Any: 2019

“L’Ordre del dia ” i “14 de juliol” dues obres d’Éric Vuillard. Tertúlia d’Amics de la Història

/ historiaab / 1 comentari

Dilluns 20 gener 2020 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “L’Ordre del dia” i “14 de juliol” dues novel·les històriques d’Éric Vuillard,

Els primers lectors ateneistes foren:  Narcís Argemí i Miquel Nistal

Modera: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Sobre Éric Vuillard

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor i cineasta. Ha realitzat dos films, L’homme qui marche i Mateo Falcone. És autor de Conquistadors, que va obtenir el Prix Ignatius J. Reilly. També ha merescut el premi Franz-Hessel 2012 i el Valery-Larbaud 2013 per La bataille d’Occident i Congo, el premi Joseph-Kessel 2015 per Tristesse de la terre, el premi Alexandre-Viallatte per 14 de juliol i el premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia.

Éric Vuillard, premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia

Sinopsi de L’ordre del dia

L’Alemanya nazi té les seves llegendes. Compta amb un exèrcit ràpid, poderós i modern, amb tots els elements per a un triomf inexorable. Però, i si els fonaments de les seves primeres proeses ocultessin mercadejos i relacions de vulgars interessos comuns? I si les imatges glorioses de la Wehrmacht entrant triomfalment a Àustria dissimulessin un immens embús de tancs panzers a la frontera? Una pana, simplement! I si darrere de l’ascens fulgurant de Hitler s’ocultessin misèries i interessos espuris, petits detalls que van marcar una important diferència?

En aquesta novel·la Éric Vuillard narra a través de diversos episodis desconeguts el que realment va passar just abans de l’annexió d’Àustria. Un relat magistral que situa el lector com el principal intèrpret de la Història.

Ressenya de Lluís-Emili a Nosaltres Llegim.cat

A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Sí que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.

Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.

En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.

Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.

I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.

Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.

Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.

Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé: la veritat es dispersa en tota mena de partícules. I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.

Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual: A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut. No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.

L'ordre del dia_Bundesarchiv_Bild_183-R98364,_Hjalmar_Schacht,_Adolf_Hitler.jpg

Imatge: Hjalmar Schacht, Adolf Hitler. File: Bundesarchiv Bild 183-R98364, Hjalmar Schacht, Adolf Hitler.jpg

Hjalmar Schacht (1877-1970) va ser un economista alemany, ministre de finances de Hitler, a qui va ajudar a finançar diverses campanyes. 

Aquí  podeu llegir un fragment del Premi Goncourt d’Éric Vuillard 

Sinopsi de “14 de juliol”

Un relat crònica històrica, de l’estil de L’ordre del dia, sobre els dies d’abans, durant i després de la presa de la Bastilla. Una pintura general del que va passar i del perquè. Mostra les circumstàncies (fam, decisions polítiques errònies, pobresa…) que van possibilitar l’esclat de violència.
Tal com passa a L’ordre del dia, el punt de vista és moral i polític i apunta a la idea que avui dia estem en una situació comparable.

Éric Vuillard: “El present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. A 14 de juliol, l’escriptor francès novel·la la presa de la Bastilla des del punt de vista de la gent anònima que hi va participar.

20191214_040743

Ressenya de Manel Haro. Barcelona / @manelhc, publicat per Llegir en cas d’incendi 20/02/2019

Éric Vuillard (Lió, 1968) era un autèntic desconegut a casa nostra quan el 2018 va aterrar amb la seva novel·la L’ordre del dia (Edicions 62/Tusquets). Cert és que ja circulava un llibre seu en castellà, Tristeza de la tierra (Errata Naturae, 2015), però va ser amb l’obra guanyadora del Goncourt que va fer autèntic soroll aquí. L’ordre del dia es va convertir ràpidament en tota una revelació tant en català com en castellà, i fruit d’aquell èxit -com acostuma a passar amb totes les sorpreses literàries-, les mateixes editorials van decidir publicar la seva novel·la anterior, 14 de juliol, títol que fa referència al dia en què va tenir lloc, el 1789, la presa de la Bastilla i l’inici de la Revolució Francesa. La novel·la (amb traducció al català de Jordi Martín Lloret i al castellà de Javier Albiñana) arriba en un moment en què França viu dies de revoltes, cosa que ha fet que molts lectors hagin volgut fer una lectura en clau d’actualitat. Això no resulta gens agosarat, donat que l’obra de Vuillard s’ha destacat precisament fer una nova mirada al present aprofitant el llegat de la història.

En la presentació a Barcelona, a la llibreria La Central, amb Josep Maria Fonalleras com a mestre de cerimònia, l’autor francès estableix una relació bidireccional entre passat i present: “el present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. Al mateix temps, però, Vuillard reivindica la necessitat de buscar altres relats, presents i passats, per mirar d’entendre el que la nostra civilització ha viscut anys i segles enrere. És a dir, vivim una època de canvis, de recerca de la nostra identitat, de reescriptura del nostre paper en la societat, i per això necessitem mirar amb uns altres ulls d’on venim, i alhora que fem aquest exercici, posem en dubte o sotmetem a anàlisi aquest mateix llegat històric. Per tant, passat i present s’estiren en la taula del laboratori de la narrativa de Vuillard.

“Sempre escrivim a partir del present, no podem escriure sobre la nostra història des del passat, perquè no hi vivim allà”, diu l’autor, que afegeix: “la del 14 de juliol va ser la història d’una revolta escrita i descrita moltes vegades, i tots els escriptors que han publicat alguna cosa sobre la Revolució Francesa, ho han fet des de la seva mirada”. Ara bé, una de les queixes que Vuillard té sobre tota aquesta literatura històrica és que la majoria dels autors passen una vegada i una altra sobre els mateixos fets i detalls. Vuillard volia anar més enllà, volia posar-se en la pell de la gent anònima que va protagonitzar la presa de la Bastilla. I per aconseguir-ho va decidir obrir els arxius sobre la Revolució Francesa. “Deia Zola que no hi havia res més emotiu que un arxiu, i sento que té raó, perquè quan et trobes amb un seguit de noms desconeguts del passat, sents alguna cosa, se t’activa la imaginació -diu l’autor francès-; ara bé, trobar una llista de noms no et converteix en Proust”.

Diu Vuillard que el que volia amb la seva novel·la era fer un relat coral del que va passar aquell dia, però no conformant-se només amb les vivències de quatre o cinc testimonis, perquè “unes poques persones no poden explicar el que van fer 200.000”. De fet, Vuillard es declara admirador de Balzac, perquè “la seva Comèdia humana va esdevenir tota una revolució quan la va publicar, donat que en els seus llibres congregava molta gent de tota naturalesa”. Al respecte, opina que “escriure és una actitud democràtica, perquè escrivim per a tothom i això implica escriure sobre tothom”. En els arxius que va consultar l’escriptor, va trobar registres d’un miler de persones amb noms i cognoms i també va poder consultar dietaris de l’època. Cal dir, perquè el lector no es despisti, que 14 de juliol no és una obra gaire llarga, no arriba a les dues-centes pàgines, ni resulta una lectura densa: “encara que vaig consultar molts arxius, l’escriptura va ser totalment espontània”, declara.

Sobre el present, Vuillard creu que “des que va esclatar la crisi econòmica del 2008, la gent està en una recerca constant de la seva identitat” al temps que s’ha adonat que “la democràcia representativa no funciona del tot, perquè als parlaments de tot el món no veiem que hi hagi una representació real del que és el poble”. I cita, amb ironia, un exemple: “al parlament francès hi ha una secretària per cada vint-i-nou advocats, quan en la societat francesa el número de secretàries és infinitament superior al dels advocats”. Sigui com sigui, les societats avancen, es reivindiquen i exigeixen canvis, els governs cauen i neixen d’altres, i així les nacions es van configurant contínuament d’acord a l’empenta de la seva gent anònima. La llibertat sempre està guiant el poble.

  • El Cultural Crítica “14 de julio” de Fran G. Matute, 1 febrero, 2019

14-juliol_sans-culottes_en_armes_-_lesueur

Imatge: Sans-culottes en armes, gouache de Jean-Baptiste Lesueur, 1793-1794, musée Carnavalet.

Sans-culottes és la denominació que es donava a la França de la Revolució al poble pla (obrers, artesans), que no vestien com la noblesa i la burgesia, amb calça curta (culotte) i mitges, sinó amb calces llargues. Inicialment, va ser un terme despectiu, però després va ser exhibit amb orgull pels revolucionaris.

14 de Juliol_Siege_of_the_Bastille_(Claude_Cholat)

Imatge File:Siege of the Bastille (Claude Cholat).jpg

Claude Cholat era un petit vinater que va participar directament a la presa de la Bastilla i en va pintar un quadre ple de detalls.

Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors (1820-1823)

/ historiaab / 2 comentaris

Dilluns 13 de gener de 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Tercera sessió del cicle El segle XIX català

Imatge principal: Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. AHCB. 

Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823,  Jordi Roca Vernet, historiador, Ateneu Barcelonès, 13 de gener de 2020. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

El Trienni Liberal: la història de la mobilització política del liberalisme a través dels objectes.

Jordi Roca Vernet (Universitat de Barcelona)

En aquesta conferència es proposa una història del Trienni Liberal (1820-1823) a través de l’anàlisi de les imatges i dels objectes amb un significat polític, per tal de conèixer de quina forma la política arribà a la diversitat de grups socials que habitaven Barcelona. Durant aquells anys es multiplicaren les formes de politització de la ciutadania i s’empraren models forjats en la França Revolucionària que es transformaren per adequar-se a les necessitats de la societat barcelonina. Tant les elits com les classes populars perceberen els anys del Trienni Liberal com una oportunitat per assolir algunes de les seves demandes, i per aconseguir-ho s’apropiaren del discurs liberal, atorgant-li nous significats, de vegades de forma negociada amb d’altres grups i en d’altres de forma rupturista. Foren anys en els que la política va recórrer un camí desconegut obrint-se a noves experiències que impactaran en la societat i persistiran en la memòria dels seus protagonistes fins dècades després. La porositat del discurs polític i la debilitat tant del vell sistema polític com del nou va permetre que tant uns col·lectius com uns altres s’apropessin a la política per resoldre algunes qüestions o problemes derivats de la seva quotidianitat.

La Barcelona dels anys vint importà de França diverses propostes de politització dels objectes per tal d’afavorir la mobilització tant de les elits com de les classes populars. Així, s’observa una circulació de models de propaganda a través de l’objecte que impulsaran la reinterpretació dels esdeveniments. D’aquesta manera, els principals esdeveniments polítics que es desencadenaren a Barcelona foren reinterpretats a partir de l’experiència revolucionària francesa, fet que va abocar-los a una indefectible radicalització que es traslladà a la política com un conflicte entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i entre els propis revolucionaris. Per tot plegat, el procés revolucionari que es desencadenà en aquella Barcelona dels vint serà el que s’explicarà com el ressorgiment dels principis de la Revolució Francesa més que no pas com una seqüela del fenomen revolucionari. Barcelona s’inventarà com a ciutat revolucionària emmirallant-se amb París.

Jordi Roca Vernet 

Professor lector Serra Hunter a la Universitat de Barcelona. Ha estat professor associat quatre universitats catalanes. Doctor, premi extraordinari i menció europea per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat investigador posdoctoral a l’Institut Camões (2009) i va obtenir dues beques posdoctorals en el marc del programa Marie Sklodowska-Curie a la University of Warwick (2011-2012) i a la Universitat Rovira i Virgili (2013-2014).

Ha publicat dues monografies que han estat premiades: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (Premi Jaume Vicens Vives, Institut d’Estudis Catalans, 2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808-1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (Premi de recerca de la Fundació Ernest Lluch, 2011). També ha publicat més d’una vintena d’articles en revistes acadèmiques especialitzades i diverses desenes de capítols de llibre en editorials catalanes, espanyoles i europees.

mh_4949

Imatge: “Auca sobre la Constitució 1812”  realitzada per Josep Vilanova i editada per
l’impressor barceloní Ignasi Estivill, l’any 1822

Bibliografia bàsica

Ramon Arnabat, La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001.

Jordi Roca Vernet, La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Pagès, 2011.

María Cruz Romeo, Entre el orden y la revolución. La formación de la burguesía liberal en la crisis de la monarquía absoluta. (1814-1833), Alacant, Instituto de Cultura “Juan Gil-Albert”, 1993.

Pedro Rújula, Constitución o Muerte. El Trienio Liberal y los levantamientos realistas en Aragón (1820-1823), Saragossa, Cuadernos de Cultura Aragonesa, 32, 2000.

Antoni Sànchez Carcelén, La revolución liberal a Lleida (1820-1023), Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2006.

Roca, Jordi La Barcelona Revolucionaria i Liberal

Imatge: Portada de La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors de Jordi Roca Vernet, Lleida, Pagès, 2011.

Reunió anual de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès 2019

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 3 de desembre  de 2019 a les 17 h a la aula 503 (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la reunió anual de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, amb l’ordre del dia següent:

  1. Balanç de les activitats de la Secció d’Història i de les tertúlies “Amics de la Història” 2019
  2. Recollida de noves propostes d’activitats de la secció i de noves formes d’organització (temes, conferències, debats i tertúlies)
  3. Crida a ateneistes que vulguin col·laborar en la difusió de les activitats a les xarxes socials
  4. Avançament del programa d’activitats de la secció d’Història 2020.
  5. Altres temes d’interès dels socis de la secció d’Història

Esperem la vostra assistència i participació a la reunió anual.

Si voleu repassar les activitats podeu fer un cop d’ull a l’arxiu del Blog de la Secció d’Història, https://historia.ateneubcn.org/

Twitter Historia (AB): @HistoriaAteneu

Facebook historiaAB: facebook.com/historiaAB/

Us podeu inscriure al Blog de la secció d’Història i participar a les xarxes socials i rebreu les novetats quan es publiquin. També podeu participar amb comentaris i observacions.

Molt cordialment

Joan Solé Camardons

Ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

SHAB_2019_La Vaga de la Canadenca

Cicle “La Vaga de la Canadenca 1919” amb Teresa Abelló (UB)

SHAB_2019_Cicle la revolució Francesa

Cicle “La Revolució americana i la Revolució francesa” amb Daniel Roig (UB)

“Catalans i escocesos. Unió i discòrdia” de John H. Elliott, Tertúlia d’Amics de la Història.

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 2 de desembre 2019 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: “Catalans i escocesos. Unió i discòrdia” de John H. Elliot.

Presenta i modera la sessió Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Catalans i escocesos. Unió i discòrdia és una història comparada de Catalunya i d’Escòcia, des de l’Edat mitjana fins als referèndums d’independència, de la mà del distingit historiador John H. Elliott. 

John H. Elliott explora les arrels d’un dels problemes contemporanis més apressants d’Europa. En aquest esperat i elegant retorn al tema d’un dels seus llibres clau, La revolta catalana, l’autor examina les similituds i els contrastos entre les experiències escocesa i catalana al llarg de cinc-cents anys: partint dels matrimonis reials que van provocar la unió amb els seus veïns més poderosos, Anglaterra i Castella respectivament, ressegueix la seva història a través dels segles, des del final de l’edat mitjana fins als dramàtics esdeveniments recents. 

Elliott analitza els factors polítics, econòmics, socials, culturals i emocionals que separen els escocesos i els catalans de les nacions, més grans, a les que els seus destins els van unir. I, a més, aporta una nova mirada al caràcter i el desenvolupament del nacionalisme europeu, la naturalesa de l’independentisme i el sentiment de greuge subjacent a les aspiracions secessionistes que van conduir al referèndum escocès del 2014 i al català de l’1 d’octubre de 2017, amb la consegüent declaració unilateral, i fallida, d’una república catalana independent. 

La crítica ha dit:

  • «Una història comparada sense precedents i escrupolosament imparcial.» The Economist. 

  • «Una gran contribució a l’estudi de cinc segles d’històries conflictives i de desacords dramàtics, la culminació de dècades d’estudi al més alt nivell de la història de les societats hispànica, britànica, europea i mundial.» Josep M. Fradera, Universitat Pompeu Fabra.

  • «Formidable. Elliott desentranya la complexitat canviant i tortuosa del tema amb la fluïdesa i l’amenitat a què els seus lectors estan acostumats.» Xavier Gil, Universitat de Barcelona.

  • «Cap altre historiador viu podria igualar aquesta obra mestra d’història narrativa i comparada.» John Robertson, Universitat de Cambridge.

  • «Fascinant i oportú. Si es vol comprendre Escòcia i Catalunya en el marc més ampli de la crisi de la política dominant, aquest llibre fabulós és ideal per començar.» Donald MacCraild, Times Higher Education Supplement

John ElliotEntrevista a l’historiador John H. Elliot. Autor de “Catalans i escocesos. Unió i discòrdia”  Més 3/24 31/10/2018 TV3

Elliot La Revolta Catalana

La revolta catalana, 1598-1640 de John H. Elliot

La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República

/ historiaab / 1 comentari

«La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.»

Walter Benjamin (Berlín 1892-Portbou 1940)

Dimarts 3 de desembre  de 2019 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc, la taula rodona La memòria dels herois anònims, a càrrec de Josep Cruanyes Tor, historiador i vicepresident de l’ANC, Ramon Balasch, escriptor, i Àngel Surroca Surroca, autor i fill del protagonista de l’obra, cervell i catalitzador de Derivados Forestales, S. A. (1954-2006).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República, a càrrec de Josep Cruanyes Tor i Ramon Balasch, Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Francesc-Surroca Portada-transp

La memòria dels herois anònims

«La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom», deia Walter Benjamin. I afegia que «és una tasca més difícil honorar la memòria dels herois anònims que no la de les persones cèlebres».

Es pot seguir el fil dels pensaments d’un combatent per la República com va ser Francesc Surroca Puig, a partir del terrible Expedient Penal 51104, l’única edició facsímil íntegra existent fora de la del president Lluís Companys, a partir dels testimonis que l’acusen i les falses proves aportades, a partir dels seus textos escrits a la Presó de Girona, la correspondència amb la seva dona Carmina i els seus amics, i la seva obra de teatre La felicitat entre reixes, altament biogràfica, escrita al corredor de la mort el maig de 1940.

La recuperació del testimoni dels herois invisibles, de la nostra memòria col·lectiva, només es pot fer a partir de casos concrets. A cada família hi ha l’exemple de l’heroi anònim, a cada organització hi ha l’anella invisible d’aquells que van donar la vida per la llibertat, quan van ser atacats per la bota militar feixista i la repressió a l’estil nazi del franquisme, tal com puntualitza un dels màxims historiadors de la repressió Josep Clara Resplandis, en el seu pròleg.

La constatació de Francesc Surroca Puig, fruit de les seves vicissituds tan extremes, després d’anys de desesperació, és molt dura: «Vaig renovar la lluita en la que una vegada més m’han vençut. Fa onze anys mes per mes que em trobava en les mateixes condicions.»

Davant d’aquesta constatació cal renovar la lluita, tal com diu Francesc Surroca a la carta al seu fill Àngel l’1 de juny de 1951 hores abans de dir-nos adeu: «Us desitjo molta sort i encara que el present el pugueu veure negre, crec que ho podreu superar tot, perquè teniu condicions per sortir-vos-en. Tindreu que treballar més i sento en l’ànima no haver pogut ajudar-vos més.»

Maquetación 1

En memòria del meu pare, Francesc Surroca Puig

Per a mi, i per a ells, i per a tothom, per a tots els ciutadans del món, per als joves i les generacions que han de venir, voldria que la figura del meu pare fos l’exemple del ciutadà que representa el bo i millor de Catalunya, tal com ell ho afirmava: «Nosaltres, components del veritable poble català, l’únicament honrat i treballador».

Malauradament, més de vuitanta anys després, Catalunya es troba encara davant els mateixos reptes i davant les mateixes forces hostils. Les semblances i les coincidències dels fets que aquí es narren tenen una actualitat tan corprenedora, que sembla com si la història hagués passat en va.

La constatació d’ell, fruit de les seves vicissituds tan extremes, és molt dura:

«Vaig renovar la lluita en la que una vegada més m’han vençut. Fa onze anys mes per mes que em trobava en les mateixes condicions.»

Davant d’aquesta constatació cal renovar la lluita, tal com ell m’escrivia hores abans de dir-nos adeu:

«Us desitjo molta sort i encara que el present el pugueu veure negre, crec que ho podreu superar tot, perquè teniu condicions per sortir-vos-en. Tindreu que treballar més i sento en l’ànima no haver pogut ajudar-vos més.»

I a fe que hi hem deixat la pell treballant! I tant que haurem de treballar més! I és a aquesta voluntat de treball indefallent, de resistència i de persistència que apel·lo amb totes les meves forces. És amb aquesta voluntat de ser que parlo en memòria del meu pare i de tots els que com ell van donar la seva vida.

PER LA LLIBERTAT!

Àngel Surroca Surroca

Fragments del text liminar

Maquetación 1

Breu perfil de Francesc Surroca Puig

De Francesc Surroca i Puig, nascut el 1903 al carrer de les Ballesteries, en el cor de la Girona vella i monumental, se’ns explica la dimensió humana, professional i política. Un home que es formà com a comptable, treballà en institucions bancàries i a la Central Lletera, i que també participà en activitats agrícoles, que fou amic dels dirigents republicans Pere Cerezo i Miquel Santaló, i que participà en la llista d’Esquerra Republicana en les eleccions municipals de 1934. […]

[Durant la Guerra] Francesc Surroca fou membre de la Comissió de Banca i Borsa, del Comitè de Finances, de la Subdelegació d’Economia, d’organismes [com la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya], en els quals posà a prova la seva formació en matèria comptable i la capacitat de generar recursos per a la causa legal. Però, patriota abans que aprofitat, participà també en la lluita al front del Segre i fou capturat abans de finir el conflicte i internat en un dels molts camps de concentració dels vencedors. […]

A la Presó de Girona, el gener de 1940, hi havia més de 2.800 reclusos, entre penats, processats i detinguts, la majoria homes. […]

Però el Consell de Guerra no va fer cas ni del defensor ni del fiscal, i decidí de canviar la qualificació –delicte de rebel·lió– i condemnar Surroca amb el rigor màxim. Entre la reclusió perpètua i la pena de mort s’inclinà per la segona. […]

Francesc Surroca, des que fou sentenciat fins que arribà l’indult, va viure especialment aquesta derrota eterna durant els onze mesos que va estar pendent de la decisió superior. […]

En tot cas, l’indult aconseguit per Francesc Surroca va treure’l de la nevera i ell no va ser una unitat més per afegir a la relació dels passats per les armes de la presó gironina: tres-cents seixanta-nou el 1939, noranta-nou el 1940, deu el 1941, vint el 1942, dotze el 1943, tres el 1944 i una el 1945.

Surroca restà a la presó de Salt, on va saber fer bones amistats, fins al 1943. Refer la vida, tot seguit, i en la llibertat condicional, a Cervià de Ter i a Barcelona, no li va ser gens fàcil. […]

Tot això és reflectit en aquest llibre i molt més, perquè la lletra i les imatges es complementen perfectament i no ens deixen indiferents. La reproducció facsimilar del procediment judicial és pràcticament única i esdevé un testimoniatge impagable per conèixer, pas a pas, els mecanismes repressius que conduïren tants ciutadans d’aquest país a situacions límit. A part de centrar la figura política, el comportament polític i les activitats professionals de Francesc Surroca, aquesta obra concebuda, planificada i elaborada conjuntament per Àngel Surroca Surroca i Ramon Balasch, documenta molt precisament, de manera propera i rigorosa, com a través d’una burocràcia armada i formal el règim franquista s’imposà a casa nostra per mitjà de la violència organitzada des de dalt i amb la participació dels de baix, «sense odi ni rancúnia», com deien ells.

JOSEP CLARA RESPLANDIS
Fragments del pròleg

Maquetación 1

Perfil biogràfic de Francesc Surroca Puig

Neix a Girona el 23 d’abril de 1903, al carrer de les Ballesteries, 26, al si d’una família gironina de tota la vida. El pare regentava una armeria molt activa. El 1908, va quedar orfe de pare a cinc anys. Va estudiar als maristes les primeres lletres i el batxillerat de Comerç. A quinze anys, queda orfe de mare i viu amb la seva tia Concepció Surroca, venedora de fruita.

Treballa de meritori al sector bancari dels anys vint a Girona, on va pujant fins arribar a ser apoderat primer i sotsdirector del Banc de Catalunya (1929-1931). Es casa a Barcelona el 1929 amb Carme Surroca Casas i tenen tres fills (Jordi, 1930, Àngel, 1935, i Carles, 1948) i fixen la residència al carrer de La Força 6, de Girona.

Arran de la fallida del Banc de Catalunya (1931), compatibilitza el seu ofici d’expert administrador per a diverses empreses amb el de secretari d’ERC a les comarques gironines (1933-1938).

Urbanita del centre de Girona passa a viure a Cervià de Ter: des d’allà compatibilitza el càrrec de secretari de la cooperativa Central Lletera Municipal de Girona (1935) i posada en marxa d’una granja avícola a Cervià i membre del Sindicat Agrícola (1935).

El 20 de juliol de 1936 uns energúmens destrossen a cops de mall la Central Lletera. Durant la guerra ocupa diversos càrrecs dins la Comissió de Banca i Borsa, el Comitè de Finances, la Subdelegació d’Economia, i finalment dins la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya a Girona. El setembre de 1938 s’enrola a l’exèrcit republicà i va al front del Segre, on cau presoner.

D’allà el traslladen al Camp de Concentració de La Magdalena (1938) i un any després a la Presó de Girona. Això serà el principi d’una vida molt dura e injusta d’un combatent per la República.

Maquetación 1

Més informació a Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República

Inici

La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 26 de novembre de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament a càrrec de Maties Ramisa, historiador i autor d’Els catalans i el domini napoleònic.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de secció d’Història

Segona conferència del cicle El segle XIX català

Imatge principal:  “El setge de Girona de 1809” de Ramon Martí Alsina,  Museu d’Art de Girona

La Guerra del Francès a Catalunya ocupació, resistència i afrancesament, Maties Ramisa Verdaguer, 26-11-2019.

La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament

L’exposició començarà amb una valoració de la incidència de la guerra del Francès en la història posterior, com una causa important de la inestabilitat i de la crisi econòmica.

Seguirà l’explicació de l’evolució militar del conflicte a Catalunya des del seu inici al 1808 fins el final el 1814, el paper que hi van jugar els militars francesos (Napoleó, Duhesme, Augereau, Suchet…) i els espanyols (Vives, Reding, Blake, O’Donnell, Lacy, Copons…); la “dialèctica de l’estancament” que es produí a partir de 1812, i la valoració de l’actuació de l’exèrcit napoleònic a Catalunya.

A continuació es farà referència a les raons de l’aixecament dels catalans contra la invasió bonapartista, els tipus de tropes que van sostenir la resistència i els reforços que van rebre; la valoració de l’exèrcit regular de Catalunya, les tàctiques que es van emprar i els seus resultats. S’intentarà una estimació dels costos de la guerra, i es parlarà de l’annexió de Catalunya a l’Imperi francès el 1812 i els efectes que comportà. 

Vindrà després una exposició de l’impacte que va tenir la forta intervenció popular en la guerra sobre els grups dirigents a Catalunya, i l’aparició del radicalisme polític. Es tractaran les característiques del patriotisme català i la relació amb Espanya. També es farà referència al paper dels diputats catalans a les Corts de Cadis.

Anglaterra va ser el tercer en disputa en aquesta guerra, i sovint s’oblida quan es parla del Principat. S’indicaran les característiques de la intervenció britànica a Catalunya per reforçar la resistència contra els francesos: del proveïment al suport a les accions militars. El paper del capità d’esquadró naval Edward Codrington. 

Guerra del Francès_Soldats britànics a la Peninsular War, 1813.jpg

Imatge: Soldats britànics a la “Peninsular War”

Ja en el darrer apartat, es farà una valoració del grau de domini bonapartista sobre Catalunya a nivell militar, polític-administratiu i ideològic. Es parlarà de les característiques i raons dels afrancesats catalans, i els àmbits on van actuar, i es donaran alguns detalls dels principals homes que van cooperar amb els francesos: Josep Garriga, Tomàs Puig, Ramon Casanova, Pau Torroja, Josep Vidal, Antoni de Ferrater, Melcior de Guàrdia, etc. S’explicarà també la ideologia dels afrancesats catalans.

S’acabarà l’exposició amb el tracte que van rebre els afrancesats per part del sector patriota majoritari, la repressió contra els col·laboracionistes i la seva gradació. Es parlarà de la delinqüència i criminalitat durant la guerra en els dos bàndols. També del paper que van tenir les companyies de “Caragirats” al servei dels francesos: tasques que els encomanaven i actuació pràctica d’aquests grups armats. Es farà una breu referència als casos d’en Joan Serra (“La Pera”) i de Josep Pujol (“Boquica”). 

Maties Ramisa Verdaguer

Guerra del Francès _Jacques-Louis_David_007

Imatge: “Napoleó Bonaparte creuant els Alps al Grand Saint Bernard, Juny de 1801,” de Jacques-Louis David

Maties Ramisa

Historiador i catedràtic d’institut, IES Antoni Pous, s’ha especialitzat en l’estudi i la recerca de la Guerra del Francès a Catalunya, un tema sobre el que va fer la tesi doctoral i del que ha publicat diversos llibres i articles. Ha investigat la guerra napoleònica a diferents arxius catalans i espanyols (Arxiu de la Corona d’Aragó, Archivo Histórico Nacional, Archivo de Simancas, arxius de Vic, etc.), a arxius francesos de Paris i Nantes, i  a arxius britànics de Londres (National Archives, British Library, National Maritime Museum).

Guerra del Francès_Batalla de Vic, 1810

Imatge: “Batalla de Vic 1810”. Fou una de les més importants de la Guerra del Francès, esdevinguda al pla de Malla el dia 20 de febrer de 1810. Pel volum dels efectius que hi van participar, és probablement el fet d’armes més important succeït a la comarca d’Osona. La victòria napoleònica en la contesa és recordada amb la inscripció “Vique a l’Arc de Triomf de París”.

Breu bibliografia bàsica

MERCADER RIBA, Joan. Catalunya i l’Imperi Napoleònic, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat,  1978.

MOLINER PRADA, Antoni. La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812), Barcelona: Edicions 62, 1989.

MOLINER PRADA, Antoni. Catalunya contra Napoleó, Lleida: Pagès editors, 2007.

RAMISA VERDAGUER, Maties. Els catalans i el domini napoleònic, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.

Guerra del Francès_Sant Miquel del Fai, 1808

Imatge:  «Porte de l’Hermitage, Sant Miquel del Fai, Voyage pittoresque et militaire en Espagne», (Gallica), gravats de Godefroy Engelmann (1788-1839) i text de Jean-Charles Langlois (1789-1870).

La línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938)

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 11 de novembre de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La Línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938) a càrrec de David Tormo, historiador i coordinador del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, Josep Maria Pérez Suñé arqueòleg i de Josep Maria Solé Sabaté, historiador.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Imatge principal del blog: Posició Lomas de Castejón. Castejón del Puente és un municipi de la comarca de Somontano de Barbastro (Osca), entre Barbastre i Montsó. Foto:©Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada ed. 2018

La línia del Cinca _Portada

Imatge: Portada de La línia del Cinca a la guerra civil. Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938), Onada edicions, 2018

La línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938)

El 25 d’agost de 1936, un mes després de l’inici de la Guerra Civil, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya endegava un ambiciós pla de fortificacions defensives a la rereguarda del front d’Aragó. El projecte va ser continuat pel Consell de la Generalitat, un cop dissolt el Comitè, i en poc més d’una any va ser capaç de bastir una xarxa de punts fortificats que abastaven quatre sectors des de Broto, al Pirineu d’Osca, fins a Horta de Sant Joan, al Port. 

Sota la denominació de Línia del Cinca, per seguir l’eix d’aquest riu en bona part del seu traçat, es van bastir trenta-vuit posicions, cadascuna de les quals comptava amb diversos nuclis de resistència adaptats a l’orografia del terreny i a les necessitats tàctiques per la defensa de la posició. Aquest nuclis incloïen diversos tipus d’elements fortificats, com nius de metralladora, posicions per l’artilleria, galeries per al refugi de la tropa, trinxeres cobertes i altres serveis com aljubs per l’aigua o dipòsits de munició, repartits al llarg d’un front de prop de quatre-cents quilòmetres. 

La Línia del Cinca no responia a una fortificació continua. A cada sector les diferents posicions cobrien indrets estratègics, ja fossin carreteres o valls i barranc, que podien facilitar l’avanç de l’enemic en cas de ruptura del front aragonès. El seu objectiu era impedir l’avenç, endarrerir-lo per facilitar la reorganització de les tropes en retirada i el tancament de l’escletxa oberta per l’enemic a la línia del front.

La magnitud d’aquella empresa, que va implicar a desenes d’enginyers militars i civils i milers de treballadors de la construcció, no va passar desapercebuda per l’enemic. Aviat, el Quarter General de l’exèrcit rebel va rebre informes dels seus agents sobre l’evolució de les obres, l’emplaçament de les posicions i les seves característiques tècniques. Aquesta informació, sumada a l’esfondrament de les línies republicanes del front aragonès el març 1938, que esdevingué una veritable desbandada, feu que la major part de la línia defensiva del Cinca no complís amb la funció per a la qual s’havia construït.

Vuit dècades després es conserven bona part del conjunt d’aquells fortificacions, agrupades per posicions i distribuïdes sobre quatre sectors: Boltaña, Montsó, Fraga i Gandesa. L’estudi d’aquests vestigis i el de la documentació que es conserva als arxiu militars han permès ressenyar els orígens i motivacions del projecte, les vicissituds de la seva construcció, les estratègies d’espionatge dels agents franquistes i el valor estratègic de cada posició.

David Tormo Benavent

La linia del Cinca_Posició Caseres - Fort Milet

Imatge: Posició Caseres Fort Milet. Un observatori d’artilleria (Estaquets). Caseres és un municipi situat a la riba del riu Algars, límit entre les províncies de Tarragona i Terol. Foto: ©Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada edicions, 2018

David Tormo Benavent

Doctor en història contemporània, és coordinador tècnic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE). S’ha especialitzat en la guerra civil i en història local. És autor d’obres col·lectives i diverses monografies dedicades a la temàtica de la Guerra Civil. Coautor de La línia del Cinca a la guerra civil. Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938), Onada ed, 2018; Els capítols sobre “Els fets de Vilalba dels Arcs o l’exemple d’una guerra fratricida” i “Els fets de Solivella” a Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya (Edicions 62, 2005), dirigit per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villaroya.

Josep Maria Pérez Suñé

Llicenciat en Geografia i Història (especialitat de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia) i s’ha format com a investigador en el Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial a l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC-Universitat de Barcelona). Desenvolupa la seva activitat professional com a arqueòleg, col·labora en publicacions especialitzades i de divulgació, i és coautor de diverses monografies.

La Línia del Cinca_Posició Maella - Fort Cec

Imatge: Posició Maella Fort Cec. Situat en una turó que domina una gran extensió de terreny. Foto: © Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada edicions, 2018

Josep Maria Solé Sabaté

Catedràtic en història contemporània per la Universitat de Barcelona i llicenciat en filosofia. Professor d’Història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de més de 15 llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra. Premi de Recerca del Congrés de Cultura Catalana. Va ser delegat del Centre d’Història Contemporània de Catalunya en la recuperació de la documentació catalana a l’exili (1985-1991). Va ser el primer director del Museu d’Història de Catalunya, entre el 1996 i el 2000. L’any 2006 la Generalitat el va nomenar coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre. També ha estat director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Algunes de les seves publicacions són: Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975), junt amb Joan Villarroya i Font, (1993); Història de la Generalitat de Catalunya i els seus presidents; El franquisme a Catalunya:1939-1977 (2000) com a director.; «Sine ira et studio (Tàcit, “sense ira ni parcialitat”)» (2008).

La línia del Cinca_Posició Selgua

Imatge: Posició Selgua. Selgua és un municipi de la comarca del Cinca Mitjà (Osca) a l’oest del Cinca i a prop del riu Clamor a 9 quilòmetres de Montsó. Foto: © Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada edicions, 2018

De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898. Cicle Segle XIX català

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 5 de novembre de 2019 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la primera conferència De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 del cicle El segle XIX català, a càrrec de Jordi Casassas, historiador, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president de l’Ateneu Barcelonès.

El cicle El segle XIX català tingué lloc al llarg del darrer trimestre de 2019 i el primer trimestre de 2020 organitzat per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

El segle XIX i Catalunya. De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 a càrrec de Jordi Casassas, 5 de novembre de 2019.

Casassas_lluita a la plaça Marià Vayreda

Imatge: Lluita a la plaça, pintura de Marià Vayreda que il·lustra el caràcter de guerra fratricida entre carlins i liberals.

EL SEGLE XIX I CATALUNYA

Jordi Casassas

Al segle XIX se l’ha caracteritzat de moltes maneres: el segle del liberalisme, el segle del progrés, el segle romàntic, el segle de les nacions, etc. Al historiadors els ha costat posar-se d’acord en la manera com explicar un període tant dens i dinàmic, en el que passaren moltes coses en un món que començava a fer-se petit d’una manera evident. Un dels fets que dificulta més realitzar una explicació global d’aquest segle és que els seus canvis no es produïren d’una manera global i simultània com si succeeix avui en dia. Aquestes transformacions s’iniciaven en centres capdavanters i sovint tardaven força temps a afectar les àrees més allunyades a les que acostumem a denominar perifèries.

Integrada políticament a Espanya, és evident que Catalunya es troba en una d’aquestes perifèries. No obstant, es podria dir que la seva situació perifèrica no deixa de ser una  mica atípica. Catalunya havia consolidat durant el segle XVIII una economia moderna basada en una dinàmica combinació d’especialitzacions interiors i una remarcable capacitat comercial d’expansió exterior (amb l’inconvenient de dependre massa de les fluctuacions internacionals). Aquest punt d’arrencada va permetre Catalunya una assimilació remarcable amb els grans eixos europeus del canvi modern, i, en contrapartida, emprendre un camí aparentment irreversible de diferenciació respecte la resta d’Espanya.

Així doncs, del que es tracta és d’explicar de manera combinada tot allò que depenia de la subjecció (sovint violenta) de Catalunya a l’estat espanyol amb el que depèn de la seva pròpia dinàmica interna. Les repercussions són d’una gran significació i es poden comprovar en els equilibris del món rural i les seves relacions amb un país que s’urbanitzava amb rapidesa; en una dinàmica econòmica en la que cada cop sobresortia més l’activitat industrial amb els corresponents transvasaments moderns de població; en una dinàmica social, sindical i política rica i plural; o en la plural transformació de les identitats particulars en un sentiment particularista que s’acomodà als canvis generals per acabar convertint-se en una expressió política.

Casassas_portada_la-voluntat-i-la-quimera_jordi-casassas_201610261753

Jordi Casassas

El doctor Jordi Casassas ha desenvolupat la seva recerca en els àmbits de la història política, cultural i de les institucions, així com en història del nacionalisme. Entre d’altres, és autor de La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (Afers) i El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats (Proa). Ha estat codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, assessor principal de l’obra Història política, societat i cultura dels Països Catalans i codirector del Diccionari d’historiografia catalana. Va obtenir el Premi Ramon Trias Fargas 2004 pel llibre El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats. Igualment, ha estat coordinador i coautor de L’Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural i de Les identitats a la Catalunya contemporània. També és coautor dels llibres La Universitat de Barcelona. Història dels ensenyaments (1450-2010) i La Universitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce (1450), tots dos d’Edicions de la UB. Actualment, Jordi Casassas també presideix l’Ateneu Barcelonès.

Fa dos anys guanyà el XXXIII Premi Ferran Soldevila, convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, per l’obra La Voluntat i la quimera: el noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, publicada per l’editorial Pòrtic el 2017. L’obra realitza un important esforç de reintrepretació del noucentisme, en les seves vessants cultural i política, i el relaciona amb els nous papers exercits per la intel·lectualitat europea en el marc de la societat de masses contemporània.

Una cronologia* del segle XIX català

Cicle promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès 2019-2020

* Cronologia d’història de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, Jesús Mestre Campi i Montserrat Roig Aran, Edic. 62, Barcelona, 2005.

1793-1795          Guerra Gran del Regne d’Espanya i la República Francesa

1808-1814          Guerra del Francès entre Espanya i el Primer Imperi Francès

  •     1812-1814 Promulgació-derogació de la Constitució de 1812 “La Pepa”

1814-1822          Reacció i revolució. El Regnat de Ferran VII (1814-1833)

  • 1817      Pronunciament i afusellament del general Lacy
  • 1820-1822          El Trienni Liberal o constitucional

1823-1833          La Dècada absolutista. La crisi final de la vella societat

  • 1823      La invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís: exèrcit de la Santa Aliança
  • 1827      La Guerra del Malcontents: insurrecció armada absolutista
  • 1831-1833          La regència de Maria Cristina

1833-1843          Revolució liberal i revolta popular

  • 1833-1840          Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys
  • 1836     La Desamortització de Mendizábal
  • 1837     Bullanga de 1837 a Barcelona. Execució de Ramon Xauradó, líder del         liberalisme radical, republicà i federalista.
  • 1837     Trasllat de la universitat de Cervera a Barcelona
  • 1840     “La revolució de 1840”
  • 1840-1843     La regència d’Espartero
  • 1841      Joaquim Rubió i Ors publica el llibre “Lo Gaiter del Llobregat, el pròleg del    qual és considerat el manifest de la Renaixença
  • 1842      Insurrecció o Bullanga. Bombardeig de Barcelona per Espartero
  • 1842      Ambó Terradas escriu l’himne revolucionari La Campana
  • 1843      La Jamància. Una revolta progressista i popular
  • 1843      Andorra es proclama estat independent sota la protecció d’Espanya i França

1844-1854         La Dècada Moderada

  • 1844    El Govern de González Bravo crea la Guàrdia Civil, nou sistema políciac
  • 1845    Anselm Clavé, músic i polític republicà fundà la coral l’Aurora que esdevindrà amb altres entitats els Cors de Clavé
  • 1846   Laureà Figuerola funda l’Escola Normal de Barcelona, institució educativa encarregada de la formació del professorat
  • 1847   S’inagura el Gran Teatre del Liceu de Barcelona
  • 1846-1849          La Guerra del Matiners o Segona Guerra Carlina
  • 1850   Víctor Balaguer publica la “Historia de Cataluña y la Corona de Aragón” amb  una interpretació dels fets que l’allunya de les versions tradicionals

1854-1856          El Bienni Progressista

  • Govern de coalició de progressistes i liberals moderats
  • 1855      Primera vaga general obrera a Catalunya

1856-1868          La Unión Liberal

  • 1868      Revolució de Setembre de 1868 o La Gloriosa

1868-1874          Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari

  • 1869     Joan Alsina, dirigent republicà esdevé el primer obrer diputat a les Corts pel  Partit Republicà Democràtic Federal
  • 1869    Pacte Federal de Tortosa o Pacte de Tortosa dels republicans federals de  Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó (18 de maig)
  • 1869     Constitució de 1869. Sufragi universal masculí (6 de juny)
  • 1869     Joan Prim militar reusenc és nomenat cap del govern espanyol (juliol)
  • 1869     Insurrecció federalista (setembre i octubre)
  • 1870-1873          Amadeu I de Savoia, rei d’Espanya
  • 1870    Se celebra a Barcelona el primer Congrés Obrer Espanyol
  • 1873-1874          Primera República Espanyola
  • 1872-1876          Tercera Guerra Carlina

1874-1898          De la Restauració borbònica a la Crisi de 1898

  • 1876      Constitució de 1876. Cánovas del Castillo
  • 1880      Primer Congrés Catalanista
  • 1883      Segon Congrés Catalanista
  • 1885      Mort Alfons XII. Memorial de Greuges 1885
  • 1886      Valentí Almirall publica “Lo Catalanisme”
  • 1887      Fundació de la Lliga de Catalunya (Guimerà, Domènech i Montaner,              Cambó, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer, Lluís Duran, Puig i Cadafalch)
  • 1888      Exposició Universal de Barcelona
  • 1888      Missatge a la Reina Regent
  • 1892      Bases de Manresa
  • 1895-1898          Guerra de la Independència de Cuba
  • 1898      Guerra Hispano-nordamericana o Desastre del 98
  • 1899      La Unión Conservadora de Francisco Silvela guanya les eleccions generals    espanyoles. “Gobierno de regeneración nacional”
  • 1899      Tancament de caixes

Casassas- Crema de retrats dels Borbó a Barcelona-1868-324x235

Crema de retrats dels Borbó a Barcelona durant la Revolució de Setembre de 1868

“21 lliçons per al segle XXI” de Yuval Noah Harari. Tertúlia d’Amics de la Història

/ historiaab / 1 comentari

Dilluns 4 de novembre de 2019 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia i debat sobre 21 Lliçons per al segle XXI  obra de Yuval Noah Harari, autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat  i d’Homo Deus. Una breu història del demà. Primers lectors que iniciaren el debat: Josep Sauret i Joan Solé Camardons

Coordinador de  la Tertúlia d’Amics de la Història, Joan Solé Camardons

De què tracta el llibre d’Harari? 

El llibre de Yuval Noah Harari es desenvolupa en cinc parts. En la primera part tracta sobre el Desafiament tecnològic: la gran desil·lusió d’una gran majoria de la població, el treball i el temor de no tenir feina quan siguem grans, la llibertat, condicionada pel Big Data que ens vigila, i finalment la igualtat en què pronostica que els qui posseeixen les dades posseiran el futur. 

En la segona sobre el Desafiament polític, afirma que els ésser humans tenen cossos i els éssers humans van viure milions d’anys sense religions i sense nacions; segurament també poden viure igual de feliços sense cap de les dues coses al segle XXI. Però no poden viure feliços si estan desconnectats dels seus cossos “si no et sents bé dins del teu cos, mai no et sentiràs bé al món”. Amb el lema al món només hi ha una civilització argumenta que l’analogia entre història i biologia que sustenta la tesi del xoc de civilitzacions és falsa. Els grups humans es defineixen més pels canvis que pateixen que no pas per cap mena de continuïtat, però tot i això se les maneguen per crear-se identitats antigues gràcies a les seves habilitats com a narradors. Tant és quines revolucions experimentin, gairebé sempre són capaços de teixir els fils nous i els vells en una sola història. I conclou que els problemes globals necessiten solucions globals i potser la resposta és revertir el procés de globalització i tornar a donar poder a l’estat nació, es pregunta. Quant a les religions tradicionals, són força irrellevants pel que fa als problemes tècnics i polítics; per contra, són extremadament rellevants pel que fa a problemes d’identitat, però en la majoria dels casos constitueixen una part important del problema, més que no pas una solució potencial, és a dir ara Déu serveix la nació. Per acabar aquest part qüestiona que algunes cultures poden ser millors que altres . Per a Harari el debat sobre la immigració s’hauria de decidir a través de procediments democràtics.

A la tercera part del llibre Desesperació i esperança observa que, tot i que els desafiaments tecnològics no tenen precedent, i tot i que els desacords polítics són intensos, la humanitat pot estar a l’altura de les circumstàncies si mantenim les nostres pors sota control i som una mica més humils pel que fa a les nostres opinions.  

La quarta part sobre la Veritat, desenvolupa els apartats sobre Ignorància, Justícia, Postveritat i Ciència-ficció. Especialment es planteja la noció de la postveritat i es pregunta fins a quin punt encara podem entendre els desenvolupaments globals i distingir entre els mals i la justícia. Existeix encara una frontera clara que separi la realitat de la ficció?

En la cinquena i última  part que anomena Resiliència, Harari aplega els diferents fils i agafa una visió més general de la vida en una època de desconcert, quan les històries velles s’han esfondrat i encara no han aparegut cap història nova per reemplaçar-les. Qui som? Es pregunta. Què hauríem de fer amb la nostra vida? Quina mena d’habilitats necessitem? Què podem dir sobre el sentit de la vida avui en dia? Per això proposa una tríode: educació, sentit de la vida i meditació.  

Harari

Yuval Harari és el professor israelí que prediu la fi de l’Homo Sàpiens | Foto: The Forward

Un lectura de Josep Sauret

El llibre d’Harari és força interessant i que convindria llegir després dels dos anteriors: Sàpiens. Una breu història de la humanitat  i  Homo Deus. Una breu història del demà.

Aquest darrer llibre està encara més orientat cap al futur que els dos anteriors. Parteix d’idees molt sorprenents, per exemple que possiblement en el futur no es necessitaran humans com a consumidors i hi reflexiona. Ens parla de nous algoritmes capaços de superar als humans fins i tot en aspectes ètics, evidentment li preocupa. També parla de reptes nuclears, ecològics, tecnològics i de la necessitat d’estimar el nostre planeta i de tenir-ne cura. Hi tracta molts d’altres temes, com la histèria terrorista amb què sembla que alguns governs volen dominar la humanitat, el racisme, la guerra cibernètica, etc. O bé la necessitat de ser proactius enfront al canvi d’anar cap a una fusió entre humans i robots, tot veient aquest aspecte com una oportunitat i no com un perill. El laïcisme pot proporcionar-nos tots els valors que necessitem. Ens proposa el pensament crític, la comunicació, la col·laboració i la creativitat com a valors de futur. L’increment d’esperança de vida ens obliga constantment a reinventar-nos. En definitiva, creiem que dona idees i proposa solucions als problemes i als reptes futurs que venen. És un bon llibre per ajudar-nos a reflexionar i a enfocar el futur.

Més informació sobre el llibre

Vegeu també la crítica de Josep Asensio a “21 lliçons per al segle XXI” al Núvol 27.08.2018. Barcelona.

No us perdeu l’entrevista a Harari que li fa Ignasi Aragay a l’Ara 29/08/2018 “L’autèntica felicitat és conèixer la veritat sobre el món i tu mateix”. Després d’explicar la història de la humanitat a ‘Sapiens‘ i el futur a ‘Homo deus’, Yuval Noah Harari hi torna amb ‘21 lliçons per al segle XXI‘ un assaig sobre els reptes del present.

L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La transformació de Montjuïc

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 28 d’octubre  de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La transformació de Montjuïc, a càrrec d’Elena de Ortueta Hilberath, professora de la Universidad d’Extremadura.

Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

La Exposición Internacional de Barcelona de 1929. La transformación de Montjuïc
Elena de Ortueta Hilberath

La celebración de la Exposición Internacional de Barcelona en 1929 significó la recuperación de la montaña de Montjuïc para el uso de la ciudadanía. El proyecto se gestó al poco tiempo de clausurarse la Exposición Universal de Barcelona de 1888. Josep Puig i Cadafalch presentó una primera propuesta de Exposición de Industrias Eléctricas. Los industriales representados por Fomento de Trabajo Nacional respaldaron la idea. Francesc Cambó, comisario de la misma, promocionó la puesta en marcha del proyecto. La I Guerra Mundial truncó la iniciativa. Mariano Rubió i Bellver inició las labores de urbanización de la montaña. El paisajista Jean-Claude Nicolas Forestier se encargó del proyecto de ajardinamiento. Transformó los antiguos jardines del Laribal en un parque inspirado en la vegetación propia del Mediterráneo. En el campo de la restauración no fue conservacionista. Eliminó en gran medida tanto la vegetación como la arquitectura existente. Esto le permitió llevar a cabo un proyecto conjunto sin condicionantes previos. El ingeniero francés incorporó en su diseño elementos arquitectónicos como pérgolas, muros de contención, escaleras o fuentes. Algunas de las mismas de carácter ecléctico o neoárabes. El uso de la piedra del Montjuïc le permitió integrar las arquitecturas en el paisaje. Forestier concibió el jardín como una experiencia sensorial. La dictadura de Primo de Rivera significó un cambio de orientación de la muestra. El diseño de Puig y Cadafalch inspirado en las señas de identidad catalanas no resultaba idóneo. La dirección de obras pasó a manos de Pere Domènech i Roura. La nueva exposición se programó en tres secciones: la industria, el deporte y el arte.

Expo Barcelona29-Palau

Imatge: Grandas, M. Carmen (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 . Ed. Els llibres de la frontera, Sant Cugat del Vallès.

Elena de Ortueta Hilberath

Professora Titular a la Universidad de Extremadura (2010). Membre de l’equip Arte, urbanismo y patrimonio cultural moderno y contemporáneo dirigit per la professora María del Mar Lozano Bartolozzi. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona y doctora en Història per la Universitat Rovira i Virgili. Es va especialitzar en la conservació monumental a la Universitat Politècnica de Catalunya (1993) i a la Universidad Politécnica de Madrid (1998). Va complementar el seus estudis en arxivística i gestió documental. En l’àmbit de la transferencia de resultats ha participat en el Projecte de revisió del catàleg de patrimoni Artístic i Cultural de Tarragona (2004-2008) i en la catalogació documental de l’arxiu dels militars (2003). Ambdós finançats per l’ajuntament de Tarragona.
Entre les seves línies d’investigació sobresurten els estudis de la ciutat i la seva relació amb el patrimoni construït i la seva conservació. Entre les publicacions més recents podem esmentar “El Museo de la Necrópolis de Tarragona: rehabilitación y soluciones constructivas en la posguerra” o “La musealización del sitio: Tarragona”, ambdues del 2019 i també “La Exposición Internacional de Barcelona y su impacto en Tarragona” (2011); “Tarragona: expansión, reforma y construcción” (2008); Tarragona el camino a la modernidad: urbanismo y arquitectura (2006). Una altra línia d’investigació es el turisme i el patrimoni, sobresurt l’obra “De l’erudit al turista, la visió del patrimoni cultural a Tarragona” (2004). Altres línies de recerca son tipologies arquitectòniques, història de la construcció i literatura de viatges. Ha gaudit de diverses estades a l’estranger Ruhr Universität Bochum 2011/12 o bé la beca del Ministerio de Asuntos Exteriores en la Academia de Roma 2007/08.

Expo Barcelona Panorama.1929.ws
Imatge: Exposició Internacional de 1929, a Barcelona, Catalunya. Al fons, la muntanya de Montjuïc. Font: Registres de l’Oficina de Comerç Exterior i Interior (151-FC-106-67) Administració d’Arxius i Registres Nacionals

Exposició Internacional de Barcelona (Gran enciclopèdia catalana)

Segona exposició de mercaderies, efectuada a Barcelona el 1929 i per a la qual fou urbanitzada la muntanya de Montjuïc. En són precedents els projectes de Puig i Cadafalch (1905), per a fer-la a la plaça de les Glòries Catalanes, i la fallida Exposició d’Indústries Elèctriques (1916), ideada per Francesc Cambó. Puig féu un projecte per a urbanitzar aquella muntanya, i d’aquest i d’un altre de Domènech i Montaner (1919) en fou feta una síntesi. Organitzada per l’ajuntament de la Dictadura amb l’ajuda de l’estat, l’alcalde baró de Viver en presidí la junta directiva (el marquès de Foronda en fou el director efectiu).

Representà un endeutament greu per a la ciutat, fins al punt que la Comissió de Responsabilitats de l’ajuntament republicà estudià, entre altres afers, la gestió financera de l’Exposició. Ha estat interpretada com un intent de sortir de l’estancament econòmic que seguí l’expansió durant la Primera Guerra Mundial (el 1924 foren iniciades les obres preparatòries d’urbanització de la ciutat: Gran Metropolità, part de la Diagonal, plaça de Catalunya, etc.), com una actuació de la Dictadura per a resoldre alhora el greu problema de la desocupació i el del catalanisme com a força política (Barcelona acollí en 1924-30 uns 200.000 immigrants), i com un assaig de definició de ciutat capitalista, amb les dominants d’oci i circulació.

Artísticament, l’Exposició significà, d’una banda, l’apoteosi del monumentalisme, començant per l’edifici que presidí el conjunt, el vast Palau Nacional, de pedra artificial, amb cúpula miquelangelesca i torres compostel·lanes, obra de Pedro Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roure; els palaus d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia, de Puig i Cadafalch, i les fonts monumentals de Carles Buïgas participen també d’aquesta estètica. Significà també una absorció oficial del Noucentisme: torres d’ingrés i Teatre Grec, de Ramon Reventós, palaus de les Arts Gràfiques, de Pelagi Martínez i Raimon Duran i Reynals, i de l’Agricultura, de Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas, pavelló de la Ciutat, de Josep Goday, traçat dels jardins, de Jean C. Forestier i Nicolau M. Rubió. També palesa l’esperit noucentista la idea i l’acurada realització del el Poble Espanyol. Els millors pintors i escultors noucentistes hi col·laboraren en la decoració de jardins i interiors: sobresurten els murals de Francesc d’A. Galí a la cúpula del Palau Nacional. També fou molt important l’Exposició com a introductora de la nova arquitectura a Catalunya: pavellons de Suècia, de Iugoslàvia —de Dragisa Brasovan—, i sobretot el d’Alemanya, obra bàsica de Mies van der Rohe.

Més informació sobre l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929

Dues exposicions que van canviar a Barcelona (1888 i 1929) Soledad Bengoecha i Ricard Desola a Catxipanda, (2). Revista on line de Tot Història Associació Cultural

1929: la Exposición que internacionalizó Barcelona  Teresa Amiguet La Vanguardia 15-01-2015

Col·lecció Filatèlica Ramon Marull: L’Exposició Internacional Barcelona Ajuntament Barcelona http://ajuntament.barcelona.cat/gabinetpostal/titol/

La Exposición Internacional de Barcelona en 1929 y su utilización propagandística
Juan Antonio Simón Diacronie. Studi di Storia Contemporanea . Núm 18, 2, 2014

Grandas, M. Carmen (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Els llibres de la frontera. Col·lecció Coneguem Catalunya.

V0050574 A man in historical Spanish dress

A man in historical Spanish dress. International Exhibition, Barcelona, 1929: a man wearing 16th century (?) costume; coats of arms of Spanish kingdoms. Colour lithograph by Rojas, 1929. https://wellcomeimages.org/indexplus/image/V0050574.html