Dilluns 1 de desembre a les 17h, sala Pompeu Fabra. Tertúlia d’Amics de la Història: Els nostres ultres?
Tertulià convidat, Xavier Rius Sant, periodista i autor d’Aliança Catalana. Els nostres ultres.
Inscripció a historia@ateneubcn.cat
Aquest llibre no és només un recorregut i una anàlisi del sorgiment i creixement de la ultradreta independentista, Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en l’extrema dreta, s’endinsa en la biografia i personalitat de la seva líder, Sílvia Orriols, que ha creat un partit a la seva mida. Una persona feta a ella mateixa, amb poca capacitat d’emfatitzar, que té com a referent a Daniel Cardona, dirigent d’Estat Català i fundador de Nosaltres Sols, que fa un segle escrivia coses com que «Un crani d’Àvila, no serà mai com un de la plana de Vic».
Orriols, que com recalca ella mateixa va néixer un 9 d’octubre, dia que es commemora l’entrada de Jaume I a València després d’expulsar els sarraïns musulmans, creu que des de Ripoll, bressol de Catalunya on està enterrat Guifré el Pilós, està cridada a salvar Catalunya. De la frustració per què la independència que s’havia promès els anys del procés no va arribar, de la indignació pel fet que un grup de nois fills d’immigrants marroquins nascuts o crescuts a Ripoll que parlaven català, treballaven i se’ls considerava integrats, fossin autors dels atemptats del 17 d’agost, i dels dubtes sobre la relació dels serveis policials i d’intel.ligència espanyols amb l’imam Abdelbaki es Satty, cap de la cèl.lula, ha sorgit Aliança Catalana, un partit que després d’aconseguir l’alcaldia de Ripoll, ha entrat al Parlament i sacseja la política catalana.
Més informació de Xavier Rius Sant
Nascut a Barcelona el 1959, periodista i escriptor. Vinculat a moviments pacifistes els anys vuitanta, i més tard a associacions de drets humans i centres d’estudi de conflictes, publicà diversos llibres sobre l’objecció i el pacifisme. Especialitzat en conflictes internacionals com els dels Balcans i Món Àrab, ha col·laborat en la majoria de diaris de Catalunya i Madrid, i ha participat en projectes d’ajuda humanitària. El fet migratori i la ultradreta són temàtiques de la seva especialització. Ha publicat El libro de la inmigración en España, editat el 2007. Col·labora al PuntAvui, El Periódico i Nació Digital. A COMRàdio portava la secció Conflictes del Món. El 2011 anys publicà Xenofòbia a Catalunya que tracta l’ascens del discurs xenòfob i d’ultradreta. Posteriorment ha publicat la novel·la Amor a la carta i Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox i ara Aliança Catalana. Els nostres ultres.
Més infomació sobre “Els ultres són aquí” al Blog d’Història Ateneu Barcelonès, 2 de maig de 2022.
Dilluns 3 de novembre 17h Sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història. Regionalisme i Nacionalisme (1875-1914) a Catalunya i a Espanya. El règim de 1876.
Tertulians convidats: David Martínez Fiol, professor de la UAB i Josep Pich Mitjana, catedràtic de la UPF, ambdós historiadors i autors de Regionalismos y Regeneracionismos enfrentados, Ed. PUZ, 2025.
Regionalismos y Regeneracionismos enfrentados és un llibre que planteja una nova perspectiva sobre allò que van significar el sorgiment dels particularismes, nacionalismes i tota mena de regeneracionismes en el context de la crisi de finals del segle XIX i principis del XX. Tots van sacsejar els pilars de l’imaginari centralista d’Espanya i van donar pas a diferents projectes i processos de reforma política influenciats per moviments regeneracionistes forans com, per exemple, el progressisme nord-americà. Tot i això, les rivalitats corporatives, regionals, culturals o religioses, entre altres, van dinamitar el seu potencial reformador del règim del 1876. Tot això, en un context que s’estén fins a la Primera Guerra Mundial, entesa, en paraules de Lerroux, com una «revolució».
El Règim de 1876 fa referència al sistema polític instaurat a Espanya després de la restauració borbònica amb Alfons XII. Es caracteritzava per una monarquia “constitucional”, una alternança pactada entre liberals i conservadors (el sistema de torns), i una centralització administrativa que limitava l’autonomia de les regions. Aquest règim va marcar l’inici d’una etapa de relativa estabilitat política, tot i que va mantenir profundes desigualtats socials i polítiques.
Valentí Almirall va tenir un paper fonamental en el desenvolupament del catalanisme polític dins el context espanyol de finals del segle XIX. Va destacar per la seva crítica al centralisme del règim de 1876 i per impulsar la idea d’una Espanya plural, on Catalunya pogués tenir veu pròpia i autonomia. A nivell estatal, Almirall va defensar la descentralització i va participar activament en moviments regeneracionistes, tot intentant que el catalanisme fos entès com una proposta de reforma democràtica per a tot l’Estat, i no només com una reivindicació local.
Més informació dels autors a l’Ateneu Barcelonès
Josep Pich Mitjana: “La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica“, Curs Aula Ateneu, 6a sessió: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), curs dirigit per Jordi Roca Vernet, Ateneu Barcelonès, 15, maig de 2024. Aquí
Josep Pich Mitjana: “Viatgers a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la Guerra de Cuba”, Curs Aula Ateneu, 6 sessió: Una història de Catalunya als ulls del món, curs dirigit per Joaquim Albareda. 7, novembre de 2023. Aquí
David Martínez Fiol: “Viatgers a la primera meitat del segle XIX a Catalunya. De la guerra del francès al bienni progressista: 1808-1856” Curs Aula Ateneu, 5a. sessió: Una història de Catalunya als ulls del món, curs dirigit per Joaquim Albareda. 31 d’octubre de 2023. Aquí
David Martínez Fiol: “La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.” Segona conferència del cicle Violència política i social a Catalunya i a Espanya 1868-1923, Ateneu Barcelonès, 11 de març de 2021. Aquí
Dilluns 6 d’octubre 17h. Sala Montserrat Roig (2a planta). Francesc Boix. La vida atzarosa del fotògraf de Mauthausen. Tertúlia Amics de la Història amb:
August Andreu, president l’Associació Francesc Boix-Memòria Històrica
Ricard Marco, fotògraf i vicepresident de l’Associació Francesc Boix-Memòria Històrica i
Josep Fabra, docent i fundador del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC).
Presenta: Miquel Nistal, ateneista de la Secció d’Història
Inscripció obligatòria a historia@ateneubcn.cat
Possible visita guiada. La Ruta “Francesc Boix”
Durant la sessió s’explorarà la possibilitat de fer una “Ruta guiada”. Per decidir: Divendres 10 octubre (tarda) o dissabte 11 d’octubre (matí).
Visita guiada. La Ruta Francesc Boix. Un recorregut per espais i llocs del Poble-sec, on s’expliquen els antecedents familiars, socials i polítics que van influir en la seva infantesa i la seva adolescència. El recorregut dura dues hores. És gratuït. Exclusiu per a socis de l’Ateneu. Inscripció a historia@ateneubcn.cat.
Qui fou Francesc Boix?
Francesc Boix i Campo, nascut el 31 d’agost de 1920 al barri del Poble-sec, fou un fotògraf militant de les Joventuts Socialistes Unificades ( JSU).
Als 17 anys va anar voluntari al front com a fotògraf de la 30a Divisió de l’Exèrcit Popular de la República. Acabada la Guerra civil, es va exiliar i passà per diferents camps de concentració francesos.
El 27 gener de 1941 va ser deportat al Camp de Mauthausen i en va ser alliberat el 5 de maig de 1945. Va morir a París el 4 de juliol de 1951. Es força conegut per la seva participació en treure fotografies de Mauthausen i fer-les servir en el seu testimoni als judicis de Núremberg i de Dachau.
L’Associació Francesc Boix -Memòria Històrica-, creada l’any 2022, té per a objectius estudiar, recuperar i difondre el llegat i la memòria de Francesc Boix. Recerques recents han aportat noves dades sobre la seva biografia.
Dimarts 30 de setembre 2025, 17h sala Montserrat Roig. Seminari de Lectura Històrica “Les Mil i una Nits”
Edicions
Traducció íntegra al castellà Las mil y una noches. Introducción, traducción y notas de Juan Vernet, 3 vols, Barcelona, Planeta, [1965], 1996
Traducció íntegra al català Les mil i una nits. Traducció íntegra i directa de l’àrab de Dolors Cinca i Margarida Castells. Revisada per Jaume Creus, 3 vols, Barcelona Proa, 1995; 910, 965, 884 pàg.
Antologia: Les mil i una nits. Antologia. Selecció i traducció de l’àrab de Margarida Castells, Ed. Karwan, B, 2021.
Relats o contes de lectura recomanada
(Paginació segons la traducció de Juan Vernet)
Vol I
Introducció: El rey Sahriyar y su hermano Sah-zaman/El asno, el buey y el labrador
El comerciante y el effrit/El jeque y la gacela/Los tres hermanos/La mujer bruja, pp. 17-27
El pescador y el genio/El ministro del rey Yunan y el sabio Ruyan, pp. 33-69
Historia del joven de piedra, pp. 55-64
El jorobado, el judío, el superintendente y el cristiano, pp. 184-261
Historia del rey Umar Al-Numan y de sus dos hijos Sarkan y Daw Al-Makan, pp. 337-544
Vol. II
Historia de una Ciudad de Al-Andalus, conquistada por Tarik B.Ziyad, pp. 12-13
Historia del cambista y el ladrón, pp. 201-203
Historia del caballo de ébano, pp. 233-255
Cosroes, Sirin y el pesacdor, pp. 322-323
La mujer virtuosa y los dos viejos, pp. 328-329
Al-Mamún y las piràmides, pp. 336-338
El ladrón y el comerciante; pp. 339-341
El príncipe asceta, pp. 343-349
Historia de los monjes convertidos al islamismo, pp. 372-376
Discusión sobre el merito de los sexos, pp.386-395
La tirania del príncipe se debe a la maldad de sus súbditos, pp. 421-423
Historia del comerciante Ali el egipcio, hijo del comerciante Hasan el joyero, de Bagdad, pp. 399-421
Historia de la esclava Tawaddud, pp. 424-478. Aquesta història és especialment recomanada.
Alejandro Magno y el rey de una tribu salvaje, pp. 485-486
Un matrimonio judío asceta, pp. 497-501
Historia de Aladino y la lámpara maravillosa, pp. 645-742
Sinbad el marino, pp. 743-814
Vol III:
Historia de Ali Baba y de los cuarenta ladrones, pp. 1057-1105
Els temes de debat proposats
Per tal que els aneu detectant mentre llegiu els textos:
La economia de l’Islam: la importància i organització del comerç; la moneda; i el tèxtil
La importància dels coneixements científics a l’Islam
Les creences en el món islàmic
La convivència de l’Islam amb les altres religions
Dilluns 22 de setembre17h. Sala Sagarra (4a planta). Causes de la catalanofòbia arreu d’Espanya. Tertúlia d’Amics de la Història amb Josep Pich Mitjana, historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la UPF i autor de l’assaig Catalanofòbia. Una immersió ràpida.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
La tertúlia amb Josep Pich i Mitjana tingué una assistència de 65 persones amb una exposició de l’autor de Catalanofòbia. Una immersió ràpida. La tesi principal de l’assaig és:
“…Que les arrels de la catalanofòbia es troben en el xoc entre dos models de construcció d’Estat-nació: el dels centralistes i el dels defensors de l’autogovern català. Aquests dos projectes d’Estat-nació s’enfronten des de l’Antic Règim, molt abans que sorgís el nacionalisme contemporani. Per tant, el conflicte que perdura fins als nostres dies té arrels centenàries, que no han estat inventades, ni imaginades, ni creades per ningú, sinó que han evolucionat al llarg del temps, ja que les institucions d’autogovern de l’Antic Règim responen a una societat estamental molt diferent de l’actual”.
A llarg de l’exposició Josep Pich presentà una llarga cronologia de fets i d’arguments tots encapçalats per frases i cites textuals que mostren i demostren la catalanofòbia de monarques, dirigents, escriptors, polítics, intelel·lectuals i militars espanyols des de la Guerra del Segadors a l’actualitat.
Argumentació principal de Josep Pich i Mitjana:
Conclusions. Quan va despertar, el dinosaure encara hi era
Ressenya de Miquel Nistal: “El rebuig als catalans”, Blog Gaudir la Cultura, 13 de setembre 2025
No es tracta d’un llibre d’història de primer ordre, ja que el subtítol ens indica que l’autor fa una immersió ràpida en el problema, però el rigor, l’abundància de fonts i de cites al llarg de l’exposició, fan d’aquesta obra un element imprescindible a l’hora d’abordar i entendre el tema. La primera cosa que fa l’autor és definir de manera clara el concepte i, d’aquesta manera, la catalanofòbia és l’aversió a tot allò que defineix la identitat catalana.
Aquesta actitud està vinculada al nacionalisme espanyol o a les seves figures anteriors precedents de l’Edat Moderna i que es caracteritza per ser un projecte políticament centralista i culturalment uniformitzador. La clau bàsica de l’argumentació del doctor Pich és que la catalanofòbia té els seus orígens en la confrontació entre dos models de construcció de l’estat – nació, el centralista d’arrel castellana i el que defensa l’autogovern català. Aquest xoc té les seves arrels en època moderna, concretament en les polítiques de Felip IV i del seu ministre el conte-duc d’Olivares que conduïren a la Guerra dels Segadors, continua en la guerra de Successió, la derrota catalana de 1714 i el decret de Nova Planta que eliminaria les constitucions i llibertats catalanes.
Una part central del llibre és el segle XIX que serà el període històric de construcció de l’estat liberal espanyol quan s’afermarà el caràcter centralista i uniformitzador del model a partir de la Constitució de 1837. El segle XX compta amb molts capítols, ja que és el segle dels dos moments de consolidació del catalanisme polític amb alguns avenços cap a l’autogovern durant la Segona República i en la Transició posterior a la Dictadura franquista; aquests moments amb l’autonomia i l’autogovern suposen dos punts màxims de catalanofòbia que, en definitiva, és un fet estructural i persistent que respon a l’existència d’una identitat catalana i que ha configurat els catalans com l’enemic interior i que és l’única expressió de masses unificadora del nacionalisme espanyol. Els darrers capítols del llibre recorren els fets recents del segle XXI que hem viscut de manera intensa i que han portat a un punt culminant de rebuig a la nostra identitat. En tot el període, els partidaris del centralisme uniformitzador, responen amb catalanofòbia als defensors de la descentralització i la diversitat cultural. Vegeu la ressenya completa aquí
Josep Pich i Mitjana
Historiador i catedràdic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Història Contemporània per la UB (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999)
Línies d’investigació: Història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol a Marroc.
Ha guanyat ex aequo el Premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans del 2001 i el XXI Premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana de 2004 amb dues obres sobre Valentí Almirall. Altres conferències, premis, articles, llibres, altres publicacions i altres activitats aquí:
Josep Pich Mitjana: La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica. Sessió 6a. del Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. 15 de maig 2024, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història. Blog d’Història aquí
Josep Pich Mitjana: La Revolució russa i les seves conseqüències inicials. 7a sessió del Curs “Les claus del món contemporani (1848-1945). 13 de maig 2025, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història. Blog d’Història aquí
Josep Pich Mitjana i Juan Pastrana Piñeiro: La segunda Guerra Mundial. Sistemas políticos en colisión. Publicació independent, 2021.
Josep Pich Mitjana, David Martínez Fiol, Andreu Navarra Ordoño i Josep Puigsech Farràs: Viajeros en el país de los soviets, edicions Bellaterra, 2019.
Josep Pich Mitjana: Les dues guerres mundials i el període d’entreguerres1914-1945. Ed UPF , 2008
Lectures recomanades
Albareda, Joaquim (dir.) (2022). Catalunya als ulls del món. Enciclopèdia catalana, Barcelona. 414 pàg.
Sinopsi: Aquest obra Catalunya als ulls del món, és un estudi inèdit dirigit per Joaquim Albareda, que analitza la mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història. Quan apareix Catalunya a l’escena mundial? Per què al segle XVI es caracteritzava els catalans com a aguerrits i després com a grans treballadors? Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans. La consciència que Catalunya és una nació, es consolida a partir del XIX. Catalunya és una societat industrial i els viatgers són conscients que és una illa dins l’estat espanyol, amb tots els problemes de la industrialització. D’una banda, la prosperitat. De l’altra, la conflictivitat i la desigualtat.
Albareda, Joaquim (dir.) (202e) Curs Aula Ateneu: Una història de Catalunya als ulls del món, Ateneu Barcelonès. Curs de 10 sessions del 3 d’octubre al 13 de desembre de 2023.
Sinopsi: Una mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història, des de les primeres cròniques àrabs sobre el territori actual de Catalunya, fins als esdeveniments polítics més recents com els fets de l’1-O. Com hem estat vistos els catalans i les catalanes, al llarg del temps, i com ha variat aquesta visió, a través d’òptiques diferents, escriptors, viatgers, científics, periodistes, a partir de la recerca d’un equip de nou especialistes que ha analitzat cada període històric. Vegeu un resum de cada sessió al Blog d’Històriaaquí.
Albareda, Joaquim (2023). Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. Edicions 62, Barcelona. 455 pàg.
Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats.
Casals, Xavier i Ucelay-Da Cal, Enric (2023). El Fascio de las Ramblas. Los origenes catalanes del fascismo español. Pasado & Presente, Barcelona. 567 pàg.
Ressenya de Miquel Nistal: Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí
Benet, Josep (1995).L’Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. 534 pàg.
Sinopsi: Aquesta obra impressionant (basada en una documentació exhaustiva i irrefutable es proposa de ressenyar amb objectivitat l’intenta de genocidi cultural que s’inicià amb la guerra civil, provocada pel pronunciament militar del juliol de 1936, i que acaba en els primers anys quaranta, és a dir, quan la persecució franquista contra la llengua catalana havia aconseguit que aquesta hagués desaparegut totalment de la vida pública de Catalunya, tant civil com religiosa. El seu abast, però, és molt més ampli i acaba dolent-se que la normalització lingüística del català sigui combatuda per organitzacions, periòdics i personalitats centralistes, des dels poders de l’Estat espanyol, on es recomanava que s’ataqués l’ús públic i àdhuc l’existència de la llengua catalana a tots els territoris on era parlada, ja des del Decret de Nova Planta, de 1716, i que algunes vegades ho facin, fins i tot, amb el mateix esperit i llenguatge amb què ho feia el franquisme durant la guerra.
Ferrer i Gironès, Francesc (1985). La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui. Edicions 62, Barcelona. 316 pàg.
Ferrer i Gironès, Francesc: (2000). Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la Història. Edicions 62, Barcelona. 397 pàg.
Sinopsi: “Les campanyes anticatalanes són l’expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s’imaginen l’assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de violència”. Francesc Ferrer i Gironès demostra en aquest llibre que les campanyes anticatalanes no les ha inventat l’ABC o la COPE, perquè fa quatre-cents anys que duren. L’autor ha fet una tasca ingent d’investigació que arrenca en el segle XVII i acaba en els nostres dies, i defensa una tesi que resultarà polèmica: la catalanofòbia és l’origen i la causa del catalanisme polític.
Fontana, Josep (2014).La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Eumo Editorial, Vic. 485 pàg.
Paraules de Josep Fontana: “La primera motivació que m’ha dut a escriure aquest llibre ha estat la de cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món. La identitat, és per a mi, una realitat que neix d’una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang, i és per això que em sembla que és la història qui pot explicar-la millor”
“He tractat d’escriure un llibre senzill i entenedor, deixant de banda tota erudició que no fos estrictament necessària. No he posat gaires notes a peu de pàgina; però qui consulti les referències que figuren al final del volum, veurà que he procurat documentar-me, usant llibres, articles i documents, amb una especial atenció a la recerca més recent” (Josep Fontana)
Puigpelat, Francesc (2016). Breu història del nacionalisme espanyol: de la Constitució del 1812 a la prohibició del 9-N. Ed. Angle, Barcelona, 239 pàg.
Sinopsi: Quan es parla de nacionalisme, els focus mediàtics es dirigeixen només cap al País Basc o Catalunya. Però, què hi ha del nacionalisme espanyol? Arreu de l’Estat no costa gaire trobar qui defensa que ni existeix, ni ha existit. I és que l’espanyol és un nacionalisme sense mirall, que no és capaç de mirar-se a la cara i de reconèixer- se com a tal. De manera que, per a bona part dels espanyols, els nacionalistes sempre són «els altres». Per desmuntar aquestes construccions ideològiques, Francesc Puigpelat desplega un relat assagístic sobre com s’ha creat i desenvolupat el nacionalisme espanyol. N’estableix els primers antecedents en el mític Don Pelayo i repassa exhaustivament les manifestacions nacionalistes espanyoles dels dos darrers segles, que arrenquen en la Constitució de 1812, passen pel desastre del 98, la República i el franquisme, i arriben a l’actualitat.
Simon Tarrés, Antoni (2024).La construcció de l’enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol. Ed. Afers, Catarroja, 245 pàg.
Sinopsi: Avui dia sembla ben assentat que els catalans són l’enemic interior d’Espanya o, més precisament, del nacionalisme espanyol. Així és entès tant pels actors polítics actuals (siguin nacionalistes espanyols o catalans), pels politòlegs i juristes que han analitzat l’emergència dels partits de la dreta radical espanyola, com també per l’opinió pública internacional. La definició dels catalans com l’enemic intern de la nació espanyola té un correlat en les manifestacions d’anticatalanisme o catalanofòbia les quals, tot i que no són noves, han crescut els últims anys. El propòsit d’aquest llibre és analitzar el pinyol ideològic de la conformació de Catalunya i els catalans com a enemic interior i no tant les manifestacions de l’anticatalanisme. L’autor vol explorar el procés del perquè i com de la creació intel·lectual de l’enemic interior en una història relacional grupal (d’espanyols i catalans), així com també aproximar-se a la lògica ideològica del moment actual marcat per una fase d’alta confrontació.
Dimarts 10 de juny 16.30h h. Sala Montserrat Roig. Seminari de Lectura Històrica Albert Hourani (1915-1993): La historia de los árabes, Ed. B de Bolsillo, 2023 [2010], 672 pàg.
La religió i la llei islàmica: quina és la importància de l’Alcorà, els hadith i la sharia i com i quan es van originar.
La societat musulmana: la importància relativa de cadascun dels cinc pilars de l’Islam.
La cultura dels àrabs fins al final del califat abbassí: d’on els hi venen els coneixements, com els difonen i en quins camps destaquen en el seu temps.
Què és el sufisme, com sorgeix i quina importància té la seva aparició.
Donada la gran llargada d’aquest llibre, ens centrarem en les dues primeres parts (pàg. 1-259), que són les que cobreixen la etapa formativa de l’Islam, i que proporcionen àmpliament matèria de discussió.
Dilluns 7 d’abril a les 17h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la Tertúlia: Revolució i Contrarevolució a la Barcelona dels anys 30. La sessió, abordarà la trilogia de l’historiador Manu Valentín amb un diàleg amb Fernando Casal.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Inscripció prèvia historia@ateneubcn.cat o amicsdelahistoria2015@gmail.com
La trilogia de Manu Valentín
La Tertúlia Amics de la Història us convida a explorar un dels períodes més intensos i transformadors de la història de Barcelona: els anys trenta, quan la ciutat es va convertir en l’epicentre de la lluita de classes. A través d’una anàlisi detallada i amb testimonis d’època, descobrirem com aquests esdeveniments van marcar el destí de la ciutat i van deixar un llegat que encara avui ressona.
La sessió abordarà les tres obres que conformen la trilogia de Manu Valentín, fruit d’una investigació de més de quinze anys que integra documentació procedent d’arxius públics i privats d’arreu del món:
Barcelona, com a capital del moviment obrer i anarquista, va viure una explosió de lluites socials i polítiques durant els primers anys de la Segona República. Analitzarem el paper de l’esport obrer com a eina de cohesió i propaganda, i com la Komintern va influir en la seva expansió a través de xarxes d’espionatge soviètic. Destaquem la figura de Ramón Mercader, un jove militant comunista que més tard es faria tristament famós com l’assassí de Trotski, i el rol clau d’un grup d’immigrants hongaresos que van actuar com a agents encoberts per a la causa comunista.
També parlarem de les tensions internes del moviment comunista, dividit entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i dels preparatius de l’Olimpíada Popular, un esdeveniment que va reflectir el procés de bolxevització de les entitats culturals-esportives locals. Conclourem aquest bloc amb una mirada a Josep Antoni Trabal, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), una figura clau en la difusió de l’Olimpíada Popular.
2. El cop d’estat i la resistència popular (1936)
El 19 de juliol de 1936, Barcelona va viure un dels moments més decisius de la seva història. El cop d’estat militar va trobar una resistència feroç per part dels obrers i militants anarquistes, que van sortir al carrer per defensar la República i el seu somni d’un món sense classes. Entre ells, destaca la figura de Concha Pérez Collado, una jove militant de la FAI que, després de superar presó i humiliacions, es va llançar amb coratge a lluitar contra la sublevació.
Aquest bloc se centrarà en com aquest moment va marcar l’inici d’un procés revolucionari sense precedents, ple d’esperances però també de contradiccions, i com Barcelona es va convertir en un símbol de resistència antifranquista.
3. La Barcelona postrevolucionària i l’experiència d’Orwell (1936-1937)
Explorarem la Barcelona postrevolucionària a través dels ulls de George Orwell, qui va arribar a la ciutat el 26 de desembre de 1936 i la va descriure amb fervorós entusiasme a Homenatge a Catalunya. Orwell va trobar una ciutat plena de contradiccions, on la mentida, la conspiració, la tortura i el rentat de cervell ja presagiaven els elements que marcarien la seva producció literària posterior.
Aquesta experiència va consolidar la transformació d’Orwell, que va passar de ser un liberal escèptic a un socialista heterodox, compromès amb la lluita contra les injustícies. La seva visió de Barcelona com a símbol de la resistència antifranquista i les seves reflexions sobre la manipulació i la traïció seran el fil conductor d’aquest bloc.
Fonts històriques i documentals
Aquesta investigació es distingeix per l’ús de fonts inèdites i una rigorosa prospecció en arxius com l’Arxiu Estatal Rus d’Història Polític-Social (RGASPI), els National Archives (TNA), el Bundesarchiv (BARCH), l’International Institute of Social History (IISH), l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), l’Arxiu del Tribunal Militar de la Regió Tercera (ATM3), l’Arxiu General de l’Administració (AGA), l’Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya, l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, entre molts altres. També s’ha fet ús d’una extensa recerca en hemeroteques nacionals i internacionals (Alemanya, França, Itàlia, Mèxic, Bèlgica, Regne Unit, Estats Units, Israel, Rússia o Argentina), combinant recursos historiogràfics i documentals de gran valor.
Una de les fonts que aporta novetat a aquest recerca són les memòries inèdites de Francis Ferry Lindner, que van arribar a mans de Manu Valentín per pura casualitat. Aquestes memòries, combinades amb informes dels serveis secrets soviètics, britànics i mexicans, així com amb ego-documents d’altres protagonistes, ofereixen detalls inèdits sobre com, quan i per què es van establir els agents soviètics a la Barcelona de la primera meitat dels anys trenta, un aspecte poc explorat fins ara en la historiografia actual.
Participants
Aquesta xerrada comptarà amb la participació de dos destacats historiadors:
Manu Valentín, autor de la trilogia sobre la Revolució i la Contrarevolució espanyola, que ens aprofundirà en les arrels d’aquests esdeveniments i el seu impacte a Barcelona. Historiador, escriptor, investigador, cofundador d’Historia familiar.
Fernando Casal, professor d’història, ja jubilat, membre del Grup Dia Orwell i coautor del llibre Homenaje a Cataluña i Aragon de George Orwell (Sariñena ed., 2025).
En el context d’una propera conferència dimecres 26 de març de 2025 a les 18.30h a la sala Verdaguer sobre “Trieste. Una ferida a Europa” a càrrec de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora ique presentarà Josep Llop ateneista de la secció d’Història, la Biblioteca de l’Ateneu ha adquirit tres nous llibres per a complementar la bibliografia al voltant de Trieste.
Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història
Trieste o el sentido de ninguna parte
JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg.
El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de postguerra del qual fou partícip.
En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial durant l’ocupació de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet i les visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa, la seva vasta cultura i el fet que va ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.
En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts. El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit, sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).
S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu “ A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió. Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.
Necròpolis
BORIS PAHOR: Necròpolis, Traducció de SimonaŠkrabec, Editorial Pagès, 2004, 256 pàg.
Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat veu a aquest oblit.
Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena, proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals, narra a Necròpolis la seva deportació als camps de concentració nazis de la Risera de San Sabba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945 per col·laborar amb la resistència antifeixista.
Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.
El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva. Conté conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” . Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament, i és què ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.
El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb una visita al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències. El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.
No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres. La part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat que “persegueix” a la condició humana i que queda palesa en les situacions límits. Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral a la qual es pot portar a un ésser humà.
Trieste
DAŠA DRNDIĆ: Trieste. Traducció del croata i pròleg de Simona Škrabec, Editorial Automàtica, 2015, 531 pàg.
Daša Drndić (Zagreb, 1946 – Rijeka, 2018) va ser una reconeguda escriptora i crítica literària croata, i la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes. Malgrat no estar considerada, de manera incomprensible, com pertanyent al cànon triestí, ha estat una gran coneixedora de la ciutat i del seu entorn Balcànic, Friulà i Istrià. No és casual el fet d’haver viscut a Rijejka, el Fiume que d’Annuzzió va voler integrar a Itàlia i que va ser l’avantsala del feixisme que posteriorment va devastar moralment a Trieste.
Drndić, ens interpel·la del que serà el seu tema fonamental, la memòria esborrada del feixisme a Europa. L’autora ens diu que la immundícia d’aquell temps es va escombrar sota la catifa i per a exemplificar-ho ens colpeix amb l’Holocaust centrat a Trieste i construeix un relat inspirat en el segrest de nens jueus pels nazis per després criar-los com a aris
Es tracta d’una novel.la que barreja de manera magistral ficció i història. A partir de la família Tadeschi (italiana-jueva) i Baar ( Gorizza – Eslovènia) on s’insereixen diferents ètnies i cultures que conformen la població del Friuli- Trieste. Com fa Sebald incorpora també documents fotogràfics que ajuden a un millor context sensorial. La narració generacional d’aquestes famílies és un mosaic històric on sovint els silencis i la banalització predominen sobre l’èpica.
La part central inclou de manera colpidora els noms dels 9000 jueus que van ser deportats d’Itàlia als Lager nazis o assassinats a Itàlia entre 1943-1945, després de la implantació de la república de Saló l’any 1943. Llavors Trieste i el seu hinterland va ser incorporat al tercer Reich, la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic del III Reich. En aquest context i pel que fa a la barbàrie nazi-feixista es destacable el repàs històric inserit a la novel·la dels responsables nazis del camp de San Sabba, que va esdevenir l’únic camp d’extermini, amb forn crematori inclòs, de tot Itàlia i que va funcionar també com pas de trànsit a altres Lagers.
Descriu el silenci còmplice d’una part significativa de la població i també qüestiona l’oficialitat de la història, com la proclamada neutralitat de Suïssa, país que va pactar amb els nazis el pas dels trens amb deportats jueus pel túnel alpí de Sant Gotardo, de nit i amb la hipòcrita connivència de la Creu Roja suïssa, que tancava els ulls i donava mantes i sopa els qui anaven a morir a Treblinka i Auschwitz.
El llibre conté un pròleg de la seva traductora Simona Škrabec, una interesant aportació on denuncia l’imperi de l’oblit, perquè “ningú vol heretar el dolor ni les mans tacades de sang”, i posa en evidència aquesta “majoria silenciosa” que va ser tan culpable com Hitler i els seus acòlits, perquè molts van veure el que ocorria però van mirar cap a una altra banda.
Dilluns 13 de gener de 2025 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Sant Antoni, desaparegut. Un barri encaixat entre el Raval i el Poble-sec, amb Josep Fabra Llahí, mestre, filòleg i autor de Sant Antoni: Desaparegut. Ed. Efadós
A partir del 1860, i com a efecte de l’aprovació del Pla Cerdà, el territori situat més enllà del portal medieval de Sant Antoni es va configurar com un nou barri barceloní. El mercat es va inaugurar el 1882 i es va convertir en un veritable pal de paller. A redós seu es va desenvolupar una gran activitat comercial que històricament s’ha mantingut. D’altra banda, la seva ubicació, una mena de falca entre el Raval i el Poble-sec, ha estat un altre senyal d’identitat. Això explica el seu caràcter menys burgès respecte de la resta de l’Eixample.
Però Sant Antoni és molt més que aquestes senyals d’identitat esmentades. El segle XX va ser testimoni i, sovint, protagonista de fets històrics. Per exemple, la Setmana Tràgica de 1909. I, posteriorment, alguns edificis com el Teatre Circ Olympia o el Gran Price van deixar petjada a la història de la ciutat. La llista podria ser més extensa.
Teatre Circ Olympia
Molt més recentment, Sant Antoni, no solament no ha estat aliè a nous debats ciutadans, sinó que ha adquirit un gran protagonisme i ha estat objecte de la controvèrsia ciutadana. En són una mostra les superilles promogudes per l’ajuntament d’Ada Colau o l’obertura del centre LGTBI al carrer Comte de Borrell.
Josep Fabra Llahí
Va néixer l’any 1951 al barri barceloní de Sant Antoni. Mestre i llicenciat en Filologia Romànica. Membre fundador del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC). Ha publicat diverses ressenyes històriques i és coautor del llibre. L’Abans: Recull gràfic de Barcelona-Sant Antoni (1870-1990), del 2018.
Dilluns 2 de desembre 17h a la Sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia Amics de la Història: Bakunin, el primer populista a l’entorn del llibre “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo”, Universitat de València, 337 pàg. Conversa amb Gennadi Kneper, autor del llibre i professor de la UAB i David Martínez Fiol, historiador de la UAB i coautor de “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”, ed, Almuzara.
Presenta: Susanna Tavera, historiadora, doctora en Hª Contemporània i professora emèrita a la UB
Bakunin parla en la Primera Internacional, retratat per Rafael Farga i Pellicer
Sobre El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo
Aquest estimulant i provocador llibre presenta el famós llibertari Mikhaïl Bakunin sota un prisma poc habitual. Gràcies al seu enfocament innovador, que compagina la rigorosa anàlisi de les fonts històriques amb l’ampli ús de referències literàries, situa l’il·lustre rebel com un dels fundadors del populisme.
En afirmar la importància del “poble” com a actor polític sobirà, Bakunin va desafiar les elits dominants de l’Europa decimonònica i es va convertir en un dels revolucionaris més perillosos de la seva època. En un món marcat per l’opressió i la desigualtat, les idees van tenir ressò en aquells que buscaven un canvi radical. El llibre, que contextualitza el llegat de Bakunin al panorama polític del segle XIX, destaca el seu paper juntament amb altres defensors de la gent comuna com Marx, Mazzini, Proudhon i Pi i Margall. A més, demostra en quina mesura el concepte bakuninià de poble com a peça central en la construcció d’una societat lliure i equitativa va anticipar els plantejaments populistes d’èpoques posteriors, així com els debats actuals sobre el populisme i la democràcia participativa.
Amb una perspectiva crítica i equilibrada sobre el llegat de Bakunin, els lectors es convida a qüestionar les narratives simplistes i a reflexionar sobre les complexitats del populisme i la política radical, ja sigui de dreta o d’esquerra. A mesura que lidiem amb els conflictes del segle XXI, és crucial apreciar les paradoxals implicacions del missatge bakuninià d’apoderament individual i responsabilitat col·lectiva, que no deixen d’estar entre els desafiaments més importants de l’actualitat.
Gennadi Kneper
Professor d’Història Contemporània a la UAB. Llicenciat en Ciències de la Comunicació a la Ludwig-Maximilians-Univeristat de Múnic continuà els estudis a Barcelona: doctor en Història per UPF: Biografía global de un libertario cosmopolita, 2015.
Interessos en la investigació: Nacionalisme, populisme, història d’intercanvis polítics i culturals, història comparada, història global. Algunes obres recents:
“¿El nacimiento de una nación? Nacionalismo ucraniano y construcción estatal a finales del siglo XIX y principios del XX” Kneper, G., ago 2024. Ayer. 135, 3, p. 133-158 26 p.
“Ucrania tras la revolución. Nacionalismo y sovietización”, Kneper, G., 2023, En: Desperta Ferro. Contemporánea . 59, p. 56-61 6 p.
“¿Héroes o villanos? El nacionalismo radical ucraniano en la Segunda Guerra Mundial”, Kneper, G., 2022, a Segle XX. 1, 15, p. 40-58 19 p.
Esto no estaba en mi libro de historia del anarquismo
L’anarquisme va veure la llum com a ideologia a l’Europa de la segona meitat del segle XIX i els seus ideòlegs principals van ser Pierre-Joseph Proudhon i el noble rus Mikhaïl Bakunin, sent la seva definició canònica: una proposta d’organització revolucionària de la societat caracteritzada per la inexistència de qualsevol mena d’estat, govern, jerarquia i lleis escrites.
Aquest llibre ens endinsarà en personatges com Ravachol o Bonnot, representatius d’un anarquisme francès conegut com a «il·legalista», poc amant de la teoria i propens a la violència contra el «sistema». Revisarem tòpics com que, entre finals del segle XIX i les tres primeres dècades del XX, la principal implantació organitzativa de l’anarquisme va tenir lloc a l’Europa mediterrània i l’Imperi rus o les mitificades virtuts dels anarquistes espanyols i russos a les seves respectives guerres civils.
També abordarem l’experiència revolucionària durant la nostra contesa fratricida i analitzarem experiències llibertàries ignorades com la de l’Exèrcit Negre de l’anarquista ucraïnès Nestor Mackhnó durant la guerra civil russa o la de la Comuna Lliure de Shinmin a Manxúria. Inevitable és que, en aquestes pàgines, es recordi l’antianarquisme, tant el vertebrat per les autoritats governamentals i militars com l’organitzat en plataformes sindicals i partidistes amb l’objectiu de combatre la ideologia, com va passar amb els Sindicats Lliures o generals de l’exèrcit espanyol com Joaquín Milans del Bosch o Severiano Martínez Anido. “Això no era al meu llibre d’història de l’anarquisme contribueix al coneixement de l’anarquisme, una de les respostes més àmplies i contundents a la consolidació del capitalisme i la democràcia liberal dels segles XIX i XX”. Susanna Tavera, catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la UAB.
Secció d'Història 