Dijous dia 9 de maig a les 18.30h a l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la taula rodona: L’exili republicà: Exiliades sense nom, revistes, bales i culleres, amb la participació de Teresa Fèrriz Roure i Enric Pujol, historiadors, i Lluís Bassaganya, fundador de l’exposició permanent de la Retirada de Camprodon. .
Presenta: Àngel Campabadal de la Secció d’Història.
Accés obert
Imatge principal: Camí de l’exili (1943). CAT ANC1-539-N19. Fons Josep Franch-Clapers
Les dones exiliades del 39, anònimes i oblidades (Teresa Fèrriz)
Els processos de recuperació de la memòria són complexos i molts cops, quan s’han assolit uns objectius, cal reorientar-los des d’un present en què les prioritats han canviat. L’estudi de l’exili català del 1939 s’ha trobat, els darrers anys, en una d’aquestes cruïlles: després de dècades de recuperació de les aportacions culturals i polítiques de les persones més rellevants de l’esfera pública, ha començat a avançar cap a la visibilització dels centenars de milers de persones que van ser expulsades del seu país després de la desfeta de la Guerra Civil.
Les exiliades catalanes, com a col·lectiu, han format part dels exilis invisibilitzats fins ara. Es coneixen força dones rellevants professionalment, culturalment o políticament, però molt poques de les que no tenen nom: gairebé cap no ha dipositat els seus fons personals dins dels espais patrimonials catalans, en bona part per una limitació autoimposada. “A qui poden interessar els meus papers d’exili sobre la gestió de la casa o la família? Quin interès poden tenir els meu diaris si no soc coneguda, una intel·lectual o una política?”, han comentat més d’un cop quan són entrevistades.
Ser dona va determinar totes les seves vides i futurs, des del precís moment en què van creuar la frontera: els companys republicans les excloïen de la presa de decisions en l’àmbit públic i les autoritats del nou país les rebien entre el paternalisme i la desconfiança. Cap vida, però, no va ser uniforme, ni lineal, i totes les dones donaren resposta als nous contextos amb trajectòries vitals i professionals inimaginables abans de la guerra…
[Text de Teresa Fèrriz Roure “Exiliades, les sense nom. Dones a l’exili Català de 1939” a Revista de Catalunya, núm. 324, 2023.]
Les revistes de l’exili (Enric Pujol)
Les revistes de l’exili van jugar un paper cabdal en el manteniment de la llengua i la cultura catalanes, sobretot en els primers moments del franquisme, en què es prohibí l’ús públic de la llengua autòctona i la dictadura assajà de dur a terme un veritable genocidi cultural per acabar per sempre més amb l’anomenat “problema català”. Un “problema” que no era altra cosa que la demanda del reconeixement nacional de Catalunya i dels Països Catalans.
Només a l’exili, i durant molts d’anys, es va poder editar revistes en català en les quals, lliures de la censura franquista, s’evidenciava el pluralisme ideològic existent i es podien donar notícies de la resistència antifranquista i criticar obertament el règim dictatorial.
A part de la preservació i desenvolupament de la llengua pròpia i de poder-se expressar amb llibertat, les revistes compliren també una funció d’aglutinant d’un exili mot dispers en diferents països. Moltes manifestaren la voluntat de tenir incidència a l’interior, tot i que el seu impacte real als territoris catalans fou sempre molt reduït, per bé que no pas menyspreable, ja que influí decisivament, en molts casos, en l’elit intel·lectual i política.
Es calcula que la xifra de revistes i butlletins en català de l’exili van superar les dues-centes capçaleres. Naturalment, moltes tingueren una vida efímera i en aquest còmput hi entren tant les de caràcter estrictament polític com les culturals.
Bales i culleres (Lluís Bassaganya)
Després de 35 anys de recerca de material, als camins de la retirada republicana de la Vall de Camprodon, hem pogut saber moltes coses del que va viure Catalunya els darrers dies de la Guerra Civil a Catalunya.
És evident que l’estudi d’arxiu és molt important per saber que va passar al nostre país entre finals de gener i mitjans de febrer de 1939, així com la recerca de memòria oral o escrita, però la recerca sobre el terreny ens aporta una informació que, a vegades, els arxius i la memòria no tenen.
Les bales, les culleres, les llaunes i tot el que va quedar abandonat, per tots els camins de l’exili, parlen per si soles i ens apropen a la realitat viscuda dels exiliats republicans l’hivern de 1939.
Secció d'Història 
