Dilluns 5 d’octubre 17h, sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història. La cultura com a front de combat (1936-1939). Ferran Soldevila i altres intel·lectuals.
Tertulià convidat Enric Pujol, historiador, escriptor i curador de l’obra Dietaris de la República i la guerra (1931-1939). Ferran Soldevila.
Presenta: Jaume Comas, actor i historiador.
Inscripció a historia@ateneubcn.cat
Ferran Soldevila fou un dels intel·lectuals més destacats de la Catalunya republicana. Paral·lelament a la seva activitat pública com a historiador i articulista a la premsa, durant els anys trenta escrigué un dietari personal en el qual consignà tant la seva quotidianitat i intimitat com composicions literàries o reflexions polítiques i intel·lectuals. Sobretot durant la guerra, moment en què reafirmà el seu compromís amb Catalunya i amb la legalitat republicana.
Dietaris de la República i la guerra (1931-1939) és un volum dels dietaris que Soldevila va incloure en el recull Al llarg de la meva vida, publicat el 1970, en el qual aplegava diferents escrits de caràcter autobiogràfic. No n’és, tanmateix, una simple reedició, ja que aleshores foren censurats per les autoritats franquistes.
Ara els curadors, Enric Pujol i Francesc Foguet han pogut restituir-lo i també han confrontat el manuscrit i el mecanoscrit originals per tal de recuperar aquells fragments autocensurats a causa de les circumstàncies del moment. Fet i fet, el present volum esdevé un document excepcional que ens ofereix un testimoni d’uns anys convulsos i esperançadors i que, juntament amb els dietaris de l’exili i el retorn representa un dels cicles dietarístics fonamentals de la literatura catalana
Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
Una bibliografia bàsica
El 17 de juliol d’enguany va fer 90 anys del cop d’estat feixista que inicià la Guerra Civil d’Espanya. Aquest fet històric, segons un article recent de Joan Esculies a La Vanguardia (13-06-2026), “en els darrers vint anyss’han publicat sobre la Guerra Civil uns 3.000 llibres nous en castellà, 1.200 en català, més de 260 en anglès i gairebé 150 en francès. Junt a les publicacions en gallec, basc, italià i altres llengües s’arriba gairebé a 5.000 obres”.
Segons el cercador del catàleg de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès hi ha 1.203 títols sobre “Guerra civil 1936-1939” i 630 títols sobre “Guerra civil 1936-1939 a Catalunya”.
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha preparat una bibliografia bàsica de 42 obres sobre la Guerra Civil, pensant en un lector no especialista, però que té interès en aquesta matèria. Els criteris d’inclusió han estat:
a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu que tracten d’una manera central la Guerra Civil (1936-1939), per tant, hem exclòs de la llista les obres que tracten tot el període de la República (1931-1939) i també l’exili republicà.
b) Hi ha un predomini de llibres editats o reeditats a partir de 2000. Els llibres anteriors a aquesta data s’han inclòs només els considerats com a referents historiogràfics.
c) S’han inclòs d’una manera especial llibres en català o la versió catalana i també obres sobre la Guerra Civil a Catalunya.
d) S’han tingut present les propostes i ressenyes d’Andreu Espasa, historiador, Miquel Nistal i Quim Jubert, ateneistes ambdós bons coneixedors d’aquest període. També s’han inclòs la majoria de les obres o autors citats per Jordi Canal, historiador, al seu article a La Vanguardia (13-6-2026).
e) Finalment, s’han prioritzat obres escrites per historiadors i historiadores, per tant, no hi ha memòries de polítics o de periodistes. També s’han inclòs temàtiques amb perspectiva de gènere.
La llista consta de tres apartats: a) 9 obres de síntesi i/o referents clàssics; b) 16 obres editades o reeditades, posteriors a l’any 2000 fins al 2026 sobre la guerra arreu d’Espanya; c) 17 obres sobre la Guerra Civil a Catalunya.
L’elaboració d’aquesta bibliografia bàsica que, inclou un enllaç a una sinopsi o bé una ressenya de cada obra, ha anat a càrrec de Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades (UB-UAB) i cap de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020 i 2024-2026). També ha rebut el suport i l’assessorament tècnic de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat un Centre d’Interès amb una selecció d’algunes obres que es podrà renovar a mesura que els lectors adquireixin en préstec les obres.
1. SÍNTESIS GENERALS I REFERENTS CLÀSSICS
CASANOVA, JULIÁN: Vol 8 “República i guerra civil” dins de Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, Crítica & Marcial Pons, 2007, 544 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/9rlhY. Una Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, dividida en dotze volums, deu estan concebuts amb criteri cronològic i dos tenen naturalesa més transversal.
BEEVOR, ANTONY: La Guerra civil española, [traducció, Gonzalo Pontón] Crítica, 2005, 902 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/uon1j. Se sol presentar a la guerra civil espanyola com a resultat d’un xoc entre l’esquerra i la dreta, però sabem que això és una simplificació enganyosa. El conflicte tenia dos eixos més: centralisme estatal contra independència regional, i autoritarisme contra llibertat de l’individu. Una de les raons que expliquen la coherència política i militar més gran de les forces “nacionals” radica que, amb només alguna excepció menor, van combinar tres extrems aglutinants. Eren de dretes, centralistes i autoritàries alhora.
FRASER, RONALD: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros : historia oral de la Guerra Civil Española, Crítica, 2007, [1979], 860 pàg. PDF: https://tuit.cat/nFx7X. El llibre de Fraser, significà una aproximació al conflicte des de la història social. Allò que el fa sobresortir és el seu caràcter subjectiu, la recreació d’un ambient, d’un clima, d’una memòria personal no sempre coincident amb la “veritat” històrica, però que ens apropa a la “realitat” del conflicte amb una vivesa estremidora.
JACKSON, GABRIEL: La República española y la Guerra civil: 1931-1939; [traducció Enrique de Obregón], Crítica, 1990, 494 pàg. Primeres pàgines: https://tuit.cat/qEmb0.
PAYNE, STANLEY G. : 40 preguntas fundamentales sobre la guerra civil; [traducció, Mª Pilar López Pérez], La Esfera de los Libros, 2006, 549 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/J3ydJ. El llibre planteja quaranta preguntes fonamentals per comprendre la Guerra Civil. A tall d’exemple: Era realment inevitable la guerra? O què hauria passat si els militars no s’haguessin revoltat? Quins eren els objectius de Hitler, Mussolini i l’URSS quan es van decidir a intervenir-hi? Per què les democràcies occidentals no van ajudar la República? Què va passar amb l’or de Moscou? Quin paper van jugar els nacionalismes? Quines van ser les conseqüències immediates i a llarg termini? Ha aconseguit Espanya superar, en ple segle XXI, la Guerra Civil, o encara queda un camí per recórrer?
PRESTON, PAUL: La Guerra Civil espanyola, [traducció, Jordi Ainaud], Base, 2006, 398 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/r6x5p. Versió en català, revisada i ampliada d’una obra clàssica. Amb un capítol inèdit sobre la repressió durant la guerra. En el setantè aniversari de l’esclat del tràgic conflicte, Paul Preston, hispanista de prestigi internacional, actualitzà i amplià el seu estudi de la Guerra Civil tenint en compte tant les darreres investigacions i polèmiques historiogràfiques com l’abundant material inèdit, oferint la seva versió definitiva de La guerra civil espanyola.
RAGUER, HILARI: La Pólvora y el incienso : la Iglesia y la guerra civil española,1936-1939. Península, 2001, 478 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/iYnBu. Hilari Raguer mostra la fractura que la Guerra Civil va provocar entre els catòlics, entre dues grans maneres d’entendre el cristianisme que van originar dues postures oposades durant la República i la guerra. Així, dues actituds cristianes es van traduir en dues opcions polítiques. O potser va ser al revés?
THOMAS, HUGH: La guerra civil española, París, Ruedo Ibérico, 1961, 579 pàg. Vegeu la crítica: https://tuit.cat/NmD1u
VILAR, PIERRE:La Guerra Civil espanyola, [traducció, Eulàlia Duran], Crítica 1986,176 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/cg5Jj .Versió en català d’un altra obra de referència.
2. HISTORIOGRAFIA SOBRE LA GUERRA ARREU D’ESPANYA (2000-2026)
ALEGRE LORENZ, DAVID: Verdugos del 36: La maquinaria del terror en la Zaragoza golpista, Crítica contrastes, 2025, 607 pàg. Ressenya de Miquel Nistal a Gaudir la Cultura. Un llibre que recull i examina, de forma molt detallada i exhaustiva, la investigació historiogràfica dels fets que envoltaren el parcialment fracassat cop d’estat de juliol de 1936 a la ciutat de Saragossa i la zona d’influència més propera.
ALONSO IBARRA, MIGUEL: Cruzados sin gloria: El ejército de Franco en la Guerra Civil. Ed. Pasado y Presente. 2025, 659 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/sIx3v. El principal objectiu d’aquest llibre és reconstruir l’experiència dels soldats de l’exèrcit sublevat a la guerra civil de 1936-1939 en tota la seva dimensió, des de la mobilització fins al combat, passant per les relacions entre soldats i d’aquests amb els civils, la vida quotidiana o l’adoctrinament ideològic, així com també la memòria i els relats sobre la guerra que van elaborar els excombatents franquistas.
CENARRO, ÁNGELA: “La guerra civil española: 1936-1939” dins de “Nueva historia de la España contemporánea (1808-2018) de JOSÉ ÁLVAREZ JUNCO i ADRIAN SHUBERT (Eds.), Galaxia Gutenberg, 2018, 817 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/Wwm2H. Un capítol sobre la guerra, dins d’una obra de caràcter general innovadora.
EALHAM, CHRIS i RICHARDS, MICHAEL eds.: España fragmentada: historia cultural y Guerra Civil española, 1936-1939; [traducció, Jean-Pierre Bergez, Pablo Rojas Salado, Miguel Ángel del Arco Blanco] Ed. Comares 2010, 289 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/kp60b. Els treballs continguts en aquest obra mostren que la guerra civil va ser resultat de multitud de fissures culturals presents a la societat espanyola dels anys trenta, que es van veure accentuades i potenciades per l’esclat de la contesa.
ESPINOSA, FRANCISCO: La Primavera del Frente Popular : los campesinos de Badajoz y el origen de la guerra civil, marzo-julio de 1936; [pròleg Antonio-Miguel Bernal], Crítica, 2007, 433 pàg. Ressenya de Ricardo Robledo: https://tuit.cat/rtEoo
ESPINOSA, FRANCISCO (ed): Violencia roja y azul. España 1936-1950. Crítica, 2010, 485 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/cf2wd. Es tracta de tres estudis precedits d’una visió de conjunt de Francisco Espinosa. El primer de José María García Márquez s’ocupa, en una innovadora investigació local, de la parcel·la pitjor coneguda: la del terror blau que va seguir immediatament el triomf del cop militar. El segon de José Luis Ledesma analitza la violència vermella a la zona republicana, i el darrer de Pablo Gil Vico tracta sobre la repressió judicial militar des dels seus inicis el 1936 fins al 1950.
GÓMEZ BRAVO, GUTMARO: Geografía humana de la represión franquista : del golpe a la guerra de ocupación (1936-1941), Cátedra, 2017, 311 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/8gbbe. A través de la documentació consultada a prop de vint arxius nacionals i internacionals, reconstrueix la primerenca planificació i la progressiva sincronització geogràfica del sistema repressiu.
JULIÁ, SANTOS (coordinador): República y guerra en España (1931-1939), Espasa, 2006, 459 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/x4ls3. El volum compta amb la col·laboració de set especialistes en la matèria. Entre ells, hi ha un capítol de Santos Juliá “El Frente Popular y la política de la República en guerra”.
MORADIELLOS, ENRIQUE: Historia mínima de la Guerra Civil española [las causas, el desarrollo, las consecuencias y los protagonistas de la gran tragedia española del siglo XX], Turner Publicaciones El Colegio de México, 2016, 298 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/c8ohT. La crítica especialitzada valora molt positivament la capacitat de l’autor per sintetitzar un conflicte massiu amb prou feines 300 pàgines, sense perdre profunditat ni rigor acadèmic. Ideal per a la iniciació: vol evitar un llenguatge excessivament críptic o tècnic, es considera una de les millors portes d’accés per a estudiants o lectors generals que vulguin entendre el conflicte.
PRESTON, PAUL: El Holocausto español : odio y exterminio en la Guerra Civil y después [traduc., C. Martínez Muñoz i E. Vázquez Nacarino], 2011, 859 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/OEZE1. Durant la Guerra Civil espanyola, prop de 200.000 homes i dones van ser assassinats lluny del front, executats extrajudicialment o després de precaris processos legals, i almenys 300.000 homes van perdre la vida als fronts de batalla. A més, un nombre desconegut d’homes, dones i nens van ser víctimes dels bombardejos i els èxodes que van seguir l’ocupació del territori per part de les forces militars de Franco. Al conjunt d’Espanya, després de la victòria definitiva dels rebels a finals de març de 1939, al voltant de 20.000 republicans van ser executats.
PRESTON, PAUL: La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española, Debate, 2025, 336 pàg. Ressenya de Miquel Nistal a Gaudir la Cultura. S’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels feixistes. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels feixistes. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República.
PUELL DE LA VILLA, FERNANDO i HUERTA BARAJAS, JUSTO ALBERTO: Atlas de la Guerra Civil española : Antecedentes, operaciones y secuelas militares : 1931-1945, Ed. Síntesis, 2007, 357 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/Vocdm. Per tal de desentranyar una successió embolicada de fets d’armes, catalogar-los amb mètode i claredat, i plasmar-los en mapes de conjunt i de detall, s’ha compartimentat l’estudi de la contesa per semestres. Per cadascun s’ofereix un mapa comprensiu dels diferents fets d’armes esdevinguts en el període analitzat, seguit d’altres parcials i de detall de les principals batalles que hi van tenir lloc, ordenats cronològicament…
NASH, MARY: Rojas: Las mujeres republicanas en la Guerra Civil, Taurus, 2024, [2006], 360 pàg. PDF: https://tuit.cat/s5g8W. Mary Nash fa un estudi del paper i les experiències de les dones republicanes a la Guerra Civil (1936-1939), i analitza la seva valuosa aportació a la rereguarda, així com els èxits heroics de les dirigents polítiques i de les dones que van lluitar al front. Per a moltes, participar activament en aquesta lluita va ser una experiència alliberadora després d’haver-se vist aïllades de la vida pública i política. A mesura que anaven guanyant confiança en les seves pròpies aptituds aquestes dones van començar a qüestionar el seu paper tradicional a la societat i les limitacions que els havien imposat per raó del seu sexe. Basat en una extensa investigació, així com en entrevistes amb dones activistes a la Guerra Civil espanyola, Rojas avalua la significativa participació de les dones en la lluita antifeixista contra Franco i introdueix el lector a la complexa realitat de la guerra i la revolució des d’una perspectiva de gènere.
REY, FERNANDO DEL i ÁLVAREZ TARDÍO, MANUEL: Fuego cruzado : la primavera de 1936 Galaxia Gutenberg, 2024, 694 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/pa540. La llarga “primavera del 1936” va ser el moment més transcendental de la història d’Espanya al segle XX. Cinc mesos entre les eleccions del febrer i el cop d’Estat del juliol en què es va decidir el futur de la República. Per què no es va consolidar la democràcia i la confrontació va augmentar perillosament? Hi va haver realment molta violència política? Qui i amb més força van minar el pluralisme i van assetjar l’Estat de dret? Què van fer els governs de l’esquerra republicana?
RODRIGO, JAVIER; ALONSO, MIGUEL i ALEGRE, DAVID (cord.): La Guerra Civil española: Una historia global, Galaxia Gutenberg, 2026, 639 pàg. “Introducción. Las guerras de la guerra civil española” dels tres coordinadors del llibre a Conversaciones sobre la Historia: https://tuit.cat/xYx64. Ressenya de Quim Jubert a Gaudir la Cultura: Els tres coordinadors han aplegat en 55 capítols, escrits amb altres historiadors, – la majoria menors de 50 anys-, una obra global sobre la Guerra Civil amb nombroses aspectes d’aquest guerra i en articles d’una extensió màxima de 10 pàgines, i que podem categoritzar entre les més noves tendències historiogràfiques.
VIÑAS, ÁNGEL: ¿Quién quiso la Guerra Civil? : Historia de una conspiración, Crítica, 2019, 501 pàg. Ressenya de José Luis de la Granja: https://tuit.cat/P11ni
3. LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA
BALLÓ, TÀNIA i BERGER MULATTIERI, GONZALO: Les Combatents : la història oblidada de les milicianes antifeixistes. Ed. Rosa dels Vents, 2021, 250 pàg. Ressenya de Josep Lluís Martín i Berbois: https://tuit.cat/Qdo3K. L’obra recupera els noms de les 1.195 milicianes que van participar en la Guerra Civil, la majoria havien quedat ignorades. Ens apropa a la vida d’una vintena de dones conegudes i desconegudes que van patir les conseqüències de la seva ideologia política i de la seva condició de dona.
BERGER MULATTIERI, GONZALO: Les Milícies antifeixistes de Catalunya: Voluntaris per la llibertat, EUMO ed. 2018, 235 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/MQ1pq. Una obra que aproxima amb rigor l’exèrcit de Catalunya i ens en fa conèixer l’organització, la composició ideològica, el finançament, el paper dels militars, el protagonisme femení, el número d’efectius i la qualitat de les tropes implicades. A través de fonts primàries inèdites, ens descriu l’evolució dels tres principals fronts de batalla −Mallorca, Madrid i l’Aragó−, l’ambient polític a la rereguarda i la relació entre els governs català i espanyol.
DUEÑAS ITURBE, ORIOL i MARTÍN BERBOIS, JOSEP LLUÍS (eds.): La Guerra Civil al territori: Lleida, Tarragona i Girona, [director, Jaume Sobrequés Callicó], Memorial Democràtic, 2017, 562 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/4WEdh. La Guerra Civil va tenir semblances a tot Catalunya i al mateix temps moltes diferències. Cada municipi i cada comarca van viure de manera intensa i diferent els fets. Totes aquestes diferències ens ajuden a entendre el perquè en uns indrets la repressió a la rereguarda i la persecució religiosa fos més o menys intensa, les col·lectivitzacions al món urbà i rural tinguessin més o menys èxit, que la presència de refugiats de guerra fos més o menys destacada, que la presència d’indústria de guerra motivés un nombre més elevat de bombardeigs, que l’arribada del front de guerra es produís abans o després.
FERNÁNDEZ TRABAL, JOSEP; OLIVÉ OLLÉ, FRANCESC i BESOLÍ MARTÍN, ANDREU [i ALTRES]: Guerra Civil a Catalunya: testimonis i vivències, Ed. Generalitat, 2007, 397 pàg. Catàleg exposició 70è aniversari del començament Guerra Civil: https://tuit.cat/zlhiL. Catàleg de l’exposició commemorativa del setantè aniversari del començament de la Guerra Civil, realitzada íntegrament amb els documents conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya. S’estructura en cinc àmbits expositius i una cloenda, dedicats respectivament als anys d’il·lusió de la Segona República, als fets del 19 de juliol de 1936, a les institucions en guerra, a la vida quotidiana en un país en guerra, i revolució i conflicte militar.
GONZÁLEZ VILALTA, ARNAU (ed): Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Memorial Democràtic, 2017, 301 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/824F7. El llibre s’ha editat en el marc de l’exposició del Memorial Democràtic que explica com, al llarg de la Guerra Civil, tant els ministeris d’afers exteriors europeus i americans com la premsa internacional estaven convençuts que Catalunya proclamaria la independència, en el context dels moviments de fronteres al continent europeu després de 1917-1919 i de les intenses problemàtiques identitàries del vell món.
HURTADO, VÍCTOR; ALTRES AUTORS: SEGURA, ANTONI, VILLARROYA, JOAN, Atles de la Guerra Civil a Catalunya. Ed. DAU, Universitat de Barcelona, 2010, 507 pàg. Sinopsi. https://tuit.cat/ARV95. Es descriuen els principals episodis de la Guerra Civil, per poder entendre, posteriorment, a fons, els més de quatre-cents mapes en què apareixen poblacions i localitzacions geogràfiques, la disposició de les tropes, el moviment dels fronts, l’avanç i el retrocés dels exèrcits i les columnes, els bombardeigs, la guerra al mar i la guerra aèria, etc.
LÓPEZ ROVIRA, CARLES: La Conquesta de Catalunya : diari d’operacions de l’exèrcit de Franco, Ed. Base, 2012, 151 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/E6dum. Detalla l’ofensiva militar franquista que va posar fi a la Catalunya republicana durant la Guerra Civil. Recrea els moviments sobre el terreny dia a dia i poble a poble gràcies a l’anàlisi de documentació original dels arxius militars.
MARTÍN RAMOS, JOSÉ LUIS: Territori capital: La guerra civil a Catalunya, 1937-1939. L’Avenç, 2015, 512 pàg. Ressenya de Genís Barnosell: https://tuit.cat/LAHmu. Martín Ramos hi reivindica la recerca arxivística i hemerogràfica, enfront de les memòries dels protagonistes, que considera fruit d’una percepció parcial dels fets si no obertament mentideres o fal·laces. I ho fa també enfront dels tòpics que es van repetint d’obra en obra sense una adequada fonamentació empírica. És el segon volum de dues obres de Martí Ramos.
OLIVA LLORENS, JORDI: L’Estudi del cost humà de la Guerra Civil a Catalunya: procés de recerca, fonts documentals i línies d’investigació (1936-1945), Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 389 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/807LI. L’obra es planteja com un balanç ampli i crític sobre el que l’autor anomena «cost humà» del conflicte, un concepte que inclou no només les morts directes al camp de batalla, sinó també la mortalitat entre els refugiats i desplaçats dins el territori català i les morts de catalans a l’exili, especialment a França.
PAGÈS BLANCH, PELAI: Catalunya, la República en guerra : (1936-1939), Ed. Base, 2025, 272 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/3B85d. Partint de les causes i dels antecedents del conflicte bèl·lic, aquesta obra mostra l’evolució política i militar, els conflictes que van enfrontar les diferents forces polítiques del bloc antifeixista, les dissidències que van existir entre els Governs de la República i de la Generalitat, sense oblidar les dificultats de tota mena ─especialment les alimentàries─ que va patir la població durant la guerra; sense passar per alt aspectes més conflictius i polèmics, com la repressió o la persecució religiosa, que es varen produir a la rereguarda catalana.
RIART ARNALOT, ORIOL: Erem feres : diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023, 370 pàg. Sinopsi: L’obra mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la guerra civil. Oriol Riart, historiador, arxiver i fotògraf ha fet una recerca històrica a través dels diaris personals dels combatents i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que van deixar per escrit en el mateix moment dels fets. Es tracta de relats no exposats a les possibles modificacions i readaptacions de la memòria. S’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre, que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte. Vegeu la sessió a l’Ateneu Barcelonès: https://tuit.cat/qdY0W
SAGUÉS SAN JOSÉ, JOAN: Una Ciutat en guerra: Lleida en la guerra civil espanyola (1936-1939); [pròleg, CONXITA MIR CURCÓ], Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2003, 754 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/xmtj2. Estudi sobre la guerra civil a la ciutat de Lleida, sense oblidar els problemes d’abast general que marquen els anys trenta al país i a Europa. La revolució social que superà les autoritats republicanes afectà la vida institucional, política, econòmica i judicial dels lleidatans i alliberà unes pràctiques violentes amb un important component de classe i anticlerical. Durant l’últim any de guerra els lleidatans començarien a conèixer els principis del que seria l’estat franquista a partir de 1939.
SOBREQUÉS CALLICÓ, JAUME, [Dir], DUEÑAS ITURBE, ORIOL [Ed], MARTÍN BERBOIS, JOSEP LLUÍS [Ed]: A 80 anys del cop d’estat de Franco : actes del Simposi “La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939)“, celebrat a Barcelona l’1, 2 i 3 de desembre de 2016, Generalitat, Memorial Democràtic, 2017, 991 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/bqj08. Les actes del simposi comprenen l’estudi, des de diferents angles, de l’acció política i econòmica que va dur terme l’executiu de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil (1936-1939).
SOLÉ SABATÉ, JOSEP MARIA (Dir): La Guerra civil a Catalunya (1936-1939) [dir. adjunt: JOAN VILLARROYA; coordina: EDUARD VOLTAS], 6 Volums, Ed. 62, 2005-2005. Sinopsi: https://tuit.cat/t5q6U. Volumen 1: Alçament militar i primers mesos de guerra.Volumen 2: Una revolució en plena guerra. Volumen 3: Catalunya, centre neuràlgic de la guerra. Volumen 4: Derrota, ocupació militar i exili. Volumen 5: Els papers de Salamanca. Volumen 6: L’exili.
TARRADELLAS, JOSEP i CASASSAS YMBERT, JORDI (introducció): Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Govern de la Generalitat, Ed. Dau 2008-2009, 2 volums, 1.303 pàg. Sinopsi i entrevista amb l’editor Ton Barnils: https://tuit.cat/lFsib. La crònica narra, dia per dia, els esdeveniments de la guerra i el paper del govern de la Generalitat en cada moment. Els autors són anònims, encara que a la introducció l’historiador Jordi Casassas n’apunti alguns de possibles.
UCELAY DA CAL, ENRIC:La Catalunya populista: imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939, La Magrana 1982, 412 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/16qcs. L’obra examina com es va forjar el moviment de masses català durant la Segona República, fent èmfasi en el lideratge de figures com Francesc Macià i Lluís Companys, i com aquests van utilitzar el populisme per definir el marc ideològic nacional.
VILARROYA FONT, JOAN: Els Bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil,Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, 254 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/1r51p. Estudi minuciós dels espantosos bombardeigs a què fou sotmesa Barcelona durant la guerra civil, que ocasionaren milers de morts i ferits. Les conclusions, basades en els documents i en les enquestes orals, són absolutament irrebatibles i mostren fins a quin punt els avions “nacionals” italians o alemanys procedents de Mallorca castigaren Barcelona i altres indrets de Catalunya.
Dilluns dia 8 de juny a les 17.00h. Sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història
Tertulià convidat: David Alegre, historiador, professor (UAB) i autor de “Verdugos del 36“.
Presenta Andreu Espasa de la Secció d’Història i professor de la UAB
Inscripció a historia@ateneubcn.cat
Botxins del 36
El llibre de David Alegre, Verdugos del 36. La maquinaria del terror en la Zaragoza golpista, recull i examina, de forma molt detallada i exhaustiva, la investigació historiogràfica dels fets que envoltaren el parcialment fracassat cop d’estat de juliol de 1936 a la ciutat de Saragossa i la zona d’influència més propera.
Es tracta d’un minuciós i ben tractat relat que focalitza la trama cívic-militar que conduí a la sublevació i com es posaren en marxa les mesures de seguretat (securitàries en el llenguatge de l’autor) i de repressió assassina (eliminacionistes en aquest llenguatge tan propi i pulcrament descriptiu). En aquest sentit darrer, és on l’obra pren un nivell de focalització màxima, ja que s’intenta esbrinar quines eren les caracteritzacions sociològiques, demogràfiques, polítiques i socials del gran i heterogeni (o no tan heterogeni) grup d’implicats en les polítiques repressives que se succeïren des del mateix 18 de juliol de 1936 i al llarg d’aquell estiu i els mesos de tardor del mateix any.
David Alegre Lorenz (Terol, 1988) és professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els seus principals camps de recerca són els estudis del feixisme, la història social i cultural de la guerra, els estudis de la violència i la reconstrucció comunitària en períodes de postguerra. Participa de manera habitual com a conferenciant en tota mena de mitjans i ha pres part en diversos projectes del Consell Europeu de Recerca per a la generació i divulgació de coneixement.
També, és autor de nombrosos articles, obres col·lectives i llibres, entre els quals cal destacar La batalla de Teruel: guerra total en España (2018), Comunidades rotas: una historia global de las guerras civiles, 1917-2017 (2019), en coautoria amb Javier Rodrigo, i Colaboracionistas: Europa occidental y el Nuevo Orden nazi (2022), els dos últims de pròxima aparició en anglès. (Traduït d’Ed. Crítica). I de recent publicació: La Guerra Civil española “Una historia global”. Autors: David Alegre Lorenz, Miguel Alonso Ibarra, Javier Rodrigo, Editorial: Galaxia Gutenberg, S.L., 2026
Dimarts 13 de gener a les 19h, sala Pompeu Fabra. Tertúlia Debat Nacional. “República o decadència”. Tertulià convidat, Joaquim Franch Sabrià, escriptor i autor de República o decadència. Un manifest vitalista. Voliana edicions, 2025
Coordinació de Debat Nacional: Carme Adzerias i Jordi Papell. Amb la col·laboració de Joan Solé Camardons de la Secció d’Història.
Inscripció obligatòria a adzeriasmanresa@gmail.com
República o Decadència. Un manifest vitalista
Aquest és un llibre que, partint d’una anàlisi descarnada i succinta del moment crític que viu Catalunya com a subjecte polític, no defuig l’atreviment d’aportar una proposta innovadora tant en termes estructurals com estratègics. El talent i l’activisme, dos dels principals eixos que configuren un esperit vitalista en la cultura política d’un país, han de permetre imaginar una sortida urgent del pendent que actualment ens porta cap a la decadència.
«En el moment que l’independentisme català impugna el nucli fonamental de la raó d’Estat espanyola, emergeix allò que en Joaquim Franch, en aquest llibre que tinc l’honor de prologar -República o decadència. Un manifest vitalista- denomina Estat-monstre. És el Leviatan de Hobbes, que Jaume Vicenç Vives va qualificar de Minotaure o que, recentment, la premsa política ha batejat com a Deep State o Estat profund. Ens referim a la cara B d’una estructura estatal que opera en múltiples dimensions, al marge dels controls institucionals, lluny del joc democràtic i amarada d’una violència soterrada, sorda, omnipresent i letal. (…) De les tres maneres d’afrontar un conflicte que l’economista Albert Hirschman ens proposa -sortida, veu i lleialtat- l’Estat espanyol només ens n’ha deixat una. Les altres dos han estat explorades durant segles amb èxit escàs. O pitjor: amb submissió, repressió i violència. Marxar és l’únic camí possible. I és en aquest punt que el manifest que ens proposa en Joaquim Franch assoleix tota la seva força narrativa, documentada, argumentada, esperançadora. No tot està perdut» Damià del Clot Trias
Joaquim Franch i Sabrià
(Girona, 1958) és llicenciat en Ciències Químiques (UAB), postgraduat en Biotecnologia Alimentària (UPC) i màster en Gestió Gerencial (EADA). També és autor del llibre Abans de fer política (2017), una reflexió de fons sobre el poder polític i la condició humana, i d’un assaig sobre la creativitat, Freedom and Other Keys to Creativity (2022).
El dia 21 d’octubre a les 17h, la Secció d’Història organitza una visita guiada a càrrec d’Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador i co-comissari de l’exposició “Tinta contra Hitler” que organitza i produeix el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) en col·laboració amb MuVIM, València.
Activitat gratuïta exclusiva per a socis amb inscripció obligatòria en aquest formulari:
Les persones sòcies que s’hagin inscrit i validat la inscripció quedem a les 17.00h a l’entrada del MNAC
Tinta contra Hitler (MNAC)
L’exposició Tinta catalana contra Hitler és la presentació a Barcelona del descobriment de l’únic artista català i espanyol que va treballar massivament per a la propaganda britànica i dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial. Del 1941 al 1945, el català Mario Armengol Torrella (Sant Joan de les Abadesses, 1909 – Nottingham, 1995) va dibuixar uns dos mil cartoons o caricatures al servei del Ministeri d’Informació britànic contra el Tercer Reich i l’Eix per a publicar-los en diaris i revistes de països aliats de Londres i neutrals, de Nova Zelanda a Haití.
L’exposició presentarà una selecció dels originals conservats per l’autor i la família que, juntament amb les publicacions on apareixerien molts d’aquells cartoons, esdevé un dels majors fons a escala mundial sobre il·lustració de sàtira política del conflicte més terrible de la història.
Mario Armengol, MNAC
Es tracta d’un espectacular fresc, fins ara desconegut de manera sorprenent ja que les il·lustracions de Armengol es troben al costat de les dels majors i més influents dibuixants i cartoonists de UK, com David Low, Giles o Illingworth. En elles es poden veure caricaturitzats quasi tots els fronts de guerra i les figures més destacades d’aquell combat brutal. Tot això, a més, satiritzat en un estil que beu de la intensa tradició de dibuixants i publicacions satíriques catalanes de la darreria del XIX i primeres dècades del XX. En Armengol aquesta tradició cristal·litza en una obra d’una gran qualitat artística, versàtil i moderna, que supera l’estil de l’època, apunta cap al còmic actual i ens segueix interpel·lant sobre els límits de l’humor en contextos dramàtics i brutals.
Dilluns 6 d’octubre 17h. Sala Montserrat Roig (2a planta). Francesc Boix. La vida atzarosa del fotògraf de Mauthausen. Tertúlia Amics de la Història amb:
August Andreu, president l’Associació Francesc Boix-Memòria Històrica
Ricard Marco, fotògraf i vicepresident de l’Associació Francesc Boix-Memòria Històrica i
Josep Fabra, docent i fundador del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC).
Presenta: Miquel Nistal, ateneista de la Secció d’Història
Inscripció obligatòria a historia@ateneubcn.cat
Possible visita guiada. La Ruta “Francesc Boix”
Durant la sessió s’explorarà la possibilitat de fer una “Ruta guiada”. Per decidir: Divendres 10 octubre (tarda) o dissabte 11 d’octubre (matí).
Visita guiada. La Ruta Francesc Boix. Un recorregut per espais i llocs del Poble-sec, on s’expliquen els antecedents familiars, socials i polítics que van influir en la seva infantesa i la seva adolescència. El recorregut dura dues hores. És gratuït. Exclusiu per a socis de l’Ateneu. Inscripció a historia@ateneubcn.cat.
Qui fou Francesc Boix?
Francesc Boix i Campo, nascut el 31 d’agost de 1920 al barri del Poble-sec, fou un fotògraf militant de les Joventuts Socialistes Unificades ( JSU).
Als 17 anys va anar voluntari al front com a fotògraf de la 30a Divisió de l’Exèrcit Popular de la República. Acabada la Guerra civil, es va exiliar i passà per diferents camps de concentració francesos.
El 27 gener de 1941 va ser deportat al Camp de Mauthausen i en va ser alliberat el 5 de maig de 1945. Va morir a París el 4 de juliol de 1951. Es força conegut per la seva participació en treure fotografies de Mauthausen i fer-les servir en el seu testimoni als judicis de Núremberg i de Dachau.
L’Associació Francesc Boix -Memòria Històrica-, creada l’any 2022, té per a objectius estudiar, recuperar i difondre el llegat i la memòria de Francesc Boix. Recerques recents han aportat noves dades sobre la seva biografia.
Divendres 16 de febrer de 2024 a les 18.30h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que actuarà com a moderadora.
Presenten l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Anna Sallés, Gerardo Pisarello, Carme Sansa, Albert Portillo i Pelai Pagès (dret) a la taula rodona “Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari” a l’Ateneu Barcelonès, 16-2-2024.
La mirada ampla de Joaquim Maurín
Crònica de l’acte per Marià de Delàs
“Terra, nacionalitats, estructuració de l’Estat, alliberament de la dona, destrucció del poder de l’Església, aniquilació de les castes parasitàries, millora moral i material de la situació dels treballadors”. Aquesta enumeració de qüestions socials i polítiques podria semblar realitzada per referir-se a problemes actuals, del segle XXI, tot i que va ser escrita per Joaquim Maurín, que va ser successivament dirigent durant els anys trenta del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM, i que va sintetitzar d’aquesta manera els objectius de la revolució democràtica i social que considerava necessària en aquell temps. Així ho va assenyalar l’actriu Carme Sansa per obrir i moderar una taula rodona, a l’Ateneu Barcelonès, sobre L’actualitat del llegat revolucionari de Joaquim Maurín. Un col·loqui entre coneixedors de la història i amb experiències vitals i trajectòries acadèmiques ben diferents: la historiadora Anna Sallés, el diputat al Congrés Gerardo Pisarello i el politòleg Albert Portillo. Prèviament, el president de la Fundació Andreu Nin, Pelai Pagès, va recordar l’activitat sindical de Maurín a la CNT, els seus llibres i escrits, el seu entusiasme pel que van significar els primers anys de la revolució russa, les detencions i empresonament que va patir fins l’any 1946 i el desencant que va expressar ja des de l’exili davant la deriva totalitària que va prendre el règim soviètic. La convocatòria d’aquesta trobada, el passat 16 de febrer, organitzada per la secció d’Història de l’Ateneu i per la Fundació Andreu Nin, va despertar una expectació més que notable. Més d’un centenar d’assistents van desbordar l’aforament de la sala. Anna Sallés va recordar la crítica de Maurín a la feblesa del PSOE dels anys trenta i va posar l’accent en l’oportunitat perduda l’any 1931 per dur a terme una profunda revolució democràtica. “Els problemes que Espanya tenia aparcats des del segle XIX van quedar aparcats”, va assenyalar Sallés. “Com evitar una contrarevolució quan la revolució semblava possible?”. Gerardo Pisarello va formular aquesta pregunta per recordar a continuació l’existència llavors d’un bloc ben reaccionari i centralista, integrat per rendistes de tradició secular, una Església Catòlica immobilista i una monarquia que feia de “pegament” entre el conservadorisme més recalcitrant. Albert Portillo va recordar esdeveniments clau i factors socials que Maurín tenia ben presents en les seves reflexions i escrits, com la proclamació de la Primera República, el cop d’Estat de Primo de Rivera, el carlisme o els moviments d’emancipació nacional. El debat entre els tres ponents va seguir amb visions complementàries sobre l’evolució ideològica de Maurín, marcada per lectures i esdeveniments, la influència de personatges com Joaquin Costa o Francesc Pi i Margall, a qui va admirar com a mestre i també va criticar, la seva activitat antimonàrquica, la seva insistència en fer possible l’Aliança Obrera, la radicalitat democràtica, el rebuig cap a la burocràcia. “El comunisme, per ell, era una alternativa real”, i la seva manera d’entendre el jacobinisme, no tenia res a veure amb el centralisme, sinó com “una manera de passar comptes amb l’aristocràcia”, va explicar Albert Portillo, que va coincidir amb Pisarello en destacar l’internacionalisme del dirigent poumista. Carme Sansa i no pocs assistents van propiciar amb les seves preguntes que els ponents es pronunciessin sobre la utilitat del pensament de Maurín en les circumstàncies actuals. “On és avui la classe obrera? Què està passant al camp?”, va preguntar Anna Sallés. La clau de les seves idees cal buscar-la en la unió que va defensar entre les classes treballadores urbanes i del camp. Les qüestions nacional i social havien d’anar de la mà, segons ell, va dir Pisarello. Cal recordar també el seu antimilitarisme, va assenyalar Portillo, i les manifestacions de solidaritat amb el poble rifeny. “Cal recuperar la mirada ampla de Joaquim Maurin”. Gerardo Pisarello va sintetitzar amb aquesta frase la riquesa del llegat de qui va orientar la insubordinació a l’aristocràcia i l’ordre burgés de la pagesia i el moviment obrer.
Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari
El dia 16 de febrer de 1936, a les eleccions que varen tenir lloc, Joaquim Maurín va aconseguir l’acta de diputat per Barcelona, representant el POUM en la candidatura del Front Popular. Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Joaquim Maurín, que va tenir lloc el dia 5 de novembre de 1973, la Fundació Andreu Nin ha organitzat tota una sèrie d’actes commemoratius, que culminaran el proper 16 de febrer de 2024, d’aquí l’elecció d’aquesta data per a taula rodona que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès.
L’objectiu de la taula rodona no és només donar a conèixer la vida política de Joaquim Maurín, des de la seva inicial militància a les files del republicanisme fins a la seva mort a Nova York l’any 1973, passant per la seva activitat sindical a la CNT, i el paper que va tenir en el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, sinó també informar de les seves aportacions intel·lectuals i polítiques en el moment present, unes contribucions que posen de manifest l’actualitat del pensament d’un dels revolucionaris més actius i internacionals del segle XX.
Joaquim Maurin (1896-1973)
Bibliografia bàsica
JOAQUÍN MAURÍN: Los Hombres de la dictadura : Sánchez Guerra. Cambó. Iglesias-Largo Caballero. Lerroux. Melquiades Alvarez, Ed. Visiones políticas y sociales, Cénit, 1930.
JOAQUÍN MAURÍN: Hacia la segunda revolución : el fracaso de la república y la insurrección de octubre. Introducció de Andy Durgan, Ed. El Perro Malo: Fundació Andreu Nin, 2023, 305 pàg.
JOAQUÍN MAURÍN: Les forces motrius de la revolució, Pròleg d’Albert Portillo i epíleg de Jaime Pastor Verdú Ed, Tigre de Paper, 2023
ENRIQUE DEL OLMO, PELAI PAGÉS (COORD.): Joaquín Maurín, una historia del siglo XX, Fundació Andreu Nin & El Perro Malo, 2023, 175 pàgines
Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”.
TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg.També hi participaran Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural que llegirà uns fragments de la biografia de Victòria Pujolar.
És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Presenta: Joan Solé Camardons
Imatge principal: Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.
Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat
Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.
Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX, ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.
Elvira Altès, biògrafa de l’autora
Elvira Altés (Barcelona) acumula una llarga experiència en el treball de recuperació de figures de dones que la història androcèntrica ha decantat. Ja els anys 80 del segle passat va presentar la sèrie radiofònica Elles també hi eren, on posava en valor les pioneres, exercici que va seguir mentre va dirigir la revista Dones. A ‘Les periodistes en temps de la República’, publicada el 2007, aborda la professionalització femenina en el periodisme. L’any 2021 va presentar ‘Dones a les ones’, on explica la història de la ràdio a Catalunya a partir de la veu i la contribució de les radiofonistes.
Susanna Tavera García
Historiadora catedràtica i professora titular en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. És autora d’Experiencias desiguales: conflictos sociales y respuestas colectivas (siglo XIX) (1994) —amb Mary Nash—,Solidaridad Obrera. El fer-se i desfer-se d’un diari anarcosindicalista (1915-1939) (1994) —un estudi sobre el diari Solidaridad Obrera— Feminisme, socialisme utòpic i moviments socials, 1815-1834 (2006),Anarchism or anarchisms? The history of a heterogeneus revolutionary deployment, 1930-1938 (2012) o Federica Montseny, La indomable (1995) —una biografia de l’anarquista Federica Montseny—, entre d’altres. També ha organitzat, amb Nash, l’obra Las mujeres y las guerras: el papel de las mujeres en las guerras de la Edad Antigua a la Contemporánea. Ha publicat més de trenta articles acadèmics.
Araceli Bruch i Pla
Filla de la Plana de Vic i barcelonina d’adopció, dona de teatre, feminista i activista cultural. Formada en Historia de l’Art, Filologia catalana i Arts escèniques, ha projectat la passió per la paraula al teatre, la literatura i la pedagogia. Ha fet d’actriu, directora i dramaturga i ha publicat llibres com el que destaco: Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. L’impuls de rebel·lia l’ha portat a militar com a feminista en l’àmbit públic i privat des dels anys 70, i l’interès per la cultura l’ha menat a formar part de les Juntes d’entitats diverses entre elles l’Ateneu Barcelonès on va impulsar la Secció de Feminismes. Un altre llibre és: Carme Karr. Contra la incultura femenina a cura de Susanna Tavera i d’Araceli Bruch.
Autorretrat. Dona davant de balcó (1965). Victòria Pujolar Amat
Acuarelas de Victoria Pujolar Amat -1921-2017, CarlMechor, <https://youtu.be/tQNKpLaZlK8> . Acuarelas realizadas por Victoria Pujolar Amat a la edad de 94 años. Una producción de ReflejosRotosPicture – 2022
Victoria Pujolar AMAT Diari íntim, CarlMechor <https://youtu.be/NUJ8yLkuHaQ>. Exposición -Homenaje a la pintora Victoria Pujolar Amat (1921 Barcelona-2017 Madrid ) en la Fundació Felicia Fuster
AMAT, JORGE (dir). Victoria (1921-2017) <https://vimeo.com/530259309> Película “Victoria” sobre la vida de mi madre Victoria Pujolar Amat; 2021, 44 min
Victoria Pujolar Amat filmé par Albert Sole Bruset en 2007, <https://vimeo.com/564149943> Jorge Amat “Ma mère filée par Albert Sole en 2007 parlant de son expérience à la Radio Espagne Independante”
Albert Winterhalder: “Todas las revoluciones aportan algo bueno. Entrevista a Victòria Pujolar”El Viejo Topo, núm. 257, juny 2009, p. 41-48.
“Conversa radiofònica entre Victòria Pujolar i Teresa Pàmies” Dones a les ones. Històries. 20 Novembre de 2022. Un dels actes de commemoració de l’any Victòria Pujolar va ser la recreació radiofònica d’una conversa entre Victòria Pujolar (Araceli Bruch) i Teresa Pàmies (Pepa Arenós), la qual us oferim a continuació en format podcast. <https://donesalesones.adpc.cat/conversa-radiofonica-entre-victoria-pujolar-i-teresa-pamies/>
Pepa Arenós i Araceli Bruch, Dones a les ones, 20 novembre de 2022
“La lluita antifranquista” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022).Llegit per Araceli Bruch
Mentre baixava amb els dos policies per la Via Laietana el seu cervell treballava ràpid. Calia entendre què havia passat i com calia reaccionar. Que algú l’havia delatat era segur. Es va comprometre a no anomenar ningú: “Jo seré l’última”-es va dir.
El comissari Quintela va començar a llegir els fulls volanders de propaganda antifeixista amb molta dificultat perquè estaven en català i la Victòria li digué que girant el full es podia llegir en castellà. Com a resposta li van caure un reguitzell de bufetades (…) Després dels mastegots la van baixar als calabossos. La cel.la era plena de dones d’edats distintes, moltes més de les que hi podien cabre. En aquella caserna tots els policies tenien mala fama, però a la Victòria li va tocar enfrontar-se als sinistres germans Creix. Per les preguntes que li feien es va adonar de la mentalitat masclista d’aquells homes. No podien entendre que una dona pogués ser la responsable d’una organització de resistència clandestina, per això entre cops i improperis li preguntaven pel nom de l’home que dirigia la JSU. Tanmateix la Victòria tenia ben clar què la mantenia sencera: no esmentar ningú de l’organització. “Aquesta és la meva força” -es deia.
Una nit, un dels germans Creix va agafar una porra de plom, folrada de cautxú i van arribar els cops de porra a l’esquena de dalt a baix, des dels peus fins al cap. El dolor era atroç, va perdre la noció del temps i no podria dir si va cridar. El que sí que li va queda clar és que no va dir ni un nom. La Victòria s’enduria de la Via Laietana un record inesborrable com el d’aquella nit que va sentir una coral d’homes joves que en veu baixa cantaven un himne. Sí, era l’himne dels guerrillers republicans espanyols a la Resistència francesa i dels guerrillers de l’interior, de tot Espanya.
Viure a la presó. La Victòria observà colpida i esgarrifada aquella fàbrica de tortures, no tan físiques, com morals que s’acarnissaven en les dones que estaven preses per motius polítics. Volien convertir aquelles dones republicanes en robots, sense caràcter, sense criteri ni personalitat. En aquell pavelló hi havia moltes coses a fer. Calia aixecar la moral de les dones grans, perquè algunes s’enfonsaven. Amb les dones joves del pavelló ajudaven en el que podien. El grup de la Victòria feia dies que rumiaven què es podien empescar per fer participar totes les preses i que les monges i els funcionaris no els posessin impediments. Van descobrir que en el reglament no estava prohibit que hi hagués un pista de bàsquet. Van posar fil a l’agulla i l’activitat va ser un èxit, s’hi van apuntar gairebé totes les joves i van començar a fer partits. Totes les dones de la presó s’asseien a banda i banda de la pista esperant que el partit comencés. Era la capitana i l’enorgullia veure com s’havia fet realitat aquella idea.
Va arribar el dia de traslladar les tres dones del mateix expedient a la presó de Las Ventas de Madrid on se’ls faria un consell de guerra. Pel camí havien de fer nit a un parell de presons, per això cadascuna portava un paquet a cada mà: en un hi duien el menjar per al viatge (llaunes de sardines i pa) i en l’altre les seves pertinences, motiu per al qual no les van emmanillar. Quan anaven cap a l’estació de França, a la Victòria li va passar com una pel·lícula al davant, era una ocasió perfecta per escapar-se. Va posar els diners a la butxaca d’una de les preses i li va xiuxiuejar: “tu pagues i després dius que t’han tornat malament el canvi”. En sortir del taxi eren les set del matí i l’estació era plena de gent entrant i sortint. “M’han donat malament el canvi!” va sentir que cridava la Mercedes. El guàrdia civil girà cua per saber que estava passant i va ser en aquell moment que la Victòria va aprofitar per escapar-se. Com que havia memoritzat el número d’un camarada de les JSU va entrar en un bar i li va trucar. Quan va arribar el company havia tingut temps de valorar la situació: Què penses fer? Passar a França. Al cap d’una estona va arribar un taxi amb dues companyes que la van recollir. Després de descansar una mica, es va iniciar l’operació canvi d’imatge: li van tintar el cabell, la van maquillar i li van posar una roba elegant, bones sabates, un bon abric i un xal per completar la transformació. Quan van arribar a l’estació de França, estava plena de guàrdies. La Victòria va seure elegantíssima en un vagó de primera, fingint una serenitat que no tenia. El cas es que va arribar a Figueres molt més tard del que tenia previst. Era la una de la matinada quan es va trobar sola, enmig de la foscor dels carrers buits: Tranquil.la, recordes bé l’adreça i has memoritzat el camí. No et pots perdre. La companya de la presó, Àngela Ramis li havia indicat on vivia la seva mare.
“La vocació et segueix” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat, 2022). Llegit per Araceli Bruch
Quan, el setembre de 1950, el govern francès, arran de la pressió del dictador Franco, prohibeix el Partit Comunista d’Espanya, els dirigents són expulsat del país, han de passar a la clandestinitat i adoptar mesures per sobreviure. La Victòria va agafar els dos fills, el Carlos i el Jorge, i ja embarassada del tercer va marxar cap a un futur incert. (…) Calia trobar un lloc per donar a llum la criatura. Com tantes vegades a la seva vida, en l’últim moment va aparèixer l’ajut. En sortir de la clínica de maternitat, i amb la criatura acaba de néixer, la situació no va millorar. Van passar gairebé dos anys, anant en pisos que els deixaven o en una habitació que compartien. Només una cosa aconseguia abstreure-la de les angúnies i preocupacions: dibuixar. Com que sempre portava un bloc i un llapis, un dia que se sentia aclaparada va començar a fer un retrat del nen.
En una de les seves passejades, la Victòria es va assabentar que a Bucarest i havia una bona escola de Belles Arts, i va començar a picar-li el cuquet d’aquella vocació mai oblidada. Va veure clar que era el moment d’inscriure-s’hi i va sol·licitar seguir les classes a nivell universitari (a l’Institut Nicolau Grigorescu). Si a Barcelona no havia pogut cursar la carrera, ara els seus quatre fills no serien obstacle per tirar endavant el seu desig més preuat. Trobava el seu refugi en la pintura. Sempre que podia esgarrapar una mica de temps entre la feina, els fills, la militància política i tot plegat , se situava allà, en aquell espai , entre el llit i la finestra per tornar a sentir la intensitat i l’emoció de crear. Pintava els diumenges o quan podia, però eren aquelles estones que li retornaven la sensació de plenitud. De vegades, la Victòria s’aturava a pensar en com havia estat la seva vida: tornava a sentir l’excitació d’aquell dia que va pujar les escales de la Llotja i des de la mirada d’aquella noieta de dotze anys, repassava totes les esperances i les il·lusions que s’havien quedat pel camí. Sí, la vida havia estat ben diferent de com se l’havia imaginada, potser perquè aquesta ruta que s’emprèn en néixer és imprevisible, de vegades sorprenent i altres terrible, i els éssers humans que hi transiten, tan vulnerables, tan subjectes a les giragonses de la història, no poden fer gaire més per sobreviure que el que ella havia fet: lluitar quan havia estat possible i emmotllar-se al que li arribava quan no hi havia més opció.
LA NACIÓ RERE EL MAPA. LA DESCOBERTA DE CATALUNYA EN COMENÇAR EL SEGLE XX (1900-1939)
Sessió 8a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dijous 23 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès
Ponència de Joan Esculies, historiador i professor de Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
Imatge principal: Execució de Ferrer Guàrdia. La Domenica del CorriereFont: Col·lecció Daniel Venteo
LA MIRADA EXTERIOR
Cal plantejar-se, per començar, un parell de preguntes: El món ens mira?Europa (almenys) ens mira? La resposta no és senzilla, ja que les percepcions són personals i diverses, tenim percepcions, intuïcions però certeses. poques. Només en el lapse de temps de la Guerra Civil hi ha un gruix notable de literatura, sobretot anglosaxona, feta pels periodistes britànics i nord-americans vinguts a Espanya per a cobrir el conflicte o per simple desig d’aventura. Observant globalment el període, a les universitats, la recerca feta és poc sistemàtica. S’han fet alguns estudis biogràfics però són poc clars i definits. No hi ha línies de treball definides. Hi ha alguns historiadors estrangers que cal consultar; les fonts més riques són les que venen de la literatura, dels viatges o de les memòries.
Una font important és la diplomàcia. Diversos autors catalans aporten molt bona recerca en aquest camp, com ara Arnau Gonzàlez Vilalta sobre informes dels consolats a Barcelona els anys 30, cosa que dona informació rellevants sobre coms ens veien. Josep Puigsech ha treballat els informes i documents del consolat britànic la dècada dels 10; així mateix, David Martínez Fiol i Jordi Pons Pujol fan una feina similar amb els arxius diplomàtics francesos de la mateixa dècada i el propi Martínez Fiol ha estudiat els arxius francesos durant la Gran Guerra. Malgrat aquests treballs, la visió actual és encara fragmentària i, a més, cal afegir un altre problema, que és el lingüístic: d’entrada, el que coneixem és allò traduït. Hi ha molts materials anglesos, alemanys o russos a l’espera de consulta (i traducció).
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.
Quant a la documentació diplomàtica, cal a dir que hi ha fonts inaccessibles i que, com a dificultat afegida, el seu creixement és exponencial amb el temps. En el període estudiat es produeix l’edat d’or de la premsa escrita, una altra font d’informació; aquí també la quantitat ingent representa una dificultat. Moltes vegades el que es troba en els arxius és simplement la capçalera digitalitzada del diari i poc més. El resultat final de la recerca que es fa depèn del que l’autor tria (o no tria) i de les dificultats metodològiques. Tot plegat condiciona la mirada i, per tant, condiciona també el resultat del present treball.
Una pregunta interessant és. Quan ens miren? I la resposta és clara, quan Catalunya (i el catalanisme) és un perill per a l’estabilitat d’Europa. O bé quan hi ha vagues, insurreccions o aldarulls diversos. Una altra qüestió: I el que veuen, de què depèn? Fonamentalment de prejudicis, que en té tothom i són condicionats pels propis valors, per la personalitat, etc, de l’orientació política de l’observador, del rigor en la descripció . La mirada dependrà del punt de la realitat catalana que vulgui enfocar l’observador i que sovint porta més aviat a desenfocar vista la complexitat, ja que la complexitat social i política és enorme: es pot posar el focus en el nacionalisme català regionalisme vs catalanisme amb una bona gama de colors que són una dificultat afegida per qui vol mirar. Una altra cara del prisma és l’obrerisme o l’actitud davant la monarquia o la república, o l’espanyolisme que aquí esdevé radical, integrista i reaccionari, o l’anarquisme vs anarcosindicalisme, molt fort a Barcelona a partir de 1910.
En la mirada externa, els catalans serien treballadors, comerciants, també avars, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superiors a la resta de pobles de l’estat. Gent obsesionada en la comparació amb Madrid i per significar-se diferents a la resta d’Espanya. Molts autors s’entretenen en les diferències nord – sud peninsulars o de la rivalitat Catalunya – Castella.
POLÍTICA I ECONOMIA: UN POSSIBLE ESQUEMA GENERAL
En l’inici del segle XX, amb la pèrdua de Cuba (1898), la diplomàcia francesa observa el naixement del catalanisme polític, comparant-ho amb el que havia passat al Piemont i pensant que es tractava d’una resposta regeneracionista. La premsa francesa recull els aldarulls del 24 de juliol de 1899 al teatre Tívoli quan una part de l’auditori va xiular la Marxa Reial i amb crits sobre la independència i la Catalunya republicana i cantant la Marsellesa. Le Journal des Débats interpreta (malament): “Catalunya veu en França la realitat dels seus somnis de progrés”. L’ambaixada francesa constata “el feble perill separatista”. Al país passen coses que abans no passaven. Le Figaro veu (i interpreta a la seva manera) “en França el model a seguir per Catalunya”. El Consolat francès a Barcelona diu que “el programa catalanista és massa radical, però el regionalisme moderat serà el model”. Les Bases de Manresa (1892) representen un nou marc catalanista, juntament amb la teorització de Valentí Almirall i la formació de la Lliga Regionalista (1901). La diplomàcia francesa recull també els fets del Cu-Cut! (1905) i el posterior naixement de Solidaritat Catalana, una plataforma unitària presidida per Enric Prat de la Riba que demana la retirada de la Llei de Jurisdiccions i encara el 1907 recull l’ambient de violència a les Rambles: “…Barcelona esta aterrida i la gent comença a evitar passejar per les Rambles”.
Aldarulls a Barcelona, 26 de maig de 1901 (“En Espagne, emeutes à Barcelone”. Le Petit Journal) Font: Col·lecció Daniel Venteo
El cònsol britànic l’any 1908 es mostra “més preocupat pels anarcosindicalistes que pels catalanistes” i explica la industrialització del país a diferència de l’agrària Espanya. Durant la Setmana Tràgica (1909), el diari socialista francès L’Humanité, publica una sèrie d’articles de Jean Jaurés signats per tres del protagonistes de la revolta i també The New York Times recull abastament els fets i el posterior judici i execució de Ferrer i Guàrdia. El londinenc The Times escriu: “…el govern […] anul·la el dret d’oposició assimilant-lo a una agitació criminal”.
Durant els anys de la Gran Guerra, la propaganda pròpia afecta la mirada externa. L’arribada de la Mancomunitat (1914), dona estabilitat i això és poc interessant per a la premsa i la diplomàcia estrangera. Espanya és neutral, gairebé per obligació, en no tenir un exèrcit mínimament eficaç i la propaganda dels contendents ho impregna tot. La revista de la Union des Nationalités que donava veu als moviments nacionalistes de les nacions sense estat, publica un butlletí a Lausana on presenta una Catalunya favorable als aliats, per tal que aquests donin suport a la seva demanda d’autonomia a Espanya i diu que a l’any 1916 “és rar trobar un nacionalista català que es negui a manifestar les seves simpaties obertament per França”. Aquesta generalització és errònia, ja què, per exemple, Prat de la Riba és germanòfil. Espanya és presentada (erròniament) com a germanòfila. A més “el fet que el general Joseph Joffre sigui català i que hi hagi milers de catalans combatent amb els francesos ha contribuït a la postura francòfila dels catalans”. Durant el conflicte els alemanys o els francobritànics finançaran premsa, a Madrid i a Barcelona per tal d’influir en l’opinió pública. A les portes de l’armistici, l’ambaixada francesa fa un informe titulat “Mouvement catalan et M. Cambó” i explica que: “… les aspiracions regionals més divergents prenen gran desenvolupament i cal esperar aquí una expansió considerable del moviment català…”. En acabar la guerra el novembre de 1918 el corresponsal a Espanya de Le jour escriu novament sobre la francofília que ”[…] a Catalunya[…] el corrent d’opinió és molt favorable a França i als aliats…”. Arribats aquí, el catalanisme volia un estatut d’autonomia que superés la Mancomunitat i el cònsol francès veu una postura intransigent en la banda negociadora catalana amb Madrid i diu que Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat “estaria disposat a la força per conquerir llur independència”. El febrer de 1919 quan les negociacions de l’Estatut fracassen, l’agregat militar francès a l’ambaixada culpa “l’actitud intransigent de la banda catalana”. El mes de març en una carta de resposta a un diputat francès, l’ambaixador fa una comparació del fet català amb les situacions d’Irlanda o Armènia i no hi troba possible comparació, diu que “la Lliga Catalana [Regionalista] s’ha vist obligada a remuntar-se fins a Felip V per poder parlar del martiri de Catalunya” i acabava dient que a Catalunya “hi ha més benestar[…] més llibertat que a la resta d’Espanya”. El consol britànic Charles S. Smith valora primer com “un problema d’ordre públic” i després com una “forma dels líders sindicals de mostrar la seva força” la vaga de la Canadenca.
De l’etapa de la Dictadura de Primo de Rivera, hi ha poca informació, poc treball historiogràfic. Un any abans de l’inici (1922), apareix Acció Catalana i pel cònsol francès Charles Filippi, s’inspirava en Francesc Macià que aspirava a “seguir l’exemple d’Irlanda”, tot i que la cosa no era pas així. Explicava que totes les forces catalanistes estaven d’acord en fomentar l’ús del català i assolir una autonomia, però ”divergien en la tàctica[…] d’aquí les escissions de la Lliga”. De tot el període 1923 – 1930, l’episodi de més ressonància fora de Catalunya va ser l’intent de Francesc Macià d’envair el Principat amb un contingent d’homes el novembre de 1926. El fracàs a Prats de Molló i la detenció de Macià i els seus homes es recull abastament a la premsa francesa. Le Petit Parisien escriu el 3 de novembre: “[…] un coronel espanyol, ànima del complot, antic diputat a Corts” i continua el dia 5 dient que el grup era format per: “intel·lectuals, membres d’una classe social ben elevada que actuaven més per ideals que per raons materials”. La reacció de la premsa feixista italiana com Il Popolo d’Italia se centrava a la participació en el complot de Riccioti Garibaldi, el paper real del qual va ser molt tèrbol.
Imatge: “Le colonel Francesco Macià est arreté comme chef du mouvement révolutionnaire catalan”, 5 de Novembre de 1926. Le Journal. Font: Bibliotèque Nationale de France
Els anys 30, l’arribada de la República apuja l’interès extern i la Guerra Civil, marca el zenit de la informació: la preocupació externa fonamental és, què està passant. L’any 1931, el periodista ucraïnès Ylia Ehrenburg expressa en un llibre “España república de trabajadores” una visió molt crua: “els patriotes catalans juren que estan disposats a morir per la pàtria, però el que en realitat fan és guanyar diners negociant amb Madrid. Abans negociaven amb Primo de Rivera, ara negocien amb la República”. Afegia “el burgès català procura entendre’s amb tots, però no aconsegueix portar a raons als obrers. Vol que treballin molt i cobrin poc”. I acaba: “està bé, us donarem l’autonomia. Traurem de Catalunya els nostres soldats i la Guàrdia Civil i us deixarem cara a cara amb els vostres obrers”. Un episodi que va rebre molta atenció van ser els fets de 1934 quan el president Companys proclama l’Estat Català dins la República Federal i ofereix Barcelona com a capital; Companys no declara cap independència però l’escriptor francès Joseph Kessel de pas per Barcelona aquells dies ho interpreta a la seva manera: “però els rebels aleshores [es refereix a la Generalitat de Companys] no tenien res contra la República. El que volien era la independència de Catalunya…”.
A l’inici de l’estiu de 1936, comença la Guerra Civil. Des del diari italià La Stampa el dia 20 de juliol s’explica el que passa a Barcelona: “Les forces militars al carrer lluiten contra la guàrdia civil i les forces d’assalt que repelen els rebels militars”. El portuguès Diario de Noticias el 29 de de juliol escriu: “[…] a tot Catalunya regna un sistema bolxevic” i que ”[…] el govern català s’escaparà completament de les mans de Companys”. El periodista i diplomàtic polonès Ksawery Pruszinsky es preguntava a l’estiu de 1936 si la qüestió catalana estava resolta i deia que no existia perquè “a la nova classe obrera li resulta aliena”. Ja a la tardor del 36 el cònsol francès Jacques Pingaud expressava que “el president Companys, malgrat l’hostilitat de la CNT i la FAI, ha pogut fer celebrar ahir l’aniversari del 6 d’octubre”.
Portada de la revista anticomunista L’Espoir Français del 3 de març de 1939, en què una representació simbòlica d’Espanya franquista aniquila el boltxevisme. Font: Col·lecció Daniel Venteo
Un dels visitants il·lustres de la guerra va ser George Orwell que va publicar l’any 1938 “Homenatge a Catalunya”. En un moment de confusió total, ell entenia el que podia l’any 1937: “Els anarquistes exercien encara, virtualment, el control de Catalunya, i la revolució es trobava en plena marxa. Pels que havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener, era evident que el període revolucionari s’estava acabant, però per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”. La conclusió d’Orwell era que “estava en un Estat de treballadors on la burgesia en pes havia fugit…”. Ernest Hemingway, corresponsal durant la Guerra Civil va explicar els moments previs a la batalla de l’Ebre, en el viatge d’anada al front, tot fent una descripció del paisatge amb caire literari: “Anàvem per la recta carretera prop de Reus i el xofer va avisar: L’aviació! L’aviació! […] el carrer principal de Reus era obstruït per les runes dels edificis enderrocats[…]”. I continuava: “Tortosa sotmesa a constants bombardejos aeris […]”, fa una descripció molt viscuda de la cruesa del bombardeig. La diplomàcia francesa explica el 4 de juny de 1938 que “la regressió del catalanisme motivada d’una banda per la presència del govern central i, de l’altra, per la forta presència d’elements no catalans, indigna l’opinió catalana des de fa uns dies”. També l’ambaixadabelga el 19 de juliol de 1938 explicava que “des de fa diversos mesos, la tendència del govern de la República ha estat la de reduir competències de la Generalitat i de legislar per decret les matèries que estima de la seva jurisdicció. Això ha comportat conflictes entre les dues administracions”.
LA MIRADA AL RERE-PAÍS
Cal deixar clar que això s’interpreta com un apèndix de Barcelona. El que realment interessa i es “mira”, és Barcelona. Hi ha pocs viatgers que en aquest període del segle XX s’hi “fixin”. El poeta Rowland Thirlmere (John Walker) visita Espanya i entre març i abril de 1902 passa per Catalunya i descriu prou bé alguns dels seus paisatges, sobretot en terres gironines. En el trajecte en carrilet des de Sant Feliu de Pallerols, Bescanó li sembla “el primer lloc bonic[…]” i descriu els turons “coberts d’alzines, roures, sempre verds, brucs blancs i arbres amb flor de neu”. Li criden l’atenció “els caps escarlata [les barretines] dels pagesos[…]”. Per aquest autor, Catalunya és en tot moment una regió d’Espanya. L’escriptor anglès Royall Tyler, visita Catalunya l’any 1907 en companyia de Miquel Utrillo i va conèixer bona part del territori. De Tarragona diu que “si bé Barcelona és la capital comercial, Tarragona podria ser la primacia eclesiàstica dels espanyols”. Descriu aquesta capital com “una catedral envoltada per uns quants carrers amb cases construïdes amb pedres que en altres temps foren edificacions romanes”. Després se’n va cap a Lleida i diu que en el camí de Tarragona a Lleida hi ha dos delicats convents cistercencs (Santes Creus i Poblet) i un convent de monges (Vallbona) que diu que ni són romànics ni són gòtics.
L’any 1917, l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín, publica un relat sobre Catalunya, tot partint d’una evocació infantil de Montserrat: “[…] Cataluña es [para nosotros] la alta y silenciosa montaña, la montaña que desde la Ciudad, se divisa a lo lejos […] todo es en ella esquividad, silencio y paz”. Una qualitat que ell no veu “en las otras montañas españolas”. L’escriptor txec Karel Capek, l’any 1929 visita Catalunya i s’interessa per Montserrat: “Com més t’hi acostes, més et meravelles i acabes murmurant ‘és increïble’[…] El monestir, la catedral, les cotxeres per a centenars de cotxes i autobusos i l’hostal d’aquesta ermita monumental i concorreguda. Al monestir hi ha una biblioteca que no es pot trobar en cap altre convent”. L’any 1933, l’escriptor peruà Federico Mould Távara, va passar per Girona i diu que “la llaman aquí la ‘Toledo catalana’ […] Toledo es polvorienta y gris, mientras que Gerona es apacible, sonriente, provinciana y vive metida en su pequeño río que se contempla en todos los rincones y a través de todas las ventanas […] la originalidad de Gerona son sus calles y sus casas que dan directamente al río, nacen del agua, como los canales de Venecia”.
En definitiva i en resum, el que crida l’atenció del nostre rere-país són els camps, l’agricultura, el patrimoni, els boscos atractius… i, sobretot, Montserrat. Tot plegat amb una mirada que ja és turística.
LA MIRADA A BARCELONA
Gairebé tots els estrangers en ruta per Catalunya fan estada a Barcelona com a centre principal d’interès. Hi ha una abundant descripció de la ciutat que depèn de la mentalitat i interès de qui la visita. El poeta Maximilian Alexàndrovitx Voloshin viatja a Barcelona l’any 1901: “És una ciutat brillant amb una variada i extravagant arquitectura de carrers estrets… Barcelona és plena d’una gemmació que es belluga dia i nit sota els plàtans espessos de les Rambles riu a les cafeteries il·luminades amb llum elèctrica i calla a les barriades obreres”. Miguel de Unamuno, hi fa una estada de tres setmanes l’any 1906: “[…] era una hermosa ciudad, a lo menos por fuera, en su atavío y ornato de ropaje. Un Ensanche espléndido con anchas calles y avenidas con fachadas magníficas, algunas de un lujo deslumbrador […] junto a extravagàncies de piedra. La fachada lo domina y así todo es allí fachadoso”.
L’escriptor rus A.A. Seletrénnikov va passar per Barcelona i Montserrat el 1911; publica un llibre del viatge per Espanya i Portugal i diu que: “Barcelona és una de les ciutats més belles d’Europa, tot i que no té tendència de créixer cap al mar” i explica que els barcelonins “si sou amables us paguen amb reciprocitat” i afegeix que “a part del teatre d’òpera on hi fan espectacles a la temporada d’hivern, a Barcelona hi ha altres teatres operístics i dramàtics en els quals es fan representacions en la llengua local i el públic hi va amb molt de gust”.
El metge i escriptor sionista Max Nordau vers 1919 diu que “a Espanya es considera Barcelona com una ciutat del tot [… ] I no obstant això, que intens es presenta aquí el color local espanyol i quant dista la fesomia de Barcelona de qualsevol ciutat marítima francesa”. Després de diverses visites, l’escriptor francès Francis Carco torna a Barcelona el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal i publicà una mena de llibre de viatges de les seves rutes per Espanya. Hi explica la part fosca de la ciutat: “A Barcelona […] m’havia apartat de les Rambles i gairebé sense adonar-me’n havia arribat al centre d’un barri miserable quan aquestes jovenetes em van abordar”. Continua: “un cinema popular anunciava Don Quijote i criatures lamentables […] es mantenien embrutides a les voreres. Llums blancs aquí i allà […] façanes rònegues, balcons tristos destacant lletres grans amb aquests noms: Clínica, Policlínica, Vies urinàries”. La seva visita i descripció del Barri Xino és entre sorpresa i descarnada.
Karel Capek ve a Barcelona l’any 1929 i té una visió diferent: “Una ciutat rica i en part nova que es vanta una mica dels seus diners, la seva indústria, les seves avingudes, grans magatzems i cases”. Explica el contrast entre Ciutat Vella i el gran Eixample i explica que es pot anar a “les Rambles per comprar flors, mirar les noies o fer la revolució”. El port li recorda Marsella: “brut i sorollós, envoltat per una filera de bars, antres de ball i teatres petits”. Diu que en “els barris obrers es veuen punys tancats dins les butxaques i les mirades fanàtiques i provocadores […]”. L’escriptor francès Jean Genet visita la ciutat l’any 1932: “[…] el barri Xino era llavors una mena de cau habitat menys per espanyols que per estrangers, que eren tots un brètols pollosos […] darrere el Paral·lel hi havia un solar on els bergants jugaven a cartes […] cap d’ells va semblar que s’adonés que jo estimava els homes, fins que en aquest punt la població del barri Xino és formada per marietes [mariconas]”.
Podem veure, doncs, que la mirada depèn de quin barri es visita i que hi ha una bona coincidència en comparar les parts baixes de Barcelona amb Marsella. En definitiva és una ciutat de grans contrastos, interns i externs.
CARÀCTER DELS CATALANS I DE LA SOCIETAT
Rubén Darío visita Barcelona en canviar el segle com a corresponsal de La Nación de Buenos Aires, escriu que “fora de l’energia de l’ànima catalana, fora d’aqueix tradicional orgull dur d’aqueix país de conquistadors i menestrals […] que aquesta terra de treballadors, d’honradesa artesana i vanitat heroica, estigui sempre dempeus…” i diu que “per la Rambla va aquest mateix obrer […] i el seu pas implica el més estupend dels orgulls: el d’un democràcia portada fins a l’oblit de tota superioritat, de manera que hom diria que tots aquests homes de la fàbrica tenen una corona de comte al cervell”.
I l’any 1906, Unamuno deia dels catalans que “trabajan mucho, es verdad, pero vocean más que trabajan” i afegia que “la especial megalomanía col·lectiva o social de que está enferma Barcelona les lleva a un delirio de persecuciones colectivo y social”.Aleksei Antònovitx Werner, periodista i corresponsal del diari “Russkoe Slovo” en 1909 en la seva visita comenta que “Catalunya proveeix tota Espanya […] Dels dos milions i mig de població catalana, mig milió són obrers, la situació dels quals és millor que als departaments veïns de França. El català i l’habitant de l’altiplà central es diferencien molt. Costa creure que tots pertanyen a un mateix poble. El català és més semblant a l’habitant del nord d’Europa, al flamenc i a l’anglès, té equilibri de caràcter i força de voluntat i treballa metòdicament”. El periodista rus Aleksandr Arkàdovitx Dikgof visita l’any 1911 un centre catalanista: “Aquest cercle que visitem fou fundat amb l’objectiu de fer propaganda de la idea de l’autonomia i el federalisme en àmplies masses de gent. Parlen només en català […] avui ballaran unes velles danses conservades durant segles pel poble”. Més endavant diu que “la industrial, comercial i rica Catalunya mira amb desconfiança l’orgullosa i pobra Castella”. Diu que els catalanistes li expliquen que “Catalunya i Espanya són dues coses diferents…” i que “Europa acaba a la frontera amb l’Aragó”.
J.B. Trend en la seva obra “A Picture of modern Spain” del 1921, parla de la “tenacitat del caràcter català” i diu que “l’individualisme, la vivesa, l’aptitud comercial, el seu èxit com a mariners [els catalans], són en certa manera els grecs del Mediterrani occidental”.John Langdon-Davies, escriu l’any 1929 sobre el caràcter català i reflexiona sobre la importància de la sardana i deia que la ballada era “quelcom com immaterial”. Repetia la frase que havia sentit a Morera que “la sardana és Catalunya” i deia que els separatistes veien en el cercle de ball “com un halo sobre el seu cap i que el seu orgull i patriotisme es concentra en les tradicions i costums”.
Per l’austríac Anton Sieberer autor del llibre de 1936 Catalunya contra Espanya, deia que “molts catalanistes han anat massa lluny en la magnificació d’un passat gloriós. No obstant això és comprensible que el catalanisme considerés un dels seus deures essencials contraposar els seus propis valors històrics a la història castellana i la seva imatge resplendent de magnificència i glòria […] és natural que les commemoracions actuals dels passat tinguin més el caràcter de manifestacions catalanistes recents que no pas de costums arrelades des del passat”. Sieberer estava segur que “si en algun moment el separatisme aixequés el seu cap ominós com a objectiu immediat podeu estar segurs que la predisposició a la separació voluntària per part del castellanes seria substituïda de forma més severa per l’actitud oposada, és a dir, no hi haurà separació de cap de les maneres, abans es dessagnarà mitja nació en una guerra civil”.
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.
Fent un ràpid resum de les mirades sobre com som els catalans per qui ens observa en aquella època, podem dir que seríem un poble treballador, comerciant, una mica avar, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superior a la resta de l’Estat i amb obsessió per comparar-se contínuament amb Madrid i a cercar diferències amb la resta de l’Estat.
Catalunya és quelcom diferent a la resta de l’Estat, però no sap exactament què. Hi ha alguna diferència volguda per la gent d’aquí, però no sap explicar-ho amb claredat.
Bibliografia
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.
MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017.
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.
Més informació
“Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30“, amb la participació de Joan Esculies i Josep Sanmartí, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 21-01-2021. Aquí
“Tarradellas, una certa idea de Catalunya”. Tertúlia amb Joan Esculies, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 12-12-2022. Aquí
“Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera”, Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira, Fundació Irla, Ateneu Barcelonès, 13-09-2023, Aquí
“La forja d’un colpista. Miguel Primo de Rivera i Catalunya“, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 09-05-2023, Aquí
“Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” Tertúlia amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 07-03-2022. Aquí
“El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició“. Cicle Catalanisme versus feixisme (2), a càrrec Enric Ucelay-Da Cal, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès. 15-10-2018, Aquí
“Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme“, Cicle Catalanisme versus feixisme (1), a càrrec d’Arnau González Vilalta, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 02-10-2018. Aquí
Professor a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (Des de 2020)
Professor associat del Màster d’Humanitats i Tutor del Grau d’Història, Geografia i d’Història de l’Art de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) (Des de 2015), Lecturer on Humanities at the European Business School (Barcelona) (2019)
.- Premi d’assaig Carles Rahola per ‘Josep Fornas, el solucionador‘ 2022
.- Premi Néstor Luján de periodisme gastronòmic 2022
.- Beca d’estudi president Tarradellas 2020 pel projecte ‘Artemi Aiguader, posar ordre a la rereguarda‘
.- Beca d’estudi president Irla 2016 pel projecte ‘Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas‘
.- Beca Jordi Pujol 2014 pel projecte ‘Pujol i Tarradellas: Dos gegants en Transició‘
.- Premi Jacint Carrió de Memòria Històrica 2009
.- Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2005
.- Premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002
Principals interessos:
Història d’Espanya/Catalunya · Lideratge & Política · Història europea transnacional/comparada dels nacionalismes europeus s. XIX i XX · Paradiplomàcia dels moviments nacionalistes · Nacionalisme radical català · Nacionalisme Irlandès.
Dilluns 6 novembre 2023 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Voluntaris per la revolució. La milícia internacional del POUM en la guerra civil espanyola.
Tertulià convidat: Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”.
Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història. Modera la sessió: Joan Solé Camardons ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Resum de la sessió: Miquel Nistal. Hi han participat 32 persones.
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Resum de la Tertúlia Amics de la Història del 6 de novembre de 2023: “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil española” a càrrec Andy Durgan
Resum de la sessió (a càrrec de Miquel Nistal)
La presència de voluntaris a les Brigades Internacionals (BB.II) al llarg de la guerra va ascendir a unes 35.000 persones d’uns seixanta països diferents. Abordem un grup d’uns 500 voluntaris internacionals que no s’integraren en las BB.II, sinó que ho feren en les milícies del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Durgan és autor de diversos llibres sobre la temàtica de la guerra civil espanyola i, així mateix, va ser l’assessor històric del conegut cineasta Ken Loach en la pel·lícula Land and Freedom (Terra i llibertat) de 1995, inspirada en la coneguda novel·la de George Orwell Homage to Catalonia (Homenatge a Catalunya) publicada l’any 1938. La pel·lícula narra la història d’un obrer comunista britànic que decideix enrolar-se en les files del POUM durant la guerra. El treball de Durgan a la pel·lícula va marcar l’inici de la llarga recerca que portà al llibre que presentem. Abans d’entrar en la descripció del llibre, Durgan fa un petit comentari sobre el llibre d’Orwell citat en el paràgraf anterior, obra molt coneguda i que d’alguna manera narra la seva experiència personal i la seva transformació política durant la guerra, però no és un referent per explicar la guerra civil o el que va representar el POUM en el conflicte.
El llibre s’estructura en diferents parts on es fa un relat, bàsicament cronològic, començant pels antecedents que permeten contextualitzar la història, el pas pels fronts de guerra, la repressió (juny de 1937), la postguerra i la Segona Guerra Mundial. Al llarg del relat es van succeint les entrades en escena dels diferents protagonistes, els voluntaris.
Molts d’aquests voluntaris, en especial els de nacionalitat italiana o alemanya, eren refugiats a Espanya abans de l’inici de la guerra. El dia 19 de juliol de 1936 la guarnició militar de Barcelona, sortí al carrer i s’inicià el sollevament. En la resposta popular al carrer hi participaren alguns dels refugiats que després s’integraran a les milícies. El POUM participà en la lluita i en la posterior ocupació de molts edificis del centre de la ciutat, entre d’altres el Palau de la Virreina o l’hotel Falcón a la part baixa de la Rambla que després seria usat per l’allotjament de milicians poumistes i en l’actualitat és la seu de la Biblioteca Andreu Nin. El dia 19 de juliol, l’hotel Falcón fou ocupat per un grup d’antifeixistes italians que detingueren compatriotes seus feixistes que hi havia a l’interior.
Dels 500 voluntaris milicians, l’autor n’ha identificat 370 de 28 països diferents, tot i que quantitativament hi predominen els alemanys, seguits dels francesos, italians i belgues. En el col·lectiu trobem obrers joves, amb poc passat polític i també hi ha “veterans”, o sigui, activistes de més edat, per sobre dels 25 anys, amb una història més rica: alguns havien participat en la Gran Guerra o en la Revolució Alemanya de 1918 – 19, o en l’experiència del Biennio Rosso d’Itàlia els anys 1919 – 20. La composició ideològica d’aquest grup era diversa; hi havia, però, molts dissidents del comunisme estalinista, també n’hi havia de trotskistes, però eren una minoria ja que el POUM, tal com recorda en Durgan, no era un partit trotskista. N’hi havia molts que eren socialistes marxistes revolucionaris que eren una corrent dins del partit. N’hi havia un grup no gens menyspreable de militars (al voltant del 10 %) que havien participat en la Gran Guerra. La immensa majoria dels voluntaris acabaren en el front d’Osca integrats en:
La Colonne Internationale: Aquesta columna on s’integraren uns 200 milicians voluntaris era formada sobretot per francesos i italians, i aquí, el paper dels trotskistes era rellevant.
El Batalló “Xoc”: Aquí s’integrava la resta de voluntaris, juntament amb seccions espanyoles. En aquest cas predominaven els alemanys. Hi havia també britànics, francesos i italians en altres seccions. Aquest batalló va ser de formació més tardana i s’hi incorporà al front el novembre de 1936.
Les columnes del POUM participaren en el setge d’Osca, entre octubre de 1936 i març de 1938. Concretament, el sector assignat era la part oriental de la ciutat. Aquest front no va ser tan passiu com ha descrit Orwell en el seu llibre ja que hi van haver xocs armats importants en diferents moments. El setembre de 1936 els principals xocs eren per la carretera de Barbastro. El març de 1937 es lluitava pel petit turó del manicomi, prop de la ciutat que fou assaltat, ocupat i desocupat diverses vegades. L’única ofensiva seriosa per part republicà es produí el juny de 1937 amb l’arribada de reforços provinents de Madrid. L’atac no va tenir èxit, tot i que grups del POUM arribaren a ocupar posicions molt properes al centre de la ciutat. La manca d’armes de qualitat adequades per l’acció ofensiva i la bona defensa feta pels facciosos no permeteren l’èxit. Les trinxeres d’ambdós bàndols eren, properes i en alguns punts del front gairebé estaven a tocar, gairebé separades per 50 metres.
En Durgan caracteritza tres exemples de milicians internacionals d’aquests voluntaris, tot i que el llibre en recull, com ja s’ha esmentat, 370:
Hans Reiter
Hans Reiter era un oficial alemany professional de família antinazi, però no de classe obrera. El seu pare va ser assassinat pels nazis. Abans de la guerra, l’any 1935, s’instal·la a Sabadell i en iniciar-se la guerra va al front amb el PSUC, si bé passarà aviat al POUM comandant el Batalló “Xoc” de la Divisió Lenin del POUM. Posteriorment, en organitzar-se l’Exèrcit Popular, formaria part de l’Estat Major de la 97a Brigada Mixta; seria ferit tres cops en combat. Després de la desfeta, passaria a França i amb la derrota francesa a Algèria, on seria internat en un camp de concentració. Alliberat després de la derrota alemanya al Nord d’Àfrica, passaria amb altres republicans a integrar-se a la Divisió Leclerc com a sergent que formaria part amb les tropes aliades de la invasió de França l’any 1944. Integrat a la novena companyia, “la 9”, formada per soldats republicans, comandava un vehicle semi-eruga en l’alliberament de Paris l’agost de 1944. Hans era conegut com “Juanito de la 9”. Els fets posteriors a la Segona Guerra Mundial de la vida de Reiter també són consignats en el llibre en la mesura que són coneguts.
Mika Etchebéhère
Mika Etchebéhère, “La Capitana” (1902 – 1992), va ser l’única dona oficial al comandament d’un grup de combat a la Guerra Civil. Tot i que el govern republicà retirà les dones de les posicions de combat el setembre de 1936, ella continuà com a miliciana internacional del POUM al front de Madrid i participà en enfrontaments a Sigüenza on el grup que comandava va ser encerclat, però aconseguí escapar. Coneguda com “la Capitana” ostentava aquest càrrec fins al final de la guerra i formava part, en constituir-se l’exèrcit popular de la República, de l’Estat Major de la 35a Brigada Mixta, comandada per Cipriano Mera. Publicà l’any 1976 les seves memòries: Mi guerra en España, on explica la dificultat del seu paper en un món totalment masculinitzat, tot essent responsable d’un grup de 120 milicians.
Margerete Zimbal
Margerete Zimbal, (1916 – 1936) nascuda a Alemanya en una família nazi, abandona el país amb l’arribada de Hitler al poder amb setze anys en companyia del fotògraf Walter Reuter (més endavant seria el responsable de l‘agència periodística Reuter). S’instal·la a Sitges on es guanya la vida tocant música folklòrica al carrer amb la seva parella Erwin Bresler. Es va afiliar juntament amb la seva parella i dos joves alemanys més (Gerald Henshke i Else Homberger) a la Joventut Comunista Ibèrica, organització juvenil impulsada pel POUM. En començar el conflicte s’allista a la Columna Internacional del partit. Serà una de les poques combatents en la guerra. Amb dinou anys formarà part de l’expedició republicana desplaçada a Mallorca per intentar, sense èxit recuperar l’illa, a l’estiu del 36. Allà morirà el seu company en acció militar. Ella retornarà a la Península i anirà cap a Osca on morirà en combat durant l’ofensiva d’octubre de 1936, el dia 20. El seu enterrament va constituir un gran esdeveniment amb totes les forces republicanes presents. Era considerada el prototip de dona revolucionària.
La repressió contra el POUM
L’autor dedica un a estona a parlar sobre la repressió contra el POUM com a conseqüència dels fets de maig de 1937. El juny d’aquest any es produí la detenció de centenars de militants del partits i l’assassinat d’Andreu Nin. La lluita entre l’anarcosindicalisme i l’estat republicà era anterior a la guerra, però ja durant el conflicte bèl·lic la inflexió comunista i el antitrotskisme estalinista, posaren el POUM en l’objectiu dels agents soviètics. Com és sabut, el maig de 1937 es produí un xoc armat entre la CNT – FAI – POUM per una banda contra les forces governamentals de la Generalitat (ERC – PSUC). En el context posterior a la derrota després dels “Fets”, els voluntaris internacionals estaven amb problemes. Molts dels milicians que tenien nacionalitat d’algun país democràtic, tornarien al seu país d’origen; els altres s’integrarien en les Brigades Internacionals. Una cinquantena seran detinguts en les operacions repressives i conduïts a les Txeques on serien acusats de ser agents feixistes. Alguns milicians alemanys van ser acusats de ser agents de la GESTAPO (Hans Reiter en va un d’aquests). Finalment, cap d’ells va ser condemnat de manera definitiva. En aquest sentit l’àmplia campanya internacional en solidaritat amb el POUM i la inexistència total de proves va contribuir al final de la repressió. Com a conseqüència de tot plegat, alguns serien posats en llibertat, altres expulsats del país i una minoria serà assassinada extrajudicialment.
Els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial
Què passa amb els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial? Molts d’ells s’integraren als moviments de Resistència, sobretot a França, Bèlgica o Iugoslàvia. Altres ho feren en exèrcits aliats, com hem vist en el cas de Reiter. Una destinació pitjor per molts d’ells, fou el camp de concentració de Gurs, a la regió d’Aquitània i responsabilitat del govern francès de Vichy; coincidiren presoners comunistes, del POUM i anarquistes tot i que la relació dels comunistes amb els poumistes i anarquistes era nul·la. Uns quants voluntaris italians foren expulsats de França i acabaren a la presó italiana de Ventolene. Finalment d’altres que eren jueus acabaren al camp de concentració de Mauthausen i molts hi moririen.
John Cornford
Finalment en Durgan fa una cita literària d’un dels voluntaris, el poeta i comunista britànic John Cornford (1915 – 1936) que formaria part de la columna internacional del POUM en el front d’Osca durant el mes d’agost. Retornat a Anglaterra, Cornford tornà a Espanya el desembre de 1936 incorporant-se en aquesta ocasió a la XIV Brigada Internacional desplegada a Andalusia. Morí en combat el 28 de desembre de 1936. Durant el temps d’estada a Espanya, Cornford escriví diverses poemes i escrits. Durgan n’esmenta especialment un d’ells:
“Luna llena a Tierz*: Abans de l’assalt a Osca”: És una composició, senzilla i plena de tendresa on mostra els sentiments d’un jove amant que afronta la seva presència a la guerra tot enfrontant primer la seva pròpia por personal. Intueix Cornford l’aguaita de la mort en les proximitats d’Osca, encara que no ocorrerà en aquest front el tràgic desenllaç.
*Tierz és un poble prop d’Osca.
Més informació
Voluntarios internacionales del POUM por la revolución octubre 3, 2022 Charlie Nurse. Aquí
Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española
La participació de milers de voluntaris internacionals al costat de la República durant la Guerra Civil és coneguda com un dels exemples més èpics de l’internacionalisme a la història del moviment obrer. Molt menys coneguda, amb la notable excepció de George Orwell, és la presència d’uns cinc-cents combatents estrangers a les files del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).
El llibre d’Andy Durgan, Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española, ed. Laertes, 2022, situa aquesta experiència en el context de la política militar del POUM; les característiques i situació de les forces militars sota el control del partit; la realitat de la seva presència al front d’Aragó; i el paper de les milicianes.
La recerca és producte d’un estudi exhaustiu de les fonts disponibles, el llibre examina els antecedents socials i polítics d’aquests voluntaris i voluntàries, en molts casos, refugiats antifeixistes; la seva participació a les milícies del POUM; com serien víctimes de les calúmnies i de la repressió desfermada contra el partit a la zona republicana; el seu pas pels camps de concentració i la resistència antinazi durant la Segona Guerra Mundial; i el seu destí als anys de la postguerra.
Andy Durgan, també ofereix una refutació detallada de l’acusació, predominant durant la Guerra civil, i que ha ressorgit recentment en alguns textos històrics, que, d’alguna manera, el POUM i els seus simpatitzants estrangers van col·laborar amb l’enemic.
Andy Durgan
Doctor en història per la Universitat de Londres. Ha publicat treballs en diversos idiomes sobre aspectes de la història del moviment obrer català i espanyol, a més de la guerra civil espanyola i els seus orígens. Ha publicat diversos estudis sobre el comunisme no estalinista a Espanya durant la Segona República i la guerra civil. És autor de les obras: El Bloque Obrero y Campesino (1930-1936) (Laertes, 1996), sobre el BOC; The Spanish Civil War (Palgrave Macmillan, 2007). También s’ha ocupat de la selección i introducción de la obra ¿Socialismo o fascismo? Joaquín Maurín y la revolución española 1934-1936, una recopilació de textos de Joaquín Maurín. El 2016, Laertes publicà Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM, una actualització i ampliació de la seva obra sobre el BOC de 1996. El 2022, Laertes publicà la seva darrera obra Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil Española.
Secció d'Història 