Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia

Dilluns 30 de setembre a les 19 h tindrà lloc a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), la conferència Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia, a càrrec de Paola Lo Casio, historiadora, politòloga i professora de la Universitat de Barcelona.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència se centrarà a analitzar l’evolució del fenomen de les exposicions universals des dels seus inicis fins a la dècada dels vint del segle XX. En bona part, les iniciatives nascudes primer a la França del principi del segle XIX i després concretades a partir de 1851 amb la primera Exposició de Londres poden ser llegides com a un aparador dels canvis culturals, socials i polítics experimentats pel món occidental al llarg de les dècades que veuen l’afirmació de la societat i de la economia industrial, dels processos colonials contemporanis, així com també dels corrents de pensament vinculats al positivisme i a la fe en el progrés tecnològic. 

En aquest sentit, s’ha estructurat l’anàlisi segon tres grans etapes, corresponents a les tres lògiques majoritàries que anaren orientant al llarg del temps l’organització d’aquests esdeveniments. Una primera etapa, que s’estendria fins al canvi de segle (probablement, la de més èxit, en termes de quantitat i impacte dels certàmens organitzats arreu del món), en la qual la tecnologia industrial tindria una centralitat indiscutida, i les exposicions complirien amb la funció d’espai de competició i socialització dels avenços científics associats a la producció, amb un protagonisme destacat dels actors econòmics. 

En una segona etapa, que es perllongaria fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la tecnologia productiva, així com la presència d’empreses perdrien protagonisme (encara que continuaren sent-hi presents amb una certa importància), i es diversificarien tant les lògiques expositives com els actors que hi participarien. En aquest marc, agafarien importància, per exemple, els elements relacionats amb les innovacions arquitectòniques i urbanístiques, en un moment de canvi decisiu per a les grans ciutats, que s’estaven consolidant com a motors de desenvolupament econòmic i conflicte social alhora. 

Una tercera etapa finalment, després del desastre de la Gran Guerra, recolliria el trencament de l’Arcàdia precedent, la societat del progrés continu del segle XIX: ara, després de la massacre, cada cop més les exposicions es polititzarien en sentit nacional e ideològic, com a una mena de perllongació d’un conflicte, que formalment tancat al 1918, no es resoldria finalment fins el termini de la Segona Guerra Mundial.  

Text de Paola Lo Cascio

Expo_París_1878

Imatge: The Palais du Champ-de-Mars and the head of the Statue of Liberty, Exposition Universelle of Paris (1878). (Commons.wikimedia.org)

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de la Sapienza (Roma) i Doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Investigadora postdoctoral a l’Institut de Ciències Sociais de la Universidade de Lisboa (ICS-UL), és professora associada a la Universitat de Barcelona. Ha estat professora visitant a la University of Cambridge (2011) i a l’Università La Sapienza de Roma (2013). Forma part dels diversos projectes d’investigació del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA) i és membre del Centre d’Estudis Històrics Internacionsl (CEHI). Una part de les seves línies d’investigació estan relacionades amb l’anàlisi dels conflictes bèl·lics i les seves conseqüències socials i econòmiques.

Exposition_Universal,_1889,_Paris,_France

Imatge: Le dôme central construit pour l’exposition universelle de 1889, Paris, France.(Commons.wikimedia.org)

Publicacions de Paola Lo Cascio (Academia.edu) 

Paola Lo Cascio: “El discurso del fascismo italiano en la Guerra Civil española. El caso de la narrativa y ensayística publicada en Italia entre 1937 y 1942”, Revista Universitaria de Historia Militar Núm. 6., Vol. 4, ISSN 2254-6111, forthcoming.

Associació dels Joves Historiadors i Historiadores de la UB: La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica, Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya, Barcelona 2013

La guerra Civile Spagnola. Una storia del Novecento Carocci, Roma, 2013. ISBN: 978-88-430-7099-2. 

Lo Cascio, A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0

Lo Cascio; A. Pellegrini: “Beyond the Uniforms: Military History as a Necessary Tool to Interpret the 20th Century” in: Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century, CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0, pp.1-12 

Villarroya; P. Lo Cascio: “Cities under the Bombs: The Targeting of Civilians in the Spanish Civil War” in:.Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0 pp.73-88

P. Lo Cascio; A. Pellegrini: “Final Reflections: Rethinking Military History; Enhancing Competences, Sharing Knowledge” in:.Lo Cascio A. Segura e  A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0 pp.121-134 9)

La responsabilità fascista nei bombardamenti durante la guerra civile”, in: AA.VV. Catalunya-Itàlia, Memòries creuades, experiències comunes. Feixisme i antifeixisme des de la Guerra Civil fins a la Transició (1936-1977), Generalitat de Catalunya, Barcelona: 2012 ISBN: 978-84-393-8997-2.

El espacio nacionalista e independentista”, in: J. TÉBAR: Resistencia ordinaria. La resistencia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público, 1963-1977. PUV, Valencia: 2012, pp.140-152, ISBN: 978-84-370-9014-6 

Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa: Temps de crisi, transició i democràcia, Vol. 4 di M. Risques: Un segle d’història de Catalunya en fotografies, Enciclopèdia Catalana, Barcelona: 2012, ISBN: 978-84-412-1940-3, opera completa ISBN: 978-84-412-1936-6 

Les transicions, en perspectiva històrica”, in: Segle XX (2011), n.4, pp.194-196, ISSN: 1889-1552

Fil a l’agulla” in: Revista de Catalunya (2011), n.207 pp.57-65 ISSN: 0213-5876 

Con José Manuel Rúa, “La mirada italiana El PCE y el PSUC a través de los ojos del PCI”, in: A. Cabana Iglesias; D. Lanero; V.M. Santindrián: VII Encuentro de Investigadores sobre el Franquismo, Fundacion 10 de marzo, Santiago de Compostela, 2011, ISBN: 978-84-937546-5-5

Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa, “Ideologia i poder polític al primer franquisme: “…y el que no quiera será arrollado”  in: AA.VV.: La Vanguardia Española. Diari d’una postguerra, Afers, Catarroja, 2010 pp.89-106. ISBN: 978-84-925-4239-0 

Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa e Andreu Mayayo: Economía franquista y corrupción, Flor del Viento, Barcelona: 2010. ISBN: 978-84-964-9543-2 

Paola Lo Cascio; Joan Villarroya: “La guerra civil a Catalunya: una mirada cartogràfica”, in: V. Hurtado; A. Segura e J. Villarroya: Atles de la guerra civil a Catalunya, Edicions Dau, Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-936-6252-3 

Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003. Afers, Catarroja: 2008. ISBN: 978-84-959-1696-9 

Paola Lo Cascio; Susanna Oliveira: Tres dies de març  El Punt, Girona: 2008. ISBN: 978-84-893-9270-0 

Quan el terror va venir del cel” in: Sàpiens, supplemento speciale al n.65 (Febbraio 2008) Catalunya sota les bombes, pp.10-11. ISSN: 1695-2014 

El procés estatutari”, in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya, Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.234-235 ISBN: 9788429761412 

Els Pactes de la Moncloa” in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya, Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.234-235 ISBN: 9788429761412

La llei electoral”, in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.166-167 ISBN: 9788429761412 

Les Exposicions Internacionals fins a 1937” in: El Pavelló de la República: París 1937-Barcelona 2008, Publicacions de la UB, Barcelona: 2008. ISBN 978-84-475-3239-1 OK 

Con Queralt Solé Històries del Barça, Ajuntament de Barcelona Col. Quaderns de Barcelona. Memòria històrica, Barcelona: 2007. DL B. 20009-2007 

El debat sobre la memòria de l’antifeixisme a Itàlia” in: Afers (2007) núm. 56 pp. 89-104. ISSN: 0213-1471 

La importància del “cas Comorera” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI , Ed. 62, Barcelona, 2007, pp.182-183. ISBN: 978-84-297-5984-6 

”Francesc Ferreras i Duran” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI , Edicions 62, Barcelona, 2007, p.181. ISBN: 978-84-297-5984-6 

La lluita política, entre Espanya i l’ideal d’una Catalunya independent”: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, 2007, pp.174-175. ISBN: 978-84-297-5984-6 

La lluita diplomàtica entre l’esperança i el fracàs” J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, 2007 pp. 176-178 ISBN: 978-84-297-5984-6 

L’expulsió del prof. Manuel Sacristan de la Universitat de Barcelona” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007, pp.214-215. ISBN: 978-84-297-5985-3 

Joan Corominas” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, p.203. ISBN: 978-84-297-5984-6 

Els últims executats del franquisme” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007 2007 pp.232-233. ISBN: 978-84-297-5985-3 

La repressió a la vaga dels tramvies” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya: El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007 pp.156-157. ISBN: 978-84-297-5985-3

Muerte de un editor en una torre eléctrica: notas sobre la violencia política en Italia (1969-1980)” in: Historia Contemporánea (2006) n.32, pp.213-235. ISSN: 1130-2402 

Con Carles Santacana “L’Ateneu en el recobrament democràtic” in J.Casassas (ed.): Un segle i mig d’accio cultural. L’Ateneu Barcelonès  RBA, Barcelona 2006 pp.316-332. ISBN: 84-7871-831-1 

L’Assemblea de Catalunya. Quatre punts per a un país.” in: AA.VV.: Som una nació, vol.I Edicions 62, Barcelona: 2006 pàgs 239-255. ISBN: 84-297-5844-5 

Franco mor matant” in: AA.VV: Som una nació, vol.III  Edicions 62, Barcelona,: 2006 pp.241-256. ISBN: 84-297-5846-1 

Las columnas hacia el frente de Aragón” in: La Guerra Civil en Aragón. Vol II. El estallido de la guerra. La sublevación militar y la llegada de las milicias El Périódico/Diputación de Zaragoza, Ciro Ediciones, Barcelona: 2006 pp. 55-91. ISBN: 84-7820-106-8 

Paola Lo Cascio; Carles Quevedo, David Mayol e Carles Santacana “Els portaveus durant el franquisme” a: J. Casassas (ed.): Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975)  Publicacions UB, Barcelona: 2005 pp. 115-130. ISBN: 84-475-2975-4 

Una Constitució per a molts escenaris” in: J. Begur e X. Díez (ed.): La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la transició als països catalans, El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú: 2005, pp.89-104. ISBN: 84-96349-05-5 

Les comarques: mite o realitat?” in: AA.VV.: Sense memòria no hi ha futur,  Afers, Catarroja: 2004, pp. 337-342. ISBN: 84-95916-28-2 

Paola Lo Cascio; Marta Pérez “Sense memòria no hi ha futur” in: El Contemporani (2003) n.27 pp.9-11. ISSN: 1133-519X

La regionalització europea entre el desig i la realitat: el cas català” in: El Contemporani (2001) n.24 pp.59-69. ISSN: 1133-519X

La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda?

Dimarts 5 de març a les 19h a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc la conferència La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda? a càrrec d’Alberto Pellegrini, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, en el marc del cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” organitzat per la Comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal: The Declaration of Independence la pintura de John Trumbull mostra el comitè redactor que presenta el seu esborrany de la Declaració al Congrés, un esdeveniment que va tenir lloc el 28 de juny de 1776 i no la signatura del document, que va tenir lloc més tard.

La Revolució Americana (Text d’Alberto Pellegrini)

La Revolució Americana és una de les grans revolucions de finals del segle XVIII que obren l’edat contemporània, i que, amb la creació dels Estats Units d’Amèrica, marca el naixement d’una potència que continua condicionant la nostra època actual.

Per poder entendre les causes d’aquell transcendental esdeveniment, ens hem de situar a les colònies britàniques d’Amèrica del Nord, explicant les raons del seu creixement i les seves característiques socials i polítiques. Al mateix temps, hem de comprendre també la seva peculiar ideologia, que tanta importància atribuïa al pragmatisme i a l’individualisme, i que determinarà en bona part l’actitud colonial respecte a la metròpoli en els anys que van transcórrer des de la Guerra dels Set Anys a l’inici de la Revolució.

En efecte, el període que va des de 1763 fins a 1775 es caracteritza per l’augment de tensió entre el govern de Londres i els colons d’Amèrica del Nord: les recriminacions colonials per l’augment de les taxes s’acompanyen a una difusió cada cop major d’una ideologia liberal i fins i tot democràtica que subratlla el paper de la llibertat individual i que viu cada nova imposició com un abús intolerable. No és d’estranyar, doncs, que la tensió, exacerbada per la poca flexibilitat britànica, acabi per explotar després del primer episodi de rebel·lió, el conegut Boston Tea Party, i que porti ràpidament a l’enfrontament obert entre els colons i la metròpoli.

Boston Tea Party

Boston Tea Party: Nom amb el qual és coneguda l’acció de protesta que tingué lloc el 16 de desembre de 1773 per part de comerciants nord-americans contra l’administració colonial.

La convocatòria dels Congressos Continentals de Philadelphia, a partir de 1774, marca el punt de no-retorn: mentre a les colònies es van formant milícies armades, els delegats del II Congrés Continental – estimulats també pels escrits de Thomas Paine – aposten obertament per la independència, aprovada en la fonamental Declaració del 4 de juliol de 1776. Un document, aquest, que uneix liberalisme, pensament il·lustrat i radicalisme, i que es dirigeix a tota la humanitat, afirmant per primera vegada principis universals com la igualtat de tots els homes i el dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Congress_voting_independence (1)

Congress voting independence, Robert Edge Pine

La Revolució es converteix així en una llarga lluita armada de 7 anys contra les forces britàniques: si en un primer moment l’exèrcit rebel liderat per Washington patirà greus dificultats contra els més organitzats rivals, a partir de la batalla de Saratoga de 1777 la guerra serà cada cop més favorable als colons, gràcies també al suport de francesos i espanyols. La batalla final de Yorktown obligarà així Londres a reconèixer la independència dels Estats Units d’Amèrica i posarà fi al llarg procés revolucionari. Tot i això, encara hauran de passar alguns anys, fins l’elaboració de la Constitució de 1788, abans de que el nou estat pugui estructurar-se políticament de forma més eficient, iniciant així el seu creixement.

Surrender_of_Lord_Cornwallis

Surrender of Lord Cornwallis  by John Trumbull.

Nota: Aquesta pintura representa les forces del general Major britànic Charles Cornwallis, primer marquès Cornwallis (1738-1805) (que no estava present a la rendició), lliurant-se a les forces franceses i americanes després del setge de Yorktown (del 28 de setembre al 19 d’octubre de 1781) durant la Guerra  de la Revolució Americana. Les figures centrals representades són els generals Charles O’Hara i Benjamin Lincoln. El govern dels Estats Units va encarregar a John Trumbull que pintés quadres patriòtics, incloent aquest quadre el 1817.

Una mirada internacional al 1919 català. Cicle 1919 La vaga de la Canadenca (3)

Dilluns 25 febrer 2019 a les 19:00 – 20:30, a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Una mirada internacional al 1919 català. Cicle 1919 La vaga de la Canadenca (3), a càrrec de Josep Puigsech, historiador (UAB)
Presenta, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Una mirada Internacional

La conferència s’articula al voltant de la visió internacional que generaren els esdeveniments de 1919 a Barcelona, concretament a través de l’òptica de la primera potència europea i, també mundial, és a dir, la Gran Bretanya. El fet que Gran Bretanya ocupés aquest estatus en clau europea i mundial atorga a la seva visió un paper determinant en la imatge internacional que es transmeté dels esdeveniments barcelonins i, per extensió, catalans.

josep puigsech accions

Imatge: Reproducció d’un títol de la Companyia “La Canadenca”

La conferència abordarà quina fou la visió i interpretació que en realitzà la diplomàcia britànica a Barcelona i com això marcà una línia interpretativa que continuà durant les dues dècades següents. Per altra banda, es contrastarà amb la visió de dos dels principals òrgans d’opinió pública britànica, per una banda el diari conservador The Times i, per l’altra, el diari progressista The Manchester Guardian. Aquest triple enfocament permetrà identificar els trets fonamentals de la imatge barcelonina i catalana del 1919 a nivell internacional i, amb ella, la consolidació d’una sèrie d’estereotips amb els quals se la identificà. (Text de Josep Puigsech)

Josep Puigsech Farràs
Professor d’Història Contemporània, del Departament d’Història Moderna i Contemporània (UAB)
Línies de recerca: Especialista en el moviment comunista internacional, centrat en les relacions hispano-soviètiques en l’àmbit de la Internacional Comunista, les Brigades Internacionals i la diplomàcia, així com en les relacions hispano-britàniques en l’àmbit del partit comunista i socialistes a més de la vessant diplomàtica durant la primera meitat del segle XX.

Principals llibres publicats
Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya, Eumo, Vic, 2017.

josep puigsech

Josep Puigsech Farràs i Giaime Pala (eds.), Les mans del PSUC. Militància, Memorial
Democràtic de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2017.
Francisco Morente, Jordi Pomés y Josep Puigsech (eds.), La rabia y la idea. Política e
identidad en la España republicana (1931-1936), Prensas de la Universidad de
Zaragoza, Zaragoza, 2016.
Josep Puigsech, Falsa leyenda del Kremlin. El consulado y la URSS en la Guerra Civil
Española, Biblioteca Nueva, Madrid, 2014.
Josep Puigsech, Entre Franco y Stalin: el difícil itinerario de los comunistas en
Cataluña, 1936–1949, Ediciones El Viejo Topo, Mataró, 2009.
Josep Puigsech, Nosaltres, els comunistes catalans. El PSUC i la Internacional
Comunista durant la Guerra Civil, Eumo editorial, Vic, 2001.

La Vaga de la Canadenca: reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social

Dilluns 28 gener de 2019 a les 19:00 – 20:30 a sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la primera conferència del cicle “1919 La Vaga de la Canadenca: Reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social
a càrrec de Teresa Abelló, historiadora.

Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

La Vaga de la Canadenca

Els mesos de febrer-març de 1919 va tenir lloc la que es coneix amb el nom de ”Vaga de la Canadenca”, com a culminació d’un procés de reivindicació obrera creixent i generalitzat, iniciat el 1916, al qual s’oposava la intransigència del sector patronal, més radicalitzat que mai, sota l’ombra del  fantasma bolxevic.

El conflicte que portà a la vaga es va iniciar a les terres de Lleida en una empresa filial de la companyia “Barcelona Traction Light and Power”, la Canadenca, que va acabar arrastrant a tota l’empresa proveïdora majoritària d’electricitat a Barcelona i, per solidaritat, a tots els treballadors del ram, als que s’hi van afegir els d’altres sectors.

La vaga es va combatre amb l’exèrcit i el sometent. Fou declarat l’estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts. Aleshores es declararen també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i es transformà en vaga general de Barcelona; fou utilitzada la “censura roja” per tal d’impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes.

 

VagaMemories-03-ES-620x454

Tropes de l’exèrcit al carrer durant la vaga de la Canadenca.

Foto: Josep M. Sagarra i Plana / Arxiu Nacional de Catalunya

 

L’actitud transaccionista de Salvador Seguí en un míting a les Arenes (19 de març) féu possible un acord i la tornada victoriosa al treball (20 de març); però, el 24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no havien alliberat 79 vaguistes, es declarà vaga general a tot el Principat, que finalitzà en ésser declarat de nou l’estat de guerra.

Tot i que inicialment el resultat fou una victòria pels treballadors que van aconseguir la reivindicació històrica de la jornada de vuit hores, l’èxit fou efímer i a curt i mig termini les conseqüències van ser demolidores: dimissió dels màxims responsables polítics i policials, imposició per part de la Federació Patronal de la tornada dels treballadors a la feina amb les condicions anteriors a la vaga, i enduriment progressiu de les relacions patrons-sindicats fins a desembocar en l’etapa de major violència social viscuda fins el moment.

Font: Teresa Abelló i “Vaga de la Canadenca” Gran Enciclopèdia Catalana

Vaga pestaña-segui-piera-molins
D’esquerra a dreta: Àngel Pestaña, Salvador Seguí, Simón Piera  i Mauro Bajatierra

Teresa Abelló Güell

Doctora en Geografia i Història (Universitat de Barcelona), professora titular d’universitat (Universitat de Barcelona).

Títol de la Tesi: Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914), 1984.

És membre del Grup d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI). Participa en els projectes I+D+i: El Franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició (1938-1979), i Política i identitat. La construcció dels discursos identitaris en la Europa contemporània: el cas de Catalunya.

Bibliografia bàsica

Teresa ABELLÓ, “L’Ateneu i la qüestió obrera” dins L’Ateneu de Barcelona. 1 segle i ½ d’acció cultural, RBA. La Magrana, Barcelona, 2006.

Teresa ABELLÓ, El movimiento obrero en España, ss. XIX-XX, Barcelona, Editorial Hipòtesi, 1997

Josep TERMES, De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil: 1868-1939 [Vol. VI d’Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar], Barceloan: Edicions 62, 1989.

Josep TERMES,  Història del moviment anarquista a Espanya, 1870-1989, Barcelona: L’Avenç, 2011.

Albert BALCELLS, El sindicalisme a Barcelona, 1916-1923, Barcelona: Nova Terra, 1965

Xavier DIEZ, El pensament polític de Salvador Seguí. Barcelona: Virus Editorial, Octubre de 2016, p. 267

Juan Cristobal MARINELLO, Sindicalismo y violencia en Cataluña 1902-1919 Tesi Doctoral, dirigida per Pere Gabriel Sirvent, Departament d’Història Moderna i Contemporània, UAB, 2014.

Vegeu Diari d’una vaga La Canadenca, 1919

Paco Ignacio Taibo II “La huelga de la canadiense” Memoria Revista crítica militante.

Vaga canadiense_ Plaça catalunya

Vaga de la Canadenca 1919

El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició. Cicle Catalanisme versus feixisme (2)

15 Octubre 2018 a les 19:00 – 20:30 Sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència “El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició”, a càrrec d’Enric Ucelay-Da Cal  historiador i coautor de l’obra El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

En l’actualitat es tendeix a establir una oposició i confrontació absoluta entre tots els corrents propers al que es podria considerar el feixisme espanyol i el catalanisme. Tanmateix, si ens endinsem als anys 20 i 30 del segle XX, veurem com tot aquell conglomerat de noms i sigles, des de Falange Española a les JONS, des d’Ernesto Giménez Caballero a José Antonio Primo de Rivera passant per Ramiro Ledesma Ramos, tingueren una fase propera al catalanisme, de directa col·laboració, d’influència o d’un rebuig axiomàtic imprescindible per a entendre els seus posicionaments nacionalistes. Catalunya i el nacionalisme català foren elements essencials en el naixement del feixisme espanyolista. Barcelona i la seva potent irradiació en foren un important nucli.

Ernestso Giménez caballero

Imatge: Ernesto Giménez Caballero (1899 – 1988) fou un escriptor espanyol, un dels creadors ideològics del feixisme espanyol al costat de Ramiro Ledesma Ramos.

Vegeu l’article de Sílvia Marimón “Ha existit un feixisme catalanista? Ara 01-06-2018

“El moviment polític originat a Itàlia no va trobar mai el seu espai, però va tenir partidaris”

“És xocant com els últims anys s’ha utilitzat la paraula feixista per demonitzar l’independentisme. Hi ha hagut moltes disputes polítiques, però pocs debats sobre si realment ha existit mai un feixisme catalanista. “Ha sigut durant molts anys un tabú; no es podia parlar alhora de feixisme i catalanisme”, diu l’historiador Enric Ucelay Da Cal, que firma amb altres especialistes catalans i espanyols El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal). La conclusió dels autors, entre els quals hi ha Arnau Gonzàlez i Vilalta, X.M. Núñez, Xavier Casals, J.B. Culla, J.M. Thomàs, E.González Calleja, Pere Grau o Martí Marín, és que hi ha hagut feixistes catalanistes, però no un feixisme catalanista, bàsicament per una qüestió cronològica. “Hi ha hagut feixistes catalanistes i molts feixistes catalans, però el context polític espanyol i català ha fet impossible que es creés un moviment catalanista que imités Mussolini o Hitler, no ha pogut trobar el seu espai”, diu Gonzàlez i Vilalta.”

Podeu llegir l’article complet: Ha existit un feixisme catalanista?

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, Estats Units, 1948) és un historiador català especialitzat en Història Contemporània. Catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i coordinador del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranismes, vinculat a la Universitat Pompeu Fabra.

Ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola.

Casals_el_catalanisme_davant_del_feixisme

Enric Ucelay-Da Cal ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià. Els seus principals llibres són:

  • La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939. Barcelona: La Magrana, 1982
  • Francesc Macià: Una vida en imatges. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984.
  • Macià i el seu temps. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985; 2ª edición, 1988.
  • La Joventut a Catalunya al segle XX: Materials per a una història. Barcelona, Diputació de Barcelona, 1987.
  • La paz simulada: Una historia de la Guerra Fría, 1941-1991, conjuntament amb Francisco Veiga i Ángel Duarte. Madrid: Alianza Editorial, 1997; 2a edició, 2006 .
  • El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Barcelona: Edhasa, 2003
  • Notícia nova de Catalunya: Consideracions crítiques sobre la historiografia catalana als cinquanta anys de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives, conjuntament amb Josep Maria Fradera. Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2005.
  • Contra Companys 1936: Contra Companys. La frustración nacionalista ante la Revolución, editat conjuntament amb Arnau González Vilalta. València, Publicacions de la Universitat de València, 2012.
  • 6 d’Octubre: La desfeta de la revolució catalanista de 1934, editat conjuntament amb Arnau González i Vilalta i Manel López. Barcelona, Editorial Base, 2014 .
  • «Tumulto»: Meditacions sobre l’octubre català (2017), editat conjuntament amb Arnau González i Vilalta i Plàcid Garcia-Planas. Maçanet de la Selva, Gregal, 2017.

Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme” (1)

Dimarts 2 d’octubre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència a càrrec d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador, Ha existit un feixisme catalanista? primera sessió del cicle “Catalanisme versus feixisme 1919-2018″.

Hi ha interrogants incòmodes a la història catalana del segle XX. Com ara: ha existit un feixisme catalanista? Durant dècades ha semblat que plantejar aquesta pregunta era voler tacar la trajectòria d’un moviment aparentment «immunitzat» davant la temptació feixista.

Es tractaria de desxifrar si el catalanisme del segle XX i principis del XXI tingué i té avui en dia una branca feixista com tants d’altres moviments nacionalistes –amb o sense Estat– van tenir. Cal interpretar com l’ascens al poder de Mussolini i Hitler i la seva herència van afectar la política catalana. Ningú no dubta que ha existit el feixisme espanyol. Però… I el feixisme catalanista?

Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.

Els tres editors d’aquesta interessant aportació (Enric Ucelay-Da Cal, Arnau Gonzàlez Vilalta i Xosé Manoel Núñez Seixas) han plasmat així la conclusió que es pot extreure de la lectura conjunta dels treballs:

“D’aquest volum, surten explicacions noves, originals i de rellevància, que es poden sintetitzar en una primera conclusió: feixistes catalanistes, sí, hi ha hagut, i potser molts, però feixisme catalanista, no. Així de clar i de complicat alhora”.

En resum, cal historiar. Aquest llibre aborda el tema des de la complexitat, a través d’un conjunt d’especialistes –catalans i espanyols– que tracten la qüestió amb rigor, sense prevencions ni intencionalitats obscures.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 2007. Ha publicat una quinzena de llibres sobre el període republicà espanyol, la Catalunya d’entreguerres, el nacionalisme català i la diplomàcia europea.

Casals_el_catalanisme_davant_del_feixisme

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona.

Cinquena sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Dilluns 14 de Maig de 2018 a les 19:00 – 20:30, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès)
Conferència a càrrec de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Ildefons Cerdà retratat per Ramon Martí i Alsina (1878). Ateneu Barcelonès

L’Eixample de Barcelona i Ildelfons Cerdà

La gran aventura de la construcció de l’Eixample és un dels tres moments més brillants de la història de l’urbanisme de Barcelona. Contrasta que el desenvolupament constructiu fos ràpid i imparable, mentre que l’actitud exhibida per l’Ajuntament i altres poders fàctics, com els propietaris, fos la de posar pals a les rodes.

El desenllaç fou la mutilació del Pla de l’Eixample i el descrèdit que va caure sobre Ildefons Cerdà. Llegendes malèvoles van enterbolir la imatge de la obra i també la del seu creador. La recuperació es va fer esperar: fins l’etapa de l’alcalde Porcioles, per iniciativa del catedràtic Fabià Estapé.

Un dels motius afegits al descrèdit del Pla i de Cerdà van sorgir a causa d’un avantguardisme que llavors ningú no va entendre, les bondats del qual ara són descobertes. Cal destacar que és l’únic planejament d’estil ortogonal que té xamfrans, introduïts per afavorir la bona circulació de vehicles.

Els qui visiten Barcelona acostumen a preguntar quin rei o quin govern va construir aquella espectacular operació urbanística (deu vegades més gran que la superfície de la ciutat emmurallada), la més extensa duta a terme a una gran ciutat europea de l’època. Doncs la resposta és: l’empenta de la societat civil i concretament de la burgesia.

Text de Lluís Permanyer

Eixample-PlaCerda1859b

Imatge: Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859.

Illa versus mansana. Etimologia

L’ús de la paraula illa prové del concepte de grup de cases «aïllades» que aplicaven els romans quan les anomenaven domuum insula. En francès (îlot urbain), italià (isolato) i en català es fa servir aquest origen. Altres idiomes (anglès, holandès, polonès, portuguès,…) fan servir el concepte «bloc» o «bloc urbà».

Mansana, en canvi, és una denominació catalana derivada de «manso» que al seu torn prové del llatí mansio, mansionis (habitació, casa). A l’edat mitjana, s’anomenava manso a les cases de camp que en època romana se’n denominaven «vil·la». L’agrupació de diverses cases al voltant dels manso van anomenar-se mansana.

Així, doncs, l’accepció castellana manzana és una castellanització del mansana català que es va popularitzar a Catalunya a partir del segle XVIII fins a arribar a desplaçar l’expressió original. Al seu Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà va dedicar dues pàgines a la justificació etimològica del terme raonant la nul·la relació de la paraula manzana ni amb el fruit ni amb res que ho relacioni amb la seva forma, demostrant que es tracta d’una pura derivació de la forma escrita. Cerdà va intentar introduir un neologisme per a evitar aquesta discussió, anomenant-les «intervies», sense massa èxit en la seva implantació. Finalment, «mansana» no és una paraula normativa malgrat els intents d’arquitectes, d’alguns llibres d’estil de mitjans escrits o autors com Lluís Permanyer.

Eixample_Cerda-avantprojecteEixample-1955

Foto: Secció de carrer de l’Eixample tal com hi figurava al projecte

Lluís Permanyer i Lladós

Periodista i assagista català. Es va llicenciar en Dret, però s’ha dedicat des de molt jove al periodisme: va col·laborar a la revista Destino, on va donar a conèixer el Qüestionari Proust i, des de 1966, escriu habitualment La Vanguardia. Home reconegut per la professió, ha guanyat els premis Luca de Tena (1969) i Ciutat de Barcelona de periodisme (1987).

Atret per la seva ciutat natal i bon coneixedor de la seva història, n’ha esdevingut cronista oficial i ha escrit diversos llibres sobre aquest tema. És patró de la Fundació Joan Brossa per expressa designació del poeta. Ha publicat diversos llibres sobre poetes (Sagarra, Brossa), artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé) i sobretot sobre Barcelona: L’Eixample. 150 anys d’història. Barcelona 1900; Postals de Hauser y Menet 1894-1905; El Molino, un segle d’història, entre molts d’altres.

LluisPermanyer