Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939

Dilluns 19 de novembre de 2018 a les 19h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939 del Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (1) a càrrec de Josep Lluís Martín Berbois, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, 2018.

Presenta:  Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.

La violència dels primers mesos de la Guerra Civil a Catalunya es traduí en una nombrosa xifra de víctimes i l’exili de milers de persones a diferents països europeus, en especial França i Itàlia. Un èxode, que per diferents motius, encara avui ha restat força descuidat per la historiografia catalana. Es coneix com l’exili de 1936.

Exili La Tribuna Illustrata

Imatge: Portada de la Tribuna Illustrata, diari italià que parlava de l’arribada dels catalans a Gènova el 9 d’agost de 1936.

El progressiu avanç de les tropes franquistes obligà a milers de persones a fugir de Catalunya inicialment direcció a França. Un total d’aproximadament 470.000 individus provinents de tot l’Estat espanyol travessaren la frontera. Posteriorment, milers d’ells acabaren sent internats en camps de concentració improvisats i en condicions molt deplorables.

Els militars republicans no van poder entrar a França fins al 5 de febrer i van ser enviats als camps de concentració. AUGUSTE CHAUVIN (ARCHIVES DÉPARTEMENTALES DES PYRÉNÉES-ORIENTALES)

Tanmateix hi hagueren molts catalans que pogueren exiliar-se a França, Londres o a països de l’altra banda de l’Atlàntic com Mèxic, Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela, la República Dominicana o els Estats Units. Un dels fets més tràgics d’aquest exili fou l’assassinat, per part del règim franquista, del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover el 15 d’octubre de 1940, el qual havia estat detingut inicialment a França per la Policia Militar Alemanya.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial feu que molts republicans s’allistessin a les Companyies de Treballadors Estrangeres i posteriorment s’integressin a la resistència antinazi després de l’ocupació Alemanya. Un important nombre d’ells foren detinguts i deportats en algun camp nazi (especialment a Mauthausen). Dels 9.446 deportats que coneixem actualment, uns 3.000 eren nascuts a Catalunya i uns 1.800 no sobrevisqueren.

Text de Josep Lluís Martin Berbois

Per saber-ne més: Museu Memorial de l’Exili

El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició. Cicle Catalanisme versus feixisme (2)

15 Octubre 2018 a les 19:00 – 20:30 Sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència “El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició”, a càrrec d’Enric Ucelay-Da Cal  historiador i coautor de l’obra El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

En l’actualitat es tendeix a establir una oposició i confrontació absoluta entre tots els corrents propers al que es podria considerar el feixisme espanyol i el catalanisme. Tanmateix, si ens endinsem als anys 20 i 30 del segle XX, veurem com tot aquell conglomerat de noms i sigles, des de Falange Española a les JONS, des d’Ernesto Giménez Caballero a José Antonio Primo de Rivera passant per Ramiro Ledesma Ramos, tingueren una fase propera al catalanisme, de directa col·laboració, d’influència o d’un rebuig axiomàtic imprescindible per a entendre els seus posicionaments nacionalistes. Catalunya i el nacionalisme català foren elements essencials en el naixement del feixisme espanyolista. Barcelona i la seva potent irradiació en foren un important nucli.

Ernestso Giménez caballero

Imatge: Ernesto Giménez Caballero (1899 – 1988) fou un escriptor espanyol, un dels creadors ideològics del feixisme espanyol al costat de Ramiro Ledesma Ramos.

Vegeu l’article de Sílvia Marimón “Ha existit un feixisme catalanista? Ara 01-06-2018

“El moviment polític originat a Itàlia no va trobar mai el seu espai, però va tenir partidaris”

“És xocant com els últims anys s’ha utilitzat la paraula feixista per demonitzar l’independentisme. Hi ha hagut moltes disputes polítiques, però pocs debats sobre si realment ha existit mai un feixisme catalanista. “Ha sigut durant molts anys un tabú; no es podia parlar alhora de feixisme i catalanisme”, diu l’historiador Enric Ucelay Da Cal, que firma amb altres especialistes catalans i espanyols El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal). La conclusió dels autors, entre els quals hi ha Arnau Gonzàlez i Vilalta, X.M. Núñez, Xavier Casals, J.B. Culla, J.M. Thomàs, E.González Calleja, Pere Grau o Martí Marín, és que hi ha hagut feixistes catalanistes, però no un feixisme catalanista, bàsicament per una qüestió cronològica. “Hi ha hagut feixistes catalanistes i molts feixistes catalans, però el context polític espanyol i català ha fet impossible que es creés un moviment catalanista que imités Mussolini o Hitler, no ha pogut trobar el seu espai”, diu Gonzàlez i Vilalta.”

Podeu llegir l’article complet: Ha existit un feixisme catalanista?

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, Estats Units, 1948) és un historiador català especialitzat en Història Contemporània. Catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i coordinador del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranismes, vinculat a la Universitat Pompeu Fabra.

Ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola.

Casals_el_catalanisme_davant_del_feixisme

Enric Ucelay-Da Cal ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià. Els seus principals llibres són:

  • La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939. Barcelona: La Magrana, 1982
  • Francesc Macià: Una vida en imatges. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984.
  • Macià i el seu temps. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985; 2ª edición, 1988.
  • La Joventut a Catalunya al segle XX: Materials per a una història. Barcelona, Diputació de Barcelona, 1987.
  • La paz simulada: Una historia de la Guerra Fría, 1941-1991, conjuntament amb Francisco Veiga i Ángel Duarte. Madrid: Alianza Editorial, 1997; 2a edició, 2006 .
  • El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Barcelona: Edhasa, 2003
  • Notícia nova de Catalunya: Consideracions crítiques sobre la historiografia catalana als cinquanta anys de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives, conjuntament amb Josep Maria Fradera. Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2005.
  • Contra Companys 1936: Contra Companys. La frustración nacionalista ante la Revolución, editat conjuntament amb Arnau González Vilalta. València, Publicacions de la Universitat de València, 2012.
  • 6 d’Octubre: La desfeta de la revolució catalanista de 1934, editat conjuntament amb Arnau González i Vilalta i Manel López. Barcelona, Editorial Base, 2014 .
  • «Tumulto»: Meditacions sobre l’octubre català (2017), editat conjuntament amb Arnau González i Vilalta i Plàcid Garcia-Planas. Maçanet de la Selva, Gregal, 2017.

Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme” (1)

Dimarts 2 d’octubre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència a càrrec d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador, Ha existit un feixisme catalanista? primera sessió del cicle “Catalanisme versus feixisme 1919-2018″.

Hi ha interrogants incòmodes a la història catalana del segle XX. Com ara: ha existit un feixisme catalanista? Durant dècades ha semblat que plantejar aquesta pregunta era voler tacar la trajectòria d’un moviment aparentment «immunitzat» davant la temptació feixista.

Es tractaria de desxifrar si el catalanisme del segle XX i principis del XXI tingué i té avui en dia una branca feixista com tants d’altres moviments nacionalistes –amb o sense Estat– van tenir. Cal interpretar com l’ascens al poder de Mussolini i Hitler i la seva herència van afectar la política catalana. Ningú no dubta que ha existit el feixisme espanyol. Però… I el feixisme catalanista?

Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.

Els tres editors d’aquesta interessant aportació (Enric Ucelay-Da Cal, Arnau Gonzàlez Vilalta i Xosé Manoel Núñez Seixas) han plasmat així la conclusió que es pot extreure de la lectura conjunta dels treballs:

“D’aquest volum, surten explicacions noves, originals i de rellevància, que es poden sintetitzar en una primera conclusió: feixistes catalanistes, sí, hi ha hagut, i potser molts, però feixisme catalanista, no. Així de clar i de complicat alhora”.

En resum, cal historiar. Aquest llibre aborda el tema des de la complexitat, a través d’un conjunt d’especialistes –catalans i espanyols– que tracten la qüestió amb rigor, sense prevencions ni intencionalitats obscures.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 2007. Ha publicat una quinzena de llibres sobre el període republicà espanyol, la Catalunya d’entreguerres, el nacionalisme català i la diplomàcia europea.

Casals_el_catalanisme_davant_del_feixisme

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona.

Cinquena sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Dilluns 14 de Maig de 2018 a les 19:00 – 20:30, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès)
Conferència a càrrec de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Ildefons Cerdà retratat per Ramon Martí i Alsina (1878). Ateneu Barcelonès

L’Eixample de Barcelona i Ildelfons Cerdà

La gran aventura de la construcció de l’Eixample és un dels tres moments més brillants de la història de l’urbanisme de Barcelona. Contrasta que el desenvolupament constructiu fos ràpid i imparable, mentre que l’actitud exhibida per l’Ajuntament i altres poders fàctics, com els propietaris, fos la de posar pals a les rodes.

El desenllaç fou la mutilació del Pla de l’Eixample i el descrèdit que va caure sobre Ildefons Cerdà. Llegendes malèvoles van enterbolir la imatge de la obra i també la del seu creador. La recuperació es va fer esperar: fins l’etapa de l’alcalde Porcioles, per iniciativa del catedràtic Fabià Estapé.

Un dels motius afegits al descrèdit del Pla i de Cerdà van sorgir a causa d’un avantguardisme que llavors ningú no va entendre, les bondats del qual ara són descobertes. Cal destacar que és l’únic planejament d’estil ortogonal que té xamfrans, introduïts per afavorir la bona circulació de vehicles.

Els qui visiten Barcelona acostumen a preguntar quin rei o quin govern va construir aquella espectacular operació urbanística (deu vegades més gran que la superfície de la ciutat emmurallada), la més extensa duta a terme a una gran ciutat europea de l’època. Doncs la resposta és: l’empenta de la societat civil i concretament de la burgesia.

Text de Lluís Permanyer

Eixample-PlaCerda1859b

Imatge: Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859.

Illa versus mansana. Etimologia

L’ús de la paraula illa prové del concepte de grup de cases «aïllades» que aplicaven els romans quan les anomenaven domuum insula. En francès (îlot urbain), italià (isolato) i en català es fa servir aquest origen. Altres idiomes (anglès, holandès, polonès, portuguès,…) fan servir el concepte «bloc» o «bloc urbà».

Mansana, en canvi, és una denominació catalana derivada de «manso» que al seu torn prové del llatí mansio, mansionis (habitació, casa). A l’edat mitjana, s’anomenava manso a les cases de camp que en època romana se’n denominaven «vil·la». L’agrupació de diverses cases al voltant dels manso van anomenar-se mansana.

Així, doncs, l’accepció castellana manzana és una castellanització del mansana català que es va popularitzar a Catalunya a partir del segle XVIII fins a arribar a desplaçar l’expressió original. Al seu Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà va dedicar dues pàgines a la justificació etimològica del terme raonant la nul·la relació de la paraula manzana ni amb el fruit ni amb res que ho relacioni amb la seva forma, demostrant que es tracta d’una pura derivació de la forma escrita. Cerdà va intentar introduir un neologisme per a evitar aquesta discussió, anomenant-les «intervies», sense massa èxit en la seva implantació. Finalment, «mansana» no és una paraula normativa malgrat els intents d’arquitectes, d’alguns llibres d’estil de mitjans escrits o autors com Lluís Permanyer.

Eixample_Cerda-avantprojecteEixample-1955

Foto: Secció de carrer de l’Eixample tal com hi figurava al projecte

Lluís Permanyer i Lladós

Periodista i assagista català. Es va llicenciar en Dret, però s’ha dedicat des de molt jove al periodisme: va col·laborar a la revista Destino, on va donar a conèixer el Qüestionari Proust i, des de 1966, escriu habitualment La Vanguardia. Home reconegut per la professió, ha guanyat els premis Luca de Tena (1969) i Ciutat de Barcelona de periodisme (1987).

Atret per la seva ciutat natal i bon coneixedor de la seva història, n’ha esdevingut cronista oficial i ha escrit diversos llibres sobre aquest tema. És patró de la Fundació Joan Brossa per expressa designació del poeta. Ha publicat diversos llibres sobre poetes (Sagarra, Brossa), artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé) i sobretot sobre Barcelona: L’Eixample. 150 anys d’història. Barcelona 1900; Postals de Hauser y Menet 1894-1905; El Molino, un segle d’història, entre molts d’altres.

LluisPermanyer

El Barri Gòtic de Barcelona: invent o reconstrucció?

Dilluns 19 de març a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “El Barri Gòtic de Barcelona: invent o reconstrucció?” a càrrec de Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona i autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona.

Tercera sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Imatge principal: Façana de la Catedral al s.XIX abans de la reforma neogòtica

La  construcció del Barri Gòtic

Cada dia centenars de turistes vénen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona. És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggerents de la nostra ciutat. Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes que busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana. Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la Catedral, s’enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant el magnífic tram conservat de l’aqüeducte romà. Alguns es desvien per veure Sant Felip Neri, una plaça immune al pas del temps però els qui segueixen carrer amunt, de sobte, es troben de cara amb un autèntic pont medieval que connecta la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat. Segons els han dit, aquest pont no només té valor històric per ser representatiu del gòtic més autèntic, sinó que també està envoltat de llegendes gestades pels barcelonins dels temps del rei Jaume I.

Situant-se sota el pont, poden veure un sorprenent relleu d’una calavera amb un punyal clavat. Hi ha diferents llegendes sobre la calavera. Es diu que si treus el punyal de la calavera, s’enfonsa Ciutat Vella, o que si la mires i després no toques la figura en forma de tortuga de la bústia de la Casa de l’Ardiaca et mors, i fins i tot que si hi passes per sota caminant del revés et concedeix un desig.

Però el que és més greu, és que tothom qui hagi fet aquesta ruta sota aquestes premisses, anirà ben errat. Ja no és només que les llegendes siguin falses, sinó que el pont del carrer del Bisbe no és medieval, la bústia de Ca l’Ardiaca és del 1902, La Plaça Sant Felip Neri no tenia aquells edificis durant la guerra del 36-39, L’aqüeducte és una reconstrucció del franquisme, la façana de la catedral és del segle XIX i el que és més greu, el Barri Gòtic és una ficció històrica.

Joan Ganau Casas és un dels estudiosos que ens aporta dades curioses sobre aquest procés de transformació arquitectònica. Tot va començar a finals del segle XIX. Encara que sembli increïble, en aquells temps la Catedral encara tenia una façana totalment plana, originària del segle XV,  i la ciutat es trobava en un procés de reforma interior amb el qual es volia fer una ciutat més monumental i espaiosa.

Emmarcats en un procés de remodelació de les ciutats i de tematització d’espais històrics arreu d’Europa, es va decidir construir-li, a la catedral, una façana monumental. Aquest projecte no era pas una idea rocambolesca ni aïllada, ja que amb anterioritat s’havien remodelat edificis com ara la Llotja i l’Ajuntament, edificis antics als quals s’havia afegit noves façanes neoclàssiques. Per realitzar la façana neoclàssica de l’Ajuntament es va haver d’escapçar una part de la façana lateral gòtica de finals del segle XIV. Tot i això, encara s’hi conserva una espècie de banc que en realitat era un pòdium perquè els consellers poguessin muntar els cavalls. Si ens hi fixem, el suposat banc té a ambdós laterals uns graons per pujar i baixar del podi.

La necessitat d’una nova façana per al principal edifici religiós de Barcelona era una idea compartida per molts. Tot i que el 1821 J. Estivill va defensar un projecte de façana neoclàssica, el descobriment en uns arxius d’un suposat projecte medieval de façana atribuït a un tal Mestre Carlí va acabar de generar un consens entorn a la conveniència d’un projecte gòtic.

El principal artífex de la nova façana fou Josep Oriol Mestres, que va aconseguir tenir la part frontal enllestida. L’obra es va poder realitzar gràcies a la important aportació econòmica personal de l’adinerat Manuel Girona, un dels membres més destacats de la burgesia financera barcelonina.

Catedral BCN-1900

Imatge: La façana de la catedral de Barcelona, amb els campanars laterals, cap al 1900.

El procés constructiu quedà aturat durant uns anys a causa de les turbulències polítiques, però es  tornà a iniciar als anys 80 del segle XIX. Durant aquest període van sorgir algunes discrepàncies a l’hora de decidir quin estil havia de tenir la portalada, entre els qui pensaven que s’havia d’aplicar per la continuïtat amb l’estil de les anteriors obres i els qui, com Joan Martorell, defensaven que s’havia d’aplicar un neogòtic modèlic inspirat en el nord d’Europa. Però l’oferiment de Manuel Girona per pagar tota l’obra acabà d’aclarir els dubtes per decantar tothom cap a l’opció continuista que ell defensava.

La catedral fou ja des del principi l’eix central sobre el qual s’englobaven totes les discussions a l’entorn de com edificar el que s’anomenava precisament “barri de la catedral”. Els primers projectes de reforma van aparèixer l’any 1859, amb els projectes d’Eixample de Cerdà i Rovira i Tries, ambdós volien construir grans avingudes que tinguessin la catedral com a element principal.

A finals del segle XIX, en un context urbanístic europeu en el qual es defensaven els enderrocs dels edificis menys importants per tal de fer ocupar espais destacats als més monumentals, van començar a sortir veus, entre elles la del poeta Jacint Verdaguer, que optaven per l’enderroc de les cases que ocupaven l’espai entre la Plaça Sant Jaume i l’absis de la catedral. Així es donava cabuda a una gran plaça monumental que unís, com en època clàssica, els centres de poder polític i religiós. La gran plaça deixaria també enmig les columnes del Temple d’August, ocultes des d’època romana dins una finca del carrer Paradís.

El primer cop que va aparèixer el concepte “Barri Gòtic”, però, fou l’any 1911 en un article central de Ramon Rucabado, que n’exposava les línies principals.

¿Por qué no podría adoptarse la unificación de estilo en este recinto, formado entre las construcciones venerables, gloriosa herencia y legítimo orgullo de la ciudad de Barcelona y las construcciones modernas rigurosamente sometidas al estilo y carácter de aquéllas, un verdadero barrio gótico’?

Dani Cortijo_Mapa Rucabado edificis a tunnejar

Imatge: Mapa de Ramon Rucabado amb edificis històrics marcats. Font: http://www.altresbarcelones.com

Rucabado testimoniava alguns edificis gòtics, tot i que no tots pertanyien a aquest estil, i defensava que els edificis que es trobessin als seus voltants haurien de ser remodelats per tal d’adaptar-los al model gòtic català i crear un conjunt harmònic. Aquest “Barri Gòtic”, des dels seus inicis doncs, no pretenia ser res més que un escenari de recreació històrica falsejat que finalitzaria amb el contrast entre la nova façana de la catedral. Engrescats per aquesta mateixa línia, Antoni Puig i Lluís Bonet, van arribar a proposar que ja posats a fer, durant el procés d’urbanització del Raval, hi podrien fer un “Barri Barroc” que entrés en consonància amb els edificis antics d’aquesta àrea de la ciutat.

Si bé el catalanisme havia defensat l’art romànic com el propi dels catalans perquè, segons deia, aquest responia al tarannà pràctic, reflexiu i moderat de la Nació, es creia que el model Barroc exaltava les virtuts de la Catalunya urbana,  capaç de florir amb l’ànim emprenedor i projectar-se comercialment arreu del Mediterrani.

Com ja hem vist, durant l’obertura de la Via Laietana, malgrat els enderrocs, va existir una certa mentalitat conservacionista. Els edificis considerats valuosos eren traslladats pedra per pedra i en cas de no tenir un emplaçament concret, eren desmuntats i emmagatzemats. Amb el pas del temps es va arribar a la conclusió que el nombre de peces arqueològiques superava en escreix totes les previsions, i sorgiren propostes de convertit el Gòtic en un dipòsit d’aquests monuments a mode de museu urbà.

Fou però en els anys anteriors a la II Exposició de Barcelona, quan el procés de monumentalització del “Barri Gòtic” va agafar més embranzida.

L’any 1927 s’encarregà a Joan Rubió un nou projecte de reforma del barri de la catedral. Va optar per eliminar elements arquitectònics discordants i afegir-hi elements gòtics italianitzants. Ell mateix havia arribat a afirmar:

El ‘Barri gòtic’ no existeix! El ‘Barri gòtic’ no és més que un noble desig que hi sigui però no hi és! […] El ‘Barri gòtic’ no s’ha de respectar ni poc ni molt, perquè no existeix

Durant aquells anys es restauraren les Cases dels Canonges, s’urbanitzà la plaça de Ramon Berenguer i Garriga i Bachs, i es construí el famós pont del carrer del Bisbe, obra de Joan Rubió i Bellver, deixeble i ajudant de Gaudí.

Dani Cortijo casa canonges abans reforma

Imatge: Façana posterior de la Casa dels Canonges abans d’afegit-li tocs neogòtics

Aquesta àrea de la ciutat va patir greus bombardejos i posteriorment, en temps del franquisme, es tornà a monumentalitzar el barri traslladant-hi edificis antics i fent reconstruccions com la de l’aqüeducte romà. En aquest procés hi tingué especial implicació l’arquitecte Adolf Florensa. Durant aquest període es potencià més el barri gòtic com a centre d’atracció turística a través de la Sociedad de Atracción de Forasteros, concepte que ha perdurat fins als nostres dies.

Amb totes aquestes intervencions, els detalls autènticament medievals del barri passen sovint desapercebuts. És el cas de les inscripcions de la Catedral, de les que ja hem parlat, i fins i tot trobem obres contemporànies que han restat protagonisme a les obres originals, com el pont del carrer del Bisbe, que ha eclipsat les restes d’un pont veritablement medieval que connectava el Palau Reial Major amb la Catedral, el naixement del qual encara es pot contemplar des de la Plaça Sant Iu, mirant al temple.

Text de Dani Cortijo: La invenció del Barri Gòtic, una recreació contemporània amb objectius turístics. Altres barcelones

Dani Cortijo Plaça del rei 1935

Imatge: Antigament hi havia cases sobre el Saló del Tinell!

Si us interessa el tema i voleu anar més a fons, us recomano la tesi doctoral de l’historiador Agustín Cócola sobre el tema. “El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca”

Dani Cortijo

Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona amb Certificat d’Aptitud Pedagògica, especialitzat en Història Contemporània i guia oficial de Turisme de la Generalitat de Catalunya. Ha organitzat centenars d’itineraris guiats per Barcelona per a escoles i instituts, i també centra la seva activitat laboral en la investigació i la difusió de la història de la capital catalana i en la docència de les Ciències Socials. Professor de Ciències Socials a l’escola Joan Pelegrí d’Hostafrancs.

El 2009 va guanyar el Premi Blocs Catalunya de Cultura per la seva bitàcola Altres Barcelones. Poc després va publicar el llibre Històries de la Història de Barcelona. (Robin Book, 2010), que recull les millors històries publicades al seu blog.

També és el fundador de Barcelonasfera.cat, un directori de blogs especialitzats en la ciutat de Barcelona. És autor de diversos articles publicats al llibre 1001 días que cambiaron el mundo, de l’editorial Grijalbo, ha treballat en diversos mitjans de comunicació, com Catalunya Ràdio i TV3 i participa activament en diferents projectes de xarxa com ara Histotube.cat, el primer portal de vídeos d’història i patrimoni en llengua catalana. També va elaborar el guió del projecte “Viu l’11 de setembre de 1714 a Twitter” És defensor de la llengua auxiliar internacional esperanto.

Fruit de la seva recerca, el novembre de 2016 va inaugurar una exposició sobre el militant antifeixista Miquel Pedrola, natural de la Barceloneta i mort els primers dies de la guerra civil al Front d’Aragó.

Dani_Cortijo

Foto: Dani Cortijo, historiador i guia oficial de la ciutat de Barcelona

La segona guerra mundial a Barcelona: franquisme i amistats nazis (1939-1945),

Dilluns dia 5 de març de 2018 a les 19h, a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència “La segona guerra mundial a Barcelona: franquisme i amistats nazis (1939-1945)”, a càrrec de Francesc Vilanova, historiador i coautor del llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945)

Presenta: Maria Mestre, ponent adjunta de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència és la segona del Cicle “Històries de Barcelona”que tindrà lloc al llarg del primer semestre de 2018. Coordina el cicle, Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) de Francesc Vilanova Vila-Abadal i Mireia Capdevila Candell, coedició de L’Avenç i l’Ajuntament de Barcelona, és un crònica gràfica de la presència del feixisme a Barcelona durant els anys de postguerra. Més de 400 fotos i textos que segueixen les petjades de la iconografia nazi en espais públics, en l’activitat social, política i cultural, i en els mitjans de comunicació i publicacions.

Franquisme i amistats nazis (1939-1945)

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.

Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.

Nazis_Barna_Visita-comte-Ciano-Barcelona-Rambla_1799830194_40990583_900x596

Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC

Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.

Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

Nazis a Barna_Paranimf-Universitat-Barcelona-Llibre-Alemany

Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC

Text de Francesc Vilanova

Vegeu també l’article de Sílvia Marimon al diari ARA 21/05/2017 “Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis

Nazis_Barna_Al-Teatre-Tivoli-Barcelona_

Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer), i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Dictadures i Democràcies, UAB-CEDID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera).

Ha publicat els llibres Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, Ed. Gent Nostra, 1992), Ramon d’Abadal. Entre la història i la política (Lleida, Pagès editors, 1996), Repressió política i coacció econòmica. Les responsabilitats polítiques de republicans i conservadors catalans a la postguerra (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999; Premi de la Crítica Serra d’Or, 2000), Als dos costats de la frontera. Relacions polítiques entre exili i interior a la postguerra, 1939-1948 (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), La guerra particular de Gaziel i el comte de Godó (1940-1945) (Barcelona, Ploion, 2004), Nurembergs. Lectures polítiques dels processos contra criminals de guerra a la Barcelona franquista (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2004), La Barcelona franquista i l’Europa totalitària (1939-1946) (Barcelona, Ed. Empúries, 2005), El franquismo en guerra. De la destrucción de Checoslovaquia a la batalla de Stalingrado (Barcelona, Península, 2005), Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2015); Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La batalla per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949), Palma, Lleonard Muntaner, 2018.

Ha editat el Dietari de guerra, exili i retorn (1936-1940); de Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), l’epistolari britànic de Pere Bosch Gimpera amb Carles Pi i Sunyer (Viure el primer exili: cartes britàniques de Pere Bosch Gimpera i Carles Pi i Sunyer, 1939-1940, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, segona edició revisada: 2004) i, en col·laboració amb la professora Maria Campillo, el volum La cultura catalana en el primer exili, 1939-1940. Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2000); i els textos inèdits de Ramon d’Abadal i de Vinyals, Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya (2010).

Amb els professors Carme Molinero i Manel Risques, ha coordinat l’edició del llibre d’homenatge a Borja de Riquer, Sobre el franquisme i Catalunya (Barcelona, Efadós, 2015). Ha col·laborat en diverses obres col·lectives i ha publicat nombrosos articles sobre l’exili català de 1939, historiografia catalana contemporània i el primer franquisme a Catalunya en les revistes especialitzades més importants (L’Avenç, Ayer, Recerques, Els Marges, Spagna Contemporanea, etc.).

Francesc Vilanova

Imatge; Francesc Vilanova i Vila-Abadal

Dones de Barcelona. Històries barcelonines

Dilluns 26 de febrer a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “Dones de Barcelona. Històries barcelonines“, a càrrec d’Elisenda Albertí, escriptora i editora.

La conferència és la primera del Cicle “Històries de Barcelona” que tindrà lloc al llarg del primer semestre de 2018. Aquest cicle comptarà amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsaran amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona. El temes tractats seran: dones barcelonines; els nazis a Barcelona; el Barri gòtic; el doctor Robert i el Tancament de caixes; Cerdà i l’Eixample; i Barcelona i el tràfic d’esclaus.

Presenta la conferència Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Fragment del plafó de rajoles que decora la històrica font del carrer de la Portaferrissa (tocant la Rambla) obra de Joan Baptista Guivernau afegida el 1959 

Elisenda Albertí (Barcelona 1960), editora i escriptora. És coautora de “Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes” i autora de “Dames, reines, abadesses. 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval”; “Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al XIX”, “Catalanes medievals, 24 històries femenines de l’Edat Mitjana”, “Un passeig per la moda de Barcelona”; “300 anys de lluita 1714-2014.”; Compromeses. Vuit dones catalanes excepcionals” i “Decidides. Set dones contra corrent”.

Dones_de_Barcelona2

Petita capelleta de Santa Eulàlia, amb la imatge de la santa i una bóta al peus. Foto Elisenda Albertí 

En passejar pels carrers i les places de la ciutat de Barcelona veiem monuments, relleus, imatges i elements diversos que ens recorden personatges del passat. Així, ens ensopeguem amb noms d’antics propietaris, gent prominent o col·lectius professionals que poblen el nomenclàtor dels carrers de la ciutat vella. Gairebé sempre, però, es refereixen a homes, mentre les dones, actives i essencials en tota època, resten ocultes rere el teló de l’oblit. És el preu que cal pagar per una concepció injusta de la societat, perpetuada al llarg dels segles, segons la qual homes i dones representaven papers completament contraposats.

Convé recordar que, tot i que la memòria les hagi esborrat, les dones omplien els mercats, les botigues, els tallers, els carrers, les cases i ocupaven llocs clau en l’economia d’aquesta ciutat. Feien sentir la seva veu i la seva presència. No eren tan invisibles ni silencioses com ara ens pugui semblar i per això les reivindico, amb tota la seva diversitat.

També eren elles les encarregades de l’educació dels fills, encara que, llevat de casos excepcionals, elles mateixes se’n veien excloses. Les nenes rebien la formació justa i imprescindible per fer les feines que s’esperava d’elles. Les mares i les àvies s’ocupaven de transmetre els seus coneixements pràctics a les següents generacions i, d’aquesta manera, es perpetuava el seu paper social.

Elisenda_Albertí_3

Isabel de Requesens, virreina napolitana. Còpia encarregada a Antonio Barón, de l’original del pintor renaixentista Rafael

Tot i així, algunes dones aconseguiren sobresortir d’entre la massa anònima. Artesanes, propietàries de fàbriques, botigueres i comerciants que prenien protagonisme en morir el marit, però també estudioses, humanistes i emprenedores que, malgrat totes les dificultats imposades a la seva condició femenina, assoliren una vida i una identitat pròpies.

A Dones de Barcelona trobareu un recull d’algunes d’aquestes barcelonines de segles passats. N’hi ha de reals i d’imaginàries, amb històries particulars o col·lectives, totes elles lligades a la tradició. Un recull on trobareu dones divertides, amoroses, cruels, apassionades, intel·ligents, cultes, disbauxades, justes, innocents, traïdores, intolerants, humils, capricioses, emprenedores, presumides, reivindicatives, esbojarrades, casades, solteres, vídues, monges, donzelles, comtesses, santes, venedores de mercat, amants, dides, llevadores, serventes, operàries de taller, obreres de fàbrica, bugaderes, comerciantes, impressores, escriptores o artesanes…Cadascuna d’elles és la protagonistes d’una història i, totes juntes, dibuixen una imatge inèdita de la ciutat amb les dones en primer pla.

Rescatem del silenci les seves històries i les seves veus!

Text d’Elisenda Albertí

Elisenda_Albertí_4

 Dones treballant en una fàbrica tèxtil