Desena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món” dirigit per Joaquim Albareda (UPF). Dimecres 13 desembre 2023 sala Oriol Bohigas

Ponència de Joaquim Nadal (Universitat de Girona).

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Coordinació del Curs: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

LES FONTS I LA DIFICULTAT METODOLÒGICA

Per començar cal dir que no és fàcil atansar-se als temps actuals per tal de fer una revisió de la mirada externa. El període que tractem avui, va des del 1975, amb la mort del Dictador, fins el 2020, any marcat per l’inici de la pandèmia de la COVID-19. Segons com es miri és més difícil  la mirada dels temps actuals ja que tot està o molt esbiaixat o molt condicionat pel desenvolupament de les noves tecnologies. En aquest sentit, el canvi experimentat en els darrers cinquanta anys ens han portat a un món molt diferent, en el qual la globalització per nosaltres ara mateix forma part de la quotidianitat: els desplaçaments es fan en una fracció de temps molt petita comparat amb cinquanta anys enrere. En el cas de la comunicació humana, el procés és similar o més intens si cap. A dia d’avui, les noves tecnologies de la informació, han abolit la correspondència que era una font escrita bàsica fa vint anys. Ara la gent ja no escriu cartes de cap mena; això és un fet transcendent. La comunicació telefònica entre ciutats fa cinquanta anys era un procés lent i ple de demores i dificultats

Quan el ponent inicia el treball encarregat fa uns anys d’escriure aquesta part corresponent del llibre “Una història de Catalunya als ulls del món”, pensa, tenint en compte la modernitat en què ens vivim que serà fàcil trobar en algun lloc alguna base de dades que reculli el què s’ha dit a la premsa internacional sobre Catalunya  els últims cinquanta o cent anys: ni a la Conselleria d’Acció exterior, ni a l’IBEI (Institut Barcelona d’Estudis Internacionals), ni al CIDOB Centre d’Informació i Documentació Internacionals de Barcelona) tenen res que pugui pensar en quelcom sistematitzat. Per abordar la tasca hi havia moltes mancances.

Un fet lligat a tot això, és que sovint quan es parla de Catalunya fora d’aquí, el missatge que s’emet del que nosaltres emetem cap allà o del que la gent ha volgut enviar de fora estant  cap a Catalunya. Un exemple d’això serien molts viatges internacionals del president Jordi Pujol que eren clarament de consum intern; el doctor Nadal explica el cas (ell hi era en el viatge) de les commemoracions del mil·lenni carolingi a Europa. El president Pujol  construïa l’opinió externa buscant el que es deia allà (llegia habitualment diaris de la premsa europea) i s’acompanyava de periodistes i corresponsals catalans. El missatge que tornava cap a Catalunya era bàsicament per consum intern, però el president li donava el valor afegit que tot allò venia de fora.

Molt sovint, el tractament de la realitat catalana que es fa a la premsa internacional és subsidiari i lligat a la realitat espanyola, encara que això no ens pugui agradar. Això fa que la premsa internacional parli del conflicte català des de 2010 sempre des del prisma final del què passa amb la relació amb Espanya. Per tant, de cara al món, el plet català serà vist en funció de la forma que vagi prenent quan a la relació amb Espanya. En cada moment de la història dels darrers cinquanta anys, quan hi ha hagut un fet de certa transcendència, la visió dels corresponsals,  sempre és sobre què passa amb Espanya, sigui el 1975 amb la mort de Franco o el 1977, amb les eleccions generals o demandes d’autonomia, o el 1982, o 1986 amb l’entrada d’Espanya a la CEE, o amb els fenòmens de terrorisme i corrupció al llarg dels anys o  amb l’evolució política i l’alternança dels partits al poder.  Per tant, a l’estranger, de Catalunya se’n parla, però menys del que ens pensem.

PERQUÈ SOM RELLEVANTS? PERQUÈ SE’N PARLA, O SE N’HAURIA DE PARLAR?

Sovint Catalunya apareix a la premsa internacional en funció dels seus atractius turístics  (territorials o paisatgístics) que estan associats a tot el litoral espanyol. En aquest sentit, els principals ambaixadors nostres, seran els milions de turistes que hi venen cada any; aquests són els que projecten internacionalment el nostre país. Però ara, ja situats en el primer  terç del segle XXI ens hem de preguntar, apart d’això, com volem que la gent ens miri? Aquesta mirada cal que sigui diferent a la que focalitza el turisme de sol i platja.

El president Pere Aragonès li planteja al conseller Nadal, amb motiu del seu darrer viatge a Corea que ell vol viatjar pel món fent  de referent de Catalunya i que ha d’explicar que Catalunya ha tingut una industrialització molt potent, però que en aquests moments, aquestes imatges, la del turisme i la industrialització ni són suficients ni tenen prou força de futur. Calen deu projectes dominants i emblemàtics en el camp de la recerca (biomèdica, física, química, quàntica, humanística,…) per explicar al món i “desplegar la maleta” quan viatgi pel món com ara el sincrotró, l’anella hospitalària de Barcelona i els centre de recerca associats directa o indirectament i alguns projectes en construcció ara mateix com el pol del Coneixement de la Ciutadella amb quantitat de figures humanes que excel·leixin en la recerca científica. Caldria doncs un mapa interactiu  amb aquestes i altres  i altres línies de recerca internacional com el centre de recerca forestal de Solsona o el centre de recerca en el camp de l’hidrogen de Tarragona o  Girona amb el centre de l’aigua, imprescindible en la situació de sequera actual, etc. Tenim a Catalunya, gràcies a la iniciativa d’Andreu Mas Colell el sistema CERCA, un model que facilita  l’assoliment de fites científiques i tecnològiques amb aplicació de polítiques i estratègies conjuntes tot dissenyant i posant en contacte el sector públic i el privat i instal·lat internacionalment des de Catalunya.

Apart dels elements científico-tecnològics hi ha altres elements diferencials de nivell mundial com ara l’arquitectura i l’urbanisme i la gastronomia. En el primer cas cal esmentar  urbanistes de la talla de Josep Lluís Sert o Oriol Bohigas i també arquitectes que a hores d’ara tenen ressò mundial com ara el taller RCR d’Olot i molts altres. En el camp de la gastronomia, cal dir que Catalunya té els millors restaurants del món i que l’univers de les estrelles Michelin és espectacular en relació al que havia estat un referent internacional com França. En el camp de la música antiga, un músic com Jordi Savall és referent mundial. El patrimoni de la humanitat de l’UNESCO és espectacular quant a monuments reconeguts (l’obra de Gaudí o de Domènech i Montaner, l’art romànic del Pirineu, el conjunt de Tàrraco, etc.) o en el camp de la riquesa immaterial com les falles del Pirineu, la Patum, els castells, etc. Hi ha, doncs, tot un conjunt de valors sòlids i estables que ens situen de manera brillant en el món. També hi ha aspectes que ens porten inestabilitat, de tot això també en parlarem.

LA INESTABILITAT: COMENCEM PEL FINAL?

Ahir dotze de desembre de 2023, el president Pere Aragonès publicà una columna al New York Times, no pas central, però es publica aquest dia, perquè al mateix temps, al Congrés dels Diputats, l’Espanya en guerra es mirava el projecte d’amnistia com si fos un atemptat de primera categoria a la “sacrosanta unidad de España”. En l’article, el president Aragonès escriu: “Amnistia i autodeterminació, alguna mena de consulta que acordada, signifiqui la possibilitat de prendre el pols a la societat catalana i que el poble determini lliurement el seu futur”  i segueix: “Volem la consulta i sabem que la podem perdre, tot i que la volem guanyar i cita l’exemple del Quebec i d’Escòcia.

El dia 11 de desembre de 2023, Andrew Dowling, professor de la Universitat de Cardiff, publica un article al Quadern de diumenge d’El País: “El començament del final o el final del començament?” on diu: “Ja hem estat aquí abans i probablement hi tornarem a ser de nou. La retòrica política centrada en una amenaça a la unitat d’Espanya pels polítics conservadors, considera que el govern espanyol ha establert uns acords amb els enemics d’Espanya per a desfer un país que, suposadament ha estat unit dos mil anys. La fal·làcia és considerar una unitat indivisible i longeva per mil·lennis. Si la unitat s’entén com un procés evolutiu incomplet i variable en el temps, aleshores les coses són diferents” i segueix: “aquesta visió catastrofista es pot trobar en èpoques anteriors (1898, 1907, la Mancomunitat, la Generalitat republicana o fins i tot a l’Estatut de 2006 – 2009)”. La mirada acadèmica de Dowling ens entén. A la dreta espanyola, el seu discurs, de vegades, li ha sortit molt bé: l’aixafament brutal de la Generalitat republicana, va deixar en orris qualsevol via de construcció del país. Tornant enrere  i enllaçant la darrera frase, Josep Lluís Sert és reconegut internacionalment a conseqüència de l’exili, tot i que el seu tiet Josep Maria Sert proper al franquisme i que reeixí com ell internacionalment també. L’exili fou el mitjà on s’expressaven molts il·lustres intel·lectuals que van haver de sortir el gener de 1939 i que obtingueren gran reconeixement internacional com Bosch i Gimpera a Mèxic o els Pi i Sunyer a Veneçuela i Mèxic o Aiguader a Xile, per citar alguns exemples: els intel·lectuals catalans a l’exili, se’n surten i se’ls rifen.

Dowling continua el seu article dient: “Qualsevol observador raonable de Catalunya podria afirmar que la independència catalana és menys probable ara que en qualsevol moment dels darrers deu anys” i analitza l’actual pacte PSOE – Junts com un “pacte de reconciliació i de passar pàgina”. No n’esmenta el pacte PSOE – ERC. Diu que “el pacte amb Junts és un moment crucial”. Acaba l’article dient que “[…] l’acord és internament important perquè permet assolir un desig de bona part de la societat catalana i, tant en sentit simbòlic com real, la veu política de Catalunya serà important per la vida política espanyola en els propers anys” i acaba “[segons el que passi a Madrid] el nombre de descontents a Catalunya pot créixer novament o continuar pel camí d’una estabilitat cooperativa […]. La voluntat del poble encara s’ha de determinar”. Tot parlant del Procés diu que ja se n’han escrit 500 llibres  dels quals poquíssims des de la perspectiva de Madrid, tot i que l’economista Eugeni Giralt ja n’ha compilat més de 960 en un sentit ampli des de l’inici del segle XX fins gairebé l’actualitat.                       .

El doctor Nadal publicà el 2018 el llibre “Catalunya, mirall trencat” on feia algunes propostes per a sortir de l’atzucac en què ens trobem amb dotze punts de propostes, algunes de les quals són: que l’Estat ha de reconèixer que s’ha equivocat, que la repressió estatal és intolerable i això ho ha de reconèixer també, que el sobiranisme ha de reconèixer que la via unilateral no té sentit i que cal avançar cap a una consulta en termes diferents de la de 2017. Hi ha una frase provocadora en aquest llibre: “Quelcom més impossible que la independència de Catalunya és una Espanya federal”. En el camp dels supòsits una possible pregunta és: perquè som on som i tenim els problemes que tenim? La resposta és que la part espanyola no ha cedit en res; en el PSOE, per posar un partit, no hi ha res de federal, tot i el nom del seu comitè, és un partit molt jacobí com ho demostra el seu paper, juntament amb el PP quan la discussió de l’Estatut del 2006: un cop ben tibada la corda i passat el ribot on volien, no s’aporta cap solució al  problema.

LA MIRADA EXTERNA DEL POSTFRANQUISME I LA TRANSICIÓ

Situem l’inici del relat pocs anys abans de la mort de Franco, concretament el 24 d’octubre de 1971, quan el ponent treballava a la Universitat de Liverpool i era davant un televisor en el moment que Pau Casals parlava a l’Assemblea General de l’ONU: “Aquest és l’honor més gran que he rebut en la meva vida. La pau […] la meva gran preocupació […] Jo mateix vaig néixer enmig d’una guerra […]. Tot el que fa l’ONU ho he seguit amb interès […]. Sóc català, avui una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món; us diré perquè: Catalunya va tenir el primer parlament abans que Anglaterra i fou el primer país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps, el segle XI, van reunir-se en una ciutat de França, en aquells temps Catalunya per parlar de la pau al món, contra les guerres les guerres i la manca d’humanitat de les guerres. És per això que estic tan feliç i tan emocionat de ser avui aquí […] crec que he de fer-ho en aquesta ocasió [tocar el violoncel] tocaré el ‘Cant dels ocells’ una melodia popular del meu país […] Pau és el que diuen els ocells quan volen”. A Catalunya el discurs passa totalment opac als mitjans oficials; en aquells moment les relacions humanes eren per carta i hi havia censura. Ara no fa gaire s’ha celebrat el cinquantenari del discurs.

L’inici de la nova etapa amb l’acabament formal del Franquisme, significà l’eclosió de les llibertats, el restabliment de la Generalitat; tot semblava que era una expansió lliure en aquells moments primerencs que venien d’una lluita en la clandestinitat de partits polítics, moviment obrer i ciutadà i sectors del Catalanisme polític al voltant de símbols com l’Assemblea de Catalunya, encara present els anys 1975 i 1976 i les famoses manifestacions unitàries d’aquells anys. Posteriorment s’ha tractat de minimitzar el que s’ha denominat “Règim del 78”, però allò no es pot jutjar amb els ulls d’ara. Si s’analitzen els fets de llavors amb els ulls d’avui, la realitat del moment era Dolores Ibárruri asseguda al Congrés dels Diputats o Santiago Carrillo  empassant-se gripaus (la bandera o la Monarquia)  per acceptar la legalització del PCE, tot a canvi d’un règim constitucional amb unes llibertats polítiques i col·lectives.

Pau Casals citava les Assemblees de Pau i Treva i el ponent fa un curt repàs al que la historiografia internacional explica sobre això: Thomas Bisson, historiador medievalista a Harvard escriu sobre aquestes assemblees i sobre aquest primer “parlamentarisme” un llibre l’any 1984, “Comptes fiscals de Catalunya sota els primers comtes-reis, 1151 – 1213”, en un moment en què a Espanya i a Catalunya sortíem del bloqueig historiogràfic i eren autors estrangers com Bisson, amb consulta d’arxius procedents de les catedrals de Girona i Barcelona,  que tractaven amb rigor el que Casals una dècada abans  descrivia de manera romàntica a l’ONU. Bisson constatava el pacte medieval entre la monarquia i els estaments socials (clergat, bisbes, nobles) per combatre la guerra i afirmar els principis de la pau. Autors com Marie-Claire i Michel Zimmermann fan un llibre divulgatiu de la col·lecció “Que sais-je?” “Histoire de la Catalogne”, així com  Pierre Vilar, que en la mateixa col·lecció publica l’any 1965 publica “Histoire de l’Espagne”. Seran referents primerencs per al gran públic i traduïts al català també ho seran aquí.

Hi ha, doncs, un punt de partida: A) L’interès acadèmic cap a Catalunya en el món, sobretot en les ciències socials. B) El món ens mira amb persistència per a conèixer els fets i les causes de la nostra realitat social, política i econòmica tan conflictiva. C) Per a tots els historiadors que han treballat el tema, no hi ha cap dubte que Catalunya és una nació. Només no ho és pels espanyols. Els que ens miren de lluny ja saben que les nacions no són creacions divines sinó que les fan i les desfan els homes i les dones. De tota manera, per acabar això, cal tenir present que la mirada més conjuntural i no tan científica de la premsa internacional dels darrers cinquanta anys, projecta una mirada més esbiaixada, no tan aprofundida com l’acadèmica.

UN COP D’ULL HISTÒRIC ALS ANYS DE LA TRANSICIÓ

Cal fer un cop d’ull, en forma de pinzellades, a l’evolució política espanyola d’aquests anys, o sigui, l’alternança PSOE – PP en les presidències de Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez i també les alternances en la política catalana a la restablerta Generalitat amb una hegemonia sobtada de CiU i com es produeix la construcció del nacionalisme català entorn de la figura de Jordi Pujol. Dowling diu que “Junts tracta de repetir, però no se’n surt un Jordi Pujol 2.0”. En la peripècia política d’Espanya (i de Catalunya dintre) durant aquests anys hi ha moments rellevants: el cop d’estat del 23 F (1981), l’entrada a l’OTAN (1982) i tot el que s’escaigué posteriorment fins el referèndum (1986), l’adhesió a la CEE (1985). En clau catalana, el restabliment de la Generalitat (1977), en nou Estatut de Sau (1979) que no es va poder desplegar totalment i que desembocà en el Pacte del Tinell (2003) i la voluntat de reforma i ampliació de l’estatut en la idea que el bloqueig estatal a les ampliacions competencials es podria esmenar amb l’ampli  consens d’un nou estatut per a  refer el Pacte Constitucional entre Catalunya i Espanya, amb un nou marc de sobirania. Això ja sabem com va acabar, en un “desencuentro profundo”.

En el context de la Transició espanyola, les coses van anar així: mor Franco (20 de novembre de 1975), hi ha unes primeres eleccions generals legislatives (15 juny de 1977), un referèndum constitucional (6 d’octubre de 1978), unes noves eleccions legislatives a Corts (1 de març de 1979) i el 3 d’abril de 1979 hi ha unes eleccions municipals. El ponent sosté que el que ell anomena “revolució municipal” i que ell ha viscut de prop, i en primera persona, és la revolució més sòlida produïda a Catalunya en els darrers cent anys i que implica la transformació de pobles i ciutats com a conseqüència que el poder municipal passi a mans de forces democràtiques; això fou un revulsiu contra l’estancament i que originà una fase de creixement, sobretot en polítiques de benestar de tota mena (arxius, biblioteques, centres cívics, atenció a les persones, etc.). Perquè les eleccions municipals són tan tardanes? Es feien coexistir unes Corts (Congrés i Senat) democràtiques amb ajuntaments franquistes. La raó senzilla es troba amb una entrevista de Joan Carles I amb el Secretari  d’Estat dels EUA Henry Kissinger on el rei declarava: “No m’enganxaran com al meu avi [es refereix a Alfons XIII], primer consolidar les institucions. No vull un plebiscit com l’any 1931”. Això s’ha trobat en documents del Departament d’Estat recentment desclassificats. El problema és que durant aquests anys (del 76 al 79), els municipis continuaren prostrats amb pressupostos irrisoris i sense fer política municipal.

En la relació sovint complicada entre el món municipal català (PSC fonamentalment) i el de la Generalitat (CiU) d’aquells anys, irromp amb força i de manera molt mediàtica un fet que possibilitarà una confluència momentània al voltant del projecte per als Jocs Olímpics de 1992, concedit pel COI l’any 1986 i que, en principi era totalment municipalista; això va representar de fet, un projecte transversal compartit malgrat la campanya “Freedom for Catalonia” o els atemptats d’ETA (Hipercor, Vic o posteriorment la mort d’Ernest Lluch). En aquells anys, la relació Catalunya – Espanya eren complexes i convulses, al voltant del terrorisme i, cada cop més, de la corrupció. L’enfrontament polític dins del país entre el PSC i CiU girava al voltant de la idea de Pujol:  ”El que vosaltres [els socialistes] defenseu és un projecte hanseàtic [de ciutats] i jo vull construir una nació”  i el que defensava Pasqual Maragall: “O fem construcció nacional  des de Barcelona, tot condicionant la política espanyola o no ens en sortirem”. A nivell internacional hi ha força unanimitat sobre el tema olímpic, The New York Times titula “And the gold medal go to… Barcelona”. És la ciutat qui s’emporta el reconeixement internacional.

LA MIRADA EXTERNA DE L’ACTUALITAT

Es fa una anàlisi de la realitat catalana a partir de tres llibres molt singulars, tot fent una mirada molt de passada. Els tres autors triats són Andrew Dowling, John H. Elliot i Paul Preston que traslladen la visió acadèmica dels vuitanta del segle XX a la Catalunya actual. Dowling, ha publicat l’any 2022 “Catalonia, a New History”, on l’autor revisa moltes concepcions tradicionals i romàntiques en la historiografia catalana i relaciona amb erudició l’última dècada tot separant la història dels mites nacionalistes dels processos històrics reals. Elliot publicà l’any 2018 “Escoceses y catalanes. Unión y discordia” on explora les similituds i els contrastos entre les experiències històriques d’Escòcia i Catalunya els darrers cinc-cents anys. Preston fa un judici sumaríssim a la democràcia espanyola entorn de la corrupció al seu llibre de 2019 “Un poble traït. Incompetència política, corrupció i divisió social. Espanya del 1876 als nostres dies”. En la visió d’aquest darrer llibre, el poble espanyol ha patit una corrupció i incompetència generalitzada al llarg del darrer segle i mig que cal revisar i corregir.

Les referències internacionals sobre el Procés entre 2017 i 2020 posen l’accent en les aportacions i els riscos. El 30 de setembre de 2017, un dia abans del referèndum, Le Monde deia: “A Catalunya, un referèndum no porta enlloc”, tot i l’explosió participativa i la creença d’alguna part de la societat que les potències del món reconeixerien la Catalunya independent, la visió de la premsa era més que escèptica al respecte. Ningú va alçar la veu reconeixent res. L’endemà de la consulta, Le Monde editorialitzava: “Catalogne place à la démocratie” on es parlava de la nova república com una ficció i es descrivia l’actuació de l’independentisme com “una immaduresa política absoluta”. Premsa més de dretes com Le Figaro titulava: “Voyage vers l’absurde”. En diferents moments i més tard The Washington Post, The Financial Times i d’altres van ajudar a millorar la imatge de l’entorn polític de Catalunya i aquí es pot deduir que la forma com ens miren, no és la manera com nosaltres pensem que ens veuen i ens caldrà, com a col·lectiu modificar o rectificar actituds i praxis per arribar a resultats plausibles.

Hi ha qui creu que l’exili actual ens fa més visibles i altres que l’exili i la presó han fet més present el conflicte amb Espanya però d’això no se n’ha desprès a nivell internacional cap pas significatiu en el camí de la resolució del conflicte. No tanquem, doncs, cap qüestió sinó que es deixen oberts molts interrogants des de la pròpia insatisfacció del ponent.

A mode coda final

Sovint la visió de Catalunya des de l’estranger ha projectat la visió que es volia donar des de Catalunya mateix. Els viatges internacionals tenien una lectura en clau interna. El focus de l’actualitat internacional ha evolucionat des de la superació de la clandestinitat estricta a l’emergència internacional del pes del catalanisme polític en l’escena internacional. Les puntes de l’atenció concorden amb els esdeveniments més potents de reivindicació i mobilització popular ja sigui en les successives manifestacions dels 11 de setembre o en els fets de 2017.

Hem assistit també a un procés d’afebliment de la presència internacional fruit de circumstàncies molt complexes. Des del pes de l’economia d’una banda fins la fragmentació dels espais polítics a Catalunya.

Bibliografia bàsica

GIRAL, EUGENI: Els 525 llibres del procés ; pròleg de Joan B. Culla i Clarà, Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, març de 2019

Sinopsi: Un recull de 525 llibres del Procés, dels quals s’ofereix la fitxa bibliogràfica, una referència de l’autor i un breu resum del contingut. Els llibres ressenyats tenen caràcter d’eines de combat i no cal estranyar-se de l’escàs contingut teòric, ja que hi ha un gran predomini de reflexions personals. Més endavant començaran a tenir sentit les memòries dels protagonistes del Procés.

MINDER, RAPHAEL: Les lluites dels catalans : cop d’ull crític d’un periodista de The New York Times. Traducció Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum SL, març 2019

Sinopsi: A través de llargs viatges i de reportatges publicats a The New York Times, i com a resultat de nombroses entrevistes, fetes a tota mena de personatges, Raphael Minder presenta en aquest assaig periodístic una història cultural de Catalunya. Analitza sobretot com el catalanisme cultural s’ha anat convertint en un enraonat separatisme polític i mostra com ha esdevingut un afer de l’agenda política espanyola i internacional. Amb un estil incisivament crític, l’assaig no oculta les inevitables mancances del moviment independentista, si bé no s’està de valorar-ne l’anhel de llibertat, expressat sempre de manera pacífica -enjogassada fins i tot-, alhora que posa en relleu com la identitat catalana s’ha anat reforçant en tot i pertot arreu, des dels clubs de futbol fins al món de l’alta cuina, des dels Xiquets de Valls fins a la Patum bergadana.

NADAL i FARRERAS, JOAQUIM: “La ruptura municipal de 1979”, L’Avenç: Revista d’història i cultura, Núm. 465, p. 42-51, 2020: Cloenda del XVI Congrés d’Història de Barcelona

NADAL i FARRERAS, JOAQUIM: Catalunya, mirall trencat, Pòrtic Edicions, 2018, 112 pàg.

SANDRINE, MOREL: En el huracán catalán: una mirada privilegiada al laberinto del procés, Traducció de Lara Cortés, Barcelona, Planeta, 2018.

Sinopsi: Al llarg de la convulsa tardor política del 2017, els corresponsals a Espanya van gaudir d’una mirada privilegiada sobre els esdeveniments que es van produir abans, durant i després del referèndum català de l’1 d’octubre. En primer lloc, perquè el mateix executiu català els va donar un protagonisme important de cara a internacionalitzar el conflicte. I, en segon lloc, perquè contemplaven els fets des de la perspectiva única que dona la manca de vinculació emocional. Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde a Espanya, explica en aquest llibre la seva versió del que ha passat amb informació de primera mà i amb un resultat sorprenent. A l’obra es reprodueixen declaracions dels protagonistes desconegudes fins aquell moment. Encara que no és aquesta una anàlisi asèptica. La visió de Morel és crítica i mordaç, i posa en evidència les estratègies de manipulació i mobilització dutes a terme per les parts, alhora que dona la seva pròpia versió dels fets sobre els veritables motius ―històrics, polítics i econòmics― que van confluir en el procés.