Novena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”. Dimarts 28 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas.

Ponència de Cristian Ferrer  (Docent a educació secundària i professor col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya)

Resum de Miquel Nistal, de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Imatge princiapal: Façana d’un edifici al carrer Gran de Gràcia, c. 1940. AFB. Pérez de Rozas

QÜESTIONS PRÈVIES I METODOLOGIA

Per començar, cal fer una sèrie d’apunts que ens permetin caracteritzar políticament i social el Règim. Els fonaments de l’Espanya franquista venen d’una guerra d’extermini de l’adversari i d’un terror i por, que s’estendran durant molts anys després de l’acabament formal de la Guerra Civil. És la negació absoluta de la democràcia, en un país on els interessos de la majoria de les classes socials catalanes són contraris a la idea franquista d’Espanya; tot el que no era nació espanyola, entesa des de l’integrisme nacional, quedava arraconat. Per tant, el Règim estava totalment en contra del pluralisme social. En començar la Guerra Civil s’estableix una aliança entre l’Exèrcit, la majoria de les dretes catòliques més o menys feixistitzades, els monàrquics (alfonsins i tradicionalistes), els feixistes de Falange i l’Església que durarà fins el final amb la mort de Franco. Al llarg dels anys, el Dictador administrarà l’aliança donant o traient poder a una o altra família dins del Règim.  Cap als anys seixanta, la cosa comença a canviar i a partir dels setanta, la presència social de l’oposició i la dissidència seran cada cop més grans i no precisament per la tolerància del Règim. L’any 1971 es constitueix l’Assemblea de Catalunya que serà un bon mirall de la dissidència, tant a nivell intern  com internacional.

S’utilitzen dues fonts principals: la iberografia a la premsa occidental (francesa, nord-americana, belga, italiana, alemanya, britànica fonamentalment) i les fonts que provenen dels serveis d’intel·ligència de diversos països aliats de Franco, fonamentalment la CIA. En el cas dels arxius de la CIA, la digitalització i la disponibilitat són excel·lents. La premsa pública francesa identifica Catalunya amb el que està passant a Espanya sense gaire discriminació, amb la qual cosa s’ha d’anar amb precaució a l’hora d’interpretar.  Per part dels arxius de la CIA, cal tenir en compte que posen el focus (sovint desenfocat) en el que ells calculen que pot desestabilitzar el Règim.

BREUS APUNTS TERRITORIALS

Cal tenir en compte que l’any 1939 Catalunya deixa d’existir políticament i que es converteix en una regió espanyola amb quatre províncies. A l’estranger es parla molt més de Barcelona que no pas de Catalunya. Un informe de la CIA de 1950 valora els pros i contres d’una aliança militar amb Franco i descriu la importància estratègica de Catalunya en el marc de la Guerra Freda en aquells moments, en relació als Pirineus, els ports i la seva importància estratègica, la posició respecte Àfrica, la Mediterrània, etc., sense fer en cap moment un esment concret i textual de Catalunya com a tal. Diu aquest informe: «Espanya constitueix una base des de la qual és possible dominar les rutes aèries i marítimes des del Regne Unit i els països de l’Europa atlàntica fins Sud-Amèrica, Àfrica i el Mediterrani. Defensivament, seria possible endarrerir una invasió terrestre d’Espanya als Pirineus, tot i que cal mencionar que mai en la història Espanya ha repel·lit cap invasió en aquelles altes muntanyes. Espanya pot oferir als seus aliats ports de gran valor, així com bases navals i aèries. La duresa del terreny del país —útil d’alguna manera per a la seva defensa— també presenta desavantatges que podem resumir en l’inadequat i el reduït del seu sistema de transport.»

El 23 de setembre de 1953 es signaren els acords de Madrid d’ajuda militar i econòmica, segons els quals els estatunidencs  instal·laren cinc bases i altres complements militars (alguns dels quals en territori català). Pel règim franquista, van suposar, juntament amb el Concordat amb l’Església catòlica, signat un mes abans, la integració en el bloc occidental i la seva consolidació definitiva.

DUES PINZELLADES SOBRE CULTURA

Tenint en compte l’existència, anterior a la guerra, d’un país com el nostre amb una llengua i una cultura pròpies, poques coses recull la premsa internacional sobre la cultura o la literatura catalana. La CIA en els seus informes no té en compte en absolut tot això. El diari francès Le Monde recull, el febrer de 1945, una nota sobre la celebració del centenari  de Jacint Verdaguer: “La Catalogne va célébrer le centenaire de la naissance du grand poète Jacint Verdaguer, le plus grand que cette région ait compté au XIXème siècle», sense informar gaire sobre el contingut de l’esmentada celebració. De la cultura catalana, majoritàriament a l’exili, no se’n parla gaire. No serà fins els anys seixanta quan l’expressió cultural passa, de puntetes cap a l’interior del país; el canvi significatiu el recull, amb una certa exageració, Le Monde l’any 1960: «Actualment l’edició en català constitueix una autèntica marea al mercat espanyol; els catàlegs de llibres publicats aquests dies són voluminosos, amb una cultura que té el vigor d’un nou naixement». La premsa francesa recull en aquests anys ressenyes de llibres catalans com “Incerta glòria” o “La plaça del Diamant” i altres.

En els estudis sobre història de Catalunya des de l’àmbit estranger destaquen els treballs de Pierre Vilar que ja a cavall entre els 50 i els 60 fa les primeres publicacions  historiogràfiques del nostre país: ‘Le déclin catalan du bas Moyen-Âge. Hypothèses sur sa chronologie’ (1959) i ‘La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales’ (1962). Apuntem una entrevista al filòleg italià  Giuseppe Sansone l’any 1970 on diu: «[La cultura catalana està actuant com a] filtre modernitzador entre Europa i la Península […] Tant si es mira la poesia, la novel·la, la crítica literària, com si un es fixa en les arts, i fins i tot en les anomenades arts menors, com la cançó, Catalunya em sembla que percep i contribueix a tots els ferments de la nostra època. A més, aquesta diversitat i multiplicitat, aquesta curiositat i creació, no són el resultat d’un pur préstec cultural: s’aconsegueix a base de compenetracions entre formes autòctones i corrents de pensament estranger […] Tot això, al meu entendre, és l’índex de vitalitat existencial de la cultura catalana, activament inserta en el marc de les manifestacions modernes, i fa preveure un futur realment prometedor.»

LA SOCIETAT CATALANA I LA CONSTRUCCIÓ DEL MITE DE LA CATALUNYA “REBEL”

De manera senzilla, aquest mite consisteix en què, vista des de l’estranger, Catalunya és una realitat hostil al règim franquista i que és pràcticament ingovernable. Això no s’ajusta a la realitat, però aquesta percepció era força estesa, i es va anar construint amb el temps. L’execució de Lluís Companys l’octubre de 1940 tindrà força reflex en la premsa dels EUA o de països europeus immersos en la Segona Guerra Mundial. Durant la immediata postguerra la repressió era intensíssima, el drama de l’exili i de les presons de Franco, això porta el 23 de febrer de 1946 a un article de The New York Times: «Una petita sèrie d’assegudes [vol dir  grups de persones protestant de manera passiva], disciplinades i ben organitzades, i de disminució del ritme de treball a Catalunya sembla estar expandint-se» on s’exagerava una protesta amb crits a favor de la reconciliació. Els anys 40 són famolencs, amb el mercat negre i l’estraperlo, males collites i comencen algunes protestes pels baixos salaris; així el 1946, la CNT convoca vagues en el sector tèxtil a Manresa. De tot això la premsa occidental només ressalta les societats de benestar que s’estan començant a construir a Europa i les compara amb Catalunya. Publiquen comentaris amb precaució ja que la premsa espanyola no és fiable i no tenen del tot clar el què està passant. Un informe de la CIA, molt curt, de 24 d’octubre de 1947 parla de la conflictivitat i de les protestes socials a Catalunya: «[Franco] ha hagut de trobar-ho necessari […] amb la fi de prevenir un perill real per al règim, el qual s’espera que emani de Catalunya, tot i que [en les nostres fonts] no s’indica la naturalesa d’aquest perill. No obstant això, financers i industrials espanyols estan considerant la possibilitat que la solidaritat que es va donar entre empresaris i treballadors a la vaga de Bilbao l’1 de maig de 1947 podria produir-se a Catalunya, i que el capital català, en concordança amb els treballadors, hauria establert els detalls per anar a una vaga general amb la finalitat de forçar Franco a concedit les abans mencionades concessions a favor de Catalunya».

El mite “rebel”, parteix de la premissa que tot Catalunya està en contra del Franquisme; és com si aquesta Catalunya esborrada del mapa l’any 1939 comencés a emergir, això és el que s’extrapola de la visió de les vagues de Manresa. Sobre el mite hi ha dos elements característics:

1. Catalunya és un element acotable en termes polítics, ja s’havia expressat com a tal en l’autonomia republicana.
2. Catalunya té una naturalesa industrial i tot sistema industrial implica una confrontació de classes.

Aquestes dues coses, encara que amagades per propi Règim, aniran guanyant terreny i sorgirà una societat orgullosa del seu passat autonòmic i industrial (el moviment obrer hi tindrà molta importància). Aquest marc interpretatiu serà comú, a partir de 1962 a Catalunya, Astúries i el País Basc. I també aquests dos elements delimitaran el rol de Catalunya en la premsa internacional. La classe burgesa, però, continuarà formant part del Franquisme (i això és una realitat, no un mite) fins gairebé les darreries del Règim.

La vaga dels tramvies (1951), serà un punt d’inflexió i una concomitància en els interessos de burgesos i treballadors.  Un altre informe de la CIA de 1956 veia així la situació: «Les preocupacions del govern han quedat en evidència per les seves estrictes mesures de seguretat i en l’esforç per convèncer l’opinió pública que el Partit Comunista d’Espanya (molt debilitat, en realitat) està al darrere dels desordres estudiantils i obrers. […] Ni les vagues obreres ni les manifestacions estudiantils representen cap amenaça immediata a l’estabilitat del règim de Franco…».

En els anys 60 es constitueixen les Comissions Obreres i, tot i el seu protagonisme en el moviment obrer no es mencionen enlloc com a tals. A la premsa europea es parla de Catalunya com “Tot un poble oposat al règim”, però no s’explica que estiguin organitzats. Si que tindran un cert ressò els capellans detinguts i represaliats de Lleida i de Barcelona els anys seixanta; així ho cita una nota a The New York Times el 3 de maig de 1967: «Tres capellans catòlics han sigut detinguts avui en una església de Catalunya per presumptament haver donat refugi a treballadors rebels […] a Barcelona i Lleida, […] [la qual cosa] ha marcat l’inici a una nova etapa en les actituds del que ja àmpliament s’anomena aquí l’església rebel».

Una notícia esportiva, aparentment banal va tenir força repercussió, la recull The New York Times el 10 de març de 1974: «Cap esdeveniment recent a Espanya ha tingut l’impacte de la derrota del Madrid davant el Barcelona [el famós 0-5], amb la possible excepció de l’assassinat el desembre passat del president Luis Carrero Blanco». […] [Johan Cruyff] ha fet més per l’orgull local i el sentiment regionalista que cap altre líder polític podria haver aconseguit mai». Els anys 70, amb el Procés de Burgos (1970) o l’ajusticiament de Puig Antich (1974), també ens veuen com a “tota la societat mobilitzada”. Lligant amb la darrera cita de The New York Times, hi ha la famosa frase de Manuel Vázquez Montalbán que “el Barça és l’exèrcit desarmat simbòlic de Catalunya”.

MOTOR ECONÒMIC I BURGESIA PROGRESSISTA

La burgesia catalana va mostrar de bon inici un agraïment al Règim, ja que aquest acaba amb la persecució i els permet recuperar les seves propietats expropiades o col·lectivitzades. El preu a pagar serà el seu desinterès polític; la nova legislació franquista liquida el moviment obrer i, per tant és la solució al perpetu problema de la burgesia, la conflictivitat social. La legislació i el nou marc polític afavorirà que alguns facin diners amb facilitat, en un sistema on la corrupció i el proteccionisme ajudaran molts empresaris, i això ho recull alguna premsa europea.

El març de 1951, amb motiu de la vaga dels tramvies, el diari italià La Nuova Stampa veu els empresaris de manera una mica diferent: “És una convenció corrent […] que l’agitació obrera havia rebut un suport estès dels patrons, els quals —es diu— volien pressionar el govern per un alleugeriment fiscal i una major llibertat d’iniciativa». Malgrat això, els empresaris catalans havien estat històricament proteccionistes i  si pressionaven era a través dels canals del Règim. Així, els industrials del tèxtil es reuneixen  l’any 1954 amb el governador civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga i li demanen internacionalitzar el comerç, sense deixar els aranzels ja que la qüestió de l’energia per a les fàbriques era un desastre.

Quan l’any 1957 hi ha un canvi del govern franquista amb l’entrada del català Pedro Gual Villalbí, això la premsa europea ho veurà com “una prova del giny dels catalans” El  6 de juny de 1959, The New York Times informa de la crisi del tèxtil català: “La indústria tèxtil, durant molt temps l’espina dorsal del ric nord-est espanyol, afronta una crisi. L’equipament obsolet, la manca d’inversió estrangera i la burocràcia governamental estan forçant els telers a disminuir el seu ritme i a prescindir de treballadors. Els costos de la vida s’estan elevant i el resultat ha estat exacerbar el ressentiment tradicional de Catalunya cap al govern del Generalísimo Francisco Franco» Sembla que Catalunya sigui una regió rica i cohesionada en la demanda i oposada al Règim i la realitat no és aquesta.  L’any 1960 Franco visita Barcelona i hi té lloc l’anomenada “Operación Cataluña” que pretén recuperar la iniciativa política al país després de conflictes i vagues els darrers anys. El 25 de maig de 1960, Le Monde interpreta que: «[Franco] va donar a entendre que incorporar les normes tradicionals catalanes al Codi civil espanyol només era qüestió de temps, […] [pel que es donava] satisfacció, almenys en la forma, a les aspiracions regionalistes i a l’autoestima dels catalans». Durant l’estada de Franco es produiran els coneguts com Fets del Palau pels quals Jordi Pujol seria detingut i empresonat.

En aquesta època hi ha una clara dissociació entre Espanya franquista i fixa i Catalunya modernitzadora, donant a entendre que la burgesia catalana s’oposava al règim franquista perquè aquest s’oposava al desenvolupament. The New York Times opinava el 3 d’abril de 1960: «Barcelona, produeix —i estalvia— diners i Madrid, el centre administratiu del país, el gasta». Marco Calamai publica l’any 1971 el llibre “La lotta di classe sotto il franchismo. Le Commissioni Operaie” i torna a incidir en aquest paper promotor del canvi de sectors de la burgesia catalana dels anys 60: «[El] desenvolupament capitalista dels anys seixanta accentua encara més els contrastos econòmics i polítics que separen la mitjana i la petita burgesia catalana de les classes dominants del país. D’aquí la consolidació d’una fusió de forces polítiques burgeses decididament antifranquistes, obertes en termes ideològics i culturals a l’Europa occidental, que, als anys seixanta, es va orientar cap a una alternativa democràtica al franquisme». Un altre informe de la CIA de 16 de novembre de 1972 parla del mateix, però ho veu una mica diferent, ja que els empresaris són pragmàtics: «[Els empresaris] han adquirit una perspectiva proeuropea i relativament progressista. […] [Però, com a classe] són essencialment pragmàtics, com ho mostra, per exemple, la seva tendència a esquivar el sistema i negociar directament amb les il·legals comissions obreres».  

LA POLÍTICA

La presència de Catalunya a la política espanyola en la premsa occidental és difusa i poc clara. En els anys quaranta hi ha algunes referències, quan la presència del maquis s’analitza des de l’eufòria antifeixista abans que comenci la Guerra Freda. Constituïts els dos blocs a finals dels 40  i els 50 les referències cauen. Quan es produeixen protestes dins del país aquestes són a ulls de la premsa occidental “espontànies i no organitzades”  i, sobretot, la presència comunista en les protestes no és ben vista; la premsa occidental té dificultats per identificar qui protesta i com s’hi ubiquen les protestes.

Catalunya apareixia a la premsa quan hi havia alguna protesta. Així, la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat fou recollida per un article a Le Monde el 17 de desembre de 1970: «[La tancada de Montserrat suposa un] «repte sense precedents de l’elit intel·lectuals de Catalunya al règim franquista». El naixement de l’Assemblea de Catalunya el novembre de 1971 permet a la premsa tornar a ubicar-s’hi, com una mena de confirmació de la “Catalunya rebel” d’un moviment transversal d’oposició a la Dictadura i molt ampli, tot i que les coses no eren  ben bé d’aquesta manera. De tota manera, aquest escenari de clarificació  per a l’opinió publicada dura poc i els moviments dins l’oposició clandestina espanyola són un aiguabarreig difícil d’interpretar; així Le Mondeescriu l’any 1974: «[Són] menors els reagrupaments que s’han produït recentment entre els grups d’oposició [Junta Democràtica] […]. [L’immobilisme polític del règim es deu a la] incomprensió i la resistència de certs sectors disposats a ancorar-se en la nostàlgia». Aquí la premsa es fa un embolic i confon els moviments tímidament reformistes del Règim (el famós “Espíritu del 12 de febrero” d’Arias Navarro) amb l’Assemblea de Catalunya, perquè tot són reformistes. Le Monde, el mes de febrer d’aquest any arriba a parlar de la “democratització progressiva” d’Arias Navarro. La confusió arriba a extrems una mica ridículs quan després de la mort de Franco, el primer govern de la nova monarquia, presidit pel mateix Arias,  apareix als ulls de Le Monde el desembre de 1975 com un equip professional  comparable a  França o la Gran Bretanya: «[El govern] s’assembla a l’establiment d’un nou equip directiu a França o Gran Bretanya. El cap de govern designat pel cap d’estat consulta, rep personalitats de diferents tendències, que opinen, presenten les seves idees i fins i tot estableixen condicions. El primer ministre tracta, suggereix i informa al sobirà, que dóna consells, indica preferències, però no imposa». En molts diaris internacionals el franquisme ja està pràcticament diluït, només queden uns pocs nostàlgics i la majoria dels fins aleshores franquistes, estan per la democratització.

A MODE DE CONCLUSIÓ

A mode de tancament una columna que Françoise Wagener publica a Le Monde el 12 de desembre de 1975 on descriu la societat de la ciutat de Barcelona en aquells inicis primerencs de la Transició:   

“Barcelona és viva. Franco ha mort i [la ciutat] continua mirant la Mediterrània, sense canvis. Immutable, va, ve, toca el clàxon i consumeix. Gira l’esquena a la Meseta i continua la seva ocupada existència com a gran ciutat mediterrània, recolzada als seus turons, més completa, més poderosa en arribar als seus límits.

Barcelona, ​​una ciutat oberta. Franco ha mort. Els intel·lectuals parlen. Estan cansats del kitsch governamental que ha donat el to durant tant de temps. Són una elit, però no són elitistes. El que crida l’atenció d’aquestes avantguardes barcelonines és la seva unitat. Tots ells, músics, escriptors, editors, arquitectes, periodistes, dissenyadors, matemàtics, cineastes (pocs en nombre), tenen les virtuts populars i llegendàries que s’atribueixen als catalans: l’energia i el sentit comú.

L’etapa de la Segona República espanyola havia permès, no sense entrebancs, la recuperació de l’autogovern de Catalunya. Però, amb la victòria facciosa a la Guerra Civil aquella breu experiència autonòmica va desaparèixer i, el que és més, la noció de Catalunya com a nació va voler ser erradicada i la seva naturalesa va quedar reduïda a la d’una mera regió espanyola.

Al llarg de la dictadura, les mirades internacionals que se situaven sobre Catalunya tendien a interpretar els esdeveniments allí succeïts com a mostra d’una diferenciació nacional, ja fossin episodis de conflictivitat social, mostres d’oposició política o manifestacions de caràcter cultural, els quals no sempre tenien un caràcter de reafirmació nacional.

Així, malgrat que el règim franquista va pretendre erradicar l’imaginari d’una Catalunya diferenciada de la resta d’Espanya, els observadors forans acabaven recorrent a aquesta mateixa idea negada pel franquisme per a interpretar tot el que succeïa a una Catalunya en plena transformació. 

Bibliografia

CAPDEVILA I CANDELL, MIREIA, i VILANOVA, FRANCESC: Nazis a Barcelona: l’esplendor feixista de postguerra (1939-1945). Barcelona: L’Avenç, Ajuntament de Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, maig de 2017

MARÍN, MARTÍ: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Vic, Eumo, 2019.

MOLINERO, CARME i YSÀS, PERE: La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica, 2008

Cristian Ferrer

Cristian Ferrer González (Barcelona, 1988) és doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, on ha ensenyat història contemporània i història econòmica entre 2019 i 2023. La seva tesina li va valdre el Premi «Josep Lladonosa» d’Història Local dels Països Catalans el 2013, la qual sortí publicada el 2014 sota el títol ‘Lluitadors quotidians‘. El 2016 el seu projecte ‘Sota els peus del franquisme‘ va ser guardonat amb el premi d’investigació Lucius Licinius Sura, que sortí publicat com a monografia el 2018. Juntament amb l’historiador Guillem Puig Vallverdú (URV/UB) va rebre la beca «Josep Tarradellas» de la Fundació Irla per a l’elaboració de la biografia de ‘Josep Forn, alcalde republicà de Tarragona’ (2023). 

El seu objecte d’estudi s’ha centrat en la història social i política de l’antifranquisme durant la dictadura franquista, temàtica a la que va dedicar la seva tesi doctoral, ‘Espais d’oposició al franquisme més enllà de la Gran Barcelona’ (2018). Forma part de l’equip de redacció de ‘Nuestra Historia’ des de 2017 i és membre del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID) de la UAB des de 2013. Actualment és docent a educació secundària i professor col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya.