Dilluns 15 de gener 2024, 17 h, sala Pompeu Fabra. Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i veu femenina i catalana de “La Pirenaica”.

TERTÚLIA AMICS DE LA HISTÒRIA amb Elvira Altés, periodista i autora de la biografia Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg. També hi participaran Susanna Tavera, historiadora i Araceli Bruch dona de teatre, feminista i activista cultural que llegirà uns fragments de la biografia de Victòria Pujolar.

És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Presenta: Joan Solé Camardons

Imatge principal: Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.

Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat

Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.

Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX, ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.

Elvira Altès, biògrafa de l’autora

Elvira Altés (Barcelona) acumula una llarga experiència en el treball de recuperació de figures de dones que la història androcèntrica ha decantat. Ja els anys 80 del segle passat va presentar la sèrie radiofònica Elles també hi eren, on posava en valor les pioneres, exercici que va seguir mentre va dirigir la revista Dones. A ‘Les periodistes en temps de la República’, publicada el 2007, aborda la professionalització femenina en el periodisme. L’any 2021 va presentar ‘Dones a les ones’, on explica la història de la ràdio a Catalunya a partir de la veu i la contribució de les radiofonistes.

Susanna Tavera García

Historiadora catedràtica i professora titular en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. És autora d’Experiencias desiguales: conflictos sociales y respuestas colectivas (siglo XIX) (1994) —amb Mary Nash—,Solidaridad Obrera. El fer-se i desfer-se d’un diari anarcosindicalista (1915-1939) (1994) —un estudi sobre el diari Solidaridad Obrera— Feminisme, socialisme utòpic i moviments socials, 1815-1834 (2006),Anarchism or anarchisms? The history of a heterogeneus revolutionary deployment, 1930-1938 (2012) o Federica Montseny, La indomable (1995) —una biografia de l’anarquista Federica Montseny—, entre d’altres. També ha organitzat, amb Nash, l’obra Las mujeres y las guerras: el papel de las mujeres en las guerras de la Edad Antigua a la Contemporánea. Ha publicat més de trenta articles acadèmics.

Araceli Bruch i Pla

Filla de la Plana de Vic i barcelonina d’adopció, dona de teatre, feminista i activista cultural. Formada en Historia de l’Art, Filologia catalana i Arts escèniques, ha projectat la passió per la paraula al teatre, la literatura i la pedagogia. Ha fet d’actriu, directora i dramaturga i ha publicat llibres com el que destaco: Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. L’impuls de rebel·lia l’ha portat a militar com a feminista en l’àmbit públic i privat des dels anys 70, i l’interès per la cultura l’ha menat a formar part de les Juntes d’entitats diverses entre elles l’Ateneu Barcelonès on va impulsar la Secció de Feminismes. Un altre llibre és: Carme Karr. Contra la incultura femenina a cura de Susanna Tavera i d’Araceli Bruch.

Més Informació

100 anys de Victòria Pujolar Amat. La Fundació Felícia Fuster homenatja Victòria Pujolar Amat amb una exposició. Núvol 19-02-2022 <https://www.nuvol.com/art/100-anys-de-victoria-pujolar-amat-236939>

Acuarelas de Victoria Pujolar Amat -1921-2017, CarlMechor, <https://youtu.be/tQNKpLaZlK8> . Acuarelas realizadas por Victoria Pujolar Amat a la edad de 94 años. Una producción de ReflejosRotosPicture – 2022

Victoria Pujolar AMAT Diari íntim, CarlMechor <https://youtu.be/NUJ8yLkuHaQ>. Exposición -Homenaje a la pintora Victoria Pujolar Amat (1921 Barcelona-2017 Madrid ) en la Fundació Felicia Fuster

AMAT, JORGE (dir). Victoria (1921-2017) <https://vimeo.com/530259309> Película “Victoria” sobre la vida de mi madre Victoria Pujolar Amat; 2021, 44 min

“Memòria Històrica. Fitxes de militants. 59: VICTÒRIA PUJOLAR AMAT”, Blog Les hores i els dies <https://unpuntdellum.blogspot.com/2016/04/victoria-pujolar-amat.html>, 17 d’abril del 2016.

Victoria Pujolar Amat filmé par Albert Sole Bruset en 2007, <https://vimeo.com/564149943> Jorge Amat “Ma mère filée par Albert Sole en 2007 parlant de son expérience à la Radio Espagne Independante”

Albert Winterhalder: “Todas las revoluciones aportan algo bueno. Entrevista a Victòria Pujolar” El Viejo Topo, núm. 257, juny 2009, p. 41-48.

“Conversa radiofònica entre Victòria Pujolar i Teresa Pàmies” Dones a les ones. Històries. 20 Novembre de 2022. Un dels actes de commemoració de l’any Victòria Pujolar va ser la recreació radiofònica d’una conversa entre Victòria Pujolar (Araceli Bruch) i Teresa Pàmies (Pepa Arenós), la qual us oferim a continuació en format podcast. <https://donesalesones.adpc.cat/conversa-radiofonica-entre-victoria-pujolar-i-teresa-pamies/>

“La lluita antifranquista” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat de Catalunya, 2022). Llegit per Araceli Bruch

Mentre baixava amb els dos policies per la Via Laietana el seu cervell treballava ràpid. Calia entendre què havia passat i com calia reaccionar. Que algú l’havia delatat era segur. Es va comprometre a no anomenar ningú: “Jo seré l’última”-es va dir.

El comissari Quintela va començar a llegir els fulls volanders de propaganda antifeixista amb molta dificultat perquè estaven en català i la Victòria li digué que girant el full es podia llegir en castellà. Com a resposta li van caure un reguitzell de bufetades (…) Després dels mastegots la van baixar als calabossos. La cel.la era plena de dones d’edats distintes, moltes més de les que hi podien cabre. En aquella caserna tots els policies tenien mala fama, però a la Victòria li va tocar enfrontar-se als sinistres germans Creix. Per les preguntes que li feien es va adonar de la mentalitat masclista d’aquells homes. No podien entendre que una dona pogués ser la responsable d’una organització de resistència clandestina, per això entre cops i improperis li preguntaven pel nom de l’home que dirigia la JSU. Tanmateix la Victòria tenia ben clar què la mantenia sencera: no esmentar ningú de l’organització. “Aquesta és la meva força” -es deia.

Una nit, un dels germans Creix va agafar una porra de plom, folrada de cautxú i van arribar els cops de porra a l’esquena de dalt a baix, des dels peus fins al cap. El dolor era atroç, va perdre la noció del temps i no podria dir si va cridar. El que sí que li va queda clar és que no va dir ni un nom. La Victòria s’enduria de la Via Laietana un record inesborrable com el d’aquella nit que va sentir una coral d’homes joves que en veu baixa cantaven un himne. Sí, era l’himne dels guerrillers republicans espanyols a la Resistència francesa i dels guerrillers de l’interior, de tot Espanya.

Viure a la presó. La Victòria observà colpida i esgarrifada aquella fàbrica de tortures, no tan físiques, com morals que s’acarnissaven en les dones que estaven preses per motius polítics. Volien convertir aquelles dones republicanes en robots, sense caràcter, sense criteri ni personalitat. En aquell pavelló hi havia moltes coses a fer. Calia aixecar la moral de les dones grans, perquè algunes s’enfonsaven. Amb les dones joves del pavelló ajudaven en el que podien. El grup de la Victòria feia dies que rumiaven què es podien empescar per fer participar totes les preses i que les monges i els funcionaris no els posessin impediments. Van descobrir que en el reglament no estava prohibit que hi hagués un pista de bàsquet. Van posar fil a l’agulla i l’activitat va ser un èxit, s’hi van apuntar gairebé totes les joves i van començar a fer partits. Totes les dones de la presó s’asseien a banda i banda de la pista esperant que el partit comencés. Era la capitana i l’enorgullia veure com s’havia fet realitat aquella idea.

Va arribar el dia de traslladar les tres dones del mateix expedient a la presó de Las Ventas de Madrid on se’ls faria un consell de guerra. Pel camí havien de fer nit a un parell de presons, per això cadascuna portava un paquet a cada mà: en un hi duien el menjar per al viatge (llaunes de sardines i pa) i en l’altre les seves pertinences, motiu per al qual no les van emmanillar. Quan anaven cap a l’estació de França, a la Victòria li va passar com una pel·lícula al davant, era una ocasió perfecta per escapar-se. Va posar els diners a la butxaca d’una de les preses i li va xiuxiuejar: “tu pagues i després dius que t’han tornat malament el canvi”. En sortir del taxi eren les set del matí i l’estació era plena de gent entrant i sortint. “M’han donat malament el canvi!” va sentir que cridava la Mercedes. El guàrdia civil girà cua per saber que estava passant i va ser en aquell moment que la Victòria va aprofitar per escapar-se. Com que havia memoritzat el número d’un camarada de les JSU va entrar en un bar i li va trucar. Quan va arribar el company havia tingut temps de valorar la situació: Què penses fer? Passar a França. Al cap d’una estona va arribar un taxi amb dues companyes que la van recollir. Després de descansar una mica, es va iniciar l’operació canvi d’imatge: li van tintar el cabell, la van maquillar i li van posar una roba elegant, bones sabates, un bon abric i un xal per completar la transformació. Quan van arribar a l’estació de França, estava plena de guàrdies. La Victòria va seure elegantíssima en un vagó de primera, fingint una serenitat que no tenia. El cas es que va arribar a Figueres molt més tard del que tenia previst. Era la una de la matinada quan es va trobar sola, enmig de la foscor dels carrers buits: Tranquil.la, recordes bé l’adreça i has memoritzat el camí. No et pots perdre. La companya de la presó, Àngela Ramis li havia indicat on vivia la seva mare.

“La vocació et segueix” (Fragment del llibre d’Elvira Altés: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Ed. Generalitat, 2022). Llegit per Araceli Bruch

Quan, el setembre de 1950, el govern francès, arran de la pressió del dictador Franco, prohibeix el Partit Comunista d’Espanya, els dirigents són expulsat del país, han de passar a la clandestinitat i adoptar mesures per sobreviure. La Victòria va agafar els dos fills, el Carlos i el Jorge, i ja embarassada del tercer va marxar cap a un futur incert. (…) Calia trobar un lloc per donar a llum la criatura. Com tantes vegades a la seva vida, en l’últim moment va aparèixer l’ajut. En sortir de la clínica de maternitat, i amb la criatura acaba de néixer, la situació no va millorar. Van passar gairebé dos anys, anant en pisos que els deixaven o en una habitació que compartien. Només una cosa aconseguia abstreure-la de les angúnies i preocupacions: dibuixar. Com que sempre portava un bloc i un llapis, un dia que se sentia aclaparada va
començar a fer un retrat del nen.

En una de les seves passejades, la Victòria es va assabentar que a Bucarest i havia una bona escola de Belles Arts, i va començar a picar-li el cuquet d’aquella vocació mai oblidada. Va veure clar que era el moment d’inscriure-s’hi i va sol·licitar seguir les classes a nivell universitari (a l’Institut Nicolau Grigorescu). Si a Barcelona no havia pogut cursar la carrera, ara els seus quatre fills no serien obstacle per tirar endavant el seu desig més preuat. Trobava el seu refugi en la pintura. Sempre que podia esgarrapar una mica de temps entre la feina, els fills, la militància política i tot plegat , se situava allà, en aquell espai , entre el llit i la finestra per tornar a sentir la intensitat i l’emoció de crear. Pintava els diumenges o quan podia, però eren aquelles estones que li retornaven la sensació de plenitud. De vegades, la Victòria s’aturava a pensar en com havia estat la seva vida: tornava a sentir l’excitació d’aquell dia que va pujar les escales de la Llotja i des de la mirada d’aquella noieta de dotze anys, repassava totes les esperances i les il·lusions que s’havien quedat pel camí. Sí, la vida havia estat ben diferent de com se l’havia imaginada, potser perquè aquesta ruta que s’emprèn en néixer és imprevisible, de vegades sorprenent i altres terrible, i els éssers humans que hi transiten, tan vulnerables, tan subjectes a les giragonses de la història, no poden fer gaire més per sobreviure que el que ella havia fet: lluitar quan havia estat possible i emmotllar-se al que li arribava quan no hi havia més opció.