Sessió 1a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 3 d’octubre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès
Ponència llegida per Daniel Venteo, historiador i museòleg, sobre un text de Josep Maria Salrach historiador de la Universitat Pompeu Fabra
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Presentació de Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
Imatge principal: Coronació de Carlemany a mans del Papa Lleó III, 25 desembre de l’any 800. Font: Pintura de Jean Fouquet, 1455-66 Biblioteca Nacional de França. Reproduïda a Catalunya als ulls del món, Enciclopèdia Catalana, 2023.
Introducció de Josep Maria Salrach
Abans de descobrir una realitat cal que la realitat existeixi. Començarem, doncs, per precisar en la mesura del que sigui possible, el temps mític i obscur dels orígens, i ho farem observant el que creiem que veien els veïns del nord i dels sud en la terra i els habitants de l’actual Catalunya. Encara que el nom no fa la cosa, serà útil i necessari puntualitzar el quan i el com de l’aparició dels noms Catalunya i catalans, amb la necessària reflexió sobre el possible contingut i importància d’aquesta presa de consciència des de l’exterior.
Situats en aquesta etapa primigènia del passat català, haurem de prendre consciència de l’ampli ventall de possibilitats que el futur semblava oferir a la Catalunya naixent. Per a aquesta visió polièdrica, serà fonamental la interrelació entre l’interior i l’exterior, amb la culminació de la primera etapa d’obertura de Catalunya al món. A continuació constatarem, però, que el futur es concreta fixant límits i determinant per a Catalunya un destí, si es pot parlar així, peninsular i mediterrani. Quan això arribi veurem que un país que, des de fora és veia petit, i que alguns deien pobre, feia coses grans, molt més del que corresponia.
El nom de la seva gent es feia llavors universal, tant que s’estenia desbordant les estrictes fronteres etnoculturals del grup català. Però, què hi veien a Catalunya i que entenien per catalans la gent de la Mediterrània, la Península i Europa a la fi dels temps medievals? És difícil reduir a una sola la pluralitat de mirades que llavors es projecten sobre el país i la seva gent, i més quan els propis catalans són vistos per sí mateixos amb matisos prou diferents. És clar que totes les mirades s’entrecreuen en una cruïlla, en què les projectades des del present inevitablement es troben amb les que venen del passat modelant, sinó condicionant la visió i la lectura que se’n fa. Així s’entén el paradigma o model de la decadència de Catalunya amb l’arribada dels Trastàmara, creat per la historiografia noucentista, que posa fi als temps esplendorosos de l’Edat Mitjana catalana.
L’ALTA EDAT MITJANA
El segle IX representa en la historiografia, l’origen prou consensuat de Catalunya al voltant de l’Imperi Carolingi; aquesta vinculació diferencia els catalans de la resta de peninsulars. El segle X, és la història de l’emancipació dels comtes catalans del domini carolingi. No hi havia res semblant a la consciència d’un país o un poble. El país rural relacionava els pagesos “catalans” amb la terra, la parròquia, el castell i el comte.
El segle XI es caracteritza per un creixement agrari que dona aire a les ciutats; neixen les viles amb obradors, mercats i botigues, centres d’intercanvi de tota mena i s’experimenta la vida en comú. La llengua pròpia comuna va permetre estendre els centres de relació. Els conflictes i les relacions entre senyors i comtes van contribuir a teixir un ordre social, el feudalisme. El clima d’inseguretat i temor era prou corrent per les ràtzies musulmanes, però algunes van estimular accions de solidaritat per al rescat de captius. El sentiment de grup va créixer també així. Per altra banda, l’obertura social, el pelegrinatge, el comerç internacional, els inicis de l’expansió a Occitània, ajudaren els catalans a conèixer els altres i a sí mateixos.
Al segle XII ja existia una realitat catalana. Es consideraven catalans tots els habitants dels comtats. El Casal de Barcelona comença a governar el país, per sobirania directa o per pactes que incorporaven altres comtats. L’expansió al nord culminà en una sobirania feudal del territori occità no sotmès als reis d’Anglaterra. Una acció important, comuna a tota la societat, va ser la colonització de la Catalunya Nova amb la incorporació de Tarragona (1129), Tortosa (1148) i Lleida (1149). El Casal de Barcelona s’uní al Regne d’Aragó per a formar la Corona d’Aragó (1137). Com a conseqüència de tot això, a finals del segle XII, en el llenguatge de la cort és parla de catalans i Catalunya com a realitats tangibles amb dimensions conegudes.
Durant tot el procés, la visió dels veïns és oposada i contradictòria. Pels carolingis, els habitants dels comtats eren gots i hispans que vivien en els límits de l’Imperi (la marca hispanica). Mentre que des d’al-Andalus els consideraven francs (ifrang) que habitaven en el país dels francs (bilad al-ifrang).
Els catalans, pel fet de ser cristians i creure en la Trinitat, eren politeistes, i, pel fet d’adorar imatges de Déu, idòlatres. Ibn Hawqal, que viatjà a la Península l’any 948, diu que «són dèbils, les seves armes escasses i el seu nombre reduït». La visió contrasta amb les que dona al-Qazwini: «La seva gent és cristiana i tenen un rei que compta amb molta força i equipament[..]”. Un àrab de Tortosa del segle X, Ibrahim b. Yaqub al-Israili al-Turtusi, dóna una imatge dels catalans com a bàrbars incivilitzats: “No veuràs ningú més brut que ells […] són gent traïdora i de condició vil que no es netegen”. El relat d’Ibn Hayyan de 940, mostra que els andalusins són conscients de l’allunyament dels comtats del centre carolingi; però el hagib al-Mansur aprofità «que la gent de Barcelona s’havia deslligat del rei d’Ifranga […] per algarejar-los, tot robant al seu país i castigant els seus districtes».
L’obertura al món
Cap a mitjans del segle X van començar els viatges a Roma de comtes, bisbes i abats, que informaven de la situació als comtats. El de més significació política va ser el del comte Borrell els anys 970-971. Borrell va aconseguir del Papa unes butlles amb les que pretenia separar els bisbes catalans de l’obediència a l’arquebisbe de Narbona, i subjectar-los a l’autoritat obligada del bisbe de Vic. A finals del 1016 el comte Bernat I de Besalú i el seu germà Oliba, van ser rebuts pel Papa que signà un decret d’expulsió de les monges de Sant Joan de les Abadesses ja que la seva mala conducta trencava el celibat. L’abadessa era germana dels dos i filla natural del seu pare. El Papa accedí, sorprès per la “infàmia horrible” i les “obscures passions” de les monges.
La comtessa Ermessenda connecta amb els normands del sud d’Itàlia durant la minoria d’edat del seu fill Berenguer Ramon I (1018 – 1021); busca ajut militar i l’aconsegueix casant la seva filla Estefania amb un noble normand. Posteriorment (1078), un net d’Ermessenda, el comte de Barcelona Ramon Berenguer II (1076-1082), es casaria amb la princesa normanda Mafalda, filla del duc d’Apúlia i Calàbria, Robert Guiscard. La política matrimonial dels següents anys contribuí a l’expansió occitana.
Amb els pobles del nord peninsular, les relacions es van activar arran de la caiguda del califat. L’emir de Saragossa, al-Mundir, va ajudar a pactar una aliança entre els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Sanç Garcia de Castella, amb el matrimoni de Berenguer Ramon i Sança, fills dels comtes.
A finals del segle XI i inicis del XII hi ha la història del Cid, oferint el seus serveis al comte de Barcelona, Berenguer Ramon II, que els refusà, i lluitant contra ell, després, per les paries (tributs anuals que els sarraïns pagaven als comtes catalans) de Saragossa i el control del llevant peninsular. Més que els comtes de Barcelona, van ser els d’Urgell, Pallars i Ribagorça, els que van mirar cap a l’oest. Els enllaços matrimonials ho il·lustren. Els comtes d’Urgell, temien ser absorbits pels de Barcelona i per això es van acostar a Aragó. Els contactes d’Ermengol III van arribar fins la cort de Castella.
El nom de catalans i Catalunya
Els primers anys del segle XII marquen un gir. Hi ha evidència documental que des de fora es té coneixement d’un grup humà i d’un país amb el nom de catalans i Catalunya.
En el jurament de fidelitat dels homes de Carcassona al comte Ramon Berenguer III (1112), hi consten un Raimundi Catalan i dos Arnal Catalan, i ara, el denominatiu “català” apareix en molts documents del segle XII, sobretot fora de Catalunya. El Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus, epopeia llatina, escrita per Enric de Pisa entre 1115 i 1120, narra la croada de pisans i catalans contra els musulmans de Mallorca el 1113-1114, i anomena catalans els guerrers a les ordres del comte, i diu que van acudir a la convocatòria homes de tot Catalunya (Catalania). Des de fora, les fonts revelen el resultat del procés: cap al 1100, sinó abans, s’hi veia un poble i un país.
Comtes i comtes-reis
Els governs de Ramon Berenguer III (1097-1131), Ramon Berenguer IV (1131-1162) i Alfons I (1162-1196) culminaren el procés de construcció del principat feudal català. La sobirania territorial dels comtes de Barcelona es va formar per la progressiva agregació de comtats, la seva titulatura era oficialment múltiple, i per això, es va imposar la fórmula simple de comte de Barcelona per designar el conjunt.
El vell conflicte per la distribució del poder entre el príncep i l’aristocràcia, que les institucions feudals esmorteïen, va continuar, però el poder del comte s’afermà per la col·laboració de l’Església. També foren molt útils en això els Usatges, el codi del feudalisme català. La formació de la Corona d’Aragó va determinar una més gran incorporació a la política i la guerra a la Península. Tres episodis ho mostren: la participació de Ramon Berenguer IV en la presa d’Almeria (1147), al costat d’Alfons VII de Lleó i Castella; l’ajut d’Alfons I a Alfons VIII de Castella en la conquesta de Conca (1177), i la participació del comte-rei Pere I (1196-1213) en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212).
El Senyor Rei
Si aquesta història interna feia més nítida la imatge de Catalunya, l’externa atreia les mirades. És el cas de la unió dinàstica amb Aragó (1137), que podia haver estat una fusió o absorció, i no ho va ser per l’estadi d’evolució d’un i altre poble i el potencial dels seus grups dirigents. El resultat va ser una construcció política complexa, la Corona d’Aragó. Des del regnat d’Alfons I, pel prestigi del títol reial, el sobirà va ser conegut arreu com a rei d’Aragó, per bé que en els documents figuri com a rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença. Pels catalans era el Senyor Rei.
El vesper occità
La mirada del món el segle XII era pendent de la guerra per l’hegemonia a Occitània entre el Casal de Tolosa i el de Barcelona. El conflicte s’allargà fins a finals de segle. S’inicià una llarga via diplomàtica fins que Pere I es decidí per la intervenció armada. El comte perdé la vida a la batalla de Muret (1213) i això marcà el final de les ambicions polítiques del Casal de Barcelona a Occitània. El tutors de Jaume I (1213-1276), fill i successor de Pere I, intentaren encara ajudar als occitans, però el Papa els obligà a desistir.
Final d’etapa
Jaume I devia pensar que sortiria malparat d’un enfrontament amb la monarquia francesa, i que tenia més possibilitats a la Península i signà la pau, doncs, el tractat de Corbeil (1258) amb Lluís IX de França, pel qual renunciava a tots els drets sobre Occitània, mentre el rei de França feia el mateix amb els drets heretats dels carolingis sobre els comtats catalans. Molts trobadors el criticaren, com Bonifaci del Castell: «I el dèbil rei de qui és Aragó, / tot l’any mou plets i estima els xafarders, / i millor li aniria, al meu parer, / que reivindiqués amb els seus barons, / els drets de son pare, que era valent i lleial, / i fou mort entre els seus veïnats, / fins que l’hagués venjat dues vegades».
Visió d’un jueu de Tudela
Durant el segle XII, el feudalisme formava part del paisatge visual que identificava el país a ulls de viatges com el jueu, Benjamí de Tudela, que descriu l’arribada a Tarragona venint de Saragossa: “[…] d’aquí vaig caminar dues jornades fins l’antiga Tarragona, que era de construcció de ciclops grecs com res semblant es troba en terres d’Espanya. S’aixeca prop del mar” I arriba a Barcelona: “[…] fins a Barcelona hi ha dues jornades de camí. Hi ha aquí una santa comunitat (de jueus), i homes savis intel·ligents, i grans prínceps. És una ciutat petita i bella sobre la riba del mar a la que venen amb mercaderies comerciants de tot arreu”. I com troba Girona, on hi ha “una petita comunitat de jueus”.
LA BAIXA EDAT MITJANA
Durant els segles XIII i XIV, la llengua catalana arriba a l’administració, eclosiona la literatura en català; les Corts, amb representació dels tres estaments, l’accés del ciutadans al govern, al costat de prelats i nobles, i la promulgació de lleis donà solidesa a l’edifici català i el fa visible a ulls del món. A aquests segles correspon la gran expansió territorial i marítima, amb la incorporació a la Corona de les Illes, el País Valencià, Sicília i Sardenya. Jaume I, Pere II i Jaume II foren els reis protagonistes d’aquesta història, i també els almogàvers, dominant un temps en terres gregues. Gent de parla catalana va poblar les Illes i en gran mesura el País Valencià; famílies catalanes es van establir a Sicília i Sardenya.
En ple segle XIV s’assolí la plenitud i començà la decadència. La crisi demogràfica i, de retruc, econòmica, li complicà el govern, i deixà malmeses les finances. A finals del segle XIV i principis del XV la bona època s’havia acabat. Continuava el gran comerç mediterrani, però al camp els pagesos s’agitaven, a les ciutats el poble assaltava els calls (1391) i a la cort es barrejava el mal govern, la corrupció i les penúries (regnat de Joan I). S’extingia la dinastia nacional (1410) i entraven a governar la Corona els Trastàmara, una dinastia castellana (1412), desconeixedora del país.
Durant el segle XV, es van agreujar els problemes socials i econòmics. Aliens a la praxi pactista tradicional, els Trastàmara van buscar la proximitat dels sectors mitjans i populars. Pels grans, aquest distanciament es va fer intolerable. Alfons IV portaria el desafiament al límit: va escoltar les queixes del pagesos, revoltats contra els senyors i va propiciar l’arribada al govern de Barcelona d’una nova facció política partidària de reformes que l’oligarquia no acceptava. Durant el regnat de Joan II esclatà la guerra civil. Catalunya que hi ha va entrar malament en va sortir molt pitjor. A finals del segle XV, Ferran II adoptaria mesures per redreçar el rumb, però l’autèntica represa es produiria ja a l’Edat Moderna.
La sobirania era del rei, que s’havia de recolzar en l’Església i en les ciutats per frenar la noblesa. El sistema polític era pactista perquè les lleis fonamentals, les constitucions, i l’alta política es discutien i pactaven a les Corts entre els estaments i el rei. A Barcelona hi havia el mercat de capitals més gran i els banquers més poderosos. El pes de la mercaderia era molt gran i els propis mercaders resolien els seus conflictes mitjançant el Consolat de Mar (concedit per Jaume I el 1258); aviat hi va haver per tota la Mediterrània consolats de catalans. Cap al 1300, a la Mediterrània, amb la paraula Aragó es designava l’entitat política, la Corona, i el seu titular, el rei, mentre que els catalans eren la nació i, en sentit ampli, el conjunt dels súbdits, aragonesos inclosos i entre 1229 i 1305, s’acabà de configurar el conjunt de territoris poblats per gent de parla catalana.
Almogàvers, bel·licosos i ferotges
En acabar la guerra de Sicília, per iniciativa de Pere II, els almogàvers que hi combatien a sou van ser contractats per l’emperador bizantí Andrònic II per combatre els turcs a l’Àsia Menor. Roger de Flor, al front d’un exèrcit d’almogàvers, desembarcà a Constantinoble. L’historiador bizantí Gueórguios Paquimeres, descriu així l’arribada: «En el mes de Gamèlion (setembre) de la segona indicció (1303) la ciutat de Constantí va veure l’arribada del llatí Roger (de Flor) i una flota aliada molt gran de catalans i almogàvers, que comptava amb 8.000 homes. Ell (Roger) era un home d’aspecte terrible, jove d’edat[…] i una ment molt marcial [ …] conduïa sotmesa a ell una host terrible[…]”. Segons Paquimeres, els almogàvers: “no només s’enduien el blat i l’ordi, mataven els animals, arrabassaven els diners i els cavalls dels qui trobaven, i la matança era el càstig dels qui s’hi oposaven”. Roger anà a Constantinoble a retre comptes a l’emperador i exigir-li les soldades degudes i de manera imprudent a Adrianòpolis on fou assassinat, l’abril de 1305. L’historiador bizantí Gregoràs interpreta com una conseqüència de la conducta de Roger i els seus homes: « els romans (bizantins), diu, penedits d’haver-lo cridat i desitjosos de posar remei al seu malestar, dugueren a cap el seu assassinat, considerant-lo com la deslliurança dels seus mals».
Establerts en el ducat d’Atenes, els almogàvers van conquerir el sud de Tessàlia on van crear el ducat de Neopàtria (1318), i aquí es van organitzar com una república militar presidida per un duc. Els ducats grecs, però, van restar poc temps sota la sobirania del comte-rei; el 1388-1390 van caure a mans del florentí Nerio Acciaioli.
Dels almogàvers a Grècia n’ha quedat una memòria rancuniosa. Una cançó popular grega (La seducció), nascuda segurament a finals de l’Edat mitjana, explica, per exemple, que una jove, seduïda i abandonada, desitja al seu seductor el pitjor dels mals: “que caigui a mans d’un català”. A Bulgària “català” i “fill de català” signifiquen “home malvat, sense ànima, torturador”; també s’hi associa els catalans a la brutor: “El grec es rentava, el català s’emmerdava”.
Catalans al món
No tot és negatiu en la petjada catalana. De l’admiració que a fora es tenia de les accions polítiques i militars dels comtes-reis també hi ha testimonis. El més cèlebre és el del Dant (1265-1321), que a la Divina Comèdia es refereix a Pere II com una persona forta (membruto) que portà en el seu cinyell tota virtut (d’ogne valor porto cinta la corda). Versos, Benvenuto d’Imola (1320-1388) diu: «Aquest Pere, tot i que el seu regne era petit i pobre, va ser el rei occidental més valerós i famós del seu temps, el més actiu en les armes, i més temut per cristians i musulmans». En un text de Dant (probablement mal interpretat apareixen els catalans «com a pobres i avars».
La presència i residència de mercaders estrangers a Catalunya està molt ben documentada. Els primers devien ser els pisans, seguits dels genovesos. El triangle comercial format per Barcelona, Mallorca i València va atreure l’atenció de les grans companyies italianes. La del florentí Francesco di Marco Datini, el 1396, va crear una companyia associada, la companyia Datini de Catalunya. Així com hi havia colònies estrangeres a Catalunya, també n’hi havia de catalanes arreu: pel nord d’Àfrica (Trípoli, Tunis, Bugia i Tlémecen) o a Sicília i Sardenya.
Aquests són temps de l’entrada de la llengua en la literatura de qualitat. En català es van escriure llavors les cròniques de Jaume I, Pere II i Pere III, i la de Ramon Muntaner. Especialment important fou el treball de tres gegants de la cultura, Ramon de Penyafort, Arnau de Vilanova i Ramon Llull.
ESPLENDOROSA I TRÀGICA TARDOR
Anys dolents
Els segles XIV i XV s’hi distingeixen a ulls del món tant per realitzacions esplendoroses com per tragèdies col·lectives: Fams, epidèmies i guerres es van encadenar. El 1333, any de fam, serà recordat com “lo mal a segona gran fam, la qual fonc general quasi per tot lo món». I a la fam s’afegí la pesta, que arribà el 1348, i va tenir rebrots greus durant més d’un segle. Un cronicó ho explica: «En l’any 1348 es produí la més gran mortalitat d’homes i dones, de tal manera que van morir de la pesta en aquesta diòcesi de Girona, i també a la província de Tarragona, dues terceres parts dels homes i de les dones; i la major part dels masos dels pagesos es van quedar sense hereus i van restar abandonats i deshabitats, sobretot a les muntanyes». En les primers fases de la pesta va morir de mitjana al voltant d’un terç de la població, el que va significar una brutal davallada de l’activitat econòmica.
Mentre a la Mediterrània s’enfrontaven en guerra de cors genovesos i catalans i a Sardenya se succeïen les revoltes i respostes militars, Alfons III (1327-1336) es va aliar amb Castella contra el Regne de Granada. La Corona no estava en condicions de mantenir dues guerres alhora.
Plenitud i dificultats
Immers en conflictes constants, Pere III (1336-1387) s’endeutà i arrossegà banquers a la ruïna. Del cost d’aquestes guerres en derivà una pressió fiscal que arrossegà viles i ciutats a l’endeutament, i obligà a més vendes de patrimoni reial. Mentre seguia la lluita a Sardenya i a la Mediterrània, va esclatar la pitjor guerra del regnat, la dels Dos Peres (1356-1369), entre la Corona d’Aragó i el Regne de Castella.
La historiografia ha transmès del Cerimoniós una imatge agrenca: de baixa estatura, setmesó i de complexió dèbil, amb trets autoritaris, violents i fins i tot cruels. En contrast, a la seva crònica Pere III va deixar una imatge enaltida de Catalunya i els Catalans: «E, com fom en vista de Fraga, mossèn Bernat de Cabrera nos dix: -Senyor, veets aquell lloc? E nós li diguem: -Hoc. -Doncs, de Catalunya és. E nós, en aquella hora, diguem. -O terra beneita, poblada de lleialtat! Beneit sia nostre senyor Déus, que ens ha lleixat eixir de la terra rebel e malvada! Malait sia qui hi mir mal, car axí mateix era poblada de lleials persones! Mas, bé havem fe en nostre senyor Déu, que la tornarem a son estament e punirem aquells qui hi miren mal».
Crisi dinàstica
A finals del segle XIV, l’efecte combinat de les guerres i l’empobriment causat per la crisi, si més no la demogràfica, havien portat la monarquia a una situació crítica. Joan I (1387-1396) estava a mercè de les ciutats. Explica Martí de Riquer que la ciutat de València va presentar un memorial de greuges en què, unint la desgràcia de la monarquia a la seva pròpia, denunciava «los torts e injustícies que alguns vostres consellers vos fan e·us han fet fer», del que se’n seguia «la destrucció de les terres e la dissipació de vostre patrimoni, e la pobrea e fretura de vós, Senyor, e vostre stament reyal».
Quan els ciutadans valencians es van enfrontar a Alfons III i Pere III, els catalans no van fer el mateix, però amb Joan I ja tot va ser diferent. Ja no volien cedir a les demandes de diners de la monarquia, sobretot d’un rei inoperant i malgastador. Martí I (1396-1410), germà i successor de Joan I, intentà redreçar el rumb: engegà una estratègia consistent en demanar els diners directament als pagesos dels llocs implicats a canvi de la promesa de reducció de càrregues. Això agità les aigües del camp català, on els pagesos havien començat a qüestionar les servituds. A les crisis que s’acumulaven s’afegí llavors la successòria. Martí el Jove, fill i hereu de Martí I, va morir a Sardenya en el curs d’una enèsima campanya de pacificació (1409). L’Humà, ja vell i sotmès a pressions, va morir el 1410. S’obri una pugna diplomàtica i militar entre els bàndols dels aspirants a la successió. Ferran, de la Casa de Trastàmara, va resultar guanyador (1412).
Els Trastàmara
Ferran I, no parlava català, no coneixia Catalunya i venia d’un país on l’autoritat del monarca era més forta. Els historiadors n’han tret imatges discordants dels Trastàmara. El regnat més llarg fou el d’Alfons IV, el Magnànim (1416 – 1458). La crisi contínua desembocà en una guerra civil (1462 – 1472) que tancà una època amb el regnat de Joan II (1458 – 1479). Joan II va sortir victoriós de la guerra (Capitulació de Pedralbes, 1472), mentre Catalunya eixia desfeta i esgotada, i Barcelona perdia homes de negocis i capitals en profit de València. Ferran va voler passar pàgina de la guerra i per això va tornar béns confiscats als perdedors, i va restablir les funcions de la Diputació del General. Els historiadors catalans contemporanis també han donat diagnòstics oposats de Ferran II. Només hi ha unanimitat a considerar que el país va sortir de la guerra civil pitjor de com hi va entrar.
Explosió creativa
Malgrat els drames dels segles XIV i XV, la imatge que la cultura i l’art de Catalunya projectaven al món no era pas de crisi, fins i tot esplendorosa. En literatura noms com el franciscà Francesc Eiximenis, el prosista cortesà Bernat Metge, el dominicà Vicent Ferrer, el noble valencià Ausiàs Marc, el cavaller Joanot Martorell i la monja valenciana Isabel de Villena.
L’art que acompanyà a la literatura mostra la inserció i pertinença de Catalunya al món. Entre els pintors viatgers Ferrer Bassa, que va aprendre a la Toscana l’art del Giotto; Lluís Dalmau, a Flandes va conèixer l’art flamenc, el pintor valencià Jacomart, que va treballar a Nàpols al servei d’Alfons IV. La llista d’escultors estrangers actius a Catalunya és enorme: Aloi de Montbrai, Joan de Tournai, Pere de Guines, Alons de Carcassona, Jaume de Faveran i Reinard Fonoll i escultors, com Pere Sanglada. Entrat el segle XV, en l’arquitectura del gòtic flamíger, destaca l’escultor i arquitecte mallorquí Guillem Sagrera.
Durant el segle XIV la llengua parlada, va ser la llengua de la cort, emprada pels monarques en la correspondència familiar i amb els súbdits, i a vegades també en les relacions internacionals. El català que parlaven les classes populars i generalment no escrivien aflorava també a l’escriptura, sobretot en escriptures judicials i els homes de les ciutats que demanaven i consumien una literatura de contingut religiós i profà. La monarquia, la noblesa i la burgesia van estendre l’ús del català per la Mediterrània. Fins i tot a Roma, a la cort pontifícia, es parlava català en temps dels papes de la família Borja. Als seus enemics a Itàlia s’atribueix l’exclamació: «O Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani».
Bibliografia
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022
FONTANA, JOSEP: “La formació d’un Estat nacional”, “L’expansió” i la “Crisi” a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo Edit., 2016, pp. 11-123
RIQUER, BORJA DE (Dir): Història mundial de Catalunya. Assessors: Joaquim Albareda, Miquel Molist, Isabel Rodà, Josep M. Salrach. Barcelona : Edicions 62, novembre 2018
SALRACH, Josep M.; DURAN, Eulàlia (1981). Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714. Barcelona: Edhasa.
SALRACH, Josep M. (1988). «Catalunya i catalans des de quan?». Revista de Catalunya, 15, pàg. 35-50.
SALRACH, Josep M. (2004). Catalunya a la fi del primer mil·lenni. Lleida: Pagès. Vic: Eumo.
SALRACH, Josep M. (2013). Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil. Vic: Eumo.
VENTEO, DANIEL (Director): Símbols del Catalanisme. Introducció de Joan F. Mira, Enciclopèdia Catalana. [I·lustrat amb més de 750 imatges], 2019
VICENS VIVES, JAUME: Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans. Avantpròleg de Borja de Riquer, Barcelona (Editorial Vicens Vives), 2010
ZIMMERMAN, MICHEL: Naixement de Catalunya (Segles VIII-XII), Traducció: Momtserrat Pérez, Editorial Base, 2023, pp. 682
Josep Maria Salrach
És professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on era catedràtic d’història medieval. S’ha especialitzat en història social i del poder a Catalunya durant l’alta edat mitjana, període i temes als quals ha dedicat llibres com La formación del campesinado en el Occidente antiguo y medieval(Síntesis, 1997) o Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil (Eumo, 2013). També ha participat en publicacions col·lectives, com la monumental Histoire générale des systèmes politiques (Presses Universitaires de France, 1998), i dirigeix la Catalunya Carolíngia, obra fundada per Ramon d’Abadal, dedicada a l’edició de tots els documents catalans dels segles IX i X. Com a historiador que cerca les arrels històriques dels problemes actuals, ha escrit el monogràfic Història de la fam al món: passat i present (Eumo, 2008).
Daniel Venteo
Llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives de la mateixa Universitat. El seu treball de recerca va estar dedicat a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el seu interès pels estudis històrics, que posteriorment va esdevenir la base de la seva tesi doctoral, dirigida per Joaquim Albareda, en curs d’elaboració. És col·laborador habitual de l’Arxiu Municipal de Barcelona i de les publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, entre d’altres institucions.
Per a Enciclopèdia Catalana ha estat autor de l’Autobiografia de Barcelona i també d’Autobiografia de Catalunya. Tresors documentals de la nostra història, publicada per Enciclopèdia Catalana i la Generalitat de Catalunya l’any 2016 dins de la sèrie de Grans Obres. Més recentment, també per a la mateixa col·lecció d’obres d’Enciclopèdia Catalana, va ser director del volum Símbols del catalanisme, l’any 2019. A l’última obra publicada, Catalunya als ulls del món, ha estat el responsable de la il·lustració històrica i dels documents destacats en cadascun dels capítols del llibre. Pel que fa a l’àmbit de les exposicions, ha estat comissari d’una desena d’exposicions.