Rebels o laboriosos? Indomables o submisos? La visió sobre els catalans dels viatgers estrangers a la Catalunya del 1808-1856    

Cinquena sessió del curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món, dirigit per Joaquim Albareda. Dimarts 31 d’octubre de 2023, sala Oriol Bohigas.

Ponència de David Martínez Fiol, historiador i professor de la UAB i de la UOC

Resum de Miquel Nistal, de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Proyecto de reordenación de Pla de Palau (1844-1848). Isidore Laurent Deroy (1797–1886) – AA.VV. (1998). Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L’isard. ISBN 84-24089-04-6 Invalid ISBN. Domini Públic.

INTRODUCCIÓ I SITUACIÓ DE CONTEXT

El període estudiat comprèn des de l’inici de la Guerra del Francès (1808) fins el Bienni Progressista (1856). És una divisió poc historiogràfica, el més lògic seria abastar fins l’inici del Sexenni (1868), però es fa així per motiu de divisió de les sessions del curs. 

Els anys 1807 – 1808 representen la crisi dinàstica espanyola amb els plans de Napoleó i Godoy, el ministre de Carles IV de repartir-se Portugal i les tropes napoleòniques travessant les fronteres amb l’aparent intenció de passar a Portugal, però les tropes s’hi queden. El motí d’Aranjuez (18 – 19 de març de 1808) contra la política de Godoy, acabà en un cop d’estat en el qual Godoy fou apressat i Carles IV abdicà en el  seu fill Ferran VII. Els francesos segrestaren la família reial que serà confinada a Baiona amb un canvi de dinastia (els Bonaparte substitueixen els Borbons)  i això fou el detonant per a la guerra, amb denominacions diverses (del Francès, Napoleònica, Independència, Peninsular). En qualsevol cas fou una guerra internacional amb un teatre d’operacions ibèric  i amb una doble crisi dinàstica (s’enfrontaren bonapartistes contra ferrandins) i civil (amb dos models de constitució, la de Baiona de 1808 o la de Cadis de 1812). Durant els primers mesos de guerra es crearen multitud de Juntes i esdevingueren moments importants les batalles del Bruc, els setges de Girona (1808 – 1809) o la integració de Catalunya, de l’Ebre al nord com quatre departaments més de la República francesa (1812 – 1813).

LES VISIONS FRANCESES DES DE LA CATALUNYA EN GUERRA 

Bona part dels opinadors d’aquesta època eren soldats francesos (o anglesos). Això escrivia l’intendent Joseph Marie Baró de Gérando: “el català repugna especialment de les nostres institucions, de les nostres formes, tendeix singularment als seus propis usatges”. Es parla dels catalans com individus que parlen independentment d’Espanya i de França (sense usar el terme en els mateixos termes que hom faria actualment). El que seria cap de policia de Barcelona Charles Blondel era partidari d’establir una administració catalana per tal d’aconseguir el suport de la gent, tot i que reconeixia la dificultat d’incorporar Catalunya a França: “ja que per primera vegada, tanmateix, els catalans s’han anomenat espanyols; per no haver de ser francesos”. No entusiasmava ser francès, per a molts catalans es podia continuar sent espanyols si es mantenien les formes catalanes. El successor de Blondel, Hubert Beaumont de Brivazac descrivia Catalunya com “un bonic volcà, així com un paradís a la terra poblat per diables”. En retirar-se de la Península, es preguntava si:  “[…] els catalans tornarien a ser espanyols, ja que davant d’aquesta possibilitat molts en serien molestos; seran francesos? Hi hauria molts descontents; restaran catalans independents de totes les altres potències continentals?[…]”.

Els funcionaris francesos no acabaven d’entendre el que passava entre Catalunya i Espanya. La realitat és que hi havia una divisió entre ferrandins i bonapartistes, però es lluitava també una guerra civil entre espanyols i entre catalanes. Els francesos només feien  referència als ferrandins. Dins de la població catalana hi havia múltiples identitats (sovint creuades) i això no ho percebien els ocupants. L’opció bonapartista (la del nou rei Josep I) era  l’opció d’ordre, la seguien els comerciants, els burgesos, els aposentats més o menys liberals; a la llarga seran els futurs moderats. Els partidaris de Ferran VII englobaven els realistes, però també els partidaris de la revolució constitucional que representava Cadis.  Pel general francès Maximilien Sébastien Foy: “Catalunya era menys una província d’Espanya que un petit país sotmès al ceptre dels monarques catòlics, ningú a la Península té tanta set de llibertat i d’independència”. Són interessants les memòries del mariscal Suchet en retirada (sur ses campagnes en Espagne depuis de 1808 et jusqu’en 1814). Les memòries de militars anglesos parlen de la “Guerra Peninsular i de Catalunya com una zona de pas, ells fan més èmfasi a Extremadura i Andalusia i en els seus escrits no surten els topònims catalans (Catalunya, Barcelona o Tarragona…). Pels ferrandins, Cadis és la ciutat més important: és la ciutat senyera de l’Espanya Peninsular, on s’ha redactat la constitució, com s’ha pogut. Serà la ciutat liberal per excel·lència (pronunciament de Riego el 1820) i ho serà fins 1868 (inici de la Revolució Gloriosa), port de connexió amb les colònies d’ultramar. La pèrdua de les colònies americanes anirà relegant paulatinament Cadis com a ciutat de segona fila.

Els comentaris sobre Catalunya faran referència sobretot a Barcelona, gairebé res de Lleida, Tarragona i Girona, aquestes creixeran després en la mesura que es convertiran en capitals de província; Barcelona és percebuda com una ciutat moderna, la resta són pobles més o menys grans. La segona ciutat de Catalunya en el segle XIX és Reus. A partir de la divisió provincial dels anys 30, Reus anirà perdent pistonada en benefici de la capital provincial, Tarragona. 

EL REGNAT DE FERRAN VII (1814 – 1833)

El primer període del regnat (1814 – 1820) correspon a l’arribada del rei que reinstaura l’absolutisme, tot abolint la Constitució de Cadis de 1812. Són anys de conspiracions liberals i que acabaran amb el triomf del pronunciament de Riego (1820) i la recuperació de la Constitució de 1812. En aquests anys (1818) arriba a Barcelona  l’estudiant i futur hispanista nord-americà George Ticknor que recordava les pèssimes comunicacions espanyoles, ja que per dur a terme el llarg viatge de Barcelona a Madrid (640 quilòmetres) va necessitar tretze dies en diligència viatjant de les: «cuatro de la madrugada hasta las siete de la tarde, no se recorren más de 35 kilómetros… No he conocido una sola posada en la que el piso inferior no sea un establo, y el de arriba no esté más plagado de moscas que una travesía por Egipto… Sólo me he quitado la ropa una vez y ha sido para mudarme». Queda clar que en aquell moment les vies de comunicació estan encara per fer.

El trienni Liberal (1820 – 1823) és la recuperació de la constitució de Cadis, però enmig d’una guerra civil entre reialistes (absolutistes) i constitucionalistes liberals. Aquest moment de guerra civil és un més entre les moltes que hi haurà al llarg del segle XIX i fins arribar la darrera de 1936 – 39. A les colònies americanes, el que havia començat com una guerra contra Napoleó i a favor de Ferran VII, va acabar en un seguit de guerres per a la independència i contra la presència espanyola: “Antes americanos que constitucionalistas” i molts es passaran al bàndol crioll contra els liberals peninsulars. Això es veurà en el fet que alguns presidents americans dels primers moments de la independència eren antics militars espanyols.

L’any 1821, Hyacinthe de Latouche i Louise-François l’Héritier publiquen la novel·la Dernieres lettres de deux amants de Barcelona:  Narra que els barcelonins més rics van fugir de la ciutat i que circulava la brama que la resta de ciutats catalanes tancarien les seves portes i es negarien a acceptar als viatgers que arribessin de Barcelona. S’evidencia una epidèmia, la pesta, pròpia de l’Antic Regim que es produeix l’any 1821 on la manera de combatre-la era tancant les portes de la ciutat i impedint les entrades i sortides; i, tanmateix, els sectors benestants fugien a muntanya o a les seves cases rurals per tal d’esquivar-la.

El darrer període del regnat és la Dècada Ominosa (1823 – 1833) des de la reinstauració de l’absolutisme, fins la pèrdua de les colònies americanes continentals, amb un cert reformisme, però amb persecució dels propis liberals i una crisi dinàstica final per a la successió del rei. A Calalunya (sobretot al NE), la Revolta dels Malcontents (1827), una insurrecció de caràcter absolutista radical molt violenta oposada a les tímides reformes i a la centralització que suposaven. Això seria una avançada de les futures guerres carlines.

El pare de la independència peruana M. Lorenzo de Vidaurre passa per Catalunya a l’època de la revolta i fa èmfasi en el tòpic ja present del català laboriós; visita la Catalunya interior que convivia amb la incipient industrialització en forma de fàbriques tèxtils: «gentes con una actividad excesiva [torna el tema de la laboriositat deixat de banda des dels finals del segle XVIII]. La robustez es común en ambos sexos. No aman la literatura, pero todos conocen los derechos del hombre. No hay en Barcelona Universidad, ni es necesaria […] Aplicarse al trabajo, evitar el lujo excesivo, enseñar [a los hijos] una buena moral». En explicar això, Vidaurre fa un paral·lelisme amb la independència del Perú, totalment recent i on la identitat peruana s’estava construint i calien models. Ell que era liberal, parlava del clergat català: «aunque numeroso, es pobre. Sus rentas apenas alcanzan, y las costumbres son ejemplares[…]”. Critica el celibat del clergat i el fet que no s’impliqui en l’augment demogràfic, tot i que en els primers anys dels segle XIX, abans de les primeres desamortitzacions, hi ha importants capes del clergat menor que serà liberal de convenciment.

C.-S. Cuynat, ”La Catalogne en 1824-1827, ou topographie physique, historique de la Catalogne, province du nord de l’Espagne, et de ses principales villes”, escrit l’any 1841, parla així: “Els barcelonins i els catalans en general són d’una mida mitjana: estan ben fets, ben musculats i que es caracteritzarien per una força física masculina. Serien temperamentals, però més civilitzats que els seus veïns aragonesos, i menys brutals”.

En el seu opuscle “Resistència al liberalisme a l’inici del segle XIX”, Tomàs Costa parla de forma, potser contradictòria del català indòmit de muntanya i al mateix temps republicà: “[…] compartir el poder legislatiu amb el sobirà, reconèixer només el comte de Barcelona, ​pagar impostos només aquells als quals volguessin consentir, proporcionar només soldats el nombre que fossin. disposat a concedir, considerant que tothom comparteix la suprema autoritat, va tenir des d’aleshores una idea d’independència [per exemple, durant la Guerra dels Segadors] que s’ha perpetuat des de fa temps, i que potser algun dia degenerarà en un esperit republicà”. La interpretació que fa és molt especial, ja que l’esperit republicà que ell associa a les zones rurals, no serà així, sinó que anirà lligat als nuclis urbans.

En el seu llibre de 1829  “Révélations d’un militaire Français sur les Agraviados d’Espagne”, “ou sont dévollées les véritables causes de l’insurrection de la Catalogne en 1827”, Armand Durfort parla de la Guerra dels Malcontents i l’entén com una revolta de la nacionalitat catalana. Diu: “cal buscar en els institucions [les tradicionals catalanes] on la gent petita va trobar el seu amor per la llibertat , la justícia, el seu apego a les seves immunitats que sovint defensava amb força armada”. En realitat, la revolta dels Malcontents és el primer moment en què l’infant Carles es revolta contra el seu germà Ferran VII, en un moment de pèrdua colonial (províncies, en el llenguatge de Cadis), gairebé total i el reialisme més intransigent (en Carles) intenta un cop de mà que li surt malament. A aquestes alçades (1827) Ferran VII no té un hereu i només el 1830, casat per quarta vegada amb la seva cosina Maria Cristina de Borbó tingué una filla (Isabel); Ferran VII eliminarà la Pragmàtica Sanció de Felip V que impedia les dones arribar al tron que a la seva mort serà per la seva filla Isabel i obrirà un conflicte dinàstic amb el seu germà Carles i els seus seguidors.

EL CONFLICTE DINÀSTIC I LA CONVULSA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA

La Primera Guerra Carlina (1833 – 1840) és una cruenta conflagració que convulsiona el país. Els partidaris de l’infant Carles (1788 – 1855) ocupen zones del nord del país, mentre els liberals són forts sobretot a les ciutats. La reina Regent busca refugi en el món liberal, no per convenciment sinó pel fet que l’absolutisme està en contra seu. Els liberals elaboren l’Estatut Reial (1834) que tindrà una vigència curta i que és un marc legal molt conservador amb coses pròpies de l’Antic Règim i alguns aspectes liberals, però és més aviat una Carta Atorgada. Hi ha moltes característiques de l’Estatut Reial que són de l’Antic Règim com la nul·la divisió de poders  o l’èmfasi en les lleis tradicionals de la Monarquia. El sufragi era tan limitat que només el podien exercir els “pròcers” o eminents, només un 0,15 % de la població. El poder executiu del monarca era molt gran i el legislatiu només tenia funció consultiva i mig legislativa; totes les lleis les havia d’aprovar el rei.

David Martínez Fiol presenta un mapa de les principals operacions de la I Guerra Carlina, així com de les principals zones d’influència carlina a la Península. En les zones controlades pels carlins hi ha administració reial i Don Carles actua com a rei, tot i que finalment serà derrotat per les forces cristines o isabelines, ja que com s’ha apuntat en el paràgraf anterior, la reina era poc liberal. Enmig de la guerra, les lluites i tensions entre progressistes i moderats  continuen i l’any 1835, els progressistes donen un cop d’estat. S’hi estaran dos anys per elaborar una nova constitució que prenia com a model la de Cadis de 1812.

La constitució de 1837 estarà en vigència fins l’any 1845. Torna al concepte de sobirania nacional, intentant ser un entremig entre la de Cadis de 1812 i l’Estatut Reial. El sufragi, censatari, s’amplia una mica més fins el 2,2 % de la població.  El rei, encara amb molt poder, intervé en la direcció del govern i en l’elaboració de les lleis, tot i que les decisions han de ser referendades pels ministres. El poder legislatiu és qui aprova les lleis i podia canviar el govern. Un cop aprovada la Constitució (1837), es convoquen eleccions l’any 1840 que paradoxalment guanyen els Moderats. L’any 1840, ja en el poder preparen una llei electoral més restrictiva, limiten el dret d’impremta, intenten  retornar bens expropiats al clero, fan un projecte de reimplantació del delme i, sobretot reformen els ajuntaments, de manera que l’alcalde el pugui anomenar la Corona; aquest darrer punt serà el motiu bàsic de la insurrecció progressista amb el vencedor de la guerra  al davant, el general Espartero, que substituirà la regent, que l’any 1840 havia dimitit, i es convertirà en nou regent el 1841.

Els anys 1835 i 1837, enmig de la guerra, tenen lloc a Barcelona les dues primeres bullangues, sobretot mobilitzacions populars anticlericals, en una ciutat assetjada pels carlins i amb fam. Barcelona (com moltes altres ciutats), assetjada pels carlins, té dificultats de subministrament i molta gent ho passa malament. Enmig de tot això Prosper Merimée (1835) escriu a Stendhal i li diu que no li agrada Barcelona: “[…] quasi tothom parla català i poca gent entén l’espanyol […]” Això és el que li queda de Barcelona i diu a més que “les catalanes són grasses, curtes i mal fetes”. No és capaç de reflectir ni mínimament la conflictivitat social i política que s’hi vivia.

Per la seva banda, Stendhal escriu a “Memoires d’un touriste” (1838) un capítol dedicat a “Els bullangueros” on deia que els batallons de la Guàrdia Nacional, un dels quals era format per obrers: “[…] quan venien els carlins es reconciliaven [entre diferents batallons], però quan passava el perill carlí els milicians  de les classes benestants buscaven baralla amb els d’origen obrer[…]”. En altres escrits, Stendhal assenyala les contradiccions que ell veia en aquella Catalunya que començava a industrialitzar-se i que són el preludi de la futura conflictivitat social urbana de l’últim terç del segle XIX i primeries dels segle XX; el que descriu Stendhal, serà el passarà quan les mesures lliurecanvistes d’Espartero, perjudiquin el tèxtil català i, aleshores, obrers i industrials aniran a una.

George Sand  (Aurore Dupin) recull, en el seu llibre “Un hivern a Mallorca” de 1838, fa la seva estada a Barcelona i reflecteix la que anomena “Barcelona dels facciosos i les bandositats” i ella narra el seu sentiment d’inseguretat en sortir cap a l’exterior de les muralles:  “[…]els facciosos recorrien tot el país en partides errants, tallant els camins, ocupant pobles i llogarrets, imposant gabelles [impostos][…]”. La perillositat dels camins i el bandolerisme continua existint i la sensació d’inseguretat continua i continuarà. Victor Hugo en el seu llibre “Alpes et Pyrenées” de 1839,  afirmava que l’any anterior Espartero havia bombardejat Barcelona i convençut  que a Espanya, inclosa Catalunya, els problemes polítics i socials (inclosa la delinqüència comú) es resolien per la força de les armes. A “Recuerdos de la guerra carlista: 1837-1839”, el Princep Lichonowsky que havia estat voluntari carlí a la guerra fa un relat d’enyorances austriacistes. Hi veu una certa continuïtat entre els austriacistes i els carlins i diu que “[…] els catalans sempre esperen el retorn de la casa d’Àustria […]”.

LA CATALUNYA DE LA REGÈNCIA D’ESPARTERO (1840 – 1843)

En arribar a la Regència, Espartero dissolgué les Juntes creades pels progressistes i convocà eleccions que guanyaren els progressistes. El Regent actuà amb autoritarisme, governant amb els seus acòlits (Els Ayacuchos)  i menystenint les Corts. El 1842 anuncià reformes lliurecanvistes, fet que provocà les protestes de la burgesia (i les classes populars) catalanes, amb un aixecament i un bombardeig de Barcelona per ordre d’Espartero (1842).  El maig de 1843, a Reus s’inicia un pronunciament contra  el Regent que acabarà amb la formació d’una Junta Provisional a Barcelona. Els moderats, per la seva banda, conspiraran contra Espartero amb O’Donnell i Narváez i, finalment Espartero dimitirà i s’exiliarà a Gran Bretanya.

Théophile Gautier en el seu “Viaje por España”  explica que Barcelona és una ciutat en “procés d’industrialització […] a poc a poc […]” en canvi a Cadis les seves cases: “son mucho más altas que las de otras ciudades de España […] y en aquella ciudad se encuentran todas las variedades de la raza humana”. Per ell, Cadis és una ciutat cosmopolita, en canvi Barcelona no ho era. De fet, Cadis serà fins el 1868 el punt de referencia de les conspiracions liberals i, encara, del comerç amb les Antilles. De Barcelona destaca que és “[…] de pas i poc acollidora” i, en forma negativa, que “s’assembla massa a Marsella i el tipus espanyol és amb prou feines visible”. Li agrada més València pel seu “orientalisme”, li recorda al Marroc ja que “el camp i arabisme de València la feien més propera a Espanya”.

El polític socialista utòpic francès Etienne Cabet explica un precedent de la futura imatge revolucionària de Barcelona a “Bombardément de Barcelona, ou voilà les Bastilles!”.  Descriu la destrucció de la ciutat després dels bombardejos. Cabet ressaltava el fet que s’havia desarmat la Milícia nacional, fet que apuntava la derrota d’un model policial civilista enfront d’un de militaritzat que es concretaria en la creació de la Guardia Civil.

Prosper Merimée l’any 1845 fa una descripció en la regència d’Espartero en la Barcelona que s’ha rebel·lat en la Jamància: “El capità general afusella els bandits amb tanta activitat que gairebé ja no se’n veu cap, tan tols els que envia a la sepultura […]  els obrers catalans passen de l’antibritanisme a l’antifrancesisme de manera ràpida i sense problemes”. El discurs antibritànic era motivat per la política lliurecanvista del Regent i això podia ser el motiu del que Merimée observava: “El cònsol francès senyor De Lesseps té molt bona acollida pels barcelonins, en canvi el cònsol britànic es passeja borratxo fent ziga-zagues per les Rambles”

1844-1854: ISABEL II REINA I EL “SUPORT” DELS MODERATS

Isabel II és coronada el novembre de 1843. Coincideix l’inici del seu regnat amb el començament de la “Dècada Moderada”.  Aquest llarg període constituirà una fase de liberalisme doctrinari que estableix la sobirania compartida (no nacional), un sufragi censatari molt restringit i unes llibertats individuals molt restrictives. Les classes dominants s’hi imposen: els nobles terratinents, les classes mitjanes il·lustrades, la burgesia enriquida per les desamortitzacions, molts sectors militars i la major part dels funcionaris de l’Estat. Seran els creadors de la Guàrdia Civil, d’una nova constitució (1845) més centralista i un Concordat amb la Santa Seu que motivarà que molts sectors de l’Església ara acullin molt bé els governs moderats i que molts carlins també ho facin. La reina, des del primer moment pren partit pels Moderats i això al final li costarà la Corona quan el govern moderat entri en desprestigi total i la seva caiguda impliqui la caiguda de la Corona..

La persistència de la guerra, en una Catalunya  netament rural, donà pas a una visió més feréstec de la societat catalana. Això queda palès en el “Manual para viajeros por Cataluña y lectores en casa (1845)” de l’escriptor i viatger Richard Ford que pensa que els catalans no eren molt cortesos i hospitalaris amb els forasters i que “no hay provincia […] que cuelgue menos firmemente de la Corona que Cataluña, esta región clásica de la revuelta”. Afirmava que a Catalunya: «Todo el mundo se dedica al contrabando» i que s’oposaven al lliurecanvisme. “Cataluña es, mal sitio para el viajero inclinado a los placeres, o la literatura», ja que a Catalunya: «se hila algodón; el vicio y el descontento se nutren en esta tierra y se forja la revolución» Diu que han donat suport a totes les causes però que són“constantes solamente en su deseo de rebelarse, de descentralizarse y de volver a ganar sus antiguas libertades y monopolios”. Ford era, en definitiva, molt crític amb els catalans i les catalanes: “Su carácter corresponde con su lenguaje, ya que hablan una especie de duro lemosín con hosca entonación […] gente físicamente robusta, fuerte, nervuda, sufrida, bravos, obstinados, prefiriendo morir a ceder”.

El futur president de la República Argentina, Domingo Faustino Sarmiento al seu llibre Viajes. Europa-África- América (1849) escriví les paraules “Fuera de España”: «Estoy por fin fuera de la España; como sabéis, nosotros somos americanos, y los barceloneses, catalanes… Así son todos los catalanes; otra sangre, otra estirpe, otro idioma. No se hablan con los de Castilla, sino por las troneras de los castillos». El polític argentí assegurava que l’aspecte de Barcelona era plenament europeu amb una població activa, industrial per instint fabricant per conveniència, com si volgués identificar Barcelona amb la seva Buenos Aires i separar la “barbarie española” de la “civilización catalana”.

1854-1856. EL BIENNI PROGRESSISTA

Després de deu anys, cauran els Moderats per un seguit de problemes polítics: la inestabilitat ministerial, els escàndols de corrupció i els moviments d’oposició  (aixecaments carlins o pronunciaments de signe progressista. La revolució de 1854 donà lloc a l’anomenat Bienni Progressista amb una base sociològica basada en les petites classes mitjanes i populars i la tornada a la Milícia Nacional.  El model polític era radical: la sobirania residia a les Corts, es defensaven les llibertats individuals i el sufragi censatari no era tan restringit. La seva feina legislativa, en un curt període, inclou: Una llei general de ferrocarrils, una llei de desamortització, una llei de Bancs i Societats de Crèdit i un projecte de Constitució (1856) que no acabà de tirar endavant.

El viatger francès Antoine Laurent Apollinaire Fée al seu “L’Espagne a cinquante ans d’intervalle: 1809-1859” parla dels catalans com gitanos, però gitanos interessats per la modernitat de la indústria, tot i l’existència d’una extensa activitat pesquera i agrària i parla de forma elogiosa de Barcelona, però amb el castell de Montjuïc ja que “mentre la controlin les autoritats, els barcelonins no podien pensar en una revolució triomfant”. La idea que ell es fa de Barcelona ja és més a prop del que serà la ciutat a la segona meitat del segle XIX: ciutat gran, activa, industrial i animada.

La percepció que Catalunya era sensiblement diferent a la resta d’Espanya la recollí també el nord-americà J.M. Mackie a “Cosas de España: Or going to Madrid via Barcelona (1855)”. Deia que a Barcelona l’hivern durava quinze dies i visita i descriu les pobres cabanes dels pescadors, i és l’únic que descriu, com si no hi hagués res més. Està meravellat de la quantitat de pescadors que hi ha a Catalunya i, en concret al Maresme.

Bibliografia

BALAÑÀ i ABADIA, PERE (Ed), Visió cosmopolita de Catalunya: Relats de Viatgers i Escriptors (Segles I a C.-XIX) , vol. I, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions, 1991.

FONTANA, JOSEP “La Época del liberalismo”, a J. Fontana i R. Villares (Eds.), Historia de España, vol. 6, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2015, BAB.

PERMANYER, LLUÍS: Cites i testimonis sobre Barcelona: la ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2000 anys. Barcelona, La Campana, 1993

PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID, “El segle XIX : de la Guerra del Francès a la de Cuba: 1808-189”, Albareda, Joaquim (Ed.), Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

David Martínez Fiol

David Martínez Fiol (Barcelona, ​​1962) és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC, membre del GRENS-UPF i catedràtic de Geografia i Història a l’Instituto de Mollet del Vallés. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme revolucionari català i el sindicalisme dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya en el temps de la Segona República i la Guerra Civil.

Selecció de llibres de David Martínez Fiol

• La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España (coautor Josep Pich Mitjana) Editorial Comares, 2019, 360 p.
• Viajeros en el País de los Soviets (coeditor junto a Josep Pich Mitjana, Andreu Navarra y Josep Puigsech), Barcelona, Ediciones Bellaterra, 2019.
• 1917. El año en que España pudo cambiar (coautor Joan Esculies) Sevilla, Editorial Renacimiento, 2018.
• L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Generalitat de Catalunya, 2017 (co-autor amb Joan Esculies).
• 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara libres, 2014. (co-autor amb Joan Esculies).
• Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
• La Setmana Tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.
• Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
• La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Tesi de doctorat, UAB (publicació digital amb ISBN).
• Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
• Llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. La transició democràtica a Espanya (1975-1982), Barcelona, Graó, 1998.
• De colònia a imperi. Els Estats Units d’Amèrica (1607-1918), Barcelona, Graó, 1996. (coautor amb Josep M. Casals i Messeguer).
• Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
• El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918) Antologia, Barcelona, Edicions la Magrana-Diputació de Barcelona, 1988.

Activitats de David Martínez Fiol a l’Ateneu Barecelonès

“La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana” a càrrec de David Martínez Fiol, 11 de març de 2021. Ateneu Barcelonès. Aquí

“La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar” Tertúlia amb David Martínez Fiol, 9 d’abril de 2018. Amics de la Història. Aquí