Dimecres 29 de maig, 18.30 h, sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la sessió “Una transició no gens modèlica: els casos del País Valencià i Catalunya. Conferència de Borja Ribera, historiador i autor d’Una historia de violencia, la transición valenciana (1975-1982).
Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Accés obert
Una transició no gens modèlica: els casos del País Valencià i Catalunya
Al llarg de la Transició hi hagué centenars d’episodis de violència política al País Valencià. Atemptats amb bomba, per exemple, n’hi va haver un mínim de 68. Tot i que fou una violència relativament poc letal, aquesta tingué un impacte decisiu en el desenvolupament del procés autonòmic valencià.
La violència fou protagonitzada molt majoritàriament per l’extrema dreta, la qual es mimetitzà amb l’anomenat moviment anticatalanista, sobretot a partir de 1978; l’objectiu no era un altre que arrabassar el control del procés estatutari a una esquerra dominant en les urnes, la qual cosa es va aconseguir. Casos com els dels atemptats amb bomba contra Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, les repetides agressions al carrer patides per dirigents d’esquerres, la complicitat d’UCD amb sectors violents, i, sobretot, la esgarrifosa impunitat amb què actuava la ultradreta, fan del valencià un cas únic del que només ara comencem a conèixer tots els detalls.
Per la seua banda, la violència a Catalunya també estigué molt present, fins i tot amb més episodis greus i morts que no al País Valencià, però, a diferència dels veïns del sud, el procés autonòmic català no es va veure significativament afectat per aquesta violència.
Borja Ribera
L’historiador Borja Ribera (València, 1987) ha investigat a fons la violència de la mal denominada com Batalla de València a la tesi La violència política a la transició valenciana (1975-1982). D’aquella recerca acadèmica, n’ha sorgit l’obra Una historia de violencia. La transición valenciana (Tirant Humanitats, 2022), on fa una radiografia d’una etapa de terror.
Entrevista de Moisés Pérez a El Temps 07-05-2023 aquí
Dimarts 21 maig 2024 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), presentarem i jugarem amb 3 jocs de Simulació Històrica (Victus, Barcelona, La Rosa de Foc i Weimar).
Presenten Jordi Carrasco i Jordi Roca amb el suport d’Amics de la Història
Coordina: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història
Inscripció a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Jugades que fan Història
Des de la intricada dansa de poder del Chaturanga, antecessor indi dels escacs, o la profunditat filosòfica del Go, alKriegspiel creat per al Duc de Brunswick (1780), totes les cultures han tractat de reproduir, de manera més o menys simbòlica, la subtilesa i la complexitat pròpies de les grans decisions estratègiques.
Actualment disposem d’una gran quantitat de jocs de simulació històrica, amb nivells de detall i realisme molt diversos, que recreen episodis concrets o èpoques senceres incorporant dinàmiques polítiques, econòmiques, militars i socials que ens ofereixen una visió més dinàmica i immersiva del passat.
En aquest taller us convidem a comandar la Coronela durant el setge de Barcelona al 1714, a viure la Barcelona de Rosa del Foc i del modernisme i de les bombes, o a frenar l’ascens del nazisme en els anys més convulsos de la República de Weimar.
La decisió és ara a les vostres mans.
Els tres jocs que presentarem són:
Victus (Devir)– Autor: Toni Serradesanferm
Barcelona, La Rosa de Foc (Devir Iberia)- Marco Maggi i Francesco Nepitello
Weimar: The Fight for Democracy (Spielworxx) – Autor: Matthias Cramer
Victus
El joc basat en Victusla cèlebre novel·la d’Albert Sánchez Piñol on resistir és vèncer. Per què defensar Barcelona del setge borbònic? Però si per cada barceloní hi ha set borbònics, més armats i més ben entrenats! Si per cada barceloní cau mitja bomba a la ciutat! Si la trinxera avança inexorablement i ens apropa l’assalt final de les tropes borbòniques! Si la mina, curulla d’explosius, colgarà Barcelona de runa i destrossarà la infanteria i la Coronela als baluards! Per què resistir, si la derrota és inevitable? Perquè resistir és vèncer!
En aquest joc d’estratègia i guerra, tot el que necessites és un governant: resistir és guanyar. Els jugadors recreen el setge de Barcelona l’any 1714 pels Borbons. Recomanat per a jugadors experimentats. Per a 1 a 4 jugadors.
Barcelona, La Rosa de Foc
La Barcelona del modernisme i les bombes reneix en forma de joc de taula.
La voluntat d’aquest joc és plantejar les claus històriques del creixement de la ciutat, després que enderroqués les muralles i anés incorporant els municipis del voltant. “Vam intentar fer un joc que reflectís, d’una banda la potència de Barcelona construint-se, després que caiguessin les muralles, i el tema de la revolució”, explica Joaquim Dorca, director de Devir Iberia. El tauler de Barcelona, la Rosa de Foc té, òbviament, la forma de la capital catalana. I els fonaments d’aquest joc s’inspiren en les bases de l’explosiva història de la ciutat de Barcelona: un Raval revolucionari, un Eixample burgès, un Montjuïc ple de militars encarregats de controlar la ciutat, una zona de barricades… La clau d’aquest joc és aconseguir fortuna i prestigi, però sense incrementar la conflictivitat social, que podria dur a una revolució.
El propòsit dels jugadors és, òbviament, guanyar, però els creadors pretenen que en cada decisió s’enfrontin a dilemes morals. També volen que comprenguin l’impacte en la ciutat dels esdeveniments que van tenir lloc aquells anys, com ara l’esclat de la tercera guerra carlista, la pèrdua de les colònies o la Setmana Tràgica, tot obstacles per a la consecució de la victòria, per descomptat.
Weimar: La lluita per la Democràcia
El 9 de novembre de 1918, l’aire fred de tardor a Berlín està ple de tensió. Els treballadors tenen previst fer vaga i com que la ciutat està plena de tropes, no saben si sobreviuran aquell dia. Tres hores després, la monarquia alemanya ja no existeix, i neix la primera democràcia alemanya.
Weimar: La lluita per la Democràcia és un joc historicopolític sobre els turbulents anys de la Primera República Alemanya.
Socialdemòcrates i conservadors intenten defensar la jove democràcia, mentre els comunistes i nacionalistes pretenen enderrocar-la. Com a líders dels 4 partits més influents de l’època (SPD, Zentrum, KPD i DNVP), els jugadors intenten influir a la història a la seva manera. La lluita fa estralls als carrers de la república i també al parlament. Les més de 170 cartes reflecteixen esdeveniments, polítics i esdeveniments importants. Experimenta una part de la història d’Alemanya en aquest immersiu joc… i reescriu-la!
Weimar: La lluita per la Democràcia
Descripció del joc Weimar
Weimar inclou dos grans “camps de batalla”: a l’opinió pública, els partits lluiten per influir en temes polítics importants com l’economia, els mitjans de comunicació o els afers exteriors. Guanyar aquests temes puntua punts i els permet prendre decisions importants. Al mateix temps, els partits intenten controlar els carrers i posicionar els seus seguidors a les principals ciutats d’Alemanya per a manifestacions, baralles de carrer i accions de les organitzacions paramilitars.
Weimar és un joc de cartes (CDG) tens i emocionant sobre un tema molt interessant. Es poden jugar cartes per a l’esdeveniment, per a l’opinió pública o per a accions al carrer.
En cadascun dels sis torns de joc, les parts juguen una agenda que defineix la seva estratègia per al torn (per exemple, modificar la seva baralla de dotze cartes, definir problemes, obtenir avantatges als carrers). Els objectius dels partits són asimètrics i contradictoris. Mentre que els partits democràtics puntuen per estabilitzar l’estat i eliminar la pobresa, els partits no democràtics puntuen per cops d’estat i disturbis.
Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. Sessió 7a.
Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Sinopsi
Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò.
Aquesta projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol.
En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.
Els fonaments ideològics i socials de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera
El nacionalisme radical català i els fets de Prats de Molló (1926)
El debat internacional i el naixement del mite de Macià
La historiografia davant als Fets de Prats de Molló
Imatge: Macià amb l’advocat Torrès a punt d’anar-se’n de París (Départ du coronel Macia, près de lui Maître Torrès. À la gare du Nord el 23 de març de 1927). Autor: Agence de Presse Meurisse; Font: Bibliothèque nationale de France
Bibliografia bàsica
CATTINI, GIOVANNI C. : El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana – Ara Llibres. 2009.
CATTINI, GIOVANNI C. : L’aixecament de Prats de Molló. L’exèrcit català de Macià. 4 novembre de 1926, Rosa dels Vents – Mondadori Random House 2021.
ESCULIES, JOAN: «Els qui van parlar. La delació separatista del complot de Prats de Molló» a Rubrica Contemporanea, vol. XII, n. 25, 2023, pp. 187-207.
PUIG GORDI, LLUÍS (Ed): Els fets de Prats de Molló. I Jornades d’Història i Debat Nacional, Catarroja, Afers, 2023.
UCELAY DA CAL, ENRIC; NÚÑEZ SEIXAS, XOSÉ M. i GONZÀLEZ I VILALTA, ARNAU: Patrias diversas, ¿misma lucha?, Barcelona, Bellaterra Edicions 2020.
Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 6a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Sinopsi
L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.
El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.
Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.
La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.
Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.
El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.
Bibliografia bàsica
BENET, JOSEP: Maragall i la Setmana Tràgica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1963.
PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: La Revolución de julio de 1909: un intento fallido de regenerar España, Granada, Editorial Comares, 2019.
ROMERO MAURA, JOAQUÍN: La Rosa de Fuego. Republicanos y anarquistas: la política de los obreros barceloneses entre el desastre colonial y la Semana Trágica, 1899-1909, Barcelona, Grijalbo, 1975.
ULLMANN, JOAN CONNELLY: La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España, 1898-1912, Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972 [reeditado en Barcelona, Ed. B., 2009].
Dijous dia 9 de maig a les 18.30h a l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: L’exili republicà: Exiliades sense nom, revistes, bales i culleres, amb la participació de Teresa Fèrriz Roure i Enric Pujol, historiadors, i Lluís Bassaganya, fundador de l’exposició permanent de la Retirada de Camprodon. .
Presenta: Àngel Campabadal de la Secció d’Història. Accés obert
Les dones exiliades del 39, anònimes i oblidades (Teresa Fèrriz)
Els processos de recuperació de la memòria són complexos i molts cops, quan s’han assolit uns objectius, cal reorientar-los des d’un present en què les prioritats han canviat. L’estudi de l’exili català del 1939 s’ha trobat, els darrers anys, en una d’aquestes cruïlles: després de dècades de recuperació de les aportacions culturals i polítiques de les persones més rellevants de l’esfera pública, ha començat a avançar cap a la visibilització dels centenars de milers de persones que van ser expulsades del seu país després de la desfeta de la Guerra Civil.
Les exiliades catalanes, com a col·lectiu, han format part dels exilis invisibilitzats fins ara. Es coneixen força dones rellevants professionalment, culturalment o políticament, però molt poques de les que no tenen nom: gairebé cap no ha dipositat els seus fons personals dins dels espais patrimonials catalans, en bona part per una limitació autoimposada. “A qui poden interessar els meus papers d’exili sobre la gestió de la casa o la família? Quin interès poden tenir els meu diaris si no soc coneguda, una intel·lectual o una política?”, han comentat més d’un cop quan són entrevistades.
Ser dona va determinar totes les seves vides i futurs, des del precís moment en què van creuar la frontera: els companys republicans les excloïen de la presa de decisions en l’àmbit públic i les autoritats del nou país les rebien entre el paternalisme i la desconfiança. Cap vida, però, no va ser uniforme, ni lineal, i totes les dones donaren resposta als nous contextos amb trajectòries vitals i professionals inimaginables abans de la guerra…
[Text de Teresa Fèrriz Roure “Exiliades, les sense nom. Dones a l’exili Català de 1939” a Revista de Catalunya, núm. 324, 2023.]
Imatge: Pas de la frontera febrer 1939. Foto Manuel Moros. Fons Penefi
Les revistes de l’exili (Enric Pujol)
Les revistes de l’exili van jugar un paper cabdal en el manteniment de la llengua i la cultura catalanes, sobretot en els primers moments del franquisme, en què es prohibí l’ús públic de la llengua autòctona i la dictadura assajà de dur a terme un veritable genocidi cultural per acabar per sempre més amb l’anomenat “problema català”. Un “problema” que no era altra cosa que la demanda del reconeixement nacional de Catalunya i dels Països Catalans.
Només a l’exili, i durant molts d’anys, es va poder editar revistes en català en les quals, lliures de la censura franquista, s’evidenciava el pluralisme ideològic existent i es podien donar notícies de la resistència antifranquista i criticar obertament el règim dictatorial.
A part de la preservació i desenvolupament de la llengua pròpia i de poder-se expressar amb llibertat, les revistes compliren també una funció d’aglutinant d’un exili mot dispers en diferents països. Moltes manifestaren la voluntat de tenir incidència a l’interior, tot i que el seu impacte real als territoris catalans fou sempre molt reduït, per bé que no pas menyspreable, ja que influí decisivament, en molts casos, en l’elit intel·lectual i política.
Es calcula que la xifra de revistes i butlletins en català de l’exili van superar les dues-centes capçaleres. Naturalment, moltes tingueren una vida efímera i en aquest còmput hi entren tant les de caràcter estrictament polític com les culturals.
Bales i culleres (Lluís Bassaganya)
Després de 35 anys de recerca de material, als camins de la retirada republicana de la Vall de Camprodon, hem pogut saber moltes coses del que va viure Catalunya els darrers dies de la Guerra Civil a Catalunya. És evident que l’estudi d’arxiu és molt important per saber que va passar al nostre país entre finals de gener i mitjans de febrer de 1939, així com la recerca de memòria oral o escrita, però la recerca sobre el terreny ens aporta una informació que, a vegades, els arxius i la memòria no tenen.
Les bales, les culleres, les llaunes i tot el que va quedar abandonat, per tots els camins de l’exili, parlen per si soles i ens apropen a la realitat viscuda dels exiliats republicans l’hivern de 1939.
Dimecres 08 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 5a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Imatge principal: Imatge: “Barcelona, proclamación de la república, aspecto de la plaza de San Jaime en la mañana del 21 de febrero [1873]”. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.
Sinopsi
El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.
La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.
El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.
Cronologia
La revolució de setembre de 1868, la Gloriosa a Barcelona.
Els voluntaris catalans a la Guerra de Cuba
La revolta federal de 1869 i la repressió posterior.
Vagues, quintes i epidèmies 1870-1872.
Primera República sense cantó a Catalunya 1873-1874
La Tercera Guerra Carlina 1872-1876
“Caricatura sobre las etapas del Sexenio Democrático, desde la revolución de 1868, pasando por el Gobierno Provisional, el reinado de Amadeo I o la Primera República hasta que en diciembre de 1874 el General Martínez Campos aparece restaurando el escudo de la monarquía histórica. Caricatura de Tomàs Padró i Pedret (1840–1877) a «La Flaca» con el encabezado de “La Madeja”, 1874. Els líders de la Revolució de Setembre de 1868. D’esquerra a dreta, Joan Prim i Prats, Juan Bautista Topete i Francisco Serrano y Domínguez. Dibuix de Tomàs Padró. La Madeja, 14 de març de 1875. Biblioteca de Catalunya
Bibliografia bàsica
JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868. Eumo, 1992.
JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: Els polítics en temps de revolució. La vida política a Barcelona durant el sexenni revolucionari (1868-1873). Eumo, 2002
JANUÉ, MARICIÓ; DE RIQUER, BORJA; GABRIEL, PERE; PICH, JOSEP; ISIDRE MOLAS, ISIDRE: La Diputació revolucionària 1868-1874. Diputació de Barcelona, 2003.
GONZÁLEZ SUGRANYES, MIQUEL; ROCA VERNET, JORDI (edició i estudi introductori); La República a Barcelona 1873-1874, Puente, Ginés (Presentació de documents i biografies) Ajuntament de Barcelona, 2023, 216 p.
ROCA VERNET, JORDI: “La República Federal o la darrera revolució del segle XIX”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 15-02-2023, videoconferència <https://youtu.be/Z6IYp8zDVpU>
Marició Janué i Miret és professora agregada al Departament d’Humanitats de la UPF. Ha dirigit l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (2013-2016). Ha estat investigadora (curs 2016-2017) a la Humboldt Universität Berlin, Institut für Geschichtswissenchaft i al Institut für Zeitgeschichte Berlin (Beca DAAD. Programme: Research Stays for University Academics and Scientists, 2017). Amb anterioritat, ha estat investigadora: a Alemanya, Universität Bielefeld, Goethe-Universität Frankfurt a.M, Institut für Europäische Geschichte Mainz, Ibero-Amerikanisches Institut Berlin; a Itàlia, Università degli Studin di Pisa; a Catalunya, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (Reincorporació de doctors, Generalitat de Catalunya) i Departament d’Humanitats de la UPF (Programa Ramón y Cajal, Gobierno de España).
La seva recerca s’ha centrat, principalment, en tres línies:
Una primera línia a l’entorn de la història política i social de Catalunya i Espanya al segle XIX. Són fruit d’aquesta línia els seus llibres La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868(Eumo, 1992) i Polítics en temps de revolució: la vida política a Barcelona durant el Sexenni Revolucionari (1868-1873) (Eumo, 2002, Premi Ciutat de Barcelona d’Història 2002).
Una segona línia a l’entorn de la història política i social d’Alemanya als segles XIX i XX. Fruit d’aquesta línia és el seu llibre La Nova Alemanya: problemes i reptes de la unificació, 1989-2002 (Eumo, 2002).
Els seus actuals interessos de recerca se centren en les relacions hispano-alemanyes del període 1870-1959, particularment els vincles entre relacions culturals i interessos polítics.
Actualment, està treballant en dues monografies, una sobre el rol de la cultura en les relacions hispano-alemanyes en l’etapa del Nacionalsocialisme; i l’altra sobre el restabliment de la diplomàcia cultural hispano-alemanya en l’etapa de la postguerra de la Segona Guerra Mundial.
Dilluns 6 de maig, 17h a la sala Verdaguer (planta baixa de l’Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la sessió “Infermeres voluntàries de les Brigades Internacionals. El cas de la Clínica Militar de Vic. Tertúlia d’Amics de la Història amb Cinta Sadurní Bassols, professora agregada de la Universitat de Vic.
Infermeres voluntàries de les Brigades Internacionals. El cas de la Clínica Militar de Vic
La Guerra Civil (GC) va ser un conflicte bèl·lic amb repercussions internacionals al representar un enfrontament entre la democràcia i els moviments de dretes i feixistes que anaven en augment a Europa i als Estat Units.
Tot i la signatura del Pacte de no intervenció (agost de 1936) per part de 27 països europeus, entre ells Alemanya, Itàlia i Portugal, aquests tres països van ajudar des de l’inici als sollevats i això va afavorir l’acostament del Govern de la II República a la URSS i a Mèxic i la creació de les Brigades Internacionals (BI) a l’octubre de 1936, tot i les reticències.
Las mujeres del Servicio Sanitario Internacional en la manifestación del aniversario de las Brigadas Internacionales en Albacete. (1937, novembre 1). AMI. Periódico de la Ayuda Médica Extranjera, 3. Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica (RGASPI). Fons 545, inventari 3, fitxer 737/10
Molt aviat els responsables de les BI van veure la necessitat de disposar d’un servei sanitari propi. Diferents circumstàncies ho van afavorir, entre elles l’evolució de la guerra, la necessitat de control i millora de la comunicació entre els ferits i el personal sanitari i el repte de disminuir la taxa de mortalitat dels voluntaris ferits. El Servei Sanitari Internacional (SSI) es va començar a organitzar el novembre de 1936 i va situar la seva base a Albacete. A partir del setembre de 1937 hi va haver una reorganització d’aquest servei, creant-se dues seccions: l’Ajuda Mèdica Estrangera amb seu a Barcelona i el Servei Sanitari de la Base amb seu a Albacete. A partir de l’abril del 1938, quan la majoria d’efectius i de ferits, malalts i personal sanitari van arriba a Catalunya aquestes dues seccions pràcticament no es diferenciaven. L’activitat d’aquest servei es va donar per acabada el desembre de 1938.
Va ser el trasllat dels ferits i de personal sanitari del SSI cap a Catalunya el que va precipitar l’organització d’hospitals de rereguarda a diferents pobles i ciutats del nostre país, entre ells Mataró, Vic, Farners de la Selva, Moià i S’Agaró.
Un hospital móvil para el frente ha sido enviado por el pueblo americano al pueblo español. (1938, març 1). AMI. Periódico de la Ayuda Médica Extranjera, 10. Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica (RGASPI). Fons 545, inventari 3, fitxer 737/33
Cinta Sadurní Bassols en la seva tesi doctoral titulada “Infermeres de les Brigades Internacionals destinades a l’Hospital Internacional de Vic: Humanisme i compromís polític (abril 1938-gener 1939)”, centrada en 95 infermeres, entre estrangeres i espanyoles, va poder fer un retrat d’algunes de les seves característiques sociodemogràfiques i comprendre la seva activitat assistencial, docent i gestora, així com el caràcter paradigmàtic d’aquesta institució pel que fa a l’organització i el funcionament dels hospitals de la rereguarda del SSI.
Propera estació Vic (2022). Marta Segalés Sadurní.
L’episodi de febre tifoide que es va viure a la Clínica Militar de Vic immediatament després de la seva creació (mitjans d’abril de 1938) i que va mantenir 1.900 persones confinades, entre ferits i personal, durant 5 setmanes (des del 25 d’abril fins el 29 de maig del 1938) va permetre identificar algunes infermeres i l’activitat assistencial que hi van portar a terme, entre elles les nord-americanes Ruth Davidow, Ray Harris i Sally Kahn o la tècnica de laboratori Dorothy Fontaine, l’anglesa Dorothy Rutier o la francesa Fanny Bré.
Per altra part, les infermeres que van treballar a la Clínica Militar de Vic també van portar a terme activitats docents dirigides a les ajudants d’infermeria, com l’alemanya Erika Glaser i la fisioterapeuta de la mateixa nacionalitat, Erika Viering…
Une infirmière parle de son travail. (1938, març 1). AMI. Periódico de la Ayuda Médica Extranjera, 10. Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica (RGASPI). Fons 545, inventari 3, fitxer 737/38.
Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (Universitat de Barcelona)
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 4a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de la sessió de Miquel Nistal a partir de la ponència d’Albert Ghamine
Imatge principal: La Batalla del Pasteral. Tingué lloc a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.
Sinopsi
El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.
La divisió cronològica en etapes polítiques: Dècada moderada (1843-1854), Bienni progressista (1855-1856), Segona etapa moderada (1856-1868) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista.
És un període situat entre el Trienni esparterista (1840-1843) i la Revolució de Setembrede 1868 que correspon a la majoria d’edat d’Isabel II. És el període de conformació de l’estat liberal dins del marc de la constitució conservadora de 1845. Caracteritzat per la voluntat de control de l’ordre social i polític , molt especialment de l’ordre públic.
En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat (1843, 1854, 1856), els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins (Guerra dels Matiners o Segona guerra carlina (1846-1849) amb el pretendent Carles VI, comte de Montemolín), les vagues obreres i la conflictivitat obrera: conflicte de les selfactines (1854) i la primera vaga general (1855), el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials (Guerra d’Àfrica (1859 1860).
En aquest període conflueixen dos processos : a) El que arrenca de la mecanització del procés de producció industrial (industrialització) b) El que ho fa de la Revolució Francesa, amb la construcció de l’estat liberal, que en el nostre cas és monàrquic, centralista i uniformista. La lenta adaptació a aquesta realitat generarà fortes tensions en el si de la societat catalana.
Els cops d’estat, els estats de setge i la repressió política
La ciutat emmurallada: salut i tensió social a la capital de Catalunya. L’epidèmia de còlera (1854) i els metges higienistes: Pere Felip Monlau i Agustín Vila “Abajo las Murallas“
Himne “La Campana” La cancó de “La campana” fou molt popular entre la classe treballadora fins al punt que un governador de l’any 1842 la va prohibir expressament cantar-la. La lletra fou escrita per Abdó Terrades, republicà, i fou publicada en el diari “El Republicano”(1842). La cançó crida a agafar les armes en nom de la República i abolir els privilegis i les desigualtats. La música s’atribueix, tot i que no està demostrada la seva autoria, a Josep Anselm Clavé.
Himne de Riego. L’Himne de Riego, compost pel músic ontinyentí Josep Melcior Gomis, va ser compost en honor de Rafael del Riego, tinent coronel que es va alçar contra l’absolutisme de Ferran VII l’1 de gener de 1820 a la localitat de Las Cabezas de San Juan (Sevilla). Va ser l’himne d’Espanya en el Trienni Liberal (1820-1823), en la Primera (1873-1874) i en la Segona República Espanyola (1931-1939), en què es va usar en lloc de la Marxa Reial o Marxa de Granaderos, actual himne oficial d’Espanya.
SESSIÓ 4: “POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX (1844 – 1859)”
Ponència d’ALBERT GHANIME (UB)
Apunts de Miquel Nistal de la Secció d’Història
INTRODUCCIÓ
El que caracteritza de manera preeminent el període són els cops d’estat (1834, 1854 i 1856), els continus estats d’excepció, especialment a Catalunya i la violència estructural que esdevingué una inseguretat contínua, amb una repressióforta en mans dels Capitans Generals que actuaven com a autèntics virreis controlant una justícia expeditiva i amb execucions sumàries prou habituals.
Al llarg dels anys, el poder civil quedarà cada vegada més supeditat als militars que esdevindran els líders dels grups o partits polítics; en aquests anys, les figures polítiques més prominents són militars, els anomenats “espadones”: Espartero i Prim (progressistes), Narváez (moderat), O’Donnell (Unió Liberal) o autèntics penells de la política com Francisco Serrano, duc de la Torre.
EsparteroPrimNarváezO’OdonellFrancisco Serrano
La guerra interna del període, sovint en forma de guerrilla, és la Guerra dels Matiners (1846 – 1849), una revolta catalana contra la dictadura dels moderats de Narváez i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes ja que donaven suport al Comte de Montemolin, (Carles fill, el pretendent carlí), progressistes i republicans. La guerra externa derivà del somni colonial per a ser algú en l’àmbit internacional, un autèntic autoengany que aplegà la Monarquia i els militars i tingué lloc al Marroc (1859 – 1860); aquest malson africà s’allargaria fins ben entrat el segle XX amb derrotes doloroses com el Barranco del Lobo (1909) i Annual (1921).
La conflictivitat social donarà lloc al conflicte de les selfactines (1854) contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines (de l’anglès self acting), que eren màquines automàtiques de filar que estalviaven mà d’obra i a la primera vaga general de la història de Catalunya i d’Espanya (juliol de 1855). També es produïren episodis de violència rural i urbana en anys en què, sense guerra formal, les partides carlines sovint protagonitzaven robatoris, segrestos per cobrar rescat amb episodis de cruel violència. La violència és estructural i s’estén per tot el llarg període revolucionari que havent començat a finals del segle XVIII, s’estén per bona part del segle XIX; malgrat tot algunes veus escampaven (en aquella època i posteriorment) la falsa idea d’una visió rural idíl·lica i pairalista difosa per Jaume Balmes (1810 – 1848) quan parla de la “Cataluña de la montaña”:
“[…] lo que agrada a quien la observa es su afición al trabajo, la espiritualidad, la beneficencia, el respeto a sus habitantes, el orden, el sacrificio […]”
Joan Cortada (1805 – 1868) escriu a finals dels 50 al periòdic “El telégrafo” i aprofundeix en aquesta mirada:
“En nuestro país no hay borrachos. Si se encuentra alguno se le sigue como a un objeto raro, los muchachos le siguen, las mujeres le tienen miedo. No se disparan trabucazos en la noche ni se dan navajazos en las esquinas. El pueblo se divierte. Bromea alegre sin ofender a nadie, sin dañar a nadie. La autoridad no tiene ningún trabajo […]”
La realitat era molt més complexa del que es descriu. Si anem a consultar fonts diverses de l’època (premsa, actes diverses), el que es reflecteix és una societat violenta, amb esclavisme, que es regia per la llei del talió, amb una important confrontació entre el camp i la ciutat, amb nuclis industrials dispersos i creixents amb forta conflictivitat social. La violència és reactiva: rebuig a la realitat urbana, a la societat, entre classes. Barcelona, ciutat encotillada entre les muralles i amb una alta densitat i salubritat molt deficient, és una olla a pressió; en aquestes condicions, el valor de la vida és relatiu, amb una esperança de vida que amb prou feines arriba als trenta anys, encara inferior entre la classe treballadora, amb la mort sempre present, per epidèmies, malalties, similar al que passava a l’Antic Règim i amb una mortalitat infantil altíssima.
La violència és diversa, a més de la ideològica i de la social, també són freqüents els crims passionals o la pura violència gratuïta. Múltiples tensions originen aquesta violència: Les tensions internes deriven de les estructures antigues com el problema del repartiment de la terra o el dinamisme social amb els difícils encaixos de les estructures agràries i la industrialització en curs i el pas a societats més urbanes. La pròpia construcció de l’estat liberal és font de violència. Les tensions externes són importants, ja que Espanya no és una illa apart i venen determinades per la industrialització iniciada a la Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII o l’impuls ideològic que se’n deriva de la Revolució Francesa.
L’ORDRE CRONOLÒGIC DEL PERÍODE
És important situar en el temps l’època estudiada. Començant per la Dècada Moderada (1843/44 – 1854), el Bienni Progressista (1854 – 1856) i acabant en l’època de 1856 – 1859 en què els Cops d’Estat converteixen l’exèrcit en el principal substrat del canvi polític i serà clau en la gènesi d’un nou partit polític, la Unió Liberal, síntesi dels moderats puritans d’O’Donnell i els progressistes; aquest nou partit tindria un paper destacat en els anys posteriors fins a la revolució de 1868.
La història reconstrueix els fets (és la principal obligació de l’historiador) i després els interpreta d’acord a les fonts de la forma més acurada possible. Cal un equilibri entre la reconstrucció dels fets, la història, i la interpretació, la descripció que queda escrita, o sigui, la historiografia; un mateix fet es pot interpretar de formes ben diferents en un moment o altre de la història. Per tal d’il·lustrar això, dos exemples: el concepte nació del segle XIX, un estat sense tenir en compte l’origen comú o no de la ciutadania, és diferent de la interpretació que d’aquest concepte es fa al segle XX. O bé el concepte dialecte que al segle XIX s’equiparava de manera directa amb qualsevol llengua no oficial i que a Catalunya porta a una disglòssia entre una llengua oficial i administrativa, el castellà, i una llengua (en aquest cas considerada un dialecte) d’ús popular general com era el català.
Al llarg de la sessió, parlarem també de Barcelona com a escenari històric observant-la en l’època des de la Literatura com a eina de guia i contrast, tot aproximant-se amb la literatura històrica, des de la Música, tot escoltant algunes cançons populars de l’època i des de la Biografiahistòrica, tot recordant i citant un seguit de personatges clau, les biografies dels quals ens ajuden a explicar l’època.
LA DÈCADA MODERADA (1844 – 1854)
Aquesta època és poc atractiva d’entrada, no té l’èpica o l’espectacularitat d’altres moments del segle XIX com la Guerra del Francès (1808 – 1814) o el Trienni Liberal (1820 – 1823) amb la lluita per la llibertat o el període 1833 – 1840 enmig d’una guerra i bullangues de protesta o com ho serà posteriorment el Sexenni Democràtic (1868 – 1874).
El període que s’estudia en aquesta sessió (1844 – 1859) és un passadís històric de transició on es posen les bases de l’Estat Liberal espanyol i, on sovint, el relat històric i la interpretació historiogràfica no coincideixen. El període 1844 – 1854 es coneix com a Dècada Moderada i és una època important en la construcció de l’estat centralista i autoritari amb una feina legislativa prou gran. El Partit Moderat, conservador, es fa amb la presidència del govern el 4 de maig de 1844 amb un debat intern sobre com reformar la Constitució de 1837. Les noves eleccions constituents, amb els progressistes a l’exili o a la presó, facilitaren que les noves Corts poguessin fer una Carta a la seva mida. La nova Constitució de 1845 deia que la sobirania era compartida entre les Corts i la Reina i el poder legislatiu era igualment compartit. El sistema era bicameral amb unes Corts censatàries i restringides a l’1 % de la població i un Senat de designació reial total. Els drets i llibertats quedaven en mans del que legislaven les Corts. La nova Llei Municipal que se’n derivà reforçà el centralisme del sistema. L’ordre públic era clau en el nou ordre polític per tal d’enfortir la Corona; pel seu control absolut i repressió, es va dissoldre la Milícia Nacional i es va crear la Guàrdia Civil (octubre de 1844).
Durant aquest temps, la feina legislativa fou important i, entre d’altres s’incloïen la Reforma de l’Administració de l’Estat, organització de l’Estat en províncies (com fins avui dia) i en municipis, fortament centralitzada. Un nou Codi Penal (1848) i projecte d’un Codi civil que no tiraria endavant. La Reforma de l’Educació amb el “PlaPidal” (posteriorment, 1857, substituït per la Llei Moyano, en vigència fins l’any 1970) que centralitzava en mans de l’Estat els estudis primaris, secundaris i universitaris amb una opció laica en principi, però que aviat deixaria de ser-ho en aprovar-se el Concordat amb la Santa Seu de 1851, fet per apaivagar els efectes de les desamortitzacions dels anys anteriors i que establia una protecció dels béns de l’Església Catòlica, se li donaven compensacions i se la mantenia econòmicament, tot afirmant el catolicisme com l’única religió de l’Estat; el govern tenia el dret a la presentació de bisbes. La Reforma Tributària de 1845, reordenava els impostos i els reagrupava, tot eliminant-ne alguns d’antics. S’establia una fiscalitat directa en funció de la renda que s’aplicà de forma poc adequada i una d’indirecta per a tothom i que ocasionà protestes populars importants.
POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE MITJAN SEGLE XIX. (1844-1859)
Per a aprofundir en aquesta temàtica, el ponent ens refereix al llibre Ghanime, A. (2019) La identitat catalana renaixent1. Del final de la guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868) i concretament al capítol VI on el ponent, autor del llibre, desenvolupa la tesi que la violència social i política com a senyal d’identitat de la Catalunya del segle XIX ha estat la guia del procés de reaccions, revolucions i setges que han contribuït a la creació de l’Estat Liberal. Per a la lluita contra els trabucaires, els irregulars o antics guerrillers de guerres anteriors, s’utilitzen les forces de l’ordre ja existents coms els Mossos d’Esquadra o les creades en el període com la Guàrdia Civil.
A Barcelona s’havia creat i finals de 1843, tot just després de la Jamància, la Guàrdia Urbana i, a finals de 1846 i dins de la Comissaria per a la Vigilància nocturna, s’encarregà a Jeroni Tarrés una patrulla que serà la primera policia política del país, encarregada de reprimir noves bullangues i als polítics opositors. En Tarrés era un delinqüent que s’envoltà de gent indesitjable per a reprimir els polítics radicals. Les accions criminals de l’anomenada Ronda d’en Tarrés, sortiren a la llum quan van assassinar Francisco de Paula Cuello, director de “El Republicano” i cap del Partit Demòcrata de Barcelona. La Ronda era un element incontrolable i va estar funcionant fins l’any 1854 quan, denunciada a les Corts i detinguts els seus components, es va dissoldre: Tarrés va acabar en un penal de Ceuta, però quan l’any 1859 va començar la guerra d’Àfrica, figurava en la llista dels militars catalans voluntaris.
Un episodi interessant durant la Guerra dels Matiners (1846 – 1849) el protagonitzà Tomàs Bertran i Soler (1791 – 1863) que durant la guerra intentà unir carlins i progressistes en un projecte comú que significava un règim d’autogovern amb una Diputació General de Catalunya que va proclamar el 24 de novembre de 1848. Intentà entrevistar-se amb el pretendent carlí, però fou detingut sense aconseguir-ho. L’any 1848, any revolucionari a gran part d’Europa, hi arriben a Barcelona els ecos del que està passant. El govern de Narváez dissoldrà violentament quatre manifestacions a Barcelona en suport a la revolució.
Itinerario descriptivo de Cataluña (1847)” de Tomàs Bertan Soler. Una visió contraposada entre la Corona d’Aragó i Castella, molt pròxima a una visió federal o confederal.
Ja s’ha explicat el sentit col·lectiu de la violència en aquella època. Les execucions públiques eren autèntics espectacles que reunien molta gent. Un cas excepcional és el del coronel Blas de Durana que boig de gelosia per un amor no correspost, apunyalà passionalment i matà la seva estimada. Detingut, empresonat i condemnat a mort amb garrot vil, intentarà fer valdre la seva condició de militar per eludir el garrot i ser afusellat, cosa que serà desestimada pel tribunal. La nit anterior a l’execució, algú li passà arsènic i se suïcidà. Al matí, el cadàver, davant d’un atapeït públic, serà passat a garrot.
“Execució” del Coronel Blas de Durana
La ciutat emmurallada creava greus problemes de salubritat i tensions socials. Les portes de les muralles s’obrien de dia i es tancaven de matinada sense mobilitat possible per a la ciutadania. Els habitatges atapeïts, els carrers estrets, les fàbriques i les casernes (Montjuïc, la Ciutadella, Fort Pius i les Drassanes) així com una guarnició militar sobredimensionada respecte a Espanya, disposada al ràpid control del territori quan fos necessari. En aquestes condicions, les epidèmies eren habituals i, molt especialment, la del còlera de 1854 que va ocasionar més 7.000 morts, el doble de la de 1834. En aquest context va ser important la tasca dels metges higienistes com Pere Felip Monlau (1808 – 1871) que avisava dels perills sanitaris de les ciutats emmurallades i que, ja el 1841 havia publicat un pamflet, amb molta ressonància social, de títol Abajo las murallas!!! que serví perquè la ciutadania comences a enderrocar-les els anys 1841 i 1843, però després dels bombardejos, el govern de Narváez obligà a la reconstrucció. Finalment l’any del colera (1854) s’endegà l’enderroc de la muralla de terra, aprofitant la caiguda del govern moderat.
Pere Felip Monlau i Roca MUSEU D’HISTÒRIA DE LA MEDICINA DE CATALUNYAPamflet de Monlau ‘Abajo las Murallas!!!’, Ajuntament BCN 1841
EL BIENNI PROGRESSISTA (1854 – 1856)
El canvi polític es va produir per la via del Pronunciamiento, seguit d’una insurrecció popular. A finals de juny de 1854 es produeix la Vicalvarada. El general O’Donnell es pronuncia i té lloc el primer enfrontament militar a Vicálvaro (Madrid), poc favorable a l’insurrecte. Els militars busquen el suport popular i el d’altres militars i així començarà la revolució de juliol de 1854 amb el suport de progressistes i demòcrates. A Barcelona hi participaran els obrers. La reina finalment cridarà el general Espartero que el 28 de juliol formarà govern juntament amb el seu antic enemic O’Donnell. S’hi introduïren canvis progressistes en la nova llei municipal i es prepararà una altra constitució, la de 1856, en sentit més democràtic, que no arribarà a ser promulgada.
Episodi de la revolució de 1854 a la Puerta del Sol 1855. Per Eugenio Lucas Velázquez. Museo de Historia de Madrid
El mes de juliol de 1855, a Barcelona i el Vallès s’inicia la primera vaga general contra el maquinisme amb el conflicte ja esmentat de les selfactines de rerefons, però el detonant va ser la política repressiva del Capità General de Catalunya Juan Zapatero. La vaga va durar nou dies i Espartero es va negar a rebre els comissionats enviats a Madrid. La conflictivitat continuà al llarg dels primers mesos de 1856 i la repressió fou molt dura i sagnant a Barcelona. Retirat el general Espartero, O’Donnell decretarà la supressió de la Milícia Nacional, reprimí la premsa, restablí la Constitució de 1845 i donà per acabat amb aquest nou cop d’estat el Bienni Progressista.
Enmig de la conflictivitat del Bienni, es produirà a Barcelona la mort de Josep Sol i Padrís (1816 – 1855) director de la fàbrica “El Vapor vell” assassinat d’un tret el juliol de 1855 en els locals de l’empresa quan debatia amb una comissió d’obrers i un escamot extern a la fàbrica; sembla ser que no hi havia relació directa entre la mort i la vaga general que estava a punt de començar.
Un altre fet tràgic en aquests anys fou la detenció i posterior execució de Josep Barceló Cassadó (1824 – 1855). Barceló era un obrer i sindicalista molt relacionat amb el conflicte de les selfactines de l’estiu de 1854: ell era líder de l’Associació de Filadors que havia aconseguit amb negociacions amb el Capità General Ramón de la Rocha, la prohibició d’aquestes màquines. Amb el nou Bienni, Barceló fou elegit capità de les Milícies i era l’obrer més influent de la ciutat. Quan arribà a la ciutat el nou Capità General Juan Zapatero, immediatament Barceló fou detingut acusat d’un crim a Olesa de Montserrat i, sense proves, fou jutjat, sentenciat a mort i agarrotat el 6 de juny de 1855 enmig d’una ciutat exaltada. Sis anys després dels fets, el president del tribunal militar que va jutjar Barceló, el coronel Magí, serà assassinat per antics membres de la Milícia Nacional que li tallaran el coll i penjaran el cap a Gràcia. Els setze responsables de la mort seran detinguts de camí a Saragossa i assassinats de manera sumària. Estem en una societat on la violència és pauta de conducta rutinària.
Un cas que en l’època va causar un gran escàndol i que arribà a dividir la societat és el de Claudi Fontanelles. Aquest era el fill menor d’un ric indià que havia fet fortuna les primeres dècades del segle i que en morir, la seva fortuna va anar a menys a mans dels dos fills grans. El fill petit Claudi havia desaparegut de forma misteriosa l’any 1845 i entre la societat barcelonina hi hagué el rumor que això havia estat un segrest per obtenir fortuna. L’any 1861 aparegué un home al port que venia d’Amèrica i que deia ser el tal Claudi; aquest, va ser empresonat acusat de suplantar la personalitat del desaparegut. Immediatament, la societat barcelonina es va dividir entre aquells que pensaven que es tractava d’un impostor que volia fer-se amb l’herència familiar i aquells que sostenien que Claudi havia estat enviat a la presó pels seus corruptes germans i un cunyat malvat que volien evitar que heretés la fortuna i el títol nobiliari del pare. El judici va ser de pa sucat amb oli i entre els possibles implicats en el hipotètic segrest hi havia la Ronda del Tarrés i els obscurs negocis del pare lligat al partit moderat. Finalment l’home morí a la presó. Si voleu més informació podeu anar a http://segledinou.cat/wp/el-cas-fontanellas-1845-1865-la-veritat-judicial-i-la-lluita-de-classes/ i de manera molt exhaustiva podreu llegir sobre aquest cas que dividí encara més una conflictiva societat. Font: EL CAS FONTANELLAS (1845-1865) LA VERITAT JUDICIAL I LA LLUITA DE CLASSES. 21/07/2016 LLUÍS MIRÓ I SOLÀ
LA SEGONA ETAPA MODERADA (1856 – 1868)
El període 1856 – 1869 es coneix com la crisi del Moderantisme. Durant aquests anys es celebraran sis eleccions molt restringides. Els anys de govern d’O’Donnell van ser d’una relativa prosperitat econòmica i predomini del nou partit, la Unión Liberal. En un moment internacional de despertar colonial, es van intentar algunes aventures externes amb intervencions militars inútils al Marroc (1859 – 1860), Mèxic (1862) i Indoxina (1858 – 1863). La guerra a Àfrica, en la que el general Prim i els Voluntaris Catalans tindran un destacat paper en un ambient a Espanya de molt fervor patriòtic i que ens han deixat batalles com Tetuan, Los Castillejos o Wad-Ras que encara retolen places o carrers a Barcelona.
El general Prim seguido de voluntarios catalanes y el batallón de Alba de Tormes, atravesando las trincheras del campamento de Tetuán en 1860.Voluntaris catalans a la Guerra d’Àfrica de 1860: Comandant Sugrañes, un voluntari i una cantinera
Cap al final d’aquest període d’intervencions militars, l’any 1863, la descomposició interna de la Unión Liberal era evident i la Corona propicià el retorn dels Moderats amb Narváez al capdavant dels vells principis moderats, centralista, inoperant, amb nul·la cohesió política entre els seus i una corrupció important que afectava la Cort, el govern i la pròpia Corona. El rebuig popular a la Monarquia es va estenent, juntament amb una situació econòmica cada vegada pitjor; tot això conduirà a la Revolució Gloriosa de setembre de 1868.
BARCELONA COM A ESCENARI HISTÒRIC
Aquesta presentació recull un conjunt de gravats, quadres i fotografies de la Barcelona de mitjan segle XIX. També hi ha un fragment del llibre “Un hivern a Mallorca” (1838) escrit per George Sand, sinònim de l’escriptora Aurore Dupin (1804 – 1876), on descriu l’estada a Barcelona en companyia de Fryderyk Chopin abans d’embarcar amb destinació a Mallorca i ens dóna la seva visió descriptiva de la ciutat de l’època enmig de la guerra civil i de la conflictivitat que s’hi vivia. Podeu trobar una seqüència curta d’això a: https://www.laramblabarcelona.com/genios/george-sand/
Completa la documentació d’aquesta presentació un breu recull d’alguns llibres sobre la Barcelona del segle XIX.
BIOGRAFIA HISTÒRICA
En aquesta breu presentació s’inclouen els retrats de molts dels protagonistes (una dona, la Reina, i molts homes, la resta) de la història explicada d’aquest dens, complex i conflictiu període de la nostra història. L’estudi biogràfic és molt important en la reconstrucció i interpretació dels fets històrics. Farem una breu enumeració dels personatges amb una descripció fugaç de cadascun, però això permetrà que els pugueu localitzar i identificar amb el retrat.
Diapositiva 1: Aquí tenim els pesos pesants de la història, els més famosos a la política espanyola: Isabel II (1830 – 1904), reina d’Espanya entre 1833 i 1868. Baldomero Espartero (1793 – 1879), militar i polític progressista. Regent. Ramón María Narváez (1799 – 1868), militar i polític moderat. Joan Prim (1814 – 1870), militar i polític progressista. Leopoldo O’Donnell (1809 – 1867), militar i polític creador de la Unión Liberal.
Diapositiva 2: En aquest cas veiem tot un seguit de prohoms del món polític, social i cultural català. Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Joan Mañé i Flaquer (1823 – 1901), periodista, director d’El Brusi (Diari de Barcelona). Manuel Duran i Bas (1823 – 1907), jurista i polític conservador. Fou president de l’Ateneu Barcelonès. Joan Prim i Prats. Joan Cortada i Sala (1805 – 1868), periodista, novel·lista i historiador. Abdó Terrades (1812 – 1856) polític republicà, pioner del republicanisme federal. Narcís Monturiol (1819 – 1885), enginyer, inventor i polític republicà. Joaquim Rubió i Ors (1818 – 1899) escriptor i catedràtic de la UB. Manuel Milà i Fontanals (1818 – 1884), filòleg i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Pere Felip Monlau (1808 – 1871), metge higienista i polític. Autor de Abajo las murallas!!Pere Mata i Fontanet (1811 – 1877), metge, escriptor i polític. Joan Güell i Ferrer (1800 – 1872), economista, industrial i polític de la Unión Liberal. Joan Xifré (1777 – 1856), indià de fortuna. Construí la casa del Pla de Palau (casa i porxos d’en Xifré). Josep Anselm Clavé (1824 – 1874), poeta, músic, fundador del moviment coral i polític republicà. Víctor Balaguer (1824 – 1901), polític liberal, periodista i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Antoni Maria Claret (1807 – 1870), religiós, confessor d’Isabel II i fundador de les ordes religioses claretianes.
Diapositiva 3: Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jaume Balmes (1810 -1848), filòsof, teòleg, apologista i tratadista polític. Ramon Cabrera (1806 – 1877), comandant en cap de les forces carlines al Maestrat. Ramon de Meer (1787 – 1869), militar, capità general de Catalunya el 1837 i 1843 – 45. Juan Zapatero (1810 -1881), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 1858. Domingo Dulce (1808 – 1869), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 55, 1858 – 62. Francisco de Paula Cuello (1824 – 1851), polític i periodista, líder del Partit Democràtic. Josep Sol i Padrís (1816 – 1855), advocat, industrial i periodista. Pascual Madoz (1806 – 1870), polític liberal, president del govern espanyol en diverses ocasions. Pròsper de Bofarull (1777 -1859), historiador i arxiver.Antoni Bofarull (1821 – 1892), historiador, poeta, escriptor, novel·lista, nebot de Pròsper de Bofarull. Laureà Figuerola (1816 – 1903), economista i polític, creador de la pesseta. Estanislau Figueras (1819 -1882), polític, primer president de la I República espanyola el 1873. Francesc Pi i Margall ( 1824 – 1901), polític, segon president de la I República espanyola el 1873. Francesc Savalls (1817 – 1885), militar carlí empordanès. Participà en les tres carlinades del segle XIX.
A la darrera diapositiva, apareix un seguit de noms implicats en actes de violència al llarg del període; en algun cas, eren els responsables de la violència o repressió, en d’altres es tracta de persones assassinades, executades, en casos de forta rellevància social. En tots els casos, el ponent aporta bibliografia (la podeu veure en la presentació llarga) que es pot consultar per ampliar aquests “successos” violents.
L’any 2023, L’escriptor Xavier Theros (1963) escriu la novel·la Tothom ha de morir, un thriller històric ambientat en la Catalunya de les carlinades. Una crítica de l’obra a La Vanguardia (02/11/2023) descriu l’ambient i la societat de l’època:
“El siglo XIX fue una época llena de violencia, guerras y revueltas, pero no hay muchos testimonios literarios”, y eso para un novelista es “como un terreno virgen para explorar”. “Era una sociedad más espontánea y salvaje, con mucho menos control social”, explica Theros, que se ha documentado mucho a través de la prensa de la época, que hablaba de los ataques de trabucaires, a menudo bandas que se aprovechaban del carlismo pero iban a la suya: “Era como el Oeste americano pero con barretina”, ilustra, y acto seguido se pone a explicar los distintos tipos de barretina que se solían llevar, pues no era la pieza homogénea que conocemos hoy”.
Ramón María del Valle Inclán (1866 – 1936) en el seu llibre El ruedo ibérico. La corte de los milagros fa una contundent descripció del regnat isabelí:
“El reinado isabelino fue un albur de espadas: Espadas de sargentos y espadas de generales. Bazas fulleras de sotas y ases”.
En un altre moment, Valle Inclán explica de manera irònica el que era el patriotisme associat a l’aventura africana:
“El general Prim caracoleaba su caballo de naipes en todos los baratillos de estampas litográficas: Teatral Santiago Matamoros, atropella infieles tremolando la jaleada enseña de los Castillejos: – ¡Soldados, viva la reina!”
El ponent cita un seguit de novel·les, des d’autors més clàssics de la primera part del segle XX fins a autors actuals que reflecteixen en els seus relats aquella realitat. També hi ha llibres a cavall entre l’assaig historiogràfic i la novel·la històrica.
MÚSICA
L’Himnede Riego és la denominació popular amb la qual es coneix l’himne que cantava la columna volant del tinent coronel Rafael del Riego després de la insurrecció d’aquest militar contra el rei Ferran VII l’1 de gener de 1820 a Las Cabezas de San Juan, amb text d’Evaristo Fernández de San Miguel i música d’autor desconegut, tot i que alguns li atribueixen l’autoria a Melcior Gomis (1791-1836).
Durant el període de la Segona República Espanyola (1931-1939), era l’himne de la República. Us passo un enllaç amb la música i la lletra: https://www.youtube.com/watch?v=fpPSugkSaWk
Bibliografiageneral
BENET, Josep i MARTÍ, Casimir, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista 1854-1856 , 2 vols, Barcelona: Curial, 1976.
FONTANA, Josep, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic: Eumo, 2014.
GHANIME, Albert: La identitat catalana renaixent. 1. Del final de la Guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868), presentació Jaume Sobrequés i Callicó ; introducció Jordi Casassas Ymbert, Editor Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Departament de Justícia, 2019, 289 p.
GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo, Política y violencia en la España contemporánea I. Del Dos de Mayo al Primero de Mayo (1808 1903)1903), Madrid: ed. Akal, 2020
RISQUES, Manuel: “1855. La primera vaga general obrera” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 530-537.
VALLVERDÚ I MARTÍ, Robert: La guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, 496 p.
VICENS VIVES, Jaume i LLORENS, Montserrat, Industrials i polítics (segle XIX), Barcelona: Edicions Vicens-Vives, 1980 [1958].
Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
3a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal a partir de la ponència de Núria Miquel Magrinyà.
Sinopsi
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars.
Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
El Trienni Progressista (1840-1843)
Novembre 1842: revolta i formació d’una junta radical i republicana
Desembre 1842: bombardeig de la ciutat
Juny 1843 la reacció antiesparterista la formació de les juntes i la restitució del govern
Juliol 1843 la fugida d’Espartero
Agost 1843 la dissolució de les juntes
Setembre 1843 inici de la revolta, formació de la junta revolucionària
Setembre novembre 1843 setge i bombardeig de la ciutat
Novembre capitulació de la junta
La Junta Central
Els casos precedents: 1808 1810, 1820, 1835
Progressiva radicalització del concepte
1843 : màxima expressió de la sobirania “nacional”, de la mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars > projecte alternatiu per a la nació liberal
Les juntes revolucionàries de Barcelona
Juny de 1843: independència respecte a un govern il·legítim, restitució del govern destituït per Espartero
Agost de 1843: desafiament i exigència al govern de convocar la Junta Central i desconvocar les Corts
Setembre novembre de 1843: Junta Central, llibertat, Constitució, Isabel II i independència
Ruptura jurídica amb el govern.
Programa a favor de les classes populars.
Substitució del poder civil i militar pel revolucionari
La repressió i la persecució del progressisme
1835-1843: radicalitat creixent tant de les revoltes com dels processos repressius
1835-37: execucions, depuracions, deportacions i empresonaments
1842-43: bombardeigs, estats de setge, fi de les llibertats de premsa i sindical
Barcelona: inici de la repressió un cop acabat l’aixecament, malgrat el conveni de capitulació i la retirada de les institucions revolucionàries:
Depuració de funcionaris municipals
Prohibició d’usar vestimenta militar
Desarmament de la població i dels milicians nacionals
Dissolució de la Milícia Nacional
Intervenció i posterior desaparició de “El Constitucional“
Detencions i empresonaments a finals de novembre
Nomenament del baró de Meer com a Capità general: neutralització del progressisme (primer trimestre del 1844)
SESSIÓ 3: “EL ZÈNIT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL O LA JAMÀNCIA (SETEMBRE – NOVEMBRE 1843)” Ponència de NÚRIA MIQUEL MAGRINYÀ (UB)
Apunts de Miquel Nistal
INTRODUCCIÓ
El trienni 1840 – 1843 representa, dins de la Revolució Liberal la cloenda de la via insurreccional per a fer política. De l’any 1843 fins a 1854 els moderats al poder acabaran amb tot això mitjançant el que s’anomena Dècada Moderada. El tancament de la via insurreccional l’any 1843 es fa amb una fase de repressió política molt intensa.
De fet, durant els tres anys que van de 1840 a 1843, l’espiral violència política – repressió és un crescendo continu: un sector del liberalisme (i les classes populars) trenca amb l’Estat i, a Barcelona formen un estat paral·lel, protofederal i oposat al model unitari i centralista que s’està imposant a Madrid pels moderats i els progressistes més institucionalistes. En el model “paral·lel” de Barcelona es continua amb l’idealjuntista, és a dir, amb la constitució de juntes locals (municipals) que havien de constituir juntes regionals (provincials) i alhora una Junta Central (nacional); aquesta Junta Central dotada de total legitimitat, hauria de ser la que substituís el govern.
La insurrecció quedarà circumscrita a Barcelona durant els mesos que van de setembre a novembre de 1843. Es tracta d’un moviment interclassista, amb un suport polític important i molts militars implicats que proposarà un trencament institucional i que provocarà la intervenció repressora de l’exèrcit que assetjarà Barcelona sota la direcció del general Joan Prim (1814 – 1870) i la bombardejarà. El nivell de repressió posterior al setge serà intens. Per altra banda durant el temps de la rebel·lió, el nivell d’autonomia/sobirania que es viurà a la ciutat serà comparables al dels temps anteriors a 1714.
ELS FETS
Els anys que van de 1840 a 1843 són els de la Regència del general Baldomero Espartero. La figura emergent d’Espartero, el Duc de la Victòria, ocupa el lideratge dels liberals progressistes i mostra una incompatibilitat creixent amb la Regent Maria Cristina. Una de les darreres lleis que aprova el govern conservador és una llei d’Ajuntaments (limita el poder dels batlles i marca ingerència del poder central als ajuntaments) que provoca molt rebuig i incidents al carrer. A Barcelona, el 18 de juliol de 1840 hi ha un motí contra la Regent i contra la llei d’ajuntaments. Tot això provoca enfrontaments amb els moderats. Espartero exigeix a la Regent la dimissió del gabinet i la retirada de la llei. Als incidents de Barcelona segueix la insurrecció de la Milícia Nacional a Madrid.
Retrat del general espanyol Baldomero Espartero (1793-1879), príncep de Vergara i regent d’Espanya, per Antonio María Esquivel. Ayuntamiento de Sevilla (1841).
El setembre de 1840, es formen Juntes que obliguen Maria Cristina a exiliar-se. Espartero és elegit Regent i, amb una política autoritària ho frena tot. Els enfrontaments entre moderats i liberals progressistes (molts desencantats amb la política d’Espartero) continuen. El 10 d’octubre de 1841 sectors progressistes de Barcelona creen la Junta de Vigilància davant la revolta dels moderats liderats per O’Donnell a Pamplona. La revolta intenta enderrocar la Ciutadella. Espartero prohibeix la Junta i ordena el general Van Halen que la dissolgui.
El novembre de 1842 hi ha noves revoltes en protesta per la política lliurecanvista del govern d’Espartero i es forma una Junta radical amb fort pes de l’emergent moviment republicà que arriba a ser majoritari en la Junta. El Regent ordena el bombardeig de la ciutat des del Castell de Montjuïc i l’ocupació posterior de la ciutat per les tropes de Van Halen, malgrat el rebuig i l’agressivitat dels barcelonins. El bombardeig de 1842 fou molt intens, es van llançar 1.014 projectils, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.
Bombardeig de Barcelona 1842. Vista de la ciutat encara emmurallada des del mar, amb la trajectòria dibuixada de les bombes caient sobre els edificis fumejants.
LA JAMÀNCIA
Les tensions amb Espartero continuen en els mesos següents i el mes de maig de 1843, es produeix el trencament definitiu entre el seu govern i els diputats liberals de Corts. Moltes ciutats es pronuncien i el moviment Juntista reprèn embranzida. El mes de juny, la reacció antiesparterista es fa transversal i agrupa des dels carlins, fins els republicans, passant per molts sectors del seu propi partit progressista disconformes amb la seva política autoritària. La demanda del moviment Juntista és la restitució del govern Joaquín María López (1798 – 1855) cessat per Espartero per motius personals.
La pressió sobre el Regent l’obligarà a dimitir i marxarà a l’exili el mes de juliol de 1843. La fugida d’Espartero, portarà la restitució de López amb l’encàrrec de pacificar el moviment Juntista. El mes d’agostde 1843, totes les juntes locals són dissoltes, però no passa el mateix en el cas de la Junta de Barcelona que reivindica la seva autonomia i el no compliment dels acords presos per la junta central en la destitució d’Espartero, fet que provoca una escalada de la tensió.
El dia 1 de setembre de 1843 es produeix la insurrecció a Barcelona, els Cossos Francs (la Milícia), controlen la ciutat i es constitueix una Junta Revolucionària que desafia obertament al govern. El lema de la revolta era: ¡Constitución de 1837, Isabel II y Junta Central!. De fet, el govern havia incomplert la Constitució en dissoldre el Senat i els barcelonins pretenien que els acords arribessin a través de la Junta Central que el govern havia dissolt o buidat de tota capacitat executiva. L’acord era impossible. La Junta acceptava la Constitució i la Monarquia, reivindicava la independència en el sentit que es constituïa en govern paral·lel fins que no es convoqués la Junta Central, peça clau de les seves reivindicacions, representava doncs una ruptura jurídica amb el govern i no acceptava ni el poder civil ni el militar que devien ser substituïts pel poder revolucionari, representat per una administració paral·lela, la Diputació en la qual s’integra gran part de l’Ajuntament de Barcelona (alguns han fugit de la ciutat) i la Junta Revolucionària. El nou poder desenvolupa un programa a favor de les classes populars; en la ciutat assetjada es controla el mercat negre, l’ordre als carrers, es dona protecció a les vídues i als orfes, s’ocupen edificis buits per la marxa de molta gent, és a dir, no hi ha caos, ja que la Junta controla o intenta controlar la nova situació.
La Junta Revolucionària aplegava sectors progressistes, republicans i populars i tingué un fort component federalista i democràtic. De l’exterior de la ciutat, aprofitant bretxes de la muralla, hi entrà un batalló de voluntaris que s’afegí a la rebel·lió. Per contra, aquest primer dia, gent disconforme amb els insurrectes, les elits, abandonen la ciutat; qui escriu les cròniques, diaris que ens han arribat i que formen la base de les fonts, ho fan des de fora la ciutat.
Les tropes de l’exèrcit assetjaren Barcelona per terra i per mar, des de Gràcia, Montjuïc, la Ciutadella, la Barceloneta i el Fort de Don Carlos i procediren a un continu i sagnat bombardeig diari durant tres mesos. A Sant Andreu de Palomar tingué lloc una batalla important i una bomba queda enclastada a una casa a la cantonada de l’actual carrer Sòcrates amb el carrer Gran, encara es pot veure avui si hi aneu de passeig. El baluard de Migdia quedarà completament destruït i els resistents l’anomenaran a partir del moment Baluard dels Màrtirs Il·lustres. La resistència durarà fins a mitjans d’octubre; en aquest moments començaran les negociacions de la capitulació, però hi haurà sectors de les Milícies que no acceptaran els termes de la rendició i al crit Revolució o mort!, s’hi oposaran. Malgrat tot, al novembre de 1843, s’acabà capitulant, tot i que els termes del “Convenio para la rendición de Barcelona” no s’acompliran, ja que contemplava que els membres de la Junta poguessin marxar lliurement amb passaports, que hi hauria clemència per a tothom i que la Milícia conservaria les armes i no es dissoldria. Durant els fets, a la ciutat hi hagué milícies de tota mena, incloent-hi populars semblants als sans-culotte de la revolució francesa, per la qual cosa en el discurs històric ha calat el sentit populatxo, per referir-se a la revolta, però no era així, ja que els burgesos també hi participaren, fins i tot en la direcció i si atenem a la iconografia dels fets que ens ha arribat, no queda clara l’autèntic sentit interclassista dels fets.
L’origen de la paraula Jamància, pronunciat Camància, Khamància o Hamància (en aquest cas aspirant l’h inicial) el trobem al caló, l’idioma dels gitanos, de “jamar” que significa menjar. Els Cossos Francs inicials, les Milícies de la Junta, estaven mal pagats i volien menjar, de fet molts s’hi apuntaven perquè dins la milícia tenien un plat a punt. El nom es va aplicar de manera global, passant la part pel tot. Com s’ha dit en el paràgraf anterior el moviment era interclassista, els “jamancios” només n’eren una part, entre els revoltats hi havia burgesos, menestrals, militars o grups professionals. Vincular el nom amb el món gitano era una manera de desqualificar el moviment, de vincular-ho amb els baixos fons, de menystenir i menysprear el moviment i intentar convertir la protesta en una revolta de subsistència, la qual cosa no és certa, ja que era d’origen liberal i progressista, això si, molt radicalitzada.
Els militars progressistes implicats d’una o altra manera en el motí, tenien una popularitat i un carisma inaudit a l’època. Alguns d’aquest famosos militars progressistes estaven en el bàndol governamental com Espartero, que no participarà en els fets ja que estava exiliat, però havia tingut molta ascendència militar i popular, en aquella època molts nens, inclús d’extracció popular es deien Baldomero com el general. El general Prim era en aquells moments governador militar de Catalunya i se li encarregà la repressió dels fets; d’ell seria, en darrera instància, la responsabilitat dels bombardejos de Barcelona. També se li atribueix la famosa frase “o faixa o caixa”, el sentit de la qual pot variar segons el context. Entre els militars que donaven suport a la revolta trobem Narcís d’Ametller (1810 – 1877) de Banyoles i Joan Martell (1808 – 1867) de Reus amics de Prim amb qui es reuniren a Sants abans del setge; Prim va intentar convèncer-los però ells aniran a Barcelona a donar suport a la Junta. Antoni Baiges (1796 – 1843), coronel de Reus va ser nomenat president de la Junta Suprema de Barcelona i morí el 4 de setembre en combat per prendre la Ciutadella. Serà considerat màrtir pels revolucionaris.
Joan MartellGeneral PrimNarcís d’Ametller
LA VIOLÈNCIA A LA JAMÀNCIA: REVOLUCIÓ I REPRESSIÓ
La revolució que endegà la Jamància era anomenada “centralista”. Aquesta paraula cal situar-la en el seu context perquè té un significat completament diferent del que li donaríem avui dia. El lema i principal objectiu polític era la constitució d’una Junta Central com a expressió de la voluntat revolucionària. El concepte centralista té aquest sentit. Això no era nou en el liberalisme progressista, ja que el Juntisme va ser l’estratègia bàsica del sectorprogressista en anys anteriors (1808-09, 1810, 1820 o 1835). Conforme van passant els anys, el concepte i el seu ús es va radicalitzant i, a més, les Juntes Centrals sovint limiten el poder de les Juntes revolucionàries locals. Així, l’any 1820, en el Trienni Liberal, la Junta de Galícia i les seves decisions són frenades per la Junta de Madrid. L’any 1835, durant els episodis de bullangues, hi haurà un intent de constituir, a partir de Juntes locals, una Junta que agrupés els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó; això també seria frenat. L’any 1843, l’estratègia centralista representa la màxima expressió de sobirania nacional quant a mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars, tot constituint una alternativa a la nació liberal que començava a imposar-se a Madrid, però això no tindrà seguiment fora de Barcelona. El fracàs d’aquest projecte deixarà via lliure al desenvolupament de l’Estat liberal moderat i centralitzat, i ara aquesta paraula si que té el sentit que tots coneixem avui dia.
Durant el període que va de 1835 a 1843 la radicalitat creix tant en les revoltes com en els processos repressius. Durant els anys 1835 a 1837 la repressió es caracteritza per execucions, depuracions, deportacions i empresonaments. Als anys 1842 – 1843 caldrà afegir-hi bombardeigs, estats de setge i el final de les llibertats de premsa i sindical. La persecució del progressisme radical serà molt intensa per tal d’evitar la possibilitat de contagi a altres ciutats. La repressió s’entendrà a moltes poblacions de Catalunya (un mínim de 25, sobretot al Maresme i Figueres) on es duran a terme detencions i depuracions de funcionaris a través de Comissions auxiliars creades expressament i els ajuntaments i partits judicials que col·laboraran en la cerca de sospitosos. Les víctimes seran sobretot els ajuntaments considerats problemàtics, les Milícies locals i els liberals progressistes destacats.
A Barcelona, l’inici de la repressió serà immediat, malgrat l’esmentat Conveni que no serà respectat i la retirada de les institucions revolucionàries. Les mesures repressives seran: depuració de funcionaris municipals, prohibició de vestimenta militar, desarmament de la població i dels milicians, la dissolució de la Milícia Nacional, la intervenció i desaparició del diari “El Constitucional” i el control i la detenció dels estrangers presents a la ciutat. A partir del mes de novembre les detencions i processos sumaríssims s’estendran per la ciutat i les execucions seran molt freqüents. Al tombar l’any 1844, tornarà a ser nomenat Capità General de Catalunya el Baró de Meer que continuarà amb la política repressiva d‘aniquilació del progressisme radical.
LES INTERPRETACIONS HISTORIOGRÀFIQUES
Les interpretacions sobre el que va significar la Jamància són diverses. Una interpretació antiga de Manel Risques (1980), Josep Fontana (2003) i Jordi Bou (2004) coincideixen d’alguna manera en fer alguna mena de connexió amb el que anys més tard seria la Comuna de París (1871) i expliquen que estaríem davant d’un moviment revolucionari protosocialista, una mena de precursor del que més endavant passaria a París. Fontana cita uns escrits de la Junta Revolucionària de l’agost de 1843 que van a Madrid a intentar convèncer que no s’han de dissoldre les Juntes locals o provincials i aporten un programa de màxims amb una sèrie de punts amb contingut polític i social; alguns dels punts seran aplicats posteriorment per la Junta a Barcelona. En aquest escrit es pot veure clarament l’interès progressista per les classes populars com ara preveure mesures socials pels vells, rebaixar impostos al consum o taxar les fortunes; Fontana interpreta tot això com un programa presocialista.
Jordi Roca Vernet ha revisat posteriorment (2021) els treballs i les interpretacions i es planteja la pregunta de qui participa en les revoltes i dedueix que hi havia un programa polític definit, poc clar i explícit en el cas de les bullangues de 1835 – 37, però molt clar i ben definit en el cas de les revoltes de 1842 – 43 i ben lligat, amb una participació interclassista amb el progressisme revolucionari i radical i assegura que no és en cap cas un moviment de classe ni que sigui embrionari.
La historiografia més antiga ho desqualificava tot plegat en un intent de despolitització de la Revolució Liberal i això portava a definir de manera despectiva les revoltes com bullangues o patuleies, cosa que mostrava la por dels moderats al que representava la radicalitat de les protestes i fins i tot la por al republicanisme que treia el nas en aquells moments. Els moderats eren monàrquics i la difusió dels “caos republicà”, desqualificava totalment el moviment.
Una altra qüestió és la possible relació entre el liberalisme i la identitat catalana. No hi ha cap reivindicació identitària anterior a la Renaixença. Durant la Revolució Liberal hi ha, això sí, manifestacions de sobirania / autonomia de molta rellevància, comparables al que s’havia vist en anterioritat a 1714, en el sentit que el Juntisme era fortament descentralitzador i amb tendència federalitzant.
CONCLUSIONS
La Jamància representa el tancament de la Revolució Liberal i l’inici de la Dècada Moderada que representa una aliança duradora entre els Moderats i la Monarquia.
La revolta representa una distinció del progressisme barceloní que opta per la via insurreccional i per un altre model de nació liberal. Representa el darrer intent de bastir una alternativa al model centralitzador de la nació liberal.
Durant la Jamància es produeix una aliança entre els progressistes i el món popular. S’aposta clarament per la Milícia Nacional i per la revolució. La presència del món popular és molt important amb militars, milicians, progressistes, republicans o el poble menut, el que representa una gran representació interclassista, una autèntica alternativa política al que es vol construir des de Madrid.
Bibliografia bàsica
BOU ROS, Jordi: «La Jamància: el naixement de l’última bullanga popular (juny-agost de 1843)». Barcelona quaderns d’història, 2004, 10, 171-186.
FONTANA, Josep (2003a): La fi de l’Antic Règim i la industrialització a VILAR, Pierre (dir
FUSTER I SOBREPERE, Joan (2005): Barcelona i l’Estat centralista.Indústria i política a la dècada moderada.Vic: Eumo.
GARCIA ROVIRA, Anna Maria: « Los proyectos de España en la revolución liberal. Federalistas y centralistas ante la inserción de Cataluña en España (1835 37)», Hispania , 203, vol. 59, 1999, pp. 1007 1031 .
MIQUEL MAGRINYÀ, Núria: «La Jamància (1843). L’alternativa revolucionària del progressisme barceloní», Cercles. Revista d’Història Cultural, 23, 2020, pàg. 81-117. https://raco.cat/index.php/Cercles/article/view/377730
RISQUES, Manuel: “1843. La Jamància, antecedent de la Comuna de París?”aHistòria Mundial de Catalunya. Direcció de Borja de Riquer, pàg. 522-529, Edicions 62, 2018.
ROCA VERNET, Jordi i MIQUEL MAGRINYÀ Núria: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835. Barcelona: Rosa dels Vents, 2021
Dimarts dia 16 a les 18.30h a la sala Sagarra es presenta el llibre Dibuixos amagats de Maria Àngels Viladot Presas, psicòloga social i escriptora Intervindrà Carme Arenas, filòloga, escriptora, traductora i crítica. Presenta l’acte: Jordi Castelló, director editorial Stonberg. La concertista de guitarra clàssica Claudia Salamonesco interpretarà a la guitarra trossets de cançons de l’època (anys 70 del segle XX).
Accés obert (sense inscripció)
Sinopsi
La història de Dibuixos amagats, la nova novel·la de l’escriptora Maria Àngels Viladot, es desenvolupa als anys setanta del segle XX, una època marcada per fets històrics rellevants i per la lluita a favor del canvi social i polític. Reunions clandestines, manis i enfrontaments entre els «grisos» i els estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, barri del Putxet, locals famosos d’aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio i Flash-Flash, són el teló de fons en el qual es va forjant la trama de la narració. La gran amistat entre dues noies, una catalana, i l’altra filla d’exiliats a Mèxic, l’assetjament que una d’elles pateix de la seva parella, les angoixes degudes a traumes viscuts que condicionen la vida, la solidaritat de grup, l’idealisme, i, sobretot, la il·lusió i la força de la joventut per superar i remuntar els contratemps i els esculls personals i socials, donen fondària a la història. Maria Àngels Viladot ens mostra actituds, emocions, sentiments, situacions, i ho fa amb un calat i una solidesa que, sens dubte, són fruit de la seva formació, amb una llarga trajectòria com a psicòleg social.
Crítica
L’escriptora Olga Xirinacs n’ha fet una crítica aquí :
“Maria Àngels Viladot ens ofereix Dibuixos amagats, un llibre de narrativa lluminosa, perspicaç, profunda, ben construïda i empàtica. Utilitzo aquest adjectiu, «empàtica», en últim lloc, però és potser el més importat, perquè en l’obra la qualitat es fa present des del principi ja aplicada a la persona, costums i situació de l’àvia Rosa. I, en el transcurs de la novel·la, aquesta expressió comunicativa fa que el sentit dels personatges diversos arribi plenament als lectors”. Vegeu la crítica completa aquí
Carles Duarte i Montserrat: “Dibuixos amagats” Diari de Girona 14 d’abril de 2024
S’ha parlat sovint de la funció guaridora que tenen les arts. I és cert que la música, la literatura o la pintura ens poden acompanyar -escoltant-la, llegint-la o contemplant-la- quan ens sentim trasbalsats o ens domina un impuls d’aturar el ritme amb què la vida s’esdevé, al nostre entorn i alhora dins nostre. Però també tenen aquesta naturalesa per a qui s’expressa a través de les notes musicals, les paraules o les formes, els colors i les textures. Les arts projecten enfora el que ens inquieta i ens commou per dintre. Uns dibuixos poden explicar com ens sentim. Això és el que succeeix a la Lupe, una de les protagonistes de Dibuixos amagats, la darrera novel·la de l’escriptora i psicòloga Maria Àngels Viladot, autora d’una obra acadèmica i de ficció molt notable. A la seva literatura hi ha un acurat treball del llenguatge i de la descripció, però possiblement on les seves obres de ficció resulten més excepcionals és en la construcció dels personatges, que hi adquireixen uns perfils d’un gruix ben poc freqüent. En aquesta ocasió la Lupe, la Carol, l’Isidre i l’Oriol hi són retratats amb precisió i densitat humana, sense caricatures ni edulcoracions. En una acció situada entre Barcelona i Mèxic, coincident amb l’atemptat que va acabar amb la vida de Luis Carrero Blanco, l’execució de Salvador Puig i Antich, la fi del franquisme, el progressisme benestant de l’anomenada gauche divine, els moviments universitaris de contestació,…, Maria Àngels Viladot ens confronta amb la fragilitat i la crueltat. Les ferides del passat s’arrosseguen latents, es disfressen per mantenir la normalitat aparent fins que, mal cicatritzades, acaben enverinant el present. En un moment històric en què una bona part de la joventut, com un ressò del Maig del 68 francès, planta cara als valors tradicionals i unes elits culturals agafen un protagonisme creixent, Maria Àngels Viladot fuig dels tòpics i penetra en les llums i les ombres d’uns personatges que participen de la tensió i l’efervescència d’aquella etapa on el franquisme trontolla i agonitza sense abandonar el seu rostre violent. L’autora, a més, ens capbussa en l’univers dels descendents de l’exili català a Mèxic, amb notòries desigualtats socials i una societat vulnerable als segrestos i assassinats amb motivacions lucratives. L’autora aconsegueix que en els fragments més dramàtics de la narració la prosa assoleixi la necessària intensitat expressiva perquè ressoni amb força en la nostra mirada, atrapats pel fil precís que hi teixeix. Lluny de la temptació de l’esquematisme simplificador, a Dibuixos amagats Viladot posa en relleu i denuncia l’ambició sense escrúpols i el masclisme opressiu que de vegades batega sota discursos i lideratges brillants: «El que ningú no sap és que utilitza tothom per a la seva pròpia i exclusiva singularitat, xapoteja en la mateixa ombra, en un buit existencial, amb l’ànima infartada. Anhela el poder per damunt del bé comú».
Secció d'Història 