Dimecres 3 de desembre, 18.30-20.00h sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès). Impacte cultural i social de la immigració 1950-1980 a Catalunya.

Ponents: Lluís Cabrera Sánchez, activista cultural, músic i escriptor; Cristina Sànchez Miret, sociòloga i professora a la UdG; i Emili Muñoz Martínez, docent, formador de professorat i exalcalde de Tiana.

Presenta, Joan Solé Camardons. Organitza: Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès en el marc del Memorial Ateneu 2025: Cicle de Migracions del 1950 al 1980 a Catalunya.

Accés obert.

L’ATENEU BARCELONÈS, O L’AGGIORNAMENTO CULTURAL

Crònica d’Emili Muñoz Martínez

No para de sorprendre’ns l’activitat innovadora de l’Ateneu Barcelonès, consolidada en el segon mandat de l’equip de la presidenta Isona Passola i de la vicepresidenta Lluïsa Julià. Un veritable aggiornamento de la prestigiosa institució centenària amb els problemes i reptes més punyents de la Barcelona i de la Catalunya actuals. Mostren com la cultura no és un llimbs bucòlic sinó una eina de transformació de la realitat, si més no d’intentar-ho. Les activitats del centenari de Paco Candel entorn del fenomen de la immigració, l’antiga i l’actual, n’és una bona mostra.

L’Ateneu deixa en evidència, de retruc, la llastimosa negligència de les institucions catalanes, totes, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i la resta, en no tenir iniciatives per acabar d’assimilar col·lectivament la nova societat catalana sorgida del gran moviment migratori dels anys cinquanta als vuitanta. Es tracta d’una elaboració col·lectiva que és indispensable també per comprendre i tractar el fenomen de la nova immigració, ara internacional i més diversa.

He tingut el plaer de participar en una taula rodona a l’Ateneu amb en Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics, i la sociòloga Cristina Sánchez, ella experta en el fenomen per estudis, els altres per testimoni i reflexió personal. La sociòloga recordava que la identitat de grup es construeix en la dicotomia “nosaltres” i els “altres”. Què fa que els “altres” esdevinguin “nosaltres”? Vàrem coincidir en senyalar els següents escenaris de trobada i d’interacció: el treball, les lluites polítiques compartides, l’escola integrada, els serveis comuns, les associacions, els espais d’oci, la formació de famílies mixtes…En el cas de la immigració dels anys ‘50 als ‘80 majoritàriament aquests espais d’integració van funcionar malgrat la dictadura.

La societat civil en va ser la protagonista. Bo i així, destacàvem també com la manipulació política ha intentat mantenir les diferències d’origen, poc o gens presents en les segones i terceres generacions, reivindicant l’existència d’una comunitat andalusa a Catalunya – PSA ,Cs…-, o reconeixent-la com a minoria folklòrica, cas dels governs de la Generalitat subvencionant l’artificiosa Feria de Abril.

En resum, constatem que no va haver conflicte identitari en els anys seixanta, sí de classes, i que va dominar el respecte i una notable integració mútua i progressiva, ben manifesta en els catalans descendents dels andalusos que van emigrar al segle XX. Fa dècades que no existeixen els immigrants dels seixanta, ni els “altres catalans”, per molt que les polítiques de dretes s’entestin en revifar-los. O per molt que sectors del nacionalisme identitari encara remetin a aquella immigració per explicar-se avui els problemes del català o el vot no independentista. Es va formar, això sí, una nova realitat i una nova consciencia nacional catalana en reconstrucció permanent. L’ombra de la manipulació de la immigració és molt allargada. Gràcies Ateneu per facilitar que en parlem, encara.

Impacte cultural i social de la immigració 1950-1980

Entre 1950 i 1980, Catalunya va experimentar una onada significativa d’immigració procedent principalment d’altres regions de la península Ibèrica, especialment d’Andalusia, Extremadura, Castella i Galícia. Aquesta arribada massiva va transformar profundament l’estructura social catalana, ja que milers de persones buscaven millors condicions de vida i treball a les ciutats industrials catalanes, atrets per l’expansió econòmica i les oportunitats laborals. Aquesta nova població va contribuir a la revitalització econòmica, però també va generar nous reptes, com el creixement ràpid i sovint desordenat de barris perifèrics, la necessitat d’infraestructures bàsiques i l’aparició de nous espais de convivència i tensió social.

Culturalment, la immigració peninsular va suposar un enriquiment i, alhora, un repte per a la identitat catalana. L’arribada de centenars de milers de persones de llengua castellana, costums i tradicions diferents va provocar una convivència intensa que va afavorir l’aparició d’una societat més plural i diversa. Tanmateix, també va comportar una certa tensió pel que fa a la preservació de la llengua catalana i les tradicions locals, especialment en un context polític marcat per la dictadura franquista i la repressió cultural. Malgrat les dificultats inicials, amb el pas del temps es va produir una integració progressiva, i molts dels descendents d’aquells immigrants han esdevingut part fonamental de la societat catalana contemporània.

Qüestions per centrar el debat

El focus del debat són les repercussions socials, culturals i polítiques en la població immigrada i en el conjunt de la societat d’arribada. Conceptes claus del debat: canvi social, identitat nacional, polítiques públiques i cohesió social i conflicte.

• La interacció entre població immigrada i autòctona en un context de dictadura. Quins processos es van donar en la societat civil? Absorció? Coexistència? Integració? Conflicte? Què va passar en la realitat quotidiana de la societat civil?

• La qüestió de la identitat personal i col·lectiva: descatalanitzacio o nova identitat nacional? Qui és català? La qüestió de la llengua.

• Les polítiques públiques post dictadura: què vol dir “un sol poble”?

• Es poden establir conclusions aplicables a la nova immigració estrangera? Quines?

Lluís Cabrera Sánchez, Cristina Sánchez Miret i Emili Muñoz Martínez.

Lluís Cabrera Sánchez, músic, escriptor, activista cultural i fundador del Taller de Músics, escola en la que estudiaren Rosalía, Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral, Miguel Poveda o Santiago Auserón. Impulsor de Els altres andalusos associació dedicada a denunciar la manipulació de la immigració dels anys seixanta a Catalunya com a instrument polític contra la identitat catalana. Cabrera va trencar estereotips i va promoure el reconeixement de les arrels diverses de la societat catalana, destacant la necessitat d’una convivència basada en el respecte mutu i la inclusió. Fruit d’aquesta iniciativa foren, entre d’altres, els llibres Els altres andalusos (2006) i Fabricar l’immigrant (2009), dels quals és coautor. Ha publicat també Catalunya serà impura o no serà (2010) i la novel·la autobiogràfica La vida no regalada (2021), sobre la vida al barri barcelonès del Verdum als anys seixanta i els seus inicis en el món de la música, i La muerte no desvelada (2025), la darrera novel·la sobre l’Andalusia oblidada. És també coautor de Generació Barcelona (2011) i Per què volem un Estat propi? (2012).

Cristina Sánchez Miret, sociòloga, professora de la Universitat de Girona, ha centrat part de la seva recerca en la integració de la immigració peninsular i la transformació de la identitat catalana. Sánchez Miret ha analitzat com els processos migratoris han contribuït a la configuració d’una nova societat catalana, més diversa i cohesionada, i ha subratllat la importància de les polítiques públiques d’integració i la promoció de la igualtat d’oportunitats. A través dels seus estudis, destaca que la immigració no només ha estat un factor de canvi demogràfic i econòmic, sinó també un element clau en la redefinició de la identitat col·lectiva catalana, fent èmfasi en la necessitat de reconèixer la pluralitat.

El 2024 va rebre el Premi Catalunya de Sociologia Emili Boix i Selva. Ha publicat més 40 obres entre capítols, articles i llibres. Destaquem quatre obres vinculades amb la temàtica que ens ocupa: La definició dels grups socials a la Regió Metropolitana de Barcelona. Un problema teòric i metodològic (1995); Grups i classes socials a la regió Metropolitana de Barcelona (1992), “Llengua i posició de classe” dins de L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Resum dels factors clau; Qui parla què? Llengua i classe social a Catalunya (2017).

Emili Muñoz, ateneista, nascut a Granada i emigrat a Badalona amb la família el 1961 amb 8 anys. Catedràtic d’institut públic de secundària i formador de professorat a la UAB i UB. Director de l’Àrea d’Educació als Ajuntaments de Badalona i de Mataró. Militant del PSUC i ICV fins a 2014. Va ser alcalde de Tiana del 2007 al 2011. Autor de la biografia: Una manera de veure el món. Teresa Lleal 1940-1988 editat pel Museu de Badalona. També va impulsar l’estudi i després el llibre sobre La immigració a Badalona durant el segles XX, 2006.