Els grans negocis del marquès de Comillas. Un tauró dins la història colonial espanyola

Dimarts 26 d’octubre de 2021 a les 18,30h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència: “Els grans negocis del marquès de Comillas. Un tauró dins la història colonial espanyola” a càrrec de Martín Rodrigo y Alharilla, professor del Departament d’Humanitats – Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives (UPF).

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Accés obert. També es podrà veure en línia en directe https://www.ateneubcn.org/endirecte. I posteriorment per YouTube Historia Ateneu https://www.youtube.com/playlist?list=PLOm0qJie6XPneiXtyzTpO7J1Y4_R3h6jU

Antonio López y López, primer marquès de Comillas

L’any 2018 l’Ajuntament de Barcelona va retirar l’estàtua que Antonio López y López, primer marquès de Comillas, tenia a la ciutat. Per a alguns Antonio López era un negrer i per a d’altres un gran emprenedor i mecenes. Aquest personatge, començant de zero, va arribar a ser l’home més ric de Catalunya de la seva generació.

Establert a Barcelona i casat amb Lluïsa Bru Lassús, va arribar a bastir el hòlding empresarial més important de l’economia espanyola a la segona meitat del segle XIX amb tot tipus de negocis: compra venda d’esclaus, compra dels primers vapors, transport de correu a les Antilles, creació de bancs, companyies ferroviàries, especulació immobiliària a Madrid i Barcelona, mines de carbó, tabacs de Filipines…

Tanmateix va contribuir al finançament dels batallons catalans per lluitar contra l’independentisme a Cuba. Amb la proclamació de la I República la família d’Antonio López va fugir d’Espanya per instal·lar-se a Toulouse, d’on varen tornar després del cop d’estat del general Pavía, que donaria pas a la restauració borbònica

Va comptar amb el suport espiritual de Mossèn Cinto Verdaguer, capellà de la família, que va escriure l’Atlàntida en els vaixells d’Antonio López, a qui va dedicar l’obra. Va saber relacionar-se amb el poder, portant la família d’Alfons XII a estiuejar a la seva casa de Comillas.

La trajectòria del primer marquès de Comillas ens ofereix una perspectiva clara sobre un període clau en la història colonial d’Espanya.

L’estàtua del Marquès de Comillas obra de Frederic Marès que va ser retirada l’any 2018

Martín Rodrigo y Alharilla

Professor Titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF.

És doctor en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en Filosofia i Lletres i forma part, a més, de la Unitat Associada del CSIC del Grup d’Estudis de Àsia i el Pacífic.

Les seves línies de treball s’han centrat en la història de l’empresa contemporània a Espanya, en l’estudi de l’activitat naviliera catalana i sobretot en l’anàlisi del sistema imperial espanyol durant el segle XIX.

Martín Rodrigo y Alharilla

Entre els seus llibres destaquen: 

  • Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), Rodrigo y Alharilla, Martin; Chaviano Pérez, Lizbeth (eds)
  • Los marqueses de Comillas, 1817-1925. Antonio y Claudio López, Finalista del III Premio LID de Biografía Empresarial
  • La Casa Ramos, 1845-1960. Más de un siglo de historia marítima
  • Indians a Catalunya. Capitals cubans en l’economia catalana.
  • Cuba de Colonia a República, Rodrigo y Alharilla, Martin (ed)
  • Los Goytisolo. Una próspera familia de indianos
  • Un hombre mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas

Més informació

Entrevista a Martín Rodrigo y Alharilla a La Vanguardia aquí

Presentació del llibre “La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas”. Norbert Bilbeny (ed),

Dimarts 19 d’octubre de 2021 a les 18.30h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la presentació del llibre La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas. Norbert Bilbeny (ed), a càrrec de Paola Lo Cascio, professora d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; Joan Villaroya, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; Lourdes Lancho, periodista, i Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona.

Títol: La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas

Editor literari: Norbert Bilbeny

Estudi històric introductori: Paola Lo Cascio

Investigació documental: Noli Cabezas Ramírez

Edicions de la Universitat de Barcelona

Data d’edició: 2021

Pàgines: 456

Fullejar la publicació: http://www.edicions.ub.edu/hojear.aspx?fichero=13887.pdf

Sinopsi

La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]

Ressenya del llibre

L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental que va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria  poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.

Podeu llegir aquí la ressenya completa de Joan Solé Camardons al blog Gaudir la cultura  

Ricard Opisso. 14 d’abril 1931. Barcelona: Martí, Marí i Cia, [1931]. Font: pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona

Reunió anual d’inscrits a la Secció d’Història

Dimecres 29 de setembre a les 18 h a la sala Josep Maria de Sagarra.

Convoca: Narcís Argemí Terrades, ponent de la Secció d’Història.

A causa de les limitacions imposades per la Covid, fa gairebé dos anys que no ens havíem pogut reunir tots els socis i les sòcies inscrits a la Secció d’Història i ja va sent hora de tornar a la normalitat.

El dimecres 29 de setembre a les 18 h, tothom que estigui inscrit a la Secció d’Història podrà assistir a la reunió que tindrà lloc a la sala Josep Maria de Sagarra de l’Ateneu Barcelonès.

Serà una reunió en la que es presentarà l’equip de treball de la secció d’Història i ens donarem un temps per parlar del que hem fet, del que estem fent i del que ens agradaria fer en el futur.

Al Blog de la Secció d’Història https://historia.ateneubcn.cat/ trobareu tota la informació de les sessions de la Secció d’Història i la programació de la Tertúlia d’Amics de la Història. També hi trobareu un enllaç amb cadascuna de les sessions a You Tube Secció d’Història amb més de 80 vídeos

Us hi esperem.

Conferències realitzades durant el primer semestre de 2021

Tertúlia sobre la destrucció de la democràcia en la II República (1931 – 1936) i la consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982 – 2014). Una visió de Paul Preston

Dilluns 4 d’octubre a les 17h a la sala Pompeu Fabra, tingué lloc la Tertúlia “Sobre la destrucció de la democràcia en la II República (1931 – 1936) i la consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982 – 2014). Una visió de Paul Preston“, amb Miquel Nistal com a tertulià convidat.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Miquel Nistal, ateneista i docent és l’autor de dues llargues ressenyes sobre dos dels llibres de Paul Preston que es debatran a la tertúlia: La destrucción de la democracia en España (1 de 5) i Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social (1 de 2)

És obligatòria la inscripció prèvia per correu electrònic a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Aforament (COVID): 24 persones

 

Dos llibres de Paul Preston

La destrucción de la democracia en España (1978 i una posterior edició revisada i actualitzada l’any 2018) serà la base de la tertúlia, si bé, enllacem amb la part final de la seva darrera obra, Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019).

El llibre de base és la visió que aporta Preston de la història de la Segona República Espanyola, focalitzant en dos dels seus protagonistes polítics: el principal partit de l’esquerra espanyola en aquells moments, el PSOE, i el principal oponent a la dreta, la CEDA. Segons la hipòtesi de l’autor, el conflicte social lligat al problema agrari serà una de les més importants raons del fracàs de la República, tot lligat a la intransigència a la més mínima concessió social dels sectors conservadors que s’aniran agrupant en la CEDA en els primers anys del nou règim republicà i la impossibilitat del reformisme republicà, en el qual el paper del PSOE era fonamental en el primer bienni, d’articular una resposta a les demandes socials. La dreta espanyola  acollirà el nou règim republicà entre l’escepticisme dels “legalistes”, agrupats entorn dels sectors catòlics i agraris que acceptaven de forma accidentalista la República i els monàrquics que consideraven ja d’inici una catàstrofe l’arribada del nou règim i contra el qual conspiraven pràcticament des del primer dia. La dreta catòlica anirà agrupant i unificant diferents  sectors al llarg dels primers anys i acabarà constituint la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) sota el  lideratge emergent del jove advocat salmantí José María Gil Robles.

Al llarg del llibre veurem l’evolució política de la dreta en les diferents eleccions del període republicà i com lentament la via accidentalista i els interessos reaccionaris dels grups representats confluiran en la via que acabarà en el cop d’estat de juliol de 1936.

El PSOE (Partido Socialista Obrero Español) representava en el primer terç del segle XX una part del moviment obrer espanyol, amb una distribució territorial molt heterogènia. Tenia una forta representació entre els famèlics treballadors de la terra al sud on la central socialista UGT tenia una bona implantació; també en les zones mineres asturianes i entre els treballadors siderúrgics bascs. A Catalunya el socialisme espanyol era residual. Les tensions dins del partit i el sindicat venien de lluny: ja des de la frustrada vaga revolucionària de 1917 i la reacció davant la dictadura de Primo de Rivera. Tot això havia contribuït a dividir el moviment socialista. El paper dels grans líders com Francisco Largo Caballero o Indalecio Prieto marcaran la divisió socialista que s’anirà aguditzant com a conseqüència de les coalicions amb els partits republicans en el primer bienni republicà, el problema de la reforma agrària, les tensions socials i el perill involucionista que marcarà tots els anys de la breu experiència republicana. Les divisions socialistes i les temptacions revolucionàries del sector caballerista del partit seran un factor important que contribuiran al fracàs de l’experiment democràtic en un país convuls que va iniciar el  procés republicà democràtic en un moment històric molt complex i amb enemics massa poderosos.

El segon llibre, Un poble traït, presenta tota la història del segle XX espanyol, des de l’òptica, segon l’autor, de la corrupció política i del mal govern que la caracteritzen. Segons Preston, en la història moderna d’Espanya hi ha hagut sempre una desconnexió entre la realitat social i el poder polític. D’aquest llibre agafem només el darrer apartat, el que va del 1982, amb la transició democràtica teòricament completada, el flamant govern socialista, els anys de les majories de la dreta del Partit Popular i fins el moment de l’abdicació del rei Joan Carles I (2014) i la profunda crisi territorial no resolta encara. De manera cíclica tornem a assistir a una altra crisi profunda de la democràcia espanyola. Novament podem veure l’abisme entre una població desitjosa de progressar i unes elits que tracten, una vegada i una altra, de bloquejar els seus intents.

Paul Preston

Paul Preston (Liverpool, 21 de juliol de 1946) és un historiador, professor i autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya, és doctor en Història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics. També va ser professor d’Història a la Universitat de Reading   i al Centre d’Estudis Mediterranis al Queen Mary College. Analista d’assumptes espanyols en ràdio i televisió.

Tant a Gran Bretanya com a Espanya, col·laborador de diversos periòdics i revistes, entre els seus llibres destaquen España en crisis: Evolución y decadencia del régimen franquista (1978), La destrucción de la democracia en España (1978), El triunfo de la democracia en España (1986), Franco, Caudillo de España (1994), La política de la  venganza: el fascismo y el militarismo en la España del siglo XX (1997)Las tres Españas del 36 (1998), Palomas de guerra (2001), l’edició actualitzada de La Guerra Civil Espanyola (2006), Idealistes sota les bales: històries de la guerra civil (2007), L’holocaust espanyol (2011), l’edició actualitzada de Juan Carlos rey de un pueblo (2012), Santiago Carrillo: el penediment no existeix (2013), La fi de la Guerra Civil: La República apunyalada (2014) y Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019).

Paul Preston

Més informació

Paul Preston: La destrucción de la democracia en España (2018, ed. Debate, 460 p). Ressenya de Miquel Nistal al blog Gaudir la Cultura en cinc parts  

·       “Dreta i esquerra en una República neixent

·       “Reacció contra la reforma i conflicte social

·       “Reacció negra, resposta insurreccional i represàlia autèntica

·       “La CEDA i el somiat Nou Estat. El Front Popular tensa l’esquerra

·       “La mort del legalisme, la conspiració i la guerra civil

Paul Preston: Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019, ed Base, 760 p),Ressenya de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura en dues parts:

·       Un poble traït (1)

·       Un poble traït (i 2)

Breu selecció de llibres de Paul Preston disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès per als socis de l’Ateneu:

Dos articles de Vicenç Navarro

Article de Vicenç Navarro: La Guerra Civil no fue una guerra fratricida entre dos bandos igualmente deshumanizados y violentos Público, 2 setembre de 2021. L’article debat els arguments de l’historiador Julián Casanova en “Los diez tweets para explicar la Guerra Civil española” d’àmplia difusió.

Article de Vicenç Navarro : “Por qué es tan difícil recuperar la memoria históricaPúblico, 10 d’agost de 2021. L’article debat algunes expressions i declaracions de Paul Preston i d’Ángel Viñas, especialment sobre la seva valoració de la transició de la dictadura a la democràcia.

Segon recull de llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història

Setze llibres sobre la República, la Guerra civil i el franquisme

Aquest segon recull de llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història, inclou 16 llibres de temàtica històrica publicats de 2017 a 2021 i disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. No s’han inclòs els llibres que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu o un altre recull d’Amics de la Història com aquest de 2021 o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

La temàtica predominant és la República i la Guerra civil i també el franquisme, enguany se celebren els 90 anys de la proclamació de la República i els 85 del cop d’estat feixista. Hi ha dos llibres d’Ángel Viñas, un sobre la Guerra Civil entesa com una història d’una conspiració i un altre sobre una anàlisi del principal error de la República. Trobareu també una anàlisi molt interessant  de David Martínez Fiol sobre el paper de la política com a creadora i destructora de llocs de treball durant la República i un altre sobre el naixement i desenvolupament de l’extrema dreta a la Barcelona republicana.  

També hi ha un llibre de Begoña Barrera, molt ben documentat sobre La Sección Femenina i el paper que va tenir en la configuració del paper de la dona en el franquisme, i un altre sobre Ángeles López de Ayala, una de les principals ideòlogues i activistes del moviment feminista de finals del segle XIX i principis del segle XX. La selecció inclou també tres llibres sobre activistes, militants i republicans (1868-1977), els brigadistes i joves llibertaris, sovint molt poc coneguts o directament anònims.  

Quant al franquisme, s’analitza des de diferents punts de vista en quatre llibres que es complementen. Martí Marín, un dels grans experts sobre el franquisme, analitza i sistematitza  l’especificitat de la política franquista a Catalunya. Un segon llibre col·lectiu,  mostra la naturalesa, els mecanisme de pervivència i l’empremta de la dictadura. Un tercer és el dietari de Gaziel Meditacions en el desert (1946-1953) i el quart una història de l’exili jueu a Barcelona o com el franquisme va fer desaparèixer les famílies jueves.

Sobre la corrupció s’han editat en aquest breu període, almenys, el llibre de Josep Maria Torras i Ribé sobre la corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808) i un altre sobre la corrupció a l’Espanya contemporània amb un enfocament interdisciplinar, dirigit entre altres, per Borja de Riquer. Finalment, un llibre col·lectiu coordinat per Carles Viñas amb 22 capítols, 22 autories i 900 pàgines sobre la història de l’esquerra independentista.

Cada llibre té una breu fitxa bibliogràfica, una sinopsi i una o més ressenyes, que no estalvien de llegir el llibre, però que ens ajuden enfocar o potser a decidir la nostra lectura.   Selecció de les obres: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.

¿Quién quiso la guerra civil? Historia de una conspiración, Ángel Viñas, ed. Crítica, 2019, 504 p.

Sinopsi: Sembla que, més de vuitanta anys després de l’inici de la guerra, la pregunta del títol d’aquesta obra hauria de tenir una contestació clara. No obstant això, no és així. Fruit d’una rigorosa investigació, aquest llibre aborda les encara poc conegudes maniobres monàrquico-feixistes contra la República: al principi des de França per obtenir fons, en general de les classes adinerades i, en particular, de Juan March. Menys coneguts són els reeixits contactes per emparaular el subministrament de modern armament estranger i rentar el cervell de les guarnicions a través d’un mecanisme de coordinació civil i militar que ara es desvetlla. Amb documents procedents d’arxius espanyols, britànics, francesos i noves evidències localitzades a Roma queden per fi al descobert l’estratègia dels conspiradors, les gestions dels seus principals homes de confiança i la intenció de restaurar la monarquia per establir un règim similar al de Mussolini i en el qual Franco no hagués estat mai el principal protagonista. Més info aquí. Vegeu-ne un fragment

Ressenya de Jaime Salinas, J. (2020). “¿Quién quiso la Guerra Civil? Una conspiración y varias tramas. Cultura De La República”. Revista De Análisis Crítico (CRRAC), (4), 175–176. https://revistas.uam.es/crepublica/article/view/13299/13096

Article de Javier Andrés aquí a “Reflexión ante la obra ¿Quién quiso la Guerra Civil? de Ángel Viñas” a Sociología crítica. Artículos y textos para debate y análisis de la realidad social.

El gran error de la República. Entre el ruido de sables y la ineficacia del Gobierno. Ángel Viñas, ed. Crítica, 2021, 576 p.

Sinopsi:  Per què la República no va parar el cop d’Estat? El pronunciament de juliol de 1936 i la guerra civil no van ser inevitables. La República va poder preveure el cop d’estat i desarticular la conspiració que havia anat teixint durant anys. Ángel Viñas revela com els serveis de defensa interior i exterior van detectar els riscos i amenaces d’involució, però també com els governs d’Azaña i Casares Quiroga no van fer cas del soroll de sabres contra la democràcia. Això va permetre que romanguessin en el cor mateix dels mecanismes de defensa republicans elements de la clandestina Unió Militar Espanyola (UME), partícips de la confabulació monàrquica. Gràcies a documentació procedent d’una dotzena d’arxius espanyols, francesos, anglesos, italians i belgues, aquest nou llibre reconstrueix tant les maquinacions dels futurs revoltats com, i sobretot, el fracàs governamental a l’hora de decapitar una conjura emparada per Itàlia feixista. Vegeu-ne un fragment.

Ressenya de Jesús María Montero Barrado: “Acerca del llibro El gran error de la República de Ángel Viñas” a Rebelión 05-04-2021.

Leviatán en Cataluña. La lucha por la administración de la Generalitat republicana (1931-1939), David Martínez Fiol, ed. Espuela de Plata, 2019, 296 p.

Sinopsi: La documentació d’aquest llibre mostra i exposa les lluites internes que van tenir lloc en el sí de d’Esquerra Republicana de Catalunya per controlar l’administració pública, tant la central com l’autònoma a Catalunya. No només això, sinó també les ràbies i frustracions de republicans, socialistes, comunistes i separatistes anti-ERC que van quedar fora del repartiment de càrrecs i llocs de treball públics de la reinventada, per l’Estatut d’autonomia de 1932, Generalitat de Catalunya. Acusacions de favoritisme, de malversació de fons públics, prevaricacions que van sortir a la llum dels editorials del moment com a mostra de la lluita per l’administració de la Generalitat republicana.

Ressenya de Carles Geli aquí “La política, un lloc de treball”, Quadern EL PAÍS, 31-10-2019

Ressenya d’Andreu Navarra aquí “Desfent mites sobre la República a Catalunya”, El Nacional, 31-10-2019

Viva Cataluña española! Historia de la extrema derecha en la Barcelona republicana (1931-1936), José Fernando Mota Muñoz, Publicacions Universitat de València, 2020, 462 p.

Sinopsi: L’obra s’estructura en quatre parts. La primera es titula “Orígens” i traça un panorama de l’extrema dreta abans de la proclamació de la Segona República que constitueix una mena de retrat de família, a l’aparèixer l’univers esportiu (amb la Penya Ibèrica) i el polític. La segona part, “Reconstrucció”, exposa com es va recompondre la ultradreta durant la Segona República fins als anomenats fets d’octubre de 1934. La tercera part, “Oportunitat” analitza la important connexió amb els militars que es van revoltar el 1936 i la quarta i última, “Fracàs”, se centra en el triomf de les esquerres a les eleccions de febrer de 1936 i la revolta. Més info aquí. Fitxa del llibre.

Ressenya de Xavier Casals a “Así era la ultraderecha de Cataluña en los años republicanos” a Blog Xavier Casals. Blog sobre extremisme i democràcia.

Ressenya de Francesc Valls: “Fascistas catalanes: pocos, pero al abrigo de los poderesElDiario.es 4-04-2020.

La Sección Femenina, 1934-1977. Historia de una tutela emocional, Begoña Barrera, Alianza editorial, 2019, 552 p.

Sinopsi: El record de la Sección Femenina està lligat de manera indissociable a la memòria del Franquisme. Fundada en l’època republicana, l’organització dirigida des del seu naixement per Pilar Primo de Rivera es va consolidar durant la Guerra Civil i va aconseguir la seva més gran autoritat durant la dictadura, quan va intentar, i en bona mesura va aconseguir, fer-se omnipresent en la vida de les dones. Des de la postguerra, diverses generacions de dones van créixer a la seva ombra i van ser educades d’acord amb els seus principis ideològics. Begoña Barrera estudia, en una completa cronologia de l’organització que cobreix des de 1934 a 1977, els mitjans que la Sección Femenina va emprar en la seva tasca de formació i propaganda: revistes, manuals escolars, documentals cinematogràfics i de el NO-DO, programes de ràdio i televisió al costat d’una àmplia i variada documentació consultada, majoritàriament inèdita, l’autora realitza una exploració tan exhaustiva com precisa de l’estructura de la pròpia organització i de la visió que sobre la dona i la feminitat que les falangistes van projectar.

Ressenya de Gabriela de Lima Grecco aquí:  “Begoña Barrera: La Sección Femenina 1934-1977. Historia de una tutela emocional”, Madrid, Alianza Editorial, 2019, 546 págs. Historia Y Política, 43, 440-442. https://revistas.ucm.es/index.php/HPOL/article/view/69759

Ángeles López de Ayala. Republicana revolucionària, lliurepensadora, anticlerical, maçona i feminista (1858-1926), Raül Aguilar Cestero, Icaria editorial &UPEC, 2019, 144 p.

Sinopsi: Ángeles López de Ayala, és una de les principals ideòlogues i activistes del moviment feminista de finals del segle xix i principis del segle xx. Una dona excepcional amb una biografia extraordinària, equivalent al que seria Emma Goldman per al món anglosaxó, però no tan coneguda ni estudiada com aquesta. La vida de López de Ayala està plena d’exemples de superació personal i de valentia davant les adversitats, d’intel·ligència emocional i de capacitat professional i creativa, d’altruisme i de solidaritat i d’una gran capacitat per a l’anàlisi social i el pensament crític i teòric. Fruit d’aquestes capacitats, la seva vida es va veure immersa en continus escàndols causats per les seves idees, accions polítiques i intervencions públiques; va ser objecte de persecució política per part de governs, d’enemics polítics i de poders omnipresents com l’Església catòlica; va haver d’afrontar diversos judicis i condemnes de presó i, fins i tot, va ser objecte de diversos intents d’assassinat que van estar a punt d’acabar amb la seva vida. Aquesta convulsa biografia i les seves grans virtuts i capacitats van convertir Ángeles López de Ayala en un dels principals referents del moviment feminista a Catalunya i Espanya, des de finals del segle xix fins als anys vint del segle XX.

Pròleg de Jordi Serrano Blanquer Rector de la UPEC aquí

Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978), Eduardo Higueras Castañeda, Rubén Pérez Trujillano i Julián Vadillo Muñoz (coords), 2018,  ed. Athenaica, Clásicos e inéditos del Derecho público español, 440 p.

Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques, s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels màxims dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans de segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor d’aquests líders que sovint van donar nom als partits republicans. Igualment, es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i periòdics locals, aixecaven partides armades o agitaven a les masses en les reunions polítiques, va ser crucial.

Per a això, s’ha assignat un conjunt de figures representatives. El propòsit no és tant rescatar de l’oblit, sinó projectar-hi un marc en aquest espai en el qual es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat als historiadors en els darrers anys. Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com espais homogenis, com imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquestes límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política. Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius d’aquest llibre.

Finalment, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, d’aquesta manera, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional en el si del magma radical que es desenvolupava en els confins de el moviment republicà i les organitzacions obreristes.

Ressenya de “Archivos de la Historia”aquí

Brigadistes. Vides per la llibertat. Jordi Martí-Rueda, pròleg de Jordi Borràs i epíleg de Raül Romeva a la 4a edició, ed. Tigre de paper, 2020, 160 p.

Sinopsi: A Fanny Schoonheyt li deien la dona més valenta de Barcelona. Felicia Browne va decidir que havia arribat l’hora de deixar els pinzells i agafar un fusell. Els germans Nielsen es van enfilar a tres bicicletes i van pedalar des de Copenhaguen fins al Pirineu. En un vagó de tren ple de soldats, a la infermera Penny Phelps l’amoïnava la bota de vi que s’acostava, de mà en mà i de boca en boca. Durant la Guerra Civil va passar una cosa extraordinària. Milers d’homes i dones d’arreu del món van deixar família, feina i un món en pau per creuar la frontera i combatre el feixisme a la península Ibèrica. Mai en la història s’havia vist un gest de solidaritat com aquest, i mai s’ha tornat a veure. Brigadistes hi posa noms i mirades, amb seixanta relats i seixanta fotografies. Podrien ser històries de novel·la, però son reals i ben humanes. I ens diuen una cosa: sota l’èpica de la Guerra Civil també s’estimava, es tenia coratge i por, i ganes de plorar i fins i tot de riure. Reviure aquestes vides, avui, és més oportú i saludable que mai.

Ressenya de Marc Geli Taberner aquí “Brigadistes. Vides per la llibertat. La Guerra Civil en el laberint internacional” a AB Origine.

Les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1932-1939), Sònia Garangou, ed. Gregal, 2017, 430 p.

Sinopsi: La trajectòria dels joves llibertaris catalans sovint ha estat oblidada o difuminada dins la història general de la CNT-FAI. Malgrat perviure en la memòria col·lectiva la imatge d’aquests nois i noies com a símbol de la lluita antifeixista i revolucionària, s’han perdut el rastre de la seva personalitat, les seves demandes i els seus projectes. Aquest llibre recupera les seves veus i ens acosta a una de les organitzacions juvenils més importants de la Segona República i la Guerra Civil. Les Joventuts Llibertàries s’estengueren a totes les comarques i es vertebraren des de la base dels barris i els pobles. Seguint la tradició anarquista catalana de finals del XIX, les JL oferiren a molts joves que havien patit l’explotació laboral la possibilitat d’accedir a la cultura i una opció per entendre i transformar el món. Ells mateixos es consideraven l’avantguarda que havia de construir un nou sistema on triomfés la justícia social i, quan en els primers mesos de la Guerra Civil va semblar que el seu somni es feia realitat, van lluitar fins a les últimes conseqüències per defensar-lo. Més info aquí

Ressenya aquí a “Notes de Lectura. Els joves anarquistes catalans durant la República i la Guerra Civil” a Serra d’Or.

¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Martí Marín, ed. Eumo, 2019, 224 p.

Sinopsi: Martí Marín, un dels grans experts sobre el franquisme, analitza i sistematitza  l’especificitat de la política franquista a Catalunya. I emmarca aquesta política entre dues dates significatives, el 1938 quan comencen les operacions militars a Lleida i el BOE publica el decret que anul·la l’Estatut d’Autonomia de 1932 i el 1977 quan les eleccions segellen la derrota de qualsevol opció continuista. El resultat és un exercici de síntesi que demostra que a Catalunya l’oposició al règim va ser més forta i ben estructurada que a altres territoris de l’Estat, però també desvela la trama d’interessos que van dur a polítics i empresaris catalans a col·laborar amb la construcció del nou estat feixista.

Ressenya de Marc Gil aquí a Segle XX. Revista catalana d’història, 13 (2020)

La alargada sombra del franquismo. Naturaleza, mecanismos de pervivencia y huellas de la dictadura, Asunción Esteban Recio, Dunia Etura i Mateo Tomasoni (cordinadors),  Comares editorial,  2019,  464 p.

Sinopsi: El franquisme és un assumpte recurrent en la historiografia espanyola i possiblement un dels principals temes de debat en la història d’Espanya. No obstant això, encara queden qüestions pendents d’estudi com la seva naturalesa, els motius de la seva llarga durada o les empremtes que ha deixat en la societat actual. Amb un enfocament multidisciplinari, reconeguts experts en la matèria aborden en aquest llibre aquestes preguntes des de diferents perspectives, que van des de l’anàlisi històrica, sociològica, o educativa al de gènere. El resultat és una ponderada i estesa reflexió que afronta qüestions essencials com les arrels ideològiques, la construcció i consolidació del sistema, els instruments de dominació i legitimació del règim; el control i el paper exercit pels mitjans de comunicació en la configuració de la mentalitat, i l’herència político-institucional i sociològica del franquisme. Ja seria hora de tancar aquest negre capítol de la nostra història recent, per la qual cosa resulta imprescindible, com defensen els especialistes en els arxius, conservar les proves escrites de les violacions dels drets humans. Avui més que mai, el plantejament aquí proposat contribueix a aportar nous enfocaments per tal d’ampliar i enriquir el debat sobre el franquisme. Per això, l’objectiu  de l’obra és demostrar que només a través de l’estudi crític del passat pot entendre el present i, alhora, recuperar una memòria que ens pertany a tots. Més info aquí

Ressenya de Matteo Tomasoni aquí

Meditacions en el desert (1946-1953) Agustí Calvet “Gaziel”, pròleg de Jordi Amat, L’Altra editorial, 2018, 352 p.

Fragment a títol de sinopsi: «Aquesta és la part més crua dels aplecs de notes que durant vint anys –de 1936 a 1956– jo escrivia per a mi tot sol, constituint així una mena de dietari molt íntim. Les pàgines que el componen no foren pas confegides certament per ser publicades. Nascudes del 1946 al 1953, són filles d’una gran esperança fallida: la que jo tenia –com altres incomptables espanyols– de veure redreçada una de les més abominables iniquitats del nostre temps: l’esclafament brutal de tota llibertat a Espanya. Avesat per la meva professió de periodista a observar i comentar al dia la vida pública del meu país i la del món, un cop acabada el 1939 la darrera Guerra Civil Espanyola –passada totalment a l’exili i sense barrejar-me per res en l’esgarrifosa matança, ni amb els uns ni amb els altres–, vaig trobar-me que aquí havia estat arrasada tota opinió lliure: els diaris eren convertits en òrgans de propaganda oficiosa, dirigits i controlats pel Govern, i els periodistes, enregimentats, en agents de la dictadura. Debolida de soca-rel la meva professió, no em quedà altre remei que fer-me’n una de nova. Un instint irreprimible, però, m’empenyia sovint a continuar comentant, ni que fos tot sol, els esdeveniments. Aquestes meditacions solitàries són articles nonats.»

Ressenya de Jaume Claret aquí: “La nostra història és pura zoologia” a Llegim ARA, 06/10/2018.

Voces caídas del cielo. Historia del exilio judío en Barcelona (1881-1954), Manu Valentín,  2019, Ed. Comanegra, 240 p.

Sinopsi: Aquest llibre vol omplir un buit deixat per la historiografia i teixir el fil de la memòria col·lectiva d’una comunitat d’exiliats jueus que van lluitar per establir-se a la ciutat de Barcelona gairebé sense suport. L’historiador Manu Valentí aconsegueix rescatar la memòria dels protagonistes i eleva les seves experiències personals a la categoria d’esdeveniments històrics basant-se en una àmplia documentació, en gran part inèdita (corresponent a arxius no consultats), en fonts que han tractat les crisis dels exiliats a diverses etapes i en entrevistes amb els refugiats i els seus descendents.

Ressenya de Sílvia Marimon: “Les famílies jueves que el franquisme va fer desaparèixer de Barcelona” diari ARA 20/10/2019.

Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808), Josep Maria Torras i Ribé, Rafael Dalmau ed., 2020, 224 p.

Sinopsi: La tesi principal d’aquesta obra és que la implementació del decret de Nova Planta a Catalunya no només va abolir les institucions catalanes, sinó que va intentar canviar el model social, «imposant una estamentalització obsessiva de la societat i les institucions, en detriment de la burgesia mercantil, de la menestralia i dels gremis». Estem davant, així doncs, d’un treball d’història social que es pregunta per les conseqüències que va tenir la implantació del règim borbònic en la societat catalana després de 1714. Dit d’altra manera, l’obra narra el fracàs que va experimentar el model institucional de la Nova Planta a Catalunya i les dificultats que va haver d’afrontar per esdevenir funcional.

Ressenya d’Ivan Gracia Arnau a la revista AB Origine.

La Corrupción política en la España contemporánea: un enfoque interdisciplinar, Borja de Riquer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano (dirs), Marcial Pons Ediciones de Historia, 2018, 696 p.

Sinopsi: La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions de la ciutadania. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de l’Espanya contemporània, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.

Ressenya de Carlos Dardé aquí . “La corrupción, bajo la lupa històrica” a RdL Revista de Libros

Història de l’Esquerra Independentista, Carles Viñas (coordinació), pròleg de Blanca Serra i epíleg d’Anna Gabriel, ed. Tigre de Paper, 2021, 900 p.

Sinopsi:  Història de l’Esquerra Independentista, coordinat per Carles Viñas, és una obra enorme que relata en profunditat i rigor la trajectòria de cinquanta anys d’aquest moviment, des de la seva gestació fins a l’actualitat, amb l’objectiu d’oferir al lector una eina que li permeti conèixer amb precisió la seva incidència en els esdeveniments polítics i socials dels darrers temps als Països Catalans. A recer del Maig del 68 i de la descolonització, el març de 1969 es fundava oficialment el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, el PSAN. Els seus promotors procedien del Front Nacional de Catalunya, la formació que d’ençà de 1940 va aglutinar l’aleshores anomenat separatisme. Els seus objectius es van centrar a assolir la independència, establir un estat socialista i unificar territorialment els Països Catalans.

El PSAN va ser el germen del que anys més tard es coneixerà com l’Esquerra Independentista. El llibre recull la història d’aquest moviment que ha crescut, s’ha diversificat i ha esdevingut decisiu en l’evolució de l’independentisme i les esquerres dels Països Catalans. Al llarg dels 22 capítols, descobrim l’evolució i plantejaments d’un moviment que ha estat determinant en la política contemporània.

Ressenya de Joan Esculies aquí : “Història de la mà esquerra (independentista)” Quadern EL PAÍS, 20 de maig de 2021.

Ressenya de Ferran Lupescu aquí: “Història de l’esquerra independentista: la història a mig fer” Vilaweb, 13-04-2021

Més info aquí


Llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història. Segon semestre de 2021

Catorze llibres

A partir de setembre de 2021 hem previst, si les condicions sanitàries ho permeten, reiniciar les tertúlies d’Amics de la Història. Mentrestant, us informem d’una selecció de diversos llibres de temàtica històrica, alguns dels quals, si són del vostre interès, podrem debatre amb tertulians convidats per l’ocasió. 

La llista de llibres que us proposem és provisional i podrà ser modificada en funció dels interessos de la Tertúlia Amics de la Història. La majoria dels llibres seleccionats estan disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB).

Hem seleccionat dos llibres sobre la Comuna de París de 1871 en ocasió del 150 aniversari i dos més sobre Napoleó Bonaparte quan fa 200 anys de la seva mort.  També hi ha altres novetats i reedicions de clàssics que s’han actualitzat.

Selecció de les obres: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

La destrucción de la democracia en España: Reforma, reacción y revolución en la Segunda República. Paul Preston. Ed Debate, 2018. Llibre suggerit per comprar BAB.

Vegeu un extensa ressenya de Miquel Nistal:  Blog Gaudir la Cultura

Un Poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. Paul Preston. Ed Base, 2019.  Disponible BAB (versió en castellà).

Ressenya de Miquel Nistal: Blog Gaudir la Cultura

La bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835: Jordi Roca i Núria Miquel, Ed. Rosa del Vents, 2021, 221 p.

Sinopsi: El 25 de juliol de 1835 va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d’El Torín de la Barceloneta, des d’on es va estendre ràpidament per tota la ciutat. Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l’assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l’energia del vapor i l’assassinat del governador militar. Abans ja s’havien produït revoltes, però aquesta bullanga -en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica- convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia. Disponible BAB. Més info aquí.

El Diluvio y la prensa en la Segunda República:  Gil Toll, Icaria editorial, 2021, 360 pàg

Sinopsi: El Diluvio va ser durant més de vuitanta anys el gran diari popular, republicà i federalista de la ciutat de Barcelona. El seu final abrupte, el 1939, explica parcialment el desconeixement d’aquesta institució ciutadana. Aquest llibre sintetitza una tesi doctoral en Història que ha significat la recuperació d’El Diluvio. El treball es centra en la Segona República per ser l’episodi de més transcendència de la història del diari. A més, emmarca la història del diari en el context de la premsa de Barcelona i Madrid durant aquells anys.

El Diluvio va ser l’únic suport mediàtic de Francesc Macià i la recentment fundada Esquerra Republicana a les eleccions municipals de 1931. Va encoratjar la revolta pacífica el mateix 14 d’abril, va assenyalar a Lluís Companys com el millor candidat a succeir a Macià, va presentar una candidatura electoral de síntesi per superar la divisió republicana el 1933, va animar sense descans la formació del Front Popular i va defensar la República fins a darrer dia. No disponible BAB. Més info aquí

Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas: Martín Rodrigo Alharilla, Editorial Ariel, 424 p.

Sinopsi: Les llums i les ombres del primer marquès de Comillas. Qui fou Antonio López? Per què, més d’un segle després de la seva mort, aquest personatge genera tanta controvèrsia? ¿Va estar realment implicat en el tràfic d’esclaus durant els seus anys d’estada a Cuba? Quins negocis van ser decisius perquè fes una enorme fortuna i com va articular el major holding empresarial de l’economia espanyola a la fi del segle XIX? Aquesta extraordinària biografia dona resposta a preguntes com aquestes a través del relat més complet al voltant de la vida del primer marquès de Comillas. Disponible BAB. Més info aquí.

Historia de la Comuna de París de 1871: Prosper-Olivier Lissagaray, Ed. Capitán Swing, 2021, 656 p.  

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat. Disponible BAB. Més info aquí.

La comuna de París: historia y recuerdos: Louise Michel [pròleg de Dolors Marín], La Malatesta Editorial, Col·lecció: Tierra de Fuego, 2014, 346 p.

Sinopsi: En aquest llibre de records i memòria, l’anarquista francesa, narra els esdeveniments de la Comuna de París de 1871. Incansable lluitadora, Louise Michel va dedicar la seva vida a l’educació i la transformació de la societat cap a la revolució social. Lluitadora infatigable en les barricades de París en contra dels excessos del govern de Versalles durant la Comuna de París en 1871. Disponible BAB.

Ressenya de Josep Sauret al Blog Gaudir la Cultura

Una violència indòmita. El Siglo XX Europeo. Julian Casanova, Ed. Crítica.

Sinopsi: Casanova contempla des d’un punt de vista innovador i aplicant una anàlisi comparada la rellevància d’Europa central i de l’est -tenint en compte també Espanya- en la narració de les polítiques de violència en el considerat «llarg» segle xx. Pren com a punt de partida l’efecte explosiu del colonialisme abans de 1914, considerant la rellevància de l’etnonacionalisme, racisme i darwinisme social com a llavors de la Gran Guerra.

Més enllà de les conseqüències de la primera guerra mundial més divulgades pels historiadors, aquesta investigació incorpora temes menys estudiats com la violència sexual, el paper de les dones en la resistència, en el terrorisme i en els camps d’extermini, l’explotació dels nens a les guerres i el retorn de les execucions públiques després de la segona guerra mundial, entre d’altres, així com, ja en la segona meitat de segle XX, les insurreccions contra la dominació soviètica -des Berlín el 1953, fins a Praga el 1968, passant per Budapest en 1952-, l’impacte de totes aquestes dictadures, fins a la guerra genocida dels anys noranta a l’antiga Iugoslàvia. Disponible BAB.

La guerra dels pobres,  Éric Vuillard, edicions 62, Traductor: Jordi Martin Lloret, 96 pàg.

Sinopsi: Un relat-crònica històrica, com L’ordre del dia, sobre la figura de Thomas Müntzer. El 1524, al sud d’Alemanya, la gent pobra s’aixeca i ràpidament la insurrecció s’estén cap a Suïssa i Alsàcia. Entre el caos d’aquell dia, una figura es manté dreta, la d’un teòleg, Thomas Müntzer, un home jove que lluita entre els insurgents i es converteix en un dels seus líders. Acusa les autoritats de no complir correctament amb el seu paper. La seva vida va valdre la pena i ara es mereix ser narrada. La seva vida és terrible i novel·lesca. Ningú millor que el premi Goncourt Éric Vuillard per seguir els passos d’aquest predicador que simplement volia justícia. També per retratar altres personatges que, com John Wyclif o John Ball a l’Anglaterra de dos segles abans, o Jan Hus, van obrir una bretxa i, esgrimint la Bíblia -traduïda ja a les llengües vulgars, i el missatge arriba a tots-, es van alçar contra els privilegiats. Disponible BAB. Més info aquí.

El mito de la conspiración judía mundial. Los Protocolos de los Sabios de Sión: Norman Cohn Traductor: Fernando Santos Fontenla.  

Sinopsi: “Els Protocols dels Savis de Sió”, és una grotesca falsificació nascuda en l’estrany món d’agents contrarevolucionaris i pseudomístics que va florir durant els anys de decadència de l’imperi tsarista. Consten d’una sèrie d’actes en què el membre d’un suposat govern secret jueu mundial exposa els plans conspiratoris de la implacable secta per aconseguir la dominació del planeta. Aquest difús, tortuós i il·lògic text realitza una crítica del liberalisme, explica els mecanismes de la sinistra conjura i descriu les característiques del futur Estat mundial regit per un sobirà de la Casa de David. Malgrat el seu contingut demencial, aquesta burda mentida donaria la volta al món, especialment a partir del 1920, data de la seva divulgació general fora de Rússia, i es convertiria en una justificació del genocidi que el nazisme va perpetrar contra els jueus durant la Segona Guerra Mundial. En aquest text de referència Norman Cohn investiga els tèrbols orígens i els mecanismes de difusió d’aquest gegantí frau a fi d’explicar el paper que aquest mite va exercir com a coartada d’algunes de les explosions més notables de barbàrie del segle XX. Disponible BAB. Vegeu l’article: «Els Protocols dels savis de Sió», Sàpiens 225, desembre 2020. Assessorat per Daniel Roig.

Napoleó, la revolució i els catalans, Antoni Gelonch Viladegut; Prolèg de Joan Josep Queralt Jiménez, Ed. Viena, B, 2021, 400 p.

Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana! Disponible BAB. Més info al Blog d’Història Ateneu.

Napoleón Bonaparte: Albert Manfred, Pròleg de V.M. Daline, Traducció de Vicente Bordoy, Ed. Akal Biografías, 2021, 620 pàg.

Sinopsi:  Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.

L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.

L’armadura del Rei, Calatrava, Albert ; Hurtado, Eider ; Pardo De Vera, Ana; Ara Llibres; 2021

Sinopsi: Una investigació periodística rigorosa i trepidant que revela tot allò que encara no sabem sobre els escàndols que han dut a l’exili al rei Juan Carlos I El rei, ara emèrit, Joan Carles I va ocupar la cúspide de la piràmide de l’Estat espanyol protegit per una armadura que, des de la mort de Francisco Franco, li va servir per consolidar i augmentar el seu poder i per ser agraït i generós amb els que el van ajudar. Mitjançant un centenar d’entrevistes a protagonistes i còmplices, i després d’investigar durant mesos material i documentació inèdita sobre el monarca espanyol, els periodistes Eider Hurtado, Albert Calatrava i Ana Pardo de Vera uneixen totes les peces d’un trencaclosques complex que, vist en conjunt, dona una idea clara de les complicitats i els enganys que han caracteritzat una època. Una radiografia completa, rigorosa i contrastada amb les millors fonts sobre la fugida de l’emèrit, el cop d’estat que va fundar el joancarlisme, tota la colla d’amics i aprofitats que l’envoltaven i se’n servien, les amants, el blindatge legislatiu que el feia immune, els vestits fets a mida pels tribunals quan les coses anaven mal dades, el periodisme servil i la crisi institucional que va provocar. I, finalment, també sabrem com s’està construint l’estratègia per dotar d’una altra armadura al seu fill, Felip VI, l’últim Borbó que regna. L’armadura del rei és una obra necessària i valenta que ningú més s’ha atrevit a escriure. El llibre definitiu que dibuixa el retrat d’un regnat que va fer hegemònic allò queavui dia coneixem com el règim del 78. Demanat BAB.

Les memòries del notari Espriu: vida i records de Francesc Espriu i Torres: Agustí Espriu Malagelada, Crea’t Edicions, 2018

Sinopsi: La proposta de la Fundació Noguera de fer una ressenya biogràfica del notari Francesc Espriu i Torres (Arenys de Mar, 1875 – Barcelona, 1940), pare de l’escriptor Salvador Espriu, va anar-se ampliant fins a esdevenir l’actual obra. Ja en la primera fase del seu treball, Agustí Espriu va tenir a les seves mans les “Memòries” dels records d’infantesa i joventut que Francesc Espriu va dictar, els darrers mesos de la seva vida i ja greument afectat per la malaltia que el duria a la mort, a la seva filla Maria Lluïsa Espriu i Castelló i a l’amiga d’aquesta, Maria de la Pau Lossius i Viñas, que els transcriviren a mà. L’autor de l’edició ha fet un treball molt més extens amb una introducció, on tracta la història d’Arenys de Mar al segle XIX, des de l’economia, la política, l’esbarjo i la cultura locals del darrer terç? d’aquella centúria, així com de les festes i tradicions especifiques de la vila. Una immersió al lector, sobretot el foraster, en el món fabulós de l’Arenys vuitcentista, per tal que, en encetar la lectura tant de la biografia com de les Memòries, tingui una idea global del que va ser el teló de fons de la infantesa i la joventut de Francesc Espriu.

Quant a Barcelona, Francesc Espriu fa una exhaustiva relació de personatges destacats del darrer quart del segle XIX i, per tant, no tan complicats de localitzar: des de polítics, eclesiàstics, banquers, fabricants i membres de l’alta burgesia i de l’aristocràcia, fins a comerciants i botiguers d’anomenada, passant per actors de teatre, cantants d’òpera i sarsuela, escriptors, artistes i arquitectes, toreros i jugadors de pilota basca. També es refereix a edificis notables i als incidents polítics i militars més importants del moment.  No disponible BAB.

Jornades 90 anys de la Segona República. Memorial Democràtic de Catalunya

Els dies 7 i 8 de juliol de 2021, tingueren lloc les Jornades 90 anys de la Segona República a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, organitzades pel Memorial Democràtic de Catalunya.

Inscripció: Formulari d’inscripció (aforament limitat)

Jornades 90 anys de la Segona República organitzades pel Memorial Democràtic de Catalunya

Durant aquest any 2021 commemorem el 90è aniversari de la Segona República. Per tractar com es va desenvolupar a nivell polític, econòmic i social la Segona República, el Memorial  Democràtic ha volgut organitzar unes jornades amb diversos especialistes en aquest període històric.

Aquestes jornades tenen com a objectiu tractar els principals esdeveniments que es produïren durant aquells anys, així com parlar dels avenços, les oposicions, els encerts i les mancances que es donaren a partir de l’abril de 1931.

Després de la victòria de les candidatures de signe republicà a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, dos dies després, el 14 d’abril, es va proclamar la República. El nou projecte republicà anava associat a canvis profunds en la política i la societat d’un país que, fins aquella data, havia estat marcat per l’autoritarisme, el caciquisme i la corrupció. Totes les esperances es posaren en l’inici d’una nova etapa històrica que havia de portar millores socials, la llibertat religiosa i la igualtat de gènere, així com donar respostes a les reivindicacions d’autogovern catalanes.

Lloc: Ateneu Barcelonès · Carrer Canuda, 6 08002 Barcelona · Sala Oriol Bohigas

Col·labora: Ateneu Barcelonès.

Programa 7 de juliol

9.15 – 9.30 h. Inauguració de la Jornada

POLÍTICA INSTITUCIONAL

9.30-10.00 h. “El govern de la Generalitat de Catalunya”, Enric Pujol (UAB)
10.00-10.30 h. “Els governs de la Segona República: Una democràcia truncada”, María de los Ángeles Egido León (UNED)

AVENÇOS SOCIALS I APROFUNDIMENT DEMOCRÀTIC

10.30-11.00 h. “Divorci, matrimoni civil i avortament: normativa i configuració durant la Segona República”, Maria Jesús Espuny (UAB)

11.00-11.30 h. Descans

11.30-12.00 h. “1933, l’any del canvi: El primer cop que la dona va votar”, Josep Lluís Martín i Berbois (Memorial Democràtic)
12.00-12.30 h. “L’escola republicana”, Maria Feliu Torruella (UB) i Lorena Jiménez (Historiadora i professora de Secundària)
12.30-13.00 h. “La política sanitària de la Generalitat republicana”, Carles Hervàs (Doctor en Història i Medicina)

OPOSICIONS I CONTROVERSIES DEL PROJECTE REPUBLICÀ

13.00-13.30 h. “El moviment obrer i la República: el desafiament revisionista”, Chris Ealham (Sant Louis University, Madrid)
16.00-16.30 h. “La Llei de Contractes de Conreu i els Fets d’Octubre”, Daniel Vallès (UAB)
16.30-17.00 h. “La Segona República al món d’entreguerres”, Maximiliano Fuentes (UDG)
17.00-17.30 h. “Antifexisme i frontpopulisme durant la República”, Josep Puigsech (UAB)

Programa 8 de juliol

9.00 – 9.30 h. “Ordre públic i resistències al projecte republicà”, Manel Risques (UB)

CULTURA I ESPAIS DE SOCIABILITAT REPUBLICANA
9.30-10.00 h. “Moviments socials, associacionisme i quotidianitat”, Montserrat Duch (URV)
10.00-10.30 h. “El ressorgir de la cultura catalana”, Xavier Pla (UDG)
10.30-11.00 h. “La cultura republicana comparada amb l’europea, Antoni Martí Monterde (UB)

11.00-11.30 h. Descans

LA REPUBLICA AL TERRITORI
11.30-12.00 h. “Segona República a Barcelona” Manuel Pérez Nespereira (Doctor en Història)
12.00-12.30 h. “Segona República a Girona” Joaquim Nadal (UDG – ICRPC)
12.30-13.00 h. “Segona República a Tarragona”Jordi Piqué (Historiador i arxiver)
13.00-13.30 h. “Segona República a Lleida”Jaume Barrull (UDL)

13.30-13.45 h. Cloenda

Dos llibres sobre la Comuna de París de 1871

En ocasió dels 150 anys de la Comuna de París de 1871 us recomanem la lectura de dos llibres sobre aquesta temàtica.

Els socis i les sòcies de l’Ateneu Barcelonès podeu demanar-los en préstec a la Biblioteca o si els compreu a la llibreria la Central recordeu que teniu el 5 % de descompte amb el carnet de l’Ateneu.

Quan sigui possible hem previst reiniciar les tertúlies presencials d’Amics de la Història.

Selecció de les obres: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Què fou la Comuna de París de 1871?

La Comuna de París fou  la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista  Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].

Historia de la Comuna de París de 1871: Prosper-Olivier Lissagaray, [pròleg d’Eric Hazan, introducció d’Eleanor Marx, traducció de Blanca Gago Domínguez], Editorial Capitán Swing, 2021, 656 pàg.

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va ]acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics.

Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.

Més info “La Comuna de París” article de Joan Solé Camardons al Blog Gaudir la Cultura.

“Historia de la Comuna de París de 1871” per Prosper-Olivier Lissagaray

La comuna de París: historia y recuerdos: Louise Michel [pròleg de Dolors Marín], La Malatesta Editorial, col·lecció: Tierra de Fuego, 2014.

Sinopsi: En aquest llibre de records i memòria, l’anarquista francesa, narra els esdeveniments de la Comuna de París de 1871. Incansable lluitadora, Louise Michel va dedicar la seva vida a l’educació i la transformació de la societat cap a la revolució social. Lluitadora infatigable en les barricades de París en contra dels excessos del govern de Versalles durant la Comuna de París en 1871, Louise Michel va posar la seva vida en perill, juntament amb tota la classe oprimida de la capital francesa. “Pot el poble substituir l’Estat? Aquesta pregunta, que havia rondat en la ment de molts revolucionaris al llarg de la primera meitat de segle XIX, va tenir una resposta directa a la Comuna de París: Sí, pot.

D’aquest procés, d’aquesta substitució, tenim una crònica minuciosa, en primera persona, de mans de Louise Michel, qui no obviarà assenyalar els errors comesos però que no dubtarà a valorar aquest moviment revolucionari en la seva justa mesura: un triomf obrer, un breu flaix d’un futur igualitari, que va poder entreveure amb la Comuna, ofegada en sang per la confluència d’antics enemics que, davant d’aquest somni de llibertat, es posen d’acord per passar per les armes als seus propis conciutadans.”

Més info: Vegeu la ressenya de Josep Sauret al Blog Gaudir la Cultura

La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet

Dimecres 9 de juny de 2021 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” a càrrec d’Antoni Gelonch, escriptor i col·leccionista.

Presenta l’acte Joan Solé Camardons, sociolingüista i membre la Secció d’Història.

L’acte s’hi va poder assistir presencialment i també en directe per Internet.

Debats que els catalans no hem fet (encara)

Antoni Gelonch, assagista, col·leccionista, acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, president dels cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès ha publicat recentment, entre altres, dos assaigs: Luter. Buscant la veritat, va canviar la història i Napoleó, la revolució i els catalans.

Aquests dos llibres el de Luter i la Reforma; i el de Napoleó i la Revolució formen part d’una trilogia que culminarà amb Camus i Sartre: “Són personatges cabdals que em permeten explicar que els catalans som bastant menys tolerants del que ens pensem. Com a societat, no hem debatut mai la Reforma, ni la Revolució, ni els ideals de la llibertat i la justícia”. Les raons són  perquè som fills d’una cultura profundament catolicista i antireformista que ens fa “provincians”.

Luter i la Reforma

A Luter. Buscant la veritat, va canviar Europa (Viena Edicions), Antoni Gelonch creu que: “Hi ha europeus que són cristians. Els fonaments intel·lectuals d’Europa són una barreja entre Atenes, Roma i Jerusalem. Entre l’antiguitat clàssica i la romanitat. Una romanitat que és escapçada al segle XI pel Gran Cisma d’Orient, i que ha provocat viure d’esquena a Orient durant mil anys. Al segle XV hi ha un nou cisma nord-sud. La Revolució Francesa al segle XVIII secularitzarà la societat. Per això crec que Europa té fonaments cristians, però no crec que sigui un continent cristià. La influència de les esglésies catòliques i protestants ha disminuït molt. Tot i això no es pot dir que els valors cristians (d’acollida, respecte, de no mentir) estiguin gaire estesos pel món“.

Com és sabut, Luter  va propiciar un trencament en el sí de l’Església. Gelonch l’explica d’aquesta manera: “Era un moment molt agitat. Però per tal d’entendre a Luter hem d’entendre la corrupció de l’Església. No només de la cúria romana, sinó la seva corrupció total. Els capellans no tenien cap preparació, una tercera part dels clergues a Alemanya vivien en concubinat. Alhora que la jerarquia havia acumulat grans riqueses i controlava les monarquies”. Luter davant dels intents fallits de renovació de l’Església va aconseguir que els interessos econòmics anessin de la mà de la revolució espiritual. Si el poder de Roma desapareixia de les seves comarques, els nobles podrien posseir les propietats de l’església i explotar-les en el seu benefici. D’aquesta manera la santa aliança entre els dos poders de l’Edat Mitjana: Imperi i Papa, es trencava i s’obria una fissura que permetia exercir el pensament d’una forma diferent.

I continua Antoni Gelonch: “El papa tenia un dels poders més grans sobre la Terra. Era el bisbe de Roma, vicari de Crist. Era molt difícil lluitar contra la seva omnipresència. Al principi no se’l van prendre seriosament. La sorpresa de la jerarquia eclesiàstica va ser descobrir que tenia aliats. Segons el pensament de l’època, tant el Papa com l’Emperador hi havien estat sempre, per això s’havien de respectar. Tot estava tan ben travat que en aparèixer Luter es van sorprendre de veritat”.

Pel triomf de la seva causa, Luter va fer servir les imatges impreses (una completa novetat en aquell moment): “A partir de la meva col·lecció de gravats, em vaig preguntar quina tasca tenien les imatges en tot aquest procés. A causa de l’analfabetisme generalitzat, els gravats eren una via de propaganda. Aquest fet el veiem amb obres com; Passional Christi un Antichristi, de Lucas Cranach i Phillip Melanchthon”. Però també la paraula escrita: “A la mort de Luter, el 20% dels textos que circulaven per Alemanya eren de la ploma de Luter, eren best-sellers els seus llibres“. Luter feia servir tàctiques de màrqueting ben pensades. Com explica Gelonch; va clavar les seves 95 tesis a les portes de l’Església de Tots els Sants de Wittenberg el dia homònim de 1517, ho fa, ja que era el dia que s’exposaven les relíquies del temple. O sigui, el dia que hi havia més públic.

Durant massa temps, massa persones han decidit que Luter era un heretge o un sant. Però no era així, simplement era un home que cercava la veritat i tenia un caràcter impossible. Però si no comencem a intentar entendre les coses, continuarem desconeixent-nos, i estarem parlant sempre sobre tòpics”.

[Font: “Luter, l’home que va canviar Europa”  article de Joan Vila i Boix i entrevista a Antoni Gelonch, publicat  Revista Mirall, 21 de març de 2019]

Autor: Michiel Cnobbaert, Títol: “Triomf de la Veritable Església”
Època: Segle XVII, Datació: Anvers, 1673, Tècnica: Aiguafort
Número de registre: GE-822. Col·lecció Gelonch Viladegut

La Revolució i els catalans

Antoni Gelonch: Napoleó, la revolució i els catalans amb prolèg de Joan Josep Queralt Jiménez, Ed. Viena, B, 400 p.

Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!

Una lectura del nou assaig d’Antoni Gelonch per Oriol Pérez Treviño

Hi ha figures històriques que desperten tanta fascinació com refús. Possiblement Napoleó Bonaparte (1769-1821) sigui una d’elles. Quan el proper 5 de maig es commemoraran els dos-cent anys de la seva mort, l’editorial Viena Edicions acaba de publicar un brillant assaig d’Antoni Gelonch (Lleida, 1956) sobre aquest controvertit personatge i, d’alguna forma, hem de veure la publicació com una important aportació a l’esmentada efemèride. És més. Podem dir com Napoleó, la revolució i els catalans és un llibre que, ara per ara, ja hem de considerar com indispensable per a desxifrar ja no tant aspectes biogràfics i/o històrics, sinó sobre la complexa i difícil relació que va mantenir Napoleó amb Catalunya.

Antoni Gelonch,una persona formada en Dret i Farmàcia a més d’un apassionat col·leccionista d’art com així ho avala la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats, porta força temps defensant una visió del perquè de moltes realitats del nostre país. Tal i com explica en la Introducció, abans de finalitzar el seu assaig sobre Martí Luter (Luter. Buscant la veritat, va canviar la història) ja es va proposar d’escriure una «trilogia» per intentar desxifrar el per què «som una societat tan pendular pel que fa a les conviccions, per què reaccionem visceralment als fets, per què ens movem entre l’orgull i la desesperança, per què…i tants perquès».

Si l’escriptura de l’assaig de Luter el va fer adonar com l’aposta per la Modernitat que portava implícita la Reforma no només no va integrar-se a casa nostra, sinó que a més se’n va liderar la seva oposició amb la creació de la Contrarreforma, ara ha volgut indagar amb tot allò que va succeir a la fi de l’Antic Règim. I és que, certament, la figura de Napoléo, com també extensiblement les d’un Ludwig van Beethoven (1770-1827), un Francisco de Goya (1746-1828) o un Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), són característiques i representatives en l’apassionant moment històric on van dilapidar-se els fonaments del feudalisme i les societats van començar a endinsar-se cap a les noves estructures pròpies de la burgesia industrial. Tot això és el que portava, implícitament, la Revolució Francesa i el que li va seguir sota el mandat de Napoléo, però la veritat és que la història de Catalunya del segle XIX és una història carregada de misèria, guerres i absolutisme.

És per tot això que la lectura de l’assaig de Gelonch sobre aquest moment històric resulta tan interessant com estimulant perquè també ens posa sobre la pista de les necessitats del nostre present. En espera, encara, de la tercera entrega de la trilogia de Gelonch dedicada a un altre apassionant moment de la història, en aquest cas del segle XX, com ho va ser el maig del 68 i la «polèmica» entre partidaris de Jean Paul Sartre (1905-1980) i Albert Camus (1913-1960), no ésmenys veritat que en haver llegit l’assaig sobre Napoléo un no es pot estar de pensar en si el nostre actual ara i aquí no ens està reclamant haver d’anhelar un horitzó de futur capaç de superar i trascendir tot allò que res tingui a veure amb l’emergència dels reptes i problemes que tenim pel davant.

Gelonch, de moment, ens ha assenyalat dos moments de la història (la fi de l’Edat Mitjana amb Luter i la fi de l’Antic Règim amb Napoleó) que ens poden «ressonar». Va ser l’historiador i rabí jueu Jacob Taubes (1923-1987) qui ja va mostrar com la història de la investigació d’un fet històric podia llegir-se de dues maneres. En primer lloc per poder estudiar el fet històric en qüestió, però també «com un palimpsest que ajuda a determinar la situació del present». És, possiblement, el moment d’adonar-nos, ara sí, com estem vivint de ple la maledicció xinesa que ja hem apuntat en diferents ocasions: la de viure temps interessants. Són els temps interessants propis d’aquells que volem ser conscients de la mort d’un món, però del que encara en desconeixem quin i com serà el nou. De moment només en sabem que ja no serà mai més el vell perquè és mort. En aquest aspecte, en l’anterior assaig de Luter Gelonch apuntava: «tot està trasbalsat, perquè està morint el que és vell, però potser a les coses noves els costa néixer».

Aquesta situació històrica tanmateix no té res d’apocal·líptica ni de dramàtica, a menys que no ho sigui per haver de constatar que va acompanyada d’una problemàtica complexa com la que subjau al fons de tot i apuntada per paleontòlegs com Eudald Carbonell: la possibilitat real d’un col·lapse de l’espècie humana. Però històricament, podem assegurar com la situació és concomitant i anàloga amb la d’altres moments com ara la decadència i caiguda de l’Imperi Romà, com també l’assenyalada en el potent llibre de Gelonch: la fi de l’Ancien Régime. Potser no seria mala idea fer-ne arribar un exemplar a tots i cadascun dels nous diputats del Parlament de Catalunya més preocupats pel que sembla en les picabaralles de sempre, ben guarnits i que estan a l’aguait sobre quines pàgines pornogràfiques miren alguns exdiputats. Absolutament manicomial.

[Font: El nuevo ensayo de Antoni Gelonch. Por Oriol Pérez Treviño. No Sólo Cine.net marzo 14, 2021]

Napoleó, la Revolució i els Catalans. Una entrevista de Marc Pons

Entrevista de Marc Pons a Antoni Gelonch: “Els antibonapartistes catalans no eren patriotes espanyols” El Nacional, Foto: Sergi Alcàzar, Barcelona. Dilluns, 3 de maig de 2021.

Per què un llibre sobre Napoleó i els catalans?

És la segona part d’una trilogia que inicio amb Luter, que passa per Napoleó, i que culminarà amb Camus i Sartre. Són personatges cabdals que em permeten explicar que els catalans som bastant menys tolerants del que ens pensem. Com a societat, no hem debatut mai la Reforma, ni la Revolució, ni els ideals de la llibertat i la justícia.

I això per què?

Doncs perquè som fills d’una cultura profundament catolicista i antireformista que ens fa “provincians”. La publicació del meu llibre la fem coincidir amb el 200 aniversari de la mort de Napoleó. A França, aquesta fita no passa desapercebuda. En canvi, a Catalunya, tinc els meus dubtes.

Napoleó és una figura cabdal en la història de França. Però té el mateix grau d’importància en la història de Catalunya?

Napoleó impulsa el tercer intent francès de solucionar la qüestió catalana. El primer havia estat el 1640, en plena Revolta dels Segadors, quan el cardenal Richelieu i el president Pau Claris van pactar la constitució d’una República catalana independent com un estat-tap entre les monarquies francesa i espanyola. I el segon va ser el 1793, en plena Revolució Francesa, quan Robespierre va recuperar el projecte de Richelieu, i va proposar la creació d’una República catalana independent, que seria una germana petita de la República Francesa.

I quina era la proposta de Napoleó per a Catalunya?

Els espies de Napoleó a Catalunya havien informat a París que Catalunya, principalment pel seu paisatge econòmic, era l’únic territori de la corona espanyola que estava més o menys adobat per a iniciar un procés revolucionari i modernitzador. En aquest punt, Napoleó es va proposar “civilitzar” la societat catalana; és a dir, incorporar els catalans en les dinàmiques revolucionàries i en els valors republicans. En definitiva, transportar-los cap a la modernitat.

A canvi de res?

És clar que no! L’any 1808, Catalunya era una potència industrial emergent. I Napoleó tenia molt interès a controlar les mines de ferro i la indústria de la forja catalanes; que, en aquella època, equivalia a dir indústria de la guerra. Per aquest motiu, Napoleó —a diferència de Richelieu o de Robespierre— no es va plantejar crear un estat-tap o una república germana; sinó que va projectar incorporar Catalunya directament a l’Imperi francès, com una regió més, i com així seria, de facto, entre 1812 i 1814.

Abans de prendre aquesta decisió… va sondejar la societat catalana?

No. Ni tan sols les elits del país. I, fins i tot, ho va ocultar al seu germà Josep, que des del 1808 era el nou rei d’Espanya. Napoleó, amb els catalans, el que va fer va ser seguir una estratègia de repressió-atracció. Quan els catalans li complicaven la vida, ordenava operacions repressives. I quan els catalans estaven calmats, desenvolupava maniobres d’atracció.

Ens podem imaginar les operacions repressives. Però quines maniobres d’atracció va desenvolupar?

Napoleó era molt conscient que Catalunya era una realitat històrica i cultural diferenciada d’Espanya. Tenia un coneixement de la història dels catalans, motivat pel seu interès per Catalunya. I, entre altres coses, va restaurar l’oficialitat de la llengua catalana —que havia estat proscrita amb l’ocupació borbònica de 1714—, i va ordenar que la senyera catalana onegés al costat de la tricolor francesa. Napoleó estava convençut que atrauria els catalans a la seva causa normalitzant la vida catalana. Però, hem de tenir en compte que les circumstàncies bèl·liques i l’estratègia napoleònica repressió-atracció van fer que aquestes mesures s’apliquessin de forma oscil·lant, amb la qual cosa la seva efectivitat va restar molt limitada.

Amb aquesta voluntat, si més no la que manifesta el règim napoleònic en les etapes d’atracció, resulta difícil entendre l’existència d’una resistència antibonapartista.

No ho és quan es coneix la realitat sociològica i ideològica de la Catalunya de 1808. En aquell moment la societat catalana estava dominada per un fort sentiment antifrancès, que era el resultat de la memòria col·lectiva de 1659 —la usurpació del Rosselló—, i de 1714 —l’ocupació borbònica del país i la destrucció del règim foral català—. A més, la majoria de la societat havia comprat el discurs antirevolucionari que predicaven l’Església i la noblesa locals, que veien en el règim bonapartista una continuació del règim de Robespierre; i, per tant, una autèntica amenaça als seus privilegis seculars. 

Aleshores, l’antibonapartista català era, ideològicament, reaccionari?

Era la suma de diverses coses: era antifrancès, era antirevolucionari, era defensor dels costums, de la tradició, de la religió i de la terra. No era, de cap manera, un “patriota” espanyol. La idea de “pàtria espanyola” es forja poc després, a les files dels diputats liberals de les Corts de Cadis, el 1812. I la difusió d’aquest ideari, sota el principi clònic “libres e iguales” que no reconeix la pluralitat cultural espanyola, no es produirà fins un quart de segle després, quan aquests liberals assoleixen el govern d’Espanya. Els sometents catalans que es van armar contra l’ocupació napoleònica no lluitaven en nom d’una idea que encara s’havia de fabricar, sinó en defensa de la pervivència del seu micromon.

I els bonapartistes catalans, qui eren?

En aquest punt, cal insistir que a Catalunya el bonapartisme sempre va ser molt minoritari. Però entre aquest col·lectiu n’hi havia de dos tipus: els que ho eren per convicció, principalment gent del món de la cultura; i els que ho eren per interès, generalment gent del món dels negocis. No obstant això, la línia que separava aquests grups no era tan diàfana. Coneixem el cas d’Erasme Gòmina, un exitós negociant d’origen humil que s’havia convertit en, probablement, l’home més ric de Catalunya i que tenia molta capacitat de convicció entre els seus col·legues de la Junta de Comerç de Catalunya: ell va ser un entusiasta del règim napoleònic. I també tenim diversos casos,  durant les etapes repressives, de confiscacions de patrimoni a diversos comerciants importants del país que s’havien negat a jurar fidelitat al règim bonapartista, bé a Josep I a l’inici o a Napoleó posteriorment.

El 1814, després de la derrota de Napoleó als camps de batalla, torna Ferran VII. Quines són les conseqüències d’aquella etapa napoleònica per a Catalunya?

Per a Catalunya i per Espanya, la retirada dels exèrcits i de l’administració napoleònica va tenir un efecte bumerang. Amb el retorn de Ferran VII, una part important dels militars espanyols van imposar la restauració de l’absolutisme, amb tot el que això comportava: per exemple, la recuperació de la Inquisició. La societat espanyola va ser l’única societat europea que, amb la derrota de Napoleó, va patir un retrocés.

Napoleó estava errat o anava encertat, amb relació als catalans?

Si una cosa ens mostra la història, és que no hi ha hagut cap poble al món que hagi acceptat les llums i la llibertat a punta de baioneta. Els catalans de 1808 no en van ser una excepció.

Més informació

Maig/Juny 2019 Revista de Catalunya Nº 306 Daniel Giralt-Miracle: “Apropar Luter als llecs

6/5/2021 El País: Article de Cristian Segura: “Napoleó, un llegat traumàtic per a Catalunya” Podeu llegir-lo aquí.

5/5/2021 La mañana: Article de Marc Cerón: “Napoleó, Gelonch i Lleida

5/5/2021 La Vanguardia: Article de Xavi Ayén “Un traïdor a la Revolució que no va tenir èxit a Espanya

4/5/2021 El Temps: Article d’Àlex Millan: “L’empremta de Napoleó al Principat

15/3/2021 mes324: Xavier Graset entrevista a Antoni Gelonch sobre “Napoleó, la Revolució i els catalans

La Caputxinada, la revolta dels estudiants catalans. Quan el franquisme va perdre la universitat

Dijous 20 de maig de 2021 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas, tingué lloc la taula rodona de la presentació del llibre: Quan el franquisme va perdre la universitat. El PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966), amb la participació de Joan Clavera, Pere Gabriel, Andreu Mas-Colell i Pau Verrié, autors del llibre i antics militants del Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses.

Presenta: Josep Sauret, economista i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Podeu veure el vídeo de la sessió aquí

Els anys seixanta el franquisme va perdre la universitat i ja no la va recuperar mai més

L’any 1966 es va constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona en una assemblea al convent dels caputxins de Sarrià, coneguda també anys després com «la Caputxinada». Era el resultat d’anys de lluita per la democràcia des de la universitat, i va ser l’esperó per a l’establiment de la Taula Rodona que, per primera vegada des de la Guerra Civil, unia en un ens de coordinació tota l’oposició democràtica.

El PSUC sortia així de l’isolament a què havia estat sotmès fins aleshores per les altres forces polítiques. Cinc anys més tard es va constituir l’Assemblea de Catalunya, de la qual celebrem aquest any el 50è aniversari, com a culminació del procés d’unitat de les forces democràtiques.

Cinquanta anys més tard, els set militants que constituïen el Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses, es van retrobar i van decidir fer conjuntament una reflexió política sobre aquell període, el que va representar l’SDEUB i el paper que hi va tenir el PSUC, com estava estructurada i treballava l’organització universitària i les relacions que tenia amb la direcció del Partit.

El Sindicat Democràtic va sobreviure fins al 1968, sotmès a una repressió constant i intensa. Tanmateix, les organitzacions franquistes no van tornar a ocupar la universitat catalana i aquesta, socialment i culturalment, va esdevenir territori democràtic.

Autors

Joan Clavera (n. 1944).Doctor en Ciències Econòmiques i catedràtic de la UAB. Es va llicenciar a la UB. Des de 1971 va desenvolupar la seva activitat acadèmica a la que ara és la Facultat d’Economia i Empresa (UAB), de la qual va ser degà i director del Departament d’Economia Aplicada. Va ser un dels fundadors del Centre de Documentació Europea i també de l‘Institut d’Estudis Europeus, ambdós a la UAB.

Albert Corominas (n. 1943). Doctor enginyer industrial per la Universitat de Valladolid, llicenciat en Informàtica per la Politècnica de Madrid i catedràtic emèrit de la UPC. Va ser membre del Comitè Executiu del PSUC. A més de llibres i articles de caràcter acadèmic ha publicat treballs sobre temes polítics i contra la mercantilització i el menyspreu del coneixement.

Pere Gabriel (n. 1945). Historiador. Doctor en Ciències Econòmiques (1981) i professor d’història contemporània de la UAB a partir del curs 1974-1975. Catedràtic (1993) i ara emèrit i professor honorari. A la UAB ha ostentat diversos càrrecs de gestió i direcció acadèmica. La seva recerca s’ha centrat en la història social i política dels segles xix-xx, en el marc de la renovació historiogràfica derivada de la consideració cultural de la política obrera i popular.

Salvador Jové (n. 1942). L’any 1984 va encapçalar la llista del PSUC a les eleccions autonòmiques per Lleida. Del 1985 al 1989 va ser el responsable de la Comissió Agrària del PCE,  i del 1989 al 1994, de l’àrea d’Economia d’IU. Diputat al Parlament Europeu (1994-2004), titular de les comissions d’Agricultura i de Pesca del seu grup i membre suplent de les d’Assumptes Econòmics i Monetaris i de Pressupostos.

Esteve Lamote de Grignon (n. 1943). Metge especialitzat en Epidemiologia i Salut Pública. Professor a diferents centres de la Universitat de Barcelona entre 1974 i 1983. Va ser cap del Servei Territorial de Promoció de la Salut a Lleida (1979-1981). Funcionari de l’Estat al servei de la Junta d’Andalusia des de 1983, ha exercit càrrecs relacionats amb programes de salut, epidemiologia, salut mental, docència i investigació.

Andreu Mas-Colell (n. 1944). Va cursar Ciències Econòmiques a la UB i es va doctorar a Minnesota. Va desenvolupar la seva carrera acadèmica a Berkeley, Harvard i, de nou a Barcelona, a la UPF (catedràtic d’Economia el 1996, des de 2015 emèrit). Va ser conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (2000-2003) i d’Economia i Coneixement (2011–2015) de la Generalitat de Catalunya.

Pau Verrié (n. 1945). Enginyer Industrial per la UPC. Va ser membre del Comitè Central del PSUC (1973-1982). Ha dedicat la seva vida professional a la gestió en l’àmbit públic o parapúblic. Ha estat coordinador de Serveis Municipals de l’Ajuntament de Barcelona, gerent de la UB, director d’Administració i Finances del COOB’92 i director general de l’IDEC-UPF (1993-2010).

Més informació

La Caputxinada, 50 anys, amb la participació de Joan Botam, Carme Trilla Bellart, Pau Verrié i Carles Santacana Torres, organitzat per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 2016. Presenta: Joan Solé Camardons.

“El franquisme va perdre la batalla de la universitat” Entrevista a Borja de Riquer, entrevistat per Jordi Vives Faig a la revista AB Origine, 2 d’abril de 2016

El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada (I), article de Jordi Vives Faig a la revista AB Origine, 9 de març de 2016

El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada (II) article de Jordi Vives Faig a la revista AB Origine, 13 de març de 2016

En el cinquantenari de la Caputxinada, un nou debat sobre la transició, article de Gustau Nerín a El Nacional,9 de març de 2016.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és assemblea-constituent-del-seub-al-convent-dels-pares-caputxins-de-sarria-marc-de-1966.png
Assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels Pares Caputxins de Sarrià, 09/03/1966, Arxiu Nacional de Catalunya, FONS ANC1-131 / GUILLEM MARTÍNEZ (CAPUTXINADA)