Divendres 16 de febrer a les 18.30h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que actuarà com a moderadora.
Presenten l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Anna Sallés, Gerardo Pisarello, Carme Sansa, Albert Portillo i Pelai Pagès (dret) a la taula rodona “Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari” a l’Ateneu Barcelonès, 16-2-2024.
La mirada ampla de Joaquim Maurín
Crònica de l’acte per Marià de Delàs
“Terra, nacionalitats, estructuració de l’Estat, alliberament de la dona, destrucció del poder de l’Església, aniquilació de les castes parasitàries, millora moral i material de la situació dels treballadors”. Aquesta enumeració de qüestions socials i polítiques podria semblar realitzada per referir-se a problemes actuals, del segle XXI, tot i que va ser escrita per Joaquim Maurín, que va ser successivament dirigent durant els anys trenta del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM, i que va sintetitzar d’aquesta manera els objectius de la revolució democràtica i social que considerava necessària en aquell temps. Així ho va assenyalar l’actriu Carme Sansa per obrir i moderar una taula rodona, a l’Ateneu Barcelonès, sobre L’actualitat del llegat revolucionari de Joaquim Maurín. Un col·loqui entre coneixedors de la història i amb experiències vitals i trajectòries acadèmiques ben diferents: la historiadora Anna Sallés, el diputat al Congrés Gerardo Pisarello i el politòleg Albert Portillo. Prèviament, el president de la Fundació Andreu Nin, Pelai Pagès, va recordar l’activitat sindical de Maurín a la CNT, els seus llibres i escrits, el seu entusiasme pel que van significar els primers anys de la revolució russa, les detencions i empresonament que va patir fins l’any 1946 i el desencant que va expressar ja des de l’exili davant la deriva totalitària que va prendre el règim soviètic. La convocatòria d’aquesta trobada, el passat 16 de febrer, organitzada per la secció d’Història de l’Ateneu i per la Fundació Andreu Nin, va despertar una expectació més que notable. Més d’un centenar d’assistents van desbordar l’aforament de la sala. Anna Sallés va recordar la crítica de Maurín a la feblesa del PSOE dels anys trenta i va posar l’accent en l’oportunitat perduda l’any 1931 per dur a terme una profunda revolució democràtica. “Els problemes que Espanya tenia aparcats des del segle XIX van quedar aparcats”, va assenyalar Sallés. “Com evitar una contrarevolució quan la revolució semblava possible?”. Gerardo Pisarello va formular aquesta pregunta per recordar a continuació l’existència llavors d’un bloc ben reaccionari i centralista, integrat per rendistes de tradició secular, una Església Catòlica immobilista i una monarquia que feia de “pegament” entre el conservadorisme més recalcitrant. Albert Portillo va recordar esdeveniments clau i factors socials que Maurín tenia ben presents en les seves reflexions i escrits, com la proclamació de la Primera República, el cop d’Estat de Primo de Rivera, el carlisme o els moviments d’emancipació nacional. El debat entre els tres ponents va seguir amb visions complementàries sobre l’evolució ideològica de Maurín, marcada per lectures i esdeveniments, la influència de personatges com Joaquin Costa o Francesc Pi i Margall, a qui va admirar com a mestre i també va criticar, la seva activitat antimonàrquica, la seva insistència en fer possible l’Aliança Obrera, la radicalitat democràtica, el rebuig cap a la burocràcia. “El comunisme, per ell, era una alternativa real”, i la seva manera d’entendre el jacobinisme, no tenia res a veure amb el centralisme, sinó com “una manera de passar comptes amb l’aristocràcia”, va explicar Albert Portillo, que va coincidir amb Pisarello en destacar l’internacionalisme del dirigent poumista. Carme Sansa i no pocs assistents van propiciar amb les seves preguntes que els ponents es pronunciessin sobre la utilitat del pensament de Maurín en les circumstàncies actuals. “On és avui la classe obrera? Què està passant al camp?”, va preguntar Anna Sallés. La clau de les seves idees cal buscar-la en la unió que va defensar entre les classes treballadores urbanes i del camp. Les qüestions nacional i social havien d’anar de la mà, segons ell, va dir Pisarello. Cal recordar també el seu antimilitarisme, va assenyalar Portillo, i les manifestacions de solidaritat amb el poble rifeny. “Cal recuperar la mirada ampla de Joaquim Maurin”. Gerardo Pisarello va sintetitzar amb aquesta frase la riquesa del llegat de qui va orientar la insubordinació a l’aristocràcia i l’ordre burgés de la pagesia i el moviment obrer.
Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari
El dia 16 de febrer de 1936, a les eleccions que varen tenir lloc, Joaquim Maurín va aconseguir l’acta de diputat per Barcelona, representant el POUM en la candidatura del Front Popular. Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Joaquim Maurín, que va tenir lloc el dia 5 de novembre de 1973, la Fundació Andreu Nin ha organitzat tota una sèrie d’actes commemoratius, que culminaran el proper 16 de febrer de 2024, d’aquí l’elecció d’aquesta data per a taula rodona que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès.
L’objectiu de la taula rodona no és només donar a conèixer la vida política de Joaquim Maurín, des de la seva inicial militància a les files del republicanisme fins a la seva mort a Nova York l’any 1973, passant per la seva activitat sindical a la CNT, i el paper que va tenir en el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, sinó també informar de les seves aportacions intel·lectuals i polítiques en el moment present, unes contribucions que posen de manifest l’actualitat del pensament d’un dels revolucionaris més actius i internacionals del segle XX.
Joaquim Maurin (1896-1973)
Bibliografia bàsica
JOAQUÍN MAURÍN: Los Hombres de la dictadura : Sánchez Guerra. Cambó. Iglesias-Largo Caballero. Lerroux. Melquiades Alvarez, Ed. Visiones políticas y sociales, Cénit, 1930.
JOAQUÍN MAURÍN: Hacia la segunda revolución : el fracaso de la república y la insurrección de octubre. Introducció de Andy Durgan, Ed. El Perro Malo: Fundació Andreu Nin, 2023, 305 pàg.
JOAQUÍN MAURÍN: Les forces motrius de la revolució, Pròleg d’Albert Portillo i epíleg de Jaime Pastor Verdú Ed, Tigre de Paper, 2023
ENRIQUE DEL OLMO, PELAI PAGÉS (COORD.): Joaquín Maurín, una historia del siglo XX, Fundació Andreu Nin & El Perro Malo, 2023, 175 pàgines
Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”.
TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg.També hi participaran Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural que llegirà uns fragments de la biografia de Victòria Pujolar.
És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Presenta: Joan Solé Camardons
Imatge principal: Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.
Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat
Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.
Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX, ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.
Elvira Altès, biògrafa de l’autora
Elvira Altés (Barcelona) acumula una llarga experiència en el treball de recuperació de figures de dones que la història androcèntrica ha decantat. Ja els anys 80 del segle passat va presentar la sèrie radiofònica Elles també hi eren, on posava en valor les pioneres, exercici que va seguir mentre va dirigir la revista Dones. A ‘Les periodistes en temps de la República’, publicada el 2007, aborda la professionalització femenina en el periodisme. L’any 2021 va presentar ‘Dones a les ones’, on explica la història de la ràdio a Catalunya a partir de la veu i la contribució de les radiofonistes.
Susanna Tavera García
Historiadora catedràtica i professora titular en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. És autora d’Experiencias desiguales: conflictos sociales y respuestas colectivas (siglo XIX) (1994) —amb Mary Nash—,Solidaridad Obrera. El fer-se i desfer-se d’un diari anarcosindicalista (1915-1939) (1994) —un estudi sobre el diari Solidaridad Obrera— Feminisme, socialisme utòpic i moviments socials, 1815-1834 (2006),Anarchism or anarchisms? The history of a heterogeneus revolutionary deployment, 1930-1938 (2012) o Federica Montseny, La indomable (1995) —una biografia de l’anarquista Federica Montseny—, entre d’altres. També ha organitzat, amb Nash, l’obra Las mujeres y las guerras: el papel de las mujeres en las guerras de la Edad Antigua a la Contemporánea. Ha publicat més de trenta articles acadèmics.
Araceli Bruch i Pla
Filla de la Plana de Vic i barcelonina d’adopció, dona de teatre, feminista i activista cultural. Formada en Historia de l’Art, Filologia catalana i Arts escèniques, ha projectat la passió per la paraula al teatre, la literatura i la pedagogia. Ha fet d’actriu, directora i dramaturga i ha publicat llibres com el que destaco: Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. L’impuls de rebel·lia l’ha portat a militar com a feminista en l’àmbit públic i privat des dels anys 70, i l’interès per la cultura l’ha menat a formar part de les Juntes d’entitats diverses entre elles l’Ateneu Barcelonès on va impulsar la Secció de Feminismes. Un altre llibre és: Carme Karr. Contra la incultura femenina a cura de Susanna Tavera i d’Araceli Bruch.
Autorretrat. Dona davant de balcó (1965). Victòria Pujolar Amat
Acuarelas de Victoria Pujolar Amat -1921-2017, CarlMechor, <https://youtu.be/tQNKpLaZlK8> . Acuarelas realizadas por Victoria Pujolar Amat a la edad de 94 años. Una producción de ReflejosRotosPicture – 2022
Victoria Pujolar AMAT Diari íntim, CarlMechor <https://youtu.be/NUJ8yLkuHaQ>. Exposición -Homenaje a la pintora Victoria Pujolar Amat (1921 Barcelona-2017 Madrid ) en la Fundació Felicia Fuster
AMAT, JORGE (dir). Victoria (1921-2017) <https://vimeo.com/530259309> Película “Victoria” sobre la vida de mi madre Victoria Pujolar Amat; 2021, 44 min
Victoria Pujolar Amat filmé par Albert Sole Bruset en 2007, <https://vimeo.com/564149943> Jorge Amat “Ma mère filée par Albert Sole en 2007 parlant de son expérience à la Radio Espagne Independante”
Albert Winterhalder: “Todas las revoluciones aportan algo bueno. Entrevista a Victòria Pujolar”El Viejo Topo, núm. 257, juny 2009, p. 41-48.
“Conversa radiofònica entre Victòria Pujolar i Teresa Pàmies” Dones a les ones. Històries. 20 Novembre de 2022. Un dels actes de commemoració de l’any Victòria Pujolar va ser la recreació radiofònica d’una conversa entre Victòria Pujolar (Araceli Bruch) i Teresa Pàmies (Pepa Arenós), la qual us oferim a continuació en format podcast. <https://donesalesones.adpc.cat/conversa-radiofonica-entre-victoria-pujolar-i-teresa-pamies/>
Pepa Arenós i Araceli Bruch, Dones a les ones, 20 novembre de 2022
“La lluita antifranquista” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022).Llegit per Araceli Bruch
Mentre baixava amb els dos policies per la Via Laietana el seu cervell treballava ràpid. Calia entendre què havia passat i com calia reaccionar. Que algú l’havia delatat era segur. Es va comprometre a no anomenar ningú: “Jo seré l’última”-es va dir.
El comissari Quintela va començar a llegir els fulls volanders de propaganda antifeixista amb molta dificultat perquè estaven en català i la Victòria li digué que girant el full es podia llegir en castellà. Com a resposta li van caure un reguitzell de bufetades (…) Després dels mastegots la van baixar als calabossos. La cel.la era plena de dones d’edats distintes, moltes més de les que hi podien cabre. En aquella caserna tots els policies tenien mala fama, però a la Victòria li va tocar enfrontar-se als sinistres germans Creix. Per les preguntes que li feien es va adonar de la mentalitat masclista d’aquells homes. No podien entendre que una dona pogués ser la responsable d’una organització de resistència clandestina, per això entre cops i improperis li preguntaven pel nom de l’home que dirigia la JSU. Tanmateix la Victòria tenia ben clar què la mantenia sencera: no esmentar ningú de l’organització. “Aquesta és la meva força” -es deia.
Una nit, un dels germans Creix va agafar una porra de plom, folrada de cautxú i van arribar els cops de porra a l’esquena de dalt a baix, des dels peus fins al cap. El dolor era atroç, va perdre la noció del temps i no podria dir si va cridar. El que sí que li va queda clar és que no va dir ni un nom. La Victòria s’enduria de la Via Laietana un record inesborrable com el d’aquella nit que va sentir una coral d’homes joves que en veu baixa cantaven un himne. Sí, era l’himne dels guerrillers republicans espanyols a la Resistència francesa i dels guerrillers de l’interior, de tot Espanya.
Viure a la presó. La Victòria observà colpida i esgarrifada aquella fàbrica de tortures, no tan físiques, com morals que s’acarnissaven en les dones que estaven preses per motius polítics. Volien convertir aquelles dones republicanes en robots, sense caràcter, sense criteri ni personalitat. En aquell pavelló hi havia moltes coses a fer. Calia aixecar la moral de les dones grans, perquè algunes s’enfonsaven. Amb les dones joves del pavelló ajudaven en el que podien. El grup de la Victòria feia dies que rumiaven què es podien empescar per fer participar totes les preses i que les monges i els funcionaris no els posessin impediments. Van descobrir que en el reglament no estava prohibit que hi hagués un pista de bàsquet. Van posar fil a l’agulla i l’activitat va ser un èxit, s’hi van apuntar gairebé totes les joves i van començar a fer partits. Totes les dones de la presó s’asseien a banda i banda de la pista esperant que el partit comencés. Era la capitana i l’enorgullia veure com s’havia fet realitat aquella idea.
Va arribar el dia de traslladar les tres dones del mateix expedient a la presó de Las Ventas de Madrid on se’ls faria un consell de guerra. Pel camí havien de fer nit a un parell de presons, per això cadascuna portava un paquet a cada mà: en un hi duien el menjar per al viatge (llaunes de sardines i pa) i en l’altre les seves pertinences, motiu per al qual no les van emmanillar. Quan anaven cap a l’estació de França, a la Victòria li va passar com una pel·lícula al davant, era una ocasió perfecta per escapar-se. Va posar els diners a la butxaca d’una de les preses i li va xiuxiuejar: “tu pagues i després dius que t’han tornat malament el canvi”. En sortir del taxi eren les set del matí i l’estació era plena de gent entrant i sortint. “M’han donat malament el canvi!” va sentir que cridava la Mercedes. El guàrdia civil girà cua per saber que estava passant i va ser en aquell moment que la Victòria va aprofitar per escapar-se. Com que havia memoritzat el número d’un camarada de les JSU va entrar en un bar i li va trucar. Quan va arribar el company havia tingut temps de valorar la situació: Què penses fer? Passar a França. Al cap d’una estona va arribar un taxi amb dues companyes que la van recollir. Després de descansar una mica, es va iniciar l’operació canvi d’imatge: li van tintar el cabell, la van maquillar i li van posar una roba elegant, bones sabates, un bon abric i un xal per completar la transformació. Quan van arribar a l’estació de França, estava plena de guàrdies. La Victòria va seure elegantíssima en un vagó de primera, fingint una serenitat que no tenia. El cas es que va arribar a Figueres molt més tard del que tenia previst. Era la una de la matinada quan es va trobar sola, enmig de la foscor dels carrers buits: Tranquil.la, recordes bé l’adreça i has memoritzat el camí. No et pots perdre. La companya de la presó, Àngela Ramis li havia indicat on vivia la seva mare.
“La vocació et segueix” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat, 2022). Llegit per Araceli Bruch
Quan, el setembre de 1950, el govern francès, arran de la pressió del dictador Franco, prohibeix el Partit Comunista d’Espanya, els dirigents són expulsat del país, han de passar a la clandestinitat i adoptar mesures per sobreviure. La Victòria va agafar els dos fills, el Carlos i el Jorge, i ja embarassada del tercer va marxar cap a un futur incert. (…) Calia trobar un lloc per donar a llum la criatura. Com tantes vegades a la seva vida, en l’últim moment va aparèixer l’ajut. En sortir de la clínica de maternitat, i amb la criatura acaba de néixer, la situació no va millorar. Van passar gairebé dos anys, anant en pisos que els deixaven o en una habitació que compartien. Només una cosa aconseguia abstreure-la de les angúnies i preocupacions: dibuixar. Com que sempre portava un bloc i un llapis, un dia que se sentia aclaparada va començar a fer un retrat del nen.
En una de les seves passejades, la Victòria es va assabentar que a Bucarest i havia una bona escola de Belles Arts, i va començar a picar-li el cuquet d’aquella vocació mai oblidada. Va veure clar que era el moment d’inscriure-s’hi i va sol·licitar seguir les classes a nivell universitari (a l’Institut Nicolau Grigorescu). Si a Barcelona no havia pogut cursar la carrera, ara els seus quatre fills no serien obstacle per tirar endavant el seu desig més preuat. Trobava el seu refugi en la pintura. Sempre que podia esgarrapar una mica de temps entre la feina, els fills, la militància política i tot plegat , se situava allà, en aquell espai , entre el llit i la finestra per tornar a sentir la intensitat i l’emoció de crear. Pintava els diumenges o quan podia, però eren aquelles estones que li retornaven la sensació de plenitud. De vegades, la Victòria s’aturava a pensar en com havia estat la seva vida: tornava a sentir l’excitació d’aquell dia que va pujar les escales de la Llotja i des de la mirada d’aquella noieta de dotze anys, repassava totes les esperances i les il·lusions que s’havien quedat pel camí. Sí, la vida havia estat ben diferent de com se l’havia imaginada, potser perquè aquesta ruta que s’emprèn en néixer és imprevisible, de vegades sorprenent i altres terrible, i els éssers humans que hi transiten, tan vulnerables, tan subjectes a les giragonses de la història, no poden fer gaire més per sobreviure que el que ella havia fet: lluitar quan havia estat possible i emmotllar-se al que li arribava quan no hi havia més opció.
LA NACIÓ RERE EL MAPA. LA DESCOBERTA DE CATALUNYA EN COMENÇAR EL SEGLE XX (1900-1939)
Sessió 8a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dijous 23 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès
Ponència de Joan Esculies, historiador i professor de Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
Imatge principal: Execució de Ferrer Guàrdia. La Domenica del CorriereFont: Col·lecció Daniel Venteo
LA MIRADA EXTERIOR
Cal plantejar-se, per començar, un parell de preguntes: El món ens mira?Europa (almenys) ens mira? La resposta no és senzilla, ja que les percepcions són personals i diverses, tenim percepcions, intuïcions però certeses. poques. Només en el lapse de temps de la Guerra Civil hi ha un gruix notable de literatura, sobretot anglosaxona, feta pels periodistes britànics i nord-americans vinguts a Espanya per a cobrir el conflicte o per simple desig d’aventura. Observant globalment el període, a les universitats, la recerca feta és poc sistemàtica. S’han fet alguns estudis biogràfics però són poc clars i definits. No hi ha línies de treball definides. Hi ha alguns historiadors estrangers que cal consultar; les fonts més riques són les que venen de la literatura, dels viatges o de les memòries.
Una font important és la diplomàcia. Diversos autors catalans aporten molt bona recerca en aquest camp, com ara Arnau Gonzàlez Vilalta sobre informes dels consolats a Barcelona els anys 30, cosa que dona informació rellevants sobre coms ens veien. Josep Puigsech ha treballat els informes i documents del consolat britànic la dècada dels 10; així mateix, David Martínez Fiol i Jordi Pons Pujol fan una feina similar amb els arxius diplomàtics francesos de la mateixa dècada i el propi Martínez Fiol ha estudiat els arxius francesos durant la Gran Guerra. Malgrat aquests treballs, la visió actual és encara fragmentària i, a més, cal afegir un altre problema, que és el lingüístic: d’entrada, el que coneixem és allò traduït. Hi ha molts materials anglesos, alemanys o russos a l’espera de consulta (i traducció).
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.
Quant a la documentació diplomàtica, cal a dir que hi ha fonts inaccessibles i que, com a dificultat afegida, el seu creixement és exponencial amb el temps. En el període estudiat es produeix l’edat d’or de la premsa escrita, una altra font d’informació; aquí també la quantitat ingent representa una dificultat. Moltes vegades el que es troba en els arxius és simplement la capçalera digitalitzada del diari i poc més. El resultat final de la recerca que es fa depèn del que l’autor tria (o no tria) i de les dificultats metodològiques. Tot plegat condiciona la mirada i, per tant, condiciona també el resultat del present treball.
Una pregunta interessant és. Quan ens miren? I la resposta és clara, quan Catalunya (i el catalanisme) és un perill per a l’estabilitat d’Europa. O bé quan hi ha vagues, insurreccions o aldarulls diversos. Una altra qüestió: I el que veuen, de què depèn? Fonamentalment de prejudicis, que en té tothom i són condicionats pels propis valors, per la personalitat, etc, de l’orientació política de l’observador, del rigor en la descripció . La mirada dependrà del punt de la realitat catalana que vulgui enfocar l’observador i que sovint porta més aviat a desenfocar vista la complexitat, ja que la complexitat social i política és enorme: es pot posar el focus en el nacionalisme català regionalisme vs catalanisme amb una bona gama de colors que són una dificultat afegida per qui vol mirar. Una altra cara del prisma és l’obrerisme o l’actitud davant la monarquia o la república, o l’espanyolisme que aquí esdevé radical, integrista i reaccionari, o l’anarquisme vs anarcosindicalisme, molt fort a Barcelona a partir de 1910.
En la mirada externa, els catalans serien treballadors, comerciants, també avars, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superiors a la resta de pobles de l’estat. Gent obsesionada en la comparació amb Madrid i per significar-se diferents a la resta d’Espanya. Molts autors s’entretenen en les diferències nord – sud peninsulars o de la rivalitat Catalunya – Castella.
POLÍTICA I ECONOMIA: UN POSSIBLE ESQUEMA GENERAL
En l’inici del segle XX, amb la pèrdua de Cuba (1898), la diplomàcia francesa observa el naixement del catalanisme polític, comparant-ho amb el que havia passat al Piemont i pensant que es tractava d’una resposta regeneracionista. La premsa francesa recull els aldarulls del 24 de juliol de 1899 al teatre Tívoli quan una part de l’auditori va xiular la Marxa Reial i amb crits sobre la independència i la Catalunya republicana i cantant la Marsellesa. Le Journal des Débats interpreta (malament): “Catalunya veu en França la realitat dels seus somnis de progrés”. L’ambaixada francesa constata “el feble perill separatista”. Al país passen coses que abans no passaven. Le Figaro veu (i interpreta a la seva manera) “en França el model a seguir per Catalunya”. El Consolat francès a Barcelona diu que “el programa catalanista és massa radical, però el regionalisme moderat serà el model”. Les Bases de Manresa (1892) representen un nou marc catalanista, juntament amb la teorització de Valentí Almirall i la formació de la Lliga Regionalista (1901). La diplomàcia francesa recull també els fets del Cu-Cut! (1905) i el posterior naixement de Solidaritat Catalana, una plataforma unitària presidida per Enric Prat de la Riba que demana la retirada de la Llei de Jurisdiccions i encara el 1907 recull l’ambient de violència a les Rambles: “…Barcelona esta aterrida i la gent comença a evitar passejar per les Rambles”.
Aldarulls a Barcelona, 26 de maig de 1901 (“En Espagne, emeutes à Barcelone”. Le Petit Journal) Font: Col·lecció Daniel Venteo
El cònsol britànic l’any 1908 es mostra “més preocupat pels anarcosindicalistes que pels catalanistes” i explica la industrialització del país a diferència de l’agrària Espanya. Durant la Setmana Tràgica (1909), el diari socialista francès L’Humanité, publica una sèrie d’articles de Jean Jaurés signats per tres del protagonistes de la revolta i també The New York Times recull abastament els fets i el posterior judici i execució de Ferrer i Guàrdia. El londinenc The Times escriu: “…el govern […] anul·la el dret d’oposició assimilant-lo a una agitació criminal”.
Durant els anys de la Gran Guerra, la propaganda pròpia afecta la mirada externa. L’arribada de la Mancomunitat (1914), dona estabilitat i això és poc interessant per a la premsa i la diplomàcia estrangera. Espanya és neutral, gairebé per obligació, en no tenir un exèrcit mínimament eficaç i la propaganda dels contendents ho impregna tot. La revista de la Union des Nationalités que donava veu als moviments nacionalistes de les nacions sense estat, publica un butlletí a Lausana on presenta una Catalunya favorable als aliats, per tal que aquests donin suport a la seva demanda d’autonomia a Espanya i diu que a l’any 1916 “és rar trobar un nacionalista català que es negui a manifestar les seves simpaties obertament per França”. Aquesta generalització és errònia, ja què, per exemple, Prat de la Riba és germanòfil. Espanya és presentada (erròniament) com a germanòfila. A més “el fet que el general Joseph Joffre sigui català i que hi hagi milers de catalans combatent amb els francesos ha contribuït a la postura francòfila dels catalans”. Durant el conflicte els alemanys o els francobritànics finançaran premsa, a Madrid i a Barcelona per tal d’influir en l’opinió pública. A les portes de l’armistici, l’ambaixada francesa fa un informe titulat “Mouvement catalan et M. Cambó” i explica que: “… les aspiracions regionals més divergents prenen gran desenvolupament i cal esperar aquí una expansió considerable del moviment català…”. En acabar la guerra el novembre de 1918 el corresponsal a Espanya de Le jour escriu novament sobre la francofília que ”[…] a Catalunya[…] el corrent d’opinió és molt favorable a França i als aliats…”. Arribats aquí, el catalanisme volia un estatut d’autonomia que superés la Mancomunitat i el cònsol francès veu una postura intransigent en la banda negociadora catalana amb Madrid i diu que Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat “estaria disposat a la força per conquerir llur independència”. El febrer de 1919 quan les negociacions de l’Estatut fracassen, l’agregat militar francès a l’ambaixada culpa “l’actitud intransigent de la banda catalana”. El mes de març en una carta de resposta a un diputat francès, l’ambaixador fa una comparació del fet català amb les situacions d’Irlanda o Armènia i no hi troba possible comparació, diu que “la Lliga Catalana [Regionalista] s’ha vist obligada a remuntar-se fins a Felip V per poder parlar del martiri de Catalunya” i acabava dient que a Catalunya “hi ha més benestar[…] més llibertat que a la resta d’Espanya”. El consol britànic Charles S. Smith valora primer com “un problema d’ordre públic” i després com una “forma dels líders sindicals de mostrar la seva força” la vaga de la Canadenca.
De l’etapa de la Dictadura de Primo de Rivera, hi ha poca informació, poc treball historiogràfic. Un any abans de l’inici (1922), apareix Acció Catalana i pel cònsol francès Charles Filippi, s’inspirava en Francesc Macià que aspirava a “seguir l’exemple d’Irlanda”, tot i que la cosa no era pas així. Explicava que totes les forces catalanistes estaven d’acord en fomentar l’ús del català i assolir una autonomia, però ”divergien en la tàctica[…] d’aquí les escissions de la Lliga”. De tot el període 1923 – 1930, l’episodi de més ressonància fora de Catalunya va ser l’intent de Francesc Macià d’envair el Principat amb un contingent d’homes el novembre de 1926. El fracàs a Prats de Molló i la detenció de Macià i els seus homes es recull abastament a la premsa francesa. Le Petit Parisien escriu el 3 de novembre: “[…] un coronel espanyol, ànima del complot, antic diputat a Corts” i continua el dia 5 dient que el grup era format per: “intel·lectuals, membres d’una classe social ben elevada que actuaven més per ideals que per raons materials”. La reacció de la premsa feixista italiana com Il Popolo d’Italia se centrava a la participació en el complot de Riccioti Garibaldi, el paper real del qual va ser molt tèrbol.
Imatge: “Le colonel Francesco Macià est arreté comme chef du mouvement révolutionnaire catalan”, 5 de Novembre de 1926. Le Journal. Font: Bibliotèque Nationale de France
Els anys 30, l’arribada de la República apuja l’interès extern i la Guerra Civil, marca el zenit de la informació: la preocupació externa fonamental és, què està passant. L’any 1931, el periodista ucraïnès Ylia Ehrenburg expressa en un llibre “España república de trabajadores” una visió molt crua: “els patriotes catalans juren que estan disposats a morir per la pàtria, però el que en realitat fan és guanyar diners negociant amb Madrid. Abans negociaven amb Primo de Rivera, ara negocien amb la República”. Afegia “el burgès català procura entendre’s amb tots, però no aconsegueix portar a raons als obrers. Vol que treballin molt i cobrin poc”. I acaba: “està bé, us donarem l’autonomia. Traurem de Catalunya els nostres soldats i la Guàrdia Civil i us deixarem cara a cara amb els vostres obrers”. Un episodi que va rebre molta atenció van ser els fets de 1934 quan el president Companys proclama l’Estat Català dins la República Federal i ofereix Barcelona com a capital; Companys no declara cap independència però l’escriptor francès Joseph Kessel de pas per Barcelona aquells dies ho interpreta a la seva manera: “però els rebels aleshores [es refereix a la Generalitat de Companys] no tenien res contra la República. El que volien era la independència de Catalunya…”.
A l’inici de l’estiu de 1936, comença la Guerra Civil. Des del diari italià La Stampa el dia 20 de juliol s’explica el que passa a Barcelona: “Les forces militars al carrer lluiten contra la guàrdia civil i les forces d’assalt que repelen els rebels militars”. El portuguès Diario de Noticias el 29 de de juliol escriu: “[…] a tot Catalunya regna un sistema bolxevic” i que ”[…] el govern català s’escaparà completament de les mans de Companys”. El periodista i diplomàtic polonès Ksawery Pruszinsky es preguntava a l’estiu de 1936 si la qüestió catalana estava resolta i deia que no existia perquè “a la nova classe obrera li resulta aliena”. Ja a la tardor del 36 el cònsol francès Jacques Pingaud expressava que “el president Companys, malgrat l’hostilitat de la CNT i la FAI, ha pogut fer celebrar ahir l’aniversari del 6 d’octubre”.
Portada de la revista anticomunista L’Espoir Français del 3 de març de 1939, en què una representació simbòlica d’Espanya franquista aniquila el boltxevisme. Font: Col·lecció Daniel Venteo
Un dels visitants il·lustres de la guerra va ser George Orwell que va publicar l’any 1938 “Homenatge a Catalunya”. En un moment de confusió total, ell entenia el que podia l’any 1937: “Els anarquistes exercien encara, virtualment, el control de Catalunya, i la revolució es trobava en plena marxa. Pels que havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener, era evident que el període revolucionari s’estava acabant, però per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”. La conclusió d’Orwell era que “estava en un Estat de treballadors on la burgesia en pes havia fugit…”. Ernest Hemingway, corresponsal durant la Guerra Civil va explicar els moments previs a la batalla de l’Ebre, en el viatge d’anada al front, tot fent una descripció del paisatge amb caire literari: “Anàvem per la recta carretera prop de Reus i el xofer va avisar: L’aviació! L’aviació! […] el carrer principal de Reus era obstruït per les runes dels edificis enderrocats[…]”. I continuava: “Tortosa sotmesa a constants bombardejos aeris […]”, fa una descripció molt viscuda de la cruesa del bombardeig. La diplomàcia francesa explica el 4 de juny de 1938 que “la regressió del catalanisme motivada d’una banda per la presència del govern central i, de l’altra, per la forta presència d’elements no catalans, indigna l’opinió catalana des de fa uns dies”. També l’ambaixadabelga el 19 de juliol de 1938 explicava que “des de fa diversos mesos, la tendència del govern de la República ha estat la de reduir competències de la Generalitat i de legislar per decret les matèries que estima de la seva jurisdicció. Això ha comportat conflictes entre les dues administracions”.
LA MIRADA AL RERE-PAÍS
Cal deixar clar que això s’interpreta com un apèndix de Barcelona. El que realment interessa i es “mira”, és Barcelona. Hi ha pocs viatgers que en aquest període del segle XX s’hi “fixin”. El poeta Rowland Thirlmere (John Walker) visita Espanya i entre març i abril de 1902 passa per Catalunya i descriu prou bé alguns dels seus paisatges, sobretot en terres gironines. En el trajecte en carrilet des de Sant Feliu de Pallerols, Bescanó li sembla “el primer lloc bonic[…]” i descriu els turons “coberts d’alzines, roures, sempre verds, brucs blancs i arbres amb flor de neu”. Li criden l’atenció “els caps escarlata [les barretines] dels pagesos[…]”. Per aquest autor, Catalunya és en tot moment una regió d’Espanya. L’escriptor anglès Royall Tyler, visita Catalunya l’any 1907 en companyia de Miquel Utrillo i va conèixer bona part del territori. De Tarragona diu que “si bé Barcelona és la capital comercial, Tarragona podria ser la primacia eclesiàstica dels espanyols”. Descriu aquesta capital com “una catedral envoltada per uns quants carrers amb cases construïdes amb pedres que en altres temps foren edificacions romanes”. Després se’n va cap a Lleida i diu que en el camí de Tarragona a Lleida hi ha dos delicats convents cistercencs (Santes Creus i Poblet) i un convent de monges (Vallbona) que diu que ni són romànics ni són gòtics.
L’any 1917, l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín, publica un relat sobre Catalunya, tot partint d’una evocació infantil de Montserrat: “[…] Cataluña es [para nosotros] la alta y silenciosa montaña, la montaña que desde la Ciudad, se divisa a lo lejos […] todo es en ella esquividad, silencio y paz”. Una qualitat que ell no veu “en las otras montañas españolas”. L’escriptor txec Karel Capek, l’any 1929 visita Catalunya i s’interessa per Montserrat: “Com més t’hi acostes, més et meravelles i acabes murmurant ‘és increïble’[…] El monestir, la catedral, les cotxeres per a centenars de cotxes i autobusos i l’hostal d’aquesta ermita monumental i concorreguda. Al monestir hi ha una biblioteca que no es pot trobar en cap altre convent”. L’any 1933, l’escriptor peruà Federico Mould Távara, va passar per Girona i diu que “la llaman aquí la ‘Toledo catalana’ […] Toledo es polvorienta y gris, mientras que Gerona es apacible, sonriente, provinciana y vive metida en su pequeño río que se contempla en todos los rincones y a través de todas las ventanas […] la originalidad de Gerona son sus calles y sus casas que dan directamente al río, nacen del agua, como los canales de Venecia”.
En definitiva i en resum, el que crida l’atenció del nostre rere-país són els camps, l’agricultura, el patrimoni, els boscos atractius… i, sobretot, Montserrat. Tot plegat amb una mirada que ja és turística.
LA MIRADA A BARCELONA
Gairebé tots els estrangers en ruta per Catalunya fan estada a Barcelona com a centre principal d’interès. Hi ha una abundant descripció de la ciutat que depèn de la mentalitat i interès de qui la visita. El poeta Maximilian Alexàndrovitx Voloshin viatja a Barcelona l’any 1901: “És una ciutat brillant amb una variada i extravagant arquitectura de carrers estrets… Barcelona és plena d’una gemmació que es belluga dia i nit sota els plàtans espessos de les Rambles riu a les cafeteries il·luminades amb llum elèctrica i calla a les barriades obreres”. Miguel de Unamuno, hi fa una estada de tres setmanes l’any 1906: “[…] era una hermosa ciudad, a lo menos por fuera, en su atavío y ornato de ropaje. Un Ensanche espléndido con anchas calles y avenidas con fachadas magníficas, algunas de un lujo deslumbrador […] junto a extravagàncies de piedra. La fachada lo domina y así todo es allí fachadoso”.
L’escriptor rus A.A. Seletrénnikov va passar per Barcelona i Montserrat el 1911; publica un llibre del viatge per Espanya i Portugal i diu que: “Barcelona és una de les ciutats més belles d’Europa, tot i que no té tendència de créixer cap al mar” i explica que els barcelonins “si sou amables us paguen amb reciprocitat” i afegeix que “a part del teatre d’òpera on hi fan espectacles a la temporada d’hivern, a Barcelona hi ha altres teatres operístics i dramàtics en els quals es fan representacions en la llengua local i el públic hi va amb molt de gust”.
El metge i escriptor sionista Max Nordau vers 1919 diu que “a Espanya es considera Barcelona com una ciutat del tot [… ] I no obstant això, que intens es presenta aquí el color local espanyol i quant dista la fesomia de Barcelona de qualsevol ciutat marítima francesa”. Després de diverses visites, l’escriptor francès Francis Carco torna a Barcelona el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal i publicà una mena de llibre de viatges de les seves rutes per Espanya. Hi explica la part fosca de la ciutat: “A Barcelona […] m’havia apartat de les Rambles i gairebé sense adonar-me’n havia arribat al centre d’un barri miserable quan aquestes jovenetes em van abordar”. Continua: “un cinema popular anunciava Don Quijote i criatures lamentables […] es mantenien embrutides a les voreres. Llums blancs aquí i allà […] façanes rònegues, balcons tristos destacant lletres grans amb aquests noms: Clínica, Policlínica, Vies urinàries”. La seva visita i descripció del Barri Xino és entre sorpresa i descarnada.
Karel Capek ve a Barcelona l’any 1929 i té una visió diferent: “Una ciutat rica i en part nova que es vanta una mica dels seus diners, la seva indústria, les seves avingudes, grans magatzems i cases”. Explica el contrast entre Ciutat Vella i el gran Eixample i explica que es pot anar a “les Rambles per comprar flors, mirar les noies o fer la revolució”. El port li recorda Marsella: “brut i sorollós, envoltat per una filera de bars, antres de ball i teatres petits”. Diu que en “els barris obrers es veuen punys tancats dins les butxaques i les mirades fanàtiques i provocadores […]”. L’escriptor francès Jean Genet visita la ciutat l’any 1932: “[…] el barri Xino era llavors una mena de cau habitat menys per espanyols que per estrangers, que eren tots un brètols pollosos […] darrere el Paral·lel hi havia un solar on els bergants jugaven a cartes […] cap d’ells va semblar que s’adonés que jo estimava els homes, fins que en aquest punt la població del barri Xino és formada per marietes [mariconas]”.
Podem veure, doncs, que la mirada depèn de quin barri es visita i que hi ha una bona coincidència en comparar les parts baixes de Barcelona amb Marsella. En definitiva és una ciutat de grans contrastos, interns i externs.
CARÀCTER DELS CATALANS I DE LA SOCIETAT
Rubén Darío visita Barcelona en canviar el segle com a corresponsal de La Nación de Buenos Aires, escriu que “fora de l’energia de l’ànima catalana, fora d’aqueix tradicional orgull dur d’aqueix país de conquistadors i menestrals […] que aquesta terra de treballadors, d’honradesa artesana i vanitat heroica, estigui sempre dempeus…” i diu que “per la Rambla va aquest mateix obrer […] i el seu pas implica el més estupend dels orgulls: el d’un democràcia portada fins a l’oblit de tota superioritat, de manera que hom diria que tots aquests homes de la fàbrica tenen una corona de comte al cervell”.
I l’any 1906, Unamuno deia dels catalans que “trabajan mucho, es verdad, pero vocean más que trabajan” i afegia que “la especial megalomanía col·lectiva o social de que está enferma Barcelona les lleva a un delirio de persecuciones colectivo y social”.Aleksei Antònovitx Werner, periodista i corresponsal del diari “Russkoe Slovo” en 1909 en la seva visita comenta que “Catalunya proveeix tota Espanya […] Dels dos milions i mig de població catalana, mig milió són obrers, la situació dels quals és millor que als departaments veïns de França. El català i l’habitant de l’altiplà central es diferencien molt. Costa creure que tots pertanyen a un mateix poble. El català és més semblant a l’habitant del nord d’Europa, al flamenc i a l’anglès, té equilibri de caràcter i força de voluntat i treballa metòdicament”. El periodista rus Aleksandr Arkàdovitx Dikgof visita l’any 1911 un centre catalanista: “Aquest cercle que visitem fou fundat amb l’objectiu de fer propaganda de la idea de l’autonomia i el federalisme en àmplies masses de gent. Parlen només en català […] avui ballaran unes velles danses conservades durant segles pel poble”. Més endavant diu que “la industrial, comercial i rica Catalunya mira amb desconfiança l’orgullosa i pobra Castella”. Diu que els catalanistes li expliquen que “Catalunya i Espanya són dues coses diferents…” i que “Europa acaba a la frontera amb l’Aragó”.
J.B. Trend en la seva obra “A Picture of modern Spain” del 1921, parla de la “tenacitat del caràcter català” i diu que “l’individualisme, la vivesa, l’aptitud comercial, el seu èxit com a mariners [els catalans], són en certa manera els grecs del Mediterrani occidental”.John Langdon-Davies, escriu l’any 1929 sobre el caràcter català i reflexiona sobre la importància de la sardana i deia que la ballada era “quelcom com immaterial”. Repetia la frase que havia sentit a Morera que “la sardana és Catalunya” i deia que els separatistes veien en el cercle de ball “com un halo sobre el seu cap i que el seu orgull i patriotisme es concentra en les tradicions i costums”.
Per l’austríac Anton Sieberer autor del llibre de 1936 Catalunya contra Espanya, deia que “molts catalanistes han anat massa lluny en la magnificació d’un passat gloriós. No obstant això és comprensible que el catalanisme considerés un dels seus deures essencials contraposar els seus propis valors històrics a la història castellana i la seva imatge resplendent de magnificència i glòria […] és natural que les commemoracions actuals dels passat tinguin més el caràcter de manifestacions catalanistes recents que no pas de costums arrelades des del passat”. Sieberer estava segur que “si en algun moment el separatisme aixequés el seu cap ominós com a objectiu immediat podeu estar segurs que la predisposició a la separació voluntària per part del castellanes seria substituïda de forma més severa per l’actitud oposada, és a dir, no hi haurà separació de cap de les maneres, abans es dessagnarà mitja nació en una guerra civil”.
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.
Fent un ràpid resum de les mirades sobre com som els catalans per qui ens observa en aquella època, podem dir que seríem un poble treballador, comerciant, una mica avar, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superior a la resta de l’Estat i amb obsessió per comparar-se contínuament amb Madrid i a cercar diferències amb la resta de l’Estat.
Catalunya és quelcom diferent a la resta de l’Estat, però no sap exactament què. Hi ha alguna diferència volguda per la gent d’aquí, però no sap explicar-ho amb claredat.
Bibliografia
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.
MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017.
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.
Més informació
“Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30“, amb la participació de Joan Esculies i Josep Sanmartí, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 21-01-2021. Aquí
“Tarradellas, una certa idea de Catalunya”. Tertúlia amb Joan Esculies, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 12-12-2022. Aquí
“Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera”, Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira, Fundació Irla, Ateneu Barcelonès, 13-09-2023, Aquí
“La forja d’un colpista. Miguel Primo de Rivera i Catalunya“, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 09-05-2023, Aquí
“Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” Tertúlia amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 07-03-2022. Aquí
“El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició“. Cicle Catalanisme versus feixisme (2), a càrrec Enric Ucelay-Da Cal, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès. 15-10-2018, Aquí
“Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme“, Cicle Catalanisme versus feixisme (1), a càrrec d’Arnau González Vilalta, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 02-10-2018. Aquí
Professor a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (Des de 2020)
Professor associat del Màster d’Humanitats i Tutor del Grau d’Història, Geografia i d’Història de l’Art de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) (Des de 2015), Lecturer on Humanities at the European Business School (Barcelona) (2019)
.- Premi d’assaig Carles Rahola per ‘Josep Fornas, el solucionador‘ 2022
.- Premi Néstor Luján de periodisme gastronòmic 2022
.- Beca d’estudi president Tarradellas 2020 pel projecte ‘Artemi Aiguader, posar ordre a la rereguarda‘
.- Beca d’estudi president Irla 2016 pel projecte ‘Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas‘
.- Beca Jordi Pujol 2014 pel projecte ‘Pujol i Tarradellas: Dos gegants en Transició‘
.- Premi Jacint Carrió de Memòria Històrica 2009
.- Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2005
.- Premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002
Principals interessos:
Història d’Espanya/Catalunya · Lideratge & Política · Història europea transnacional/comparada dels nacionalismes europeus s. XIX i XX · Paradiplomàcia dels moviments nacionalistes · Nacionalisme radical català · Nacionalisme Irlandès.
Dilluns 6 novembre 2023 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Voluntaris per la revolució. La milícia internacional del POUM en la guerra civil espanyola.
Tertulià convidat: Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”.
Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història. Modera la sessió: Joan Solé Camardons ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Resum de la sessió: Miquel Nistal. Hi han participat 32 persones.
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Resum de la Tertúlia Amics de la Història del 6 de novembre de 2023: “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil española” a càrrec Andy Durgan
Resum de la sessió (a càrrec de Miquel Nistal)
La presència de voluntaris a les Brigades Internacionals (BB.II) al llarg de la guerra va ascendir a unes 35.000 persones d’uns seixanta països diferents. Abordem un grup d’uns 500 voluntaris internacionals que no s’integraren en las BB.II, sinó que ho feren en les milícies del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Durgan és autor de diversos llibres sobre la temàtica de la guerra civil espanyola i, així mateix, va ser l’assessor històric del conegut cineasta Ken Loach en la pel·lícula Land and Freedom (Terra i llibertat) de 1995, inspirada en la coneguda novel·la de George Orwell Homage to Catalonia (Homenatge a Catalunya) publicada l’any 1938. La pel·lícula narra la història d’un obrer comunista britànic que decideix enrolar-se en les files del POUM durant la guerra. El treball de Durgan a la pel·lícula va marcar l’inici de la llarga recerca que portà al llibre que presentem. Abans d’entrar en la descripció del llibre, Durgan fa un petit comentari sobre el llibre d’Orwell citat en el paràgraf anterior, obra molt coneguda i que d’alguna manera narra la seva experiència personal i la seva transformació política durant la guerra, però no és un referent per explicar la guerra civil o el que va representar el POUM en el conflicte.
El llibre s’estructura en diferents parts on es fa un relat, bàsicament cronològic, començant pels antecedents que permeten contextualitzar la història, el pas pels fronts de guerra, la repressió (juny de 1937), la postguerra i la Segona Guerra Mundial. Al llarg del relat es van succeint les entrades en escena dels diferents protagonistes, els voluntaris.
Molts d’aquests voluntaris, en especial els de nacionalitat italiana o alemanya, eren refugiats a Espanya abans de l’inici de la guerra. El dia 19 de juliol de 1936 la guarnició militar de Barcelona, sortí al carrer i s’inicià el sollevament. En la resposta popular al carrer hi participaren alguns dels refugiats que després s’integraran a les milícies. El POUM participà en la lluita i en la posterior ocupació de molts edificis del centre de la ciutat, entre d’altres el Palau de la Virreina o l’hotel Falcón a la part baixa de la Rambla que després seria usat per l’allotjament de milicians poumistes i en l’actualitat és la seu de la Biblioteca Andreu Nin. El dia 19 de juliol, l’hotel Falcón fou ocupat per un grup d’antifeixistes italians que detingueren compatriotes seus feixistes que hi havia a l’interior.
Dels 500 voluntaris milicians, l’autor n’ha identificat 370 de 28 països diferents, tot i que quantitativament hi predominen els alemanys, seguits dels francesos, italians i belgues. En el col·lectiu trobem obrers joves, amb poc passat polític i també hi ha “veterans”, o sigui, activistes de més edat, per sobre dels 25 anys, amb una història més rica: alguns havien participat en la Gran Guerra o en la Revolució Alemanya de 1918 – 19, o en l’experiència del Biennio Rosso d’Itàlia els anys 1919 – 20. La composició ideològica d’aquest grup era diversa; hi havia, però, molts dissidents del comunisme estalinista, també n’hi havia de trotskistes, però eren una minoria ja que el POUM, tal com recorda en Durgan, no era un partit trotskista. N’hi havia molts que eren socialistes marxistes revolucionaris que eren una corrent dins del partit. N’hi havia un grup no gens menyspreable de militars (al voltant del 10 %) que havien participat en la Gran Guerra. La immensa majoria dels voluntaris acabaren en el front d’Osca integrats en:
La Colonne Internationale: Aquesta columna on s’integraren uns 200 milicians voluntaris era formada sobretot per francesos i italians, i aquí, el paper dels trotskistes era rellevant.
El Batalló “Xoc”: Aquí s’integrava la resta de voluntaris, juntament amb seccions espanyoles. En aquest cas predominaven els alemanys. Hi havia també britànics, francesos i italians en altres seccions. Aquest batalló va ser de formació més tardana i s’hi incorporà al front el novembre de 1936.
Les columnes del POUM participaren en el setge d’Osca, entre octubre de 1936 i març de 1938. Concretament, el sector assignat era la part oriental de la ciutat. Aquest front no va ser tan passiu com ha descrit Orwell en el seu llibre ja que hi van haver xocs armats importants en diferents moments. El setembre de 1936 els principals xocs eren per la carretera de Barbastro. El març de 1937 es lluitava pel petit turó del manicomi, prop de la ciutat que fou assaltat, ocupat i desocupat diverses vegades. L’única ofensiva seriosa per part republicà es produí el juny de 1937 amb l’arribada de reforços provinents de Madrid. L’atac no va tenir èxit, tot i que grups del POUM arribaren a ocupar posicions molt properes al centre de la ciutat. La manca d’armes de qualitat adequades per l’acció ofensiva i la bona defensa feta pels facciosos no permeteren l’èxit. Les trinxeres d’ambdós bàndols eren, properes i en alguns punts del front gairebé estaven a tocar, gairebé separades per 50 metres.
En Durgan caracteritza tres exemples de milicians internacionals d’aquests voluntaris, tot i que el llibre en recull, com ja s’ha esmentat, 370:
Hans Reiter
Hans Reiter era un oficial alemany professional de família antinazi, però no de classe obrera. El seu pare va ser assassinat pels nazis. Abans de la guerra, l’any 1935, s’instal·la a Sabadell i en iniciar-se la guerra va al front amb el PSUC, si bé passarà aviat al POUM comandant el Batalló “Xoc” de la Divisió Lenin del POUM. Posteriorment, en organitzar-se l’Exèrcit Popular, formaria part de l’Estat Major de la 97a Brigada Mixta; seria ferit tres cops en combat. Després de la desfeta, passaria a França i amb la derrota francesa a Algèria, on seria internat en un camp de concentració. Alliberat després de la derrota alemanya al Nord d’Àfrica, passaria amb altres republicans a integrar-se a la Divisió Leclerc com a sergent que formaria part amb les tropes aliades de la invasió de França l’any 1944. Integrat a la novena companyia, “la 9”, formada per soldats republicans, comandava un vehicle semi-eruga en l’alliberament de Paris l’agost de 1944. Hans era conegut com “Juanito de la 9”. Els fets posteriors a la Segona Guerra Mundial de la vida de Reiter també són consignats en el llibre en la mesura que són coneguts.
Mika Etchebéhère
Mika Etchebéhère, “La Capitana” (1902 – 1992), va ser l’única dona oficial al comandament d’un grup de combat a la Guerra Civil. Tot i que el govern republicà retirà les dones de les posicions de combat el setembre de 1936, ella continuà com a miliciana internacional del POUM al front de Madrid i participà en enfrontaments a Sigüenza on el grup que comandava va ser encerclat, però aconseguí escapar. Coneguda com “la Capitana” ostentava aquest càrrec fins al final de la guerra i formava part, en constituir-se l’exèrcit popular de la República, de l’Estat Major de la 35a Brigada Mixta, comandada per Cipriano Mera. Publicà l’any 1976 les seves memòries: Mi guerra en España, on explica la dificultat del seu paper en un món totalment masculinitzat, tot essent responsable d’un grup de 120 milicians.
Margerete Zimbal
Margerete Zimbal, (1916 – 1936) nascuda a Alemanya en una família nazi, abandona el país amb l’arribada de Hitler al poder amb setze anys en companyia del fotògraf Walter Reuter (més endavant seria el responsable de l‘agència periodística Reuter). S’instal·la a Sitges on es guanya la vida tocant música folklòrica al carrer amb la seva parella Erwin Bresler. Es va afiliar juntament amb la seva parella i dos joves alemanys més (Gerald Henshke i Else Homberger) a la Joventut Comunista Ibèrica, organització juvenil impulsada pel POUM. En començar el conflicte s’allista a la Columna Internacional del partit. Serà una de les poques combatents en la guerra. Amb dinou anys formarà part de l’expedició republicana desplaçada a Mallorca per intentar, sense èxit recuperar l’illa, a l’estiu del 36. Allà morirà el seu company en acció militar. Ella retornarà a la Península i anirà cap a Osca on morirà en combat durant l’ofensiva d’octubre de 1936, el dia 20. El seu enterrament va constituir un gran esdeveniment amb totes les forces republicanes presents. Era considerada el prototip de dona revolucionària.
La repressió contra el POUM
L’autor dedica un a estona a parlar sobre la repressió contra el POUM com a conseqüència dels fets de maig de 1937. El juny d’aquest any es produí la detenció de centenars de militants del partits i l’assassinat d’Andreu Nin. La lluita entre l’anarcosindicalisme i l’estat republicà era anterior a la guerra, però ja durant el conflicte bèl·lic la inflexió comunista i el antitrotskisme estalinista, posaren el POUM en l’objectiu dels agents soviètics. Com és sabut, el maig de 1937 es produí un xoc armat entre la CNT – FAI – POUM per una banda contra les forces governamentals de la Generalitat (ERC – PSUC). En el context posterior a la derrota després dels “Fets”, els voluntaris internacionals estaven amb problemes. Molts dels milicians que tenien nacionalitat d’algun país democràtic, tornarien al seu país d’origen; els altres s’integrarien en les Brigades Internacionals. Una cinquantena seran detinguts en les operacions repressives i conduïts a les Txeques on serien acusats de ser agents feixistes. Alguns milicians alemanys van ser acusats de ser agents de la GESTAPO (Hans Reiter en va un d’aquests). Finalment, cap d’ells va ser condemnat de manera definitiva. En aquest sentit l’àmplia campanya internacional en solidaritat amb el POUM i la inexistència total de proves va contribuir al final de la repressió. Com a conseqüència de tot plegat, alguns serien posats en llibertat, altres expulsats del país i una minoria serà assassinada extrajudicialment.
Els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial
Què passa amb els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial? Molts d’ells s’integraren als moviments de Resistència, sobretot a França, Bèlgica o Iugoslàvia. Altres ho feren en exèrcits aliats, com hem vist en el cas de Reiter. Una destinació pitjor per molts d’ells, fou el camp de concentració de Gurs, a la regió d’Aquitània i responsabilitat del govern francès de Vichy; coincidiren presoners comunistes, del POUM i anarquistes tot i que la relació dels comunistes amb els poumistes i anarquistes era nul·la. Uns quants voluntaris italians foren expulsats de França i acabaren a la presó italiana de Ventolene. Finalment d’altres que eren jueus acabaren al camp de concentració de Mauthausen i molts hi moririen.
John Cornford
Finalment en Durgan fa una cita literària d’un dels voluntaris, el poeta i comunista britànic John Cornford (1915 – 1936) que formaria part de la columna internacional del POUM en el front d’Osca durant el mes d’agost. Retornat a Anglaterra, Cornford tornà a Espanya el desembre de 1936 incorporant-se en aquesta ocasió a la XIV Brigada Internacional desplegada a Andalusia. Morí en combat el 28 de desembre de 1936. Durant el temps d’estada a Espanya, Cornford escriví diverses poemes i escrits. Durgan n’esmenta especialment un d’ells:
“Luna llena a Tierz*: Abans de l’assalt a Osca”: És una composició, senzilla i plena de tendresa on mostra els sentiments d’un jove amant que afronta la seva presència a la guerra tot enfrontant primer la seva pròpia por personal. Intueix Cornford l’aguaita de la mort en les proximitats d’Osca, encara que no ocorrerà en aquest front el tràgic desenllaç.
*Tierz és un poble prop d’Osca.
Més informació
Voluntarios internacionales del POUM por la revolución octubre 3, 2022 Charlie Nurse. Aquí
Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española
La participació de milers de voluntaris internacionals al costat de la República durant la Guerra Civil és coneguda com un dels exemples més èpics de l’internacionalisme a la història del moviment obrer. Molt menys coneguda, amb la notable excepció de George Orwell, és la presència d’uns cinc-cents combatents estrangers a les files del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).
El llibre d’Andy Durgan, Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española, ed. Laertes, 2022, situa aquesta experiència en el context de la política militar del POUM; les característiques i situació de les forces militars sota el control del partit; la realitat de la seva presència al front d’Aragó; i el paper de les milicianes.
La recerca és producte d’un estudi exhaustiu de les fonts disponibles, el llibre examina els antecedents socials i polítics d’aquests voluntaris i voluntàries, en molts casos, refugiats antifeixistes; la seva participació a les milícies del POUM; com serien víctimes de les calúmnies i de la repressió desfermada contra el partit a la zona republicana; el seu pas pels camps de concentració i la resistència antinazi durant la Segona Guerra Mundial; i el seu destí als anys de la postguerra.
Andy Durgan, també ofereix una refutació detallada de l’acusació, predominant durant la Guerra civil, i que ha ressorgit recentment en alguns textos històrics, que, d’alguna manera, el POUM i els seus simpatitzants estrangers van col·laborar amb l’enemic.
Andy Durgan
Doctor en història per la Universitat de Londres. Ha publicat treballs en diversos idiomes sobre aspectes de la història del moviment obrer català i espanyol, a més de la guerra civil espanyola i els seus orígens. Ha publicat diversos estudis sobre el comunisme no estalinista a Espanya durant la Segona República i la guerra civil. És autor de les obras: El Bloque Obrero y Campesino (1930-1936) (Laertes, 1996), sobre el BOC; The Spanish Civil War (Palgrave Macmillan, 2007). También s’ha ocupat de la selección i introducción de la obra ¿Socialismo o fascismo? Joaquín Maurín y la revolución española 1934-1936, una recopilació de textos de Joaquín Maurín. El 2016, Laertes publicà Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM, una actualització i ampliació de la seva obra sobre el BOC de 1996. El 2022, Laertes publicà la seva darrera obra Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil Española.
Dilluns 2 d’octubre 2023 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra, amb Amadeu Gallart, economista, escriptor i autor del llibre La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història
La Tertúlia, amb una assistència de 29 persones despertà una gran interès per part dels tertulians.
Tertúlia Amics de la Història 2-10-2023 La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Amadeu Gallart: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.
La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra
La figura d’Enric Canturri, alcalde de la Seu entre el 1931 i el 1933, diputat al Parlament català des del 1932, exiliat a Andorra, França i Bèlgica arran dels Fets d’octubre del 1934, retornat el febrer del 1936 amb el triomf del Front Popular i comissari de la columna Macià-Companys durant la Guerra civil, és sens dubte una de les més fascinants dels anys 30 del segle passat al Pirineu. Fascinant i també controvertit, pel paper que va tenir –o que més aviat, no va tenir– en els funestos mesos inicials de la conflagració, quan una trentena de veïns de la Seu i comarca van ser víctimes dels faistes que controlaven el Comitè de Milícies Antifeixistes.
Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971)
El llibre d’Amadeu Gallart arrenca amb la proclamació de la República i l’ascens de Canturri a l’alcaldia, en repassa les principals fites –assenyaladament, la instauració de l’institut a la Seu– i la participació als Fets d’octubre, i l’estretíssima relació que durant tot aquest període va mantenir amb Andorra, amb atenció destacada per a la vaga de Forces Hidroelèctriques d’Andorra (FHASA) del 1933 i per on va marxar a l’exili en dues ocasions, la primera, el 1934; la segona i definitiva el 1939: va desfilar per Montlluís, Montpeller i Casablanca, i el 1942 es va embarcar cap a Mèxic, on va morir el 1971 sense haver tornat mai a trepitjar la Seu. (Font: A. Luengo a Bon Dia AD 31/12/2019)
Barcelona, 6 de desembre de 1932. El president Francesc Macià amb els diputats d’Esquerra Republicana de la circumscripció de Lleida, durant l’obertura del Parlament de Catalunya. D’esquerra a dreta: Francesc Viadiu, Josep Magre, Enric Canturri, Pere Mias, Josep Maria Espanya, Francesc Macià, Humbert Torres, Pere Coromines, Ricard Palacín, Josep Companys i Joan Sauret. Autoria: Pau Lluís Torrents. Font: Fundació Irla
Amadeu Gallart
Amadeu Gallart, és economista i llicenciat en història contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a gestor administratiu i com a col·laborador del negoci familiar de vins i licors. Va ser alcalde de la Seu de 1979 al 1984. Ara dedica bona part del seu temps a llegir i a escriure sobre la nostra història pirinenca. Entre altres llibres destaquen:
Alt Urgell: una visió de conjunt: una aproximaxió a la seva història, vol. 3 (coescrit amb Sol Gasch i Duran i Mercè Grau) (2011)
Trossos de temps de la Seu de postguerra (coescrit amb Sol Gasch) (2016)
Per Déu, per la pàtria i el rei : la vida d’un carlista pirinenc (Antoni Martí, 1806-1863) (2022)
Amadeu Gallart, tertulià convidat d’Amics de la Història
Dilluns 6 Març de 2023 a les 17:00 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb Fermí Rubiralta, historiador i biògraf de “Daniel Cardona i Civit”. També hi intervingué Daniel Cardona i Pera, familiar del biografiat.
Presenta Joan Solé Camardons.
Inscripció: amicsdelahistoria2015@gmail.com
Fermí Rubiralta, Daniel Cardona Pera i Joan Solé Camardons
Daniel Cardona (1890-1943). La via irlandesa
Nota: Breu biografia redactada per Fermí Rubiralta
Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l’etapa inicial del moviment independentista català: l’etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista.
Fou el fundador de les dues formacions històriques més destacades del primer independentisme, Estat Català (junt a Francesc Macià) i Front Nacional de Catalunya (junt a Joan Cornudella), i tirà endavant també d’altres organitzacions polítiques com Bandera Negra o Nosaltres Sols!
Cardona forní el separatisme d’una estratègia basada en el model irlandès gràcies amb la qual va superar l’estadi culturalista i va fer possible la seva transformació en un espai polític i ideològic reconeixible, tot i que reduït, a partir d’un secessionisme nítid que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català.
Defensor d’un nacionalisme ferm i intransigent, fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936. Estimat i venerat al seu poble i a tot el Baix Llobregat gràcies a una gestió eficaç, honrada i dialogant dels afers públics, esdevingué l’únic polític català que derrotà en sengles conteses electorals les dues forces més importants del catalanisme (La Lliga i ERC). Cardona s’ha convertit en un referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era l’única via indefugible per a aconseguir «el trencament de les cadenes de la dominació espanyola», maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada, no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.
Amb el lema “Biblioteca, propaganda i acció”, abans agitador que polític, des de la seva participació el 1912 com a col·laborador de Renaixement, el seu nom quedà lligat a capçaleres històriques del periodisme nacional com Cu-cut!, La Tralla, Nova Catalunya o El Diari de Barcelona, i el seu conegut pseudònim de Vibrant, unit a empreses periodístiques com L’Estat Català, Som!.., Nosaltres Sols! o Ferms! Màxim encarregat de l’Oficina de Redacció i Propaganda quan es formà Estat Català, arrodoní el seu paper de principal publicista del separatisme amb opuscles com el Catecisme Patriòtic o el Manual del Legionari, contribuint a popularitzar lemes com el de Per la Pàtria i la Llibertat, i publicant llibres com La Batalla (1923) o Res de nou al Pirineu (1933).
Fons Daniel Cardona i Civit de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Contingut: La documentació personal de Daniel Cardona i Civit que es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona està formada per un total de 175 documents, dels quals tots, excepte 20, són cartes. 113 d’aquests documents estan adreçats a Cardona i 41 a altres corresponsals. Aquesta documentació aporta interessants dades, principalment del període 1923-1930, del grup independentista Estat Català, de les diferencies i el trencament definitiu entre Daniel Cardona i Francesc Macià i dels grups catalans a exili. Catàleg del Fons Daniel Cardona i Civit
Fermí Rubiralta
Fermí Rubiralta i Casas (L’Hospitalet de Llobregat, 1959). Llicenciat en història contemporània per la UB (1985) i doctor en Ciència Política per la EHU-UPV), és especialista en la història de l’independentisme català.
Ha publicat diverses biografies polítiques –Joan Cornudella (2004), Daniel Cardona (2008), Miquel Badia (2011), Vicenç A. Ballester (2015), Joaquim Juanola (2019)–; treballs d’estasiologia –Orígens i desenvolupament del PSAN (1988), El Partit Nacionalista Català (2010), Estat Català sota el franquisme (2021); vàries síntesis –Una història de l’independentisme polític català (2004); Historia del independentismo político catalán (2020) o Breu història de l’independentisme als Països Catalans (2020)–, estudis comparatius – El nuevo nacionalismo radical. Los casos gallego, catalán y vasco (1997), De Mao a Castelao (1998); i d’altres com Els orígens de l’independentisme català a Cuba (2017), o el treball d’introspecció, l’Evolució independentista del catalanisme (2019).
Ha estat igualment coordinador de dues obres col·lectives, –Diccionari biogràfic d’Estat Català (2021) i Estat Català (1922-2022) (2022) –i s’ha interessat també pels orígens del socialisme basquista a Un panadero socialista en el Gobierno Vasco (2014). Ha col·laborat en diverses revistes científiques com Revue Internationale de Politique Comparée, Afers, L’Avenç, Revista de Catalunya, Uztaro, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Nazioni e Regioni, etc, i d’altres publicacions de divulgació general.
Tertúlia Amics de la Història. Acte sobre Daniel Cardona Civit amb els tertulians convidats: Fermí Rubiralta historiador i biògraf i Daniel Cardona Pera, familiar. Coordina Joan Solé Camardons, Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, 6-3-2023
Dilluns 6 de febrer de 2023 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia Joan Sauret. Biografia d’un líder republicà europeista.
Amics de la Història
La tertúlia amb més de trenta assistents, tingué com a tertulians convidats Àlvar Llobet, historiador, periodista i autor de la biografia: Joan Sauret. Tasca i esperança; i Josep Vall, director de la Fundació Irla, entitat promotora i editora de l’obra. Al final de l’acte es lliuraren 10 exemplars als primers inscrits a la tertúlia Amics de la Història
Josep Vall director de la Fundació Irla s’adreça al tertulians d’Amics de la Història (6-2-2023)
Josep Sauret de la secció d’Història que comparteix cognom amb el biografiat, feu un breu referència a l’origen del cognom i a les diverses branques de Sauret a Catalunya. Hi assistiren també fins a 6 persones que compartien el cognom amb Joan Sauret. També hi intervingueren diversos balaguerins agraint les referències literàries i documentals a la ciutat de Balaguer a la biografia d’Alvar Llobet.
Josep Vall informà de l’origen d’aquesta biografia, tan necessària per a qui havia estat durant 20 anys el secretari general d’ERC. També informà de la tasca de la Fundació Irla especialment la recerca i edició de més de 40 biografies de republicans que poden descarregar-se gratuïtament. Vegeu les publicacions d’estudis històrics i biografies aquí
Àlvar Llobet, balaguerí, historiador i periodista explicà amb rigor i amenitat la biografia de Joan Sauret, de qui va reconèixer que no era prou recordat a la seva ciutat natal, fruit de la desmemòria interessada d’una determinada política.
Àlvar Llobet, balaguerí, historiador, periodista i autor de la biografia sobre Joan Sauret
Després s’inicià la tertúlia amb una desena d’intervencions amb tots els tertulians, amb Joan Solé Camardons de moderador.
La tertúlia comptà amb el suport de la Fundació Irla, que lliurà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.
Foto 1: Perpinyà, 27 de gener de 1946. Joan Sauret intervenint davant la militància d’Esquerra, reunida al Grand Hotel en un vi de germanor amb motiu de la visita de Carles Pi i Sunyer per a pronunciar una conferència. Entre d’altres, es poden reconèixer, Josep Sans, Francesc Falivene, Joan Prat, Martí Barrera i Andreu Claret. ANC-Col·lecció Documental sobre l’exili català al segle XX (Joan Sauret)
Joan Sauret. Tasca i esperança
Joan Sauret i Garcia (Balaguer, 1899–1985) emigra en l’adolescència a Argentina, iniciant a Buenos Aires, en paral·lel, una perenne vocació periodística a través de Ressorgiment i un sòlid compromís polític amb el catalanisme republicà. Tornat a la seva ciutat natal, el 1925 crea Pla i Muntanya, quinzenal d’àmbit comarcal; el 1930 impulsa el Centre Català̀ Republicà; el 1931 participa en la fundació d’Esquerra Republicana; i el 1932 esdevé diputat al Parlament de Catalunya, tasca que compagina amb la de periodista a La Humanitat.
París 31 juliol de 1948. Homenatge a Joan Tauler. D’esquerra a dreta, Josep Sans, x, Joan Sauret, sra. Quintana, Josep Tarradellas, Joan Tauler, Carme Ballester, Víctor Torres, Simone Hilaire, Antoni Xirau, Josep Fontbernat, Lluís Gausachs. PAUL COLIN-MAX MICOL /AMTM
Amb la derrota de la Guerra Civil, s’exilia a França on esdevé estret col·laborador del secretari general d’ERC Josep Tarradellas, al qual succeeix al capdavant de l’organització des del 1954 i durant vint-i-dos anys, mantenint la flama del partit a través de Tribuna, alhora que impulsa l’incipient moviment federalista europeu.
París, 6 de novembre de 1950. Víctor Torres, Josep Tarradellas, Manuel Irujo i Joan Sauret. AMTM
Amb la fi del franquisme, el 1976, cedeix el lideratge d’Esquerra Republicana a Heribert Barrera, deixa escrita la peripècia de la diàspora a L’exili polític català i retorna al seu bressol a la vora del Segre, per a morir-hi en pau.
Joan Sauret: L’Exili polític català, Ed Proa, 1979
Àlvar Llobet
Àlvar Llobet i Sotelo (Balaguer, 1984). Llicenciat en Història de l’Art per la UB i en Periodisme per la UPF. Actualment és periodista de Nació (Digital). Ha treballat i col·laborat en diversos mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, RNE, La Manyana, Ràdio Balaguer i UA1 Ràdio. Ha publicat com a autor: El reconeixement internacional de la Intersindical (2015) i com a editor, Picar pedra. 50 reflexions republicanes sense jugades mestres (2021).
Dilluns, 12 de desembre 2022 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: Tarradellas, una certa idea de Catalunya amb Joan Esculies, historiador i autor de Tarradellas, una certa idea de Catalunya.
Presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història
La tertúlia comptà amb més de trenta persones. Joan Esculies destacà vuit etapes de la llarga vida de Josep Tarradellas (1899-1988). A continuació fem un resum imperfecte de la seva intervenció de més d’una hora:
a) 1899-1930. La formació d’un polític diferent. Un polític autodidacta que és formà al CADCI i que s’acaba guanyant molt bé la vida com a viatjant de comerç. Coneix a Antònia Macià i Gómez amb qui festejarà i es casarà. És un gran organitzador que ho classifica tot i a tothom en fitxes. La seva formació i visió comercial, l’aplicarà a la política: “La política és el tracte del homes”. El 1927 es casa i el 1928 neix la seva filla Montserrat Tarradellas i Macià amb síndrome de Down. Això el marcarà de per vida. La Montserrat és alhora la persona més important per a ell, i també serà el factor que el farà sortir de casa i entrà a la política d’una manera plena i intensa totes les hores del dia, intentant “fugir” de casa. Molta gent creia que Tarradellas era solter.
b) 1931-1936. La conversió de self-man en polític. Fa una progressió política meteòrica i esdevé diputat d’ERC i secretari del President Francesc Macià. Però aviat tenen una forta discrepància i amb el lluhins o grup de l’Opinió se separen d’ERC i formen el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE) coneguts com els “panarres” per les seves sigles. Els fets del 6 d’octubre de 1934, en què no hi participa activament, suposen per a Tarradellas un punt d’inflexió, d’un error que sempre té present i que cal evitar. Catalunya i el govern de Catalunya ha de tractar directament amb el Govern d’Espanya, sense intermediaris de tu a tu i no intentar mai “arrreglar” els assumptes espanyols. Tarradellas, no és un separatista, no és un federalista, no és un confederalista, no és tampoc un regionalista, ni un autonomista, és un nacionalista que cada moment històric, vol i lluita pel màxim autogovern de Catalunya. Tarradellas amb Macià aprèn aviat la importància de la imatge en política. Ell mateix acabarà sent un polític amb una bona planta, elegant i que alguns començarien a imitar amb els seus vestits de gris tarradellas.
c) 1936-1938.Polític de Guerra i de Revolució. Amb 40 anys, Tarradellas assoleix personalment i també el Govern de Catalunya, el màxim autogovern, a la pràctica, confederat amb la República espanyola. Durant la guerra reconquereix el poder arrabassat amb la retallada de l’Estatut que havien fet les Corts espanyoles. Entre altres temes, incauta el fons del banc d’Espanya i dirigeix les indústries de Guerra. Té molta més bona afinitat amb els anarquistes de la CNT que amb els comunistes del PSUC amb qui creu que estats subordinats al PCE.
d) 1939-1944. La gestió de la derrota. Tarradellas intenta reorganitzar ERC que tenia els seus quadres i militants dispersos entre Mèxic i arreu de França. Fa una munt de viatges per Europa per recomposar ERC i donar suport a tots els seus militants i quan cal i pot amb ajuda econòmica. Josep Irla esdevé, sense gaire convenciment personal, president de la Generalitat a l’exili. Per a Irla en paraules seves “El càrrec de president de la Generalitat és un fardo“. Entre 1942-44 viu a Suïssa i neix el seu fill Josep Tarradellas i Macià, és un fill no esperat, amb qui no va tenir mai una relació bona, tampoc dolenta. Finalment l’octubre de 1944 pot marxar de Suïssa i torna a París.
e) 1945-1954. Recompondre ERC i cap a la Presidència. En acabar la segona Guerra Mundial, Tarradellas reapareix i reorganitza de nou ERC i prova diferents estratègies que no acaben de funcionar (la Solidaritat Catalana, formació d’un Govern a l’exili i altres) i apareix el problema amb els bascos. La Generalitat està econòmicament ofegada. Havia hagut de tornar al govern de la República el fons que administrava, mentre que el govern basc no ho va fer. Des de 1952, és de facto el president de la Generalitat. Irla fa temps que ho vol deixar per motius de salut i de cansament.
f) 1954-1977. Consolidar la presidència (1954-1959), Lligar-se a l’interior i amb nous actors (1960-1969), Aconseguir el reconeixement i fer el camí (1970-1977) i el Retorn (1977)
Aquesta llarga etapa amb diversos subperíodes, suposen la seva elecció i consolidació com a president de la Generalitat, amb una intensíssima vida política amb dotzenes de viatges per Europa i Amèrica i milers de cartes, sempre amb l’objectiu de preservar la institució de la Generalitat, no només des del punt de vista simbòlic. sinó també real, però lligat amb l’interior. Per això no fa mai un govern de la Generalitat a l’exili com els bascos o els republicans espanyols. I manté relacions amb l’exili mexicà, i sobretot amb diferents actors catalans i espanyols (Jaume Vicens Vives, Domingo Valls Taberner, Manuel Ortínez, Duran Farell, Carles Sentís, Jordi Pujol, Josep Maria Bricall, Jaume Ros Serra, Frederic Rahola, Joan Sauret, Humbert i Víctor Torres, Heribert Barrera, Carles Martí Feced, Baltasar Porcel, Antoni Gutiérrez, Verde i Aldea, Serra i Moret, Pallach, Joan Reventós, Adolfo Suárez i un llarg etcètera)
g) 1978-1980. Un altre cop al capdavant del govern, 1978-1980
Tarradellas fa un govern d’unitat i intenta omplir de contingut la Generalitat, amb la figura de Jordi Pujol que emergeix i que clarament no es refia de Tarradellas. Alguns esdevenen tarradellistes sense que hi hagi un partit, ni ERC, tarradellista.
h) 1981-1988. Després del Govern, Tarradellas continua fent política
S’aguditzen les relacions amb Jordi Pujol i es declara contra la LOHAPA i les 17 autonomies. Els socialistes reclamen la seva figura. De fet és una veu que ningú fa callar. Fins hi tot Obiols podria semblar un candidat tarradellista.
Tarradellas, una certa idea de Catalunya
La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx.
Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.
Joan Esculies
Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és escriptor i historiador. Ha publicat biografies, assaigs i articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle xx. L’any 2018 va rebre el premi Gaziel de Biografies i Memòries per Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Exerceix de professor a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya i escriu a La Vanguardia.
Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat el Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas.
Ja està exposat a biblioteca i confiem que serà de l’interès dels socis.
Dilluns 7 de novembre de 2022 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió Ventura Gassol. Una biografia política. El tertulià convidat fou Manuel Pérez Nespereira, historiador, ateneista i autor de Ventura Gassol. Una biografia política.
Joan Manuel Tresserras, escriptor, assagista i president de la Fundació Jose Irla, editora de l’obra participà també a la tertúlia i en va fer la seva presentació.
La tertúlia compta amb el suport de la Fundació Irla, que lliurà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.
Modera la tertúlia: Joan Solé Camardons
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Ventura Gassol i Rovira (1893-1980)
Una biografia política
Ventura Gasol i Rovira (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980) inicia de ben jove un sòlid compromís amb el catalanisme polític i cultural, com a propagandista i activista i com a notable poeta. Exiliat arran de la Dictadura primoriverista, s’alia a Estat Català̀, esdevé́ un dels lloctinents de Francesc Macià̀ i participa en la insurrecció́ de Prats de Molló́, acompanyant posteriorment el líder separatista en el seu periple americà̀.
Retornat a Catalunya participa en la fundació́ d’Esquerra Republicana i en l’adveniment de la República i la Generalitat de Catalunya. Com a conseller d’Instrucció́ Pública i de Cultura promou una obra de govern que continua, actualitza i amplia l’endegada per la Mancomunitat, malgrat el convuls període en la qual es desenvolupa. Empresonat amb tot el Govern arran els Fets d’Octubre de 1934, reprèn la tasca de conseller arran la victòria del Front d’Esquerres del 1936, per a tot seguit afrontar durant la Guerra Civil el salvament de vides i patrimoni abans d’haver d’exiliar-se per les amenaces dels incontrolats. Allunyat de la primera línia política, viu un segon exili a cavall de França i Suïssa fins el seu retorn a Catalunya, a la del franquisme, per a morir-hi en pau.
Barcelona, 16 d’octubre de 1936. Festival al Teatre Olympia, en honor als mariners del Zirianin, el vaixell soviètic arribats dies abans amb un carregament de queviures per la ciutat. D’esquerra a dreta: el consol Vladimir Antónov-Ovséienko, Josep Tarradellas i Ventura Gassol. Agustí Centelles /CDMH. Fundació Josep Irla
Manuel Pérez Nespereira
Doctor en Història Contemporània de Catalunya, especialista en la figura d’Enric Prat de la Riba, el primer terç del segle XX a Catalunya i el catalanisme d’aquest període.
Autor de més de mitja dotzena d’obres, entre les quals: Prat de la Riba, nacionalisme i formació d’un estat català; La secessió catalana; La Ciutadella; Jaume aiguader, la nació popular.
Ha publicat en revistes especialitzades i genèriques, i al costat de l’obra individual ha col·laborat en un bon nombre d’obres col·lectives.
Una breu selecció d’articles de revistes: La crisi de la fi de segle a l’Ateneu barcelonès; La primera crisi positivista a l’Ateneu Barcelonès (1877-1878); Precedents de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860); La recepció de la cultura i el pensament europeus a la Catalunya de la Restauració. L’Ateneu Barcelonès i la seva biblioteca com a vehicles de recepció, assumpció i difusió; L’Ateneu Barcelonès i Josep Pla. Dues actituds davant la lluita social. Més informació aquí.
Dijous 20 d’octubre a les 18.30 h a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista a càrrec de Cèlia Cañellas Julià, historiadora i Rosa Toran Belver, historiadora; ambdues coautores de Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, edicions 62.
Presenta: Josep Sauret, membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Cèlia Cañellas Julià i Rosa Toran Belver, autores de la biografia de Hilda Agostini; Josep Sauret de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 20 d’octubre de 2022. Foto JSC.
Una biografia singular
La biografia de Hilda Agostini (Tarragona 1890-Paris 1976), filla d’un pare d’origen italià, esdevé singular per la seva formació en els àmbits del protestantisme i per la trajectòria que la conduí al compromís polític i a la integració en els cercles maçònics. En aquests àmbits es forjà el seu esperit profundament republicà i laic i el seu compromís en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal.
Exercí de mestra a l’escola pública barcelonina, on acabà per dirigir l’Escola Montessori, i també a l’Escola del Treball. Amiga de Marcel·lí Domingo, milità en el Partit Republicà Radical Socialista, a Izquierda Republicana i en els anys de guerra, al PSUC, destacant per la seva labor de propaganda en mítings i en les seves col·laboracions a la premsa.
Des de l’exili al sud de França col·laborà en la tasca d’ajut als refugiats, continuada a Paris des de les oficines de la CIMADE, ONG francesa fundada al començament de la Segona Guerra Mundial per grups d’estudiants protestants francesos, en particular l’activista cristiana i membre de la Resistència francesa Madeleine Barot, per donar assistència i suport a les persones desarrelades per la guerra, en primera instància els que van ser evacuats de les províncies franceses d’Alsàcia i Lorena situades a la frontera amb Alemanya.
En resum, la biografia de Hilda Agostini és singular per la seva formació i la seva trajectòria, com a dona d’esperit profundament laic, compromesa i entestada en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal, a més de la seva dedicació al magisteri, la integració en una lògia maçònica i el seu compromís polític.
Les autores del llibre Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Cèlia Cañellas i Rosa Toran, a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Foto Natàlia Costa / ACN
Rosa Toran (1948) és doctora en Història i ha estat professora d’història en diversos instituts de batxillerat. Becada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Jaume Bofill, l’any 1988 obtingué la Borsa d’Estudis Agustí Duran i Sanpere dins els Premis Ciutat de Barcelona, i el 2015 fou guardonada amb el Premi Bages de Cultura d’Òmnium Cultural. Com a autora, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, ha divulgat estudis i publicacions sobre la política escolar de l’Ajuntament de Barcelona, el personal polític (1875-1931), la representació de la dona en els consistoris durant la Segona República i el paper de les dones durant la Guerra Civil a la rereguarda. Exvicepresidenta de l’Amical de Mauthausen i altres camps i responsable d’arxius i publicacions, ha comissariat exposicions i ha escrit llibres i articles sobre la deportació republicana als camps nazis.
A l’Ateneu Barcelonès va ser la tertuliana convidada d’Amics de la Història a la tertúlia: Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme, que podeu veure aquí
Secció d'Història 