“Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI”.

7 Agost 201818 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns, 17 setembre 2018 a les 19h a sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència: “Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI.

Conferenciants: Danae Esparza, doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana (UB) i Emili Farré-Escofet, llicenciat en grau en Ciències Econòmiques (UB), ambdós són coautors amb Teresa Navas del llibre “Escofet símbol industrial de Barcelona. Arts, Disseny, Arquitectura en la Creació de valor”.

Presenta: Josep Sauret, economista i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Continguts: Espai públic urbà. Construcció de l’Eixample. El panot de les voreres. Territori cívic i de pertinença. Adolf Florensa: de la Plaça Sant Jaume a la Rambla. La transformació urbana vinculades als grans esdeveniments: Exposicions universals, Jocs Olímpics, Vila Olímpica, Fòrum 2004. Ciutat normal i ciutat singular. Col·laboració entre la normativa urbanística i la indústria. Els components del projecte d’espai públic: paviments i elements urbans. Barcelona: racional i creativa. Espai Públic: imaginari del ciutadà.

Imatge: “Els mosaics hidràulics del Modernisme que Escofet realitza conjuntament amb arquitectes como Lluís Domènech i Montaner o Alexandre de Riquer, tenen el seu millor exemple en el Mosaic Hexagonal que fa Antoni Gaudí per a l’interior de la Pedrera. Una adaptació del mateix model pavimentarà 90 anys més tard el Passeig de Gràcia de Barcelona. Font: www.escofet.com

Escofet, símbol industrial de Barcelona no és un sol llibre, sinó diversos llibres alhora. D’una banda, és la història de la indústria Escofet, creada el 1886, que és avui la principal a Catalunya en producció de paviments i elements urbans, tal com ho va ser als seus inicis en el disseny i la producció de mosaic hidràulic. A més, narra les vicissituds de la família Escofet, que s’hi ha mantingut al capdavant, amb la creació de valor com a divisa. També mostra la simbiosi d’una indústria creativa amb les arts, el disseny i l’arquitectura, i finalment posa de manifest l’estreta relació d’Escofet amb la transformació urbana moderna de Barcelona, des dels panots característics de la ciutat fins a la participació en grans projectes urbanístics i en edificis emblemàtics.

Les empreses de base familiar sovint acumulen història i solera, però el que caracteritza a Escofet és que, dirigida per persones amb visió i esperit avançat, ha estat capaç de projectar una ànima singular, un perfum de modernitat i rigor que ha acompanyat a la ciutat de Barcelona en la creació del seu imaginari col·lectiu.

El Mosaic del Pla de l’Os també conegut com a Paviment Miró és una obra de 1976 feta per Joan Miró que es troba al Pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona, camí natural de qui va o ve del mar a la ciutat. L’obra fou inaugurada el 30 de desembre del 1976, i està inclosa en el catàleg Art Públic de Barcelona. El mosaic va ser executat per Joan Gardy-Artigas, amb la col·laboració dels tallers Escofet, especialitzats en peces de terratzo.

Emilio Farré-Escofet
Nascut a Barcelona el 1941, és graduat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. En els darrers anys ha fet quatre cursos d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. Durant alguns anys va simultaniejar la seva dedicació professional a Escofet amb la feina d’economista a la Fundació Centre d’Estudis de Planificació (1968‑1978), per a la qual va publicar els llibres La inflación en la etapa actual del capitalismo (Ariel), La via menorquina del creixement, amb Ramon Marimon i J. M. Surís (B. Catalana) i La industria en la economía de Galicia, amb Joan M. Capmany i Núria Ivern (BIC). Va publicar, entre altres, l’article «Inflación y bloqueo de la inversión (1940‑1949)» (Revista de B. Catalana). Va ser director general d’Escofet 1886, SA entre 1978 i 2006, i també president entre 1994 i 2011.

Danae Esparza (Barcelona, 1982), doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana per la Universitat de Barcelona, és investigadora del Centro de Investigación POLIS de la UB i del Grup d’Investigació Elisava. Ha publicat diversos articles sobre l’impacte de la pavimentació urbana en la imatge de les ciutats, especialment de Barcelona i Lisboa. És professora de l’Escola Elisava i autora de Barcelona a ras de suelo

Jornades del Centre d’Estudis Africans. Àfrica Negra: propostes per a la transformació urbana

28 Juny 201818 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Els dies 4 i 5 de juliol de 2018, a l’Ateneu Barcelonès, Carrer de la Canuda, 6 de Barcelona, sala Verdaguer tingueren lloc les Jornades del Centre d’Estudis Africans. Àfrica Negra: propostes per a la transformació urbana.

Els fenòmens lligats a les ciutats tenen una importància creixent a l’Àfrica, on el procés d’urbanització de les poblacions continua de forma progressiva i planteja nous reptes per a la gestió de les noves (i també les antigues) comunitats urbanes. Si bé la història urbana africana, en contra del que poden fer creure certs estereotips, no és ni recent ni d’origen forà, en les darreres dècades les ciutats han patit transformacions importants en gairebé tots els aspectes: urbanístics, arquitectònics, demogràfics, artístics i culturals.

La voluntat d’aquestes Jornades és aproximar-se a aquestes realitats des d’una perspectiva multidisciplinària i que ens permetrà descobrir un continent que es transforma d’una manera genuïna i on es desenvolupen múltiples propostes per a aconseguir que les ciutats siguin un lloc millor on viure. Ho farem comptant amb especialistes de diferents àmbits científics i que han treballat a àrees geogràfiques diverses del continent.

PROGRAMA

Dimecres 4 de juliol de 2018 (17.30 a 20.30h)

Presentació, Joan Solé i Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès; Eduard Gargallo (coorganitzador de les Jornades)
Iniciativas artísticas y culturales para la transformación urbana en África (Vanessa Anaya, sociòloga, cofundadora i editora de Wiriko i responsable de comunicació de l’ONG Agua de Coco)
Entenent l’onada de protestes a l’Àfrica Subsahariana: cap a la construcció d’un nou subjecte social? (Òscar Mateos, Professor de Relacions internacionals a la Facultat de Comunicació i RRII Blanquerna-URL, membre d’Africaye.org i investigador associat del CIDOB)
SmartCities sin logo (Carlos Bajo, periodista, postgraduat en Comunicació dels conflictes i de la pau (UAB) i Màster Euroafricà de Ciències Socials del Desenvolupament: Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica (URV)
Preguntes i debat

Dijous 5 de juliol de 2018 (17.30 a 20.30h)

La Memòria històrica i el seu impacte en l’urbanisme i l’arquitectura, Eduard Gargallo (Investigador del CEI-ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa i del CEA)
Los procesos de transformación participativa en los barrios informales (Ana Cubillo, arquitecta, Arquitectes Sense Fronteres (ASF), Maputo)
Noves planificacions urbanes i inversions econòmiques (Montse Gibert, arquitecta, ONU-Hábitat)
Preguntes i debat
Cloenda, Maria Grande (co-organitzadora de les Jornades)

Coordinació: Maria Grande (Arquitecta i investigadora del CEA) i Eduard Gargallo (Investigador del CEI-ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa i del CEA)
centredestudisafricans@gmail.com • T. 93 412 39 37 • Entrada gratuïta

CARLOS BAJO
Llicenciat en Periodisme per la Universidad de Navarra, postgraduat en Comunicació dels Conflictes i de la Pau per la UAB i Màster en Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica per la URV. A la seva activitat professional combina el periodisme independent, la investigació i la comunicació per a organitzacions socials. S’ha especialitzat en l’ús de les TIC i en moviments socials a l’Àfrica. Col·labora de manera estable amb Planeta Futuro, la secció d’informació sobre desenvolupament del diari El País, així com amb altres mitjans de comunicació; ha publicat en diverses revistes acadèmiques i ha guanyat el premi d’assaig de Casa África, junt amb l’Antoni Castel, pel llibre Redes sociales para el cambio en África.

VANESSA ANAYA
Llicenciada en Sociologia (UB), postgraduada en Desenvolupament Internacional (Setem/UPC) i Màster Euroafricà de Ciències Socials del Desenvolupament: Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica (URV). Treballa sobre art, gènere, desenvolupament, i les noves tecnologies per a la comunicació i la transformació social. Coordina la secció d’Arts Visuals de Wiriko.

OSCAR MATEOS
Professor i Vice-degà de Recerca i RRII a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, Universitat Ramon Llull. Premio Casa África 2008 al millor assaig sobre “Processos de democratització a l’Àfrica Subsahariana” amb l’assaig Las últimas horas de ‘Pa’ Kabbah.

EDUARD GARGALLO
Doctor en Història Contemporània (Universitat de Barcelona).
Actualment, Investigador del Centre d’Estudis Africans (CEA) i Investigador Post-Doctoral del Centro de Estudos Internacionais (ISCTE-IUL) de Lisboa. Director del Postgrau en Societats Africanes. Singularitats i Mundialització (CEA-Universitat Pompeu Fabra). Ha publicat al Journal of Contemporary African Studies, Politique Africaine, Journal of Namibian Studies i Journal of Southern African Studies. Co-editor del llibre Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre África. Publicacions de la Universitat de València (2005).

MONTSE GIBERT
Arquitecta per la Universitat Politècnica de Catalunya.
Durant els darrers quatre anys ha estat treballant com a especialista en planificació regional i urbana als diferents programes que el Programa de las Nacions Unides per als Assentaments Humans (ONU-Hàbitat) desenvolupa a Myanmar, Rwanda, Angola i Sudan. Abans d’incorporar-se l’equip d’ONU-Hàbitat, va treballar en el marco del Programa de Cooperació que l’ONG Arquitectura sense Fronteres, estava realitzant a Moçambic per a promoure el desenvolupament urbà sostenible i millorar les tècniques locals de construcció al poble de Mecúfi.

ANA CUBILLO
Arquitecta per la Universidad Politécnica de Madrid, especialitzada en restauració del patrimoni i urbanisme.
Des de 2010 ha participat en diversos col·lectius i associacions vinculades a la cooperació local sobre regeneració urbana. Des de 2013 treballa a Moçambic en projectes de planificació urbana als barris informals de Maputo amb la Universidade Eduardo Mondlane i diverses ONGs, entre elles Arquitectura Sense Fronteres (ASF). Coordinadora dels projectes d’ASF a Maputo sobre tinença de la terra, regularització urbana, apoderament ciutadà, mobilitat urbana i espai públic.

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona.

27 Abril 201818 Novembre 2023 / historiaab / 2 comentaris

Cinquena sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Dilluns 14 de Maig de 2018 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona a càrrec de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Ildefons Cerdà retratat per Ramon Martí i Alsina (1878). Ateneu Barcelonès

L’Eixample de Barcelona i Ildelfons Cerdà

La gran aventura de la construcció de l’Eixample és un dels tres moments més brillants de la història de l’urbanisme de Barcelona. Contrasta que el desenvolupament constructiu fos ràpid i imparable, mentre que l’actitud exhibida per l’Ajuntament i altres poders fàctics, com els propietaris, fos la de posar pals a les rodes.

El desenllaç fou la mutilació del Pla de l’Eixample i el descrèdit que va caure sobre Ildefons Cerdà. Llegendes malèvoles van enterbolir la imatge de la obra i també la del seu creador. La recuperació es va fer esperar: fins l’etapa de l’alcalde Porcioles, per iniciativa del catedràtic Fabià Estapé.

Un dels motius afegits al descrèdit del Pla i de Cerdà van sorgir a causa d’un avantguardisme que llavors ningú no va entendre, les bondats del qual ara són descobertes. Cal destacar que és l’únic planejament d’estil ortogonal que té xamfrans, introduïts per afavorir la bona circulació de vehicles.

Els qui visiten Barcelona acostumen a preguntar quin rei o quin govern va construir aquella espectacular operació urbanística (deu vegades més gran que la superfície de la ciutat emmurallada), la més extensa duta a terme a una gran ciutat europea de l’època. Doncs la resposta és: l’empenta de la societat civil i concretament de la burgesia.

Text de Lluís Permanyer

Imatge: Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859.

Illa versus mansana. Etimologia

L’ús de la paraula illa prové del concepte de grup de cases «aïllades» que aplicaven els romans quan les anomenaven domuum insula. En francès (îlot urbain), italià (isolato) i en català es fa servir aquest origen. Altres idiomes (anglès, holandès, polonès, portuguès,…) fan servir el concepte «bloc» o «bloc urbà».

Mansana, en canvi, és una denominació catalana derivada de «manso» que al seu torn prové del llatí mansio, mansionis (habitació, casa). A l’edat mitjana, s’anomenava manso a les cases de camp que en època romana se’n denominaven «vil·la». L’agrupació de diverses cases al voltant dels manso van anomenar-se mansana.

Així, doncs, l’accepció castellana manzana és una castellanització del mansana català que es va popularitzar a Catalunya a partir del segle XVIII fins a arribar a desplaçar l’expressió original. Al seu Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà va dedicar dues pàgines a la justificació etimològica del terme raonant la nul·la relació de la paraula manzana ni amb el fruit ni amb res que ho relacioni amb la seva forma, demostrant que es tracta d’una pura derivació de la forma escrita. Cerdà va intentar introduir un neologisme per a evitar aquesta discussió, anomenant-les «intervies», sense massa èxit en la seva implantació. Finalment, «mansana» no és una paraula normativa malgrat els intents d’arquitectes, d’alguns llibres d’estil de mitjans escrits o autors com Lluís Permanyer.

Foto: Secció de carrer de l’Eixample tal com hi figurava al projecte

Lluís Permanyer i Lladós

Periodista i assagista català. Es va llicenciar en Dret, però s’ha dedicat des de molt jove al periodisme: va col·laborar a la revista Destino, on va donar a conèixer el Qüestionari Proust i, des de 1966, escriu habitualment La Vanguardia. Home reconegut per la professió, ha guanyat els premis Luca de Tena (1969) i Ciutat de Barcelona de periodisme (1987).

Atret per la seva ciutat natal i bon coneixedor de la seva història, n’ha esdevingut cronista oficial i ha escrit diversos llibres sobre aquest tema. És patró de la Fundació Joan Brossa per expressa designació del poeta. Ha publicat diversos llibres sobre poetes (Sagarra, Brossa), artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé) i sobretot sobre Barcelona: L’Eixample. 150 anys d’història. Barcelona 1900; Postals de Hauser y Menet 1894-1905; El Molino, un segle d’història, entre molts d’altres.

Ildefons Cerdà, l’Eixample i la càbala jueva

5 Mai 201618 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 9 maig de 2016 a les 17:00 – 19:00 a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia “Ildefons Cerdà, l’Eixample i la càbala jueva amb Francesc Xavier Hernàndez Cardona, historiador, organitzat per la Tertúlia d’Amics de la Història.

Ildefons Cerdà és l’artífex de la construcció de l’Eixample de Barcelona, la quadrícula urbana més famosa del món. Enginyer, urbanista, jurista, economista i polític, va ser un home polifacètic considerat un dels fundadors de l’urbanisme modern. Malgrat tot, va haver de passar gairebé un segle perquè es reconegués el seu llegat i alguns aspectes de la seva biografia ens són desconeguts encara avui dia.

En Francesc Xavier Hernàndez Cardona compta amb una bibliografia considerable sobre Barcelona, amb articles i llibres sobre diversos moments i aspectes de la ciutat. A partir del 2000 va dedicar esforços a estudiar la possible herència del cadastre romà en la trama urbana de la ciutat que ens ha perviscut. Intentava valorar la possibilitat que Cerdà hagués plantejat el seu Eixample a partir de la quadrícula romana. Tanmateix aquesta línia de recerca no va prosperar, tot i que va arribar a assenyalar la continuïtat d’algunes vies rellevants.

A partir de 2012 va avaluar la possibilitat de la pervivència de traçats simbòlics en la trama tenint en compte que Ildefons Cerdà era maçó i, com a tal, estava influït per les formes de pensament i religions orientals. A finals de 2012 va establir la hipòtesi que Cerdà podria haver plantejat el seu disseny a partir de diverses herències, i entre elles la de l’arbre de la vida cabalístic, amb les seves columnes i sefirots. Aquesta hipòtesis, tot i que versemblant i fonamentada a partir de la geometria urbana que ens ha perviscut, no es encara demostrable. És una hipòtesi de treball no demostrada o si voleu una teoria.

En aquest context i per socialitzar el possible coneixement apuntat, a fi que altra gent pugui orientar les seves recerques, en Francesc Xavier Hernàndez, va optar per avançar la hipòtesi a partir de dues vies: un llibre de divulgació centrat en Cerdà i el disseny de l’Eixample (La Barcelona de Cerdà. La Càbala i la construcció de l’Eixample) que va elaborar conjuntament amb Mar H. Pongiluppi; i una novel·la d’aventures que aprofitès la suggerent hipòtesi de la presència de l’arbre cabalístic a Barcelona (El Zohar de Barcelona).

Segons la hipòtesi, Cerdà va dissenyar l’Eixample tenint el compte un arbre cabalístic que s’organitzaria a partir de tres columnes: la central en el que avui es la Gran Via de les Corts Catalanes; la Travessera i la línia de costa. Els extrems de l’arbre vindrien definits per la Plaça d’Espanya (Keter) i per la cruïlla entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el Besòs.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona. És historiador i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona i autor de nombrosos treballs d’història militar. http://www.ub.edu/dcs/francesc_xavier_esp.html

Mar Hernàndez Pongiluppi. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i realitza escultures, maquetes i escenografies amb finalitats museogràfiques. També treballa en el camp de la il·lustració i la iconografia didàctica, principalment en reconstruccions hipotètiques, històriques i d’arqueologia virtual.

Informació facilitada per F. Xavier Hernàndez Cardona: La Barcelona de Cerdà. La Càbala i la construcció de l’Eixample http://www.angleeditorial.com/la-barcelona-de-cerda-627

Secció d'Història

Ateneu Barcelonès

Urbanisme