Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra

Dimarts 20 de desembre de 2022, a les 18.30h, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la sessió Moviment afroamericà pels drets civils i jazz música negra, a càrrec de Pau Fuster Bausili, estudiós del jazz i regidor d’òpera.

Encara avui en dia als Estats Units d’Amèrica la discriminació social, política i econòmica resulta evident per a la població afroamericana. En aquesta conferència veurem com el jazz, una música negra, es vincula amb els orígens per la defensa dels drets civils.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, adjunt a la Secció d’Història

Accés obert.

Imatge principal: Dr. Martin Luther King Moviment de Drets Civils (carbó de Donald Dais). Creative Commons

Jazz i drets civils als EUA

El jazz és una música negra que ha tingut una transcendència absoluta en el desenvolupament de la música occidental i també és una música que pot explicar la història de la comunitat afroamericana als EUA.

El moviment pels drets civils als Estats Units s’acostuma a datar cap a mitjans de la dècada dels 50. Si bé, és cert, que en aquell moment la transcendència mediàtica i implicació social seran més grans, ja a principis de segle XX hi ha un moviment social i intel·lectual que serà la base de moltes reivindicacions que, encara, avui són vigents. La música afroamericana no és aliena als canvis socials del país i no podem entendre l’evolució del jazz sense comprendre els canvis i les reivindicacions de la societat afroamericana.


Imatge: Marxa pels drets civils a Washington, DC (Líders de la marxa conduint els manifestants pel carrer.) 28 d’agost de 1963. Autor desconegut o no proporcionat. Domini públic

Pau Fuster proposa una xerrada on la història afroamericana i el jazz van de la mà. La música ens explicarà la història. Nina Simone, Martin Luther King, John Coltrane, Malcom X… Una manera fantàstica de gaudir el  jazz i d’aprendre i entendre la història pels drets civils als Estats Units. Música extraordinària i història apassionant.

Segons Pau Fuster, la pretensió de ser una música culta, que per a alguns té el jazz, o l’estigma de ser una música de la mala vida han fet molt de mal en la difusió i comprensió d’aquest moviment cultural i musical. Que és al cap i a la fi, l’expressió artística més important i influent de la història dels EUA.

Imatge: Martin Luther King, Malcom X, John Coltrane i Nina Simone (Fotos Wikipèdia)

Pau Fuster Bausili

El ponent de la conferència, Pau Fuster Bausili va estudiar música al Taller de Músics de Barcelona, va cursar estudis de  Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), estudis de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), estudis de regidoria d’espectacles al Taller de Tecnologies de l’espectacle (TTE) i actualment treballa com a regidor d’òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

És un gran aficionat al jazz, i ha dirigit i presentat el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK de Barcelona. També, fa cursos i conferències sobre diferents temàtiques del jazz a centres cívics, a l’Ateneu Barcelonès, al cicle de  Música Negra de Barcelona, al Sonaswing, al Miravins, al Festival de Jazz antic de Sitges i al Festival Vijazz, entre altres.

Foto: Pau Fuster: “Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz”, 8 d’abril de 2019 Ateneu Barcelonès

Tarradellas, una certa idea de Catalunya. Tertúlia amb Joan Esculies

Dilluns, 12 de desembre 2022 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la tertúlia: Tarradellas, una certa idea de Catalunya amb Joan Esculies, historiador i autor de Tarradellas, una certa idea de Catalunya.

Presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx.

Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.

Joan Esculies

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és escriptor i historiador. Ha publicat biografies, assaigs i articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle xx. L’any 2018 va rebre el premi Gaziel de Biografies i Memòries per Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Exerceix de professor a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya i escriu a La Vanguardia.

Catalans en la colonització de la Guinea espanyola

Dilluns 14 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència: Catalans en la colonització de la Guinea espanyola, a càrrec d’Eduard Gargallo i Jordi Sant Gisbert, historiadors, recercadors i autors d’El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea espanyola. Intervindrà també Rosa Maria Pujol Vilallonga.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Accés Obert.

Un petit imperi

La conferència tractarà sobre la important petjada colonial catalana, sota l’empara de l’estructura colonial espanyola a Guinea, tant a l’esfera econòmica i comercial, com a la religiosa i educativa, dues de les línies d’acció bàsiques del colonialisme durant dos segles, especialment reforçades durant el franquisme. També es detallarà l’acció político-militar, òbviament controlada per l’estat espanyol. Aquí els catalans van tenir molt poca participació, però tampoc no van ser prou crítics amb la gestió estatal, ni durant el període colonial, ni després.

El Petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola

Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola

El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós.

D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català.

Més enllà d’aquestes dues esferes, Eduard Gargallo Sariol i Jordi Sant Gisbert, experts en historia de l’Àfrica, donen una visió més completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.

Preparació d’una plantació de cacau la finca de Rius i Torres. Inicis del segle XX (Biblioteca Real de Palacio).

Eduard Gargallo Sariol

Doctor en Història Contemporània (UB), investigador de l’ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa, Centro de Estudos Internacionais. Ha estat director de projectes del Centre d’Estudis Africans, director del Postgrau en Societats Africanes (CEA-UPF) i professor d’Història d’Àfrica a la Universitat de Barcelona. Ha publicat articles en revistes acadèmiques internacionals, i capítols en diversos llibres dedicats a l’Àfrica. Va ser coeditor del llibre Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre Àfrica (PUV, 2005).

Eduard Gargallo Sariol

Jordi Sant Gisbert

Doctor en Història (UPF, 2017) i professor de Ciències Socials. Membre del Centro de Estudios Afro-Hispánicos de la UNED. Ha publicat diversos capítols en obres col·lectives relacionades amb la Guinea Espanyola i Catalunya com ara Ikunde. Barcelona Metròpoli Colonial (Museu de les Cultures del Món, 2017) o Les bases colonials de Barcelona (MUHBA, 2012)

Jordi Sant Gisbert

Més informació aquí

Una història de l’andalusisme polític

Divendres 4 de novembre a les 18.30h tingué lloc a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) la conferència: Una història de l’andalusisme polític, a càrrec de Javier García Fernández historiador i recercador de la Universitat Pompeu Fabra.

Presentà: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història

Accés obert.

Una història de l’andalusisme polític

La conferència ens portarà a esbrinar els elements fonamentals del cicle polític andalús en relació a la “Tercera ola andalucista”. Sota aquesta denominació s’engloben les expressions polítiques i culturals del nou andalusisme.

Un recorregut per la història de l’andalusisme des del primer regionalisme liderat per Blas Infante als anys vint i anys trenta del segle passat, fins al paper de l’andalusisme polític durant el tardofranquisme, durant el procés de democratització i la configuració de l’estat autonòmic. Així mateix la conferència exposarà algunes de les propostes fonamentals del nou andalusisme, els seus plantejaments econòmics, polítics i la seva visió de les aliances dins el conjunt de l’Estat, davant la política actual, tan a nivell estatal com continental. També exposarà la visió del procés que s’ha construït des d’Andalusia, les conseqüències del procés sobiranista català i les transformacions polítiques que s’han produït.
Finalment, tractarà d’abordar el futur de les societats i projectes emancipadors tan al conjunt de l’estat espanyol com a la Unió Europea a la propera dècada.

Blas Infante (1885-1936) polític, ideòleg i escriptor andalús, màxim exponent del nacionalisme andalús.

Javier García Fernández (Granada, 1987) és professor a la Universitat Pompeu Fabra. Doctor en Filosofia (Ph.D) en Estudis Postcolonials, Universitat de Coimbra, és investigador postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra al Grup de Recerca sobre Imperis, Metròpolis i Societats Extraeuropees. També és membre de la direcció d’Adelante Andalucía i del Sindicato Andaluz de Trabajadores.

Javier García Fernández

Ventura Gassol. Una biografia política. Tertúlia amb Manuel Pérez Nespereira

Dilluns 7 de novembre a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la sessió Ventura Gassol. Una biografia política. El tertulià convidat serà Manuel Pérez Nespereira, historiador, ateneista i autor de Ventura Gassol. Una biografia política.

Joan Manuel Tresserras, escriptor, assagista i president de la Fundació Jose Irla, editora de l’obra participarà també a la tertúlia i en farà la seva presentació.

La tertúlia compta amb el suport de la Fundació Irla, que lliurarà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.

Modera la tertúlia: Joan Solé Camardons

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Ventura Gassol i Rovira (1893-1980)

Una biografia política

Ventura Gasol i Rovira (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980) inicia de ben jove un sòlid compromís amb el catalanisme polític i cultural, com a propagandista i activista i com a notable poeta. Exiliat arran de la Dictadura primoriverista, s’alia a Estat Català̀, esdevé́ un dels lloctinents de Francesc Macià̀ i participa en la insurrecció́ de Prats de Molló́, acompanyant posteriorment el líder separatista en el seu periple americà̀.

Retornat a Catalunya participa en la fundació́ d’Esquerra Republicana i en l’adveniment de la República i la Generalitat de Catalunya. Com a conseller d’Instrucció́ Pública i de Cultura promou una obra de govern que continua, actualitza i amplia l’endegada per la Mancomunitat, malgrat el convuls període en la qual es desenvolupa. Empresonat amb tot el Govern arran els Fets d’Octubre de 1934, reprèn la tasca de conseller arran la victòria del Front d’Esquerres del 1936, per a tot seguit afrontar durant la Guerra Civil el salvament de vides i patrimoni abans d’haver d’exiliar-se per les amenaces dels incontrolats. Allunyat de la primera línia política, viu un segon exili a cavall de França i Suïssa fins el seu retorn a Catalunya, a la del franquisme, per a morir-hi en pau.

Barcelona, 16 d’octubre de 1936. Festival al Teatre Olympia, en honor als mariners del Zirianin, el vaixell soviètic arribats dies abans amb un carregament de queviures per la ciutat. D’esquerra a dreta: el consol Vladimir Antónov-Ovséienko, Josep Tarradellas i Ventura Gassol. Agustí Centelles /CDMH. Fundació Josep Irla

Manuel Pérez Nespereira

Doctor en Història Contemporània de Catalunya, especialista en la figura d’Enric Prat de la Riba, el primer terç del segle XX a Catalunya i el catalanisme d’aquest període.

Autor de més de mitja dotzena d’obres, entre les quals: Prat de la Riba, nacionalisme i formació d’un estat català; La secessió catalana; La Ciutadella; Jaume aiguader, la nació popular.

Ha publicat en revistes especialitzades i genèriques, i al costat de l’obra individual ha col·laborat en un bon nombre d’obres col·lectives.

Una breu selecció d’articles de revistes: La crisi de la fi de segle a l’Ateneu barcelonès; La primera crisi positivista a l’Ateneu Barcelonès (1877-1878); Precedents de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860); La recepció de la cultura i el pensament europeus a la Catalunya de la Restauració. L’Ateneu Barcelonès i la seva biblioteca com a vehicles de recepció, assumpció i difusió; L’Ateneu Barcelonès i Josep Pla. Dues actituds davant la lluita social. Més informació aquí.

Manuel Pérez Nespereira

Celebrant Carlos Cano

Dimecres 2 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc l’homenatge festa Celebrant Carlos Cano.

Hi participaren: Óscar Jurado, periodista; Javier García Fernández, historiador; Paco Ibañez, artista; David Castillo, escriptor; Giulia Valle, artista; i Marina Rosell, artista.

Presentà l’acte: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Accés obert.

Amb motiu del 50 aniversari del debut de Carlos Cano en un acte de la UNESCO a París el 1972 en homenatge a Federico García Lorca i del 20 è aniversari de la seva mort l’any 2000, que no es va poder commemorar per la pandèmia, avui retem homenatge a un cantautor compromès, que es va formar a Catalunya i que va fer l’adaptació musical i va gravar l’Himno de Andalucía el 1977, a partir de la composició musical de José del Castillo Díaz amb lletra de Blas Infante .

Qui fou Carlos Cano?

Carlos Cano va néixer a  Granada  el  28 de gener  de  1946. Viu l’infantesa tenint una clara memòria familiar republicana amb el record del seu avi que havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil.
De ben jove, com milers de granadins, emigra a  Suïssa  i posteriorment a  Alemanya  darrera d’una feina.

Després d’un any a l’estranger, el 1964, amb els estalvis aconseguits amb el seu treball, arriba a Barcelona. Es matricula en un curs d’electrònica, que aprova amb bones notes, però quan se li acaben els estalvis comença a treballar en la construcció per poder seguir costejant-se els estudis.

Carlos Cano (1946-2000)

Poc després és quan apareix l’autèntic Carlos Cano. Deixa els estudis, l’acomiaden de la feina i comença a escriure, verbalitzant poèticament la barreja de sentiments de soledat, d’identitat i d’esperança. Torna a Granada i comença a compondre les seves primeres cançons. Coneix al poeta Juan de Loxa, que en aquell moment encapçalava el col·lectiu de poesia anomenat Poesía 70, i s’integra al grup. El 1972 participa a París en un homenatge a Federico García Lorca en un acte de la UNESCO, on debuta professionalment com a cantautor. Allà coneix Paco Ibáñez, Elisa Serna, Luís Cilia i especialment Lluís Llach amb qui acaba mantenint una llarga amistat.

Carlos Cano és un dels representants més destacats de la cançó andalusa, va ser creador d’un nou tipus de cobla popular, compromesa amb la problemàtica social d’Andalusia tal com es reflecteix al primer disc publicat l’any 1976.

El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques a Andalusia, el Partido Socialista de Andalucía (PSA) li edita l’”Himno de Andalucía” amb lletra de Blas Infante. El  1998  posa música als poemes del  Diván del Tamarit, últim llibre de Federico García Lorca. Mor l’any 2000 d’un aneurisma de l’aorta a la seva ciutat natal.

Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista

Dijous 20 d’octubre a les 18.30 h a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista a càrrec de Cèlia Cañellas Julià, historiadora i Rosa Toran Belver, historiadora; ambdues coautores de Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, edicions 62.

Presenta: Josep Sauret, membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Cèlia Cañellas Julià i Rosa Toran Belver, autores de la biografia de Hilda Agostini; Josep Sauret de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 20 d’octubre de 2022. Foto JSC.

Una biografia singular

La biografia de Hilda Agostini (Tarragona 1890-Paris 1976), filla d’un pare d’origen italià, esdevé singular per la seva formació en els àmbits del protestantisme i per la trajectòria que la conduí al compromís polític i a la integració en els cercles maçònics. En aquests àmbits es forjà el seu esperit profundament republicà i laic i el seu compromís en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal.


Exercí de mestra a l’escola pública barcelonina, on acabà per dirigir l’Escola Montessori, i també a l’Escola del Treball. Amiga de Marcel·lí Domingo, milità en el Partit Republicà Radical Socialista, a Izquierda Republicana i en els anys de guerra, al PSUC, destacant per la seva labor de propaganda en mítings i en les seves col·laboracions a la premsa.

Des de l’exili al sud de França col·laborà en la tasca d’ajut als refugiats, continuada a Paris des de les oficines de la CIMADE, ONG francesa fundada al començament de la Segona Guerra Mundial per grups d’estudiants protestants francesos, en particular l’activista cristiana i membre de la Resistència francesa Madeleine Barot, per donar assistència i suport a les persones desarrelades per la guerra, en primera instància els que van ser evacuats de les províncies franceses d’Alsàcia i Lorena situades a la frontera amb Alemanya.

En resum, la biografia de Hilda Agostini és singular per la seva formació i la seva trajectòria, com a dona d’esperit profundament laic, compromesa i entestada en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal, a més de la seva dedicació al magisteri, la integració en una lògia maçònica i el seu compromís polític.

Les autores del llibre Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Cèlia Cañellas i Rosa Toran, a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Foto Natàlia Costa / ACN

Rosa Toran (1948) és doctora en Història i ha estat professora d’història en diversos instituts de batxillerat. Becada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Jaume Bofill, l’any 1988 obtingué la Borsa d’Estudis Agustí Duran i Sanpere dins els Premis Ciutat de Barcelona, i el 2015 fou guardonada amb el Premi Bages de Cultura d’Òmnium Cultural. Com a autora, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, ha divulgat estudis i publicacions sobre la política escolar de l’Ajuntament de Barcelona, el personal polític (1875-1931), la representació de la dona en els consistoris durant la Segona República i el paper de les dones durant la Guerra Civil a la rereguarda. Exvicepresidenta de l’Amical de Mauthausen i altres camps i responsable d’arxius i publicacions, ha comissariat exposicions i ha escrit llibres i articles sobre la deportació republicana als camps nazis.

A l’Ateneu Barcelonès va ser la tertuliana convidada d’Amics de la Història a la tertúlia: Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme, que podeu veure aquí

Reunió anual d’inscrits a la Secció d’Història

Dijous, dia 6 d’octubre, a les 18h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la reunió anual de la Secció d’Història, per a tots els socis i les sòcies inscrits en aquesta secció.

Convoca: Narcís Argemí Terrades, ponent de la Secció.

Resum de la reunió d’Història 2022

Reunits a la sala Sagarra el dijous 6 d’octubre, vint-i-cinc inscrits a la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès van repassar la trajectòria de la secció durant l’exercici de 2022. Podeu veure una crònica de les activitats al Blog d’Història

També es van repassar els actes previstos fins a final d’any, que són els següents:

  • Una història de l’andalusisme. Javier García Fernández., Divendres 4 de novembre, 18,30h, Sala Sagarra
  • Catalans en la colonització de Guinea. Eduard Gargallo i Jordi Sant. Dilluns 14 de novembre, 18,30h. Sala Bohigas
  • Drets civils americans i música negra. Pau Fuster. Dimarts 20 desembre, 18,30h. Sala Verdaguer.
  • Una història del capitalisme. Alfons Duran-Pich. Dimarts 17 de Gener, 18,30h Sala Bohigas

Propostes dels participants

Finalment dins el capítol de precs i preguntes, hi hagué aportacions força interessants sobre futures activitats de la secció d’història per al 2023 i més endavant. Es van anotar les propostes següents:

  • Conferència sobre la commemoració del 150 aniversari de la primera república espanyola.
  • Al voltant de l’11 de setembre 2023 fer un acte sobre els 50 anys del cop d’estat a Xile.
  • Realització d’un cicle transversal de totes les seccions de l’Ateneu sobre els anys 20 del segle XX. Primo de Rivera i Mussolini (Història), Crack del 29 (Economia), Bauhaus (Arts), Chaplin (Cinema) cada secció segur que trobaria algun fet rellevant dels anys 20.
  • Fer un cicle sobre la Història de Barcelona des dels romans, o inclús abans, veient com s’ha anat transformant la ciutat, l’urbanisme, l’habitatge, la immigració i la cultura urbana. Podeu veure un cicle de sis conferències sobre “Històries de Barcelona”, aquí
  • Una conferència sobre Ildefons Cerdà, sobre el seu pla urbanístic. Podeu veure aquí la conferència de Lluís Permanyer: Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona que tingué lloc 14 de maig de 2018.
  • Estudiar les aportacions a la ciència que els descobriments botànics que es van fer durant la colonització d’Amèrica han representat per a la cultura occidental.
  • Conferència sobre els bombardejos que sistemàticament ha patit la ciutat de Barcelona: Espartero, Prim, Franco…
  • Conferència sobre la història del Brasil aprofitant l’actualitat de les eleccions en aquell país.
  • Conferència o cicle sobre la Segona Guerra Mundial, ara que podem estar a prop de la tercera.
  • Conferència sobre transculturalitat i fronteres, de la qual Trieste en seria un bon exemple i Claudio Magris un conferenciant idoni.
  • Història de la Catalunya nova versus la Catalunya vella.

Difusió de les activitats de la Secció

També es van comentar accions per aconseguir augmentar l’audiència de les activitats de la secció amb propostes com:

  • Comunicar als ajuntaments de pobles petits que no tenen accés a activitats culturals, que puguin retransmetre en streaming els actes de la secció.
  • Enviar comunicacions a les facultats d’història de les universitats catalanes sobre les nostres activitats.
  • Realitzar podcasts de les nostres activitats.

Crònica de les activitats de 2022

Podeu veure una crònica de les activitats de la Secció i de les tertúlies d’Amics de la Història al bloc d’Història: https://historia.ateneubcn.cat/

Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa i miliciana. Tertúlia d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

Una Tertúlia de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

Dilluns 3 d’octubre a les 17 h tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana.

La Tertúlia tingué lloc al passeig central de les Rambles, (Les Rambles, 128 Barcelona) i comptà amb la col·laboració de Línia Cultura Rambles. L’espai acotat disposava de cadires, micròfons i de tota la logística i seguretat, en un indret històric davant mateix del Cafè Moka. Hi assistiren una trentena llarga de persones a més de tots els vianants i tafaners que escoltaren la tertúlia

Els tertulians convidats foren Isidre Surroca, coautor de Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana i Imma Cabré escriptora i autora de la novel·la històrica Els Senyors del poder.

La Tertúlia comptà també amb el suport de la Fundació Irla, editora de la biografia de Nativitat Yarza que lliurà una dotzena d’exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la història a les primeres persones inscrites a la Tertúlia.

Presentà la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Crònica de la Tertúlia

Joan Solé Camardons en nom d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès informà sobre el 150è aniversari del naixement de Nativitat Yarza i reivindicà les Rambles com a espai cívic i de cultura de tot el veïnat, les entitats barcelonines i tota la ciutadania. La tertúlia de l’Ateneu Barcelonès s’inscriu com una activitat Àgora tertúlia del projecte Línia cultura Rambles.

Isidre Surroca, historiador i biograf de Nativitat Yarza, destacà els moments més importants de la llarga trajectòria de la primera alcadessa elegida per sufragi universal.

Imma Cabré, escriptora, explicà l’origen de la seva novel·la “Els senyors del Poder” inspirada en el personatge. També llegí un fragment del míting que suposadament Nativitat Yarza feu per a la seva elecció com a alcaldessa. I finalment recreà el dia que passejà per les Rambles en motiu de la recepció oficial que li oferí el president Companys.

Al final el públic assistent, feu diverses preguntes als dos tertulians ponents i van reivindicar el paper del personatge com a mestra, alcaldessa i miliciana per la llibertat i educació de tota la ciutadania.

Imma Cabré, Joan Solé Camardons i Isidre Surroca. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 3 d’octubre de 2022, en motiu del 150 aniversari de Nativitat Yarza
Antoni Dalmau i Isidre Surroca: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana

Nativitat Yarza. Una biografia

Nativitat Yarza i Planas (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960), criada a Barcelona, fou una mestra amb un marcat compromís laïcista i feminista que la portà a militar en partits polítics republicans i esdevenir la primera alcaldessa electa de la història de Catalunya, el gener de 1934 a Bellprat, per Esquerra Republicana. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà a la Columna del Barrio, vinculada a la UGT i el PSUC, i durant uns mesos esdevingué miliciana al front d’Aragó. Retornada a la rereguarda dirigí el Grup Escolar Lina Òdena de Barcelona en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada, fins que la derrota republicana la portà a l’exili. A França va mantenir el seu compromís republicà, es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista i va morir en condicions molt precàries, en el més absolut dels oblits.

Barcelona, 12 de febrer de 1934. Joan Tauler, Josep Tomàs i Piera, Nativitat Yarza, Lluís Companys i Francesc Riera a la recepció oferta pel president de la Generalitat a l’alcaldessa de Bellprat. Foto Carlos Pérez de Rozas / AFB.

Una novel·la sobre Nativitat Yarza

L’argument de la novel·la d’Imma Cabré, Els senyors del poder, alterna l’època de Nativitat Yarza i una ficció política coincidint amb unes eleccions a la presidència de la Generalitat. El punt de connexió de les dues èpoques és la Margarida i Sira, la seva néta que treballa en una empresa de publicitat que porta la campanya de Pere Pau Aligó, candidat a la presidència de la Generalitat.

Imma Cabré: Els senyors del poder

Biografia de Nativitat Yarza editada per la Fundació Irla

Podeu descarregar-vos el pdf aquí

Àgora Cultura Rambles

L’Ajuntament de Barcelona, en complicitat amb els agents culturals implantats al territori com l’Ateneu Barcelonès, promou un ambiciós projecte de dinamització cultural de la Rambla barcelonina i els seus entorns. El programa, integrat en el pla de Transformació de la Rambla traçat per l’equip KM0 i reenfocat en el context covid, porta el nom genèric d’Àgora Rambles, un paraigües que aixopluga diferents programacions culturals a la via pública amb l’objectiu de revitalitzar l’emblemàtic passeig i reconnectar-lo amb el veïnat de la ciutat.

Els que manen a Catalunya. Tertúlia amb Pep Martí

Dilluns 19 de setembre a les 17h tingué lloc la tertúlia “Els que manen a Catalunya” amb Pep Martí, periodista, ateneista i coautor del llibre Els que manen. Les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, ed. Saldonar, 2022

Pep Martí, periodista de Nació Digital i Joan Solé Camardons. Foto MSSM

Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.

L’acte tingué lloc a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès amb una assistència de 63 persones i amb una dotzena de preguntes dels assistents.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Tertúlia Amics de la Història: “Els que manen” Foto JSC

Breu crònica de la Tertúlia Amics de la Història “Els que Manen”

Pep Martí explicà la gènesi del llibre Els que manen, tot subratllant que és un recull actualitzat dels 50 articles publicats a Nació Digital sobre una selecció de les famílies que mouen els fils de Catalunya. Naturalment, hi poden faltar altres nissagues amb perfils similars. Es va optar per fer una selecció al més heterogènia possible i que tinguessin una certa continuïtat, dues o tres generacions, per poder mostrar una relat històric. Tot i així, és un treball periodístic fet amb rigor i ben documentat, però no té un caràcter de recerca històrica o sociològica.

A tall d’exemple, Pep Martí, feu menció d’alguns noms, entre ells, destacà: Els Güell i els Vall Taberner en el grup Els cognoms que sempre i són; Isidre Fainé i Carles Tusquets en el grup La seducció dels negocis. Els Rodés i Carme Cervera entre El triomf dels mitjans i la cultura. Els Grífols, els Gallardo i els Sánchez Llibre en Els que aixequen la persiana. Demetrio Carceller (Damm) del grup Begudes, joc i hotels. I finalment per al grup El contrapoder de Barcelona mencionà Vall Companys, el poder agroalimentari de Lleida i Jaume Alzina i BonÀrea, del camp a la botiga sense intermediaris. Podeu veureu els articles corresponents a Nació Digital aquí

Un dels analistes que ha estat més corrosiu envers l’actuació política de les elits econòmiques ha estat Xavier Bru de Sala. En una entrevista a NacióDigital, establia la diferència entre classe dominant i classe dirigent. Aquesta darrera és la que treballa també pels altres sectors socials i té una visió de país. A Catalunya, segons ell, hi ha hagut més classe dominant que dirigent. Per a Bru de Sala, la vella classe dominant no ha estat a l’alçada: “Aquí, les classes dominants van canviant de cavall per mantenir el seu domini”. 

   

Fotos extretes de Nació Digital

Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya

No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia. 

Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí.

El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis —amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants—, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.

On és la burgesia catalana? Pep Martí.

On és la burgesia catalana? Què pensen i com són? Què se n’ha fet d’aquella classe dirigent que va fer la Revolució Industrial, que va impulsar la Renaixença i que, amb la Mancomunitat, va assentar les bases de l’entramat institucional català? Fins a quin punt el franquisme la va desvirtuar? Es pot seguir parlant d’una burgesia catalana? Continuen dempeus els grans llinatges? Com són els nous, d’on surten i què fan? NacióDigital ha editat la sèrie monogràfica “Els que manen. 50 noms” per veure, qui és qui en el nostre patriciat.

Vegeu l’article complet de Nació Digital de 15 de setembre de 2019 aquí

El mirall trencat dels mandarins catalans. Pròleg de Ferran Casas

Una burgesia amb capacitat d’innovar i d’arriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans d’indústria, un selecte grup de milionaris —alguns força discrets—, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista d’ocell. Era una classe social, una elit, que gaudia d’una certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.

N’hi havia, i n’hi ha, que només volien fer diners, i d’altres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació d’incidir i que s’esforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i l’aixecament feixista del 1936, o els que s’han entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.

En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, l’estiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.

Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat d’adaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de l’entorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit d’una revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.

Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. S’hi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a l’abast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure l’interès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a l’hora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.

Hi apareixen tots els que espereu —si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil—, però també hi surten d’altres sense els quals no s’entén el present de determinades comarques i sectors. N’hi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, se’ls situa en l’epicentre de totes les conxorxes. D’altres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit d’una iniciativa periodística genuïna i independent.

I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o l’altre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici d’honestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre s’han negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; d’altres s’han limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o portaveus per facilitar informació, i també n’hi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. L’accés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.

Els que manen ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. N’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més. Segurament és l’altra cara de la dificultat que ha tingut «el carrer» —les classes populars— i alguns partits per ser conscients de fins a quin punt l’estat espanyol i les seves estructures eren fortes i estaven disposades a jugar tan fort com calgués per mantenir en peu l’statu quo.

L’establishment espanyol ha superat la prova d’estrès que, entre 2014 i 2017, va suposar la crisi monàrquica que va provocar l’abdicació de Joan Carles I, el Procés català i la irrupció de Podem. El genuïnament català, que en els anys de la pax autonomista va acceptar el rol que assumia la Generalitat quan facilitava fer negocis i defensava la idea d’una Catalunya motor econòmic d’Espanya, presenta un balanç de danys més gran. Els nostres noms no han estat aliens a la polarització i un ampli sector ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid. Els canvis de seus socials de 2017 en són el paradigma.

Aquest llibre us permetrà entendre què fan i per què les grans nissagues patronals del país, i també cap a on pot transitar la nostra economia en un context global i de qüestionament de l’aposta pels serveis després d’anys d’un menysteniment erroni de la indústria tradicional i l’emprenedoria que van fer pròspera i socialment inquieta la Catalunya dels segles XIX i XX. Que tingueu una grata i útil lectura.

Pep Martí

1964, Barcelona. Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i periodista. Ha treballat a El Triangle i actualment és redactor de Nació Digital.

És autor de les biografies Maura, uno de ellos i Tarradellas, de L’heroisme de la normalitat, Una història d’Amics de la Unesco a Barcelona, i del recull d’entrevistes Catalunya, cap a on vas?, publicat a Saldonar.

Ha estat membre de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès i d’Amics de la Unesco.

Pep Martí

Les grans nissagues catalanes arriben a RAC1

El periodista de Nació Digital Pep Martí farà cada dimecres a “Islàndia”, el programa d’Albert Om, una secció sobre la sèrie “Es que manen. 50 noms” que va publicar el diari Nació Digital.

Informació completa aquí

Els 50 noms: les grans famílies del poder a Catalunya. Miquel Macià i Pep Martí

Hi trobareu una descripció de les 50 famílies i de 10 coses que potser no sabies de cadascuna.

Podeu consultar els articles de Nació Digital aquí