Presentació del llibre “La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas”. Norbert Bilbeny (ed),

5 Octubre 202115 Desembre 2021 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 19 d’octubre de 2021 a les 18.30h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la presentació del llibre La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas. Norbert Bilbeny (ed), a càrrec de Paola Lo Cascio, professora d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; Joan Villaroya, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; Lourdes Lancho, periodista, i Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona.

Títol: La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas

Editor literari: Norbert Bilbeny

Estudi històric introductori: Paola Lo Cascio

Investigació documental: Noli Cabezas Ramírez

Edicions de la Universitat de Barcelona

Data d’edició: 2021

Pàgines: 456

Fullejar la publicació: http://www.edicions.ub.edu/hojear.aspx?fichero=13887.pdf

Sinopsi

La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]

Ressenya del llibre

L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental que va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.

Podeu llegir aquí la ressenya completa de Joan Solé Camardons al blog Gaudir la cultura

Ricard Opisso. *14 d’abril 1931*. Barcelona: Martí, Marí i Cia, [1931]. Font: pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona

Tertúlia sobre la destrucció de la democràcia en la II República (1931 – 1936) i la consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982 – 2014). Una visió de Paul Preston

31 Agost 202115 Desembre 2021 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 4 d’octubre a les 17h de 2021 a la sala Pompeu Fabra, tingué lloc la Tertúlia “Sobre la destrucció de la democràcia en la II República (1931 – 1936) i la consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982 – 2014). Una visió de Paul Preston“, amb Miquel Nistal com a tertulià convidat.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Miquel Nistal, ateneista i docent és l’autor de dues llargues ressenyes sobre dos dels llibres de Paul Preston que es debatran a la tertúlia: La destrucción de la democracia en España (1 de 5) i Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social (1 de 2)

És obligatòria la inscripció prèvia per correu electrònic a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Aforament (COVID): 24 persones

Dos llibres de Paul Preston

La destrucción de la democracia en España (1978 i una posterior edició revisada i actualitzada l’any 2018) serà la base de la tertúlia, si bé, enllacem amb la part final de la seva darrera obra, Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019).

El llibre de base és la visió que aporta Preston de la història de la Segona República Espanyola, focalitzant en dos dels seus protagonistes polítics: el principal partit de l’esquerra espanyola en aquells moments, el PSOE, i el principal oponent a la dreta, la CEDA. Segons la hipòtesi de l’autor, el conflicte social lligat al problema agrari serà una de les més importants raons del fracàs de la República, tot lligat a la intransigència a la més mínima concessió social dels sectors conservadors que s’aniran agrupant en la CEDA en els primers anys del nou règim republicà i la impossibilitat del reformisme republicà, en el qual el paper del PSOE era fonamental en el primer bienni, d’articular una resposta a les demandes socials. La dreta espanyola acollirà el nou règim republicà entre l’escepticisme dels “legalistes”, agrupats entorn dels sectors catòlics i agraris que acceptaven de forma accidentalista la República i els monàrquics que consideraven ja d’inici una catàstrofe l’arribada del nou règim i contra el qual conspiraven pràcticament des del primer dia. La dreta catòlica anirà agrupant i unificant diferents sectors al llarg dels primers anys i acabarà constituint la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) sota el lideratge emergent del jove advocat salmantí José María Gil Robles.

Al llarg del llibre veurem l’evolució política de la dreta en les diferents eleccions del període republicà i com lentament la via accidentalista i els interessos reaccionaris dels grups representats confluiran en la via que acabarà en el cop d’estat de juliol de 1936.

El PSOE (Partido Socialista Obrero Español) representava en el primer terç del segle XX una part del moviment obrer espanyol, amb una distribució territorial molt heterogènia. Tenia una forta representació entre els famèlics treballadors de la terra al sud on la central socialista UGT tenia una bona implantació; també en les zones mineres asturianes i entre els treballadors siderúrgics bascs. A Catalunya el socialisme espanyol era residual. Les tensions dins del partit i el sindicat venien de lluny: ja des de la frustrada vaga revolucionària de 1917 i la reacció davant la dictadura de Primo de Rivera. Tot això havia contribuït a dividir el moviment socialista. El paper dels grans líders com Francisco Largo Caballero o Indalecio Prieto marcaran la divisió socialista que s’anirà aguditzant com a conseqüència de les coalicions amb els partits republicans en el primer bienni republicà, el problema de la reforma agrària, les tensions socials i el perill involucionista que marcarà tots els anys de la breu experiència republicana. Les divisions socialistes i les temptacions revolucionàries del sector caballerista del partit seran un factor important que contribuiran al fracàs de l’experiment democràtic en un país convuls que va iniciar el procés republicà democràtic en un moment històric molt complex i amb enemics massa poderosos.

El segon llibre, Un poble traït, presenta tota la història del segle XX espanyol, des de l’òptica, segon l’autor, de la corrupció política i del mal govern que la caracteritzen. Segons Preston, en la història moderna d’Espanya hi ha hagut sempre una desconnexió entre la realitat social i el poder polític. D’aquest llibre agafem només el darrer apartat, el que va del 1982, amb la transició democràtica teòricament completada, el flamant govern socialista, els anys de les majories de la dreta del Partit Popular i fins el moment de l’abdicació del rei Joan Carles I (2014) i la profunda crisi territorial no resolta encara. De manera cíclica tornem a assistir a una altra crisi profunda de la democràcia espanyola. Novament podem veure l’abisme entre una població desitjosa de progressar i unes elits que tracten, una vegada i una altra, de bloquejar els seus intents.

Paul Preston

Paul Preston (Liverpool, 21 de juliol de 1946) és un historiador, professor i autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya, és doctor en Història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics. També va ser professor d’Història a la Universitat de Reading i al Centre d’Estudis Mediterranis al Queen Mary College. Analista d’assumptes espanyols en ràdio i televisió.

Tant a Gran Bretanya com a Espanya, col·laborador de diversos periòdics i revistes, entre els seus llibres destaquen España en crisis: Evolución y decadencia del régimen franquista (1978), La destrucción de la democracia en España (1978), El triunfo de la democracia en España (1986), Franco, Caudillo de España (1994), La política de la venganza: el fascismo y el militarismo en la España del siglo XX (1997), Las tres Españas del 36 (1998), Palomas de guerra (2001), l’edició actualitzada de La Guerra Civil Espanyola (2006), Idealistes sota les bales: històries de la guerra civil (2007), L’holocaust espanyol (2011), l’edició actualitzada de Juan Carlos rey de un pueblo (2012), Santiago Carrillo: el penediment no existeix (2013), La fi de la Guerra Civil: La República apunyalada (2014) y Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019).

Més informació

Paul Preston: La destrucción de la democracia en España (2018, ed. Debate, 460 p). Ressenya de Miquel Nistal al blog Gaudir la Cultura en cinc parts

· “Dreta i esquerra en una República neixent”

· “Reacció contra la reforma i conflicte social”

· “Reacció negra, resposta insurreccional i represàlia autèntica”

· “La CEDA i el somiat Nou Estat. El Front Popular tensa l’esquerra”

· “La mort del legalisme, la conspiració i la guerra civil”

Paul Preston: Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019, ed Base, 760 p),Ressenya de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura en dues parts:

· Un poble traït (1)

· Un poble traït (i 2)

Breu selecció de llibres de Paul Preston disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès per als socis de l’Ateneu:

Dos articles de Vicenç Navarro

Article de Vicenç Navarro: “La Guerra Civil no fue una guerra fratricida entre dos bandos igualmente deshumanizados y violentos“ Público, 2 setembre de 2021. L’article debat els arguments de l’historiador Julián Casanova en “Los diez tweets para explicar la Guerra Civil española” d’àmplia difusió.

Article de Vicenç Navarro : “Por qué es tan difícil recuperar la memoria histórica” Público, 10 d’agost de 2021. L’article debat algunes expressions i declaracions de Paul Preston i d’Ángel Viñas, especialment sobre la seva valoració de la transició de la dictadura a la democràcia.

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril i altres que no ho van ser.

14 Abril 202014 Abril 2022 / historiaab / Deixa un comentari

Marc històric

La República catalana és el règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d’abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República espanyola.

Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles.

Les successives fórmules emprades per Macià foren: primer, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.

Poc després digué: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics”.

Per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. A més, Macià es veié obligat des d’un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l’audiència. Val a dir, d’altra banda, que, a part l’espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l’autoritat de Francesc Macià com a part d’una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya “dins l’Estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen”) Font: Gran Enciclopèdia Catalana.

L’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès

A continuació us proposem escoltar una selecció de tres conferències fetes a l’Ateneu Barcelonès sobre la proclamació de la República catalana que podeu trobar a l’Arxiu de la Paraula, Repositori digital amb les conferències fetes a l’Ateneu des de l’any 1973 http://arxiudigital.ateneubcn.cat/. I també un resum de la tertúlia Amics de la Història sobre Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República amb Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal.

Lliçons del 14 d’abril, Heribert Barrera, 1992

Àudio, http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/808 Dins del Cicle de la Segona República, Heribert Barrera explica algunes lliçons que extreu del 14 d’abril, de què ens pot servir l’experiència d’aquell moment històric tan important pel nostre país i des d’una perspectiva catalana? Presenta la conferència Frederic Rahola, Síndic de Greuges. Heribert Barrera fa un explicació molt detallada dels fets de la proclamació de la República i sobretot de la valoració històrica i política.

El fet de passar a l’acció d’una manera immediata amb audàcia, però també amb realisme per trobar un compromís va ser transcendental per aconseguir el règim republicà. Un error important va ser no signar solemnement el pacte verbal entre el Govern provisional català encapçalat per Macià i la comissió del Govern republicà espanyol. Biografia Heribert Barrera

Heribert Barrera, president del Parlament 1980-1987

Records personals de la proclamació de la República, Manuel Thió Rodés, 1978,

Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/480. Conferència en què l’autor explica els seus records de la proclamació de la Segona República. Una conferència molt viva plena de detalls d’un polític de la Lliga, Acció Catalana i Unió Democràtica. Manuel Thió és un dels signants del manifest fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya publicat a “El Matí” el 7 de novembre de 1931.

Anecdotari històric sobre la proclamació de la 2a República a Barcelona, Josep Antoni Trabal i Sans, 1976,

Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1473 Conferència en què Josep Antoni Trabal explica amb molts detalls els antecedents de la Segona República i la seva proclamació, tot viscut en primera persona. Periodista, dirigent esportiu, polític i metge amb una llarga trajectòria política des d’una posició inicial d’esquerres fins a un posicionament ideològic de dretes. Biografia de Josep Antoni Trabal. El març 1931 participà en els preparatius de la Conferència d’Esquerres Catalanes, en la que presentà una proposició sobre higiene, que fou aprovada, i en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El mes següent, després del triomf electoral d’Esquerra a les eleccions municipals, acompanyà Lluís Companys, amb qui tindria una gran relació durant els anys següents, en la proclamació de la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.

Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República. Tertúlia d’Amics de la Història.

Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participa Joan Alcaraz, periodista. Apunts: https://historia.ateneubcn.cat/2018/01/30/joan-lluhi-i-vallesca-lhome-que-va-portar-la-republica-tertulia-damics-de-la-historia/

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies. Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així:

“Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril i altres que no ho van ser

Edició a cura de Joan Solé Camardons

Protagonistes més o menys destacats

Francesc Macià i Llussà

Enginyer militar i polític. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d’abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l’Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d’abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida també per ell.

Lluís Companys i Jover

Advocat, periodista i polític. Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d’Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.

Amadeu Aragay i Daví

Sindicalista, periodista, empresari i polític. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República.

Jaume Aiguader i Miró

Polític, metge, escriptor, alcalde de Barcelona. L’estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Membre de la triomfant candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals d’abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona.

Ventura Gassol i Rovira

Polític i escriptor. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l’efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d’Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d’iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l’únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.

Joan Casanovas i Maristany

Advocat i polític. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d’abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa.

Joan Lluhí i Vallescà

Advocat i polític. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles.

Jaume Bofill i Mates

Escriptor, poeta noucentista, polític i periodista. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. Membre d’una comissió d’Acció Catalana que es posa al servei de la gent que ha proclamat la República de Catalunya. En Macià i en Bofill i Mates s’abracen, emocionats.

Manuel Carrasco i Formiguera

L’any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l’any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.

Macià Mallol i Bosch

Polític i empresari. En representació d’Acció Republicana de Catalunya el 17 d’agost de 1930 firmà el Pacte de Sant Sebastià, l’acord d’unitat d’acció dels partits republicans. Proclamada la Segona República Espanyola assumí de forma provisional el càrrec de governador civil de la província de Tarragona.

Eduardo López de Ochoa

Militar. En proclamar-se la Segona República a Barcelona, es va fer càrrec de la capitania general de Catalunya (17 d’abril de 1931), sent substituït aquest mateix any pel general Batet.

Josep Oriol Anguera de Sojo

Advocat i polític. En proclamar-se la Segona República ocupà el palau de justícia de Barcelona, i pocs dies després fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Catalunya.

Josep Maria Planes i Martí

Periodista pioner del periodisme d’investigació a Catalunya. Fou director de la històrica revista satírica El Be Negre. Article 14 d’abril. Dietari d’un ciutadà (“Mirador”, 16-4-1931)

Amadeu Hurtado i Miró

Advocat i polític. El 1931 fou conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya i va mantenir molt bones relacions tant amb Francesc Macià com amb Niceto Alcalá-Zamora, president del govern espanyol .

Els qui poc o molt s’hi van resistir

Emiliano Iglesias Ambrosio

Advocat, periodista i polític lerrouxista gallec. Quan es produí la proclamació de la Segona República a Barcelona el 14 d’abril de 1931, va intentar ocupar-hi la seu del govern civil, però hi fou desplaçat per Lluís Companys.

Severiano Martínez Anido

Militar, alcalde accidental de Barcelona. En proclamar-se la República a l’abril del 1931 s’exilià a França, va ésser expulsat de l’exèrcit sense cap dret.

Joan Maluquer i Viladot

Polític i jurista. El 1930, poc abans de la proclamació de la República, fou nomenat president de la Diputació de Barcelona, des d’on lliurà el poder a Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931.

La delegació del Govern de la República espanyola que aigualí la República catalana

Lluís Nicolau i d’Olwer

Polític i escriptor. Participà en el Pacte de Sant Sebastià, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’Economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.

Marcel·lí Domingo i Sanjuan

Polític, periodista, escriptor i mestre. L’agost de 1930 assistí en representació del Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) a l’encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l’assoliment d’una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l’autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d’un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d’assumir les funcions de govern provisional. El 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l’Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17.

Fernando de los Ríos Urruti

Polític, dirigent i ideòleg socialista espanyol. Participa el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià que desembocarà en la fracassada insurrecció de Jaca, cop d’estat que pretenia d’una manera violenta la proclamació de la Segona República Espanyola, la qual cosa va suposar, el seu empresonament. Alliberat el 1931, just abans de la proclamació de la Segona República Espanyola participarà en les eleccions que se celebren al juny i obtindrà novament un escó per Granada, passant a formar part, com ministre de Justícia, del govern provisional que entre el 14 d’abril i el 14 d’octubre de 1931 formarà Niceto Alcalá Zamora. Formà part de la delegació del govern provisional de la República espanyola que negocià amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17 d’abril de 1931.

Altres personatges que no hi van poder ser o que no hi van participar

Antoni Rovira i Virgili

Periodista, escriptor, historiador i polític. El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, Acció Catalana Republicana, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d’abril de 1931. La forta derrota d’ARC i el triomf d’Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d’Esquerra. El 1932 fou una de les personalitats que seguí l’anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s’incorporà a Esquerra.

Martí Barrera i Maresma

Sindicalista, polític i impressor. El 1931, incorporat a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, refusà concórrer a les eleccions municipals i a les generals espanyoles del mateix any, però en canvi acceptà integrar-se a la candidatura per Barcelona-ciutat a les eleccions de l’any següent per formar el Parlament de Catalunya, del qual obtingué l’elecció. En el II Congrés Nacional d’Esquerra, celebrat el juny de 1933, va ser elegit secretari general del partit, càrrec que exercí fins a l’any següent.

Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona

7 Juny 201917 Octubre 2021 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 17 Juny 2019 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona amb la participació de Manuel Pérez Nespereira, historiador i autor de “Jaume Aiguader. La nació popular”
Coordina i presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Jaume Aiguader i Miró

Text de Manuel Pérez Nespereira

En referir-nos a Jaume Aiguader i Miró hem de valorar la capacitat d’aplegar, en la seva figura i tasca, les diverses activitats que tot un seguit de catalans, nascuts com ell als darrers decennis del segle XIX, desenvoluparen al llarg de la seva vida professional en un doble combat: la lluita per la justícia social i la lluita per la recuperació de la Nació Catalana, rere dos-cents anys d’ocupació i sotmetiment.

Jaume Aiguader i Miró (1882-1943) desenvolupà un seguit d’activitats convergents en aquest doble objectiu; l’alliberament de l’ésser humà i l’alliberament nacional. Per a ell era impossible que tingués lloc l’una sense l’altra, l’home lliure no ho era en una nació esclava, i la nació mai no seria realment lliure si els seus ciutadans patien les cadenes físiques i/o econòmiques que els subjectaven.

Foto: Jaume Aiguader, a la dreta de la imatge, amb Francesc Macià i altres dirigents republicans. | M.P.N.

Per acomplir aquesta meta Aiguader, fou metge higienista, impulsor de la tasca dels ateneus populars i altres centres de sociabilitat obrera, cofundador i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), membre d’Estat Català i veu de Macià a l’interior, escriptor, editor, articulista, conferenciant, pensador, subversiu, alcalde, ministre…

En resum, l’home lliurat a l’ideal, com ell deia, a través de totes les eines que en cada moment el destí, i la seva voluntat, li posaven a l’abast. Però, a més, convergí amb tota una generació que va fer de Barcelona l’espai on Catalunya es va pensar. Joves amb inquietuds polítiques, intel·lectuals, socials, i sovint totes tres indestriablement unides, portaven a la capital del país les esperances i l’esperit de les diverses contrades del país. Lluís Companys, Salvador Seguí, Prat de la Riba, Francesc Cambó, Rovira i Virgili… Barcelona actuava de galvanitzador de la voluntat del país, i s’erigia novament en cap i casal de tots els ciutadans del nostre país.

Jaume Aiguader, la nació popular, escrit per Manuel Pérez Nespereira

Podeu descarregar-vos el llibre que edita la Fundació Irla a Descarregar (PDF)

Barcelona, 14 d’abril de 1931. Ban municipal de Jaume Aiguader com a alcalde informant de la proclamació de la República a la ciutat. AHCB

“Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme”. Tertúlia d’Amics de la Història.

30 Mai 201816 Octubre 2021 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 4 de Juny 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme” amb la participació de Rosa Toran, autora del llibre “Josep Miret Musté (1907-1944). Conseller de la Generalitat, deportat i mort a Mauthausen. Militància política, acció institucional i lluita antifeixista”, amb pròleg de Josep Fontana.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Josep Miret Musté fou un home de compromís polític durant els anys de la segona República i la guerra civil, primer des de les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya i, després, al PSUC. Tingué un paper actiu, amb responsabilitats polítiques i militars, dins de les institucions de la Generalitat, l’Exèrcit Popular de la República —en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en la presidència del Consell de Transports, en la Conselleria de Proveïments i, per últim, com a comissari polític als fronts.

Un cop abandonà Catalunya, mantingué el seu compromís polític jugant un paper singular en els moviments de resistència antinazi al nord de França, fins a jugar-se la pròpia vida i que el portà a afegir-se als milers de republicans que romanien des de 1940 al camp de Mauthausen, on fou assassinat l’any 1944.

Imatge: Josep Miret Musté http://deportados.es/miret_historia

Del pròleg de Josep Fontana

Rosa Toran ha triat en aquesta ocasió el camí d’evocar la vida d’un dels interns catalans que va ser assassinat a Floridsdorf el 17 de novembre de 1944, Josep Miret Musté, natural de Barcelona, serraler d’ofici, jugador de rugbi i sobretot, militant socialista primer, i comunista després, a partir de la fundació del PSUC.

Això és justament el que dona un interès especial a aquest llibre que, amb el seguiment de la trajectòria de Miret, ens permet una valuosa aproximació a l’evolució del socialisme a Catalunya durant els anys de la Segona República, una etapa no prou coneguda de l’evolució política de les esquerres a Catalunya”

Rosa Toran

Rosa Toran (Manresa, 1947) és doctora en Història i professora d’aquesta matèria a l’IES Vilassar de Mar (Barcelona). Ha escrit diversos llibres, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, sobre la política municipal durant la Restauració de la Segona República i sobre l’acció política de les dones. En els darrers anys ha investigat la deportació i la vida als camps nazis, singularment la dels republicans espanyols. Col·labora amb regularitat en premsa i revistes especialitzades sobre aquests temes. Com a membre de l’associació Amical de Mauthausen, ha portat a terme diverses tasques i ha estat comissària d’exposicions com Mauthausen, l’univers de l’horror i Resistents i deportades. Edicions 62 li ha publicat Els camps de concentració Nazis i la biografia de Joan de Diego. Tercer secretari a Mauthausen.

Vegeu també l’article d’Ignasi Aragay Del rugbi a Mauthausen, la vida d’un heroi a l’ARA 04/11/2017

“Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República”. Tertúlia d’Amics de la Història.

30 gener 201815 Desembre 2021 / historiaab / 2 comentaris

Dilluns 5 febrer 2018 a les 17:00 – 18:30. Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), amb la participació d’Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participà Joan Alcaraz, com a primer lector i periodista.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció a la tertúlia: historiaateneu@gmail.com

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies.

Biografia de Joan Lluhí i Vallescà

Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així: “Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Vegeu la crítica de Joan Safont: “Joan Lluhí i Vallescà, vindicat” Diari Ara 04-11-2017

Autors:
Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948). Catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor de centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets, entre altres. Amb Arnau Gonzàlez ja ha col·laborat en diverses obres anteriors.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha centrat la seva trajectòria investigadora en diversos aspectes del nacionalisme català d’entreguerres. Autor d’una quinzena de monografies, destaquen, entre altres, les obres La nació imaginada (1931-1939); Els fonaments dels Països Catalans; La Tercera Catalunya (1936-1940), Catalunya bajo vigilancia. El consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943) i Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava Europa.

La política sanitària de la Generalitat republicana (1931-1936)

22 Setembre 201624 Octubre 2016 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 26 de setembre a les 19 h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió “La política sanitària de la Generalitat republicana (1931-1936) a càrrec de Carles Hervàs, metge i historiador que va realitzar la seva tesi doctoral “Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil “. Presenta l’acte Josep Sauret, economista, historiador i membre de la Secció d’història de l’Ateneu.

Foto destacada: El nou govern de la Generalitat, presidit per Francesc Macià, d’esquerra a dreta: Francesc Xavier Casals (Treball i Obres Públiques), Pere Coromines (Justícia i Dret) Carles Pi i Sunyer (Hisenda), el president, Ventura Gassol (Cultura), Joan Selves (Agricultura i Economia) i Josep Dencàs (Assistència Social i Sanitat). Palau de la Generalitat de Catalunya. 1932. [ Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM) ]

Durant els primers anys trenta del passat segle, Catalunya va tenir l’oportunitat d’organitzar una sanitat pública, civil i equitativa aprofitant les possibilitats d’un govern autonòmic.

Un antecedent proper fou la Mancomunitat de Catalunya, entitat de caràcter administratiu però carregada de significació política. Malgrat totes les seves limitacions, l’obra de la Mancomunitat tingué l’encert d’orientar la política sanitària i social a Catalunya de tal manera que la seva influència s’estendrà al llarg de tot el segle XX.

Foto: Josep Dencàs, conseller de Sanitat i Assistència Social, i Bonaventura Gassol, conseller de Cultura, presideixen la inauguració dels Serveis Pro-Infància a la Plaça del doctor Serrat d’El Clot, Barcelona. 1934. [ Fot. Sagarra – ANC ]

Amb la República i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia tot feia preveure que havia arribat l’hora dels canvis i la possibilitat d’instaurar una política sanitària recolzada en uns nous principis socials. El traspàs de competències i una estabilitat política mantinguda durant uns anys permeteren encetar un reduït marc legislatiu que va començar a orientar les primeres mesures en aquest terreny.

En aquesta conferència s’analitzaran els projectes i les realitzacions en tot aquest àmbit, fins arribar a l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, a partir del qual tots els elements de la vida del país i de la seva gent es van veure trasbalsats pels efectes de la guerra.

Foto: Josep Dencàs, conseller d’Assistència Social i Sanitat, despatxant amb el seu secretari, Torres Picart. Palau de la Generalitat. 1932. [ Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM) ]

Tesi doctoral de Carles Hervàs: “Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil “

La mirada polièdrica estrangera davant la Catalunya i Espanya en guerra (1936-1939)

29 gener 201615 Desembre 2021 / historiaab / Deixa un comentari

La Secció d’Història de l’Ateneu organitzà l’acte La mirada polièdrica estrangera davant la Catalunya i Espanya en guerra (1936-1939) dimarts 16 febrer de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès a càrrec d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador i escriptor del llibre Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, que explica per què no es va arribar a assolir la República Catalana durant la Guerra Civil.

Si hi ha un període històric en el qual la història de Catalunya podria haver patit canvis radicals, aquest és la Guerra Civil. En un país en plena Revolució social, diversos diplomàtics europeus i americans destacats a Barcelona especularen insistentment amb la creació d’una República Catalana independent. Una possibilitat que expressarien desenes de vegades en els documents enviats a Mussolini, al govern francès, al Foreign Office o al Palácio das Necessidades de Lisboa. De fet, tant els diplomàtics com la premsa internacional es preguntaven per què no s’acomplia una possibilitat que els semblava evident.

La Guerra Civil Espanyola que es perllongaria entre el juliol del 1936 i la primavera del 1939 és un dels episodis del segle XX que ha merescut més atenció per part de l’opinió pública internacional. En una Espanya i Catalunya que vivien en la marginalitat de la història europea, el conflicte civil hereu de la inestabilitat de la II República provocaria la intervenció del gruix de les principals potències del moment. Tothom mirà cap a la Península Ibèrica per a prendre-hi partit a favor d’uns o altres.

En un vell món i un planeta en conjunt que viurien l’etapa posterior a la I Guerra Mundial entre el comunisme de la naixent URSS i les noves tendències revolucionàries d’extrema dreta –Feixisme i Nazisme-, la Guerra Civil semblà un banc de proves per a tots els actors implicats. Mentre Roma i Berlín intervenien bèl·licament amb una gran intensitat al costat dels generals revoltats, la Unió Soviètica ho feia de manera menys intensa al costat de la República suposadament democràtica però de facto en mans revolucionàries.

Escut d’armes del Consolat soviètic a Barcelona.

Mentre Hitler preparava l’envit de la conquesta d’Europa i Mussolini aspirava a dominar el Mediterrani, les potències democràtiques –França i Gran Bretanya- es mostraven dèbils al costat d’una URSS defensiva. En aquest context dels anys trenta, la guerra espanyola que esclatà per una sèrie de problemàtiques locals amb tints internacionals, acabaria entrant de ple en la guerra civil europea desencadenada el setembre del 1939.

Amb aquest quadre general, totes les potències implicades presentarien interessos a defensar o objectius a conquerir a Espanya, però també a Catalunya. I és que en el context de la guerra, Catalunya jugaria un rol que no li corresponia però que l’acabaria situant al centre de les preocupacions de la diplomàcia mundial i dels Estats Majors dels exèrcits europeus.

La premsa internacional no deixaria de prestar atenció al que passava a Catalunya. La possibilitat, manifestada insistentment per diplomàtics, corresponsals i almiralls de la Marina militar francesa o italiana d’una més que factible independència catalana, provocaria no pocs ensurts a Berlín o Roma –alhora que a Madrid, València i Burgos-. Situada geoestratègicament parlant en un espai privilegiat, Catalunya estaria al caire de la secessió alhora que esdevenia nucli de preocupació també per la potència revolucionària del seu anarquisme i comunisme. Si França pretenia evitar el cercle d’estats totalitaris que pretenien Itàlia i Alemanya la possible segregació catalana de la República Espanyola podria ser una opció més que ben vista a París. No obstant, ni la Unió Soviètica ni França acabarien donant resposta als constants rumors sobre la creació d’una República Catalana d’incert futur. De la mateixa manera que ni Companys ni el gruix d’ERC, debilitats per la força de la CNT primer i del PSUC després, no s’atreviren a llançar-se a una opció molt arriscada.

Finalment, la Guerra Civil, amb els seus múltiples conflictes interns al sector republicà, acabaria decantant-se del bàndol comandat pel General Franco gràcies, en part, a l’ajuda i intervenció de l’Eix Roma-Berlín. Al costat d’aquesta aparició exterior, les Brigades Internacionals, la Creu Roja Internacional, la cobertura periodística… en definitiva, un guerra civil que es veuria sobreposada per diferents conflictes externs en curs.

Per a la temàtica de la conferència és de gran interès, entre d’altres, l’obra del conferenciant Arnau González Vilalta: Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, Barcelona, Ed. Base, 2014.

Les Brigades Internacionals vuitanta anys després. Dels mites a les persones

16 Desembre 201525 Octubre 2016 / historiaab / 1 comentari

La Secció d’Història de l’Ateneu organitza una sessió sobre “Les Brigades Internacionals vuitanta anys després. Dels mites a les persones” dimecres 20 de gener a les 7 del vespre a la sala Verdaguer

Intervendran: Jordi Martí-Rueda, escriptor i historiador i Lourdes Prades documentalista i historiadora, directora de la Biblioteca del Pavelló de la República (UB)

Presenta: Joan Solé, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu

La història té l’estranya qualitat de reservar alguns capítols en què les raons i les passions conflueixen en un moment efímer i en un minúscul tros de terra. I poques vegades les passions humanes han estat tan intenses com al 1936. La creació de les Brigades Internacionals i l’arribada de 40.000 persones de més de 50 països per lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil espanyola n’és l’exemple més rotund.

Des d’aleshores s’ha escrit molt, sobre aquell grup d’homes i dones. Sovint, des de l’oposició més furibunda o des de l’enaltiment. Altres vegades, des de l’academicisme i la voluntat d’explicar. Però s’ha parlat poc de les persones de carn i ossos que van protagonitzar aquest episodi històric.

Sota el títol de “Les Brigades Internacionals vuitanta anys després. Dels mites a les persones”, l’historiador i escriptor Jordi Martí-Rueda respondrà als perquès que sempre han acompanyat el nom de les Brigades Internacionals i enfocarà el zoom en alguns dels seus protagonistes. Com Oliver Law, que va dirigir el batalló Lincoln i es va convertir en el primer negre de la història dels Estats Units que comandava soldats blancs. I Penny Phelps, una infermera anglesa refinada que a la península Ibèrica hi va trobar el fang i l’amor. I l’alemany Ernst Busch, que va animar la vida cultural del front organitzant un cor de cent veus. I Salaria Kea, l’única dona negra de la Guerra Civil. I George Nathan, un misteriós oficial britànic que es va trobar dirigint una companyia de rebels irlandesos. O Henri Rol-Tanguy, el cap de la resistència francesa, que cinc anys després de la Guerra Civil va dirigir l’alliberament de París vestit amb el seu antic uniforme de brigadista, perquè els parisencs sabessin on havia començat de veritat la Segona Guerra Mundial.

A continuació, la documentalista i historiadora Lourdes Prades, directora de la Biblioteca del Pavelló de la República (UB), presentarà SIDBRINT.

SIDBRINT és un lloc web sobre les Brigades Internacionals. Es tracta d’un portal de la Universitat de Barcelona en el qual hi participen investigadors de diverses universitats i centres de recerca i hi col·laboren més de 50 especialistes.

Actualment, la documentació existent sobre les Brigades Internacionals està dispersa en nombrosos arxius, biblioteques i fons particulars d’arreu del món. SIDBRINT es proposa recollir en un únic espai tota la informació disponible i documentar la història personal de cada un dels brigadistes que van venir a lluitar al costat de la República a partir de l’any 1936.

Font: Jordi Martí Rueda : Tocats pel vent. Pagès Editor

SIDBRINT Memòria Històrica Brigades Internacionals