Dimecres 17 d’abril, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas.

Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)

3a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”

Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons

Apunts de Miquel Nistal a partir de la ponència de Núria Miquel Magrinyà.

Sinopsi

La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.

La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars.

Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.

El Trienni Progressista (1840-1843)

• Novembre 1842: revolta i formació d’una junta radical i republicana
• Desembre 1842: bombardeig de la ciutat
• Juny 1843 la reacció antiesparterista la formació de les juntes i la restitució del govern
• Juliol 1843 la fugida d’Espartero
• Agost 1843 la dissolució de les juntes
• Setembre 1843 inici de la revolta, formació de la junta revolucionària
• Setembre novembre 1843 setge i bombardeig de la ciutat
• Novembre capitulació de la junta

La Junta Central

• Els casos precedents: 1808 1810, 1820, 1835
• Progressiva radicalització del concepte
• 1843 : màxima expressió de la sobirania “nacional”, de la mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars > projecte alternatiu per a la nació liberal

Les juntes revolucionàries de Barcelona

• Juny de 1843: independència respecte a un govern il·legítim, restitució del govern destituït per Espartero
• Agost de 1843: desafiament i exigència al govern de convocar la Junta Central i desconvocar les Corts
• Setembre novembre de 1843: Junta Central, llibertat, Constitució, Isabel II i independència
  • Ruptura jurídica amb el govern.
  • Programa a favor de les classes populars.
  • Substitució del poder civil i militar pel revolucionari

La repressió i la persecució del progressisme

• 1835-1843: radicalitat creixent tant de les revoltes com dels processos repressius
  • 1835-37: execucions, depuracions, deportacions i empresonaments
  • 1842-43: bombardeigs, estats de setge, fi de les llibertats de premsa i sindical
• Barcelona: inici de la repressió un cop acabat l’aixecament, malgrat el conveni de capitulació i la retirada de les institucions revolucionàries:
  • Depuració de funcionaris municipals
  • Prohibició d’usar vestimenta militar
  • Desarmament de la població i dels milicians nacionals
  • Dissolució de la Milícia Nacional
  • Intervenció i posterior desaparició de “El Constitucional“
• Detencions i empresonaments a finals de novembre
• Nomenament del baró de Meer com a Capità general: neutralització del progressisme (primer trimestre del 1844)

SESSIÓ 3:  “EL ZÈNIT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL O LA JAMÀNCIA  (SETEMBRE – NOVEMBRE 1843)” Ponència de NÚRIA MIQUEL MAGRINYÀ (UB)

Apunts de Miquel Nistal

INTRODUCCIÓ

El trienni 1840 – 1843 representa, dins de la Revolució Liberal la cloenda de la via insurreccional per a fer política. De l’any 1843 fins a 1854  els moderats al poder acabaran amb tot això mitjançant  el que s’anomena Dècada Moderada. El tancament de la via insurreccional l’any 1843 es fa amb una fase de repressió política molt intensa.

De fet, durant els tres anys que van de 1840 a 1843, l’espiral violència política – repressió és un crescendo continu: un sector del liberalisme (i les classes populars) trenca amb l’Estat i, a Barcelona formen un estat paral·lel, protofederal i oposat al model unitari i centralista que s’està imposant a Madrid pels moderats i els progressistes més institucionalistes. En el model “paral·lel” de Barcelona es continua amb l’ideal juntista, és a  dir, amb la constitució de juntes locals (municipals) que havien de constituir juntes regionals (provincials) i alhora una Junta Central (nacional); aquesta Junta Central dotada de total legitimitat, hauria de ser la que substituís el govern.

La insurrecció quedarà circumscrita a Barcelona durant els mesos que van de setembre a novembre de 1843. Es tracta d’un moviment interclassista, amb un suport polític important i molts militars implicats que proposarà un trencament institucional i que provocarà la intervenció repressora de l’exèrcit que assetjarà Barcelona sota la direcció del general Joan Prim (1814 – 1870) i la bombardejarà. El nivell de repressió posterior al setge serà intens. Per altra banda durant el temps de la rebel·lió, el nivell d’autonomia/sobirania que es viurà a la ciutat serà comparables al dels temps anteriors a 1714.

ELS FETS

Els anys que van de 1840 a 1843 són els de la Regència del general Baldomero Espartero. La figura emergent d’Espartero, el Duc de la Victòria, ocupa el lideratge dels liberals progressistes i mostra una incompatibilitat creixent amb la Regent Maria Cristina. Una de les darreres lleis que aprova el govern conservador és una llei d’Ajuntaments (limita el poder dels batlles i marca ingerència del poder central als ajuntaments) que provoca molt rebuig i incidents al carrer. A Barcelona, el 18 de juliol de 1840 hi ha un motí contra la Regent i contra la llei d’ajuntaments. Tot això provoca enfrontaments amb els moderats. Espartero exigeix a la Regent la dimissió del gabinet i la retirada de la llei. Als incidents de Barcelona segueix la insurrecció de la Milícia Nacional a Madrid.

El setembre de 1840, es formen Juntes que obliguen Maria Cristina a exiliar-se. Espartero és elegit Regent i, amb una política autoritària ho frena tot. Els enfrontaments entre moderats i liberals progressistes (molts desencantats amb la política d’Espartero) continuen.  El 10 d’octubre de 1841 sectors progressistes de Barcelona creen la Junta de Vigilància davant la revolta dels moderats liderats per O’Donnell a Pamplona. La revolta intenta enderrocar la Ciutadella. Espartero prohibeix la Junta i ordena el general Van Halen que la dissolgui.

El novembre de 1842 hi ha noves revoltes en protesta per la política lliurecanvista del govern d’Espartero i es forma una Junta radical amb fort pes de l’emergent moviment republicà que arriba a ser majoritari en la Junta. El Regent ordena el bombardeig de la ciutat des del Castell de Montjuïc i l’ocupació posterior de la ciutat per les tropes de Van Halen, malgrat el rebuig i l’agressivitat dels barcelonins. El bombardeig de 1842 fou molt intens, es van llançar 1.014 projectils, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.

LA JAMÀNCIA

Les tensions amb Espartero continuen en els mesos següents i el mes de maig de 1843, es produeix el trencament definitiu entre el seu govern i els  diputats liberals de Corts. Moltes ciutats  es pronuncien i  el moviment Juntista reprèn embranzida.  El mes de juny, la reacció antiesparterista es fa transversal i agrupa des dels carlins, fins els republicans, passant per molts sectors del seu propi partit progressista disconformes amb la seva política autoritària. La demanda del moviment Juntista és la restitució del govern Joaquín María López (1798 – 1855) cessat per Espartero per motius personals.

La pressió sobre el Regent l’obligarà a dimitir  i marxarà a l’exili el mes de juliol de 1843. La fugida d’Espartero, portarà la restitució de López amb l’encàrrec de pacificar el moviment Juntista. El mes d’agost de 1843, totes les juntes locals són dissoltes, però no passa el mateix en el cas de la Junta de Barcelona que reivindica la seva autonomia i el no compliment dels acords presos per la junta central en la destitució d’Espartero, fet que provoca una escalada de la tensió.

El dia 1 de setembre de 1843 es produeix la insurrecció a Barcelona, els Cossos Francs (la Milícia), controlen la ciutat i es constitueix una Junta Revolucionària que desafia obertament al govern. El lema de la revolta era: ¡Constitución de 1837, Isabel II y Junta Central!. De fet, el govern havia incomplert la Constitució en dissoldre el Senat i els barcelonins pretenien que els acords arribessin a través de la Junta Central que el govern havia dissolt o buidat de tota capacitat executiva. L’acord era impossible. La Junta acceptava la Constitució i la Monarquia, reivindicava la independència en el sentit que es constituïa en govern paral·lel fins que no es convoqués la Junta Central, peça clau de les seves reivindicacions, representava doncs una ruptura jurídica amb el govern i no acceptava ni el poder civil ni el militar que devien ser substituïts pel poder revolucionari, representat per una administració paral·lela, la Diputació en la qual s’integra gran part de l’Ajuntament de Barcelona (alguns han fugit de la ciutat) i la Junta Revolucionària. El nou poder desenvolupa un programa a favor de les classes populars; en la ciutat assetjada es controla el mercat negre, l’ordre als carrers, es dona protecció a les vídues i als orfes, s’ocupen edificis buits per la marxa de molta gent, és a dir, no hi ha caos, ja que la Junta controla o intenta controlar la nova situació.

La Junta Revolucionària aplegava sectors progressistes, republicans i populars i tingué un fort component federalista i democràtic. De l’exterior de la ciutat, aprofitant bretxes de la muralla, hi entrà un  batalló de voluntaris que s’afegí a la rebel·lió. Per contra, aquest primer dia, gent disconforme amb els insurrectes, les elits, abandonen la ciutat; qui escriu les cròniques, diaris que ens han arribat i que formen la base de les  fonts, ho fan des de fora la ciutat.

Les tropes de l’exèrcit assetjaren Barcelona  per terra i per mar, des de Gràcia, Montjuïc, la Ciutadella, la Barceloneta i el Fort de Don Carlos i  procediren a un continu i sagnat bombardeig diari durant tres mesos. A  Sant Andreu de Palomar tingué lloc una batalla important i una bomba queda enclastada a una casa a la cantonada de l’actual carrer Sòcrates amb el carrer Gran, encara es pot veure avui si hi aneu de passeig. El baluard de Migdia quedarà completament destruït i els resistents l’anomenaran a partir del moment Baluard dels Màrtirs Il·lustres. La resistència durarà fins a mitjans d’octubre; en aquest moments començaran les negociacions de la capitulació, però hi haurà sectors de les Milícies que no acceptaran els termes de la rendició i al crit Revolució o mort!, s’hi oposaran. Malgrat tot, al novembre de 1843, s’acabà capitulant, tot i que els termes del “Convenio para la rendición de Barcelona” no s’acompliran, ja que contemplava que els membres de la Junta poguessin marxar lliurement amb passaports, que hi hauria clemència per a tothom i que la Milícia conservaria les armes i no es dissoldria. Durant els fets, a la ciutat hi hagué milícies de tota mena, incloent-hi populars semblants als sans-culotte de la revolució francesa, per la qual cosa en el discurs històric ha calat el sentit populatxo, per referir-se a la revolta, però no era així, ja que els burgesos també hi participaren, fins i tot en la direcció i si atenem a la iconografia dels fets que ens ha arribat, no queda clara l’autèntic sentit interclassista dels fets.

L’origen de la paraula Jamància, pronunciat Camància, Khamància o Hamància (en aquest cas aspirant l’h inicial) el trobem al caló, l’idioma dels gitanos, de “jamar” que significa menjar. Els Cossos Francs inicials, les Milícies de la Junta, estaven mal pagats i volien menjar, de fet molts s’hi apuntaven perquè dins la milícia tenien un  plat a punt. El nom es va aplicar de manera global, passant la part pel tot. Com s’ha dit en el paràgraf anterior el moviment era interclassista, els “jamancios” només n’eren una part, entre els revoltats hi havia burgesos, menestrals, militars o grups professionals. Vincular el nom amb el món gitano era una manera de desqualificar el moviment, de vincular-ho amb els baixos fons, de menystenir i menysprear el moviment i intentar convertir la protesta en  una revolta de subsistència, la qual cosa no és certa, ja que era d’origen liberal i progressista, això si, molt radicalitzada.

Els militars progressistes implicats d’una o altra manera en el motí, tenien una popularitat i un carisma inaudit a l’època. Alguns d’aquest famosos militars progressistes estaven en el bàndol governamental com Espartero, que no participarà en els fets ja que estava exiliat, però havia tingut molta ascendència militar i popular, en aquella època molts nens, inclús d’extracció popular es deien Baldomero com el general. El general Prim era en aquells moments governador militar de Catalunya i se li encarregà la repressió dels fets; d’ell seria, en darrera instància, la responsabilitat dels bombardejos de Barcelona. També se li atribueix la famosa frase “o faixa o caixa”, el sentit de la qual pot variar segons el context. Entre els militars que donaven suport a la revolta trobem Narcís d’Ametller (1810 – 1877) de Banyoles i  Joan Martell (1808 – 1867) de Reus amics de Prim amb qui es reuniren a Sants abans del setge; Prim va intentar convèncer-los però ells aniran a Barcelona a donar suport a la Junta. Antoni Baiges (1796 – 1843), coronel de Reus va ser nomenat president de la Junta Suprema de Barcelona i morí el 4 de setembre en combat per prendre la Ciutadella. Serà considerat màrtir pels revolucionaris.

LA VIOLÈNCIA A LA JAMÀNCIA: REVOLUCIÓ I REPRESSIÓ

La revolució que endegà la Jamància era anomenada “centralista”. Aquesta paraula cal situar-la en el seu context perquè té un significat completament diferent del que li donaríem avui dia. El lema i principal objectiu polític era la constitució d’una Junta Central com a expressió de la voluntat revolucionària. El concepte centralista té aquest sentit. Això no era nou en el liberalisme progressista, ja que el Juntisme va ser l’estratègia bàsica del sector progressista en anys anteriors (1808-09, 1810, 1820 o 1835). Conforme van passant els anys, el concepte i el seu ús es va radicalitzant i, a més, les Juntes Centrals sovint limiten el poder de les Juntes revolucionàries locals. Així, l’any 1820, en el Trienni Liberal, la Junta de Galícia i les seves decisions són frenades per la Junta de Madrid. L’any 1835, durant els episodis de bullangues, hi haurà un intent de constituir, a partir de Juntes locals, una Junta que agrupés els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó; això també seria frenat. L’any 1843, l’estratègia centralista representa la màxima expressió de sobirania nacional quant a mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars, tot constituint una alternativa a la nació liberal que començava a imposar-se a Madrid, però això no tindrà seguiment fora de Barcelona. El fracàs d’aquest projecte deixarà via lliure al desenvolupament de l’Estat liberal moderat i centralitzat, i ara aquesta paraula si que té el sentit que tots coneixem avui dia.

Durant el període que va de 1835 a 1843 la radicalitat creix tant en  les revoltes com en els processos repressius. Durant els anys 1835 a 1837  la repressió es caracteritza per execucions, depuracions, deportacions i empresonaments. Als anys 1842 – 1843 caldrà afegir-hi  bombardeigs, estats de setge i el final de les llibertats de premsa i sindical. La persecució del progressisme radical serà molt intensa per tal d’evitar la possibilitat de contagi a altres ciutats. La repressió s’entendrà a moltes poblacions de Catalunya (un mínim de 25, sobretot al Maresme  i Figueres) on es duran a terme detencions i depuracions de funcionaris a través de Comissions auxiliars creades expressament i els ajuntaments i partits judicials que col·laboraran en la cerca de sospitosos. Les víctimes seran sobretot els ajuntaments considerats problemàtics, les Milícies locals i els liberals progressistes destacats.

A Barcelona, l’inici de la repressió serà immediat, malgrat l’esmentat Conveni que no serà respectat i la retirada de les institucions revolucionàries. Les mesures repressives seran: depuració de funcionaris municipals, prohibició de vestimenta militar, desarmament de la població i dels milicians, la dissolució de la Milícia Nacional, la intervenció i desaparició del diari “El Constitucional” i el control i la detenció dels estrangers presents a la ciutat. A partir del mes de novembre les detencions i processos sumaríssims s’estendran per la ciutat i les execucions seran molt freqüents. Al tombar l’any 1844, tornarà a ser nomenat Capità General de Catalunya el Baró de Meer que continuarà amb la política repressiva d‘aniquilació del progressisme radical.

LES INTERPRETACIONS HISTORIOGRÀFIQUES

Les interpretacions sobre el que va significar la Jamància són diverses. Una interpretació antiga de Manel Risques (1980),  Josep Fontana (2003) i Jordi Bou (2004) coincideixen d’alguna manera en fer alguna mena de connexió amb el que anys més tard seria la Comuna de París (1871) i expliquen que estaríem davant d’un moviment  revolucionari protosocialista, una mena de precursor del que més endavant passaria a París. Fontana cita uns escrits de la Junta Revolucionària de l’agost de 1843 que van a Madrid a intentar convèncer que no s’han de dissoldre les Juntes locals o provincials i aporten un programa de màxims amb una sèrie de punts amb contingut polític i social; alguns dels punts seran aplicats posteriorment per la Junta a Barcelona. En aquest escrit es pot veure clarament l’interès progressista per les classes populars com ara preveure mesures socials pels vells, rebaixar impostos al consum o taxar les fortunes; Fontana interpreta tot això com un programa presocialista.

Jordi Roca Vernet ha revisat posteriorment (2021) els treballs i les interpretacions i es planteja la pregunta de qui participa en les revoltes i dedueix que hi havia un programa polític definit, poc clar i explícit en el cas de les bullangues de 1835 – 37, però molt clar i ben definit en el cas de les revoltes de 1842 – 43 i ben lligat, amb una participació interclassista amb el progressisme revolucionari i radical i assegura que no és en cap cas un moviment de classe ni que sigui embrionari.

La historiografia més antiga ho desqualificava tot plegat en un intent de despolitització de la Revolució Liberal i això portava a definir de manera despectiva les revoltes com bullangues o patuleies, cosa que mostrava la por dels moderats al que representava la radicalitat de les protestes i fins i tot la por al republicanisme que treia el nas en aquells moments. Els moderats eren monàrquics i la difusió dels “caos republicà”, desqualificava totalment el moviment.

Una altra qüestió és la possible relació entre el liberalisme i la identitat catalana. No hi ha cap reivindicació identitària anterior a la Renaixença. Durant la Revolució Liberal  hi ha, això sí, manifestacions de sobirania / autonomia de molta rellevància, comparables  al que s’havia vist en anterioritat a 1714, en el sentit que el Juntisme era fortament descentralitzador i amb tendència federalitzant.

CONCLUSIONS

La Jamància representa el tancament de la Revolució Liberal i l’inici de la Dècada Moderada que representa una aliança duradora entre els Moderats i la Monarquia.

La revolta representa una distinció del progressisme barceloní que opta per la via insurreccional i per un altre model de nació liberal. Representa el darrer intent de bastir una alternativa al model centralitzador de la nació liberal.

Durant la Jamància es produeix una aliança entre els progressistes  i el món popular. S’aposta clarament per la Milícia Nacional i per la revolució. La presència del món popular és molt important amb militars, milicians, progressistes, republicans o el poble menut, el que representa una gran representació interclassista, una autèntica alternativa política al que es vol construir des de Madrid. 

Bibliografia bàsica

BOU ROS, Jordi: «La Jamància: el naixement de l’última bullanga popular (juny-agost de 1843)». Barcelona quaderns d’història, 2004, 10, 171-186.

FONTANA, Josep (2003a): La fi de l’Antic Règim i la industrialització a VILAR, Pierre (dir

FUSTER I SOBREPERE, Joan (2005): Barcelona i l’Estat centralista.Indústria i política a la dècada moderada.Vic: Eumo.

GARCIA ROVIRA, Anna Maria: « Los proyectos de España en la revolución liberal. Federalistas y centralistas ante la inserción de Cataluña en España (1835 37)», Hispania , 203, vol. 59, 1999, pp. 1007 1031 .

MIQUEL MAGRINYÀ, Núria: «La Jamància (1843). L’alternativa revolucionària del progressisme barceloní», Cercles. Revista d’Història Cultural, 23, 2020, pàg. 81-117. https://raco.cat/index.php/Cercles/article/view/377730

RISQUES, Manuel: “1843. La Jamància, antecedent de la Comuna de París?”a Història Mundial de Catalunya. Direcció de Borja de Riquer, pàg. 522-529, Edicions 62, 2018.

ROCA VERNET, Jordi i MIQUEL MAGRINYÀ Núria: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835. Barcelona: Rosa dels Vents, 2021

Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Sala Verdaguer. Sessió 2a.

Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (Universitat de Barcelona)

2a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”

Sinopsi

El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’El Torín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837). Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?

• Primera guerra Carlina 1833-1840 o Guerra dels Set anys
• L’extensió de la secularització de la mà de les tropes cristines
• Revoltes populars i anticlericals a Reus que s’estén a Poblet, Santes Creus, Escaladei
• Les bullangues de 1835 a 1837.

SESSIÓ 2a:  “REVOLUCIÓ O BULLANGA: VIOLÈNCIES POPULARS DURANT LA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)”

Ponència de PEP RUEDA SABALA (UB)

Apunts de la 2a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)

INTRODUCCIÓ

El període estudiat és molt dens i complex. El que tractarem a continuació és una introducció al fenomen bullanguer i el seu vincle amb la construcció de l’Estat Liberal espanyol. Segons l’historiador Josep Fontana, les dècades de 1830 i 1840 són les més convulses de la història d’Espanya. Hi ha una falsa dicotomia entre revolució i bullanga. En el primer cas es tracta d’una transformació política, econòmica i social, amb objectius clars i que pot ser violenta o no. La bullanga és una insurrecció o una mobilització sense objectius clars ni voluntat específica i clara de canvi. Ambdós fenòmens hi coincideixen a la dècada de 1830, durant el llarg procés que coneixem com a Revolució Liberal.

Sovint s’ha parlat d’aquest procés revolucionari com una revolució burgesa, però actualment hi ha una tendència bastant generalitzada a apartar aquest concepte de “burgés” per considerar-ho propi d’un enfoc marxista de lluita de classes que a Espanya com a tal fenomen no es va produir i és més adequat parlar de Revolució Liberal, és a dir, un procés polític de construcció del nou Estat.

En aquest sentit, les bullangues serien moments violents insurreccionals dins de la Revolució Liberal en marxa. Aquest concepte de bullanga és característic de la dècada de 1830 a 1840, època de la regència de Maria Cristina, amb una cruenta guerra civil en marxa i molt propi de la ciutat de Barcelona. Els anys entre 1841 a 1843, la reina regent ha marxat a l’exili, exerceix la regència el general Espartero, no hi ha una guerra civil en marxa i el paper de l’exèrcit és molt important; en aquest marc diferent caldria estudiar la Jamància de 1843 que ocuparà la següent sessió del curs.

En el següent quadre, proporcionat en els materials del curs, es pot veure la cronologia bàsica del període 1808 – 1840

Fent un resum ràpid del contingut principal podem veure diferents períodes començant per l’ocupació francesa (1808 – 1814); el regnat de Ferran VII (1814 – 1820) en l’anomenat Sexenni Absolutista; el Trienni liberal (1820 – 1823); el període d’ocupació francesa dels Cent mil fills de Sant Lluís (1823 – 1828); la Dècada Ominosa de regnat de Ferran VII (1823 – 1833); la Regència de Maria Cristina que coincidirà amb la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840).

La Dècada Ominosa és el moment històric que situem com a precedent de les Bullangues. En aquesta època, segons la visió historiogràfica clàssica, amb una repressió intensa, s’intenta tornar enrere per a la restitució de la societat de l’Antic Règim. Les modernes tendències introdueixen matisos: en el Congrés de Verona (1822), la Santa Aliança amb demanda del rei de França Lluís XVIII organitza la campanya militar que donarà lloc a l’ocupació d’Espanya que es mantindrà cinc anys durant els quals persistirà la divisió política, social i la debilitat de l’administració i la hisenda governamental. L’objectiu final de la intervenció francesa (aquest és un matís important), seria empènyer Ferran VII a que faci concessions als revolucionaris per a tranquil·litzar-los. La visió europea del que estava passant a Espanya era que el rei imposava la tirania, la Inquisició i el clericalisme i que això no era el sobirà òptim a ulls europeus.

FERRAN VII I EL “PUNTO MEDIO”

El desig dels aliats europeus era que el rei canviés o modifiqués algunes coses, però en paraules del Duc d’Angulema que dirigí les tropes dels cent mil fills de Sant Lluís: “No hi ha res a fer, jo parlava d’institucions i se’m contestava [referint-se al rei] ‘escolteu els visques de la gent’”. Malgrat l’immobilisme general, algunes coses es mouen, de manera força contradictòria: per una banda no es restitueix la Inquisició i es decreta una amnistia a favor dels liberals, però per altra banda, s’anul·len tots els decrets constitucionals. Això constitueix l’anomenada política del punto medio, o sigui, donar una de blanca i una de negra. Aquesta política serà el desencadenant de la Guerra dels Malcontents (1827), un aixecament d’ultrareialistes disconformes amb una política considerada massa tèbia, especialment intens en comarques de la Catalunya central (Solsona, Manresa, Berga…). La insurrecció serà de curta durada, però evidencia que les ferides cada cop són més intenses, sobretot entre els reialistes.

Els problemes reals del rei quan es retiren les tropes franceses (1828) és fer una transició progressiva cap a un liberalisme moderat i controlat. Ferran VII anomenà president del Consell de Ministres Francisco de Cea Bermúdez (1772 – 1850) en un intent (impossible) d’acontentar liberals i reialistes; com a representant del moderantisme, Cea va preparar els primers pressupostos generals de la història d’Espanya (1828), elaborà el  primer Codi de Comerç i obrí la Borsa de Madrid (1829), però al mateix temps donà suport a la iniciativa d’alguns eclesiàstics de crear les Juntes de Fe, una alternativa a la suprimida Inquisició. Les Juntes, creades l’any 1824 eren una iniciativa  diocesana per controlar les consciències i evitar manifestacions antireligioses, tot sotmetent la població a un combat contra l’heterodòxia  tant política com religiosa. D’aquesta pressió clerical d’intrusió, control i repressió en la vida pública, és a dir, la connexió entre el poder eclesiàstic i el poder reialista, el clericalisme, naixeria el contrari, l’anticlericalisme.

“Todos los días vemos prisiones injustas, destierros sin causa, multas exorbitantes exigidas por capricho, ó mejor diré, para saciar la codicia de los perversos; y añádase á  esto los medios inicuos de que se vale ese enjambre de dependientes de la policía secreta para hacer las acusaciones, bastando una palabra inadvertida, una acción hecha sin malicia, para promover una causa á un ciudadano honrado ante un tribunal regido por la crueldad, la ambición y la venganza. Sí, ese tribunal…”

Abdó Terrades (1835) La Esplanada: Escenas trágicas de 1828

En el text anterior, el pioner del republicanisme federal Abdó Terrades (1812 – 1856) deixà palès el clima fortament  repressiu de l’època; en relació al clericalisme, cal matisar que si bé la relació entre clergat i poder reial augmenta progressivament, no es pot generalitzar a tot el clergat ja que en aquells anys una gran part del clergat secular era de postures liberals.

El context econòmic de finals del primer terç del segle XIX a Catalunya era força inestable i convuls. Una sèrie de factors ho propiciaven: per una banda el mercat havia anat reduint de manera progressiva els monopolis de la Monarquia en el mercat colonial i havia augmentat la participació de les altres potències europees. L’impacte econòmic de les múltiples guerres amb Anglaterra (1796 – 1801 i 1805 – 1808) i amb França (1808 – 1814) era terrible. La baixada de producció agrícola amb males collites de manera recurrent (1794-95; 1797-98; 1801-02; 1804-05). La crisi mediambiental amb períodes de canvis climàtiques que originaren el fenomen de Megadrouth, una llarga i extrema sequera entre els anys 1815 i 1819. Les epidèmies també foren importants, com la febre groga (1821) o el còlera (1835) que condicionaren el futur de Barcelona.

Els primers anys de la dècada de 1830, la Monarquia borbònica es troba en un moment crític, ja que la situació econòmica és fortament inestable amb llargues dècades anteriors de precarietat i les mesures de canvi són clarament insuficients amb una política que, lentament allunya el monarca dels seus aliats ultraconservadors habituals en la recerca del moderantisme i un paper creixent i violent de la repressió. Les coses no funcionen i, tirar enrere es demostra com inviable tal com es pot veure en aquest fragment de la carta que Friedrich Gentz envia l’any 1815 a Nesselrode, ministre d’afers estrangers de Rússia:

“Quienes en 1814 creyeron que se podía restablecer el antiguo régimen puro y simple han hecho tanto daño a Francia como Robespierre y Bonaparte. La naturaleza de las cosas es más poderosa que los hombres. La revolución francesa debe completar su ciclo entero, como la de la Inglaterra en el siglo XVII. El período revolucionario ha sido igual de largo, pero mucho más terrible y mucho más radical que el de la revolución de 1635 a 1660. La restauración absoluta no se consolidará, como no lo hizo la que se intentó en Inglaterra. Un desenlace parecido al de 1688 es lo único que puede poner fin razonablemente, y por completo, a la revolución de nuestros días. El poder absoluto, una vez ha sido derribado, no volverá a levantarse nunca más”

Això es refereix a França, però és perfectament aplicable al que està passant a Espanya: no es pot tornar enrere, la inevitabilitat dels canvis s’accepta a Europa, però no a Espanya. En aquest punt en què les forces ultrareialistes s’estan agrupant i fent fortes, el ponent fa un breu parèntesi per recordar, en paraules de Louis de Bonald (1754 – 1840) que “la reacció  no és el contrari de la revolució, és la revolució contrària” , és a dir, malgrat que sovint hi ha tendència a assimilar o igualar els conceptes de tradicionalista, reaccionari, contrarevolucionari i conservador, cal tenir en compte que el discurs oposat a la revolució, tot i que és reactiu, dona tot un bagatge ideològic en la cerca fonamentat en la tradició, és a dir, és contraposat al missatge liberal en el sentit, però es presenta amb un format de contemporaneïtat similar, és una proposta de futur amb capacitat d’adaptació, tal com ho entomen els pagesos seguidors del futur carlisme i, a més, utilitza mitjans innovadors per difondre el seu missatge.

EL PROBLEMA SUCCESSORI I ELS INICIS DE LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA

L’any 1830 el rei està malalt. Una vida plena d’excessos minva perillosament la seva salut. El seu pare, el rei Carles IV havia elaborat la Pragmàtica Sanció de 1789 que anul·lava la llei de Felip V de 1713 que impedia a través de la Llei Sàlica l’accés de les dones al tron. La Pragmàtica no s’havia publicat en el seu dia i el que va fer Ferran VII, va ser publicar-la en una nova Pragmàtica Sanció de 29 de març de 1830. Posteriorment, el dia 10 d’octubre de 1830 neix la nena Isabel fruit del seu nou matrimoni amb Maria Cristina de Borbó i amb la nova llei, automàticament és l’hereva de la Corona. El germà del rei, Carles Maria Isidre (1788 – 1855) no accepta la nova llei i parteix a l’exili a Portugal. Ja el mes de setembre de 1830 tenen lloc els “successos de la Granja”, un intent fallit dels partidaris de l’infant Carles d’anul·lar la Pragmàtica Sanció. El dia 29 de setembre mor el rei als 46 anys i Maria Cristina és proclamada Regent del Regne en espera de la majoria d’edat de la filla. L’1 d’octubre Carles Maria Isidre publica el “Manifiesto de Abrantes” i esclata la Primera Guerra Carlina. En el Manifest, Carles parla del dret diví de la Monarquia, fa un al·legat ultrareialista, promet regals i prebendes als seus seguidors i càstigs durs al que s’hi oposin. En un començament la proclama rep suports a la zona de Tortosa, la muntanya catalana i en zones de Castella la Vella. Al País Basc i Navarra hi ha dubtes i discussions sobre el caràcter foral o no del manifest. La Regent rep el suport dels liberals i moderats, homes d’estat, militars i en les principals ciutats.

LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)

La guerra es desenvoluparà entre 1833 i 1840 i a grans trets es pot dividir en tres fases:

• Ofensiva carlina (1833 – 1835) fins la mort del seu líder militar Zumalacárregui.
• Replegament carlí (1835 – 1837)
• Esgotament carlí i retirada (1837 – 1839/1840)

La guerra serà en extrem violenta i sagnant. Entre els carlins no hi havia una estructura militar clara  ni una unificació política ben definida. Hi ha constants divisions internes en el seu moviment i  per la comandància. L’esgotament portarà a la signatura del Conveni de Bergara (Abrazo de Vergara) el 31 d’agost de 1839 on es concretaven els terminis i diferents aspectes de la rendició carlina entre el general isabelí/cristí Espartero i el carlí Maroto. El pretendent no acceptà els termes del Conveni i passà a l’exili i a Catalunya, a les muntanyes del Maestrat, el dirigent carlí Ramon Cabrera (1806 – 1877) continuà la guerra fins l’any següent en què derrotat també va marxar cap a l’exili.

Historiogràficament, la guerra es pot interpretar com la quarta fase d’un conflicte de llarga durada a finals del segle XVIII  i al llarg del segle XIX que començaria amb la Guerra de la Convenció (1793 – 1795), la Guerra del Francès (1808 – 1814) la guerra civil en època del Trienni liberal (1822 – 1823), a la qual podem afegir a Catalunya la guerra dels Malcontents (1827). El famós Jerónimo Merino (“Cura Merino”) justifica en aquest text de 1833 la nova crida a la guerra:

“Castellanos. Dos campañas gloriosas fueron la mayor garantía de que acudí siempre a la defensa de la patria cuando se vio amenazada por las intrigas y audacia de los enemigos exteriores e interiores que quisieron sumirla en la desgracia, envolviendo en ruinas los fundamentos del altar y del trono. Por tercera vez salgo al campo del honor acaudillando las leales huestes castellanas…”

El següent quadre, subministrat amb el material d’aula, esquematitza les principals característiques polítiques dels dos bàndols en conflicte:

Liberalisme moderat isabelí Tendència política empesa per les circumstàncies nacionals i internacionals del context:  liberalisme de punto medio: [1834] Estatut Reial: • El sobirà retè els poders legislatiu i executiu. • Sufragi censatari de 16.000 ciutadans pudents. Militars, milicians i afrancesats aprofiten el conflicte per avançar una política liberal progressista. [1837] Constitució: • Sistema parlamentari de dues cambres. • Augment del cens al 5% de la població.   Tropes (1833): 45.000 soldats

Absolutisme carlí Tendència política hereva dels postulats tradicionalistes però ancorada en la retòrica del retorn al passat. Propostes: • Oposició radical, persecució i abolició del pensament i les reformes liberals. • Restauració de la monarquia absoluta. • Tradicionalisme catòlic i defensa dels interessos de l’Església. • Retorn a les estructures productives antigues. Recolzament d’elits d’Antic Règim, Església i camperols.   Tropes (1833): 40.000 soldats

El navarrès Juan Antonio Guergué (1789 – 1939) després de la mort de Zumalacárregui el 24 de juny de 185, fa una expedició a Catalunya i allà organitza les forces carlines (19.000 soldats i un nombre indeterminat de guerrillers). La base principal són els Ports de Morella i l’Alt Maestrat. Manca d’inici una figura militar rellevant. Hi predominen  capitostos sortits del clergat o del poble menut (Benet Tristany, Joan Cavalleria, Josep Pons, Josep Masgoret o el ja esmentat Ramon Cabrera. Per la part isabelina, el cap militar al Principat fou Francisco Espoz y Mina  (1781 – 1836). La religió fou utilitzada, i això és recollit en múltiples gravats i dibuixos de l’època, per convèncer la gent que entrés en el conflicte pels capellans mobilitzats.

LES REVOLTES POPULARS: LA BULLANGA

El terme bullanga té moltes accepcions. La professora Anna Maria Garcia Rovira (1989) ho situa en el malestar del poble:

“…quan el govern desconeixia el seu deure i no castigava com calia els enemics de la llibertat i del bé comú, el poble havia de fer-ho pel seu compte .”

El terme sovint és despectiu, com “jolgorio”, cridòria, de  forma festiva. A partir del anys 30 del segle XIX s’associa a confusió, motins, violència; de fet és un terme recurrent les mobilitzacions populars ja durant el Sexenni Absolutista. La qualificació negativa del terme intenta qualificar negativament, a partir de les bullangues barcelonines, per a restar rellevància política als successos. Cal situar  sempre el concepte en l’època estudiada (1830 – 1840).

REVOLTES POPULARS A MADRID I SARAGOSSA

Cal situar-se sempre en el context d’una guerra violenta i molt sagnant. Al Madrid de 1834, arriben notícies de la guerra, no gaire bones pels liberals. El mes de juliol  s’estén el rumor que l’epidèmia de còlera que assota la ciutat és deguda als frares que han enverinat les fonts. El descontentament es barreja amb la indignació popular i la multitud assalta els convents el 17 de juliol: 73 frares són assassinats i 11 queden ferits; els religiosos han perdut el prestigi anterior i una nova forma de relació entre la societat i els religiosos s’obrirà endavant.

A Saragossa passa quelcom similar. Durant els primers anys de guerra hi ha hagut intents de revolta carlins. L’arquebisbe Bernardo Francés és un conegut ultrareialista. El dia 3 d’abril de 1835 esclata un motí anticlerical dins la ciutat. La multitud al crit: ¡A Palacio, a Palacio!¡Muera el cabildo! Es dirigeix al palau arquebisbal. El prelat podrà escapar, però 11 frares són  assassinats i nombrosos convents i edificis eclesiàstics són destruïts. La Milícia Urbana organitza i canalitza la protesta.

A Saragossa  la protesta es dirigeix cap a un individu concret, l’arquebisbe i el clergat és el boc expiatori de la protesta. En el cas de Madrid no hi ha cap individu concret, però hi ha la relació més o menys diàfana entre la contrarevolució i el clergat regular, els frares que es situen en el costat ultrareialista: les altes jerarquies normalment escapen de la fúria popular.

REVOLTES POPULARS A CATALUNYA: DE REUS A LA RESTA DEL PRINCIPAT

El 19 de juliol de 1835, la violència esclata a Reus, sempre relacionada amb el context de la guerra civil: una partida liberal ha estat assaltada per carlins prop de Reus i els seus membres són morts pels carlins. Corre el rumor que entre els carlins hi havia eclesiàstics. Al crit de: “Morin los cap pelats!” comença la violència anticlerical, 12 franciscans i 9 carmelites són assassinats. Hi participa molta gent (homes, dones), exercint la violència  contra un element / sector concret.

Les notícies de Reus s’escampen ràpidament pel territori i el 23 de juliol s’incendia el convent de Riudoms, el dia 25 la primera bullanga a Barcelona i  incendi a Scala Dei, el dia 27 comunitats de frares abandona diversos convents i s’incendia el de Poblet. Aquest mateix dia hi ha una agressió física contra l’arquebisbe de Tarragona. A finals de juliol es produeix l’assalt i la crema de convents de caputxins a Sabadell, Mataró, Arenys de Mar, Vilafranca del Penedès i en altres convents de Murtra, Cardó, Sant Cugat, Santes Creus i Santa Maria de Ripoll. Ja entrat el mes d’agost, es crema i es saqueja el capítol catedralici de Vila-seca. Tota aquesta violència no té res a veure amb  anticatolicisme és una resposta política contra el clericalisme que no té cap relació amb la religió. El balanç de tots aquests motins és de 67 eclesiàstics morts. L’arquebisbe de Tarragona escriu una carta privada al Papa en al que titlla els assaltants de “anarquistas y asesinos”.

LES BULLANGUES DE 1835 A BARCELONA

La tarda del 25 de juliol de 1835, la gent que omplia la plaça de braus del Torín de la Barceloneta, s’avorria de valent, els toros eren dolents, no envestien gens  i els ànims es van anar escalfant. De cop i volta, el públic talla l’espectacle, salta a l’arena, mata el toro, l’arrossega per la plaça i arrenca les cadires i els bancs de la grada. Hi ha quelcom de malestar, de descontentament i els toros són només l’espurna de tot plegat. Les notícies que arriben de fora i la guerra guien el públic a buscar convents; el primera que troben és el de la Mercè, però aquest està ben defensat. De camí cap a la Rambla cremen cinc convents, el de Sant Agustí, el de sant Francesc, el de la Mare de Déu de la Bonanova… La massa de gent va creixent i la força armada no ho pot frenar. No hi ha cap direcció liberal en les actuacions tot i que després l’editor liberal Manuel Rivadeneyra explicaria que els seus intents que el poble el seguís no van ser secundats per ningú, tothom anava unit i cohesionat sense fer-ne cas.

Els liberals progressistes interpreten el que estava  passant: 

“…Totom rodaba per los carés ab la major tranquilitat miran los grans fochs [convents] y fraras mors per los carés.”  (anònim 1835)

“…solo animaba à los que se resolvieron dar este paso el completo triunfo de la libertad, y no la esperanza del pillage .” Joaquín del Castillo Mayone (1835, 173)

“… que á los gritos de libertad, el Pueblo, lejos de codiciar lo ajeno, solo quería […] dar la leccion de que Cataluña no debe ser patrimonio de tiranos…”    Francesc Raüll (1835, 44)

La visió que ens transmet és bonica i unitària, molt diferent de la que expressaran a la resta de bullangues que vindran. Es tracta d’un motí impulsat per l’anticlericalisme que tindrà continuïtat política, ja que molts dels convents cremats seran després desamortitzats, un autèntic objectiu econòmic, ja que aquella ciutat necessitava espai per créixer, per a respirar, per les fàbriques que s’estaven impulsant i la presència de convents ho impedia. Convents i eclesiàstics focalitzen la violència popular, però és la seva posició clerical la que els converteix en objectius. Recordar que tota violència ve precedida per quelcom relacionat amb la Guerra Civil en curs.

Per a resumir, la interpretació actual explica que la violència anticlerical es sustenta en un cúmul d’experiències i aprenentatges del món popular respecte de l’Església i els seus representants, en el qual s’articulen motivacions polítiques però també econòmiques, socials, culturals i espirituals.

El dia 5 d’agost de 1835, tindrà lloc una nova bullanga. Aquest nou motí s’articula en part en el precedent, però té unes quantes particularitats  que la diferencien:

• S’assalten oficines d’impostos (objectiu antifiscal).
• S’assalta i es crema la Gran fàbrica tèxtil El Vapor, societat Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia(objectiu antimaquinista, lligat al moviment luddita que s’estenia per zones industrials d’altres països (objectiu antimaquinista).

La visió de les fonts  i dels observadors en aquell moment és diferent de la bullanga del mes de juliol: ara se l’associa només amb violència i saqueig i ara ja no és el “poble” qui ho fa sinó alguns salvatges malvats. Cal tenir en compte que ara els objectius ja no són els de la primera bullanga i aquests no concorden amb els objectius dels liberals. En aquest motí, la burgesia liberal s’oposa a les classes populars treballadores. Alguns testimonis:

“algunos centenares de facciosos introducidos fraudulentamente recorren las calles de la ciudad incendiando, saqueando y blandiendo […] puñales.” Joaquín del Castillo Mayone (1835, 173)

“algunos malvados, como que estuviesen arrepentidos de ver al Pueblo tan cuerdo…”Francesc Raüll (1835, 53)

En aquest cas, és bàsic el factor econòmic i social, fruit d’una societat que s’està industrialitzant en unes condicions de vida precàries amb una higiene i una assistència sanitària molt deficients, enmig d’un conflicte bèl·lic que ho empitjora tot i que destrueix el teixit econòmic, els espais productius com els boscos, moltes poblacions bombardejades i saquejades com  Ripoll, Gandesa o Berga i una emigració forçada del camp a les ciutats. L’increment de la pressió demogràfica a les ciutats tancarà el cercle pervers de la conflictivitat.

LES BULLANGUES DE 1836 I 1837 A BARCELONA

Una tercera bullanga es va produir el 4 de gener de 1836: les notícies dels excessos comesos pels carlins (assassinat de 33 presoners liberals a Sant Llorenç de Morunys) van conduir a la multitud a assaltar la presó de la Ciutadella i matar a entre 100 i 150 presoners carlistes. ​ L’endemà, hi hagué una quarta bullanga: alguns rebels i membres de la Milícia Nacional van proclamar des del Palau de la Llotja la Constitució de 1812, però van ser dissolts per l’exèrcit, amb el resultat de vint-i-un bullanguers deportats.

El 26 de desembre corre la notícia de l’afusellament de 33 soldats i 7 oficials liberals, en un context de derrotes isabelines: Una multitud de més de 4.000 persones es reuneixen al Pla de Palau i al crit de !Mueran los carlistas! Assalten la Ciutadella i maten 70 carlins. Com en el cas del motí de l’any anterior, l’objectiu és contra els carlins. La mesura del govern de Madrid per lluitar contra els motins a la ciutat, és nomenar de nou Ramon de Meer Capità General de Catalunya; la seva política repressiva serà un fre important a la política liberal progressista.

El 4 de maig de 1837 una multitud ocupa la Plaça de Sant Jaume protestant contra la política liberal conservadora, es pressiona a de Meer pel tal que impulsi la política progressista però la resposta serà augmentar la censura i la repressió. En aquest darrer motí l’objectiu era clarament la política liberal. Que es vol fer avançar en una línia progressista.

En moments en què afluixa la censura, el progressisme intenta socialitzar el seu discurs polític, com era el cas de El Propagador de la Libertad, una publicació política feta a Barcelona  entre octubre de 1835 i mitjans de 1838:

“…existimos para que la instruccion se difunda […] á la Raza descuidada.”  El Propagador de la Libertad (1836) no1.

La Milícia Nacional jugava un paper conductor de la discrepància, com es pot veure en el fragment d’un pamflet:

“Difundir y arraigar la ilustracion y la virtud en el Pueblo, hasta que sea en él un elemento vital, una precisa condición de su libertad y de su existencia politica, y que como tal se trasmita cuidadosamente de padres á hijos, desde la cuna, […] hé aqui el sublime deber de un gobierno patriota: hé aqui la grande obra.” El Guardia Nacional (1835) nº 6.

Molts espais culturals populars (auques, romanços, ventalls, teatre, etc.) van avançant amb el segle i tenen un important paper en el manteniment de la voluntat revolucionària, tot contribuint a l’intent de formació d’un estat modern, substituint les elits de la noblesa per les de la burgesia, tot instaurant una nova Constitució l’any 1837 que promovia alguns canvis com la sobirania nacional amb l’acceptació pel monarca,  la religió catòlica com la religió oficial, la garantia de drets i llibertats d’impremta i de reunió, la igualtat davant la llei, la bicameralitat, amb unes corts i un senat i amb una certa ampliació del sufragi.

CONCLUSIONS

A mode de conclusions podem establir algunes diferències entre les formes que utilitzaven els revolucionaris progressistes i els revolucionaris bullanguers: mentre els primers pretenien un canvi progressiu de la base del sistema, condemnaven la violència i no acceptaven cap canvi en la propietat privada. Els segons demanaven canvis sobtats en base a la demanda popular, la violència era la base dels canvis i només respectaven la propietat privada de les classes populars.

La influència del context en uns i altres és diferents, mentre que els progressistes parteixen d’un discurs il·lustrat liberal, topen amb la repressió política, en un ambient de guerra i tot això produeix en ells un augment continu de les raons i les oportunitats per el pensament liberal.  Les classes populars parteixen d’un imaginari col·lectiu innocu, amb una crisi econòmica que els afecta especialment i una dura guerra i tot plegat provoca un augment de les diferències socials i un fort rebuig popular respecte de l’entorn.

Si mirem l’evolució en el temps, es veu que abans de 1833 el sector liberal va creant el seu discurs progressista, mentre que en les classes populars va ampliant-se el descontentament. Entre els anys 1835 i 1837, els progressistes legitimen la resposta insurreccional, tot i que no se n’apropien, mentre que pels sectors populars és totalment legítima; això motivarà que hi hagi algunes confluències d’interessos en algunes bullangues i que la conjuntura revolucionària sigui generalitzada, això si, amb interessos i finalitats molt diferents.

 Bibliografia bàsica (BAB = Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès)

• FONTANA, Josep. La revolució liberal a Catalunya. Vic: Eumo, 2003. (BAB)
• GARCIA ROVIRA, Anna Maria. La revolució liberal a Espanya i les classes populars. Vic: Eumo, 1989. (BAB)
• GARCIA ROVIRA, ANNA M: “1835. Quan cremaven convents i fàbriques” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 514-521, (BAB)
• GARCIA ROVIRA, ANNA M: “Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843”, Ateneu Barcelonès, S. d’Història, 12-02-2020, videoconferència  <https://youtu.be/AaQ8i8M1YxU>
• ROCA VERNET, JORDI i MIQUEL MAGRINYÀ, NÚRIA. La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames, Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. (BAB)

Vegeu la ressenya de “La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames” de ROCA VERNET, JORDI i MIQUEL MAGRINYÀ, NÚRIA Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. (BAB) a càrrec de Joan Solé Camardons al blog gaudirlacultura.com,

El llibre de Jordi Roca i Núria Miquel, consta del pròleg d’Agustí Alcoberro, una introducció, deu capítols, un epíleg i una bibliografia molt acurada per a diversos tipus de lectors. El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835”, descriu efectivament els fets ocorreguts en aquesta data a Barcelona i que forma part del títol i subtítol del llibre tal com apareix a la coberta i també a la portada. Però el contingut del llibre va molt més enllà d’aquesta data i de la descripció dels fets. Vegeu la ressenya completa aquí

Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)

Actualment, realitza la tesi doctoral respecte de la conformació de l’anticlericalisme popular a la Barcelona del primer terç del segle XIX des d’una perspectiva que conjuga allò comú i allò transnacional, sota la direcció dels professors Carles Santacana Torres i Jordi Roca Vernet (Departament d’Història i Arqueologia, Universitat de Barcelona). Pertany al Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI).

En el marc del desenvolupament de la tesi ha presentat primers resultats en alguns congressos, com “Anticlericalisme i corrupció de costums a la Catalunya del Trienni Liberal (1820-1823): Realitat o mite contrarevolucionari?” al Congreso Internacional Jaque a la Libertad 1823 y el fin del Trienio organizat pel projecte “La dimensión popular de la política en Europa y América Latina” a la Universidad de Cádiz. També ha publicat l’article preliminar com a “Caricatura anticlerical a la Barcelona de les Bullangues: socialització política liberal a les albors del primer conflicte carlí (1833-1837)”, al núm. 47 de la revista Brocar i, “Les bullangues de Barcelona (1835-1837): estat de la qüestió”, al núm. 34 de la revista Índex Històric Espanyol.