Reunió de la Secció d’Història amb els socis i les sòcies ateneistes

Dimecres 12 Desembre 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès)

Balanç de les activitats de la Secció d’Història dutes a terme durant el 2018 i recollida d’idees i avançament de la programació 2019. Reunió oberta als socis inscrits a la Secció d’Història, amb la participació de tots els membres de l’equip.

Modera la reunió: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció.

Durant l’any 2018 la Secció d’Història ha organitzat o ha acollit un total de 27 sessions: 20 conferències i debats i 7 tertúlies d’Amics de la Història.

S’han dut a terme 12 sessions en el marc dels quatre cicles següents: Història de les confessions religioses a Catalunya (2 sessions, la resta es va dur a terme els 2017); Històries de Barcelona (7 sessions); Cicle Feixisme versus Catalanisme (2 sessions) i Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (1 sessió feta i 1 suspesa).

La resta de les 7 sessions han estat conferències o debats al voltant d’obres publicades recentment, destaquem: Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos; Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902); commemoracions (40 anys del Congrés de Cultura Catalana); recerques en curs (El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana); divulgació (El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques).

Podeu recuperar, escoltar i veure aquestes conferències a Secció d’Història Ateneu YouTube

Sala Oriol Bohigas 2018

Quant a les tertúlies d’Amics de la Història s’han dut a terme 7 sessions, totes al volant de llibres de temàtica històrica i que hem debatut en gairebé tots els casos amb els autors. Especialment destaquem la tertúlia sobre els llibres de Josep Fontana, sobre “Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República” i també “Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)”

També hem participat en la presentació d’un llibre  (Món rural. Mots que es perden) i hem acollit les Jornades Àfrica Negra: Reinventant l’espai urbà.

Sala Sagarra 2018

Durant el 2019 hem previst organitzat un cicle sobre 1919 La Vaga de la Canadenca amb tres sessions durant els mesos de gener i febrer i un cicle intersectorial amb participació de diverses seccions de l’Ateneu Barcelonès al voltant de la Revolució americana versus la Revolució francesa (primera i segona setmana de març de 2019).

Els grans debats polítics i intel·lectuals del segle XX, segons Ferran Soldevila. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 10 de desembre a les 17h tindrà lloc a la sala Pompeu Fabra la Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Els grans debats polítics i intel·lectuals del segle XX, segons Ferran Soldevila” amb la participació d’Enric Pujol, historiador i coautor del llibre Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

El llibre Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970) recull un total de 470 cartes amb més de 100 persones, entre els quals hi trobem la flor i nata de la intel·lectualitat del seu temps, cosa que permet reconstruir el gran debat intel·lectual i polític d’aquella època tan decisiva en la conformació de la Catalunya contemporània.

En els seus fons personals conservà poques còpies de les lletres que havia tramès i per això va ser necessari fer una recerca d’anys per obtenir les que s’han reproduït al volum. Va caldre anar a mirar, un per un, els arxius de familiars, amics i col·legues per si hi trobàvem cartes seves.

Carles Riba, Joan Triadú, Josep Tarradellas, Lluís Nicolau d’Olwer o Carles Rahola són alguns dels cent-divuit corresponsals, intel·lectuals de l’època amb qui l’historiador i escriptor Ferran Soldevila va mantenir correspondència al llarg de la seva vida.

El període que abasten és molt llarg. En tenim de totes les etapes de la seva vida: Des de les escrites ja en la seva primera joventut, fins a les redactades en els darrers anys d’existència. Per això s’han publicat per ordre cronològic. Així, el lector pot seguir la trajectòria vital de Ferran Soldevila com si llegís una mena de biografia. Amb l’avantatge que s’hi recullen els moments més importants de la seva vida personal, política i professional, però també hi apareixen detalls i aspectes molt difícils de veure en les reconstruccions biogràfiques corrents.

Les notes a peu de pàgina que s’hi han introduït serveixen per entendre’n el significat, per situar el lector en el context en què foren redactades i per fer saber el vincle existent amb el seu corresponsal. D’aquesta manera, el llibre no és tan sols una eina de consulta, sinó que es pot llegir de principi al final i cada cop amb un interès creixent. Una lectura que no exigeix un coneixement previ del personatge i que pot servir perfectament d’introducció al conjunt de la seva obra i a uns moments històrics molt intensos del nostre passat col·lectiu.

Ferran Soldevila_B082446

Ferran Soldevila i Zubiburu (Gran Enciclopèdia Catalana)

En el present recull epistolar podem seguir de manera detallada, a part del context històric, l’evolució de la seva escriptura. Veure com progressivament defineix un model de llengua propi i un estil literari personal. No en va, Ferran Soldevila fou un dels escriptors més rellevant del seu temps. Aquí hem considerat la correspondència com una part no pas menor del conjunt de la seva producció escrita. Cal recordar que a part de l’obra historiogràfica, conreà també la poesia, el teatre, el periodisme i la narrativa de ficció. La seva prosa es convertí en un model de normalitat d’expressió, com remarcà l’escriptor i editor Miquel Arimany, i la seva Història de Catalunya (1934-1935) va ser, segons Joan Fuster, “la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit”.

Text d’Enric Pujol i Casademont

Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)

Dilluns 3 desembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)” del Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (2) a càrrec d’Oriol Dueñas, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, Ed. Generalitat de Catalunya, 2018.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.

Al llarg de bona part de la Guerra Civil des de la zona republicana s’impulsaren diverses actuacions amb la finalitat d’aconseguir aturar les hostilitats. Aquestes iniciatives cercaven la implicació d’un país europeu, que actués com a mediador, per portar a terme converses entre el govern legítim republicà i els revoltats que conduïssin a l’aturada de les conflagracions entre els dos exèrcits.

Bona part de les relacions internacionals que establí Catalunya durant el conflicte cercaren assolir una mediació internacional per aconseguir la pau. Aquestes accions sempre es realitzaren de manera discreta a través d’aprofitar les bones relacions diplomàtiques que tingueren diverses personalitats polítiques catalanes. Algunes d’elles ho feren a través d’organitzacions alienes al govern català, mentre que d’altres es feren seguint indicacions del propi president Companys. Tot plegat amb l’objectiu d’aconseguir aturar la guerra, ja fos a tot el territori o només a Catalunya.

jaume_miravitlles_0

Jaume Miravitlles màxim responsable del Comissariat de Propaganda, òrgan autònom, depenent del Departament de Presidència, creat el primer d’octubre de 1936 per difondre la realitat cultural catalana arreu del món, que va actuar en certs aspectes com a conseller de Relacions Exteriors. 

Molts autors han considerat que fou un fracàs l’activitat diplomàtica catalana durant la Guerra Civil. La historiografia espanyola en parla gairebé sempre despectivament, i la qualifica de poc realista i en alguns casos, fins i tot d’egoista en considerar-la que s’havia fet al marge del govern legítim de la República i que només cercava assolir els interessos particulars catalans.

Però que els resultats finals d’aquesta política no fossin els desitjats no vol dir que fossin un fracàs. D’entrada ja es pot valorar com un èxit majúscul que representants de la Generalitat de Catalunya, una nació sense estat, fossin rebuts i escoltats per representants diplomàtics de diversos països importants com França, Bèlgica o la Gran Bretanya.

La diplomàcia impulsada pel president Companys a través del Comissariat de propaganda i diversos col·laboradors es va fer sense mitjans, sense informació militar solvent, amb l’oposició del govern republicà, especialment del seu cap Juan Negrín, amb un context internacional difícil, i amb una situació política complicada internament a causa de les greus contradiccions de la política catalana etc. La imatge de divisió, i sobretot la visió d’alguns governs del que estava passant a la rereguarda catalana, era força greu: assassinats persecució religiosa, accions revolucionàries, col·lectivizacions etc. No va ajudar, especialment en els primers mesos de guerra, a l’activitat política internacional que es volia impulsar.

Tot i això, la veu dels representants catalans es va fer sentir fins al darrer instant. Les propostes del Govern de la Generalitat de Catalunya van ser escoltades per membres destacats dels països europeus i van tenir la capacitat de presentar propostes pròpies per defensar els interessos de la República i especialment de Catalunya. No foren propostes contra la República, com a vegades s’ha volgut presentar, però sí que algunes eren diferenciades de les que estava presentant des del govern.

Tot plegat tal com va escriure l’historiador Gregori Mir, l’activitat diplomàtica catalana fou excepcional tant que “des de la Guerra de Successió Catalunya no havia tingut un protagonisme internacional com el que va tenir durant la guerra”

Oriol Dueñas: “Relacions internacionals de Catalunya”  A 80 anys del cop d’estat de Franco: actes del Simposi “La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939), celebrat a Barcelona l’1, 2 i 3 de desembre de 2016.  Edició Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 2017.

Oriol Dueñas, Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939

Dilluns 19 de novembre de 2018 a les 19h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939 del Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (1) a càrrec de Josep Lluís Martín Berbois, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, 2018.

Presenta:  Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.

La violència dels primers mesos de la Guerra Civil a Catalunya es traduí en una nombrosa xifra de víctimes i l’exili de milers de persones a diferents països europeus, en especial França i Itàlia. Un èxode, que per diferents motius, encara avui ha restat força descuidat per la historiografia catalana. Es coneix com l’exili de 1936.

Exili La Tribuna Illustrata

Imatge: Portada de la Tribuna Illustrata, diari italià que parlava de l’arribada dels catalans a Gènova el 9 d’agost de 1936.

El progressiu avanç de les tropes franquistes obligà a milers de persones a fugir de Catalunya inicialment direcció a França. Un total d’aproximadament 470.000 individus provinents de tot l’Estat espanyol travessaren la frontera. Posteriorment, milers d’ells acabaren sent internats en camps de concentració improvisats i en condicions molt deplorables.

Els militars republicans no van poder entrar a França fins al 5 de febrer i van ser enviats als camps de concentració. AUGUSTE CHAUVIN (ARCHIVES DÉPARTEMENTALES DES PYRÉNÉES-ORIENTALES)

Tanmateix hi hagueren molts catalans que pogueren exiliar-se a França, Londres o a països de l’altra banda de l’Atlàntic com Mèxic, Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela, la República Dominicana o els Estats Units. Un dels fets més tràgics d’aquest exili fou l’assassinat, per part del règim franquista, del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover el 15 d’octubre de 1940, el qual havia estat detingut inicialment a França per la Policia Militar Alemanya.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial feu que molts republicans s’allistessin a les Companyies de Treballadors Estrangeres i posteriorment s’integressin a la resistència antinazi després de l’ocupació Alemanya. Un important nombre d’ells foren detinguts i deportats en algun camp nazi (especialment a Mauthausen). Dels 9.446 deportats que coneixem actualment, uns 3.000 eren nascuts a Catalunya i uns 1.800 no sobrevisqueren.

Text de Josep Lluís Martin Berbois

Per saber-ne més: Museu Memorial de l’Exili

El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques.

Dimarts 13 novembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió “El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques “, a càrrec de Josep Sanmartí, historiador, docent i autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

 Perla 34_Cambó_AlfonsXIII borja-de-riquer_560x280

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona

Perles negres, Perles blanques

Les “Perles” que es recullen en el Blog Perles negres, Perles blanqueshttps://perlesnegresblog.wordpress.com/  tenen dos colors. No pretenen seguir un ordre cronològic, ni temàtic. Cadascuna tracta d’interrelacionar un mateix aspecte anant endavant i endarrere en el temps.

A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres “trobats” en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.

Els escrits que s’articulen dins cada perla (basats sempre en textos contrastats) pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.

La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència.

La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.

Fins el dia d’avui s’han editat 35 “Perles”  sobre les complexes relacions entre Catalunya i Espanya, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.

Darreres Perles editades

Qui hi ha darrera les Perles

Josep Sanmartí  i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.

Josep Sanmartí

Josep Samartí i Sala, autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Col·labora en l’edició i difusió Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.

El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

Dilluns dia 5 de novembre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona i debat posterior  “El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana” amb la participació de Carles Santacana, historiador i membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès; Ramon Espasa, metge i conseller de Sanitat de la Generalitat (1977-1980); Montserrat Casals vicepresidenta de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; i Joan Solé Camardons presentador i moderador, ponent de la Secció d’Història.

MÉS DE DOTZE MIL CONGRESSISTES I DOS ANYS DE CONGRÉS

El 28 de gener de 1975 la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un Congrés en defensa de la cultura catalana. Ràpidament va rebre adhesions per part de les entitats i dels intel·lectuals. Amb col·laboració de tothom es va dissenyar un congrés que impliqués la participació popular, la revisió i actualització dels elements de la cultura catalana de cara al futur.

CCC6_Reunió-Comitè-Executiu-(Arxiu-Fotogràfic)

Foto: Comitè executiu del Congrés de Cultura Catalana

El Congrés es va allargar durant dos anys, fins al 1977. Hi van participar més de dotze mil congressistes i s’hi van adherir més de 1.500 entitats i quinze mil persones.

L’esdeveniment del Congrés de Cultura Catalana va marcar l’inici de la Transició a Catalunya, i als Països Catalans, va mobilitzar a més de dotze mil persones entre experts, acadèmics i ciutadans al voltant dels debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia. Durant els dos anys que va durar el Congrés es va treballar per analitzar l’estat de la cultura catalana i per establir un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans des de l’any 1936 fins a la celebració del Congrés.

CCC4_Mesa-presidència-i-públic-(©Jaume-i-Anton-Muns)

Foto: Mesa presidencial i congressistes del CCC.  Autor: Jaume i Anton Muns 

L’ESTRUCTURA DEL CONGRÉS

El Congrés es va configurar sobre els organismes d’un Patronat, el president del qual fou Jordi Rubió i Balaguer, i una comissió promotora, formada per totes les entitats adherides i presidida pel degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona d’aleshores, Miquel Casals Colldecarrera. La Comissió Promotora tenia alhora una Comissió Permanent, formada per una vuitantena de persones de diverses entitats i un secretariat cultural encarregat de dur a terme la tasca cultural del Congrés i de posar en marxa les 20 seccions.

Entre els continguts del Congrés s’havia d’elaborar un  balanç d’allò que havia estat la vida cultural fins aquell moment en cadascun dels àmbits, i, alhora, presentar vies alternatives de cara al futur. S’havia de tractar, amb criteris unitaris, la problemàtica dels Països Catalans, amb les peculiaritats i diferències que són pròpies de cadascun d’ells i que els caracteritzen i s’havia de garantir la participació del major nombre possible d’especialistes i d’entesos de cada matèria, així com una participació popular autèntica i viva.

CCC3_ambit-Estructura-Social
Imatge: Cartell de final d’Àmbit d’Estructura Social

ÀMBITS

El Congrés de Cultura Catalana es va dividir en 25 àmbits diferenciats, els quals pretenien establir un balanç de l’estat de la cultura i de la societat dels Països Catalans, així com concretar unes propostes a curt i a mitjà termini per tal del poder iniciar el procés de recuperació en tots els àmbits. En un principi, es va fer una primera divisió en 18 àmbits elaborada per Jordi Carbonell. Finalment, però, es va fer una segona divisió i es van establir 25 àmbits definitius. Així doncs, es van realitzar paral·lelament 25 congressos de la cultura catalana els quals cadascun d’ells va presentar els treballs i les resolucions a una població diferent dels Països Catalans.

CCC1. Cloenda àmbit Recerca 16-10-77 (Museu de Badalona)

Foto: Cloenda de l’Àmbit de Recerca el 16-10-1977.

El Secretariat Cultural era el que aplegava els diferents grups de treball que impulsaven cadascun dels àmbits. Va comptar amb la col·laboració de més de tres mil professionals, intel·lectuals, artistes o persones interessades en les matèries d’estudi. Totes aquestes persones van col·laborar de forma desinteressada durant més de dos anys en el Congrés. Cada àmbit constava d’uns quants responsables territorials i responsables de subàmbits els quals s’anomenaven delegats d’àmbits. L’agrupació d’aquests delegats prengué el nom de Secció General del Secretariat Cultural i funcionaven com un organisme autònom del Congrés.

A partir de la cloenda de tots els àmbits es va redactar el Manifest de la Cultura Catalana. A més, la tasca intel·lectual del Congrés no es va aturar aquí, sinó que va continuar amb la creació de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

CCC5_Míting-sindicats-al-Palau-d'Esports-(Arxiu-Fotogràfic)

Imatge: Míting amb els sindicats. Palau d’Esports

CAMPANYES

Des del Congrés de Cultura Catalana hi havia la necessitat de mobilitzar la població dels Països Catalans. En una reunió entre la Comissió coordinadora del Secretariat Cultural i Josep Espar, el qual s’acabava d’incorporar com a gerent del Congrés, va sorgir la idea de realitzar unes campanyes que acomplissin la funció que els àmbits no podien realitzar: la mobilització popular. L’objectiu principal d’aquestes Campanyes havia de ser motivar la ciutadania per tal que participessin activament en el Congrés de Cultura Catalana ja que s’havia de donar mitjans a la població per poder reivindicar els seus drets. D’aquesta manera, es van dissenyar 5 Campanyes diferents les quals van tenir un any de durada, del Novembre del 76 a l’Octubre – Novembre del 77: “Ús oficial del català”, “Salvaguarda del patrimoni natural”, “Identificació del territori”, “Revitalització dels valors populars i del folklore” i “Institucions Autonòmiques”.

El Congrés va assentar les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions pròpies dels Països Catalans, en un procés de participació ciutadana sense precedents, des del 1975 fins al 1977.

CCC2Abecedari---Campanya-ús-oficial-del-català

 Imatge: Cartell de la Campanya per a l’ús oficial de la llengua catalana

 

Text de la Fundació Congrés de Cultura Catalana per al Blog de la Secció d’Història

Tertúlia d’Amics de la Història sobre Josep Fontana. “El millor homenatge és llegir els seus llibres”

Dilluns 22 d’octubre de 2018 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) Amics de la Història organitza una Tertúlia sobre Josep Fontana amb la participació de diversos historiadors i de tots els ateneistes, amics, lectors, alumnes i companys de Josep Fontana.

Participaran entre altres: Andreu Mayayo que comentarà un dels darrers llibres “El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914; David Martínez Fiol  “Introducció a l’estudi de la Història” ;Maria Mestre comentarà: De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834; Josep Sauret comentarà Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945.   

Si voleu participar activament a la tertúlia podeu portar un llibre de Josep Fontana que us hagi interessat especialment i fer-ne un comentari de lectura. Si ens aviseu reservarem un espai d’uns 10 minuts per persona i llibre que vulgueu comentar. Ens podeu informar a joansolecamardons@gmail.com.

A continuació trobareu una selecció no exhaustiva d’entrevistes, de llibres i d’articles sobre Josep Fontana a cura de Joan Solé Camardons ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès,

 

Entrevistes a Josep Fontana

 

Entrevista a Josep Fontana: «L’ensenyament de la història només és útil quan ajuda la gent a pensar pel seu compte» Text de Josep M. Lluró i Josep M. Muñoz. Número extraordinari Desembre 2017 L’AVENÇ 441. http://www.lavenc.cat/index.php/cat/media/files/Entrevista-a-Josep-Fontana

 

“Llegir Josep Fontana és la millor manera de mantenir-lo viu” Text  de Marc Andreu, El Crític.cat, 29-08-2018. http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2018/08/29/llegir-fontana/

 

Josep Fontana: “Les revolucions comencen als llocs més desenvolupats, però costa arribar a tota la població”. Text de Javier Borràs Arumí, El Critic.cat, 30-10-2017.

http://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-fontana-els-fets-de-praga-van-demostrar-que-el-comunisme-no-tenia-capacitat-de-renovar-se-i-creixer-16907

 

Josep Fontana: “Si vols fer la independència per la força, hauràs de muntar una guerrilla”. Text de Blanca Blay i Caralp Mariné, El Critic.cat, 06-01-2016.

http://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-fontana-si-vols-fer-la-independencia-per-la-forca-hauras-de-muntar-una-guerrilla-no-fem-broma-amb-aixo-7569

 

Fontana, la pel·lícula del segle XX. “Han guanyat la contrarevolució, els rics”, diu en una entrevista l’historiador, que publica ‘El siglo de la revolución’, lúcida i realista anàlisi del món des de 1914. Text d’Andreu Mayayo i Artal, El País Cultura, 15-02-2017.

https://cat.elpais.com/cat/2017/02/15/cultura/1487194142_181769.html

 

Josep Fontana: “Les perspectives reals d’independència són mínimes, però cal persistir”. Text de Marc Andreu, El Critic.cat,01-09-2014.

http://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-fontana-les-perspectives-reals-dindependencia-son-minimes-pero-cal-persistir-363

 

“Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana”. L’historiador Josep Fontana traça els orígens i la continuïtat de sentiment català a ‘La formació d’una identitat’ Text de Carles Geli, El País Cultura, 05-11-2014.

https://cat.elpais.com/cat/2014/11/05/cultura/1415221082_397634.html?rel=mas

 

Josep Fontana: “La independència ara era un salt al buit”. L’historiador creu que el programa de Junts pel Sí va ser un error; hauria estat més prudent defensar el dret a decidir.  Text de Francesc Arroyo, El País Cultura, 05-11-2015. https://cat.elpais.com/cat/2015/10/05/cultura/1444047086_077475.html?rel=mas

 

Carles Capdevila entrevista a Josep Fontana. Text de Carles Capdevila, ARA, 15-11-2014.  https://www.ara.cat/premium/entrevista-Carles_Capdevila-Josep_Fontana-historia-Catalunya_3_1247305275.html#

 

TV3 – Els Matins – Fontana: “No han entès ni après mai a viure amb aquesta diversitat cultural” 28-10-2014, https://www.youtube.com/watch?v=6CrwNG81NVM

Josep Fontana: «Si no veu altra solució, l’Estat és capaç d’arribar a la suspensió de l’autonomia» Pep Martí 16-10-2017

https://www.naciodigital.cat/noticia/138269/josepfontana

 

Llibres de Josep Fontana

El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914 (Ed. Crítica, 2017)

https://www.planetadelibros.com/libro-el-siglo-de-la-revolucion/242763#soporte/242763

El periodo que va de 1914 a nuestros días ha sido un siglo de luchas de liberación, de un gran enfrentamiento de clases. La revolución que se inició en Rusia en 1917 ha marcado el siglo entero. La amenaza de subversión del orden establecido determinó la evolución política de los demás, empeñados en combatirlo y, sobre todo, en impedir que se extendiera por el mundo. La culminación de esta dinámica se produjo después de la segunda guerra mundial, cuando, tras la derrota del fascismo, se organizó por una parte la guerra fría, mientras, por otra, los avances sociales del estado de bienestar servían como antídoto para evitar la penetración de sus ideas en las sociedades del mundo desarrollado. Fue así como se alcanzó aquella situación excepcional de los años que van de 1945 a 1975, cuando en los países desarrollados se registraron las mayores cotas de igualdad hasta entonces conocidas.
A lo largo de los años setenta, sin embargo, al tiempo que se hundía el poder soviético y que el comunismo dejaba de ser una amenaza interna, esa trayectoria cambió para dar paso a la reconquista del poder por las clases dominantes y a una fase de retroceso social que nos ha llevado al triunfo actual de la desigualdad. El siglo no ha sido, pues, un «siglo revolucionario», puesto que las propuestas de 1917 acabaron derrotadas, pero ha sido «el siglo de la revolución», en la medida en que estas propuestas, en su doble papel de esperanzas para unos y de amenazas para otros, han marcado toda su historia.

Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. (Ed. Pasado y Presente, 2011) http://pasadopresente.com/autores/bookdetails/2016-11-21-12-20-21

Sinopsi: Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, ‘el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir’ y una paz que había de proporcionar ‘a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza’. Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año. Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo

 

El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (Ed. Pasado y Presente, 2013) http://pasadopresente.com/autores/bookdetails/el-futuro-es-un-pais-extrano

Josep Fontana: “Este libro nace de las preocupaciones que me surgieron tras haber concluido Por el bien del imperio. La profundización de la crisis y, sobre todo, el carácter que tomó al extenderse por Europa, ha sacado a la luz la dura realidad de lo que, más allá del retroceso económico, se presenta en la actualidad como una grave crisis social, cuyos rasgos más visibles son la privatización de la política, primero, y la del propio estado, más adelante, con la formación paralela de un sistema represivo capaz de prevenir y contener la protesta pública.
Lo que en la retórica con que se justifican las políticas de austeridad se presenta como un retroceso temporal destinado a superar unos momentos de dificultades esconde, en realidad, una alteración permanente de nuestros derechos sociales encaminada a liquidar definitivamente lo que queda del estado de bienestar y a asegurar la nueva sociedad de la desigualdad La visión de la historia en que fuimos educados, que nos garantizaba un porvenir de progreso continuado, ha dejado de tener validez, y el futuro se ha convertido en un país extraño que habrá que descubrir y conquistar”.

 

La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per una guia dels corrents actuals. (EUMO, 2012) http://eumoeditorial.com/la-historia-despres-de-la-fi-de-la-historia-epub-109760

Josep Fontana, en aquest llibre, ens ofereix una panoràmica del laberint de corrents historiogràfics actuals. El recorregut va des de la història narrativa a la història de les mentalitats tot passant per l’economicisme i el cientifisme i conclou amb la proposta de recuperar el vell principi que la història s’ha d’ocupar de l’home en la seva integritat i ha d’assolir una comprensió global de les societats humanes. Per aconseguir aquest objectiu tant cobejat, proposa incorporar nous mètodes que s’han mostrat vàlids en l’anàlisi de les societats. Una història, en definitiva, que no es desentengui de la funció social que li és pròpia, més enllà de l’academicisme pur, que pugui ajudar-nos a analitzar el present i ha planejar un nou futur. El caràcter suggerent i actual, en els temps de desconcert ideològic que corren, fa que sigui una obra de referència molt oportuna tant per als lectors com per als ensenyants habituals d’aquesta disciplina.

 

L’ofici d’historiador (Arcadia, 2018) : https://www.arcadia-editorial.com/llibres/lofici-dhistoriador/

La tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui, per ajudar a resoldre’ls. L’ofici d’historiador és, doncs, un ofici socialment útil, i només té sentit quan es duu a terme amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Les lliçons aplegades en aquest llibre van ser pronunciades, originalment, en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, l’any 2009. Josep Fontana es proposava fer una mena de balanç, encara provisional, de la feina feta en més de cinquanta anys, centrant-se en els camps en què ha treballat i en els motius que el van guiar a escollir-los.

 

La historia de los hombres: el siglo XX (Ed. Crítica, 2000) https://www.planetadelibros.com/libro-la-historia-de-los-hombres-el-siglo-xx/115273#soporte/115273

 

Este volumen reúne los capítulos de La historia de los hombres  dedicados al estudio de la evolución de la historiografía a lo largo del siglo XX, con la intención de ofrecer al lector un panorama que, a la vez que denuncia los daños que produce el uso público de la historia al servicio del orden establecido, pretende sentar las bases para construir una visión crítica del pasado.
Al presentar esta nueva edición el autor señala: “En los once años transcurridos desde que se editó por primera vez este libro han ocurrido muchas cosas que obligan a actualizarlo. No sólo se trata de dar noticia de las nuevas corrientes de la ciencia histórica, sino de razonar cómo y por qué un mundo que ha cambiado hasta tal punto desde la crisis económica de 2007-2008 nos incita a mirar el pasado con otros ojos, a fin de entender mejor lo que está sucediendo hoy a nuestro alrededor. A este propósito responde el capítulo adicional que he añadido a este libro, con el título de¿Qué historia para el siglo XXI?

 

Europa ante el espejo (Austral, 2013) https://www.planetadelibros.com/libro-europa-ante-el-espejo/92626#soporte/92626

 

Los europeos hemos ido construyendo una conciencia de colectividad mirándonos en el espejo de «los otros» para distinguir lo que nos identificaba, lo que nos diferenciaba de los demás. Al introducirnos en la galerÌa de espejos deformantes en que está atrapada nuestra cultura, el profesor Fontana nos ofrece en este libro una nueva visión, profundamente desmitificadora, de la historia de Europa desde los antiguos griegos hasta nuestros días.

 

La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (Ed. Crítica, 2002)

https://www.planetadelibros.com/libro-la-quiebra-de-la-monarquia-absoluta-1814-1820/17097#soporte/17097

Josep Fontana nos muestra un modo nuevo de analizar y comprender la crisis del Antiguo Régimen: el proceso del que surgió la España Contemporánea. Aunque el estudio se centra en la etapa de 1814 a 1820, cuando se pretendió reinstaurar la monarquía absoluta, los problemas que aquí se plantean desbordan ampliamente dicho marco cronológico. En La quiebra de la monarquía absoluta todos los episodios resultado de intrigas palaciegas o la sucesión de las intentonas revolucionarias encuentran explicación adecuada en un enfoque más amplio que el de la política histórica tradicional: en un enfoque de historia total que integre el estudio de los problemas económicos, de las tensiones en el seno de la sociedad española y de las actitudes políticas e ideológicas de los distintos grupos sociales. La conducta de los hombres no se nos aparece entonces como ese gratuito tejer y destejer que siguen mostrando muchos libros dedicados a la época de Fernando VII, sino que cobra sentido y coherencia. Muchos son los aspectos sobre los que La quiebra de la monarquía absoluta presenta nuevos puntos de vista. La historia política se ve enriquecida con la aportación de fuentes inéditas, en la que los propios dirigentes del estado nos pintan la dramática situación de un país que había llegado al fondo de la humillación y la miseria. Más importantes son aún las novedades que afectan a la historia económica de comienzos del siglo XIX, y en especial a la historia de la Hacienda en los años difíciles que siguieron a la guerra de la Independencia, cuando se ensayaron las discutidas reformas de Garay. Pero lo más interesante y original del libro del profesor Fontana es el intento de examinar globalmente la evolución de la sociedad española en unos años que vieron producirse la quiebra de la monarquía absoluta tradicional y la germinación de las primeras semillas de una época nueva.

 

De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834 (Ed. Crítica)

https://www.planetadelibros.com/libro-de-en-medio-del-tiempo/92258#soporte/92258

 

No hay otro período de la historia contemporánea española que sea tan poco y mal conocido como la llamada “década ominosa”. Una colección de tópicos sobre “el rey felón” y los mártires del liberalismo –Mariana Pineda, Torrijos y compañía- han venido a ocupar el lugar del conocimiento histórico y nos han impedido entender mejor una etapa de transición sin la cual resultan incomprensibles tanto la génesis como los límites de la revolución liberal posterior.

Este libro del profesor Fontana, fruto de muchos años de investigación, nos ofrece una visión alternativa que, contra la imagen tradicional de un régimen y una sociedad inmóviles en el tiempo, nos muestra cómo han surgido en su interior las fuerzas que iban a obligar a emprender un camino de reformas, y cómo se han situado, frente a ellas, los defensores de un inmovilismo imposible, que iban a iniciar, mucho antes de la muerte de Fernando VII, unas “guerras carlistas” en que la sucesión no era el motivo real, sino más bien un argumento de legitimación.

Aunque la naturaleza misma del absolutismo, estrechamente ligado a la voluntad y a las decisiones del monarca, obligue a mantener la atención fija en su persona y en sus actos, el profesor Fontana nos muestra también la lucha interna entre los grupos que se movían en su entorno y, más allá de estos corredores del poder, la forma en que la sociedad española ha vivido estos cambios, y ha participado en ellos, además de situar todo el proceso en el contexto europeo de su tiempo, apartándonos, así, del mito de la excepcionalidad española.

 

Aturar el temps: la segona restauració espanyola 1823-1834 (Ed. Crítica, 2005)

https://www.amazon.es/Josep-Fontana-Obra-restauraci%C3%B3-espanyola/dp/8484326144

Aquest llibre forma part d’un projecte que l’autor va iniciar fa uns trenta-cinc anys amb la intenció d’investigar el que ell mateix també pensava aleshores que era “la crisi de l’antic règim espanyol” i que poc a poc va anar entenent com un procés en què uns protagonistes socials van aconseguir de crear un determinat règim nou, imposant una entre les diverses formes en què era possible construir el futur i evitant que ningú no passés pels corredors que conduïen cap a una altra història.

Els fantasmes de Verona; La invasió; El restabliment de l’absolutisme; Violència i repressió; Els apostòlics; La fractura; Les dificultats de la moderació; La crisi de l’estiu de 1824; Un govern assetjat; El temps aturat; La gran revolta; Temps difícils; Les revolucions europees del 1830; La crisi del projecte reformista; La fi del regnat; La fi del sistema; Cap al nou règim i més enllà.

 

La época del liberalismo. Historia de España Vol. 6 (Ed. Crítica)  https://www.planetadelibros.com/libro-la-epoca-del-liberalismo/16679

Inaugura esta Historia de España el volumen correspondiente al período de 1808-1874, del que es autor Josep Fontana, máximo especialista en el siglo XIX español. Este siglo XIX “corto” es un período complejo, lleno de acontecimientos políticos, económicos y sociales que gravitarán con fuerza sobre el siglo XX y de los que el autor nos ofrece una visión enteramente renovada. Trata, con ello, de contribuir a la recuperación de un siglo calumniado y maldito, pero también de corregir la imagen tradicional en blanco y negro que lo reducía todo a intrigas cortesanas, pronunciamientos y discursos en las Cortes. Más allá, pues, de la narración de los grandes hitos del período –que, sin embargo, Fontana recorre con su precisión habitual y con gran audacia narrativa—lo que le interesa al autor es determinar las causas que llevaron a la quiebra del liberalismo y al correspondiente retraso económico y social de España en relación a los países de su entorno: un débil proceso de nacionalización, una reforma agraria titubeante, el miedo a las consecuencias sociales de la industrialización, el fracaso de la educación pública y el falseamiento del sistema parlamentario. Pero, sobre todo, lo que persigue Fontana es sacar a la luz los problemas, las luchas, las frustraciones y las esperanzas de la inmensa mayoría de españoles sin derecho al voto y sin ninguna capacidad de presión política, aquellos que Antonio Machado definió como “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.

 

La Revolució liberal a Catalunya (Pagès EUMO, 2003)

https://www.pageseditors.cat/ca/la-revolucio-liberal-a-catalunya.html

Josep Fontana, aborda un dels temes essencials per a la comprensió de la societat contemporània: com la crisi de l’antic règim donà pas a la construcció d’un nou règim, mitjançant la revolució liberal (1833-1844). I ho fa, no solament remarcant les millors condicions per al canvi econòmic (fi del privilegi aristocràtic, modificació de les regles de propietat, participació i hegemonia deis burgesos en la política), sinó també posant èmfasi en la lluita de les classes populars per fer realitat una revolució democràtica que garantís els drets polítics del conjunt dels ciutadans. Alhora, analitza la complexa situació de Catalunya dins d’una Espanya immersa en un dèbil procés nacionalitzador que posà traves a la cohesió social. Es tractava d’una societat, la catalana, que avançava cap a la industrialització, amb tots els canvis socials que el procés generava, però allunyada del poder polític estatal i que va topar amb una constant manca de comprensió dels governants.

 

Articles sobre llibres de Josep Fontana

Marc Andreu: “Historiar en defensa de la terra. Claus per llegir ‘La formació d’una identitat’, el nou llibre de Josep Fontana” https://cat.elpais.com/cat/2014/11/05/actualidad/1415221818_198912.html

 

Ramon Arnabat: “Josep Fontana: l’home i l’historiador. Saber escriure bé un bon llibre d’història no és fàcil, i ell hi excel·lia”

https://www.ara.cat/opinio/ramon-arnabat-josep-fontana-home-historiador_0_2078192326.html

 

Xavier Díez: “Josep Fontana, mestre d’historiadors” http://descriu.org/lofici-dhistoriador-de-josep-fontana/

 

Jordi Amat: “Revolución histórica” https://www.lavanguardia.com/cultura/20180829/451527690820/revolucion-historica.html
Llistat del Catàleg de la Biblioteca Ateneu Barcelonès “Josep Fontana, ofici d’historiador” http://cataleg.ateneubcn.org/cgi-bin/koha/opac-shelves.pl?op=view&shelfnumber=186&sortfield=title