Dilluns 15 gener 2018 a les 19:00 – 20:30 h tingué lloc la conferència Aportacions de l’Església catalana a la cultura universala càrrec de Jaume Aymar i Ragolta, doctor en història de l’art i professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull (URL) i de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.
Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.
Conferència del cicle “Història de les religions a Catalunya”
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’història de l’Ateneu Barcelonès
En el decurs de la història l’Església a Catalunya ha fet aportacions culturals molt valuoses que han tingut projecció universal. Sense ànim de ser exhaustius a continuació subratllem algunes de les principals aportacions.
L’establiment d’espais de pau (les sagreres) i les assembles de Pau i Treva, dels quals fou artífex l’Abat Oliba. L’art romànic, el monestir benedictí de Montserrat – amb una de les escolanies més antigues del món i l’editorial més antiga d’Europa sense solució de continuïtat- i el calendari cristià adoptat internacionalment pel Concili de la Província Tarraconense (1180) quan es prengué una decisió transcendental: trencar amb el sistema de datació basat en el any 1 de cada nou rei i adoptar un sistema més generalitzable basat a definir una nova era, un any zero, amb l’any del naixement de Jesucrist. Avui aquest sistema de datació ha estat reconegut per tots els estats del món i totes les organitzacions internacionals d’estats.
Monument a l’Abat Oliba, de Domènec Fita (Vic)
Altres aportacions catalanes i cristianes universals estan vinculades a quatre “Ramons”: sant Ramon de Penyafort, dominic un dels grans especialistes en dret canònic de l’Edat mitjana, el beat Ramon Llull, laic “el doctor il·luminat” que prengué davant de la diversitat religiosa una actitud racionalment persuasiva i fou formador del primer col·legi missional de llengües; el seu deixeble, Ramon Sibiuda, un dels filòsofs més editats a Europa al segle XVI que va defensar el coneixement d’un mateix i finalment fra Ramon Paner, jerònim (s.XV-XVI) iniciador de l’etnografia americana i primer missioner del Nou Món.
Ramon Llull/Raimundus Lullus (1232? – 1316; Encyclopedist)
Vita Christi és el primer llibre editat arreu escrit per una dona (la valenciana Sor Isabel de Villena). Altres aportacions de l’Església catalana són els centres educatius jesuïtes i la difusió de les humanitats europees al segle XVI, de la mà de Sant Francesc de Borja, superior general de la Companyia de Jesús; l’atenció humanitària i evangelitzadora dels indígenes i dels esclaus africans, obra de Sant Pere Claver; l’exploració de Califòrnia i la fundació de San Diego i Monterrey, i la fundació de les missions franciscanes a l’Alta Califòrnia, origen de ciutats californianes obrada pel beat Juníper Serra, franciscà, canonitzat pel Papa Francesc.
Vita Christi d’Isabel de Villena al monestir de la Trinitat de València
Subratllem també el valent paper de l’abadessa benedictina Teresa Sans i de Monrodon (1705-1781) excomunicada pel bisbe de Barcelona quan la Guerra de Successió i després absolta per Roma.
Ressenyem encara les escoles i els hospitals de les Germanes Carmelites de la Caritat, fundades per Santa Joaquima de Vedruna i l’orde dels Missioners del Cor de Maria, fundats per Sant Antoni Maria Claret; la universalitat del Cardenal Anselm Maria Albareda, monjo de Montserrat i director de la Biblioteca Vaticana i la projecció internacional de dos jesuïtes catalans: el Pare Miquel Batllori historiador de la cultura, i el Pare Francesc Abel impulsor de la bioètica.
Dijous 14 de desembre de 2017 a les 19 h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència Estats Units i la guerra civil espanyola a càrrec d’Andreu Espasa, historiador, professor d’Història Contemporània a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Presenta: Francisco Morente, professor d’Història Contemporània a la UAB
Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Foto: Portada del llibre d’Andreu Espasa “Estados Unidos en la Guerra Civil española”. La foto de fons reprodueix una manifestació de dones d’origen espanyol manifestant-se a Washington el 4 d’abril de 1938 en contra de l’embargament d’armes
La dimensió internacional de la Guerra Civil Espanyola representa un factor tan important que fins i tot invita a repensar la denominació del conflicte i a recuperar el vell sintagma de “Guerra d’Espanya”. Tots els grans actors de l’època hi van tenir un paper clau. Sense el suport de Hitler i Mussolini als militars insurrectes, la República hauria pogut guanyar la guerra. De la mateixa manera, sense l’ajuda soviètica i de la Internacional Comunista, els republicans haurien perdut Madrid a la tardor de 1936 i, probablement, la guerra hauria acabat abans. Menys visible però igualment decisiu fou el paper dels grans imperis democràtics europeus del moment. En una clara violació del dret internacional, els governs de França i el Regne Unit decidiren prohibir la venda d’armes a Espanya i impulsaren la creació del Comitè de No Intervenció –també conegut com a Comitè de Londres–, que arribà a comptar amb la participació de 27 països europeus.
Per raons prou comprensibles, l’estudi de la dimensió internacional del conflicte s’ha centrat, principalment, en l’àmbit europeu. Amb tot, aquesta tendència ha tingut la lamentable conseqüència de no prestar prou atenció als Estats Units, tot i que en aquell moment ja era la primera potència econòmica i un dels principals productors d’armament, especialment en el decisiu camp de l’aviació. Els aspectes més coneguts de la implicació dels Estats Units en la Guerra Civil Espanyola tenen a veure amb la reacció de la societat nord-americana: els llegendaris brigadistes de la Lincoln, el suport profranquista de la companyia petroliera Texaco i la solidaritat antifeixista de Hollywood. Per la seva banda, l’Administració Roosevelt es va sumar de manera informal a la iniciativa de París i Londres i va decretar un embargament unilateral d’armes contra Espanya que va durar fins que Washington va establir relacions diplomàtiques amb les autoritats franquistes l’1 d’abril de 1939.
Malgrat l’aparent caràcter subaltern de la diplomàcia nord-americana respecte al Foreign Office britànic, el cert és que l’Administració Roosevelt va tenir forts debats interns sobre la conveniència de mantenir o cancel·lar l’embargament d’armes. Els dubtes van aparèixer des de la tardor de 1937 i van coincidir amb les preocupacions del Departament d’Estat pels indicis de penetració feixista al continent americà. Durant 1938, les veus favorables a restablir el comerç d’armes amb l’Espanya republicana van créixer en nombre i en influència. Fins i tot el gener de 1939, quan l’ofensiva contra Catalunya semblava certificar la inevitabilitat de la victòria militar franquista, els Estats Units estaven immersos en una forta polèmica nacional entre partidaris i contraris a l’embargament.
Finalment, els amics nord-americans de la causa republicana no van ser capaços de forçar un canvi d’actitud en el govern. Tot i així, les conseqüències de les lliçons apreses en l’observació del conflicte espanyol influirien decisivament en l’actitud de Washington davant la nacionalització del petroli mexicà de març de 1938 i –més important encara– en els debats de política exterior previs a la transformació dels Estats Units en la nova potència hegemònica mundial.
Dilluns dia 11 de desembre de 2017 a les 17 h tingué lloc la tertúlia sobre “Jo confesso” de Jaume Cabrè, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès)
Participaren a la tertúlia organitzada per Amics de la Història: Joan Josep Isern, escriptor i crític literari, i tots els ateneistes i lectors de la novel·la interessats.
Moderen: Joan Solé Camardons i Carme Llobet d’Amics de la Història.
… Per si encara quedés algun dubte us diré que, al meu parer, “Jo confesso” és una d’aquelles obres que apareixen molt de tant en tant i que, efectivament, honoren el seu autor i la literatura a què pertany, però que, sobretot, dignifiquen la cultura del país en el qual l’obra ha sorgit.
Dit això passo a explicar amb una certa extensió i detall què hi trobareu a “Jo confesso” i quines són les virtuts que al meu parer conté el text.
Un home, un violí
Tal com es pregona des del mateix títol, “Jo confesso” és el relat introspectiu que fa Adrià Ardèvol, el protagonista de la novel·la, quan comença a detectar els primers símptomes de la malaltia degenerativa que acabarà amb la seva vida intel·lectual.
Adrià, nascut a Barcelona l’any 1946, és un individu singular, un superdotat en tot allò relacionat amb els estudis i l’adopció de nous coneixements: parla deu idiomes, toca el violí, escriu llibres erudits i ha heretat de son pare un afany, més que de col·leccionista, de recol·lector. Des de les primeres pàgines de la seva confessió sabrem, a més a més, que és també un home solitari, poc estimat des de la infantesa i carregat amb un fort sentit de la responsabilitat que en algun moment el fa exclamar: “Crec que sóc culpable de la deriva poc engrescadora de la humanitat”. Un home al qual sa mare, de petit, li diu que “no hem vingut al món a ser feliços”, que en una de les primeres frases de la novel·la assumeix com si fos culpa d’ell l’error d’haver nascut en una família com la seva i que, per acabar-ho d’adobar, arrossega un considerable complex de culpabilitat per la mort de son pare.
Al costat de la figura d’Adrià Ardèvol Jaume Cabré ens posa un altre protagonista tant o més important encara: un violí construït a Cremona el 1764 per Lorenzo Storioni. Un instrument de valor històric (i econòmic) incalculable del qual és posseïdor Adrià i que porta associada a la seva existència com a objecte –i abans fins i tot de la seva fabricació, com explicaré més endavant- una tèrbola trajectòria de robatoris i crims.
Amb aquests dos elements –un home i un violí- com a eix vertebrador de tot el conjunt l’autor va desplegant davant nostre una estremidora reflexió sobre el Mal –considerat així: amb majúscula- i la seva constant presència al costat de l’ésser humà en el seu itinerari damunt de la terra. I, molt especialment, en el darrer mil·lenni.
Una novel·la total
Per desenvolupar el seu projecte narratiu Jaume Cabré ha optat per escriure una novel·la total i sense concessions, ambiciosa i, alhora, engrescadora. Una veritable catedral narrativa. Amb un centenar llarg de personatges, un miler de pàgines i un argument que s’endinsa en el pou del temps fins a mitjans del segle XIV -un judici de la Inquisició contra un jueu de Girona- i que s’acaba en l’època actual. Al llarg d’aquest extens arc temporal el lector s’anirà trobant amb un repertori molt complet de les diverses tipologies del Mal -la intolerància, el fanatisme, el totalitarisme, la cobdícia, la crueltat, la hipocresia, l’enveja…- i, sobretot, de les maneres com el Mal ha estat posat a la pràctica de manera institucionalitzada al llarg de la Història. Més concretament en determinades maneres d’actuar de l’Església, en determinades maneres d’actuar de l’Islam, en la Inquisició i, per antonomàsia, en el nazisme.
Arribat a aquest punt crec que és el moment d’esmentar “Viatge d’hivern”, un recull de contes que Jaume Cabré va publicar l’any 2000 –i que, dit de passada, desmenteix qui sostingui l’animalada que el conte és un gènere menor- perquè alguns ressons argumentals i una bona part del trucs narratius i dels recursos estilístics emprats en aquell esplèndid llibre són a la base de “Jo confesso”, una obra que jo veig com la versió expandida i magnificent d’aquell notabilíssim i, ara més que mai, recomanable “Viatge d’hivern”.
Escriure la història del Mal
L’evolució intel·lectual d’Adrià Ardèvol el porta a escriure i publicar diversos textos de reflexió sobre la història del món i de les idees que l’han anat prefigurant que li atorguen un reconeixement acadèmic internacional. Fins al moment que les circumstàncies de la seva vida –i, de manera molt especial, la seva relació amb Sara Voltes-Epstein- el porten a afrontar l’aventura d’escriure una Història del Mal, a la qual no es veu capaç de donar una redacció definitiva. Significativament, el text que a continuació afrontarà –el relat que el lector figura que llegeix a “Jo confesso”- Adrià l’escriurà a mà en el revers dels fulls que contenen la seva frustrada reflexió sobre el Mal.
Per Jaume Cabré –i per Adrià Ardèvol, és clar- el Mal és un dau de múltiples cares que mai s’acaben d’abastar en la seva totalitat perquè el principi d’incertesa és inherent a la condició humana i a la manera com s’ha organitzat damunt de la terra al llarg dels segles. I a “Jo confesso” trobem diversos exemples d’aquesta polivalència: la subtil frontera que separa l’heroi del traïdor (la història de Franz Grubbe), l’eterna pregunta sobre l’existència d’un Déu que en nom del seu respecte a la llibertat de l’home tolera el Mal, el cruel contrast entre el silenci d’aquest mateix Déu i el clam de la memòria dels morts, el famós debat generat per Adorno sobre la impossibilitat, o no, d’escriure poesia després d’Auschwitz o la coexistència del Mal i de la Bellesa (els que dirigien els forns crematoris gaudien amb les sonates de Schubert) resumida en una frase que fa por quan s’analitza fredament: “L’home destrueix l’home, i també compon El Paradís Perdut”.
Cabré ens parla d’un Mal total i, sobretot, implacable amb qui l’ha viscut de prop, ja sigui víctima o botxí. Un Mal que destrueix el supervivent quan el fa preguntar-se quin dret té ell a viure quan els altres són morts i que tortura el culpable amb la idea de l’inassolible penediment, de la impossible restitució de tot el dolor que ha generat. Una situació embrutidora que Adrià, just després de conèixer per boca del pare de Sara la trista història de l’oncle Haïm, supervivent d’Auschwitz, resumeix dient que té ganes de viure mirant de no fer mal, perquè voler viure fent el bé és massa pretensiós.
La llavor d’erable
Com he dit més amunt, “Jo confesso” és una novel·la que engloba un espai cronològic de més de set-cents anys amb un eix vertebrador que és el violí del qual Adrià és propietari. Un instrument marcat amb l’estigma de la violència des dels seus orígens més pregons ja que la llavor d’erable -que tres-cents anys després esdevindrà arbre esponerós que, tallat adequadament, servirà perquè Storioni construeixi el violí- és a la butxaca de l’hàbit de fra Miquel de Susqueda quan, per condemna de la Santa Inquisició, és mort i enterrat enmig del bosc sense dret a reposar en terra sagrada.
La cadena d’esdeveniments relacionada amb aquest violí –i amb un altre objecte paral·lel: una medalla que també viatja al llarg dels segles de mà en mà, de crim en crim, fins arribar també a Adrià- és el canemàs damunt del qual Jaume Cabré ha teixit aquesta excepcional novel·la que no qualificaré de maduresa perquè en la bibliografia de Jaume Cabré ja fa bastant temps que aquest grau s’ha assolit. En tot cas el que sí que em sembla veure a “Jo confesso” és la culminació d’un procés d’excel·lència en l’ofici d’escriure –és a dir, tècnica, argument i estil- que té fites anteriors de tant nivell com “Senyoria”, “L’ombra de l’eunuc”, “Les veus del Pamano” o la ja esmentada “Viatge d’hivern”.
Un festival de recursos tècnics
Per potenciar l’interès que es deriva del desenvolupament argumental de la història, Jaume Cabré ha aplicat una sèrie de recursos tècnics encaminats a accentuar la idea d’unitat temàtica. Una precaució sàvia i necessària en un text de tanta extensió i amb tants episodis narratius diferents incorporats.
No oblidem que a través de les pàgines de “Jo confesso” i de l’àmplia nòmina de personatges i de situacions que hi són descrites el lector es passejarà per Girona i els monestirs del Pallars els segles XIV i XV, per Cremona i París el segle XVII, per Vic i Roma els anys de la primera Guerra Mundial, per l’Alemanya nazi i Auschwitz i per la Barcelona dels anys 40 i 50 fins arribar, seguint les peripècies vitals d’Adrià Ardèvol, fins als primers anys del nou segle.
Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació.
Aquest recurs es complementa de tant en tant amb diàlegs creuats entre diversos personatges que no sempre coincideixen en el lloc o en el temps. Vegeu, a tall d’exemple, l’escena en la qual Adrià exposa la seva intenció d’abandonar els estudis de violí (pàgina 291 i següents).
Una variant encara més sorprenent –i d’una eficàcia descriptiva summament remarcable- és la filigrana tècnica d’unir en un sol paràgraf (pàgina 794) accions paral·leles fetes per l’inquisidor Nicolau Eimeric (s. XIV), el comerciant Ali Bahr (s. XIX), el frare dominicà belga Felix Morlin (s. XX) i el Sturmmbannführer Aribert Voigt, comandant mèdic d’Auschwitz.
Una altra escena en la que Cabré utilitza aquest mateix recurs, centrat ara només en les figures de l’inquisidor i el metge nazi, és la que obre el capítol 24 (pàgina 369).
Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.
Un clàssic, ras i curt
A “Jo confesso” assistim, doncs, a un desplegament de creativitat narrativa i de recursos tècnics que funcionen a la perfecció i que, al meu parer, situen el llibre i el seu autor en uns nivells altíssims d’excel·lència.
No era gens fàcil afrontar una empresa com aquesta sense tenir molt controlats aspectes tan importants com evitar les baixades en el ritme i la tensió –esperables, d’altra banda, en un projecte d’aquestes dimensions- o saber relligar tots els fils d’un argument ambiciós i complex.
De tot aquest caramull de riscos Cabré se’n surt amb una envejable mestria i a través de la biografia del seu protagonista ens invita a conèixer la gent que envolta el cercle més íntim d’Adrià Ardèvol: Sara, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amor, i Bernat, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amistat, personatges complexos que justificarien un comentari gairebé tan llarg com el que ara estic a punt de tancar. Un duet al qual es podria afegir el curiós rol d’un parell de figuretes de plàstic de joguina –un cow-boy i un indi- que al llarg del text representen el paper de ressons de la consciència (o, si ho preferiu, d’àngels guardians) d’Adrià.
El llibre es clou amb un parell d’efectes importants concentrats en les darreres deu pàgines –sobre els quals, lògicament, no donaré detalls- i que tanquen una obra de la qual se’n parlarà a bastament.
Ja ho he dit en començar: “Jo confesso” és una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestatgeria del passadís. Just on hi tinc tots els clàssics.
20 Novembre 2017 a les 19:00 – 20:30 Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès)
La vida de Jordi Tell és la més trepidant dels arquitectes racionalistes que es van haver d’exiliar arran de la Guerra civil.
Conferència a càrrec de Gemma Domènech, doctora en Història de l’Art i professora de la UdG que treballa en la recuperació de la memòria dels arquitectes de la República.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
Tell. El llop solitari de l’exili català
El llibre, escrit per la historiadora Gemma Domènech, fa una completa biografia d’un arquitecte i activista polític relacionat al llarg de la seva vida amb l’independentisme i alhora amb la socialdemocràcia. Un personatge que va marxar a l’exili dues vegades, primer arran dels fets del 1934 i posteriorment al final de la Guerra Civil. Seguint la petja del seu escàs llegat arquitectònic, Gemma Domènech ha acabat estirant el fil d’una biografia política trepidant que enllaça ciutats com Barcelona, Berlín, Mèxic DF, Oslo o Granollers, i noms com els d’Eugeni Xammar, Willy Brandt, Manuel Serra i Moret, Josep Tarradellas o Lluís Maria Xirinacs. L’obra, editada per Duxelm i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), on l’autora és investigadora, compta amb el pròleg de l’exconseller, historiador i director de l’ICRPC Joaquim Nadal.
Totes les vides de Jordi Tell. Gemma Domènech rescata la figura d’un dels arquitectes i diplomàtics a l’ombra més fascinants de la República
A les seves memòries, Eugeni Xammar refereix l’episodi en què un jove estudiant d’arquitectura, “el famós Jordi Tell”, la va emprendre a cops de puny amb els insurrectes que, el juliol de 1936, pretenien apoderar-se de l’ambaixada espanyola a Berlín. Xammar no facilita gaires més dades d’aquest agent ardit, excepte que cap al final de la Guerra Civil el va retrobar a la legació de la República a Oslo i que ja llavors eren llegendàries les seves “aventures” a Berlín, on seria perseguit i detingut fins a set vegades per la Gestapo, i la seva sonada evasió del penal franquista de la Corunya, on va estar reclòs quinze mesos abans d’aprofitar un alliberament provisional per acabdillar l’assalt d’una llanxa valent-se d’una pistola inservible i uns pots de llet que simulaven granades de mà.
Ningú, fins ara, havia dedicat més atenció a aquesta figura que apareix i desapareix, sempre esquiva, en els relats de l’exili català. La investigadora gironina Gemma Domènech en tenia notícies molt vagues quan l’any 2013, durant un viatge a Mèxic per presentar-hi el seu llibre sobre l’arquitecte racionalista Emili Blanch, va comprometre’s a aprofundir en l’obra de Tell responent als requeriments del professor José María Murià, a qui se li encenien els ulls davant la perspectiva que un vell amic per fi sortís de l’ombra. Va ser pel compromís adquirit que Gemma Domènech va començar a indagar, al principi amb poc convenciment, sobre aquell home enigmàtic, un de tants que “la desfeta va llançar escales avall de la història”. Però de mica en mica tot lligava: unes jornades sobre Xammar a l’Ametlla van posar-la sobre la pista berlinesa, el mateix Murià va ensenyar-li un parell de mobles que Tell li havia dissenyat durant l’exili a Mèxic, un amic d’un amic va facilitar-li el contacte d’una neboda que vivia a Barcelona, i un altre fil va portar-la fins a Noruega, on Ernest Tell ha guardat amb cura l’abundant correspondència que dóna fe de l’existència novel·lesca del seu pare. “Era com si m’hagués vingut a buscar”, diu la investigadora, que ha pogut reconstruir, en una “recerca emocionant i plena de complicitats i sorpreses”, la peripècia d’un dels personatges més desconeguts i fascinants de la política i la cultura catalanes del segle XX a la biografia Tell. El llop solitari de l’exili català (Duxelm).
La investigadora de l’ICRPC Gemma Domènech amb el llibre que ha dedicat a l’arquitecte i diplomàtic Jordi Tell. Foto: Joan Sabater
Comparar Jordi Tell Novelles (Barcelona, 1907 – Fredrikstadt, Noruega, 1991), fill del notari Guillem August Tell –que Sagarra també evoca en les seves Memòries– amb un Robinson no és cap llicència literària ni contradiu la seva “vida trepidant i vertiginosa”. És, al contrari, la imatge que tenia de si mateix aquell franctirador apassionat que, retirat voluntàriament des de 1952 en un illot sense aigua ni electricitat, no pas casualment el mateix any que l’ONU va reconèixer el govern de Franco, escriu al president a l’exili, Josep Tarradellas, oferint-li la col·laboració lleial, diu, “d’aquest llop solitari de Noruega”. Va ser un dels últims gestos d’un “patriota irredempt i aventurer indomable” que, arran dels Fets d’Octubre de 1934, en què va formar part de la milícia armada d’Estat Català, havia iniciat un exili que duraria més de 50 anys. El seu primer destí va ser el Berlín de Hitler, on ni la protecció de Xammar ni el seu nomenament d’urgència com a vicecònsol d’Hamburg van estalviar-li les presons nazis i l’extradició a Espanya, on protagonitzarà una evasió èpica que reproduiran tots els diaris republicans. Pròfug dels franquistes, trobarà refugi com a encarregatde negocis a l’ambaixada d’Oslo, on farà amistat amb el ministre laborista i futur primer secretari general de l’ONU Trygve Lie, i amb un jove Willy Brandt, que prendrà com a secretari particular i al costat del qual treballarà en la resistència durant la II Guerra Mundial.
“Com més avançava en la recerca, més m’adonava que allò que havia començat sent un treball sobre un obscur arquitecte s’estava convertint en la biografia d’un aventurer, un seductor, un hàbil conseller a l’ombra”, explica Gemma Domènech, que ha vist prolongar-se l’empremta d’aquesta vitalitat en les visites a la neboda: “Quan anava a entrevistar-la, sempre em deia: ‘Per parlar d’en Jordi, s’ha d’obrir una ampolla de xampany’, i em vaig fixar que a les fotos de la casa d’en Tell s’hi veien tot d’ampolles buides penjades.”
Jordi Tell a la casa que es va construir a la illa noruega de Borholmen als anys cinquanta. Foto: Família Tell.
S’ha conservat molt poca obra arquitectònica de Tell (un xalet a Bellaterra, una casa a la Corunya) i, en canvi, molts dels seus dibuixos i caricatures, la majoria fets durant el captiveri: retrats de companys de cel·la i dels condemnats a mort, dels quals aixecava així una fe de vida que els descendents han conservat amb agraïment i emoció. I moltes cartes, més de 400, fonamentals per reconstruir una vida inabastable: “Amb cada nou episodi, Tell es veu obligat a començar de nou; és com si hagués tingut moltes vides en una.”
El dia 13 de novembre de 2017 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia Deu dies que trasbalsaren el món, crònica de referència de la Revolució Russa escrita pel periodista i activista nord-americà John Reed.
Hi intervindran Pelai Pagès historiador, professor de la UB i redactor del pròleg sobre la biografia de John Reed d’aquesta crònica.
Moderen la tertúlia: Carme Llobet i Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.
John Reed (Portland, Oregon, Estats Units, 22 d’octubre del 1887 – Moscou, 19 d’octubre del 1920) fou un periodista i dirigent obrer nord-americà.
Membre d’una família de l’alta burgesia, va estudiar a la Universitat Harvard. El 1913 va començar a treballar en el periòdic radical The Masses. El 1911, com a corresponsal de guerra del Metropolitan Magazine, va ser destacat a Mèxic, on les seves entrevistes i reportatges sobre la Revolució mexicana van tenir un gran èxit.
John Reed va acompanyar les tropes de camperols revolucionaris dirigides per Pancho Villa en les seves accions armades a la zona nord de Mèxic, va conviure amb els soldats i va conèixer Venustiano Carranza, president d’aquell país. Les seves impressions i experiències sobre la Revolució mexicana van ser recollides en el seu llibre Mèxic Insurgent.
També va escriure sobre les vagues dels miners de Colorado (Estats Units) el 1914. En esclatar la Primera Guerra mundial va tornar a treballar com a corresponsal de guerra i el 1916 va escriure La guerra a l’est d’Europa sobre aquests fets.
Cobrint la Primera Guerra mundial va arribar a Rússia, que estava en plena efervescència revolucionària. Va conèixer Lenin i va estar present a la capital Petrograd (avui Sant Petersburg) durant les jornades d’octubre-novembre del 1917 en què va tenir lloc el 2n Congrés dels Sòviets d’Obrers, Soldats i Camperols de tota Rússia i durant les setmanes posteriors en què el Congrés, liderat pel Partit Socialdemòcrata Obrer de Rússia (bolxevic) va acordar la presa del poder sota el programa bàsic d’aconseguir una pau justa i immediata, el control obrer de la indústria i la reforma agrària al camp.
Reed, acreditat com a periodista, va fer un seguiment diari del procés revolucionari, assistint a les multitudinàries assemblees i a les reunions de totes les fraccions enfrontades, entrevistant els principals dirigents del moment i va fer una crònica diària de la Revolució d’Octubre. Aquest relat de primera mà amb els detalls i el dia a dia de la revolució bolxevic va quedar plasmat en la seva obra més famosa, Deu dies que trasbalsaren el món, publicat el 1919.
Ara que s’escau el centenari de l’esclat de la Revolució Russa, Edicions de 1984 ha reeditat una de les cròniques més apassionants sobre aquell fet històric que va canviar el món: Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, en una traducció de Roser Berdagué. Edicions de 1984 la va publicar per primera vegada el febrer de 1986, dins la col·lecció ‘Soldats de ploma’. Llegiu-ne el primer capítol.
Els editors Laura Baena i Josep Cots ens parlen de l’edició d’aquest clàssic:
«La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en els soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després l’intent contrarevolucionari fallit del general Kornílov.
»L’ordre mundial acabava de fer un dels tombs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.
»John Reed va ser testimoni de primera mà del començament d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o Lenin mateix entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que allò que vivia era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.
»De la importància literària del llibre, en dóna fe el fet que, avui, cent anys després, Deu dies que trasbalsaren el món continua essent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.»
Reds (Rojos) una pel·lícula èpica
El llibre de John Reed inspirà la pel·lícula Reds (Rojos), (1981) dirigida, produïda, escrita i protagonitzada per Warren Beatty que interpreta a John Reed, i Diane Keaton com a Louise Bryant. Considerat com un dels 10 millors films nord-americans en la categoria “Pel·lícules èpiques”.
Fotograma de la pel·lícula Reds: Warren Beatty (John Reed) i Diane Keaton (Louise Bryant).
“May Day 1917 at the Winter Palace.” Banner in photograph reads: “Our international.” The American journalist John Reed (1887-1920) wrote on the back of the photograph that the banner reads: “Long live the International.” Image courtesy of the Louise Bryant Papers, Yale University Manuscripts & Archives Digital Images Database, Yale University, New Haven, Connecticut. Bryant was the wife of the presumed photographer, John Reed.
Fonts: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món, Edicions de 1984; John Reed (Viquipèdia); Reds (Filmaffinity).
Dilluns 6 de novembre de 2017 a les 19 h tingué lloc la conferència L’islam: història, religió i cultura a Catalunya, segona sessió del cicle “Història de les religions a Catalunya“, a càrrec de Dolors Bramon, doctora en filologia semítica i en història medieval i professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona.
Presenta l’acte: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Els musulmans van arribar a principis del segle VIII i van estendre el seu govern fins a les ciutats de Narbona, Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. En alguns territoris de l’actual Catalunya, el domini andalusí va durar més de quatre-cents anys, i la presència de la religió musulmana es va allargar fins al segle XVII.
La professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics Dolors Bramon (Banyoles, 1943) fa tota una declaració d’intencions a Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya(Angle Editorial): “A vegades algú se’m queixa que parlo massa bé del món de l’islam, però la veritat és que de vegades se n’ha de parlar encara millor”. L’afirmació no és gratuïta. Bramon, que treballa en els camps de les minories religioses i del passat islàmic de les terres catalanoparlants, sovint genera controvèrsia. Un dels seus últims llibres, L’islam avui (Fragmenta), va encendre la xarxa. Tot i que el text és ponderat, alguns fins i tot en van demanar la prohibició. “Em titllen de bonista però la meva feina és explicar què és l’islam i fer-ho amb la màxima objectivitat possible. I crec que ho he aconseguit, perquè m’hi entreno des de fa 40 anys”, diu. A Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya explica, amb sentit de l’humor, des de l’arribada de musulmans en terres ibèriques, l’any 711, fins que l’islam en va ser expulsat, a començaments del segle XVII pel reial decret de Felip III de Castella.
No hi va haver conquesta: A Catalunya pràcticament no hi va haver resistència
Els musulmans van arribar a principis del segle VIII i van estendre el seu govern fins a les ciutats de Narbona, Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. “Van creuar l’Ebre, van pujar i van ultrapassar els Pirineus, i a l’actual Catalunya s’hi van quedar 400 anys. Nosaltres som hereus de la seva cultura i de moltes altres cultures, però ens costa molt assumir el nostre passat islàmic”, diu Bramon. Durant el franquisme s’explicava que va ser una conquesta, però Bramon utilitza amb ironia el terme taurí “paseíllo” i defensa que molts pobles van rebre els musulmans amb els braços oberts. “A l’actual Catalunya pràcticament no hi va haver resistència perquè el govern visigot era despòtic, injust i cruel. Tot plegat era un desgavell i la població va preferir pactar amb els musulmans perquè estaven convençuts que així la seva situació milloraria”, defensa Bramon. No anaven desencaminats: “La situació dels jueus, per exemple, va millorar perquè els visigots els tractaven com si fossin esclaus”.
Bramon defensa que la religió musulmana també va penetrar sense gaire resistència a la península Ibèrica: “La idea d’una Espanya catòlica no és certa, perquè en aquell moment ni existia Espanya ni hi havia una formació catòlica prou seriosa per poder fer front a una formulació religiosa més clara i diàfana com la musulmana”.
Podem dir ‘moro’. Com la terminologia no és mai innocent
Bramon reivindica l’ús del terme moro. “En època medieval no va tenir el sentit despectiu que alguns ignorants -i potser també malintencionats- li donen avui”, diu. Moro al·ludeix els descendents dels habitants de la Mauritània romana (actual Magreb) al marge de les seves creences. “El moro més famós, per exemple, és un sant del cristianisme, Sant Agustí d’Ipona -diu Bramon-. La Corona catalanoaragonesa mostra a bastament que els musulmans hi van ser coneguts indistintament com a moros o sarraïns ”. Sarraí és el nom que utilitzaven els autors clàssics llatins per designar genèricament els àrabs. “Seria bo reivindicar el bon ús del terme moro i reimplantar el nom de sarraïns ”, defensa Bramon.
L’expressió “Espanya musulmana” s’hauria d’erradicar del tot: “No es pot parlar d’Espanya fins al temps dels Borbons i amb l’arribada dels musulmans el territori es va anomenar Al-Àndalus. “Hispanoàrabs, arabigoespanyols i arabigoandalusos” són incorrectes: s’ha de parlar d’andalusins, afegeix. Un altre error molt comú és dir “Estat Islàmic”: “No són islàmics sinó terroristes. No diríem mai, per exemple, «el catòlic Pinochet va assassinar milers de persones a Xile», sinó que diríem «el dictador», però sí que assenyalem la condició d’islam en els titulars que fan referència a alguna cosa negativa de l’islam”.
La fama dels catalans: Els andalusins, escandalitzats per la manca d’higiene
Al-Qazwiní, un autor del segle XIII, descrivia així els catalans: “No veuràs ningú més brut que ells, a més que són gent traïdora i de condició vil que no es netegen ni es renten només una vegada o dues l’any, i amb aigua freda. No es renten mai els vestits mentre els porten, d’ençà que els estrenen fins que se’ls esquincen”. En canvi, Mussa ibn Nussayr, quan l’any 714 va anar a Damasc cridat pel califa, li va assegurar que els que vivien a banda i banda dels Pirineus eren “com un lleó en llurs fortaleses, com una àliga en llur cavalleria i com una dona en llurs seguicis”, és a dir, molt cortesos, explica Bramon.
El llegat islàmic: Ni convivència ni coexistència, sinó conveniència
Bramon considera que és exagerat parlar d’harmonia entre cristians, musulmans i jueus. “Crec que era una percepció d’utilitat d’uns grups respecte als altres, és a dir, un cas de conveniència -assegura-. La nostra democràcia ha parlat molt, i amb massa triomfalisme, de l’«España de las Tres Culturas»”. No tot van ser flors i violes, i la situació dels sarraïns va canviar radicalment amb els Reis Catòlics”.
Bramon defensa que els moriscos catalans van assolir un grau d’assimilació més alt que els de la resta de la Península. L’any 1595, a Ascó i Vinebre, cristians vells i cristians nous es repartien els càrrecs municipals. A Flix, el 1610, la majoria de matrimonis eren mixtos. Segons un informe dels síndics de les viles d’Ascó, Miravet i Benissanet, “els moriscos catalans havien oblidat l’àrab i vestien a la catalana”. Però el reial decret d’expulsió també va afectar els moriscos catalans. Entre el 15 de juny i el 16 de setembre del 1610 es van embarcar 3.666 moriscos al port dels Alfacs. El seu llegat, però, encara perdura. “L’ocupació musulmana no va ser una berruga que es va extreure i ja està, com s’ha intentat inculcar”, diu Bramon. Ens van deixar un llegat importantíssim, ens van transmetre l’ús del sistema de numeració posicional i un signe de valor nul, és a dir el zero. Tot sense oblidar un munt de paraules i topònims com romesco, amanyagar, enxaneta…
Dolors Bramon
Nascuda a Banyoles el 1943, és doctora en filologia semítica i en història medieval i professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona. És membre emèrita de l’Institut d’Estudis Catalans i professora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Treballa en els camps de les minories religioses i del passat islàmic de les terres catalanoparlants des del punt de vista històric i filològic.
És autora, entre altres obres, de Raons d’identitat del País Valencià. Pèls i senyals (1976); Contra moros i jueus: Formació i estratègia d’unes discriminacions al País Valencià (1981); De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (2000); Obertura a l’islam (2002), Ser dona i musulmana (2007) i L’islam avui (2016).
Aquest darrer llibre L’islam avui. Alguns aspectes controvertits, pretén ser una eina que permeti orientar-se amb rigor i profunditat en alguns dels aspectes més controvertits relacionats amb l’islam i amb la seva inserció en el món contemporani.
L’obra estableix amb claredat la terminologia apropiada per parlar de l’islam, de manera que conceptes com gihad oxaria es presenten amb una precisió que contrasta amb l’ús que se’n fa habitualment als mitjans de comunicació.
Altres temes de l’obra són la fal·làcia de la condemna a mort per adulteri; les hurís en el paradís islàmic; veritats i mentides sobre la dona a l’islam; l’islam com a arma contra la violència de gènere; la sexualitat, el dret a escollir el marit, el dot i la maternitat; reflexions al voltant d’Europa i el Mediterrani islàmic, i el concepte de civilització islamo-cristiana.
Dijous 26 d’octubre de 2017 a les 19 h tingué lloc a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès la conferència: “El protestantisme als Països Catalans al llarg de la història” a càrrec de Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquesta sessió és la primera del Cicle Història de les religions a Catalunyaque organitza la Secció d’Història de l’Ateneu al llarg del segon semestre de 2017 i del primer trimestre de 2018.
Presenta l’acte: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Josep-Lluís Carod-Rovira, és director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra i de la revista divÈrsia. En els darrers anys s’ha especialitzat en la recerca sobre la història de la segona confessió religiosa en importància del país, el protestantisme, tema sobre el qual ha pronunciat nombroses conferències, ha dirigit seminaris i ha publicat el capítol corresponent en l’obra col·lectiva “Les religions a Catalunya”, a més de diversos treballs sobre el metodisme a Mallorca, els inicis del protestantisme a Eivissa, Vicent Mateu i el protestantisme valencià i la repressió franquista contra el protestantisme. Ha publicat el llibre Història del protestantisme als Països Catalans , Ed. Tres i Quatre, València, 2016.
La Reforma als Països Catalans
“L’aportació més important a la cultura catalana feta pels protestants és la primera traducció al català de Lo Nou Testament, duta a terme per Josep Melcior Prat”
Els 500 anys de l’inici de la Reforma protestant es commemoren, enguany, arreu del món, amb tota mena d’iniciatives, congressos, jornades especialitzades i exposicions, molt particularment a Alemanya. La Reforma arriba aviat als Països Catalans. Només dos anys després que Luter pengés les seves tesis a Wittenberg, els seus escrits ja circulen entre els revoltats amb les Germanies, bàsicament artesanat urbà, gremis tèxtils i pagesia, sectors socials molt sensibles a la Reforma a Flandes, França i Itàlia, mentre que el bisbe de Tortosa, Adrià d’Utrecht, redacta a finals del mateix 1519 el pròleg de condemna de les tesis luteranes feta per la universitat de Lovaina, on havia ensenyat teologia, obra que apareixerà el febrer de l’any següent. Aquest bisbe holandès, inquisidor general de la Corona d’Aragó i també de Castella, promulga un decret que obliga a lliurar els llibres luterans a la Inquisició i en prohibeix la lectura, la possessió i la venda, el 7 d’abril de 1521 i, aquell setembre, a València, ja hi confisquen llibres prohibits del monjo alemany, el mateix any que el mallorquí Jaume d’Olesa tramet al papa Lleó X Contra erroresMartini Lutheri, obra en llatí, malauradament perduda, la primera contrària al pensament luterà escrita al sud dels Pirineus i que el papat considerava que era el millor que s’havia escrit sobre el tema. El 4 de desembre de 1523, el Tribunal de la Inquisició de Mallorca condemna a mort i crema viu el pintor Gondisalvi, resident a Palma, per “heretge luterà negatiu”, tan sols cinc mesos després que els monjos agustins Henri Voes i Jean van Eschen, considerats els primers màrtirs del protestantisme, primeres víctimes de la Inquisició per aquest motiu, fossin també cremats vius a la Gran Plaça de Brussel·les. A Barcelona, el primer gran acte de fe té lloc el 1539, a partir del qual occitans i francesos sospitosos de ser protestants, sovintejaran com ningú els tribunals inquisitorials i el 1542 es té constància de la presència d’obres luteranes, en determinats cercles de la capital catalana. Però els primers nuclis d’influència protestant, més pròpiament dignes d’aquest nom, es troben al País Valencià, cap als anys cinquantes, a l’entorn del noble Gaspar de Centelles, el qual es reuneix per a parlar de qüestions religioses amb un petit grup, del qual forma part Jeroni Conques, Pere Lluís Berga, Miquel Centelles, Miquel Pérez i Segimon Arquer. Hi ha un altre focus d’influència luterana a la cartoixa de Porta Coeli, amb diversos monjos encapçalats pels prior Miquel Vera i Joan Bellot, així com, finalment, el grup de Morella, amb Miquel Ença i Gaspar Querol.
Les idees de Luter penetraran al país a través de la frontera, tant terrestre (Aran, Andorra i Catalunya Nord) com marítima, pels ports de mar de l’extens litoral (mariners que introduïen literatura protestant d’amagat en vaixells procedents de països de la Reforma), els intercanvis comercials (marxants procedents de països protestants, impressors, operaris i tècnics de la indústria), la immigració (sobretot la procedent del nord de les Corberes), les estades a l’estranger per estudis o feina (alguns s’hi hauran d’exiliar), els llibres (hi haurà un veritable xarxa clandestina de venda de llibres protestants) i el bandolerisme d’origen occità. Del segle XVI al XIX, l’exili serà l’únic refugi per a viure la nova fe amb normalitat, com és el cas de Pere Lluís Berga, Joan Nicolau Sacharles o Vicent Soler. I, sobretot, de Pere Galès, professor de la universitat de Ginebra, figura màxima del protestantisme català, mort a les presons de la Inquisició. A Catalunya Nord, el catolicisme s’hi viurà com a expressió de catalanitat i no serà fins al 1895 que s’hi fundarà l’església protestant de Cotlliure, primera comunitat integrada per autòctons, bàsicament pescadors. Menorca, sota domini britànic el segle XVIII, serà una excepció de civilitat, amb culte catòlic, anglicà, metodista, ortodox grec i jueu, i una veritable florida cultural en català. El 1733, Lluís de las Torres, sacerdot valencià convertit a l’anglicanisme, tradueix els evangelis al català.
Si la Reforma no arrelà als Països Catalans va ser més per motius culturals i polítics que no pas pròpiament religiosos. La Inquisició perseguí fins a la mort tota dissidència de fe, d’acord amb una monarquia que conqueria Amèrica per a l’església de Roma, els representants de la qual no duien aquí un model de vida tan degradat com en altres indrets. El clima mediterrani afavoria una religiositat d’exhibició pública (processons, romeries, rosaris de l’aurora, etc.), als antípodes de l’austeritat d’un protestantisme que rebutjava el culte als sants i mare de Déu als quals van lligades les festes majors i, fins i tot, tants noms de pobles i ciutats. Era, doncs, un canvi massa brusc per a ser admès amb naturalitat. A més, els grans textos dels reformadors europeus no han arribat a la nostra llengua fins a la dècada dels 90 del segle passat, alimentant així la idea que el protestantisme era una religió estrangera per als estrangers i no per a la població autòctona.
Amb el segle XIX arriba la represa protestant en terres catalanes, excepte a Eivissa, on el cristianisme de la Reforma no arrelarà fins al 1977 i a Formentera, ja al segle XXI. El 1804 es funda la British and Foreing Bible Society per a la difusió de la Bíblia arreu del món, de la qual seran activíssims propagandistes, aquí, J.N.Graydon, J.Thompson i W.Greene. Els primers missioners baptistes seran suecs (E.Lund, O.Duren, K.A.Haglund, J.E.Uhr), britànics els metodistes (W.T.Brown, F.Smith) i de les assemblees de germans (G.Lawrence) i suïsos els presbiterians (A.Empaytaz). El primer convertit català és F. de P.Ruet que abraça el protestantisme el 1852 a Torí. Exiliat forçós a Gibraltar, serà missioner a Algèria entre la colònia catalanoparlant, amb el català com a llengua de culte. A.Vallespinosa traurà a Barcelona, el 1869, El Eco Protestante, primera publicació d’aquesta confessió de les prop de 130 aparegudes fins avui. J.B.Cabrera, anglicà, serà el primer bisbe protestant autòcton, però el mèrit d’haver fundat la primera església protestant i obert el primer temple, a nivell nacional i a tot l’estat, el té el menorquí F.Tudurí de la Torre que, el 8 de novembre de 1868, instal·la una capella al carrer de Gràcia, 73, a Maó. A partir d’aquell moment, les diferents denominacions protestants van estenent-se arreu, sovint amb la complicitat de republicans, maçons i sectors liberals i progressistes. El 1863, l’enginyer anglès J.F.Latrobe ja tenia una capella anglicana privada, a casa seva, a sa Pobla (Mallorca). El 1869 obren centre de culte les assemblees de germans, a Barcelona, i els metodistes as Castell (Menorca), els presbiterians el 1870 a Barcelona i els baptistes, un any després, a Alacant. El 1880 són les congregacions de Monistrol de Montserrat i Sant Vicenç de Castellet les que s’adhereixen a l’església reformada episcopal o anglicana.
Caldrà esperar el parèntesi republicà perquè una setantena llarga d’esglésies protestants s’estenguin pel territori nacional i una trentena d’escoles es facin presents amb normalitat, de Llançà a Santa Pola. L’escola Model d’Alacant excel·lirà en qualitat i prestigi i, a Barcelona, l’Hospital Evangèlic serà l’únic existent al sud dels Pirineus, avui encara. Però el desenllaç de la guerra, amb dos protestants afusellats a Mallorca, temples i escoles tancats, pastors exiliats i culte clandestí, faran que el protestantisme torni a les catacumbes, tot esperant el final de la dictadura i la legalització de la llibertat de cultes. Dones com Feliciana Armengol, Antònia Zapater, Isabel Adams, Elvira Peradejordi o Noemí Celma, mereixen figurar al costat d’altres noms destacats del protestantisme autòcton com Bartomeu Alou, Pere Bonet, Ambròs Celma, Àngel Cortès, Antoni Estruch, Josep Grau, J.M.Martínez, Vicent Mateu, Joaquim Pastor, Joan Vallès, Samuel Vila o la nissaga menorquina de pastors de cognom Capó.
L’aportació més important a la cultura catalana feta pels protestants és la primera traducció al català de Lo Nou Testament, duta a terme per Josep Melcior Prat, apareguda a Londres el 1832, un any abans de l’inici formal de la Renaixença amb Aribau, de la qual van sortir-ne tres edicions més, novament a Londres, Barcelona i Madrid, fins a un total de deu mil exemplars, xifra important en una societat illetrada i no avesada a llegir en la seva llengua. Un altre fet destacat és el naixement de la revista Presència Evangèlica. Àngel Cortès en fou el motor inicial i primer director, funció que el 1975 assumirà Benjamí Planes fins a l’actualitat. Tots dos, amb Josep Grau, en són els fundadors. El primer número va aparèixer el 20 d’abril de 1968, amb un tiratge no superior als 800 exemplars. La significació històrica de la iniciativa és extraordinària, atès que es tracta de la primera publicació protestant íntegrament en català, la continuïtat de la qual arriba fins avui.
Juntament amb el protestantisme històric, trobem els adventistes del setè dia, les esglésies pentecostals o carismàtiques, les més còmodes amb l’autodenominació d’evangèliques i les que més creixen aquí i a tot Amèrica. Si bé la majoria de les denominacions protestants històriques s’anomenen també evangèliques, alguns sectors s’estimen més d’anomenar-se protestants, per a diferenciar-se de les darreres manifestacions religioses, entre les quals destaquen l’Església de Filadèlfia, integrada per població gitana, i altres esglésies ètniques integrades per coreans, xinesos, equatorians, nigerians, etc. Les diferents denominacions del protestantisme disposen d’un miler de centres de culte als Països Catalans, amb prop de 400 mil creients.
Josep-Lluís Carord-Rovira
Més informació: Justificació (de la Història del protestantisme als Països Catalans).
Dimarts 24 d’octubre de 2017 a les 18.30 h tingué lloc el cinefòrum i projecció del film “Espoir. Sierra de Teruel” a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. L’acte ha estat organitzat conjuntament per la Secció de Cinema i la Secció d’Història.
Presenta: Carles Cortés, ponent de la Secció de Cinema. Cometari i anàlisi: Antoni Cisteró, escriptor i autor de la novel·la Campo de Esperanzaque va rebre el premi a la millor investigació 2008 per l’acurada recerca històrica i interpretació novel·lada del rodatge “Espoir. Sierra de Teruel”. Hi participa Jaume Comas, ponent de la Secció de Teatre que llegeix el text d’Antoni Cisteró i que analitza també el film. Coordina i edita: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.
Espoir. Sierra de Teruel, és una pel·lícula dirigida per l’escriptor francès André Malraux entre els anys 1938 i 1939. El guió està basat en la novel·la del mateix Malraux L’Espoir (L’esperança). Recrea un episodi de la Guerra Civil espanyola, en la qual l’escriptor va participar com a aviador al servei de l’Exèrcit republicà.
A continuació podeu llegir el text que ha preparat pel cinefòrum Antoni Cisteró sobre aquest mític film:
A la primavera de 1938, l’escriptor André Malraux es va presentar a les oficines del Consell Nacional del Teatre, on Max Aub era secretari, a proposar-li la filmació d’una pel·lícula. Aquest li diu: “però si no entenc de cinema! De teatre i encara”, i el francès respon: “Jo tampoc, però l’hem de fer”. Obligació moral de tirar endavant un projecte utòpic, en plena guerra, per donar suport a una República assetjada per la No-Intervenció.
L’empresa era titànica, però hi ha més: Entre els bombardejos, el bloqueig de la frontera, i dificultats de tota mena, no aconsegueixen acabar-la a temps, i els primers dies de febrer passen la frontera per Bourg-Madame, amb gran part de l’attrezzo, instal·lant-se als estudis Pathé de Joinville, prop de París. Segueixen rodant alguns exteriors, principalment a Villefranche de Rouergue, tot i que la guerra s’ha acabat. Quin sentit tenia continuar amb una promoció de les idees republicanes: solidaritat amb el poble, heroisme, paper de les brigades internacionals, quan Franco ja havia proclamat el final de la Guerra civil? Potser ho trobarem en una anècdota que crec important: Cap el final de la pel·lícula, quan l’avió ja s’ha estavellat i algunes persones del poble es plantegen anar a assistir els ferits, uns ancians reunits a la centraleta de telèfons volen també anar-hi. Aleshores, un jove els diu que perquè, que cal fer coses útils, que “què es pot fer per un mort?”. I la resposta és lapidària: “Donar-li les gràcies”. Jo ho considero una mena de signatura, de testament. Aquesta escena no estava inclosa en el guió original, compost de 39 parts, i se li donà el nom d’Escena 39 bis. Un afegit. Sí, calia donar les gràcies a tots els que es varen esforçar, heroicament, per mantenir la República i les seves idees.
Voldria reflexionar una mica més sobre el paper d’André Malraux durant la guerra d’Espanya. Ell creia que el paper de l’intel·lectual passa per diverses fases. En la primera, és imprescindible una presa de consciència a partir de l’experiència en directe, fer-se càrrec del problema, i processar els diversos inputs amb les eines del seu bagatge intel·lectual. Una cita de l’Espoir ens ho diu clarament:
“Dites donc, commandant, qu’est-ce qu’un homme peut faire de mieux de sa vie, selon vous:-Transformer en conscience une expérience aussi large que possible, mon bon ami”. (“Per tant, comandant, què pot fer un home millor en la seva vida, segons vostè? -Transformar en consciència una experiència tan àmplia com sigui possible, amic meu”).
Aquí el paper de l’intel·lectual és clau, perquè s’adona més clarament del problema, als Noyers d’Altenburg, ens diu:
« Il faut tenter de donner conscience aux hommes de la grandeur qu’ils ignorent en eu »
És així que va a Espanya setmanes abans del cop d’estat, i després hi torna el 20 de juliol, s’adona de la situació i fa d’intermediari entre els governs espanyol i francès per a la compra d’avions. N’aconsegueix una trentena, i els passa just abans de la signatura de la No-Intervenció, o sigui que ho fa en menys de tres setmanes. Perquè això és clar: l’experiència, la consciència, serveixen de ben poc si no es passa a l’acció. Diu també a l’Espoir:
Penser à ce qui devrait être au lieu de penser à ce qu’on peut faire est moche. C’est un poison. Sans remède ».(“Pensar què hauria de ser, enlloc de pensar què es pot fer, és lleig. És un verí. Sense remei”)
Però no acaba aquí el plantejament de la trajectòria intel·lectual per a l’autor francès. Cal anar més enllà. Segons ell, les persones estan condicionades per un destí imposat, i ens cal lluitar contra ell. I això es fa amb transcendència que aporta l’obra d’art. Un testimoni de la consciència i l’acció que va més enllà d’un fet concret i s’ofereix a les generacions futures. I ell ho fa amb dues obres: la novel·la L’Espoir, i la pel·lícula Espoir – Sierra de Teruel (que agafa com argument un petit fragment de la primera).
Malraux havia organitzat una esquadreta d’avions, després havia participat en l’organització i direcció del II Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura de València, Madrid i Barcelona de l’any 1937, escrivint posteriorment L’Espoir que es va publicar el novembre d’aquell any. Posteriorment es desplaçà als Estats Units, sempre en suport de la República espanyola, i quedà impressionat per la força divulgativa del cinema. L’any següent, la República retrocedia, després d’algunes victòries esporàdiques, i necessitava més que mai el suport internacional. A Estats Units, a finals del 38 s’havia de votar l’esmena Nye, que hagués obert les portes a adquisicions en aquell país. Amb tot això, Malraux anà a veure Juan Negrín, que li atorgà diners i materials. També comptà amb el suport de la Generalitat de Catalunya, mitjançant Laya Films del Comissariat de Propaganda dirigit per Jaume Miravitlles. I començaren a rodar el juliol d’aquell 1938.
Hi ha encara alguns elements més, per copsar millor aquest film. Primer de tot l’argument: En un plantejament no freqüent aleshores, ens planteja tres àmbits diferents: Un poble assetjat (Linàs); una ciutat (Terol?) on uns republicans volen anar a ajudar aquells, i finalment, una esquadreta d’aviació internacional (amb els records que el mateix Malraux tenia de la que va organitzar durant els primers mesos de guerra). En totes les escenes, es fan paleses dues coses bàsiques en el missatge de la pel·lícula: la solidaritat del poble amb els combatents republicans (l’escena final, amb el poble marcant una zeta quan baixa de recuperar els ferits i els morts de l’avió), i la manca esfereïdora de material (en especial l’escena dels republicans que volen portar armes, i la de l’aeroport).
Però potser el més rellevant d’Espoir-Sierra de Teruel sigui la seva pròpia història. El rodatge es féu en condicions molt precàries. No pogueren filmar a Terol, ja en possessió dels sollevats, no podien revelar el negatiu a Barcelona a causa dels talls d’electricitat que provocaven els bombardejos, no tenien focus, ni tan sols maquillatge…Durant la tardor de 1938 es pogueren rodar tres grups d’escenes bastant sencers: El dels republicans que surten de la ciutat per ajudar Linàs (rodat a Barcelona –carrer Santa Anna- i Tarragona, excepte on troben un cotxe per estavellar-lo contra un canó feixista, que està al que avui és l’entrada del museu Picasso del carrer Montcada). També és força completa l’escena final, rodada a Collbató (l’efecte de l’avió que s’estavella està filmant posant la càmera a l’aeri de Montserrat), i per la que el Govern de la República va deixar dos mil soldats per fer d’extres. Podem considerar bastant acabades també les escenes de l’esquadreta internacional, rodades al Prat i a Sabadell. Una curiositat és que el moment en què els dos pagesos que volen passar les línies per avisar els aviadors s’aturen en un bar, on troben un traïdor, va ser filmat al Poble Espanyol de Montjuïc.
Però tot això, no fou suficient. A l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona han de fugir i seguir rodant a França. Però allí hi ha vents de guerra, i apressats per l’imminent esclat d’aquesta, munten 28 de les 39 escenes previstes i la projecten a les autoritats republicanes i alguns amics a París. Pocs dies abans de la seva presentació pública, el govern francès la prohibeix, i mesos després, en entrar els nazis, s’ordena la destrucció de tot el material propagandístic republicà i amb ell, la pel·lícula de Malraux.
Miraculosament, algú va tenir la pensada de canviar les bobines del film i posar-les en les caixes d’un altre: Drôle de drame de Marcel Carné, pertanyent al mateix productor. Fou així com se salvà una còpia. Recuperada al final de la guerra, el mateix 1945 guanyà el Prix Louis Delluc.
Tot plegat, una epopeia que espero que no sols us agradi, sinó que us commogui. I és per això que he guardat pel final una cita de qui va ser la mà dreta de Malraux durant la filmació: Max Aub:
“Tal vez se halle en estas viejas y humildes imágenes el recuerdo de la figura que mi generación buscó desesperadamente; el puerto de la libertad por el camino siempre áspero de la justicia. Nos quedamos en el camino, pero éste es el camino.”
Us haig de confessar que a mi em va emocionar. I vaig decidir reflectir-ho en una novel·la, “Campo de esperanza”, que aviat veurà també la seva publicació en francès. En ella Malraux, Aub, i els personatges de les seves novel·les, així com altres personatges, com Jaume Miravitlles, Juan Negrín o José Félix de Lequerica, intervenen en el relat de les vicissituds d’aquesta pel·lícula mítica. I ho vaig fer contradint Max Aub, que va dir al seu llibre Hablo como hombre:
”La historia de la filmación de Sierra de Teruel fue una sucesión de hechos tragicómicos que ya nadie contará.”
Em permeto dir-li, amb tot el respecte i admiració: Lo siento Max, pero sí lo he contado.
Antoni Cisteró, autor de Campo de Esperanza editorial Mediterrània, Barcelona, 2008.
Dilluns 9 d’octubre de 2017 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història: “La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme“.
Hi intervingueren: Jordi Casassas, autor del llibre i historiador, Josep Sanmartí, ateneista i creador del Blog “Perles negres, perles blanques” . Coordinen el debat Joan Solé Camardons i Carme Llobet d’Amics de la Història.
La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.
El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.
Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.
Amics de la Història ha programat tres tertúlies per al quart trimestre de 2017 on compartirem la lectura i debatrem sobre tres llibres d’història o de novel·la amb trama històrica.
Les tertúlies tindran lloc el segon dilluns dels mesos d’octubre (9), novembre (13) i desembre (11). La dinàmica de la tertúlia constarà d’un ponent o presentador del llibre i de diversos lectors ateneistes que faran el seu comentari personal o crítica del llibre; i a continuació obrirem un debat amb tots els assistents. Acabarem de fixar ordre de lectura a la reunió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que tindrà lloc el 19 de setembre a les 18h a la sala Sagarra.
Fem una crida a tots els ateneistes que vulguin fer una breu exposició d’algun dels llibres que us proposem a continuació:
La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme. Jordi Casassas, editorial Pòrtic; temàtica: història, premi d’assaig Carles Rahola 2016.
La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.
El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.
Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.
Deu dies que trasbalsaren el món John Reed, Edicions 1984. Pròleg de Pelai Pagès amb una breu biografia de John Reed, aventurer, romàntic i revolucionari.
La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en el soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després del fallit intent contrarevolucionari del general Kornílov.
L’ordre mundial acabava de fer un dels girs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.
John Reed va ser testimoni de primera mà de l’inici d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o el mateix Lenin entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que el que estava vivint era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.
De la importància literària del llibre en dóna fe el fet que, avui dia, cent anys després, Deu dies que trasbalsaren el món continua sent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.
Font: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món
Nascut el 1887 en una família de l’alta burgesia nord-americana, John Reed va trencar aviat amb el seu entorn benestant i es va implicar activament en la lluita social del seu temps. Ho va fer amb la seva millor arma: una ploma àgil, veraç i brillant.
Jo confesso és una novel·la de Jaume Cabré publicada originalment en català l’any 2011 per Edicions Proa a Barcelona. Jo confesso ha estat distingida amb diferents guardons literaris: Premi de la Crítica 2012; Premi Crítica Serra d’Or 2012; Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012; Premi “La tormenta en un vaso” 2012; i Premi Crexells 2012.
L’autor reflexiona sobre la idea del mal en la història de la humanitat a partir de la vida d’un personatge culte i molt intel·ligent nascut a la Barcelona de la postguerra.
Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les.
Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.
Secció d'Història 