Dimarts 8 d‘abril, 11-13h. La ciutat en la contemporaneïtat

Ponent: Paola Lo Cascio, historiadora, politòloga i professora agregada de la Universitat de Barcelona.

Imatge principal: Vista aèria de Barcelona. Destaca el punt de vista oposat al tradicional de Barcelona des de Montjuïc, i la presència del fum produït pels trens, pels vaixells a vapor, acompanyats encara dels velers, i per les nombroses xemeneies de les fàbriques ubicades a la falda de Montjuïc i al poble, encara independent, de Sants. Gravat procedent del recull “L’Espagne a vol d’oiseau”, Imp. François Delarue, París [s.a.]. A l’angle inferior dret, menció de l’edició espanyola: Barcelona: FELIX DESCOIENS. 1856.

Autor: Guesdon, Alfred (Nantes 1808 – 1876). Arquitecte, gravador i litògraf

Sinopsi

En aquesta sessió s’analitzarà, amb una perspectiva cronològica d’ampli abast el fenomen urbà en la contemporaneïtat, entenent que les ciutats han sigut a la vegada escenari però també actors determinants en els processos històrics que caracteritzen l’edat contemporània.

En aquest marc, s’analitzarà l’impacte de la revolució industrial en l’entorn urbà, el model de la ciutat post-liberal a Europa i la seva exportació al món colonial, finalitzant el recorregut cronològic amb l’anàlisi de l’impacte de les guerres mundials en la pròpia concepció de l’espai urbà. Per altra banda, l’atenció es concentrarà també en la dimensió de gènere de la ciutat contemporània, i en la construcció dels imaginaris associats al fenomen urbà contemporani.

SESSIÓ 2:  “LA CIUTAT EN LA CONTEMPORANEÏTAT” 

Ponència de PAOLA LO CASCIO

Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal

Coordinació del curs: Joan Solé Camardons

INTRODUCCIÓ

La Història contemporània descriu grans processos històrics que estan vinculats a esdeveniments concrets. Hi ha però, claus, o sigui, temes o aspectes transversals que al llarg del temps van passant sense que estiguin lligats a esdeveniments concrets. Una d’aquestes claus són els estats definits com a territoris amb unes característiques polítiques socials o econòmiques que entronquen en la manera clàssica de construir la història des de la historiografia. Una altra clau  d’aproximació i estudi són les ciutats que en molts aspectes escapen de les dinàmiques clàssiques de construir la història. Les ciutats constitueixen actors o ecosistemes molt importants  per entendre el món contemporani, amb unes composicions socials i demogràfiques que responen a opcions polítiques específiques i que van canviant amb el temps. 

LA CIUTAT I LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Al llarg del segle XIX es produeix a Europa occidental un fort creixement de la població. Aquest increment demogràfic és degut a una forta disminució de la mortalitat cosa que trenca l’equilibri entre generacions habitual en l’edat moderna; aquest creixement explicat en la teoria de la transició demogràfica es produeix com a conseqüència d’una millora social i econòmica  que aporta disponibilitat de béns i serveis en els tres sectors productius amb un desenvolupament tècnic que ho possibilita. Cal tenir en compte que la distribució de la població era molt desigual en el territori. La redistribució de la gent a les ciutats amb una millora en la producció i la distribució és el que possibilita aquest augment de la població. Hi ha també una millora general en les comunicacions amb nous peatges, canals navegables, línies de ferrocarril, vaixells a vapor que acceleren encara més la velocitat dels canvis.

Aquest creixement intens trenca els equilibris preexistents i genera nous conflictes i equilibris precaris diferents als que hi havia en èpoques anteriors. Les teories liberals del moment no contemplen en absolut els impactes i danys mediambientals que el nou model ocasiona i pensen que no hi hauria d’haver cap (o mínima)  regulació externa del procés, tot creient que el mercat seria qui posaria les coses a lloc. Els grans impactes en les ciutats actuaran  de forma intensa sobre les classes populars provinents del medi rural amb una elevada marginació i uns canvis que també empitjoraran, tot i que d’una manera no tan brutal, les condicions de vida de les altres classes socials que veuran també alterat el seu ecosistema vital.

S’han fet diversos estudis comparatius  de les ratios d’urbanització entre l’any 1000 i el 1890 en el Japó, la Xina i l’Europa occidental. A la Xina, la població urbana en aquest llarg període no creix gaire; al Japó ho fa de manera moderada, mentre que a Europa occidental, el creixement és intensíssim. Si l’any 1500 només un 6,1 % de la gent europea vivia en ciutats de més de 10.000 habitants, aquest percentatge s’eleva al 12,3 % l’any 1820 i al 31 % l’any 1890. 

La proliferació de centres urbans a Europa està estretament lligat al creixement industrial. L’any 1848, moltes ciutats d’Anglaterra i Gal·les han crescut molt a la llum del desenvolupament industrial. Ja l’any 1871, aquest creixement urbà continuaria al Regne Unit i en altres zones concretes (Berlín, París, Viena) de l’Europa continental. Durant el segle XX el creixement urbà a Europa és imparable i creixen innombrables ciutats lligades als sectors secundaris o terciaris de la moderna societat industrial més o menys avançada segons els llocs i països. 

La contemporaneïtat és doncs, un procés urbà, però això genera tot un seguit de defectes insalvables en les noves ciutats industrials. Londres o Manchester són dos bons exemples d’un creixement primerenc que ja en el primer terç del segle XIX evidencia societats massificades i, en molts aspectes, deshumanitzades. Sorgiran els primers intents de fer reformes sectorials per corregir o minimitzar els greus problemes. Els primers projectes per a repensar completament la ciutat industrial, a vegades es concretaven en llocs llunyans de les ciutats existents. Calia plantejar-se de quina manera creixien les ciutats industrials, per tal de comprendre quin era el punt de partida: les ciutats industrials creixien de la transformació del que s’anomena perifèria que era el que envoltava al que antigament, en èpoques medievals o modernes, havia estat el centre de la ciutat que no estava en absolut adaptat a les necessitats d’aquestes noves ciutats industrials amb carrers estrets i poc ventilats per a una població cada cop més densa. Les perifèries anirien creixent formant diferents corones urbanes. En un començament els nouvinguts del camp ocuparien aquestes perifèries. Conforme les corones anaven creixent i el primitiu centre quedava cada cop més atapeït per l’activitat urbana i industrial, les elits abandonaven l’inhòspit centre cap a noves perifèries residencials i les noves masses d’immigrants ocupaven el buidat i poc saludable centre.

Friedrich Engels fa una descripció de la ciutat de Manchester:

“Allí las calles, incluso las mejores, son estrechas y tortuosas —Todd Street, Long Millgate, Withy Grove, y Shudehill, por ejemplo— las casas son sucias, vetustas, deterioradas, y las calles adyacentes enteramente horribles. Cuando, viniendo de la vieja iglesia, se entra en Long Millgate, vemos inmediatamente a la derecha una hilera de casas de estilo antiguo, donde ni una sola fachada ha permanecido vertical. Son los vestigios de la vieja Manchester de la época preindustrial, cuyos antiguos habitantes han emigrado con sus descendientes hacia barrios mejor construidos, abandonando las casas que hallaban demasiado inconvenientes para una raza de obreros fuertemente cruzada con sangre irlandesa. Nos hallamos aquí realmente en un barrio obrero apenas camuflado, pues ni las tiendas ni las tabernas de la calle se toman el trabajo de parecer limpias. Pero esto no es nada en comparación con las callejuelas y patios traseros, a donde se llega por pasadizos estrechos y cubiertos por los que apenas pueden cruzarse dos persones”.

Les perifèries són el producte del creixement desordenat i no regulat de les ciutats industrials. Aquí hi trobàvem de tot, des de residències de luxe de les elits a barris pobres, indústries, magatzems, etc. Un poti-poti on es van acumulant segregacions espacials: residències individuals per a les classes acomodades, blocs de residències en filera pels obrers fetes  de manera especulativa amb una molt baixa qualitat de construcció i sense cap mena de regulació. Aquestes construccions “en filera” ofeguen els espais exteriors on s’acumulen tota mena de residus i d’epidèmies.

Els blocs pels obrers es podien construir en qualsevol lloc, tal com es pot veure en un gravat de Gustavo Doré de 1871 que mostra una fila d’habitatges sota el viaducte d’un ferrocarril. L’interior dels habitatges mostra una construcció d’ínfima qualitat amb molta gent vivint en poc espai i les poques habitacions atapeïdes, com sardines en llauna.

En unes fotos fetes a Glasgow l’any 1868 es mostren dos carrers bruts i estrets entre cases obreres en filera. Els habitacles tenien poca llum i eren força insalubres amb latrines externes comunitàries ben junts els uns amb els altres per tal de guanyar espai i poder així monetaritzar al màxim el sòl sotmès a partir d’aleshores a un creixent fet especulatiu molt rendible. En aquestes condicions, les epidèmies eren terribles tal com mostra l’elevada mortalitat ocasionada l’any 1854 al Soho londinenc amb molt poques fonts públiques i poca disponibilitat d’aigua potable; un mapa del doctor John Snow mostra l’elevada concentració de morts en uns carrers com els descrits línies més amunt.

Fins ara hem parlat de la segregació horitzontal, és a dir, de la fugida cap a les perifèries de les onades d’immigració, però també es va produir una segregació vertical. Sobretot en els centres de les ciutats es construïen blocs de molts pisos, sense ascensor en aquesta època i on els pisos principals eren ocupats pels burgesos i, conforme es guanyava alçada baixava la qualitat de la construcció i eren progressivament ocupats en sentit vertical per les classes populars més subalternes.

ELS PRIMERS INTENTS DE REFORMA URBANA

Al llarg de les primeres dècades del segle XIX comença a estendre’s la necessitat de fer alguna mena de reformes en un model urbà que acumulava deficiències. Els tècnics napoleònics intenten intervenir. La idea és produir ciutats noves, de dimensió intermèdia, que poguessin integrar les funcions productives i, alhora reduir les diferències entre ciutat i camp. És una proposta que aspira a canviar l’espai-habitat i, al mateix temps, canviar les relacions socials.

El gal·lès Robert Owen (1771 – 1858) proposa al govern britànic una mena de ciutat – vil·la de 1.200 habitants. El plantejament d’Owen era desenvolupar formes d’organització de la vida humana en comú fent èmfasi en la col·lectivitat per sobre l’individualisme liberal. Preveia un immens edifici de planta quadrangular que albergaria els espais residencials i una zona interior grandíssima amb serveis comunitaris i espais verds de lleure. Les dimensions totals superarien les 8.000 hectàrees. El projecte fou rebutjat pel govern britànic i Owen anà als Estats Units on materialitzà aquesta comunitat amb el nom de New Harmony al territori d’Indiana (1825). La cosa no reeixí.

Un altre projecte fou el del francès Charles Fourier (1772 – 1837), també, com Owen, en la línia dels primers socialistes utòpics, basava la seva idea en transformar la ciutat liberal emfatitzant la col·lectivitat. Fourier pensava en la formació de petites comunitats autònomes de producció i consum. Aquestes comunitats viurien en falansteris. Cada falansteri  seria un edifici col·lectiu mixt de producció i residència conformat per tres-centes a quatre-centes famílies, unes mil vuit-centes persones, que reemplaçarien a la família com la institució bàsica de l’organització social. La segregació vertical en els falansteri seria tal que els pisos superior del bloc els ocuparien els més joves i els pisos inferiors gent progressivament més gran. Es van constituir alguns per França com el de Guisa, construït entre 1859 i 1876, però la cosa no va tirar endavant.

Per a Engels, les ciutats eren el centre dels conflictes de classe i, a més permetien l’organització de les classes socials a través dels vincles socials i de solidaritat que la convivència contribuïa a crear:

“Las grandes ciudades han transformado la enfermedad del organismo social que se manifiesta en el campo en forma crónica, en una afección aguda; así ellas han revelado claramente su verdadera naturaleza y simultáneamente el verdadero medio de curarla. Sin las grandes ciudades y su influencia favorable sobre el desarrollo de la inteligencia pública, los obreros habrían tardado mucho más en ser lo que son ahora. Además, ellas han destruido los últimos vestigios de las relaciones paternalistas entre obreros y patronos, y a ello ha contribuido la gran industria, al multiplicar el número de obreros que dependen de un solo burgués”.

A la dècada de 1840, sense cap intervenció autèntica, augmenta l’interès per conèixer l’estat dels barris de les ciutats liberals. A la Gran Bretanya un grup de funcionaris públics radicals presenten a l’opinió pública tres estudis, mentre que a França durant el període de la monarquia d’Orleans els grups d’oposició (radicals, socialistes i catòlics) també presenten diferents estudis. Tot saltarà pels aires l’any 1848 amb l’onada de revolucions urbanes per bona part d’Europa. De tot això, va sorprendre la rapidesa, ja que començaren el mes de febrer i s’escamparen molt ràpidament i el caràcter bàsicament urbà dels moviments.

LA CIUTAT POST-LIBERAL A EUROPA

Tot i que els moviments revolucionaris foren derrotats l’any 1848, els conflictes deixaren entreveure el poder de les masses populars per a crear situacions insurreccionals greus i  que l’estructura urbana de les ciutats liberals amb carrers estrets intricats ajudava el conflicte. Quedà manifesta la por de les elits pel que pogués passar en un futur a les ciutats i la necessitat de controlar i regular el creixement d’aquestes ciutats. Immediatament quedà palesa la coordinació entre els interessos rendistes lligats a l’especulació del sòl i els productius per tal d’aconseguir una parcial millora de les condicions de vida de les classes populars i, al mateix temps, un més fàcil control en cas de conflicte.

El nou model urbà que sortirà serà el que s’exportarà al món colonial en construcció i serà el punt de partida de l’administració local contemporània. Aquest model parteix d’un acord públic – privat, en el qual el sector públic s’encarrega dels serveis (l’entramat viari, les instal·lacions de llum, aigua, gas) i la resta queda pel sector privat immobiliari que monetaritza completament el desenvolupament urbà a través de les rendes i de la capacitat de pressió que els confereix tenir la propietat immobiliària; l’administració no recuperarà mai les inversions fetes en serveis per manca d’una fiscalitat adequada, cosa que originarà dèficits crònics.  Hi haurà dues maneres de construir habitatges: en el límit dels carrers, alineats uns contra els altres amb els comerços a baix i els habitatges en els pisos superiors; fora dels límits dels carrers, amb una densitat poblacional menys intensa. Sigui quina sigui la tria, la propietat pot obtenir rendes per dues vies: augmentant costos en el cas de les construccions individuals i augmentant densitat de blocs (o pisos) en el cas dels habitatges per als treballadors. La nova perifèria residencial es compacta i empeny les activitats productives a franges més llunyanes del centre, els suburbis, on es mesclen de fet, ciutat i camp. D’aquesta manera, les antigues perifèries s’integren a la ciutat i les activitats econòmiques es desplacen cap als suburbis. L’excel·lent exposició Suburbia al CCCB (2024) explicava el model de creixement urbà estatunidenc posterior a la Segona Guerra Mundial.

Aquesta primera regulació urbana millora una mica, però de manera insuficient les condicions de vida de les classes populars ja que continua l’excessiva  densitat en el centre i l’emergència residencial encara que algunes intervencions, com la construcció de parcs públics ho intenten. La nova ciutat post-liberal se sobreposa a la ciutat antiga i medieval, adaptant (quan es considera possible) els antics edificis als nous usos, però demolint els que no es poden adaptar. Es conserven alguns, de valor artístic, que passen a complir la funció de museus a l’aire lliure. Aquests edificis salvats passen a representar l’experiència excepcional de la bellesa, en un marc de paisatge urbà quotidià caracteritzat per la lletjor. Aquests edificis emblemàtics seran la base del que avui dia coneixem com a centre històric.

Una ciutat amb aquestes característiques, amb desproporció entre uns serveis públics insuficients i la possibilitat expansiva de les rendes immobiliàries, és en ella mateixa un mecanisme discriminatori, que confirma el poder de les classes dominants; l’interès de millora serà subordinat sempre a la pressió de les rendes immobiliàries i l’acord entre la burocràcia pública i la propietat immobiliària serà clau; la burgesia productiva acceptarà el model ja que garantir les rendes és afermar el control i l’hegemonia de la classe burgesa. 

Exemples diferents d’aquesta mena de transformació són el París de Haussman, durant el segon Imperi (entre 1852 i 1870) o a Viena (1857) o el model d’Eixample barceloní (1859). En el pla Haussman es partia d’un centre medieval format per carrers estrets entortolligats, mal il·luminats i molt poc salubres, que havien estat (això és una segona derivada a considerar) el patró de la resistència popular en la revolució de 1848. Haussman, eliminarà aquest centre medieval i el substituirà per carrers i avingudes àmplies i il·luminades que, en cas d’insurrecció popular, no facilitaran la lluita irregular com passarà l’any 1871 en zones no reformades encara on la revolució obrera de la Comuna era molt difícil de reprimir per un exèrcit que tenia una mobilitat impossible en aquella estructura urbana antiga.

En el cas de Viena i la Ringstrasse es tractava de tirar a terra la muralla que envoltava la ciutat i amb ella les construccions populars afegides a la muralla que eren extramurs. Iniciat en època de l’emperador Franz Josef I (1857) perseguia, com en al cas francès, afermar la grandesa de l’Imperi i obrir àmplies avingudes que facilitessin la repressió en cas de nova revolució, ja que el cas de 1848 també hi era molt present. El pla Cerdà de Barcelona (1859) era parcialment diferent, ja que no hi havia una idea de fons repressiva en la demolició de la muralla, sinó fer una ciutat més gran i més humana, però l’aplicació final del projecte va ser totalment especulativa (de seguida van desaparèixer els patis interiors de les illes de cases entre altres coses) i de control.

En el cas estatunidenc, el model europeu era difícilment imposable, ja que l’àmplia disponibilitat de superfície va fer que continués  el model horitzontal a les perifèries (cases unifamiliars tal com s’explicava en l’exposició Suburbia esmentada més amunt.

LA CIUTAT COLONIAL I LA “MODERNITZACIÓ” DEL MÓN

La cursa colonial s’intensifica a la segona meitat del segle XIX i aquest model queda consolidat amb el Congrés de Berlín l’any 1878 que reuní representants de diversos estats europeus sota la presidència de Bismarck amb el propòsit de reorganitzar la zona dels Balcans després de la derrota de l’Imperi Otomà a la Guerra russo – turca de 1877 – 78 i de la posterior Conferència de Berlin de 1885. El Congrés no arreglaria per a res la zona dels Balcans, ni les influències de les potències o els nacionalismes naixents i acabaria com un dels detonants principals de la Gran Guerra de 1914. La Conferència va ser convocada i organitzada novament per Bismarck amb la finalitat de resoldre els problemes que creava l’expansió colonial a Àfrica i resoldre la cursa per Àfrica entre les principals potències europees. De forma constant al llarg del segle XIX, s’havia anat passant d’un control més o menys intens de les rutes comercials afro-asiàtiques a un control cada cop més gran del territori amb desplaçaments de molta emigració procedents de les metròpolis, cosa que donava lloc a una intervenció a les ciutats de les colònies.

De manera genèrica, el plantejament urbà que s’acaba fent en els territoris extra-europeus és el de la ciutat post-liberal. En alguns casos això implicarà una intervenció -especialment a Àsia, sobre les ciutats preexistents, en uns altres implicarà la construcció de ciutats noves. A l’Índia, ciutats com Bombai o Madràs acabaran sent les dues grans ciutats del país, amb una segregació molt clara entre barris indígenes i barris “europeus”. El cas de Delhi és diferent: fins l’any 1858 hi continua residint l’antic Gran Moghul, posteriorment la ciutat es degrada a centre provincial tot i que en 1878 és triada com a escenari monumental per al Durbar, l’entronització com Emperadriu de la Reina Victòria. L’any 1911 s’acorda la construcció d’una nova ciutat destinada als assumptes imperials, que serà New Delhi, inaugurada el 1930.

A la Xina, el tractat de Nanking (1842) que havia acabat la primera Guerra de l’Opi, obligava les autoritats xineses a obrir ports als estrangers. En aquest context, Shanghai, que no tenia un nucli urbà definit però  que es troba estratègicament a la desembocadura del Iang-Tse, acabarà creixent com a ciutat “estrangera”, arribant a funcionar, pràcticament com una ciutat-estat. Gradualment es convertirà en la ciutat més important de la Xina.  El cas del Japó és diferent ja que en aquest cas la revolució (o restauració) Meiji de 1868 dona lloc a un patró propi de desenvolupament urbà.  Els nous governants modifiquen a fons l’estructura de Tòquio que rebrà molta emigració del camp i es transformarà en una grandíssima ciutat seguint un model de creixement radial amb els serveis d’una ciutat post-liberal. D’altres  centres en un altre temps provincials, com Osaka o Nagoya es transformaran i modernitzaran en un sentit similar i també es fundaran ciutats completament noves com és el cas de Sapporo, que seguirà l’exemple urbanístic quadriculat nord-americà.

LA CIUTAT DEL SEGLE XX

El model de ciutat post-liberal del segle XIX, va quedar obsolet amb els profunds canvis que comportà la revolució científico – tecnològica amb una generalització i massificació de la població urbana en la qual les classes populars es van organitzant paulatinament i els serveis (transports, gas, electricitat…) i l’arquitectura s’han d’anar adaptant a la nova realitat. Els estudis d’arquitectes i urbanistes es fan des de la definició clar de les funcions de les ciutats al nou segle: 

1. Habitar: considerant tant la qualitat dels nous habitatges com la dels serveix annexos.
2. Treballar: considerant de manera global els tres sectors de l’economia (agrari, industrial i terciari). Aquí entraven les propostes de la nova ciutat jardí.
3. Cultivar el cos i l’esperit: calia prioritzar els establiments culturals i els espais verds.
4. Circular: calia concebre la circulació com un conjunt ordenat que tingui en compte el transport col·lectiu, el particular i la circulació a peu.

Calia també definir els elements mínims de cadascuna de les funcions urbanes reordenades. La nova definició d’habitar no és només l’habitatge en sí (la distribució i la decoració funcional), sinó que inclou també la distribució dels serveis en relació a les zones habitades el que conformaria el barri. La nova ciutat s’havia de pensar doncs, com un conjunt on tot havia d’estar interrelacionat, però aquesta nova ciutat futura depenia molt dels conflictes i esdeveniments polítics així com de les característiques preexistents de cada entorn urbà.

Una de les propostes que es van fer a inicis de segle és el de la Ciutat Jardí, de fet un moviment nascut a finals del segle XIX de la mà de l’urbanista britànic Ebenezer Howard (1850 – 1928) que tenia com a característiques principals intentar substituir les ciutats industrials per ciutats de menor mida  amb una propietat del sòl pública o comunitària i terres agrícoles dins la ciutat amb creixement controlat i amb límits definits de població que no es podien superar. La Garden City Association creada per Howard va promoure la fundació l’any 1913 de la primera ciutat jardí a Letchworth, a 55 km al nord de Londres, en un terreny de poc més de 1860 hectàrees per a una població de 33.000 habitants. Les  ciutats jardí eren zones urbanes dissenyades per a una vida saludable i de treball; havien de tenir una grandària que fes possible una vida social plena, no havien de ser molt grans, el seu creixement havia de controlat i caldria limitar la població. Estaria envoltada per un cinturó vegetal i comunitats rurals en proporció de 3 a 1 respecte a la superfície urbanitzada. El conjunt, especialment el sòl, com ja hem dit, seria de propietat pública, o hauria de ser de propietat comunitària, amb la finalitat d’evitar l’especulació dels terrenys. S’han realitzat ciutats segons aquest esquema a Anglaterra, els EUA, Alemanya, el Brasil i també a Espanya (la Ciudad Lineal de Madrid). Cebrià de Montoliu (1873 – 1923), un funcionari de l’ajuntament de Barcelona, intentà desenvolupar un projecte de Ciutat Jardí; seguidor de les idees de Howard promogué un seguit de conferències a l’Ateneu Barcelonès els anys anteriors a la Gran Guerra sobre el tema, però no se’n sortí i abandonà el projecte  tot havent constituït una societat cívica de la Ciutat Jardí que quedà en via morta.

Les grans destrosses que va ocasionar la Segona Guerra Mundial foren una gran ocasió per a repensar les ciutats i les àrees metropolitanes integrant una planificació que va corregir, almenys en part, els defectes de la ciutat decimonònica en sentit redistributiu. En els països de l’Europa occidental, la democratització del poder local, les inversions en la reconstrucció post-bèl·lica i el desenvolupament dels serveis ajudaria en molts casos a transformar en sentit democràtic les ciutats. L’instrument que s’utilitzarà arreu serà el Pla General, concebut per a repensar les ciutats en  un sentit integral i amb òptica metropolitana, incorpora de manera generalitzada un plantejament regulador. A la Gran Bretanya, el pla Abercrombie pel Gran Londres (1944), partia de la gran destrucció urbana provocada pels bombardejos alemanys va destruir extenses zones urbanes en tot el comtat de Londres, però especialment en el nucli central. Més de 50.000 habitatges del centre de Londres van quedar completament destruïts, mentre que més de dos milions van patir algun tipus de mal per les bombes. Això va brindar al Consell del Comtat de Londres una oportunitat única per a planificar i reconstruir zones buides de la ciutat a una escala mai vista des del Gran Incendi de Londres de 1666.

LES DONES I LA CIUTAT CONTEMPORÀNIA

Els conflictes i la segregació de classe se juxtaposen amb la segregació de gènere. La vida urbana implica canvis substantius per a la vida de les dones, en àmbits que van des de la sociabilitat, als comportaments admesos o censurats, al seu paper en l’estructura productiva i reproductiva, a la imatge que es projecta d’elles o bé a la seva presència en el nou escenari urbà.

Els espais de sociabilitat femenina en les ciutats són diferents per a les classes altes o les populars: en el primera cas la grans botigues o grans magatzems com és el cas del londinenc Harrods obert l’any 1849, les Galeries Lafayette obertes a París el 1896 o el més tardà El Corte Inglés aparegut a Espanya l’any 1940. En aquests casos, el fet de comprar  i la manera de fer-ho confereix estatus. Apareixen fenòmens com la female shoper  o la cleptomania femenina, ja a finals del XIX o inicis del segle XX  com a formes de malestar social o aspiracional. Els salons de te eren espais de sociabilitat exclusivament femenins on quedava palesa la levitat femenina (només se’n consumien pastes i te, gens de carn o productes masculinitzats) on els homes no hi accedien sinó era per acompanyar de forma puntual la dona. Els homes ja tenien els seus propis espais segregats, els clubs, els cafès o els pubs.

Per a les classes populars, el carrer era la principal zona de sociabilitat com una projecció de les llars, tot reproduint pràctiques de sociabilitat pròpies de les zones rurals d’origen. El carrer  supera l’estretor de l’habitatge popular o obrer, i construeix espais de solidaritat  per a la criança i les necessitats bàsiques. El mercat és un altre espai important de sociabilitat per a les classes populars i van ser llocs on les dones van dominar numèricament com a titulars de les llicències de parades i, durant molt de temps més, la seva clientela va ser quasi exclusivament femenina. El safareig municipal, entès com a espai públic i col·lectiu de dones era un lloc on aquestes podien parlar i compartir mirant-se als ulls, lluny de les  mirades masculines. Lligats a l’arquitectura pròpia de la ciutat, hi havia altres espais típics de la sociabilitat femenina com els porxos, els balcons o les finestres, prolongacions de l’habitatge; de fet, la porta de la casa tan aviat es pot interpretar com a porta de sortida  o com a límit prohibit. Les cortines constituirien un element de moralitat. En la moral d’aquella època, les dones eren “les reines de la casa”.

Hi havia tota una sèrie de codis de comportament urbà, sobretot entre les dones burgeses: la vestimenta, el no fumar, portar sempre el cabell recollit o circular pels carrers de forma “adequada”, o sigui, una mica per darrere dels senyors. L’increment del servei domèstic com a fita laboral femenina era un cert miratge de la hipotètica conquesta de noves ocupacions femenines ja que, fins i tot a finals dels anys 30 del segle XX, el 70 % de les dones treballadores ho feien en el servei domèstic assalariat. El treball en els mercats (com a dependentes i després en molt casos com a empresàries), seria una altra de les primerenques sortides al món professional de les dones, juntament amb els treball en les noves centraletes telefòniques.

IDENTITATS I IMAGINARIS URBANS

Cal entendre els fenòmens urbans com una acumulació de bens i de pràctiques culturals molt diverses. Es poden entendre aquests fenòmens com una experiència de la complexitat de procedències, llenguatges i cultures diferents. La ciutat és un lloc que autoritza, normalitza i concentra les diferències, constituint identitats dispars i permetent experiències de “contaminació” (social, cultural, antropològica…), en una certa manera inèdites, per la velocitat dels canvis (circulació, avenços tecnològics, horitzontalitat de serveis, etc.) i per la seva concentració espacial. Els espais públics urbans són llocs on s’evidencien tres àmbits interrelacionats: La visibilitat dels conflictes i les negociacions en la trobada amb la diferència i l’alteritat. L’accessibilitat com l’obertura del públic fent-se possible a totes i tots. La col·lectivitat que conforma la reunió d’individus que estan junts assumint la superficialitat del vincle urbà. Segons Lefebvre (1967):

“l’urbà no és ni essencial , ni substancial, és més aviat una forma i un procés inestable, la de la trobada i de la reunió de tots els elements que constitueixen la vida social i cultural de la ciutat”.

De tota manera les experiències viscudes no són iguals per a tothom  ni tampoc ho són els diferents imaginaris generats:

El flâneur, habitant prototípic d’una ciutat en creixement oposat a la visió de la col·lectivitat observa la ciutat i la seva complexitat com un món en petit. Així descrivia Baudelaire (1863) la vida moderna a les ciutats:

“[…] pel perfecte flâneur, per a l’observador apassionat, és una alegria immensa establir el seu lloc en el cor de la multitud, entre el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i l’infinit. Estar lluny de la llar i així i tot sentir-se a casa en qualsevol part, contemplar el món, estar en el centre del món, i no obstant això passar inadvertit —tals són els petits plaers d’aquests esperits independents, apassionats, incorruptibles, que la llengua amb prou feines arriba a definir de forma  maldestra. L’espectador és un príncep que s’alegra en el seu anonimat […] Així, l’amant de la vida universal penetra en la multitud com un immens cúmul d’energia elèctrica. O podríem veure-ho com un mirall tan gran com la pròpia multitud, un calidoscopi dotat de consciència, que en cadascun dels seus moviments reprodueix la multiplicitat de la vida, la gràcia intermitent de tots els fragments de la vida”

La visió d’una ciutat són sovint diferents imaginaris que pugnen per imposar un determinat discurs. Dos exemples per acabar aquest bloc: veiem com es reprodueix l’imaginari sobre la formació del barri de Pueblo Almada a Córdoba (Argentina, 1915):

“Coneixem bé com va néixer aquest barri, un autèntic poble petit de la nit al dia; com es va manifestar ràpidament el seu progrés material en l’edificació, en el traçat d’amplis carrers, en l’establiment de l’enllumenat públic, activament impulsat tot per un veïnat ansiós de progrés i de benestar. En un altre ordre no es va desatendre la cultura general i en aquell poble funciona una escola pública. Avui s’hi acaba de donar un pas més amb la creació d’una biblioteca popular que significa un evident progrés i que parla molt bé a favor d’aquell nucli de veïns que s’han proposat com a norma fer el bé al poble en el si del qual viuen […]”

Aquest imaginari contrasta amb la visió que transmet Pío Baroja (1905) sobre l’Ensanche Sur a Madrid:

“viuen trencats i bruts, com l’home primitiu. Sense casa fixa, s’arrepleguen als “hotels de l’hampa”, en paradors i cases de dormir. Uns altres acudeixen als refugis i asils de nit, i els que arriben tard es queden en els munts d’enderrocs caldejats per fems, en cavernes, com a veritables troglodites, o bé dins de la ciutat, en els angles de solars abandonats, en els pòrtics i en les pollegueres de les portes”.

EL DRET A LA CIUTAT

Comprendre l’urbà avui dia implica traçar una estratègia de coneixement inseparable de l’estratègia política. Henri Lefebvre (1967) convida a fer-ho sobre l’eix de la posada en pràctica d’un dret: el dret a la ciutat, a la vida urbana, condició per a una democràcia i un humanisme renovats, tot lluitant contra el model imposat. David Harvey (2008) reflexiona també sobre el mateix dret a la ciutat:

“Però també poden definir-se nous drets. Com el dret a la ciutat, que no és, com deia al començament, el simple dret a accedir al que els especuladors de la propietat i els funcionaris estatals han decidit, sinó el dret actiu a fer una ciutat diferent, a adequar-la una mica més als nostres anhels i a refer-nos també nosaltres d’acord amb una imatge diferent. La creació de nous espais urbans comuns, d’una esfera pública amb participació democràtica activa, requereix remuntar l’enorme ona de privatització que ha estat el mantra d’un neoliberalisme destructiu. Hem d’imaginar-nos una ciutat més inclusiva, encara que sempre conflictiva, basada no només en una diferent jerarquització dels drets sinó també en diferents pràctiques polítiques i econòmiques. Si el nostre món urbà ha sigut imaginat i després fet, pot ser re-imaginat i re-fet. L’inalienable dret a la ciutat és una cosa per la qual val la pena lluitar. L’aire de la ciutat ens fa lliures, solia dir-se. Doncs bé: avui l’aire està contaminat; però pot netejar-se”

L’ONU  defineix una sèrie de punts sobre com hauria de ser aquest assentament humà que diem ciutat:

1. Lliure de discriminació per motius de gènere, edat, estat de salut, ingressos, nacionalitat, origen ètnic, condició migratòria o orientació política, religiosa o sexual.

2. D’igualtat de gènere, que adopta totes les mesures necessàries per a combatre la discriminació contra les dones i les xiquetes en totes les seues formes

3. De ciutadania inclusiva en el qual tots els habitants (permanents o temporals) siguin considerats ciutadans i se’ls tracti amb igualtat.

4. Una major participació política en la definició, execució, seguiment i formulació de pressupostos de les polítiques urbanes i l’ordenació del territori amb la finalitat de reforçar la transparència, l’eficàcia i la inclusió de la diversitat dels habitants i de les seues organitzacions.

5. Compleixi les seves funcions socials, és a dir, que garanteixi l’accés equitatiu i assequible de tots a l’habitatge, els béns, els serveis i les oportunitats urbanes, en particular per a les dones, els grups marginats i les persones amb necessitats especials.

6. Amb espais i serveis públics de qualitat que millorin les interaccions socials i la participació política, promoguin les expressions socioculturals, abracin la diversitat i fomentin la cohesió social.

7. Amb economies diverses i inclusives que salvaguarda i assegura l’accés a mitjans de vida segurs i treball decent per a tots els seus residents.

8. Sostenible amb vincles urbà-rurals inclusius que beneficiï les persones empobrides, tant en zones rurals com urbanes, i asseguri la sobirania alimentària.

En la visió de Pier Vittorio Aureli (2013), el projecte de ciutat és definit:

“[…] no com una simple massa de fluxos i programes, sinó com a forma política. Els termes “política” i “forma” són assumits com el criteri fonamental que construeix l’essència de la ciutat. Si l’essència de l’acció política és l’intent de protegir una forma de coexistència entre els individus, es pot dir que la forma arquitectònica-mitjançant el disseny de patrons, l’enquadrament i la representació de l’espai de coexistència, inevitablement implica una visió política. Fins i tot si no hi ha una arquitectura política, certament hi ha una forma política de fer i llegir formes arquitectòniques. Lluny de ser només una categoria estètica, la forma física representa la comprensió política de la ciutat com un procés dialèctic constant d’inclusió i exclusió. Aquest compromís amb la responsabilitat formal i material pretén ser una desviació de la retòrica del “laissez faire” de flexibilitat, indeterminació, programació,  hibridació i immaterialitat que ha paralitzat la recent discussió sobre la ciutat”.

Bibliografia bàsica [BAB]

• BENEVOLO, Leonardo: Storia della città 4. Laterza, Bari, 1993, 330 pàg.
• BENJAMIN, Walter: El retorno del «flânuer». En: FRANZ, Hessel. Paseos por Berlín. Madrid: Editorial Tecnos, 1997, 281 pàg. [BAB]
• BERMAN, Marshall: Todo lo sólido se desvanece en el aire: la experiencia de la modernidad. Siglo XXI, 2001, 386 pàg. [BAB]
• DE SETA, Cesare. La ciudad europea del siglo XV al XX: orígenes, desarrollo y crisis de la civilización urbana en la Edad Moderna y Contemporánea. Ediciones AKAL, 2002. [BAB]
• GRAVAGNUOLO, Benedetto. Historia del urbanismo en Europa 1750-1960. Ediciones Akal, 1998. 486 pàg. [BAB]
• HARVEY, David. París, capital de la modernidad. Ediciones Akal, 2008, 458 pàg. [BAB]
• MARINAS, José Miguel. “La ciudad abierta y sus enemigos”. a La ciudad contemporánea. Biblioteca Nueva  RS, 2016. p. 15-38. [BAB]
• PERROT, Michelle: Mujeres en la ciudad, Santiago de Chile, Editorial Andrés Bello, 1997, 159 pàg. [BAB]

Paola Lo Cascio

Historiadora i professora agregada de la UB. Llicenciada en Ciències Polítiques (Universitat La Sapienza) i doctora en Història (Universitat de Barcelona).

Membre del Consell d’Estudis del Grau de Treball Social i Vicedirectora del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB.

Línies de recerca: a) Història de les institucions polítiques, regionalisme, nacionalisme i noves formes de governança; b) Cultures Polítiques, institucions, conflicte i canvi social al llarg del segle XX a Espanya.

Publicacions més rellevants:

• Lo Cascio, P. (2015). Pasado y futuro en un presente convulso. Dos revistas económicas catalanes delante de la Gran Guerra. Rubrica Contemporánea, 3, pp. 57 – 63 . ISSN: 2014-5748Guimerà, J.A.;

• Lo Cascio, P. (2015). “Políticas de comunicación y liderazgo político en democracias mediatizadas: el caso de Cataluña (1999-2003)”. Revista de Estudios Politicos (175) . https://doi.org/10.18042/cepc/rep.175.04 . ISSN: 0048-7694

• Lo Cascio, P. (2020). “Anatomía de unos gobiernos independentistas”. Historia del Presente (35) . ISSN: 1579-8135

• Lo Cascio, P. (2006). “Muerte de un editor en una torre eléctrica: notas sobre la violencia política en Italia (1969-1980)”. Historia Contemporánea (32), pp. 213 – 235 . ISSN: 1130-2402

• LO CASCIO, P. (2020). “El pujolismo entre gestión y cultura política. Unas notas interpretativas (1980-2003)”. Ayer. Revista de historia contemporánea (120), pp. 283 – 308 . ISSN: 1134-2277

• Lo Cascio, P.; Rúa, J.M. (2010). “Ideologia i poder polític al primer franquisme: y el que no quiera será arrollado” . En RAFAEL ARACIL, ANDREU MAYAYO, ANTONI SEGURA (EDS.) DIARI D’UNA POSTGUERRA : LA VANGUARDIA ESPAÑOLA (1939-1946) . (pp. 89 – 106) . Editorial Afers . ISBN: 9788493662523 .P.

• Lo Cascio (2013). La guerra civile spagnola. Una storia del Novecento. (pp. 1 – 256) . Carocci Editore . ISBN: 978-88-430-7099-2 .

• Lo Cascio, P. (2008). Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 . (pp. 1 – 394) . Editorial Afers .

• Lo Cascio, P. (2017). In or out: las políticas de internacionalización del procés catalán y la producción de discurso en torno a la independencia (2012-2016) . En Steven Forti (ed. lit.), Arnau Gonzàlez i Vilalta (ed. lit.), Enric Ucelay Da Cal (ed. lit.) El proceso separatista en Cataluña análisis de un pasado reciente (2006-2017) . Número. 131 . (pp. 150) . Editorial Comares . ISBN: 9788490455609 .

• BOX, ZIRA; LO CASCIO, PAOLA (2019). “Culturas políticas, derechas y nación española: del franquismo a Vox” . En Joaquim Rius i Sandra Obiol, eds. (2019). Sociedades en la encrucijada. Nuevas miradas desde la sociología valenciana. . Institució Alfons el Magnànim .

<https://webgrec.ub.edu/webpages/000012/cat/paolalocascio.ub.edu.html>