Conferències

Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz

/ historiaab / 1 comentari

Dilluns 8 d’abril 2019 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió “Una breu història del jazz: De Nova Orleans al Free Jazz” a càrrec de Pau Fuster Bausili, professor a diferents centres cívics de Barcelona sobre temàtiques relacionades amb el jazz.

La sessió és una història del jazz, amena i didàctica que subratlla la importància que té el jazz en tota la música que s’ha fet al segle XX i XXI.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

El contingut  

Es tracta d’una sessió amena, didàctica i entenedora de la història del jazz i de la importància que té en tota la música que s’ha fet al segle XX i XXI.

Té una durada de 1:30 hores, s’estructura en cinc parts, cadascuna fa referència a una època i per tant també, a un tipus de jazz concret. Cada part tindrà la seva audició de músics essencials de la història del jazz.

La música i els esdeveniments històrics que han succeït als Estats Units van estretament lligats, així doncs serà també necessari que allò que escoltem i sigui entès dins d’un context històric.

Es vol aconseguir sortir d’alguns estigmes que arrosseguen al Jazz, ja sigui per ser una música culta i/o pretensiosa, com una música que només sonava a locals de “malavida”. També ens ha de servir per poder entendre les dificultats de ser un home o dona negre en un país com els EEUU.

Estructura i temes que s’escoltaran  

  • Presentació històrica, precursors i orígens del jazz. (Un tema a escoltar)
  • El jazz de Nova Orleans (Dos temes d’audició guiada)
  • El Swing. (Dos temes d’audició guiada)
  • El Bebop de Charlie Parker i Dizzy Gillespie. (Dos temes d’audició guiada)
  • Cool Jazz i Jazz modal. Miles Davis. (Dos temes d’audició guiada)
  • Hard bop, Latin jazz, Soul jazz, Free jazz. S’obre un camí ple de variants. (Dos temes d’audició guiada)

Metodologia de la sessió

Per tal d’explicar un tema com aquest a persones de tota mena i moltes vegades sense coneixements musicals, s’introdueix la música com a element fonamental de la xerrada. Així doncs, hi ha en totes les parts audicions guiades, en les quals s’ajuda als oients a poder entendre i gaudir de la música d’una manera directa. S’impulsarà la interacció, fent que la participació faci més interessant i dinàmica l’explicació.

Historia Jazz Original Dixieland Jass Band

El jazz (Text adaptat de la Gran Enciclopèdia Catalana)

El jazz  és una varietat de música popular nord-americana que aparegué, al principi del segle XX, principalment a l’àrea de Nova Orleans, però es desenvolupà simultàniament en altres punts dels Estats Units (Missouri, Kansas, Chicago i Nova York, sobretot). Els orígens —i els del seu nom— són obscurs, i cal atribuir-los a la intervenció —en diverses proporcions— d’elements de folklore africà, música religiosa, música de ball de tavernes i bordells, música militar i elements clàssics europeus (sobretot pel que fa als instruments emprats) i, d’una manera directa, als seus antecedents, el minstrel show, el ragtime i, sobretot, el blues. Era interpretada principalment per negres, bé que als primers temps sovint ho era per blancs (alguns cops disfressats de negres). La instrumentació era variable, i la improvisació, molt freqüent. Cal situar aquesta etapa de formació i evolució instrumental entre el 1900 i el 1917, i té com a figures prominents Buddy Bolden (~ 1875-1931) i Scott Joplin (1868-1917).

No adquireix consciència del jazz com a entitat independent fins els anys 1912-14, i no se’n popularitzà el nom fins a l’aparició de l’Original Dixieland Jazz Band de Nick La Rocca, que el 1917 enregistrà els primers discs. Aquests —juntament amb la ràdio— contribuïren poderosament al progrés del jazz i a la seva expansió pels EUA i aviat per Europa (a través de França, sobretot). Hotels i salons prescindiren de llurs orquestres tradicionals i llogaren bandes de jazz. Aquestes (jazz-band) havien anat evolucionant; el 1918 la Creole Jazz Band de Joe King Oliver, a Chicago, constava d’una corneta, un trombó, timbals, clarinet, contrabaix i piano. Aviat hom hi afegí una tuba —o un altre contrabaix—, una segona corneta (o bé trompetes), un saxòfon tenor i un o dos saxòfons contralts. Tot sovint hi havia també un banjo o una guitarra. En aquesta època de transició es destacaren especialment Fletcher Henderson (1898-1952), arranjador i enregistrador del gran èxit Sugar Foot Stomp, Paul Whiteman (1890-1967), creador de l’anomenat symphonic jazz i de mescles de jazz amb música clàssica que influïren Gershwin, i l’anomenat Joe King Oliver (1885-1938).

De Chicago sorgí, vers l’any 1925, principalment per influència de Louis Armstrong, l’anomenat hot-jazz, de ritme més pronunciat i melodies menys cantables. A la darreria del decenni dels anys vint Duke Ellington creà un nou estil, de ritme molt acurat i d’interpretació rigorosa, però no gaire ortodoxa, fortament individualista. L’expansió del jazz els anys vint culminà amb l’aparició del cinema sonor (precisament amb el film The Jazz Singer, 1927); aquesta generalització i la multiplicitat d’intèrprets feu que molts consideressin les noves formes gairebé com a espúries. Això no impedí l’èxit de jazzmen, com Count Basie, Bix Beiderbecke, Jimmy Dorsey, Tommy Dorsey, Lionel Hampton, Benny Goodman, Gene Krupa, Woody Herman, Glenn Miller, Ben Pollack, Chick Webb, Ben Nichols i molts altres. Una forma ballable, el swing, assolí un èxit fulminant. Gradualment les grans bandes desaparegueren i els conjunts es feren més reduïts.

El decenni dels quaranta hi hagué l’aparició de la tendència bop (en la qual es destacà Dizzy Gillespie, entre d’altres), les seves derivades cool (amb figures com Stan Getz, Charlie Parker i Miles Davis) i el progressive jazz (amb Thelonious Monk, Stan Kenton, Jerry Mulligan, Gil Evans i el cèlebre Modern Jazz Quartet, d’interpretacions acurades i subtils). John Lewis intentà de fondre aquesta tendència amb la música clàssica; Gunther Schuller l’ha seguit en l’intent d’una manera independent. A l’inici del decenni dels seixanta es destacaren els intents reformistes d’Ornette Coleman (nat el 1930), i posteriorment l’aparició del free-jazz, estretament vinculat als moviments reivindicatius negres dels EUA. Des de mitjan dècada dels setanta hom assisteix a la coexistència de diferents corrents que s’influeixen entre ells. Després d’un període marcat pel predomini del free-jazz, el bop ha conegut una revifalla i ha constituït la base per a desenvolupaments força variats, en els quals és sovint palesa l’empremta de T. Monk i J. Coltrane. D’entre els seguidors d’una línia bop més ortodoxa cal esmentar els saxofonistes D. Gordon, P.  Woods, el pianista R. Bryant, el guitarrista K. Burrell i el bateria A. Blakey, el grup del qual continua formant noves generacions de músics en aquest estil. Més agosarats són els trompetistes F. Hubbard i W. Shaw i els saxofonistes J. Henderson, J. McLean i S. Rollins. Darrerament, el trompeta W. Marsalis ha destacat per les seves interpretacions en un bop molt evolucionat… Continua a  Jazz (Gran Enciclopèdia Catalana)

Historia Jazz 2 bandas-n-orleans

Pau Fuster Bausili

Estudia música al Institut Llongueras i al Taller de Músics de Barcelona. Després cursa estudis de Televisió a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), de Cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), Regidoria d’Espectacles al Taller de Tecnologies de l’Espectacle (TTE) i d’Integrador Social al Institut Miquel Tarradell de Barcelona. Actualment treballa com a regidor al Gran Teatre del Liceu i d’integrador en diferents programes i institucions.

Historia jazz_ Pau Fuster

Pau Fuster Bausili

Gran aficionat al jazz, dirigeix i presenta el programa de ràdio Ganes de Jazz a l’emissora RSK a Barcelona. Conferenciant al SayitLoud (Cicle de música negra de Barcelona), Sonaswing de Castellar del Vallès, Miravins (centre cultural del vi), Festival de Jazz Antic de Sitges i a l’Aula de la Gent gran de l’Anoia, entre d’altres. També forma part, com a vocalista, de les formacions “Theswing Threesome” i “Theswingin’ Butts”. Professor de LindyHop, a diferents escoles de swing.

Imparteix xerrades i cursos a diferents centres cívics de Barcelona sobre temàtiques relacionades amb el jazz (cantants, el swing, precursors del jazz, dones instrumentistes, Nova Orleans…).

Una discografia sobre UNA HISTÒRIA DEL JAZZ per Pau Fuster (pfbausili@gmail.com)
(S’han subratllats els discos que han sonat a la sessió del dia 8-4-2019 impartida per Pau Fuster Bausili a l’Ateneu Barcelonès)

NOVA ORLEANS
Autor: Louis Armstrong
Títol: The Complete Hot Five and Hot Seven Recordings
Publicació: 1925/1929 Sony 2006

Autor: Jelly Roll Morton
Títol: Jellly Rol Morton: 1926 – 1930
Publicació: 2000 JSP

Autor: Fats Waller
Títol: Handfull of Keys
Publicació: 2004 Proper, 1922 / 1943

Autor: Sidney Bechet
Títol: The Sidney Bechet Story
Publicació: 2001 Proper, temes de 1925 / 1950

ERA DEL SWING

Autor: Duke Ellington
Títol: Golden Greats
Publicació: Disky, 2002, temes de 1927 / 1948

Autor: Duke Ellington
Títol: Concert at Newport
Publicació: Sony 1999

Autor: Chick Webb
Títol: Stomping at the savoy
Publicació: Proper 2006, temes de 1931 a 1939

Autor: Benny Goodman
Títol: “At Carnegie Hall 1938 Complete”
Publicació: Columbia 1999

Autor: Count Basie
Títol: The complete Atomic Basie
Publicació: 1957 Capitol Records

Autor: Billie Holiday
Títol: Lady Day: The master takes and singles
Publicació: 20007, Sony. Temes 1933/44

BEBOP

Autor: Thelonious Monk
Títol: Genious of modern music Vol 1
Publicació: Blue Note 2001, temes de 1947

Autor: Charlie Parker
Títol: The complete Savoy and Dial Sessions
Publicació: Uptown jazz 2005, temes 1944/48

Autor: Bud Powell
Títol: The amazing Bud Powell (vol 1 i vol 2)
Publicació: Blue Note, 2001. 1949 / 51 Vol 1. 1953 Vol 2

Autor: Dizzy Gillespie i Charlie Parker
Títol: Diz’N Bird at the Carnegie Hall
Publicació: 1997, gravació de 29 setembre 1947

COOL JAZZ I JAZZ MODAL

Autor: Miles Davis
Títol: The complete Birth of the Cool
Publicació: Blue Note, 1998, temes 1948 / 1950

Autor: Miles Davis
Títol: Kind of Blue
Publicació: 1958 Columbia

Autor: Modern Jazz Quartet
Títol: Django
Publicació: Prestige, 1953

Autor: Gerry Mulligan
Títol: The original Quartet with Chet Baker
Publicació: Blue Note 1998, temes 1953/53

Autor: The Dave Brubeck Quartet
Títol: Time Out
Publicació: Sony, 1959

HARD BOP, SOUL JAZZ

Autor: Clifford Brown and Max Roach
Títol: Study in Brown
Publicació: 1955 Polygram Records

Autor: Art Blakey and the jazz messengers
Títol: Moanin’
Publicació: Blue Note, 1958

Autor: Jimmy Smith i Wes Montgomery
Títol: Further Adventures of Jimmy and Wes
Publicació: 1966. Verve.

Autor: Cannonball Adderley
Títol: Somethin’ Else
Publicació: 1958 Blue note by Capitol Records

Autor: Charles Mingus
Títol: Ahum
Publicació: Columbia, 1959

Autor: Sonny Rollins
Títol: Live at the Village Vanguard
Publicació: Blue Note 1957

FREE JAZZ I AVANGARDE

Autor: Ortette Coleman
Títol: The Shape of Jazz to come
Publicació:1959, Atlantic

Autor: Eric Dolphy
Títol: Out to Lunch
Publicació: Blue Note, 1964

Autor: John Coltrane
Títol: A Love Supreme
Publicació: 1966 MCA Records

FUSIÓ
Autor: Miles Davis
Títol: Bitches Brew
Publicació: 1969, Columbia

Autor: Chick Corea
Títol: Return to Forever
Publicació: 1972 ECM

Autor: Herbie Hancock
Títol: Head Hunters ; Publicació: 1973, Columbia

Autor: Freddie Hubbard
Títol: Red Clay
Publicació: 1970 Legacy by Sony Music

Autor: Weather Report
Títol: Heavy Weather
Publicació: 1977. Columbia.

LATIN JAZZ
Autor: Stan Getz i Joao Gilberto
Títol: Getz/Gilberto
Publicació: 1963, Verve.

Autor: Ray Barreto
Títol: Latino con Soul
Publicació: 1967. Jazzland

Autor: Mongo Santamaria
Títol: Sofrito
Publicació: 1976. Vaya.

Autor: Michel Camilo
Títol: One More Once
Publicació:

El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques.

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 13 novembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió “El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques “, a càrrec de Josep Sanmartí, historiador, docent i autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Presenta la sessió, Josep Sauret membre de la Secció d’Història

 Perla 34_Cambó_AlfonsXIII borja-de-riquer_560x280

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona

Perles negres, Perles blanques

Les “Perles” que es recullen en el Blog Perles negres, Perles blanques,  https://perlesnegresblog.wordpress.com/  tenen dos colors. No pretenen seguir un ordre cronològic, ni temàtic. Cadascuna tracta d’interrelacionar un mateix aspecte anant endavant i endarrere en el temps.

A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres “trobats” en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.

Els escrits que s’articulen dins cada perla (basats sempre en textos contrastats) pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.

La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència.

La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.

Fins el dia d’avui s’han editat 35 “Perles”  sobre les complexes relacions entre Catalunya i Espanya, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.

Darreres Perles editades

Qui hi ha darrera les Perles

Josep Sanmartí  i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.

Josep Sanmartí

Josep Samartí i Sala, autor del Blog Perles negres, Perles blanques

Col·labora en l’edició i difusió Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.

El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 5 de novembre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona i debat posterior  “El Congrés que va imaginar un país. 40 anys del Congrés de Cultura Catalana” amb la participació de Carles Santacana, historiador i membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès; Ramon Espasa, metge i conseller de Sanitat de la Generalitat (1977-1980); Montserrat Casals vicepresidenta de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; i Joan Solé Camardons presentador i moderador, ponent de la Secció d’Història.

MÉS DE DOTZE MIL CONGRESSISTES I DOS ANYS DE CONGRÉS

El 28 de gener de 1975 la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un Congrés en defensa de la cultura catalana. Ràpidament va rebre adhesions per part de les entitats i dels intel·lectuals. Amb col·laboració de tothom es va dissenyar un congrés que impliqués la participació popular, la revisió i actualització dels elements de la cultura catalana de cara al futur.

CCC6_Reunió-Comitè-Executiu-(Arxiu-Fotogràfic)

Foto: Comitè executiu del Congrés de Cultura Catalana

El Congrés es va allargar durant dos anys, fins al 1977. Hi van participar més de dotze mil congressistes i s’hi van adherir més de 1.500 entitats i quinze mil persones.

L’esdeveniment del Congrés de Cultura Catalana va marcar l’inici de la Transició a Catalunya, i als Països Catalans, va mobilitzar a més de dotze mil persones entre experts, acadèmics i ciutadans al voltant dels debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia. Durant els dos anys que va durar el Congrés es va treballar per analitzar l’estat de la cultura catalana i per establir un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans des de l’any 1936 fins a la celebració del Congrés.

CCC4_Mesa-presidència-i-públic-(©Jaume-i-Anton-Muns)

Foto: Mesa presidencial i congressistes del CCC.  Autor: Jaume i Anton Muns 

L’ESTRUCTURA DEL CONGRÉS

El Congrés es va configurar sobre els organismes d’un Patronat, el president del qual fou Jordi Rubió i Balaguer, i una comissió promotora, formada per totes les entitats adherides i presidida pel degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona d’aleshores, Miquel Casals Colldecarrera. La Comissió Promotora tenia alhora una Comissió Permanent, formada per una vuitantena de persones de diverses entitats i un secretariat cultural encarregat de dur a terme la tasca cultural del Congrés i de posar en marxa les 20 seccions.

Entre els continguts del Congrés s’havia d’elaborar un  balanç d’allò que havia estat la vida cultural fins aquell moment en cadascun dels àmbits, i, alhora, presentar vies alternatives de cara al futur. S’havia de tractar, amb criteris unitaris, la problemàtica dels Països Catalans, amb les peculiaritats i diferències que són pròpies de cadascun d’ells i que els caracteritzen i s’havia de garantir la participació del major nombre possible d’especialistes i d’entesos de cada matèria, així com una participació popular autèntica i viva.

CCC3_ambit-Estructura-Social
Imatge: Cartell de final d’Àmbit d’Estructura Social

ÀMBITS

El Congrés de Cultura Catalana es va dividir en 25 àmbits diferenciats, els quals pretenien establir un balanç de l’estat de la cultura i de la societat dels Països Catalans, així com concretar unes propostes a curt i a mitjà termini per tal del poder iniciar el procés de recuperació en tots els àmbits. En un principi, es va fer una primera divisió en 18 àmbits elaborada per Jordi Carbonell. Finalment, però, es va fer una segona divisió i es van establir 25 àmbits definitius. Així doncs, es van realitzar paral·lelament 25 congressos de la cultura catalana els quals cadascun d’ells va presentar els treballs i les resolucions a una població diferent dels Països Catalans.

CCC1. Cloenda àmbit Recerca 16-10-77 (Museu de Badalona)

Foto: Cloenda de l’Àmbit de Recerca el 16-10-1977.

El Secretariat Cultural era el que aplegava els diferents grups de treball que impulsaven cadascun dels àmbits. Va comptar amb la col·laboració de més de tres mil professionals, intel·lectuals, artistes o persones interessades en les matèries d’estudi. Totes aquestes persones van col·laborar de forma desinteressada durant més de dos anys en el Congrés. Cada àmbit constava d’uns quants responsables territorials i responsables de subàmbits els quals s’anomenaven delegats d’àmbits. L’agrupació d’aquests delegats prengué el nom de Secció General del Secretariat Cultural i funcionaven com un organisme autònom del Congrés.

A partir de la cloenda de tots els àmbits es va redactar el Manifest de la Cultura Catalana. A més, la tasca intel·lectual del Congrés no es va aturar aquí, sinó que va continuar amb la creació de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

CCC5_Míting-sindicats-al-Palau-d'Esports-(Arxiu-Fotogràfic)

Imatge: Míting amb els sindicats. Palau d’Esports

CAMPANYES

Des del Congrés de Cultura Catalana hi havia la necessitat de mobilitzar la població dels Països Catalans. En una reunió entre la Comissió coordinadora del Secretariat Cultural i Josep Espar, el qual s’acabava d’incorporar com a gerent del Congrés, va sorgir la idea de realitzar unes campanyes que acomplissin la funció que els àmbits no podien realitzar: la mobilització popular. L’objectiu principal d’aquestes Campanyes havia de ser motivar la ciutadania per tal que participessin activament en el Congrés de Cultura Catalana ja que s’havia de donar mitjans a la població per poder reivindicar els seus drets. D’aquesta manera, es van dissenyar 5 Campanyes diferents les quals van tenir un any de durada, del Novembre del 76 a l’Octubre – Novembre del 77: “Ús oficial del català”, “Salvaguarda del patrimoni natural”, “Identificació del territori”, “Revitalització dels valors populars i del folklore” i “Institucions Autonòmiques”.

El Congrés va assentar les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions pròpies dels Països Catalans, en un procés de participació ciutadana sense precedents, des del 1975 fins al 1977.

CCC2Abecedari---Campanya-ús-oficial-del-català

 Imatge: Cartell de la Campanya per a l’ús oficial de la llengua catalana

Text de la Fundació Congrés de Cultura Catalana per al Blog de la Secció d’Història

Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902). La veu del primer catalanisme a l’antiga comarca de Tortosa.

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 9 d’octubre de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència debat Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902). La Veu del primer catalanisme a l’antiga comarca de Tortosa, amb la participació del professor i historiador Borja de Riquer i Permanyer, l’historiador i editor Rafel Català i Dalmau i la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua -autora de El Franctirador. Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa”.

Francesc Mestre, la veu de Tortosa

L’any 1899 Francesc Mestre i Noè funda i dirigeix La Veu de Tortosa; el primer periòdic escrit íntegrament en llengua catalana a les Terres de l’Ebre, sense cap entitat coneguda al seu darrera, ni cap mena de suport econòmic extern.

Francesc Mestre pertany a la primera generació de polítics catalanistes de finals del segle XIX, que des de fa més d’una dècada es dedica al periodisme comarcal a més de portar, entre d’altres, les corresponsalies de La Veu de Catalunya, La Ilustració Catalana i La Ilustració Llevantina a les comarques ebrenques. Els seus articles seran llegits arreu dels territoris de parla catalana: des de La Veu de l’Ampurdà de Figueres; Diario de Tarragona, El Album o La Veu de Tarragona d’aquesta mateixa ciutat; Gazeta de Vich o Gazeta Montanyesa de Vic; La Actualitat, La Publicidad o La Ilustración Musical Hispanoamericana de Barcelona; Lo Campanar de Lleyda o La Veu del Segre de Lleida; Lo Somaten de Reus; El Dia de Terrassa…

Francesc_Mestre_i_Noè_als_34_anys

Imatge: Francesc Mestre als 34 anys 

Aquesta nova etapa al capdavant de La Veu de Tortosa, neix amb una missió ben clara: la del periodista conscient dels alts percentatges d’analfabetisme, que creu en la funció pedagògica del periòdic com a mitjà de difusió de la llengua i del coneixement, de les idees i dels ideals. Per a Francesc Mestre, la ploma del periodista necessita alliçonar-se per a guerrejar bé i poder oferir los seus fruits a la Societat de la qual, per virtut cívica, se fa apòstol i soldat, fins al punt que ell mateix es defineix com a soldat de la causa catalana disposat sempre a la lluita. Amb aquestes paraules no és estrany que l’historiador Pere Anguera defineixi la seva postura com la d’un franctirador i que l’historiador Borja de Riquer l’anomeni “el Precursor de Tortosa”.

La Veu de Tortosa serà un periòdic atípic. Rebrà el suport d’un gran nombre de lectors i subscriptors, a més de 240 col·laboradors procedents de tots els territoris de parla catalana, que li donen un toc de pluralitat i una visió àmplia i diversa de les vivències, les opinions i el sentir d’aquesta societat.

Francesc Mestre LA VEU DE TORTOSA

Imatge: La Veu de Tortosa. 3 de desembre de 1899, Núm. 1.

El passat mes de juny, es va publicar el llibre “EL FRANCTIRADOR. Francesc Mestre i La Veu de Tortosa”, publicat per Rafael Dalmau Edicions -dins la col·lecció Camí Ral núm. 42-  i l’Ajuntament de Tortosa, amb un  pròleg a càrrec de l’historiador i catedràtic emèrit de la UAB Borja de Riquer i Permanyer, director de la tesi doctoral que Maria Mestre està portant a terme a la UAB.

En aquesta conferència debat intervindran el professor Borja de Riquer i Permanyer, l’historiador i editor Rafel Català i Dalmau i la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua -autora de El Franctirador. Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa”, per tal de situar-nos en els precedents històrics, polítics, socials i econòmics de finals del segle XIX i que conduïren a la fundació d’aquest periòdic; entendre el significat i les repercussions envers la futura premsa del segle XX a Catalunya, i el paper que hi jugaran Francesc Mestre i La Veu de Tortosa dins del procés de recuperació i de reconeixement de la llengua i de la cultura catalana, no tan sols dins l’antiga comarca de Tortosa, sinó arreu dels territoris de parla catalana.

S’analitzarà i es donarà a conèixer el treball de Francesc Mestre durant els quatre anys en que va estar al capdavant d’aquest periòdic; el paper que hi va jugar al costat d’Enric Prat de la Riba, mostrant una estampa, fins ara desconeguda d’aquest periodista polifacètic i de la seva implicació en la construcció de la Catalunya de les primeres dècades del segle XX.

Francesc Mestre_Portada

Maria Mestre i Prat de Paula

Maria Mestre és besneta i legatària de Francesc Mestre i Noè, actualment és ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Llicenciada en història per la Universitat de Barcelona (U.B.) i doctorant en història comparada, política i social per la Universitat Autònoma de Barcelona (U.A.B.). Ha estat membre del Centre d’Estudis d’Història Moderna “Pierre Vilar”, membre del programa de recerca sobre la història de l’economia marítima del Departament d’Història Moderna de la U.B. Coordinadora i professora de “Els Juliols” de la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a historiadora per al Ministeri de Cultura francès, per al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) i per a l’Obra Social de la Fundació “La Caixa”.


Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945)

Llicenciat en Filosofia i Lletres (secció d’Història) l’any 1968 i Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’any 1975. És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB des de l’any 1969, en què es va incorporar com a professor ajudant. L’any 1985 passa a ser professor titular, i posteriorment, catedràtic d’Història Contemporània l’any 1988. De l’any 1987 al 2012 va ser director del Servei de Documentació d’Història de Catalunya (SDHLC), i posteriorment passa a ser director del servei científico-tècnic SIBHIL·LA (Servei d’Informació Bibliogràfica i Documentació d’Història, Llengua, Literatura i Art de Catalunya) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Sota la seva direcció el servei ha creat una de les base de dades bibliogràfiques més importants de l’àmbit català i espanyol, actualment amb més de 155.000 referències, sobre història, societat i cultura de Catalunya.

Rafael Català i Dalmau

Editor i llicenciat en Història Moderna per la Universitat de Barcelona l’any 1985. Es dedica professionalment a la divulgació històrica. Ha treballat en el món editorial des de 1980 (Rafael Dalmau, Editor, més col·laboracions per a Curial Edicions Catalanes) i des de 1998 està al front de l’Editorial Rafael Dalmau, especialitzada en història i geografia de Catalunya. Hi dirigeix col·leccions com ara “Episodis de la Història”, “Bofarull”, “Nissaga”, “Camí Ral”, “Al Guió del Temps”, “Toc de Gralla” i “Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia”.
Ha combinat l’activitat editorial amb els cursos sobre història i cultura catalanes: n’ha desenvolupat més d’un centenar —per a adults, però ocasionalment també per a infants— tant de caire divulgatiu com en vessant erudit. N’ha impartit, entre altres àmbits, al Museu d’Història de Catalunya, a les aules universitàries per a gent gran i a les seus d’Òmnium Cultural. Ha estat cap de colla i president dels Castellers de Terrassa, i és membre de la junta de la Delegació de Terrassa d’Òmnium Cultural.

La repressió silenciada del règim franquista contra el carlisme des de 1936 a 1975

/ historiaab / 1 comentari

Dimarts 25 Setembre de 2018 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència “La repressió silenciada del règim franquista contra el carlisme des de 1936 a 1975” a càrrec de Josep Miralles Climent, historiador autor de La rebeldía carlista. Memoria de una represión silenciada. Enfrentamientos, marginación y persecución durante la primera mitad del régimen franquista (1936-1955), amb la participació de Josep Maria Solé Sabaté, historiador.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Al  carlisme dels anys centrals del segle XX se li sol situar en el bàndol franquista. Alguns historiadors i membres de grups memorialistes s’entesten a titllar-lo, a més, de feixista, per haver conspirat i haver donat suport a la rebel·lió contra la Segona República. Altres historiadors i periodistes han obviat la seva existència, així com la persecució que va ser objecte i el seu compromís de lluita política antifranquista; han ocultat a la societat aquests fets, perquè per a ells només existien els grans personatges o quadres intel·lectuals encara que no tinguessin una àmplia base social compromesa que els seguís. No obstant això, es descobreix un carlisme ben diferent, un carlisme popular que s’ha volgut amagar perquè no encaixa en cap dels supòsits establerts ni per la historiografia progressista ni per la revisionista. Josep Miralles ha dedicat diversos anys a realitzar una investigació metòdica i documentada que trenca els prejudicis establerts i que ha plasmat en un recent llibre: La rebeldía Carlista. Memòria de una represión silenciada (1936-1955).

Carlisme_Miralles

Tot i que s’ha dit -i si bé és indubtable que el carlisme va ser perseguit des del minut zero per la dictadura i es va oposar sense embuts al règim franquista-, això no vol dir que tinguessin res a veure ni amb l’esquerra -en particular el Partit Comunista, que va ser gairebé l’única força que, com la carlina, es va enfrontar al franquisme des de l’interior de les Espanyes i per aquesta coincidència l’afalagava-, ni tampoc amb les democràcies formals homologades de caràcter liberal. El carlisme d’aquesta l’època, que es va oposar amb contundència a una Falange filo-nazi i a una dictadura totalitària, va ser un col·lectiu monàrquic tradicionalista, foral i catòlic, però amb uns plantejaments sociopolítics que, teòricament, apuntaven un tipus de democràcia no partitocràtica, però participativa i autogestionària, construïda des de la base de la societat amb el concurs dels cossos intermedis, és a dir, aplicant el principi de subsidiarietat per tractar d’impedir un poder autoritari o absolut i centralista, fos aquest monàrquic o republicà.

Així, doncs, durant la primera meitat del règim del general Franco, no va ser només l’esquerra -i menys encara els pocs demòcrates liberals que hi havien-, els que es van oposar al règim totalitari dretà del general Franco. No debades s’ha dit que van ser els dos PC, és a dir, els partits comunista i carlista, les dues forces numèricament més importants de l’època que es van oposar a la dictadura i van patir una repressió permanent.

Carlisme-Requete.JPG

Imatge: Portada d’El Requete de Cataluña, núm. 11 (juliol de 1959)

Josep Miralles Climent és llicenciat en Geografia i Història per la UNED i doctor en Història per la UJI. També és membre del Seminari d’Història Local i Fons Orals de la Universitat Jaume I; del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló i del Cercle Valencià d’Estudis Carlistes.

Ha publicat una desena de llibres sobre temàtica carlina així com nombrosos articles en actes de congressos i en premsa. La seua tesi doctoral, que va obtenir la màxima qualificació, es titula: El carlismo militante (1965-1980). Del tradicionalismo al socialismo autogestionario, que, tal com s’insinua en el títol, no se centra en l’estructura i grans declaracions del carlisme, sinó en les activitats de la seua militància de base. Aquesta circumstància va implicar que li dediqués més de 10 anys d’investigació en multitud d’arxius privats a més dels públics o els més coneguts.

Carlisme Miralles

“Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI”.

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns, 17 setembre 2018 a les 19h a sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència:  “Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI.

Conferenciants: Danae Esparza, doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana (UB) i Emili Farré-Escofet, llicenciat en grau en Ciències Econòmiques (UB), ambdós són coautors amb Teresa Navas del llibre “Escofet símbol industrial de Barcelona. Arts, Disseny, Arquitectura en la Creació de valor”.

Presenta: Josep Sauret, economista i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Continguts:  Espai públic urbà. Construcció de l’Eixample. El panot de les voreres. Territori cívic i de pertinença. Adolf Florensa: de la Plaça Sant Jaume a la Rambla. La transformació urbana vinculades als grans esdeveniments: Exposicions universals, Jocs Olímpics, Vila Olímpica, Fòrum 2004. Ciutat normal i ciutat singular. Col·laboració entre la normativa urbanística i la indústria. Els components del projecte d’espai públic: paviments i elements urbans. Barcelona: racional i creativa. Espai Públic: imaginari del ciutadà.

Escofet_1906

Imatge: “Els mosaics hidràulics del Modernisme que Escofet realitza conjuntament amb arquitectes como Lluís Domènech i Montaner o Alexandre de Riquer, tenen el seu millor  exemple en el Mosaic Hexagonal que fa Antoni Gaudí per a l’interior de la Pedrera. Una adaptació del mateix model pavimentarà 90 anys més tard el Passeig de Gràcia de Barcelona. Font: www.escofet.com

Escofet, símbol industrial de Barcelona no és un sol llibre, sinó diversos llibres alhora. D’una banda, és la història de la indústria Escofet, creada el 1886, que és avui la principal a Catalunya en producció de paviments i elements urbans, tal com ho va ser als seus inicis en el disseny i la producció de mosaic hidràulic. A més, narra les vicissituds de la família Escofet, que s’hi ha mantingut al capdavant, amb la creació de valor com a divisa. També mostra la simbiosi d’una indústria creativa amb les arts, el disseny i l’arquitectura, i finalment posa de manifest l’estreta relació d’Escofet amb la transformació urbana moderna de Barcelona, des dels panots característics de la ciutat fins a la participació en grans projectes urbanístics i en edificis emblemàtics.

Les empreses de base familiar sovint acumulen història i solera, però el que caracteritza a Escofet és que, dirigida per persones amb visió i esperit avançat, ha estat capaç de projectar una ànima singular, un perfum de modernitat i rigor que ha acompanyat a la ciutat de Barcelona en la creació del seu imaginari col·lectiu.

Escofet _Joan_Miro

El Mosaic del Pla de l’Os també conegut com a Paviment Miró és una obra de 1976 feta per Joan Miró que es troba al Pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona, camí natural de qui va o ve del mar a la ciutat. L’obra fou inaugurada el 30 de desembre del 1976, i està inclosa en el catàleg Art Públic de Barcelona. El mosaic va ser executat per Joan Gardy-Artigas, amb la col·laboració dels tallers Escofet, especialitzats en peces de terratzo.

Emilio Farré-Escofet
Nascut a Barcelona el 1941, és graduat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. En els darrers anys ha fet quatre cursos d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. Durant alguns anys va simultaniejar la seva dedicació professional a Escofet amb la feina d’economista a la Fundació Centre d’Estudis de Planificació (1968‑1978), per a la qual va publicar els llibres La inflación en la etapa actual del capitalismo (Ariel), La via menorquina del creixement, amb Ramon Marimon i J. M. Surís (B. Catalana) i La industria en la economía de Galicia, amb Joan M. Capmany i Núria Ivern (BIC). Va publicar, entre altres, l’article «Inflación y bloqueo de la inversión (1940‑1949)» (Revista de B. Catalana). Va ser director general d’Escofet 1886, SA entre 1978 i 2006, i també president entre 1994 i 2011.

Danae Esparza (Barcelona, 1982), doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana per la Universitat de Barcelona, és investigadora del Centro de Investigación POLIS de la UB i del Grup d’Investigació Elisava. Ha publicat diversos articles sobre l’impacte de la pavimentació urbana en la imatge de les ciutats, especialment de Barcelona i Lisboa. És professora de l’Escola Elisava i autora de Barcelona a ras de suelo

Escofet_Danae Esparza- Barcelona a ras de suelo

Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos

/ historiaab / 2 comentaris

Dimecres 27  de juny  de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona sobre “Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos”.

Hi participaren Roger Mateos, periodista i autor del llibre “Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista” Ed. Anagrama; Antonio Martos, germà de Cipriano Martos; Plàcid Garcia Planas, periodista; Maria José Bernete, activista per la Memòria Històrica.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Cipriano Martos portada

La mort atroç de Cipriano Martos: un cas no prescrit

L’afer del militant del FRAP torturat per la Guàrdia Civil a Reus el 1973 pot acabar a la querella argentina
Article de ROGER MATEOS Ara Barcelona 03/05/2014 00:00

La seqüència és esgarrifosa. El 25 d’agost del 1973, l’obrer d’origen granadí Cipriano Martos és detingut i enviat als calabossos de la caserna de la Guàrdia Civil a Reus. Hores i hores d’interrogatoris en va: el jove militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) encaixa les tortures sense revelar dades que puguin comprometre els seus companys de lluita. Els agents opten per la solució més dràstica: l’anomenen el licor de la veritat, una poció de càstig per aterrir els més obstinats. Li fan ingerir una corrosiva combinació d’àcid sulfúric i gasolina, semblant als ingredients del còctel Molotov.

L’efecte devastador del verí obliga els agents a traslladar urgentment Martos a l’Hospital Sant Joan de Reus. És el dia 27 d’agost. L’equip mèdic li salva la vida, però poc després del rentat d’estómac els uniformats se l’enduen, encara mig estabornit, novament cap a la caserna i hi reprenen les sessions. Martos segueix sense obrir la boca. La metzina que s’havia hagut d’empassar li va abrasant els conductes digestius i als seus botxins no els queda més remei que tornar-lo a ingressar l’endemà d’haver-se’l endut.

Amb l’aparell digestiu destruït, Martos mor el 17 de setembre fruit d’hemorràgies internes. Assabentats de la detenció, la seva mare i un dels germans es desplacen a Reus procedents de Loja, un llogarret de la província de Granada on Martos havia nascut feia 28 anys. La dona, desesperada, malda per retrobar-se amb el seu fill a l’hospital, però un guàrdia civil els barra el pas i els fa fora a puntades de peu. Ni tan sols els permeten veure el cadàver. La mare insisteix, fins que un agent posa el dit índex a la pistola que duu cenyida a la cintura per advertir-li què li espera si pretén indagar. Cipriano Martos és enterrat secretament en una fossa del Cementiri General de Reus. Res feia pensar llavors als responsables de l’assassinat que algun dia se’ls buscaria la pista.

L’escletxa penal argentina

El cas, mai investigat per cap instància oficial, ha aflorat ara gràcies a les gestions de la xarxa catalana i balear de suport a la querella argentina contra els crims del franquisme. Tot arrenca quan el 2010 familiars de víctimes i entitats de defensa dels drets humans interposen una querella davant un jutjat penal de l’Argentina. A poc a poc s’hi han anat sumant centenars de denunciants i aviat pot ser el torn dels Martos.

L’Antonio, germà de la víctima, en col·laboració amb la xarxa de querellants, ha començat la cerca de dades, testimonis i expedients que documentin suficientment el cas per poder-lo dur a la justícia argentina. Antonio Martos demana “una mica d’humanitat” perquè es pugui fer finalment justícia. Aquesta setmana ha visitat Reus per difondre la seva tasca i assistir a un petit homenatge davant de l’antiga caserna on va ser torturat el seu germà.

Un dels més actius a promoure la recuperació de la memòria de Cipriano Martos és el portaveu de la CUP a Reus, David Vidal, per qui -segons explica a l’ARA- la llei d’amnistia del 1977 “serveix encara avui” d’aixopluc per als autors de “crims esgarrifosos” durant la dictadura franquista. La querella vol posar fi a la “impunitat”, rebla també a l’ARA Felipe Moreno, coordinador de la xarxa catalana.

Un grup d’historiadors reusencs ja s’han posat a treballar per donar-hi gruix documental. Disposen de la partida de defunció, un informe hospitalari, el registre del cementiri i, l’última troballa, el sumari del cas, que ha permès conèixer nous detalls. El jove granadí, que als 11 anys ja llaurava els camps andalusos, va fugir a la recerca d’una vida més digna, primer a les mines de lignit de Terol, després a les fàbriques tèxtils de Sabadell i Terrassa i, finalment, fent d’encofrador a Barcelona i Reus, on residia. Oposat al règim, va iniciar la seva militància marxista-leninista als 23 anys. I va ser un repartiment de fullets del FRAP a Igualada l’origen de la seva detenció, segons relata Frederic Samarra, un dels historiadors que en segueix la pista. El repte és ara identificar-ne els botxins.

Vegeu el blog Cipriano Martos Jimenez in memoriam

Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes

Cipriano Martos cada mes està present a les reivindicacions de Veritat, Justícia i Reparació de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes on es demana l’anul·lació dels judicis franquistes, es reivindiquen els drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició. També es recullen signatures de suport a la querella argentina de la qual formen part alguns del seus membres, que també ho són de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina. El germà d’en Cipriano s’ha querellat a l’Argentina per Cipriano i va declarar als jutjats de Sabadell el dia 30 d’agost de 2016 a requeriment de la jutgessa María Romilda Servini de Cubría que instrueix la Causa 4591/10 per crims de lesa humanitat i/o genocidi comesos a l’estat espanyol pel franquisme del 17 de juliol de 1936 al 15 de juny de 1977.

Cipriano Mesa Catalunya

“Món rural. Mots que es perden” Presentació del llibre de Josep Espunyes

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 26 Juny 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la presentació del llibre de Josep Espunyes Món rural. Mots que es perden.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Al món rural hi ha desaparegut, en cosa de pocs anys, tot un seguit de formes de vida i de treball que, de ben segur, no s’hi tornarà a repetir mai més. Arreu, la tracció mecànica ha desplaçat la força animal, les granges de porcs i d’aviram han reemplaçat la cort i el galliner de casa, la calefacció de gas o de gasol ha ocupat el lloc del foc a terra, el motocultor ha arraconat la fanga i l’aixada… Una desaparició de velles formes de vida de treball que ha comportat, també, la desaparició o la reculada, en la parla viva, d’una part del llenguatge que els era inherent. Un llenguatge antic i ric que Josep Espunyes recull, en bona part, en el seu darrer llibre: Món rural. Mots que es perden.

Espunyes_Peramola

Foto: “Josep Espunyes a Peramola” de Feliu Sirvent

Una petita joia lingüística

El llibre de Josep Espunyes, és d’aquelles obres que pots obrir per qualsevol pàgina i abastar o abescar  dotzenes de mots, mentre esperes que l‘amistançat s’abilli o veus com qui hauria de vetllar pel teu bé s’acarnissa amb tu perquè l’amoles, perquè ets una andrònima i no et poden apariar. Si fossis un peça de roba encara et podrien aparracar i si fossis les calces de l’home et podrien apatracar. Però potser de xic et van assardonar i ara ets assencerat, mentre atalaies ben atricat el Roc de les Hores i estàs avesat a llevar-te d’hora.

A l’estiu, amb tantes hores de dia, has de fer un badall a mig matí i un altre a mitja tarda. Tu no ets un baldragues, ni un baliga-balaga, potser havies fet de baner al bosc perquè no hi hagués robatoris. Sempre has estat barba-serrat i tu mateix te la barbeges, però no has tingut mai una basca, i casa teva no deu ser un batader, això sí, sovint t’ha pegat la baterola d’anar a dinar a Can Boix de Peramola, ni tampoc no fas befarotes als amics. Ni et feia res anar a birbar les tomaqueres de l’hort de la Font del Caner.

Ets persona bogal i bregada, a qui treballar no l’espanta, i no sé si mai has cobrat una picossada, però saps quan una broma pot portar pedra. Només les serps et fan grivi i poques coses encara et fan gruar,  sense semblar guillat. I sovint ens trobem de zup a zup a l’Ateneu.

Text de Joan Solé Camardons

Empobriment de la llengua, castellanització del català

Vegeu l’article de Feliu Sirvent a Viure als Pirineus 18/04/2018

Aquesta setmana llegia una entrevista de l’ACN a l’escriptor Quim Monzó. El flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes declarava, sense embuts, que la llengua catalana “s’està podrint” i “cada vegada va més a ser un dialecte del castellà”. Monzó remarcava que sovint es fan servir “uns estereotips que vénen donats pels mitjans de comunicació com la televisió i per les xarxes socials i es repeteixen clixés i jocs de paraules del castellà”. L’escriptor es mostrava molt crític amb la immersió lingüística: “és una de les fantasmades més grosses que s’han explicat, ja que hi ha una immersió relativa. Tu vas a les classes i el català en molts llocs té una categoria secundària, hi ha moltes zones de l’àrea metropolitana, Barcelona inclosa, on les classes es fan en castellà i sense cap problema, per no parlar de casos de gent que havia de fer classes de català i les feia en castellà”.

No m’ha sorprès gens l’opinió de Quim Monzó, no són declaracions provocadores, en altres ocasions ja s’havia expressat en la mateixa línia i amb la mateixa claredat. Recordo que ara fa uns anys, el 2009, Monzó ja denunciava l’empobriment de la cultura i la llengua del país, en un esmorzar de premsa organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol per analitzar l’estat de la cultura catalana. En aquella ocasió, Quim Monzó i l’expresident Jordi Pujol, coincidien i es mostraven molt crítics amb la situació de la llengua. Monzó va arribar a afirmar que “el país s’enfonsa”, que “el català s’està convertint en un dialecte del castellà, amb el suport dels mitjans de comunicació” i que moltes edicions digitals “fan vomitar” i s’expressen en un català “que fa feredat”.

Les opinions de Quim Monzó, m’han fet pensar en Josep Espunyes i la seva insubornable defensa del català i del seu ús social. L’any 2010, el poeta i escriptor peramolí publicava un article a la revista Llengua Nacional amb el títol “La castellanització del català”. Espunyes afirmava que “veure com el català s’afebleix i s’aperdua em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament”. En aquell article, Espunyes també es mostrava molt crític amb els mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el transmeten fortament contaminat. “Avui sentim, a la ràdio i a la televisió, al carrer, com el català que s’hi parla es va quedant sense pronoms febles. I, de retruc, veiem com el català escrit comença a patir del mateix mal”. Recula ampolla i avança botella, recula got i avança vas, recula aresta i avança espina, recula mancar i avança faltar …

Josep Espunyes i Esteve, poeta, narrador i ateneista.

Peramola, Alt Urgell, 2 de gener de 1942

La seva obra reflecteix l’enfrontament d’un món obrer i rural amb un altre d’urbà i intel·lectual. Els seus llibres de poemes exploren aquest contrast Temps de manobre. De l’evangeli segons sant Lluc (1977), Cendra a l’abast. Viatge al record (1979), Notes mínimes d’un paisatge (1988), La quarteta informal (1988), Pa d’àngel (1991, premi Les Talúries 1990), Alt Urgell, plany i passió (1996) i Racó de calaix (1999).

Ha publicat, també, les novel·les Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1984), En Calçons (1985), Hora foscant a la ribera (1991) i Del passat en el present (1995), i els treballs de recerca històrica Baronia i municipi de Peramola (1995), Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell (2001, premi Valeri Serra i Boldú 2000), Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell (2002), Dites, locucions i frases fetes (2007), Municipi de Peramola. Història i rutes (2008, juntament amb Jordi Pasques), Lluís Escaler. Morir per Catalunya (2008), Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles XVI, XVII i XVIII (2010), Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (2011) i Peramolins amb nom (2011).

El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 11 de juny de 2018 a les 19:00 – 20:30 a  la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la conferència El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana, a càrrec d’Ana Fernández, doctora en Geografia i Història, Història de l’Art, professora, crítica d’art i investigadora i Joan Solé Camardons, historiador, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada i ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu. Ambdós són autors de la Base de dades (IMDb) Tractament Història Catalana al Cinema. < https://www.imdb.com/list/ls020564110/  >

Tractament IMBd Joan Solé

Imatge: Llista “Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana” de la base de dades IMBD Tractament Història Catalana al Cinema 

El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana

En aquesta conferència es presenta una base de dades sobre films, documentals i sèries sobre la història del conjunt de terres de llengua catalana creada per tal de mostrar quina ha estat la filmografia que fins els nostres dies s’ha ocupat del fet històric català, des dels llargmetratges de ficció als documentals, incloent també el format sèrie, biografies i altres films basats en obres literàries. En aquesta base de dades queden explicitats el criteris seguits per a incloure cadascuns dels films, així com els aspectes d’anàlisi emprats a l’hora de classificar-los i valorar-los, prestant atenció a quin tipus de tractament se li ha donat a cada argument i quin àmbit narratiu s’ha escollit a l’hora de guionitzar cada història. La base de dades, amb més de 200 títols és d’accés públic a IMDb  https://www.imdb.com/list/ls020564110/ .

La llista de films i documentals sobre Història catalana i cinema, inclou: a) Gènere històric; b) Biografies de personatges catalans; c) Adaptacions d’obres literàries catalanes; d) Documentals amb mirada històrica sobre Catalunya; e) Sèries sobre Història de Catalunya.

Tractament Historia Ermessenda (2011), Lluís Maria Güell

Imatge: “Ermesenda”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: biografia; Època: Edat Mitjana

Aquesta compilació fílmica és, a més, el fonament d’un ampli estudi sobre quins han estat els tractaments formal i argumentatiu que la història catalana ha experimentat des del cinema mut fins els mitjans audiovisuals actuals. El tractament inclou fins a set categories: a) Dramatització; b) Hagiogràfic; c) Documentalisme; d) Recreació dramatitzada; e) Descriptiu informatiu; f) Costumisme; g) Metahistòric.

Concretament, i a manera d’exemple, en aquesta ocasió es parlarà sobre la fotogènia medieval catalana al cinema, tot reflexionant sobre quin tracte ha rebut aquest període a la pantalla, sense oblidar, però, la directa relació entre l’any de realització de cada film i la seva corresponen conjuntura sociopolítica. Vegeu la llista de films:  Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana (IMBd).

Tractament Historia Cinema_Jo, Ramon Llull (2016), Joan Gallifa i Antoni Tortajada“Jo, Ramon Llull”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: docudrama; Època: Edat Mitjana

Estats Units i la Guerra Civil espanyola

/ historiaab / Deixa un comentari

Dijous 14 de desembre de 2017 a les 19 h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència Estats Units i la guerra civil espanyola a càrrec d’Andreu Espasa, historiador, professor d’Història Contemporània a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Presenta: Francisco Morente, professor d’Història Contemporània a la UAB

Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

DO5e7GTWAAEfNIw

Foto: Portada del llibre d’Andreu Espasa  “Estados Unidos en la Guerra Civil española”. La foto de fons reprodueix una manifestació de dones d’origen espanyol manifestant-se a Washington el 4 d’abril de 1938 en contra de l’embargament d’armes

La dimensió internacional de la Guerra Civil Espanyola representa un factor tan important que fins i tot invita a repensar la denominació del conflicte i a recuperar el vell sintagma de “Guerra d’Espanya”. Tots els grans actors de l’època hi van tenir un paper clau. Sense el suport de Hitler i Mussolini als militars insurrectes, la República hauria pogut guanyar la guerra. De la mateixa manera, sense l’ajuda soviètica i de la Internacional Comunista, els republicans haurien perdut Madrid a la tardor de 1936 i, probablement, la guerra hauria acabat abans. Menys visible però igualment decisiu fou el paper dels grans imperis democràtics europeus del moment. En una clara violació del dret internacional, els governs de França i el Regne Unit decidiren prohibir la venda d’armes a Espanya i impulsaren la creació del Comitè de No Intervenció –també conegut com a Comitè de Londres–, que arribà a comptar amb la participació de 27 països europeus.

Per raons prou comprensibles, l’estudi de la dimensió internacional del conflicte s’ha centrat, principalment, en l’àmbit europeu. Amb tot, aquesta tendència ha tingut la lamentable conseqüència de no prestar prou atenció als Estats Units, tot i que en aquell moment ja era la primera potència econòmica i un dels principals productors d’armament, especialment en el decisiu camp de l’aviació. Els aspectes més coneguts de la implicació dels Estats Units en la Guerra Civil Espanyola tenen a veure amb la reacció de la societat nord-americana: els llegendaris brigadistes de la Lincoln, el suport profranquista de la companyia petroliera Texaco i la solidaritat antifeixista de Hollywood. Per la seva banda, l’Administració Roosevelt es va sumar de manera informal a la iniciativa de París i Londres i va decretar un embargament unilateral d’armes contra Espanya que va durar fins que Washington va establir relacions diplomàtiques amb les autoritats franquistes l’1 d’abril de 1939.

Malgrat l’aparent caràcter subaltern de la diplomàcia nord-americana respecte al Foreign Office britànic, el cert és que l’Administració Roosevelt va tenir forts debats interns sobre la conveniència de mantenir o cancel·lar l’embargament d’armes. Els dubtes van aparèixer des de la tardor de 1937 i van coincidir amb les preocupacions del Departament d’Estat pels indicis de penetració feixista al continent americà. Durant 1938, les veus favorables a restablir el comerç d’armes amb l’Espanya republicana van créixer en nombre i en influència. Fins i tot el gener de 1939, quan l’ofensiva contra Catalunya semblava certificar la inevitabilitat de la victòria militar franquista, els Estats Units estaven immersos en una forta polèmica nacional entre partidaris i contraris a l’embargament.

Finalment, els amics nord-americans de la causa republicana no van ser capaços de forçar un canvi d’actitud en el govern. Tot i així, les conseqüències de les lliçons apreses en l’observació del conflicte espanyol influirien decisivament en l’actitud de Washington davant la nacionalització del petroli mexicà de març de 1938 i –més important encara– en els debats de política exterior previs a la transformació dels Estats Units en la nova potència hegemònica mundial.

Text d’Andreu Espasa