Guerra civil

90 anys de l’inici de la Guerra Civil d’Espanya. Una bibliografia bàsica

/ historiaab / Deixa un comentari

Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

Una bibliografia bàsica

El 17 de juliol d’enguany va fer 90 anys del cop d’estat feixista que inicià la Guerra Civil d’Espanya. Aquest fet històric, segons un article recent de Joan Esculies a La Vanguardia (13-06-2026), “en els darrers vint anys s’han publicat sobre la Guerra Civil uns 3.000 llibres nous en castellà, 1.200 en català, més de 260 en anglès i gairebé 150 en francès. Junt a les publicacions en gallec, basc, italià i altres llengües s’arriba gairebé a 5.000 obres”.

Segons el cercador del catàleg de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès hi ha 1.203 títols sobre “Guerra civil 1936-1939” i 630 títols sobre “Guerra civil 1936-1939 a Catalunya”.

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha preparat una bibliografia bàsica de 42 obres sobre la Guerra Civil, pensant en un lector no especialista, però que té interès en aquesta matèria. Els criteris d’inclusió han estat:

a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu que tracten d’una manera central la Guerra Civil (1936-1939), per tant, hem exclòs de la llista les obres que tracten tot el període de la República (1931-1939) i també l’exili republicà.

b) Hi ha un predomini de llibres editats o reeditats a partir de 2000. Els llibres anteriors a aquesta data s’han inclòs només els considerats com a referents historiogràfics.

c) S’han inclòs d’una manera especial llibres en català o la versió catalana i també obres sobre la Guerra Civil a Catalunya.

d) S’han tingut present les propostes i ressenyes d’Andreu Espasa, historiador, Miquel Nistal i Quim Jubert, ateneistes ambdós bons coneixedors d’aquest període. També s’han inclòs la majoria de les obres o autors citats per Jordi Canal, historiador, al seu article a La Vanguardia (13-6-2026).

e) Finalment, s’han prioritzat obres escrites per historiadors i historiadores, per tant, no hi ha memòries de polítics o de periodistes. També s’han inclòs temàtiques amb perspectiva de gènere.

La llista consta de tres apartats: a) 9 obres de síntesi i/o referents clàssics; b) 16 obres editades o reeditades, posteriors a l’any 2000 fins al 2026 sobre la guerra arreu d’Espanya; c) 17 obres sobre la Guerra Civil a Catalunya.

L’elaboració d’aquesta bibliografia bàsica que, inclou un enllaç a una sinopsi o bé una ressenya de cada obra, ha anat a càrrec de Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades (UB-UAB) i cap de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020 i 2024-2026). També ha rebut el suport i l’assessorament tècnic de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat un Centre d’Interès amb una selecció d’algunes obres que es podrà renovar a mesura que els lectors adquireixin en préstec les obres.

1. SÍNTESIS GENERALS I REFERENTS CLÀSSICS

CASANOVA, JULIÁN: Vol 8 “República i guerra civil” dins de Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, Crítica & Marcial Pons, 2007, 544 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/9rlhY. Una Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, dividida en dotze volums, deu estan concebuts amb criteri cronològic i dos tenen naturalesa més transversal.

BEEVOR, ANTONY: La Guerra civil española, [traducció, Gonzalo Pontón] Crítica, 2005, 902 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/uon1j. Se sol presentar a la guerra civil espanyola com a resultat d’un xoc entre l’esquerra i la dreta, però sabem que això és una simplificació enganyosa. El conflicte tenia dos eixos més: centralisme estatal contra independència regional, i autoritarisme contra llibertat de l’individu. Una de les raons que expliquen la coherència política i militar més gran de les forces “nacionals” radica que, amb només alguna excepció menor, van combinar tres extrems aglutinants. Eren de dretes, centralistes i autoritàries alhora.

FRASER, RONALD: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros : historia oral de la Guerra Civil Española, Crítica, 2007, [1979], 860 pàg. PDF: https://tuit.cat/nFx7X. El llibre de Fraser, significà una aproximació al conflicte des de la història social. Allò que el fa sobresortir és el seu caràcter subjectiu, la recreació d’un ambient, d’un clima, d’una memòria personal no sempre coincident amb la “veritat” històrica, però que ens apropa a la “realitat” del conflicte amb una vivesa estremidora.

JACKSON, GABRIEL: La República española y la Guerra civil: 1931-1939; [traducció Enrique de Obregón], Crítica, 1990, 494 pàg. Primeres pàgines: https://tuit.cat/qEmb0.

PAYNE, STANLEY G. : 40 preguntas fundamentales sobre la guerra civil; [traducció, Mª Pilar López Pérez], La Esfera de los Libros, 2006, 549 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/J3ydJ. El llibre planteja quaranta preguntes fonamentals per comprendre la Guerra Civil. A tall d’exemple: Era realment inevitable la guerra? O què hauria passat si els militars no s’haguessin revoltat? Quins eren els objectius de Hitler, Mussolini i l’URSS quan es van decidir a intervenir-hi? Per què les democràcies occidentals no van ajudar la República? Què va passar amb l’or de Moscou? Quin paper van jugar els nacionalismes? Quines van ser les conseqüències immediates i a llarg termini? Ha aconseguit Espanya superar, en ple segle XXI, la Guerra Civil, o encara queda un camí per recórrer?

PRESTON, PAUL: La Guerra Civil espanyola, [traducció, Jordi Ainaud], Base, 2006, 398 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/r6x5p. Versió en català, revisada i ampliada d’una obra clàssica. Amb un capítol inèdit sobre la repressió durant la guerra. En el setantè aniversari de l’esclat del tràgic conflicte, Paul Preston, hispanista de prestigi internacional, actualitzà i amplià el seu estudi de la Guerra Civil tenint en compte tant les darreres investigacions i polèmiques historiogràfiques com l’abundant material inèdit, oferint la seva versió definitiva de La guerra civil espanyola.

RAGUER, HILARI: La Pólvora y el incienso : la Iglesia y la guerra civil española, 1936-1939.  Península, 2001, 478 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/iYnBu. Hilari Raguer mostra la fractura que la Guerra Civil va provocar entre els catòlics, entre dues grans maneres d’entendre el cristianisme que van originar dues postures oposades durant la República i la guerra. Així, dues actituds cristianes es van traduir en dues opcions polítiques. O potser va ser al revés?

THOMAS, HUGH: La guerra civil española, París, Ruedo Ibérico, 1961, 579 pàg. Vegeu la crítica: https://tuit.cat/NmD1u

VILAR, PIERRE: La Guerra Civil espanyola, [traducció, Eulàlia Duran], Crítica 1986,176 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/cg5Jj .Versió en català d’un altra obra de referència.

2. HISTORIOGRAFIA SOBRE LA GUERRA ARREU D’ESPANYA  (2000-2026)

ALEGRE LORENZ, DAVID: Verdugos del 36: La maquinaria del terror en la Zaragoza golpista, Crítica contrastes, 2025, 607 pàg. Ressenya de Miquel Nistal a Gaudir la Cultura. Un llibre que recull i examina, de forma molt detallada i exhaustiva, la investigació historiogràfica dels fets que envoltaren el parcialment fracassat cop d’estat de juliol de 1936 a la ciutat de Saragossa i la zona d’influència més propera.

ALONSO IBARRA, MIGUEL: Cruzados sin gloria: El ejército de Franco en la Guerra Civil. Ed. Pasado y Presente. 2025, 659 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/sIx3v. El principal objectiu d’aquest llibre és reconstruir l’experiència dels soldats de l’exèrcit sublevat a la guerra civil de 1936-1939 en tota la seva dimensió, des de la mobilització fins al combat, passant per les relacions entre soldats i d’aquests amb els civils, la vida quotidiana o l’adoctrinament ideològic, així com també la memòria i els relats sobre la guerra que van elaborar els excombatents franquistas.

CENARRO, ÁNGELA: “La guerra civil española: 1936-1939” dins de “Nueva historia de la España contemporánea (1808-2018) de JOSÉ ÁLVAREZ JUNCO i ADRIAN SHUBERT (Eds.), Galaxia Gutenberg, 2018, 817 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/Wwm2H. Un capítol sobre la guerra, dins d’una obra de caràcter general innovadora.

EALHAM, CHRIS i RICHARDS, MICHAEL eds.: España fragmentada: historia cultural y Guerra Civil española, 1936-1939; [traducció, Jean-Pierre Bergez, Pablo Rojas Salado, Miguel Ángel del Arco Blanco] Ed. Comares 2010, 289 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/kp60b. Els treballs continguts en aquest obra mostren que la guerra civil va ser resultat de multitud de fissures culturals presents a la societat espanyola dels anys trenta, que es van veure accentuades i potenciades per l’esclat de la contesa.

ESPINOSA, FRANCISCO: La Primavera del Frente Popular : los campesinos de Badajoz y el origen de la guerra civil, marzo-julio de 1936; [pròleg Antonio-Miguel Bernal], Crítica, 2007, 433 pàg. Ressenya de Ricardo Robledo: https://tuit.cat/rtEoo

ESPINOSA, FRANCISCO (ed): Violencia roja y azul. España 1936-1950. Crítica, 2010, 485 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/cf2wd. Es tracta de tres estudis precedits d’una visió de conjunt de Francisco Espinosa. El primer de José María García Márquez s’ocupa, en una innovadora investigació local, de la parcel·la pitjor coneguda: la del terror blau que va seguir immediatament el triomf del cop militar. El segon de José Luis Ledesma analitza la violència vermella a la zona republicana, i el darrer de Pablo Gil Vico tracta sobre la repressió judicial militar des dels seus inicis el 1936 fins al 1950.

GÓMEZ BRAVO, GUTMARO:  Geografía humana de la represión franquista : del golpe a la guerra de ocupación (1936-1941), Cátedra, 2017, 311 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/8gbbe. A través de la documentació consultada a prop de vint arxius nacionals i internacionals, reconstrueix la primerenca planificació i la progressiva sincronització geogràfica del sistema repressiu.

JULIÁ, SANTOS (coordinador): República y guerra en España (1931-1939), Espasa, 2006, 459 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/x4ls3. El volum compta amb la col·laboració de set especialistes en la matèria. Entre ells, hi ha un capítol de Santos Juliá “El Frente Popular y la política de la República en guerra”.

MORADIELLOS, ENRIQUE: Historia mínima de la Guerra Civil española [las causas, el desarrollo, las consecuencias y los protagonistas de la gran tragedia española del siglo XX], Turner Publicaciones El Colegio de México, 2016, 298 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/c8ohT. La crítica especialitzada valora molt positivament la capacitat de l’autor per sintetitzar un conflicte massiu amb prou feines 300 pàgines, sense perdre profunditat ni rigor acadèmic. Ideal per a la iniciació: vol evitar un llenguatge excessivament críptic o tècnic, es considera una de les millors portes d’accés per a estudiants o lectors generals que vulguin entendre el conflicte.

PRESTON, PAUL: El Holocausto español : odio y exterminio en la Guerra Civil y después [traduc., C. Martínez Muñoz i E. Vázquez Nacarino],  2011, 859 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/OEZE1. Durant la Guerra Civil espanyola, prop de 200.000 homes i dones van ser assassinats lluny del front, executats extrajudicialment o després de precaris processos legals, i almenys 300.000 homes van perdre la vida als fronts de batalla. A més, un nombre desconegut d’homes, dones i nens van ser víctimes dels bombardejos i els èxodes que van seguir l’ocupació del territori per part de les forces militars de Franco. Al conjunt d’Espanya, després de la victòria definitiva dels rebels a finals de març de 1939, al voltant de 20.000 republicans van ser executats.

PRESTON, PAUL: La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española, Debate, 2025, 336 pàg. Ressenya de Miquel Nistal a Gaudir la Cultura. S’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels feixistes. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels feixistes. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República.

PUELL DE LA VILLA, FERNANDO i HUERTA BARAJAS, JUSTO ALBERTO: Atlas de la Guerra Civil española : Antecedentes, operaciones y secuelas militares : 1931-1945, Ed. Síntesis, 2007, 357 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/Vocdm. Per tal de desentranyar una successió embolicada de fets d’armes, catalogar-los amb mètode i claredat, i plasmar-los en mapes de conjunt i de detall, s’ha compartimentat l’estudi de la contesa per semestres. Per cadascun s’ofereix un mapa comprensiu dels diferents fets d’armes esdevinguts en el període analitzat, seguit d’altres parcials i de detall de les principals batalles que hi van tenir lloc, ordenats cronològicament…

NASH, MARY: Rojas: Las mujeres republicanas en la Guerra Civil, Taurus, 2024, [2006], 360 pàg. PDF: https://tuit.cat/s5g8W. Mary Nash fa un estudi del paper i les experiències de les dones republicanes a la Guerra Civil (1936-1939), i analitza la seva valuosa aportació a la rereguarda, així com els èxits heroics de les dirigents polítiques i de les dones que van lluitar al front. Per a moltes, participar activament en aquesta lluita va ser una experiència alliberadora després d’haver-se vist aïllades de la vida pública i política. A mesura que anaven guanyant confiança en les seves pròpies aptituds aquestes dones van començar a qüestionar el seu paper tradicional a la societat i les limitacions que els havien imposat per raó del seu sexe. Basat en una extensa investigació, així com en entrevistes amb dones activistes a la Guerra Civil espanyola, Rojas avalua la significativa participació de les dones en la lluita antifeixista contra Franco i introdueix el lector a la complexa realitat de la guerra i la revolució des d’una perspectiva de gènere.

REY, FERNANDO DEL i ÁLVAREZ TARDÍO, MANUEL:  Fuego cruzado : la primavera de 1936 Galaxia Gutenberg, 2024, 694 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/pa540. La llarga “primavera del 1936” va ser el moment més transcendental de la història d’Espanya al segle XX. Cinc mesos entre les eleccions del febrer i el cop d’Estat del juliol en què es va decidir el futur de la República. Per què no es va consolidar la democràcia i la confrontació va augmentar perillosament? Hi va haver realment molta violència política? Qui i amb més força van minar el pluralisme i van assetjar l’Estat de dret? Què van fer els governs de l’esquerra republicana?

RODRIGO, JAVIER; ALONSO, MIGUEL i ALEGRE, DAVID (cord.): La Guerra Civil española: Una historia global, Galaxia Gutenberg, 2026, 639 pàg. “Introducción. Las guerras de la guerra civil española” dels tres coordinadors del llibre a Conversaciones sobre la Historia: https://tuit.cat/xYx64. Ressenya de Quim Jubert a Gaudir la Cultura: Els tres coordinadors han aplegat en 55 capítols, escrits amb altres historiadors, – la majoria menors de 50 anys-, una obra global sobre la Guerra Civil amb nombroses aspectes d’aquest guerra i en articles d’una extensió màxima de 10 pàgines, i que podem categoritzar entre les més noves tendències historiogràfiques.

VIÑAS, ÁNGEL: ¿Quién quiso la Guerra Civil? : Historia de una conspiración, Crítica, 2019, 501 pàg. Ressenya de José Luis de la Granja: https://tuit.cat/P11ni

3. LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA

BALLÓ, TÀNIA i BERGER MULATTIERI, GONZALO: Les Combatents : la història oblidada de les milicianes antifeixistes. Ed. Rosa dels Vents, 2021, 250 pàg. Ressenya de Josep Lluís Martín i Berbois:  https://tuit.cat/Qdo3K.  L’obra recupera els noms de les 1.195 milicianes que van participar en la Guerra Civil, la majoria havien quedat ignorades. Ens apropa a la vida d’una vintena de dones conegudes i desconegudes que van patir les conseqüències de la seva ideologia política i de la seva condició de dona.

BERGER MULATTIERI, GONZALO: Les Milícies antifeixistes de Catalunya: Voluntaris per la llibertat, EUMO ed. 2018, 235 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/MQ1pq. Una obra que aproxima amb rigor l’exèrcit de Catalunya i ens en fa conèixer l’organització, la composició ideològica, el finançament, el paper dels militars, el protagonisme femení, el número d’efectius i la qualitat de les tropes implicades. A través de fonts primàries inèdites, ens descriu l’evolució dels tres principals fronts de batalla −Mallorca, Madrid i l’Aragó−, l’ambient polític a la rereguarda i la relació entre els governs català i espanyol.

DUEÑAS ITURBE, ORIOL i MARTÍN BERBOIS, JOSEP LLUÍS (eds.): La Guerra Civil al territori: Lleida, Tarragona i Girona, [director, Jaume Sobrequés Callicó], Memorial Democràtic, 2017, 562 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/4WEdh. La Guerra Civil va tenir semblances a tot Catalunya i al mateix temps moltes diferències. Cada municipi i cada comarca van viure de manera intensa i diferent els fets. Totes aquestes diferències ens ajuden a entendre el perquè en uns indrets la repressió a la rereguarda i la persecució religiosa fos més o menys intensa, les col·lectivitzacions al món urbà i rural tinguessin més o menys èxit, que la presència de refugiats de guerra fos més o menys destacada, que la presència d’indústria de guerra motivés un nombre més elevat de bombardeigs, que l’arribada del front de guerra es produís abans o després.

FERNÁNDEZ TRABAL, JOSEP;  OLIVÉ OLLÉ, FRANCESC i BESOLÍ MARTÍN, ANDREU [i ALTRES]: Guerra Civil a Catalunya: testimonis i vivències,  Ed. Generalitat, 2007, 397 pàg. Catàleg exposició 70è aniversari del començament Guerra Civil: https://tuit.cat/zlhiL. Catàleg de l’exposició commemorativa del setantè aniversari del començament de la Guerra Civil, realitzada íntegrament amb els documents conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya. S’estructura en cinc àmbits expositius i una cloenda, dedicats respectivament als anys d’il·lusió de la Segona República, als fets del 19 de juliol de 1936, a les institucions en guerra, a la vida quotidiana en un país en guerra, i revolució i conflicte militar.

GONZÁLEZ VILALTA,  ARNAU (ed): Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939)  Memorial Democràtic, 2017, 301 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/824F7. El llibre s’ha editat en el marc de l’exposició del Memorial Democràtic que explica com, al llarg de la Guerra Civil, tant els ministeris d’afers exteriors europeus i americans com la premsa internacional estaven convençuts que Catalunya proclamaria la independència, en el context dels moviments de fronteres al continent europeu després de 1917-1919 i de les intenses problemàtiques identitàries del vell món.

HURTADO, VÍCTOR; ALTRES AUTORS: SEGURA, ANTONI, VILLARROYA, JOAN, Atles de la Guerra Civil a Catalunya. Ed. DAU, Universitat de Barcelona, 2010, 507 pàg. Sinopsi. https://tuit.cat/ARV95. Es descriuen els principals episodis de la Guerra Civil, per poder entendre, posteriorment, a fons, els més de quatre-cents mapes en què apareixen poblacions i localitzacions geogràfiques, la disposició de les tropes, el moviment dels fronts, l’avanç i el retrocés dels exèrcits i les columnes, els bombardeigs, la guerra al mar i la guerra aèria, etc.

LÓPEZ ROVIRA, CARLES: La Conquesta de Catalunya : diari d’operacions de l’exèrcit de Franco, Ed. Base, 2012, 151 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/E6dum. Detalla l’ofensiva militar franquista que va posar fi a la Catalunya republicana durant la Guerra Civil. Recrea els moviments sobre el terreny dia a dia i poble a poble gràcies a l’anàlisi de documentació original dels arxius militars.

MARTÍN RAMOS, JOSÉ LUIS: Territori capital: La guerra civil a Catalunya, 1937-1939. L’Avenç, 2015, 512 pàg. Ressenya de Genís Barnosell: https://tuit.cat/LAHmu. Martín Ramos hi reivindica la recerca arxivística i hemerogràfica, enfront de les memòries dels protagonistes, que considera fruit d’una percepció parcial dels fets si no obertament mentideres o fal·laces. I ho fa també enfront dels tòpics que es van repetint d’obra en obra sense una adequada fonamentació empírica. És el segon volum de dues obres de Martí Ramos.

OLIVA LLORENS, JORDI: L’Estudi del cost humà de la Guerra Civil a Catalunya: procés de recerca, fonts documentals i línies d’investigació (1936-1945), Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 389 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/807LI. L’obra es planteja com un balanç ampli i crític sobre el que l’autor anomena «cost humà» del conflicte, un concepte que inclou no només les morts directes al camp de batalla, sinó també la mortalitat entre els refugiats i desplaçats dins el territori català i les morts de catalans a l’exili, especialment a França.

PAGÈS BLANCH, PELAI: Catalunya, la República en guerra : (1936-1939), Ed. Base, 2025, 272 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/3B85d. Partint de les causes i dels antecedents del conflicte bèl·lic, aquesta obra mostra l’evolució política i militar, els conflictes que van enfrontar les diferents forces polítiques del bloc antifeixista, les dissidències que van existir entre els Governs de la República i de la Generalitat, sense oblidar les dificultats de tota mena ─especialment les alimentàries─ que va patir la població durant la guerra; sense passar per alt aspectes més conflictius i polèmics, com la repressió o la persecució religiosa, que es varen produir a la rereguarda catalana.

RIART ARNALOT, ORIOL: Erem feres : diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023, 370 pàg. Sinopsi: L’obra mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la guerra civil. Oriol Riart, historiador, arxiver i fotògraf ha fet una recerca històrica a través dels diaris personals dels combatents i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que van deixar per escrit en el mateix moment dels fets. Es tracta de relats no exposats a les possibles modificacions i readaptacions de la memòria. S’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre, que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte. Vegeu la sessió a l’Ateneu Barcelonès: https://tuit.cat/qdY0W

SAGUÉS SAN JOSÉ, JOAN: Una Ciutat en guerra: Lleida en la guerra civil espanyola (1936-1939); [pròleg, CONXITA MIR CURCÓ], Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2003, 754 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/xmtj2. Estudi sobre la guerra civil a la ciutat de Lleida, sense oblidar els problemes d’abast general que marquen els anys trenta al país i a Europa. La revolució social que superà les autoritats republicanes afectà la vida institucional, política, econòmica i judicial dels lleidatans i alliberà unes pràctiques violentes amb un important component de classe i anticlerical. Durant l’últim any de guerra els lleidatans començarien a conèixer els principis del que seria l’estat franquista a partir de 1939.

SOBREQUÉS CALLICÓ, JAUME, [Dir], DUEÑAS ITURBE, ORIOL [Ed], MARTÍN BERBOIS, JOSEP LLUÍS [Ed]: A 80 anys del cop d’estat de Franco : actes del Simposi “La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939)“, celebrat a Barcelona l’1, 2 i 3 de desembre de 2016, Generalitat, Memorial Democràtic, 2017, 991 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/bqj08. Les actes del simposi comprenen l’estudi, des de diferents angles, de l’acció política i econòmica que va dur terme l’executiu de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil (1936-1939).

SOLÉ  SABATÉ, JOSEP MARIA (Dir): La Guerra civil a Catalunya (1936-1939) [dir. adjunt: JOAN VILLARROYA; coordina: EDUARD VOLTAS], 6 Volums, Ed. 62, 2005-2005. Sinopsi: https://tuit.cat/t5q6U. Volumen 1: Alçament militar i primers mesos de guerra.Volumen 2: Una revolució en plena guerra. Volumen 3: Catalunya, centre neuràlgic de la guerra. Volumen 4: Derrota, ocupació militar i exili. Volumen 5: Els papers de Salamanca. Volumen 6: L’exili.

TARRADELLAS, JOSEP i CASASSAS YMBERT, JORDI (introducció): Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Govern de la Generalitat, Ed. Dau 2008-2009,  2 volums, 1.303 pàg. Sinopsi i entrevista amb l’editor Ton Barnils: https://tuit.cat/lFsib. La crònica narra, dia per dia, els esdeveniments de la guerra i el paper del govern de la Generalitat en cada moment. Els autors són anònims, encara que a la introducció l’historiador Jordi Casassas n’apunti alguns de possibles.

UCELAY DA CAL, ENRIC: La Catalunya populista: imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939,  La Magrana 1982, 412 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/16qcs. L’obra examina com es va forjar el moviment de masses català durant la Segona República, fent èmfasi en el lideratge de figures com Francesc Macià i Lluís Companys, i com aquests van utilitzar el populisme per definir el marc ideològic nacional.

VILARROYA  FONT, JOAN: Els Bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, 254 pàg. Sinopsi: https://tuit.cat/1r51p. Estudi minuciós dels espantosos bombardeigs a què fou sotmesa Barcelona durant la guerra civil, que ocasionaren milers de morts i ferits. Les conclusions, basades en els documents i en les enquestes orals, són absolutament irrebatibles i mostren fins a quin punt els avions “nacionals” italians o alemanys procedents de Mallorca castigaren Barcelona i altres indrets de Catalunya.

Presentació del llibre ‘Ecos de guerra. El impacto de la Guerra Civil en la configuración de los museos’

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimecres dia 10 de juny a les 18.30h Sala Sagarra: Presentació de l’obra “Ecos de guerra: El impacto de la Guerra Civil en la configuración de los museus”

Gemma Domènech, historiadora de l’art, professora de la Universitat de Girona i directora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

Santos M. Mateos Rusillo, historiador de l’art i professor titular de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.

Presenta: Joan Solé Camardons cap de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Ecos de guerra

La Guerra Civil espanyola no va acabar amb el parte militar de l’1 d’abril de 1939. El seu ressò continua present, avui, a les sales, dipòsits i magatzems de nombrosos museus. Hi romanen obres d’art i béns culturals salvaguardats durant el conflicte per les autoritats republicanes —el Govern de la República, la Generalitat de Catalunya i el Govern Basc— que mai no van ser restituïts als seus legítims propietaris.

El volum que es presenta “Ecos de guerra: El impacto de la Guerra Civil en la configuración de los museus” explora com les polítiques de protecció, els trasllats, les incautacions i la gestió posterior sota el franquisme van marcar de manera decisiva la configuració dels museus actuals. A través d’estudis de cas, amb exemples de museus catalans (MNAC, MAC, Museu de Badalona, Museu de Granollers, Museu de Solsona), i des d’una perspectiva catalana, estatal i europea, analitza els desplaçaments patrimonials provocats per la guerra i les seves conseqüències a llarg termini.

El volum ofereix una mirada interdisciplinària que connecta història, museologia, dret i memòria, i convida a reflexionar sobre l’origen de moltes col·leccions i la responsabilitat de les institucions culturals davant del seu passat. Alhora, recull les ponències presentades al congrés internacional “L’impacte de la Guerra Civil en la configuració dels museus”, celebrat al MNAC el febrer de 2026.

Perquè els ecos de la guerra no són només història: encara habiten els museus del present. Editada per la directora de l’ICRPC, Gemma Domènech i Casadevall, i l’investigador de la Universitat de Vic, Santos M. Mateos i Rusillo

Gemma Domènech Casadevall

Professora agregada Serra Húnter a la Universitat de Girona i directora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. La seva labor docent es desenvolupa en patrimoni cultural i museologia. Entre les seves línies de recerca, destaca la relativa a la gestió i la protecció del patrimoni artístic durant la Guerra Civil i les seves conseqüències sobre el patrimoni artístic a Catalunya. Entre el 2019 i el 2021 va ser directora general de Memòria Democràtica del govern de la Generalitat de Catalunya i, com a tal, responsable de les polítiques públiques de recuperació i foment del patrimoni memorial i de la memòria democràtica a Catalunya.

Són destacables els treballs dedicats a la repressió i exili dels arquitectes republicans que descobreixen els processos de depuració duts a terme al sí de la professió al final de la Guerra Civil, així com trajectòries professionals inèdites d’arquitectes fonamentals a el període republicà. Alhora, són rellevants les seves investigacions al voltant de la protecció i la salvaguarda del patrimoni artístic durant la Guerra Civil perquè plantegen un nou enfocament en la visió sobre les conseqüències del conflicte bèl·lic sobre el patrimoni artístic a Catalunya. Els seus treballs sobre l’exili republicà a Mèxic, ha donat lloc a projectes de col·laboració amb la Universidad Autónoma de México i el Colegio de Jalisco (Guadalajara, México) i, han estat premiats amb el Premi Crítica Serra d’Or de Recerca en catalanística pel Segundo Diccionario de los Catalanes de México (Mèxic: Porrúa, 2022) a la 56ena edició dels Premis Crítica Serra d’Or.

Ha format part de diversos grups de recerca reconeguts per la Generalitat de Catalunya: Grup de Recerca Consolidat 2009 SGR 1065 “Patrimonialització i usos del Patrimoni”, Grup de Recerca Emergent 2014 SGR 772 “Patrimoni Cultural de Catalunya” i, Grup de Recerca Preconsolidat 2017 SGR 835 “Recerca en Patrimoni Cultural de Catalunya”. Actualment, és membre del Grup de Recerca Consolidat 2021 SGR 139 “Art del Renaixement i del Barroc a Catalunya” i del Grup de Recerca Laboratori d’Arqueologia, Història Antiga i Prehistòria de la Universitat de Girona (GRHCS083).

Ha participat en diversos projectes R+D finançats pel Ministeri de Ciència, formant part de l’equip de recerca dels projectes “Patrimonio Etnológico, Sociedad y Cultura Marítima” (HAR2010-15566) i “La ciudad y mar. La patrimonialización de las ciudades portuarias” (HAR2013-48498-P), liderats per l’ICRPC. I, actualment, com investigadora principal del projecte “El impacto de la guerra civil en la configuración de los museos en Catalunya. Trazabilidad, localización y destino de los bienes culturales salvados” IGUEMUS (PID 2021-124518NB-I00)

Actualment la seva recerca està centrada en quatre línies que tenen el patrimoni cultural com a denominador comú. Aquestes són: els mecanismes de patrimonialització i els nous usos de l’arquitectura; l’obra, repressió i exili dels arquitectes republicans; la gestió i protecció del patrimoni artístic durant la Guerra Civil; i l’exili català a Mèxic, fent especial incidència en el cas de les dones.

Santos M. Mateos Rusillo

Historiador de l’art, postgraduat en interpretació del patrimoni i doctor en història de l’art. Actualment és professor titular de la Universitat de Vic, on coordina un grup de recerca especialitzat en comunicació cultural, el Grecopa. També és professor associat de gestió del patrimoni cultural (Universitat Rovira i Virgili) i de comunicació del patrimoni cultural (Universitat Oberta de Catalunya). El seu camp de recerca se centra en els estudis de patrimoni cultural, especialment pel que fa a la comunicació global (difusió cultural i comunicació) de museus i altres atractius patrimonials.

Ha publicat amb Ediciones Trea els títols següents: La comunicación global del patrimonio cultural. (2008), Manual de comunicación para museus y atractivos patrimoniales (2012) i La difusión preventiva del patrimonio cultural (2016). Des del 2009 és editor del portal web Miradas des de la copa. Portal de comunicació i patrimoni cultural, format per un bloc i una revista electrònica.

Més informació

Vegeu la Presentació del llibre a càrrec de Gemma Domènech i Santos M. Mateos Rusillo. https://trea.es/wp-content/uploads/2026/04/979-13-88179-22-8_Presentacion_Eco-de-guerra.pdf

Podeu llegir el llibre: Gemma Domènech Casadevall i Santos M. Mateos Rusillo [Eds.] Ecos de guerra. El impacto de la Guerra Civil en la configuración de los museos, Edicions TREA, 390 pàg. 2026 a https://trea.es/producto/88179-22-ecos-guerra/

Botxins del 36: Una història de colpistes. Tertúlia Amics de la Història.

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 8 de juny a les 17.00h. Sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història

Tertulià convidat: David Alegre, historiador, professor (UAB) i autor de “Verdugos del 36“.

Presenta Andreu Espasa de la Secció d’Història i professor de la UAB

Inscripció a historia@ateneubcn.cat

Botxins del 36

El llibre de David Alegre, Verdugos del 36. La maquinaria del terror en la Zaragoza golpista, recull i examina, de forma molt detallada i exhaustiva, la investigació historiogràfica dels fets que envoltaren el parcialment fracassat cop d’estat de juliol de 1936 a la ciutat de Saragossa i la zona d’influència més propera.

Es tracta d’un minuciós  i ben tractat relat que focalitza la trama cívic-militar que conduí a la sublevació i com es posaren en marxa les mesures de seguretat (securitàries en el llenguatge de l’autor) i de repressió assassina (eliminacionistes en aquest llenguatge tan propi i pulcrament descriptiu). En aquest sentit darrer, és on l’obra pren un nivell de focalització màxima, ja que s’intenta esbrinar quines eren les caracteritzacions sociològiques, demogràfiques, polítiques i socials del gran i heterogeni  (o no tan heterogeni) grup d’implicats en les polítiques repressives que se succeïren des del mateix 18 de juliol de 1936 i al llarg d’aquell estiu i els mesos de tardor del mateix any.

Vegeu la ressenya completa de Miquel Nistal “La maquinària de la violència a la Saragossa sollevada” Blog Gaudirlacultura.com 4 de febrer de 2026 https://gaudirlacultura.com/2026/02/04/la-maquinaria-de-la-violencia-a-la-saragossa-sollevada/

David Alegre Lorenz (Terol, 1988) és professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els seus principals camps de recerca són els estudis del feixisme, la història social i cultural de la guerra, els estudis de la violència i la reconstrucció comunitària en períodes de postguerra. Participa de manera habitual com a conferenciant en tota mena de mitjans i ha pres part en diversos projectes del Consell Europeu de Recerca per a la generació i divulgació de coneixement.

També, és autor de nombrosos articles, obres col·lectives i llibres, entre els quals cal destacar La batalla de Teruel: guerra total en España (2018), Comunidades rotas: una historia global de las guerras civiles, 1917-2017 (2019), en coautoria amb Javier Rodrigo, i Colaboracionistas: Europa occidental y el Nuevo Orden nazi (2022), els dos últims de pròxima aparició en anglès. (Traduït d’Ed. Crítica). I de recent publicació: La Guerra Civil española “Una historia global”. Autors: David Alegre Lorenz, Miguel Alonso Ibarra, Javier Rodrigo, Editorial: Galaxia Gutenberg, S.L., 2026

Com degenerà la Guerra civil?

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 28 d’abril de 2026 a les 18.30h, Sala Verdaguer. Com degenerà la Guerra civil? amb Javier Rodrigo, historiador, professor de la UAB i autor de La Guerra degenerada

Presenta: Andreu Espasa de la Secció d’Història i professor de la UAB

Accés obert (sense inscripció)

La guerra degenerada

Conferència i diàleg de Javier Rodrigo, historiador, catedràtic de la UAB i autor del llibre ”La guerra degenerada. Violencia y resistencias en la España de posguerra” amb Andreu Espasa, historiador, professor de la UAB i ateneista de la Secció d’Història de l’Ateneu.

La repressió franquista després de 1939 va prolongar de manera brutal la guerra fins al 1952, amb milers de morts, empresonats, deportats i víctimes de violència sexual i política, en una ofensiva sistemàtica destinada a exterminar la resistència guerrillera, especialment visible a diverses regions rurals de l’Estat.

Amb Javier Rodrigo analitzarem aquesta “guerra degenerada” —irregular, cruel i sense normes— i en què posa l’èmfasi en el paper fonamental de les dones, que actuaren com a enllaç, suport logístic i informadores, alhora que patiren tortures, humiliacions públiques i càstigs exemplars basats en el gènere.

El llibre també recull episodis clau com l’operació Vall d’Aran i testimonis de guerrilleres perseguides, mostrant una història de resistència, supervivència i repressió silenciada durant dècades.

Javier Rodrigo (1977) és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en història per l’European University Institute de Florència. Coordina el Grup de Recerca en Guerra, Radicalisme Polític i Conflicte Social (GRECS) i la Xarxa d’Investigació VOICES (Violència, Identitat i Conflicte a l’Espanya del segle XX).

És autor de nombrosos llibres, entre els quals, Cautivos. Campos de concentración en la España franquista 1936-1947 (2005), La guerra fascista. Italia en la Guerra civil española, 1936-1939” (2016), traduït a l’anglès i l’italià, o Ellos, los fascistas. La banalización del franquismo y la crisis de la democracia” (2022), amb Maximiliano Fuentes, traduït a l’anglès.

Més informació

«La guerra degenerada» (BABELIO)

«La guerra civil tras la Guerra Civil» (LA VANGUARDIA)

«Entrevista a Javier Rodrigo» (NITS DE RÀDIO)

«La guerra degenerada» (DIARIO DEL AIRE)

«La Guerra Civil no va acabar el 1939» (VILAWEB)

«’La guerra degenerada’, la historia oculta de torturas y violencia sexual contra las mujeres en la posguerra» (ELDIARIO.ES)

Epíleg de Jorge Marco

«Con casi toda probabilidad, nosotros, lectores del futuro, nunca lograremos aprender y atrapar aquella guerra degenerada que sufrieron miles de paisanas y paisanos en sus propias carnes.

Mujeres y hombres de carne y hueso; niños y ancianos con las vulnerabilidades propias de cada edad; combatientes y civiles armados y desarmados. Pobres, muertos de hambre o matados de hambre casi siempre. Campesinos y pastores en su gran mayoría.

Aquellos que fueron nuestros padres, nuestros abuelos y bisabuelos. Nuestros ancestros, en definitiva, que no vieron pasar la muerte violenta de largo, sino que muchas veces se sentó a su lado y se quedó a vivir con ellos. Los acompañó durante el resto de sus días, aunque no hablaran sobre ello o nos contaran tan solo fragmentos incompletos.

Quizás todos los esfuerzos sean en balde. Quizás nunca podremos aprender y atrapar aquella guerra degenerada. Sin embargo, esa imposibilidad no nos debe desanimar a intentarlo. Así lo ha hecho Javier Rodrigo y su esfuerzo no ha sido en vano».

Films espanyols que tracten els tema dels maquis i altres formes de resistència armada

Visita guiada al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera i dos espais de Memòria democràtica a l’Alt Empordà

/ historiaab / 2 comentaris

Divendres 13 de març. Visita guiada al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera i dos espais de Memòria democràtica a l’Alt Empordà

Organitzat per l’Associació d’Amics del MUME i la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Participants: Miquel Aguirre (director del MUME), Miquel Serrano (conservador del MUME), Enric Pujol (historiador i antic director del MUME), Maria Teresa Genís (presidenta de l’Associació d’Amics del MUME) i Marià de Delàs (ateneista i vocal de l’Associació d’Amics del MUME)


Llocs a visitar: el MUME (La Jonquera), la Mina Canta (La Vajol), l’exposició l’Exili cultural català de 1939 (Agullana)

Mitjà de transport: Mini bus de 25 places

Activitat exclusiva per a persones sòcies de l’Ateneu Barcelonès. Places exhaurides. Inscripció tancada

Programa

  • 8.00h Punt de trobada: Quiosc de premsa Rivadeneira/Plaça Catalunya (Davant de Hard Rock)
  • 8.10h Pujada al minibus a la Plaça de Catalunya
  • 10.30h-11.30h. La Vajol: Visita guiada a la Mina Canta (o Mina Negrín) és coneguda per haver-s’hi construït el 1937, durant la Guerra d’Espanya, sobre un dels seus accessos, un edifici de formigó armat i una cambra cuirassada que va ser utilitzat com a dipòsit temporal dels fons de la Caja de Reparaciones i de part del patrimoni artístic evacuat de Madrid. La funció principal de la mina era emmagatzemar temporalment els béns econòmics, d’or i joies, i artístics, a través d’uns muntacàrregues, fins a la cambra cuirassada que es va habilitar a l’interior de la mina. Visita guiada a càrrec de Miquel Serrano, conservador del MUME
  • 12.00h-13.00h. Agullana: Visita guiada Museu de l’Exili cultural català de 1939, a Agullana hi ha l’Exposició permanent que pretén donar a conèixer la importància i transcendència de l’Exili cultural català de 1939. Visita guiada a càrrec d’Enric Pujol, historiador i exdirector del MUME.
  • 13.30-15.30h. Agullana: Dinar a casa de Marià de Delàs, ateneista que s’ha ofert generosament a preparar-nos un dinar a tots els ateneistes inscrits.
  • 16-00h-18.00h- La Jonquera: Visita guiada al MUME a càrrec de Miquel Aguirre, director del MUME
  • 20.30-21.00h Arribada a Barcelona (Plaça de Catalunya)

Preu: 33€ (bus) + Dinar invitació a casa de Marià de Delàs, ateneista.

Formulari d’inscripció i de pagament https://ateneubcn.cat/form-visita-mume/

Entrades i visites guiades gratuïtes per als inscrits.

Més informació a historia@ateneubcn.cat

La Mina Canta (La Vajol)

El 1937 la mina Canta de la Vajol va ser confiscada i s’hi va construir un edifici fortificat amb funció de refugi i dipòsit, inicialment dels fons del Ministeri d’Hisenda, de la Caja de Reparaciones, i posteriorment també de la Junta Central del Tesoro Artístico, que va utilitzar dipòsits a Figueres, Perelada i La Vajol.

Durant mesos un grup d’obrers procedents de Cartagena va fer les obres de condicionament i construcció a la mina Canta sota la direcció de l’arquitecte i tinent de l’Exèrcit Popular de la República Juan Negrín Mijailov, fill del president del Govern, Juan Negrín López. La funció principal de l’edifici bunqueritzat era donar accés per emmagatzemar temporalment aquests béns econòmics, d’or i joies, i artístics, a través d’uns muntacàrregues, a la cambra cuirassada que es va habilitar a l’interior de la mina.

Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès a la Mina Canta
La Mina Canta
Miquel Serrano, conservador del MUME a la Mina Canta
Miquel Aguirre director del MUME i l’alcalde de la Vajol

Exposició permanent del Museu de l’exili cultural Català de 1939 (Agullana)

L’Albera, territori d’exili

La serralada de l’Albera va tenir dos dels principals passos de sortida dels exiliats: La Jonquera-El Pertús i Portbou-Cervera. Durant els darrers dies de gener del 1939 i els primers de febrer, tota la zona s’omplí de milers de persones que volien creuar la ratlla fronterera per tal de fugir de l’ofensiva franquista, que finalment no va poder atrapar aquell contingent de gent que reculava. La Generalitat de Catalunya, el govern de la República espanyola i del govern basc, després d’haver-se instal·lat uns dies a la comarca, seguiren el camí de l’exili. El dia 10 de febrer els franquistes arribaren a la frontera.

Per què Agullana ?

El municipi d’Agullana va quedar molt afectat per aquell èxode massiu. Acollí diferents dependències governamentals i gent refugiada. El mas Perxés, situat en el terme municipal, però un xic allunyat del poble, es convertí aleshores en un indret de refugi que esdevingué mític. Acondicionats per la Generalitat de Catalunya, s’hi van poder instal·lar nombrosos escriptors i intel·lectuals, molts dels quals van deixar un testimoni escrit molt punyent de la seva experiència i dels seus sentiments en aquells moments tan tràgics. El mas Perxés es convertí, així, en el gran símbol de l’exili cultural.

Narcís Argemí i Enric Pujol
Enric Pujol explica el significat de l’exili cultural català (Agullana)

La intel·lectualitat catalana

A l’exili va marxar la “flor i nata” de la intel·lectualitat catalana, que era ben conscient de l’intent de genocidi cultural que el franquisme volia imposar. Un dels sectors més afectats fou el de l’ensenyament. No en va, la renovació i catalanització de tots els nivells educatius fou una de les realitzacions més brillants de l’etapa republicana. Per sort, molts mestres, professors, filòsofs, historiadors, geògrafs, metges, intel·lectuals… van poder fer aportacions decisives als països que els acolliren i van poder rebre la influència directa dels corrents renovadors sorgits després de la Segona Guerra Mundial.

Enric PuJol guia i amfitrió de l’exposició sobre l’exili cultural (Agullana)

MUME. Museu Memorial de l’Exili

Situat a La Jonquera és un equipament cultural que té com a principal objectiu la divulgació de la història de l’exili republicà de 1939 originat pel desenllaç de la Guerra Civil espanyola de 1936.

Miquel Aguirre director del MUME
Petjades a l’arena al Museu Memorial de l’Exili (MUME)

Així mateix, també s’estructura com un espai de memòria, amb la finalitat de recordar i reconèixer tots aquells homes i dones que van combatre per la legalitat i els valors democràtics de la República de 1931. Paral·lelament, per bé que l’exili republicà ocupa un lloc central en el discurs museogràfic, l’exili és concebut com un fenomen universal i, especialment, de gran rellevància durant el segle XX i l’actualitat. Aquest nexe del passat amb el temps present es reflecteix en les activitats temporals (exposicions, conferències, concerts…) que el museu organitza regularment.

El Museu Memorial de l’Exili és un centre d’interpretació que recorda els exilis provocats per la Guerra Civil d’Espanya i de Catalunya; sobretot l’exili dels vençuts en aquella contesa que fou el preludi de la Segona Guerra Mundial. Moltes de les persones exiliades el 1939 van continuar lluitant per la llibertat des de les files de la resistència i des d’altres fronts de guerra a Europa. Uns quants milers es van enviar als camps de concentració nazis. D’altres van retornar, de grat o per força, a l’Espanya de Franco, on van patir persecució, presó, mort i, tots ells, la tortura del silenci imposat de l’exili interior. Una gran part va haver de buscar asil a milers de quilòmetres.

Situat al mateix pas fronterer per on van fugir la major part dels exiliats, el MUME compagina les funcions museístiques, a través de les exposicions permanents i temporals, amb les de recerca històrica i de difusió pedagògica.

MUME Museu de l’Exili, La Jonquera

Dinar a casa del Marià de Delàs i la seva família (Agullana)

Exilis de Felip Solé i Enric Pujol
Angle editorial, 2007

Sinopsi


Exilis és la culminació de dos anys d’investigació que aporten novetats d’una etapa dramàtica per a milers de catalans. Una obra de divulgació, escrita amb rigor històric, àmpliament il·lustrada amb fotografies i rèpliques de documents de l’època. El testimoni de més d’un centenar de persones d’arreu d’Europa i d’Amèrica que expliquen, per primera vegada i en primera persona, les seves vivències com a exiliats. Un llibre fruit d’un ampli treball de recerca i documentació de la sèrie documental Exilis de Televisió de Catalunya.

Ressenya de Feliciano Catalán Lázaro, ateneista de la Secció d’Història


Que és un exili?, l’obligació de haver de marxar del país d’origen per motius de persecució política, ètnica o religiosa i que afecta a la pròpia identitat de la persona. Exilis parla sobretot de l’exili polític i de les opinions dels protagonistes amb els seus noms i cognoms donant veu a una història real de forma oral. Aquesta obra s’estructura en sis capítols:

  • 1) Diàspora: fugida a l’exili.
  • 2) Refugiats: els acollits per els països d’acollida (França, Mèxic, Argentina, Xile…).
  • 3) Deportats: els que van acabar en els camps de concentració nazis.
  • 4) Expatriats: l’exili com pàtria alternativa.
  • 5) Revoltats: canvis radicals i compromís dels exiliats.
  • 6) Desarrelats: condició de la gent que va decidir no retornar, com els que sí ho van fer i mai van poder esborrar el pes de l’exili.


En la meva opinió és un llibre molt ben documentat amb multitud de testimonis i d’abundant material fotogràfic, té un llenguatge fluid, concís, concret i aclaridor de les persones que van patir aquestes terribles situacions: avis, àvies, pares, mares, nens i nenes.
Els autors manifesten la narrativa de forma amena, plena de detalls, conforme ho estiguessis vivint a la teva pròpia pell, totalment esfereïdora, tràgica i cruel. És un llibre que t’atrau completament des de la primera fins l’última línia.
Una frase de la senyora Sara Berenguer ho resumeix tot: “I ens van trobar estrangers al nostre país i llavors ens en van tornar cap aquí”, referint-se el país amb el que va estar exiliada sense pàtria, arribant a no saber a on pertanys (apàtrides).


Vull oferir un petit homenatge al meu avi Feliciano Lázaro Ruíz i al seu company i amic Fabiano Fanlo Navarro, avi de la Carme Pérez Fanlo – també ateneista d’aquesta Secció- que van morir pels seus ideals, ametrallats per la força aèria rebel, dins d’un camió republicà ja de retirada i a les portes de Barcelona pocs dies abans d’acabar la guerra.
Tant de bo, haguessin pogut ser part dels exiliats descrits en aquest llibre i haguessin tingut l’oportunitat de tornar a casa, tard o d’hora i retrobar-se amb els seus essers estimats.

Agraeixo a Joan Solé Camardons (coordinador de la Secció de Història ) i a tots els seus companys i col·laboradors de la mateixa Secció, per haver-me proporcionat el llibre Exilis de Felip Solé i Enric Pujol.

Feliciano Catalán Lázaro, ateneista de Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Altres actes de la Secció d’Història sobre l’exili republicà

Art en retirada. Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra

Dijous dia 3 de febrer de 2022 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència “Art en retirada. Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra” a càrrec de Gemma Domènech, investigadora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) i professora al departament d’història i història de l’art de la Universitat de Girona i de Joaquim Nadal, catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat de Girona i director de l’ICRPC.

Vegeu Blog d’Història i video de la sessió: https://historia.ateneubcn.cat/2022/01/14/art-en-retirada-una-epopeia-sobre-la-salvaguarda-de-les-grans-col%C2%B7leccions-dart-catala-durant-la-guerra/

L’exili republicà. Exiliades sense nom, revistes, bales i culleres

Dijous dia 9 de maig de 2024 a les 18.30h a l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: L’exili republicà: Exiliades sense nom, revistes, bales i culleres, amb la participació de Teresa Fèrriz Roure i Enric Pujol, historiadors, i Lluís Bassaganya, fundador de l’Exposició permanent de la Retirada de Camprodon.

Vegeu Blog d’Història i video de la sessió: https://historia.ateneubcn.cat/2024/04/25/lexili-republica-exiliades-sense-nom-revistes-bales-i-culleres/

Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història

Dilluns 13 de juny de 2022 a les 17.00 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la sessió Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història. Comptarem com a tertulians convidats: Gemma Domènech, historiadora, autora i promotora de l’obra Segundo diccionario de los Catalanes de México, i Salomó Marquès historiador i coautor de la mateixa obra.

Una breu selecció de 18 dones i de 18 homes que es van d’exiliar a Mèxic. Molts d’ells amb una carrera política i professional de primer ordre. I en el cas de les dones, van patir un exili a l’ombra. La prova és que la majoria dels homes són coneguts i reconeguts per a la població, no és així per a les dones.

Vegeu Blog d’Història amb les notes biogràfiques https://historia.ateneubcn.cat/2022/06/04/catalanes-i-catalans-a-mexic-al-llarg-de-la-historia/

Visita guiada a l’exposició “Tinta contra Hitler” (MNAC)

/ historiaab / Deixa un comentari

El dia 21 d’octubre a les 17h, la Secció d’Història organitza una visita guiada a càrrec d’Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador i co-comissari de l’exposició “Tinta contra Hitler” que organitza i produeix el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) en col·laboració amb MuVIM, València.

Activitat gratuïta exclusiva per a socis amb inscripció obligatòria en aquest formulari:

https://ateneubcn.cat/form-visita-expo-tinta-catalana-contra-hitler/

Places limitades (15) Places exhaurides.

Horari: Dimarts dia 21 d’octubre de 17-19h.

Les persones sòcies que s’hagin inscrit i validat la inscripció quedem a les 17.00h a l’entrada del MNAC

Tinta contra Hitler (MNAC)

L’exposició Tinta catalana contra Hitler és la presentació a Barcelona del descobriment de l’únic artista català i espanyol que va treballar massivament per a la propaganda britànica i dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial. Del 1941 al 1945, el català Mario Armengol Torrella (Sant Joan de les Abadesses, 1909 – Nottingham, 1995) va dibuixar uns dos mil cartoons o caricatures al servei del Ministeri d’Informació britànic contra el Tercer Reich i l’Eix per a publicar-los en diaris i revistes de països aliats de Londres i neutrals, de Nova Zelanda a Haití.

L’exposició presentarà una selecció dels originals conservats per l’autor i la família que, juntament amb les publicacions on apareixerien molts d’aquells cartoons, esdevé un dels majors fons a escala mundial sobre il·lustració de sàtira política del conflicte més terrible de la història.

Mario Armengol, MNAC

Es tracta d’un espectacular fresc, fins ara desconegut de manera sorprenent ja que les il·lustracions de Armengol es troben al costat de les dels majors i més influents dibuixants i cartoonists de UK, com David Low, Giles o Illingworth. En elles es poden veure caricaturitzats quasi tots els fronts de guerra i les figures més destacades d’aquell combat brutal. Tot això, a més, satiritzat en un estil que beu de la intensa tradició de dibuixants i publicacions satíriques catalanes de la darreria del XIX i primeres dècades del XX. En Armengol aquesta tradició cristal·litza en una obra d’una gran qualitat artística, versàtil i moderna, que supera l’estil de l’època, apunta cap al còmic actual i ens segueix interpel·lant sobre els límits de l’humor en contextos dramàtics i brutals.

Mario Armengol

Revolució i contrarevolució a la Barcelona dels anys 30. Tertúlia amb Manu Valentín

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 7 d’abril a les 17h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la Tertúlia: Revolució i Contrarevolució a la Barcelona dels anys 30. La sessió, abordarà la trilogia de l’historiador Manu Valentín amb un diàleg amb Fernando Casal.

Presenta:  Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Inscripció prèvia historia@ateneubcn.cat o amicsdelahistoria2015@gmail.com

La trilogia de Manu Valentín

La Tertúlia Amics de la Història us convida a explorar un dels períodes més intensos i transformadors de la història de Barcelona: els anys trenta, quan la ciutat es va convertir en l’epicentre de la lluita de classes. A través d’una anàlisi detallada i amb testimonis d’època, descobrirem com aquests esdeveniments van marcar el destí de la ciutat i van deixar un llegat que encara avui ressona.

La sessió abordarà les tres obres que conformen la trilogia de Manu Valentín, fruit d’una investigació de més de quinze anys que integra documentació procedent d’arxius públics i privats d’arreu del món:

 1) Los cimientos: La Contra[R]evolución Española (1931-1936)

2) El golpe: El derecho a la sonrisa (1931-1936)

3) La huida: La Barcelona de Orwell (1936-1937)

1. Els fonaments de la Revolució (1931-1936)

Barcelona, com a capital del moviment obrer i anarquista, va viure una explosió de lluites socials i polítiques durant els primers anys de la Segona República. Analitzarem el paper de l’esport obrer com a eina de cohesió i propaganda, i com la Komintern va influir en la seva expansió a través de xarxes d’espionatge soviètic. Destaquem la figura de Ramón Mercader, un jove militant comunista que més tard es faria tristament famós com l’assassí de Trotski, i el rol clau d’un grup d’immigrants hongaresos que van actuar com a agents encoberts per a la causa comunista.

També parlarem de les tensions internes del moviment comunista, dividit entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i dels preparatius de l’Olimpíada Popular, un esdeveniment que va reflectir el procés de bolxevització de les entitats culturals-esportives locals. Conclourem aquest bloc amb una mirada a Josep Antoni Trabal, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), una figura clau en la difusió de l’Olimpíada Popular.

2. El cop d’estat i la resistència popular (1936)

El 19 de juliol de 1936, Barcelona va viure un dels moments més decisius de la seva història. El cop d’estat militar va trobar una resistència feroç per part dels obrers i militants anarquistes, que van sortir al carrer per defensar la República i el seu somni d’un món sense classes. Entre ells, destaca la figura de Concha Pérez Collado, una jove militant de la FAI que, després de superar presó i humiliacions, es va llançar amb coratge a lluitar contra la sublevació.

Aquest bloc se centrarà en com aquest moment va marcar l’inici d’un procés revolucionari sense precedents, ple d’esperances però també de contradiccions, i com Barcelona es va convertir en un símbol de resistència antifranquista.

3. La Barcelona postrevolucionària i l’experiència d’Orwell (1936-1937)

Explorarem la Barcelona postrevolucionària a través dels ulls de George Orwell, qui va arribar a la ciutat el 26 de desembre de 1936 i la va descriure amb fervorós entusiasme a Homenatge a Catalunya. Orwell va trobar una ciutat plena de contradiccions, on la mentida, la conspiració, la tortura i el rentat de cervell ja presagiaven els elements que marcarien la seva producció literària posterior.

Aquesta experiència va consolidar la transformació d’Orwell, que va passar de ser un liberal escèptic a un socialista heterodox, compromès amb la lluita contra les injustícies. La seva visió de Barcelona com a símbol de la resistència antifranquista i les seves reflexions sobre la manipulació i la traïció seran el fil conductor d’aquest bloc.

Fonts històriques i documentals

Aquesta investigació es distingeix per l’ús de fonts inèdites i una rigorosa prospecció en arxius com l’Arxiu Estatal Rus d’Història Polític-Social (RGASPI), els National Archives (TNA), el Bundesarchiv (BARCH), l’International Institute of Social History (IISH), l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), l’Arxiu del Tribunal Militar de la Regió Tercera (ATM3), l’Arxiu General de l’Administració (AGA), l’Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya, l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, entre molts altres. També s’ha fet ús d’una extensa recerca en hemeroteques nacionals i internacionals (Alemanya, França, Itàlia, Mèxic, Bèlgica, Regne Unit, Estats Units, Israel, Rússia o Argentina), combinant recursos historiogràfics i documentals de gran valor.

Una de les fonts que aporta novetat a aquest recerca són les memòries inèdites de Francis Ferry Lindner, que van arribar a mans de Manu Valentín per pura casualitat. Aquestes memòries, combinades amb informes dels serveis secrets soviètics, britànics i mexicans, així com amb ego-documents d’altres protagonistes, ofereixen detalls inèdits sobre com, quan i per què es van establir els agents soviètics a la Barcelona de la primera meitat dels anys trenta, un aspecte poc explorat fins ara en la historiografia actual.

Participants

Aquesta xerrada comptarà amb la participació de dos destacats historiadors:

Manu Valentín, autor de la trilogia sobre la Revolució i la Contrarevolució espanyola, que ens aprofundirà en les arrels d’aquests esdeveniments i el seu impacte a Barcelona. Historiador, escriptor, investigador, cofundador d’Historia familiar.

Fernando Casal, professor d’història, ja jubilat, membre del Grup Dia Orwell i coautor del llibre Homenaje a Cataluña i Aragon de George Orwell (Sariñena ed., 2025).

Diaris personals de combatents a la Guerra Civil. Eren feres?

/ historiaab / Deixa un comentari

Dijous 29 febrer de 2024 a les 18.30h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres?

Taula rodona amb Queralt Solé, historiadora i Oriol Riart Arnalot, historiador, arxiver, fotògraf i autor d’Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023, 370 pàg.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Accés Obert.

Queralt Solé, Oriol Riart i Joan Solé Camardons. Ateneu Barcelonès 29-2-2024

Diaris personals de combatents a la guerra civil

Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil, mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la guerra civil.  Oriol Riart, historiador, arxiver i fotògraf ha fet una recerca històrica a través dels diaris personals dels combatents i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que van deixar per escrit en el mateix moment dels fets.

Es tracta de relats no exposats a les possibles modificacions i readaptacions de la memòria. S’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre, que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte.

A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? Una sessió a l’Ateneu Barcelonès que ens farà sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la guerra civil de 1936-1939.

Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquesta sessió s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil com una font historiogràfica de primer ordre.

Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos més destaquen en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres.

Imatge: “Recull de diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”, Oriol Riart i Arnalot

Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari

/ historiaab / Deixa un comentari

Divendres 16 de febrer de 2024 a les 18.30h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que actuarà com a moderadora.

Presenten l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Anna Sallés, Gerardo Pisarello, Carme Sansa, Albert Portillo i Pelai Pagès (dret) a la taula rodona “Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari” a l’Ateneu Barcelonès, 16-2-2024.

La mirada ampla de Joaquim Maurín

Crònica de l’acte per Marià de Delàs

“Terra, nacionalitats, estructuració de l’Estat, alliberament de la dona, destrucció del poder de l’Església, aniquilació de les castes parasitàries, millora moral i material de la situació dels treballadors”. Aquesta enumeració de qüestions socials i polítiques podria semblar realitzada per referir-se a problemes actuals, del segle XXI, tot i que va ser escrita per Joaquim Maurín, que va ser successivament dirigent durant els anys trenta del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM, i que va sintetitzar d’aquesta manera els objectius de la revolució democràtica i social que considerava necessària en aquell temps.
Així ho va assenyalar l’actriu Carme Sansa per obrir i moderar una taula rodona, a l’Ateneu Barcelonès, sobre L’actualitat del llegat revolucionari de Joaquim Maurín. Un col·loqui entre coneixedors de la història i amb experiències vitals i trajectòries acadèmiques ben diferents: la historiadora Anna Sallés, el diputat al Congrés Gerardo Pisarello i el politòleg Albert Portillo.
Prèviament, el president de la Fundació Andreu Nin, Pelai Pagès, va recordar l’activitat sindical de Maurín a la CNT, els seus llibres i escrits, el seu entusiasme pel que van significar els primers anys de la revolució russa, les detencions i empresonament que va patir fins l’any 1946 i el desencant que va expressar ja des de l’exili davant la deriva totalitària que va prendre el règim soviètic.
La convocatòria d’aquesta trobada, el passat 16 de febrer, organitzada per la secció d’Història de l’Ateneu i per la Fundació Andreu Nin, va despertar una expectació més que notable. Més d’un centenar d’assistents van desbordar l’aforament de la sala.
Anna Sallés va recordar la crítica de Maurín a la feblesa del PSOE dels anys trenta i va posar l’accent en l’oportunitat perduda l’any 1931 per dur a terme una profunda revolució democràtica. “Els problemes que Espanya tenia aparcats des del segle XIX van quedar aparcats”, va assenyalar Sallés.
“Com evitar una contrarevolució quan la revolució semblava possible?”. Gerardo Pisarello va formular aquesta pregunta per recordar a continuació l’existència llavors d’un bloc ben reaccionari i centralista, integrat per rendistes de tradició secular, una Església Catòlica immobilista i una monarquia que feia de “pegament” entre el conservadorisme més recalcitrant.
Albert Portillo va recordar esdeveniments clau i factors socials que Maurín tenia ben presents en les seves reflexions i escrits, com la proclamació de la Primera República, el cop d’Estat de Primo de Rivera, el carlisme o els moviments d’emancipació nacional.
El debat entre els tres ponents va seguir amb visions complementàries sobre l’evolució ideològica de Maurín, marcada per lectures i esdeveniments, la influència de personatges com Joaquin Costa o Francesc Pi i Margall, a qui va admirar com a mestre i també va criticar, la seva activitat antimonàrquica, la seva insistència en fer possible l’Aliança Obrera, la radicalitat democràtica, el rebuig cap a la burocràcia. “El comunisme, per ell, era una alternativa real”, i la seva manera d’entendre el jacobinisme, no tenia res a veure amb el centralisme, sinó com “una manera de passar comptes amb l’aristocràcia”, va explicar Albert Portillo, que va coincidir amb Pisarello en destacar l’internacionalisme del dirigent poumista.
Carme Sansa i no pocs assistents van propiciar amb les seves preguntes que els ponents es pronunciessin sobre la utilitat del pensament de Maurín en les circumstàncies actuals.
“On és avui la classe obrera? Què està passant al camp?”, va preguntar Anna Sallés. La clau de les seves idees cal buscar-la en la unió que va defensar entre les classes treballadores urbanes i del camp. Les qüestions nacional i social havien d’anar de la mà, segons ell, va dir Pisarello.
Cal recordar també el seu antimilitarisme, va assenyalar Portillo, i les manifestacions de solidaritat amb el poble rifeny.
“Cal recuperar la mirada ampla de Joaquim Maurin”. Gerardo Pisarello va sintetitzar amb aquesta frase la riquesa del llegat de qui va orientar la insubordinació a l’aristocràcia i l’ordre burgés de la pagesia i el moviment obrer.

Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari

El dia 16 de febrer de 1936, a les eleccions que varen tenir lloc, Joaquim Maurín va aconseguir l’acta de diputat per Barcelona, representant el POUM en la candidatura del Front Popular.  Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Joaquim Maurín, que va tenir lloc el dia 5 de novembre de 1973, la Fundació Andreu Nin ha organitzat tota una sèrie d’actes commemoratius, que culminaran el proper 16 de febrer de 2024, d’aquí l’elecció d’aquesta data per a taula rodona que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès.

L’objectiu de la taula rodona no és només donar a conèixer la vida política de Joaquim Maurín, des de la seva inicial militància a les files del republicanisme fins a la seva mort a Nova York l’any 1973, passant per la seva activitat sindical a la CNT, i el paper que va tenir en el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, sinó també informar de les seves aportacions intel·lectuals i polítiques en el moment present, unes contribucions que posen de manifest l’actualitat del pensament d’un dels revolucionaris més actius i internacionals del segle XX.

Joaquim Maurin (1896-1973)

Bibliografia bàsica

JOAQUÍN MAURÍN:  Los Hombres de la dictadura : Sánchez Guerra. Cambó. Iglesias-Largo Caballero. Lerroux. Melquiades Alvarez, Ed. Visiones políticas y sociales, Cénit, 1930.

JOAQUÍN MAURÍN: Hacia la segunda revolución : el fracaso de la república y la insurrección de octubre. Introducció de Andy Durgan, Ed. El Perro Malo: Fundació Andreu Nin, 2023, 305 pàg.

JOAQUÍN MAURÍN: Les forces motrius de la revolució, Pròleg d’Albert Portillo i epíleg  de Jaime Pastor Verdú Ed, Tigre de Paper, 2023

ENRIQUE DEL OLMO, PELAI PAGÉS (COORD.): Joaquín Maurín, una historia del siglo XX, Fundació Andreu Nin & El Perro Malo, 2023, 175 pàgines

ANABEL BONSÓN [I ALTRES]: Joaquim Maurín, Barcelona Ed. Laertes, 1999 109 pàg.

La nació rere el mapa. La descoberta de Catalunya en començar el segle XX

/ historiaab / Deixa un comentari

LA NACIÓ RERE EL MAPA. LA DESCOBERTA DE CATALUNYA EN COMENÇAR EL SEGLE XX (1900-1939)

Sessió 8a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dijous  23 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès     

Ponència de Joan Esculies, historiador i professor de  Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Execució de Ferrer Guàrdia. La Domenica del Corriere Font: Col·lecció Daniel Venteo

LA MIRADA EXTERIOR

Cal plantejar-se, per començar, un parell de preguntes: El món ens mira? Europa (almenys) ens mira? La resposta no és senzilla, ja que les percepcions són personals i diverses, tenim percepcions, intuïcions però certeses. poques. Només en el lapse de temps de la Guerra Civil hi ha un gruix notable de literatura, sobretot anglosaxona, feta pels periodistes britànics i nord-americans vinguts a Espanya per a cobrir el conflicte o per simple desig d’aventura. Observant globalment el període,  a les universitats, la recerca feta és poc sistemàtica. S’han fet alguns estudis biogràfics però són poc clars i definits. No hi ha línies de treball definides. Hi ha alguns historiadors estrangers que cal consultar; les fonts més riques són les que venen de la literatura, dels viatges o de les memòries.

Una font important és la diplomàcia. Diversos autors catalans aporten molt bona recerca en aquest camp, com ara Arnau Gonzàlez Vilalta sobre informes dels consolats a Barcelona els anys 30, cosa que dona informació rellevants sobre coms ens veien. Josep Puigsech ha treballat els informes i documents del consolat britànic la dècada  dels 10; així mateix, David Martínez Fiol i Jordi Pons Pujol fan una feina similar amb els arxius diplomàtics francesos de la mateixa dècada i el propi Martínez Fiol ha estudiat els arxius francesos durant la Gran Guerra. Malgrat aquests treballs, la visió  actual és encara fragmentària i, a més, cal afegir un altre problema, que és el lingüístic: d’entrada, el que coneixem és allò traduït. Hi ha molts materials anglesos, alemanys o russos a l’espera de consulta (i traducció).

GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.

Quant a la documentació diplomàtica, cal a dir que hi ha fonts inaccessibles i que, com a dificultat  afegida, el seu creixement és exponencial amb el temps.  En el període estudiat es produeix l’edat d’or de la premsa escrita, una altra font d’informació; aquí també la quantitat ingent representa una dificultat. Moltes vegades el que es troba en els arxius és simplement la capçalera digitalitzada del diari i poc més. El resultat final de la recerca que es fa depèn del que l’autor tria (o no tria) i de les dificultats metodològiques. Tot plegat condiciona la mirada i, per tant, condiciona també el resultat del present treball. 

Una pregunta interessant és. Quan ens miren? I la resposta és clara, quan Catalunya (i el catalanisme) és un perill per a l’estabilitat d’Europa. O bé quan hi ha vagues, insurreccions o aldarulls diversos. Una altra qüestió: I el que veuen, de què depèn? Fonamentalment de prejudicis, que en té tothom i són condicionats pels propis valors, per la personalitat, etc, de l’orientació política de l’observador, del rigor en la descripció . La mirada dependrà del punt de la realitat catalana que vulgui enfocar  l’observador i que sovint porta més aviat a desenfocar vista la complexitat, ja que la complexitat social i política és enorme: es pot posar el focus en el nacionalisme català regionalisme vs catalanisme amb una bona  gama de colors que són una dificultat afegida per qui vol mirar. Una altra cara del prisma és l’obrerisme o l’actitud davant la monarquia o la república, o l’espanyolisme que aquí esdevé radical, integrista i reaccionari, o l’anarquisme vs anarcosindicalisme, molt fort a Barcelona a partir de 1910.

En la mirada externa, els catalans serien treballadors, comerciants, també avars, amb tendència a l’autoelogi  i a creure’s superiors a la resta de pobles de l’estat. Gent obsesionada en la comparació amb Madrid i per significar-se diferents a la resta d’Espanya. Molts autors s’entretenen en les diferències nord – sud peninsulars  o de la rivalitat  Catalunya – Castella.

POLÍTICA I ECONOMIA: UN POSSIBLE ESQUEMA GENERAL

En l’inici del segle XX, amb la pèrdua de Cuba (1898), la diplomàcia francesa observa el naixement del catalanisme  polític, comparant-ho amb el que havia passat al Piemont i pensant que es tractava d’una resposta regeneracionista.  La premsa francesa recull els aldarulls del 24 de juliol de 1899 al teatre Tívoli quan una part de l’auditori va xiular la Marxa Reial i amb crits sobre la independència  i  la Catalunya republicana i cantant la Marsellesa. Le Journal des Débats interpreta (malament): “Catalunya veu en França la realitat dels seus somnis de progrés”. L’ambaixada francesa constata  “el feble perill separatista”. Al país passen coses que abans no passaven. Le Figaro veu (i interpreta a la seva manera) “en França el model a seguir per Catalunya”. El Consolat francès a Barcelona  diu que “el programa catalanista és massa radical, però el regionalisme moderat serà el model”. Les Bases de Manresa (1892) representen un nou marc catalanista, juntament amb la teorització de Valentí Almirall  i la formació de la Lliga Regionalista (1901). La diplomàcia francesa recull també els fets del Cu-Cut! (1905) i el posterior naixement de Solidaritat Catalana, una plataforma unitària presidida per Enric Prat de la Riba que demana la retirada de la Llei de Jurisdiccions i encara el 1907 recull l’ambient de violència a les Rambles: “…Barcelona esta aterrida i la gent comença a evitar passejar per les Rambles”. 

Aldarulls a Barcelona, 26 de maig de 1901 (“En Espagne, emeutes à Barcelone”. Le Petit Journal) Font: Col·lecció Daniel Venteo

El cònsol britànic l’any 1908 es mostra “més preocupat pels anarcosindicalistes que pels catalanistes”  i explica la industrialització del país a diferència de l’agrària Espanya.  Durant la Setmana Tràgica (1909), el diari socialista francès L’Humanité, publica una sèrie d’articles de Jean Jaurés signats per tres del protagonistes de la revolta i també The New York Times recull abastament  els fets i el posterior judici i execució de Ferrer i Guàrdia. El londinenc The Times escriu: “…el govern […] anul·la el dret d’oposició assimilant-lo a una agitació criminal”.

Durant els anys de la Gran Guerra, la propaganda pròpia afecta la mirada externa. L’arribada de la Mancomunitat (1914), dona estabilitat i això és poc interessant per a la premsa i la diplomàcia estrangera. Espanya és neutral, gairebé per obligació, en no tenir un exèrcit mínimament eficaç i la propaganda dels contendents ho impregna tot. La revista de la Union des Nationalités que donava veu als moviments nacionalistes de les nacions sense estat, publica un butlletí a Lausana on presenta una Catalunya favorable als aliats, per tal que aquests donin suport a la seva demanda d’autonomia a Espanya i diu que a l’any 1916 “és rar trobar un nacionalista català que es negui a manifestar les seves simpaties obertament per França”. Aquesta generalització és errònia, ja què, per exemple,  Prat de la Riba és germanòfil. Espanya és presentada (erròniament) com a germanòfila. A més “el fet que el general Joseph Joffre sigui català i que hi hagi milers de catalans combatent amb els francesos ha contribuït a la postura francòfila dels catalans”. Durant el conflicte els alemanys o els francobritànics finançaran premsa, a Madrid i a Barcelona per tal d’influir en l’opinió pública. A les portes de l’armistici, l’ambaixada francesa fa un informe titulat “Mouvement catalan et M. Cambó” i explica que: “… les aspiracions regionals més divergents prenen gran desenvolupament i cal esperar aquí una expansió considerable del moviment català…”. En acabar la guerra el novembre de 1918 el corresponsal a Espanya de Le jour escriu novament sobre la francofília  que ”[…] a Catalunya[…] el corrent d’opinió és molt favorable a França i als aliats…”. Arribats aquí, el catalanisme volia un estatut d’autonomia que superés la Mancomunitat i el cònsol francès veu una postura intransigent en la banda negociadora catalana amb Madrid i diu que Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat “estaria disposat a la força per conquerir llur independència”. El febrer de 1919 quan les negociacions de l’Estatut fracassen, l’agregat militar francès a l’ambaixada culpa “l’actitud intransigent de la banda catalana”. El mes de març en una carta de resposta a un diputat francès, l’ambaixador  fa una comparació del fet català amb  les situacions d’Irlanda o Armènia i no hi troba possible comparació, diu que “la Lliga Catalana [Regionalista] s’ha vist obligada a remuntar-se fins a Felip V per poder parlar del martiri de Catalunya” i acabava dient que a Catalunya “hi ha més benestar[…] més llibertat que a la resta d’Espanya”.  El consol britànic Charles S. Smith valora primer com “un problema d’ordre públic” i després com una “forma dels líders sindicals de mostrar la seva força” la vaga de la Canadenca.

De l’etapa de la Dictadura de Primo de Rivera, hi ha poca informació, poc treball historiogràfic. Un any abans de l’inici (1922), apareix Acció Catalana i pel cònsol francès Charles Filippi, s’inspirava en Francesc Macià  que aspirava a “seguir l’exemple d’Irlanda”, tot i que la cosa no era pas així. Explicava que totes les forces catalanistes estaven d’acord en fomentar l’ús del català i assolir una autonomia, però ”divergien en la tàctica[…] d’aquí les escissions de la Lliga”. De tot el període 1923 – 1930, l’episodi de més ressonància fora de Catalunya va ser l’intent de Francesc Macià d’envair el Principat amb un contingent d’homes el novembre de 1926. El fracàs a Prats de Molló i la detenció de Macià i els seus homes es recull abastament a la premsa francesa. Le Petit Parisien escriu el 3 de novembre: “[…] un coronel espanyol, ànima del complot, antic diputat a Corts” i continua el dia 5 dient que el grup era format per: “intel·lectuals, membres d’una classe social ben elevada que actuaven més per ideals que per raons materials”. La reacció de la premsa feixista italiana com Il Popolo d’Italia se centrava a la participació en el complot de Riccioti Garibaldi, el paper real del qual va ser molt tèrbol.

Imatge: “Le colonel Francesco Macià est arreté comme chef du mouvement révolutionnaire catalan”, 5 de Novembre de 1926. Le Journal. Font: Bibliotèque Nationale de France

Els anys 30, l’arribada de la República apuja l’interès extern i la Guerra Civil, marca el zenit de la informació: la preocupació externa fonamental és, què està passant. L’any 1931, el periodista ucraïnès Ylia Ehrenburg  expressa en un llibre “España república de trabajadores” una visió molt crua: “els patriotes catalans juren que estan disposats a morir per la pàtria, però el que en realitat fan és guanyar diners negociant amb Madrid. Abans negociaven amb Primo de Rivera, ara negocien amb la República”. Afegia “el burgès català procura entendre’s amb tots, però no aconsegueix portar a raons als obrers. Vol que treballin molt i cobrin poc”. I acaba: “està bé, us donarem l’autonomia. Traurem de Catalunya els nostres soldats i la Guàrdia Civil i us deixarem cara a cara amb els vostres obrers”. Un episodi que va rebre molta atenció van ser els fets de 1934 quan el president Companys proclama l’Estat Català dins la República Federal i ofereix Barcelona com a capital; Companys no declara cap independència però l’escriptor francès Joseph Kessel de pas per Barcelona aquells dies ho interpreta a la seva manera: “però els rebels aleshores [es refereix a la Generalitat de Companys] no tenien res contra la República. El que volien era la independència de Catalunya…”.

A l’inici de l’estiu de 1936, comença la Guerra Civil. Des del diari  italià La Stampa el dia 20 de juliol s’explica el que passa a Barcelona: “Les forces militars al carrer lluiten contra la guàrdia civil i les forces d’assalt que repelen els rebels militars”. El portuguès Diario de Noticias el 29 de de juliol escriu: “[…] a tot Catalunya regna un sistema bolxevic” i que ”[…] el govern català s’escaparà completament de les mans de Companys”. El periodista i diplomàtic polonès Ksawery Pruszinsky es preguntava a l’estiu de 1936 si la qüestió catalana estava resolta i deia que no existia perquè “a la nova classe obrera li resulta aliena”. Ja a la tardor del 36 el cònsol francès Jacques Pingaud expressava que “el president Companys, malgrat l’hostilitat de la CNT i la FAI, ha pogut  fer celebrar ahir l’aniversari del 6 d’octubre”.

Portada de la revista anticomunista L’Espoir Français del 3 de març de 1939, en què una representació simbòlica d’Espanya franquista aniquila el boltxevisme. Font: Col·lecció Daniel Venteo

Un dels visitants il·lustres de la guerra va ser George Orwell que va publicar l’any 1938 “Homenatge a Catalunya”. En un moment de confusió total, ell entenia el que podia l’any 1937: “Els anarquistes exercien encara, virtualment, el control de Catalunya, i la revolució es trobava en plena marxa. Pels que havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener, era evident que el  període revolucionari s’estava acabant, però per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”. La conclusió d’Orwell era que “estava en un Estat de treballadors on la burgesia en pes havia fugit…”. Ernest Hemingway, corresponsal  durant la Guerra  Civil va explicar els moments previs a la batalla de l’Ebre, en el viatge d’anada al front,  tot fent una descripció del paisatge amb caire literari: “Anàvem per la recta carretera prop de Reus i el xofer va avisar: L’aviació! L’aviació! […] el carrer principal de Reus era obstruït per les runes dels edificis enderrocats[…]”. I continuava: “Tortosa   sotmesa a constants bombardejos aeris […]”, fa una descripció molt viscuda de la cruesa del bombardeig. La diplomàcia francesa explica el 4 de juny de 1938 que “la regressió del catalanisme motivada d’una banda per la presència del govern central  i, de l’altra, per la forta presència d’elements no catalans, indigna l’opinió catalana des de fa uns dies”. També l’ambaixada belga el 19 de juliol de 1938 explicava que  “des de fa diversos mesos, la tendència del govern de la República ha estat la de reduir competències de la Generalitat i de legislar per decret les matèries que estima de la seva jurisdicció. Això ha comportat conflictes entre les dues administracions”.

LA MIRADA AL RERE-PAÍS

Cal deixar clar que això s’interpreta com un apèndix de Barcelona. El que realment interessa i es “mira”, és Barcelona. Hi ha pocs viatgers que en aquest període del segle XX s’hi “fixin”. El poeta Rowland Thirlmere (John Walker) visita Espanya i entre març i abril de 1902 passa per Catalunya i descriu prou bé alguns dels seus paisatges, sobretot en terres gironines. En el trajecte en carrilet des de Sant Feliu de Pallerols, Bescanó li sembla “el primer lloc bonic[…]” i descriu els turons “coberts d’alzines, roures, sempre verds, brucs blancs i arbres amb flor de neu”. Li criden l’atenció  “els caps escarlata [les barretines] dels pagesos[…]”. Per aquest autor, Catalunya és en tot moment una regió d’Espanya. L’escriptor anglès Royall Tyler, visita Catalunya l’any 1907 en companyia de Miquel Utrillo i va conèixer bona part del territori. De Tarragona diu que “si bé Barcelona és la capital comercial, Tarragona podria ser la primacia  eclesiàstica dels espanyols”. Descriu aquesta capital com “una catedral envoltada per uns quants carrers amb cases construïdes amb pedres que en altres temps foren edificacions romanes”. Després se’n va cap a Lleida i diu que en el camí de Tarragona a Lleida hi ha dos delicats convents cistercencs (Santes Creus i Poblet) i un convent de monges (Vallbona) que diu que ni són romànics ni són gòtics.

L’any 1917, l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín,  publica un relat sobre Catalunya, tot partint d’una evocació infantil de Montserrat: “[…] Cataluña es [para nosotros] la alta y silenciosa montaña, la montaña que desde la Ciudad, se divisa a lo lejos […] todo es en ella esquividad, silencio y paz”. Una qualitat que ell no veu “en las otras montañas españolas”. L’escriptor txec Karel Capek, l’any 1929 visita Catalunya i s’interessa per Montserrat: “Com més t’hi acostes, més et meravelles i acabes murmurant ‘és increïble’[…] El monestir, la catedral, les cotxeres per a centenars de cotxes i autobusos i l’hostal d’aquesta ermita monumental i concorreguda. Al monestir hi ha una biblioteca que no es pot trobar en cap altre convent”. L’any 1933, l’escriptor peruà Federico Mould Távara, va passar per Girona i diu que “la llaman aquí la ‘Toledo catalana’ […] Toledo es polvorienta y gris, mientras que Gerona es apacible, sonriente, provinciana y vive metida en su pequeño río que se contempla en todos los rincones y a través de todas las ventanas […] la originalidad de Gerona son sus calles y sus casas que dan directamente al río, nacen del agua, como los canales de Venecia”.

En definitiva i en resum, el que crida l’atenció del nostre rere-país són els camps, l’agricultura, el patrimoni, els boscos atractius… i, sobretot, Montserrat. Tot plegat amb una mirada que ja és turística.

LA MIRADA A BARCELONA

Gairebé tots els estrangers en ruta per Catalunya fan estada a Barcelona com a centre principal d’interès. Hi ha una abundant descripció de la ciutat que depèn  de la mentalitat i interès de qui la visita. El poeta Maximilian Alexàndrovitx Voloshin viatja a Barcelona l’any 1901: “És una ciutat brillant amb una variada i extravagant arquitectura de carrers estrets… Barcelona és plena d’una gemmació que es belluga dia i nit sota els plàtans espessos de les Rambles riu a les cafeteries il·luminades amb llum elèctrica i calla a les barriades obreres”. Miguel de Unamuno, hi fa una estada de tres setmanes l’any 1906: “[…] era una hermosa ciudad, a lo menos por fuera, en su atavío y ornato de ropaje. Un Ensanche espléndido con anchas calles y avenidas con fachadas magníficas, algunas de un lujo deslumbrador […] junto a extravagàncies de piedra. La fachada lo domina y así todo es allí fachadoso”. 

L’escriptor rus A.A. Seletrénnikov va passar per Barcelona i Montserrat el 1911; publica un llibre del viatge per Espanya i Portugal i diu que: “Barcelona és una de les ciutats més belles d’Europa, tot i que no té tendència de créixer cap al mar” i explica que els barcelonins “si sou amables us paguen amb reciprocitat” i afegeix que “a part del teatre d’òpera on hi fan espectacles a la temporada d’hivern, a Barcelona hi ha altres teatres operístics i dramàtics en els quals es fan representacions en la llengua local i el públic hi va amb molt de gust”.

El metge i escriptor sionista Max Nordau vers 1919 diu que “a Espanya es considera Barcelona com una ciutat del tot   [… ] I no obstant això, que intens es presenta aquí el color local espanyol i quant dista la fesomia  de Barcelona de qualsevol ciutat marítima francesa”.  Després de diverses visites, l’escriptor francès Francis Carco torna a Barcelona el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal i publicà una mena de llibre de viatges de les seves rutes per Espanya. Hi explica la part fosca de la ciutat: “A Barcelona […] m’havia apartat de les Rambles i gairebé sense adonar-me’n havia arribat al centre d’un barri miserable quan aquestes jovenetes em van abordar”. Continua: “un cinema popular anunciava Don Quijote i criatures lamentables […] es mantenien embrutides a les voreres. Llums blancs aquí i allà […]  façanes rònegues, balcons tristos destacant lletres grans amb aquests noms: Clínica, Policlínica, Vies urinàries”. La seva visita i descripció del Barri Xino és entre sorpresa i descarnada. 

Karel Capek  ve a Barcelona l’any 1929  i té  una visió diferent: “Una ciutat  rica i en part nova que es vanta una mica dels seus diners, la seva indústria, les seves avingudes, grans magatzems i cases”. Explica el contrast entre Ciutat Vella i el gran Eixample  i explica que es pot anar a  “les Rambles per comprar flors, mirar les noies o fer la revolució”. El port li recorda Marsella: “brut i sorollós, envoltat per una filera de bars, antres de ball i teatres petits”. Diu que en  “els barris obrers es veuen punys tancats dins les butxaques i les mirades fanàtiques i provocadores […]”. L’escriptor francès Jean Genet visita la ciutat l’any 1932: “[…] el barri Xino era llavors una mena de cau habitat menys per espanyols que per estrangers, que eren tots un brètols pollosos […] darrere el Paral·lel hi havia un solar on els bergants jugaven a cartes […] cap d’ells va semblar que s’adonés que jo estimava els homes, fins que en aquest punt la població del barri Xino és formada per marietes  [mariconas]”.

Podem veure, doncs, que la mirada depèn de quin barri es visita i que hi ha una bona coincidència en comparar  les parts baixes de Barcelona amb Marsella. En definitiva és una ciutat de grans contrastos, interns i externs.

CARÀCTER DELS CATALANS I DE LA SOCIETAT

Rubén Darío visita Barcelona en canviar el segle com a corresponsal de La Nación de Buenos Aires, escriu que “fora de l’energia de l’ànima catalana, fora d’aqueix tradicional orgull dur d’aqueix país de conquistadors i menestrals […] que aquesta terra de treballadors, d’honradesa artesana i vanitat heroica, estigui sempre dempeus…” i diu que “per la Rambla va aquest mateix obrer […] i el seu pas implica el més estupend dels orgulls: el d’un democràcia portada fins a l’oblit de tota superioritat, de manera que hom diria que tots aquests homes de la fàbrica tenen una corona de comte al cervell”. 

I l’any 1906, Unamuno deia dels catalans que “trabajan mucho, es verdad, pero vocean  más que trabajan” i afegia que “la especial megalomanía col·lectiva o social de que está enferma Barcelona les lleva a un delirio de persecuciones colectivo y social”. Aleksei Antònovitx Werner, periodista i corresponsal del diari “Russkoe Slovo” en 1909 en la seva visita comenta que “Catalunya proveeix tota Espanya […] Dels dos milions i mig de població catalana, mig milió són obrers, la situació dels quals és millor que als departaments veïns de França. El català i l’habitant de l’altiplà central es diferencien molt. Costa creure que tots pertanyen a un mateix poble. El català és més semblant a l’habitant del nord d’Europa, al flamenc i a l’anglès, té equilibri de caràcter i força de voluntat i treballa metòdicament”. El periodista rus Aleksandr Arkàdovitx Dikgof visita l’any 1911 un centre catalanista: “Aquest cercle que visitem fou fundat amb l’objectiu de fer propaganda de la idea de l’autonomia i el federalisme en àmplies masses de gent. Parlen només en català […] avui ballaran unes velles danses conservades durant segles pel poble”. Més endavant diu que “la industrial, comercial i rica Catalunya mira amb desconfiança l’orgullosa i pobra Castella”. Diu que els catalanistes li expliquen que  “Catalunya i Espanya són dues coses diferents…” i que “Europa acaba a la frontera amb l’Aragó”.

J.B. Trend en la seva obra “A Picture of modern Spain” del 1921, parla de la “tenacitat del caràcter català” i diu que “l’individualisme, la vivesa, l’aptitud comercial, el seu èxit com a mariners [els catalans], són en certa manera els grecs del Mediterrani occidental”. John Langdon-Davies,  escriu l’any 1929 sobre el caràcter català i reflexiona sobre la importància de la sardana i deia que la ballada era “quelcom com immaterial”. Repetia la frase que havia sentit a Morera que “la sardana és Catalunya” i deia que els separatistes veien en el cercle de ball “com un halo  sobre el seu cap i que el seu orgull  i patriotisme es concentra en les tradicions i costums”.

Per l’austríac Anton Sieberer autor del llibre de 1936 Catalunya contra Espanya, deia que “molts catalanistes han anat massa lluny en la magnificació d’un passat gloriós. No obstant això és comprensible que el catalanisme considerés un dels seus deures essencials contraposar els seus propis valors històrics a la història castellana i la seva imatge resplendent de magnificència i glòria […] és natural que les commemoracions actuals dels passat tinguin més el caràcter de manifestacions catalanistes recents que no pas de costums arrelades des del passat”. Sieberer estava segur que “si en algun moment el separatisme  aixequés el seu cap ominós com a objectiu immediat podeu estar segurs que la predisposició a la separació voluntària per part del castellanes seria  substituïda de forma més severa per l’actitud oposada, és a dir, no hi haurà separació de cap de les maneres, abans es dessagnarà mitja nació en una guerra civil”.

SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.

Fent un ràpid resum de les mirades sobre com som els catalans per qui ens observa en aquella època, podem dir que seríem un poble treballador, comerciant, una mica avar, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superior a la resta de l’Estat i amb obsessió per comparar-se contínuament amb Madrid i a cercar diferències amb la resta de l’Estat.

Catalunya és quelcom diferent a la resta de l’Estat, però no sap exactament què. Hi ha alguna diferència volguda per la gent d’aquí, però no sap explicar-ho amb claredat.

Bibliografia

GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.

MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017.

SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.

Més informació

“Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30“, amb la participació de Joan Esculies i Josep Sanmartí, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 21-01-2021. Aquí

“Tarradellas, una certa idea de Catalunya”. Tertúlia amb Joan Esculies, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 12-12-2022. Aquí

“Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera”, Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira, Fundació Irla, Ateneu Barcelonès, 13-09-2023, Aquí

“La forja d’un colpista. Miguel Primo de Rivera i Catalunya“, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 09-05-2023, Aquí

“Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” Tertúlia amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 07-03-2022. Aquí

“El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició“. Cicle Catalanisme versus feixisme (2), a càrrec Enric Ucelay-Da Cal, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès. 15-10-2018, Aquí

“Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme“, Cicle Catalanisme versus feixisme (1), a càrrec d’Arnau González Vilalta, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 02-10-2018. Aquí

Joan Esculies

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) https://www.joanesculies.com/

Doctor en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra (2012). Tesi: Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la Guerra Civil

Postgrau en Direcció Estratègica de la Comunicació per ESADE Business School, Barcelona (2008)

Master of Sciences in Nationalism and Ethnic Conflict pel Birkbeck College de la University of London (2007).

Llicenciat en Periodisme per la Universitat Internacional de Catalunya (2001). Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona (1998).

Professor a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (Des de 2020)

Professor associat del Màster d’Humanitats i Tutor del Grau d’Història, Geografia i d’Història de l’Art de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) (Des de 2015), Lecturer on Humanities at the European Business School (Barcelona) (2019)

.- Premi d’assaig Carles Rahola per ‘Josep Fornas, el solucionador‘ 2022

.- Premi Néstor Luján de periodisme gastronòmic 2022

.- Beca d’estudi president Tarradellas 2020 pel projecte ‘Artemi Aiguader, posar ordre a la rereguarda‘

.- XVIIè Premi Gaziel de Biografies i Memòries per ‘Ernest Lluch. Vida d’un intel·lectual agitador‘, 2018

.- Beca d’estudi president Irla 2016 pel projecte ‘Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas‘

.- Beca Jordi Pujol 2014 pel projecte ‘Pujol i Tarradellas: Dos gegants en Transició‘

.- Premi Jacint Carrió de Memòria Històrica 2009

.- Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2005

.- Premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002

Principals interessos:

Història d’Espanya/Catalunya · Lideratge & Política · Història europea transnacional/comparada dels nacionalismes europeus s. XIX i XX · Paradiplomàcia dels moviments nacionalistes · Nacionalisme radical català · Nacionalisme Irlandès.