una guerra i una pau justes” article a Nació, 12-03-2023
Aquest conflicte bèl·lic acabarà amb una negociació i un acord diplomàtic, en què el que s’acordi i decideixi vindrà determinat per la posició de força, pels recursos i capacitats disponibles i potencials, i pel territori que cadascú controli en el moment de seure a negociar. Després d’un any de guerra, qualsevol negociació és i serà una continuació de la guerra, igual que la guerra llençada per Rússia és i ha estat una continuació de la seva política per altres mitjans, en línia amb el que deixà escrit el prussià Carl von Clausewitz.
Un milicià ucraïnès controla una carretera a Kíiv. | EP
Anàlisi de Carme Colomina
Carme Colomina: “Un any d’invasió” article a Ara, 20-02-2023
La invasió d’Ucraïna entra en una nova fase, en la qual la Unió Europea començarà a fer-se més preguntes; en la qual el debat ja no serà únicament quines i quantes armes s’han de seguir enviant, sinó quin és el final que es vol per a aquest conflicte i com arribar-hi. Emmanuel Macron declarava aquest cap de setmana en una entrevista al diari francès Le Figaro que “esclafar Rússia no és ni serà mai un objectiu per a França”. Aviat començaran a emergir les diferències sobre la pau possible; sobre la definició de victòria, que divideix també la Unió Europea.
Militars ucraïnesos assisteixen a simulacres conjunts a la regió de Rivne, a la frontera amb Bielorússia, prop de Chornobyl REUTERS
Imatge principal: Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Aquarel·la d’Antoni Morell i Mestre, 16-02-2023.
Amb aquesta obra, ja són 47 les biblioteques que ha reproduït aquest arquitecte i dibuixant. El seu propòsit és pintar aquarel·les d’espais que no són a la vista, que cal entrar-hi per veure’n el contingut. Per dur-ho a terme aplica una tècnica pròpia de fer vistes de 360º en les que es mostren en relleu tots els serveis i detalls que s’ofereixen als visitants.
Una Catalunya esclavista i una Espanya negrera
La història de l’esclavitud és la història de tota la humanitat i per tant, també la nostra història, sovint desconeguda o directament amagada. En els darrers anys, però, s’han publicat diverses obres i també s’han organitzat una Jornada a Barcelona sobre esclavisme o conferències com les tres que ha promogut l’Ateneu Barcelonès: al voltant del tràfic d’esclaus i Barcelona; el Marqués de Comillas o La Guinea equatorial espanyola. Algunes d’aquestes obres duen el nom de Martín Rodrigo y Alharilla com a autor o com a editor o director.
Recentment, també, TV3 va emetre el documental Sense ficció: La Catalunya esclavista. El gran negoci dels negrers catalans. Una producció de Televisió de Catalunya produïda per Abacus. Direcció i guió: Jordi Portals, 12-02-2023, on deia literalment: “Sobta saber que, on avui hi ha l’Ateneu Barcelonès, abans hi vivia el negrer, Jaume Torrents Serramalera, des d’aquí governava la seva flota de velers” Sobre titulat de TV3: Palau Savassona. Propietat del negrer Jaume Torrents Serramalera.
Hem cercat informació sobre el personatge i hi trobareu la seva biografia i les activitats que dugué a terme descrites per Martín Rodrigo Alharilla a Indians a Catalunya: capitals cubans en l’economia catalana (pàg. 77-84). També Arturo Masriera a Oliendo a brea:hombres, naves, hechos y cosas de mar de la Cataluña ochocentista..., 1926 diu: “Para dar mayores vuelos a su casa armadora trasladóse de la Habana a Barcelona, instalando su despacho en el piso principal del gran edificio que en la calle Canuda, esquina a la rambla de Estudios, ocupa hoy el Ateneo Barcelonés”.
Segons la recerca feta a l’Arxiu Històric de l’Ateneu Barcelonès, no apareix cap membre de nom Jaume Torrents Serramalera (Moià, 1796 – Barcelona, 1854). Aquest ciutadà, tampoc, no va poder formar part de les següents entitats que van ser antecessores a la fundació de l’Ateneu Barcelonès (1872–actualitat): Círculo Mercantil (1864-1869), Centro Mercantil Barcelonés (1869-1872). En conclusió, si bé la casa on va viure Torrents Serramalera és, actualment, i des de 1906, la seu de l’Ateneu Barcelonès, ell no ha estat membre de l’Ateneu, ni de les entitats antecessores, perquè va morir el 1854 i les entitats són totes posteriors.
Imatge: Els esclaus a bord d’un vaixell d’esclaus són encadenats abans de ser posats a la bodega. Un gravat en fusta de Joseph Swain, cap a 1835 (Foto de Rischgitz/Getty Images)
No hi ha dubte que la societat catalana ha tingut negrers i que molts d’ells han tingut un paper econòmic i social important. La revista Sàpiens núm. 248 n’assenyala els 50 més notoris, tot diferenciant tres categories: a) capitans de vaixells negrers, b) propietaris de factories a Àfrica -uns centres esclavistes dirigits per europeus que servien per proveir de captius amb més facilitat i rapidesa els vaixells d’esclaus- i c) propietaris d’ingenis, finques colonials iberoamericanes amb instal·lacions per processar canya de sucre amb l’objectiu d’obtenir sucre, rom, alcohol i altres productes. Es poden consultar aquí. No hem trobat cap d’ells relacionat amb l’Ateneu Barcelonès.
La llista de negrers espanyols de totes les regions és llarguíssima. Podeu consultar algunes dotzenes al llibre de José Antonio Piqueras, Negreros. Españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas. També, la breu descripció de cada negrer: La saga O’Farril o l’ambició sense límits, Sebastián de Lasa e Irala, Gabriel de Azcárate Lascurain; el valencià Pedro Guarch Miralles (1773-1838) i els catalans Isidro Inglada, Francisco Güell, José Mestre y Ferrer, Pablo Samá, Pablo Güell, José Xifré Casas; els gallegs associats com Juan Ramon Méndez Fuertes, Valentín Goicuria i Ramon Pla i Monge; una pròspera família d’indians, els Goytisolo; Juan Manuel de Manzanedo, nascut a Santoña, el més ric entre els més rics; Antonio López y López, marquès de Comillas;
El “càrtel” Gómez-Zulueta-Borbón, amb Joaquín Gómez Hano de la Vegael gran traficant, associat a Jaime Tintó Miralles i la casa Marques Ferrer y Cía. Claudio Martínez de Pinillos y Ceballos i Manuel Pastor y Fuentes, comte de Bagaes, coronel gadità o el desenvolupament científic al servei de sa MajestatAgustín Fernando Muñoz, duc de Riánsares i espòs de María Cristina de Borbón, la mare d’Isabel II i reina governant entre 1830 a 1840, que constitueix a París la Societat Agustín Muñoz y Cía, el negoci principal, no declarat, és el comerç d’esclaus entre África i Cuba. Juan Parejo Cañero (natural de Puente Genil) company d’armes i amic de Muñoz; Julian Zulueta y Amondo, el príncep dels esclavistes i la saga Zulueta, Eugenio Viñes y Castellets, el capità negrer valencià més gran i sense ànima; Pedro Martínez Pérez de Terán, Pablo de Eplaza, José Antonio de Ybarra. Alguns d’ells eren partidaris del partido negrero, un veritable lobby polític a Madrid que bloquejava els projectes del Govern i repartia diners entre les redaccions dels diaris per crear opinió (Font de tot el paràgraf: José Antonio Piqueras: Negreros. Españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas).
Imatge: Corte de caña (Cutting sugar cane), Victor Patricio de Landaluze (Bilbao, 1830 – La Habana, 1889), pintura 1874
L’ONU i la Unesco han condemnat explícitament l’esclavitud, en diferents ciutats portuàries d’Europa s’han fet museus sobre l’esclavisme i França celebra el 10 de maig el Dia Commemoratiu de l’Esclavitud i la seva Abolició. A Espanya el Congrés ha aprovat, fa uns mesos, una proposició no de llei que insta el govern espanyol a commemorar cada 23 d’agost el Dia Internacional de l’Abolició de l’Esclavitud. El Parlament de Catalunya no ha legislat sobre aquesta qüestió. El tràfic d’esclaus continua enterrat en la desmemòria.
La darrera setmana d’abril, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat una conferència debat “Esclavistes i negrers. Una història global amagada” amb la participació de Martín Rodrigo y Alharilla i Gustau Nerín.
Ara ens preguntem també, quin fou el paper de la monarquia i dels governs espanyols amb les seves colònies en aquesta història? Què van fer altres països abolicionistes o esclavistes i que han fet després? Quin fou el paper de l’esclavitud en el desenvolupament socioeconòmic de les societats occidentals? Quin paper van tenir altres ciutats i regions espanyoles en la història de l’esclavitud? Quines bones pràctiques de memòria democràtica s’han desenvolupat en aquesta temàtica? Hi ha alguna iniciativa institucional o historiogràfica?
Una bibliografia bàsica sobre indians, esclavistes i negrers
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) han preparat aquest recull bibliogràfic que inclou totes les obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
ALVÁREZ-CHILLIDA, GONZALO i NERÍN, GUSTAU (eds): La colonización española en el golfo de Guinea: una perspectiva socialRevista AYER, 109, Editor: Madrid : Asociación de Historia Contemporánea : Marcial Pons, 2018, 384 pag. Dossier:
Introducción. “Guinea Ecuatorial: el legado de la colonización espanyola”, Gonzalo Álvarez-Chillida i Gustau Nerín.
“La formación de elites guineo-ecuatorianas durante el régimen colonial”, Gonzalo Álvarez-Chillida i Gustau Nerín.
“Leyendas e historias sobre el reino de Riabba (algunos indicios para una sospecha)”, Juan Aranzadi.
“Historias claretianas sobre el rey Moka”, Juan Aranzadi.
“Colonización, resistencia y transformación de la memoria histórica fang en Guinea Ecuatorial (1900-1948)”, Enrique N. Okenve.
“El negocio del cacao: origen y evolución de la elite económica colonial en Fernando Poo (1880-1936)”, Jordi Sant Gisbert.
“Corrupción y contrabando: funcionarios españoles y traficantes nigerianos en la economía de Fernando Poo (1936-1968)”, Enrique Martino Martín.
Sinopsi: En els darrers lustres la investigació acadèmica intenta superar l’enfocament colonialista que va fer llast el coneixement sobre la colònia espanyola del golf de Guinea. Amb un enfocament multidisciplinari, aquests estudis s’endinsen en diferents i aspectes rellevants de l’impacte del domini espanyol a les societats colonitzades.
CABRÉ, TATE i OLIVÉ, MIREIA: Guia de rutes indianes de Catalunya, Editor: Valls : Cossetània, 2011, 156 pàg.
Sinopsi: Més de vint itineraris desconeguts i sorprenents, rurals i urbans, per fer a peu, amb cotxe, amb bici o amb trenet!, per la Catalunya dels indians, dels palaus, les palmeres i les porxades colonials. Per a qualsevol dia de l’any o a l’estiu.
“Esclavitud: una historia de la humanidad”. Michael Zeuske
“L’esclavitud a la Barcelona medieval i moderna”. Roser Salicrú, Iván Armenteros i Eloy Martín Corrales. Modera Martín Rodrigo.
“Barcelona i l’esclavitud al món atlàntic”. Ponents: José Antonio Piqueras, Gustau Nerín i Martín Rodrigo. Modera Josep Maria Fradera.
“Memòria i polítiques de memòria al món, una mirada comparativa”. Ponents: Ana Lucía Araujo, Myriam Cottias i Ulrike Schmieder. Modera Lizbeth J. Chaviano.
“Itinerari: Les petjades de l’esclavitud i el comerç d’esclaus a la Barcelona actual”. Acompanyats per Martín Rodrigo Alharilla.
Sinopsi: Jornades d’anàlisi general de l’esclavitud en la història global i aprofundiments en el cas de Barcelona i reflexió sobre les formes de l’esclavisme en l’actualitat. La història de l’esclavitud és una història de la humanitat. Hi va haver homes i dones, nenes i nens esclavitzats en moltes societats disseminades arreu del món. També a Barcelona hi va haver esclaus, i mercats d’esclaus, des de l’Edat Mitjana i fins ben entrat el segle XIX. I tot i que l’esclavitud està oficialment prohibida a tot el món, no hi ha dubte que continua existint. En l’actualitat es continua utilitzant l’apropiació i el reclutament de mà d’obra a partir de la violència i la coerció directa. Què en sabem, d’aquesta part de la nostra història? Si ens l’amaguem perquè és incòmoda, la silenciem. Però forma part del nostre present i de la nostra memòria. Reflexionar-hi col·lectivament és el primer pas per obtenir les claus per abordar-la.
Sinopsi: El llibre de J. M. Fradera consta de cinc assajos amb un comú denominador: l’interès per les polítiques relacionades amb la formació dels espais colonials dominats pels països europeus al món modern. Són aquests: “La experiència colonial europea del S.XIX (una aproximación al debate sobre los costes y beneficios del colonialismo europeo); Raza y ciudadanía. El factor racial en la delimitación de los derechos de los americanos. ¿Porqué no se promulgaron las «leyes especiales» de ultramar?; Quiebra imperial y reorganización del poder colonial en las Antillas españolas y Filipinas” ; i per últim, “Opio y negocio, o las desventures de un espanyol en China.“
GARGALLO, EDUARD i SANT, JORDI: El petit imperi : catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Barcelona : Angle Editorial, 2021, 318 pag.
Sinopsi: La influència catalana, els negocis i la vida quotidiana a la colònia de guinea equatorial. El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós. D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català. Mes enllà d’aquestes dues esferes, els autors, experts en historia de l’Àfrica, han volgut proporcionar una visió mes completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.
GARGALLO, EDUARD i SANT, JORDI (oradors): Catalans en la colonització de la Guinea espanyola, presenta: Narcís Argemí, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador], Material visual; disponible en línia remot; 14 de novembre de 2022. Vídeo https://youtu.be/00E7JmOUn0U
GRANDAS, M. CARMEN: Presencia de los indianos en Barcelona, Barcelona: Àmbit, 2012, 199 pag.
Sinopsi: Els indians van influir decisivament en la creació de la nova imatge de Barcelona. A través de les seves biografies i les seves realitzacions es dona a conèixer els qui van ser els indians, la manera com van actuar com a agents de transformació i de modernització de Barcelona, deixant-nos un llegat urbà que en la seva renovació i en el seu desenvolupament, va passar a ser una ciutat que recuperava la capitalitat i la identitat.
NERÍN, GUSTAU: Traficants d’ànimes els negrers espanyols a l’Àfrica, Editor: Barcelona Pòrtic 2015, 383 pag.
Sinopsi: L’antropòleg Gustau Nerín ha aconseguit posar al descobert l’activitat dels negrers espanyols a la costa africana durant el segle XIX. Entre els negrers, hi havia homes de Cadis, de Màlaga i de Santander, però també de l’Escala, de Sant Feliu de Guíxols, de Vilanova i, sobretot, de Maó.
La majoria procedien de riques famílies de mercaders o de capitans de vaixell, però també n’hi havia que eren mariners abandonats pels seus patrons a la costa africana, o fins i tot algun que compaginava el tràfic d’esclaus amb la pirateria. Aquests factors negrers compraven els esclaus a baix preu a la costa africana i els guardaven empresonats en barracots abans d’embarcar-los cap a les plantacions de Cuba, Puerto Rico, Brasil, l’illa de la Reunió, etcètera. Molts esclavistes van morir a la costa africana: de malària, de disenteria, en enfrontaments armats o, fins i tot, enverinats; uns pocs van quedar-se a l’Àfrica, i d’altres van retornar. Nerín deixa constància d’alguns negrers que van gaudir d’un gran reconeixement social al nostre país. Traficants d’ànimes documenta una realitat incòmoda i punyent sense la qual no s’entén ni la història d’Àfrica ni la nostra.
NERÍN, GUSTAU: Guinea Equatorial, història en blanc i negre : dones negres i homes blancs a la Guinea Equatorial, 1843-1968, Editor: Barcelona Empúries 1998, 267 pag.
Sinopsi: La literatura colonial ofereix una visió ambigua dels colons espanyols a la Guinea Equatorial. Aquesta obra se submergeix, amb una ironia despietada, en els textos del període colonial, rescatant de l’oblit algunes joies del pensament africanista espanyol. Comparant els testimonis de missioners, colons, administradors, prostitutes, viatgers, cabdills, catequistes, escriptors, historiadors, antropòlegs i fins i tot ministres, l’autor analitza el conflicte colonial en aquest petit territori africà. Gustau Nerín (Barcelona, 1968) és antropòleg, s’ha especialitzat en història de la Guinea Equatorial i ha viatjat amb freqüència per l’Àfrica central per realitzar els seus estudis.
PIQUERAS, JOSÉ ANTONIO: Negreros : españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas, Editor: Madrid : Los Libros de la Catarata , 2021, 347 pag.
Sinopsi: La història de l’esclavatge és una història de violència i beneficis, de supervivència i desigualtat; és també la història de la formació del capitalisme i de les seves elits econòmiques, polítiques i aristocràtiques. Contra el tòpic molt estès que atenua la participació d’espanyols en el tràfic negre, la seva intervenció decisiva es pot constatar en gairebé totes les èpoques dels seus quatre segles d’existència, amb la connivència de reis i Estats, i amb la sanció de la llei. Qui van ser els seus artífexs, responsables de la deportació de més de dos milions d’africans, dels patiments ocasionats a ells i els seus descendents? Ocults sota veus menys infames que la de negrer, com la de comerciant, traficant, hisendat, etc., molts d’aquests “prohoms” han escapat a l’assenyalament, com els financers del negoci, claus en el trànsit i sosteniment de l’esclavatge entre la península i les colònies. El seu llegat i influència és recognoscible en la posició i la fortuna transmesa durant generacions. Aquest llibre enllaça aquest passat amagat amb noms actuals de l’alta societat, les finances, la política i la vida pública. Una història, que només havia estat parcialment explicada, amb la finalitat de donar visibilitat a un passat espanyol negat o minimitzat, així com oferir respostes i pensar preguntes sobre l’origen de la societat present.
RIAÑO, PEIO H: Decapitados: una historia contra los monumentos a racistas, esclavistas e invasores, Editor: Barcelona : Ediciones B, 2021, 319 pag.
Sinopsi: És lícit acabar amb la propaganda de genocides, dictadors, esclavistes, invasors i altres personatges tan menyspreable a l’espai públic? Aquest assaig provocador i fascinant demostra per què és hora de retirar els homenatges que ofenen la ciutat progressista. Ja a la Roma clàssica la destrucció de monuments i símbols era una manera d’esborrar de la història els enemics que havien estat derrotats. En èpoques més recents, aquesta pràctica ha adquirit un altre significat les estàtues de Colom, Lenin o Saddam Hussein han estat expulsades dels llocs on una vegada es van alçar, convertint-se en una reivindicació pel respecte a la nova ciutadania que no vol aquesta càrrega. L’historiador de l’art i periodista Peio H. Riaño aborda un debat en auge que es pregunta com volem que sigui la ciutat del segle XXI, mentre que el moviment Black Lives Matter protesta contra els símbols racistes i a Llatinoamèrica milers de persones es manifesten demanant la desaparició dels conqueridors de bronze i pedra que encara adornen els seus carrers. A través d’un recorregut per una sèrie de representacions «artístiques», des de Mao fins a Franco, aquesta investigació cultural qüestiona que s’hagin de conservar els monuments que representen valors insuportables com el racisme, el masclisme i l’exclusió. El resultat és un text polèmic i erudit, que ens demostra perquè la decapitació d’aquests monuments no pretén depurar la història, com alguns sostenen, sinó netejar el present amb la veritat històrica i extirpar els elements que tergiversen la lectura del passat.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: Cases d’indians, fotografies de Pere Pascual i Rosina Ramírez, Editor: Manresa Caixa Manresa Angle 2004, 249 pag.
Sinopsi: Es coneix com a indians, o com a «americanos», aquells catalans que, al llarg de tot el segle XIX moguts per l’afany de fer fortuna a les Amèriques, es van embarcar en un llarg viatge i van emprendre negocis a terres d’ultramar: conreu de tabac i de sucre, comerç de licors, espècies i altres productes agrícoles, finances, transport i tràfic de persones i de mercaderies, etc. Aquests personatges, sovint havent guanyat una riquesa fabulosa per a l’època, decideixen retornar a Catalunya i construeixen cases i palaus que mostren el seu nou estatus econòmic. Molts d’ells formen part de la generació que, amb els diners guanyats a Amèrica, van impulsar la industrialització de Catalunya, sigui amb empreses de transports (ferrocarril, vaixells), sigui amb indústries tèxtils, sigui amb la creació de negocis bancaris. Els indians van establir-se majoritàriament a Barcelona i a poblacions de la costa catalana, tot i que alguns ho van fer a l’interior (al Bages, la Garrotxa, etc.). Les cases, palaus i cases d’estiueig edificades pels indians no s’inscriuen en un únic corrent artístic, sinó que recullen els diferents moviments artístics de l’època: des del neoclassicisme o l’eclecticisme fins a l’expressió màxima del modernisme que constitueix el Palau Güell d’Antoni Gaudí, casa de l’indià Joan Güell. En moltes de les cases s’aprecia una voluntat de recordar la vida viscuda a ultramar, amb grans jardins de vegetació tropical, motius artístics d’inspiració caribenya, la proximitat del mar, etc. Els indians mantenien viu, així, el record dels anys passats a Amèrica.
Sinopsi: Estudi sobre la presència econòmica catalana al llarg del segle XIX a les Antilles, especialment a la illa de Cuba, tant a l’Havana com a altres ciutats, com ara Santiago, Matanzas, Càrdenas o Manzanillo, per part de comerciants catalans. A Puerto Rico, per exemple, el 80% dels comerciants eren catalans. S’analitzen les principals famílies catalanes afincades a la zona, les seves activitats econòmiques i polítiques, com ara els Samà, de Vilanova i la Geltrú, o els Biada, de Mataró. Així mateix, s’analitzen els catalans que havent fet negocis i havent-se enriquit a les Antilles, es traslladaren novament a Catalunya amb part dels seus patrimonis, creant també empreses aquí, explicant els casos dels Goytisolo, els Ribalta, els Taltaurell, els Vidal Quadras, etc, alguns dels quals foren importants promotors de la indústria catalana del final del segle XIX. L’estudi inclou els casos de Jaume Torrens i Serramalera, de Josep Munné i Nogareda, de Tomás Ribalta, de la família Biada, de la família Samà, els Baradat, els Vidal Quadras, els Goytisolo, dels germans Solé i Casañes, dels germans Carbó i Martinell, de Joaquim Fábregas i d’altres indians.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: La Casa Ramos, 1845-1960: más de un siglo de historia marítima, Editor: Barcelona Museu Marítim de Barcelona 2005, 189 pag.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: La Familia Gil: empresarios catalanes en la Europa del siglo XIX, Editor: Barcelona Gas Natural Fundación 2010, 231 pag.
Sinopsi: El llibre recorre l’activitat emprenedora de la família Gil, no només pel que fa al gas, sinó també en la construcció de vaixells i en el comerç marítim amb ultramar, així com a l’empresa de la sal del Principat de Catalunya, la Companyia General de Mines de Catalunya i Aragó, i la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, contemplant la seva actuació en la compra de finques a la desamortització, o en la creació d’una casa de banca a París.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: Un hombre, mil negocios : la controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas, Editor: Barcelona : Ariel, 2021, 409 pag.
Sinopsi: El 4 de març del 2018 l’Ajuntament de Barcelona va retirar del seu pedestal la rèplica d’una estàtua que s’havia aixecat originalment el 1884 per honrar la figura d’Antonio López i López. Aquesta decisió va estar marcada per la polèmica. Pels que van aplaudir la iniciativa municipal, López era un negrer i la ciutat no havia d’honrar la seva memòria en un espai públic. Els que es van oposar a la resolució consideraven que no només no estava clar que López s’hagués dedicat al comerç d’esclaus, sinó que es tractava, sobretot, d’un empresari excepcional i un mecenes destacat, la figura del qual mereixia ser recordada. Qui va ser Antonio López? Per què, més d’un segle després de la mort, aquest personatge genera tanta controvèrsia? Va estar realment implicat en el trànsit d’esclaus durant els anys d’estada a Cuba? Quins negocis van ser decisius perquè reunís una enorme fortuna i com va articular el holding empresarial més gran de l’economia espanyola a finals del segle XIX? Aquesta extraordinària biografia dona resposta a preguntes com aquestes a través del relat més complet al voltant de la vida del primer marquès de Comillas. Un llibre que revela de manera progressiva passatges decisius de la trajectòria vital de López i ens ofereix alhora una aproximació sense comparació a un període clau en la història colonial d’Espanya.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (presentació): El tráfico atlántico de esclavos en el siglo XIX Editor: Revista AYER 128, Madrid: Asociación de Historia Contemporánea : Marcial Pons, 2022, 336 pag.
Dossier:
“Presentación”: Martín Rodrigo y Alharilla.
“El tráfico estadounidense de esclavos al Río de la Plata y los circuitos de la plata más allá del Atlántico, 17981809”, Alex Borucki.
“El cuerpo del delito. Esclavización, cicatrices y escarificaciones en la trata esclavista a Puerto Rico, 18001820”, José Luis Belmonte Postigo.
“Caracterizando la trata ilegal en Cuba: espacios, redes y actores”, María del Carmen Barcia Zequeira.-
“Beneficios y beneficiarios del comercio de esclavos en Cuba (18151867)”, Martín Rodrigo y Alharilla.
Sinopsi: Espanya va ser un dels principals actors al comerç transatlàntic d’africans esclavitzats. Als seus dominis colonials a Amèrica van arribar més de dos milions de captius, molts dels quals es van emportar en vaixells de pavelló espanyol. Aquest dossier analitza algunes de les dimensions d’aquest fenomen i ho fa en tres espais geogràfics diferents (Riu de la Plata, Puerto Rico i Cuba).
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (ed.): Les Bases colonials de Barcelona, 1765-1968 Editor: Barcelona Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, MUHBA Documents, 5, 2012, 117 pag.
Sinopsi: La Barcelona actual és també el resultat de la interacció dels assentaments passats i dels seus habitants amb altres societats i altres territoris, tant els més propers com els més llunyans. De fet, no es pot copsar la complexitat de la configuració contemporània de Barcelona sense entendre, per exemple, els vincles de la ciutat amb el món colonial espanyol. Els vuit autors que han col·laborat en aquest volum han volgut reflexionar justament sobre diferents aspectes d’aquests vincles i relacions.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (orador): Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus; presenten: Josep Lluís Belmonte i Joan Solé Camardons, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador] Cicle Històries de Barcelona 2018 Barcelona: Material visual; disponible en línia remot; 2018. Vídeo https://youtu.be/TCa0jVKvnJs
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (orador): Els grans negocis del marquès de Comillas; presenta: Narcís Argemí, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador], Material visual; disponible en línia remot; 2021. Vídeo https://youtu.be/3WbkMi1khk8
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN, i CHAVIANO PÉREZ, LIZBET J. (eds): Negreros y esclavos : Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), Editor: Barcelona : Icaria, 2017, 246 pag.
Sinopsi: La figura del ric i pròsper indià forma part de l’imaginari col·lectiu de moltes poblacions de la costa catalana. Eren emprenedors transatlàntics amb fortunes basades en bona mesura en el trànsit o l’explotació d’esclaus a Cuba i Puerto Rico. A partir de l’aportació de diferents especialistes a la història de l’esclavitud i del trànsit negrer, aquest llibre aborda la presència d’esclaus negres a Barcelona fins ben entrat el segle XIX i els primers esforços per participar en el negoci del tràfic (d’Àfrica a Amèrica) organitzats des de Catalunya. També estudia la important presència de comerciants negrers catalans a la Cuba de mitjans del segle XIX i les trajectòries de diferents capitans negrers nascuts a Catalunya. Analitza les fórmules utilitzades pels capitans negrers per burlar la persecució anglesa en temps del tràfic il·legal i ofereix també una detallada descripció de com operaven aquests mateixos marins per desembarcar les seves càrregues en llocs amagats de l’illa de Cuba. Al llarg d’aquests estudis històrics rigorosos apareixen individus destacats de la societat catalana establint, així, la relació entre el tràfic i l’explotació de mà d’obra esclava i la prosperitat futura de la burgesia catalana del s. XIX.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (ed): Del olvido a la memoria : la esclavitud en la España contemporània, Editor: Vilassar de Dalt, Barcelona : Icaria, septiembre de 2022, 344 pag.
Sinopsi: El trànsit transatlàntic dels africans esclavitzats és un dels grans temes de la història global. Ho és per diferents raons: Perquè implica tres continents diferents (Àfrica, Amèrica i Europa); per la seva llarga durada (van ser 350 anys ininterromputs de viatges directes entre Àfrica i Amèrica); i, sobretot, pel seu notable impacte demogràfic. Almenys 12,5 milions de captius africans van ser embarcats contra la seva voluntat en algun punt del continent africà per ser venuts com a esclaus al Nou Món. Espanya va ser un actor històric rellevant en aquesta història. Ho va ser tant pel que fa al tràfic de persones esclavitzades com pel que fa a l’esclavitud colonial, als seus dominis americans. Ara bé, si alguna cosa singularitza Espanya (en comparació amb altres països europeus com la Gran Bretanya, França o els Països Baixos) és l’absència d’una memòria pública i col·lectiva sobre aquesta participació espanyola destacada en el comerç d’esclaus i en l’esclavitud colonial.
SÀPIENS, 248: Quan érem negrers. Sàpiens Tot és història, núm. 248, novembre 2022, pag 32-95: amb l’assessorament de Martín Rodrigo Alharilla.
Dossier:
Martín Rodrigo Alharilla: “Esclavitud: una història global inacabada”
Sàpiens: “Espais de memòria de l’esclavisme”
Arnau Cònsul (text) / Roser Salicrú (assessorament): “Barcelona, port d’esclaus. La esclavitud a la ciutat medieval”
Alfred Bosch: “Capitans negrers. Com s’organitzava una expedició negrera?”
Gustau Nerín: “Dins una factoria africana. Els esclavistes catalans a Àfrica”
Agnès Rotger: “Malson a la plantació. Ser esclau a Cuba. Propietaris catalans de plantacions amb esclaus ”
Maria Coll: “Retorn a la Metròpolis. Les inversions del capital negrer”
Sinopsi: Un dossier a l’esclavitud i descobrim l’origen d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX. Més de 12 milions de persones van ser embarcades contra la seva voluntat en algun punt de les costes africanes per ser venudes com a esclaves a Amèrica. Ni Catalunya ni la resta de l’Estat espanyol no van ser actors històrics menors en aquest comerç aberrant, però, a diferència d’altres indrets, no hi ha una memòria pública i col·lectiva del nostre passat esclavista.
SUST FATJÓ, XAVIER: Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX, Icària editorial, 2022, 236 pag.
Sinopsi: L’infame transport a Amèrica d’africans per ser esclavitzats, durant els dos primers terços del segle xix, va ser una pràctica molt estesa entre els marins catalans. Per exercir-la calia escapolir-se de la persecució dels vaixells britànics, exposar-se a greus malalties tropicals, corrompre les autoritats espanyoles i negociar amb despòtics caps locals africans que havien de proporcionar els esclaus. A vegades, fins i tot, davant la dificultat d’obtenir-los, practicar la pirateria. El llibre relata algunes d’aquestes expedicions negreres. Per als marins, algunes reeixides, altres fracassades. El primer relat es refereix a la realitzada l’any 1812, quan encara no s’havia prohibit el tràfic d’esclaus, per dues goletes comandades per pilots formats a l’escola d’Arenys de Mar. L’últim, a la realitzada l’any 1864, un any abans de la prohibició total de l’esclavitud als Estats Units, per Pere Mas “el Pigat”, conegut popularment com l’últim capità negrer de la costa catalana. El vaixell que capitanejava ja no era un veler. Era un vapor.
Sinopsi: Al segle XIX, desenes de milers d’esclaus africans van ser venuts a Cuba per negrers catalans. “Negrers. La Catalunya esclavista” recupera la memòria d’aquest gran negoci il·legal, vergonyós i encara ocult.
[“Sobta saber que, on avui hi ha l’Ateneu Barcelonès, abans hi vivia el negrer, Jaume Torrents Serramalera, des d’aquí governava la seva flota de velers” Sobre titulat: Palau Savassona. Propietat del negrer Jaume Torrents Serramalera. m. 43.02-43.16]
ZEUSKE, MICHAEL: Esclavitud: Una historia de la humanidad, Gema Facal Lozano (traductor), editorial Katakrak, 2018, 332 pag.
Sinopsi: L’esclavitud està oficialment prohibida a tot el món, i no obstant segueix existint. El que passa, simplement, és que no se’n parla gaire. Aquest assaig precís ens explica de quina manera les persones, tant a Europa com a Àsia, han estat convertides en mercaderia des de l’Antiguitat fins als nostres dies, quant han costat els seus cossos i com és possible que, després de l’abolició de l’esclavatge en el segle XIX, res no hagi canviat. Zeuske ens proposa una definició de l’esclavatge («la disponibilitat sobre cossos humans basada en una violència real exercida sobre aquests mateixos cossos i la degradació de l’estatus»), que va molt més enllà de les dimensions jurídiques, vinculades al dret romà. Si bé és una proposta que, com ell mateix afirma al llarg del llibre, no està exempta de polèmica, té la virtut d’englobar les diferents modalitats en què l’apropiació i el reclutament de la mà d’obra s’han fet utilitzant la violència o la coerció directa. La història de l’esclavatge és una història de la humanitat. I viceversa. Ja no té sentit, especialment després del corrent d’estudis crítics en què s’insereix aquest text, parlar de l’esclavatge com d’un període històric previ al capitalisme, conclòs feliçment després de l’abolició. Com diu un dels seus capítols, no hi ha final al final, i l’esclavatge roman, vestit amb nous vestits, mudat en una pell nova.
Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic
Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.
Premsa
MONTANYÀ, XAVIER: “Negrers catalans: com feien el tràfic il·legal d’éssers humans”VilaWeb, 20-2-2023. Consulta aquí
PLAYÀ MASET, JOSEP: “El passat esclavista de Catalunya”, La Vanguardia 22/06/2020. Consulta:
Divendres 17 març 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència d’Eudald Carbonell, arqueòleg i autor d’El futur de la humanitat, Ara llibres, 2022.
Presenten: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història i Santiago Vilanova ponent de la Secció d’Ecologia.
Acte organitzat per la Secció d’Història i la Secció d’Ecologia.
Accés obert (sense inscripció) i retransmès en directe aquí.
Divendres 17 març 2023 a les 18:30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència d’Eudald Carbonell, arqueòleg i autor d’El futur de la humanitat, Ara llibres, 2022. Presenten: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història i Santiago Vilanova ponent de la Secció d’Ecologia.
Crònica de l’acte
Narcís Argemí inicià l’acte amb una breu introducció al llibre d’Eudald Carbonell. El futur de la humanitat destacant-ne a en paraules del propi autor que “La humanitat està arribant a un punt de no retorn. La nostra manera de viure està portant el món i a l’espècie al límit i només tenim dues opcions: o ens repensem i ens humanitzem o ens extingirem”
A continuació Santiago Vilanova presentà el llarg i dens currículum professional i acadèmic d’Eudald Carbonell, destacant també la seva visió eco-humanística.
Finalment, Eudald Carbonell inicià una primera intervenció en què afirmà que: “Encara hi som a temps, però la necessitat d’un gran canvi col·lectiu és urgent. No serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra manera de pensar i de relacionar-nos i de viure”
Al llarg de tota la sessió hi hagué un diàleg primer entre Carbonell-Argemí-Vilanova i després amb el públic. Podem dir que les paraules d’Eudald Carbonell han escampat consciència d’espècie a tota la sala d’actes Oriol Bohigas, un auditori amb èxit d’assistència i de participació. Per Carbonell: “Sense diversitat no hi hauria hagut evolució”. “Preservar la diversitat és fonamental”, “Cal abortar la globalització i substituir-la per la planetització”. També distingí entre diversitat i fragmentació. El poder pretén fragmentar encara més la societat i confondre-la amb la diversitat social i cultural.
El futur de la humanitat
Pregon coneixedor dels passos que han portat l’Homo sapiens fins al moment actual, Eudald Carbonell fa un salt cap al futur i ens planteja 10 reptes per evitar el col·lapse i garantir la supervivència de l’espècie humana.
Segons afirma en el seu darrer llibre El futur de la humanitat “o bé canviem o ens extingirem”. El llibre ens ofereix propostes a favor de l’evolució de l’espècie humana per garantir-ne la supervivència. La humanitat està arribant a un punt de no retorn. La nostra forma de viure està portant el món i la nostra espècie, entre moltes altres, al límit i només tenim dues opcions: o ens repensem i ens humanitzem o ens extingirem.
I el camí per evitar-ho l’Eudald Carbonell el resumeix en un decàleg que comença fent una crida per potenciar la consciència crítica de l’espècie, per avançar cap a la socialització de la tecnologia, la fi de la globalització, l’increment de la diversitat i la desaparició dels líders i jerarquies socials.
La necessitat d’un gran canvi col·lectiu és urgent. No serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra forma d’actuar, de relacionar-nos i de viure. Necessitem pensar i repensar la humanitat com un procés cap a la posthumanitat.
Què és el que hem de fer? Què és el que necessitem per assegurar el futur de la humanitat? Sobre quines bases s’ha de construir l’humanisme perquè tingui èxit en la transformació de l’Homo sapiens?
La urgència per obtenir respostes a aquestes preguntes transcendents no ens ha de fer oblidar que els fonaments del futur només es poden construir sobre el coneixement del passat i un bon funcionament del present.
Més informació
Ressenya de Miquel Nistal, ateneista de la secció d’Història “El futur de la humanitat” al Blog Gaudirlacultura:
“En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment crític de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implícit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra ” […]. Vegeu la ressenya completa aquí
Què n’ha dit la premsa? I diverses entrevistes a Eudald Carbonell
Podeu llegir una selecció de crítiques i d’entrevistes aquí
Dijous 9 de març de 2023 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, el Memorial Democràtic recordà la proclamació de la Primera República (1873) amb la conferència La Primera República: una experiència democràtica frustrada a càrrec de Florencia Peyrou, professora de la Universidad Autónoma de Madrid.
Presentà l’acte: Jordi Font Agulló, director del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya
Clausurà la sessió, Gemma Ubasart, Consellera de Justícia, Drets i Memòria
Gemma Ubasart, Consellera de Justícia, Drets i Memòria clausurà la conferència de Florencia Peyrou sobre la Primera República organitzada per Memorial Democràtic, que tingué lloc a l’Ateneu Barcelonès 9-3-2023
La Primera República: una experiència democràtica frustrada
Amb motiu de la commemoració de la proclamació de la Primera República, Florencia Peyrou oferí una conferència entorn d’aquesta experiència republicana, en la qual van començar a perfilar-se els fonaments d’un regim representatiu i parlamentari alhora que s’establien les bases de la tradició federalista d’esquerres posterior.
La Primera República (1873-1874) representa un període cabdal en la història de l’Estat espanyol perquè va esdevenir el primer règim democràtic del país durant el qual es va poder gaudir de llibertats i drets llargament reivindicats i, alhora, es va intentar establir un estat federal.
La Primera República és vista i interpretada pels seus oponents i detractors com un període de caos, anarquia i utopia. Després de la fi de la República, també alguns dels propis republicans van alimentar aquesta visió apocalíptica. I ja en ple franquisme, la condemna fou absoluta. D’altra banda, els historiadors se centraren en l’estudi dels moviments socialistes, comunistes i anarquistes, la CEDA o Falange i abandonaren l’anàlisi del republicanisme i dels republicans. Conclusió la Primera República és una gran desconeguda.
Quines són les claus per a la comprensió del període? La República és un període de democratització: un fenomen incomplet i amenaçat d’involució i caracteritzat habitualment per la mobilització i el conflicte econòmic i laboral. En segon lloc, es promou la democràcia des de l’espai públic que implica una participació constant i immediata de la ciutadania vigilant i activa a través de la milícia i del sufragi a tots els homes. La federació és una forma de garantir aquest ideal ciutadà i democràtic. El federalisme és un important mecanisme de politització popular i del control dels ajuntaments. Apareixen projectes de reforma social: bancs de crèdit, cooperatives i desamortització alternativa per a una societat de petits propietaris. La darrera clau: és l’època de transició des dels partits de notables a partits de masses. Faltaven estructures de discussió, de canalització de divergències, mentre que proliferaven les actituds antiplurals, amb controvèrsies i conflictes.
Jordi Font Agulló, director del Memorial Democràtic presentà la conferència sobre la Primera República
Peyrou, professora d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Madrid, estudia els moviments demòcrates i republicans espanyols vuitcentistes i és autora del llibre La Primera República. Auge y destrucció de una experiencia democrática (Akal).
FLORENCIA PEYROU: La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023, 384 pag.
Sinopsi: La Primera República va ser un moment d’obertura que va permetre l’eclosió de debats i projectes, la pràctica efectiva de llibertats i de drets llargament exigits, l’experiència al poder –així com a l’espai públic– de sectors prèviament exclosos, la realització (o programació ) de tota una sèrie de reformes polítiques i socioeconòmiques de calat, i una molt intensa mobilització i politització popular, tant en àmbit urbà com rural. Tot això en el marc duna situació conflictiva plena de fronts de lluita. En un moment en què els partits polítics no gaudien d’estructures desenvolupades d’organització estratègica i doctrinal, i el règim representatiu i parlamentari no estava totalment consolidat.
Va ser una experiència democratitzadora que mostra una notable implantació del republicanisme a Espanya, i el final del qual no va derivar de la incapacitat dels líders republicans i de la vaguetat dels seus programes i discursos, sinó de l’antipluralisme que dominava les cultures polítiques de l’època i, sobretot, de l’organització d’una trama conspirativa capaç de mobilitzar amplis recursos per tal d’acabar-hi.
Florencia Peyrou és professora d’Història contemporània a la Universidad Autónoma de Madrid. La seva investigació se centra en l’estudi, des d’una perspectiva transnacional, de gènere i història cultural de la política, dels moviments demòcrates i republicans espanyols vuitcentistes.
Florencia Peyrou de la Universidad Autónoma de Madrid (Ateneu Barcelonès, 9-3-2023)
Conferència sobre La Primera República: una experiència democràtica frustrada a càrrec de Florencia Peyrou, professora de la Universidad Autónoma de Madrid.
Dilluns 6 Març de 2023 a les 17:00 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb Fermí Rubiralta, historiador i biògraf de “Daniel Cardona i Civit”. També hi intervingué Daniel Cardona i Pera, familiar del biografiat.
Presenta Joan Solé Camardons.
Inscripció: amicsdelahistoria2015@gmail.com
Fermí Rubiralta, Daniel Cardona Pera i Joan Solé Camardons
Daniel Cardona (1890-1943). La via irlandesa
Nota: Breu biografia redactada per Fermí Rubiralta
Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l’etapa inicial del moviment independentista català: l’etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista.
Fou el fundador de les dues formacions històriques més destacades del primer independentisme, Estat Català (junt a Francesc Macià) i Front Nacional de Catalunya (junt a Joan Cornudella), i tirà endavant també d’altres organitzacions polítiques com Bandera Negra o Nosaltres Sols!
Cardona forní el separatisme d’una estratègia basada en el model irlandès gràcies amb la qual va superar l’estadi culturalista i va fer possible la seva transformació en un espai polític i ideològic reconeixible, tot i que reduït, a partir d’un secessionisme nítid que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català.
Defensor d’un nacionalisme ferm i intransigent, fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936. Estimat i venerat al seu poble i a tot el Baix Llobregat gràcies a una gestió eficaç, honrada i dialogant dels afers públics, esdevingué l’únic polític català que derrotà en sengles conteses electorals les dues forces més importants del catalanisme (La Lliga i ERC). Cardona s’ha convertit en un referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era l’única via indefugible per a aconseguir «el trencament de les cadenes de la dominació espanyola», maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada, no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.
Amb el lema “Biblioteca, propaganda i acció”, abans agitador que polític, des de la seva participació el 1912 com a col·laborador de Renaixement, el seu nom quedà lligat a capçaleres històriques del periodisme nacional com Cu-cut!, La Tralla, Nova Catalunya o El Diari de Barcelona, i el seu conegut pseudònim de Vibrant, unit a empreses periodístiques com L’Estat Català, Som!.., Nosaltres Sols! o Ferms! Màxim encarregat de l’Oficina de Redacció i Propaganda quan es formà Estat Català, arrodoní el seu paper de principal publicista del separatisme amb opuscles com el Catecisme Patriòtic o el Manual del Legionari, contribuint a popularitzar lemes com el de Per la Pàtria i la Llibertat, i publicant llibres com La Batalla (1923) o Res de nou al Pirineu (1933).
Fons Daniel Cardona i Civit de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Contingut: La documentació personal de Daniel Cardona i Civit que es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona està formada per un total de 175 documents, dels quals tots, excepte 20, són cartes. 113 d’aquests documents estan adreçats a Cardona i 41 a altres corresponsals. Aquesta documentació aporta interessants dades, principalment del període 1923-1930, del grup independentista Estat Català, de les diferencies i el trencament definitiu entre Daniel Cardona i Francesc Macià i dels grups catalans a exili. Catàleg del Fons Daniel Cardona i Civit
Fermí Rubiralta
Fermí Rubiralta i Casas (L’Hospitalet de Llobregat, 1959). Llicenciat en història contemporània per la UB (1985) i doctor en Ciència Política per la EHU-UPV), és especialista en la història de l’independentisme català.
Ha publicat diverses biografies polítiques –Joan Cornudella (2004), Daniel Cardona (2008), Miquel Badia (2011), Vicenç A. Ballester (2015), Joaquim Juanola (2019)–; treballs d’estasiologia –Orígens i desenvolupament del PSAN (1988), El Partit Nacionalista Català (2010), Estat Català sota el franquisme (2021); vàries síntesis –Una història de l’independentisme polític català (2004); Historia del independentismo político catalán (2020) o Breu història de l’independentisme als Països Catalans (2020)–, estudis comparatius – El nuevo nacionalismo radical. Los casos gallego, catalán y vasco (1997), De Mao a Castelao (1998); i d’altres com Els orígens de l’independentisme català a Cuba (2017), o el treball d’introspecció, l’Evolució independentista del catalanisme (2019).
Ha estat igualment coordinador de dues obres col·lectives, –Diccionari biogràfic d’Estat Català (2021) i Estat Català (1922-2022) (2022) –i s’ha interessat també pels orígens del socialisme basquista a Un panadero socialista en el Gobierno Vasco (2014). Ha col·laborat en diverses revistes científiques com Revue Internationale de Politique Comparée, Afers, L’Avenç, Revista de Catalunya, Uztaro, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Nazioni e Regioni, etc, i d’altres publicacions de divulgació general.
Tertúlia Amics de la Història. Acte sobre Daniel Cardona Civit amb els tertulians convidats: Fermí Rubiralta historiador i biògraf i Daniel Cardona Pera, familiar. Coordina Joan Solé Camardons, Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, 6-3-2023
Divendres dia 24 de febrer de 2023 a les 18.30 h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc El silenci de la pianista Sara Guzmán. Concert i conferència a càrrec de Javier Laso Rovira, pianista i professor, i F. Javier Laso Guzmán, doctor en Medicina i catedràtic jubilat.
Presenten l’acte: Jordi Mas, gestor de Música, i Josep Sauret, adjunt de la secció d’Història.
Accés obert. Acte coordinat per la secció de Música i la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
El silenci de la pianista Sara Guzmán. Concert i conferència a càrrec de Javier Laso Rovira, pianista i professor, i F. Javier Laso Guzmán, doctor en Medicina i catedràtic jubilat. Ateneu Barcelonès, 24-02-2023
La rutina d’un catedràtic emèrit de Medicina es trenca en descobrir l’existència d’una part desconeguda de la vida de la seva mare com a precoç violinista, pianista i compositora, carreres que va abandonar en casar-se. Javier Laso Rovira, net de Sara Guzmán, interpretarà obres de la seva àvia i “Variacions sobre un tema de Chopin” de Frederic Mompou.
L’acte consta de dues parts, una breu presentació del contingut del llibre amb la història familiar i un concert on el net pianista de professió toca les composicions de l’avia i ho completa amb unes peces de Mompou
Una història familiar
La mare, Sara Guzmán, amb estudis musicals comença una carrera musical que s’atura al casar-se i dedicar-se a la família. El fill, F. Javier Laso Guzmán, catedràtic de medicina emèrit, un cop jubilat descobreix la història i troba partitures que havia compost la seva mare i publica el llibre, El silencio de una artista.
La rutina d’un catedràtic emèrit de Medicina, F. Javier Laso, es trenca en descobrir l’existència d’una part desconeguda de la vida de la seva mare, Sara Guzmán, com a precoç violinista, pianista i compositora. Per revitalitzar-la, dedica tot el seu temps i totes les seves forces a revelar aquest passat, i la seva pròpia vida cobra nou sentit en la fase crítica de la jubilació en què es troba, més encara estant immers en la pandèmia que tenalla la salut.
A l’obra hi ha dues aventures paral·leles: el descobriment dels fets i la manera com els descobreix i l’interpreta l’autor. Utilitzant el mètode detectivesc que sempre ha aconsellat als seus alumnes de la facultat de Medicina per arribar al diagnòstic d’una malaltia, rastreja, interpreta i relaciona les notícies sobre Sara Guzmán que aporten els diaris de l’època (tot era als diaris), busca en arxius, fins i tot es tanca en un convent i intenta encaixar les peces d’aquest puzle per poder reconstruir una història que la seva mare va ocultar. I portat per aquests descobriments, l’autor sent també la necessitat de recordar i reinterpretar les seves pròpies vivències familiars durant els pocs anys que la va conèixer, fins que un succés en va truncar la vida i va marcar per sempre la d’ell. Una veritable catarsi.
Dimecres 15 de febrer de 2023 a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la Universitat de Barcelona.
Acte en ocasió dels 150 anys de la proclamació, l’11 de febrer de 1873, de la Primera República a Espanya.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història
Podeu veure tota la conferència aquí
La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, a càrrec de Jordi Roca Vernet (UB), Ateneu Barcelonès 15-02-2023
Imatge principal: Les repúbliques del món (amb gorres frígies), França, Estats Units o Suïssa entre altres, rendeixen honors a la Primera República Espanyola, mentre les monarquies la repudien. Revista La Flaca (1869 – 1876) Autor: Tomás Padró (1840-1877) (by Rockger21)
La República Federal o la darrera revolució del segle XIX
Text de Jordi Roca Vernet (Universitat de Barcelona)
La I República Espanyola (1873-1874) fou la darrera revolució europea del segle XIX i va tancar el cicle, iniciat per La Comuna de París el 1871, de les revolucions socialitzants que es resistien a la consolidació de l’Estat Liberal constitucional, centralitzador, autoritari i antidemocràtic. També s’oposaven al triomf d’un sistema econòmic capitalista que tendia a la concentració del capital i alhora limitava la legislació laboral i la legalització de sindicats.
El règim de la Restauració (1875-1931) s’aixecà sobre la construcció d’una representació de la República Federal associada al caos, la violència, la fragmentació de la sobirania i la divisió nacional, fet que comportà que aquest horitzó polític desaparegués de la reivindicació dels moviments socials, que preferiren optar per la vaga general revolucionària o per una ambigua revolució.
La repressió de La Comuna va portar a Barcelona i a d’altres ciutats del llevant espanyol a diversos comunards, però fou el seu espantall, quan es desencadenà la revolta cantonal (estiu de 1873), allò que més influí entre les elits i els observadors internacionals. A Barcelona, des de la proclamació de la República, es mantingué latent un clima de tensió entre els republicans federals intransigents i les autoritats centrals de la República, que no va arribar a esclatar per la confiança entre els líders republicans de Barcelona i Madrid. La dissolució de diverses unitats de l’exèrcit, la formació d’unitats de cossos francs i de la milícia que depenien d’autoritats locals o de la diputació, i l’extensió del conflicte carlí generaren una atomització de les forces militars que donaren una sensació de fragmentació del monopoli militar.
Imatge 1 “Barcelona, proclamació de la República, aspecte de la plaça de Sant Jaume el matí del 21 de febrer “. La Ilustración Española y Americana 17. Dibuix de Josep Lluis Pellicer (1842–1901)
La República fou obstinadament federal a Barcelona tot i la divergència de significats que li atorgaren al terme. El catalanisme recollí tot aquell ventall de significats, des d’un federalisme regionalista que no volia alterar la unitat de la nació espanyola, a un federalisme que es volia construir des de baix a través dels pactes entre individus i posteriorment entre localitats, i amb una projecció social sense donar res per establert. L’horitzó era la República Federal Social, però calia vèncer els recels i les desconfiances entre els federals intransigents i els obrers internacionalistes enfront d’un ritme lent d’implantació de la República Federal des del govern.
Imatge 2: Tomás Padró (1840-1877) per a La Flaca, 1873 (1869-1876). By Rockger21. Caricatura de la República publicada a La Flaca el 1873. Pi i Margall es veu desbordat pel federalisme, representat en figures infantils vestides amb els diferents vestits regionals, mentre Castelar intenta posar ordre instruint els alumnes.
Alhora, també era convenient apaivagar les pors que generaven els canvis revolucionaris entre les elits econòmiques, l’església i els sectors conservadors. S’assegurava l’ordre públic per evitar atacs anticlericals, antifiscals o contra la propietat, i alhora s’organitzava la lluita armada contra els carlins. Ara bé, les amenaces a la República es multiplicaren a mans de conspiradors civils i militars, i els seus defensors cada cop eren menys. L’esfondrament de la República s’associà a l’ascens de l’autoritarisme, el centralisme i el militarisme per afrontar les amenaces que l’assetjaven. La monarquia preferí esperar per a la seva Restauració a fi que el general Francisco Serrano resolgués militarment alguns d’aquells conflictes durant el seu interregne.
Jordi Roca Vernet
Professor de la Universitat de Barcelona; Llicenciat en Història Moderna i Contemporània (UAB). Doctor en Història (UAB); Coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB)
Tesi: Política, liberalisme i revolució: Barcelona, 1820-1823, 2007 (Premi Extraordinari).
Línies de recerca: Història cultural i social de la política durant el segle XIX. Història del primer constitucionalisme i del parlamentarisme liberal. Història del federalisme i del republicanisme.
Darrer tema de recerca: Història dels processos de nacionalització i dels projectes de nació liberal. Història dels rituals polítics a l’espai públic urbà durant els segles XIX i XX. Història dels espais de la política des d’una perspectiva cultural i geogràfica.
Vegeu el Recull bibliogràfic que ha preparat la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès aquí.
Imatge 3; Al·legoria de la proclamació de la Primera República Espanyola, Publicat originalment a “La Flaca” vol. 2, núm. 055 (6 de març de 1873). Juan Vázquez, litògraf; Autor: Tomàs Padró Pedret (1840–1877). Col·lecció Biblioteca de Catalunya
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB), amb la col·laboració de Jordi Roca Vernet (UB), han preparat aquest recull bibliogràfic, en ocasió del 150è aniversari de la Primera República a Espanya.
També s’ha programat la sessió La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, el dia 15 febrer de 2023, a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la Universitat de Barcelona.
La història de la Primera República és relativament poc coneguda per la població general, sobretot si la comparem amb la de la Segona República, però també, amb altres períodes històrics (Guerra de Successió, Guerra dels Segadors, etc.). També, és cert que la producció historiogràfica és molt menor. A continuació enunciem algunes de les obres i temàtiques tractades en aquesta bibliografia agrupades per gènere historiogràfic i per la temàtica ad hoc que hem analitzat.
Obres clàssiques amb més o menys vigència: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, de Josep Fontana, 2007; Realidad y mito de la Primera República, de José Maria Jover, 1991; Pi y Margall y el movimiento republicano federal: 1868-1874 de C.A.M. Hennessy, 1966; La Primera República Española: 1873-1874, de Francisco Martí Gilabert, 2007.
Obres més actuals que intenten explicar o corregir mancances historiogràfiques amb nous punts de vista: ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal, d’Eloy Arias (coor), 2017; La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023 i “El primer republicanismo español” Historia y Política, número 25, 2011, ambdues obres de Florencia Peyrou; Las dos repúblicas en España, d’Ana Martínez i Raquel Sánchez (eds), 2018; La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873, d’Alejandro Nieto, 2021; Experiencias republicanas en la historia de España, de Juan Sisinio Pérez Garzón, 2015; El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936,de Manuel Suárez Cortina, 2022.
Antologia de textos: La Primera República: Reformismo y revolución social, de Javier Echenagusia, 2012; Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, de Pi i Margall, 2009; Federalismo y República, de Pi i Margall, 2006.
Biografies catalanes: Joan Tutau i Vergés, ministre d’Hisenda de la Primera República; Josep Anselm Clavé, una vida al servei de la cultura i la llibertat; Francesc Pi i Margall, 1824-1901, intel·lectual i polític federal; Ildefons Cerdà, la política pràctica a la Diputació de Barcelona; Fernando Garrido Tortosa, la pulsió cooperativista; Josep Roca i Galès, economista i cooperativista; Narcís Monturiol, polític i inventor que volia salvar el món. Altres biografiats: Antonio López y López; Manuel Girona; Joaquim Rubió i Ors; Víctor Balaguer; Frederic Soler; Els Vayreda; Jacint Verdaguer.
Biografies espanyoles: Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978), d’Eduardo Higueras Castañeda (coord), 2018; Con los Borbones, jamás. Biografía de Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895), d’Eduardo Higueras Castañeda, 2016; Nicolás Salmerón y el republicanismo parlamentario, a cura de Fernando Martínez López, 2007; Figuras de La Gloriosa: Aproximación biográfica al sexenio democrático, de Rafael Serrano García, 2006; Emilio Castelar. La patria y la república, de Jorge Vilches Garcia, 2001.
Memòries de personatges públics o anònims: Memòries d’Antoni Feliu i Codina, un veterà de la República; Miguel Morayta, “las Constituyentes de la República española”; la novel·la de Benito Pérez Galdós, La Primera República; Memòries de Conrad Roure sobre la crisi de la República.
Catalunya, el catalanisme i la República Federal: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873”, de Joan Esculies, 2023; El catalanisme i la cultura federal: Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle XIX, de Pere Gabriel, 2007; La República a Barcelona 1873-1874, 2023, llibre original de Miquel González Sugranyes escrit el 1896 i ara reeditat amb un extens i documentat estudi introductori de Jordi Roca Vernet; La I República española en Barcelona, de Mercedes Nieto, 1974; Valentí Almirall i el federalisme intransigent, de Josep Pich Mitjana, 2006; La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), de Lluís Ferran Toledano, 2022.
Mitologia i República: The myths of the Republic: Literature and Identity, a cura d’Emili Samper, 2016; Els mites de la República: Arguments per al futur, de Magí Sunyer, 2022.
Enregistraments sonors: “Commemoració dels 125 anys de la proclamació de la Primera República”, AB, 1998; “Per la República: la República de l’11 de febrer de 1873”, AB.
La selecció i edició del recull ha anat a càrrec de Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.
La llista no pretén ser exhaustiva sinó indicativa i conté una selecció de les obres més rellevants i també algunes de les editades recentment i adquirides per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès: 38 llibres, 3 revistes i 2 enregistraments sonors, en total, 43 obres disponibles. La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat un Centre d’Interès amb una selecció d’aquestes obres.
Centre d’Interès de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès amb obres sobre la Primera República (1873-1874)
Obres seleccionades
ALBA, VÍCTOR; PONS PRADES, EDUARDO; FIGUERES, JOSEP MARIA: Commemoració dels 125 anys de la proclamació de la Primera República [Enregistrament sonor]. Ateneu Barcelonès, 1998. 1 fitxer d’àudio ; 86 minuts.
ARIAS CASTAÑÓN, ELOY (COORD): ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal. Sevilla: Fundació Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces, 2017, 283 pàgines.
Sinopsi: L’estudi del republicanisme vuitcentista i del federalisme, tant a Espanya com a Andalusia, mantenia la interpretació que les experiències federals haurien produït un caos que hauria deixat immunitzada la política espanyola per a qualsevol nou projecte d’aquest tipus. No obstant això, la investigació recent d’aquests temes aborda des d’altres perspectives i amb criteris renovats l’anàlisi de les causes del seu escàs atractiu, o en suma del seu fracàs, sobretot si tenim present que podria haver estat la fórmula (almenys en teoria) que permetés conjugar en aquells moments la unitat amb la diversitat a Espanya i a Andalusia.
Els interrogants són múltiples: el seu fracàs va ser degut a la inadequació de les idees i els projectes que es proposaven? O ho va ser per les circumstàncies socials i econòmiques, les tradicions i herències, i els tòpics, els mites i les pors existents en els discursos i en les pràctiques polítiques establertes? En aquesta obra es pretén reflexionar sobre aquests interrogants, plantejant una aproximació al republicanisme, el federalisme i l’andalusisme, amb les diferents orientacions municipalistes i regionalistes a l’Andalusia del segle XIX, presents en alguns projectes com La Unión Andaluza, els Pactes federals del Sexenni Democràtic i el Projecte de Constitució Federal d’Antequera el 1883.
BERNILS, JOSEP MARIA: “El figuerenc Joan Tutau, ministre d’Hisenda de la Primera República”, Revista de Girona, núm. 179, desembre 1996
Contingut: Joan Totau i Vergés ha estat el primer figuerenc que ha ocupat càrrec de ministre. Fou en el segon govern de la Primera República.
CANADELL RUSIÑOL, ROGER: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat Editorial Comanegra 2016, 201 pàgines
Sinopsi: La vida i l’obra de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ha estat objecte de llibres, articles, exposicions, treballs i recerques, amb enfocaments ben diversos al llarg del temps. El mateix Clavé va deixar escrites i publicades algunes pàgines en les quals explicava la història de les societats corals que va fundar, les seves idees i alguns passatges de la pròpia vida, però la gran popularitat de què va gaudir va comportar de seguida que la frontera entre la realitat i el mite s’anés esvaint de mica en mica. Un nou llibre sobre la vida de Josep Anselm Clavé té una justificació clara si es té en compte que la darrera biografia pròpiament dita va ser l’escrita l’any 1973. Durant els darrers anys ha aflorat molta informació fins ara inèdita que projecta una nova llum sobre l’autor de L’aplec del Remei. «Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.» Josep Anselm Clavé.
CASASSAS YMBERT, JORDI i GHANIME RODRÍGUEZ, ALBERT Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític federal, Editor, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Catalans il·lustres 14 2001, 259 pàgines.
Contingut: Recorregut per la trajectòria intel·lectual i política de Francesc Pi i Margall, acompanyada per una àmplia antologia de la seva producció, que permeten una aproximació curosa a la seva figura. L’obra inclou bibliografia general per a aquells lectors que vulguin aprofundir aquesta figura històrica i la seva època.
DIPUTACIÓ DE BARCELONA: La Política pràctica : Cerdà i la Diputació de Barcelona Editor, Diputació de Barcelona 2009, 131 pàgines.
Contingut i nota biogràfica: Coneixem Cerdà perquè és l’autor del Pla d’Eixample de Barcelona. Els seus estudis teòrics sobre la ciutat contemporània li han valgut el títol de pioner de l’urbanisme modern. Aquest llibre, però, reivindica la seva trajectòria com a polític i la seva aportació original en el camp de l’ordenació del territori.
Fou president de la Diputació de Barcelona (1873-1874): Persona de gran prestigi, pertanyent al sector moderat del federalisme, fou elegit diputat per sufragi popular a les eleccions de 1871 pel districte electoral de Centelles, del partit Judicial de Vic, i a la sessió de constitució de la corporació en fou nomenat vicepresident. En dimitir el president Arabio Torre, ocupà la presidència des del mes de maig de 1873 fins al gener de 1874, moment en què el capità general de Catalunya va dissoldre la corporació com a conseqüència del cop d’estat del general Pavía. El seu pas per la Diputació va coincidir amb un rebrot de la guerra carlina, per aquest motiu la Junta de Salvació i defensa de Catalunya organitzà una milícia ciutadana d’homes d’entre 20 i 40 anys per fer front a la guerra, que passava per uns moments molt greus a Catalunya, milícia que no va aprovar el govern de Madrid. Així i tot es varen organitzar quatre batallons de Guies de la Diputació amb el mateix propòsit. Formà part de la Junta d’Obres del Port de Barcelona i intervingué en les discussions per la proclamació de la República i en les de proclamació d’Estat Català. Es va caracteritzar pel seu independentisme.
ECHENAGUSIA, JAVIER: La Primera República: Reformismo y revolución social. Barcelona : RBA, cop. 2012. 619 pàgines.
Sinopsi: El llibre és una antologia de textos de l’època. És una reedició amb una revisió bibliogràfica i un nou pròleg de l’autor.
L’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, Congrés i Senat es constitueixen en Assemblea Nacional i proclamen la República. Decisió que adoptava una assemblea aclaparadorament monàrquica, en una situació de buit de poder, sotmesa a escrutini per part de les cancelleries europees, en el marc anunciat d’una profunda crisi econòmica i amb un país en fallida fent front a dues guerres simultànies, civil una, colonial l’altra. En el nou marc polític inaugurat per la revolució setembrina del 1868 monàrquics, conservadors, liberals, republicans, federals o no, competien en la tasca per aconseguir un lloc de privilegi en la nova situació. O de trastocar-la per poder tornar al passat. L’aparició de l’Associació Internacional de Treballadors introdueix al tauler un element clarament diferenciat que, de manera rellevant, contribuirà a marcar el signe dels esdeveniments posteriors. A la pugna, juntament amb la debilitat de la burgesia realment existent residirà la clau del fracàs del projecte republicà que amb prou feines gaudirà d’uns mesos plens de vida, els que hi ha entre la seva proclamació i l’aixecament cantonal per caure després en un accelerat procés de descomposició. Però tot i així, breu i convulsa, la història de la Primera República, segle i mig després, ofereix un grapat d’elements de gran interès. Entre ells, l’intent de desenvolupar un programa de reformes socials per part dels republicans federals i els primers passos ferms del “proletariat organitzat”: aquelles organitzacions que buscaven convertir-se en veu i instrument d’acció.
ESCULIES, JOAN: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873” a Sàpiens núm. 250, gener 2023. Pàg. 44-51.
Contingut: Ara fa cent cinquanta anys, la Diputació de Barcelona va intentar aprovar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, proclamada un mes abans a Madrid. A causa de la confusió respecte al tipus de república, la proposta no va triomfar, però Madrid es va veure obligat a actuar.
FELIU I CODINA, ANTONI: Memòries d’un veterà de la República. Barcelona: Tigre de paper, 2022. 704 pàgines
Sinopsi: Les ‘Memòries d’un veterà de la República‘, dictades des del llit de mort pel republicà federal Antoni Feliu i Codina, van ser publicades a principis de segle pel diari republicà barceloní El Diluvio. L’editorial Fil Roig ha compilat i traduït al català aquestes memòries, que són un retrat de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX. A través d’anècdotes i vivències, però sense abandonar el rigor històric, aquestes Memòries ens submergeixen en una etapa fonamental per entendre l’aparició del catalanisme i l’articulació de l’esquerra republicana i obrera. Des de l’assassinat d’un empresari per part d’un grup d’obrers fins a l’adveniment del Sexenni Revolucionari i la divisió dels republicans federalistes entre «intransigents» i «benèvols». Escenes tan sonades com la baralla a cops de puny entre Anselm Clavé i el capità general de Catalunya, l’escridassada a Joan Prim a Barcelona, o com un grup liderat per Valentí Almirall va ocupar l’Ajuntament de Barcelona i va llançar el retrat de la reina pel balcó, troben el seu context en aquest volum imprescindible. Sabies que l’alcalde de Figueres Abdó Terrades va ser destituït i deportat a Andalusia per negar-se a jurar fidelitat a la monarquia? O que l’inventor del submarí era Narcís Monturiol, un dels primers comunistes catalans?
FERRER I GIRONÈS, FRANCESC: Joan Tutau i Vergès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 5, Barcelona: Edicions Cossetània, 2006, 102 pàgines.
Sinopsi: Joan Tutau i Vergés (Figueres, Alt Empordà, 21 d’octubre de 1829 – 13 de juliol de 1893) dirigent republicà i escriptor català. Formà part del grup d’Abdó Terradas i el 1854 fou elegit segon alcalde de Figueres, càrrec que hagué de deixar el juliol de 1855, destituït pel govern. S’exilià a França entre 1855-1858 i, en ésser amnistiat, passà a residir a Barcelona. Llavors es convertí en un dels principals dirigents, especialista en qüestions econòmiques, del grup democràtic i republicà (amb Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, etc.). Francesc Ferrer atribueix a Joan Tutau el primer article de tota la península Ibèrica sobre cooperativisme. Fou publicat al diari bisetmanal El Ampurdanés el 24 de desembre de 1863. En aquest article Totau alabava els beneficis de la cooperació i es lamentava que a España no existissin associacions obreres cooperatives, ja que si es repliquessin les experiències angleses en territori espanyol significaria una millora en la qualitat de vida i en l’economia de les classes obreres.
També hi ha referències a conferències on Totau parla sobre el cooperativisme. Una d’elles és la conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès (1886), on defensa la força del cooperativisme per resoldre les problemàtiques socials. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (i com a tal hi dugué com a conferenciants Anselmo Lorenzo, i Josep Llunas l’abril de 1887) i feu un interessant esforç teòric: l’any 1886 publicà Las crisis (monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales), primera anàlisi global de les crisis del capitalisme feta al país i que considerava producte de la superproducció i de la lluita entre el capital i el treball.
FONTANA, JOSEP: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, Josep Fontana i Ramon Villares (directors), Barcelona, Crítica/Marcial Pons 2007, 12 Vol. 612 pàgines.
Sinopsi: Aquest volum de la Historia de España dirigida per Fontana i Villares corresponent al període de 1808-1874, és autor Josep Fontana, màxim especialista del segle XIX espanyol. Aquest segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió completament renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts.
Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període -que, tot i això, Fontana recorre amb la seva precisió habitual i amb gran audàcia narrativa- el que li interessa a l’autor és determinar les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria d’espanyols sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política, aquells que Antonio Machado va definir com “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.
FONTANA, JOSEP; CAMINAL I BADIA, MIQUEL; CANDEL, MIGUEL: Per la República: la República de l’11 de febrer de 1873 [Enregistrament sonor]. Ateneu Barcelonès, 2005. 1 fitxer d’àudio ; 90 minuts.
GABRIEL, PERE:El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle XIX. Reus: Fundació Requesens, 2007. 283 pàgines.[Sense imatge]
Ressenya de Teresa Abelló: Aquest llibre es una recopilació de treballs sobre el republicanisme federal catalanista, publicats per Pere Gabriel durant la darrera dècada. P. Gabriel, prou conegut per tots pels seus treballs sobre l’obrerisme i l’anarquisme, analitza aquí diversos aspectes del republicanisme federal del segle XIX, esquerrà per definició i intencionadament catalanista. Amb rigor i extrema minuciositat, al llarg del llibre s’analitza el paper que van exercir els diferents grups republicans en la construcció de l’Estat liberal espanyol del vuit-cents, i es valora el component catalanista del federalisme a Catalunya i el caràcter excloent o la compatibilitat amb d’altres federalismes peninsulars. Es descriu el fracàs de la política federal en aquells anys i la participació dels republicans federals de les diferents escoles en les grans campanyes catalanistes, i s’analitza la construcció d’una cultura republicana, eminentment popular, sota el règim de la Restauració.
GABRIEL, PERE: Fernando Garrido Tortosa. Agitació i escriptura política. La pulsió cooperativista. Col·lecció Cooperativistes Catalans 32, Barcelona: Edicions Cossetània, 2019, 93 pàgines.
Sinopsi: Fernando Garrido Tortosa (Cartagena, 1821 ? Còrdova, 1883) fou un polític demòcrata i republicà federal espanyol que es proclamà socialista. Escriptor d’una extensa obra progressista, anticlerical i lliurepensadora, fou, també, un dels principals i més influents propagandistes del cooperativisme a Espanya i molt especialment a Catalunya al segle XIX, arran de la visita que feu a Manchester i en què conegué l’obra dels Pioneers of Rochdale. La seva reiterada implicació en les principals conspiracions revolucionàries antimonàrquiques el dugué a romandre sovint a la presó i a l’exili i, de retruc, a conèixer i formar part de les principals avantguardes demòcrates i revolucionàries europees del moment, al costat de personatges com els italians Mazzini i Garibaldi, l’hongarès Kossuth, els francesos Ledru-Rollin i els germans Reclus, o el rus Bakunin.
La importància de les relacions de Garrido amb el republicanisme i el cooperativisme catalans ha estat sovint recordada, però no ha comptat amb cap estudi específic. Al costat de la valoració de Fernando Garrido en tant que historiador, publicista i polític republicà federal, sens dubte un dels principals personatges del vuit-cents, aquest llibre pretén posar de manifest la seva contribució fonamental al cooperativisme i també a la cultura republicana i obrerista catalanes.
GONZÁLEZ SUGRANYES, MIQUEL; ROCA VERNET, JORDI (edició i estudi introductori); PUENTE, GINÉS (Presentació de documents i biografies): La República a Barcelona1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023, 216 pàgines http://hdl.handle.net/11703/128867
Sinopsi: La història de la Primera República és un país desconegut per a la majoria. És una història fascinant per si mateixa, sense ser el precedent de res, i ens mostra la imprevisibilitat dels moments d’acceleració del temps històric. Per acostar-nos-hi i descobrir el que va significar, en aquest volum reprodueix el llibre original de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona. Apuntes para una crónica (Impr. de Henrich, 1896, 523 pàgines). Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i historiador analista alhora. El llibre té un extens i documentat estudi introductori de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. A més, el llibre ofereix la possibilitat de consultar els annexos de l’obra de González Sugranyes amb més d’un centenar de documents, cadascun precedit per una petita descripció a càrrec de Ginés Puente que s’ha incorporat en aquesta edició per a la lectura; i que també ha preparat les biografies de les autoritats polítiques i militars protagonistes de la Primera República a Barcelona.
HENNESSY, C. A. M.: Pi y Margall y el movimiento republicano federal, 1868-1874, Madrid Aguilar, 1966, 304 pàgines.
Sinopsi: Un llibre reeditat el 2010, pioner el 1966 i que ha esdevingut un clàssic de la historiografia. Va ser el primer que va rescatar de l’oblit la tradició republicana i federal. C.A.M. Hennessy va fer la seva investigació el 1962 a Oxford, i el 1966, en traduir-se al castellà, va llançar a la palestra pública ni més ni menys que dos temes tabús i oficialment proscrits: el republicanisme i el federalisme. Era el primer llibre que es publicava sobre el primer intent d’organització democràtica, el sexenni comprès entre la Revolució Gloriosa del 1868 i la Primera República del 1873. A més, el Partit Republicà Federal, liderat per Pi i Margall, havia estat protagonista indubtable d’aquest sexenni. El seu programa polític pretenia situar Espanya a la primera línia de la modernitat política, social i cultural. La lectura suscita debats per al present i ens concerneix en les seves anàlisis. És un clàssic per conèixer aquells anys tan intensos del nostre passat.
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO; PÉREZ TRUJILLANO, RUBÉN; i VADILLO MUÑOZ, JULIÁN (coords): Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica Ediciones Universitarias. 2018, 438 pàgines.
Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels primers dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans del segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor dels líders que sovint van donar nom als partits republicans. També es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i diaris locals, aixecaven partides armades o agitaven les masses a les reunions polítiques, va ser crucial. Per fer-ho, s’ha seleccionat un conjunt de figures representatives.
El propòsit no és tant rescatar-les de l’oblit, sinó projectar-hi un marc d’aquest espai on es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat els historiadors en els darrers anys. Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com a espais homogenis, com a imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquests límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política.
Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius del llibre. Per acabar, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, així, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional dins del magma radical en què es desenvolupava el moviment republicà i les organitzacions obreristes.
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO: Con los Borbones, jamás. Biografía de Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895). Madrid: Marcial Pons, 2016, 450 pàgines.
Ressenya de Rafael Serrano García: Una biografia sobre Manuel Ruiz Zorrilla necessària per entendre millor la vida política espanyola de la segona meitat del segle XIX, ja que, ja sigui ocupant un primer pla de l’escena pública o a distància, aquest líder progressista i després republicà va resultar determinant en molts dels processos que es van dur a terme o es van intentar, per encaminar Espanya per una senda diferent de l’encarnada en l’exitós model moderat-canovista en què el joc dels partits i, més encara, dels grans corrents de l’opinió pública quedava fortament condicionat –o, millor, subordinat– per les decisions del monarca i del seu entorn cortesà. En aquest sentit, la perseverança de Ruiz Zorrilla primerament per consolidar a Espanya una monarquia democràtica que fos el revers de l’encarnada per Isabel II i, més tard, quan es va convèncer que aquest projecte polític no era viable, a fer fracassar el règim de la Restauració posant al seu lloc una República, i torna a reconstruir d’una manera rigorosa i sense prejudicis la seva biografia, un afany més que necessari perquè Ruiz Zorrilla no ha estat precisament ben tractat per la historiografia, més aviat al contrari.
Vegeu la ressenya completa de Rafael Serrano Garcíaaquí
HISTORIA Y POLÍTICA: “El primer republicanismo español”Historia y Política número 25, enero/junio 2011, Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. 388 pàgines ; 22 cm. S. 305 arm. 01-II [Monogràfic de revista, no prestable].
Presentació: El Primer republicanismo español (Florencia Peyrou)Vegeu el pdf
JOVER ZAMORA, JOSÉ MARÍA: Realidad y mito de la Primera República : del “Gran Miedo” meridional a la utopía de Galdós. Pròleg José Antonio Maravall, Madrid: Espasa-Calpe 1991. 215 pàgines
Sinopsi: José María Jover Zamora va ser un dels renovadors de la historiografia de l’Espanya contemporània. La seva tesi, llegida el curs 1946-1947 Realidad y mito de la Primera República, va tenir una edició renovada i ampliada del seu discurs d’ingrés a la Real Academia Española, i encara avui aporta algunes claus necessàries per a la comprensió d’una època de la història d’Espanya convulsa i apassionant.
MARTÍ GILABERT, FRANCISCO: La Primera República Española : 1873-1874. Madrid : Rialp, 2007, 162 pàgines
Sinopsi: En aquest llibre l’autor aborda els principals episodis la ràpida trajectòria de la Primera República Espanyola. Aquest període de la Història d’Espanya va durar menys de dos anys, va tenir quatre presidents i una vida tan breu com intensa, plena d’incidents, disturbis i inestabilitat. L’autor, membre l’Opus Dei té una visió personalista i partidista que explica sui géneris que va impedir que quallés un règim que la Revolució de 1868 havia presentat com a possible. És per tant, una visió força esbiaixada de l’època. Francisco Martí Gilabert era Doctor en Ciències Històriques, i havia dirigit la seva investigació cap al món contemporani; també havia estudiat les relacions entre l’Església i l’Estat, en què era un especialista.
MARTÍNEZ RUS, ANA; SÁNCHEZ GARCÍA, RAQUEL (EDS.): Las dos repúblicas en España. Madrid : Editorial Pablo Iglesias, 2018. 327 pàgines : taules gràfiques
Introducció d’Ana Martínez Rus i Raquel Sánchez García: El llibre és producte d’un cicle de conferències celebrat entre el 26 d’octubre i el 28 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, organitzat per la Fundació Pablo Iglesias, sota el títol de Las dos repúblicas en España. Hi van participar professors de diverses universitats espanyoles i estrangeres debatent al voltant de sis eixos que van articular la reflexió sobre les dues experiències republicanes a Espanya: el tractament dels drets i llibertats en el constitucionalisme republicà; la violència i el conflicte social; l’educació i la cultura com a bases del desenvolupament humà; la cultura política republicana i l’Església; els partits i dirigents polítics de totes dues repúbliques; i la qüestió territorial.
Vegeu l’article complet “Las dos experiencias republicanas en la historia de España: El largo camino hacia la democracia”aquí:
MORAYTA, MIGUEL: Las Constituyentes de la República española. Pamplona: Urgoiti Editores, 2012. 229 pàgines.
Sinopsi: Quaranta anys després dels fets, Miguel Morayta y Sagrario, el vell professor, el republicà històric bregat en mil batalles, va publicar el 1907 el relat d’uns fets, dels quals va ser protagonista, perquè la seva memòria romangués a l’imaginari del republicanisme espanyol. El llibre és una reivindicació del paper dels republicans en la història de la llibertat a Espanya, un protagonisme que l’autor entronca amb el de les principals fites de l’Espanya que sorgeix a partir del 1808, i que viurà el seu zenit a l’històric any de 1873, quan la I República va culminar primer, i va arronsar després, un somni llargament esperat.
NIETO, ALEJANDRO: La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873. Albolote, Granada: Editorial Comares, 2021. XIV, 330 pàgines.
Sinopsi: La Primera República (1873-1874) espanyola ha cridat relativament poc l’atenció dels historiadors actuals. Per què es passa avui gairebé de puntetes sobre el que va passar el 1873? Període del qual només ha quedat a l’imaginari popular (i fins i tot al culte) el record de tres dades qualificades severament de negatives: la presència de quatre presidents i gairebé una dotzena de governs en dotze mesos, la rebel·lió cantonal de Cartagena entesa com una anècdota pintoresca, i l’entrada del «cavall del general Pavia» al Congrés, metàfora de tots els cops d’Estat que hi ha hagut i per haver-hi. Sembla que la Primera República va ser un breu parèntesi dins l’altre parèntesi, tampoc llarg, que va representar el sexenni revolucionari (1868-1874).
Ressenya de Francisco Sosa Wagner (Universidad de León): L’obra d’Alejandro Nieto dona solidesa al coneixement integral de la I República espanyola perquè la seva «història política ha quedat una mica arraconada a les biblioteques i sobretot a les prestatgeries de les hemeroteques, en contrast amb l’enorme atractiu que des de la Transició han despertat la ideologia republicana i la federal».
Vegeu la ressenya completa de Francisco Sosa Wagneraquí
NIETO DE SANGENÍS, MERCEDES: La I República española en Barcelona. Pròleg de Carlos Seco Serrano, Barcelona: Editor: Barcelona Publicaciones de la Cátedra de Historia General de España Universitat de Barcelona, 1974. 242 pàgines.
PÉREZ GALDÓS, BENITO: La Primera República. Madrid, Eneida, 2014. 292 pàgines.
Contingut: La Primera República és el títol de la quarta novel·la de la sèrie final dels Episodios Nacionales, escrita a Madrid, entre febrer i abril del 1911. Dedicada al període executiu de la Primera República Espanyola, l’acció històrica transcorre l’any 1873. Galdós, relata la sortida d’Amadeu a Lisboa, després de la seva abdicació, i la proclamació de la República, les seves crisis ministerials, i les successives gestions presidencials d’Estanislao Figueras, Francisco Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar. També s’hi apunten passatges de les insurreccions armades de carlins i cantonalistes. Per a l’entramat fantàstic, l’escriptor recorre de nou als personatges creats a l’anterior episodi, el periodista i faldiller Tito Liviano –un àlter ego parcial de Galdós– com a narrador i Mariclío (personificació de Clío, la musa de la Història). Juga amb ells a posar en dansa el concepte unamunià d’«intrahistòria» (que Galdós nomena com a «història interna»).
PÉREZ GARZÓN, JUAN SISINIO (Ed.): Experiencias republicanas en la historia de España. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2015. 349 pàgines
Sinopsi: Què en sabem del republicanisme en la història d’Espanya? Per què la idea de federalisme ha esdevingut sinònim de separació i caos nacional? Els monàrquics que el 1874 van donar un cop militar contra la Primera República van ser els propagadors inicials d’aquesta imatge de caos que després van cultivar, al llarg de quaranta anys de martelleig constant, els que van intentar justificar la seva insurrecció violenta contra la legalitat de la segona República. Tot i això, un important grup d’historiadors, aliens a qualsevol mitificació, ha replantejat la complexitat i el significat de les trajectòries i aportacions del republicanisme espanyol als segles XIX i XX. Els autors del llibre documenten i expliquen les teories i pràctiques, no sempre unànimes, d’un republicanisme que va anar molt més enllà del canvi a la prefectura de l’Estat, alhora que subratllen, sense arguments partidistes, la riquesa de la cultura republicana, que converteix la garantia col·lectiva dels drets individuals en el primer assumpte públic.
FLORENCIA PEYROU: La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023, 384 pag.
Sinopsi: La Primera República va ser un moment d’obertura que va permetre l’eclosió de debats i projectes, la pràctica efectiva de llibertats i de drets llargament exigits, l’experiència al poder –així com a l’espai públic– de sectors prèviament exclosos, la realització (o programació ) de tota una sèrie de reformes polítiques i socioeconòmiques de calat, i una molt intensa mobilització i politització popular, tant en àmbit urbà com rural. Tot això en el marc duna situació conflictiva plena de fronts de lluita. En un moment en què els partits polítics no gaudien d’estructures desenvolupades d’organització estratègica i doctrinal, i el règim representatiu i parlamentari no estava totalment consolidat.
Va ser una experiència democratitzadora que mostra una notable implantació del republicanisme a Espanya, i el final del qual no va derivar de la incapacitat dels líders republicans i de la vaguetat dels seus programes i discursos, sinó de l’antipluralisme que dominava les cultures polítiques de l’època i, sobretot, de l’organització d’una trama conspirativa capaç de mobilitzar amplis recursos per tal d’acabar-hi.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; MÁIZ, RAMÓN [editor i estudi introductori.] Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, Editor Tres Cantos Akal 2009, 720 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (1824-1901) és el pensador polític espanyol més important del segle XIX. Fundador i líder del Partit Federal, i president del Govern de la Primera República, fou un escriptor prolífic i un propagador incansable de la causa federal republicana. La força de les idees i la personalitat acusada el van convertir en un dels mites de referència de l’esquerra espanyola. A la seva trajectòria política i intel·lectual tracta temes tan decisius com la qüestió obrera i el socialisme, el problema religiós i la laïcitat de l’Estat, la crítica de la monarquia, la qüestió territorial i la federació de les «antigues províncies abans van ser nacions», i l’antimilitarisme com a fonament de la idea d’una Europa federal. Aquest llibre reuneix, per primer cop, els seus escrits i discursos més importants sobre el problema del federalisme. A l’edició íntegra de Las nacionalidades (1877) s’acompanyen els capítols dedicats a la federació dels llibres La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de nuestros dias (1890). A més, en el volum s’ofereixen al lector pròlegs, discursos a les Corts, diversos articles publicats al diari El Nuevo Régimen (1891-1901), el programa del Partit Federal, així com els projectes constitucionals de 1883 i altres textos de interès.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; SANTAMARÍA, ANTONIO [editor literari]: Federalismo y República, Barcelona, Ed. El Viejo topo, 2006, 249 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), teòric de la revolució democràtica i del federalisme, president del Govern de la I República, fundador i dirigent del Partit Federal, va ser fins al franquisme un dels mites més potents de l’esquerra espanyola. El seu llegat teòric el disputen anarquistes, catalanistes i republicanosocialistes. Potser és l’única figura la talla intel·lectual i política de la qual pugui comparar-se amb altres grans teòrics socials europeus del segle XIX.
PICH I MITJANA, JOSEP: Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Barcelona Afers 2006. 307 pàgines; 21 cm
Sinopsi: Durant el Sexenni Revolucionari, a la ciutat de Barcelona, els federals intransigents dirigiren el comitè local del Partit Republicà Democràtic Federal durant una gran part del període i tingueren un notable protagonisme en alguns dels esdeveniments més destacats de l’etapa, tot i que fins avui dia no disposàvem de cap publicació que estudiés de manera aprofundida el seu ideari i actuació. Per la seva tasca investigadora centrada en el pensament i l’activitat política de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), figura capdavantera del federalisme intransigent barceloní durant el Sexenni i, alhora, personatge clau de la politització del catalanisme a partir del darrer quart del segle XIX, Josep Pich és l’historiador que millor podia omplir aquesta llacuna de la historiografia sobre el republicanisme federal català. Més enllà de l’idealisme, dogmatisme i maximalisme que caracteritzaren la formació, cosa que dificultà la concreció pràctica dels seus objectius polítics, destaca el fet que el federalisme intransigent va constituir i impulsar un projecte polític i doctrinal que per primera vegada vinculava federalisme i catalanisme.
PLANA I GABERNET, GABRIEL: Josep Roca i Galès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 8, Barcelona: Edicions Cossetània, 2007. 79 pàgines.
Sinopsi: Josep Roca i Galès (Barcelona, 1828-Gràcia, 1891) introduí i divulgà les idees cooperativistes en el periòdic La Asociación (1866). L’associació que representava, La Propagadora del Trabajo, fou la primera cooperativa catalana. Va pertànyer al Partit Democràtic i després al Partit Republicà Federal. Va ser escollit diputat provincial per Barcelona l’any 1872. Des de la Diputació de Barcelona va destacar en la defensa dels interessos obrers. Teixidor d’ofici, tingué una sòlida formació tècnica i econòmica. És autor del llibre Un obrero en Fairmount Park, en què descriu l’Exposició Internacional de Filadèlfia. Va ser un defensor del proteccionisme català, fet que li permeté exercir un paper de pont entre els sectors obrers i burgesos, mitjançant l’entitat Centre Industrial de Catalunya. Fou definit com un obrer honrat, un economista pràctic i una autoritat moral dins del moviment obrer català.
POBLET, JOSEP MARIA: Josep Anselm Clavé i la seva època : 1824-1874 Editor: Barcelona DOPESA 1973. 317 pàgines
Biografia de Josep Anselm Clavé: Milità al partit republicà d’Abdó Terrades i col·laborà amb seu amic Narcís Monturiol. Projectà de sostreure els obrers de l’ambient miserable de les tavernes i d’unir-los en societats corals. Compongué melodies, que eren cantades als cafès. L’èxit l’encoratjà a organitzar, el 1845, una agrupació coral, L’Aurora, que obtingué un èxit popular en el Carnestoltes barceloní del 1846 i que transformà en La Fraternitat, societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular (1850). El 1857, li canvià el nom pel menys compromès d’Euterpe, i aviat s’estengueren pel Principat i pel País Valencià nombroses “societats euterpenses”, origen dels Cors de Clavé. Durant el Bienni Progressista (1854-56) intervingué en política, però la repressió del 1856, li costà el confinament a les Balears. El 1867 fou empresonat a Madrid, i, en triomfar la Revolució de Setembre (1868), la política absorbí gairebé totes les seves activitats: militant del partit federal i membre de la Junta Revolucionària, formà part de la redacció de La Vanguardia i d’El Estado Catalán, que dirigia el seu amic Valentí Almirall. Fou elegit president de la diputació provincial de Barcelona durant el regnat d’Amadeu I (1873) i, el mateix any, diputat a les Corts Constituents i governador civil de Castelló de la Plana i de Tarragona (1873-74). Es retirà de la vida pública després del cop d’estat del general Pavía.
RIQUER, BORJA DE (direcció): Vides catalanes que han fet història. Assessors: Joaquim Albareda, Mita Casacuberta, Isabel Rodà, Josep M. Salrach; Barcelona : Edicions 62, novembre del 2020, 996 pàgines.
Selecció de personatges biografiats a Vides catalanes que han fet història que van viure en la seva maduresa durant la Primera República (1873-1874):
“Antonio López y López [1817-1883]. L’empresari més ric i més controvertit del seu temps”, per Martín Rodrigo y Alharilla, p. 430-437.
“Manuel Girona i Agrafel [1817-1905]. Un burgès laboriós i perseverant”, per Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià i Triay, p. 438-444.
“Joaquim Rubió i Ors [1818-1899]. Els Rubió. Catalunya com a nació literària”, per Josep M. Domingo, p. 445-453.
“Víctor Balaguer [1824-1901]. La construcció de la catalanitat”, per Montserrat Comas, p. 454-461.
“Francesc Pi i Margall [1824-1901]. L’apòstol del federalisme republicà que sembrà en terra estèril”, per Pere Gabriel, p. 470-478.
“Frederic Soler [1839-1895]. La figura oblidada?”, per Ramon Bacardit, p. 479-485.
“Valentí Almirall [1841-1904]. El primer líder del catalanisme polític”, per Josep Pich Mitjana, p. 486-493.
“Els Vayreda. Tres enfants du siècle entre l’enyor del passat i la incertesa del futur”, [Joaquim (1843-1894), Estanislau (1848-1901) i Marian (1853-1903)], per Margarida Casacuberta, p. 494-504.
“Jacint Verdaguer [1845-1902]. Geni de la terra, remuntador de la poesia catalana als cels europeus”, per Pep Paré, p. 512-521.
ROURE, CONRAD; PICH I MITJANA, JOSEP (Ed. literari): Memòries de Conrad Roure: Recuerdos de mi larga vida, Barcelona] [Vic] Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives Eumo, 1993. 6 volums.
Continguts: vol. 7. La República en España (II). La crisis de la primera República
SALMERÓN, NICOLÁS; MARTÍNEZ LÓPEZ, FERNANDO (ed. literari): Nicolás Salmerón y el republicanismo parlamentario, Editorial Biblioteca Nueva, Madrid, 2007, 297 pàgines.
Sinopsi: La personalitat i els comportaments polítics de Nicolás Salmerón y Alonso (Alhama la Seca, 1837-Pau, 1908), filòsof, catedràtic de la Universitat Central i tercer president del Govern de la Primera República, no van deixar ningú indiferent. La seva dimissió de la presidència de la República, per no signar sentències de mort, va assentar la imatge de polític idealista que no va sacrificar els seus principis per mantenir-se en el poder. Institucionista, demoliberal, patriota, gradualista, defensor d’una República parlamentària, aliena als plantejaments del federalisme pactista i distant de les concepcions revolucionàries. Partidari de la via legal d’accés al poder, va creure en el paper redemptor del sufragi i va posar tot el seu esforç per canalitzar el republicanisme per la via parlamentària a l’Espanya d’entre segles. Els articles d’aquest llibre són fruit de les reflexions d’una trobada, celebrada a Almeria amb motiu del centenari de la Unió Republicana del 1903, que han estat actualitzats pels seus autors. Els historiadors, filòsofs i sociòlegs que van participar en aquella trobada van tractar sobre la talla intel·lectual i política de Salmerón, l’època que li va tocar viure, les cultures polítiques republicanes, la maçoneria i el republicanisme andalús, el món de la Institución Llibre de Enseñanza i, alhora, van analitzar els valors i la pervivència del llegat republicà a la llum de la nova filosofia política i de la sociologia.
SAMPER, EMILI (Ed.): The myths of the Republic: Literature and Identity. Kassel: Editions Reichenberger. 2016. 240 pàgines.
Ressenya de Laura Hugas Orpina i Enric Cassany (UAB): The Myths of the Republic. Literature and Identity recull un conjunt d’estudis sobre la contribució de la literatura a la mitologia republicana, inscrits en les tasques del Grup de Recerca d’Identitats en la Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Editats per Emili Samper, apareixen a la col·lecció «Estudis Catalans» d’Edition Reichenberger (Kassel) convenientment traduïts a l’anglès.
SERRANO GARCÍA, RAFAEL: Figuras de La Gloriosa: Aproximación biográfica al sexenio democrático. Valladolid: Universidad de Valladolid, Secretariado de Publicaciones e Intercambio Editorial, 2006. 235 pàgines
Sinopsi: Aquest llibre aborda el moment del Sexenni Democràtic (1868-1874), per mitjà d’onze estudis dedicats a sengles personatges -Prim, Victor Balaguer, Manuel Ruiz Zorrilla, Francisco Pi i Margal, Gaspar Núñez d’Arce, etc.- que, si ben identificats amb la revolució Gloriosa del 1868 i amb els seus propòsits regeneradors, van encapçalar projectes polítics molt diferenciats que els van portar a enfrontar-se durament entre si. El llibre va precedit d’una introducció del coordinador al voltant de l’actualitat i els problemes del gènere biogràfic i d’una extensa bibliografia conjunta, al final.
STEWART, MATTHEW: El somni de Monturiol: l’extraordinària història de l’inventor del submarí que volia salvar el món, Barcelona, Ed. Graó, 2009, 310 pàgines.
Notes biogràfiques de Narcís Monturiol: La recerca incansable per trobar respostes a un seguit d’interrogants al voltant de la navegació submarina: els animals i les plantes del fons marí; l’oxigen i la llum; el llit de l’oceà, les corrents marines. L’Ictineu I, el primer veritable submarí del món.
A partir de 1868 va retornar a l’activitat política. Com a membre del Partido Federal, fou diputat per Manresa a les Corts Constituents de la Primera República Espanyola (1873) i, poc després, nomenat director de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, amb seu a Madrid, càrrec que exercí durant els mesos que perdurà el règim republicà i on posà en pràctica un procés de la seva invenció per incrementar la velocitat de producció de paper adhesiu.
SUÁREZ CORTINA; MANUEL: El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936, Editorial Universidad de CantabriaSantander, 2022; 401 pàgines.
Sinopsi:El León durmiente és una aproximació als registres bàsics amb què el republicanisme, la democràcia i el federalisme van concebre Espanya, com a Estat i com a nació, en el període que va des de les Corts de Cadis fins a la Guerra Civil el 1936. Des de la història cultural de la política, i d’una manera sintètica, el lector es trobarà amb una delimitació creixent dels camps liberal, democràtic i republicà, on s’observa una pluralitat de maneres de ser en cadascun d’ells. Es podria dir que el centre de l’exposició resideix en la idea que són els plurals els que delimiten i decanten les relacions entre el liberalisme, el republicanisme, la democràcia i el federalisme, ja que s’exposen la varietat d’imaginaris, fonaments doctrinals i pràctiques polítiques que uns i altres van desenvolupar en la seva competència per inclinar a favor de la seva causa la conformació de les institucions polítiques. En definitiva, es tracta d’observar la història contemporània d’Espanya a partir dels projectes i de les aspiracions dels defensors de la democràcia.
SUNYER, MAGÍ: Els mites de la República. Arguments per al futur. Barcelona: Eumo Editorial, 2022. 230 pàgines.
Ressenya de Jordina Gort Oliver (URV). El llibre de Magí Sunyer reflexiona sobre el desgast de les idees i dels mites del republicanisme i el perquè d’aquesta pèrdua i desorientació respecte els fonaments que les van originar. El llibre vol respondre a aquesta qüestió amb la recerca i recuperació del punt de partida de les idees que van crear uns símbols de lluita, que amb el temps sembla que s’han desdibuixat precisament per l’oblit i el descuit d’aquesta primera base inicial[…] Sunyer vol abastar aquells mites que no havia pogut encabir en estudis anteriors perquè van més enllà de la mitologia únicament catalana.
En aquest repertori republicà s’hi descriuen uns ideals que els catalans compartien amb la resta de republicans del món. Mostra una ideologia que és clarament de caràcter universal i recull una sèries de qualitats que va exposant al llarg d’aquest volum: ”La hipòtesi que defenso és que el republicanisme català contemporani està compost pels valors que examino: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme”.
Vegeu la ressenya completa Anuari Verdaguer 30 – 2022, p. 553-562 aquí
TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels vents, setembre 2022, 363 pàgines.
Del pròleg d’Agustí Alcoberro i sinopsi: Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català. Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.
El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.
El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.
VILCHES GARCIA, JORGE: Emilio Castelar. La patria y la república
Contingut: Biografia d’un dels republicans espanyols més important del segle XIX. L’autor reconstrueix el seu ideari i analitza la seva intervenció en la vida política, ambdós aspectes importants en l’origen i el desenvolupament del republicanisme conservador a Espanya.
Obres no disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
Constitución republicana de 1873 : autògrafa de D. Emilio Castelar : el orador y su tiempo. Madrid : Servicio de Publicaciones de la Universidad Autónoma de Madrid, cop. 2014. 349 pàgines + 1 disc òptic CD-ROM ; 24 cm.
ESTÉVANEZ, NICOLÁS. Mis memorias. Madrid: Tebas, 1975. 328 pàgines
GARCÍA LADEVESE, ERNESTO. Memorias de un conspirador republicano. Santander : PUbliCan, Ediciones de la Universidad de Cantabria, 2008. 267 pàgines ; 19 cm.
JUAN BOLUFER, AMPARO DE. Valle-Inclán, candidato republicano. Santiago de Compostela : Universidad de Santiago de Compostela, 2007. 179 pàgines : il. ; 21 cm.
MAZARIEGOS, JOSÉ LUIS. El Mundo tricolor: apuntes sobre la I República. Barcelona : Debarris, DL 2002. 96 pàgines : il. ; 21 cm.
PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa, CCol·lecció Mar de Fons, 2023, 137 pàgines.
REIRIZ REY, JESÚS MARIA. Tiempos republicanos. A Coruña : Ateneo Republicano de Galicia, 2004. 239 pàgines: il. ; 24 cm.
RISQUES, MANEL. Clavé, demòcrata i federalista : la Primera república. Barcelona : Graó, 1987. 63 pàgines : il. ; 21 cm.
VILCHES, JORGE: La Primera República Española (1873-1874), Espasa libros, Madrid, 2023, 512 pàgines
Nota: Durant els propers mesos del 2023 hi ha altres novetats dedicades a la Primera República, com ara: Florencia Peyrou: La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023, 384 pàg. o el de Jeanne Moisand (Comunards i cantonalisme), o la reedició del llibre de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona : apuntes para una crónica.
Dilluns 6 de febrer de 2023 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia Joan Sauret. Biografia d’un líder republicà europeista.
Amics de la Història
La tertúlia amb més de trenta assistents, tingué com a tertulians convidats Àlvar Llobet, historiador, periodista i autor de la biografia: Joan Sauret. Tasca i esperança; i Josep Vall, director de la Fundació Irla, entitat promotora i editora de l’obra. Al final de l’acte es lliuraren 10 exemplars als primers inscrits a la tertúlia Amics de la Història
Josep Vall director de la Fundació Irla s’adreça al tertulians d’Amics de la Història (6-2-2023)
Josep Sauret de la secció d’Història que comparteix cognom amb el biografiat, feu un breu referència a l’origen del cognom i a les diverses branques de Sauret a Catalunya. Hi assistiren també fins a 6 persones que compartien el cognom amb Joan Sauret. També hi intervingueren diversos balaguerins agraint les referències literàries i documentals a la ciutat de Balaguer a la biografia d’Alvar Llobet.
Josep Vall informà de l’origen d’aquesta biografia, tan necessària per a qui havia estat durant 20 anys el secretari general d’ERC. També informà de la tasca de la Fundació Irla especialment la recerca i edició de més de 40 biografies de republicans que poden descarregar-se gratuïtament. Vegeu les publicacions d’estudis històrics i biografies aquí
Àlvar Llobet, balaguerí, historiador i periodista explicà amb rigor i amenitat la biografia de Joan Sauret, de qui va reconèixer que no era prou recordat a la seva ciutat natal, fruit de la desmemòria interessada d’una determinada política.
Àlvar Llobet, balaguerí, historiador, periodista i autor de la biografia sobre Joan Sauret
Després s’inicià la tertúlia amb una desena d’intervencions amb tots els tertulians, amb Joan Solé Camardons de moderador.
La tertúlia comptà amb el suport de la Fundació Irla, que lliurà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.
Foto 1: Perpinyà, 27 de gener de 1946. Joan Sauret intervenint davant la militància d’Esquerra, reunida al Grand Hotel en un vi de germanor amb motiu de la visita de Carles Pi i Sunyer per a pronunciar una conferència. Entre d’altres, es poden reconèixer, Josep Sans, Francesc Falivene, Joan Prat, Martí Barrera i Andreu Claret. ANC-Col·lecció Documental sobre l’exili català al segle XX (Joan Sauret)
Joan Sauret. Tasca i esperança
Joan Sauret i Garcia (Balaguer, 1899–1985) emigra en l’adolescència a Argentina, iniciant a Buenos Aires, en paral·lel, una perenne vocació periodística a través de Ressorgiment i un sòlid compromís polític amb el catalanisme republicà. Tornat a la seva ciutat natal, el 1925 crea Pla i Muntanya, quinzenal d’àmbit comarcal; el 1930 impulsa el Centre Català̀ Republicà; el 1931 participa en la fundació d’Esquerra Republicana; i el 1932 esdevé diputat al Parlament de Catalunya, tasca que compagina amb la de periodista a La Humanitat.
París 31 juliol de 1948. Homenatge a Joan Tauler. D’esquerra a dreta, Josep Sans, x, Joan Sauret, sra. Quintana, Josep Tarradellas, Joan Tauler, Carme Ballester, Víctor Torres, Simone Hilaire, Antoni Xirau, Josep Fontbernat, Lluís Gausachs. PAUL COLIN-MAX MICOL /AMTM
Amb la derrota de la Guerra Civil, s’exilia a França on esdevé estret col·laborador del secretari general d’ERC Josep Tarradellas, al qual succeeix al capdavant de l’organització des del 1954 i durant vint-i-dos anys, mantenint la flama del partit a través de Tribuna, alhora que impulsa l’incipient moviment federalista europeu.
París, 6 de novembre de 1950. Víctor Torres, Josep Tarradellas, Manuel Irujo i Joan Sauret. AMTM
Amb la fi del franquisme, el 1976, cedeix el lideratge d’Esquerra Republicana a Heribert Barrera, deixa escrita la peripècia de la diàspora a L’exili polític català i retorna al seu bressol a la vora del Segre, per a morir-hi en pau.
Joan Sauret: L’Exili polític català, Ed Proa, 1979
Àlvar Llobet
Àlvar Llobet i Sotelo (Balaguer, 1984). Llicenciat en Història de l’Art per la UB i en Periodisme per la UPF. Actualment és periodista de Nació (Digital). Ha treballat i col·laborat en diversos mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, RNE, La Manyana, Ràdio Balaguer i UA1 Ràdio. Ha publicat com a autor: El reconeixement internacional de la Intersindical (2015) i com a editor, Picar pedra. 50 reflexions republicanes sense jugades mestres (2021).
Secció d'Història 