Dilluns 18 febrer 2019 a les 17:00 – 18:30 sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana: “L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio” .
Amb la participació d’Anna Sallés i Maria Mestre, historiadores i de Josep Sauret, economista que comentaran aquests dos llibres de Josep Fontana.
Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història
La tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui, per ajudar a resoldre’ls. L’ofici d’historiador és, doncs, un ofici socialment útil, i només té sentit quan es duu a terme amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Les lliçons aplegades en aquest llibre van ser pronunciades, originalment, en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, l’any 2009. Josep Fontana es proposava fer una mena de balanç, encara provisional, de la feina feta en més de cinquanta anys, centrant-se en els camps en què ha treballat i en els motius que el van guiar a escollir-los.
Sinopsi: Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, ‘el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir’ y una paz que había de proporcionar ‘a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza’. Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año. Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo
Dilluns 25 febrer 2019 a les 19:00 – 20:30, a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Una mirada internacional al 1919 català. Cicle 1919 La vaga de la Canadenca (3), a càrrec de Josep Puigsech, historiador (UAB)
Presenta, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història
Una mirada Internacional
La conferència s’articula al voltant de la visió internacional que generaren els esdeveniments de 1919 a Barcelona, concretament a través de l’òptica de la primera potència europea i, també mundial, és a dir, la Gran Bretanya. El fet que Gran Bretanya ocupés aquest estatus en clau europea i mundial atorga a la seva visió un paper determinant en la imatge internacional que es transmeté dels esdeveniments barcelonins i, per extensió, catalans.
Imatge: Reproducció d’un títol de la Companyia “La Canadenca”
La conferència abordarà quina fou la visió i interpretació que en realitzà la diplomàcia britànica a Barcelona i com això marcà una línia interpretativa que continuà durant les dues dècades següents. Per altra banda, es contrastarà amb la visió de dos dels principals òrgans d’opinió pública britànica, per una banda el diari conservador The Times i, per l’altra, el diari progressista The Manchester Guardian. Aquest triple enfocament permetrà identificar els trets fonamentals de la imatge barcelonina i catalana del 1919 a nivell internacional i, amb ella, la consolidació d’una sèrie d’estereotips amb els quals se la identificà. (Text de Josep Puigsech)
Josep Puigsech Farràs
Professor d’Història Contemporània, del Departament d’Història Moderna i Contemporània (UAB) Línies de recerca: Especialista en el moviment comunista internacional, centrat en les relacions hispano-soviètiques en l’àmbit de la Internacional Comunista, les Brigades Internacionals i la diplomàcia, així com en les relacions hispano-britàniques en l’àmbit del partit comunista i socialistes a més de la vessant diplomàtica durant la primera meitat del segle XX.
Principals llibres publicats
Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya, Eumo, Vic, 2017.
Josep Puigsech Farràs i Giaime Pala (eds.), Les mans del PSUC. Militància, Memorial
Democràtic de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2017.
Francisco Morente, Jordi Pomés y Josep Puigsech (eds.), La rabia y la idea. Política e identidad en la España republicana (1931-1936), Prensas de la Universidad de
Zaragoza, Zaragoza, 2016.
Josep Puigsech, Falsa leyenda del Kremlin. El consulado y la URSS en la Guerra Civil Española, Biblioteca Nueva, Madrid, 2014.
Josep Puigsech, Entre Franco y Stalin: el difícil itinerario de los comunistas en Cataluña, 1936–1949, Ediciones El Viejo Topo, Mataró, 2009.
Josep Puigsech, Nosaltres, els comunistes catalans. El PSUC i la Internacional Comunista durant la Guerra Civil, Eumo editorial, Vic, 2001.
Dimarts 5 febrer 2019 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la segona conferència del cicle Cicle 1919 La Vaga de la Canadenca (2):El món empresarial i parlamentari: el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919a càrrec de Manuel Pérez Nespereira,historiador.
Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història
Una dreta antidemocràtica. La Canadenca com a espoleta (1917-1923)
El final de la primera guerra mundial, la Gran Guerra, no va ser traumàtic només per a les potències derrotades; els aliats, els neutrals i, en general, tot el continent europeu va ser un espai de fortes convulsions socials i polítiques. Obrers, dones, soldats desmobilitzats es trobaren davant un marc sociopolític que ja no s’ajustava als esforços i a la sang esmerçats en el terrible conflicte.
El que va entrar en crisi amb la Gran Guerra va ser tot el sistema polític vertebrat durant el darrer terç del segle dinou, que es basava en una estructura aparentment democràtica, construïda sobre els detenidors del poder econòmic i amb diversos nivells de participació mitjançant el sufragi, generalment només masculí, prou controlat per no posar en perill els fonaments del règim. No era únicament el cas espanyol, sinó un model present amb major o menor grau al conjunt dels països europeus occidentals.
Amb l’acabament de la Gran Guerra, els grups que en major nombre havien posat els seus cossos davant els canons, i les dones que a la rereguarda havien mantingut la producció industrial, ja no es conformaran amb el retorn a la situació de 1914. La revolució del 1917 a Rússia va servir d’exemple perquè les masses hongareses i alemanyes protagonitzessin sengles revolucions tot just acabada la guerra (primer trimestre de 1919), o que a Itàlia es produís el conegut com a Bienni Roig (1019-1921). A partir d’aquest moment, i fins el 1945, la democràcia parlamentària d’arrel burgesa entra en crisi i tant el socialisme com les diferents formes de feixismes i/o règims autoritaris quan no directament autocràtics, la qüestionen doctrinalment i insurreccionalment.
Tot i no participar directament al conflicte, Catalunya no va romandre aliena a la problemàtica esmentada i ens pot servir d’exemple per acostar-nos a les respostes polítiques i especialment ideològiques que es va donar a aquesta crisi. Al llarg del segle XIX els industrials catalans s’havien aplegat en diverses plataformes en defensa dels seus interessos econòmics, fins i tot de vegades amb un cert recolzament per part de les associacions obreres que el que estava en joc era la pervivència del model industrial català davant les competències de països industrialment més avançats, pregonament la Gran Bretanya. Ara bé, malgrat demanar sovint l’ajuda del poder espanyol per a mantenir “l’ordre”, el cert era que en cap moment qüestionaven ni l’origen ni l’estructura del poder establert. Certament, feien pressió per aranzels que preservessin el seu mercat, tant interior com colonial, i quan alguna circumstància el posava en risc, feien manifestos i memorials que no anaven més enllà de peticions puntuals, amb l’excepció, amb molts matisos, del concert econòmic.
Amb la Gran Guerra, els beneficis dels industrials catalanes es va multiplicar, i en tenir tot el que produïen venut, a més de la compra per part de les potències en conflicte dels productes agraris, la inflació es va disparar i les pujades de sou no van en cap cas, anivellar els salaris als preus. Els salaris van augmentar durant la guerra un 25,6 % i els preus ho feren en un 61,8 %. L’índex del cost de la vida s’havia apujat per a una família obrera de 100 el 1913 fins a 180 el 1919, en el conjunt de l’estat, si bé el cas de Barcelona aquest increment era superior.
A partir de 1917 comença un cicle de vagues generals, i es va estenent entre la població treballadora l’exemple de la revolució soviètica. Per acabar de donar força al moviment obrer, el Congrés de Sants del 1918 dota a la CNT, la gran sindical catalana, de nous i més efectius mitjans de lluita amb la constitució de les federacions de sindicats únics d’indústria, ja no d’ofici com abans. La Canadenca serà al camp de proves d’aquest nou model sindical i, com no podia ser altrament, el triomf incontestable dels confederals obliga la patronal catalana a replantejar-se la seva doctrina.
Ara ja no es tractava de defensar punts concrets; calia establir una doctrina total que garantís el manteniment de l’statu quo, ja que el sistema parlamentari de la Restauració havia fet fallida, havia estat incapaç d’enfrontar el desafiament sindical.
La resposta que articularan es bastirà sobre tres potes:
Manteniment de l’ordre amb actuacions d’autodefensa activa
Necessitat de encotillar la societat en corporacions i descansar sobre aquest model el poder deliberatiu.
Definició del parlament com a espai de treball no polític, eliminant les ideologies per donar pas a les tecnologies.
Serà des d’aquest punt de partida que intentarem explicar, i explicar-nos les propostes polítiques de la burgesia catalana en el marc d’aquest conflictiu període.
(Text de Manuel Pérez Nespereira)
Manuel Pérez Nespereira, Doctor en Història Contemporània. Títol de la Tesi: La Recepció del pensament i la cultura europees en la Catalunya de la Restauració. La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Camps de recerca: Història de la Ciència; Pensament sociològic; Catalanisme i corporativisme.
Principals llibres publicats: – Martí Barrera. Sindicalista, impressor, polític, Barcelona, Fundació Irla, 2014 – 1912-2012 Escola d’Administració Pública de Catalunya Cent anys, EAPC, Barcelona, 2012. – La fallida del parlamentarisme, Editorial Afers, Catarroja, 2010
– La ciutadella. Símbol d’opressió nacional , Editorial Base, Barcelona, 2009
– La secessió catalana. Els corrents europeus de la fi de segle, Editorial Afers, Catarroja, 2007 – Prat de la Riba: nacionalisme i formació d’un estat català, Editorial Base, Barcelona, 2007 – La privatització de la follia. L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el segle XIX, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003
Articles: – “Positivisme, higienisme i salut mental al segle XIX. El conflicte Sant Boi-Ciempozuelo”, dins Afers, número 38, 2001 – “Nació i identitat nacional a la Revista Jurídica de Catalunya.Materials per al debat”, dins Cercles d’història cultural, núm. 5 – “La crisi de fi de segle a l’Ateneu Barcelonès, El Contemporani”, Ed. Afers num. 26, Juliol-Desembre 2002. – Precedents de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860), Revista d’Història Cultural Cercles, Núm. 7, Universitat de Barcelona, 2004
Altres informacions sobre la Vaga de la Canadenca:
Se funda la CanadienseLa Vanguardia, documentació: 12/09/1911 01:01; Actualizado a
12/09/2011 12:58
La gran aventura de La Canadenca CCMA.cat. Tv3 Sense ficció 04-12-2012, Documental sobre els inicis de La Canadenca i la transformació que va suposar per a Catalunya i especialment per als Pirineus.
Dilluns 28 gener de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la primera conferència del Cicle 1919 La Vaga de la Canadenca, Reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social, a càrrec de Teresa Abelló, historiadora.
Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història
La Vaga de la Canadenca
Els mesos de febrer-març de 1919 va tenir lloc la que es coneix amb el nom de ”Vaga de la Canadenca”, com a culminació d’un procés de reivindicació obrera creixent i generalitzat, iniciat el 1916, al qual s’oposava la intransigència del sector patronal, més radicalitzat que mai, sota l’ombra del fantasma bolxevic.
El conflicte que portà a la vaga es va iniciar a les terres de Lleida en una empresa filial de la companyia “Barcelona Traction Light and Power”, la Canadenca, que va acabar arrastrant a tota l’empresa proveïdora majoritària d’electricitat a Barcelona i, per solidaritat, a tots els treballadors del ram, als que s’hi van afegir els d’altres sectors.
La vaga es va combatre amb l’exèrcit i el sometent. Fou declarat l’estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts. Aleshores es declararen també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i es transformà en vaga general de Barcelona; fou utilitzada la “censura roja” per tal d’impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes.
Tropes de l’exèrcit al carrer durant la vaga de la Canadenca.
Foto: Josep M. Sagarra i Plana / Arxiu Nacional de Catalunya
L’actitud transaccionista de Salvador Seguí en un míting a les Arenes (19 de març) féu possible un acord i la tornada victoriosa al treball (20 de març); però, el 24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no havien alliberat 79 vaguistes, es declarà vaga general a tot el Principat, que finalitzà en ésser declarat de nou l’estat de guerra.
Tot i que inicialment el resultat fou una victòria pels treballadors que van aconseguir la reivindicació històrica de la jornada de vuit hores, l’èxit fou efímer i a curt i mig termini les conseqüències van ser demolidores: dimissió dels màxims responsables polítics i policials, imposició per part de la Federació Patronal de la tornada dels treballadors a la feina amb les condicions anteriors a la vaga, i enduriment progressiu de les relacions patrons-sindicats fins a desembocar en l’etapa de major violència social viscuda fins el moment.
Font: Teresa Abelló i “Vaga de la Canadenca” Gran Enciclopèdia Catalana
D’esquerra a dreta: Àngel Pestaña, Salvador Seguí, Simón Piera i Mauro Bajatierra
Teresa Abelló Güell
Doctora en Geografia i Història (Universitat de Barcelona), professora titular d’universitat (Universitat de Barcelona). Títol de la Tesi: Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914), 1984.
És membre del Grup d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI). Participa en els projectes I+D+i: El Franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició (1938-1979), i Política i identitat. La construcció dels discursos identitaris en la Europa contemporània: el cas de Catalunya.
Bibliografia bàsica
Teresa ABELLÓ, “L’Ateneu i la qüestió obrera” dins L’Ateneu de Barcelona. 1 segle i ½ d’acció cultural, RBA. La Magrana, Barcelona, 2006.
Teresa ABELLÓ, El movimiento obrero en España, ss. XIX-XX, Barcelona, Editorial Hipòtesi, 1997
Josep TERMES, De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil: 1868-1939 [Vol. VI d’Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar], Barceloan: Edicions 62, 1989.
Josep TERMES, Història del moviment anarquista a Espanya, 1870-1989, Barcelona: L’Avenç, 2011.
Albert BALCELLS, El sindicalisme a Barcelona, 1916-1923, Barcelona: Nova Terra, 1965
Xavier DIEZ, El pensament polític de Salvador Seguí. Barcelona: Virus Editorial, Octubre de 2016, p. 267
Juan Cristobal MARINELLO, Sindicalismo y violencia en Cataluña 1902-1919 Tesi Doctoral, dirigida per Pere Gabriel Sirvent, Departament d’Història Moderna i Contemporània, UAB, 2014.
Dilluns 21 gener 2019 a les 17:00 – 18:30 tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès). Debat i tertúlia amb la participació d’Enric Ucelay Da-Cal, historiador i autor de Breve historia del separatismo catalán i de David Martínez Fiol, historiador que farà la crìtica del llibre. Moderador: Joan Solé Camardons.
Portada del llibre d’Enric Ucelay Da-Cal “Breve historia del separatismo catalán”
El propòsit de “Breve historia del separatismo catalán”
Enric Ucelay-Da Cal explica els orígens del terme i concepte separatisme en el món durant els segles XVII, XVIII i XIX. Després, descriu com aquesta idea o paraula al costat de moltes altres, estretament relacionades com patriota o nacionalista es consoliden a Catalunya, totes amb un sentit concret, entre mitjans o finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX.
Quan el separatisme català apareix durant l’hivern de 1918-1919 no com una noció, idea o insult sinó com un moviment polític intencionadament innovador era una forma supranacionalista més radical i extrema que qualsevol altre enfocament catalanista, però la paradoxa és que es va mostrar com antinacionalista, si per nacionalisme català s’entenia com era habitual aleshores el missatge de la Lliga regionalista suposadament hegemònica entre 1901 i 1923.
Una vegada establert un separatisme polític català a finals de 1918 s’estengué ràpidament com un corrent polític que envolcallava un cert mitjà social a Barcelona. També s’hi estudia el desenvolupament del separatisme des de la dècada de 1920 en endavant, especialment els anys 30 amb la República i la Generalitat republicana i la Guerra Civil de 1936-39. D’una manera estranya la dictadura franquista fou una continuació dels conflictes dels anys 30, la seva mateixa existència era una prova que “la guerra encara no havia acabat”.
A partir de 1968, cinquanta anys després de la fundació del separatisme polític, sorgeix l’independentisme com a alguna cosa clarament diferent del separatisme. Així doncs, el separatisme i l’independentisme estan estretament relacionats: l’independentisme deriva del separatisme però no és la mateixa cosa.
També es repassen les principals pautes organitzatives que imperaven en aquesta mutació, una vegada que sorgeix l’independentisme el 1968, tot i que no es detalla cada lluita ideològica, cada petita escissió, cada grupuscle de la naixent esquerra independentista i del seu desenvolupament com a moviment, amb freqüència més marcat per les seves lluites internes que pels seus encerts polítics.
Finalment, respecte els últims anys de 2010 a 2018, el llibre segueix el relat del nou independentisme de masses d’allò que popularment s’ha anomenat els indepes. Aquesta abreviació una mica despectiva, per referir-se a la gent que emplena les manifestacions no és accidental. Una altra vegada ens trobem amb alguna cosa diferent dins d’un moviment en curs, viu, vinculat a un corrent polític semblant però distint. Aquí es presenta una tesi essencial: els independentistes no són la mateixa cosa que els indepes com tampoc l’esquerra independentista és la multitud de tots els indepes. A les primeres dècades del segle XX els indepes han passat de combregar amb la política catalanista convencional, sobretot en el que fou en la seva plenitud Convergència Democràtica de Catalunya i el pujolisme, per formar una quantitat ingent de contestataris què es creuen iguals entre sí però que no ho són. El llibre també acaba amb un esforç per aclarir la naturalesa i el significat dels indepes, a més a més d’intentar explicar com van sorgir aquest canvi, enfront de la supervivència de l’esquerra independentista avui més coneguda i la millor organitzada com la CUP.
L’autor recorda que pràcticament no hi ha cites, ni notes, tampoc s’indiquen les fonts. No és un manual d’estudi, ni un text acadèmic. El lector que vulgui aprofundir en el tema, així com consultar la varietat de materials entre llibres i articles en què es basa el llibre, trobarà una bibliografia final monogràfica d’on poden sorgir nocions o tesis diferents a la d’aquesta obra o contradir la interpretació aquí presentada.
(Traducció i adaptació de Joan Solé Camardons del capítol preliminar “El sentido de este libro”, Breve historia del separatismo catalán)
Francesc Macià, líder d’Estat Català exiliat a Brusel·les, 1927. Font: La Vanguardia
Enric Ucelay-Da Cal
Catedràtic emèrit d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i membre de l’IUHJVV. Actualment és coordinador del Grup de Recerca de la UPF GRENS (Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies). És llicenciat pel Bard College (Nova York, 1969) i doctor per la Columbia University (1970) i la Universitat Autònoma de Barcelona (1983). Prèviament va ser professor titular (1985-95) i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor visitant a la Duke University (1994), la Venice International University (2002) i l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París (2004). Entre els anys 1993 i 1998, va ser un dels codirectors de L’Avenç. Revista d’Història. La seva recerca s’ha centrat en el nacionalisme europeu, espanyol i català i en la història política, cultural i intel·lectual del segle xx. Ha estat investigador principal de quatre projectes ministerials des del 1997. Ha publicat diversos llibres i més de dos-cents articles en llengües diverses en revistes especialitzades. Entre les seves nombroses publicacions destaquen: La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939 (Barcelona: La Magrana, 1982); La paz simulada: una historia de la Guerra Fría, 1941-1991 (Madrid: Alianza, 1997; 2a. edició 2006, juntament amb Francisco Veiga i Pere Gabriel); i El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (Barcelona: Edhasa, 2003).
Dimecres 12 Desembre 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès)
Balanç de les activitats de la Secció d’Història dutes a terme durant el 2018 i recollida d’idees i avançament de la programació 2019.
Reunió oberta als socis inscrits a la Secció d’Història, amb la participació de tots els membres de l’equip.
Modera la reunió: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció.
Durant l’any 2018 la Secció d’Història ha organitzat o ha acollit un total de 27 sessions: 20 conferències i debats i 7 tertúlies d’Amics de la Història.
S’han dut a terme 12 sessions en el marc dels quatre cicles següents: Història de les confessions religioses a Catalunya (2 sessions, la resta es va dur a terme els 2017); Històries de Barcelona (7 sessions); Cicle Feixisme versus Catalanisme (2 sessions) i Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (1 sessió feta i 1 suspesa).
La resta de les 7 sessions han estat conferències o debats al voltant d’obres publicades recentment, destaquem: Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos;Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902); commemoracions (40 anys del Congrés de Cultura Catalana); recerques en curs (El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana); divulgació (El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques).
Quant a les tertúlies d’Amics de la Història s’han dut a terme 7 sessions, totes al volant de llibres de temàtica històrica i que hem debatut en gairebé tots els casos amb els autors. Especialment destaquem la tertúlia sobre els llibres de Josep Fontana, sobre “Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República” i també “Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)”
També hem participat en la presentació d’un llibre (Món rural. Mots que es perden) i hem acollit les Jornades Àfrica Negra: Reinventant l’espai urbà.
Durant el 2019 hem previst organitzat un cicle sobre 1919 La Vaga de la Canadenca amb tres sessions durant els mesos de gener i febrer i un cicle intersectorial amb participació de diverses seccions de l’Ateneu Barcelonès al voltant de la Revolució americana versus la Revolució francesa (primera i segona setmana de març de 2019).
Dilluns 10 de desembre de 2018 a les 17h tingué lloc a la sala Pompeu Fabra la Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Els grans debats polítics i intel·lectuals del segle XX, segons Ferran Soldevila“ amb la participació d’Enric Pujol, historiador i coautor del llibre Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
El llibre Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970) recull un total de 470 cartes amb més de 100 persones, entre els quals hi trobem la flor i nata de la intel·lectualitat del seu temps, cosa que permet reconstruir el gran debat intel·lectual i polític d’aquella època tan decisiva en la conformació de la Catalunya contemporània.
En els seus fons personals conservà poques còpies de les lletres que havia tramès i per això va ser necessari fer una recerca d’anys per obtenir les que s’han reproduït al volum. Va caldre anar a mirar, un per un, els arxius de familiars, amics i col·legues per si hi trobàvem cartes seves.
Carles Riba, Joan Triadú, Josep Tarradellas, Lluís Nicolau d’Olwer o Carles Rahola són alguns dels cent-divuit corresponsals, intel·lectuals de l’època amb qui l’historiador i escriptor Ferran Soldevila va mantenir correspondència al llarg de la seva vida.
El període que abasten és molt llarg. En tenim de totes les etapes de la seva vida: Des de les escrites ja en la seva primera joventut, fins a les redactades en els darrers anys d’existència. Per això s’han publicat per ordre cronològic. Així, el lector pot seguir la trajectòria vital de Ferran Soldevila com si llegís una mena de biografia. Amb l’avantatge que s’hi recullen els moments més importants de la seva vida personal, política i professional, però també hi apareixen detalls i aspectes molt difícils de veure en les reconstruccions biogràfiques corrents.
Les notes a peu de pàgina que s’hi han introduït serveixen per entendre’n el significat, per situar el lector en el context en què foren redactades i per fer saber el vincle existent amb el seu corresponsal. D’aquesta manera, el llibre no és tan sols una eina de consulta, sinó que es pot llegir de principi al final i cada cop amb un interès creixent. Una lectura que no exigeix un coneixement previ del personatge i que pot servir perfectament d’introducció al conjunt de la seva obra i a uns moments històrics molt intensos del nostre passat col·lectiu.
Ferran Soldevila i Zubiburu (Gran Enciclopèdia Catalana)
En el present recull epistolar podem seguir de manera detallada, a part del context històric, l’evolució de la seva escriptura. Veure com progressivament defineix un model de llengua propi i un estil literari personal. No en va, Ferran Soldevila fou un dels escriptors més rellevant del seu temps. Aquí hem considerat la correspondència com una part no pas menor del conjunt de la seva producció escrita. Cal recordar que a part de l’obra historiogràfica, conreà també la poesia, el teatre, el periodisme i la narrativa de ficció. La seva prosa es convertí en un model de normalitat d’expressió, com remarcà l’escriptor i editor Miquel Arimany, i la seva Història de Catalunya (1934-1935) va ser, segons Joan Fuster, “la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit”.
Dilluns 3 desembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència “Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)”del Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (2) a càrrec d’Oriol Dueñas, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, Ed. Generalitat de Catalunya, 2018.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.
Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)
Al llarg de bona part de la Guerra Civil des de la zona republicana s’impulsaren diverses actuacions amb la finalitat d’aconseguir aturar les hostilitats. Aquestes iniciatives cercaven la implicació d’un país europeu, que actués com a mediador, per portar a terme converses entre el govern legítim republicà i els revoltats que conduïssin a l’aturada de les conflagracions entre els dos exèrcits.
Bona part de les relacions internacionals que establí Catalunya durant el conflicte cercaren assolir una mediació internacional per aconseguir la pau. Aquestes accions sempre es realitzaren de manera discreta a través d’aprofitar les bones relacions diplomàtiques que tingueren diverses personalitats polítiques catalanes. Algunes d’elles ho feren a través d’organitzacions alienes al govern català, mentre que d’altres es feren seguint indicacions del propi president Companys. Tot plegat amb l’objectiu d’aconseguir aturar la guerra, ja fos a tot el territori o només a Catalunya.
Jaume Miravitlles màxim responsable del Comissariat de Propaganda, òrgan autònom, depenent del Departament de Presidència, creat el primer d’octubre de 1936 per difondre la realitat cultural catalana arreu del món, que va actuar en certs aspectes com a conseller de Relacions Exteriors.
Molts autors han considerat que fou un fracàs l’activitat diplomàtica catalana durant la Guerra Civil. La historiografia espanyola en parla gairebé sempre despectivament, i la qualifica de poc realista i en alguns casos, fins i tot d’egoista en considerar-la que s’havia fet al marge del govern legítim de la República i que només cercava assolir els interessos particulars catalans.
Però que els resultats finals d’aquesta política no fossin els desitjats no vol dir que fossin un fracàs. D’entrada ja es pot valorar com un èxit majúscul que representants de la Generalitat de Catalunya, una nació sense estat, fossin rebuts i escoltats per representants diplomàtics de diversos països importants com França, Bèlgica o la Gran Bretanya.
La diplomàcia impulsada pel president Companys a través del Comissariat de propaganda i diversos col·laboradors es va fer sense mitjans, sense informació militar solvent, amb l’oposició del govern republicà, especialment del seu cap Juan Negrín, amb un context internacional difícil, i amb una situació política complicada internament a causa de les greus contradiccions de la política catalana etc. La imatge de divisió, i sobretot la visió d’alguns governs del que estava passant a la rereguarda catalana, era força greu: assassinats persecució religiosa, accions revolucionàries, col·lectivizacions etc. No va ajudar, especialment en els primers mesos de guerra, a l’activitat política internacional que es volia impulsar.
Tot i això, la veu dels representants catalans es va fer sentir fins al darrer instant. Les propostes del Govern de la Generalitat de Catalunya van ser escoltades per membres destacats dels països europeus i van tenir la capacitat de presentar propostes pròpies per defensar els interessos de la República i especialment de Catalunya. No foren propostes contra la República, com a vegades s’ha volgut presentar, però sí que algunes eren diferenciades de les que estava presentant des del govern.
Tot plegat tal com va escriure l’historiador Gregori Mir, l’activitat diplomàtica catalana fou excepcional tant que “des de la Guerra de Successió Catalunya no havia tingut un protagonisme internacional com el que va tenir durant la guerra”
Oriol Dueñas: “Relacions internacionals de Catalunya” A 80 anys del cop d’estat de Franco: actes del Simposi “La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939), celebrat a Barcelona l’1, 2 i 3 de desembre de 2016. Edició Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 2017.
Oriol Dueñas, Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.
Dimarts 13 novembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió “El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques“, a càrrec de Josep Sanmartí, historiador, docent i autor del Blog Perles negres, Perles blanques
Presenta la sessió, Josep Sauret membre de la Secció d’Història
A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres “trobats” en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.
Els escrits que s’articulen dins cada perla (basats sempre en textos contrastats) pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.
La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència.
La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.
Fins el dia d’avui s’han editat 35 “Perles” sobre les complexes relacions entre Catalunya i Espanya, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.
Josep Sanmartí i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.
Josep Samartí i Sala, autor del Blog Perles negres, Perles blanques
Col·labora en l’edició i difusió Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.
Dilluns dia 5 de novembre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona i debat posterior “El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana” amb la participació de Carles Santacana, historiador i membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès; Ramon Espasa, metge i conseller de Sanitat de la Generalitat (1977-1980); Montserrat Casals vicepresidenta de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; i Joan Solé Camardons presentador i moderador, ponent de la Secció d’Història.
MÉS DE DOTZE MIL CONGRESSISTES I DOS ANYS DE CONGRÉS
El 28 de gener de 1975 la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un Congrés en defensa de la cultura catalana. Ràpidament va rebre adhesions per part de les entitats i dels intel·lectuals. Amb col·laboració de tothom es va dissenyar un congrés que impliqués la participació popular, la revisió i actualització dels elements de la cultura catalana de cara al futur.
Foto: Comitè executiu del Congrés de Cultura Catalana
El Congrés es va allargar durant dos anys, fins al 1977. Hi van participar més de dotze mil congressistes i s’hi van adherir més de 1.500 entitats i quinze mil persones.
L’esdeveniment del Congrés de Cultura Catalana va marcar l’inici de la Transició a Catalunya, i als Països Catalans, va mobilitzar a més de dotze mil persones entre experts, acadèmics i ciutadans al voltant dels debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia. Durant els dos anys que va durar el Congrés es va treballar per analitzar l’estat de la cultura catalana i per establir un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans des de l’any 1936 fins a la celebració del Congrés.
Foto: Mesa presidencial i congressistes del CCC. Autor: Jaume i Anton Muns
L’ESTRUCTURA DEL CONGRÉS
El Congrés es va configurar sobre els organismes d’un Patronat, el president del qual fou Jordi Rubió i Balaguer, i una comissió promotora, formada per totes les entitats adherides i presidida pel degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona d’aleshores, Miquel Casals Colldecarrera. La Comissió Promotora tenia alhora una Comissió Permanent, formada per una vuitantena de persones de diverses entitats i un secretariat cultural encarregat de dur a terme la tasca cultural del Congrés i de posar en marxa les 20 seccions.
Entre els continguts del Congrés s’havia d’elaborar un balanç d’allò que havia estat la vida cultural fins aquell moment en cadascun dels àmbits, i, alhora, presentar vies alternatives de cara al futur. S’havia de tractar, amb criteris unitaris, la problemàtica dels Països Catalans, amb les peculiaritats i diferències que són pròpies de cadascun d’ells i que els caracteritzen i s’havia de garantir la participació del major nombre possible d’especialistes i d’entesos de cada matèria, així com una participació popular autèntica i viva.
Imatge: Cartell de final d’Àmbit d’Estructura Social
ÀMBITS
El Congrés de Cultura Catalana es va dividir en 25 àmbits diferenciats, els quals pretenien establir un balanç de l’estat de la cultura i de la societat dels Països Catalans, així com concretar unes propostes a curt i a mitjà termini per tal del poder iniciar el procés de recuperació en tots els àmbits. En un principi, es va fer una primera divisió en 18 àmbits elaborada per Jordi Carbonell. Finalment, però, es va fer una segona divisió i es van establir 25 àmbits definitius. Així doncs, es van realitzar paral·lelament 25 congressos de la cultura catalana els quals cadascun d’ells va presentar els treballs i les resolucions a una població diferent dels Països Catalans.
Foto: Cloenda de l’Àmbit de Recerca el 16-10-1977.
El Secretariat Cultural era el que aplegava els diferents grups de treball que impulsaven cadascun dels àmbits. Va comptar amb la col·laboració de més de tres mil professionals, intel·lectuals, artistes o persones interessades en les matèries d’estudi. Totes aquestes persones van col·laborar de forma desinteressada durant més de dos anys en el Congrés. Cada àmbit constava d’uns quants responsables territorials i responsables de subàmbits els quals s’anomenaven delegats d’àmbits. L’agrupació d’aquests delegats prengué el nom de Secció General del Secretariat Cultural i funcionaven com un organisme autònom del Congrés.
Des del Congrés de Cultura Catalana hi havia la necessitat de mobilitzar la població dels Països Catalans. En una reunió entre la Comissió coordinadora del Secretariat Cultural i Josep Espar, el qual s’acabava d’incorporar com a gerent del Congrés, va sorgir la idea de realitzar unes campanyes que acomplissin la funció que els àmbits no podien realitzar: la mobilització popular. L’objectiu principal d’aquestes Campanyes havia de ser motivar la ciutadania per tal que participessin activament en el Congrés de Cultura Catalana ja que s’havia de donar mitjans a la població per poder reivindicar els seus drets. D’aquesta manera, es van dissenyar 5 Campanyes diferents les quals van tenir un any de durada, del Novembre del 76 a l’Octubre – Novembre del 77: “Ús oficial del català”, “Salvaguarda del patrimoni natural”, “Identificació del territori”, “Revitalització dels valors populars i del folklore” i “Institucions Autonòmiques”.
El Congrés va assentar les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions pròpies dels Països Catalans, en un procés de participació ciutadana sense precedents, des del 1975 fins al 1977.
Imatge: Cartell de la Campanya per a l’ús oficial de la llengua catalana
Text de la Fundació Congrés de Cultura Catalana per al Blog de la Secció d’Història
![ucelay[1]](https://historia.ateneubcn.cat/wp-content/uploads/2018/12/ucelay1.jpg?w=676)
Secció d'Història 