Sisena sessió del Curs Aula Ateneu Una història de Catalunya als ulls del món, dirigit per Joaquim Albareda. Dimarts 7 de novembre de 2023. Sala Oriol Bohigas.

Ponència de Josep Pich i Mitjana, historiador i catedràtic d’Història Contemporània de la UPF

Resum de Miquel Nistal de la secció d’Història. Presenta, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Comencem la sessió projectant l’Au Fènix, el símbol de la Renaixença, l’època de recuperació de la llengua, els costums i les tradicions. L’Au Fènix possiblement te uns orígens maçònics, la maçoneria era puixant dintre del món cultural de finals del segle XIX i es va reflectir en molts detalls arquitectònics modernistes.

EL PERÍODE UNIONISTA I EL CONSERVADORISME CATALÀ

De 1858 a 1863, té lloc a Espanya el govern O’Donnell, que  dona pas a un període políticament molt estable en el regnat isabelí. S’ha creat una nova formació política, la Unión Liberal, que pretenia ser un punt mitjà entre progressistes i moderats, Pel que fa als conservadors catalans, tal com explica Borja de Riquer (1981), el seu objectiu era ”conservar progressant” i, vista la centralitzadora  política unionista aviat es va veure que això no era possible: els unionistes foren incapaços de “desatar el nudo de la centralización” i accentuaran el pes de l’administració central amb la legislació de 1861. Això fou el principal motiu de desafecció dels conservadors catalans amb els unionistes. Leopoldo O’Donnell (1809 – 1867) és un dels “espadones” del període que tractem avui.

La indústria cotonera catalana experimenta un creixement espectacular en el període 1835 – 1900. A la província de Barcelona, la industrialització comportà un elevat creixement de l’associacionisme obrer que en el període de 1840-43 a 1855 s’estengué per una bona part del territori. La necessitat de controlar el país i reprimir possibles insurreccions, feu que la zona  amb més desplegament militar, i amb avantatge, l’any 1850 fos Catalunya amb més de 40.000 elements de tropa i 1.690 oficials, cal no oblidar que la Segona Guerra Carlina (1846 – 1847) afectà només Catalunya i això també explica la presència massiva de tropes. Un punt important en aquest aspecte militar és la creació de la Guàrdia Civil (1844), cos d’elit en aquells moments i bàsic, junt amb els ferrocarrils, per entendre la construcció de l’estat liberal el segle XIX. La indústria cotonera era la més important a Catalunya (i d’Espanya) en aquells anys i s’estenia de Reus al sud, passant per Barcelona i fins a Berga al nord; la força motriu a les fàbriques canvia en aquests anys i si el 1841 eren les cavalleries les responsables, el 1860, aquestes s’han eliminat i les màquines de vapor han pres el relleu de manera inapel·lable.

Per les persones que vindran de viatge és important que es comenci un pla de carreteres que pretén  dissenyar, però inexistent i preparar una xarxa bàsica que uneixi les principals ciutats i pobles importants de Catalunya, apart de les carreteres a cura de l’Estat que ho tenia deixat. La construcció de ferrocarrils es va anar estenent per l’Estat durant aquesta època amb el primer tren construït a la Península Ibèrica Barcelona – Mataró (1848 – 1851), amb capital privat català. Fins el 1874 s’acaba de construir la xarxa bàsica de ferrocarrils que comunica les zones més poblades del país. A part del creixement industrial, continua havent-hi una agricultura tradicional que funciona amb l’important mà d’obra rural. Vist des de la perspectiva europea occidental, la pauta recurrent l’any 1900 és la d’un lideratge econòmic, a cada país, de les regions de la capital política amb algunes excepcions com els Països Baixos, Alemanya, Suïssa o Itàlia. En el cas espanyol, Catalunya i el País Basc superen l’any 1900 el PIB de la capital.  Madrid i l’Estat veuen malament aquesta excepció tan poc borbònica. En altres paraules, Barcelona i el seu entorn són la capital econòmica d’Espanya, però el país té una divisió provincial; les muralles continuaran fins la dècada dels cinquanta com una barrera contra el creixement i pel control social i polític dels seus habitants.

EVOLUCIÓ  HISTÒRICA DE  LA CIUTAT DE BARCELONA A TRAVÉS DE MAPES

A l’esquerra el recinte medieval (S. XIII) amb la muralla medieval, oberta al mar i limitada a l’oest per la Rambla. A la dreta (S. XIV – XV), es fa una ampliació  a l’oest amb una nova muralla. La Rambla separa les dues unitats.

A l’esquerra, la Barcelona dels Àustries: reforç de les muralles amb baluards i tancament de la muralla al mar. A la dreta, la Barcelona del segle XVIII amb la Ciutadella. Es destrueix una part del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella.

El 27 de juny de 1843, un ban municipal comunica a la població la voluntat d’enderrocar les muralles: ¡Abajo las murallas! Però no va ser fins l’any 1854 en un context revolucionari i ofegada la ciutat per una epidèmia de còlera es procedí al seu enderrocament. A la fotografia superior, l’estat de la ciutat sense les muralles (només el sector marítim i la Ciutadella), abans de la construcció de l’Eixample.

L’any 1856, Ildefons Cerdà presenta el seu treball “La monografía estadística de la clase obrera de Barcelona” on analitzava la vida insalubre que tenia lloc intramurs. Cerdà no era ni metge ni arquitecte, sinó enginyer. Hi haurà diferents projectes urbanístics presentats a la llum del Ban municipal: quan s’enderroquin les muralles es podrà planificar la urbanització de la nova ciutat  i hi haurà un concurs públic al qual es presentaran uns quants projectes urbanístics encapçalats respectivament per  Josep Fontseré, Francesc Soler, Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà. El pla de reforma definitiu va ser imposat des del govern central i fou el dissenyat per Cerdà (1859) ja que en el moment de fer la tria, manaven els progressistes i Cerdà era progressista.  

VIATGERS I ALTRES IMPRESSIONS

Un viatger britànic en una estada a Barcelona el 30 de juliol de 1857, fa uns apunts i dibuixos  de la Ciutadella, encara existent, mostra un perfil de la Capella Militar, el Palau del Governador i la torre – presó de Sant Joan que seria enderrocada. Edward William Cooke, el 30 d’octubre de 1860 fa un quadre de la ciutat des del mar amb la muntanya de Montjuïc i el seu castell en primer terme; el castell cridava molt l’atenció dels viatgers perquè sabien que des d’allà es bombardejava la ciutat. Es poden veure fotografies de diversos arxius fotogràfics de la dècada de 1870 on es pot apreciar la Muralla de Mar. Actualment el Portal de Santa Madrona són les úniques restes de la muralla medieval.

El pintor italià  Achille Battistuzzi, viu a Barcelona i  s’especialitza en  escenes urbanes. També fa fotografies amb Montjuïc, la ciutat i les Drassanes de fons; aquestes postals es comercialitzaven a  Europa i els EUA a les dècades de 1860, 70 i 80. En aquestes fotos es veuen els campanars de la ciutat, el Poble Sec en primer terme i l’espai de l’Eixample encara per construir.

Una interessant foto de Jules Ainaud d’inicis de la dècada de 1870 mostra els treballs d’ampliació del port amb la muralla de mar ja destruïda i les obres del Moll de la Fusta. També un interessant dibuix de carbó de 1854 on es veu un grup d’homes de la Rambla amb la seva vestimenta habitual: barretina, espardenyes, bastons i manta sobre l’esquena; pels viatgers això semblava pintoresc i orientalista.

El fotògraf francès Marie Louis Alexandre Gobinet de Villacholle (conegut com Franck) fa un retrat del Palau Reial Menor de Barcelona. El palau era situat a l’actual barri Gòtic entre la Via Laietana, la plaça de Sant Miquel  i el passeig de Colon. Havia estat, en època medieval, la residència dels comtes-reis després del palau Major (a la plaça del Rei). L’any 1857 va ser venut i enderrocat (segurament per especulació immobiliària), enmig de protestes populars. Avui dia només se’n conserva la capella.

Un autor català que ens dona molta informació sobre la Barcelona de l’època és Conrad Roure que escriu  les seves memòries titulades  “Recuerdos de mi larga vida. Costumbres, anécdotas, acontecimientos y sucesos acaecidos en la ciudad de Barcelona, desde el 1850 hasta el 1900”, i van ser publicades originàriament al diari “El Diluvio” entre 1925 i 1928. En aquestes memòries editades pel Doctor Josep Pich hi ha molts gravats i dibuixos de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX força interessants, com ara el Palau  Reial, abans descrit, on estava la Universitat de Barcelona que torna a la ciutat en el període liberal després de la desaparició en època de Felip V; aquest edifici estava a la Rambla dels Estudiants i va caure de vell i decrèpit (i parcialment incendiat en les bullangues) i el va substituir l’actual seu de la plaça Universitat. Les dues grans carreres d’aquells moments eren Dret i Lletres que es feien a l’edifici de la Rambla i Medicina que es feia a l’edifici de la Santa Creu (l’actual seu de la Biblioteca de Catalunya). L’entrada d’Isabel II va ser la primera part del sector de muralla que es va enderrocar.

La percepció de molts viatgers era que Catalunya era sensiblement diferent a la resta d’Espanya; la recollí el nord-americà J.M. Mackie a “Cosas de España: Or going to Madrid via Barcelona (1855)”. Deia que a Barcelona l’hivern durava quinze dies. Recordava la passejada per la costa, pel jardí del “General” i com eren els pidolaires alhora que descriu una Barcelona on paradoxalment es parlava en castellà i visita i descriu les pobres cabanes dels pescadors. És interessant observar  com en bona part de les descripcions iguala els catalans amb els gitanos, però no eren l’estereotip de gitano que cercava Mackie. 

El 1861 torna el viatger Antoine Laurent Apollinaire, ja havia estat l’any 1809 com a oficial de l’exèrcit napoleònic i mira com ha evolucionat el país i diu que la ciutat de Barcelona estava “només” a divuit hores de Perpinyà i deia que la ciutat era “gran, bonica, industrial, animada i dominada per la fortalesa de Montjuic”. Afirmava que Madrid era una capital, però que ell hagués preferit viure a Barcelona per l’animació, la gent, les rodalies, el mar i el port.

Hans Christian Andersen visita Espanya l’any 1862 en un viatge subvencionat pel govern danès i escriu  “I spanien”. L’inici del viatge és una estada a Barcelona on assisteix a una “novillada” que l’impressiona fortament. Quan ja feia dues setmanes que estava a Barcelona diu que “es troba com a casa” i que “tot tenia un aire francès” alhora que remarcava l’excel·lència dels cafès. L’any 1851 publicaria les seves vivències per Suècia i el 1862 el que va viure durant la seva estada a Espanya. Tanmateix, Hans Christian Andersen és conegut sobretot pels seus contes infantils, alguns inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell i caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat.

L’alemany Hermann Alexander Pagenstecher passa per Barcelona l’any 1863 i assegura que “hi havia gran nombre de botigues” i que era “una ciutat bonica, tot i el complicat urbanisme de la ciutat vella”. Destaca l’existència d’un dels llocs que els revolucionaris tenien com a objectiu destruir, el castell de Montjuïc i la Ciutadella “erigida per Felip V”. L’aristòcrata irlandès Edward-King Tenison viatja entre 1850 i 1853 i fa fotografies úniques del seu viatge que seran exposades a l’exposició fotogràfica de Londres l’any 1854 entre les quals una de Montserrat.

LA RENAIXENÇA: MÉS QUE UN FENOMEN LITERARI

El naixement de la Renaixença és un altre moment important (Jocs Florals de 1859). Francisco M. Tubino en el seu llibre de 1880 sobre “La historia del Renacimiento literario”, ja remarca que: “desde que ahondamos en nuestro tema, hubo de revelársenos la existencia de problemas políticos ocultos bajo la aparente lentitud de la materia exclusivamente literaria”. Ell, italià, interpreta la similitud de la Renaixença amb el Risorgimento, amb els problemes polítics que tots dos fenòmens hi introduïen. La recuperació del català, tot i que només fos a nivell literari, implicava xocar de front amb un govern centralitzador i uniformista quant a l’idioma oficial que havia de ser únic, el castellà. Els elements nacionalitzadors espanyols es fan al llarg del règim liberal i, en parlar de la Constitució de 1876 i la Restauració posterior al Sexenni Democràtic, el jurista Xavier Arbós escriu l’any 2006: “La historia constitucional española comienza rechazando la opción federal y, como la inmensa mayoría del derecho público del siglo XIX, sostiene que es un inconveniente para España, en muchos casos sin describir mínimamente qué es una Constitución federal. Además, al rechazo a la opción federal se le acompaña el elogio a la centralización y defensa del Estado nacional”. De fet el diari Novedades, l’any 1855 assegurava que a Catalunya hi havia molts liberals que eren patriotes espanyols però que d’altres “si permanecen unidos a nosotros y no se declaran en rebeldía es porque conocen su impotencia para existir como nación independiente” i que molts pensaven que Catalunya era a Espanya el que Irlanda al Regne Unit.

El general Joan Prim, un dels militars i polítics més rellevants del període, com a progressista que era, necessitava el suport dels progressistes catalans i l’any 1851 exigí al Congrés dels Diputats que es suprimís l’estat de setge a Catalunya i en el seu discurs expressà: “¿Los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son; dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía”. Un dels homes de Prim era Víctor Balaguer que no era en absolut catalanista i que ell mateix ho recalca l’any 1902 poc abans de morir, però és important perquè a partir de 1865 comença a escriure poesia en català (Lo trovador (sic) de Montserrat) i publica una historia de Catalunya totalment romàntica i escriu sobre “las calles de Barcelona”, i amb els noms dels carrers de l’Eixample recupera els noms de la història de Catalunya i Aragó. Ell serà el primer mestre dels primers Jocs Florals l’any 1861. Sobre això, Joan-Lluís Marfany l’any 2017 diu que “la Renaixença no volia fer renéixer res”. Aribau no volia reactivar res quan compon la seva Oda a la Pàtria. Quan realment comença quelcom  d’intentar activar  el català, sobretot en poesia, és  quan es reimplanten els Jocs Florals l’any 1859, i aquí si que l’impulsor màxim fou Víctor Balaguer amb un objectiu ben declarat i ben clar: “[…] tot utilitzant el català, sabent d’on venim com a catalans i on anem com espanyols”.

El moment important d’activació comença a la rebotiga d’una rellotgeria al carrer Escudellers, que esdevindrà un restaurant i, actualment, en mans de l’ajuntament, no té encara una dedicació concreta. Allà es reunia un grup d’escriptors i artistes (Frederic Soler, “Pitarra”, Clavé, Valentí Almirall o el mateix Balaguer, entre d’altres a qui deien “Xarons”). L’any 1860, amb l’empenta d’Almirall munten uns “Jocs artificials” com a paròdia grotesca dels Florals, tot difonent una Renaixença real entre les classes populars, utilitzant el teatre, els cors i la premsa satírica i fent ús del “català que ara es parla”, donant suport als carnavals de Barcelona i afavorint la recuperació de la llengua  entre les classes populars, amb bromes, acudits, etc. No són perseguits per les autoritats de la ciutat, que toleren sense problema que publiquin els seus textos i que facin les seves festes o les obres de teatre, fins i tot professionals, perquè tenen moltíssima audiència i els seus productes esdevenen un bon negoci.  Les autoritats estatals fan un decret l’any 1867 que prohibeix que es facin o publiquin obres “íntegramente en alguno de los dialectos de la ciudad o la provincia”. Els xarons tindran maneres de complir la llei introduint sempre algun personatge que parlés castellà (el dolent, el ruc, el diable, etc.) a l’obra.

En els anys del darrer terç del segle XIX es consolida la industrialització a Catalunya i això implica més energia, tal com  queda palès en les estadístiques. L’Estat espanyol, i Catalunya dintre, era un país d’analfabets. L’any 1854 s’havia aprovat la llei Moyano que, teòricament promovia l’educació primària, però donà uns resultats mediocres; l’alfabetització que el 1860 amb prou feines arribava a un terç de la ciutadania, l’any 1900 encara no arribava al 50 %. A Catalunya el 1860 era d’un 26 % i al tombant de segle era del 50 %. D’aquesta època, Almirall feia un discurs universalista on veia un bon futur basat en els invents i que el món caminava cap a la formació de “grans conjunts continentals i que les reformes econòmiques transformarien  la societat acabant amb les classes”.

LA CRISI DEL PERIODE ISABELI

L’any 1863, el sistema entra en una profunda crisi, econòmica, social i política. El projecte unionista col·lapsa. La popularitat de la reina cau en picat de manera abrupta. La inestabilitat política és gran amb pronunciaments militars continus des de 1860. De fet, els canvis polítics sempre eren pel cop d’un general i aquesta era l’alternança en el poder. L’”espadon” feia el cop i després s’arreglaven les eleccions per a fer la majoria adequada al general ascendent i els seus seguidors. La recessió econòmica severa i el descrèdit dels partits moderat i unionista faran que a Barcelona es parli d’un “cop” que ho canviarà tot. El  setembre de 1868 comença la revolució que passarà a la història com a “Gloriosa”, a Cadis (això serà el cant de sirena de la importància de la ciutat andalusa), dirigida per l’almirall Topete i els generals Serrano i Prim. Després d’ocupar el poder i amb la reina a l’exili, Prim es converteix en el nou home fort i amb el redactat d’una nova Constitució, comença a buscar rei per Europa; això serà el detonant de la guerra entre França i Prússia (1870 – 1871) i el naixement del nou estat d’Alemanya sobre les cendres de la derrota francesa.

El setmanari francès Le Monde Illustrée, recull l’any 1868 “una gran manifestació federalista a la plaça de Catalunya de Barcelona” i dos anys després, a l’abril de 1870 , també explica amb bones il·lustracions com “els republicans federals de Gràcia s’alçaren contra l’intent del govern de fer un nou sorteig de Quintes”. De fet cremaren els arxius municipals i protagonitzaren una revolta que durà cinc dies i que motivà la intervenció de l’exèrcit i el bombardeig de la vila.

Finalment el monarca triat serà Amadeu de Savoia, que en arribar a España el desembre de 1870 es trobarà el seu valedor, el general Prim assassinat.

CAFÈS, TERTÚLIES I LA RESTA DE CATALUNYA

La imatge de Barcelona es modificarà pels viatgers al llarg del Sexenni democràtic (1868 – 1874). El periodista francès Louis Teste l’any 1872 en el seu llibre “L’Espagne contemporaine. Journal d’un voyageur” diu de Barcelona “es la ciutat més bella, més rica i activa de les espanyoles”.

Friedrich Engels escriu a “Los bakuninistas en acción. Memorias sobre el levantamiento en España en el verano de 1873” i diu que Barcelona “ciudad industrial más grande de España y su historia registra más combates en barricadas que cualquier ciudad del mundo”. L’escriptor italià Edmondo d’Amicis en el seu llibre “Viaje a España durante el reinado de Don Amadeo I” escriví coses similars i ara parlava bé dels catalans, ja no li semblaven antipàtics i durs “me respondieron de modo franco e ingenuo”. I també deia  que en les tertúlies“se respiraba un airecillo republicano  que habría encogido la piel del más intrépido amadeista”. Aquest sentiment republicà li sembla “inmenso en el territorio que va de Figueras a Gerona”. Quan arriba a Barcelona, parla de Granollers, San Andrés de Palomar i Clot “circundadas de fábricas, quintes, huertos, jardines” li recordava més “una provincia de Inglaterra que una provincia de España” i diu que el Sexenni impulsava la política de carrer, taverna o cafè, en un moment en què s’havia aprovat el sufragi universal masculí.  Parlava dels carlins com a “verdaderamente implacables” i, sobretot, del “pueblo bajo que republicanea y […] se le teme. Cualquier revolución de España empezará en Barcelona”. Aquí s’havia traslladat el protagonisme polític perdut a Cadis.

LA TERCERA GUERRA CARLINA, L’ABDICACIÓ DEL SAVOIA, LA REPÚBLICA

Aquest conflicte fou declarat per pretendent Carles Maria dels Dolors Borbó (Carles VIII) l’abril de 1872, tot aprofitant la crisi política espanyola marcada per la Revolució de setembre de 1868. A Catalunya destacaren les campanyes militars dels cabdills Francesc Savalls, Rafael Tristany i Joan Castells a les comarques del nord i el Pirineu central i les de Francesc Vallès i Pascual Cucala al Maestrat. La insurrecció fou vençuda el novembre de 1875 quan ja s’havia restaurat la monarquia borbònica amb Alfons XII. Es tracta d’una autèntica i cruenta guerra civil entre catalans.

La situació interna marcada per una inestabilitat política total, la guerra carlina i dues guerres colonials en marxa, a Cuba i a l’Àfrica, unit a les conspiracions contínues contra la nova monarquia, fan que Amadeu abdiqui el gener de 1873. El febrer, en una decisió inconstitucional, es reuneixen diputats i senadors per debatre què cal fer. I el dia onze proclamen la República, amb l’Estat fet un nyap i unes Corts on la majoria era monàrquica. Aquesta majoria, el mes d’abril farà un cop d’estat que fracassarà. Es convoquen unes eleccions constituents  on només es presenten (i guanyen) els partits republicans; els altres partits no es presenten perquè estan conspirant, però entre els republicans no hi ha res que s’assembli al consens. El 3 de juliol, quan Francesc Pi i Margall és el segon president de govern (l’anterior Estanislau Figueras havia dimitit i abandonat el país), s’inicia el moviment cantonal, un intent de construir la república federal des de baix; això afegirà conflictes armats entre els cantons i amb el govern central. El tercer president de govern, Emilio Castelar, el mes de setembre torna a la mà dura per intentar redreçar la República; aconsegueix reconduir el conflicte dels cantons i davant la possibilitat que es redrecés d’alguna manera el règim republicà, el general Pavía fa un cop d’estat el desembre de 1873 que impedeix un acord parlamentari  entre els diferents partits republicans. El nou govern republicà autoritari tindrà com a president de govern el general Serrano. Tot acabarà el 29 de desembre de 1874 amb un nou cop d’estat del general Martínez Campos i la restauració d’Alfons XII, el fill d’Isabel II.

EL CATALANISME POLÍTIC

Quan comença el règim de la Restauració (1875- 1931) el creixement demogràfic català és elevat en tota la costa i és molt inferior en les comarques de muntanya. La ciutat principal és i serà Barcelona (arribarà al 1900 a més de mig milió d’habitants amb l’absorció dels municipis dels voltants i l’Eixample en construcció), i unes quantes ciutats per sobre dels vint mil habitants però amb una empenta demogràfica molt menor. El ferrocarril i el telègraf s’estenen pel país i l’arquitectura modernista s’escampa a partir de la darrera dècada del segle, per les principals ciutats i lligada al desenvolupament industrial.

L’inici de la Restauració fou un cop dur al republicanisme dividit en múltiples tendències i, segons el periodista catalanista Josep Roca i Roca “[…] la ocasión pareció propicia a algunos prohombres barceloneses para emprender distintos derroteros a través de un campo todavía virgen, dando vida a nuevas aspiraciones”, és a dir, a la politització del Catalanisme. L’any 1878, Valentí Almirall publicà “Escritos catalanistas” on defensava la politització de la Renaixença cultural, parlava d’obrir-se al món i desvincular-se de Madrid, o sigui, del centralisme polític, de l’uniformisme cultural i de  l’immobilisme social. El 1880, amb el I Congrés Catalanista es pot donar sortida oficial al Catalanisme polític. Es comencen a crear entitats diferents, sobretot a Barcelona com Centre Català (1882), Centre Escolar Catalanista (1886), Lliga de Catalunya (1887), etc.

L’escriptor rus Isaac Pàvlovski publica el 1886 “Memòries d’un nihilista” i diu que arriba l’any 1884 a Catalunya amb poques ganes “el que sabia dels catalans deia poc a favor seu”, però aviat canviarà radicalment d’opinió amb una descripció molt positiva dels treballadors catalans. Deia que “m’he topat amb gents de totes les nacionalitats i posicions […] enlloc un grup de gents tan senceres i netes de cor com a Catalunya, el país poètic dels trobadors”. Mostra una visió idíl·lica de la Catalunya industrial allunyada de la realitat de la dècada dels noranta marcada pel terrorisme anarquista. Sobre la llengua deia que “tots els catalans des dels pagesos als senyors capitalistes parlaven català i no suportaven el castellà” i que el català que eduqués els fills només en castellà, s’arriscava a que l’incloguessin en el grup dels renegats i asseverava que “el poble senzill mira els castellans com estrangers que arriben a Catalunya per recaptar impostos”. Explicava que els caràcters dels catalans i dels castellans eren oposats. Destacava que una característica dels intel·lectuals catalans era que “sense excepció, cap d’ells no pot viure de la literatura i això els porta a treballar a la injuriada funció pública”. Compartia tertúlia amb Domènech i Montaner: “Quan discuteix és ardent i de vegades brusc i directe. No ha escrit mai res, però ajuda a publicar moltes coses”. També esmenta Àngel Guimerà de qui tenia molt bon record i deia que els seus amors eren “Catalunya, la pàtria, la poesia i la seva mare”. També li explicaven la Renaixença, el seu origen, els seus antecedents apolítics i com aviat es dividí en dues tendències i el “jove rellotger, conegut aviat com Pitarra que ocupava un lloc destacat a la literatura catalana”. Sabia que la resta d’Espanya considerava els catalans egoistes i secs, però deia  que els estereotips eren fruit d’una enemistat històrica i apassionada. També es va fer amic de Narcís Oller que li va traduir les “Memòries d’un nihilista”.    

El 1887 hi ha un catalanisme més nihilista i conservador i un altre de tendència obrera. L’exposició universal de 1888 serà un cert aparador i un grup de catalanistes elaboraran un document per lliurar-li a la reina Regent Maria Cristina.  Les Bases de Manresa (1892) representen la primera consolidació d’aquest moviment.

Una visió del moment és la de l’historiador mexicà Justo Sierra Méndez que viatja l’any 1893 per Europa i fa una estada en Barcelona  acompanyat de l’economista també mexicà Pablo Macedo. Identifiquen, per una banda el Catalanisme lligat a la gent d’ordre i d’altra banda el moviment obrer i diuen que Madrid utilitza el moviment obrer per a controlar els catalanistes. La seva visita és l’any de  l’atemptat del Liceu (novembre de 1893) i la posterior execució de sis anarquistes al castell de Montjuïc, notícies que tingueren una forta repercussió en la premsa internacional. En el context que expliquem, els mexicans deien que el “obrerismo está regimentado  militarmente […] en contacto con los principales anarquistas y agitadores extranjeros […] aborrece la burguesía capitalista […] en Madrid aprovechan la incurable disidencia entre los antiguos mercaderes industriales y los herederos de los payeses”.

És el moment de la Guerra d’Independència de Cuba (1896 – 1898) quan Espanya perdrà el seu Imperi: el “gran Desastre nacional” i acaba la conferència passant i comentant la sèrie completa de 36 cromos colorejats que “Chocolates E. Juncosa” publicà sobre la guerra de Cuba, molt del moment polític, patrioter i racista, tal com l’industrial Evaristo Juncosa reescriu la guerra en clau espanyola.

Per acabar una frase del poeta nicaragüenc Rubén Darío l’any 1899 que descriu magistralment el malestar creat per la pèrdua de les colònies: “¿Qué de nuevo? Lo mismo de siempre, miseria. Ayer llegaron los repatriados, los soldados parecen muertos”.    

Bibliografia

• VILLARES, RAMÓN i MORENO LUZÓN JAVIER: “Restauración y dictadura”, a Josep Fontana i Ramón Villares (Eds.), Historia de España, vol. 7, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2009, BAB.
• PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: “El segle XIX : de la Guerra del Francès a la de Cuba: 1808-189”, Albareda, Joaquim (Ed.), Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

Josep Pich i Mitjana

Josep Pich Mitjana és catedràtic i professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i en Dret per la UNED, és doctor en Història Contemporània per la UPF (1999), amb la tesi Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític.

És especialista en història del moviment catalanista, tant del seu vessant polític com del cultural. Les seves línies d’investigació giren al voltant de la història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al Marroc. És investigador principal del Grup de Recerca en Estats Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF.

Ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades. També és autor de diversos llibres, entre els quals El Centre Català: La primera associació política catalanista (1882-1894); Almirall i el Diari Català; Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) o Els llums s’apaguen a tot Europa. La fi de la Belle Époque. Més recentment, l’any 2019, va publicar el llibre La Revolución de 1909, juntament amb David Martínez Fiol.