Dimecres 08 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas
Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)

Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 5a.
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons

Apunts de Miquel Nistal de la ponència de Marició Janué

Imatge principal: Imatge: “Barcelona, proclamación de la república, aspecto de la plaza de San Jaime en la mañana del 21 de febrero [1873]”. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.

Sinopsi

El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.

La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.

El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.

Cronologia

• La revolució de setembre de 1868, la Gloriosa a Barcelona.
• Els voluntaris catalans a la Guerra de Cuba
• La revolta federal de 1869 i la repressió posterior.
• Vagues, quintes i epidèmies 1870-1872.
• Primera República sense cantó a Catalunya 1873-1874
• La Tercera Guerra Carlina 1872-1876

SESSIÓ 5:  “BARCELONA EN REVOLUCIÓ (1868 – 1873)” Ponència de MARICIÓ JANUÉ  (UPF)

INTRODUCCIÓ

La Barcelona de l’època del Sexenni era una ciutat de poc més de 200.000 habitants (Madrid en tenia prop de 300.000); la província n’eren 835.000  i l’Espanya del moment superava els setze milions. Un estudi de la població activa barcelonina, mostra una societat industrialitzada amb una majoria d’obrers i dependents (42 %), seguit dels menestrals (32 %); els homes de negocis eren el 12 % i les professions liberals un 7 %, així com els militars que amb el mateix percentatge superaven en nombre aquest darrer grup i formaven un col·lectiu  prou nombrós, gairebé un per cada 50 habitants.

El context històric mostra una progressiva discrepància entre l’estructura social i econòmica espanyola i la catalana més desenvolupada i industrialitzada amb una crisi econòmica que es manifesta en la dècada dels 60 amb un punt àlgid el 1866 i una sensació de desànim entre la burgesia catalana. La crisi intensificà la conflictivitat social i la lluita de classes com recorda el governador civil de Barcelona l’any 1866 Antonio Guerola (1817 – 1901):

“Toda crisis fabril en Cataluña no sólo afecta a los inmensos capitales empleados en las fábricas y la subsistencia de millares de familias, sino que puede afectar el orden público el día que se lancen a la calle, como ya ha sucedido alguna vez, veinte o treinta mil obreros sin trabajo, pidiéndolo para comer”.

La desvinculació entre els interessos dels grups socials i els governs liberals és creixent: queixes contra els impostos molt elevats, contra els consums, les quintes, els arbitris locals que eren molt elevats ja que les administracions  locals se’n feien càrrec de les infraestructures (carreteres, ferrocarrils i camins). L’àmplia presència militar i les prerrogatives del Capità General, sempre per sobre de les autoritats civils i els drets polítics restringits de manera gairebé contínua, amb unes eleccions restringides per cens i amanyades pel governador civil, amb períodes electoral molt curts.

La situació política era divergent respecte a Espanya i l’Estat no oferia resposta a una burgesia que no s’assimilava en un projecte de nació no consensuada, cosa que conduïa a un allunyament de les classes populars, dels demòcrates – republicans i del liberals – progressistes. Inclús els burgesos – conservadors estaven decebuts per la nul·la resposta dels governs de la Unión Liberal d’O’Donnell que no atenia a les esperades reformes de la indústria ni a la descentralització administrativa. En definitiva, l’any 1868 l’Estat Liberal espanyol vigent era vist com a autoritari i centralitzador, però ineficaç i no integrador i no tenia el suport, ni de liberals, ni, per descomptat,  dels antiliberals.

En aquesta situació, es produirà un Pronunciament liberal el setembre de 1868 en el qual Catalunya, a diferència d’altres moments revolucionaris del segle, no serà pionera i l’entusiasme inicial de la població serà escàs. Caldrà analitzar aquest fet i les característiques de les propostes de les diferents opcions polítiques de Catalunya després de setembre. També caldrà valorar-ne les propostes d’organització alternativa de l’Estat que vindran de Catalunya i quins eren els sectors polítics que les representaven.

LA REVOLUCIÓ “GLORIOSA” DE SETEMBRE DE 1868 A BARCELONA

El Pronunciamiento es produeix a Cadis el 18 de setembre i l’almirall Juan Bautista Topete (1821 – 1885) llegeix un manifest que acaba amb un ¡Viva España con honra! que es faria cèlebre. El dia 21 arriben als periòdics catalans les primeres notícies que no tenen cap ressò. Entre la indiferència general, el dia 23 es fa la proclama del Capità General de Catalunya, Conte de Cheste, anunciant el fracàs del pronunciament i ja el dia 29 s’escampen rumors del triomf del pronunciament a Madrid i això desencadena les mobilitzacions i la formació de Juntes pel territori. En uns primers moments, l’escepticisme és el protagonista a Catalunya. En l’anàlisi de Josep Fontana sobre la resposta des de Catalunya, explica que els progressistes catalans que acostumaven a guanyar les eleccions fins el retraïment de 1863 es retiren del joc polític per protestar i aïllar la Corona. Els fracassos constants i les dures repressions dels anys anteriors havien provocat un distanciament respecte els progressistes espanyols i un cert allunyament de les aspiracions populars. Prim havia defraudat als progressistes catalans en l’aixecament de 1867 i així ho explicava un  progressista català a Víctor Balaguer:

“Si Prim hubiese comprendido el espíritu de Cataluña entera a buen seguro que sin fuerzas para custodiarle hubiera pasado la frontera y quedaba levantado el país y las fuerzas del Ejército rendidas en cuarenta y ocho horas […] No es fácil reanimar  el valor perdido pues que muchos y miles de hombres  se habrán retirado por tener muchos desengaños […] si algún día tratan de algún otro plan y hantes no han procurado introducir harmas y municiones, de seguro que no harán nada y perderán y fracasarán cuantos movimientos intenten y aun con esto, tal vez sería algo dudosa la victoria”

Els demòcrates – republicans que comptaven amb el suport de les classes populars ja havien rebutjat el pacte d’Ostende  de 1866 entre progressistes i demòcrates i que seria l’avantsala de la revolució de setembre i de l’enderrocament de la Monarquia d’Isabel II.

LES JUNTES REVOLUCIONÀRIES I EL GOVERN PROVISIONAL

Els primers  dies d’octubre es van format per tot Catalunya les Juntes Revolucionàries provisionals. La composició queda repartida a la majoria de les Juntes de forma més o menys equitativa entre els dos projectes polítics: el monàrquic – progressista i el demòcrata – republicà. Van adoptant, de forma dispersa, disposicions entre les quals els drets individuals i polítics (masculins) i el sufragi universal (masculí). També recalquen l’antiborbonisme, l’anticlericalisme i l’anticentralisme. Podem llegir en les actes de la nova Diputació de Barcelona del dia 3 de novembre de 1868 el següent:

“Descentralizar economizando, es el encargo que a no dudar, encomienda muy particularmente a todas las corporaciones populares, la Gloriosa”.

També fan èmfasi en l’abolició de consums i quintes i, en el cas de Barcelona acabar l’enderrocament de muralles i de la Ciutadella. Hi ha algunes Juntes, com la de Reus o algunes d’Andalusia on els federals tenen molt pes i que són més radicals en els seus plantejaments.

El dia 9 d’octubre es constitueix a Madrid el Govern Provisional; es tracta d’un acte unilateral de la Junta de Madrid que serà molt mal vist des de Barcelona ja que deixava entreveure la voluntat centralitzadora que s’hi amagava. Els monàrquics-progressistes ho acceptaran, però no els republicans. La Cronica de Cataluña  del dia 13 d’octubre, té la visió centralista d’aquest sector del progressisme  i fa èmfasi en la bondat dels polítics de Madrid:

“La ausencia de democracia en la constitución del poder provisional no implica el menor recelo por parte de este partido hacia los hombres que después de reconquistarnos las libertades con las armas, han asumido la espinosa tarea de afianzarlas empuñando las riendas del gobierno”.

La visió dels provincialistes, l’altre sector del progressisme  en el diari La montaña catalana el dia 14 d’octubre  és  que hagués estat millor la consulta a les províncies, però ho accepten:

“Sin duda habríamos celebrado con mayor entusiasmo su nombramiento (no se nos tache de descontentizados) si a él hubiesen tenido participación directa o consultiva las demás provincias españolas”.

Els provincialistes són partidaris de la descentralització administrativa i així ho escriu un dels seus, en Víctor Balaguer a La montaña catalana de 23 d’octubre que explica molt bé què és i què no és el provincialisme:

“En efecto ¿Qué es provincialismo?¿Es la idea, la tendencia a romper todo lazo con el centro oficial y a gobernarse por sí? Esto no es provincialismo: esto sería aspiración a la independencia. ¿Es, por ventura, la tendencia de las provincias a tener administración propia, a estudiar las fuentes de su historia, a cultivar su idioma propio y a desenterrar las bellas páginas de su literatura? Este es, en nuestro concepto, el provincialismo”.

El dia 8 d’octubre, El Telégrafo recull el parer totalment disconforme dels demòcrates – republicans:

“[…] aconsejando al general Serrano que haga uso de su espada para proclamar el Directorio […] nosotros tememos que el país la reprobaría […] porque sólo las Juntas del país pueden dar forma general al gobierno interino”.

Entre les tendències diverses dins d’aquest darrer  sector, els federalistes són predominants a Catalunya i consideren la reorganització de l’estructura administrativa de l’Estat imprescindible per a la modernització i, en paraules de Valentí Almirall  vicepresident del Club de los Federalistas (1868).  per superar:

“la unidad nacional ficticia que después de enemistar a unas provincias con otras, las sujetó a todas a la tiranía y codicia de un centro envilecido”

El dia 13 d’octubre es fan les eleccions per a la Junta Definitiva, les primeres amb  sufragi universal masculí;  a Barcelona la participació va ser del 53% del cens. Èxit progressista (61 % a Barcelona) a les Juntes catalanes més importants (Barcelona o Tarragona). Al desembre de 1868 es fan les primeress eleccions municipals i ara són els republicans el que guanyen (54 % a Barcelona i un 44 % del monàrquics-progressistes) els principals ajuntaments catalans.

CATALUNYA REPUBLICANA

A partir d’aquestes eleccions, les candidatures republicanes guanyaran sempre fins les darreres eleccions del Sexenni de l’any 1873, amb una tendència creixent del vot. Cal tenir en compte que els republicans intervenien per primera vegada oficialment a la política i eren especialment  forts a Barcelona i Girona. Malgrat el predomini republicà, el pes electoral dels monàrquics serà alt fins que es retiren de les eleccions a partir de l’agost de 1872. Un fet inèdit en la història política d’Espanya és el pes dels polítics catalans: dos presidents de govern catalans durant la Primera República (Figueras i Pi i Margall) i cinc ministres (tres federals empordanesos, Tutau, de finances, Nouvilas, de la Guerra, i Sunyer i Capdevila, d’Ultramar, a més del mateix Pi i Margall, de governació, i Soler i Pla, d’estat i d’ultramar). La força del republicanisme va distingir la dinàmica electoral catalana de la majoritària a Espanya i a Madrid. Així, a les eleccions a Corts Constituents de gener de 1869 els republicans tindran a Catalunya el 75.6 % dels vots, mentre que a Madrid, els monàrquics en treuran un 63 % i, pel conjunt d’Espanya un 70 %.

Més enllà de les xifres hi ha un seguit de trets que caracteritzen les polítiques republicanes. Eren partidaris del sufragi universal masculí i d’un respecte estricte dels drets i llibertats dels ciutadans, defensors de la nova participació política  amb la celebració de meetings i de la divulgació de les candidatures mitjançant compromís públic del candidats sobre el programa. Una major sensibilitat pels temes socials  i una gran percepció del vincle existent entre els règims democràtics i l’eficàcia per resoldre els problemes de la societat. Una gran utilització dels mitjans de comunicació i propagandístics característics dels moderns partits de masses. Un major grau d’organització, a més de comitès electorals, s’estableixen comitès locals, de districte i provincials permanents elegits democràticament tot intentant controlar  la militància. Una gran  voluntat d’intervenció en la societat civil: celebració de conferències i activitats de discussió política i social a través dels clubs i cercles.

Per la seva banda, el que caracteritzava les forces progressistes-monàrquiques era que avalaven  un règim unipartidista de totes les forces liberals, però després de l’escissió radical (mitjans 1871), es van inclinar per un sistema bipartidista amb un sufragi universal només aparent i basat en el torn entre monàrquics-sagastins i conservadors, com després ho seria el règim de la Restauració. La manca d’assentiment amb el règim democràtic era prou general tot variant en intensitat segons les faccions i a favor d’àmplies prerrogatives pel monarca, com succeiria després del 1875. Els drets i les llibertats s’havien de limitar, tot prioritzant el manteniment de l’ordre polític i social. No s’utilitzava la mobilització (en general a Espanya, inclòs Madrid), tot i que veien necessari l’ús de mitjans de propaganda com els que feien servir els republicans  El rebuig al federalisme era radical i no tenien estructures organitzatives estables. Model de partit proper als partits de notables amb l’absència d’un projecte polític de significat col·lectiu.

A Barcelona més del 75% dels polítics elegits no havia exercit cap càrrec d’elecció prèviament, ni ho faria després. Dels monàrquics elegits, més de la meitat va acceptar exercir càrrecs designats per les autoritats cosa que alterava el sufragi, mentre que això no ho va fer cap republicà. Dels elegits  a l’etapa 1868-1873, la majoria eren, bàsicament burgesos: el 90% a Barcelona capital, Reus o Tarragona, eren homes de negocis o professionals liberals. De tota manera, la proporció d’homes de negocis era inferior al que hi haurà a la Restauració i sempre serà  més elevat entre els monàrquics. Quant a les professions liberals, la proporció serà més elevada que no en l’etapa isabelina o la posterior Restauració. Una part de la burgesia catalana adoptà el republicanisme. Les classes populars tindran una proporció d’electes més reduïda entre els republicans: menestrals, botiguers o obrers i dependents. A Barcelona, Tarragona, Girona, s’ha observat una composició més popular entre els polítics republicans.

LES CONTRADICCIONS DE LA DEMOCRATITZACIÓ

Al llarg del Sexenni a Catalunya s’evidencia per part de les autoritats, la voluntat d’utilitzar les maniobres il·legals i fraus  per alterar els resultats electorals a favor seu. A les municipals de Barcelona, la divisió més polèmica va ser la que va realitzar el Capità General arran de l’aixecament federal del 1869. A les eleccions a Corts, va resultar conflictiva la demarcació adoptada el març de 1871, on les circumscripcions es van substituir de nou per districtes i seccions. Aquest sistema havia estat criticat abans de la Revolució pels progressistes per ser més donat a les coaccions i personalismes de partit i menys respectuós amb les minories. El fet que durant la República no s’abandonés, fa pensar en l’adaptació dels republicans a aquestes pràctiques polítiques. Les eleccions del Sexenni van ser molt conflictives i s’hi van exercir diverses formes de frau electoral, on van participar les autoritats governamentals, les locals i les diverses forces polítiques. S’han trobat actes d’aquest tipus a les comarques de Girona a les eleccions a Corts de març de 1870, març de 1871 i abril de 1872; a la Catalunya meridional, s’han descrit formes de frau, manipulacions de llistes i coaccions a les generals de 1871 a Valls i Tortosa; i a les d’abril de 1872 a Tarragona i a Capçanes, Falset, Valls, Montblanc, Roquetes i el Vendrell; a Barcelona, no van faltar les irregularitats en el procediment electoral.

Un dels personatges clau en l’exercici de la influència electoral governamental va ser el governador civil. Si bé les denúncies per aquests motius van ser protagonitzades per republicans fins a la República, durant aquesta van ser els mateixos integrants del partit republicà els acusats d’utilitzar mètodes fraudulents. A Barcelona  ciutat, es va canviar la distribució de districtes electorals, de manera que en successives eleccions municipals, en alguns districtes arreglats, costés molt pocs electors per cada regidor; tal com Josep Maria Torres explicava a la Diputació a finals de novembre de 1871:

“si […] se observa la monstruosidad de la nueva división […] por el abuso que en ella se nota de asignar 9.000 electores a unos colegios y 2.000 a otros […], no se podrá menos de convenir que el Ayuntamiento de Barcelona ha procedido con manifiesta extralimitación en sus atribuciones con grave detrimento de los preceptos legales y de los derechos de sus administrados”.

La divisió del republicanisme català entre intransigents (pactistes) i benèvols (constitucionals) va afeblir el federalisme, tot i que les divisions reals eren menors del que el radicalisme verbal faria suposar. Els intransigents van mostrar una actitud poc adequada per reforçar les estructures organitzatives del republicanisme: si no dominaven els comitès locals, refusaven una direcció forta del partit i van donar suport a organitzacions republicanes paral·leles i clientelars, com les juntes de districte. Quan presidien el comitè (abril 1872), van acceptar l’entrada de benèvols i van combatre les juntes. A partir d’aquesta reconciliació de benèvols i intransigents aquests es van dividir, van acabar abandonant la intransigència que quedà reduïda a una minoria radicalitzada. La confusió entre l’electorat va fer disminuir fortament la participació a les eleccions dels comitès. La caiguda en la participació electoral augmentà durant el període de monarquia (16 novembre 1870 – 11 febrer 1873) d’Amadeu de Savoia (1845 – 1890) fins un 33 % de descens que seria molt més gran en el període republicà amb una abstenció a les eleccions a Corts de 1873 del 72 %.

La militarització de la vida social, el recurs a la força per al control de l’ordre públic no canviaren al llarg del Sexenni i els estats d’excepció o guerra van ser constants des de l’aixecament federal d’octubre de 1869. El fet que a Barcelona els republicans aconseguissin el percentatge de vots més elevat, no va significar que ells la major part de l’etapa representessin majoritàriament els ciutadans en les institucions de poder ja que, tant a l’ajuntament de Barcelona com a la Diputació o a les Corts. L’aixecament federal significà que la majoria republicana fos substituïda per monàrquics. Les manipulacions electorals posteriors, van modificar el sentit del vot popular republicà. La Diputació fou ocupada per monàrquics, de manera gairebé constant, des de l’octubre de 1868 fins l’abril de 1872. L’ocupació de càrrecs polítics per designació de les autoritats va ser molt habitual, sempre monàrquics i per interessos econòmics o pel rebuig a ampliar la participació política. Les autoritats pretenien, evidentment, alterar la voluntat popular i evitar que els ajuntaments o les diputacions fessin de contrapoder radical a l’acció del govern de Madrid. D’aquesta manera, el desànim s’estengué entre la ciutadania que veia inútils els seus esforços de participació.

ELS DESACORDS INTERNS DE LA SOCIETAT CATALANA

La separació d’Església i Estat amb una visió laïcitzant de la societat, fou un punt de fricció important entre republicans i monàrquics – conservadors. El paper de la milícia popular era un altre punt de ruptura. Els monàrquics n’eren contraris i així, el desarmament de la milícia a Tarragona per ordres del governador civil fou el desencadenant de l’aixecament federal de setembre de 1869 en el que van participar-hi 8.000 catalans, amb un ampli ressò pel territori; en aquest context va tenir lloc l’anomenat “foc de La Bisbal”, quan partides de federals empordanesos, majoritàriament menestrals, després d’haver proclamat la República Federal, es van enfrontar a les tropes del govern militar de Girona.

Enmig del període s’estava produint la denominada Guerra Llarga de Cuba (1868 – 1878) i aquí el paper abolicionista de l’esclavitud era un altre punt de no trobada, ja que pels republicans l’abolició era la condició prèvia a sufocar la rebel·lió cubana mentre que els monàrquics – conservadors eren defensors del sistema esclavista i van contribuir amb la creació de grups de pressió a l’enderrocament de la monarquia d’Amadeu I.

L’obrerisme català va iniciar el període amb la legalització de l’Associació Internacions de Treballadors -AIT– el juny de 1870, donant suport a l’opció republicana federal, però el va acabar  posant en qüestió les opcions polítiques democràtic – burgeses. El règim va anar perdent el suport dels treballadors.  L’AIT va ser dissolta el gener de 1874, després del cop d’estat de Pavia. La burgesia liberal s’hi oposava a tot plegat i els monàrquics recomanaven a Crónica de Cataluña, de l’u de juliol 1 de 1870:

“ejercer la mayor vigilancia a fin de que no abuse de su poder, y, sobre todo, anteponerse, en el terreno práctico, a las soluciones radicales imposibles y disolventes a que aspira la asociación”

Els republicans burgesos es van anar allunyant dels obrers i així escrivia El Telégrafo sobre la Internacional Obrera (AIT) el 13 d’abril de 1871:

“un peligro para la libertad, para el orden y para la propiedad de Europa”.

El procés revolucionari dona lloc a múltiples antagonismes amb les autoritats governamentals. Hi havia una dinàmica diferenciada entre grups polítics d’aquí i de la capital; així, mentre a Madrid el suport dels grups monàrquics a la Constitució de 1869 era important, a Catalunya els recels seran molt grans i els suports febles.

La Diputació de Barcelona s’oposarà als arbitris per a la Junta de Carreteres, mentre que a Madrid es reposarà l’arbitri eliminat per la Junta Revolucionària de Barcelona. Cosa semblant passarà amb els consums ja que es van cremar els burots on es cobraven i hi van haver actes de violència quan el febrer de 1872 es van tornar a posar els consums. Un altre punt de fricció era la descentralització,  consens molt ampli en els sectors de Catalunya, fins i tot entre monàrquics conservadors. De tota manera, la demanda no implicava cap reconeixement implícit o explícit de cap realitat diferencia catalana. A Madrid la idea del federalisme era nul·la, la direcció del Partit Republicà va rebutjar la pressió dels catalans perquè fos federal es considerava una imposició catalana sobre els espanyols.

La proposta de Reforma de l’Administració,  a ulls catalans, ni la modernitzava ni la descentralitzava amb la qual cosa, l’oposició des de Catalunya era total. Hi havia un consens general per a l’abolició de les quintes amb una revolta en contra a Barcelona l’abril de 1870. L’abolició i la proposta d’un exèrcit de voluntaris només van funcionar durant el bienni republicà i van fracassar. La Guerra Carlina (1872 – 1876) va suposar, a més a més, una lluita interna entre els monàrquics contrariats per la desorganització de l’exèrcit i els republicans catalans que proposaven alternatives de defensa com les milícies o l’exèrcit de voluntaris. Quant al lliurecanvisme impulsat per l’aranzel Figuerola (1869), cal esmentar l’oposició de la patronal catalana tal com deia l’empresari Juan Güelll’any 1869:

“Vuestras reformas, en sentido de favorecer el Erario y al consumidor, matarán al productor, y con él al consumidor, al comercio y al Erario; arruinarán al país en provecho de otras naciones, cuyos consejos egoístas habéis seguido”.

El proteccionisme va unir al Principat forces polítiques i grups socials de tota mena, inclús els treballadors.

LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

La proclamació de la República reuneix el 12 de febrer de 1873 una abigarrada multitud a la plaça de Sant Jaume amb un munt de plantejaments que semblen incompatibles entre sí:

¡Municipios autónomos! ¡Estados federales! ¡República democrática federal! ¡Viva la Confederación Española!

La desconfiança en l’exèrcit és molt gran entre les noves autoritats republicanes. Es proclama l’exèrcit voluntari i es creen els Voluntaris de la República que seran fortament rebutjats pels sectors monàrquics al temps que la Diputació de Barcelona incita els soldats a abandonar l’exèrcit i acorda la seva dissolució a la província, al mateix temps que ho reorganitza amb voluntaris. El nou president Estanislau Figueras (1819 – 1882) envia un telegrama a la Diputació el 23 de febrer cridant a la calma:

“Es preciso que cese a toda costa el estado anormal de esa ciudad eminentemente republicana. Solamente con el orden puede salvarse la República. Conozco los esfuerzos que para conservar la tranquilidad ha hecho y está haciendo esa corporación por los cuales merece bien de sus representantes y de la patria entera pero urge que Barcelona recobre la calma”.

La població catalana es mostra impacient a l’espera de proclamar l’estat federal de la província i de Catalunya i també que es declari la “Convención del Estado Federal de Cataluña”. El conservador Diario de Barcelona, publica el 2 de març:

“el federalismo es la dirección que toma la corriente popular que ha de acentuarse más cada día”

S’anuncia la dissolució de les Corts i la Diputació de Barcelona rebutja les proposicions de declarar la província en estat federal; i aprova demanar les altres diputacions catalanes i balears la coordinació per a salvar la República. El president Figueras fa a les Corts un al·legat en defensa de la unitat nacional:

“Nadie, nadie ha pensado jamás en segregaciones del territorio. Todos hemos pensado siempre en defender la unidad y la integridad nacional […]”

A la Diputació de Barcelona hi ha tensions i propostes del sector intransigent sobre l’estat federal. Les tibantors, propostes i contrapropostes sobre el paper de l’exèrcit, la llicència o no dels soldats o la proclamació de la república federal, continuen; no es fa la proclamació, però:

“en el caso que mañana se exigiera por el pueblo y el ejército la proclamación de la República democrática federal en esta provincia, la Diputación provincial se declara espontáneamente disuelta y nombra dos delegados de su seno […]”

Els republicans veuen molts avantatges en la federació tal com publica La Imprenta el 8 de març:

“[…] el gobierno central lo absorbe todo y domina las provincias por medio de sus delegados, que las más de las veces ignoran lo que han de administrar o dirigir;  en la federación el gobierno federal se constituye por medio de las delegaciones de las provincias […], lo cual obliga a establecer entre ellas la mayor armonía; al contrario de lo que sucede en los gobierno unitarios, cuyo interés estriba las más de las veces en poner en pugna los de las provincias entre sí”.

Durant aquests mesos, a Madrid no deixen de parlar dels separatistes o independentistes de Catalunya, tot i que des de Catalunya d’això no se’n parlava ni era el seu objectiu de cap mena.

LA DIVISIÓ DE BENÈVOLS I INTRANSIGENTS. EL SORGIMENT DEL CENTRO DEL ESTADO CATALÁN

El Comitè barceloní del Partit Republicà Democràtic i Federal (PRDF) era dominat fins el gener de 1873 pels intransigents, no partidaris, com els benèvols, de fomentar pactes amb altres forces polítiques sinó de fer pactes amb altres regions i de la lluita al carrer i insurreccional. Sorprenentment, el comitè dominat pels intransigents, va acordar l’establiment de pactes amb radicals monàrquics i carlins i que a les eleccions d’abril de 1872, la candidatura federal fos unitària. El comitè va dimitir a l’octubre de 1872 per la deserció de molts militants i en unes noves eleccions de comitè, guanyen els benèvols. El 22 de març de 1873 es crea el Centro del Estado Catalán com una maniobra dels federalistes per construir la federació partint de la base dels municipis autònoms  i els estats sobirans federats.

El 22 de març de 1873, les Corts aproven el projecte d’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. La història venia, però, de les primeres Juntes Revolucionàries (Madrid i Barcelona) de l’octubre de 1868 que havien resolt l’emancipació dels esclaus antillans. En el marc de la Guerra Llarga a Cuba, la Diputació de Barcelona decideix enviar a Cuba diversos batallons de voluntaris l’any 1869. El 23 de juny de 1870, les Corts  aproven la “Ley de Vientres Libres” presentada pel Ministre d’Ultramar Segismundo Moret i que concedeix beneficis limitats als esclaus i a la seva descendència. Durant el regnat del Savoia, apareixen a Madrid grups de pressió antiabolicionistes, el “Centro Hispano-Ultramarino”, que agrupava espanyols que havien residit a les Antilles. En el mateix sentit, es crea un “Círculo” a Barcelona. Quan el mes de desembre de 1872 el projecte d’abolició entra a les Corts, les reaccions són contraposades: la Diputació de Barcelona n’és partidària, mentre que l’ajuntament mostra reticències. Finalment, ja durant la República, s’aprova l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico amb limitacions. La premsa republicana demanava a l’abril de 1873 de continuar el projecte abolicionista a Cuba amb la condició prèvia d’acabar amb la guerra.

BURGESOS I PROLETARIS: CAMINS DIVERGENTS

La República porta la nova legalització de l’AIT el febrer de 1873 i això arriba acompanyat d’un seguit de reivindicacions obreres que incloïen armes per lluitar contra els carlins, autonomia municipal, reducció de la jornada laboral, augment dels salaris, la República federal i el llicenciament dels soldats en servei. Les vagues entre febrer i juny són molt abundants i això provoca un rebuig entre els republicans, com es podia llegir a La Independencia el 25 de juny de 1873:

“cuando es necesaria mayor copia de cautela, de sensatez, de prudencia, siembran por doquiera recelos injustificados, desconfianzas injustas, soliviantan los ánimos, emprenden huelgas desastrosas y se gozan en el desasosiego, en la intranquilidad, en la ruina, en el desconcierto, en la destrucción, en la guerra de clases, en el hambre del obrero y en la muerte del Trabajo”.

Un Comitè de Salvació Pública obrer pren l’ajuntament per iniciar la revolució social però fracassa. Al final del període hi ha un canvi del moviment obrer respecte el republicanisme tal com es pot llegir a l’òrgan obrer La Federación, l’1 de novembre de 1873:

“No es posible por más tiempo confiar en que se nos prepare nuestra redención por nadie, ya se llame, políticamente hablando, absolutista, progresista, moderado, unionista, demócrata o republicano más o menos radical, todos son adversarios declarados del proletariado”.

LA TERCERA GUERRA CARLINA

El pretendent al tron Carles VII va cridar a la revolta el 15 d’abril de 1872 i va ser escoltat al País Basc i a Catalunya i també es van aixecar partides a altres llocs. Un dels motius que va empènyer alguns sectors de Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta. Després d’uns mesos d’èxits militars carlins, l’arribada del govern republicà aprova una llei de 18 de març de 1873 d’organització de batallons francs de voluntaris per combatre els carlins, cosa criticada pels monàrquics per utòpica. La progressió carlina continua i això causa tensió a Barcelona; el Comitè Provincial del PRDF demana al govern armament, la substitució del capità general i permís per organitzar un sometent general  dels homes entre 14 i 60 anys a les quatre províncies catalanes. L’Ajuntament de Barcelona estableix una exempció per quota, cosa que provoca rebuig per part de la població, especialment entre els obrers. L’organització de tot plegat és lenta i poc operativa. La Diputació organitza la mobilització del sometent i això provoca rebuig entre les classes conservadores. El mes de juny de 1873, els diputats catalans a les Corts publiquen un manifest dirigit a les Corts on reclamen l’aixecament d’una contribució extraordinària de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals al territori ocupat.

LES ELECCIONS A CORTS DE I LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA FEDERAL

Els monàrquics dividits entre faccions radicals i sagastins s’acaben de fraccionar a finals de l’estiu de 1872. Les primeres eleccions a Corts de l’etapa republicana es fan entre el 10 i el 13 de maig de 1873, pretenen ser constituents, mentre continua la guerra a Cuba i la tercera guerra carlina. Els carlins no s’hi van presentar i els partits de l’oposició van demanar l’abstenció (retraïment): els radicals que havien fet dos intents de cop d’estat, els sagastins i els alfonsins de Cánovas es retiren del joc polític, però el conservador Diario de Barcelona de 18 de maig és crític amb el retraïment:

“Los partidos de oposición no podían presentarse en las urnas porque […] ninguno se halla en condiciones para luchar con probabilidades de éxito siquiera parcial. Necesitaban un pretexto para renunciar honrosamente a la lucha, y el gobierno y el partido republicano se lo han dado […] no han apelado al retraimiento en virtud de un acuerdo solemne de sus respectivos correligionarios ni de una coalición de todos los agraviados, han renunciado a la lucha por necesidad, por convencimiento de su impotència”.

A Barcelona s’enfrontaran dues candidatures republicanes, la del Comitè del partit dominat pels benèvols i la Confederació de Districtes amb el suport dels intransigents. L’abstenció és altíssima, un 70 %, i guanyen els benèvols enmig d’un ambient de desencant i de protestes per frau.

Enmig d’una dura campanya radical i conservadora contra el sistema federal el mes de maig, el Diario de Barcelona de 22 de maig,  explica a la seva manera els perills de la federació:

“crear en España una Irlanda evocando recuerdos históricos y avivando odios que parecían extinguidos. […]”.

Passades les eleccions la Diputació de Barcelona sol·licita a la nova Assemblea elegida el ràpid plantejament de la federació, mentre a Madrid el govern aprova un decret llei el dos de juny de regulació dels ensenyaments superiors que els concentra en gran part a Madrid;  això provoca l’oposició, fins i tot dels sectors conservadors catalans i la Diputació tramet una exposició de motius al govern per a la seva derogació. La Imprenta el dia 11 de juny de critica aquest decret:

“[ley contraria al federalismo y al] gran movimiento autonómico de las provincias en todos los ramos de la administración”.

I el conservador Diario de Barcelona també s’indigna el mateix dia:

“Este es el federalismo de los liberales de Madrid. ¡Farsa, farsa y siempre farsa!”.

Els primers dies de juny es viuen amb impaciència entre els sectors republicans per tal que es determinin els estats que haurien d’integrar la federació i que no hi hagin actes espontanis de proclamació. La Diputació demana al govern armes i forces disciplinades que permetin proclamar per aclamació la República Democràtica Federal: el Centro del Estado Catalán escriu un telegrama a l’assemblea constituent l’onze de juny:

“[se declara a la espera de] la inmediata demarcación de los Estados con el reconocimiento de la soberanía para formar la confederación Española”

Els intransigents abandonen les Corts el sis de juny  en disconformitat amb les facultats extraordinàries que s’havia atorgat el govern, de manera que es radicalitzen els enfrontaments entre les diferents tendències republicanes. El dia 8 de juny es proclamarà la República Federal sense cap repercussió real, mentre el directori del partit republicà a Madrid nega als republicans catalans la presentació d’una candidatura conjunta de les diferents tendències i força una candidatura exclusiva de membres del Círculo Republicano.

A les eleccions municipals de mitjan juliol, a Barcelona, per primera vegada, no surt guanyadora la candidatura del Comitè (els benèvols), ni cap altra de les presentades, sinó candidats de sectors diversos; l’abstenció és elevadíssima (85,5 %), les denúncies de frau són creixents i els intransigents elegits es negaran a prendre possessió dels càrrecs.

LA JUNTA DE SALVACIÓ I DEFENSA DE CATALUNYA

Els primers mesos de 1873, els avenços militars dels carlins són importants. La Diputació, en sessió permanent organitza el dia 12 de febrer una Comissió d’Armament i Defensa per organitzar la lluita contra els carlins, mentre a les Corts s’aboleixen les quintes el 17 de febrer i es proclama l’Exèrcit voluntari, resolució que es retirarà al cap de pocs mesos. La Diputació dissol l’exèrcit de la província i a Madrid s’intenten crear Batallons Francs de Voluntaris contra els carlins i la Diputació crea el Cos de Guies de la Diputació el 21 de març. Amb el retrocés militar es decreta el 4 de juliol el final de l’Exèrcit voluntari i es fa una mobilització dels mossos en la reserva per a lluitar contra els carlins des d’estructures d’exèrcit regular. En aquest clima, el dia 12 de juliol s’inicia el moviment cantonalista que no tindrà ressò a Catalunya i es produeix la dimissió de Pi i Margall com a segon president de la República.

El 19 de juliol s’instal·la  la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya  integrada per dos representants de cadascuna de les províncies, el capità general, el Governador Civil, el president de l’Audiència, l’alcalde de Barcelona i diputats a Corts catalans que demanden al govern establir contribucions de guerra i que es crei una milícia forçosa d’homes entre 20 i 35 anys. La Junta i el Governador Civil insisteixen  en dies posteriors al govern que accedeixi a les seves demandes; al final arriba la resposta del govern de Madrid que diu que s’han de consultar les Corts i que:

“excito en nombre del Consejo el patriotismo de todos los individuos de la Junta y de V. mismo para que comprendiendo las graves dificultades que nos rodean no quieran poner una más proclamando el cantón catalán”.

Finalment el govern autoritza el dia 25 de juliol  l’establiment a Catalunya d’una contribució extraordinària de guerra i la milícia forçosa, però no atorga la gestió de la Junta sinó a les diputacions provincials, amb la qual cosa la Junta es dissol el dia 26. El dia 25, el que era president de la Diputació Ildefons Cerdà (1815 – 1876) escriu al govern en queixa per la seva inacció:

“Nos dicen que el absolutista Saballs ha ordenado el levantamiento de los somatenes carlistas de 18 a 50 años en todos los pueblos de la montaña. Al parecer empiezan a cumplirlo los pueblos de los distritos de Berga y Manresa. Y para contrarrestar todo esto una Junta que el Gobierno le regatea los medios de salvar Cataluña”.

EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ FEDERAL

El dia 17 de juliol es presenta a les Corts el projecte de Constitució federal que serà mal rebut a Catalunya a causa de la poca definició dels estats i les excessives atribucions reservades al govern central. Malgrat les pressions, la proclamació dels estats federals no va arribar mai. La Imprenta del 2 d’agost de 1873 explica:

“No es el interés de las provincias, no son los principios ni las causas que han dado vida a la idea federal en España; es el Centro, son los intereses de este los que en el proyecto dominan […],no creemos que nadie pueda tomar en serio la palabra federal que acompaña al proyecto de Constitución”.

El 20 de setembre se suspenen  les sessions de les Corts fins al dos de gener de 1874. Es produeix una escissió dins del Centro del Estado Catalán: els intransigents més moderats abandonen advocant per la unió de tots els republicans per salvar la República i criticant l’abandó de les Corts des del juliol per part dels intransigents radicals. El govern d’Emilio Castelar (1832 – 1899) suspèn les garanties constitucionals i declara l’estat de guerra a les quatre províncies catalanes. Al desembre hi haurà un  intent cantonalista fracassat a Barcelona protagonitzat per alguns intransigents i internacionalistes i quan s’havien d’iniciar els tràmits parlamentaris es produeix el cop d’estat del general Manuel Pavia (1827 -1895) el dia 3 de gener  de 1874 que acabarà de facto amb l’experiència republicana democràtica, tot i que la República formalment continuaria en un format autoritari sota la direcció del general Francisco Serrano fins el nou cop d’estat de 29 de desembre de 1874 que portaria la Restauració borbònica.

CONCLUSIONS

– La progressiva pèrdua de de credibilitat del sistema polític del Sexenni en la societat catalana:  

• Inestabilitat dels governs, contínua convocatòria d’eleccions, poca credibilitat que els polítics elegits poguessin resoldre els problemes del país.

• Repetits estats d’excepció i de guerra, suspensions de les garanties constitucionals, deslegitimació de les institucions polítiques del règim.

• Suspensions d’institucions i càrrecs de govern elegits democràticament, gran part del període no governen els polítics elegits, sinó els designats per les autoritats

• Perpetuació de l’ús de la força militar davant els conflictes socials i polítics i de la influència de l’ exèrcit en les institucions civils, poca representativitat d’aquestes davant els ciutadans.

• La diferent dinàmica electoral general a Espanya i a Catalunya fins a la República feia poc versemblant la influència dels polítics elegits a Catalunya al govern espanyol.

• Desintegració i retraïment dels partits, pràctiques caciquils i fraudulentes.

• Manca de satisfacció dels objectius dels diferents sectors socials catalans i de les forces polítiques per part del governs. La majoria de les qüestions on hi havia ampli consens en la societat catalana no es va resoldre segons els desitjos d’una part prou important de ciutadans.

• Perpetuació de les principals característiques de la ineficaç administració estatal: militarització de l’ordre públic i centralització amb el conseqüent  augment de la conflictivitat política i social a Catalunya.

– El Sexenni i la “qüestió catalana”:

• Reforçament de la consciència sobre les singularitats de les exigències dels més moderns estructura econòmica i teixit social de Catalunya.

• Perpetuació de la visió negativa sobre l’exèrcit. No serà símbol de la defensa de la nació democràtica ni servirà de cohesionador.

• Primer debat polític obert sobre la configuració política i administrativa de Catalunya: Ningú a Catalunya va defensar mai el separatisme. L’Estat Federal era fet en base a la Federació o Confederació amb els pobles de l’estat espanyol. Les dues amenaces de proclamar l’Estat federal, des de Barcelona, eren una  conseqüència de la impotència davant la ineficàcia de l’estat.

• Impuls catalanitzador que es va reflectir, tant en l’ús de la llengua oral i escrita, com en notables manifestacions de caràcter literari i cultural.

• Quan a finals de segle, a Catalunya, reapareguin les demandes de descentralització, ho farien connectades a l’esperit diferencial.

– Significat del Cop d’Estat de Pavia:

• Allunyament definitiu del poder dels grups polítics més democratitzadors de la societat catalana i espanyola que va condicionar l’evolució del sistema polític espanyol i el de les seves institucions.

• No es repetirà l’excepcional presència de catalans al cap del govern d’Espanya.

• Obstaculització de l’arrelament d’un consens social al voltant de la forma com s’havia d’estructurar Espanya com a estat.

• Dificultat de trobar instruments de mediació davant els antagonismes sorgits en la societat i l’augment de la conflictivitat.

Bibliografia bàsica

• JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868. Eumo, 1992.
• JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: Els polítics en temps de revolució. La vida política a Barcelona durant el sexenni revolucionari (1868-1873). Eumo, 2002
• JANUÉ, MARICIÓ; DE RIQUER, BORJA; GABRIEL, PERE; PICH, JOSEP; ISIDRE MOLAS, ISIDRE: La Diputació revolucionària 1868-1874. Diputació de Barcelona, 2003.
• GONZÁLEZ SUGRANYES, MIQUEL; ROCA VERNET, JORDI (edició i estudi introductori); La República a Barcelona 1873-1874,  Puente, Ginés (Presentació de documents i biografies) Ajuntament de Barcelona, 2023, 216 p.
• PICH MITJANA, JOSEP [I ALTRES]: Primera República, 150 anys després. Exposició amb i·lustracions inèdites de la Diputació de Barcelona, 2024. Textos i imatges: https://www.diba.cat/web/exposicions/-/primera-republica + Plafons de l’exposició itinerant (PDF)
• ROCA VERNET, JORDI: “La República Federal o la darrera revolució del segle XIX”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 15-02-2023, videoconferència <https://youtu.be/Z6IYp8zDVpU>
• SOLÉ CAMARDONS, JOAN: Ressenya de “La Primera República a Barcelona 1873-1874″ Blog Gaudir la Cultura, 20 de febrer 2023, <https://gaudirlacultura.com/2023/02/20/la-republica-a-barcelona-1873-1874/>

Marició Janué i Miret

Marició Janué i Miret és professora agregada al Departament d’Humanitats de la UPF. Ha dirigit l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (2013-2016). Ha estat investigadora (curs 2016-2017) a la Humboldt Universität Berlin, Institut für Geschichtswissenchaft i al Institut für Zeitgeschichte Berlin (Beca DAAD. Programme: Research Stays for University Academics and Scientists, 2017). Amb anterioritat, ha estat investigadora: a Alemanya, Universität Bielefeld, Goethe-Universität Frankfurt a.M, Institut für Europäische Geschichte Mainz, Ibero-Amerikanisches Institut Berlin; a Itàlia, Università degli Studin di Pisa; a Catalunya, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (Reincorporació de doctors, Generalitat de Catalunya) i Departament d’Humanitats de la UPF (Programa Ramón y Cajal, Gobierno de España).

La seva recerca s’ha centrat, principalment, en tres línies:

Una primera línia a l’entorn de la història política i social de Catalunya i Espanya al segle XIX. Són fruit d’aquesta línia els seus llibres La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868 (Eumo, 1992) i Polítics en temps de revolució: la vida política a Barcelona durant el Sexenni Revolucionari (1868-1873) (Eumo, 2002, Premi Ciutat de Barcelona d’Història 2002).

Una segona línia a l’entorn de la història política i social d’Alemanya als segles XIX i XX. Fruit d’aquesta línia és el seu llibre La Nova Alemanya: problemes i reptes de la unificació, 1989-2002 (Eumo, 2002).

Els seus actuals interessos de recerca se centren en les relacions hispano-alemanyes del període 1870-1959, particularment els vincles entre relacions culturals i interessos polítics.

Actualment, està treballant en dues monografies, una sobre el rol de la cultura en les relacions hispano-alemanyes en l’etapa del Nacionalsocialisme; i l’altra sobre el restabliment de la diplomàcia cultural hispano-alemanya en l’etapa de la postguerra de la Segona Guerra Mundial.