Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia

30 Agost 201917 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 30 de setembre de 2019 a les 19 h tingué lloc a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), la conferència Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia, a càrrec de Paola Lo Cascio, historiadora, politòloga i professora de la Universitat de Barcelona.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia a càrrec de Paola Lo Cascio, 30 de setembre de 2019.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia

La conferència se centrarà a analitzar l’evolució del fenomen de les exposicions universals des dels seus inicis fins a la dècada dels vint del segle XX. En bona part, les iniciatives nascudes primer a la França del principi del segle XIX i després concretades a partir de 1851 amb la primera Exposició de Londres poden ser llegides com a un aparador dels canvis culturals, socials i polítics experimentats pel món occidental al llarg de les dècades que veuen l’afirmació de la societat i de la economia industrial, dels processos colonials contemporanis, així com també dels corrents de pensament vinculats al positivisme i a la fe en el progrés tecnològic.

En aquest sentit, s’ha estructurat l’anàlisi segon tres grans etapes, corresponents a les tres lògiques majoritàries que anaren orientant al llarg del temps l’organització d’aquests esdeveniments. Una primera etapa, que s’estendria fins al canvi de segle (probablement, la de més èxit, en termes de quantitat i impacte dels certàmens organitzats arreu del món), en la qual la tecnologia industrial tindria una centralitat indiscutida, i les exposicions complirien amb la funció d’espai de competició i socialització dels avenços científics associats a la producció, amb un protagonisme destacat dels actors econòmics.

En una segona etapa, que es perllongaria fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la tecnologia productiva, així com la presència d’empreses perdrien protagonisme (encara que continuaren sent-hi presents amb una certa importància), i es diversificarien tant les lògiques expositives com els actors que hi participarien. En aquest marc, agafarien importància, per exemple, els elements relacionats amb les innovacions arquitectòniques i urbanístiques, en un moment de canvi decisiu per a les grans ciutats, que s’estaven consolidant com a motors de desenvolupament econòmic i conflicte social alhora.

Una tercera etapa finalment, després del desastre de la Gran Guerra, recolliria el trencament de l’Arcàdia precedent, la societat del progrés continu del segle XIX: ara, després de la massacre, cada cop més les exposicions es polititzarien en sentit nacional e ideològic, com a una mena de perllongació d’un conflicte, que formalment tancat al 1918, no es resoldria finalment fins el termini de la Segona Guerra Mundial.

Text de Paola Lo Cascio

Imatge: The Palais du Champ-de-Mars and the head of the Statue of Liberty, Exposition Universelle of Paris (1878). (Commons.wikimedia.org)

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de la Sapienza (Roma) i Doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Investigadora postdoctoral a l’Institut de Ciències Sociais de la Universidade de Lisboa (ICS-UL), és professora associada a la Universitat de Barcelona. Ha estat professora visitant a la University of Cambridge (2011) i a l’Università La Sapienza de Roma (2013). Forma part dels diversos projectes d’investigació del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA) i és membre del Centre d’Estudis Històrics Internacionsl (CEHI). Una part de les seves línies d’investigació estan relacionades amb l’anàlisi dels conflictes bèl·lics i les seves conseqüències socials i econòmiques.

Imatge: Le dôme central construit pour l’exposition universelle de 1889, Paris, France.(Commons.wikimedia.org)

Publicacions de Paola Lo Cascio (Academia.edu)

Paola Lo Cascio: “El discurso del fascismo italiano en la Guerra Civil española. El caso de la narrativa y ensayística publicada en Italia entre 1937 y 1942”, Revista Universitaria de Historia Militar Núm. 6., Vol. 4, ISSN 2254-6111, forthcoming.

Associació dels Joves Historiadors i Historiadores de la UB: La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica, Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya, Barcelona 2013

La guerra Civile Spagnola. Una storia del Novecento Carocci, Roma, 2013. ISBN: 978-88-430-7099-2.

Lo Cascio, A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0

Lo Cascio; A. Pellegrini: “Beyond the Uniforms: Military History as a Necessary Tool to Interpret the 20th Century” in: Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century, CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0, pp.1-12

Villarroya; P. Lo Cascio: “Cities under the Bombs: The Targeting of Civilians in the Spanish Civil War” in:.Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0 pp.73-88

P. Lo Cascio; A. Pellegrini: “Final Reflections: Rethinking Military History; Enhancing Competences, Sharing Knowledge” in:.Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0 pp.121-134 9)

“La responsabilità fascista nei bombardamenti durante la guerra civile”, in: AA.VV. Catalunya-Itàlia, Memòries creuades, experiències comunes. Feixisme i antifeixisme des de la Guerra Civil fins a la Transició (1936-1977), Generalitat de Catalunya, Barcelona: 2012 ISBN: 978-84-393-8997-2.

“El espacio nacionalista e independentista”, in: J. TÉBAR: Resistencia ordinaria. La resistencia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público, 1963-1977. PUV, Valencia: 2012, pp.140-152, ISBN: 978-84-370-9014-6

Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa: Temps de crisi, transició i democràcia, Vol. 4 di M. Risques: Un segle d’història de Catalunya en fotografies, Enciclopèdia Catalana, Barcelona: 2012, ISBN: 978-84-412-1940-3, opera completa ISBN: 978-84-412-1936-6

“Les transicions, en perspectiva històrica”, in: Segle XX (2011), n.4, pp.194-196, ISSN: 1889-1552

“Fil a l’agulla” in: Revista de Catalunya (2011), n.207 pp.57-65 ISSN: 0213-5876

Con José Manuel Rúa, “La mirada italiana El PCE y el PSUC a través de los ojos del PCI”, in: A. Cabana Iglesias; D. Lanero; V.M. Santindrián: VII Encuentro de Investigadores sobre el Franquismo, Fundacion 10 de marzo, Santiago de Compostela, 2011, ISBN: 978-84-937546-5-5

Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa, “Ideologia i poder polític al primer franquisme: “…y el que no quiera será arrollado” in: AA.VV.: La Vanguardia Española. Diari d’una postguerra, Afers, Catarroja, 2010 pp.89-106. ISBN: 978-84-925-4239-0

Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa e Andreu Mayayo: Economía franquista y corrupción, Flor del Viento, Barcelona: 2010. ISBN: 978-84-964-9543-2

Paola Lo Cascio; Joan Villarroya: “La guerra civil a Catalunya: una mirada cartogràfica”, in: V. Hurtado; A. Segura e J. Villarroya: Atles de la guerra civil a Catalunya, Edicions Dau, Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-936-6252-3

Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003. Afers, Catarroja: 2008. ISBN: 978-84-959-1696-9

Paola Lo Cascio; Susanna Oliveira: Tres dies de març El Punt, Girona: 2008. ISBN: 978-84-893-9270-0

“Quan el terror va venir del cel” in: Sàpiens, supplemento speciale al n.65 (Febbraio 2008) Catalunya sota les bombes, pp.10-11. ISSN: 1695-2014

“El procés estatutari”, in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya, Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.234-235 ISBN: 9788429761412

“Els Pactes de la Moncloa” in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya, Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.234-235 ISBN: 9788429761412

“La llei electoral”, in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.166-167 ISBN: 9788429761412

“Les Exposicions Internacionals fins a 1937” in: El Pavelló de la República: París 1937-Barcelona 2008, Publicacions de la UB, Barcelona: 2008. ISBN 978-84-475-3239-1 OK

Con Queralt Solé Històries del Barça, Ajuntament de Barcelona Col. Quaderns de Barcelona. Memòria històrica, Barcelona: 2007. DL B. 20009-2007

“El debat sobre la memòria de l’antifeixisme a Itàlia” in: Afers (2007) núm. 56 pp. 89-104. ISSN: 0213-1471

La importància del “cas Comorera” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI , Ed. 62, Barcelona, 2007, pp.182-183. ISBN: 978-84-297-5984-6

”Francesc Ferreras i Duran” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI , Edicions 62, Barcelona, 2007, p.181. ISBN: 978-84-297-5984-6

“La lluita política, entre Espanya i l’ideal d’una Catalunya independent”: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, 2007, pp.174-175. ISBN: 978-84-297-5984-6

“La lluita diplomàtica entre l’esperança i el fracàs” J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, 2007 pp. 176-178 ISBN: 978-84-297-5984-6

“L’expulsió del prof. Manuel Sacristan de la Universitat de Barcelona” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007, pp.214-215. ISBN: 978-84-297-5985-3

“Joan Corominas” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, p.203. ISBN: 978-84-297-5984-6

“Els últims executats del franquisme” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007 2007 pp.232-233. ISBN: 978-84-297-5985-3

“La repressió a la vaga dels tramvies” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya: El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007 pp.156-157. ISBN: 978-84-297-5985-3

“Muerte de un editor en una torre eléctrica: notas sobre la violencia política en Italia (1969-1980)” in: Historia Contemporánea (2006) n.32, pp.213-235. ISSN: 1130-2402

Con Carles Santacana “L’Ateneu en el recobrament democràtic” in J.Casassas (ed.): Un segle i mig d’accio cultural. L’Ateneu Barcelonès RBA, Barcelona 2006 pp.316-332. ISBN: 84-7871-831-1

“L’Assemblea de Catalunya. Quatre punts per a un país.” in: AA.VV.: Som una nació, vol.I Edicions 62, Barcelona: 2006 pàgs 239-255. ISBN: 84-297-5844-5

“Franco mor matant” in: AA.VV: Som una nació, vol.III Edicions 62, Barcelona,: 2006 pp.241-256. ISBN: 84-297-5846-1

“Las columnas hacia el frente de Aragón” in: La Guerra Civil en Aragón. Vol II. El estallido de la guerra. La sublevación militar y la llegada de las milicias El Périódico/Diputación de Zaragoza, Ciro Ediciones, Barcelona: 2006 pp. 55-91. ISBN: 84-7820-106-8

Paola Lo Cascio; Carles Quevedo, David Mayol e Carles Santacana “Els portaveus durant el franquisme” a: J. Casassas (ed.): Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975) Publicacions UB, Barcelona: 2005 pp. 115-130. ISBN: 84-475-2975-4

“Una Constitució per a molts escenaris” in: J. Begur e X. Díez (ed.): La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la transició als països catalans, El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú: 2005, pp.89-104. ISBN: 84-96349-05-5

“Les comarques: mite o realitat?” in: AA.VV.: Sense memòria no hi ha futur, Afers, Catarroja: 2004, pp. 337-342. ISBN: 84-95916-28-2

Paola Lo Cascio; Marta Pérez “Sense memòria no hi ha futur” in: El Contemporani (2003) n.27 pp.9-11. ISSN: 1133-519X

“La regionalització europea entre el desig i la realitat: el cas català” in: El Contemporani (2001) n.24 pp.59-69. ISSN: 1133-519X

Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona

7 Juny 201912 Setembre 2025 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 17 Juny 2019 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona amb la participació de Manuel Pérez Nespereira, historiador i autor de “Jaume Aiguader. La nació popular”
Coordina i presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Jaume Aiguader i Miró

Text de Manuel Pérez Nespereira

En referir-nos a Jaume Aiguader i Miró hem de valorar la capacitat d’aplegar, en la seva figura i tasca, les diverses activitats que tot un seguit de catalans, nascuts com ell als darrers decennis del segle XIX, desenvoluparen al llarg de la seva vida professional en un doble combat: la lluita per la justícia social i la lluita per la recuperació de la Nació Catalana, rere dos-cents anys d’ocupació i sotmetiment.

Jaume Aiguader i Miró (1882-1943) desenvolupà un seguit d’activitats convergents en aquest doble objectiu; l’alliberament de l’ésser humà i l’alliberament nacional. Per a ell era impossible que tingués lloc l’una sense l’altra, l’home lliure no ho era en una nació esclava, i la nació mai no seria realment lliure si els seus ciutadans patien les cadenes físiques i/o econòmiques que els subjectaven.

Foto: Jaume Aiguader, a la dreta de la imatge, amb Francesc Macià i altres dirigents republicans. | M.P.N.

Per acomplir aquesta meta Aiguader, fou metge higienista, impulsor de la tasca dels ateneus populars i altres centres de sociabilitat obrera, cofundador i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), membre d’Estat Català i veu de Macià a l’interior, escriptor, editor, articulista, conferenciant, pensador, subversiu, alcalde, ministre…

En resum, l’home lliurat a l’ideal, com ell deia, a través de totes les eines que en cada moment el destí, i la seva voluntat, li posaven a l’abast. Però, a més, convergí amb tota una generació que va fer de Barcelona l’espai on Catalunya es va pensar. Joves amb inquietuds polítiques, intel·lectuals, socials, i sovint totes tres indestriablement unides, portaven a la capital del país les esperances i l’esperit de les diverses contrades del país. Lluís Companys, Salvador Seguí, Prat de la Riba, Francesc Cambó, Rovira i Virgili… Barcelona actuava de galvanitzador de la voluntat del país, i s’erigia novament en cap i casal de tots els ciutadans del nostre país.

Jaume Aiguader, la nació popular, escrit per Manuel Pérez Nespereira

Podeu descarregar-vos el llibre que edita la Fundació Irla a Descarregar (PDF)

Barcelona, 14 d’abril de 1931. Ban municipal de Jaume Aiguader com a alcalde informant de la proclamació de la República a la ciutat. AHCB

Els orígens del neoliberalisme als Estats Units: un debat econòmic sobre la democràcia

27 Mai 201917 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 13 Juny 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Els orígens del neoliberalisme als Estats Units: un debat econòmic sobre la democràcia, a càrrec d’Andreu Espasa de la Fuente, professor de la Universidad Nacional Autónoma de Mexico (UNAM).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Walter Lippmann (Nova York, 23 de setembre de 1889 – Nova York, 14 de desembre de 1974) va ser un escriptor nord-americà, periodista, comentarista polític i una figura clau en l’organització i l’estudi de l’opinió pública del segle XX. També, va ser l’artífex del terme estereotip, molt recurrent en la psicologia moderna.

Orígens dels neoliberalisme

Text d’Andreu Espasa de la Fuente

Tot i que els inicis del triomf del neoliberalisme estan associats amb les conseqüències de la crisi del petroli de 1973, el cert és que els orígens d’aquest influent moviment es poden traçar fins als anys de la Gran Depressió. Als Estats Units, la publicació del llibre del periodista Walter Lippman The Good Society, al 1937, popularitzà entre el gran públic algunes de les idees dels economistes més importants de l’Escola Austríaca, Friedrich Hayek i Ludwig Von Mises, i de la primera Escola de Chicago, entre els quals destacava Frank Knight.

Friedrich Hayek

En el context nord-americà, les idees neoliberals es van interpretar com una crítica a les tendències més socialitzants del New Deal, el programa de reformes econòmiques que estava duent a terme l’Administració Roosevelt. Al mateix temps, però, el neoliberalisme també es presentava com una impugnació del vell liberalisme decimonònic del laissez-faire. En contra de la idea del caràcter natural dels mercats, els nous ideòlegs plantejaven que, per garantir el seu correcte funcionament, l’Estat havia de regular fortament el mercat. Més enllà de les discussions econòmiques, molt sovint les propostes dels primers neoliberals se centraven en arguments polítics i s’entrelligaven, de fet, amb el gran debat dels anys trenta sobre la crisi del sistema democràtic, en un moment en què l’ascens del feixisme i la popularitat del comunisme feien témer pel futur de la democràcia liberal. Des d’aleshores, i malgrat l’evolució del moviment i de les seves idees, la relació entre neoliberalisme i democràcia ha estat permanentment marcada per una tensió de difícil solució.

Franklin Delano Roosevelt

Bibliografia bàsica (Facilitada per Andreu Espasa)

Alan Brinkley, The end of reform: New Deal liberalism in recession and war, New York: Random House, 1996.
Angus Burgin, Great persuasion: reinventing free markets since the depression, Cambridge: Harvard University Press, 2015.
Fernando Escalante, Historia mínima del neoliberalismo, Madrid: Turner, 2016.
David Harvey, Breve historia del neoliberalismo, Madrid: Ediciones Akal, 2007.
Ben Jackson, “At the Origins of Neo-Liberalism: The Free Economy and the Strong State, 1930–1947”, The Historical Journal, Volume 53, Issue 1, March 2010, pp. 129-151.
Philip Mirowski i Dieter Plehwe (editors), The Road from Mont Pèlerin: The Making of the Neoliberal Thought Collective, With a New Preface, Cambridge: Harvard University Press, 2016.
Jurgen Reinhoudt, The Walter Lippmann Colloquium: the birth of neo-liberalism, Cham, Switzerland: Palgrave Macmillan, 2018.
María Eugenia Romero Sotelo, Los orígenes del neoliberalismo en México: la escuela austriaca, Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica, 2016.
Quinn Slobodian, Globalists: the end of empire and the birth of neoliberalism, Cambridge: Harvard University Press, 2018.
Ronald Steel, Walter Lippmann and the American century, London: Bodley Head, 1981.

Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies

24 Mai 201918 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 4 de juny de 2019 a les 19h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “Manuel Carrasco i Formiguera un referent pels nostres dies” a càrrec de Lluís Duran i Hilari Raguer.

La sessió ha estat organitzada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i constarà de dues parts: la primera sobre Els orígens del seu compromís, Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran; i una segona sobre la seva actualitat, Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec d’Hilari Raguer.

Presenten l’acte: Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, i Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, a càrrec de Lluís Duran i d’Hilari Raguer; 4 de juny de 2019, Ateneu Barcelonès.

Manuel Carrasco i Formiguera

Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona 1890 – Burgos 1938) resumeix en la seva figura una Catalunya que encara ha de trobar el seu lloc. Catòlic practicant, republicà convençut i nacionalista insubornable, fou víctima de la violència de la Guerra Civil per partida doble. Capturat a bord del mercant Galdames amb el qual fugia d’una Barcelona on se’l perseguia, caigué en mans del règim de Burgos que uns quants mesos després l’afusellaria (9 d’abril de 1938), previ el judici-farsa i malgrat totes les intervencions al seu favor, fins i tot internacionals.

Imatge extreta de Castilla Info 9 abril 2014

Carrasco i Formiguera va tenir una vida riquíssima, en què va sembrar moltes llavors que avui poden donar els seus millors fruits. Doctor en dret i en filosofia i lletres, exercí l’advocacia a Barcelona i s’especialitzà en dret mercantil. Fou professor d’aquesta matèria a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya. Proclamada la República Catalana el 14 d’abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el primer govern de la Generalitat de Catalunya. Elegit diputat per Girona (28 de juny de 1931), a les corts constituents de la República, s’hi destacà per la seva defensa del text íntegre de l’Estatut d’Autonomia votat pel poble català. Fou dirigent d’Acció Catalana primer i d’Unió Democràtica després i col·laborador reconegut de El Matí, El Temps i altres publicacions. Tot plegat, se’n desprèn un pensament, basat en una triple fidelitat: a la República, al país i a l’Església, que cal reivindicar i difondre, ja que ens ofereix claus per al moment actual. També cal recordar el seu paper durant la guerra, quan destacà per les seves operacions de salvament de persones i béns i pels vincles que establí amb el poble i el govern d’Euskadi.

Per saber-ne més:

Entrevista amb el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer, ARA 04/11/2018

Franco ordena afusellar Carrasco i Formiguera; Marc Pons El Nacional 09/04/2018

Josep Benet Morell Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat, Editorial: Edicions 62

Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939). Una nova mirada al conflicte

12 Mai 201918 Novembre 2023 / historiaab / 1 comentari

Dilluns 27 de maig 2019 a les 19 h a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Diaris personals durant la Guerra a Catalunya (1936-1939). Una nova mirada al conflicte a càrrec d’Oriol Riart i Arnalot, historiador, arxiver i autor del llibre Itinerari d’una memòria enfrontada.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

“Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”, Oriol Riart i Arnalot

Aquesta comunicació té com a objectiu presentar, analitzar i posar en discussió els diaris personals escrits per combatents en la Guerra Civil Espanyola com a font historiogràfica i eina didàctica que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte. A més, es pretén establir aquesta font com a complement i / o alternativa a les fonts més tradicionals en l’àmbit de la investigació històrica.

El diari personal és un tipus de document on l’autor escriu de primera mà i en primera persona, els fets que considera destacables en què participa o observa, alhora que en dóna la seva opinió. Tot i que l’autor intenta plasmar en el diari allò que més li crida l’atenció, el seu contingut no deixa de ser la més humil i inessencial quotidianitat que, amb el pas del temps, adquireix més rellevància, ja que pot apreciar-se el modus vivendi de determinats sectors socials, en aquest cas dels combatents al front català.

D’aquesta manera, els diaris personals dels combatents són una font historiogràfica que permet una mirada més propera i personal als fets històrics. Es tracta d’una documentació complementària i alternativa a les limitacions de l’oralitat, a la documentació militar i al relat històric oficial. Les fonts autobiogràfiques, degudament sotmeses a contrast com qualsevol altra, són les òptimes per a aquest enfocament historicista que va de baix a dalt, construint un relat més pròxim, atractiu i didàctic de la història.

Imatge d’alguns dels diaris utilitzats en l’estudi d’Oriol Riart i Arnalot “Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”

El corpus documental per a la comunicació és l’estudi de 30 diaris personals de combatents d’ambdós bàndols escrits al front català. Aquest volum permet conèixer l’interès i les influències literàries que van portar els joves a escriure un diari personal, també els objectius i motivacions que hi ha darrera d’aquest hàbit, i sobretot conèixer com vivien aquests homes els fets col·lectius o històrics dels què n’eren els protagonistes però que en canvi el relat històric oficial poques vegades els té en compte.

Imatge d’un dels diaris utilitzats en l’estudi d’Oriol Riart i Arnalot “Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”

Tertúlia: Apunts sobre la corrupció com a resultant de la història a la península Ibèrica

26 Abril 201918 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 20 de maig de 2019 a les 17:00 – 18:30 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb la participació de Jaume Montero, enginyer industrial: “Apunts sobre la corrupció com a resultant de la història a la península Ibèrica”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Jaume Montero, enginyer industrial, directiu empresarial i president de la patronal “Tecnifuego-Aespi” (1996-2002) i del seu comitè d’ètica (2010-2016). Autor de l’informe “Ilegalidad, mafia y corrupción en España“

Imatge principal: “La ruta del Lazarillo”. Inocencio Medina Vera (1876–1918) Blanco y Negro (823), 9 de febrer de 1881.

Resum de l’autor

Acceptant que hi ha una gran correlació entre la riquesa de les nacions i la qualitat moral mitjana dels seus ciutadans, Jaume Montero fa una anàlisi d’alguns pobles de la Península Ibèrica. Considera que les guerres rebaixen la qualitat moral de les persones i que l’època de la Reconquesta va tenir una gran influència sobre la formació dels idearis col·lectius a la península Ibèrica. Avui encara pesa tot i que evoluciona molt ràpidament.

També s’assenyala que en els darrers 30 anys han aparegut nous factors que expandeixen el problema a nivell mundial i per tant, són una amenaça addicional per el futur de la nostra societat. Conclou afirmant que preservar la moralitat social és la millor manera d’assegurar el progrés econòmic col·lectiu i la qualitat de vida i felicitat personal dels ciutadans.

Al asalto, Eduardo Sojo «Demòcrito», publicada a la revista satírica El Motín. 24 de juliol de 1881 (Commons.wikipedia.org: Domini públic)

Text de Jaume Montero extret de l’informe La forja histórica de la corrupción. El caso ibèrico.

1.-Introducció.
Els conceptes d’il·legalitat i màfia estan ben definits, però no el de corrupció. En els diccionaris la paraula corrupció, presenta una confusa gamma de sinònims. En general s’esmenta el verb corrompre, en la seva accepció de putrefacció, degradació o suborn d’una “cosa”, que no defineix. Si busquem més, trobem que la “cosa” pot ser una organització i furgant molt una “organització política”.

Si anem a la literatura, veurem que fa molt de temps, la “cosa” era amb freqüència el cos humà o animal, mentre que avui s’aplica a més “coses”. No vull avorrir el lector i seguir amb els significats i la història literària. El que s’ha dit és suficient per entendre que aquest tema està molt generalitzat, però poc definit. En conseqüència, és pertinent tractar de definir-lo millor.

Com sigui que la “cosa” que es corromp pot ser una organització, ve al cas en una organització pública, que és la política. Però de la mateixa manera que afecta organitzacions polítiques, també es pot aplicar a associacions, empreses i per extensió a societats o a països.

Si anem a països, hi ha un fet que sorprèn. La literatura econòmica correlaciona els països pobres amb la corrupció. Ho diuen molts llibres, articles i autors de diferents ideologies, però tots estan d’acord en la correlació. A més, tots creuen que les societats corruptes presenten gran desequilibri social, mentre que l’absència de corrupció s’associa a països equilibrats i cultes.

La suma d’il·legalitat, màfia i corrupció empobreix els països. La causa d’aquest mal, allà on n’hi hagi, s’atribueix a l’evolució històrica i social. Però hi ha un gran activador, la guerra i especialment les civils. Durant la guerra, els éssers humans extreuen el pitjor de sí mateixos. Els antídots són la reflexió, l’estudi i el treball. És cert que hi ha altres factors que deixem per ser menys rellevants.

És remarcable que les societats que estimen i respecten els béns comunals, per exemple, el sòl, solen ser més honrades. És el cas dels països nòrdics on no s’especula amb el sòl. Qui el necessita, el lloga o n’obté una concessió renovable per fer el seu habitatge o indústria. En canvi, als països de dret romà, es jutja normal que l’increment de valor dels solars, causa de l’esforç col·lectiu, se l’embutxaqui un ciutadà privat que no té un altre mèrit que la possessió de la finca.

Entrant ja en aspectes dolosos, és curiós que sent l’apropiació indeguda un aspecte rellevant no hi ha gaire reflexió sobre les diferències entre els actes il·legals, corruptes i mafiosos. Tampoc es presta l’atenció sobre les causes d’aquests fenòmens i la seva evolució. Potser això condueix a no enfrontar-se a la seva reducció i, sobretot, al fet que la societat actual experimenti un ràpid creixement del mal.

Per saber-ne més:

Brioschi, Carlo Alberto: Breu història de la corrupció: de l’edat antiga fins als nostres dies; traducció d’Anna Casassas; [pròleg de Francesc Sanuy], Barcelona, La Campana, 2009, 260 pàgines.

Rabino, Federico: “La corrupción una piedra en el camino del desarrollo”, Medium, feb 3, 2017

Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya

24 Abril 201918 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 9 de maig de 2019, a les 19h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya” amb la participació de Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours; Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols; i de Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia.

Presentaren l’acte el president de l’Ateneu Barcelonès Jordi Casassas Ymbert i el professor Giovanni Cattini

Els tres ponents, que recentment han editat el llibre La Nazione catalana. Storia, lingua, politica costituzionale nella prospettiva plurinazionale, plantejaran temes per comprendre la complexitat des d’una mirada estrangera sobre el procés independentista català.

El professor Cagiao analitzarà la crisi del sistema polític espanyol com a conseqüència d’un problema o falta de reconeixement nacional. El nacionalisme espanyol s’ha negat a debatre durant llargs anys el seu propi model d’Estat, rebutjant un darrere l’altre qualsevol intent d’encaix del pluralisme nacional existent en el seu si fora del marc autonòmic en vigor. Com se sap, aquesta dinàmica oposada al reconeixement nacional ha acabat generant un important suport social a la solució referendària i a la independència. El professor Cagiao reflexionarà sobre aquest tema des d’una perspectiva més controvertida (i potser paradoxal), posant el focus en el problema de reconeixement nacional de Catalunya: si el procés hagués dividit el Principat en dos grans blocs (independentistes i unionistes) amb un pes similar, seria d’interès analitzar aquesta divisió i sobretot les actituds observades, principalment en el catalanisme unionista, sobre el reconeixement nacional de Catalunya per part dels catalans contraris a la independència.

Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours

Per part del professor Ferraiuolo intervindrà explicant com la lectura italiana d’esdeveniments catalans sovint es deforma pel fenomen cultural i polític de la Lliga Nord. De fet, hi ha diversos indicadors que ens permeten mostrar l’enganyós que és aquest paral·lelisme. La seva intervenció se centrarà en aquests elements, que es poden trobar en els estudis i dades sociològiques i polítiques, així com també en l’evolució del model regional italià. A partir de l’anàlisi de la trajectòria política de la Lliga Nord, també serà possible avaluar la forma en què l’Estat italià s’enfronta al conflicte territorial: les respostes de les institucions centrals que des d’un punt de vista legal i formal poden semblar idèntiques a les espanyoles, adquireixen però, un significat diferent si s’emmarquen en la dimensió dels processos polítics i institucionals de cada país.

Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols

Finalment, el professor Rigobon oferirà una reflexió sobre com ha reaccionat la premsa diària italiana als fets catalans de setembre i octubre 2017, plantejant-se els següents interrogants: Quina cobertura han donat als esdeveniments? Quin grau de coneixement de la realitat catalana tenien els periodistes involucrats? Quines pautes resseguien els editorials? A partir d’un repàs general dels diaris italians més importants i dels seus articles sobre Catalunya es veurà com els plantejaments sobre el tema han estat molt diferents i s’han vist actituds oposades dins els mateixos sectors ideològics. No hi ha hagut, segons el professor Rigobon, una resposta “de dretes” o “d’esquerres”: hi ha hagut diferents respostes (i sovint molt diferents entre elles) dins dels mateixos blocs, la qual cosa demostra que el cas català representa un desafiament a qualsevol categorització i simplificació.

Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia

Autor del text: Giovanni Cattini

Per saber-ne més:

http://www.editorialescientifica.com/materia/diritto/diritto-costituzionale/la-nazione-catalana-detail.html

Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939

15 Abril 201918 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 6 de maig de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la conferència Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939 a càrrec de Josep Lluís Martín Berbois, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, 2018.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.

La violència dels primers mesos de la Guerra Civil a Catalunya es traduí en una nombrosa xifra de víctimes i l’exili de milers de persones a diferents països europeus, en especial França i Itàlia. Un èxode, que per diferents motius, encara avui ha restat força descuidat per la historiografia catalana. Es coneix com l’exili de 1936.

Imatge: Portada de la Tribuna Illustrata, diari italià que parlava de l’arribada dels catalans a Gènova el 9 d’agost de 1936.

El progressiu avanç de les tropes franquistes obligà a milers de persones a fugir de Catalunya inicialment direcció a França. Un total d’aproximadament 470.000 individus provinents de tot l’Estat espanyol travessaren la frontera. Posteriorment, milers d’ells acabaren sent internats en camps de concentració improvisats i en condicions molt deplorables.

Els militars republicans no van poder entrar a França fins al 5 de febrer i van ser enviats als camps de concentració. AUGUSTE CHAUVIN (ARCHIVES DÉPARTEMENTALES DES PYRÉNÉES-ORIENTALES)

Tanmateix hi hagueren molts catalans que pogueren exiliar-se a França, Londres o a països de l’altra banda de l’Atlàntic com Mèxic, Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela, la República Dominicana o els Estats Units. Un dels fets més tràgics d’aquest exili fou l’assassinat, per part del règim franquista, del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover el 15 d’octubre de 1940, el qual havia estat detingut inicialment a França per la Policia Militar Alemanya.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial feu que molts republicans s’allistessin a les Companyies de Treballadors Estrangeres i posteriorment s’integressin a la resistència antinazi després de l’ocupació Alemanya. Un important nombre d’ells foren detinguts i deportats en algun camp nazi (especialment a Mauthausen). Dels 9.446 deportats que coneixem actualment, uns 3.000 eren nascuts a Catalunya i uns 1.800 no sobrevisqueren.

Text de Josep Lluís Martin Berbois

Per saber-ne més: Museu Memorial de l’Exili

Biografia d’Hilari Salvador (1899-1966). El darrer alcalde republicà de Barcelona (1937-1939)

9 Abril 201918 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 15 d’abril 2019 a les 17 h a la Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Biografia d’Hilari Salvador (1899-1966). El darrer alcalde republicà de Barcelona (1937-1939), a càrrec de Pau Vinyes i Roig, historiador i autor de la biografia “Hilari Salvadó. Alcalde de Barcelona quan plovien bombes”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal: Commemoració 11 de Setembre de 1937. Lluís Companys a la dreta d’Hilari Salvadó. Carlos Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Hilari Salvadó i Castell

Hilari Salvadó i Castell (Barcelona, 1899-1966), fill d’una humil família de pescadors de la Barceloneta i comptable de professió, inicià la seva militància en un catalanisme cívic i cultural, que el va dur al compromís polític, primer en entitats d’àmbit local i finalment a Esquerra Republicana de Catalunya.

Regidor de l’Ajuntament de Barcelona des del 1934 i empresonat pels Fets d’Octubre, amb l’esclat de la Guerra Civil esdevindria l’alcalde d’una ciutat assetjada per l’aviació feixista, que alhora acollia milers de refugiats.

Durant el seu mandat hagué de fer mans i mànigues per tal de fer front al conflicte bèl·lic. Treballa per aconseguir que els subministraments arribin a la població malgrat la conflictivitat de la guerra. També farà tots els possibles per tal que els danys dels bombardeigs per part de l’aviació feixista italiana siguin els menys violents possibles. La seva mentalitat de servei al poble el feia anar als indrets bombardejats amb la voluntat de solidaritzar-se amb els afectats i les víctimes. Convertit en un expert de la defensa passiva, durant el seu mandat es construïren nombrosos refugis antiaeris públics i aconsellà als veïns que havien de construir amagatalls pel seu compte, ja que l’administració no hi podia arribar per manca d’efectius i de subministrament. Ho feu editant un fulletó que duia el significatiu títol ‘Defensa passiva antiaèria, refugis: instruccions elementals per a la protecció contra els atacs aeris amb bombes explosives o incendiàries’.

En els darrers mesos de la guerra s’involucrà en l’acolliment dels refugiats arribats de diversos indrets de l’Estat espanyol, tot iniciant valentes decisions en els àmbits de la sanitat i l’educació. Es calcula, segons l’historiador de la UAB Joan Serrallonga, que Barcelona va acollir 318.000 refugiats i desplaçats arran de la contesa guerra-civilista. La no-intervenció de les democràcies occidents en el conflicte bèl·lic espanyol el fa viatjar a Londres, Brussel·les i París, entrevistant-se amb diverses personalitats polítiques i sindicals en recerca d’ajut humanitari i de suport a la causa republicana. També recolza accions de subscripció popular de queviures amb destinació a Madrid i el seu front, i en alguns casos el lliurament el feia ell personalment. Romangué a Barcelona fins a finals de gener de 1939. Un cop les tropes franquistes hagueren creuat el riu Llobregat s’enfila cap a l’exili francès. S’instal·la primer a Carcassona i Montpeller i després a Besiers. Durant l’ocupació nazi de França serà acollit per una família de descendència catalana i viurà amagat per tal d’evitar que sigui detingut per la policia secreta de Petáin i lliurat a les autoritats franquistes, fet que hagués comportat una mort segura.

Text: Pau Vinyes

Després de vint anys a l’exili francès, on continuà sent un dels principals dirigents d’ERC, va poder tornar a la seva estimada ciutat, abans de morir arran d’un accident de trànsit.

Portada Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes

Podeu descarregar el llibre Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes editat per la fundació Josep Irla i l’Ajuntament de Barcelona. Descarregar PDF

Pau Vinyes i Roig (Barcelona, 1964)

Llicenciat en Història i Màster en Estudis Històrics per la UB. Membre fundador de Centre d’Estudis Ignasi Iglésias i de Tot Història Associació Cultural. Forma part del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, vinculat a la UB.

Col·labora en diverses revistes i mitjans electrònics locals i ha escrit com a autor i coautor diversos llibres entre els quals destaquen Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític i traductor; La ciutat republicana s’enlaira. L’Avantprojecte de l’Aeroport de Barcelona (1931-1934); La Segona República al Prat de Llobregat. Política i Societat (1931-1939) —Premi de Recerca Jaume Codina 2011 de l’Ajuntament del Prat de Llobregat— i L’Abans de Sant Andreu de Palomar. Recull gràfic (1880-1976).

Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz

20 Març 201918 Novembre 2023 / historiaab / 1 comentari

Dilluns 8 d’abril 2019 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió “Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz” a càrrec de Pau Fuster Bausili, professor a diferents centres cívics de Barcelona sobre temàtiques relacionades amb el jazz.

La sessió és una història del jazz, amena i didàctica que subratlla la importància que té el jazz en tota la música que s’ha fet al segle XX i XXI.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

El contingut

Es tracta d’una sessió amena, didàctica i entenedora de la història del jazz i de la importància que té en tota la música que s’ha fet al segle XX i XXI.

Té una durada de 1:30 hores, s’estructura en cinc parts, cadascuna fa referència a una època i per tant també, a un tipus de jazz concret. Cada part tindrà la seva audició de músics essencials de la història del jazz.

La música i els esdeveniments històrics que han succeït als Estats Units van estretament lligats, així doncs serà també necessari que allò que escoltem i sigui entès dins d’un context històric.

Es vol aconseguir sortir d’alguns estigmes que arrosseguen al Jazz, ja sigui per ser una música culta i/o pretensiosa, com una música que només sonava a locals de “malavida”. També ens ha de servir per poder entendre les dificultats de ser un home o dona negre en un país com els EEUU.

Estructura i temes que s’escoltaran

Presentació històrica, precursors i orígens del jazz. (Un tema a escoltar)
El jazz de Nova Orleans (Dos temes d’audició guiada)
El Swing. (Dos temes d’audició guiada)
El Bebop de Charlie Parker i Dizzy Gillespie. (Dos temes d’audició guiada)
Cool Jazz i Jazz modal. Miles Davis. (Dos temes d’audició guiada)
Hard bop, Latin jazz, Soul jazz, Free jazz. S’obre un camí ple de variants. (Dos temes d’audició guiada)

Metodologia de la sessió

Per tal d’explicar un tema com aquest a persones de tota mena i moltes vegades sense coneixements musicals, s’introdueix la música com a element fonamental de la xerrada. Així doncs, hi ha en totes les parts audicions guiades, en les quals s’ajuda als oients a poder entendre i gaudir de la música d’una manera directa. S’impulsarà la interacció, fent que la participació faci més interessant i dinàmica l’explicació.

El jazz (Text adaptat de la Gran Enciclopèdia Catalana)

El jazz és una varietat de música popular nord-americana que aparegué, al principi del segle XX, principalment a l’àrea de Nova Orleans, però es desenvolupà simultàniament en altres punts dels Estats Units (Missouri, Kansas, Chicago i Nova York, sobretot). Els orígens —i els del seu nom— són obscurs, i cal atribuir-los a la intervenció —en diverses proporcions— d’elements de folklore africà, música religiosa, música de ball de tavernes i bordells, música militar i elements clàssics europeus (sobretot pel que fa als instruments emprats) i, d’una manera directa, als seus antecedents, el minstrel show, el ragtime i, sobretot, el blues. Era interpretada principalment per negres, bé que als primers temps sovint ho era per blancs (alguns cops disfressats de negres). La instrumentació era variable, i la improvisació, molt freqüent. Cal situar aquesta etapa de formació i evolució instrumental entre el 1900 i el 1917, i té com a figures prominents Buddy Bolden (~ 1875-1931) i Scott Joplin (1868-1917).

No adquireix consciència del jazz com a entitat independent fins els anys 1912-14, i no se’n popularitzà el nom fins a l’aparició de l’Original Dixieland Jazz Band de Nick La Rocca, que el 1917 enregistrà els primers discs. Aquests —juntament amb la ràdio— contribuïren poderosament al progrés del jazz i a la seva expansió pels EUA i aviat per Europa (a través de França, sobretot). Hotels i salons prescindiren de llurs orquestres tradicionals i llogaren bandes de jazz. Aquestes (jazz-band) havien anat evolucionant; el 1918 la Creole Jazz Band de Joe King Oliver, a Chicago, constava d’una corneta, un trombó, timbals, clarinet, contrabaix i piano. Aviat hom hi afegí una tuba —o un altre contrabaix—, una segona corneta (o bé trompetes), un saxòfon tenor i un o dos saxòfons contralts. Tot sovint hi havia també un banjo o una guitarra. En aquesta època de transició es destacaren especialment Fletcher Henderson (1898-1952), arranjador i enregistrador del gran èxit Sugar Foot Stomp, Paul Whiteman (1890-1967), creador de l’anomenat symphonic jazz i de mescles de jazz amb música clàssica que influïren Gershwin, i l’anomenat Joe King Oliver (1885-1938).

De Chicago sorgí, vers l’any 1925, principalment per influència de Louis Armstrong, l’anomenat hot-jazz, de ritme més pronunciat i melodies menys cantables. A la darreria del decenni dels anys vint Duke Ellington creà un nou estil, de ritme molt acurat i d’interpretació rigorosa, però no gaire ortodoxa, fortament individualista. L’expansió del jazz els anys vint culminà amb l’aparició del cinema sonor (precisament amb el film The Jazz Singer, 1927); aquesta generalització i la multiplicitat d’intèrprets feu que molts consideressin les noves formes gairebé com a espúries. Això no impedí l’èxit de jazzmen, com Count Basie, Bix Beiderbecke, Jimmy Dorsey, Tommy Dorsey, Lionel Hampton, Benny Goodman, Gene Krupa, Woody Herman, Glenn Miller, Ben Pollack, Chick Webb, Ben Nichols i molts altres. Una forma ballable, el swing, assolí un èxit fulminant. Gradualment les grans bandes desaparegueren i els conjunts es feren més reduïts.

El decenni dels quaranta hi hagué l’aparició de la tendència bop (en la qual es destacà Dizzy Gillespie, entre d’altres), les seves derivades cool (amb figures com Stan Getz, Charlie Parker i Miles Davis) i el progressive jazz (amb Thelonious Monk, Stan Kenton, Jerry Mulligan, Gil Evans i el cèlebre Modern Jazz Quartet, d’interpretacions acurades i subtils). John Lewis intentà de fondre aquesta tendència amb la música clàssica; Gunther Schuller l’ha seguit en l’intent d’una manera independent. A l’inici del decenni dels seixanta es destacaren els intents reformistes d’Ornette Coleman (nat el 1930), i posteriorment l’aparició del free-jazz, estretament vinculat als moviments reivindicatius negres dels EUA. Des de mitjan dècada dels setanta hom assisteix a la coexistència de diferents corrents que s’influeixen entre ells. Després d’un període marcat pel predomini del free-jazz, el bop ha conegut una revifalla i ha constituït la base per a desenvolupaments força variats, en els quals és sovint palesa l’empremta de T. Monk i J. Coltrane. D’entre els seguidors d’una línia bop més ortodoxa cal esmentar els saxofonistes D. Gordon, P. Woods, el pianista R. Bryant, el guitarrista K. Burrell i el bateria A. Blakey, el grup del qual continua formant noves generacions de músics en aquest estil. Més agosarats són els trompetistes F. Hubbard i W. Shaw i els saxofonistes J. Henderson, J. McLean i S. Rollins. Darrerament, el trompeta W. Marsalis ha destacat per les seves interpretacions en un bop molt evolucionat… Continua a Jazz (Gran Enciclopèdia Catalana)

Pau Fuster Bausili

Estudia música al Institut Llongueras i al Taller de Músics de Barcelona. Després cursa estudis de Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), Regidoria d’Espectacles al Taller de Tecnologies de l’Espectacle (TTE) i d’Integrador Social al Institut Miquel Tarradell de Barcelona. Actualment treballa com a regidor al Gran Teatre del Liceu i d’integrador en diferents programes i institucions.

Pau Fuster Bausili

Gran aficionat al jazz, dirigeix i presenta el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK a Barcelona. Conferenciant al SayitLoud (Cicle de música negra de Barcelona), Sonaswing de Castellar del Vallès, Miravins (centre cultural del vi), Festival de Jazz Antic de Sitges i a l’Aula de la Gent gran de l’Anoia, entre d’altres. També forma part, com a vocalista, de les formacions “Theswing Threesome” i “Theswingin’ Butts”. Professor de LindyHop, a diferents escoles de swing.

Imparteix xerrades i cursos a diferents centres cívics de Barcelona sobre temàtiques relacionades amb el jazz (cantants, el swing, precursors del jazz, dones instrumentistes, Nova Orleans…).

Una discografia sobre UNA HISTÒRIA DEL JAZZ per Pau Fuster (pfbausili@gmail.com)
(S’han subratllats els discos que han sonat a la sessió del dia 8-4-2019 impartida per Pau Fuster Bausili a l’Ateneu Barcelonès)

NOVA ORLEANS
Autor: Louis Armstrong
Títol: The Complete Hot Five and Hot Seven Recordings
Publicació: 1925/1929 Sony 2006

Autor: Jelly Roll Morton
Títol: Jellly Rol Morton: 1926 – 1930
Publicació: 2000 JSP

Autor: Fats Waller
Títol: Handfull of Keys
Publicació: 2004 Proper, 1922 / 1943

Autor: Sidney Bechet
Títol: The Sidney Bechet Story
Publicació: 2001 Proper, temes de 1925 / 1950

ERA DEL SWING

Autor: Duke Ellington
Títol: Golden Greats
Publicació: Disky, 2002, temes de 1927 / 1948

Autor: Duke Ellington
Títol: Concert at Newport
Publicació: Sony 1999

Autor: Chick Webb
Títol: Stomping at the savoy
Publicació: Proper 2006, temes de 1931 a 1939

Autor: Benny Goodman
Títol: “At Carnegie Hall 1938 Complete”
Publicació: Columbia 1999

Autor: Count Basie
Títol: The complete Atomic Basie
Publicació: 1957 Capitol Records

Autor: Billie Holiday
Títol: Lady Day: The master takes and singles
Publicació: 20007, Sony. Temes 1933/44

BEBOP

Autor: Thelonious Monk
Títol: Genious of modern music Vol 1
Publicació: Blue Note 2001, temes de 1947

Autor: Charlie Parker
Títol: The complete Savoy and Dial Sessions
Publicació: Uptown jazz 2005, temes 1944/48

Autor: Bud Powell
Títol: The amazing Bud Powell (vol 1 i vol 2)
Publicació: Blue Note, 2001. 1949 / 51 Vol 1. 1953 Vol 2

Autor: Dizzy Gillespie i Charlie Parker
Títol: Diz’N Bird at the Carnegie Hall
Publicació: 1997, gravació de 29 setembre 1947

COOL JAZZ I JAZZ MODAL

Autor: Miles Davis
Títol: The complete Birth of the Cool
Publicació: Blue Note, 1998, temes 1948 / 1950

Autor: Miles Davis
Títol: Kind of Blue
Publicació: 1958 Columbia

Autor: Modern Jazz Quartet
Títol: Django
Publicació: Prestige, 1953

Autor: Gerry Mulligan
Títol: The original Quartet with Chet Baker
Publicació: Blue Note 1998, temes 1953/53

Autor: The Dave Brubeck Quartet
Títol: Time Out
Publicació: Sony, 1959

HARD BOP, SOUL JAZZ

Autor: Clifford Brown and Max Roach
Títol: Study in Brown
Publicació: 1955 Polygram Records

Autor: Art Blakey and the jazz messengers
Títol: Moanin’
Publicació: Blue Note, 1958

Autor: Jimmy Smith i Wes Montgomery
Títol: Further Adventures of Jimmy and Wes
Publicació: 1966. Verve.

Autor: Cannonball Adderley
Títol: Somethin’ Else
Publicació: 1958 Blue note by Capitol Records

Autor: Charles Mingus
Títol: Ahum
Publicació: Columbia, 1959

Autor: Sonny Rollins
Títol: Live at the Village Vanguard
Publicació: Blue Note 1957

FREE JAZZ I AVANGARDE

Autor: Ortette Coleman
Títol: The Shape of Jazz to come
Publicació:1959, Atlantic

Autor: Eric Dolphy
Títol: Out to Lunch
Publicació: Blue Note, 1964

Autor: John Coltrane
Títol: A Love Supreme
Publicació: 1966 MCA Records

FUSIÓ
Autor: Miles Davis
Títol: Bitches Brew
Publicació: 1969, Columbia

Autor: Chick Corea
Títol: Return to Forever
Publicació: 1972 ECM

Autor: Herbie Hancock
Títol: Head Hunters ; Publicació: 1973, Columbia

Autor: Freddie Hubbard
Títol: Red Clay
Publicació: 1970 Legacy by Sony Music

Autor: Weather Report
Títol: Heavy Weather
Publicació: 1977. Columbia.

LATIN JAZZ
Autor: Stan Getz i Joao Gilberto
Títol: Getz/Gilberto
Publicació: 1963, Verve.

Autor: Ray Barreto
Títol: Latino con Soul
Publicació: 1967. Jazzland

Autor: Mongo Santamaria
Títol: Sofrito
Publicació: 1976. Vaya.

Autor: Michel Camilo
Títol: One More Once
Publicació:

Secció d'Història

Ateneu Barcelonès

Autor: historiaab

Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia