Dimecres 18 de maig de 2022 a les 18,30h- 20.00h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència. Corrupció, violència i tutela política electoral a càrrec de Maria Gemma Rubí, historiadora i professora de la UAB.
És la segona conferencia del cicle sobre “Corrupció Política a l’Espanya Contemporània” (ss. XIX i XX)” que organitzen la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès amb el suport del grup de recerca “Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània (PICEC)” del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB,
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Imatge principal: Vinyeta de la revista La Flaca . Tomás Padró Pedret (1840-1877) para la revista La Flaca (1869-1876) “La flaca caciquismo”. Wikimedia Commons
Corrupció, violència i tutela política electoral a càrrec de Maria Gemma Rubí, historiadora i professora de la UAB.
Corrupció, violència i tutela política electoral
Sempre s’ha identificat el règim polític de la Restauració amb el torn dinàstic, l’encasellat i el frau electoral. Darrerament, la historiografia també posa en relleu l’existència de pràctiques fraudulentes en els comicis celebrats durant el règim isabelí i el Sexenni democràtic. Malgrat que es descriuen aquestes pràctiques vulneradores de la voluntat popular, -com la coerció i intimidació de l’elector, la presència de forces de l’ordre enviades pels delegats governatius, la circulació de matons amb porres, i la manipulació del cens electoral que feia votar als morts, entre moltes d’altres-, no s’ha explicat amb profunditat per què la corrupció electoral gaudí d’un consens de denúncia moral tan ampla.
L’objectiu immediat de la nostra conferència és el d’esbrinar les raons d’aquesta aparent paradoxa: frau i denúncia moral anaren agafades de la mà amb completa normalitat, enmig d’una cínica impunitat, sempre i quan les irregularitats comeses no esdevinguessin escandaloses.
Quan se sobrepassava aquest llindar, quan s’anava més enllà del que el sistema de valors cívics podia tolerar, aleshores es posava el crit al cel tot recriminant aquestes conductes electorals. Sense oblidar que aquestes pràctiques discursives i polítiques vulneradores de la voluntat del sufragi per als qui les cometien eren al mateix temps un signe de poder i de dominació.
Vegeu una selecció de bibliografia bàsica sobre corrupció política aquí
Maria Gemma Rubí Casals
Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB
Dijous 21 d’abril de 2022 a les 18,30 -20.00 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència El Sagrat en política: Els fons reservats a l’Espanya contemporània (ss. XIX i XX) a càrrec de Lluís Ferran Toledano, historiador i professor de la UAB. Presenta: Maria Mestre, historiadora i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Primera sessió del cicle Corrupció Política a l’Espanya Contemporània (ss. XIX i XX) organitzat per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès amb el suport del grup de recerca “Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània (PICEC)” del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB.
“El Sagrat en política: Els fons reservats a l’Espanya contemporània (ss. XIX i XX)” a càrrec de Lluís Ferran Toledano, historiador i professor de la UAB. Presenta: Maria Mestre, historiadora i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
El Sagrat en política: Els fons reservats
La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia.
L’estudi dels fons reservats en perspectiva històrica és una assignatura pendent. Més enllà dels escàndols dels darrers anys a l’entorn de l’ús de recursos públics per a objectius no previstos en la llei, la mirada de l’historiador pot ajudar a repensar els límits de la raó d’Estat i de l’interès general en les societats liberals i democràtiques
Les societats contemporànies van transformar la concepció del secret i de la transparència. El que a priori era sagrat -la sobirania nacional, el tribunal de l’opinió pública-, va ser traslladat als aparells dels nous estats i dels nous artefactes monàrquics. Calia conjurar les amenaces al nou ordre liberal, de les oposicions democràtiques, de l’obrerisme o inclús del provincialisme.
Així les coses, ben aviat tots els estats, inclòs l’espanyol, van utilitzar fons reservats amb fins espuris. Van comprar eleccions i van pagar periodistes i capçaleres de premsa, transgredint els mateixos principis liberals. Espanya no en va ser una excepció.
En aquesta conferència tindrem ocasió de conèixer els discursos i les pràctiques utilitzades per les diverses cultures polítiques al llarg de més d’un segle i mig. Tindrem l’ocasió de conèixer la quantitat de diners emprats, els escàndols dels fons de rèptils, i les mesures arbitrades per a controlar-los.
En síntesi, un estudi d’acord amb les línies acadèmiques actuals desenvolupades a Europa, de l’anomenada nova història de la corrupció.
Vegeu una selecció de bibliografia bàsica sobre corrupció política aquí
Lluís Ferran Toledano Gonzalez
Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès amb el suport del grup de recerca “Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània (PICEC)” del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, organitzen el cicle Corrupció Política a l’Espanya Contemporània (ss. XIX i XX) que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès i que constarà de dues sessions:
21 d’abril de 2022. El Sagrat en política: Els fons reservats a l’Espanya contemporània (ss. XIX i XX) a càrrec de Lluís Ferran Toledano, historiador i professor de la UAB. Presenta: Maria Mestre, historiadora i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Horari: 18,30 -20.00 h. Accés obert.
En aquesta conferència tindrem ocasió de conèixer els discursos i les pràctiques utilitzades amb els fons reservats, amb fins espuris, per les diverses cultures polítiques al llarg de més d’un segle i mig. Tindrem l’ocasió de conèixer la quantitat de diners emprats, els escàndols dels fons de rèptils, i les mesures arbitrades per a controlar-los.
18 de maig de 2022. Corrupció, violència i tutela política electoral a càrrec de Maria Gemma Rubí, historiadora i professora de la UAB. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Horari: 18,30 -20.00 h. Accés obert.
L’objectiu de la conferència és el d’esbrinar les raons d’aquesta aparent paradoxa: frau electoral i denúncia moral anaren agafades de la mà amb completa normalitat, enmig d’una cínica impunitat, sempre i quan les irregularitats comeses no esdevinguessin escandaloses.
Recull bibliogràfic
Aquest recull sobre Història de la Corrupció Política és una selecció bàsica de la bibliografia de l’article “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània” i del conjunt del llibre La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar que és el primer i el més exhaustiu dels llibres recents que tracten aquesta qüestió.
En total hi ha 11 llibres, 4 articles del llibre citat i 5 articles de revistes especialitzades. En tots els casos hi ha una sinopsi de l’obra o una ressenya. S’indiquen amb l’acrònim BAB els llibres disponibles actualment a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB).
Riquer i Permanyer, Borja de; Pérez Francesch, Joan Lluís; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran; i Luján, Oriol (dirs.): La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018, 695 p. (BAB)
Sinopsi i presentació: La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.
El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades.
El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.
El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.
El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.
En el següent apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.
Resum: Planteja quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).
Casos i mesures: Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).
Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. El 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936. La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.
Rubí, Gemma; Ferran Toledano, Lluís; Riquer i Permanyer, Borja de. (2020). “Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània”. Revista Catalana de Dret Públic, 60, 1-19.
Sinopsi: L’article planteja, a partir de recerques originals, algunes claus per interpretar el paper jugat per la corrupció política a la Catalunya contemporània. En primer lloc, analitza la participació dels homes de negocis catalans en la construcció de l’estat liberal espanyol. Seguidament, s’endinsa a explicar com va funcionar el caciquisme durant la Restauració borbònica, i com aquest fou denunciat principalment pel catalanisme polític. Finalment, l’accent es focalitza en les pràctiques corruptes dels franquistes catalans i en els vincles que desenvolupà Francesc Cambó amb la corrupció sistèmica a l’Argentina mitjançant l’empresa CHADE. Unes breus reflexions sobre la corrupció política espanyola actual precedeixen unes conclusions que intenten establir una hipòtesi interpretativa en molts sentits vàlida per comprendre tant la corrupció política espanyola com la catalana.
Rubí, Gemma y Toledano, Ferran “La corrupción general del siglo. Palabras y discursos sobre la corrupción política en la España del siglo XIX” , AYER Revista de Historia Contemporánea, 115 /2019: 131-157. (BAB)
Sinopsi: L’objecte d’aquest article és posar en ordre els significats que va anar adoptant la família semàntica de la corrupció política al segle XIX espanyol. Analitzem els sentits que va tenir tant en el camp jurídic i filosòfic com en l’estrictament polític, tenint en compte la seva acomodació segons el context històric, institucional i de cadascuna de les cultures polítiques. Es revisen els discursos parlamentaris, la premsa i els tractats polítics, posant de relleu els arguments utilitzats per legitimar el bon govern i el seu revers.
AYER Revista de Historia Contemporánea, 115
Riquer i Permanyer, Borja de: “Francesc Cambó y la CHADE. ¿Qué hace un político «nuevo» presidiendo una multinacional corruptora?”,AYER Revista de Historia Contemporánea, 115 /2019: 105-130. (BAB)
Sinopsi: El polític catalanista Francesc Cambó va ser el president de la “Compañía Hispano Americana de Electricidad” (CHADE), la més important inversió espanyola a l’estranger i la principal empresa elèctrica d’Amèrica Llatina. L’èxit econòmic d’aquesta empresa, que va permetre a Cambó enriquir-se de manera notable, va ser degut en gran mesura a la influència aconseguida a Argentina gràcies a la corrupció política.
Cambó, que coneixia els procediments utilitzats per la seva companyia -despeses confidencials a periodistes i funcionaris, suborns a polítics, avantatges fiscals, etc.-, mai va condemnar aquestes pràctiques, encara que li desagradaven. Considerava que la corrupció era una malaltia molt difícil de curar i que davant d’ella s’havia d’actuar amb discreció i prudència, evitant sempre l’escàndol públic. Ell mateix i els seus biògrafs han ocultat que el 1945 va ser acusat de cooperació amb el suborn i frau a l’Administració Pública i que va aconseguir evitar ser processat gràcies a la intervenció de Juan Domingo Perón. Les seves responsabilitats en la gestió corruptora de la CHADE sens dubte van contribuir a què l’ambiciós «polític nou» de principis de segle XX acabés convertit en un acabalat conservador, incapaç d’assumir cap risc polític.
Rubí i Casals, Maria Gemma: Els catalans i la política en temps del caciquisme. Manresa 1875-1923, Eumo editorial, 2006, 280 p. (BAB)
Sinopsi: L’obra ens proporciona una suggestiva anàlisi de com es va produir la lenta transició del liberalisme a la democràcia a la ciutat de Manresa, prototipus de ciutat mitjana dins el teixit urbà de Catalunya, en el període de la Restauració (1875-1923). El llibre proposa un model per explicar la transició de la política protagonitzada per notables a la política de masses que és extrapolable a d’altres ciutats. El model conjuga diversos elements com són el progrés del vot representatiu, el desenvolupament d’una política competitiva i d’un cert pluralisme polític, la capacitat mobilitzadora del catolicisme polític i del republicanisme, la importància de les relacions clientelars i el sorgiment d’un nou clientelisme associat als partits polítics. Ens explica, en resum, com en aquell període vam canviar la societat, les formes d’exercici del poder i els estils de fer política en una direcció mes plural, malgrat que els canals de representació no eren els adequats.
Rubí i Casals, Maria Gemma: “Els catalans i la política en temps del caciquisme. Manresa 1875-1923”
Muñoz Jofre, Jaume: La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016),Pròleg de Paul Preston, 2016, Editorial Comares, 144 p. (BAB).
Ressenya: “La història de la corrupció com a subjecte” de Lluís Ferran Toledano González (UAB)
A Espanya, la història de la corrupció política com a subjecte historiogràfic no ha estat reconeguda fins a dates molt recents, al marge de les anàlisis de l’evolució del frau fiscal i, de manera singular, del frau electoral i de les seqüeles de la literatura regeneracionista. Qualsevol historiador, si repassa la seva pròpia investigació, comprovarà que alguna vegada ha estudiat fets corruptes, però el que és rellevant és que no ho feia dins d’un camp d’estudi específic, com sí que ha passat els darrers anys sota l’òptica de la ciència política i del dret. El canvi s’ha produït gràcies a la combinació de l’esclat de la corrupció a la vida política espanyola amb la recepció dels més renovadors corrents internacionals, com el representat pel professor de la Universitat d’Avignon i membre del Centre Norbert Elias , Frédéric Monier, i pel professor de la Universitat Tècnica de Darmstadt, Jens Ivo Engels. La primera temptativa de proporcionar un model interpretatiu la devem a Francisco Comín, que el 1994 va publicar una sèrie de treballs sobre la història del frau fiscal a l’Espanya contemporània. El van seguir altres de Juan Pro i José Antonio Piqueras tractant de la vinculació entre poder polític i econòmic a l’Espanya isabelina, al costat dels nombrosos i coneguts textos circumscrits a la Restauració de José Varela, Carlos Dardé i Javier Moreno, o la corrupció franquista estudiada per Carlos Barciela i Àngel Viñas. Tampoc no podem oblidar els de Juan Manuel Olarieta i Alejandro Nieto, des de la perspectiva de la història del dret. Però tan sols una decidida aposta perla seva investigació la devem als equips liderats per la professora Gemma Rubí, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i María Antonia Peña, de la Universitat de Huelva. Al seu costat, cal esmentar els congressos organitzats per Francisco Andújar i Pilar Ponce, de la Universitat d’Almeria i de la Complutense de Madrid, respectivament, autor a la corrupció política a la Monarquia Hispànica durant l’Antic Règim.
Amb aquests antecedents el llibre de Jaume Muñoz constitueix el primer intent seriós i de conjunt de facilitar un recorregut de l’evolució de les males pràctiques de govern a Espanya des del 1875 fins als nostres dies. Com ha assenyalat al seu pròleg el prestigiós hispanista Paul Preston, s’ha de saludar l’aparició d’aquest llibre per constituir un exercici de síntesi notable i amena. També, si hi cap, per tractar-se de la seva òpera prima camí de la tesi doctoral i per insistir a les seves pàgines sobre el paper de Franco en la institucionalització del pillatge. En certa manera, podríem enllaçar simbòlicament la imatge donada per Preston de les caceres de Franco com a centres de comercialització de favors, amb l’oli pintat per Manuel Alcázar que representa una cacera celebrada el 1881 a la finca de Josep de Salamanca a Los Llanos (Albacete) al costat del més granat de la reialesa.
El llibre de Jaume Muñoz segueix un estricte ordre cronològic en la valoració de coneguts casos i pràctiques de corrupció, amb un maneig correcte de la bibliografia i obert a les aportacions procedents de les ciències socials. Amb això, una més que correcta ambició analítica li permet preguntar-se per la continuïtat i discontinuïtat dels mecanismes de la corrupció governamental, identificant en cada període les àrees de risc i les modalitats dels grups d’interès empresarial.
Un esforç encomiable que el porta a destacar, per exemple, el contrast entre la retòrica purificadora i la pràctica regeneracionista en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, l’abast dels canvis en les conductes corruptes durant la Segona República o incloure en aquest repte de llarga durada la presència de “nous actors” com han estat els partits polítics en els entramats de corrupció a partir de 1978. Un context, aquest darrer, que compta amb reconeguts especialistes com Manuel Villoria o Fernando Jiménez. L’autor concep la corrupció com un fenomen propi dels Estats febles amb burocràcies ineficients, en una societat basada en la solidaritat familiar que cultiva el clientelisme i l’amiguisme i que manifesta una escassa presència de virtuts cíviques a la seva cultura política. Així les coses, la història de la corrupció seria coetània del sistema polític inaugurat per Cánovas, perquè llavors i no abans assistiríem als inicis de l’opinió pública, coincidents amb un alt grau de desmobilització política, escàs nivell d’alfabetització i predomini del rural sobre allò urbà. És en aquest marc interpretatiu on tant el llibre com posteriors investigacions haurien de revisar els seus plantejaments, atenent justament les aportacions de la historiografia espanyola, pel que fa a la diversitat territorial dels seus ritmes que ja de per sí mateix estableix un excel·lent marc comparatiu, així com per allò aportat per la historiografia internacional.
Perquè la corrupció política es convertís en un problema de primer ordre no hauríem d’esperar l’Espanya de la Restauració ni tampoc pensar que les queixes van ser privatives només dels àmbits intel·lectuals finiseculars. Una anàlisi rigorosa requeriria esbossar primer la semàntica de la corrupció en el trànsit al règim liberal i la importància que va tenir per als primers liberals l’amenaça i rebuig del despotisme ministerial. També hauria d’analitzar el lloc que van ocupar la virtut i l’honor precisament en el procés de naixement d’una nova opinió pública. Aquest enfocament haurà de tenir en compte els rics i prolixos debats en seu parlamentària sobre contractes i subvencions governamentals i sobre el comportament honest dels empleats públics a les dècades centrals del segle. Es pot dir sense por sens dubte que la revolució de 1854 va ser entre altres coses una “revolució moral”, amb una clara implicació popular expressada en els saquejos als palaus de personalitats de dubtosa honradesa pública a Madrid. I què dir de la impressionant manifestació que va tenir lloc també a la capital el 9 de desembre de 1895, arran de les denúncies de les corrupteles municipals fetes pel marquès de Cabriñana, i de l’escàndol per l’atemptat que va patir. Sens dubte, el ressò dels escàndols a la premsa europea va amplificar les seves repercussions polítiques i financeres, però és igualment cert que les coercitives lleis d’impremta de mitjans de segle a Espanya van tenir per missió, entre altres, tenallar la crítica als negocis foscos de les camarilles cortesanes i reduir el perill potencial que suposava en la formació d’una opinió pública políticament hostil. Una major alfabetització sens dubte va transformar les condicions de fer política, però, com indiquen valuosos estudis, la intensitat de la mobilització camperola andalusa no va ser gens aliena als esdeveniments més generals. Tampoc la corrupció electoral durant el règim isabelí ni la supeditació dels tribunals a l’administració van ser elements secundaris sinó que van alertar sobre la crisi de la naturalesa del sistema representatiu. Ni més ni menys.
Aquestes apreciacions, que proposen un enfocament molt més ampli i complex de la història de la corrupció, no entelen el valor de l’aportació del llibre d’aquest jove historiador. Sempre es pot trobar una o una altra mancança, o en quin nou àmbit aprofundir, com per exemple, la renúncia conscient a estudiar aquest fenomen durant la guerra civil, o l’escassa atenció donada a la corrupció a Cuba i Filipines, estudiades al seu dia per Alfonso W. Quiroz i Xavier Huetz de Lemps. En qualsevol cas, el llibre és un text de referència tant per a historiadors com per a científics socials que vulguin enriquir els seus models amb l’ensenyament del passat.
Muñoz Jofre, Jaume: “La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016)”
Mayayo, Andreu; Lo Cascio, Paola; Rúa, José Manuel: Economia franquista y corrupción: para no economistas y no franquistas, Flor del Viento Ediciones S.A., 2010. (BAB)
Sinopsi: El franquisme va retardar dècades el creixement econòmic del país i, tot i el desenvolupisme, el va allunyar dels nivells de benestar aconseguit pels països del nostre entorn. Mentre la democràcia es fonamenta en un projecte de benestar col·lectiu, la dictadura s’exercita en benefici d’una classe.
Encara que no sigui una obra exhaustiva, informa breument sobre diversos estudis amb una bibliografia suficient. Basada sobretot en fonts secundàries i obres d’autors destacats en la matèria com Erick Hobsbawn, Preston o Josep Fontana. Entre aquestes es destaquen documents oficials de discursos, memoràndums i altres documents d’organismes com el FMI. Destaquen també, els informes de Jaume Miravitlles sobre l’economia franquista de postguerra escrita per al Departament d’Estat nord-americà, amb l’objectiu de deixar Espanya fora de l’ajuda del Pla Marshall. Es defensa la hipòtesi que, en contra d’aquells que defensen que “el franquisme era dolent però va portar coses bones”, el franquisme va significar un clar retrocés en la modernització tan econòmica, com política i social d’Espanya. La modernització i industrialització tenen la seva arrencada en època republicana. Període, el republicà, entelat per la “Guerra Civil i el desenvolupisme dels anys seixanta des del pou miserable i insalubre dels anys quaranta”.
Mayayo, Andreu; Lo Cascio, Paola; Rúa, José Manuel: Economia franquista y corrupción: para no economistas y no franquistas
Garcia Monerris, Encarna; Garcia Monerris, Carmen: Las cosas del rey: historia política de una desavenencia (1808 – 1874), Akal Universitaria, 2015, 304 p. (BAB)
Sinopsi: Aquest llibre reconstrueix, des d’una òptica política, la trajectòria i les vicissituds del Patrimoni Reial de la monarquia espanyola entre 1808 i 1876. Es tracta de l’estudi d’una institució escassament investigada i que, no obstant això, va tenir una importància transcendental en la configuració de la nova monarquia i del nou estat-nació al llarg de segle XIX.
Garcia Monerris, Encarna; Garcia Monerris, Carmen: “Las cosas del rey: historia política de una desavenencia (1808 – 1874)”
Cabrera, Mercedes; del Rey, Fernando: El poder de los empresarios: Política y economía en la España contemporánea (1875-2010) Ed Taurus, 2002, 544 p. (BAB)
Sinopsi: La relació entre economia i política ha despertat l’interès no només dels historiadors i científics socials, sinó de l’opinió pública en general i de comentaristes de tota mena, i en moltes ocasions s’ha prestat a interpretacions extremes i simplistes. El poder dels empresaris, una nova edició revisada i posada al dia, recorre les relacions entre els interessos econòmics i la política a Espanya al llarg de més d’un segle, des dels temps de la Monarquia constitucional a la democràcia actual, passant per les dues dictadures -la més breu de Primo de Rivera i la perllongada del general Franco-, la Segona República i la guerra civil; des dels temps en què Espanya era encara un país essencialment agrari, escassament industrialitzat i molt tancat a l’exterior, fins a l’actual economia desenvolupada, incorporada a Europa i oberta a l’ordre econòmic internacional.
En aquestes diferents etapes de la història, fins a la més recent actualitat, sota diversos règims polítics i en situacions econòmiques diferents, s’analitza la lògica en l’actuació d’uns i d’altres, la seva instrumentació recíproca, els moments en què la política va semblar prevaler sobre els interessos econòmics i aquells en què l’economia va semblar imposar les seves regles als qui van adoptar les decisions polítiques.
Cabrera, Mercedes; del Rey, Fernando: El poder de los empresarios: Política y economía en la España contemporánea (1875-2010)
Cabrera, Mercedes: Juan March (1880-1962), 2011, ed. Marcial Pons, Ediciones de Historia, 448 p.
Resum: Juan March va néixer el 1880 en una família de comerciants d’un poble de Mallorca. Quan va morir el 1962 era un dels homes més rics del món. El seu vertiginós enriquiment li va fer estar des de molt aviat en boca de jutges, polítics i periodistes. El seu posterior salt a la política el va sotmetre a l’escrutini públic de manera ja irremeiable. Es va presentar com un fill del poble, fet a sí mateix, exemple d’un capitalisme modern enfront de les classes tradicionals.
Va trencar motlles, va ser acusat de contraban davant dels tribunals i de delictes de sang entre els seus conveïns. Va ser perseguit per la Dictadura de Primo de Rivera i també per la República, que el va empresonar. Va finançar als militars revoltats el juliol de 1936, va conspirar després des de Lisboa amb els monàrquics i va defensar l’aproximació a Gran Bretanya. El seu últim gran negoci, la fallida i adquisició de la Barcelona Traction, va rebre la protecció del Tresor britànic i el suport de el ministre Juan Antonio Suanzes.
Cabrera, Mercedes: Juan March (1880-1962)
Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”, dins La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar pp 181-195. Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018. (BAB)
Sinopsi: Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.
Jiménez, Fernando: “El caso MATESA: un escándalo político en un régimen autoritario”a Historia y política: Ideas, procesos y movimientos sociales, Nº 4, 2000.
Sinopsi: L’escàndol MATESA sorgeix el 1969 en conèixer que un conegut empresari havia estat empresonat i que la seva empresa mantenia un deute de 10.000 milions de pessetes amb un banc públic. Pel que constitueix un cas excepcional en la història del franquisme, la premsa va tractar l’assumpte amb tota llibertat durant un parell de mesos i es va crear una comissió d’investigació en les Corts que va elaborar un informe amb conclusions molt dures per a tres exministres (i per a un quart encara en actiu), que posteriorment serien encausats per negligència pel Tribunal Suprem (no així el ministre en actiu). L’article analitza com va ser possible el tractament públic d’aquests fets (per un període de temps determinat) en el marc de la Dictadura i reflexiona sobre les similituds i les diferències en aquest cas amb els escàndols que tenen lloc en règims democràtics.
Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018. 629-643 p. (BAB).
Sinopsi: Parteix d’un breu estat de la qüestió sobre la corrupció durant el franquisme. L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.
Sinopsi: Els germans Julio i Álvaro Muñoz-Ramonet sobresurten sobre el fons obscur i pla de la Barcelona derrotada per la guerra civil. La major part dels ciutadans, maltractats pels vencedors, formen un gran contrast amb l’opulència i la prodigalitat dels germans Muñoz. La seva fortuna i les seves influències van donar peu a la dita: Después de Dios, los Muñoz. A mesura, però, que la narració avança, el fons es va destacant i pren relleu, a la vegada que les figures dels germans esllangueixen. Avui, encara, la fortuna que van deixar té un pes considerable, i en determinats aspectes discutible, com en el cas del palau del Marquès d’Alella del carrer de Muntaner.
Personatges sorprenents com doña Florinda, la mare, Carmen Broto, l’amant assassinada, don Ignacio Villalonga, banquer i pròcer indiscutible, president del Banc Central, no es poden separar fàcilment del joc que Julio Muñoz planteja. Els seus negocis, transatlàntics en un temps de fronteres tancades per a la majoria de ciutadans, i el fet de convertir-se en un moment determinant en el quart banquer suís, són testimoni dels jocs malabars que van il·lustrar unes vides poc exemplars.
Arco Blanco, Miguel Ángel de: “El estraperlo: pieza clave en la estabilización del régimen franquista” a Historia del Presente, Nº 15, 2010 (Ejemplar dedicado a: El primer franquismo. Nuevas visiones), pp. 65-78.
Sinopsi: L’estraperlo simbolitza perfectament el món dicotòmic de la postguerra espanyola. La societat trencada. El criteri polític com a premissa bàsica en la gestió de l’economia i dels destins humans. Encaixa a més amb aquesta filosofia d’aïllament, sacrifici i purificació que, des de les altes instàncies del règim, volia significar l’autarquia. La societat espanyola, després dels seus pecats liberals manifestats en la II República i la redemptora Cruzada, havia de tancar-se sobre si mateixa, deixar de mirar a l’exterior i purgar les seves culpes. I tot, en un règim que no oblidaria la Guerra Civil, que adoptaria unes polítiques de la memòria en les que, sistemàticament, l’Espanya dels vencedors seria exalçada i la dels vençuts deformada i oblidada. La Guerra Civil suposaria un trencament vital a les identitats i percepcions dels espanyols: i la gestió bipolar que el franquisme va fer de l’estraperlo encaixa a la perfecció en aquesta tendència.
L’estraperlo es convertiria en una arma de repressió i consens: una forma de castigar als vençuts, les classes més desfavorides i, alhora, un instrument vital per a que les bases socials del Règim seguissin apostant per la seva continuïtat. Al cap i a la fi, per a alguna cosa uns havien lluitat per acabar amb la II República durant la Guerra Civil i el franquisme, fill d’aquesta contesa, mai podria oblidar-ho.
Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018. 143-170 p. (BAB)
Conclusions: La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.
La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els supòsits encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació políticoestratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.
En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.
Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)”
Viñas, Ángel: Sobornos: de como Churchill y March compraron a los generales de Franco, 2016, Ed. Crítica. 590 p. (BAB)
Sinopsi: La història d’uns anys crucials, els que van de 1939 a 1943, en què Franco va poder haver embarcat a Espanya en la Segona Guerra Mundial -de fet, com ens mostra Viñas, va voler fer-ho- gràcies a l’aportació de nova documentació recentment desclassificada, tot seguint la complexa activitat política dissenyada per Gran Bretanya per evitar l’entrada d’Espanya a la guerra, incloent la “compra de voluntats” militars per unes sumes considerables, efectuada amb la col·laboració del banquer Juan March. En el llibre, però, hi ha molt més que això: hi ha una magistral descripció del món dels conspiradors i espies que envoltava el govern, i hi ha, sobretot, un esforç per explicar que hi ha darrere dels fets, desmitificant tòpics com els de l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaya, per oferir-nos una nova i més satisfactòria interpretació de la política espanyola en aquests anys.
Viñas, Ángel: Sobornos: de como Churchill y March compraron a los generales de Franco
Casals, Xavier: Franco y los borbones. Historia no oficial de la Corona Española. Ed. Ariel, (Nueva edición actualitzada, 2005 i 2019), 688 p. (BAB)
Sinopsi: Aquest assaig reconstrueix les relacions de Franco amb membres de tres generacions diferents de la família reial i revela les seves implicacions institucionals. Els vincles del dictador amb Alfons XIII, Juan de Borbón i el rei Juan Carlos marcaran l’evolució institucional de la monarquia, la instauració es realitzarà en funció dels designis del dictador. Això donarà peu a un complex marc d’intrigues i ambicions en múltiples direccions (polítiques, institucionals i familiars), i mostrarà els canvis en les actituds i els posicionaments de determinades personalitats en funció de les canviants conjuntures polítiques de la lluita pel poder.
Casals, Xavier: Franco y los borbones. Historia no oficial de la Corona Españ
Preston, Paul: Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social (A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014), Ed, Base, 2019, 768 p. (BAB)
El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració. Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.
Preston, Paul: Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social
Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic
Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).
Dimecres dia 12 de gener de 2022 a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència: Pàtria, independència i emancipació? Reflexions en torn el bicentenari de la Independència del Perú, a càrrec de Cielo Zaidenwerg, doctora en Història d’Amèrica (Universitat de Barcelona), professora associada de la UB i investigadora assistent en l’Instituto Interdisciplinario de Estudios de Género, Universidad de Buenos Aires.
Presenta: Miquel Nistal en substitució de Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.
Nota: Activitat d’accés obert al públic general, d’acord amb les restriccions sanitàries. També es pot veure a Canal You Tube Ateneu Història
Imatge principal
“Proclamación de la Independencia del Perú”. San Martín proclama la independencia del Perú el 28 de julio de 1821, en Lima, Perú. Óleo de Juan Lipiani
Contingut
Aquesta conferència és la segona i darrera del cicle “Bicentenari de les independències hispanoamericanes” i proposa un recorregut històric que incorpora algunes reflexions dels principals consensos i qüestionaments de la independència i posterior construcció de l’Estat nació al Perú. També proposa una reflexió sobre les conseqüències socials actuals d’aquests processos: perspectiva ètnica i econòmica.
Reflexions entorn el bicentenari de la Independència del Perú
Des de l’any 2009 fins als nostres dies, es commemoren els bicentenaris de les independències de les Repúbliques llatinoamericanes. Aquest escenari històric és transcendental i oportú per reflexionar entorn dels processos revolucionaris i republicans que han transitat la majoria dels països en aquesta regió. En aquesta oportunitat ens proposem identificar, des d’una mirada àmplia, el cas concret de l’experiència peruana.
S’abordarà per això, els antecedents, les causes i la conseqüència al voltant de la idea de legitimitat, a partir de la qual es va fonamentar el procés d’independència i la construcció de l’Estat nació al Perú. Entenent, a més, que és una oportunitat per obrir una reflexió sobre els desafiaments actuals que travessa aquesta societat.
És important que aquestes reflexions, ja siguin en forma de consensos, ja siguin en forma de qüestionaments, s’emmarquin també en espais fora de l’acadèmia. Com a comunitat hem d’assumir que les experiències socials històriques i actuals ens atenyen sempre, siguin processos que passin dins de les nostres fronteres o fora. Ser capaços de generar espais de trobada i discussió d’aquestes pràctiques ens converteix en protagonistes de la nostra història, que no és altra que la història de la humanitat.
Cronologia. “Independencias Americanas“
Font: Instituto Cervantes
Cronologia dels esdeveniments més rellevants en els processos d’independència dels països americans. S’ha dividit en tres períodes principals:
Primeres revoltes i orígens: 1740-1807.
Ocupació francesa d’Espanya i desenvolupament dels processos d’independències: 1808-1830.
Consolidació de les independències: 1831-1983.
“Independencia del Perú” (Font: Wikipedia en español)
“La Independencia del Perú fue un capítulo importante en las guerras de independencia hispanoamericanas. Fue un proceso histórico y social, el cual corresponde a todo un periodo de fenómenos sociales, levantamientos y conflictos bélicos que propiciaron la independencia política y el surgimiento de la República Peruana como un estado independiente de la monarquía española, resultado de la ruptura política y desaparición del Virreinato del Perú por la convergencia de las corrientes liberadoras y la acción de sus propios hijos.[…] […] En 1820, la rebelión de la Grande Expedición de Ultramar hizo desaparecer la amenaza de invasión del Río de la Plata y Venezuela, y posibilitó la llegada al Perú de las corrientes libertadoras. La Expedición Libertadora del Perú al mando del general argentino José de San Martín desembarcó en las costas peruanas procedente de Chile.
“Desembarco de la Expedición Libertadora de San Martín en la bahía de Paracas” Arxivo Clarín
“Los realistas abandonaron Lima, se fortificaron en el Cuzco y el general San Martín proclamó la independencia del Estado peruano el 28 de julio de 1821, y bajo su Protectorado se formó el primer Congreso Constituyente del país”.
“Primer Congreso Constituyente del Perú” Que tuvo lugar en la capilla de la Universidad de San Marcos, 1822
“La Guerra de Maynas consigue liberar el oriente peruano en 1822. Con el estancamiento del conflicto y la decepcionante Entrevista de Guayaquil con el Libertador Simón Bolívar, San Martín se ve obligado a retirarse del Perú”.
“Entrevista de Guayaquil, entre los libertadores José de San Martín y Simón Bolívar”. Autor: J. Collignon (1776-1863) – Archivo El Comercio
“La joven república sostenía una guerra de resultado incierto contra los reductos realistas en el interior del país, y esta situación propicia la llegada al Perú de la corriente libertadora del norte y de Simón Bolívar que se pone al frente del Ejército Unido Libertador del Perú. Finalmente, en 1824, la rebelión del Alto Perú quiebra el bastión de la sierra, tuvieron lugar las batallas de Junín y Ayacucho que culminaron con la capitulación del ejército realista y el fin del Virreinato del Perú” .[…]
“Batalla de Junín”. Óleo de Martín Tovar y Tovar (1827-1902) “Batalla de Ayacucho” Óleo de Martín Tovar y Tovar.
[…] “El rey español Fernando VII muere en 1833 y el parlamento español el 4 de diciembre de 1836 renuncia de todo derecho de soberanía sobre América continental y autoriza a sus gobiernos para sellar tratados de paz y amistad con las nuevas repúblicas reconociendo su independencia. Sin embargo, debido a distintos desencuentros, España concluirá el tratado con el Perú en fecha de 14 de agosto de 1879, mediante la firma en París del Tratado de Paz y Amistad España-Perú, por parte de España lo hace el Marqués de Molíns y Mariano Roca de Togores, y por el Perú, Juan Mariano de Goyeneche y Gamio, conde de Guaqui. España envía como su primer embajador en Lima a Emilio de Ojeda”.
“Combate del dos de mayo de 1866” (Batalla del Callao). Después de la guerra hispano-sudamericana, el Perú y España firmaron el Tratado de París de 1879 en donde la nación peninsular reconocía la existencia de la república americana.
Dijous dia 25/11/2021 – 18:30 a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la conferència Riego a Amèrica: de la constitució a la independència mexicana de 1821 a càrrec de Rodrigo Moreno i Andreu Espasa, recercadors acadèmics i professors de la Universidad Autónoma Nacional de México (UNAM)
Primera sessió del Cicle sobre el Bicentenari de les Independències Hispanoamericanes
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història
Acte en directe amb la intervenció principal de Rodrigo Moreno, investigador de l’Instituto de Investigaciones Históricas i professor de la Universidad Autónoma Nacional de México, que parlà des de México en directe i en castellà. També intervingué Andreu Espasa de la Fuente, acadèmic i professor de la UNAM que introduirà breument l’acte des de Barcelona.
De la constitució a la independència mexicana de 1821
La sessió oferí una mirada crítica a l’etapa definitiva del procés independentista mexicà a partir dels vincles, les implicacions i les conseqüències del restabliment de la Constitució de Cadis el 1820, propiciada pel pronunciament del general Rafael de Riego. Un apropament històric, amb motiu de la commemoració del bicentenari de la independència mexicana, durant el qual s’analitzà l’impacte en la societat i la política espanyola i americana.
El 24 de febrer de 1821 Agustín d’Iturbide, donà a conèixer a Iguala elPlan de Independencia que incloïa, entre altres, aquests tres principis o garanties:
La religión de la Nueva España es y será la Católica Apostólica Romana sin tolerancia de otra alguna
La Nueva España es independiente de la antigua, y de toda otra potencia aun de nuestro continente
Todos los Habitantes de la Nueva España sin distincion alguna, de Europeos, Africanos, ni Indios, son ciudadanos de Esta Monarquia, con opcion á todo Empleo, segun su merito y virtudes.
Per protegir-lo i per l’èxit de l’empresa naixia en aquest mateix document El Ejército de las Tres Garantías.
Se formara un exercito protector que se denominara de las Tres Garantias, por que baxo su proteccion toma:
lo primero la conservacion de la Religion C. A. R. cooperando de todos los modos que esten en su alcance, para que no haya mescla alguna de otra secta, y se ataquen oportunamente los Enemigos que puedan dañarla.
Lo segundo la Independencia bajo el sistema manifestado.
Lo tercero la union intima de Americanos y Europeos; pues garantizando bases tan fundamentales de la felicidad de N. E. antes que consentir la infraccion de ellas se sacrificará dando la vida del primero al ultimo de sus individuos
Set mesos més tard un important contingent de la Trigarancia entrà triomfalment a la ciutat de Mèxic i donà peu a l’elecció formal de l’Imperi Mexicà com a entitat política independent.
Retrato póstumo del Ejército Trigarante pintado por Ramón Sagredo para adornar el Salón Iturbide del entonces Palacio Imperial mexicano.
El llibre de Rodrigo Moreno La trigarancia. Fuerzas armadas en la consumación de la independencia. Nueva España, 1820-1821, estudia aquest procés fonamental recuperant el context històric que li va donar vida, és a dir, el restablert règim constitucional a Nueva España de 1820 i 1821 i proposa l’anàlisi detallada del moviment trigarante com a conflicte bèl·lic. D’aquesta manera, la investigació busca renovar l’entesa d’aquest peculiar, fascinant i contradictori procés històric conegut com “la consumació de la independència de Mèxic” en el marc de la crisi de la monarquia espanyola i del sorgiment dels Estats nacionals des de la perspectiva d’un dels protagonistes col·lectius: les forces armades. El llibre es pot descarregar aquí
La Independència de Mèxic
La Independència de Mèxic va ser la conseqüència d’un procés polític i social d’emancipació, que buscava independitzar-se del govern central de l’Imperi Espanyol. Després de tres segles sent part d’Espanya, alguns habitants del Virregnat de la Nova Espanya van començar a exigir la independència del territori continental. Al començament del s. XIX aquest sentiment va enfortir-se entre els habitants de la Ciutat de Mèxic.
El conflicte va durar almenys onze anys, i no va ser un moviment homogeni. Va començar a Dolores, en aquesta població Miguel Hidalgo convocà els assistents a aixecar-se contra el mal govern, en un acte conegut com a Grito de Dolores(16 de setembre de 1810) i es considera l’inici de la guerra per la independència mexicana. Després l’encapçalà José María Morelos i més tard es va convertir en un moviment republicà, el qual va ser gairebé sufocat per l’exèrcit reialista (lleial a la corona espanyola). El moviment, llavors, es va convertir en una guerrilla de les muntanyes del sud.
Més tard, el coronel reialista, Agustín de Iturbide va pactar aliances amb totes les faccions republicanes i ho va provar, sense èxit, amb el virrei. Finalment, es va consumar la independència de Mèxic, d’una manera pacífica, amb l’entrada de l’Exército de las Tres Garantías a la capital de México, el 27 de setembre de 1821. Espanya, però, no va reconèixer oficialment el nou país fins el 28 d’abril de 1836. El territori continental independent es va convertir en una monarquia constitucional anomenada Imperi Mexicà.
Solemne y pacífica entrada del Exército de las Tres Garantías en la capital de México el dia 27 de setiembre del memorable año [1821]. INAH
Investigador de l’Instituto de Investigaciones Históricas (UNAM), doctor en Història, i professor de l’asignatura “Independencias Iberoamericanas, licenciatura en Historia de la UNAM”.
Les principals línies d’investigació: “Historia social de la guerra de independència; Independencia de México; i Independencias iberoamericanas”.
“Premio Ernesto de la Torre Villar en el área de Investigación Histórica sobre la Independencia de México, otorgado por el Instituto Nacional de Estudios Históricos de las Revoluciones de México, 2015”
La trigarancia. Fuerzas armadas en la consumación de la independencia. Nueva España, 1820-1821, México, UNAM, Instituto de Investigaciones Históricas, 2016.
Capítol: “200 años de los Sentimientos de la Nación: valoración y vigència” a Sentimientos compartidos: el contexto hispanoamericano de los Sentimientos de la Nación, Universidad Anáhuac México Sur, 2015
Investigador de l’Instituto de Investigaciones Históricas (UNAM), doctor en Historia Comparada, Política y Social, Universitat Autònoma de Barcelona; Área de investigación: Historia Moderna y Contemporánea
Professor de la asignatura “Historia de Estados Unidos”, licenciatura en Historia, Facultad de Filosofía y Letras, UNAM; Profesor del seminario temático “Capitalismo y democracia durante la Gran Depresión”, posgrado en Historia, UNAM
Principals línies d’investigació: Orígenes del neoliberalismo en México y EUA; Historia de la Era Keynesiana en México y EUA
Premio Extraordinario de Doctorado de 2014, Universidad Autònoma de Barcelona
Llibre: Historia del New Deal. Conflicto y reforma durante la Gran Depresión, Madrid, Libros de la Catarata/Universidad de Alcalá, Instituto Franklin, 2020.
Llibre:Estados Unidos en la Guerra Civil española, Madrid, Universidad Nacional Autónoma de México, Instituto de Investigaciones Históricas/Libros de la Catarata, 2017
Dijous 15 d’abril de 2021 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro, advocat, professor, polític i autor de l’obra “Francesc Layret. Vida, obra i pensament”.
Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.
Tercera i darrera conferència del cicle Violència política i social a Catalunya i Espanya 1868-1923
Ja podeu veure el Vídeo de la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, la darrera del Cicle “Violència política i social a Catalunya i a Espanya 1868-1923”
“Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro. Presenta Narcís Argemí. 15 d’abril de 2021.
Del Congrés de Sants i la vaga de la Canadenca als assassinats de Francesc Layret i de Salvador Seguí (1917-1923). Per Vidal Aragonés
Ara fa un segle el nostre país va viure un dels períodes més intensos des del punt de vista polític. Per una banda el moviment obrer i sindical, de la mà de CNT, va donar una salt organitzatiu en el conegut Congrés de Sants. El període 1917-1920 va destacar per un nivell de mobilitzacions sindicals sense precedents fins a aquell moment, essent-ne la màxima expressió la Vaga de la Canadenca, que va suposar la conquesta de la jornada laboral de 8 hores. Per una altra banda, el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol es va expressar a través de l’Assemblea de Parlamentaris i la proposta d’Estatut d’Autonomia.
Aquest dos moviments, sindical i d’alliberament nacional, no van unificar lluites i es van manifestar per separat, però van patir per igual la repressió de l’Estat espanyol: milers de repressaliats, centenars de morts, acomiadats, etc.
Si bé els dos moviments no coincidiren, hi ha algunes excepcions com la de Francesc Layret, que malgrat haver estat reconegut com advocat de cenetistes, ha estat poc estudiat el seu pensament polític i la seva tasca d’organitzador de les primeres iniciatives que feren coincidir catalanisme i socialisme.”
Francesc Layret, en la infantesa es va veure afectat per una paràlisi, va perdre la mobilitat de les dues cames i va haver d’utilitzar crosses tota la seva vida
Sinopsi de Francesc Layret. Vida, obra i pensament
Francesc Layret ha passat a la història del nostre país com l’advocat laboralista assassinat el 1920 pel pistolerisme promogut per la patronal i els aparells de l’Estat. Advocat, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés… Però qui va ser realment Francesc Layret?
És impossible explicar el context polític català de principis del segle XX sense remetre’ns a la figura de Layret. Aquesta obra s’endinsa i estudia per primera vegada el pensament polític d’un dels grans organitzadors i referents del naixent catalanisme d’esquerres de la segona dècada del segle XX. Layret va saber conjugar republicanisme, catalanisme i socialisme en una proposta política única. A la vegada, la seva tasca constant i incansable en el si del moviment obrer l’avalava i li atorgava un consens entre sectors amplis que anaven des de l’anarcosindicalisme fins al catalanisme republicanista. I tot això ho feia sense cap renúncia ideològica i defensant sempre els posicionaments més rupturistes en els diferents espais on va participar.
No només coneixerem, però, el Layret advocat, regidor o referent polític. També ens acostarem a la part més humana del personatge, i podrem entendre com el devia afectar la paràlisi que patia a les cames des dels 2 anys o la inseparable tríada que formava amb Companys i Seguí. El llibre també descobreix algunes de les incògnites que fins ara existien sobre Layret: el nom i cognoms de qui va ordenar i pagar el seu assassinat i les claus del procediment judicial que es va obrir després; o les certeses i mites sobre el seu projecte de partit obrer català i la candidatura electoral de 1920. Un llibre que parla del passat perquè el present necessita eines per construir futur.
La Browning va ser la pistola emblemàtica dels pistolers patronals, mentre que la Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 122.
Vidal Aragonés
Nascut a Cornellà de Llobregat, 1978. Fill de família de classe treballadora. Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda des de l’any 2002 i professor associat de Dret del Treball de la UAB des de l’any 2010. Assessor jurídic del sindicalisme alternatiu i advocat litigant.
Militant des de mitjans dels anys 90 en associacions i moviments en defensa dels drets socials. L’any 2014 va participar en la creació d’Alternativa d’Esquerres de Cornellà. Diputat de la CUP-CC a la XII Legislatura del Parlament de Catalunya. Va presidir la Comissió d’Investigació sobre la gestió de les Residències de Gent Gran.
Ha escrit desenes d’articles sobre dret del treball, relacions laborals, moviment obrer i marxisme. Ha participat en diferents obres col·lectives i és coautor de Manual para luchar contra la reforma laboral (Atrapasueños, 2012), Las transformaciones hacia el socialismo en Venezuela (Atrapasueños, 2014) i de Francesc Layret. Vida, obra i pensament.
Dijous 11 de març de 2021 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.” a càrrec de David Martínez Fiol, historiador, professor associat UAB i coautor de l’obra La Revolución de julio de 1909.
Segona conferència del cicle Violència política i social a Catalunya i a Espanya 1868-1923
Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.
La violència política i social de l’estiu del 1909, coneguda tradicionalment com “La Setmana Tràgica”, fou, en aparença, la resposta anticlerical, antiburgesa i antimilitarista dels sectors populars de Barcelona contra el reclutament de reservistes per anar a lluitar a la Guerra, no declarada formalment com a tal, del Marroc. Contra aquest reclutament, el món sindical d’esquerres i els republicans organitzaren una vaga general revolucionària que, no només pretenia aturar l’embarcament de reservistes al Rif, sinó també posar en marxa una revolució republicana que forcés la reforma de l’estat o la caiguda de la Monarquia del jove Alfonso XIII.
Sens dubte, la violència del juliol del 1909 no s’explica sense la tradició de violència terrorista que, des de la darrera dècada del segle XIX, havia permès que Barcelona fos batejada com la “Rosa de Foc”. Però no es pot oblidar que el Marroc, fou durant el primer terç del segle XX, un altre focus de violència encara més notori que el de la mateixa Ciutat Comtal i que posà en perill sistemàticament la pervivència de la Corona.
David Martínez Fiol
Barcelona, 1962 és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC i catedràtic de Geografia i Història a l’Institut de Mollet del Vallès. La seva obra historiogràfica es centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme revolucionari català i el sindicalisme dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya en el temps de la Segona República i la Guerra Civil.
Selecció de llibres de David Martínez Fiol
La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España (coautor Josep Pich Mitjana) Editorial Comares, 2019, 360 p.
Viajeros en el País de los Soviets (coeditor junto a Josep Pich Mitjana, Andreu Navarra y Josep Puigsech), Barcelona, Ediciones Bellaterra, 2019.
1917. El año en que España pudo cambiar (coautor Joan Esculies) Sevilla, Editorial Renacimiento, 2018.
L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Generalitat de Catalunya, 2017 (co-autor amb Joan Esculies).
12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara libres, 2014. (co-autor amb Joan Esculies).
Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
La Setmana Tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.
Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Tesi de doctorat, UAB (publicació digital amb ISBN).
Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
Llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. La transició democràtica a Espanya (1975-1982), Barcelona, Graó, 1998.
De colònia a imperi. Els Estats Units d’Amèrica (1607-1918), Barcelona, Graó, 1996. (Co-autor amb Josep M. Casals i Messeguer).
Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918) Antologia, Barcelona, Edicions la Magrana-Diputació de Barcelona, 1988.
La Setmana Tràgica, explicada per David Martínez Fiol.
Més informació
Vegeu la ressenya de Víctor López Mirabet sobre La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España, David Martínez Fiol & Josep Pich Mitjana, editorial Comares, 2019; a ENTREMONS. UPF JOURNAL OF WORLD HISTORY, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, Número 11 (octubre 2020), www.entremons.org
Dijous, 18 de febrer de 2021 18,30 h, Sala Oriol Bohigas tingué lloc la conferència L’era dels atemptats (1892-1896) del cicle: “Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923)” a càrrec de Teresa Abelló i Güell, historiadora, professora titular de la Universitat de Barcelona amb un ampli camp de recerca sobre nacionalisme, anarquisme i moviment obrer. Presenta la sessió: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.
Il·lustració de l’explosió al Liceu provocada per l’anarquista Santiago Salvador segons sortia al diari “Le Petit Journal”, 1893
Introducció de Teresa Abelló
A partir del 1890, coincidint amb la implantació de les jornades de lluita obrera del Primer de Maig, el desencís i la frustració davant el fracàs de les mobilitzacions obreres va conduir part de l’anarquisme cap a l’acció directa i la “propaganda pel fet”, és a dir, cap a la pràctica d’accions terroristes, seguint el camí que ja s’havia iniciat en altres països. La violència fou especialment significativa a Barcelona, durant la primera meitat de la dècada dels noranta del segle XIX, amb atemptats contra persones significatives de l’àmbit polític i econòmic, i elements representatius de la societat, que van comportar una dura repressió que afectà indiscriminadament defensors i opositors de la pràctica violenta. El 1896, l’esclat d’una bomba al Carrer de Canvis Nous, d’ampli ressò internacional, tanca una etapa. El segle XX, comença a Barcelona amb una nova onada d’atemptats i la col·locació de bombes al carrer, en indrets indiscriminats, va fomentar un clima repressiu i d’inseguretat generalitzat. La intensitat del terror va fer que a Barcelona se l’anomenes “la Rosa de Foc”. Resquícies d’aquesta violència, tot i que amb característiques diferents, van aflorar durant el fets de la Setmana Tràgica del 1909.
Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923). Tres etapes
a) Era dels atemptats (1892-1896); Bomba del Liceu 1893, atemptat contra el general Martínez Campos 1893, atemptat del carrer dels Canvis Nous, Corpus de 1896; Procés de Montjuïc 1896-1897.
b) Rosa de Foc: Atemptat a Maura (1904), Joan Rull Queraltó (1904-1907). Els atemptats amb bombes es feren presents al carrer: al carrer Ferran (1904), a les Rambles (1905), contra el cardenal Cassanyes (1905), a la falda del director del port (1906), a Peu de la Creu i la Boqueria (1908). La ciutat de les bombes. El 9 de juliol del 1909 esclata la guerra del Marroc i l’Estat decretà la mobilització dels reservistes, fins a cinc quintes i majoritàriament catalans. Setmana Tràgica, 1909, Execució Ferrer i Guàrdia, 1909.
c) 1918-1923 (Repressió i regressió, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la Canadenca 1919 assassinat de Francesc Layret 1920 i assassinat de Salvador Seguí 1923).
La Gran Guerra (1914-1918) desembocaria en una llarga inestabilitat social i política, un primer acte de la qual seria l’esfondrament de l’Imperi dels tsars al febrer de 1917 i la proclamació de la República a Rússia, amb l’apogeu consegüent de les forces republicanes i de l’esquerra obrera.
A Espanya, l’any 1917, es pot considerar en molts aspectes un canvi d’època, marcada per una crisi triple: política, militar i social. El desafiament polític o moviment de l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia modernitzar Espanya; el desafiament militar amb l’aparició de les Juntas Militares de Defensa; i el desafiament social amb la vaga general i revolucionària dels obrers socialistes i anarcosindicalistes, van posar en perill la monarquia d’Alfons XIII.
L’any 1917 fou, doncs, un any crucial per la coincidència d’una crisi internacional, una crisi espanyola i la mort prematura d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). D’altra banda,també cal destacar l’ambient social barceloní que Amadeu Hurtado, descriu així: “El riu d’or, a finals de 1915 ja era una riuada creixent, la disbauxa transcendia totes les capes socials sense excepció, amb els luxes estridents dels nous rics que coincidia amb els temps de la gran immigració de peonada…”
Cicle de conferències Centenari 1917
El cicle de conferències Centenari 1917 fa un recorregut històric des de la Rússia revolucionària de 1917, fins a la Barcelona cultural i obrera, passant per la crisi espanyola de 1917, l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona i el pensament i l’obra de Prat de la Riba:
“Les revolucions russes de 1917”. José Manuel Rúa Fernández,
“Viatgers catalans a la Rússia revolucionària”. Pelai Pagès Blanch
“Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes”. David Martínez Fiol,
“El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat”. Manuel Pérez Nespereira.
“L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918)”. Jaume Comas i Gras.
“La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona”. Borja de Riquer i Permanyer.
Les revolucions russes de 1917
José Manuel Rúa Fernández, historiador i professor de la Universitat de Barcelona. 6 de febrer de 2017. Més informació aquí
Viatgers catalans a la Rússia revolucionària
Pelai Pagès Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa. 6 de març de 2017. Més informació aquí.
Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes
David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès. 5 d’abril de 2017. Més informació aquí
El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat
Manuel Pérez Nespereira, historiador del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals.16 de maig de 2017. Per raons tècniques no es va poder enregistrar la sessió en vídeo. Més informació aquí
En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris. Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906. A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya. Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.
L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra(1914-1918)
Jaume Comas i Gras, actor i doctor en història. 12 de juny de 2017. Més informació aquí
L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.
La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.
La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona
Borja de Riquer i Permanyer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB. 5 de juliol de 2017. Més informació aquí
La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va organitzar durant el 2016 un cicle de sis sessions sobre la història de la cultura, la vida quotidiana i la mentalitat dels principals grups i classes socials a Catalunya des de la seva formació fins a fins a mitjans del segle XX.
Les sis conferències tenen una mirada historiogràfica amb la descripció de les característiques, l’evolució dels grups socials i alguns exemples de personatges que representen aquests grups i classes socials.
Secció d'Història 