“L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio”. Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana

Dilluns 18 febrer 2019 a les 17:00 – 18:30 sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana: “L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio” .

Amb la participació d’Anna Sallés i Maria Mestre, historiadores i de Josep Sauret, economista que comentaran aquests dos llibres de Josep Fontana.

Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

L’ofici d’historiador (Arcadia, 2018)

La tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui, per ajudar a resoldre’ls. L’ofici d’historiador és, doncs, un ofici socialment útil, i només té sentit quan es duu a terme amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Les lliçons aplegades en aquest llibre van ser pronunciades, originalment, en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, l’any 2009. Josep Fontana es proposava fer una mena de balanç, encara provisional, de la feina feta en més de cinquanta anys, centrant-se en els camps en què ha treballat i en els motius que el van guiar a escollir-los.

fontana2

Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. (Ed. Pasado y Presente, 2011)

Sinopsi: Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, ‘el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir’ y una paz que había de proporcionar ‘a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza’. Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año. Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo

 

fontana por el bien del imperio

Una mirada internacional al 1919 català. Cicle 1919 La vaga de la Canadenca (3)

Dilluns 25 febrer 2019 a les 19:00 – 20:30, a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Una mirada internacional al 1919 català. Cicle 1919 La vaga de la Canadenca (3), a càrrec de Josep Puigsech, historiador (UAB)
Presenta, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Una mirada Internacional

La conferència s’articula al voltant de la visió internacional que generaren els esdeveniments de 1919 a Barcelona, concretament a través de l’òptica de la primera potència europea i, també mundial, és a dir, la Gran Bretanya. El fet que Gran Bretanya ocupés aquest estatus en clau europea i mundial atorga a la seva visió un paper determinant en la imatge internacional que es transmeté dels esdeveniments barcelonins i, per extensió, catalans.

josep puigsech accions

Imatge: Reproducció d’un títol de la Companyia “La Canadenca”

La conferència abordarà quina fou la visió i interpretació que en realitzà la diplomàcia britànica a Barcelona i com això marcà una línia interpretativa que continuà durant les dues dècades següents. Per altra banda, es contrastarà amb la visió de dos dels principals òrgans d’opinió pública britànica, per una banda el diari conservador The Times i, per l’altra, el diari progressista The Manchester Guardian. Aquest triple enfocament permetrà identificar els trets fonamentals de la imatge barcelonina i catalana del 1919 a nivell internacional i, amb ella, la consolidació d’una sèrie d’estereotips amb els quals se la identificà. (Text de Josep Puigsech)

Josep Puigsech Farràs
Professor d’Història Contemporània, del Departament d’Història Moderna i Contemporània (UAB)
Línies de recerca: Especialista en el moviment comunista internacional, centrat en les relacions hispano-soviètiques en l’àmbit de la Internacional Comunista, les Brigades Internacionals i la diplomàcia, així com en les relacions hispano-britàniques en l’àmbit del partit comunista i socialistes a més de la vessant diplomàtica durant la primera meitat del segle XX.

Principals llibres publicats
Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya, Eumo, Vic, 2017.

josep puigsech

Josep Puigsech Farràs i Giaime Pala (eds.), Les mans del PSUC. Militància, Memorial
Democràtic de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2017.
Francisco Morente, Jordi Pomés y Josep Puigsech (eds.), La rabia y la idea. Política e
identidad en la España republicana (1931-1936), Prensas de la Universidad de
Zaragoza, Zaragoza, 2016.
Josep Puigsech, Falsa leyenda del Kremlin. El consulado y la URSS en la Guerra Civil
Española, Biblioteca Nueva, Madrid, 2014.
Josep Puigsech, Entre Franco y Stalin: el difícil itinerario de los comunistas en
Cataluña, 1936–1949, Ediciones El Viejo Topo, Mataró, 2009.
Josep Puigsech, Nosaltres, els comunistes catalans. El PSUC i la Internacional
Comunista durant la Guerra Civil, Eumo editorial, Vic, 2001.

El món empresarial i parlamentari: el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919. Cicle 1919 La Vaga de la Canadenca (2)

Dimarts 5 febrer 2019 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la segona conferència del cicle Cicle 1919 La Vaga de la Canadenca (2)El món empresarial i parlamentari: el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919 a càrrec de Manuel Pérez Nespereira, historiador.

Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Una dreta antidemocràtica. La Canadenca com a espoleta (1917-1923)

El final de la primera guerra mundial, la Gran Guerra, no va ser traumàtic només per a les potències derrotades; els aliats, els neutrals i, en general, tot el continent europeu va ser  un espai de fortes convulsions socials i polítiques. Obrers, dones, soldats desmobilitzats es trobaren davant un marc sociopolític que ja no s’ajustava als esforços i a la sang esmerçats en el terrible conflicte.

El que va entrar en crisi amb la Gran Guerra va ser tot el sistema polític vertebrat durant el darrer terç del segle dinou, que es basava en una estructura aparentment democràtica, construïda sobre els detenidors del poder econòmic i amb diversos nivells de participació mitjançant el sufragi, generalment només masculí, prou controlat per no posar en perill els fonaments del règim. No era únicament el cas espanyol, sinó un model present amb major o menor grau al conjunt dels països europeus occidentals.

Amb l’acabament de la Gran Guerra, els grups que en major nombre havien posat els seus cossos davant els canons, i les dones que a la rereguarda havien mantingut la producció industrial, ja no es conformaran amb el retorn a la situació de 1914. La revolució del 1917 a Rússia va servir d’exemple perquè les masses hongareses i alemanyes protagonitzessin sengles revolucions tot just acabada la guerra (primer trimestre de 1919), o que a Itàlia es produís el conegut com a Bienni Roig (1019-1921). A partir d’aquest moment, i fins el 1945, la democràcia parlamentària d’arrel burgesa entra en crisi i tant el socialisme com les diferents formes de feixismes i/o règims autoritaris quan no directament autocràtics, la qüestionen doctrinalment i insurreccionalment.

Tot i no participar directament al conflicte, Catalunya no va romandre aliena  a la problemàtica esmentada i ens pot servir d’exemple per acostar-nos a les respostes polítiques i especialment ideològiques que es va donar a aquesta crisi. Al llarg del segle XIX els industrials catalans s’havien aplegat en diverses plataformes en defensa dels seus interessos econòmics, fins i tot de vegades amb un cert recolzament per part de les associacions obreres que el que estava en joc era la pervivència del model industrial català davant les competències de països industrialment més avançats, pregonament la Gran Bretanya. Ara bé, malgrat  demanar sovint l’ajuda del poder espanyol per a mantenir “l’ordre”, el cert era que en cap moment qüestionaven ni l’origen ni l’estructura del poder establert. Certament, feien pressió per aranzels que preservessin el seu mercat, tant interior com colonial, i quan alguna circumstància el posava en risc, feien manifestos i memorials que no anaven més enllà de peticions puntuals, amb l’excepció, amb molts matisos, del concert econòmic.

Amb la Gran Guerra, els beneficis dels industrials catalanes es va multiplicar, i en tenir tot el que produïen venut, a més de la compra per part de les potències en conflicte dels productes agraris, la inflació es va disparar i les pujades de sou no van en cap cas, anivellar  els salaris als preus. Els salaris van augmentar durant la guerra un 25,6 % i els preus ho feren en un 61,8 %. L’índex del cost de la vida s’havia apujat per a una família obrera de 100 el 1913 fins a 180 el 1919, en el conjunt de l’estat, si bé el cas de Barcelona aquest increment era superior.

A partir de 1917 comença un cicle de vagues generals, i es va estenent entre la població treballadora  l’exemple de la revolució soviètica. Per acabar de donar força al moviment obrer, el Congrés de Sants del 1918 dota a la CNT, la gran sindical catalana, de nous i més efectius mitjans de lluita amb la constitució de les federacions de sindicats únics d’indústria, ja no d’ofici com abans. La Canadenca serà al camp de proves d’aquest nou model sindical i, com no podia ser altrament, el triomf incontestable dels confederals obliga la patronal catalana a replantejar-se la seva doctrina.

el paral·lel mhc (paco amate)

Ara ja no es tractava de defensar punts concrets; calia establir una doctrina total que garantís  el manteniment de l’statu quo, ja que el sistema parlamentari de la Restauració havia fet fallida, havia estat incapaç d’enfrontar el desafiament sindical.

La resposta que articularan es bastirà sobre tres potes:

  • Manteniment de l’ordre amb actuacions d’autodefensa activa
  • Necessitat de encotillar la societat en corporacions i descansar sobre aquest model el poder deliberatiu.
  • Definició del parlament com a espai  de treball no polític, eliminant les ideologies per donar pas a les tecnologies.

Serà des d’aquest punt de partida que intentarem explicar, i explicar-nos les propostes polítiques de la burgesia catalana en el marc d’aquest conflictiu període.  

(Text de Manuel Pérez Nespereira)

Manuel Pérez Nespereira,  Doctor en Història Contemporània. Títol de la Tesi: La Recepció del pensament i la cultura europees en la Catalunya de la Restauració. La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Camps de recerca: Història de la Ciència; Pensament sociològic; Catalanisme i corporativisme.

Principals llibres publicats:
– Martí Barrera. Sindicalista, impressor, polític, Barcelona, Fundació Irla, 2014  
1912-2012 Escola d’Administració Pública de Catalunya Cent anys, EAPC, Barcelona, 2012.
La fallida del parlamentarisme, Editorial Afers, Catarroja, 2010

nespereira la fallida del parlamentarisme (gran)La ciutadella. Símbol d’opressió nacional , Editorial Base, Barcelona, 2009

La secessió catalana. Els corrents europeus de la fi de segle, Editorial Afers, Catarroja, 2007
Prat de la Riba: nacionalisme i formació d’un estat català, Editorial Base, Barcelona, 2007
La privatització de la follia. L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el segle XIX, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003

Articles:
– “Positivisme, higienisme i salut mental al segle XIX. El conflicte Sant Boi-Ciempozuelo”, dins Afers, número 38, 2001
– “Nació i identitat nacional a la Revista Jurídica de Catalunya. Materials per al debat”, dins Cercles d’història cultural, número 5
– “La crisi de fi de segle a l’Ateneu Barcelonès, El Contemporani”, Ed. Afers num. 26, Juliol-Desembre 2002.
Precedents de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860), Revista d’Història Cultural Cercles, Núm. 7, Universitat de Barcelona, 2004

Altres informacions sobre la Vaga de la Canadenca:

Se funda la Canadiense  La Vanguardia, documentació: 12/09/1911 01:01; Actualizado a
12/09/2011 12:58

Barcelona sin luz   La Vanguardia 23-03-1919

La huelga general de Barcelona     La Vanguardia 15-04-1919

L’impacte de la Gran Guerra a Catalunya   Ara.cat 10-11-2018

La gran aventura de La Canadenca  CCMA.cat. Tv3 Sense ficció 04-12-2012, Documental sobre els inicis de La Canadenca i la transformació que va suposar per a Catalunya i especialment per als Pirineus.

La Vaga de la Canadenca: reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social

Dilluns 28 gener de 2019 a les 19:00 – 20:30 a sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la primera conferència del cicle “1919 La Vaga de la Canadenca: Reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social
a càrrec de Teresa Abelló, historiadora.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

La Vaga de la Canadenca

Els mesos de febrer-març de 1919 va tenir lloc la que es coneix amb el nom de ”Vaga de la Canadenca”, com a culminació d’un procés de reivindicació obrera creixent i generalitzat, iniciat el 1916, al qual s’oposava la intransigència del sector patronal, més radicalitzat que mai, sota l’ombra del  fantasma bolxevic.

El conflicte que portà a la vaga es va iniciar a les terres de Lleida en una empresa filial de la companyia “Barcelona Traction Light and Power”, la Canadenca, que va acabar arrastrant a tota l’empresa proveïdora majoritària d’electricitat a Barcelona i, per solidaritat, a tots els treballadors del ram, als que s’hi van afegir els d’altres sectors.

La vaga es va combatre amb l’exèrcit i el sometent. Fou declarat l’estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts. Aleshores es declararen també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i es transformà en vaga general de Barcelona; fou utilitzada la “censura roja” per tal d’impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes.

 

VagaMemories-03-ES-620x454

Tropes de l’exèrcit al carrer durant la vaga de la Canadenca.

Foto: Josep M. Sagarra i Plana / Arxiu Nacional de Catalunya

 

L’actitud transaccionista de Salvador Seguí en un míting a les Arenes (19 de març) féu possible un acord i la tornada victoriosa al treball (20 de març); però, el 24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no havien alliberat 79 vaguistes, es declarà vaga general a tot el Principat, que finalitzà en ésser declarat de nou l’estat de guerra.

Tot i que inicialment el resultat fou una victòria pels treballadors que van aconseguir la reivindicació històrica de la jornada de vuit hores, l’èxit fou efímer i a curt i mig termini les conseqüències van ser demolidores: dimissió dels màxims responsables polítics i policials, imposició per part de la Federació Patronal de la tornada dels treballadors a la feina amb les condicions anteriors a la vaga, i enduriment progressiu de les relacions patrons-sindicats fins a desembocar en l’etapa de major violència social viscuda fins el moment.

Font: Teresa Abelló i “Vaga de la Canadenca” Gran Enciclopèdia Catalana

Vaga pestaña-segui-piera-molins
D’esquerra a dreta: Àngel Pestaña, Salvador Seguí, Simón Piera  i Mauro Bajatierra

Teresa Abelló Güell

Doctora en Geografia i Història (Universitat de Barcelona), professora titular d’universitat (Universitat de Barcelona).

Títol de la Tesi: Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914), 1984.

És membre del Grup d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI). Participa en els projectes I+D+i: El Franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició (1938-1979), i Política i identitat. La construcció dels discursos identitaris en la Europa contemporània: el cas de Catalunya.

Bibliografia bàsica

Teresa ABELLÓ, “L’Ateneu i la qüestió obrera” dins L’Ateneu de Barcelona. 1 segle i ½ d’acció cultural, RBA. La Magrana, Barcelona, 2006.

Teresa ABELLÓ, El movimiento obrero en España, ss. XIX-XX, Barcelona, Editorial Hipòtesi, 1997

Josep TERMES, De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil: 1868-1939 [Vol. VI d’Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar], Barceloan: Edicions 62, 1989.

Josep TERMES,  Història del moviment anarquista a Espanya, 1870-1989, Barcelona: L’Avenç, 2011.

Albert BALCELLS, El sindicalisme a Barcelona, 1916-1923, Barcelona: Nova Terra, 1965

Xavier DIEZ, El pensament polític de Salvador Seguí. Barcelona: Virus Editorial, Octubre de 2016, p. 267

Juan Cristobal MARINELLO, Sindicalismo y violencia en Cataluña 1902-1919 Tesi Doctoral, dirigida per Pere Gabriel Sirvent, Departament d’Història Moderna i Contemporània, UAB, 2014.

Vegeu Diari d’una vaga La Canadenca, 1919

Paco Ignacio Taibo II “La huelga de la canadiense” Memoria Revista crítica militante.

Vaga canadiense_ Plaça catalunya

Vaga de la Canadenca 1919

Una breu història del separatisme i de l’independentisme català. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 21 gener 2019 a les 17:00 – 18:30 tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès).
Debat i tertúlia amb la participació d’Enric Ucelay Da-Cal, historiador i autor de Breve historia del separatismo catalán i de David Martínez Fiol, historiador que farà la crìtica del llibre. Moderador: Joan Solé Camardons.

Ucelay Da-Cal Breve Historia del separatismo catalán

Portada del llibre d’Enric Ucelay Da-Cal “Breve historia del separatismo catalán”

El propòsit de “Breve historia del separatismo catalán”

Enric Ucelay-Da Cal explica els orígens del terme i concepte separatisme en el món durant els segles XVII, XVIII i XIX. Després, descriu com aquesta idea o paraula al costat de moltes altres, estretament relacionades com patriota o nacionalista es consoliden a Catalunya, totes amb un sentit concret, entre mitjans o finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX.

Quan el separatisme català apareix durant l’hivern de 1918-1919 no com una noció, idea o insult sinó com un moviment polític intencionadament innovador era una forma supranacionalista més radical i extrema que qualsevol altre enfocament catalanista, però la paradoxa és que es va mostrar com antinacionalista, si per nacionalisme català s’entenia com era habitual aleshores el missatge de la Lliga regionalista suposadament hegemònica entre 1901 i 1923.

Una vegada establert un separatisme polític català a finals de 1918 s’estengué ràpidament com un corrent polític que envolcallava un cert mitjà social a Barcelona. També s’hi estudia el desenvolupament del separatisme des de la dècada de 1920 en endavant, especialment els anys 30 amb la República i la Generalitat republicana i la Guerra Civil de 1936-39.  D’una manera estranya la dictadura franquista fou una continuació dels conflictes dels anys 30, la seva mateixa existència era una prova que “la guerra encara no havia acabat”.

A partir de 1968, cinquanta anys després de la fundació del separatisme polític, sorgeix l’independentisme com a alguna cosa clarament diferent del separatisme.  Així doncs, el separatisme i l’independentisme estan estretament relacionats: l’independentisme deriva del separatisme però no és la mateixa cosa.

També es repassen les principals pautes organitzatives que imperaven en aquesta mutació, una vegada que sorgeix l’independentisme el 1968, tot i que no es detalla cada lluita ideològica, cada petita escissió, cada grupuscle de la naixent esquerra independentista i del seu desenvolupament com a moviment, amb freqüència més marcat per les seves lluites internes que pels seus encerts polítics.

Finalment, respecte els últims anys de 2010 a 2018, el llibre segueix el relat del nou independentisme de masses d’allò que popularment s’ha anomenat els indepes. Aquesta abreviació una mica despectiva, per referir-se a la gent que emplena les manifestacions no és accidental. Una altra vegada ens trobem amb alguna cosa diferent dins d’un moviment en curs, viu, vinculat a un corrent polític semblant però distint. Aquí es presenta una tesi essencial: els independentistes no són la mateixa cosa que els indepes com tampoc l’esquerra independentista és la multitud de tots els indepes.  A les primeres dècades del segle XX els indepes han passat de combregar amb la política catalanista convencional, sobretot en el que fou en la seva plenitud Convergència Democràtica de Catalunya i el pujolisme, per formar una quantitat ingent de contestataris què es creuen iguals entre sí però que no ho són. El llibre també acaba amb un esforç per aclarir la naturalesa i el significat dels indepes, a més a més d’intentar explicar com van sorgir aquest canvi, enfront de la supervivència de l’esquerra independentista avui més coneguda i la millor organitzada com la CUP.

L’autor recorda que pràcticament no hi ha cites, ni notes,  tampoc s’indiquen les fonts. No és un manual d’estudi, ni un text acadèmic. El lector que vulgui aprofundir en el tema, així com consultar la varietat de materials entre llibres i articles en què es basa el llibre, trobarà una bibliografia final monogràfica d’on poden sorgir nocions o tesis diferents a la d’aquesta obra o contradir la interpretació aquí presentada.

(Traducció i adaptació de Joan Solé Camardons del capítol preliminar “El sentido de este libro”, Breve historia del separatismo catalán)

img_jplaya_20171111-141220_imagenes_lv_terceros_macia_bruselas-k3H-U432748905504D5B-992x558@LaVanguardia-Web

Francesc Macià, líder d’Estat Català exiliat a Brusel·les, 1927. Font: La Vanguardia

Enric Ucelay-Da Cal

Catedràtic emèrit d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i membre de l’IUHJVV. Actualment és coordinador del Grup de Recerca de la UPF GRENS (Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies). És llicenciat pel Bard College (Nova York, 1969) i doctor per la Columbia University (1970) i la Universitat Autònoma de Barcelona (1983). Prèviament va ser professor titular (1985-95) i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor visitant a la Duke University (1994), la Venice International University (2002) i l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París (2004). Entre els anys 1993 i 1998, va ser un dels codirectors de L’Avenç. Revista d’Història.

La seva recerca s’ha centrat en el nacionalisme europeu, espanyol i català i en la història política, cultural i intel·lectual del segle xx. Ha estat investigador principal de quatre projectes ministerials des del 1997. Ha publicat diversos llibres i més de dos-cents articles en llengües diverses en revistes especialitzades. Entre les seves nombroses publicacions destaquen: La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939 (Barcelona: La Magrana, 1982); La paz simulada: una historia de la Guerra Fría, 1941-1991 (Madrid: Alianza, 1997; 2a. edició 2006, juntament amb Francisco Veiga i Pere Gabriel); i El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (Barcelona: Edhasa, 2003).

ucelay[1]

Vegeu diversos articles Enric Ucelay Da-Cal:

 

  • Estat Català 1922-1931 Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya segle XX, Diccionaris de l’Enciclopèdia, 2000

Reunió de la Secció d’Història amb els socis i les sòcies ateneistes

Dimecres 12 Desembre 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès)

Balanç de les activitats de la Secció d’Història dutes a terme durant el 2018 i recollida d’idees i avançament de la programació 2019. Reunió oberta als socis inscrits a la Secció d’Història, amb la participació de tots els membres de l’equip.

Modera la reunió: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció.

Durant l’any 2018 la Secció d’Història ha organitzat o ha acollit un total de 27 sessions: 20 conferències i debats i 7 tertúlies d’Amics de la Història.

S’han dut a terme 12 sessions en el marc dels quatre cicles següents: Història de les confessions religioses a Catalunya (2 sessions, la resta es va dur a terme els 2017); Històries de Barcelona (7 sessions); Cicle Feixisme versus Catalanisme (2 sessions) i Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (1 sessió feta i 1 suspesa).

La resta de les 7 sessions han estat conferències o debats al voltant d’obres publicades recentment, destaquem: Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos; Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902); commemoracions (40 anys del Congrés de Cultura Catalana); recerques en curs (El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana); divulgació (El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques).

Podeu recuperar, escoltar i veure aquestes conferències a Secció d’Història Ateneu YouTube

Sala Oriol Bohigas 2018

Quant a les tertúlies d’Amics de la Història s’han dut a terme 7 sessions, totes al volant de llibres de temàtica històrica i que hem debatut en gairebé tots els casos amb els autors. Especialment destaquem la tertúlia sobre els llibres de Josep Fontana, sobre “Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República” i també “Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)”

També hem participat en la presentació d’un llibre  (Món rural. Mots que es perden) i hem acollit les Jornades Àfrica Negra: Reinventant l’espai urbà.

Sala Sagarra 2018

Durant el 2019 hem previst organitzat un cicle sobre 1919 La Vaga de la Canadenca amb tres sessions durant els mesos de gener i febrer i un cicle intersectorial amb participació de diverses seccions de l’Ateneu Barcelonès al voltant de la Revolució americana versus la Revolució francesa (primera i segona setmana de març de 2019).

Els grans debats polítics i intel·lectuals del segle XX, segons Ferran Soldevila. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 10 de desembre a les 17h tindrà lloc a la sala Pompeu Fabra la Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Els grans debats polítics i intel·lectuals del segle XX, segons Ferran Soldevila” amb la participació d’Enric Pujol, historiador i coautor del llibre Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

El llibre Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970) recull un total de 470 cartes amb més de 100 persones, entre els quals hi trobem la flor i nata de la intel·lectualitat del seu temps, cosa que permet reconstruir el gran debat intel·lectual i polític d’aquella època tan decisiva en la conformació de la Catalunya contemporània.

En els seus fons personals conservà poques còpies de les lletres que havia tramès i per això va ser necessari fer una recerca d’anys per obtenir les que s’han reproduït al volum. Va caldre anar a mirar, un per un, els arxius de familiars, amics i col·legues per si hi trobàvem cartes seves.

Carles Riba, Joan Triadú, Josep Tarradellas, Lluís Nicolau d’Olwer o Carles Rahola són alguns dels cent-divuit corresponsals, intel·lectuals de l’època amb qui l’historiador i escriptor Ferran Soldevila va mantenir correspondència al llarg de la seva vida.

El període que abasten és molt llarg. En tenim de totes les etapes de la seva vida: Des de les escrites ja en la seva primera joventut, fins a les redactades en els darrers anys d’existència. Per això s’han publicat per ordre cronològic. Així, el lector pot seguir la trajectòria vital de Ferran Soldevila com si llegís una mena de biografia. Amb l’avantatge que s’hi recullen els moments més importants de la seva vida personal, política i professional, però també hi apareixen detalls i aspectes molt difícils de veure en les reconstruccions biogràfiques corrents.

Les notes a peu de pàgina que s’hi han introduït serveixen per entendre’n el significat, per situar el lector en el context en què foren redactades i per fer saber el vincle existent amb el seu corresponsal. D’aquesta manera, el llibre no és tan sols una eina de consulta, sinó que es pot llegir de principi al final i cada cop amb un interès creixent. Una lectura que no exigeix un coneixement previ del personatge i que pot servir perfectament d’introducció al conjunt de la seva obra i a uns moments històrics molt intensos del nostre passat col·lectiu.

Ferran Soldevila_B082446

Ferran Soldevila i Zubiburu (Gran Enciclopèdia Catalana)

En el present recull epistolar podem seguir de manera detallada, a part del context històric, l’evolució de la seva escriptura. Veure com progressivament defineix un model de llengua propi i un estil literari personal. No en va, Ferran Soldevila fou un dels escriptors més rellevant del seu temps. Aquí hem considerat la correspondència com una part no pas menor del conjunt de la seva producció escrita. Cal recordar que a part de l’obra historiogràfica, conreà també la poesia, el teatre, el periodisme i la narrativa de ficció. La seva prosa es convertí en un model de normalitat d’expressió, com remarcà l’escriptor i editor Miquel Arimany, i la seva Història de Catalunya (1934-1935) va ser, segons Joan Fuster, “la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit”.

Text d’Enric Pujol i Casademont