Francesc Layret en el temps del pistolerisme

Dijous 15 d’abril a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tindrà  lloc la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro, advocat, professor, polític i autor de l’obra “Francesc Layret. Vida, obra i pensament”.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal

La Browning va ser la pistola emblemàtica dels pistolers patronals, mentre que la Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 122.

Del Congrés de Sants i la vaga de la Canadenca als assassinats de Francesc Layret i de Salvador Seguí (1917-1923). Per Vidal Aragonés

Ara fa un segle el nostre país va viure un dels períodes més intensos des del punt de vista polític. Per una banda el moviment obrer i sindical, de la mà de CNT, va donar una salt organitzatiu en el conegut Congrés de Sants. El període 1917-1920 va destacar per un nivell de mobilitzacions sindicals sense precedents fins a aquell moment, essent-ne la màxima expressió la Vaga de la Canadenca, que va suposar la conquesta de la jornada laboral de 8 hores. Per una altra banda, el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol es va expressar a través de l’Assemblea de Parlamentaris i la proposta d’Estatut d’Autonomia.

Aquest dos moviments, sindical i d’alliberament nacional, no van unificar lluites i es van manifestar per separat, però van patir per igual la repressió de l’Estat espanyol: milers de repressaliats, centenars de morts, acomiadats, etc.

Si bé els dos moviments no coincidiren, hi ha algunes excepcions com la de Francesc Layret, que malgrat haver estat reconegut com advocat de cenetistes, ha estat poc estudiat el seu pensament polític i la seva tasca d’organitzador de les primeres iniciatives que feren coincidir catalanisme i socialisme.”

Francesc Layret, en la infantesa es va veure afectat per una paràlisi, va perdre la mobilitat de les dues cames i va haver d’utilitzar crosses tota la seva vida

Sinopsi de Francesc Layret. Vida, obra i pensament

Francesc Layret ha passat a la història del nostre país com l’advocat laboralista assassinat el 1920 pel pistolerisme promogut per la patronal i els aparells de l’Estat. Advocat, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés… Però qui va ser realment Francesc Layret?

És impossible explicar el context polític català de principis del segle XX sense remetre’ns a la figura de Layret. Aquesta obra s’endinsa i estudia per primera vegada el pensament polític d’un dels grans organitzadors i referents del naixent catalanisme d’esquerres de la segona dècada del segle XX. Layret va saber conjugar republicanisme, catalanisme i socialisme en una proposta política única. A la vegada, la seva tasca constant i incansable en el si del moviment obrer l’avalava i li atorgava un consens entre sectors amplis que anaven des de l’anarcosindicalisme fins al catalanisme republicanista. I tot això ho feia sense cap renúncia ideològica i defensant sempre els posicionaments més rupturistes en els diferents espais on va participar.

No només coneixerem, però, el Layret advocat, regidor o referent polític. També ens acostarem a la part més humana del personatge, i podrem entendre com el devia afectar la paràlisi que patia a les cames des dels 2 anys o la inseparable tríada que formava amb Companys i Seguí. El llibre també descobreix algunes de les incògnites que fins ara existien sobre Layret: el nom i cognoms de qui va ordenar i pagar el seu assassinat i les claus del procediment judicial que es va obrir després; o les certeses i mites sobre el seu projecte de partit obrer català i la candidatura electoral de 1920. Un llibre que parla del passat perquè el present necessita eines per construir futur.

Vidal Aragonés

Nascut a Cornellà de Llobregat, 1978. Fill de família de classe treballadora. Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda des de l’any 2002 i professor associat de Dret del Treball de la UAB des de l’any 2010. Assessor jurídic del sindicalisme alternatiu i advocat litigant.

Militant des de mitjans dels anys 90 en associacions i moviments en defensa dels drets socials. L’any 2014 va participar en la creació d’Alternativa d’Esquerres de Cornellà. Diputat de la CUP-CC a la XII Legislatura del Parlament de Catalunya. Va presidir la Comissió d’Investigació sobre la gestió de les Residències de Gent Gran.

Ha escrit desenes d’articles sobre dret del treball, relacions laborals, moviment obrer i marxisme. Ha participat en diferents obres col·lectives i és coautor de Manual para luchar contra la reforma laboral (Atrapasueños, 2012), Las transformaciones hacia el socialismo en Venezuela (Atrapasueños, 2014) i de Francesc Layret. Vida, obra i pensament.

Més informació

Frances Layret 1880-1920  perJoaquim Ferrer, Fundació Irla, Barcelona, abril de 2010

Conversa amb l’historiador Jordi Serrano sobre la figura i llegat de Francesc Layret. Fundació Josep Irla, 23 de febrer de 2021.

Francesc Layret, el político desconocido” article de Josep Playà Maset a La Vanguardia 16/01/2021.

L’exposició Francesc Layret. Diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme s’ha organitzat en el marc dels actes commemoratius del centenari del seu assassinat. Comissariada per l’historiador Jordi Serrano. Museu d’Història de Sabadell.

Les darreres hores de Francesc Layret, el primer advocat laboralista Pep Martí, NacióDigital, 28 de novembre de 2020.

Vida i assassinat de Francesc Layret Júlia Costa.  Llegir.cat Barcelona

Els anys del pistolerisme a la ciutat de Barcelona (1917-1923) Carles León Peralta Revista Ab Origine

El pistolerisme, Barcelona (1917-1923), Albert Balcells González, Pòrtic Edicions, 216 p

Repartiment d’armes al Sometent de Barcelona en motiu de la vaga general del 24 de març de 1919. Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 91.

La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.

Dijous 11 de març a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, va tenir lloc la sessió “La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.” a càrrec de David Martínez Fiol, historiador, professor associat UAB i coautor de l’obra La Revolución de julio de 1909.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

La conferència es pot veure a Ateneu You Tube Història

Introducció de David Martínez Fiol

La violència política i social de l’estiu del 1909, coneguda tradicionalment com “La Setmana Tràgica”, fou, en aparença, la resposta anticlerical, antiburgesa i antimilitarista dels sectors populars de Barcelona contra el reclutament de reservistes per anar a lluitar a la Guerra, no declarada formalment com a tal, del Marroc. Contra aquest reclutament, el món sindical d’esquerres i els republicans organitzaren una vaga general revolucionària que, no només pretenia aturar l’embarcament de reservistes al Rif, sinó també posar en marxa una revolució republicana que forcés la reforma de l’estat o la caiguda de la Monarquia del jove Alfonso XIII.

Sens dubte, la violència del juliol del 1909 no s’explica sense la tradició de violència terrorista que, des de la darrera dècada del segle XIX, havia permès que Barcelona fos batejada com la “Rosa de Foc”. Però no es pot oblidar que el Marroc, fou durant el primer terç del segle XX, un altre focus de violència encara més notori que el de la mateixa Ciutat Comtal i que posà en perill sistemàticament la pervivència de la Corona.

David Martínez Fiol

Barcelona, 1962 és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC i catedràtic de Geografia i Història a l’Institut de Mollet del Vallès. La seva obra historiogràfica es centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme revolucionari català i el sindicalisme dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya en el temps de la Segona República i la Guerra Civil.

Selecció de llibres de David Martínez Fiol

  • La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España (coautor Josep Pich Mitjana) Editorial Comares, 2019, 360 p.
  • Viajeros en el País de los Soviets (coeditor junto a Josep Pich Mitjana, Andreu Navarra y Josep Puigsech), Barcelona, Ediciones Bellaterra, 2019.
  • 1917. El año en que España pudo cambiar (coautor Joan Esculies) Sevilla, Editorial Renacimiento, 2018.
  • L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Generalitat de Catalunya, 2017 (co-autor amb Joan Esculies).
  • 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara libres, 2014. (co-autor amb Joan Esculies).
  • Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
  • La Setmana Tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.
  • Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
  • La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Tesi de doctorat, UAB (publicació digital amb ISBN).
  • Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
  • Llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. La transició democràtica a Espanya (1975-1982), Barcelona, Graó, 1998.
  • De colònia a imperi. Els Estats Units d’Amèrica (1607-1918), Barcelona, Graó, 1996. (Co-autor amb Josep M. Casals i Messeguer).
  • Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
  • El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918) Antologia, Barcelona, Edicions la Magrana-Diputació de Barcelona, 1988.
La Setmana Tràgica, explicada per David Martínez Fiol.

Més informació

Vegeu la ressenya de Víctor López Mirabet sobre La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España, David Martínez Fiol & Josep Pich Mitjana, editorial Comares, 2019; a ENTREMONS. UPF JOURNAL OF WORLD HISTORY, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, Número 11 (octubre 2020), www.entremons.org

L’era dels atemptats (1892-1896). Cicle “Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923)”

Dijous, 18 de Febrer 2021 18,30 h, Sala Oriol Bohigas ha tingut lloc la primera conferència del cicle: “Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923)” a càrrec de Teresa Abelló i Güell, historiadora, professora titular de la Universitat de Barcelona amb un ampli camp de recerca sobre nacionalisme, anarquisme i moviment obrer.
Presenta la sessió: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

La sessió és d’accés obert. Ara es pot veure a You Tube Ateneu Secció Història

Il·lustració de l’explosió al Liceu provocada per l’anarquista Santiago Salvador segons sortia al diari “Le Petit Journal”, 1893

Introducció de Teresa Abelló

A partir del 1890, coincidint amb la implantació de les jornades de lluita obrera del Primer de Maig, el desencís i la frustració davant el fracàs de les mobilitzacions obreres va conduir part de l’anarquisme cap a l’acció directa i la “propaganda pel fet”, és a dir, cap a la pràctica d’accions terroristes, seguint el camí que ja s’havia iniciat en altres països.
La violència fou especialment significativa a Barcelona, durant la primera meitat de la dècada dels noranta del segle XIX, amb atemptats contra persones significatives de l’àmbit polític i econòmic, i elements representatius de la societat, que van comportar una dura repressió que afectà indiscriminadament defensors i opositors de la pràctica violenta.
El 1896, l’esclat d’una bomba al Carrer de Canvis Nous, d’ampli ressò internacional, tanca una etapa.
El segle XX, comença a Barcelona amb una nova onada d’atemptats i la col·locació de bombes al carrer, en indrets indiscriminats, va fomentar un clima repressiu i d’inseguretat generalitzat. La intensitat del terror va fer que a Barcelona se l’anomenes “la Rosa de Foc”. Resquícies d’aquesta violència, tot i que amb característiques diferents, van aflorar durant el fets de la Setmana Tràgica del 1909.

Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923). Tres etapes

a) Era dels atemptats (1892-1896); Bomba del Liceu 1893, atemptat contra el general Martínez Campos 1893, atemptat del carrer dels Canvis Nous, Corpus de 1896; Procés de Montjuïc 1896-1897.

b) Rosa de Foc: Atemptat a Maura (1904), Joan Rull Queraltó (1904-1907). Els atemptats amb bombes es feren presents al carrer: al carrer Ferran (1904), a les Rambles (1905), contra el cardenal Cassanyes (1905), a la falda del director del port (1906), a Peu de la Creu i la Boqueria (1908). La ciutat de les bombes. El 9 de juliol del 1909 esclata la guerra del Marroc i l’Estat decretà la mobilització dels reservistes, fins a cinc quintes i majoritàriament catalans. Setmana Tràgica, 1909, Execució Ferrer i Guàrdia, 1909.

c) 1918-1923 (Repressió i regressió, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la Canadenca 1919 assassinat de Francesc Layret 1920 i assassinat de Salvador Seguí 1923).

Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30

Dijous 21 de gener de 2021 a les 18.30 h va tenir lloc el debat Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30 amb la participació de Joan Esculies, historiador i autor de la introducció de “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer, i Josep Sanmartí, ateneista, autor de quatre articles al Blog  Perles Negres, Perles Blanques  sobre aquest tema.

Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Ja podeu veure el vídeo del debat.

De la introducció de Joan Esculies  a Catalunya contra Castella

El conflicte Catalunya-Espanya vist per un austríac en un llibre del 1936 que va ser prohibit pels nazis.

«Jaume Vicens Vives va afirmar que “la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien”. A Catalunya contra Castella que ara podem llegir en català, Sieberer té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, de forma directa i amb una mirada antropològica molt lliure de prejudicis. Interessat inicialment per la pervivència de la llengua catalana, el jove lingüista austríac va escriure aquest assaig il·luminador i de vigència persistent, que no pretén ser un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat i entendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol.

Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix una aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat.

En el seu assaig Sieberer contraposa les veritats del catalanisme amb les respostes que es donen des de Castella, entesa com la matriu d’Espanya, i sobretot Madrid, que per al catalanisme simbolitza «totes les coses dolentes». Els catalans, diu l’autor, consideren que els castellans «es comporten com si estiguessin un grau per damunt dels altres pobles de la Península i, per tant, destinats a dominar els seus pobles germans». I encara que una separació d’Espanya podria ser perjudicial en termes econòmics per a Catalunya, aquesta, segons els catalans, «podria gaudir dels fruits del seu treball en comptes de deixar-se’ls robar per Espanya» i la seva «explotació fiscal».

Per bé que l’obra repassa els principals esdeveniments del desenvolupament del catalanisme i ressegueix la història de Catalunya des del temps dels ibers, l’austríac no pretén escriure un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat. Per aconseguir-ho recorre a la cultura, l’economia, la llengua, les relacions amb França, l’evolució de l’administració i un elenc molt ampli de qüestions centrals per comprendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol. Només començar reconeix que no li interessen «tant els fets com les idees, les aspiracions i els arguments, la ideologia catalanista i l’oposició que l’envolta». És això el que fa aquest assaig d’una esgarrifosa actualitat i empeny el lector a subratllar passatges i més passatges amb la incòmoda sensació que es va escriure des dels anys trenta per al present.» De la introducció de Joan Esculies.

Joan Esculies, autor de la introducció “Catalunya contra Castella” d’Anton Sieberer

Sobre Anton Sieberer

Anton Sieberer, filòleg de formació,  té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, amb una mirada antropològica gairebé lliure de prejudicis, de forma planera i amb una gran sinceritat.

Va ser l’estiu de 1934 que Sieberer va visitar Catalunya i Espanya amb la seva moto. També hi tornaria el 1935. De Catalunya el va fascinar la pervivència i la recuperació del català. Catalunya era un laboratori immillorable per observar la sociolingüística d’una llengua. Aquest fet, li va despertar l’interès per aprofundir en la situació i li va inocular una no amagada simpatia pels catalans. Sieberer va consultar abundant bibliografia sobre el catalanisme a la Biblioteca de Catalunya i a l’Ateneu Barcelonès.

El juliol de 1936, en esclatar la guerra civil, va situar l’interès per la qüestió catalana i espanyola al mig del tauler internacional i una editorial vienesa va publicar d’urgència l’assaig de Sieberer. Segons la revista nord-americana Foreing Affairs el llibre tractava “sobre un problema que seguirà sent problemàtic al marge de qui guanyi la guerra civil”.

Les Perles d’Anton Sieberer recollides per Josep Sanmartí

Josep Sanmartí, historiador i ateneista és l’autor del Blog Perles Negres Perles Blanques de divulgació històrica. Ha dedicat fins a 4 articles a aquesta temàtica a partir de la versió en castellà “España frente a Cataluña, 1944, traduïda i seleccionada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.

Josep Sanmartí, historiador, ateneista i autor del Bloc “Perles Negres, Perles Blanques”

Més informació

L’anàlisi d’Anton Sieberer sobre les relacions entre Espanya i Catalunya“, per Francesc Artal, economista, i Francesc Roca, professor de Política Económica a la Universitat de Barcelona, Barcelona, 19 de juliol del 2013. Podeu llegir l’article aquí.

“Introducció” de Joan Esculies a Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola d’Anton Sieberer, traducció de Ramon Monton, Pòrtic 2020. Podeu llegir un fragment de la introducció aquí

Quatre de les diverses versions de l’obra d’Anton Sieberer:

  • Katalonien gegen Kastilien: zur innepolitischen, problematik Spaniens, 1936 (Catalunya contra Castella: la problemàtica de la política interior espanyola).
  • Espagne contre Espagne, a l’editorial J. H. Jeheber. Sieberer, encara, hi va incorporar un novè capítol sobre la guerra, amb el qual la cobria fins a l’inici de maig de 1937.
  • España frente a Cataluña, 1944, Traduïda i esporgada per Jordi Arquer, a partir de la versió francesa.
  • Catalunya contra Castella. La problemàtica de la política interior espanyola. Introducció de Joan Esculies, traducció de Ramon Monton, Ed Pòrtic 2020.

Llibres recomanats per a la Tertúlia Amics de la d’Història

Com ja sabeu, la pandèmia ens ha impedit dur a terme diverses tertúlies d’Amics de la Història al llarg del 2020, ara de cara al 2021, us recomanem per al primer semestre, tretze  llibres al voltant de la Història. Hi trobareu diversos gèneres: actualització de clàssics, novel·la històrica, assaig històric, llibre de consulta i altres gèneres.

Hem previst reiniciar les tertúlies d’Amics de la Història, en l’horari habitual a les 17 h, cada primer dilluns de mes, sempre que no sigui festiu, a la sala Pompeu Fabra. Us proposem la lectura i el debat tertulià al voltant d’aquests llibres i d’altres que ens pugueu proposar. Naturalment, estem condicionats a les circumstàncies actuals.   

Selecció de les obres: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Us informarem sobre la propera tertúlia a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès al voltant de dos llibres de Paul Preston que trobareu en aquesta llista.

Us podeu inscriure a joansolecamardons@gmail.com

La destrucción de la democracia en España: Reforma, reacción y revolución en la Segunda República. Paul Preston, Ed. Debate, 2018 (actualització).

Ressenya de Miquel Nistal: “La primera edició d’aquest llibre és de l’any 1978; aviat és convertí en un referent obligat per a l’estudi d’aquest període històric. La darrera edició de l’any 2018 està actualitzada amb incorporació de noves dades historiogràfiques[…]

En aquest llibre, Paul Preston aborda una part de la història política de la Segona República (1931 – 1936); dic una part, perquè el sistema polític que el llibre estudia és el de dos dels seus protagonistes principals: una part important de la dreta espanyola autoritària que lentament s’aglutinarà al voltant de la CEDA i el moviment socialista espanyol que, des dels seus inicis marxistes les darreres dècades del segle XIX, s’articularà en el PSOE. Aquests, doncs, són els actors principals del relat que fa Preston; hi ha molts altres grups i moviments polítics que formen part del relat, però l’autor no focalitza en ells. La CEDA i el PSOE constitueixen els dos principals moviments polítics de masses del període republicà i la seva evolució al llarg d’aquests anys posa de manifest de manera clara com els interessos econòmics i socials contraposats no es van poder solucionar en el terreny parlamentari i van originar tensions i conflictes en les zones urbanes industrials i en les depauperades zones agràries que van servir d’excusa per a justificar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la cultura

Paul Preston: La destrucción de la democracia en España: Reforma, reacción y revolución en la Segunda República

Un Poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. Paul Preston, Ed. Base, 2019.

Ressenya de Miquel Nistal: “El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura,

Paul Preston: Un Poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social.

M. El hijo del siglo. Antonio Scurati, Ed. Alfaguara, 2020

Ressenya de Miquel Nistal: “Antonio Scurati aborda en aquesta obra la tasca d’explicar de manera exhaustiva com es va produir el sorgiment del feixisme després de la Primera Guerra Mundial. No es tracta d’un assaig històric clàssic, sinó d’un llibre en forma de novel·la que des d’una estructura literària d’aparent ficció relata els fets històrics amb un rigor exquisit. No hi ha cites a l’ús, tal com esperem trobar en un assaig, però darrera de cada paràgraf del text que anem llegint es pot albirar una feina de documentació històrica excel·lent: tot el que es llegeix és rigorosament històric i es va endinsant en un llarg i cru procés de naixement i posterior creixement d’un engendre monstruós que de manera imparable va assimilant i transformant la realitat del llavors Regne d’Itàlia”. Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura.  

M. El hijo del siglo. Antonio Scurati, Ed. Alfaguara, 2020

La revolució alemanya 1918-1919. Sebastian Haffner, Edicions de 1984, Barcelona, 2020, traducció de Montserrat Franquesa.

Ressenya de Josep Sauret: Sebastian Haffner (1907-1999), nascut a Alemanya, emigrat a Anglaterra el 1938, tornà al seu país el 1961. Fonamentalment va treballar com a periodista i analista polític. Autor també de nombrosos assajos històrics.

Llibre interessant, clar, molt documentat i necessari per conèixer un període curt de la història d’Alemanya que va posar les bases de les futures SA, SS i l’ascens al poder de Hitler i tot el que va venir després en forma de guerra, holocaust… Tot i els anys que fa que es va escriure, uns cinquanta, és un llibre bàsic per comprendre el que va passar en aquells pocs mesos que varen canviar tantes coses a Alemanya que desprès serien en part la base del nazisme que assoliria el  poder a partir de gener del 1933.

L’obra reconstrueix els fets esdevinguts a Alemanya els últims mesos de la primera Guerra mundial, la revolució i guerra civil posterior fins a la restauració burgesa ajudada per el partit socialdemòcrata que va portar a la República de Weimar (denominació que la historiografia posterior va donar a aquest període). S’hi descriuen minuciosament els fets en què el kàiser Guillem II, abdica i deixa el poder al perdre’s la guerra i es reforma l’Estat, el pas entre l’Imperi del kàiser i la revolució, entre la dictadura militar i la democràcia parlamentària. Les discussions entre l’esquerra formada pel partit socialdemòcrata, SPD, i la seva escissió cap a l’esquerra, USPD, el partit socialdemòcrata independent, que sense ser un partit revolucionari d’esquerres tipus el bolxevic de Lenin, reunia els revisionistes, els marxistes i els espartaquistes de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg.

L’autor ens explica la formació dels consells revolucionaris de soldats i obrers i com realment no van aconseguir tenir una política comuna. Com els alts comandaments de l’exèrcit mai varen estar units enfront de l’enemic interior que representava la revolució, possiblement perquè entre altres causes més particulars, molts cops els propis soldats eren la revolució. També el fracàs del SPD teòricament alineat amb la revolució però que per mitjà d’Ebert, com a president del partit i del Reich, va defensar l’antic ordre. Veurem com tot i tenir exercits en dos fronts, l’oriental i l’occidental, es produïren manifestacions molt grans de treballadors, verdaderes masses obreres, que feien variar els esdeveniments polítics. En aquest sentit sorprèn el potencial humà d’un país que havent tingut una emigració important, va mantenir grans exercits i aconseguir que les fàbriques seguissin produint amb personal propi, no com passar en la segona guerra mundial que fou necessària ma d’obra externa com foren els jueus, membres d’altres minories ètniques i els “esclaus” provinents dels territoris ocupats. Ens presenta un Ebert com a fals líder de la revolució ja que s’hi posa al capdavant pactant amb els de l’USPD i d’alguna manera amb els soldats, per impedir-la. Ebert doncs va salvar l’antiga estructura de l’estat personificada en la burocràcia, la burgesia i els oficials de l’exercit.

El llibre relata la persecució i assassinat de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, dos personatges que en vida no tingueren gran cosa en comú tot i que els dos rebutjaven la violència de forçar una revolució al estil de Lenin i Trosky i publicaven articles crítics contra tothom. Ara bé els dos representaven als ulls de tothom la revolució i aquest segons Haffner fou el principal motiu del seu final com a preludi dels assassinats que vindrien en el període de Noske i de Hitler desprès. També ens explica com Gustav Noske, ministre de defensa amb Ebert, fou l’executor de la guerra civil contrarevolucionària que tingué lloc els primers mesos de 1919. Va ser ell el creador dels “freikorps” una tropa governamental, polititzada i de dretes, en que cada home prestava jurament al seu superior i que eren uns escamots sanguinaris que presentaven ja tots els trets de les futures SA i SS. Evidentment ni Ebert ni Noske ho sabien en aquell moment i l’únic que pretenien era una democràcia burgesa i parlamentària en ordre, pau i benestar. Tot i així encara es produí el anomenat “Putsch de Kapp” revolta militar que va precisar d’ una vaga general entre altres elements per aturar-lo. De totes formes fou la fi de l’SPD que en les noves eleccions promeses als colpistes va passar a perdre més de la meitat de vots i va començar l’època dels governs del bloc burgès que va durar fins el final de la república de Weimar i es va reprendre amb la república de Bonn. 

La revolució alemanya 1918-1919. Sebastian Haffner, Ed. de 1984, Barcelona, 2020

Ultradreta. Decàleg per entendre d’on ve i on va l’onada que amenaça la democràcia. Cas Mudde. Ed. Saldonar, 2020. Traducció d’Octavi Gil Pujol

Sinopsi: En aquest llibre tan oportú, l’expert en extremisme polític en l’àmbit global Cas Mudde proporciona una visió detallada de la quarta onada de la política ultradretana de la postguerra, i n’explora la història, la ideologia, l’organització, les causes i les conseqüències, així com les respostes que tenen disponibles la societat civil, els partits i les institucions per contrarestar les seves idees i la seva influència.

Cas Mudde, desafiant el pensament ortodox sobre la relació entre la política convencional i la d’ultradreta, ofereix una imatge complexa i perspicaç sobre un dels reptes polítics clau del nostre temps. «La ultradreta està mutant i Cas Mudde ha escrit la millor guia per entendre el seu creixement i el seu impacte». —Ryan Heath, Politico.

CAS MUDDE: Ultradreta. Decàleg per entendre d’on ve i on va l’onada que amenaça la democràcia

Aquí no hem vingut a estudiar. Enric Juliana, Ed. Arpa, 2020

Sinopsi: Presó de Burgos, desembre de 1962. Sis presidiaris —uniforme de color marró, cara gelada— discuteixen asseguts entre dues lliteres d’una de les cel·les del penal més fred d’Espanya. És una reunió del comitè del Partit Comunista d’Espanya a la presó.

El règim trontolla i un dels presos, el basc Ramón Ormazábal, arenga els seus companys: «Aquí no hem vingut a estudiar!». Manuel Moreno Mauricio, antic guerriller, reclòs des de 1947, secretari d’organització, no hi està d’acord. Aquí hem vingut a estudiar.

Són dos posicionaments polítics. Ormazábal creu que cal accelerar la lluita, liderar una onada de protestes des de l’interior del penal, convocar vagues de fam i desafiar cada dia l’autoritat. Moreno creu que els presos han de preparar-se intel·lectualment per a la llibertat, defensa una resistència a llarg termini. Trontollava de veritat el franquisme o era només un miratge? Estudiar o passar a l’acció? Paciència o aventura? Anar pas a pas o accelerar? Dilemes d’ahir, d’avui i de sempre.

Mitjançant la història dels principals protagonistes d’aquella discussió, aquest llibre construeix una gran panoràmica històrica sobre el franquisme i els seus principals opositors. Posa el focus en aspectes claus avui poc analitzats: el paper transcendental d’un economista republicà i català en l’estabilització de l’economia espanyola als anys seixanta, l’aposta de Churchill per la continuïtat de la dictadura de Franco, la gran capacitat de supervivència del franquisme gràcies a la protecció nord-americana, les duríssimes dissensions a l’interior del Partit Comunista, l’aposta del Kremlin per la restauració de la monarquia o les paraules de Mao Zedong en favor d’un ingrés ràpid d’Espanya al Mercat Comú.

Un assaig històric a ritme de novel·la. La biografia d’un heroi desconegut: Manuel Moreno Mauricio, un comunista de Badalona, nascut a Vélez-Rubio, sobre una controvèrsia històrica i una discussió política: la via de l’acció i la confrontació contra la lluita com a carrera de fons. Presó de Burgos, desembre de 1962. Sis presidiaris —uniforme de color marró, cara gelada— discuteixen asseguts entre dues lliteres d’una de les cel·les del penal més fred d’Espanya. És una reunió del comitè del Partit Comunista d’Espanya a la presó…” Llegir les primeres pàgines.

Entrevista “Enric Juliana traza un fresco de la resistencia al franquismo a través de la figura de Manuel Moreno Mauricio

Aquí no hem vingut a estudiar. Enric Juliana,Ed. Arpa, 2020

La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII). Albert Garcia Espuche, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2020. Volum I, 475 pàgines; Volum II, 725 pàgines.

Sinopsi: “L’Ajuntament de Barcelona publica La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII), de l’historiador Albert Garcia Espuche, una obra que consta de dos volums i més de mil pàgines, escrita amb la singular metodologia i l’amena narració que caracteritzen l’autor, que acaba amb els tòpics sobre el carrer Montcada. S’hi estudien la vida i les activitats d’un extraordinari nombre de persones que van viure a la via entre els segles XIII i XVIII.

L’anàlisi, feta amb pacient exhaustivitat i gran rigor, casa a casa i família a família, descobreix un microcosmos apassionant i, atès el relleu del carrer, construeix una història de Barcelona i, fins i tot, sorprenentment, una història de Catalunya. El carrer Montcada ha esdevingut un contenidor privilegiat de coneixement històric que ajuda a entendre alguns dels trets característics de la societat barcelonina, per això, un dels objectius de l’obra és retornar la memòria oblidada d’un carrer que va ser centre neuràlgic del desenvolupament social i econòmic de la ciutat i de Catalunya.

Per a l’elaboració de l’obra, l’autor ha fet un procés d’investigació que va iniciar l’any 1980: més de quaranta anys de recerca, sis dels quals han estat orientats al carrer Montcada. Sis mesos dedicats a buidar el cadastre del 1716 amb un total de 6.000 cases inventariades. » Per a la feina de recerca i documentació, l’autor ha consultat recomptes medievals de caps de foc datats fins al 1516; el cadastre borbònic de 1716 –el document més important que li ha permès vincular cada casa al seu propietari–; la documentació produïda per la Canonja de la Seu de Barcelona; així com documentació notarial: manuals diversos, més de 150 capítols matrimonials, més de 400 testaments i més de 250 inventaris post mortem.

El carrer Montcada, una de les vies més importants de Barcelona i una de les més atractives, tant per als turistes que visiten la ciutat com per als mateixos barcelonins, és un carrer envoltat de mites que ha passat a la història com el nucli d’art gòtic, símbol de riquesa i de poder, un espai urbà que fou nobiliari i exclusiu. Del carrer Montcada es diu que no hi havia activitat econòmica, ni establiments, perquè estava habitat per gent rica. L’existència dels seus falsos palaus ha fet que el carrer fos conegut com un espai on només circulava la noblesa, quan en realitat era un àmbit de barreja social i de dinamisme econòmic, en sintonia amb el context socioeconòmic en el qual es trobava inserit. En definitiva, un carrer ple de tòpics.

La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII), Albert Garcia Espuche

L’obra relata el procés d’investigació que l’autor, Albert Garcia Espuche, inicia l’any 1980. Es tracta d’un estudi sobre la societat, l’economia, l’espai urbà i el territori, a Barcelona i Catalunya, a partir d’un cens de milers de veïns i/o propietaris, amb l’objectiu d’acabar amb els tòpics abusius versats sobre el carrer Montcada, sobre la ciutat i sobre el país.

La recerca, que parteix de la singularitat de la via a través de la gent que l’ha habitat –gent anònima majoritàriament–, analitza alguns dels trets més característics i l’evolució de la societat catalana dels segles XIII a XVIII i fa un recorregut sobre el pas del temps vist des del carrer, des de les persones que hi van viure i des de la vida en societat.

L’obra es compon de dos volums. El primer volum és un estudi general acompanyat de les primeres fotos que es conserven del carrer en què s’analitzen profundament la societat i l’economia. El segon volum analitza les persones que hi van viure així com l’activitat que es duia a terme al carrer, casa a casa i família a família. Cada casa i/o cada família té una història independent, prou important i prou extensa, com és el cas de la Casa Dalmases” (Del dossier de premsa). Vegeu el dossier de premsa complet

La plaça Major del Born, en una pintura anònima datada al voltant de 1775.© MUHBA

La història de Barcelona en 10 passejades. Jaume Grau, Ed. Rosa del Vents, Barcelona, 2020.

Sinopsi: “Des de la ruta de l’aigua, de les revoltes, de les guerres o de les epidèmies fins a la ruta del treball, de les obres i especulació o la Barcelona màgica, ens convida a caminar per la ciutat per descobrir tota la seva historia.

La millor manera de conèixer Barcelona es caminant-la. En els seus carrers i places hi ha escrita tota la seva historia i nomes cal obrir be els ulls per descobrir-la. La Barcelona d’avui es el testimoni viu de les Barcelones d’ahir, i en les seves pedres ha quedat imprès un relat històric apassionant.

Les deu rutes temàtiques que proposa Jaume Grau per recórrer la ciutat es poden fer caminant, cadascú seguint el seu pas, o, fins i tot, dissenyant el seu propi trajecte. Des de la ruta de l’aigua, de les revoltes, de les guerres o de les epidèmies fins a la ruta del treball, de les obres i de l’especulació o de la Barcelona màgica, l’autor ens convida a mirar-la a traves de la historia.

Una ciutat que amaga molts mes racons i curiositats dels que ens hauríem pogut imaginar, com saber per exemple que hi fa una sabata a la façana de la catedral. Però també ens revela un passat dur i difícil, com el que podem observar al turó de la Rovira, on centenars de barcelonins van instal·lar les seves barraques”.

La història de Barcelona en 10 passejades. Jaume Grau

La NO-extradició de Ventura Gassol.  Manuel Castellet Solanas i Rosa Anna Felip Fillat, Editorial Base, col·lecció Base Històrica, 2020.

Sinopsi: “Aquesta obra se centra en el final de la vida política de Ventura Gassol, un home que creia en la República i en la llibertat de Catalunya, en un temps en què era considerat, segons els informes del mateix règim franquista, com «el elemento en que se ha tratado de idealizar el separatismo catalán». Es fa un recorregut exhaustiu i rigorós d’un període curt en el temps però intens en els esdeveniments, que el lector podrà resseguir en la documentació, sovint inèdita, que acompanya el text. Els autors s’han esmerçat a construir un llenguatge narratiu, que convida el lector a endinsar-se en aspectes no sovintejats dels estudis històrics i permet fer un seguiment de la persecució a què va estar sotmès el conseller de Cultura de la Generalitat republicana.” (De la contraportada de l’obra). Entrevista als autors a Sàpiens, 223 octubre 2020, pàg. 80-81.

La NO-extradició de Ventura Gassol.  Manuel Castellet Solanas i Rosa Anna Felip Fillat

La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Marcel Fité, Edicions 1984, col·lecció Novetats, Barcelona, 2020.  

Sinopsi: La Barcelona del XIX: assassinats i bullangues. La Barcelona tràgica del comte d’Espanya, la de les bullangues i la de la crema dels convents. És la Barcelona oprimida, convulsa i revolucionària, la ciutat menestral, laboriosa, pacífica i religiosa, esclatà amb un foc i una fúria incontenibles el dia 25 de juliol de 1835.

Una novel·la a partir d’una llegenda urbana sobre assassinats. L’evocació expansiva d’aquells esdeveniments va fer córrer molta tinta. Un dels textos literaris que es va fer ressò d’aquell rerefons revoltat i incendiari, amb una notable propagació al món cultural europeu, va ser, sens dubte, el relat de la llegenda del llibreter assassí de Barcelona. Des que va aparèixer publicat a la Gazette des Tribunaux l’any 1836, diversos autors, com ara Gustave Flaubert o Jules Janin i encara alguns altres, en van oferir les seves versions particulars.

Vegeu la ressenya de Joan Safont: “Marcel Fité reescriu la llegenda del llibreter assassí de BarcelonaEl Nacional.cat, La Llança, 21 de maig de 2020  

La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Marcel Fité

Vides catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director), Edicions 62, col·lecció Llibres a l’Abast, 912 pàg.

Sinopsi:  Més de 2000 anys d’història de Catalunya a través dels personatges més rellevants. Un llibre d’història rigorós i alhora divulgatiu en el qual més d’un centenar d’historiadors i experts ens ofereixen un retrat de Catalunya a través de la vida de les persones que al llarg dels segles amb els seus fets i obres, i en el seu dia a dia, han canviat la història i el món, des dels Temps antics fins als nostres dies.

La història es conforma de fets i persones. Si a la Història mundial de Catalunya es va fixar sobretot en els fets, aquest nou projecte es centra en les persones i en les moltes personalitats rellevants i influents que ha tingut el nostre país.

Podeu llegir-ne un fragment aquí

Vides catalanes que han fet història. Borja de Riquer (director)

Història de la Segona República Espanyola. Manuscrit original català inacabat. Josep Pla, Ed. Destino, pròleg de Maria Josefa Gallofré i edició de Xavier Pla, 2020.

Sinopsi: “Manuscrit original català i inacabat d’Història de la Segona República espanyola, set capítols escrits entre el 1937 i 1938, traduïts, represos i ampliats en castellà a partir del 1939. No ha sigut fins vuit dècades després de la publicació en castellà que no s’ha descobert que es basava en un treball inacabat en català, que l’escriptor no va incloure a l’obra completa publicada a Destino a partir del 1966. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, signa un segon pròleg on posa en dubte que, “com s’ha escrit sovint”, l’autor “renunciés al llibre o que el rebutgés per les raons que fossin, fàcilment imaginables, ni tampoc que no es plantegés reeditar-lo, retraduir-lo al català o adaptar-lo algun dia”. Historia de la Segunda República española havia quedat, com “un llibre a part, maleït”, “una taca dins el que era l’obra enorme i sòlida” del prosista i periodista Pla. Per què? Per ser tan “políticament i ideològicament militant” en contra de la causa republicana. “En tant que balanç propagandístic en uns moments de guerra civil, pretén convèncer del final ineluctable del procés històric que judica amb tanta duresa”.

Ressenya de Jordi Nopca: ”El llibre maleït de Josep PlaAra Llegim, 27-11-2020

Història de la Segona República Espanyola. Manuscrit original català inacabat.  Josep Pla

El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà. Jordi Amat, Edicions 62, col·lecció No Ficció, traducció Ricard Vela.

Ressenya de Narcís Argemí: Si no fos perquè el que explica és cert, aquest llibre es podria llegir com una bona obra de ficció. Es tracta d’una mena de biografia sobre el periodista Alfons Quintà. El seu pare va ser una persona propera a Josep Pla pel fet de tenir vehicle propi i estar disposat a acompanyar-lo on calgués, d’aquí el títol del llibre. Al voltant de Pla es movien intel·lectuals i polítics, entre els que destaquen Jaume Vicens Vives i Josep Tarradellas. És impressionant la carta que Alfons Quintà, amb 16 anys, li escriu a Josep Pla intentant fer-li xantatge. Aquí, ja s’intueix la deriva del personatge.

Jordi Amat en fa un esbós psicològic, mostrant-lo com a obsessiu, rancuniós, assetjador i capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En definitiva, una persona tòxica per a tot el seu entorn personal i professional. Com una crònica, va resseguint la trajectòria de Quintà en paral·lel a l’actualitat política del moment, especialment el cas Banca Catalana i el llançament de TV3. Va saber treure profit dels seus contactes, adquirits en la joventut al voltant de Pla, i de les informacions de les que disposava com a periodista incisiu i infatigable. Va exercir de delegat d’El País a Catalunya, va ser el primer director de TV3, va ser el director del diari El Observador (un dia us explicaré una anècdota personal amb Quintà en la presentació d’aquest diari que es va fer a l’Ateneu Barcelonès) i finalment va acabar escrivint articles al Diari de Girona.

El final, penso que ja el coneixeu, un daltabaix que va segar d’un tret la vida de la dona de qui s’estava separant i va acabar amb el suïcidi del protagonista. Ressenya al Blog Gaudir la Cultura.

El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà. Jordi Amat

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i la Tertúlia “Amics de la Història” (2015-2020)

Un balanç quantitatiu

Al llarg dels dos mandats, 2015-2017 i 2018-2020, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha organitzat o bé ha acollit 93 actes. El balanç provisional, sense haver tancat, encara, les dades de 2020, suposen una assistència de més de 6.550 persones, que representa una mitjana de 70 persones, per acte. Quant a les visualitzacions, dels 60 vídeos que es poden veure a You Tube Ateneu Barcelonès, fan un total de més de 28.000 visualitzacions, amb una mitjana de 467 visualitzacions per vídeo. Els formats dels actes han estat els següents: la conferència emmarcada en un cicle temporal o temàtic, la conferència singular, el debat, la commemoració, l’homenatge a persones o institucions i el cinefòrum.

A més, l’any 2015, un grup de socis i sòcies de l’Ateneu vàrem crear, amb una periodicitat mensual,  la Tertúlia Amics de la Història, que ha dut a terme 32 tertúlies.

Així doncs, s’han dut a terme 125 activitats a l‘entorn de la Història en aquests sis anys. Naturalment, només, s’han comptabilitzat els actes promoguts directament o acollits per la Secció d’Història i les tertúlies d’Amics de la Història. De ben segur, que s’han fet altres actes vinculats amb la Història, promoguts directament per la Junta de l’Ateneu o per altres seccions, presentacions de llibres, entre altres.   

Des del 2015, la majoria d’actes d’Història (69 de 93) s’han enregistrat en vídeo o àudio i es poden tornar a visionar o escoltar a l’Arxiu de la Paraula. En algun casos, hi va haver problemàtiques tècniques que no van permetre l’enregistrament, durant algunes setmanes o algun dia en particular. Tot i així el nostre balanç és molt positiu. Agraïm molt aquesta feina discreta, però, tan eficaç i imprescindible per garantir l’accés als diferents actes realitzats, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc.

Pau Fuster Bausili “Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz” 8-4-2019

Algunes i alguns ateneistes ens han demanat si es podria editar una versió en vídeo més resumida de l’acte, sense deixar de fer la versió completa. D’aquesta manera, la difusió podria ser molt més gran. Sovint costa trobar el temps per veure per You Tube una conferència que dura més d’una hora. Amb una versió més breu (15 minuts) o molt breu (2 minuts), la difusió seria molt més gran, sense perdre la possibilitat de poder veure la versió completa. Podeu veure tots els vídeos a Secció d’Història You Tube Ateneu.

Tots els actes i, també, les tertúlies pròpies i les participades (126) tenen un informació complementària, sovint amb un resum, bibliografia o altres dades de les persones conferenciants o tertulianes al Blog d’Història https://historia.ateneubcn.cat/. que vàrem iniciar el 2015 i que hem anat ampliant en continguts. A  més, durant l’any 2020, en haver-se hagut de reduir l’activitat presencial, per raó de l’emergència sanitària, s’han preparat 6 reculls de recursos en línia. Us convidem a visitar i a subscriure-us al Blog d’Història. Només, heu d’anotar el vostre correu electrònic.

Dades de la Secció d’Història i d’Amics de la Història 2015-2020
*Dades fins al 5-11-2020. Sd= sense dades. Pendent de la Memòria 2020 de l’AB

Un balanç qualitatiu

Quan el 2015 vàrem prendre possessió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, Patrícia Gabancho, aleshores vicepresidenta de l’Ateneu, ens va encoratjar a realitzar una programació de les seccions, amb algunes directrius ben clares: a) innovar en els continguts i en els formats;  b) captar talent jove i mantenir el talent madur; c) fer més patent la presència de la dona i de la temàtica feminista; i d) finalment programar cicles curts o mitjans, alternant-los amb les conferències singulars.

Amb aquest esperit, hem organitzat 12 cicles temporals, des de la Secció d’Història i, també, hem promogut un cicle intersectorial, que va coordinar la Comissió de Cultura de l’Ateneu, amb la participació de la majoria de les seccions de l’Ateneu: De la Revolució americana a la Revolució Francesa.

Daniel Roig “La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa” 12-3-2019

Dotze cicles històrics

En el període 2015-2020, pel que fa als actes d’Història, s’han realitzat 46 conferències en el marc d’un cicle, mentre que s’han dut a terme 47 conferències singulars. Podem dir que la meitat dels actes formen part d’un cicle, amb una programació cultural que intenta ser coherent i que voldria seguir les orientacions de l’enyorada Patrícia Gabancho, i l’altra meitat, és un calaix de sastre, on hi ha compromisos institucionals, novetats editorials, convenis amb entitats, oportunitats, bones idees i idees no reeixides, demandes de les sòcies i els socis, entre molts altres. A continuació, donem una brevíssima informació dels cicles organitzats per la Secció d’Història, al llarg dels dos mandats.

L’any 2015, s’organitzaren dos cicles: L’endemà de 1714 i el 75è aniversari de l’execució de Companys. El primer cicle, amb quatre conferències, tractava dels efectes de la derrota del 1714. Hi varen participar Josep Maria Torras (Repressió i resistència antiborbònica a Catalunya), Agustí Alcoberro (L’exili austriacista), Enric Pujol (La recuperació de la memòria de la Guerra de Successió i els orígens de la Diada nacional) i Francesc Xavier Hernàndez (Aspectes estratègics i militars poc coneguts de la Guerra de Successió). El segon cicle, amb un doble format de conferència i de lectura dramatitzada, interpretada per l’actor Josep Boixaderas, amb dues conferències: El procés judicial sobre el Sis d’Octubre, a càrrec d’Arnau Gonzalez Vivalta i 75 è aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys, amb Josep Maria Solé i Sabaté.

“El procés judicial sobre el Sis d’Octubre” amb Arnau Gonzàlez Vilalta i Jordi Boixaderas

L’any 2016, es dugueren a terme tres cicles: Internacionalització i Guerra civil, amb dues conferències; un cicle llarg Grups i classes socials a Catalunya, amb sis conferències sobre la pagesia, la menestralia, la burgesia industrial, la classe obrera, la gent de mar i les dones. El tercer cicle, Contra la barbàrie nazi, amb tres conferències es va iniciar el 2016 i va acabar el 2017: Les set caixes. Una història familiar sobre l’Holocaust (Dory Sontheimer); Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna(Assumpta Montellà) i La Barcelona deportada.  70 anys de l’alliberament dels camps nazis (Juan Manuel Calvo).

Durant l’any 2017, es dugueren a terme dos cicles: el primer, Centenari 1917, amb sis conferències, feia un recorregut històric de les Revolucions russes i els viatgers catalans a la Rússia revolucionària de 1917, fins a la Barcelona cultural i obrera, passant per la crisi espanyola de 1917, l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona i el pensament i l’obra de Prat de la Riba. El segon cicle, fou una breu Història de les Religions  a Catalunya: el protestantisme als Països Catalans (Josep-Lluís Carod-Rovira), l’Islam a Catalunya (Dolors Bramon), l’Església catalana (Jaume Aymar) i els jueus a Catalunya (Irene Llop).

L’any 2018, es varen dur a terme dos cicles: Històries de Barcelona, amb temes ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus (Martín Rodrigo Alharilla); Cerdà i l’Eixample(Lluís Permanyer); El doctor Robert i el Tancament de caixes (Enric Calpena); El Barri gòtic (Dani Cortijo); Dones barcelonines (Elisenda Albertí); Els nazis a Barcelona (Francesc Vilanova). L’altre cicle, Catalanisme versus feixisme, es preguntava Per què no ha existit un moviment feixista català? (Arnau Gonzàlez i Vilalta) i El catalanisme davant del feixisme: 1919-1975 (Enric Ucelay Da Cal).

Durant l’any 2019, es dugué a terme el cicle històric La vaga de la Canadenca de 1909,amb tres conferències: La Vaga de la Canadenca: Reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social (Teresa Abelló); El món empresarial i parlamentari: el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919 (Manuel Pérez Nespereira) i Una mirada internacional al 1919 català (Josep Puigsech). A més, també, es va organitzar el cicle intersectorial De la Revolució americana a la Revolució francesa, coordinat per la Comissió de Cultura, amb la participació de la majoria de les seccions de l’Ateneu. La nostra Secció d’Història va proposar i presentar tres conferències, amb una assistència notable de públic i, també posteriorment, de visualitzacions: La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda? (Alberto Pellegrini); La Revolució Francesa (1789-1799). Un model de revolució burgesa (Daniel Roig) i La Revolució Francesa al pensament i l’obra de Madame de Staël, (Xavier Roca Ferrer), aquesta darrera en col·laboració amb la Secció de Llengua i Literatura. També, es dugué a terme el cicle curt sobre Les exposicions universals: Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia (Paola Lo Casio) i L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La transformació de Montjuïc (Elena de Ortueta Hilberath).

Durant el curs 2019-2020,  s’ha dut a terme el cicle El segle XIX Català, amb 4 conferències. Malauradament, no hem pogut acabar tot el programa previst, per les limitacions sanitàries que tots patim. La conferència inaugural del cicle va anar a càrrec de Jordi Casassas:  De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898, seguida de La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament (Maties Ramisa); Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823 (Jordi Roca Vernet) i Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843 (Anna Maria Garcia Rovira).

Imatges: “Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos” (Roger Mateos, Antonio Martos, M. J. Bernete i Plàcid Garcia Planas); “Francesc Mestre i La Veu de Tortosa (1899-1902). La Veu del primer catalanisme a l’antiga comarca de Tortosa” (Maria Mestre i Prat de Pàdua, Borja de Riquer i Rafel Català); “Les revolucions russes de 1917” (José Manuel Rúa)

L’any 2020, en plena pandèmia i amb l’Ateneu sense poder fer actes presencials amb públic, hem preparat sis articles al Blog d’Història, amb recursos en línia: tres sobre cicles històrics (Històries de Barcelona, Grups i classes socials a Catalunya i Centenari 1917), vistos anteriorment i tres reculls amb actes celebrats a l’Ateneu Barcelonès: 14 d’abril de 1931,  Crisis i canvis de règim a Catalunya a Espanya (1898-1930), De la Segona República al Procés independentista. Aquests tres reculls precediren l’entrevista debat amb Arnau Gonzàlez Vilalta:  Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions.

Les persones que hi han participat i les que trobarem a faltar

Al llarg d’aquests sis anys, han participat 150 persones conferenciants i 40 convidades a la Tertúlia Amics de la Història. A totes i a tots els agraïm la seva participació i el seu interès. A títol de record i d’homenatge, anotem una referència a les persones conferenciants i convidades que ens han deixat:

Patrícia Gabancho, escriptora, activista i vicepresidenta de l’Ateneu que va protagonitzar, amb Agustí Alcoberro, historiador i escriptor la conferència debat promoguda per la Secció d’Història amb més visualitzacions (2.945): Moments clau en la història de Catalunya. Episodis decisius o oportunitats perdudes?

Patrícia Gabancho, escriptora, activista i vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès 2014-2017

Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador sabadellenc, professor de la Universitat de Barcelona, que va participar en el cicle sobre Grups i classes socials a Catalunya, amb la conferència que ens consta que va preparar amb molta cura, per la dificultat de trobar informació rellevant sobre el tema: Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura.

Hilari Raguer, monjo benedictí i historiador, que va participar a l’acte Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, que va argumentar i defensar Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera.

Pep Bujosa, matemàtic i docent, que havia participat recentment a la Tertúlia Amics de la Història, crític de teatre de qui podeu llegir-ne els darrers articles al Blog Gaudir la Cultura, a l’apartat: El racó del Pep: In memoriam.

També van dedicar dues tertúlies homenatges als llibres del mestre d’historiadors Josep Fontana (1938-2018) “Tertúlia sobre Josep Fontana. El millor homenatge és llegir els seus llibres” i la tertúlia a Eva Serra i Puig (1942-2018), historiadora, professora i activista: “Aportacions historiogràfiques d’Eva Serra” a càrrec de Josep Capdeferro .

Tinc un bon record i un gran agraïment per a totes les sòcies i els socis de la Secció d’Història i, d’una manera especial, als qui han participat més activament: Maria Mestre ponent adjunta, Josep Sauret, Josep Sanmartí, Carme Llobet, Maria del Pilar Moya i Narcís Argemí. També, per a totes les persones membres de la Comissió de Cultura i a totes les persones treballadores de l’Ateneu i, d’una manera especial, al personal de la Biblioteca, d’informàtica, de difusió i a les regidores de sala. Finalment, per a tota la Junta, especialment amb les persones vocals amb qui hi he tingut més contacte, i amb el seu president, Jordi Casassas, del qual puc dir que, sempre, m’ha escoltat i que ha presentat diversos actes de la Secció d’Història i que també ha participat en la Tertúlia d’Amics de la Història. També, el meu agraïment a aquelles persones amb qui he discrepat subtilment o obertament, però que malgrat tot, m’han ajudat a continuar.

Més informació

Les persones que tingueu interès a disposar de més informació podeu consultar l’annex que s’adjunta, que conté dades amb la data de l’acte, el títol, les persones participants, l’assistència, el nombre de visualitzacions, el tipus d’acte, el tipus de suport, presentador/a, l’adreça de l’arxiu digital on consultar l’àudio, el vídeo o el Blog d’Història. Es pot cercar la informació per qualsevol d’aquestes variables. Per buscar informació en aquest annex pdf cliqueu la tecla Control + “F”, apareixerà un requadre on podreu escriure el que es busca.

En aquest annex podeu veure els actes amb més assistència i els vídeos que tenen més visualitzacions. També diferenciem els 12 cicles amb colors. Totes les tertúlies d’Amics de la Història s’han marcat amb color blau fosc.

A mode de conclusió

El balanç de totes aquestes activitats l’ha de poder fer cada ateneista. Com a ponent coordinador de la Secció d’Història, aspiraria a millorar-ne el contingut, l’assistència en directe de sòcies i socis i de públic en general i, també, incrementar-ne la difusió dels vídeos. Crec que cal continuar potenciant els cicles d’Història propis de la Secció i, també, els cicles intersectorials, amb la participació d’altres seccions de l’Ateneu. També, es podrien potenciar les activitats anomenades de “Memòria Democràtica” i, almenys una vegada a l’any, seria molt interessant, en aquests moments que vivim, programar una activitat, en col·laboració amb altres entitats memorialístiques, com es va fer recentment amb l’acte: La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. D’altra banda, recomanaria contactar, novament, amb entitats acadèmiques recercadores i amb entitats i revistes de divulgació històrica. La recerca històrica ha de poder arribar a un gran públic, sense perdre el seu rigor intrínsec.  

Finalment, caldria pensar en crear i desenvolupar nous formats (jornades, concursos, sortides, recorreguts, crítica de sèries sobre història, cinefòrum, debats amb joves historiadores i historiadors i periodistes, entre molts altres), per divulgar i arribar a persones joves i, en general, a un públic que, actualment, pot veure la “Història” com una cosa del passat, sense gaire atractiu, en lloc de tenir-la com a un referent per millorar la construcció del seu futur.

Barcelona, 21 de novembre de 2020

Joan Solé Camardons

Ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

“La Guerra dels Segadors” (Pere Cristòfol, Àngel Casals i Antoni Simon); “Viatgers catalans a la Rússia revolucionària” (Pelai Pagès); “Gent de mar: navegants i mariners a la flota catalana del vuit-cents” (Francesc Lleal); “La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig” (Ramon Balasch, Josep Cruanyes, Joan Solé)

La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte

Dilluns 16 de novembre a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas tindrà lloc el debat La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte amb Antoni Simon i Pere Cristòfol. Moderat per Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons

Activitat sense públic que es podrà seguir a Ateneu en directe

Debat amb:

  • Antoni Simon i Tarrés, catedràtic d’Història Moderna de la UAB, historiador, ha fet nombrosos recerques sobre la Revolució Catalana de 1640 i autor de l’obra 1640, Rafael Dalmau, editor, 2019 
  • Pere Cristòfol i Escorça, llicenciat en dret, autor de l’estudi introductori, dels annexos i de la traducció de La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure, Farell editors, 2020
  • Àngel Casals Martínez, professor d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, historiador especialitzat en bandolerisme, història militar i formes de violència social.
La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte amb Antoni Simon i Pere Cristòfol. Moderat per Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons

Imatge principal: L’armada hispànica davant Barcelona

Amb aquest gravat de Pierre Miotte es recupera una de les perspectives més habituals de la representació de la ciutat: la vista des del mar. La ciutat torna a aparèixer dibuixada en perspectiva i, en primer terme, podem veure el port i l’estol de vaixells de l’armada hispànica, inclosa la sorprenent inclusió de la muntanya de Montserrat. Font: MIOTTE, Pierre, Roma, 1652; NOVA E VERA DESCRITTIONE DELLA CITTA DI BARCELLONA ASSEDIATA DELL’ARMATA DI S.a MAESTA CATTOLICA. Atles de Barcelona http://www.atlesdebarcelona.cat/

Inici i desenvolupament de la Guerra

Guerra dels Segadors o Guerra de Separació? Mentre que el projecte polític impulsat des del centre castellanocortesà situava els rei i els interessos dinàstics i de reputació de la monarquia com a prioritaris, els dirigents catalans situaven els interessos de la comunitat catalana com a esglaó més alt dels valors polítics que calia defensar, evidentment en el marc institucional i mental d’una societat de l’Antic Règim.

Els catorze mesos que van del gener de 1640 al febrer de 1641 van constituir un període històric d’una extraordinària intensitat i acceleració. En aquest curt espai de temps es van encadenar esdeveniments crucials tant per a Catalunya com per al conjunt de la monarquia hispànica.  L’any 1640 esclatà una revolta antimilitar contra les tropes hispanes allotjades a Catalunya, s’inicià una revolució política que deslligà els catalans de la monarquia dirigida per Felip IV de Castella i el comte duc d’Olivares i finalment es produïren els episodis d’una llarga guerra de separació amb la monarquia espanyola.

1640, Antoni Simon i Tarrés, Rafael Dalmau, Editor, 2019 

La fi de la Guerra. El setge de Barcelona (1651-1652)

El setge de Barcelona de 1652 és un dels episodis més èpics de la història moderna de Catalunya. Barcelona, delmada per la pesta, va resistir fins a la darrera extremitat. Fou a causa de Josep de Margarit i de Biure que la ciutat va resistir durant 15 mesos, en un setge més llarg fins i tot que el de 1713-1714.

Aquests fets ens els conta la crònica del governador Josep Margarit. Encarregada per la Cort de França, fou arraconada en els seus arxius perquè era massa crítica. Amb ell assistim a totes les decisions del comandament francocatalà i coneixem també els seus temors i l’estat d’ànim de la població.

La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure, Traducció, estudi introductori i annexos a cura de Pere Cristòfol i Escorça, Farell editors, 2020

Barcelona com a escenari bèl·lic

Amb aquesta imatge d’un dels episodis de la Guerra dels Segadors (1640-1652) comença una llarga sèrie de gravats i plànols centrats en els esdeveniments bèl·lics que visqué Barcelona durant la segona meitat del segle XVII i inici del segle XVIII. Vegeu la sèrie “La Guerra dels Segadors 1641” de la col·lecció “Atles de Barcelona” www.atlesdebarcelona.cat de Ramon Soley.

La Batalla de Montjuïc

La làmina ens mostra el primer gran fet d’armes iniciat després de la revolta del Corpus de Sang: la Batalla de Montjuïc de 1641. Malgrat que el títol del gravat -bilingüe en francès i neerlandès i flanquejant l’escut de la ciutat- parla de “setge”, en realitat es representa la batalla que va tenir lloc el 26 de gener de 1641 i que va enfrontar les tropes de Felip IV amb les forces de la coronela de la ciutat ajudades per regiments francesos. L’enfrontament principal va tenir lloc a la muntanya de Montjuïc, representada en primer terme, i on es veu amb força detall l’atac de la cavalleria castellana, rebutjat pels defensors de la ciutat. Al pla, en la zona de les Hortes de Sant Bertran, es representa la resta de les tropes espanyoles que també van intentar assaltar la ciutat, sense èxit, pel portal de Sant Antoni. Observis, una perspectiva errònia de la ciutat: l’interès i el detall del gravat se centra en l’escena de la batalla a la muntanya de Montjuïc. La ciutat apareix en un segon terme i en una perspectiva força errònia, sobre tot pel que fa al traçat de la muralla del Raval –on encara es dibuixen soldats- i els seus espais lliures interiors. La superposició d’edificis entre els quals destaquen una catedral idealitzada i una immensa torre inexistent a Barcelona, fan que tota la ciutat sembli aixecada sobre un turó.

Gravat 16 – PAS II, Crispyn van de; BROESZOON, Joost. Atlas de Barcelona http://www.atlesdebarcelona.cat/

La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria.

Dijous dia 22 d’octubre a les 18.30 h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, ha tingut lloc l’acte sobre La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. 

L’acte ha comptat amb participació de Gemma Domènech, directora general de Memòria Democràtica; Josep Cruanyes, jurista de la Comissió de la Dignitat i Agustí Alcoberro, historiador i testimoni.

Ha presentat l’acte: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Aquest acte cultural s’ha fet sense públic, només ha comptat amb la presència de representants d’entitats memorialístiques i de testimonis;  i s’ha emès en directe  des del web de l’Ateneu Barcelonès. 

L’acte tenia un doble caràcter: reivindicar la memòria democràtica pel que fa a les diverses etapes de l’edifici de la Comissaria de Via Laietana i d’una manera especial l’etapa franquista com a espai de tortura de milers de persones, i també pretén argumentar i informar sobre l’oportunitat per esdevenir un centre memorial i documental de la repressió franquista a Catalunya. 

Entitats memorialístiques i altres testimonis

Les persones i representants d’entitats memorialistes que han manifestat la seva adhesió a l’acte com a testimonis són: 

  • Carles Vallejo (Associació d’Ex-presos Polítics del Franquisme)
  • Carme Travesset (Testimoni personal, ex-presa)
  • Angelina Puig (Ateneu Memòria Popular)
  • Rosa Sans (Fundació Cipriano García de CCOO)
  • Pilar Rebaque Mas, Comissió de la Dignitat
  • Carles Castellanos, Elisenda Romeu i Carles Rosa (sectorial de represaliats de l’ANC totes elles ex-preses. 
  • Ricard Gené i Xesca Casals Oliver  (Fundació Catalunya)

Les persones i les entitats memorialístiques interessades han pogut donar el seu testimoni amb una breu intervenció. A continuació reproduïm la intervenció de les entitats que ens han fet arribar el text llegit.  

Associació Memòria Popular

Text llegit per Angelina Puig i Valls presidenta de l’Ateneu Memòria Popular (AMP)

Barcelona 22 d’octubre 2020
En primer lloc, moltes gràcies per haver-nos convidat a un acte tan
interessant, sobre un tema que ens interpel·la particularment. La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria.
Nosaltres, l’Ateneu Memòria Popular som una entitat barcelonina punt de reunió i plataforma d’acció de prop de mig centenar d’entitats memorials, des de les més antigues, com l’Amical de Mauthausen i altres camps,  l’Associació d’Expresos Polítics, la Fundació Cipriano García fins de més noves com el grup de joves advocats Iridia.
Volem que l’AMP sigui us espai de debat, de pensament i de creació perquè sabem que si no s’aprofundeix en la democràcia, si aquesta no guanya en qualitat, es debilita, es redueix, passa a estar amenaçada. Amenaces que busquen una democràcia sense llibertats, una democràcia baixa en drets, una democràcia buidada dels seus valors essencials. En tenim una mostra, amb la moció de censura, d’avui i ahir, d’un partit integracionista, contra el govern central a qui acusa d’il·legítim i ser un front popular socialcomunista en aliança amb independentistes i terroristes.
Unes màfies. Això han dit. Per a nosaltres la memòria serveix no solament per a la reconstrucció dels esdeveniments del passat, sinó per plantejar una mirada als problemes actuals i a partir d’ells proposar una genealogia històrica, per tal de conèixer la construcció col·lectiva de la ciutat democràtica en els temps contemporanis.
Tot adoptant la idea d’Henri Lefebvre sobre el dret a la ciutat com
a espai social hem confegit l’eix conductor del nostre programa
d’activitats: Laietanes. Memòries en la ciutat: la construcció de la raó democràtica. És el títol del projecte endegat el 2019 i que seguirà fins el 2021. Es centrat en l’arteria urbana de la Via Laietana que, amb els seus singulars i significatius edificis i espais, pot ser contemplada com a metàfora de la conquesta de la ciutat democràtica a partir del conflicte, les lluites laborals, veïnals, feministes i el manteniment de les impunitats.
Un dels eixos més significatius del nostre programa és el de combatre les impunitats de la violència franquista. Vam començar amb un conjunt d’activitats l’any passat:
• Acte reivindicatiu a l’espai públic en demanda de la recuperació de la Prefectura de Policia de Via Laietana com a lloc de memòria. I defensar públicament l’obertura i accés lliure als expedients i arxius del franquisme
• Jornada Tortures impunes: passat i present dels drets humans. Que vam celebrar en el Born.
Aquest any i el vinent donem continuïtat aquest eix de treball amb la preparació i presentació d’una querella per les tortures conduïdes de forma sistemàtica durant el franquisme com a delicte de lesa humanitat.
És una breu relació de la nostra activitat, si volen més informació sobre nosaltres o participar de les nostres activitats poden visitar la nostra pàgina web i/o associar-se a l’AMP perquè, no ho he dit a l’inici, a part de les entitats memorials, també en formen part persones a títol individual, com jo mateixa.
Moltes gràcies.
Angelina Puig i Valls, Presidenta de AMP

Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya

Text llegit per Rosa Sans Amenós, directora de la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya

Via Laietana: D’espai de tortura a espai de memòria
Fa deu anys que ens va deixar Angel Rozas, treballador de la construcció i sindicalista, fundador de les CCOO. Per la seva lluita contra la dictadura i en la defensa de la llibertat i els drets dels treballadors, fou víctima de les tortures a les comissaries franquistes, per les quals va passar en 16 ocasions en el interval de temps que va de 1958 fins 1969, i com tan d’altres, per la Via Laietana.
Ja en democràcia va ser l’impulsor de la creació de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya, ara fa 30 anys, per contribuir a recuperar la nostra història i preservar la memòria del moviment obrer.
Conèixer el passat, tant la seva vessant més fosca, la repressió política, com la més humana, l’esperit de resistència a favor de les llibertats democràtiques, és una de les millors eines de que disposem per prevenir la tornada a actituds totalitàries.
Per això, després de quatre dècades de dictadura i quatre més de democràcia, no hi ha cap raó, a banda de la manca de voluntat política, per no obrir el fons de la ‘Jefatura’ a la ciutadania i permetre l’accés a la documentació, en definitiva tenir una política arxivística en defensa dels drets humans.
El problema de l’accés als arxius és avui un obstacle al dret a la veritat. Els documents que testimonien la violació dels drets humans han d’estar disponibles també per exercir el dret a la justícia i a la reparació.
L’immoble de Via Laietana 43 de la ciutat de Barcelona és un espai amb un valor històric i memorialístic indiscutible. La posada en valor de la ‘Jefatura’ de Via Laietana és una oportunitat per documentar i per explicar dins un espai històric la repressió franquista i la persecució de l’antifranquisme a Catalunya.
Aquest edifici té una rellevància com a patrimoni immaterial pels episodis i vivències que van tenir lloc a les seves dependències, persones represaliades durant la llarga dictadura i que van lluitar per les llibertats com l’Ángel Rozas.

Des de la Fundació Cipriano García hem estat reivindicant durant molts anys que la ‘Jefatura’ de Via Laietana sigui un espai de memòria. No defallirem.

Rosa Sans Amenós
Directora de la Fundació Cipriano García –CCOO de Catalunya

“Via Laietana”

Text llegit per Carme Travesset, represaliada i torturada en aquesta comissaria.

Fa dècades, amb el franquisme, una prèvia a la presó era “La Via Laietana”, on la policia interrogava perquè volia saber, necessitava confessions. Calia conservar la dictadura a qualsevol preu i desarticular les organitzacions que lluitaven per la democràcia. A la Jefatura Superior, els detinguts patien els interrogatoris, l’angoixa, la por, els maltractaments, el dolor i, de vegades, la tortura i la mort…

Els germans Creix, Antonio González Pacheco (Billy el niño) i tants altres, tot de noms i malsons que apel·len necessàriament la memòria. Cada un ens recorda una història que també és la nostra.

A la Via Laietana, encara ara ressonen de tant en tant les paraules del general Mola: “Hay que sembrar el terror… hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros”.

S’empresona o es vol empresonar per fer por. Es multa per debilitar, per afeblir. S’amenaça per espantar. S’empresona per un xiulet groc, per un watsapp, per una piulada, per un tall de carretera, per una fotografia…

S’empresona per permetre debats al Parlament, per exercir la sobirania natural dels pobles, per proclamar i exercitar el dret a decidir, per no acovardir-se davant la repressió, per venjança, per despit i per humiliar, per actes administratius, per no apartar-se de la política quan ells voldrien, per una desobediència, per una resistència, per un encadenament…

Per atemorir i que la gent es quedi a casa, per aplicar el programa electoral ofert als electors, perquè comptaven que l’adversari s’estavellaria a les urnes però resulta que guanya les eleccions.

S’empresona per no haver reprimit prou, per no haver aplicat la màxima violència com volia la metròpoli.

En definitiva, s’empresona els que no es pleguen a la voluntat del poder constituït, s’intenta violentar llurs principis i valors perquè s’avinguin a abjurar de llurs conviccions. Volen que representin el paper i el símbol de la rendició.

L’any 1975 parlàvem de presos polítics i amnistia. Ara i avui, quaranta-cinc anys després, tornem a parlar de presos polítics i amnistia. 

El 1977 es va proclamar una Amnistia. Molt oportuna ja que alhora que s’alliberaren molts dels presos polítics d’esquerra, també es va exonerar de TOTA responsabilitat TOT l’aparell de la dictadura: policia, polítics, militars, jutges, funcionaris… tots els crims, les execucions i les tortures, la presó i els escàndols… són esborrats d’un cop de ploma. No es van tocar les estructures de la dictadura. Ens van vendre la moneda falsa d’una transició exemplar, però en realitat vam sofrir milers d’actes de repressió i ens van encolomar una “Constitución” tutelada per l’exèrcit que va guanyar la guerra i un funcionariat franquista per gestionar l’aparell de l’estat.

Esperem que algun dia, quan tinguem una democràcia real, s’obrin els arxius –militars, secrets, policials…– i es pugui fer justícia i, com a mínim, reparació a la dignitat i memòria de tantes víctimes de la repressió.

En temps de consciències líquides i fins i tot gasoses cal honestedat i referents sòlids.

Hem d’edificar-los amb transparència democràtica, amb la defensa dels drets civils, coherència en l’acció política i el coneixement necessari per tal d’orientar-nos i saber d’on venim, qui som i on anem. 

I finalment, hem d’exigir que aquest edifici de la Via Laietana, la “Jefatura Superior de Policia”, es converteixi en un monument inapel·lable de memòria, en testimoni d’uns fets que no podem oblidar i esdevingui una brúixola que ens alerti d’allò que mai més ha de tornar a passar.

 

La Comissaria de Via Laietana: d’espai de tortura a espai de memòria

El 1928 Teresa Vidal Cuadras va comprar l’edifici del número 43 de la Via Laietana i el va convertir en una construcció de cinc plantes amb baixos i soterrani. El 1929 el va vendre al Ministeri de Governació perquè hi instal·lés la Prefectura Superior de Policia, que aleshores va assumir el comissari Tenorio.

Amb l’arribada de la Segona República l’edifici es va transformar en la Comissaria d’Ordre Públic. El 1936 se’n va fer càrrec Frederic Escofet, que va dirigir la neutralització a Catalunya del cop d’estat del 19 de juliol des d’aquest edifici.

Als anys 50 van assumir la direcció de la prefectura els germans Antonio Juan i Vicente Juan Creix. Van ser els que van torturar Manuel Vázquez Montalbán, el poeta Joan Oliver o els militants del PSUC Joan Comorera i Gregorio López Raimundo. També van patir les seves tortures activistes de tot signe de la lluita antifranquista, com  Josep Maria Benet i Jornet, Oriol Bohigas, Maria del Mar Bonet, Josep-Lluís Carod-Rovira, Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra, Jordi Pujol o Carles Santos, Ramon i Agustí Alcoberro, Carles Vallejo, Carme Travesset i un llarg etcètera. Els germans Creix també van planificar la repressió dels fets del Palau o la Caputxinada. A la Caputxinada van detenir el catedràtic de la universitat Jordi Rubió i Balaguer, que havia nascut a l’edifici de la via Laietana i hi va tornar amb les manilles posades.

El 6 de juliol de 2005, davant mateix de la prefectura, un grup format per Jordi Carbonell, com a testimoni dels torturats; Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, i el diputat Joan Tardà i Antoni Batista, van fer una roda de premsa demanant la museïtzació de l’espai. Anys més tard, l’estiu de 2017, es va aprovar una proposta no de llei al Congrés dels Diputats per a la seva museïtzació.

El Govern Rajoy va ignorar la resolució, però les entitats memorialístiques han seguit treballant perquè els fets comesos a Via Laietana no s’oblidin i la proposta de museïtzació tiri endavant.

Entre les entitats i institucions que hi donen suport hi ha l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme, Òmnium Cultural, la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya, la Fundació Josep Irla, l’Ateneu Memòria Popular, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat a través del Memorial Democràtic. 

Fins a 50 entitats han signat un manifest perquè la comissaria de Via Laietana de Barcelona es converteixi finalment en un centre d’interpretació de la tortura i en un espai de memòria històrica i democràtica.  

Amical de les Brigades internacionals de Catalunya, Amical de Mathausen i altres camps, Amical Ravensbruck, ANC, Associació Ateos y Republicanos, Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (ACEPF), Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, Associació d’escriptors en llengua catalana (AELC), Associació de Juristes Drets, Associació Memòria de Mallorca (Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca), Associació Memorial Democràtic del Berguedà, Associació per a la Preservació i Difusió de la Memòria Històrica – Triangle Blau, Associació per la Memòria Històrica de Manresa, Associació per la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC), Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà (ARMHER), Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, Atenes Associació de Juristes pels Drets Civils, Ateneu Barcelonès, Ateneu Memòria Popular, Banc d’ADN dels desapareguts/ BarnaSants, Brasileiras contra o fascismo, Ca la dona, Casal Lambda, Col.lectiu Maspons i Anglasell, Col·lectiu Praga, Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat, Comissió de Defensa del Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia – ICAB, Comissió Dignitat, Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), Federació Catalana d’Automobilisme, Fundació Catalunya-Fons per la Defensa dels Drets dels Catalans, Fundació Cipriano Garcia – CCOO, Fundació Congrés Cultura Catalana, Fundació Irla, Fundació Museu Històrico social de Maquinista Terrestre i Marítima i MACOSA, Fundació Randa – Xirinachs, Fundació Salvador Seguí, Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels drets humans, ICEC (International Commission of European Citizens), ICIP, Iridia, Joves Esquerra Verda, Justícia i Pau, La Voz Ahogada – Projecte escènic, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Memorial Democràtic, Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, PEN Català, Revista Sàpiens, Rosa Sensat, Sindicat: Intersindical, SOS Racisme Catalunya, Súmate, Unió de Pagesos, USTEC, Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, Xarxa de comunitats de memòria i Xarxa Feminista.

La revista Sàpiens. núm. 213, desembre 2019. Dedica dos articles a la temàtica i en destaca la portada “Via Laietana. La casa dels horrors”:

  • Maria Jansana: “D’espai de tortura a espai de memòria” (pàg. 10-14)
  • Antoni Batista: “Tortures a Via Laietana: els testimonis de Jordi Pujol i Pep Martínez (pàg. 36-45). 1. El reportatge: Els interiors foscos de la tortura; 2. Jordi Pujol: “Que t’enviessin a la presó era el millor que et podia passar”; 3. Pep Martínez: “No acabes de saber mai per què resisteixes”

Via Laietana sapiens-213

Més informació a:

La Vanguardia 20/11/2019 Manifiesto para convertir la Jefatura de Via Laietana en un espacio de memoria

La Vanguardia 26/10/2019 Placa y tabú, per Jordi Amat

Òmnium Cultural 20/10/2019 Reclamem a Sánchez accions efectives per convertir la comissaria de Via Laietana en un espai de memòria

La Vanguardia 01/06/2017 El Congreso aprueba convertir la comisaría de Via Laietana en un museo de memoria histórica

El País 30/05/2017  ERC vol convertir la comissaria de Via Laietana en un memorial de la repressió franquista

Notícies 324 TV3 01/06/2017  S’ha aprovat al Congrés dels Diputats una proposició d’ERC per convertir aquest edifici de Barcelona en un museu de la repressió franquista

 

Via Laietana d’espai de tortura a espai de memòria. Ateneu Barcelonès, 22 d’octubre de 2020. Barcelona.

Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts

Dilluns 28 de setembre 2020 a les 18:30 – 20:00 a sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts, a càrrec Ana Fernández Álvarez, doctora en història de l’art i de Joan Solé Camardons, historiador i ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020).

Es presentarà la base de dades La guerra civil espanyola i la postguerra al cinema que conté actualment 467 títols que inclouen films, documentals i sèries sobre aquesta temàtica. Es pot consultar una versió simplificada a la llista IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/ amb 383 títols.

Espoir, Sierra de Teruel (1940), direcció André Malraux, Boris Peskine

Siendo innegable la gran influencia que el cinematógrafo tiene en la difusión del pensamiento y en la educación de las masas, es indispensable que el Estado vigile en todos los órdenes en que haya algún riesgo de que pueda apartarse de su misión…
Ordre ministerial de 2 de novembre de 1938.
Ramón Serrano Suñer

Dins l’àmbit literari trobem a l’entorn de mil sis-centes obres relacionades amb el tema de la Guerra Civil espanyola i, com afirmava l’historiador i periodista francès Jean Lacouture: “La Guerra Civil espanyola fou, sens dubte, la guerra dels escriptors. No existeix un conflicte que hagi interessat tant als escriptores i intel·lectuals de tot el món com aquella comtessa, ni tan sols la II Guerra Mundial despertà tanta fascinació”.

Es tracta d’un cas similar al cinematogràfic, ja que, a l’hora d’escollir un període històric on ubicar les trames fílmiques d’època, és, sens cap dubte, la temàtica sobre la Guerra Civil espanyola una de les més emprades dins la cinematografia hispana, fent-ho, a més, a través d’una gran diversitat de gèneres: bèl·lic, drama, comèdia, documental, thriller, etc, però també a través de nombroses i variades trames argumentals: acció bèl·lica, vida quotidiana durant la guerra, repressió franquista, maquis, exili, la dona i la guerra, etc., destacant, però i curiosament, la quasi total absència de temàtiques com la concentracionària, en relació als camps de concentració o de treball franquistes, o la dedicada a la repressió per gènere.

Los caminos de la memoria (2009), direcció José Luis Peñafuerte

També, però, és de destacar que l’especificitat del fet català, en la cinematografia hispana durant aquesta guerra no ha donat tampoc una filmografia qualitativament significativa, tot i algunes excepcions, tan sols podem trobar certes al·lusions anecdòtiques i normalment referides a tòpics en algun que altre film. Per a la cinematografica en català destaca entre altres Pa negre.

Pa negre (2010), Direcció Agustí Villaronga.

Hi ha una frase a l’obra teatral de Fernando Fernan Gòmez, Las bicicletas son para el verano, que diu: “No ha llegado la Paz, ha llegado la Victoria”, afirmació que resulta molt il·lustrativa, no solament per explicitar l’autenticitat d’una realitat social i històrica encara vigent, sinó que també ens dóna el veritable sentit que sobre aquesta guerra caïnita ens ha ofert i encara ofereix quasi tot el nostre imaginari cinematogràfic: un cinema de guanyadors i vençuts. Un símptoma i una prova més que el conflicte encara no està superat ni políticament, ni socioemotivament, perdurant així l’antitètic de les dues espanyes.

Las bicicletas son para el verano (1983), direcció de Jaime Chávarri

El més interessant, però, és analitzar aquestes produccions de manera contextualitzada i veure com el to i els tractaments fílmics anaven variant segons la conjuntura política del moment, des de 1939, amb l’inici de la denominada autarquia plena, fins la fi de la dictadura, passant pel dessarrollisme i pel tardofranquisme, sense oblidar, però, les importants i significatives conseqüències provocades per les primeres converses cinematogràfiques de Salamanca el 1955.

Franco ese hombre (1964), direcció de José Luis Sáenz de Heredia

Resulta interessantíssim també veure la incidència que van tenir en aquest cinema la desaparició de la censura o el Pacte de la Moncloa el 1977; saber quin efecte causà en aquesta cinematografia l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1982, quan molts dels ideals dels vells republicans saltaren pels aires; esbrinar el per què a partir de 1996 aquesta temàtica tornà a irrompre de manera significativa a les pantalles cinematogràfiques, en paral·lel a la intensificació d’estudis historiogràfics sobre aquest període; o entendre de quina manera el despertar i interès per la Memòria Històrica a partir de 2002, que culmina mitjançant la Llei del 2007, va mediatitzar el tractament d’aquesta classe de films.

Mambrú se fue a la guerra (1986), Fernando Fernán-Gómez

En general, aquest és un cinema que descriu una apassionant trajectòria fílmica que, salvant molt poques excepcions, va des de l’exalçament doctrinal sense matisos, passant per la creació d’un fals imaginari de reconciliació nacional, fins a un intent d’equidistància ideològica, la major part de les vegades absolutament fallida, tal i com ho demostren algunes de les realitzacions més recents.

Pero que todos sepan que no he muerto (2017), dirigit per Andrea Weiss.

La càrrega política, sovint maniquea, ha estat, doncs, molt present en la filmografia dedicada a aquesta matèria, plantejant reiteradament un subjectivisme apologètic i messiànic molt emfatitzat i on la temptació presentista apareix freqüentment actuant com a catarsi col·lectiva, ja que, en la major part dels casos, cineastes i guionistes han preferit enquadrar la mirada dels objectius en els seus propis espills ideològics i no pas fixar-la davant la finestra del temps històric, malgrat que aquesta presenti quelcom de boirassa.

Poden consultar la llista de les obres registrades a IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/

Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions

Dijous 25 de juny 2020 a les 18:00 – 19:00 tindrà lloc la primera videoconferència en directe de la secció d’Història “Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions” a càrrec d’Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Presenta la sessió Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Podreu fer preguntes a través de Twitter amb el hasthag #Ateneuacasa
Per completar aquesta sessió podeu consultar dos reculls amb una selecció de conferències i debats provinents de l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès que tracten directament o de manera més indirecta alguns dels períodes i de les dates que podem considerar crisis i canvis de règim a Catalunya i a Espanya. Per accedir-hi cliqueu:
Crisis i canvis de règim a Catalunya a Espanya (1898-1930)

De la Segona República al Procés independentista

Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions” amb Arnau Gonzàlez Vilalta,

Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions

Per Arnau Gonzàlez Vilalta

La irrupció del Coronavirus o Covid-19 en la vida pública mundial amenaça d’alterar, com mai  des de la II Guerra Mundial -hom diria que fins i tot encara més globalment-, els models econòmics, polítics i culturals desenvolupats durant la postGuerra Freda nascuda el 1989-1991. Després d’unes dècades on s’albirava un progressiu canvi de paradigma en les relacions entre l’Estat, l’economia capitalista i les relacions de poder envers la ciutadania en els països occidentals, la pandèmia sembla presentar-se com a factor accelerador de tendències propicies a provocar crisis i canvis de règim.

A Catalunya i Espanya, com arreu, aquest no és ni serà el primer escenari que al llarg del darrer segle hagin provocat inestabilitat i canvis de model més o menys convulsos. Inserida en major o menor mesura en els grans moments de transformació de les estructures de poder, dels models culturals i d’uns paradigmes econòmics diversos, la realitat catalano-espanyola s’ha vist sacsejada en múltiples ocasions a cavall de factors endògens i exògens. Des de la I Guerra Mundial i la frustrada modernització d’Espanya del 1917 a la onada de canvis de règim a l’Europa dels anys vint i trenta fins a la Guerra Civil del 1936-1939, venint de la Setmana Tràgica del 1909. D’aquí, fins a les crisis del petroli del 1973 i 1978 i el final del Franquisme, el Cop d’Estat del 1981 o el Procés Independentista (2012-2019), les estructures profundes de l’Estat Espanyol han vist com les sotragades de la vida catalana -tant nacional-identitària com obrera-, esdevenien un element generador d’inestabilitats, potencials crisis i canvis de règim a nivell general espanyol.

A quasi un segle exacte de la mal anomenada Grip Espanyola del 1918-1919, com si d’un macabre aniversari es tractés, la pandèmia sorgida a la Xina capitalista-comunista, al país paradigma de la negació del canvi de règim quan tot canvia, resulta absolutament pertinent preguntar-se cap a on evolucionarà la humanitat i el nostre context més immediat. Amb una Unió Europea en descomposició crònica i amb un eix euroatlàntic absolutament debilitat que ens margina del centre de decisions per primer cop des de fa cinc segles, la capacitat de les societats europees, i dins d’elles, de la catalana, per a construir dinàmiques pròpies, resulta d’allò més incert.   

En una Espanya amb unes estructures de poder d’una extraordinària capacitat d’adaptació i supervivència com es demostrà en la crisi multiorgànica del 2009-2017, cal fer una mirada retrospectiva per a reflexionar sobre el rol a ocupar per la ciutadania en un present que s’albira ple de suspensions de drets -en pro del bé comú?- i de tensions generals per a establir uns models de vida pública encara per definir.

Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l’arribar al Palau de la Generalitat, el 23 d’octubre de 1977.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980)

Doctor en Història i professor del De­par­ta­ment d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves principals investigacions en diferents aspectes del na­cio­nalisme català del període 1931-1945. Així, al marge d’articles i participacions en con­gres­sos, ha publicat, entre d’altres, els llibres següents: La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933) i La irrupció de la dona en el ca­ta­la­nis­me (1931-1936), tots tres el 2006; La creació del mite Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Editorial Base, 2007); Un catalanófilo de Madrid. Epis­tolario catalán de Ángel Ossorio y Ga­llar­do el 2008 i, en darrer lloc, el 2009, Els di­pu­tats catalans a les Corts republicanes (1933-1939) i Cataluña bajo vigilancia. El Consulado ita­lia­no y el Fascio de Barcelona (1930-1943). La capsa vermella (Comanegra, 2019), en col·laboració amb Plàcid Garcia-Planas i David Ramos, on es publiquen un recull de les 1.000 millors imatges del recentment descobert arxiu fotogràfic de la Guerra Civil del fotògraf Antoni Campañà. Coautor del llibre Crisis i canvis de règim a Espanya i a Catalunya (1898-2015), editorial Base, 2015.

Conferències d’Arnau Gonzàlez Vilalta a l’Ateneu Barcelonès.

El procés judicial sobre el Sis d’Octubre / Arnau Gonzàlez Vilalta (2015)

Acte d’homenatge i de recerca sobre el Sis d’Octubre del 1934 que conclou amb una lectura dramatitzada de la proclama i la interlocutòria de la causa judicial al president Lluís Companys a càrrec de l’actor Jordi Boixaderas. A la xerrada es responen a les següents qüestions: Què va significar el Sis d’Octubre? Quines conseqüències va tenir? Hi ha alguna similitud amb la situació actual del país?

La mirada polièdrica estrangera a la Catalunya i Espanya en guerra 1936-1939 / Arnau Gonzàlez Vilalta (2016)

La Guerra Civil Espanyola que es perllongaria entre el juliol del 1936 i la primavera del 1939 és un dels episodis del segle XX que ha merescut més atenció per part de l’opinió pública internacional. En una Espanya i una Catalunya que vivien en la marginalitat de la història europea, el conflicte civil hereu de la inestabilitat de la II República provocaria la intervenció del gruix de les principals potències del moment. Tothom mirà cap a la Península Ibèrica per a prendre-hi partit a favor d’uns o altres. La Guerra Civil semblà un banc de proves per a tots els actors implicats. Mentre Roma i Berlín intervenien bèl·licament amb una gran intensitat al costat dels generals revoltats, la Unió Soviètica ho feia de manera menys intensa al costat de la República suposadament democràtica però de facto en mans revolucionàries.

Per què no ha existit un moviment feixista català ?  / Arnau Gonzàlez Vilalta (2018)

Hi ha interrogants incòmodes a la història catalana del segle XX. Com ara: ha existit un feixisme catalanista? Durant dècades ha semblat que plantejar aquesta pregunta era voler tacar la trajectòria d’un moviment aparentment «immunitzat» davant la temptació feixista.

Es tractaria de desxifrar si el catalanisme del segle XX i principis del XXI tingué i té avui en dia una branca feixista com tants d’altres moviments nacionalistes –amb o sense Estat– van tenir. Cal interpretar com l’ascens al poder de Mussolini i Hitler i la seva herència van afectar la política catalana. Ningú no dubta que ha existit el feixisme espanyol. Però… I el feixisme catalanista? Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.