Dimecres 17 d’abril, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas.
Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
3a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal a partir de la ponència de Núria Miquel Magrinyà.
Sinopsi
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars.
Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
El Trienni Progressista (1840-1843)
- Novembre 1842: revolta i formació d’una junta radical i republicana
- Desembre 1842: bombardeig de la ciutat
- Juny 1843 la reacció antiesparterista la formació de les juntes i la restitució del govern
- Juliol 1843 la fugida d’Espartero
- Agost 1843 la dissolució de les juntes
- Setembre 1843 inici de la revolta, formació de la junta revolucionària
- Setembre novembre 1843 setge i bombardeig de la ciutat
- Novembre capitulació de la junta
La Junta Central
- Els casos precedents: 1808 1810, 1820, 1835
- Progressiva radicalització del concepte
- 1843 : màxima expressió de la sobirania “nacional”, de la mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars > projecte alternatiu per a la nació liberal
Les juntes revolucionàries de Barcelona
- Juny de 1843: independència respecte a un govern il·legítim, restitució del govern destituït per Espartero
- Agost de 1843: desafiament i exigència al govern de convocar la Junta Central i desconvocar les Corts
- Setembre novembre de 1843: Junta Central, llibertat, Constitució, Isabel II i independència
- Ruptura jurídica amb el govern.
- Programa a favor de les classes populars.
- Substitució del poder civil i militar pel revolucionari
La repressió i la persecució del progressisme
- 1835-1843: radicalitat creixent tant de les revoltes com dels processos repressius
- 1835-37: execucions, depuracions, deportacions i empresonaments
- 1842-43: bombardeigs, estats de setge, fi de les llibertats de premsa i sindical
- Barcelona: inici de la repressió un cop acabat l’aixecament, malgrat el conveni de capitulació i la retirada de les institucions revolucionàries:
- Depuració de funcionaris municipals
- Prohibició d’usar vestimenta militar
- Desarmament de la població i dels milicians nacionals
- Dissolució de la Milícia Nacional
- Intervenció i posterior desaparició de “El Constitucional“
- Detencions i empresonaments a finals de novembre
- Nomenament del baró de Meer com a Capità general: neutralització del progressisme (primer trimestre del 1844)
SESSIÓ 3: “EL ZÈNIT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL O LA JAMÀNCIA (SETEMBRE – NOVEMBRE 1843)” Ponència de NÚRIA MIQUEL MAGRINYÀ (UB)
Apunts de Miquel Nistal
INTRODUCCIÓ
El trienni 1840 – 1843 representa, dins de la Revolució Liberal la cloenda de la via insurreccional per a fer política. De l’any 1843 fins a 1854 els moderats al poder acabaran amb tot això mitjançant el que s’anomena Dècada Moderada. El tancament de la via insurreccional l’any 1843 es fa amb una fase de repressió política molt intensa.
De fet, durant els tres anys que van de 1840 a 1843, l’espiral violència política – repressió és un crescendo continu: un sector del liberalisme (i les classes populars) trenca amb l’Estat i, a Barcelona formen un estat paral·lel, protofederal i oposat al model unitari i centralista que s’està imposant a Madrid pels moderats i els progressistes més institucionalistes. En el model “paral·lel” de Barcelona es continua amb l’ideal juntista, és a dir, amb la constitució de juntes locals (municipals) que havien de constituir juntes regionals (provincials) i alhora una Junta Central (nacional); aquesta Junta Central dotada de total legitimitat, hauria de ser la que substituís el govern.
La insurrecció quedarà circumscrita a Barcelona durant els mesos que van de setembre a novembre de 1843. Es tracta d’un moviment interclassista, amb un suport polític important i molts militars implicats que proposarà un trencament institucional i que provocarà la intervenció repressora de l’exèrcit que assetjarà Barcelona sota la direcció del general Joan Prim (1814 – 1870) i la bombardejarà. El nivell de repressió posterior al setge serà intens. Per altra banda durant el temps de la rebel·lió, el nivell d’autonomia/sobirania que es viurà a la ciutat serà comparables al dels temps anteriors a 1714.
ELS FETS
Els anys que van de 1840 a 1843 són els de la Regència del general Baldomero Espartero. La figura emergent d’Espartero, el Duc de la Victòria, ocupa el lideratge dels liberals progressistes i mostra una incompatibilitat creixent amb la Regent Maria Cristina. Una de les darreres lleis que aprova el govern conservador és una llei d’Ajuntaments (limita el poder dels batlles i marca ingerència del poder central als ajuntaments) que provoca molt rebuig i incidents al carrer. A Barcelona, el 18 de juliol de 1840 hi ha un motí contra la Regent i contra la llei d’ajuntaments. Tot això provoca enfrontaments amb els moderats. Espartero exigeix a la Regent la dimissió del gabinet i la retirada de la llei. Als incidents de Barcelona segueix la insurrecció de la Milícia Nacional a Madrid.
El setembre de 1840, es formen Juntes que obliguen Maria Cristina a exiliar-se. Espartero és elegit Regent i, amb una política autoritària ho frena tot. Els enfrontaments entre moderats i liberals progressistes (molts desencantats amb la política d’Espartero) continuen. El 10 d’octubre de 1841 sectors progressistes de Barcelona creen la Junta de Vigilància davant la revolta dels moderats liderats per O’Donnell a Pamplona. La revolta intenta enderrocar la Ciutadella. Espartero prohibeix la Junta i ordena el general Van Halen que la dissolgui.
El novembre de 1842 hi ha noves revoltes en protesta per la política lliurecanvista del govern d’Espartero i es forma una Junta radical amb fort pes de l’emergent moviment republicà que arriba a ser majoritari en la Junta. El Regent ordena el bombardeig de la ciutat des del Castell de Montjuïc i l’ocupació posterior de la ciutat per les tropes de Van Halen, malgrat el rebuig i l’agressivitat dels barcelonins. El bombardeig de 1842 fou molt intens, es van llançar 1.014 projectils, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.
LA JAMÀNCIA
Les tensions amb Espartero continuen en els mesos següents i el mes de maig de 1843, es produeix el trencament definitiu entre el seu govern i els diputats liberals de Corts. Moltes ciutats es pronuncien i el moviment Juntista reprèn embranzida. El mes de juny, la reacció antiesparterista es fa transversal i agrupa des dels carlins, fins els republicans, passant per molts sectors del seu propi partit progressista disconformes amb la seva política autoritària. La demanda del moviment Juntista és la restitució del govern Joaquín María López (1798 – 1855) cessat per Espartero per motius personals.
La pressió sobre el Regent l’obligarà a dimitir i marxarà a l’exili el mes de juliol de 1843. La fugida d’Espartero, portarà la restitució de López amb l’encàrrec de pacificar el moviment Juntista. El mes d’agost de 1843, totes les juntes locals són dissoltes, però no passa el mateix en el cas de la Junta de Barcelona que reivindica la seva autonomia i el no compliment dels acords presos per la junta central en la destitució d’Espartero, fet que provoca una escalada de la tensió.
El dia 1 de setembre de 1843 es produeix la insurrecció a Barcelona, els Cossos Francs (la Milícia), controlen la ciutat i es constitueix una Junta Revolucionària que desafia obertament al govern. El lema de la revolta era: ¡Constitución de 1837, Isabel II y Junta Central!. De fet, el govern havia incomplert la Constitució en dissoldre el Senat i els barcelonins pretenien que els acords arribessin a través de la Junta Central que el govern havia dissolt o buidat de tota capacitat executiva. L’acord era impossible. La Junta acceptava la Constitució i la Monarquia, reivindicava la independència en el sentit que es constituïa en govern paral·lel fins que no es convoqués la Junta Central, peça clau de les seves reivindicacions, representava doncs una ruptura jurídica amb el govern i no acceptava ni el poder civil ni el militar que devien ser substituïts pel poder revolucionari, representat per una administració paral·lela, la Diputació en la qual s’integra gran part de l’Ajuntament de Barcelona (alguns han fugit de la ciutat) i la Junta Revolucionària. El nou poder desenvolupa un programa a favor de les classes populars; en la ciutat assetjada es controla el mercat negre, l’ordre als carrers, es dona protecció a les vídues i als orfes, s’ocupen edificis buits per la marxa de molta gent, és a dir, no hi ha caos, ja que la Junta controla o intenta controlar la nova situació.
La Junta Revolucionària aplegava sectors progressistes, republicans i populars i tingué un fort component federalista i democràtic. De l’exterior de la ciutat, aprofitant bretxes de la muralla, hi entrà un batalló de voluntaris que s’afegí a la rebel·lió. Per contra, aquest primer dia, gent disconforme amb els insurrectes, les elits, abandonen la ciutat; qui escriu les cròniques, diaris que ens han arribat i que formen la base de les fonts, ho fan des de fora la ciutat.
Les tropes de l’exèrcit assetjaren Barcelona per terra i per mar, des de Gràcia, Montjuïc, la Ciutadella, la Barceloneta i el Fort de Don Carlos i procediren a un continu i sagnat bombardeig diari durant tres mesos. A Sant Andreu de Palomar tingué lloc una batalla important i una bomba queda enclastada a una casa a la cantonada de l’actual carrer Sòcrates amb el carrer Gran, encara es pot veure avui si hi aneu de passeig. El baluard de Migdia quedarà completament destruït i els resistents l’anomenaran a partir del moment Baluard dels Màrtirs Il·lustres. La resistència durarà fins a mitjans d’octubre; en aquest moments començaran les negociacions de la capitulació, però hi haurà sectors de les Milícies que no acceptaran els termes de la rendició i al crit Revolució o mort!, s’hi oposaran. Malgrat tot, al novembre de 1843, s’acabà capitulant, tot i que els termes del “Convenio para la rendición de Barcelona” no s’acompliran, ja que contemplava que els membres de la Junta poguessin marxar lliurement amb passaports, que hi hauria clemència per a tothom i que la Milícia conservaria les armes i no es dissoldria. Durant els fets, a la ciutat hi hagué milícies de tota mena, incloent-hi populars semblants als sans-culotte de la revolució francesa, per la qual cosa en el discurs històric ha calat el sentit populatxo, per referir-se a la revolta, però no era així, ja que els burgesos també hi participaren, fins i tot en la direcció i si atenem a la iconografia dels fets que ens ha arribat, no queda clara l’autèntic sentit interclassista dels fets.
L’origen de la paraula Jamància, pronunciat Camància, Khamància o Hamància (en aquest cas aspirant l’h inicial) el trobem al caló, l’idioma dels gitanos, de “jamar” que significa menjar. Els Cossos Francs inicials, les Milícies de la Junta, estaven mal pagats i volien menjar, de fet molts s’hi apuntaven perquè dins la milícia tenien un plat a punt. El nom es va aplicar de manera global, passant la part pel tot. Com s’ha dit en el paràgraf anterior el moviment era interclassista, els “jamancios” només n’eren una part, entre els revoltats hi havia burgesos, menestrals, militars o grups professionals. Vincular el nom amb el món gitano era una manera de desqualificar el moviment, de vincular-ho amb els baixos fons, de menystenir i menysprear el moviment i intentar convertir la protesta en una revolta de subsistència, la qual cosa no és certa, ja que era d’origen liberal i progressista, això si, molt radicalitzada.
Els militars progressistes implicats d’una o altra manera en el motí, tenien una popularitat i un carisma inaudit a l’època. Alguns d’aquest famosos militars progressistes estaven en el bàndol governamental com Espartero, que no participarà en els fets ja que estava exiliat, però havia tingut molta ascendència militar i popular, en aquella època molts nens, inclús d’extracció popular es deien Baldomero com el general. El general Prim era en aquells moments governador militar de Catalunya i se li encarregà la repressió dels fets; d’ell seria, en darrera instància, la responsabilitat dels bombardejos de Barcelona. També se li atribueix la famosa frase “o faixa o caixa”, el sentit de la qual pot variar segons el context. Entre els militars que donaven suport a la revolta trobem Narcís d’Ametller (1810 – 1877) de Banyoles i Joan Martell (1808 – 1867) de Reus amics de Prim amb qui es reuniren a Sants abans del setge; Prim va intentar convèncer-los però ells aniran a Barcelona a donar suport a la Junta. Antoni Baiges (1796 – 1843), coronel de Reus va ser nomenat president de la Junta Suprema de Barcelona i morí el 4 de setembre en combat per prendre la Ciutadella. Serà considerat màrtir pels revolucionaris.
LA VIOLÈNCIA A LA JAMÀNCIA: REVOLUCIÓ I REPRESSIÓ
La revolució que endegà la Jamància era anomenada “centralista”. Aquesta paraula cal situar-la en el seu context perquè té un significat completament diferent del que li donaríem avui dia. El lema i principal objectiu polític era la constitució d’una Junta Central com a expressió de la voluntat revolucionària. El concepte centralista té aquest sentit. Això no era nou en el liberalisme progressista, ja que el Juntisme va ser l’estratègia bàsica del sector progressista en anys anteriors (1808-09, 1810, 1820 o 1835). Conforme van passant els anys, el concepte i el seu ús es va radicalitzant i, a més, les Juntes Centrals sovint limiten el poder de les Juntes revolucionàries locals. Així, l’any 1820, en el Trienni Liberal, la Junta de Galícia i les seves decisions són frenades per la Junta de Madrid. L’any 1835, durant els episodis de bullangues, hi haurà un intent de constituir, a partir de Juntes locals, una Junta que agrupés els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó; això també seria frenat. L’any 1843, l’estratègia centralista representa la màxima expressió de sobirania nacional quant a mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars, tot constituint una alternativa a la nació liberal que començava a imposar-se a Madrid, però això no tindrà seguiment fora de Barcelona. El fracàs d’aquest projecte deixarà via lliure al desenvolupament de l’Estat liberal moderat i centralitzat, i ara aquesta paraula si que té el sentit que tots coneixem avui dia.
Durant el període que va de 1835 a 1843 la radicalitat creix tant en les revoltes com en els processos repressius. Durant els anys 1835 a 1837 la repressió es caracteritza per execucions, depuracions, deportacions i empresonaments. Als anys 1842 – 1843 caldrà afegir-hi bombardeigs, estats de setge i el final de les llibertats de premsa i sindical. La persecució del progressisme radical serà molt intensa per tal d’evitar la possibilitat de contagi a altres ciutats. La repressió s’entendrà a moltes poblacions de Catalunya (un mínim de 25, sobretot al Maresme i Figueres) on es duran a terme detencions i depuracions de funcionaris a través de Comissions auxiliars creades expressament i els ajuntaments i partits judicials que col·laboraran en la cerca de sospitosos. Les víctimes seran sobretot els ajuntaments considerats problemàtics, les Milícies locals i els liberals progressistes destacats.
A Barcelona, l’inici de la repressió serà immediat, malgrat l’esmentat Conveni que no serà respectat i la retirada de les institucions revolucionàries. Les mesures repressives seran: depuració de funcionaris municipals, prohibició de vestimenta militar, desarmament de la població i dels milicians, la dissolució de la Milícia Nacional, la intervenció i desaparició del diari “El Constitucional” i el control i la detenció dels estrangers presents a la ciutat. A partir del mes de novembre les detencions i processos sumaríssims s’estendran per la ciutat i les execucions seran molt freqüents. Al tombar l’any 1844, tornarà a ser nomenat Capità General de Catalunya el Baró de Meer que continuarà amb la política repressiva d‘aniquilació del progressisme radical.
LES INTERPRETACIONS HISTORIOGRÀFIQUES
Les interpretacions sobre el que va significar la Jamància són diverses. Una interpretació antiga de Manel Risques (1980), Josep Fontana (2003) i Jordi Bou (2004) coincideixen d’alguna manera en fer alguna mena de connexió amb el que anys més tard seria la Comuna de París (1871) i expliquen que estaríem davant d’un moviment revolucionari protosocialista, una mena de precursor del que més endavant passaria a París. Fontana cita uns escrits de la Junta Revolucionària de l’agost de 1843 que van a Madrid a intentar convèncer que no s’han de dissoldre les Juntes locals o provincials i aporten un programa de màxims amb una sèrie de punts amb contingut polític i social; alguns dels punts seran aplicats posteriorment per la Junta a Barcelona. En aquest escrit es pot veure clarament l’interès progressista per les classes populars com ara preveure mesures socials pels vells, rebaixar impostos al consum o taxar les fortunes; Fontana interpreta tot això com un programa presocialista.
Jordi Roca Vernet ha revisat posteriorment (2021) els treballs i les interpretacions i es planteja la pregunta de qui participa en les revoltes i dedueix que hi havia un programa polític definit, poc clar i explícit en el cas de les bullangues de 1835 – 37, però molt clar i ben definit en el cas de les revoltes de 1842 – 43 i ben lligat, amb una participació interclassista amb el progressisme revolucionari i radical i assegura que no és en cap cas un moviment de classe ni que sigui embrionari.
La historiografia més antiga ho desqualificava tot plegat en un intent de despolitització de la Revolució Liberal i això portava a definir de manera despectiva les revoltes com bullangues o patuleies, cosa que mostrava la por dels moderats al que representava la radicalitat de les protestes i fins i tot la por al republicanisme que treia el nas en aquells moments. Els moderats eren monàrquics i la difusió dels “caos republicà”, desqualificava totalment el moviment.
Una altra qüestió és la possible relació entre el liberalisme i la identitat catalana. No hi ha cap reivindicació identitària anterior a la Renaixença. Durant la Revolució Liberal hi ha, això sí, manifestacions de sobirania / autonomia de molta rellevància, comparables al que s’havia vist en anterioritat a 1714, en el sentit que el Juntisme era fortament descentralitzador i amb tendència federalitzant.
CONCLUSIONS
La Jamància representa el tancament de la Revolució Liberal i l’inici de la Dècada Moderada que representa una aliança duradora entre els Moderats i la Monarquia.
La revolta representa una distinció del progressisme barceloní que opta per la via insurreccional i per un altre model de nació liberal. Representa el darrer intent de bastir una alternativa al model centralitzador de la nació liberal.
Durant la Jamància es produeix una aliança entre els progressistes i el món popular. S’aposta clarament per la Milícia Nacional i per la revolució. La presència del món popular és molt important amb militars, milicians, progressistes, republicans o el poble menut, el que representa una gran representació interclassista, una autèntica alternativa política al que es vol construir des de Madrid.
Bibliografia bàsica
BOU ROS, Jordi: «La Jamància: el naixement de l’última bullanga popular (juny-agost de 1843)». Barcelona quaderns d’història, 2004, 10, 171-186.
FONTANA, Josep (2003a): La fi de l’Antic Règim i la industrialització a VILAR, Pierre (dir
FUSTER I SOBREPERE, Joan (2005): Barcelona i l’Estat centralista.Indústria i política a la dècada moderada.Vic: Eumo.
GARCIA ROVIRA, Anna Maria: « Los proyectos de España en la revolución liberal. Federalistas y centralistas ante la inserción de Cataluña en España (1835 37)», Hispania , 203, vol. 59, 1999, pp. 1007 1031 .
MIQUEL MAGRINYÀ, Núria: «La Jamància (1843). L’alternativa revolucionària del progressisme barceloní», Cercles. Revista d’Història Cultural, 23, 2020, pàg. 81-117. https://raco.cat/index.php/Cercles/article/view/377730
RISQUES, Manuel: “1843. La Jamància, antecedent de la Comuna de París?”a Història Mundial de Catalunya. Direcció de Borja de Riquer, pàg. 522-529, Edicions 62, 2018.
ROCA VERNET, Jordi i MIQUEL MAGRINYÀ Núria: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835. Barcelona: Rosa dels Vents, 2021