Els jueus: història, religió i cultura a Catalunya

12 gener 201818 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 29 de gener 2017 a les 19h la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència “Els jueus: història, religió i cultura a Catalunya”, a càrrec d’Irene Llop i Jordana, doctora per la Universitat de Barcelona i professora de la Universitat de Vic.

La conferència és la quarta i darrera sessió del Cicle “Història de les religions a Catalunya”

Presenta l’acte Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Imatge principal: Expulsió dels jueus de Sevilla, representació de Joaquín Turina Areal. Centro de Interpretación de la Judería de Sevilla / Font: Wikimedia

El passat jueu de Catalunya és, encara avui força desconegut per la majoria de ciutadans. Un factor determinant és que, a diferència d’altres espais europeus, a Catalunya no hi ha hagut continuïtat en la presència jueva al territori. La primera comunitat jueva a Catalunya després de l’expulsió de 1492 va ser la de Barcelona fa justament cent anys. I durant aquest període d’absència, es va crear una idea determinada de com eren o són els jueus i les seves comunitats. Malgrat els tòpics i prejudicis envers aquest grup, hi ha un interès creixent per conèixer la seva història i cultura.

El judaisme català disposa d’un nombre excepcional de fonts escrites, en llatí i en hebreu, que permeten estudiar la vida d’aquestes comunitats. Una particularitat de les fonts notarials medievals és l’existència de llibres especials, els Libri Iudeorum, que registraven les activitats en les que una de les parts era jueva. Els testimonis documentals són imprescindibles, també, per identificar el patrimoni jueu (arquitectònic, arqueològic…). L’augment dels estudis sobre els jueus i les jueves a Catalunya no només ha augmentat, sinó que s’ha diversificat. Els temes d’interès ja no posen èmfasi només en la història de les gran comunitats jueves, els aspectes econòmics o els grans personatges. Els treballs sobre aspectes de la vida quotidiana, les comunitats menors o de les dones, són presents a la bibliografia actual.

Fig. 1. Coberta d’un Liber Iudeorum del segle XIV amb la caricatura d’un jueu. Font: Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

A l’edat mitjana, formar part de la minoria jueva tenia implicacions que partien d’una desigualtat que es donava a tots els nivells: social, polític, legal i de manera més destacada, el religiós. Els jueus depenien del poder reial i eren considerats “cofre e tresor” del rei. Malgrat aquesta situació, gaudien de certa autonomia per tenir les seves institucions i vida jueva.

El call és el nom que rep l’espai físic on vivien els jueus a les poblacions cristianes (jueria al sud de Catalunya, cuirassa a Lleida). Dins del call, els jueus podien tenir una sèrie d’institucions per viure segons les seves tradicions i necessitats: la sinagoga, centre neuràlgic de la comunitat, els banys, que permeten realitzar els banys rituals, el cementiri per enterrar els jueus difunts segons la seva tradició, i l’escorxador, carnisseria i forn per poder seguir l’alimentació permesa dins el judaisme.

Fig. 2 Làpida funerària de Josef, infant de la segona meitat del segle XIV. Font: Museu d’Història dels Jueus, Girona.

Els jueus que vivien als comtats catalans tenien una identitat diferent dels jueus de la resta de la península ibèrica, i utilitzaven el català com a llengua vehicular (l’hebreu estava reservat a la litúrgia i a la llengua de cultura). L’arribada dels jueus a les terres que actualment són catalanes és incerta, però van gaudir d’un autèntic segle d’Or al segle XIII. La situació dels jueus va començar a declinar al segle XIV, i dues dates van marcar un punt d’inflexió: 1348 amb l’arribada de la pesta negra i 1391 amb l’esclat d’avalots antijueus. El segle XV, amb un nombre reduït de comunitats jueves, va acabar amb la seva expulsió definitiva l’any 1492, posant punt i final a segles de coexistència dels jueus amb els cristians.

Text d’Irene Llop Jordana

Més informació a:

Marc Pons: “Els Reis Catòlics signen l’expulsió dels jueus hispànics” a El Nacional
Tarragona. Divendres, 31 de març de 2017

Marc Pons: “On van anar a parar els jueus catalans?” a El Nacional
Tarragona. Diumenge, 6 d’agost de 2017

Les set caixes. Una història familiar sobre l’Holocaust

22 Octubre 201617 Novembre 2023 / historiaab / 1 comentari

Dilluns dia 7 de novembre de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “Les set caixes. Una història familiar sobre l’Holocaust” a càrrec de Dory Sontheimer, autora del llibre Les set caixes. Aquesta sessió és la primera del nou cicle “Contra la barbàrie nazi”.

Presenta la sessió, Josep Sauret de la Secció d’història de l’Ateneu Barcelonès.

“Em dic Dory Sontheimer. Vaig néixer a Barcelona quan ja havia acabat la segona Guerra mundial. Sóc catòlica. Vaig estudiar a les monges catòliques alemanyes de Barcelona i vaig fer la carrera universitària a la Universitat de Barcelona. Sóc farmacèutica “.

“Els meus pares eren alemanys. A casa es parlava indistintament alemany i castellà. Evidentment, durant el franquisme no es podia parlar en català, almenys en els llocs públics. Als 18 anys els meus pares, em van dir amb un gran sigil, que les nostres arrels eren jueves. No vaig entendre en aquell moment el perquè d’aquella extrema precaució. Ara que conec l’historia ho entenc.”

“Al morir la meva mare l’any 2002 i començar a desmuntar el seu pis, van aparèixer a la meva habitació de soltera set caixes amb tota la documentació de la família. Documentació dels avis paterns, dels avis materns i de les famílies de cadascun d’ells. Vaig trobar passaports, documentació, telegrames i la correspondència que els meus pares havien mantingut amb la família. Com que el meu pare escrivia a màquina i en guardava una còpia, vaig poder seguir i reconstruir tota la història familiar. La trobada d’aquestes caixes per mi va representar un abans i un després. La història de meva família, reflecteix la història més turbulenta del segle XX. Un segle colpidor, on es va cometre el genocidi més pervers que ha conegut la història.”

“Hitler va arribar al poder al gener del 1933, com partit minoritari i amb l’ajuda de coalicions. Una vegada al poder, va començar a imposar la seva doctrina racista, antisemítica i feixista. A l’abril del 1933 es va fer el primer boicot contra els negocis jueus. El centre polític del Partit Nacionalsocialista era a Nuremberg. Un any després, el 1934, Hitler va ordenar fer una depuració dintre del seu propi partit. Dos-cents afusellaments Això va marcar l’inici de la política nazi.

El 15 de setembre de 1935, Hitler va imposar la Llei de la ciutadania del Reich, una de anomenades Lleis de Nuremberg; amb aquesta llei, els alemanys jueus ja no eren ciutadans del Reich. Al mateix temps, Hitler va promulgar la Llei per a la protecció de la sang i l’honor alemanys. Aquestes lleis racials van ser l’inici de l’exclusió, persecució, usurpació i finalment execució del poble jueu. Tot es va fer emparat en la legalitat constituïda per la jurisdicció nazi.”

Gráfico publicado por el gobierno nazi en 1935, explicando los esquemas familiares que determinaban la limpieza de sangre.

Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Leyes_de_Núremberg

Sense floritures retòriques i amb una lluminosa sinceritat, Dory Sontheimer ha escrit un relat que documenta la vida dels jueus refugiats a Espanya i aconsegueix que la seva família retrobi una identitat negada i els diversos membres es descobreixin a si mateixos amb una emoció intensíssima que el lector del llibre Les set caixes comparteix fins a l’última paraula.

Informació facilitada per Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona el 1946, llicenciada en farmàcia i òptica per la Universitat de Barcelona i graduada en PDG per la IESE Business School. Des de 2007 realitza estudis d’història contemporània i de narrativa. Ha impartit conferències en el Grup de Treball sobre Exili, Deportació i Holocaust a l’Auditori de Barcelona, en les Jornades d’Estudi i Debat Perseguits i Salvats, en el Museu d’Història de Barcelona. Aquest és el seu primer llibre.

Vegeu el vídeo Tv3 a la carta Les Set caixes

Ildefons Cerdà, l’Eixample i la càbala jueva

5 Mai 201618 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 9 maig de 2016 a les 17:00 – 19:00 a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia “Ildefons Cerdà, l’Eixample i la càbala jueva amb Francesc Xavier Hernàndez Cardona, historiador, organitzat per la Tertúlia d’Amics de la Història.

Ildefons Cerdà és l’artífex de la construcció de l’Eixample de Barcelona, la quadrícula urbana més famosa del món. Enginyer, urbanista, jurista, economista i polític, va ser un home polifacètic considerat un dels fundadors de l’urbanisme modern. Malgrat tot, va haver de passar gairebé un segle perquè es reconegués el seu llegat i alguns aspectes de la seva biografia ens són desconeguts encara avui dia.

En Francesc Xavier Hernàndez Cardona compta amb una bibliografia considerable sobre Barcelona, amb articles i llibres sobre diversos moments i aspectes de la ciutat. A partir del 2000 va dedicar esforços a estudiar la possible herència del cadastre romà en la trama urbana de la ciutat que ens ha perviscut. Intentava valorar la possibilitat que Cerdà hagués plantejat el seu Eixample a partir de la quadrícula romana. Tanmateix aquesta línia de recerca no va prosperar, tot i que va arribar a assenyalar la continuïtat d’algunes vies rellevants.

A partir de 2012 va avaluar la possibilitat de la pervivència de traçats simbòlics en la trama tenint en compte que Ildefons Cerdà era maçó i, com a tal, estava influït per les formes de pensament i religions orientals. A finals de 2012 va establir la hipòtesi que Cerdà podria haver plantejat el seu disseny a partir de diverses herències, i entre elles la de l’arbre de la vida cabalístic, amb les seves columnes i sefirots. Aquesta hipòtesis, tot i que versemblant i fonamentada a partir de la geometria urbana que ens ha perviscut, no es encara demostrable. És una hipòtesi de treball no demostrada o si voleu una teoria.

En aquest context i per socialitzar el possible coneixement apuntat, a fi que altra gent pugui orientar les seves recerques, en Francesc Xavier Hernàndez, va optar per avançar la hipòtesi a partir de dues vies: un llibre de divulgació centrat en Cerdà i el disseny de l’Eixample (La Barcelona de Cerdà. La Càbala i la construcció de l’Eixample) que va elaborar conjuntament amb Mar H. Pongiluppi; i una novel·la d’aventures que aprofitès la suggerent hipòtesi de la presència de l’arbre cabalístic a Barcelona (El Zohar de Barcelona).

Segons la hipòtesi, Cerdà va dissenyar l’Eixample tenint el compte un arbre cabalístic que s’organitzaria a partir de tres columnes: la central en el que avui es la Gran Via de les Corts Catalanes; la Travessera i la línia de costa. Els extrems de l’arbre vindrien definits per la Plaça d’Espanya (Keter) i per la cruïlla entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el Besòs.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona. És historiador i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona i autor de nombrosos treballs d’història militar. http://www.ub.edu/dcs/francesc_xavier_esp.html

Mar Hernàndez Pongiluppi. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i realitza escultures, maquetes i escenografies amb finalitats museogràfiques. També treballa en el camp de la il·lustració i la iconografia didàctica, principalment en reconstruccions hipotètiques, històriques i d’arqueologia virtual.

Informació facilitada per F. Xavier Hernàndez Cardona: La Barcelona de Cerdà. La Càbala i la construcció de l’Eixample http://www.angleeditorial.com/la-barcelona-de-cerda-627

La història desconeguda dels jueus catalans

26 gener 201518 Novembre 2023 / historiaab / 1 comentari

El dia 26 de gener de 2015 tingué lloc la conferència “La història desconeguda dels jueus catalans” a càrrec de Manuel Forcano

Presenta. Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Què en sabem dels jueus catalans? Quan arriben i s’estableixen a Catalunya? Com vivien? Qui i per què els perseguien? Com sobrevivien als atacs? Com s’organitzaven? Quines figures els lideraven? Quina és la seva herència? I quines són les principals figures judeocatalanes venerades encara avui arreu del món jueu?

Un conjunt d’interrogants que han mogut a més de 300 persones a assistir a la conferència del doctor en Filologia Semítica, Manuel Forcano.

Els inicis

Segons Manuel Forcano, els jueus fa dos mil anys que són a Catalunya. Des de les expulsions dels jueus a Roma, a partir del segle I dC, les emigracions de jueus d’Itàlia es dirigeixen a les costes d’Hispània. I és aquí on funden les primeres comunitats. “Catalunya té mil anys i un jueu ja hi era”.

Sefarad

És el nom que els jueus donaven a al-Andalus. La península Ibèrica sota els musulmans. Catalunya no era Sefarad a l’edat mitjana, perquè Catalunya queia a la banda cristiana. Els sefardites de l’edat mitjana només eren els jueus dels territoris musulmans. Només és a partir del segle XV, després de l’expulsió de 1492, que Sefarad ja s’aplica a tota la península. I avui ‘Sefarad’ vol dir Espanya. És la manera com es diu en hebreu.

Jueus i musulmans

Els jueus que van viure en zona musulmana van viure millor que no els qui van viure en zona cristiana. Les grans expulsions i les grans matadisses van ser sota domini cristià. A la Catalunya nova encara és en mans dels musulmans, i la vella, dels cristians. I els jueus de la zona cristiana, del comtat de Barcelona, tenen molta relació amb els jueus de l’altra banda. Eren dels pocs que travessaven la frontera sense problemes. Comerciaven, feien d’intermediari per intercanvi d’esclaus i presoners, etc.

Jaume I, l’amic dels jueus

És un rei ambivalent. Els jueus li convenien perquè li aporten molts ingressos. En té cura i els protegeix. Però al mateix temps és un monarca cristià, collat per l’església i les actes dels concilis. Ha de fer el doble paper, i fa tant com pot. Per exemple: totes les prescripcions que es dictaven contra els jueus, l’afectaven directament, perquè els jueus eren, a diferència dels cristians, aportadors d’impostos a la corona que no passaven pel fisc, ni el delme de l’església. Si els jueus no poden cobrar més que el 20% del rèdit, per exemple, això afecta directament la corona. A Jaume I aquests edictes no li anaven bé. Al costat d’això és el rei que dicta que un cristià que es passa al judaisme ha de morir cremat viu. Jaume I era l’amic dels jueus per protegir-los tal com són. Però no per incentivar que els cristians deixessin la seva religió, perquè tot cristià convers al judaisme deixava de pagar el delme a l’Església. L’Església posava el crit al cel, no perquè perdia un fidel, sinó perquè perdia un contribuent.

Els jueus i els diners

Des de 1179 l’Església prohibeix la usura entre cristians. El judaisme també prohibeix la usura entre jueus. Però no entre jueu i cristià. Per això els cristians poderosos anaven anar a buscar jueus quan volien diners. Eren els únics que els podien fer préstec amb usura. I no únicament. Si un cristià volia fer préstec amb usura a un altre cristià, feia servir el jueu de pont. Vull dir que els jueus no solament prestaven els propis diners. Prestaven els diners de cristians. La idea del jueu usurer també s’explica per aquest context.

L’expulsió de 1492

El 1492 s’ha de desmitificar a Catalunya. No va ser tan greu ni sonat perquè ja no quedaven tants jueus. Havien marxat el 1391! I els que quedaven, tampoc se’n van acabar d’anar del tot, el 1492. Molt poquets, van marxar. La majoria es va convertir. El gran trauma, la gran punyalada, és el 1391. Els avalots. Molts van morir, molts altres es van haver de convertir després dels atacs i saqueigs. És l’any negre de debò. Va passar a tota la península Ibèrica. Els avalots van començar a l’actual Andalusia, es va anar espargint i va acabar entrant a la Corona d’Aragó. A València, per exemple, va ser terrible. Va arribar-hi perquè a València hi havia molts soldats castellans. La contaminació d’allò que passava a Castella va entrar per València. L’any 1391 és l’any que desapareixen els tres grans calls de la Corona: València, Barcelona i Palma. Queda la de Saragossa, que com que hi havia la Cort Reial no s’hi van atrevir.

Catalunya 2015

Avui els jueus catalans es divideixen en tres grans comunitats. L’ortodoxa, que tenen la sinagoga al carrer de l’Avenir, inaugurada als anys cinquanta. Aquesta comunitat és la primera que va tenir uns estatuts a Espanya, després de l’expulsió de 1492. Els de 1918 a Barcelona. Després tenim la reformista, que creuen que la primera és massa tradicional. No tenen seu pròpia, i lloguen llocs esporàdicament. I finalment el grup ultraortodox, els de negre, que tenen la llibreria al carrer de Sant Honorat, al Call de Barcelona, on es troben i parlen. Diuen que en total són entre 5.000 i 10.000. No ho sé. Del cert no se sap. Sí que darrerament s’han instal·lat més jueus, perquè Barcelona ha acollit molts jueus argentins. Jueus que havien anat a Israel a viure, no s’hi han trobat bé, no s’hi han adaptat, i en lloc de tornar a l’Argentina s’han quedat a mig camí. I d’aquests, molts es tornen religiosos.

Jueus catalans destacats

Menàhem ben Saruq
L’home que va escriure el primer diccionari hebreu-hebreu. Poca broma. Menàhem ben Saruq era un jueu de Tortosa que va establir les arrels verbals de la llengua hebrea i avui dia, al segle XXI, els verbs s’estudien a partir d’aquest sistema trobat per aquell tortosí al segle X. Onze segles després, tot estudiant de filologia, jo mateix, aprèn els verbs a partir d’aquest sistema.

Ramban (Bonastruc sa Porta)
El nom més important. El gran home del judaisme català: teòleg, cabalista, metge, savi. D’aquests homes multidisciplinaris, n’hem dit homes del Renaixement. Doncs a l’edat mitjana els jueus ja eren homes del Renaixement. Caps molt grans. Ramban va ser coetani de Jaume I, que el va protegir fins que va poder. Vell, però, va acabar expulsat i va anar a morir a Terra Santa i va escriure les seves darreres cartes des de Jerusalem, abans de morir, en català. Per al seu fill, que sí que es va quedar a Girona. Li diu que s’enyora molt de la ciutat. És molt emotiu. Ramban és molt important per al judaisme en si, sobretot gràcies a una obra magna, ‘El Comentari a la Torà’. És un comentari del Pentateuc, els primers cinc llibres de la Bíblia, la Torà dels jueus, que ell comenta paraula per paraula. Arriba a descriure psicològicament els personatges. Mai fins ell no s’havia fet. Encara avui Ramban s’estudia a totes les acadèmies rabíniques del món. Tots els jueus religiosos saben qui és perquè és un teòleg que va crear escola.

Azriel de Girona
Azriel de Girona és un dels cabalistes més important de l’escola de Girona i fa grans propostes per explicar la càbala de manera entenedora. Oxímoron, perquè la càbala és críptica per definició. Però ell fa l’intent pedagògic i és el primer que millora les explicacions fetes a Narbona, que és on neix la càbala.