Dimarts 1 d’abril a les 17h, sala Montserrat Roig: Seminari de Lectura Històrica: David Ringrose: El poder europeo en el mundo, 1450-1750, Ed. Pasado & Presente, 2019, 360 pàg.
Coordina el seminari Dolors Folch, sinòloga i historiadora de la Secció d’Història
Quina va ser la importància real de la presència europea a Àsia entre 1450 i 1750
La qüestió de la plata: D’on procedia? Perquè es va generalitzar la plata per pagar productes orientals, i quines conseqüències va tenir això sobre el comerç europeu a Àsia
El paper de les diàspores en el comerç dels segles xv-xvii
Quines diferències hi ha entre la implantació colonial de castellans, portuguesos, anglesos i holandesos
Altres temes
Més informació
A El poder europeo en el mundo, 1450-1750 David Ringrose planteja una tesi nova i no exempta de polèmica sobre el relat de l’expansió europea que s’inicia amb la colonització d’Àfrica i Amèrica. Fugint de les històries deutores dels nacionalismes dels segles XIX i XX, Ringrose posa en relleu que l’expansió no va ser tant una campanya de colonització militar i religiosa exitosa, una demostració de poder, com un procés d’establiment d’un nou sistema mundial de comerç, en què els europeus no eren precisament la força major.
Modera: Josep Sauret, historiador i ateneista de la secció d’Història.
L’escàndol de Nicea
L’escriptor Lluís Busquets i Grabulosa en el llibre L’escàndol de Nicea, narra el Concili on, l’any 325, es va proclamar que Jesús és fill de Déu consubstancial al Pare i on es va instaurar el Credo avui vigent que es resa en les misses.
El 2025 es compleixen doncs, 1.700 anys del Concili de Nicea (en l’actual Iznik, a Turquia), convocat per l’emperador Constantí, on es va aprovar proclamar a Jesús fill de Déu, de la mateixa i idèntica substància que el Pare, però Lluís Busquets sosté que va ser una assemblea “més imperial que eclesial”, fins al punt que Constantí va amenaçar amb l’exili als bisbes que no signessin les actes.
Icona representant el Primer Concili de Nicea, Wikipedia
La trama
Una feina d’assessorament a Carolina, periodista d’investigació interessada pels detalls del Concili de Nicea, que l’any 325 declarà que Jesús el Natzaré era consubstancial amb Déu ara fa justament 1700 anys-, treu el narrador de la depressió que pateix després d’un accident de cotxe. El sinistre recent, del qual se sent responsable, ha causat la mort de la muller i filleta i l’ha dut a la pèrdua d’una fe adulta i conreada.
Des de cures intensives, on li han salvat la vida, no s’havia pogut assabentar de la campanya endegada per un capellà amic, mossèn Bernardí, a fi de fer pressió de cara a la segona fase del Sínode de la Sinodalitat que se celebrà a Roma la tardor del 2024, la Plataforma Pels Ministeris a les Dones (PPMD), amb la petició indefugible del conferiment dels ordes majors a les dones. Quan el narrador va a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona per a unes consultes, troba el mossèn rodejat de gent que li fa costat, plantat allí al davant dotze hores al dia. Vulgues no vulgues, el fa entrar a l’organigrama del Secretariat que promou la campanya, la qual s’estén exitosament com una taca d’oli no sols a Catalunya sinó a tota la pell de brau i a l’estranger.
La novel·la abraça i trena, doncs, quatre filons: en primer lloc, el del Concili de Nicea, enfront del qual, a mesura que l’investiga, li va quedant palès que va ser una assemblea escandalosa, maneflejada per l’emperador Constantí; segonament, el de la progressiva relació amb la periodista, la qual evoluciona des de la desconfiança inicial a una sincera admiració mútua fins a ratllar la frontera d’una eventual i sobtada intimitat; en tercer lloc, el d’un agnosticisme sobrevingut per l’accident en la seva fe madura i crítica, del qual mai no s’acaba d’amarar; finalment, el de la campanya de la PPMD, que, per diverses circumstàncies, aconsegueix un gran suport popular i internacional, cosa que el portarà a prendre posicions davant del cardenal de Barcelona, fins aconseguir que l’exigència de la campanya arribi fins al papa Francesc
Lluís Busquets iGrabulosa
L’escriptor, periodista, filòleg i professor Lluís Busquets i Grabulosa (Olot, 1947) ha publicat llibres en diversos gèneres literaris; sobretot, de ficció i assaig, especialment religiós, alguns d’ells en català i en castellà, com Última notícia de Jesús el Natzarè (2006) i ‘La historia oculta: María, madre de Jesús, y María Magdalena’ (2009). També ha publicat Els Evangelis secrets de Maria i de la Magdalena (2009), traduïda també al castellà, i Carta al Papa (2010). De la seva faceta de periodista destaquen les seves entrevistes a literats catalans (recollides als volums Plomes catalanes contemporànies i Plomes catalanes d’avui). Amb Lluís M. Xirinachs va escriure Plantem-nos! Temes vius i pendents per al tombant de mil·lenni (2000).
Clàudia Pujol i Devesa
Llicenciada en Periodisme per la UAB i màster en Relacions Internacionals pel CIDOB. Des del 2011 dirigeix la revista de divulgació històrica Sàpiens i és membre del Consell Rector d’Abacus. És coautora de diversos llibres d’història, com La guerra de Cuba (2000) i Dissidents (2007), i autora de llibres de temàtica negra, com Diari d’un forense (2007) i En l’escena del crim (2010). En els últims anys, ha col·laborat amb nombrosos mitjans de comunicació (Descobrir, Ara, La República, La Xarxa…), ha estat comissària de l’exposició El món del 1714, al MUHBA, i membre de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural (2015-2022).
Més informació
En la narració, un sacerdot llança una campanya perquè les dones puguin rebre els ordes majors i pressionar d’aquesta manera al Sínode de 2024, demanant a l’Església que les dones puguin arribar al diaconat i al sacerdoci, i la campanya s’estén amb l’objectiu que el suport popular arribi al papa Francesc.
L’autor considera que, al marge de la trama paral·lela contemporània, és una novel·la de tesi: la de l'”escàndol” de la ingerència política de l’emperador romà Constantí I el Gran en els assumptes de l’Església, com raona el protagonista.
L’altra referència actual la viu el mateix narrador: a més d’implicar-se en aquesta campanya, és qui assessorarà una periodista sobre el fons històric del Concili de Nicea, mentre travessa una depressió pel sentiment de culpa després de la mort de la seva dona i la seva filla, experiència que també li porta d’una fe madura a l’agnosticisme.
“A Nicea, ‘el dolent’ és Ari, considerat heretge segons ens ho pinten des del punt de vista dels guanyadors, encara que Busquets el retrata d’una altra manera”. Busquets concreta que, durant el primer postconcili, per exemple, trenta anys després, a l’Església cristiana els arrians eren majoritaris en relació amb els nicens (que aviat es van autoproclamar catòlics). “En el 360, 35 anys després del concili, hi havia més arrians que partidaris de l’Església que havia guanyat en el Concili”, destaca.
Dimecres 26 de febrer de 2025 a les 18.30h a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: El canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM, l’enfonsament del cuirassat Roma i la retenció de 1.200 italians a Menorca (1943-1945) amb la participació d’Alberto Pellegrini, historiador i professor de la UB i Luís Alejandre, general i president de la Fundació Hospital de l’Illa del Rei.
La sessió abordà el fet històric al voltant del llibre de Giuliano Marenco: “Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943”. Fundació Hospital de l’Illa del Rei, 2024.
Presenta: Josep Sauret, historiador de la Secció d’Història.
Accés obert
Giuliano Marenco: “Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943”. Fundació Hospital de la Isla del Rey, 2024.
El canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM, l’enfonsament del cuirassat Roma
La sessió abordarà, d’una banda, el context històric del final de la II Guerra Mundial, amb el canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM i els dos governs, l’armistici i les conseqüències per l’exèrcit italià.
I de l’altra banda, l’enfonsament del Roma cuirassat insígnia italià, la recollida dels supervivents per part de cincs vaixells, l’anada i l’estada a Maó durant més d’un any i la recuperació de la memòria històrica de l’Illa del Rei.
Exposició sobre l’enfonsament del Roma. Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei
La sessió, al voltant del llibre de Giuliano Marenco: Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943, ed. Fundació Hospital Isla del Rey, és una història pràcticament desconeguda, de les naus encarregades de recuperar els nàufrags del cuirassat italià Roma, enfonsat pels alemanys el 9 de setembre de 1943. Un cop recuperats els nàufrags, amb les naus, carregades de morts i ferits, ara ja perdut el contacte amb el gruix de l’esquadra, es van refugiar a les Balears, on en contra de la seva voluntat van ser retingudes per les autoritats espanyoles.
L’internament de les cinc naus amb més de mil dos-cents homes va durar setze mesos a través de tensions amb el govern espanyol, dissensions polítiques internes entre monàrquics i feixistes, dificultats alimentàries i disciplinàries. L’impuls del comandant de l’esquadrilla, el capità de navili Giuseppe Marini, va ser constant amb vista a l’alliberament de l’internament i el retorn a Itàlia. Finalment, sobretot gràcies als esforços de l’ambaixador nord-americà a Madrid, un arbitratge a distància va posar fi a l’internament el 15 de gener del 1945.
Reproducció de la bomba torpede que va esfondrar el Roma. Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei
A més de reconstruir la partida de la flota des de La Spezia i l’atac alemany que va provocar l’enfonsament de la nau almirall Roma, també es tractarà sobre:
a) Els episodis desenvolupats a les Balears que concernien directament la vida dels mariners.
b) Les vicissituds diplomàtiques relatives a la destinació de les naus que es desenvolupaven principalment a Madrid.
Les fonts principals són els documents dels arxius de l’Ufficio Storico della Marina (en primer lloc, l’informe de permanència del comandant Marini) i dels ministeris d’Exteriors de Roma i de Madrid. També s’han utilitzat les memòries dels ambaixadors nord-americà i britànic acreditats davant de Franco.
Participants
Alberto Pellegrini (Vicenza, Itàlia, 1975), doctor en Història per la Universitat de Barcelona, és professor d’Història Contemporània de la mateixa universitat, i investigador del Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Especialista en història político-militar del segle XX, entre les seves publicacions recordem La prensa española y las derrotas militares italianas de 1940-41 i Centenary of the Russian Revolution (1917-2017).
Luis Alejandre Sintes (Maó, 4 de juny de 1941) és un militar menorquí, general de l’exèrcit espanyol. En 1976 es va graduar a l’Escola d’Estat Major. En 1980 fou ascendit a comandant i de 1984 a 1986 fou professor a l’Escola d’Estat Major. Entre altres funcions militars, va intervenir en missions de pau amb l’ONU (ONUCA i ONUSAL) a Nicaragua, El Salvador i Guatemala, i va fer de mitjancer entre el govern de Colòmbia i la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (Colòmbia). El 1998 ascendí a general de Divisió i el 2000 fou nomenat general cap de la Regió Militar Pirenaica. En el 2003 fou nomenat Cap d’Estat Major de l’Exèrcit de Terra. Actualment és el president de la Fundació Hospital Illa de Rei (Menorca).
Dimecres dia 5 de febrer, a les 18.30h, a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès es projectà el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció”, seguit d’una taula rodona amb cinc dels onze entrevistats.
L’acte fou presidit per Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès, Xavier Menéndez, director general de Memòria Democràtica de la Generalitat i Pedro Barbado, responsable de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona, que donen suport al projecte Memorial Ateneu 2024. La periodista Rita Marzoa conduí l’acte i la taula rodona.
Durant l’acte es projectà el documental FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció (30 minuts) que mostra el debat sobre la Memòria Democràtica i la Transició de vuit ateneistes, de dos historiadors i d’un escriptor.
El Memorial Ateneu 2024 és un projecte de recerca i divulgació de memòria democràtica, que recull en un documental una selecció de vuit entrevistes a persones ateneistes de tres generacions diferents, sobre la seva memòria personal i familiar de la dictadura franquista i de la transició.
Vegeu el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció“
Procés participatiu
Abans de seleccionar els ateneistes es va obrir un procés participatiu, amb una enquesta en línia que coordinà Josep Ribó, ateneista i director de l’Institut Opinòmetre sobre “Memòria i Història sobre la dictadura franquista i la transició” adreçada a totes les persones sòcies que tingué una acollida de 328 respostes, de les quals més de 80 mostraren el seu interès per participar activament en el documental. Després d’un segon procés auto selectiu hi hagué una vintena de socis, entre els quals finalment, en foren seleccionats vuit (tres homes i cinc dones).
Les persones sòcies que han participat al documental són: de la generació més jove, Mireia Arquijo filòloga i humanitats, Jordi Vàzquez, enginyer aeroespacial i Ariadna Romans, politòloga i filòsofa; de la generació intermèdia: Jaume Fusté, educador i professor i de la generació més gran: Elisenda Guarro, filologia romànica i professora, Joan Botella, politòleg i professor de la UAB, Lluïsa Bertran, psiquiatra i Guiomar Amell, llicenciada en Belles Arts.
El documental també recull les anàlisis dels historiadors Andreu Mayayo i Arnau Gonzàlez Vilalta i de l’escriptor Eduard Màrquez, sobre alguns dels fets polítics i socials més destacats pels ateneistes i també del paper de la memòria o de les memòries de cada generació i d’una manera especial en la transició. Quin significat té avui la mort de Franco? I l’atemptat de Carrero Blanco? Com es vincula amb Puig Antich? Què van suposar les primeres Jornades de la Dona? Què significa el silenci i la por de la població?
No tenim encara, una Història de la transició i fins fa poc teníem només unes memòries (polítiques) i de polítics que passaven com a la Memòria de la Transició. Ara comencem a tenir memòries populars sobre la transició. N’hem vist un exemple en El 47. Com diu l’escriptor Eduard Màrquez, convé tenir memòries i històries a la menuda, fetes per tota la bona gent, enfront de la Memòria i Història a l’engròs que fan els historiadors. Totes dues són necessàries i poden ser complementàries però també contradictòries. Aquest documental Memorial Ateneu 2024, vol ser una contribució a aquestes memòries i històries a la menuda.
Taula rodona amb cinc dels entrevistats
Recull bibliogràfic
En l’inici del procés participatiu, la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu prepararen una bibliografia amb dues-centes obres sobre la dictadura franquista i la transició i tres reculls bibliogràfics específics o centres d’interès amb una sinopsi o ressenya de cada obra que es poden consultar aquí:
El projecte Memorial Ateneu 2024 ha rebut l’ajut de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Lluïsa Julià, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès i Oriol Bota gerent, han fet el seguiment institucional i gerencial de tot el projecte que ha dirigit Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. La selecció dels entrevistats i de continguts ha anat a càrrec de l’equip de la Secció d’Història, especialment de Narcís Argemí i Miquel Nistal. Txell Esteve és la responsable principal del guió, mentre que Iaco Rocher ho és de la realització i l’edició del documental, i Pau Torrano, ajudant de realització. Tot el projecte ha comptat també amb la participació i suport dels equips tècnics i administratius de l’Ateneu Barcelonès.
Dilluns 3 febrer de 2025, 17h Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès. Tertúlia d’Amics de la Història: Reconstruir un país com a condemna. Els destacaments penals a Catalunya durant la postguerra. El cas de la carretera de Pont d’Espia a Coll de Jou. A càrrec de Nil Boix Besora, arqueòleg i historiador i d’Oriol Dueñas, historiador i autor d’Els esclaus de Franco.
Presenta: Josep Sauret, historiador i membre de la Secció d’Història
Moderador: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història
Els batallons de treballadors foren unitats de treballs forçats que es crearen durant la Guerra Civil, a partir d’integrar presoners de guerra de l’exèrcit republicà, amb l’objectiu de realitzar diferents feines i sobretot represaliar l’enemic. El seu bon funcionament provocà que les autoritats franquistes, un cop finalitzà la guerra, els mantingués operatius amb la finalitat de seguir castigant als vençuts de la guerra i que aquests mateixos s’encarreguessin de reconstruir el país.
Per a Oriol Dueñas Iturbe, historiador i autor de “Els esclaus de Franco”, les autoritats franquistes van deixar molt clar des d’un primer moment quins havien de ser els principals objectius que havien de tenir els batallons de treballadors. Aquests objectius, que van ser exposats en un reglament per al règim interior d’aquelles unitats, aprovat pel mateix general Franco el 23 de desembre del 1938, van quedar definits de la següent manera: “Els batallons de treballadors tindran com a objectius principals: la compensació de la càrrega originada per la sustentació dels presoners, la de contribuir a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes i la d’aconseguir la correcció del presoner.”
Les principals feines que van realitzar tots aquells batallons de treballadors van ser de reconstrucció de ponts i de la xarxa ferroviària, així com la fortificació de la frontera pirinenca. A part d’aquestes destinacions n’hi va haver d’altres de més específiques, com ara les feines de càrrega i descàrrega, la recuperació de materials de guerra, la d’enterrament de soldats morts en combat, la participació en la reconstrucció de diferents poblacions que havien quedat malmeses i els treballs d’obertura del túnel de Vielha.
Els treballs forçats durant el franquisme a través del cas de la carretera L-401
La carretera L-401, que uneix les comarques del Solsonès i l’Alt Urgell passant per Odèn, és avui una infraestructura essencial per a la mobilitat de la zona. Tanmateix, el seu traçat de 40,9 quilòmetres executat entre 1942 i 1956 amaga una història vinculada a la postguerra franquista i als treballs forçats que es van implementar arreu d’Espanya durant els primers anys de la dictadura. Aquesta carretera és un exemple d’un extens entramat d’infraestructures com carreteres, ponts, ferrocarrils o pantans que, van ser construïdes per presoners republicans per reparar els estralls materials de la Guerra Civil. Aquest patrimoni, fruit d’una política de reconstrucció marcada per la repressió, continua formant part del nostre dia a dia com a infraestructures que utilitzem habitualment.
El disseny de la carretera L-401 va ser concebut durant la Segona Guerra Mundial per reforçar la defensa militar del Pirineu, motivat per la por de les autoritats franquistes a una possible invasió estrangera. Els primers vuit quilòmetres d’aquesta carretera, des del pont d’Espia fins a Perles, van ser construïts per una colònia penitenciària que, l’estiu de 1943, va arribar a allotjar uns 500 presoners. Aquests treballadors forçats, condemnats per les seves responsabilitats polítiques durant la 2a República, participaven en un programa de redempció de penes que commutava anys de condemna per dies de treball, però els exposava a un aïllament físic total i a unes condicions de treball molt dures.
Aquesta carretera està sent objecte d’estudi d’una projecte interdisciplinari que pretén recuperar i difondre la memòria històrica vinculada a la seva construcció i a les persones que hi van treballar. Promogut pel Consell Comarcal del Solsonès, el Centre d’Estudis Lacetans i altres entitats com l’EUROM, el projecte combina fonts orals, documentals i intervencions arqueològiques per aprofundir en el coneixement d’aquest episodi de la història recent. Tanmateix, aquest projecte no només busca aprofundir en la història local del Solsonès, sinó també integrar-la dins un relat més ampli de memòria històrica, posant de manifest com el franquisme va utilitzar la repressió per sostenir el seu sistema, i donar a conèixer el llegat material que perviu, connectant-lo amb altres projectes similars desenvolupats arreu d’Espanya. L’exemple de la carretera L-401 es presenta, doncs, com un punt de partida per introduir la geografia de destacaments i colònies penals franquistes establerts a Catalunya com a espais de repressió i treballs forçats.
Treballadors forçats al Pont d’Espia, 1943
Nil Boix i Besora
Solsoní nascut a Barcelona (1997). Arqueòleg i historiador. Estudiant predoctoral en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb beca FPU, especialitzat en conflictivitat social i diplomàcia al segle XIX. És investigador principal del projecte “Carreteres de memòria”, que estudia la construcció de la carretera L-401 amb mà d’obra forçada durant el franquisme.
Solsona acullí les I Jornades sobre Treballs Forçats. Consell Comarcal del SolsonèsExcavació d’un dels barracons, 2024
Oriol Dueñas Iturbe
Professor lector del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Ha desenvolupat diversos projectes en el marc del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual. És autor de diverses investigacions i publicacions sobre la violència durant la guerra i posterior dictadura franquista, així com treballs sobre les destruccions i la posterior reconstrucció d’infraestructures durant la Guerra Civil Espanyola. Doctor en Història Contemporània (UB), tècnic de gestió de l’àrea de continguts del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Tesi doctoral: “La gran destrucció. Els danys de la guerra i la reconstrucció de Catalunya desprès de la Guerra Civil (1937-1957”), 2013.
Especialista en la Guerra Civil, l’exili i la repressió franquista, és autor de diversos llibres i articles, entre els que destaquen: La violència dels uns i dels altres. La repressió durant la guerra i la postguerra a Olesa de Montserrat 1936-1945 (2007); Els esclaus de Franco (2008), conjuntament amb Queralt Solé, El jutge dels cementiris clandestins.Josep Maria Bertran de Quintana (1884-1960) (2012); La gran destrucció. Els danys de la Guerra Civil a Catalunya 1936-1957. (2016); La Ocupació de Catalunya, (2022
Secció d'Història 