Dilluns 19 de setembre a les 17h tingué lloc la tertúlia “Els que manen a Catalunya” amb Pep Martí, periodista, ateneista i coautor del llibre Els que manen. Les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, ed. Saldonar, 2022

Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.

L’acte tingué lloc a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès amb una assistència de 63 persones i amb una dotzena de preguntes dels assistents.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Breu crònica de la Tertúlia Amics de la Història “Els que Manen”

Pep Martí explicà la gènesi del llibre Els que manen, tot subratllant que és un recull actualitzat dels 50 articles publicats a Nació Digital sobre una selecció de les famílies que mouen els fils de Catalunya. Naturalment, hi poden faltar altres nissagues amb perfils similars. Es va optar per fer una selecció al més heterogènia possible i que tinguessin una certa continuïtat, dues o tres generacions, per poder mostrar una relat històric. Tot i així, és un treball periodístic fet amb rigor i ben documentat, però no té un caràcter de recerca històrica o sociològica.

A tall d’exemple, Pep Martí, feu menció d’alguns noms, entre ells, destacà: Els Güell i els Vall Taberner en el grup Els cognoms que sempre i són; Isidre Fainé i Carles Tusquets en el grup La seducció dels negocis. Els Rodés i Carme Cervera entre El triomf dels mitjans i la cultura. Els Grífols, els Gallardo i els Sánchez Llibre en Els que aixequen la persiana. Demetrio Carceller (Damm) del grup Begudes, joc i hotels. I finalment per al grup El contrapoder de Barcelona mencionà Vall Companys, el poder agroalimentari de Lleida i Jaume Alzina i BonÀrea, del camp a la botiga sense intermediaris. Podeu veureu els articles corresponents a Nació Digital aquí

Un dels analistes que ha estat més corrosiu envers l’actuació política de les elits econòmiques ha estat Xavier Bru de Sala. En una entrevista a NacióDigital, establia la diferència entre classe dominant i classe dirigent. Aquesta darrera és la que treballa també pels altres sectors socials i té una visió de país. A Catalunya, segons ell, hi ha hagut més classe dominant que dirigent. Per a Bru de Sala, la vella classe dominant no ha estat a l’alçada: “Aquí, les classes dominants van canviant de cavall per mantenir el seu domini”. 

   

Fotos extretes de Nació Digital

Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya

No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia. 

Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí.

El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis —amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants—, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.

On és la burgesia catalana? Pep Martí.

On és la burgesia catalana? Què pensen i com són? Què se n’ha fet d’aquella classe dirigent que va fer la Revolució Industrial, que va impulsar la Renaixença i que, amb la Mancomunitat, va assentar les bases de l’entramat institucional català? Fins a quin punt el franquisme la va desvirtuar? Es pot seguir parlant d’una burgesia catalana? Continuen dempeus els grans llinatges? Com són els nous, d’on surten i què fan? NacióDigital ha editat la sèrie monogràfica “Els que manen. 50 noms” per veure, qui és qui en el nostre patriciat.

Vegeu l’article complet de Nació Digital de 15 de setembre de 2019 aquí

El mirall trencat dels mandarins catalans. Pròleg de Ferran Casas

Una burgesia amb capacitat d’innovar i d’arriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans d’indústria, un selecte grup de milionaris —alguns força discrets—, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista d’ocell. Era una classe social, una elit, que gaudia d’una certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.

N’hi havia, i n’hi ha, que només volien fer diners, i d’altres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació d’incidir i que s’esforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i l’aixecament feixista del 1936, o els que s’han entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.

En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, l’estiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.

Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat d’adaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de l’entorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit d’una revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.

Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. S’hi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a l’abast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure l’interès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a l’hora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.

Hi apareixen tots els que espereu —si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil—, però també hi surten d’altres sense els quals no s’entén el present de determinades comarques i sectors. N’hi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, se’ls situa en l’epicentre de totes les conxorxes. D’altres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit d’una iniciativa periodística genuïna i independent.

I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o l’altre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici d’honestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre s’han negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; d’altres s’han limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o portaveus per facilitar informació, i també n’hi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. L’accés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.

Els que manen ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. N’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més. Segurament és l’altra cara de la dificultat que ha tingut «el carrer» —les classes populars— i alguns partits per ser conscients de fins a quin punt l’estat espanyol i les seves estructures eren fortes i estaven disposades a jugar tan fort com calgués per mantenir en peu l’statu quo.

L’establishment espanyol ha superat la prova d’estrès que, entre 2014 i 2017, va suposar la crisi monàrquica que va provocar l’abdicació de Joan Carles I, el Procés català i la irrupció de Podem. El genuïnament català, que en els anys de la pax autonomista va acceptar el rol que assumia la Generalitat quan facilitava fer negocis i defensava la idea d’una Catalunya motor econòmic d’Espanya, presenta un balanç de danys més gran. Els nostres noms no han estat aliens a la polarització i un ampli sector ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid. Els canvis de seus socials de 2017 en són el paradigma.

Aquest llibre us permetrà entendre què fan i per què les grans nissagues patronals del país, i també cap a on pot transitar la nostra economia en un context global i de qüestionament de l’aposta pels serveis després d’anys d’un menysteniment erroni de la indústria tradicional i l’emprenedoria que van fer pròspera i socialment inquieta la Catalunya dels segles XIX i XX. Que tingueu una grata i útil lectura.

Pep Martí

1964, Barcelona. Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i periodista. Ha treballat a El Triangle i actualment és redactor de Nació Digital.

És autor de les biografies Maura, uno de ellos i Tarradellas, de L’heroisme de la normalitat, Una història d’Amics de la Unesco a Barcelona, i del recull d’entrevistes Catalunya, cap a on vas?, publicat a Saldonar.

Ha estat membre de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès i d’Amics de la Unesco.

Les grans nissagues catalanes arriben a RAC1

El periodista de Nació Digital Pep Martí farà cada dimecres a “Islàndia”, el programa d’Albert Om, una secció sobre la sèrie “Es que manen. 50 noms” que va publicar el diari Nació Digital.

Informació completa aquí

Els 50 noms: les grans famílies del poder a Catalunya. Miquel Macià i Pep Martí

Hi trobareu una descripció de les 50 famílies i de 10 coses que potser no sabies de cadascuna.

Podeu consultar els articles de Nació Digital aquí